Catedral de Tarragona by Jordi Puig

103

Catedral de Tarragona

La catedral des del pretori romà

Guia

Catedral de Tarragona Text Antonio Pedro Martínez Subías Fotografies Jordi Puig

Sumari

Introducció Gènesi constructiva

Façana principal Campanar L’interior Capçalera i presbiteri Sagristia major Sala del Tresor Transsepte Nau central i laterals Claustre Dependències annexes Santa Tecla «la Vella»

103

3 7 11 23 27 35 63 65 67 85 131 154 159

Catedral de Tarragona constituït per a un reduït grup de clergues, i redactà els ordenaments pels quals s’havien de regir els nous canonges regulars de l’orde de sant Agustí mitjançant la constitució Quoniam in primitiva Ecclesia subscrita el 30 d’octubre de 1154 i ratificada per Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona. Els murs de les ales nord-oest i nord-est del claustre formen part de l’angle de la façana d’aquesta imponent àgora, els panys de la qual, bastits amb voluminosos carreus, inclouen una gran portalada i sengles finestres cegues. L’adaptació de la catedral a aquest recinte explica l’atípica orientació de la capçalera de l’edifici. Vers l’est, vorejant la capçalera de la catedral, es disposà el cementiri i, en front del mur exterior del transsepte, l’arquebisbe Hug de Cervelló (1163-1171) erigí l’antic hospital i orfenat episcopal l’any 1171, del qual es conserven algunes arcades. Les naus laterals allotgen, entre els contraforts, capelles que palesen l’evolució arquitectònica i estilística d’aquest singular temple. Atesa la seva grandiositat i harmonia estructural, és considerada com la principal catedral gòtica de Catalunya.

Panoràmica de la catedral

Contraforts de la façana

Introducció

Gènesi constructiva

Gènesi constructiva Una vegada reconquerida la ciutat i establert el seu repoblament, Oleguer, investit arquebisbe de Tarragona (1118-1137), pensà en la conveniència d’erigir una catedral digna d’aquesta seu metropolitana i primada. La minsa i fragmentària documentació existent sobre l’inici i ulterior desenvolupament de la seva llarga, costosa i intermitent construcció, no ens permet establir-ne amb exactitud les etapes cronològiques. Aquesta catedral, que pot ser classificada estilísticament com a protogòtica i vinculada en els seus inicis amb el romànic, es començà a construir a partir de l’any 1171, quan el prelat Hug de Cervelló llegà en el seu testament la majoria de les seves pertinences per iniciar l’obra de la seu i de les dependències canonicals. Se seguí el procés habitual: capçalera, transsepte, inici de les naus vers la façana i el seu tancament mitjançant tres portes i una gran rosassa. Els plantejaments exteriors de la capçalera obeeixen a la maduresa romànica, palesa en l’aspecte de fortalesa militar de l’absis central dotat amb cinc matacans, les sageteres atrompetades, un finestral central d’arquivoltes en marbre blanc, i les torres Els plantejaments exteriors quadrangulars inconcluses que flanquegen de la capçalera obeeixen l’absis major i també els costats de la façana a la maduresa romànica principal. Malgrat aquests elements austers, l’absis s’exorna amb dents de serra, carasses i altres motius disposats a les mènsules de les arcuacions cegues del coronament, als matacans, i amb esveltes columnetes angulars. A l’interior, una garlanda fitomorfa decora la imposta mentre que l’arc triomfal apuntat es recolza en parelles de mitges columnes amb capitells historiats i florals. Les obres de la capçalera, presbiteri, sagristia, claustre, refectori i dependències canonicals, construïdes entre 1195-1215, avançaren amb major rapidesa que la resta afavorides pels arquebisbes Ramon de Castellterçol (1194-1198) i Ramon de Rocabertí (1199-1215). Fou durant l’època d’Aspàreg de la Barca (1215-1233) que es decidí modificar la fàbrica inicial i adoptar un pla monàstic: gran claustre —influït arquitectònicament pels monestirs propers de Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges—, cinc absis, (un no arribà a bastir-se degut a l’emplaçament del claustre), espaiós transsepte, esvelt cimbori i tres naus cobertes amb voltes de creueria que recolzen sobre gruixuts pilars i mantenen entre si les proporcions clàssiques. Aquesta modificació va rebre l’impuls més important amb l’arquef bisbe Pere d’Albalate (1237-1251), duent-se a terme obres que afectaren Perspectiva el transsepte, els tres trams inicials de la nau central i les laterals. de l’absis major, Quan ocupà la seu episcopal Bernat d’Olivella (1272-1287), es va el transsepte, treballar durant el 1277 el cimbori i es varen acabar, vers 1266-1282, el campanar els dos darrers trams de les naus laterals amb les corresponents façai el cimbori 7

Façana principal

Catedral de Tarragona Façana principal Aquesta sumptuosa façana, amb la magnífica rosassa de filigranada traceria estrellada i onze metres de diàmetre, està flanquejada per dos prominents contraforts inconclusos; es va bastir entre 1330 i 1348. Havia de ser cimada mitjançant quatre pinacles i un gablet de coronament que no va arribar a dur-se a terme degut als estralls humans i econòmics de la pesta negra que assolà Europa. Allotja abundant decoració escultòrica i consta de tres portes d’accés. Al centre, aliè al projecte inicial del temple, emergeix el cos de la superba portalada gòtica, molt atrompetada, i cimada per una cornisa angular. La seva traça evoca la de Reims, està flanquejada per dos enormes contraforts coronats amb airosos pinacles, disposa d’un sòcol recobert amb plaques desiguals de marbre blanc procedent d’edificis romans, i es decora amb arcuacions trilobulades on

La Mare de Déu del mainell 11

Catedral de Tarragona El timpà del porxo de l’esquerre, acabat a l’època de l’arquebisbe Olivella (1277), el presideix la Mare de Déu amb el Nen acompanyada per tres cavalls, l’adoració dels Reis, sant Josep, l’anunciació i l’anunci als pastors. Les figures, dinàmiques i expressives, apareixen emmarcades per columnes vuitavades, arcuacions trilobulades, gablets i torres com a referència simbòlica a la Jerusalem celestial. Els batents d’ambdues portes són de fusta de roure recoberta amb planxa de coure a finals del segle xix. El revers està ornamentat amb quatre escuts: el de la Tau catedralícia, el del prelat Fernández de Heredia, el de les claus de sant Pere referides a la col·legiata d’Àger (Lleida) i el del prior Llorenç Pérez. Sobre les arquivoltes de les portalades hi figuren sengles rosasses molt atrompetades i de pulcre entallament en les motllures que emmarquen vitralls moderns.

Timpà de la porta esquerra

Pinacles de la façana

Façana principal

Catedral de Tarragona

Gàrgoles zoomorfes

Façana principal

Imatges dels profetes

Campanar

Segon i tercer cos del campanar

La campana «Assumpta»

S’aixeca a l’angle exterior que mira al nord-est, adossat entre la capçalera i l’ala oriental del transsepte, perllongant-se des de l’interior sobre el tram de volta de la nau lateral on s’obre l’absidiola de sant Oleguer. S’hi accedeix per una escala de caragol i consta de tres cossos. El primer cos obeeix a dues fases constructives diferents. La part baixa és de planta quadrada, es començà a la primera meitat del segle xiii i forma part de la construcció romànica com ho prova el mateix tipus de carreus i els senyals dels picapedrers gravats als blocs de pedra observables al basament del campanar i mur interior de l’església; a la planta s’allotja la sòbria porta romànica de santa Tecla. Aquest primer cos es perllonga en un altre tram, també quadrat, de carreus encoixinats en pedra calcària grisenca ornada amb les armes del seu promotor, el prelat Ximeno de Luna (1316-1327), i les del canonge obrer Hug de Cervelló, contemporani seu. Als murs hi ha obertes sengles lluernes. El segon i tercer cos són de planta octogonal: el pas del quadrat a l’octògon es duu a terme mitjançant quatre trompes còniques reforçades a l’exterior per contraforts i pinacles similars als de la façana principal; al segon se situa l’anomenada sala del Rellotge coberta amb volta de creueria; el tercer data de 1330, allotja la sala de les Campanes darrere els set finestrals gòtics geminats proveïts de polsera, carasses, frisos amb decoració vegetal i emblemes heràldics referits a l’arquebisbe Joan d’Aragó, traspassat el 1334. El conjunt es remata mitjançant un frontispici de trifolis en ziga-zaga, gàrgoles, pinacles i el templet de quatre potents pilars realitzat el 1511 que cobricela «la Capona» —la més gran de les campanes, destinada a tocar les hores i el toc d’oració—, i «la dels Quarts», foses ambdues per Antoni Fenodi el 1509. El campanar, que assoleix una notable alçària, te estances que allotgen un total de dinou campanes. La més antiga data de l’any 1250 i es troba a la sala de les Campanes; la més moderna s’ubica a la sala dels Monjos i va ser fosa per Josep Pomarol el 1867.

Catedral de Tarragona

Nau lateral de l’Evangeli

L’interior

Capitells corintis a la nau de l’Evangeli

Catedral de Tarragona

Capitells historiats i cimacis al creuer

L’interior

Pila d’aigua beneïda

Capçalera i presbiteri

Retaule major Durant la prelatura d’Ènnec de Vallterra (1380-1407) es varen redactar al 1388 les disposicions encaminades a construir un retaule major digne de la catedral de Tarragona. A partir d’aquest any sovintejaren les donacions testamentàries, col·lectes i aportacions personals de prelats, canonges, comensals i beneficiats per dur-lo a terme. El 8 de març de 1426 se signaren les pertinents capitulacions per a l’execució convinguda entre l’arquebisbe Dalmau de Mur i de Cervelló (1419-1431), el Capítol i el mestre escultor Pere Joan qui, un any després, havia de començar-ne la tasca al seu propi taller. El 5 d’abril de 1429 el dit prelat col·locà la primera pedra del bancal. El retaule, manufactura alabastrina acabada el 1434, és un magnífic exponent de l’escultura gòtica catalana. Recolza sobre un gran sòcol de pedra calcària ornat amb entorxada fullaraca de card alternant amb figures infantils, gossos, blasons dels arquebisbes Pere de Sagarriga (dreta) i Dalmau de Mur (esquerra), llur promotor, i l’emblema del Capítol (centre) tots sostinguts per àngels. Al damunt, l’excel·lent predel·la en alt relleu on es registren sis escenes de la vida i martiri de santa Tecla, laborades amb subtil i virtuós entallament amb fons de vidre blau cobalt.

Detall del sòcol 41

Catedral de Tarragona

Conjunt de capelles del canonge Antoni Barceló A l’extrem dret del transsepte, sota la rosassa del segle xiv, s’adossaren al mur tres capelles atribuïbles a l’arquitecte gironí Pere Compte erigides entre 1494 i 1500 sota el mecenatge del canonge Antoni Barceló; el seu blasó, juntament amb el del Capítol, apareix reiterat al frontispici. Es bastiren seguint les pautes del gòtic flamíger amb concomitàncies tipològiques i ornamentals d’obres valencianes dissenyades per l’esmentat l’arquitecte. Constitueixen un sol cos a manera de trifori amb cresteria calada, florons i fullaraca als arcs triomfals, columnetes entorxades, mènsules historiades i frontispici esglaonat que corona els recintes. Les tres patiren greus desperfectes el ser profanades per les tropes napoleòniques del general Suchet en el setge i saqueig a Tarragona des de 1808 a 1813. Capella de la Mare de Déu del Roser De bell antuvi, la capella de l’esquerra fou dedicada a sant Esteve, titularitat que es remunta a 1275 quan Guillem Esteve, canonge hospitaler, fundà un benifet sota l’advocació del protomàrtir. L’any 1865 es va cedir a la confraria del Roser la qual, el 1891, aixecà un retaule neogòtic de fusta sobredaurada projectat per l’arquitecte diocesà Ramon Salas Ricomà destruït el 1937. Les imatges actuals de la Mare de Déu amb el seu Fill, i la de sant Domènec, daten de 1950 i es deuen a dos artífexs residents a Tarragona: l’escultor de Gironella (Barcelona) Lluís Maria Saumells Panadès, i el pintor gironí Sadurní Garcia Anguera, a qui es deu la policromia. La volta apareix policromada en blau amb estels daurats a la plementeria i simulant marbres a la nervadura; a la clau central hi figura un relleu de sant Esteve, el seu primer titular, que mostra les pedres de la seva lapidació. La reixa es col·locà el 1919. Capella del Sant Crist de la Salut És l’única que conserva l’advocació inicial i on es venera la popular imatge gòtica del Sant Crist de la Salut. És d’influència flamenca i es realitzà a principis del segle xvi a càrrec del citat canonge Barceló. La Mare de Déu del Dolors i sant Joan Evangelista, talles gòtiques de la segona meitat del segle xv, foren allotjats en un retaule neoclàssic conCapella de la Mare de Déu del Roser 80

Transsepte feccionat per Vicenç Roig Besora el 1801. La volta apareix policromada i la clau central reprodueix la Maiestas Domini. Capella de sant Tomàs d’Aquino Antigament fou dedicada a sant Bartomeu venerat en la imatge central d’un retaule desaparegut. El 1853 s’hi erigí un altar a santa Filomena davant el baldaquí neoclàssic preexistent, realitzat per Vicenç Roig Besora, sota el patrocini del capitular Josep de Vilallonga. A partir del 1933 allotjà la imatge de sant Tomàs d’Aquino, el baldaquí fou destruït el 1937, excepte la imatge del sant que tallà l’esmentat escultor Roig l’any 1832. Actualment la capella acull, des del 1941, un retaule neogòtic de fusta sobredaurada construït el 1877 i costejat pel canonge Joan Baptista Pedrals Arqués on es venera la predita imatge del sant dominic; el retaule s’ubicava, de manera ocasional, a l’altar major de la catedral per tal d’exposar el Santíssim a la monumental custòdia sufragada per l’arquebisbe Tomàs Costa Fornaguera (1889-1911).

Capella del Sant Crist de la Salut

Capella de sant Tomàs d’Aquino 81

Catedral de Tarragona

Nau central: cadiratge coral i orgue major

Nau central i laterals

Catedral de Tarragona

Nau central i laterals el recurs als ordres clàssics, als tondos i al característic horror vacui, esculpits amb virtuós encert. La constel·lació iconogràfica és abundosa i diversa: fauna, flora, àngels atlants, testes de querubins, busts humans, sants, carasses, utensilis relacionats amb el culte litúrgic, àmfores i alguna representació grotesca, tot un ampli programa ornamental resolt magistralment amb evident intenció didàctica i moralitzant. Es conserven els batents que quan tanquen el cos central del moble mostren l’anunci de l’arcàngel Gabriel a la Verge Maria, i oberts el Ubicat al mur esquerre misteri de la nativitat de Jesús i la resurrecció; també la cortina de sarja de la nau central sobre part que tapava els tubs de la tribuna, o del cadiratge coral, va ser cadireta, amb les imatges de la Mare construït al segle xvi de Déu, santa Tecla i santa Caterina; i el llenç de l’àtic on hi figuren les virtuts teologals: fe, esperança i caritat. El conjunt pictòric fou contractat pel Capítol als pintors Pere Serafí i Pietro Paolo de Montalbergo; tanmateix, fou aquest pintor piemontès qui en exclusiva dugué a terme la tasca entre 1563 i 1565 per encàrrec dels canonges. El conjunt escultòric de la caixa de l’orgue fou restaurat l’any 2012 per tal de recuperar la fusta en el seu color, ocult per desafortunades intervencions; també les quatre sarges que conformen el parell de batents i el dispositiu de tancament i obertura han estat sotmesos a un delicat i profund procés de recuperació estructural i pictòrica al llarg de 2017 i 2018. Els tubs del nou orgue Verschueren i el mecanisme musical, instal·lat el Detalls escultòrics de la cadireta 2013, s’adeqüen i evoquen les harmonies sonores pròpies dels segles xvi i xvii, substituint el primitiu instrumental confeccionat per Salvador Estrada el 1567, i a l’orgue romàntic donat per Mr. Charles Deering el 1917 al cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer.

Catedral de Tarragona

Capella de santa Tecla Santa Tecla és patrona de Tarragona i titular de la catedral. L’arribada de la relíquia del seu braç motivà la realització d’un reliquiari d’argent, avui desaparegut, laborat en temps de l’arquebisbe Joan d’Aragó (1328-1334) i també del retaule pintat amb què se li retia culte a l’absidiola de la nau lateral dreta. L’arquebisbe Manuel de Samaniego Jaca (1722-1744), per tal de remarcar la devoció que els tarragonins sentien per la protomàrtir d’Iconi, venerada al retaule de l’altar major, va decidir erigir una sump- Al seu interior guarda la tuosa capella. Tanmateix, aquest relíquia del Sant Braç donada desig el va promoure el seu suc- pel rei Oixíu d’Armènia de Cilícia cessor Jaume de Cortada i de Bru a Jaume II d’Aragó l’any 1321 (1753-1762) que col·locà la primera pedra al solar que ocupava l’antic baptisteri el 17 d’agost de 1760. La capella es va concloure el 1775, sent arquebisbe Juan Lario Lancis (1764-1777). L’estil barrococlassicista predomina en el conjunt arquitectònic i escultòric, fidel a les directrius acadèmiques del moment, promogudes per Lluís XV. Es tracta d’una sumptuosa construcció de planta de creu grega i gran cúpula sobre petxines, projectada per Josep Prat Delorta, ornada amb jaspis, pedra local, marbres nobles, relleus, escultures, Braç reliquiari garlandes florals i querubins. Presideix la capçalera un alt relleu de marbre blanc on es representa una glòria de núvols que embolcalla la santa extasiada davant l’anyell místic; als peus, el portelló de bronze daurat que allotja l’arqueta de banús i argent que obrà Sebastià Picanyol el 1817; al seu interior guarda la relíquia del sant braç donada pel rei Oixíu d’Armènia de Cilícia a Jaume II d’Aragó l’any 1321. Els flancs de l’urna són custodiats per un lleó i un os, símbols de l’esperança en la resurrecció. El programa iconogràfic es completa amb els bustos dels sants Basili (?-458/460) i Joan Crisòstom (344/354-407), historiadors de la santa. L’antic reliquiari fou sostret per les tropes franceses durant el setge de la catedral. L’actual, que reprodueix un avantbraç revestit i mà, cal atribuir-lo a l’argenter barceloní Francesc Pintó Valls laborat el mateix any en què es confeccionà l’esmentat estoig i acreditada la llei del metall pel 116

Catedral de Tarragona

Retaule de santa Tecla Arrencada de l’arc toral de la capella 118

119

Claustre

Claustre Sembla que començà a construir-se al mateix temps que la catedral, arran dels castells, els rocs heràldics que figuren a algunes impostes de l’angle nord i d’altres del centre de l’ala nord-oest, atribuïbles a l’arque f bisbe Ramon de Castellterçol (1194-1198) i al seu successor Ramon de Galeria nord-oest Rocabertí (1199-1215), ho fan pensar. Aquesta hipòtesi ve corroborada també per un contracte d’aquest prelat de l’any 1214 referit a les obres del claustre per les quals testà una important quantitat de diners. Aquestes dades confirmarien que l’obra s’inicià a finals del segle xii i probablement finalitzà durant la segona meitat del xiii. El claustre era lloc de lectura, passeig i meditació, apte per a processons i on convergien les principals dependències canonicals comunes: aula capitular, església, refectori, biblioteca i dormitori. Està situat a l’angle que formen el braç esquerre del transsepte i la capçalera del Al claustre de la catedral temple. L’emplaçament de les galeries nord-oest i nord-est coins’hi comptabilitzen fins a cideixen amb els murs de l’imdos-cents noranta-cinc capitells ponent recinte imperial romà del i impostes de marbre blanc Tèmenos, d’època Flàvia, construït el segle i dC, aprofitat per ubicar-hi la catedral i les dependències capitulars. La presència romana al claustre no solament ve evocada pels esmentats murs sinó també pel Mainell marbre reutilitzat en la construcció de les columnes, la portalada roi porta d’accés mànica, els carreus amb inscripcions, les restes d’un fris amb bucranis al claustre que probablement formava part del temple d’August, sense oblidar el darrer descobriment de la fonamentació de l’exedra del sector nord-occidental del recinte de culte imperial; s’hi accedeix des del claustre i al seu interior es pot contemplar també el potent arc de mig punt que conformava la portalada original d’aquesta edícula. El recinte claustral té planta quadrangular, lleugerament irregular (47 × 46 m), voltes de creueria amb senzilla motllura, mènsules tipològicament diverses, i interessants claus de volta relacionades amb el primer estil gòtic. Cadascuna de les quatre galeries es divideix en sis trams on, sota 131

Sant Miquel al retaule major

Reixa de la capella de santa Tecla

Triangle Postals, SL Sant Lluís, Menorca Tel. +34 971 15 04 51 www.triangle.cat

Direcció editorial

Ricard Pla Edició

Jordi Puig

Joan Colomer Maquetació

Vador Minobis Traducció

Isidre Foguet Magriñà Correcció lingüística

Teresa Puig Impressió

Gráficas Gongraf 6-2019

Dipòsit legal: Me 554-2019 ISBN 978-84-8478-875-1 Imprès a Barcelona

103

Aquest llibre no podrà ser reproduït totalment ni parcialment per cap mena de procediment, inclosos la repografia i el tractament informàtic, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright.