Sanchki ha estat un artista anònim, compromès i insubornable. Amb la seva obra, ha ajudat a construir la imatge de moviments ecologistes, col·lectius culturals, grups reivindicatius i subversius, cèl·lules de combat artístic i d’accions en defensa del territori. Aquest volum recull les empremtes amb què ha enriquit el nostre imaginari.
[Fig. 01] Sa nc h k i r e r e u n e s fa l gu e r e s, 1992. Autor desconegut. ASF
su m a r i L’enigma sense fi p. 5
Sanchki i la força de l’art anònim p. 19
Ocults i compromesos / A propòsit d’un tal Sanchki p. 29
Catàleg raonat p. 41
Sala del Tresor p. 119
Del caminar / Dels caminadors p. 123
Mapa de sons p. 125
Agraïments p. 127
L’enigma sense fi
L’enigma sense fi
1 El misteri irresoluble. El secret indesxifrable. L’individu que s’esmuny. No, encara no tenim ni puta idea de qui és Sanchki, però ens agradaria molt conèixer la seva identitat real. Voldríem saber com collons es diu l’artista angloempordanès més internacional, més transcendent i més subversiu del nostre segle, perquè, com que som una mica verduleres, tenim la necessitat col·lectiva i psicològica de posar-li alguna cara. La que sigui. Ens importa un rave si és guapo, lleig o fifty-fifty. En ple imperi de la imatge, ens resulta molt difícil venerar l’anonimat. Ens descol·loca parlar d’un geni, d’un creador d’obres prodigioses i ser incapaços de posar-li una carcassa física. Si a tot això hi afegim que, setmana rere setmana rere setmana, ens arriben rumors infundats i dades sense contrastar sobre la seva identitat, la seva biografia o les seves performances revolucionàries a Buenos Aires, Erfurt, Lilongwe, Lublín, Mumbai, Ottawa, Riga, Salt Lake City, Taipei i altres ciutats del planeta, convindreu amb mi que, aleshores, sí que n’hi ha per fotre’s un tiro.
Ai! I és que aquest bombardeig incessant de falsedats, no para de créixer amunt i avall de les xarxes socials… És terrible! Només heu de fer una escombrada ràpida per Facebook, per trobar-hi pàgines personals de Sanchki Sanschky, Ga Sanchki o Sanchirbayar Sanchki! I una recerca semblant per Twitter, Instagram o Google us descobrirà encara més bertranades glorioses. Cal recordar, però, que aquesta allau incontrolable de nicieses, es va incrementar de forma exponencial des de gener de 2015. Sí. Quan la directora interina del Museu de l’Empordà va oferir 17.600 € de recompensa a qui fos capaç d’aportar alguna informació que pogués desvetllar la identitat real de l’artista1. Una idea estúpida nascuda d’una ment estúpida.
2 Hermetisme i Sanchki, per desgràcia nostra, són dos conceptes que van agafats de la «El jutjat investiga Santi Vila i Marta Felip per malversació de fons públics». Diari de Girona. 31/07/2015. 1
5
mà. Des que va començar la seva carrera, a diferència del 99,9% dels artistes contemporanis, Sanchki ha renunciat a treure el nas o a publicitar-se als diaris, la televisió, la ràdio i altres canals mediàtics. Gairebé sempre s’ha negat a atendre mitjans de comunicació, llevat d’una sola excepció: només ha concedit una entrevista cara a cara… I ningú sap per què ho va fer. «Kafkiana». Així va definir el periodista Xavi Jiménez la trobada superbreu que va mantenir amb Sanchki, la nit del 26 de juliol de 1990. L’artista, que li havia trucat aquella mateixa tarda, el va citar a la discoteca Octopussy d’Empuriabrava, aprofitant que s’hi feia una festa per fabricar el cubata més gran del món. Jiménez es va presentar al lloc pactat, a l’hora acordada, però al cap de deu minuts l’entrevista ja s’havia acabat. Kaputt 2. «Indiferent. Es mostrava molt indiferent a les meves preguntes. És que li relliscaven», explica el periodista amb una certa agror. «Semblava més interessat a veure com feien el cubata. Em vaig emprenyar bastant». Jiménez descriuria Sanchki com «un home d’uns 35 anys, amb accent guiri, fibrat i pilós, alt com un Sant Pau. Duia camperes, texans, una jupa plena de tatxueles i una samarreta de Maiakovski not dead. Era una barreja entre el bateria de Sangtraït i el cosí de Kilian Jornet». «Gastronomia per a titans». Revista de Girona, núm 300. 2017.
2
6
És comprensible que Jiménez sortís decebut de la trobada, perquè només va poder arrencar-li que «havia nascut a Shepperton abans de 1965». Aquestes, però, no eren dades menors: l’origen anglès de l’artista és un dels pocs elements en què la majoria d’investigadors estan d’acord. Segons aquests especialistes, també és força probable que Sanchki hagués estudiat, l’any 1971, a la Central School of Art and Design de Londres3. Allà hauria coincidit amb el cantant Joe Strummer4 amb qui compartirien part de la seva ideologia esquerrana i radical, el gust per l’acció directa i els eslògans torracollons. Diferirien, això sí, en els gustos musicals: Sanchki era un dels badocs habituals del 606 Club, a Chelsea, i d’altres locals jazzístics de la City5. El nostre creador inaprehensible, afegeixen altres fonts, també hauria estat molt proper, a finals dels vuitanta, a un grup d’estudiants de Belles Arts de Londres, entre els quals hi havia Damien Hirst, Gary Hume i Lala Meredith-Vula, i els hauria ajudat a muntar l’exposició Freeze en un edifici en desús dels
SAVAGE, JON. «England’s dreaming». Faber and Faber, 1991.
3
FRITH, SIMON; HORNE, HOWARD. «Art into pop». Routledge, 1989.
4
FORDHAM, JOHN. «Forty years of the 606 club: still London’s most seductive jazz cellar». The Guardian. 25/10/2016.
5
L’enigma sense fi
[Fig. 02] Margareth, Mildred i Evelyn, probablement les primeres professores de ball del petit Sanchki, c. 1965. Autor desconegut. ASF
7
[Fig. 03] Possiblement va ser
concebut en una casa com aquesta. Autor desconegut. ASF
[Fig. 04] Al centre, Felicity Torrington, primera xicota de Sanchki, c. 1964. Encara viu a Shepperton però no ha volgut atendre els investigadors. Autor desconegut. ASF
8
L’enigma sense fi
[Fig. 05] Retrat de dos nens que acabaven de parlar amb Sanchki, c. 1966. Autor desconegut. ASF
9
28
Ocults i compromesos / A propòsit d’un tal Sanchki
Ocults i compromesos / A propòsit d’un tal Sanchki Una vegada, amb Sandra, ja fa molts anys (era el segle passat) en un cafè de la Rambla de Figueres que ja no existeix, miràvem un gruixut volum d’història de la fotografia. De seguida, vam descobrir que l’autor que més ens agradava —el més original, inclassificable i sorprenent— era un tal Anon. Quina imaginació més desbordada i plural! Semblava que s’escapava fins i tot de tenir un estil personal. Però totes aquelles fotografies tenien un fil, un lligam que les unia i travava en un discurs que ens va semblar el més coherent de tots. Com era que no el coneixíem ni n’havíem sentir parlar mai? Encara vam seguir una bona estona amb l’entusiasme de la nostra descoberta fins que ens vam adonar que «Anon» volia dir anònim. Després de riure’ns de nosaltres mateixos per no haver-nos-en adonat abans, va venir la reflexió: Quina quantitat d’obres genials ningú no sap qui les ha fet! Quina creativitat no hi ha en artistes que ningú coneix i que, en més d’una ocasió, desborda la dels mateixos autors coneguts i consagrats!1 I això Anys més tard vaig poder adquirir el llibre Anonymus. Enigmatic images from unknown photographers, a cura de Robert Flynn (Thames & Hudson, London, 2004), on s’oferia una mostra molt interessant d’obres de fotògrafs desconeguts i se’n reivindicava la vàlua. I, naturalment, el vaig regalar a Sandra. 1
que acabàvem de constatar en l’àmbit de la fotografia calia extrapolar-ho encara més en d’altres arts que fa molt més temps (segles) que han pogut desenvolupar-se com a tals: el dibuix, la pintura, l’escultura, la música, l’arquitectura, etc. Aquest desconeixement, que és força més lògic i comú quan ens remuntem a un passat antic (o a un art incipient que no acaba de ser reconegut com a tal i del qual encara no se’n reclama l’autoria), també es dóna en el nostre present històric i en arts ben assentades com a tals per la tradició. En ocasions, aquest anonimat dels artistes que ens són contemporanis és intencionat. Són els ocults. Aquells que, per factors diversos (entre els quals hi ha la voluntat personal), no consten com a artistes. Fan i prou. Un dels ocults de qui ara ens ocupem és aquest tal Sanchki. Crec que el nom amb què se’l coneix no és el veritable. El fet que ens hagi arribat escrit de diferents maneres és tot un indici que convida a l’escepticisme. Els estudiosos i els suposats coneguts i testimonis no coincideixen en gairebé res o en ben poca cosa pel que fa a la seva personalitat. Uns diuen que si és britànic resident uns anys a l’Empordà…, d’altres asseguren que ni anglès, ni gal·lès, ni escocès, sinó que és empordanès 29
i figuerenc! Una hipòtesi, aquesta darrera, que no podem descartar del tot ja que la immensa majoria de la seva producció i activitat artística coneguda es desenvolupa a Figueres i a l’Empordà. Tampoc no podem establir cronològicament, amb precisió, tota la seva trajectòria. Però, més que descobrir qui és en realitat (cosa que ara per ara s’ha revelat com a gairebé impossible), caldria reportar les obres que li han estat atribuïdes per veure quina coherència tenen i que, en realitat, ens han de dir qui és com artista. Sempre en el benentès que les conclusions hauran de ser provisionals, ja que es parla d’atribucions i no de peces que se sàpiga del cert que són seves. Si abans hem dit que cal inscriure’l en el grup dels ocults, un cop analitzada la seva producció, caldrà convenir que també s’haurà d’incloure entre els artistes compromesos. De quin compromís parlem? D’un compromís, d’entrada, polític. Caracteritzat per un alineament amb grups d’esquerra (d’un espectre força ampli al llarg del temps), que queda reflectit de manera explícita en bona part de la seva obra: murals, cartells, pancartes, dibuixos, fotografies… Sempre, però, en el que podríem qualificar d’esquerra d’alliberament nacional; aquella per a la qual la revolució social i la nacional són indestriables i que també defensa un alliberament de caràcter personal. També, en tant que artista, observem un compromís amb l’avantguarda artística que es concreta tant en les obres realitzades com en la pluralitat dels mitjans utilitzats. Recordem que, a part del dibuix i les arts gràfiques en 30
general, també abasta filmacions, instal·lacions i intervencions. Vegem-ho de manera més concreta a partir de les peces de les quals tenim constància. En una de les més reculades en el temps, la seva implicació política d’aleshores és molt explícita (ens referim als anys del procés de liquidació de la dictadura franquista). Es tracta d’un mural de la Joventut Comunista de Catalunya (avui desaparegut), datat el 1976-1977 [fig. 26], que es trobava a la plaça de l’Estació de Figueres. Hi veiem representades dues sotes de la baralla de mesura humana. La de copes du una bandera roja i la d’oros, aixeca el puny. La referència als jocs gràfics i a la poesia visual de Joan Brossa hi és evident. L’autor o autora de la fotografia és desconegut. En una de les imatges hi veiem una de les persones que diu que el va conèixer, que fa un llengot a la càmera, però tampoc no podem assegurar del cert que sigui veritat el que ens ha explicat. Dels anys vuitanta també s’han conservat diferents cartells explícitament polítics vinculats a l’aleshores incipient moviment independentista d’esquerres: Crida, Moviment de Defensa de la Terra, Assemblea d’Unitat Popular, etc. Ha estat gairebé de miracle que ens hagi arribat fins a nosaltres un dibuix d’aquella època —finals dels setanta o potser principis dels vuitanta— en què fa referència al maig del 1968 de París [fig. 09]. Hi veiem la data mítica, una de les banderes que es popularitzaren a l’època —referida a la guerra del
Ocults i compromesos / A propòsit d’un tal Sanchki
[Fig. 26] Mural de la JCC, Plaça de l’Estació, Figueres, 1976. Autor desconegut. ASF
Vietnam— i unes siluetes sobre la repressió policial del moviment, junt amb altres elements de filiació surrealista. El compromís polític es va barrejar, entre els anys vuitanta i els noranta, amb la lluita per la salvaguarda del medi natural. De fet, sembla que ja va participar, als anys setanta, en la campanya de salvament dels aiguamolls de l’Empordà. Però va ser en les dècades
posteriors quan va desenvolupar una activitat artística intensíssima en el si del moviment ecologista «Salvem l’Empordà», que encara dura, segons diuen alguns. També als noranta, va participar en el grup «Fòrum cívic», que arribà a ser un partit d’àmbit figuerenc. Hi va realitzar diferents cartells, pancartes i sobretot un butlletí periòdic, de caràcter satíric, del qual en sortiren 31
[Fig. 45] S a n c h k i r e g a n t e n l l o c d e m i r a r l a c om p e t i c ió d e t i r
d e l s J o c s O l í m p i c s d e B a r c e l o n a , 1992. Autor desconegut. ASF
40
Catàleg raonat La naturalesa volàtil i efímera de la majoria dels cartells, accions i muntatges de Sanchki ha dificultat el poder apreciar-la en la seva globalitat. Per primer cop i gràcies a la col·laboració d’admiradors, galeristes, marxants i col·leccionistes, s’ha aconseguit establir una cronologia copiosa i versemblant del corpus de l’artista. Una tasca que ha estat el fruit de més de tres anys i mig d’una meticulosa i exhaustiva investigació.
41
Sense títol, 1993. Impressió offset. 150 × 315 mm ASF [cat. 0001]
42
Catàleg raonat
Sense títol, 1995. Impressió offset. 105 × 80 mm ASF [cat. 0002]
Sense títol, 1997. Impressió offset. 125 × 125 mm ASF [cat. 0003]
43
Peu de foto 210 × 297 mm AHFAC [cat. 0000]
44
Sense títol, c. 1997. Impressió offset. 418 × 620 mm ASF [cat. 0004]
Catàleg raonat
Sense títol, 1998. Impressió offset. 430 × 480 mm ASF [cat. 0005]
Sense títol, 1998. Impressió offset. 630 × 433 mm ASF [cat. 0006]
45
Peu de foto 210 × 297 mm AHFAC [cat. 0000]
46
Sense títol, 2000. Impressió offset. 272 × 430 mm ASF [cat. 0007]
Catàleg raonat
Sense títol, 2000. Impressió offset. 300 × 430 mm ASF [cat. 0008]
Sense títol, 2002. Impressió offset. 300 × 430 mm ASF [cat. 0009]
47
Sense títol, 2012. Fotomuntatge electrogràfic sobre paper. 210 × 297 mm ASF [cat. 0044]
76
Sense títol, 2012. Fotomuntatge electrogràfic sobre paper. 210 × 297 mm ASF [cat. 0045]
Catàleg raonat
Sense títol, 2013. Electrografia sobre paper. 265 × 430 mm ASF [cat. 0046]
77
Sense títol, 2016. Electrografia sobre paper. 210 × 297 mm ASF [cat. 0054]
84
Catàleg raonat
Sense títol, 2016. Electrografia sobre paper. 420 × 297 mm ASF [cat. 0055]
85
Multiplicació de desig dins d’una botiga de Figueres, 2014. Fotomuntatge electrogràfic sobre paper. 195 × 260 mm ASF [cat. 0069]
96
Catàleg raonat
Sense títol, 2014. Fotomuntatge electrogràfic sobre paper. 210 × 210 mm ASF [cat. 0070]
97
Sense títol, 2010. Fotomuntatge electrogràfic sobre paper. 165 × 266 mm ASF [cat. 0071]
98
Catàleg raonat
Sense títol, 2009. Fotomuntatge electrogràfic sobre paper. 165 × 266 mm ASF [cat. 0072]
99
106
Catàleg raonat
A partir de l’any 2009, la utilització d’aquest objecte es converteix en un clàssic en la producció de Sanchki, quasi una obsessió. Possiblement, com a reacció a la buidor que li produí l’oposició popular contra la instal·lació pública de la que ha esdevingut la seva obra més emblemàtica Alcalde amb ànec, de peus a la galleda i sense tren [fig. 33-47).
Sense títol, 2009. Electrografia sobre paper. 297 × 420 mm ASF [cat. 0082]
107
Sense títol, 2009. Electrografia sobre paper. 297 × 420 mm ASF [cat. 0083]
108
Catàleg raonat
Sense títol, s/d. Electrografia sobre paper. 297 × 420 mm ASF [cat. 0084]
109
Sense títol, 2013. Fotomuntatge electrogràfic sobre paper. 297 × 420 mm ASF [cat. 0085]
110