01
FOTOCROMOS
DENTICHLOR
01
FOTOCROMOS DENTICHLOR
ELS FOTOCROMOS DE CIFESA, LA FAMA I L’OBLIT
JORDI PUIG
EL MÓN SEGONS JORDI PUIG
La primera vegada que vaig veure un d’aquests fotocromos, em va xocar el meu desconeixement del personatge i, al mateix temps, el seu posat d’artista d’èxit. Fets els anys de la postguerra, aquests cromos mostren imatges d’actors de la indústria cinematogràfica espanyola. Els seus gestos, els posats, les mirades, el nom al peu de la imatge... tot ens remet al triomf. Però, tot i el seu treball, tot i el reconeixement públic, tot i ser artistes en el seu moment de glòria, la història i el temps han acabat imposant l’oblit de la majoria d’ells. És la fragilitat de l’èxit i de la glòria. Tots acabem desapareixent, és qüestió de temps. També l’art. dels fotocromos, també ho van fer la qualitat de les seves imatges. Imatges acolorides a partir de negatius en blanc i negre, amb les seves imperfeccions d’impressió, amb planxes de color fora de puntura –els primers passos de l’òfset–, creant una atractiva estètica “de l’error”. A més, tots els retrats 05
anaven signats per donar valor a l’objecte. Art en una cara del cromo, producte industrial en l’altra: un anunci de pasta de dents Dentichlor. Cada cosa al seu lloc! Utilitzar l’art per vendre pasta dentifrícia és meravellós! I tot, gràcies a Alfredo Klaebish Camman, empresari, esportista, importador, innovador publicitari, inventor i arqueolèg amateur. Nascut el 1890 a Hamburg, la seva família tenia bodegues a la regió de Cognac, a França. Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, va fugir amb la seva dona Gertrudis Burckhadt a Barcelona. A partir de 1920, va començar a vendre diversos objectes d’importació alemanya com ara les estufes Matador, els fogonets Radius i, sobretot, els llums de petroli Petromax. També el 1920 comença a distribuir a Espanya el dentifrici amb patent alemanya Chlorodont, i, veient l’exit de vendes, decideix fundar el seu propi laboratori A. Klaebish per fabricar Dentichlor. L’esperit inquiet d’aquest empresari singular va fer que convertís els fotocromos en un objecte promocional: un regal que acompanyava els tubs del seu dentifrici. Primer va començar amb reproduccions de quadres
ELS FOTOCROMOS DE CIFESA, LA FAMA I L’OBLIT
Però la fragilitat de l’èxit no és l’únic que em va atraure
01
FOTOCROMOS DENTICHLOR
D’UN TEMPS, D’UN PAÍS QUE NO ERA EL NOSTRE
IMMA MERINO
EL MÓN SEGONS JORDI PUIG
Mirant i remirant les fotografies acolorides d’uns actors i actrius espanyols als anys quaranta que, a la part inferior de la imatge, van escriure una dedicatòria als admiradors de cifesa, se’m fa present un cinema inevitablement associat al franquisme: el cinema que –abans que la productora valenciana de “la antorcha de los éxitos” s’embarqués en films històrics encarcarats i patriòtics tan costosos en la seva grandiloqüència que van precipitar la seva fallida– va combinar l’exaltació del bàndol guanyador a la guerra civil amb l’adaptació de novel·les i drames més o menys populars i les comèdies, sobretot dirigides per Ignacio F. Iquino i públic en uns temps de tota mena de precarietats i de repressió d’un règim totalitari i venjatiu. Un cinema que de cap manera puc estimar i que, encara que se’ns convidés a revisar-lo com a document d’una època, vaig resistir-me a veure –en part a reveure– en la seva emissió 09
comentada i debatuda durant anys recents a TVE en el programa Historia de nuestro cine. Aquest cinema mai no l’he sentit “meu”. Dient això recordo que una part d’aquests actors i actrius els vaig descobrir a finals dels anys seixanta i primers dels setanta, quan jo era una nena, en sèries i dramàtics de TVE; però tal cosa tampoc em mena a la simpatia i menys la nostàlgia perquè no puc compartir, sinó que més aviat em revolta, l’esperit de Cuéntame. Assumida la invitació a escriure a propòsit d’aquestes fotografies, no puc, però, respondre només amb una manifestació de rebuig al cinema d’una productora amb el qual estan relacionades, sense oblidar el fet que, com vol deixar constància el treball de Jordi Puig, van convertir-se en fotocromos d’una col·lecció continguda a les capses de la crema dental Dentichlor, un dels negocis impulsats pel polifacètic empresari d’origen alemany Alfredo Klaebisch. En tot cas, potser he d’explicar una mica més el perquè d’aquest rebuig. Creada l’any 1932 (per tant poc després d’iniciar-se l’època de la Segona República) per l’empresari valencià Manuel Casanova Perís, juntament amb els seus
D’UN TEMPS, D’UN PAÍS QUE NO ERA EL NOSTRE
coproduïdes amb l’empresa catalana Campa, per a l’entreteniment d’un
fills Vicente i Luis, cifesa (Compañía Industrial Film Español) no només va ser una productora, sinó també una distribuïdora que va començar adquirint amb exclusivitat els films de la Columbia. En els seus primers anys també va distribuir amb èxit a països de l’Amèrica central i del sud les seves produccions, com ara l’adaptació que Benito Perojo va fer de la sarsuela La verbena de la paloma (1934) i dues pel·lícules dirigides per Florian Rey, que, arran de La aldea maldita (1930), aleshores era el cineasta espanyol més reconegut: Nobleza baturra (1935), amb FOTOCROMOS DENTICHLOR
taca “l’honra” d’una dona que no ha pogut haver) que sembla servir de
01
seva esposa en virtut d’un matrimoni civil que va durar de 1934 a 1939.
EL MÓN SEGONS JORDI PUIG
una trama on hi palpita una venjança masclista (un home per despit
Podria explicar la trajectòria d’Imperio Argentina (nascuda l’any 1910
pretext per una successió de números folklòrics amb jotes, i Morena Clara (1936), exemple paradigmàtic de l’“espanyolada” genuïna en la mesura que segueix una certa tradició abonada al pintoresquisme sense deixar de tenir una coartada popular. Les dues pel·lícules de Florian
a Buenos Aires, de mare malaguenya; el seu nom real era Magdalena Nile del Río) fins que va triomfar de joveníssima en escenaris espanyols després que Jacinto Benavente la descobrís a Lima i li recomanés que travessés l’Atlàntic, però, pel que ens ocupa, allò que interessa és que la seva presència en els films esmentats de Florian Rey va fascinar, es diu, Adolf Hitler. El cas és que Goebbels va oferir a Imperio Argentina un contracte a l’Alemanya nazi que no va rebutjar. En aquesta operació hi retrobem cifesa en un moment en què el seu fundador ha abandonat la València encara republicana per instal·lar-se a Sevilla, en zona dita “nacional”, i crear una rèplica de la seva productora que no va dubtar en col·laborar amb la industria cinematogràfica del Tercer Reich, també interessada, a part de la suposada admiració de Hitler per Imperio Argentina, en aconseguir aliances per introduir-se en el mercat llatinoamericà, majorment ocupat pel fascinant Hollywood.
10
Rey van ser protagonitzades per Imperio Argentina, qui aleshores era la
D’UN TEMPS, D’UN PAÍS QUE NO ERA EL NOSTRE
01
FOTOCROMOS DENTICHLOR
98
BIOGRAFIES
CIFESA
EL MÓN SEGONS JORDI PUIG
Buenos Aires, 1910 Torremolinos, 2003
Magdalena Nile del Río, de nom artístic Imperio Argentina, va ser actriu, cantant i ballarina. Als 7 anys, comença a oferir concerts als cinemes de barri de la capital argentina acompanyada pel seu pare a la guitarra. Però no és fins al 1923 —de la mà de Jacinto Benavente i amb una carrera com a cantant consolidada— que, un cop a Espanya, es converteix en l’actriu més rellevant de cinema dels anys de la República. Amb una vintena de pel·lícules a les espatlles, la fama mundial li arriba quan protagonitza dues pel·lícules al costat de Carlos Gardel: La casa es seria (1930) i Melodía de arrabal (1932). L’encant de l’actriu captiva el mateix Adolf Hitler, que el 1938 sol·licita conèixer-la personalment.
Mariano Urdiain Asquerino
Erna Florencia Becker Beley
Reus, 1889 - Madrid, 1957
Argentina, 1910 Canadà, 1994
Fill de militar, passa la infantesa a Mindanao (Filipines), on el seu pare està destinat com a governador. De retorn a Barcelona, debuta a escena el 1909, concretament al Teatro Español del Paral·lel, interpretant un paper secundari en La amada tierra. L’èxit li proporciona renom professional i forma companyia amb Antonia Herrero, amb qui marxa de gira per Llatinoamèrica. Novament a Espanya, protagonitza amb èxit una dotzena de pel·lícules de cinema mut realitzades per Julio Roesset. Dels 29 títols de la seva filmografia, en destaca la seva interpretació a La madona de las rosas i els papers secundaris a Eugenia de Montijo (1944), La duquesa de Benamejí (1949) o Cómicos (1954).
Coneguda artísticament com Florencia Bécquer, és actriu de cinema mut. Passa la seva infància entre Argentina, Alemanya i Espanya, on finalment s’instal·la als 15 anys i on roda quasi totes les seves pel·lícules, la majoria de cinema mut. Amb l’arribada del cinema sonor, destaca la seva participació a La aldea maldita (1942) de Florián Rei o Un caballero famoso (1942) de Fernando Delgado de Lara. El seu últim rodatge és a Mèxic amb Charro a la fuerza (1948) de Miguel Morayta.
BIOGRAFIES
Imperio Argentina
01: FOTOCROMOS DENTICHLOR
EL MÓN SEGONS JORDI PUIG
Edició Úrsula llibres
D’aquest llibre se n’han imprès mil exemplars repartits de la següent manera:
Textos Imma Merino Jordi Puig
vuit-cents setanta-cinc exemplars sense numerar
Disseny Alex Gifreu Correcció lingüística Imma Parada Selecció i reproducció d’imatges Jordi Puig Impressió Alzamora Gràfiques ISBN 978-84-946417-8-7 Dipòsit legal GI-1297-2020 Primera edició, novembre de 2020 © dels textos, els seus autors © de l’edició, Úrsula llibres No es permet la reproducció total o parcial de qualsevol part d’aquest llibre sense l’autorització escrita de l’autor
Úrsula llibres Carrer Horts, 3 17745 Lladó info@ursulallibres.cat www.ursulallibres.cat www.jordipuig.com
cent exemplars numerats de l’1 al 100, signats per l’autor i acompanyats d’un fotocromo vint-i-cinc exemplars destinats als col·laboradors, numerats de l’I al XXV i signats per l’autor