Un meteorit fugaรง Fidel Aguilar (1894-1917)
03
Introducció. Un meteorit fugaç Eva Vàzque z
2 6 U n m e teo r it fu gaç . Fi d el Agu i l ar (18 9 4-19 17)
A Anna Aguilar Domènech
De totes les imatges del noucentisme, poques han tingut un arrelament tan pregon com les que procedien de les arts gràfiques. La Mediterrània d’Aristides Maillol, la Deessa de Josep Clarà o els murals de Joaquim Torres-Garcia per al saló de Sant Jordi de la Generalitat són sense cap dubte obres majors, però la seva empremta en l’imaginari cultural és inferior a la que van deixar-hi la profusió de programes de mà, catàlegs d’exposicions, cartells publicitaris, ex-libris, invitacions a concerts o edicions de llibres que van circular profusament en el mateix moment que Enric Casanovas creava la Pagesa mallorquina (fig. 1), posem per cas, o Joaquim Sunyer reinventava l’ègloga clàssica amb la Pastoral. Devem, doncs, a una forma d’art considerada subsidiària i efímera la fixació del que Francesc Fontbona (1994a) ha qualificat com el “patró estètic” del noucentisme, molt a pesar que es tractés d’estampes de gran volatilitat, exposades a l’erosió poc reverencial dels taulells de galeries, teatres o botigues. Cap d’aquestes imatges no ha adquirit, però, la força evocativa per representar l’harmonia i distinció a què aspirava el noucentisme com les que van concebre dos artistes que hi acabarien tenint un paper més aviat marginal. L’un és Esteve Monegal, dibuixant, escultor, professor de l’Escola de Bells Oficis de Barcelona i empresari del ram de la perfumeria, que va crear algunes de les siluetes que més s’han identificat amb el moviment, unes figures ondulants que representen ballarines d’inspiració àtica jugant amb un llarg vel que les nimba, les encercla, les fa volar. Tot i que per a la història de l’art català Monegal és, per damunt de tot, l’autor de l’estàtua La Pau, que Rafael Masó li va encarregar per a la Casa Masramon d’Olot el 1914, o d’una de les interpretacions de més èxit del tema de la Noia que es pentina, tan car als noucentistes, si avui continua essent present en la memòria d’aquest corrent cultural, a banda de la seva contribució al glamur publicitari de Myrurgia, és per aquests dibuixos a ploma (fig. 2). L’altre artista és Fidel Aguilar. Poques imatges hi ha tan reproduïdes per simbolitzar els ideals de classicisme del nou-cents com aquella dotzena de boixos que va gravar per encàrrec del seu amic i benefactor Xavier Monsalvatje1 entre 1914 i 1916, dels quals en tenim localitzats nou (fig. 3-14).2 Són, la majoria, radiografies de bustos femenins que amanyaguen un ocellet, sostenen una panera de fruites o toquen l’aulos grec amb aquell gràcil decantament de coll que ha esdevingut un caprici preciós de l’estil fidelià (fig. 15-25). Tot i que van ser concebuts com a ex-libris de la família Monsalvatje, grans col·leccionistes de divises bibliòfiles, aviat, però, van sobrepassar el marc privat i van començar a aparèixer en tota mena de papers.3 Als anys vint, se’n va fer un ús molt intencionat en tota classe d’impresos com una citació culta a les activitats de la societat Athenea (1913-1917), que s’havia servit tan sovint de les xilografies d’Aguilar per anunciar concerts, conferències i exposicions (fig. 26). Alguns havien tingut el seu origen I ntro d u cci ó. U n m e teo r it fu gaç 2 7
Fig. 34. Fidel Aguilar. Retrat d’infant, c. 1915. Possible retrat de la germana Rosa. Carbó sobre paper, 32 x 22,7 cm. Museu d’Història de Girona, núm. reg. 01962.
40 U n m e teo r it fu gaç . Fi d el Agu i l ar (18 9 4-19 17)
Fig. 35. Fidel Aguilar. Retrat d’infant, c. 1915. Carbó sobre paper, 28 x 22,3 cm. Museu d’Història de Girona, núm. reg. 01963.
I ntro d u cci ó. U n m e teo r it fu gaç 41
Fig. 13. Fidel Aguilar, Retrat de Leonor Aguilar, c. 1915. Carbó sobre paper, 41 x 30,5 cm. Fotografia d’Actini, 1972. AHCOAC-G. Fons Fidel Aguilar. Fig. 14. Fidel Aguilar, Cap femení (retrat de Leonor Aguilar), c. 1915. Carbó sobre paper, 31,2 x 23,6 cm. Museu d’Història de Girona, núm. reg. 01978. Fig. 15. Fidel Aguilar, Figura femenina, c. 1915. Carbó sobre paper, 18 x 23 cm. Col·lecció Anna Aguilar Domènech, Barcelona. Fig. 16. Fidel Aguilar, Bust femení (retrat de Leonor Aguilar), c. 1915. Carbó sobre paper, 54 x 34 cm. Col·lecció Cristina Arxer, Figueres.
56 U n m e teo r it fu gaç . Fi d el Agu i l ar (18 9 4-19 17)
“ D o nar i matg es al q u i n o en té”: Fi d el Agu i l ar a l a G i ro na d el n o u - cents 57
Fig. 48. Retrat de Fidel Aguilar al seu taller. c. 1915. Fotografia d’autor desconegut. Reproduïda a la revista Nuevo Mundo el 20 d’octubre de 1922 per il·lustrar l’article de José Francés “El arte y los artistas. Evocación de Fidel Aguilar”. Col·lecció particular, Girona. Fig. 49. Retrat de Fidel Aguilar, c. 1914. Fotografia d’autor desconegut. El dibuix va ser ratllat amb tinta, probablement per la mare, en considerar-lo indecorós. Arxiu família Aguilar. Fig. 50. Retrat de Fidel Aguilar, c. 1914. Fotografia d’autor desconegut. El dibuix censurat va ser restituït parcialment, també per algú de la família, per mitjà d’un fotomuntatge. Arxiu família Aguilar. Fig. 51. Retrat de Fidel Aguilar, c. 1916. Segell de “Fotografia Corominas. Gerona”. És probable que es tracti del fotògraf Joan Corominas, que el 1914 tenia un establiment de “retrats artístics” a la pujada del Pont de Pedra, segons els anuncis que va inserir aquell any a la revista Aiguaforts, en la qual col·laborava com a caricaturista signant Samuel. AHCOAC-G. Fons Fidel Aguilar.
76 U n m e teo r it fu gaç . Fi d el Agu i l ar (18 9 4-19 17)
“ D o nar i matg es al q u i n o en té”: Fi d el Agu i l ar a l a G i ro na d el n o u - cents 7 7
Fig. 82. Fidel Aguilar, Seguici de quatre figures femenines, c. 1916. Carbó sobre paper, 36,3 x 48,5 cm. Museu d’Història de Girona, núm. reg. 01989.
9 8 U n m e teo r it fu gaç . Fi d el Agu i l ar (18 9 4-19 17)
“ D o nar i matg es al q u i n o en té”: Fi d el Agu i l ar a l a G i ro na d el n o u - cents 99
Fig. 19. Fidel Aguilar i Rafael Masó, Athenea: programa dels II Grans Concerts de la Societat Gironina de Concerts al Teatre Principal, 28 d’abril i 10 de maig de 1916. Tipografia i xilografia, 21,5 x 16,5 cm. AHCOAC-G, núm. reg. 9704-83. Fig. 20. Fidel Aguilar i Rafael Masó, Athenea: fullet amb el parlament de F. Ribas sobre la “Significació de l’Any Nou dels Artistes”, 27 de febrer de 1916. Tipografia i xilografia, 16 x 16 cm. AHCOAC-G, núm. reg. 9704-114.
1 1 8 U n m e teo r it fu gaç . Fi d el Agu i l ar (18 9 4-19 17)
Fig. 21. Fidel Aguilar i Rafael Masó, Athenea: invitació al vernissatge de l’exposició de Santiago Rusiñol, 25 de desembre de 1915. Tipografia i xilografia, 13,5 x 13,5 cm. AHCOAC-G, núm. reg. 9704-115. Fig. 22. Fidel Aguilar i Rafael Masó, Athenea: invitació a la festa del Nadal dels Infants, 31 de desembre de 1915. Tipografia i xilografia, 21,5 x 14 cm. AHCOAC-G, núm. reg. 9704-109.
Fig. 23-26. Fidel Aguilar i Rafael Masó, programes d’algunes sessions de titelles celebrades a Athenea entre el desembre de 1915 i el juny de 1916. Tipografia i xilografia, 13,2 x 11,5 cm. AHCOAC-G, núm. reg. 9704-59-70.
L’ es cu ltu r a d’Agu i l ar en l’ i d e ar i n o u centi sta d e Mas ó 119
Fig. 37. Fidel Aguilar, Noia de les trenes, c. 1915. Terrissa, 34 x 21 x 15,5 cm. Museu d’Art de Girona, núm. reg. 131.940.
1 6 2 U n m e teo r it fu gaç . Fi d el Agu i l ar (18 9 4-19 17)
enfangada a les trinxeres, però ja començava a imposar-se l’estereotip nord-americà de dona fineta i espavilada, les irresistibles “blondes”, com en deien els redactors d’Aiguaforts,9 que serien ja el referent indiscutible de la feminitat que s’imposaria als anys vint a través de les flappers i pin-up, encarnació del revers feliç del tipus mediterrani, que ja només semblava adequat per erigir monuments als soldats desconeguts, tal com constataria Sebastià Gasch (1926): “La raça americana, amalgama de gents de totes les races, ha creat un tipus de proporcions perfectes, molt a prop de les proporcions clàssiques, el qual contrasta violentament amb el tipus europeu treballat, gastat, físicament arruïnat.” És innegable que Fidel Aguilar va trobar una font molt pròxima tant en la rudesa codificada de la pintura i els relleus romànics, redescoberts a través de les expedicions impulsades per l’Institut d’Estudis Catalans des de 1907 i que ell tenia a tocar, al claustre de la Catedral i en l’entorn fastuós de Sant Pere de Galligants, com en l’arcaisme de l’art iber i grec, que les ruïnes properes d’Empúries li servien de primera mà i a on podia haver fet alguna de les “cortas peregrinaciones artísticas” que esmentava a Maxlim, però els motius d’inspiració no solen ser unidireccionals. Més aviat operen per una mena de confluència i agregació que va fent pòsit de manera inadvertida però incessant. El 21 de març de 1908, Ors deia en una de les seves gloses: “Una joventut com la del Nou-cents, portant ja des de la infantesa formada l’ànima en l’exercici d’ubiqüitat que proporcionen el cinematògraf, les targetes postals (¡silenci, snobs de l’esteticisme!) i tants d’altres medis contemporanis d’informació ha d’entrar en la vida ja molt diferentment armada que qualsevol dels individus no aventurers de les generacions anteriors...” Ors s’oblidava de remarcar que ell era un d’aquells intel·lectuals d’abans del noucents, és a dir, que no era ni tan jove ni estava educat de la mateixa manera que la generació que pujava, però la seva reflexió permet constatar fins a quin punt els artistes havien eixamplat el seu repertori visual, que ja no refiaven únicament als museus, les esglésies o les publicacions especialitzades, sinó que s’estenia també als cartells, els prospectes, els barracons de fira, el cinema, la fotografia, les joguines,10 els cromos col·leccionables de la xocolata Juncosa o de les capses de mistos, la publicitat dels grans magatzems i els aparadors de les botigues de modes. Com era previsible, n’hi hauria que posarien en dubte l’honorabilitat d’aquest vertiginós imaginari que, més que enriquir, consideraven que envilia la joventut posant-li davant dels ulls una forma d’art divorciada de la santa humilitat (Rucabado, 1919).11 Fidel Aguilar s’acostumaria a nedar entre aquestes dues aigües, remuntant-se tant a la sobrietat de les fonts antigues com a la sofisticació de les noves formes de comunicació de masses. Per a Rafael Masó, seria morigerat i caut, com en l’esbós del relleu romànic d’El somni de Jacob (fig. 38) que l’arquitecte també havia encomanat a Joan Baptista Coromina per al capçal del seu llit (fig. 39); per a Xavier Monsalvatje, en canvi, tendiria més sovint a la corba exuberant, com a la Sulamita, tallada per encàrrec del poeta i mecenes olotí. La veritat és que Fidel Aguilar mai no és tan noucentista com quan treballa per als noucentistes; és a dir, quan reprimeix una part de si mateix per conformar-se al gust dels seus mentors. U n i d e al d e co ll to rçat: l’ es cu ltu r a d e Fi d el Agu i l ar 163
1 88 U n m e teo r it fu gaรง . Fi d el Agu i l ar (18 9 4-19 17)
Fig. 78a-b. Fidel Aguilar, Treballador i detall del cap, c. 1915. Terra crua modelada, 37,5 x 12,5 x 9,5 cm. Museu d’Història de Girona, núm. reg 01903. Fig. 79. Fidel Aguilar, Cap romà, c. 1914. Tinta sobre paper, 9 x 6 cm. Col·lecció Joaquim Cruz, Santa Coloma de Farners.
U n i d e al d e co ll to rçat: l’ es cu ltu r a d e Fi d el Agu i l ar 18 9
Fig. 1. “Al pasar... Siluetas locales. Fidel Aguilar”, entrevista de Maxlim a Fidel Aguilar, El Norte, 20 de juny de 1916, p. 1, 56 x 42 x 2,5 cm. Biblioteca Carles Rahola, Girona. Fig. 2. Josep Clarà, Esbós per a ‘La serenitat’, 1910. Guix, 36 x 36 x 45 cm. Museu de la Garrotxa, Olot. Núm. reg. 5947. Fig. 3. Enric Casanovas, Bella dona, c. 1918. Guix, reproducció de Ceràmiques Marcó. Col·lecció Jaume Marcó, Quart. Fig. 4. Venus d’Empúries, c. 1920. Guix, reproducció de Ceràmiques Marcó. Col·lecció Jaume Marcó, Quart. El cap d’aquesta figura trobada al jaciment d’Empúries, que representa en realitat una divinitat masculina, va servir per il·lustrar l’Almanach dels Noucentistes (1911). Fig. 5. Invitació al vernissatge i catàleg de l’exposició d’escultures d’Esteve Monegal, el 2 de maig de 1915. Tipografia i xilografia, 13,5 x 11,5 cm. AHCOAC-G, núm. reg. 9704-46. Il·lustrat amb un dibuix a ploma de l’artista.
2 02 U n m e teo r it fu gaç . Fi d el Agu i l ar (18 9 4-19 17)
Potser podríem estar-nos de tornar a incidir en la influència de Rafael Masó sobre el jove. La polèmica sobre això ha enterbolit el debat fins a acaparar massa ratlles, que al capdavall són robades a lectures més fructíferes.2 En qualsevol cas, amb paternalisme dèspota o sense, és innegable que, en el paper de “descobridor” i mentor, l’arquitecte devia orientar-lo en els gustos del nou temps, sobretot la moda del Sezessionsstil vienès; però també li devia inculcar l’amor pel primitivisme del romànic que ambdós tenien ben a prop, al claustre de la Catedral (fig. 6 i 7). Sembla extravagant que les maneres decoratives d’un Klimt puguin casar tan bé amb aquells arcaics ullarros i aquelles manotes manllevats d’algun capitell del xii, però en Fidel Aguilar aquesta harmonia és possible (fig. 8).3 En canvi, crec que cal insistir més en l’altre pare espiritual de Fidel Aguilar, l’escriptor, banquer i mecenes Xavier Monsalvatje (1881-1921), també ànima fundadora de l’entitat Athenea. Juntament amb Masó, el va orientar estèticament, li va fer encàrrecs i va divulgar el seu treball. Format en el decadentisme finisecular d’arrel francesa, Monsalvatje va nodrir l’escultor d’un simbolisme literari que planeja subtilment damunt les seves obres. Aturem-nos-hi una mica. Monsalvatje fou el mecenes i el gran valedor d’Aguilar, des de l’article de presentació a Vell i Nou, el maig de 1916, fins a l’exportació de la seva obra a les Galeries Laietanes el juny de 1918, ben destacada a l’Exposició d’Artistes Gironins (fig. 9).4 Des del 1907 i fins al 1916, Xavier Monsalvatje havia anat publicant a diverses revistes locals (Lletres, Scherzando, Cultura) breus capítols de les seves Cançons a Emmo i diverses “miniatures” (Bíbliques, Oracions). A les primeres, se segueix l’itinerari de la jove Emmo, prostituta d’una ciutat molt similar a Girona; a les segones, es narren anècdotes protagonitzades per monges lascives o heroïnes de l’Antic Testament. En totes aquestes proses s’hi respira una atmosfera malaltissa i sensual, refinada i voluptuosa, que gaudia barrejant sacre i profà, religió i lascívia, vici i santedat, des de l’Emmo lèsbica fins a Abisag, la verge sunamita insatisfeta. 5 Un manuscrit del Fons Aguilar del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, un paperot que té al darrere proves d’impressió, precisament ens lliga l’escultor amb el món Monsalvatje: Fantasies / Una dona amb un anell Bíbliques / Una dona amb una àmfora Cançons a Emmo / Una dona física (?) Les Estacions / Una dona amb fruites Hores de sol / Una dona forta i alegre Doloroses / Una dona trista (?) Cants a l’aimia / Una dona amb flors Paisatges / Una dona amb els cabells voleiant al vent i una branca a la mà Pregàries / Una dona en oració.6 Tot i que no va signat, la cal·ligrafia sembla autògrafa de Fidel Aguilar, si la comparem amb l’altre manuscrit seu conservat al mateix fons: una carta, aquesta Pàti n es dam u nt Fi d el Agu i l ar 203
2 08 U n m e teo r it fu gaรง . Fi d el Agu i l ar (18 9 4-19 17)
Fig. 12a-b. Fidel Aguilar, Sulamita, c. 1916. Talla de fusta, 42 x 9,5 x 7,5 cm. Col·lecció Xavier Montsalvatge Pérez, Barcelona. Anvers i revers.
Pàti n es dam u nt Fi d el Agu i l ar 209
Fig. 13. Fidel Aguilar, Aurea Pax (amb un llibre a la mà), c. 1916. Talla de fusta, 30 x 25 x 15 cm. Col·lecció Joan Montsalvatge, Caldes de Montbui.
N’existeixen altres versions en argerata de Quart en què el llibre és substituït per unes balances o, senzillament, la figura no sosté cap objecte.
2 1 0 U n m e teo r it fu gaç . Fi d el Agu i l ar (18 9 4-19 17)
Fig. 14. Fidel Aguilar, Figura femenina (esbós de l’‘Aurea Pax’), c. 1916. Terra crua modelada, 25,5 x 14 x 13,2 cm. Museu d’Història de Girona, núm. reg. 01898.
Pàti n es dam u nt Fi d el Agu i l ar 2 11