Claudi casanovas

Claudi Casanovas CerĂ miques 1975-2015

Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

© Edició Úrsula Llibres Direcció editorial Jordi Puig © Obres Claudi Casanovas © Textos Eva Vàzquez

Dedico el llibre a la dona que posa el fanal al capdamunt de l’escala gelada. Graó a graó, m’ha ajudat acompanyant-me fins a fer-lo possible.

Maite Gelis, la meva dona, la meva companya.

Claudi Casanovas Michel Moglia

© Fotografies Jordi Puig Arxiu fotogràfic Claudi Casanovas, pàg 61-75, 80-86, 88-90, 93-97, 116-117, 128-131, 134-137, 148-149, 192-195, 197, 228-229, 236-237, 250-251, 291, 306.

Anita Besson, pàg. 190.

Joan Colomer, pàg. 10-13.

Maite Gelis, pàg. 72, 75.

François Goalec, pàg. 121-123, 125.

Michael Harvey, pàg. 268, 286-289.

Olli Hongisto, pàg. 225.

Tokio Ito, pàg. 104-105.

Magali Koening, pàg. 163-167.

Frédéric Reglain, pàg. 16.

Anna Pons, pàg. 199.

Hisao Suzuki, pàg. 108-113.

Cristina Villa, pàg. 239.

Disseny Joan Colomer Maquetació Vador Minobis Correcció lingüística David Guixeras Impressió Gràfiques Alzamora S.A. Dipòsit Legal GI 1113-2016

Agraïments Fer un llibre com aquest porta una feina d’un abast que no m’era possible imaginar. He d’agrair, en primer lloc, l’empenta d’en Jordi Puig, que ha sabut ser tossut quan ha calgut, i que ha cercat i trobat el temps i les energies per assumir l’edició d’aquest particular projecte, i dur-lo a terme molt acuradament; a Vador Minobis, per la gestió de les dades i la maquetació; a Eva Vàzquez pels seu geni i el seu coratge per salvar els entrebancs en la dilatada conversa que hem mantingut; a Joan Colomer per les seves suggerents aportacions en el disseny; a Toni Mayans pel seus consells i treballs inicials; a Sigrid Werning pel textos que no figuren en el llibre però que tanmateix hi són, com el pòsit d’un bon vi; a Michel Moglia per la seva generositat a prova de tot; a Jaume Toldrà i Kim Montsalvatge pels antics arxius; a Ana Amorós per les seves feines essencials de catalogació; Ricard Casanovas, Michael Harvey, Ivon Roca, Joan Mora, Lauren Mac Rae, Atila Olah, Caterina Roma, Montse Mas, Roser Raluy, Rodney Lawrence, Matthew Hall, Pilar Ferrés, Pat Lunn, Cristina Villa, Jordi Falgàs, Richard Torrington, Imma Parada i Xavier Vives. Gràcies a tots per les vostres valuoses aportacions.

ISBN 978-84-941101-8-4 Imprès a Girona, 2016

ÚRSULA LLIBRES Carrer dels Horts, 3 17745 Lladó, Catalunya Tel. 972 55 37 89 info@ursulallibres.cat www.ursulallibres.cat

Aquest llibre no podrà ser reproduït totalment ni parcialment per cap mena de procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright. Tots els drets reservats a tots els països.

Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

Eva Vàzquez, Jordi Puig

4 Claudi Casanovas Ceràmiques 1976-2016

5

6 Claudi Casanovas Ceràmiques 1976-2016

7

8 Claudi Casanovas Ceràmiques 1976-2016

9

22 Claudi Casanovas Ceràmiques 1976-2016

Amb Claudi Casanovas. Una conversa

Amb Claudi Casanovas. Una conversa Eva Vàzquez Llicenciada en història de l’art, treballa a la secció de Cultura del diari El Punt Avui. Ha tingut cura de diverses exposicions d’artistes gironins històrics, entre les quals “Sota la boira”, al Museu d’Art de Girona, sobre la generació dels anys quaranta. Ha escrit també per als llibres d’artista Cent maneres de dibuixar un arbre, de Vicente Huedo; Silencis, de Jordi Puig, i El quadern de fil, de Josep M. Oliveras.

“Qualsevol pedra és una muntanya en potència.”

Roger Caillois, Pedres

C

laudi Casanovas sap on vol que comenci aquest llibre. Vol que sigui allà on tot el que havia estat fent cobrava sentit, com si fos l’estació central d’un viatge no necessàriament tortuós a la qual en certa manera totes les vies haguessin estat confluint. La idea primer em desconcerta, perquè començar pel mig potser no és el que espera algú que no estigui avesat a la seva obra. Però a mesura que repassem una a una a l’ordinador les peces que ha produït des de 1988, l’any en què va començar a tractar la terra com si fos una massa rocosa, es va revelant una lògica de treball molt conseqüent en tots els sentits, gairebé premeditada, si no fos que ha anat creixent a còpia d’errors, d’abandonaments i d’insistències. D’obsessions.

Ben mirat, jo també vaig arribar a la seva obra a mig camí. Devia ser cap a 1993, quan ell ja havia fet el seu primer viatge al Japó i jo, que havia prolongat de manera indecent els últims anys de la llicenciatura, encara passava cada dia pel call jueu, fent camí cap a la universitat, per davant de la galeria Caramany de Girona, on aquella tardor ell exposava les seves àmfores. Sincerament, no recordo si vaig arribar a entrar-hi: algunes de les seves gerres es veien des de fora, tot passant, altes i solemnes, i els diaris en parlaven perquè havia vingut amb ell un ceramista japonès anomenat Ryoji Koie, molt simpàtic, que decidia la disposició de les seves peces pel sistema poc ortodox i summament festiu de llançar confeti enlaire i anar-les col·locant allà on havien caigut els paperets. Entre una cosa i l’altra, suposo que vaig associar Casanovas amb una noció imprecisa que enllaçava l’enlairament —aquelles escales costerudes de Sant Martí fins al capdamunt del barri vell— amb l’exuberància joiosa.

Abans d’aquell moment, només havia sentit a parlar de Claudi Casanovas a un dels professors de primer curs, l’avui gastrònom Jaume Fàbrega, molt interessat a descobrir-nos la cultura popular, el kitsch i els “llimbs commiseratius” a què l’acadèmia havia condemnat les anomenades “arts menors”. La ceràmica era una de les grans damnificades d’aquesta rigorosa jerarquia. Se suposava que els artistes eren escultors o pintors, però no terrissaires, que és la manera rústega d’anomenar la gent que fabrica gerres i plats, sense gaires distincions. I això que als anys vuitanta, les arts que aspiraven a dignificar els oficis amb una clara voluntat d’incidència social, des de la ceràmica i el tapís fins al gravat i el disseny, llavors en voga, passaven per un moment de relativa acceptació culta; després, coincidint amb el final de la dècada dels noranta, la seva presència es va anar apagant, com la casa desallotjada del parent pobre, on algú ha fet endreça massa escrupolosament i amb presses.

El desvetllament públic de Casanovas és fruit d’aquella florida. Són els anys en què guanya el premi del concurs de Manises (1981), el de Faenza (1985) i el de la desena Biennal de Vallauris (1986); els de la seva primera exposició individual, “Escorces de terra”, al Museu de Ceràmica de Barcelona (1982); els de la presentació dels seus primers assajos amb l’alta temperatura a la Sala Clarà d’Olot a “Després del soroll” (1984); els de màxima activitat de la cooperativa Coure, amb iniciatives memorables com les trobades inter-

23

24 Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

nacionals de raku (1985) i de ceràmica japonesa (1986) al mas La Coromina de la Vall de Bianya, que van permetre-li entrar en contacte amb els millors representants europeus i orientals de la ceràmica contemporània; els de la seva definitiva projecció internacional, amb les exposicions al Museu Hetjens de Düsseldorf i a la galeria Besson de Londres (1988) i, ben bé amb el canvi de dècada, els de la primera estada al Japó amb una beca de la Generalitat (1990) i la consagració apoteòsica amb l’obtenció del Gran Premi de Mino (1992) amb un plat mural gegantí, El dia de la sega.

Quan els papers es feien ressò del seu treball, exhaurien el llenguatge.

Els seus discos i bols sorprenien per la potència i l’expressivitat que sabia extreure de les pastes, de les textures, dels colors. Era un cas únic, un “univers ceràmic” en si mateix, com escriuria Jaume Fàbrega, per a qui Claudi Casanovas esberlava, de cop, “les fronteres de la tècnica”. Convertides en purs objectes plàstics, davant les seves obres semblava improcedent preguntar-se si es tractava o no de productes ceràmics. Instituïen una categoria nova. Eren roques. Eren fenòmens geològics. Com si haguessin existit des de sempre i només faltés aflorar-los. Ell mateix deia el 1994 que procurava que, en contemplar la seva obra, la gent “s’oblidés que hi ha una persona al darrere”, que “pensés que la peça existeix per si sola”. El crític Juan Bufill assenyalaria la mateixa perplexitat encara el 2003, davant els Blocs que Casanovas exposava a la Sala Gaspar de Barcelona, qualificant-los d’“híbrids”, a mig camí de la ceràmica i l’escultura experimentals. Aquelles anfractuositats concentrades abordaven una espècie de “construcció del desordre”, si és que això és possible; una “geometria esclatant”. Claudi Casanovas contribuïa al desconcert amb declaracions com ara: “Vull fer peces que no es puguin abraçar amb el cos, que sobrepassin les dimensions humanes”, “m’agrada copsar una peça abans no s’hagi acabat de consolidar en una forma determinada”, “voldria reflectir una certa follia, un caràcter dionisíac que és molt d’aquí, que mai no farien els germànics”. O bé: “M’interessa fer ceràmica perquè encara no l’entenc.”

Jo tampoc l’entenia l’any 1993, quan vaig veure les àmfores que exposava a la galeria Caramany de Girona. Llavors ell estava interessat en les formes acabades, d’un cert classicisme, influït per l’acostament, per força arqueològic, a la poderosa tradició mediterrània dels seus avantpassats que havia quedat en suspens amb la Guerra Civil. De tota manera, semblaven cobertes d’una crosta ferruginosa, amb unes rugositats que suggerien incrustacions marines fòssils, com si provinguessin d’algun derelicte, i aquesta qualitat diguem-ne “d’antigor preservada” era el més desconcertant de tot, perquè no deixaven cap dubte sobre la seva inutilitat, que anteposava, a qualsevol altre valor, el de la seva sobirana presència, el seu dret de ser allà on eren per si soles, com els arbres al bosc. M’imagino que aquest és un dels atributs principals a què hauria d’aspirar qualsevol objecte artístic, però res del que m’ensenyaven a la universitat aquells dies no m’havia preparat per a una experiència d’aquesta classe.

La comparació amb les restes d’un naufragi no és fortuïta. Llavors m’intrigava més imaginar quina mena de beuratge podrien haver contingut aquells vasos, quins olis preuats haurien merescut travessies tan perilloses com les que semblaven evocar, que no pas el recipient en si mateix, que se m’oposava com una barrera opaca i indesxifrable, d’un estatus difícil de precisar. M’interessava més el dins que el defora, m’encuriosia més el relat que l’objecte.

D’altra banda, el mateix Casanovas “les volia inestables, viatgeres, nòmades”, cosa que certament intensificava una il·lusió narrativa i, al mateix temps, la seva pesantor fràgil, una certa precarietat. Retrobades després de molts anys,

Amb Claudi Casanovas. Una conversa

a la pantalla del seu ordinador, més aviat em produeixen l’efecte d’una espera incalculable, com si fossin sentinelles a l’aguait des de temps remots. Però potser sóc jo, que he canviat.

Deixar caure aquí aquest dèbil acostament primerenc a l’obra de Casanovas pot semblar o bé una gosadia o bé una astúcia, una mena de captatio benevolentiae que m’autoritzi a interrogar-lo ara sobre les seves intencions més secretes. Potser era això, el que jo pretenia: fer que s’expliqués més del que cap artista estaria disposat a fer-ho, buidar-lo. El dia que quedem a casa seva, a Riudaura, Claudi Casanovas es disposa amablement, doncs, a obrir-me la seva ceràmica. Mentre se succeeixen les fotografies a la pantalla, seguint un ordre cronològic que m’ajudi a comprendre la seqüència dels fets, com si repasséssim l’escenari d’un crim, m’explica cada petit entrebanc a què havia hagut de fer front, els descobriments que propiciava cada una de les seves sèries, els aprenentatges obtinguts, els reptes que plantejava. Desfilen davant meu els plats erosionats que va presentar al Museu Hetjens de Düsseldorf el 1988, quan va desafiar tota una tradició invariablement assentada durant segles tractant l’argila des del principi com una roca ja cuita. I els grans plafons ceràmics que els van seguir, que desentranyen estratificacions, esgrafiats, ondulacions. I les meditacions concèntriques, a vegades engrunades, suspeses, disgregades, dels Cercles que va portar a la galeria Joan Gaspar de Barcelona el 1994, espècie de rosari o de pregària. I la sèrie dels petits bols dels anys noranta, que agermanava les dues arts del foc, el vidre i la ceràmica, en unes peces tan reconcentrades que semblen les mans d’un donant. I l’obertura al gran format que va suposar l’exploració de la Pedra foguera de 1996, cossos aparentment massissos buits per dins que remeten a un utillatge primitiu fonamental. I el camí cap a la congelació emprès amb els Blocs el 2001, en què la forma primigènia del bol ja ha estat completament diluïda per propiciar algun sisme capaç de generar per si mateix una nova formació rocosa que preservi, encara, memòria del paisatge anterior a una espècie de cataclisme. I el gran tall emocional que va representar el monument Als vençuts del 2006, la mola immensa del dolor púdicament resguardat. I el silenci consegüent, com en una cerimònia de dol, a través dels gravats de La calma del 2005. I l’experiència catàrtica de descriure un cicle vital amb la instal·lació de les Escales de gel a Savitaipale, a Finlàndia, el 2008. I la represa de la interrogació sobre la mort amb el Camp d’urnes del 2009, partint del record d’una peça gal·loromana del Museu de Chateauroux, dubto que casualment, una de les estacions de pas dels evadits de la Segona Guerra Mundial. I les plaques inspirades en l’Odisseu del poeta Agustí Bartra de l’any següent. I la cerca reparadora de la bellesa amb Lluna nova des del 2013.

M’arriba l’obra tota en bloc, no pas d’una en una, amb les seves pauses, amb la justa mesura de temps que s’ha escolat entre cada una d’elles. Amb prou feines he començat a enamorar-me d’algun dels seus descobriments o m’he embadocat davant d’una petita fissura, o d’una aresta, o d’un reflex de llum, que Casanovas ja m’empeny a passar a la següent, on he de néixer de nou, tornar a aprendre, tornar a mirar, tornar a fer front al desconegut. Sento que envelleixo per moments. He de concentrar en un matí l’experiència acumulada de tota una vida. Me l’escolto una mica perplexa, desbordada, com si em vessessin un món al damunt. M’enterro en el fang. Les imatges no poden transmetre el tacte, ni les dimensions colossals que a vegades prendran aquestes peces, però me’n faig una idea. Hi ha un camí cap a l’enormitat, però en un sentit que no depèn ni de les dimensions ni del pes, sinó, com diu ell, d’“un acord que resulta just i harmoniós entre la forma, la imatge que evoca, el material, la presència a l’espai i la llum”.

25

26 Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

Hi passem tot el matí, asseguts a la taula del seu despatx, molt a prop d’un gran retrat del seu avi patern, l’escultor Enric Casanovas, molt jove, posant al primer estudi que va tenir a París cap al 1903, i en acabat dinem a la terrassa (arròs i bacallà), vora les Llunes i els Blocs que té escampats al pati del taller. Fa sol —un sol d’hivern benèvol—, hem begut vi i el gran danès negre ve a jaure prop de la taula. Deu ser pel relaxament d’havent dinat, que els convidats a vegades cometem indelicadeses pensant que només exercitem la cortesia, de manera que, assenyalant el gos, que ara es rebolca pesadament de panxa enlaire, comento que és d’una raça imponent, encara que sembla prou amistós, i pregunto si encara ha de créixer gaire més, per l’edat que té.

Casanovas, recalcat a la cadira i mirant-se l’animal com si, en lloc de tenir-lo aquí, al costat, el veiés ja anant-se’n, fa un càlcul mental i vaticina: “No, ara ja deu tenir uns sis anys, i aquesta raça no en viuen pas més de deu.” Sento com si hagués portat la conversa cap a una raconada i jo mateixa hagués acabat contra les cordes. Introduir la mort a casa d’un altre… Sap que veurà morir el seu gran danès. Sap quan el veurà morir. No gosem mirar-nos. En lloc d’això, ens quedem en silenci observant-lo estès ben llarg a terra, refregant-se el llom contra el terra càlid d’aquest migdia, amb la indecència candorosa de les bèsties. Tardaré encara uns dies a entendre l’abast real de la lliçó que el gos de Casanovas acaba d’impartir-me: les dimensions són un efecte, no una causa, no un destí. L’enormitat és a vegades una manera de representar el buit.

“Encendre el present amb les brases del passat” Bona part de l’obra de Claudi Casanovas ha tendit certament a la monumentalitat, a una mena d’excés que aparenta un exhibicionisme mastodòntic i imposant i, en canvi, res del que diuen aquestes peces no em sembla ni demagògic ni vociferant. Més aviat callen, celebren amb molta contenció allò que són; a tot estirar rodolen sobre si mateixes com el cos d’un animal al sol. És una bona paradoxa, perquè les peces que enforna són sovint d’una deliberada desmesura. En un dels correus que m’enviarà arran de la visita al seu taller, el temptarà la idea del grotesc a la manera que el va formular Victor Hugo, com la contribució de la lletjor i el fantàstic a la percepció completa del seu revers: el sublim. “Pensava que potser les meves peces de gran format, talla XXL, poden ser grotesques”, m’escriu, “com les gàrgoles d’una catedral”. La deriva quimèrica és compartida amb l’artista italià Giuseppe Penone, tan present en els gravats de Casanovas per la seva consideració de la matèria com una pell amb memòria, i de qui també s’ha subratllat “la inflexió monstruosa” d’un treball que ha consistit sovint a introduir al bosc elements mòrbids, incongruents i artificials que la natura acaba assimilant com excrescències pròpies.

En una altra ocasió, Casanovas ha expressat l’anhel de disposar d’un “robot titànic, capaç de modelar tones de terra”, i si amb això no n’hi hagués prou, a vegades sotmet les seves ceràmiques a duríssimes proves, sorrejant-les, portant-les fins a l’ebullició, estimbant-les a gran altura o exposant-les a la congelació. “Per això les faig —diu ell—, perquè amb la imaginació sola no pots abastar-les.”

El tremp monumental que ha donat a la seva obra és un signe de la seva extemporaneïtat, aquest situar-se literalment “fora del temps”, ser-ne en certa manera al marge, encara que per a ell es tracta per damunt de tot d’una qüestió d’escala, saber donar a cada material la proporció adequada d’una manera tal que un bloc enorme pugui estar dient alguna cosa sobre el recolliment

Amb Claudi Casanovas. Una conversa

i la intimitat, o a la inversa, que una peça diminuta sigui tan eloqüent com un volcà. Potser no hi ha res de més magnitud que allò que no té nom. Fa obres grans, ben mirat, perquè la seva aspiració no és pas de curta volada: amanyagar muntanyes, revelar el cor dels pedrolins, penetrar el silenci dels deserts rocallosos d’aires puríssims, coronar cims imaginaris, fer amistat amb el misteriós jardiner dels boscos, “encendre el present amb les brases del passat”.

De tota manera, la seva és una monumentalitat peculiar: com més gran és un objecte, més detalls conté, i juraria que és aquest univers de petiteses que habiten als cossos grans, els microorganismes que hi troben allotjament, allò que més l’atrau: l’esquerda, una determinada porositat, la marca d’una empremta, el vestigi fòssil del fang bullent, la taca cendrosa que hi ha deixat el carbó de la cuita, la “sumptuosa policromia” de l’oxidació, i que siguin aquests senyals, aquestes ferides, els que col·laborin en la creació d’un sentit. És “el detall que extravia” de Braque, el que “insufla vida”. Casanovas es pregunta: “Veuen els dits? Palpa la mirada?”, i a mi aquesta dislocació de les capacitats perceptives em sembla molt de l’estirp de l’actitud assilvestrada de Perejaume, un altre artista que obra mentre camina, que passeja verges trobades, que s’encingla pels camins pedregosos de les nostres serralades perquè troba irresistible, com Casanovas, la seva cresta de follia, la crida dionisíaca que emana fins d’una humil clapa de molsa. Però també em recorda el Miró jove que tornava de les seves passejades pel Bois de Boulogne amb tot d’herbetes a les butxaques i que tenia per costum acostar l’orella als arbres, amb els quals establia comunicacions inquietants. “És el quadre qui em mira”, assegurava Miró, i Giacometti, que després de passar tot el matí al Louvre ja només veia el carrer de fora tal com l’havia pintat Corot, li donava la raó: “No comprenem la pintura, és ella la que ens comprèn a nosaltres.” M’adono que ha deixat d’aclaparar-me l’enormitat del jardí de blocs, caps negres i plafons murals de Casanovas i que cada vegada em tempta més passar-hi la mà, millor si és d’amagat, furtivament, com un que necessita el tacte d’un confident i hi acostés també l’orella, a veure què diu.

Mentre Claudi Casanovas m’assenyala cada una de les peces i les va posant en relació amb una mena de cicle vital que es ramifica en dues figures tutelars: l’avi escultor i l’avi artesà, tots dos compromesos amb la modernitat artística de principis del segle xx i tots dos exiliats amb la Guerra Civil, no deixa d’acudir-me al pensament un llibre que traça una genealogia semblant.

A La llebre amb ulls d’ambre, el també ceramista Edmund de Waal reconstrueix la seva saga familiar —i l’excitant i alhora abjecta història d’Europa de l’últim segle— a través d’una col·lecció de netsukes que han passat de mà en mà i que esdevenen dipositaris de l’única forma de perdurabilitat i esperança enmig de la ruïna, una mena d’assentament al món delicat i alhora juganer, un certificat de pertinença a propòsit perquè s’hi reconeguin fins i tot les mans dels infants.

Hi ha un moment, quan en el gust de la societat parisenca de finals del xix s’entrellacen la revolució impressionista i el descobriment de les estampes japoneses, en què també Charles Ephrussi percep, davant del quadre d’un manat d’espàrrecs que acaba de comprar a Manet, com els “fragments insignificants de la realitat tenen tant sentit com una gran muntanya a l’horitzó”.

N’hi parlo, a Casanovas, d’aquest llibre singular en què podrien emmirallar-se les vicissituds de la seva pròpia família, a una altra escala, és veritat, però en què no hi farien cap mal paper ni el seu avi patern, Enric Casanovas Roy (Barcelona, 1882-1948), l’escultor que va encarnar millor que cap altre l’esperit de la mediterraneïtat arcaica del noucentisme, ni el matern, Ramon Sarsanedas Oriol (Barcelona, 1896-1987), l’hàbil introductor de la laca urushi japonesa a l’interior burgès de la Catalunya dels anys vint i trenta. Me’ls imagino

27

28 Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

tots dos, quan a penes es coneixien de trobar-se potser casualment a les galeries o als cafès de la Barcelona de principis del segle xx, rebent amb expressió cohibida les seves respectives medalles d’or a l’Exposició Internacional de 1929: Enric Casanovas, per aquelles seves figures femenines, miraculosament desenterrades impol·lutes, sòbries i dures, d’algun passat idíl·lic; Ramon Sarsanedas, per l’elegantíssim paravent de La creació, elaborat amb laca japonesa i closca d’ou a partir d’un dibuix de Francesc d’A. Galí. I els torno a veure, en plena guerra: Enric prolongant l’estada a Tossa per salvar les valuoses peces del museu local abans d’emprendre la fugida cap a Besançon, acompanyant un comboi de nens orfes, i Ramon, malvenent el seu talent en una botigueta de París, després de fer-se enviar mig d’amagat una caixa amb tot el seu material de laca, per acabar en la postguerra fabricant amb el seu germà Antoni aparells de laboratori, camafeus de plexiglàs i tanques per a moneders de senyora, abans d’ingressar com a professor d’urushi a l’escola Massana. Una de les poques imatges venturoses de la Guerra Civil és descobrir Enric Casanovas fent guàrdia, tot sol, de nit, al Museu de Tossa, per protegir les obres amb què ell i uns quants amics (Rafael Benet, Pere Créixams, Georges Kars, Serge Brignoni) havien constituït la primera col·lecció pública d’art contemporani europeu de l’Estat espanyol. És un gest que atresora aquell “heus-me aquí” o “aquí em tens” que Emmanuel Lévinas atribueix als actes d’autèntica llibertat, aquella que neix d’un sentit radical de la responsabilitat. No serà, en fi, fins al seu retorn a Catalunya, abaltits, fins i tot malalts, que el fill de l’un coneixerà la filla de l’altre, i la separació entre l’art i l’artesania vindran a diluir-se en el nét Claudi.

Potser veig paral·lelismes narratius allà on només hi ha una certa simultaneïtat històrica, i de sobte temo estar recomanant el llibre d’Edmund de Waal, un ceramista de prestigi que d’altra banda Claudi Casanovas aprecia però no coneix prou bé, amb un entusiasme improcedent. Quan ens acomiadem, doncs, procuro rebaixar la insistència assegurant que “almenys està molt ben escrit”, com si el valor literari fos un adorn i no la substància mateixa del relat.

Al cap de dos dies, però, rebo un correu seu amb aquesta sola referència, “La llebre”, i un document adjunt de quatre pàgines atapeïdes que obro amb tremolor, pensant trobar-hi alguna forma de recriminació. Comença així: “En la conversa de dimarts passat em vas deixar dir, i mentre jo m’anava esplaiant passant d’una sèrie a l’altra anava pensant: em fa poques preguntes per ser periodista… A la fi, però, la pregunta va saltar: ‘Has llegit La llebre amb ulls d’ambre?’ Ha sigut una pregunta de 375 pàgines, quasi com el llibre que estem preparant. L’he escoltat d’una sola tirada i tot just l’acabo ara mateix.” Em dic que un preàmbul com aquest podria passar tant per un retret (la meva dèbil vena periodística, l’obligació de suplir el meu laconisme amb una “lectura recomanada”) com per un agraïment (l’encàrrec era irritant, però ha estat prou plaent perquè se l’hagi “empassat d’una tirada”). “Moltes veus s’han anat trenant en mi en aquest relat tan complet”, continua Claudi Casanovas, i ara ja llegeixo contenint la respiració.

Em parla de les porcellanes de De Waal, amb qui afirma compartir “aquest impuls primari de la petjada, de l’empremta”, que els ceramistes persegueixen amb un material que es manté inalterable al llarg dels anys; del refinament d’Anita Besson, la galerista a qui ho deu gairebé tot, “jueva no practicant, esteta, afectuosa, homosexual, amb una família cosmopolita molt estimada i que recordava sovint”; de la petita capsa de vidre, “com una vitrina”, que ell també havia tingut just a l’entrada del seu primer taller, però no pas per guardar-hi netsukes d’una herència oculta, sinó “plena de fragments de ceràmica

29

60 Claudi Casanovas Ceràmiques 1976-2016

Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

Obra inicial

1975-1990

61

70 Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

1984 Neix la seva filla, Rosa.

Amb la cooperativa Coure, organitza a l’estiu la primera trobada raku entre amics, al mas La Coromina de la Vall de Bianya.

Joan Carrillo escriu sobre ell, en el full d’invitació de la seva darrera exposició conjunta, que des que coneix Casanovas no deixa d’estranyar-se de com fereix les peces, obrint-les, tallant-les, deformant-les i, a la vegada, de la quantitat de runes que genera.

Aquest esperit “incisiu”, de portar la contrària, d’indagar, ara havia pres la forma més subtil, no tan evident però molt potent, de l’erosió.

Què és treballar malament?, es pregunta Casanovas. Després de conèixer el torn i els esmalts, com oblidar-los?

Com anar un pas més enllà? Es repeteix com un mantra a si mateix que, així com el gres cuit conserva en la seva transformació a mineral estable tota l’energia del foc incandescent, també les vint atmosferes necessàries per al doll de sorra transmeten aquesta força a la peça.

010 Gerres, 1981. ø 25 × 48 cm | ø 25 × 50 cm.

011 Gerra, 1981. ø 50 × 25 cm.

012 Gerres, 1981. ø 20 × 16 cm | ø 25 × 26 cm | ø 21 × 16 cm.

009 Ramon, 1981. ø 32 × 30 cm.

013 Bols dobles, 1981. ø 23 × 23 cm | ø 30 × 20 cm.

Obra inicial 1975-1990

1985

1986

Emprèn la seva segona exposició individual, “Després del soroll”, centrada en els efectes de l’erosió del doll de sorra, una pràctica certament sorollosa, i en l’empremta que resta passada la tempesta. Són peces de les quals ja ha desaparegut, en algunes literalment esborrada per l’erosió del sorrejat, la pàtina d’esmalt. En d’altres n’hi queden restes, i en unes altres l’esmalt erosionat mostra un segon to subjacent o passa de brillant a mat.

Amb 29 anys, es trasllada al nou ta. ller, on construeix un forn de volta catenària. Continua utilitzant cremadors de gasoil i disposa d’una sorrejadora que, amb pocs recursos, li ha muntat el mecànic i amic Xicu Galobardes.

Les formes gradualment es van distanciant de les geometries del torn i recullen els efectes de les correspondències entre l’exterior i l’interior, explorats en la sèrie de bols Escorces de terra. Són unes formes també viatgeres.

Amb la cooperativa Coure, repeteix l’experiència de la trobada raku de 1984 ampliant-la per donar-hi caràcter internacional. Hi participen John Dunn, Elizabeth Raeburn, Rodney Lawrence, Françoise Kindler i Martí Royo, a més d’una cinquantena de ceramistes nacionals com a espectadors. Durant les jornades, programen la projecció d’un film clàssic sobre ceràmica japonesa i una subhasta de les peces realitzades. Els resultats de la trobada seran exposats al Museu de Ceràmica de Barcelona.

018 Plats dobles ovalats, 1985. ø 69 × 17 cm | ø 70 × 17 cm | ø 70 × 18 cm.

015 Gerra, 1985. ø 35 × 40 cm.

016 Bol plegat, 1985. ø 22 × 32 cm.

017 Bol plegat, 1985. ø 30 × 20 cm.

Claudi Casanovas i Michel Moglia.

Ob-Art. París, 1986.

014 Bol, 1982. ø 35 × 25 cm.

71

76 Claudi Casanovas Ceràmiques 1976-2016

Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

Sèries

1988-2015

77

78 Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

1988

Sema Hetjens Museum de Düsseldorf

“Fins ara havia construït sumant material per obtenir una forma.

Un cop cuites, polia i erosionava les peces, restant-los material. Em vaig adonar que amb la cuita la terra esdevenia com una roca i que com a tal calia tractar-la des del principi. La plasticitat pròpia de l’argila quasi m’era un destorb. De manera que vaig invertir el procés. Agafava un pa de gres, prèviament dividit en diferents estrats, com la pasta fullada dels pastissers, l’escalfava sobtadament amb un cremador de gas i l’assecava fins que craquejava i esclatava superficialment. El gres s’erosionava i s’escrostonava de manera orgànica, quasi com un vegetal o un mineral. Però per dins continuava sent prou plàstic per, una vegada refredat, posar-lo en un “M’apropava al somni de fer realitat formes autogesuport perquè prengués forma.” nerades, com sorgides dels processos naturals, des de la vida mateixa. Era la mateixa màgia que m’havia atret als 15 anys el primer cop que vaig veure créixer l’argila entre les mans de Xevi Codina mentre tornejava.”

“L’esperit Binzen m’impulsava. Antoni Tàpies i la pobresa de l’objecte m’acompanyaven. Volia erosionar per veure per dins, al contrari de la mirada externa, que només es proposa emular o copiar.”

“Mirar a dins és mirar lluny.”

049 Plat, 1988. 80 × 115 cm. Detall.

79

80 Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

029

029 Bol, 1989. ø 70 × 25 cm. 030 Forma, 1988. 26 × 45 cm. 031 Forma, 1988. 26 × 49 cm.

1988 Sema

030

031

81

106 Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

1992-1993

Fragments Galeria Palau de Caramany, Girona

“Treballo les gerres sobre un pinyol intern, que trec per la boca de la peça quan la terra es comença a contraure amenaçant d’esquerdar-se.”

“Les tècniques s’han anat sofisticant, i faig servir recursos desconeguts en el repertori habitual. Enforno les grans plaques amb el seu suport de guix. Giro i tombo els grans plats amb una taula basculant.”

“Tot plegat, junt amb l’apiladora hidràulica, em permet abordar peces amb uns gruixos, uns pesos i una escala molt més grans que en els treballs al torn.”

“Somio en un robot capaç de tornejar tones de terra.”

“Penso sovint que l’únic que faig és ser exagerat, posar una lupa sobre el que em sembla interessant.”

“No corregeixo les peces defectuoses. Esmenaré els errors en les properes. No faig proves. Cada peça és ja una prova.” “Íntimament em sé molt maldestre; recordo que a l’escola mai no podia fer un bon dibuix, un treball ben presentat. Sóc barroer.”

072 Gerra, 1993. ø 47 × 63 cm.

107

108 Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

073

074

073 Gerra, 1990. ø 46 × 90 cm. 074 Gerra, 1990. ø 40 × 92 cm. 075 Gerra, 1990. ø 46 × 90 cm. 076 Gerra, 1990. ø 44 × 90 cm.

1992-1993 Fragments 109

075

076

118 Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

087 Plat mural, 1993. 161 × 143 cm.

1992-1993 Fragments 119

088 Pausa del mar, 1992. 136 × 110 cm.

140 Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

118 Plat mural, 1993. ø 150 cm.

119 Plat mural, 1993. ø 150 cm.

1994-1995 Cercles

141

142 Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

120 Plat mural, 1993. ø 150 cm.

121 Plat mural, 1993. ø 150 cm.

1994-1995 Cercles 143

156 Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

134 Fosa fosca, 1995. ø 113 × 78 cm.

135 Morrot, 1996, ø 117 × 85 cm.

1995-1996 Pedra foguera 157

158 Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

136 Sant Marc, 1996. ø 114 × 84 cm.

137 Tamariu, 1996. ø 122 × 92 cm.

1995-1996 Pedra foguera 159

160 Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

138 Obi, 1995. ø 125 × 77 cm.

1995-1996 Pedra foguera 161

178 Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

2002-2003

Blocs Museum Art Contemporary, Oostende

He oblidat.

El torn amb el seu moviment hipnòtic, invariablement centrat i circular, sotmès tan sols a les cadències del ritme. He oblidat la dansa gestual entre l’argila, tan plàstica, i les meves mans conjuntades amb la mateixa intenció. He oblidat el creixement instantani de l’argila entre els dits, sempre sorprenent, fràgil en el seu equilibri, naixent insegur del seu immediat present. He oblidat el cercle, l’espiral, el cilindre, l’esfera, el llavi, el coll, el ventre, el cul, la silueta, el dins, el fora, el gruix, la paret, allò tendre, allò sec, el llim, la pasta.

He oblidat aquest trànsit, repetit i tossut, per la incertesa i el caos de la plasticitat.

He oblidat la infinitud de formes emergents, totes delimitades en la revolució sobre si mateixes, totes en el cercle, centrades. He oblidat el moviment rítmic del cap, campanejant amb l’oïda de l’equilibri, resseguint compassat la sincronització del gir de l’argila, la conjunció de les mans, la força i la destresa a l’entorn de l’invisible, impalpable i sempre present centre.

He oblidat l’argila, l’argila com un pa damunt la taula a punt de ser llescat, flairós, humit i tendre. L’argila femenina, sensible i desitjosa d’atencions i miraments.

L’he deixat cansat de la seva perpètua i variable fragilitat.

L’he deixat i, amb ella, l’aigua, poderosa i voluptuosa mestressa del caos, reina de l’adaptació i la volatilitat.

He oblidat també els colors, les textures, els matisos i les subtileses. He oblidat les llums i els somriures, l’elegància i la delicadesa, els esmalts, els noms orientals i les històries ocultes, els partidaris i els detractors, els antics mestres i els nous deixebles; les escoles i les tendències, els moderns, els contemporanis, els antics i els arcaics.

de taronja, la pell de llebre, els setinats, els mats i els brillants. No recordo pinzells, aerògrafs, cubetes, banys, polidores, compressors ni dolls de sorra abrasius. No recordo les combinacions en vetes de diferents colors de terres, no recordo dibuixos ni composicions, no recordo ni palla ni blat ni farina ni suro ni arròs ni fustes ni res del que en cremar-se deixa forats en l’argila. No recordo la textura ni la llum, ni l’ús ni la importància.

Tampoc recordo les balances ni les fórmules, les pesades, les repeticions, les proves, les anàlisis i els resultats.

Desconec la fusibilitat de tal o tal altre element, el punt de maduració, la sobretemperatura i les recombinacions. He perdut la llibreta, les corbes de cocció, els cons seger i els efectes volcànics en reducció o oxidació. Dalt d’un prestatge s’han quedat empolsegats el tità, l’estany, el zirconi, el feldespat, la creta, les cendres, el cobalt, el níquel, l’urani, el ferro, la sienita nefelina, el carborúndum, el sílex, la sosa, la pegmatita, el coure roig i el coure negre.

He oblidat el sistema, el rigor i el mètode comparatiu.

No sé què és un resultat acceptable i què una prova desastrosa. No sé quantes proves s’han de fer per obtenir un resultat. He oblidat si les proves es fan en petit format i quina mida tenen els resultats.

Vagament, em faig pas entre penombres.

He anat enrere, i de costat.

Ara sóc l’acompanyant.

Ceramitzo cossos, els acompanyo fins que obtenen forma.

Tot dóna forma a tot.

M’agrada allò de: les partícules són un sistema convenient per explicar sucessos.

El que em queda no pot ser altra cosa.

Un pòsit de pols que s’ha quedat, entre aquí i allà, entre l’ahir i el demà, entre mirada i mirada.

Text del catàleg Blocs, 2002 He oblidat els blaus-verds perses, els celadonts orientals, els temmokus japonesos, les engalbes mediterrànies, els vernissos, les cobertes, les serigrafies, els reflexos i les altes o baixes temperatures. He oblidat el tacte, la pell

2002-2003 Blocs 179

157 Rojà, 2002. 90 × 73 × 153 cm.

180 Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

158 Tron, 2002. 99 × 90 × 145 cm.

2002-2003 Blocs 181

159 Salòria, 2002. 93 × 106 × 118 cm.

182 Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

160 Gerri roig, 2002. 94 × 117 × 151 cm.

2002-2003 Blocs 183

161 Clos, 2002. 93 × 106 × 141 cm.

208 Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

2005-2007

La calma Fundació Valvi, Girona

“El gravat i la ceràmica comparteixen un cert esperit. Les dues disciplines tenen per base l’empremta i el treball indirecte. S’actua per fases en una seqüència llarga, complexa, mediatitzada per la tecnologia: el tòrcul per al gravador i el forn per al ceramista. Totes dues en certa manera registren la llum, l’un sobre el paper i l’altra sobre la terra, ja que en definitiva les ceràmiques són incandescència refredada, i la tinta en el gravat fa una reserva al reflex de la “Als vençuts em va buidar totalment. Vaig quedar apartat de la ceràllum damunt del paper.” mica com els mateixos visitants del monument queden apartats de la peça, sense poder tocar-la. Em vaig dedicar al que em quedava, la mirada, a imprimir-la sobre metall i sobre paper.”

“Així com el ceramista aplica uns esmalts que canvien de color totalment al forn, el gravador s’ha d’imaginar les formes a l’inrevés i els valors de l’escala de tons. Tots “Les primeres sèries les vaig fer al taller del grados participen de cert atzar, vador Sebi Subirós. Després, i empès cap al gran de certa sorpresa: el ceraformat, el més pràctic va ser instal·lar un tòrcul al mista, en obrir el forn; el meu taller i fer jo mateix l’edició, reduïda a les progravador, en alçar el paper ves i a un sol exemplar.” de la planxa.”

“M’interessava, com en la sèrie dels Cercles, l’aspecte repetitiu, en variacions, molt propi del gravat, i recuperar la imatge del natural, així com l’atmosfera extingida dels antics aiguaforts de burí (nostàlgia del pas del temps?), en què el text del llibre i la il·lustració participen d’un mateix àmbit plàstic, en certa manera com en els ideogrames xinesos, que són cal·ligrafia i pintu- “La sèrie La calma es va anar desplegant al llarg ra simultàniament.” de dos anys, fins a concretar-se en dos tríptics i un díptic. Els tríptics de Miró i de Rothko m’acompanyaven.”

176 Arbre, 2012. Tríptic. 154 × 128 cm. Detall.

209

210 Claudi Casanovas Ceràmiques 1976-2016

2005-2007 La calma 211

Al seu lloc l’arbre t’encercla d’albes anellades en òrbites infinites

176 Arbre, 2012. Tríptic. 154 × 128 cm | 154 × 128 cm | 154 × 128 cm.

218 Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

2007-2008

Escales de gel Claudi Casanovas & Els Cavallers del Foc i del Gel de Savitaipale Savitaipale, Carèlia (Finlàndia)

“Com a director de la instal·lació, sobre el llac gelat de Savitaipale, vaig proposar fer-hi una festa popular: una plantada d’escales de gel.”

“Havia viatjat amb anterioritat pel país i em va semblar oportú transformar el que en principi era un encàrrec personal en una obra col·lectiva en què la gent agraïa trobar-se i sortir una estona de l’aïllament hivernal de casa.”

“Cada participant havia de posar nom a dos fanalets, el nom del trànsit que imaginava: de la feina a les vacances, del naixement a la mort, de Joan a Joana…, i totes les inscripcions s’ajuntaven per formar una sola i llarga frase inscrita en una cartellera de llums led taronges situada a l’entrada.”

“La plantada de les dues-centes escales va començar a mitja tarda. Els fanals van cremar fins a l’albada, i les escales van tardar un mes a fondre’s. De tant en tant, rebia fotografies del seu lent desglaç, el seu fondre’s en el paisatge.”

“Em va agradar, per una vegada, transitar pel món d’allò efímer.”

Escales de gel, 2008.

219

220 Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

Escales de gel, 2008.

2007-2008 Escales de gel 221

222 Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

179 Escales de gel, 2008.

2007-2008 Escales de gel 223

254 Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

208

209

210

211

212

208 Mare Negra. ø 63 × 58 cm. 209 Tura. ø 42 × 38 cm. 210 Moreneta. ø 39 × 42 cm. 211 Al Jemit. ø 40 × 43 cm. 212 Montgrony. ø 60 × 54 cm, 2013.

2012-2013 Lluna nova 255

213

214

215

216

217

213 Marsat. ø 63 × 60 cm. 214 Cantal. ø 47 × 43 cm. 215 Bonamort. ø 60 × 65 cm. 216 Coral. ø 55 × 47 cm. 217 Apareguda. ø 50 × 66 cm, 2013.

256 Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

212 Montgrony, 2013. ø 60 × 54 cm.

2012-2013 Lluna nova 257

208 Mare Negra, 2013. ø 63 × 58 cm.

258 Claudi Casanovas Ceràmiques 1975-2015

217 Apareguda, 2013. ø 50 × 66 cm.

2012-2013 Lluna nova 259

210 Moreneta, 2013. ø 39 × 42 cm.