FIGUERES, NATURA I CULTURA Una aproximació etnobotànica

FIGUERES, NATURA I CULTURA Una aproximació etnobotànica

Montse Parada Soler - Joan Vallès Xirau

El projecte inicial de Figueres, natura i cultura. Una aproximació etnobotànica va ser guanyador de la Beca de Recerca Ciutat de Figueres 2009. L’obra s’emmarca dins la línia d’investigació en etnobotànica catalana que des de fa més de 25 anys està mantenint el grup de recerca del Laboratori de Botànica de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona i l’Institut Botànic de Barcelona (www.etnobiofic.cat)

Edita Ajuntament de Figueres Diputació de Girona Coordinació Camil·la Massot Assessorament lingüístic David Guixeras Disseny i maquetació Dummiesgràfic Impressió Arts gràfiques Trayter © de l’edició Ajuntament de Figueres © del text Montserrat Parada Soler Joan Vallès Xirau © de les imatges Els autors i propietaris respectius © de les fotografies publicades Els seus autors corresponents: Pere Barnola, Gerard Carrion, Ugo D’Ambrosio, Ecovilosa, Enric Fàbregas, Jose Fajardo, Josep Maria Farreró, Flora Catalana, Joan Font, Oriane Hidalgo, M. Antònia Julià, Ángel Lora, Albert Mallol, Jean-Marie Martin, Teresa Garnatje, M. del Mar Gutiérrez, Pere Oliveras, Montse Parada, Laia Peralba, Jordi Puig, Anna Selga, Joan Simon, Joan Vallès, Anna Vehí, Lluís Vilar, Albert Vilardell.

Tiratge 500 exemplars Dipòsit legal GI 74-2015 ISBN 978-84-935035-9-8 Primera edició, gener de 2015 No és permesa la reproducció total o parcial d’aquesta publicació, incloent-hi el disseny de la coberta, ni l’emmagatzematge o transmissió de cap mena ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació o bé de fotocòpia, sense l’autorització prèvia i per escrit dels titulars del copyright.

Agraïments Abans de res, retem un especial agraïment als informants que han fet possible aquest treball. La seva saviesa i la seva desinteressada col·laboració han estat la base dels resultats que avui presentem. La realització de la feina i la publicació, la devem a la Beca de Recerca Ciutat de Figueres, atorgada per l’Ajuntament de Figueres en la convocatòria de 2009, que ens ha permès d’aprofundir en el saber etnobotànic de la nostra gent i difondre part de les dades de la comarca, que estem estudiant des de l’any 1993.

Igualment, volem regraciar els projectes del Ministeri de Ciència i Innovació, de l’Agència per a la Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca de la Generalitat de Catalunya i de l’Institut Ramon Muntaner (Fundació privada dels Centres d’Estudis de Parla Catalana), els ajuts dels quals han facilitat la nostra recerca al llarg d’aquests anys.

Ens sentim privilegiats per haver comptat amb la complicitat i la implicació dels marxants del mercat de la nostra vila, que han aguantat estoicament les repetides visites i infinitat de preguntes de bon matí. També regraciem tots els professors dels instituts i col·legis d’ensenyament secundari que han fet possible passar enquestes a pràcticament la totalitat d’alumnes de segon curs d’ESO de la ciutat. Gràcies també a tots aquells alumnes que cursaven aquest nivell l’any 2010-2011 i que van tenir la sensibilitat suficient per omplir les enquestes que vam passar tant a ells com als membres de la seva família. Igualment agraïm l’ajut de na Montse Barnadas, responsable del Centre de Recursos Pedagògics de l’Alt Empordà, en l’elaboració de les enquestes a les escoles, així com en les reunions que va organitzar per tal de donar a conèixer el nostre projecte i facilitar així la nostra entrada als centres educatius.

Moltes gràcies a Sebastià Cruz Cueva i Enric Graboleda Garriga per haver-nos presentat i haver-nos facilitat el primer contacte amb els marxants del mercat, i a Josep M. Poch per haver-nos donat informacions diverses sobre el mercat de Figueres i els seus marxants.

Pere Barnola, Gerard Carrion, Ugo D’Ambrosio, Ecovilosa, Enric Fàbregas, Jose Fajardo, Josep Maria Farreró, Flora Catalana, Joan Font, Oriane Hidalgo, M. Antònia Julià, Ángel Lora, Albert Mallol, JeanMarie Martin, Teresa Garnatje, M. del Mar Gutiérrez, Pere Oliveras, Laia Peralba, Jordi Puig, Anna Selga, Joan Simon, Anna Vehí, Lluís Vilar, Albert Vilardell (i la raó social Fruites i verdures Quatre Vents) han fet possible, gràcies a les seves donacions desinteressades, de tenir una fotografia de cada una

de les espècies del catàleg, i Airy Gras ha elaborat el mapa que constitueix la figura 1. A tots, el nostre sincer agraïment.

Moltes gràcies a Josep Vigo per la paciència d’anar revisant el material gràfic i per haver assegurat així el reconeixement de cada espècie. També agraïm a Joan Veny haver-nos donat les bases per diferenciar els noms de plantes de les seves variants fonètiques, i a Miquel Planas, la revisió de les dades històriques.

Moltes gràcies també a Teresa Garnatje per les hores dedicades a la revisió del catàleg i el seu constant suport (i per allò tan valuós que és saber-la sempre al nostre costat).

Volem regraciar la sensibilitat i dedicació de na Camil·la Massot Kleiner, que ha fet possible que un treball tan científic sigui accessible i atractiu. Moltes gràcies a Jordi Puig, pel temps dedicat a millorar les fotografies i per les seves aportacions gràfiques.

Bona part de les dades meteorològiques provenen de la tesi doctoral de la coautora sobre l’Alt Empordà (que es va començar l’any 1999) i van ser aportades amablement pel meteoròleg figuerenc, ja traspassat, Ferran Pou, a qui volem dedicar un reconeixement.

Les més actuals, des de l’any 2007, ens les ha cedides gentilment Jaume Egea, que gestiona l’estació meteorològica de Figueres (www.meteofigueres.cat).

Finalment, volem tenir un record especial per a Pius Font i Quer (1888-1964), organitzador de tota la botànica catalana contemporània, el cinquantenari de la mort del qual vam commemorar l’any passat.

Allargant l’homenatge que se li ha retut, amb aquest llibre li reconeixem i agraïm la seva tasca i ens declarem contents de poder-ne ser continuadors.

Sumari

13

Presentació

18

L’etnobotànica, una ciència actual

30

Límits i descripció del territori

54

Catàleg etnoflorístic

— — — —

170 Formulacions compostes: barreges medicinals i licors —

180 El mercat i els horts de Figueres —

190 El saber etnobotànic dels adolescents —

200 Oficis artesans en procés d’oblit —

211 Conclusió —

215 Informants —

219 Bibliografia —

231 Annexos —

Presentaciรณ

PRESENTACIÓ

15

Quan érem petits i teníem mal de coll, molts dels que ja rondem –en aquest cas, un ben per sobre i l’altra ben per sota– la cinquantena teníem algú a casa (generalment l’àvia o la mare) que ens preparava el suc de mitja llimona amb mel, o cremava sucre sobre una brasa posada dins d’una tassa, l’afogava amb aigua de “calipto” i ens ho feia beure. I ens donava sopa de pa i menta (o farigola) quan teníem mal de panxa (i, de passada, aprofitàvem el pa sec, llavors res d’alimentari no es podia llençar). I ens rentava els ulls amb aigua de camamilla...

Fa uns anys, amb l’auge de la indústria quimicofarmacèutica, aquests remeis es van oblidar, fins i tot menysprear. Allò que es considerava modernitat passava per donar l’esquena a la tradició, per deixar –i fins i tot renegar-ne vergonyantment– aquells sabers que formaven part de les nostres arrels.

Ara que la societat torna a valorar l’entorn natural i que fins i tot la indústria farmacèutica es basa en el coneixement popular de les plantes medicinals quan fa prospeccions per a trobar noves medicines, ara que hem perdut gran part de la connexió que feia possible la transmissió d’aquest saber, l’oral de pares a fills, on podem trobar aquest coneixement? Ara que ens diuen que una gestió sostenible del nostre entorn passa per conèixer-lo i saber-lo aprofitar, d’on podem treure aquella saviesa popular dels nostres avantpassats?

Els autors d’aquest llibre que ara fullegeu, fills de l’Alt Empordà i compromesos amb la seva identitat, fa més de vint anys que vam començar un projecte per recollir i preservar el coneixement tradicional de la gent de la nostra comarca sobre les plantes, en el marc d’un grup de recerca (www.etnobiofic.cat) de la Universitat de Barcelona i l’ Institut Botànic de Barcelona (IBB-CSIC-ICUB) que duu a terme aquestes tasques a les terres de llengua catalana.

Vam visitar gent gran (molta de la qual ara ja traspassada) i igualment filla de l’Alt Empordà o que hi hagués viscut la major part de la vida i els vam demanar que compartissin amb nosaltres el seu saber sobre el món vegetal que ens envolta.

Ens van obrir la porta de casa seva i dels seus records d’infantesa per a llegar-nos aquest tresor tan íntim i personal que és com es curaven de petits –o no tant- quan estaven malalts, com menaven els horts, el bestiar i la casa, què menjaven, com ho preparaven i on ho aconseguien. Amb ells vam anar a collir mastegueres i cosconilles, vam preparar melmelada de saüc i xarop d’alls, vam aprendre a fer garbes i gavallons, gambines i cistells, xiulets i bastons de ganxo, vam asprar tomateres, i vam berenar i tastar deliciosos licors casolans. Ens vam sentir com a casa i ens van tractar amb una confiança i una amabilitat que ens ha deixat empremta.

Avui, gràcies a l’Ajuntament de Figueres i a la Beca de Recerca Ciutat de Figueres que ens va concedir a la convocatòria de 2009, us podem retornar part d’aquest coneixement que els nostres ancestres tenien.

L’obra que us presentem fixa el camp d’actuació a Figueres i és un compendi del coneixement popular dels figuerencs sobre les plantes i els seus usos. Hi

L’etnobotànica, una ciència actual

20

FIGUERES, NATURA I CULTURA. UNA APROXIMACIÓ ETNOBOTÀNICA

“Es tracta d’una disciplina essencial en una època en què, per imperioses raons, hom s’ocupa de la preservació de la natura, de la conservació de les matèries primeres i de la rehabilitació de l’entorn vegetal, condicions necessàries per a la supervivència de les nostres societats” (Barrau, 1971, pàg. 239).

Quan diem que l’etnobotànica és una ciència actual ens referim a dos aspectes molt diferents i alhora molt característics d’aquesta disciplina. Per una banda, el mot etnobotànica fou encunyat fa relativament poc temps pel botànic nordamericà John W. Harshberger per anomenar la “parcel·la del saber científic que s’ocupa de descriure la posició cultural de les tribus que usen plantes, estudiar la distribució de les plantes útils d’una tribu en el passat, determinar els camins seguits per aquestes plantes per rutes comercials i formular nous mitjans, models i materials aplicables a l’activitat productiva actual” (Harshberger, 1896, pàg. 149).

La definició de Harshberger dóna una idea del caràcter interdisciplinari d’aquesta ciència (l’origen etimològic ens parla de botànica i d’ètnia o cultura) que beu de les fonts de ciències d’àmbits molt variats (com l’antropologia, la història, la geografia, la lingüística, la botànica, l’ecologia, la toxicologia i la farmacologia, per citar-ne algunes). Per altra banda, és una ciència que està experimentant gran desenvolupament i diversificació, i es troba en el punt de mira de molts interessos per al descobriment de noves matèries primeres que siguin la base de noves prospeccions en el camp de la medicina i també en el de l’alimentació, per posar només dos exemples.

La investigadora mexicana d’origen català Montserrat Gispert, prenent en consideració l’aspecte interdisciplinari de l’etnobotànica i l’origen etimològic del mot (la botànica vinculada a les diferents ètnies), considera que un estudi en aquest àmbit ha d’abastar des de la història de les plantes i del paisatge en què es troben enclavades fins al passat i el present de la societat en estudi, els costums dels seus pobladors, llur idiosincràsia, la percepció que tenen de la natura, la classificació dels biomes que els circumden, la nomenclatura popular botànica, edàfica i geogràfica que utilitzen, la gestió de llurs ecosistemes, les pràctiques agrícoles tradicionals, les categories d’ús que els confereixen (medicinals, alimentàries, fustaneres, ornamentals...) i el que tot això, en el seu conjunt, representa en llurs decisions econòmiques i polítiques (Gispert, 1994).

Aquest pensament és de primera actualitat avui dia, si pensem que la ciència tendeix cada vegada més a l’especialització en un sol camp (i cada cop més definit i limitat). Gairebé se’ns planteja com un deure moral (i un dret també) el fet de completar la informació sobre la flora útil d’una regió amb els coneixements que antropòlegs, lingüistes, zoòlegs, botànics i altres científics d’àmbits diversos tenen del mateix territori. Només aleshores l’estudi adquirirà unes dimensions d’obra acabada i completa.

L’ETNOBOTÀNICA, UNA CIÈNCIA ACTUAL

21

Dos són els objectius principals de tota recerca etnobotànica: d’una banda, contribuir al coneixement de la biodiversitat vegetal recopilant la saviesa popular sobre els usos de les plantes, ja que el saber sobre els usos, les aplicacions i la gestió dels recursos naturals és una part indissoluble de la coneixença general que constitueix un aspecte de la diversitat biològica que s’ha proposat de denominar etnobiodiversitat (Hernández Bermejo, 1997; Vallès et al., 2000), i de l’altra, possibilitar l’aprofitament científic d’aquests coneixements.

El botànic Oriol de Bolòs (1993, pàg. 8) defineix molt bé la necessitat peremptòria de portar a terme el primer dels objectius: “La cultura popular generada en el curs dels segles per la societat pagesa està en vies de descomposició ràpida.

Per això esdevé cada vegada més urgent la recollida de les seves manifestacions, que, en part: noms de lloc, noms de plantes i animals, etc., s’incorporen als usos de les noves generacions, principalment urbanes, dins de les quals l’interès per la natura i pels valors humans de la societat rural augmenta d’una manera ràpida.

Actualment, disposem ja d’un extens repertori de noms populars catalans de les plantes. I hi ha grups de persones que treballen activament en la recopilació dels coneixements i de les tradicions populars que encara no s’han perdut [...] L’estudi etnobotànic, que inclou una part important de la cultura popular, és especialment urgent, perquè els canvis d’estructura, tan ràpids, de la nostra societat fan que es dilueixin ràpidament les idees que posseïa el poble i la manera d’expressar-les.”

La base de molta part de la terapèutica actual, l’hem de buscar en aquells primers remeis usats pels nostres avantpassats en la pràctica natural de la medicina. En el saber etnobotànic, tal com demostra l’Organització Mundial de la Salut (OMS) cada any en campanyes en molts indrets del món, s’amaguen coneixements farmacològics de plantes encara per estudiar que poden ser la solució a malalties que no es poden guarir avui dia (Cordell, 2000; Heinrich, 2000). Aquesta manera de treballar no és aliena a les nostres terres. D’una banda, mostres de set plantes de la Segarra i de la Vall del Tenes (sobre les quals s’havien recollit dades etnobotàniques en treballs similars al que ara ens ocupa: Bonet et al., 1992; Raja et al., 1997) van ser requerides per l’Institute for Tuberculose Research del College of Pharmacy de la University of Illinois a Chicago (EUA) per a ser estudiades com a possibles fonts de substàncies actives contra la tuberculosi i altres malalties produïdes per micobacteris, en algun cas vinculades a la SIDA. D’altra banda, el laboratori farmacèutic Diafarm de Barberà del Vallès va posar en el mercat una línia de fitomedicines basada en l’etnobotànica pirinenca (havent consultat, entre d’altres, dades contingudes en aquest estudi).

Si mirem una mica enrere, des de sempre l’espècie humana s’ha servit de l’entorn vegetal per a alimentar-se, guarir-se, confeccionar vestits, eines i habitatges. L’arqueoetnobotànica ens fa possible seguir aquesta relació entre les persones i el seu entorn vegetal a través del temps gràcies als estudis de monuments fune-

Límits i descripció del territori

32

FIGUERES, NATURA I CULTURA. UNA APROXIMACIÓ ETNOBOTÀNICA

Per a explicar els coneixements tradicionals dels figuerencs hem de conèixer primer tant el seu entorn natural (sòl, clima i vegetació que en resulta) com social (societat i evolució econòmica), la barreja dels quals donarà el perfil de la informació que trobarem. A continuació descrivim, doncs, les característiques físiques de l’Alt Empordà, unitat geogràfica mínima, per poder donar sentit a la informació.

Figueres és la capital de l’Alt Empordà, una de les comarques catalanes més extenses (1.357,53 km2, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya). És una zona predominantment plana, però que va pujant a mesura que ens desplacem cap a l’oest, cap al naixement dels rius, i cap al nord, cap als Pirineus.

La comarca presenta una acusada personalitat deguda tant a factors geogràfics (és formada per una gran plana oberta al mar i hi són presents, a més, els contraforts del Pirineu) com a factors històrics (la trobem anomenada ja en documents de la baixa edat mitjana). Compte (1975) ofereix nombrosos detalls referents a la identitat i els límits de l’Alt Empordà.

GEOLOGIA “L’Empordà, abans que hi hagués habitants, ja era un país sardanista. I la plana era l’esplanada gegantina d’un magne aplec geològic. Agafats de carena en carena, els turons superbs del Paní, de Sant Salvador, Puig Neulós, les Salines –el Canigó s’ho mirava del seu recés estant, a tall de foraster que assistia a l’espectacle–, Bassegoda, el Mont i el Montgrí puntejaven i puntegen encara una sardana llarga, molt llarga i oberta de cara a la mar, al compàs dels acords exhalats per la tramuntana, que, com una cobla invisible, es ficava pels canyers, on trobava flabiols, tibles i tenores, i per les balmes dels suros i de les oliveres, que convertia en greus fiscorns” (Guillamet Tuèbols, 1972, pàg. 9).

Tectònicament aquesta comarca es troba en una àrea enfonsada, últim graó d’una sèrie descendent que comença a les muntanyes de la Garrotxa. Josep Maria Dacosta ens anima a passejar per aquesta comarca per a saber-ne més, del seu origen geològic, en la seva obra L’aprenent de geòleg. Itineraris geològics per l’Alt Empordà (Dacosta, 1991).

Trobem a l’Alt Empordà el contrast propi de països mediterranis entre la plana litoral, de sòls profunds i grassos (fondals o terraforts), i les terres marginals internes, de sòls superficials, pedregosos i aspres (terraprims) (Compte, 1963; Cals et al., 1987). Aquest contrast queda clarament palès a la figura 2.

Encara que la plana sigui formada per aportacions al·luvials dels rius Muga i Fluvià, hem de tenir en compte que es tracta de sòls que des de molt antic han estat conreats per l’home, que els ha anat transformant i que ha anat eliminant boscos per fer-ne camps de cultiu (Buxó, 2001). Això ha repercutit en el paisatge i en l’estat del terreny: el que abans eren sòls rics i fèrtils, ara són vells i empobrits.

LÍMITS I DESCRIPCIÓ DEL TERRITORI

33

En síntesi, la plana es caracteritza per sòls poc uniformes on predominen la sorra i l’argila, amb pocs carbonats i pH neutre. La plana s’acaba, cap a llevant, en una banda pantanosa dessecada al llarg del temps per l’acció dels agents naturals i de l’home. En queda, però, un important remanent enmig de la zona propera a la desembocadura dels dos rius (La Muga, més al nord, i el Fluvià al sud): els Aiguamolls de l’Empordà (Parc Natural des de 1985). En aquesta zona litoral augmenta la proporció de matèria orgànica i el grau de salinitat (sòls salobres dels aiguamolls). La zona litoral més propera a la platja és la que presenta un grau de salinitat major que la inhabilita com a zona de conreus (sutzures), tot i que la immediatament anterior s’utilitza com a pastures i es treballa ben poc (closes).

A l’interior trobem sòls de cultiu, en general profunds i rics en aigües freàtiques, però molt modificats per l’acció humana (conreus). Més cap a les zones marginals de l’interior disminueix la matèria orgànica i els sòls són més secs i pedregosos. Aquí no es fa notar tant la degradació paisatgística per la mà de l’home i es conserven extenses zones de vegetació natural, amb boscos d’alzines, suredes, garrigues i pinedes.

En general, dos moviments orogènics importants (l’hercinià a finals de l’era primària i l’alpí durant l’era terciària) han modelat territoris en els quals és inclòs el que estudiem.

Cap a finals de l’era primària, Catalunya formava part d’una gran serralada de plegament, la Serralada Herciniana, que s’estenia des del sud de la Gran Bretanya fins al nord d’Àfrica, abraçant l’Europa Central i la Mediterrània actuals.

Des de la seva formació, aquesta serralada fou erosionada fins a transformar els seus relleus abruptes en vastes superfícies aplanades. Durant l’era secundària, la microplaca d’Ibèria se separa de la placa eurasiàtica i el mar envaeix les zones enfonsades, que esdevenen conques sedimentàries.

A l’eocè, al període terciari, part de Catalunya (com la regió corresponent a l’Empordà) encara és ocupada per un mar interior formant una conca sedimentària submarina, on es dipositen els materials que, per noves forces tectòniques (aquest cop per apropament de les plaques esmentades), formaran els Pirineus.

Durant l’oligocè (encara al terciari) aquest mar interior es va omplint amb els se-

Catàleg etnoflorístic

56

FIGUERES, NATURA I CULTURA. UNA APROXIMACIÓ ETNOBOTÀNICA

El catàleg etnoflorístic ordena alfabèticament pel nom científic totes les espècies citades seguint el criteri taxonòmic i nomenclatural de Bolòs & Vigo (19842001), Llimona et al. (1985), Bolòs et al. (1993) i Pascual (1999) per a les espècies dels Països Catalans; i els criteris de Fournier (1951-1953), Jackson (1977), Sánchez-Monge (1991), Cabioc’h et al. (1995) i Lemoine (1999) per a les espècies exòtiques. Per a les famílies botàniques hem seguit Cronquist (1981) i les modificacions proposades per l’Angiosperm Phylogeny Group (http://www. mobot.org/MOBOT/research/APweb). De les 300 espècies recollides, 145 tenen aplicacions en medicina humana i veterinària (de vuit de les quals els informants només recordaven la utilització com a medicinal, però no pas l’ús que se’n feia), 47 formen part de barreges amb finalitats terapèutiques (vuit de les quals només són usades en aquestes formulacions compostes), 156 s’usen en el camp de l’alimentació (de les quals se n’usen 122 en alimentació humana, 44 en alimentació animal), 26 tenen alguna referència a accions nocives o tòxiques i 123 tenen algun altre tipus d’ús (com en artesania, ornamentació, costums socials derivats de creences o religions, o maneig agrosilvopastoral). En cada informació obtinguda s’especifica el número de l’informant que l’ha facilitada i es fa constar la descripció de l’ús que en fa, ja sigui de preparació, d’aplicació o de definició de les malalties tractades. Entenem que d’aquesta manera no es perd la riquesa del vocabulari i de les expressions col·loquials, ni els matisos que obviaríem usant només termes científics i que ens podrien induir a errors a l’hora d’expressar aquestes dades en aquests termes. Cada espècie consta dels següents apartats en l’ordre que s’indica (sempre que se n’hagi obtingut informació).

Nom científic de l’espècie Família botànica. bcn

Número del plec testimoni, dipositat a l’herbari BCN, del Centre de Documentació de Biodiversitat Vegetal de la Universitat de Barcelona.

Nom(s) popular(s) Els noms de plantes (si s’anomena un derivat vegetal, com vi, vinagre, oli d’oliva, pega negra, sucre, farina de blat, etc., s’indica entre parèntesis com a producte elaborat) es recopilen amb totes les variants fonètiques que han estat citades i, seguint els consells del professor Joan Veny (com. pers.), s’ha considerat que les diferents pronúncies d’un mateix nom corresponen a una mateixa denominació popular. Les transcripcions fonètiques –símbols de l’alfabet fonètic internacional (AFI; Nolan, 1995)– recullen suficientment aquesta variabilitat i

CATÀLEG ETNOFLORÍSTIC

57

permeten d’evitar ortografies aberrants i reflecteixen amb exactitud els matisos de pronúncia dels nostres informants, tal com proposa Vallès (1996). usos medicinals

Es llisten totes les propietats medicinals recollides i es cataloguen per planta usada i per malaltia tractada. Dins de cada apartat consta, si se n’ha obtingut informació, la descripció d’ús feta pels informants (Desc. inf.), la forma farmacèutica usada i el tipus d’ús, si és extern o intern (F.f. i ús), la preparació (Prep.), el mode d’utilització i posologia (Mode ús / Pos.). En l’apartat d’observacions (Obs.) s’ha afegit qualsevol altra informació facilitada per l’informant de l’ús medicinal de la part de la planta. A la destinació d’ús (Dest.), s’especifica si es fa servir en medicina humana o veterinària.

No en tots els usos s’ha obtingut informació de tots aquests àmbits. En aquests casos, ho indiquem amb l’expressió “no consta”.

Si alguna planta forma part de preparacions on intervé més d’una espècie vegetal, en l’apartat de preparació es remet al catàleg de barreges.

Per a catalogar els usos terapèutics s’ha partit dels criteris dels informants, interpretats seguint les indicacions de Foz et al. (2000) i de Cook (1995) com a obres de referència bàsiques.

usos alimentaris

Primer s’indica la part de la planta usada i després la descripció de l’ús feta per l’informant, la forma de preparació i la destinació (humana o veterinària). Si es tracta d’una planta usada en l’elaboració de licors, es remet al catàleg de licors i altres begudes.

accions nocives o tòxiques

Hi consta la part de la planta i l’acció nociva que se li atribueix (Desc. noc. tox. inf.). S’hi diferencien tres categories segons el grau de toxicitat (Grau tox.): baix, mitjà i elevat, en funció de la descripció feta per l’informant. També s’hi indica si la toxicitat està relacionada amb la utilització de la planta amb finalitats medicinals (Tox. med.), la via d’intoxicació (Via tox.) (interna o externa), si és tòxica per als animals i observacions (Obs.) fetes per l’informant.

altres usos

Hi consta el tipus d’ús i la descripció que en fa l’informant.

observacions generals

Observacions sobre ecologia, distribució, època de floració, recol·lecció o conservació aportades pels informants.

58

FIGUERES, NATURA I CULTURA. UNA APROXIMACIÓ ETNOBOTÀNICA

Abies alba Mill. (pinàcies) bcn 3096

Avet [] (015)

Ornamental Desc. inf. Per a fer-ne rams (015, 017).

usos medicinals

observacions generals

altres usos

Actinidia chinensis Planch. (actinidiàcies)

Fructificació (estròbil) Anticatarral Desc. inf. Per al refredat. Dest. Medicina humana. Ús social Ornamental Desc. inf. Les seves branques s’utilitzen per Nadal per a fer centres de taula i altres rams decoratius (015).

Acacia dealbata Link (fabàcies) bcn 29973

Mimosa [] (015, 017) altres usos

Ús social

Sol viure millor cap a les zones de muntanya, i si n’arrenques una i la vols fer viure a la plana, no ho aconseguiràs (015).

bcn 50774

Kiwi (fruit) [] (015, 017) usos medicinals

Fruit Laxant Desc. inf. Laxant (015). F.f. i ús. Sense forma farmacèutica, ús directe (ús intern). Mode ús / Pos. Ingestió directa. Dest. Medicina humana. usos alimentaris

Fruit Desc. inf. És una fruita, es menja crua (015, 017). Dest. Alimentació humana.

Aesculus hippocastanum L. (hipocastanàcies) Avet

bcn 29618

Castanya borda (llavor) [] (015) castanyer bord [] (016) altres usos

Mimosa

Ús social Creences magicoreligioses Desc. inf. Per a calmar el dolor cal

CATÀLEG ETNOFLORÍSTIC

Kiwi

Castanyer bord

portar una castanya borda a la butxaca (016). Per a calmar el dolor de l’artrosi, et poses una castanya a cada butxaca i notes que camines més bé, que no fan tant de mal les cames (015).

Agave americana L. (asparagàcies)

bcn 46860

Figuerassa [] (001, 016) usos medicinals

Fulles Antiinflamatori intestinal Desc. inf. El suc de la fulla, amb sucre, me’l donaven per al mal de panxa (016). F.f. i ús. Xarop (ús intern).

Prep. S’obre la fulla per la meitat, es posa dreta sobre un plat perquè vagi rajant el suc i llavors es barreja amb sucre. Dest. Medicina humana. altres usos

Materials Ús a la llar Desc. inf. La punxa de la fulla serveix per a fer els forats dels calats (brodats) (001).

Figuerassa

59

Ceba

Allium cepa L. (amaril·lidàcies) bcn 28655

Ceba [] (003, 011, 015, 017) usos medicinals

Bulb Anticatarral Desc. inf. Per al refredat (017). F.f. i ús. Cataplasma (ús extern). Prep. Aixafar la ceba. Mode ús / Pos. Es posa sobre el pit. Dest. Medicina humana.

Antitussigen Desc. inf. Per a treure la tos (015).

F.f. i ús. Aerosol (ús intern). Prep.

Mitja ceba a la tauleta de nit. Mode ús / Pos. Es posa a la tauleta de nit o al costat del llit en anar a dormir.

Obs. Si tens aquella tos tan forta, no funciona. Dest. Medicina humana. usos alimentaris

Bulb Desc. inf. Per als pollastres a l’ast, ceba trinxada i assecada, barrejada amb la resta d’espècies del condiment (003). Per a menjar crua, amanida o cuita, en sofregit (60, 015, 017). Dest.

Alimentació humana.

60

FIGUERES, NATURA I CULTURA. UNA APROXIMACIÓ ETNOBOTÀNICA

altres usos

Materials Ús a la llar Desc. inf. Una ceba tallada pel mig per a netejar les pintures a l’oli. Per a netejar els quadres fets a l’oli es parteix la ceba per la meitat i es frega la tela fent cercles (desfà la pols, el fum i les cagarades de mosca com si fos sabó; ell hi havia netejat fins i tot pintures d’El Greco al Castell de Peralada) (011).

Allium porrum L. (amaril·lidàcies) bcn 28791

Porro [po@ru] (015, 017) usos alimentaris

Tija Desc. inf. Per a fer caldo (015) i crema (015, 017). Per a menjar, bullit amb altres verdures (017). Dest. Alimentació humana.

Porro

All

Allium sativum L. (amaril·lidàcies) bcn 29832

All [] (001, 002, 003, 008, 009, 011,015, 016, 017) usos medicinals

Bulb Antibronquític Desc. inf. Per a la bronquitis asmàtica (002). F.f. i ús. Xarop (ús intern).

Prep. Es bullen set cabeces d’alls (engrunades, però sense pelar els alls) i 400 g de sucre roig en un litre d’aigua fins que es redueixi a la meitat.

Mode ús / Pos. Una cullerada sopera en dejú. Dest. Medicina humana.

Antiinflamatori/Antiàlgic Desc. inf. Un all cru al matí per al dolor (015, 016). F.f. i ús. Sense forma farmacèutica. Ingesta directa.

Mode ús / Pos. Un all al dia, al matí.

Dest. Medicina humana.

Antiotàlgic Desc. inf. Per a curar l’otitis (011).

F.f. i ús. Sense forma farmacèutica, ús directe (ús extern). Prep. Un all escalivat al caliu. Mode ús / Pos. Posar l’all ben calent a l’orella. Obs. És la bravada i l’escalfor que ho cura.

Dest. Medicina humana.

Salutífer Desc. inf. Va bé per a tot, és un antibiòtic natural (016). F.f. i ús. Sense forma farmacèutica. Ingesta directa.

Mode ús / Pos. Menjar alls. Dest.

Medicina humana.

CATÀLEG ETNOFLORÍSTIC

Vern

Cactus

usos alimentaris

Bulb Desc. inf. Per a afegir a estofats i carn, amb julivert (001). Per als cargols (003). Per als bistecs (008). Per a cuinar sofregits (017) i a la patata i col hi poso un all tallat rossejat i llavors el trinxat és molt més gustós (015). Per a fer-ne allioli (001, 017).

A les llenties, hi afegia una cabeça d’alls sencera amb tot de claus clavats, i així no s’escampaven (017).

Dest. Alimentació humana.

Alnus glutinosa (L.) Gaertn. (betulàcies)

61

Aloe

Aloe maculata All. (xantorreàcies) bcn 50760

Cactus (nom d’ampli abast atribuït a plantes crasses espinoses) [ka@ktus] (003). usos medicinals

Fulles Vulnerari Desc. inf. Xucla el pus de les ferides infectades (003). F.f. i ús. Sense forma farmacèutica, ús directe (ús extern). Prep. Pelar i aplicar directament. Dest. Medicina humana.

Aloe vera (L.) Burm. f. (xantorreàcies)

bcn 29620

bcn 27242

altres usos

usos medicinals

observacions generals

Antipiròtic Desc. inf. Per a les cremades (010, 017). F.f. i ús. Sense forma farma-

Vern [bE@\n] (012, 015) Materials Elaboració d’esclops Desc. inf. Per a fer esclops (si te’n feies esclops era perquè no es mullessin, que, si no, es podrien) (012).

Es fa a la vora de les riberes. La seva fusta és tova (015).

Aloe [alo@e] (010, 016, 017)

Fulles Antiinflamatori gàstric Desc. inf. Per al mal d’estómac (016).

F.f. i ús. Xarop (ús intern). Dest.

Medicina humana.

62

FIGUERES, NATURA I CULTURA. UNA APROXIMACIÓ ETNOBOTÀNICA

cèutica, aplicació directa (ús extern).

Mode ús / Pos. Aplicar un tall de fulla sobre la cremada. Dest. Medicina humana.

Depuratiu Desc. inf. El prenia en novenes com a depuratiu (016). F.f. i ús. Licor medicinal (ús intern). Prep. Triturar el gel de l’interior de la fulla amb conyac. Mode ús / Pos. Novena: prendre’n durant nou dies. Dest. Medicina humana.

Dermatòsic Desc. inf. Per a irritacions i problemes de la pell (017). F.f. i ús. Sense forma farmacèutica, aplicació directa (ús extern). Mode ús / Pos. Aplicar un tall de fulla sobre la lesió. Dest.

Medicina humana.

Vulnerari Desc. inf. Per a les nafres (010). F.f. i ús. Sense forma farmacèutica, aplicació directa (ús extern). Mode ús / Pos. Aplicar un tall de fulla sobre la nafra.

Dest. Medicina humana.

Malví

Althaea officinalis L. (malvàcies)

bcn 29621

Malví [malB] (005, 006, 003, 011) usos medicinals

Arrels Anticatarral Desc. inf. Per al refredat (005). F.f. i ús. Tisana (ús intern). Prep. Infusió.

Dest. Medicina humana.

Expectorant Desc. inf. Per a la tos (006). F.f. i ús.

Tisana (ús intern). Prep. Decocció.

Dest. Medicina humana. Ús terapèutic indeterminat Desc. inf. No en recorden l’aplicació medicinal (003). F.f. i ús. Tisana (ús intern). Dest. Medicina humana.

Vegeu el catàleg de barreges medicinals per a preparacions amb ús anticatarral (011).

Anacardium occidentale L. (anacardiàcies)

bcn 40321

Anacard (fruit) [] (015, 017)

Anacard

CATÀLEG ETNOFLORÍSTIC

Pinya

Herba fetgera

usos alimentaris

Fruit Desc. inf. Es menja com a fruita de postres (015, 017), però també es pot cuinar (015). Dest. Alimentació humana.

Ananas comosus (Stickm.) Merr. (bromeliàcies) bcn 46084

Pinya (fruit) [] (015, 017) usos alimentaris

Fruit Desc. inf. Es menja com a fruita de postres (015, 017), però també es pot cuinar (015). Dest. Alimentació humana.

Anemone hepatica L. (ranunculàcies) bcn 29834

Herba fetgera [] (001, 006, 003, 008, 009) usos medicinals

Fulles Antiictèric Desc. inf. Per al fetge de la gent que ve groga (003). F.f. i ús. Tisana (ús intern). Prep. Infusió. Dest. Medicina humana.

63

Xirimoia

Hepatoprotector Desc. inf. Per al fetge (001, 006, 008).

Per al mal de fetge (009). F.f. i ús. Tisana (ús intern). Prep. Infusió (001, 006, 009). Decocció (008). Obs. La mare de la Maria, per a saber si el fetge estava malalt, la nit de Nadal posava en el plat del sopar, sense ni tan sols esbandir-lo, quatre fulles d’heura que representaven el fetge, la melsa, el cor i els pulmons. Si sortia tacada la fulla del fetge, els preparava una infusió amb herba fetgera (001).

Dest. Medicina humana. observacions generals

Fa una floreta blava o violeta (009). Creu que no floreix (003). Fa una fulla de tres ales, com les tres ales del fetge (001). Les fulles tenen forma de fetge (008).

Annona cherimola Mill. (annonàcies) bcn-s 55

Xirimoia [] (017) usos alimentaris

Fruit Desc. inf. Es menja, és una fruita (017). Dest. Alimentació humana.

64

FIGUERES, NATURA I CULTURA. UNA APROXIMACIÓ ETNOBOTÀNICA

Gossets

Jonça

Antirrhinum majus L. (escrofulariàcies) bcn 46074

Gossets [gusE@ts] (015) Gossos [go@sus] (017) altres usos

Ús social Ornamental Desc. inf. Per a fer-ne rams (015). Ús lúdic Desc. inf. Jugàvem a obrir i tancar les flors com si tinguessin boca (015, 017), en deien jugar a conillets (015).

Aphyllanthes monspeliensis L. (asparagàcies) bcn 29627

Jonces [] (015) Joncelles [] (001) usos alimentaris

Parts aèries Desc. inf. A les vaques els agraden molt, perquè són molt dolces (015).

Dest. Alimentació animal. altres usos

Ús social

Api

Cacauet

Ornamental Desc. inf. Per a fer anells i braçalets, trenant les tiges (001).

Apium graveolens L. (apiàcies)

bcn 46859

Api [a@pi] (015, 017), [a@pit] (001, 007) usos alimentaris

Planta sencera Desc. inf. Es menja cru i cuit (001).

Dest. Alimentació humana.

Tija Desc. inf. Es posa per a fer caldo i també es menja amanit (015, 017).

Dóna molt bon gust al caldo (007).

Dest. Alimentació humana.

Arachis hypogaea L. (fabàcies) bcn 46858

Cacauet [] (001, 016, 017) usos alimentaris

Fruit Desc. inf. Es mengen (001, 017). Són fruits secs (016). Dest. Alimentació humana.

Formulacions compostes: barreges medicinals i licors

172

FIGUERES, NATURA I CULTURA. UNA APROXIMACIÓ ETNOBOTÀNICA

ANALGÈSIC Flors i fulles de calèndula i de malva (007) Desc. inf. Per a treure la inflor i el dolor del mal de queixal. F.f. i ús.

Emplastre (ús extern). Prep. Aixafar les plantes i aplicar. Dest. Medicina humana.

ANTICATARRAL Summitats floríferes d’orenga i farigola (003) Desc. inf. Per al refredat. F.f. i ús.

Tisana (ús intern). Prep. Decocció.

Dest. Medicina humana.

Flors i fulles de farigola i suc de llimona (007) Desc. inf. Per a treure el refredat i la tos. F.f. i ús. Tisana (ús intern). Prep.

Decocció de frigola amb el suc de mitja llimona i mel. Dest. Medicina humana.

Arrels de regalèssia i de malví, i sucre candi (009) Desc. inf. Per al refredat. F.f. i ús.

Tisana (ús intern). Prep. Decocció.

Dest. Medicina humana.

Plàtan i suc de llimona (013) Desc. inf. Restreny. F.f. i ús. Emulsió (ús intern). Prep. Un plàtan ben aixafat i barrejat amb el suc d’una llimona. Dest. Medicina humana.

Flors de gallarics, romaní, malva i d’altres (014) Desc. inf. Amb les flors de cinc o sis plantes (alguna no la recordo), la meva mare feia una barreja que en deia “flors cordials” i que anaven molt bé per al refredat. F.f. i ús. Tisana (ús intern). Prep. Infusió. Dest. Medicina humana.

Farina de llinet i mostassa en pols (015) Desc. inf. Per al refredat. F.f. i ús.

Emplastre (ús extern). Prep. Pasta de farina de llinet i un polsim de mostassa entre dos draps. Es cou amb un xic d’aigua o s’escalfa. Mode ús / Pos. Es posa al pit ben calent i a dormir.

Obs. Pica molt, però quan pica, cura.

Dest. Medicina humana.

ANTIDIARREIC Arròs, suc de llimona i sucre candi (015) Desc. inf. Per a tallar la diarrea. F.f. i ús. Poció (ús intern). Prep. Es barreja l’aigua de coure l’arròs amb suc de llimona i sucre. Dest. Medicina humana.

ANTIECZEMATÓS Julivert, plantatge, herba del traïdor, tàrrec, camamilla de muntanya (005) Desc. inf. Per a curar unes llaguetes que es fan al cap. F.f. i ús. Ungüent (ús extern). Prep. Es fregeixen les plantes en oli d’oliva, es colen i s’hi

FORMULACIONS COMPOSTES: BARREGES MEDICINALS I LICORS

afegeix cera verge per a espesseir.

Dest. Medicina humana.

ANTIFÚNGIC Caliquenya i oli d’oliva (001) Desc. inf. Mata els brians. F.f. i ús.

Embrocació (ús extern). Prep. Decocció d’una caliquenya en oli d’oliva.

Dest. Medicina humana.

ANTIHIPERTENSIU Fulles de julivert i d’olivera (001, 007) Desc. inf. Fa baixar la pressió i també va bé per a les varices. F.f. i ús. Tisana (ús intern). Prep. Infusió de fulles d’ambdues plantes. Dest. Medicina humana.

Fulles d’olivera borda i part aèria de pota de colom (004) Desc. inf. Per a baixar la pressió. F.f. i ús. Tisana (ús intern). Prep. Decocció. Dest. Medicina humana.

ANTIINFLAMATORI FARINGI Segon de blat i vinagre (001) Desc. inf. Per al mal de coll. F.f. i ús. Emplastre (ús extern). Prep. Segon gros torrat i xopat amb vinagre.

Mode ús / Pos. S’embolica al coll amb l’ajuda d’una mitja o un drap de fil. Dest. Medicina humana.

Fulles de calipto i sucre (001) Desc. inf. Per al mal de coll. F.f. i ús.

173

Tisana (ús intern). Prep. Es fa sucre cremat i s’hi barreja la decocció de fulles d’eucaliptus. Dest. Medicina humana.

Farina de llinet i mostassa en pols (015) Desc. inf. Per al mal de coll. F.f. i ús.

Emplastre (ús extern). Prep. Emplastre de farina de llinet i un polsim de mostassa entre dos draps. Es cou amb un xic d’aigua o s’escalfa. Mode ús / Pos. Es posa al coll ben calent i a dormir. Obs. Pica molt, però quan pica, cura. Dest. Medicina humana.

ANTIINFLAMATORI GÀSTRIC Tiges florides de poniol i fulles de marialluïsa (007) Desc. inf. Per al mal de panxa i per a ajudar a pair. F.f. i ús. Tisana (ús intern). Prep. Decocció. Dest. Medicina humana.

Infructescència de saüquer i sucre (014) Desc. inf. Per al mal d’estómac. F.f. i ús. Vi medicinal (ús intern). Prep.

Fer bullir la grana amb sucre. Dest.

Medicina humana.

ANTIINFLAMATORI INTESTINAL Poma i sucre (001) Desc. inf. És un dels primers menjars que es toleren quan tens la passa de panxa, ajuda a recuperar-te. F.f. i ús.

174

FIGUERES, NATURA I CULTURA. UNA APROXIMACIÓ ETNOBOTÀNICA

Sense forma farmacèutica, ús directe (ús intern). Mode ús / Pos. Ratllar la poma, deixar que s’oxidi i afegir-hi sucre. Dest. Medicina humana.

Cireres i licor d’anís (007) Desc. inf. Per al mal de ventre. F.f. i ús. Elixir (ús intern). Prep. Conserva de cireres en anís. Dest. Medicina humana.

ANTIINFLAMATORI ANTIÀLGIC Barballó i romaní (001, 013) Desc. inf. Per fer fregues per als dolors musculars (013). Calma el dolor dels genolls (001). F.f. i ús. Loció (ús extern). Prep. Maceració alcohòlica de brots tendres de romaní i flors de barballó (001). Maceració de brots tendres d’ambdues plantes (013).

Dest. Medicina humana.

Barballó, calcides, camamilla, eucaliptus, farigola, fonoll, llentiscle, noguer, olivereta (olivera borda), orenga, pi, taronger, timó (006) Desc. inf. Serveix per als cops, per als dolors musculars i també per als refredats. F.f. i ús. Loció (ús extern).

Prep. Maceració alcohòlica de brots de pi, timó i romaní, fulles d’olivereta (o olivera borda), un brot de farigola, una fulla de noguer, una d’eucaliptus, un brot florit de barballó, fulles de taronger agre de fonoll i de llentiscle, cinc capses de camamilla, un brot d’orenga i calcides. Es cobreix tot

d’esperit. Obs. No s’han de treure les herbes i han d’estar sempre cobertes d’esperit. Quan les herbes es gasten (l’alcohol ja no és aromàtic i quasi no té color), es llença tot i es renova. El secret d’aquest esperit són les essències. Dest. Medicina humana.

Trementina, càmfora i mentol (009) Desc. inf. Per al dolor muscular dels esportistes. F.f. i ús. Loció (ús extern).

Prep. Mescla d’essència de trementina, càmfora i mentol, adquirits a la farmàcia. Dest. Medicina humana.

ANTIOTÀLGIC All i oli d’oliva (001) Desc. inf. Per al mal d’orella. F.f. i ús.

Maceració (ús extern). Gotes òtiques (ús extern). Prep. Fregir l’all amb foc suau. Mode ús. S’impregna un cotó amb l’oli resultant i es posa a l’orella, calent. O també es pot aplicar l’all directament (vigilant que no entri massa). Dest. Medicina humana.

ANTIPIRÈTIC Pa torrat i vinagre (001) Desc. inf. Per a fer baixar la febre.

F.f. i ús. Emplastre (ús extern). Prep.

Es xopa una torrada amb vinagre.

Mode ús / Pos. Embolicades als peus. Dest. Medicina humana.

Farina de llinet i mostassa en pols (009) Desc. inf. Per a fer baixar la febre.

FORMULACIONS COMPOSTES: BARREGES MEDICINALS I LICORS

F.f. i ús. Emplastre (ús extern). Prep.

Farina de llinet i un polsim de mostassa. Dest. Medicina humana.

ANTIPNEUMÒNIC Farina de llinet i mostassa en pols (001, 007) Desc. inf. Per a la pulmonia (001).

Per a destapar els pulmons (007). F.f. i ús. Emplastre (ús extern). Prep. Es prepara un emplastre de farina de llinet amb aigua cremant i un polsim de mostassa. Mode ús / Pos. És una manxiula: es posa al pit quan encara crema. Dest. Medicina humana.

ANTISÈPTIC INTERN Escorça d’alzina i farigola florida (001) Desc. inf. Per a rentar les ferides. F.f. i ús. Loció (ús extern). Prep. Decocció. Dest. Veterinària.

CARMINATIU Brots de menta i matafaluga (001) Desc. inf. Per als gasos. F.f. i ús. Tisana (ús intern). Prep. Infusió. Dest.

Medicina humana.

DIGESTIU Fulles de menta, orenga i farigola florides i brots de romaní (003) Desc. inf. Ajuda a pair. F.f. i ús. Tisana (ús intern). Prep. Infusió. Dest.

Medicina humana.

175

DIÜRÈTIC Arrel de canya, herba prima florida i perruca de blat de moro (001, 010) Desc. inf. És una aigua diürètica. F.f. i ús. Tisana (ús intern). Prep. Decocció (001) o infusió (010). Dest. Medicina humana.

PER A LA DISTENSIÓ MUSCULAR Patata i vinagre (003) Desc. inf. Quan et fas una torçada o un cop. F.f. i ús. Emplastre (ús extern). Prep. Patata ratllada amb vinagre. Dest. Medicina humana.

PER A LA PESTA Sàlvia, tàrrec, romaní, farigola, vinagre (005) Desc. inf. Per tal de no agafar la pesta. F.f. i ús. Loció (ús extern). Prep.

Maceració en vinagre. Dest. Medicina humana.

El saber etnobotĂ nic dels adolescents

192

FIGUERES, NATURA I CULTURA. UNA APROXIMACIÓ ETNOBOTÀNICA

Potser algú pot pensar que parlar del saber dels adolescents en un estudi sobre etnobotànica denota una certa dosi d’optimisme per part dels autors d’aquest llibre. És possible, però també és veritat que saber de primera mà quin coneixement en tenen i de quina manera el comparteixen amb els seus familiars enriqueix el resultat d’aquest treball. Molts són els motius pels quals podem deduir d’entrada que el nivell de coneixement etnobotànic dels joves és baix. Segurament el més important és el canvi en l’estructura de la unitat familiar: abans era molt habitual la convivència de tres generacions en una mateixa llar, i això facilitava la transmissió del saber popular, i no només de plantes. D’altra banda, els joves també són les primeres “víctimes” d’aquesta suposada modernitat que ja hem esmentat i que passa per menystenir la cultura popular, ja que si bé els seus pares l’han oblidada o n’han renegat, de ben petits la van “patir” perquè els seus avis, dipositaris d’aquests coneixements, encara l’usaven.

Amb l’objectiu, doncs, de fixar el coneixement dels noms i usos de les plantes en aquest sector jove de la ciutat, es va fer una prospecció el mes d’octubre, novembre i desembre de l’any 2010 als alumnes de totes les classes de segon curs d’ensenyament secundari obligatori (ESO) de tots els centres docents que imparteixen aquest nivell a Figueres (cinc instituts públics –Alexandre Deulofeu, Cendrassos, Narcís Monturiol, Olivar Gran, Ramon Muntaner– i dos col·legis privats, religiosos –Escolàpies, La Salle–). Això vol dir que tots els alumnes d’entre 13 i 14 anys escolaritzats a la ciutat van poder participar en aquest procés. D’aquests, 42 van deixar en blanc les enquestes o almenys sense posar-hi cap nom de planta, i les seves dades no han estat considerades. La llista de totes les plantes mencionades i les categories d’ús que els van ser atribuïdes es recullen a l’annex 8.

Les enquestes, contestades per escrit, eren anònimes i s’hi indicava l’edat i el gènere. Hem rebut respostes de 542 alumnes (269 noies i 273 nois). Cal tenir en compte, però, que no pas tots són residents a Figueres, ja que els centres d’ensenyament secundari de la ciutat reben alumnes de pobles propers que no en disposen. En tot cas, sí que podem dir que el jovent figuerenc de la franja d’edat esmentada hi és molt ben representat.

La informació que hem obtingut de les enquestes als centres escolars no és pas comparable, en contingut, a la que els informants clàssics ens han ofert. El mètode d’obtenció de dades ha estat diferent en els dos casos, car, de fet, allò que volíem saber era diferent. En el cas dels joves, en aquesta ocasió no ens interessava pas d’aplegar detalls sobre l’ús de les plantes, sinó estimar el nivell de coneixement de plantes (en termes bàsicament quantitatius, de nombre d’espècies) en una generació jove. Per això ens hem basat en les llistes lliures anònimes i no hem pas recollit exemplars d’herbari per a identificar les plantes esmentades (per la qual cosa, i encara que en algun cas el nom donat és inequívoc, no en consignem el nom

EL SABER ETNOBOTÀNIC DELS ADOLESCENTS

193

científic). Hem aplicat aquest mateix criteri per a les plantes citades a les llistes lliures confegides pels familiars dels alumnes.

En un primer cop d’ull, podríem dir que el grau de coneixement de plantes per part dels nois i les noies de 13-14 anys de Figueres no és pas baix. Els enquestats han donat informació (noms i/o usos) de 299 espècies de plantes. Com dèiem, d’entrada, la xifra sembla (de fet, és) alta. Certament, si la comparem amb la del catàleg etnobotànic que hom pot trobar en aquest mateix llibre (constituït per 300 espècies), fruit de les entrevistes amb persones grans, que mostren la tradició en els coneixements sobre les plantes a la ciutat, no hi podem pas establir cap diferència.

De totes maneres, si ens fixem en xifres de coneixement individual, la imatge ja no és pas tan afalagadora. Mentre que la informació dels 300 tàxons del catàleg ha estat fornida per 16 informants, han estat 542 joves els que n’han mencionat pràcticament la mateixa quantitat, 299. En concret, la mitjana de tàxons esmentats pels joves ha estat de 9,4 en noies i 8,2 en nois. Aquesta xifres són força baixes, i cal tenir en compte que en tots dos casos el mínim de plantes mencionades és d’una (i no pas en un sol cas). La mitjana aproximada de nou plantes conegudes per jove contrasta prou amb les prop de 52 de reportades en mitjana (i amb un màxim de 196) pels informants de més edat. La diferència de mitjanes entre nois i noies, superior en aquestes darreres, suggereix, en això sí, una situació similar a la dels informants clàssics, dins dels quals les dones solen posseir més coneixements tradicionals sobre la biodiversitat que no pas els homes.

Dins d’aquesta minva del saber sobre el món vegetal en la generació que ens ocupa, convé de remarcar que hi ha alguna excepció: així, el nombre màxim d’espècies citades per una persona jove (en aquest cas per un noi) ha estat de 73 (i cal afegir-hi que aquest noi ha escrit que encara en coneixia moltes més, que ens podria dir si li ho demanàvem expressament), que no desmereix pas ben gens de les quantitats més altes de plantes reportades pels informants grans. Certament, com dèiem, es tracta d’una excepció que, però, completada per algunes altres (persones que han citat pels volts de la trentena de plantes), dóna un toc d’esperança a la consideració del futur del saber popular sobre les plantes a la nostra ciutat.

Els 542 alumnes de segon curs d’ESO dels centres d’educació figuerencs que van respondre les enquestes van donar 5.055 reports de nom o d’ús de les 299 plantes que entre tots van citar. D’aquests (vegeu annex 8), 1.045 corresponen només a la menció de la planta sense atribuir-li cap mena d’ús; això pot voler dir o bé que simplement coneixen el nom de la planta o bé que en saben algun ús, però no el tenen present o no saben en quina categoria incloure’l. La gran majoria de reports d’ús correspon a aplicacions alimentàries (1.560) i medicinals (1.028).

En això, les dades fornides pels adolescents coincideixen també amb les dels in-

Oficis artesans en procÊs d’oblit

202

FIGUERES, NATURA I CULTURA. UNA APROXIMACIÓ ETNOBOTÀNICA

La tradició artesanal a casa nostra és ben palesa per la gran diversitat d’arts i oficis que es practiquen arreu del país. Els coneixements que enriqueixen aquest important patrimoni de la cultura popular s’han transmès de generació en generació. Des de molt antic, l’home ha fet ús de les plantes de l’entorn que la natura li ha ofert, ja sigui per menjar, per ornamentar, per guarir-se o per protegir-se, i aquest saber ha perviscut sobretot per una tradició oral passada de pares a fills.

Però és ben clar que en els seus orígens la finalitat única de l’artesania era resoldre una necessitat a partir dels materials que es tenien a l’abast. Amb el temps, aquesta necessitat va derivar cap al desenvolupament d’habilitats artesanals, moltes de les quals, per desgràcia, s’han perdut o s’estan perdent. Figueres mostrava un ampli repertori d’oficis artesans que, de mica en mica, han anat desapareixent. En aquest darrer capítol rescatem de l’oblit tres oficis que, malauradament, és molt probable que a Figueres no tinguin continuïtat. Quan vam parlar amb els tres homes que hi ha al darrere de cadascun d’aquests treballs artesanals, tots tres ho sabien prou bé. Avui, un ja ens ha deixat.

ESCLOPETER Antoni Costa Cruañas-Ros (1924) Lloc naixement: Torroella de Montgrí, Lloc de residència: Figueres, des dels dos anys i mig, quan son pare va regentar la fàbrica d’esclops La Holandesa, fins al dia de la seva mort.

Vicissituds: El senyor Costa és l’últim esclopeter d’una família que s’hi havia dedicat tota la vida. La fàbrica mecànica d’esclops (la primera mecanitzada de l’Estat espanyol) va obrir les seves portes l’any 1922 i les va tancar el 30 de juny de 1980. La va començar l’oncle del senyor Costa (ferrer de professió) amb un soci, el senyor Giralt (que fabricava espardenyes), i al cap de pocs anys la va regentar el seu pare, el senyor Francesc Costa Ferrer.

Durada i condicions de l’entrevista: Les entrevistes es varen realitzar al menjador de casa seva, mentre ens ensenyava alguns dels esclops i altres objectes manufacturats i basats també en l’esclop. Sumades, totes dues van durar aproximadament tres hores i mitja. plantes usades

Arbre blanc Populus alba L. No l’havien usat gaire perquè és una fusta de mal treballar.

Arbre poll Populus nigra L. No l’havien usat gaire, però era de bon treballar.

OFICIS ARTESANS EN PROCÉS D’OBLIT

Blat Triticum aestivum L. Ordi Hordeum vulgare L. Per a usar els esclops se solia posar un tou de palla, per a fer-los més còmodes i calents.

Figuerassa Agave americana L. De les fibres de la figuerassa se’n feia el cordill de pita, que servia tant per a fer-ne cordes com per a penjar estris com els objectes decoratius que ells fabricaven quan l’ús dels esclops com a calçat va quedar en desús.

Pi bord Pinus halepensis Mill.

També s’usava per a fer esclops. És més tou que el pi pinyoner i, per tant, menys resistent, i a la seva fàbrica no l’havien usat pas gaire, però sap d’esclopeters artesanals que encara avui dia l’usen.

Pi de llei o pi pinyoner Pinus pinea L. Era la fusta més utilitzada perquè la resina que porta feia els esclops impermeables a la humitat. Eren els més apreciats per a feines on es remenava aigua o hi havia molta humitat, com ara fàbriques de curtits, pescadors, etc.

203

Pita Agave americana L. Lligaven el parell d’esclops amb un tros de cordill de pita.

Saule Salix fragilis L. També s’usava per a fer esclops perquè era una fusta més lleugera, encara que això suposava que l’esclop durava molt menys i no aïllava de la humitat (perquè no porta resina). Eren els més usats pels pagesos i ramaders.

Vern Alnus glutinosa (L.) Gaertn.

S’usava per a fer esclops perquè era una fusta dura però de bon treballar.

Ideal per a feines sobre sòls durs però secs. elaboració

El senyor Costa ens diu que si la fusta s’ha de guardar durant anys cal tallar-la en lluna vella perquè no es fa malbé, encara que ells no ho tenien pas en compte (“de fet, si els esclops es feien malbé abans, en necessitaven uns altres de nous...”).

La fusta, la compraven a intermediaris, que ja els venien els troncs tallats, i a particulars (en aquest cas ells s’encarregaven de la tala i del transport, la qual cosa els encaria el procés).

El tronc es comença a treballar quan és verd perquè la fusta és més tendra.

Primer es passa per la serra de carrejar fins a obtenir els carrats o rulls (peces quadrades la mida de les quals depèn de la llargada que es vulgui donar a l’esclop).

204

FIGUERES, NATURA I CULTURA. UNA APROXIMACIÓ ETNOBOTÀNICA

Seguidament els rulls es passen per una màquina copiadora, que porta un motllo amb la forma externa de l’esclop i els copia (de dos en dos, un per a cada peu) en dos o tres minuts de temps. Després es passen a la màquina de buidar (els buida de dins). Només queda repassar de dins, ja manualment, per a deixar-los fins i donar la forma a la punta (o nas) i al taló de l’esclop (perquè quan surten de les màquines tenen unes prominències de fusta per on s’agafen a la màquina).

Es deixen assecar lligats per parells amb cordill de pita durant tres o quatre mesos de promig, i un cop secs es poleixen de fora amb una polidora cilíndrica de paper de vidre i ja es poden decorar i tenyir o vernissar al gust del client (les dones s’encarregaven de polir i pintar a mà). Els més habituals eren els vernissats naturals i els tenyits de negre.

Els esclops petits, per a la canalla, portaven una peça de cuiro que feia com la cama d’una bota que es cordava amb un cordill i així s’aguantava millor.

Aquest camal de cuiro també es posava, per exemple, en esclops de treballadors de tallers de rentat de cotxes i es podria dir que foren els antecessors de les catiüsques (botes de pluja).

Al final de tot s’agafa a l’escot de l’esclop una peça com un coixí de cuiro i vellut anomenada ganxola (farcida de bocins de roba, deixalla de tallers tèxtils) clavada amb claus perquè la fusta no enceti l’empenya del peu. Per a usar els esclops se solia posar un tou de palla per a fer-los més còmodes i calents i es portaven per a tot, “no només per a treballar, fins i tot per a ballar sardanes”.

En l’època de màxima producció hi havia unes trenta persones treballant a la fàbrica. En fabricaven de dues formes diferents: els esclops pròpiament dits (i més usats) i les galotxes, una mena d’esclops amb la punta arrodonida que recorden més la forma del calçat actual. Encara hi ha una altra forma, que es feia al nord de l’Estat espanyol, anomenada almadreña, que es diferencia de l’esclop perquè porta una mena d’alces a la sola, però ells no n’havien fabricat pas.

Alguns dels objectes que fabricaven quan va minvar el mercat dels esclops com a calçat eren guardioles, setrilleres, cendrers, suports per a ampolles, per a raspalls de roba, per a espelmes, per a termòmetres, per a rams de flors seques, per a imatges religioses (en deien “santeres”), etc. També havien fet coberts (culleres i forquilles) decoratius.

“La Holandesa” fou la primera fàbrica de l’Estat espanyol; la segona fou a Olot, la tercera a Maçanet de la Selva i l’última, a Sils.

Totes les fàbriques varen anar tancant, en ordre invers al d’obertura. Els últims, per tant, varen ser ells gràcies a l’adaptació de la fàbrica a les demandes del turisme pels volts dels anys setanta, però va durar només deu anys perquè ràpidament el mercat es va saturar d’aquests articles.

La causa principal del tancament va ser l’arribada de la goma en la fabricació de calçat (botes, etc., que varen deixar en desús l’esclop).

OFICIS ARTESANS EN PROCÉS D’OBLIT

FABRICANT DE TENORES I TIBLES Joan Roca i Estany (1944) Lloc naixement: Ventalló Lloc de residència: Figueres, des dels setze anys.

Vicissituds: Coneixem en Joan perquè és el pare de l’amiga d’infància de la coautora d’aquest treball, la Montse Roca i Cufí. En Joan és músic: toca el violí, el saxo i va tocar la tenora en cobles (cobles Principal de Figueres, Principal de Palafrugell, Principal de Lleida, Principal de Girona, Ciutat de Girona i Costa Brava) des dels setze fins als trenta-sis anys (en l’últim any d’activitat musical fou un dels capdavanters a la inauguració de la Principal del Rosselló). D’aquí li ve l’afició primer de restaurar i després de fabricar els instruments. La seva fita és trobar una altra fusta tan bona com el ginjoler, però més abundant per a fer els instruments, ja que creu que la sonoritat depèn més del saber fer de l’artesà que no pas de la matèria primera.

Durada i condicions de l’entrevista: L’entrevista es va realitzar a casa seva, al seu taller. Va durar unes dues hores. plantes usades

Banús Diospyros ebenum J. König En feien instruments de vent perquè és una fusta de molt bona qualitat, però és escassíssim. Ell en té un clarinet.

Boix Buxus sempervirens L. Es va fer una tenora de boix i el so

205

era tan bo com el de fusta de ginjoler (“n’hagués enganyat a més de quatre”). El problema és que la fusta és més tova i les claus acaben ballant, i també que als músics no els agrada el color groc que té. La seva principal qualitat en seria la lleugeresa.

Canya Arundo donax L. S’usa per a fer les embocadures dels instruments. La canya s’ha de tallar en lluna vella (perquè és una planta que desfulla, que perd la fulla, i així no es corca). Han de ser canyes de més d’un any i, com el ginjoler, és més bona com més seca és.

Ginjoler Zizipus jujuba Mill.

El ginjoler antigament s’usava per a fer marqueteria. Els instruments catalans (tenora, tible i flabiol) i les castanyoles andaluses es fan d’aquesta fusta.

Un cop tallat l’arbre, cal tenir en compte que la fusta s’asseca un promig d’un centímetre cada any i no es pot treballar fins a ser totalment seca, perquè si no l’instrument es torça.

Com més anys fa que s’ha tallat el ginjoler (i, per tant, que la fusta s’asseca), més qualitat té l’instrument.

Coneix un antic artesà que va fer assecar la fusta de manera artificial (en assecadors) i la qualitat dels instruments era més baixa que els fets de fusta assecada de manera natural.

El gínjol (fruit) és comestible, però no li agrada.

206

FIGUERES, NATURA I CULTURA. UNA APROXIMACIÓ ETNOBOTÀNICA

Palisandre Dalbergia sp.

S’ha parlat de la possibilitat d’usar la seva fusta per a la fabricació d’instruments de cobla, però és molt poc abundant.

Palo rosa Aspidosperma polyneuron M. Arg. És una de les fustes amb les quals actualment s’estudia de fabricar els instruments de vent. És una fusta vermellosa que ve d’una zona concreta del Brasil. Ell no descarta la possibilitat de provar-la.

Perera Pyrus communis L. S’ha parlat de la possibilitat d’usar la seva fusta per a la fabricació d’instruments de cobla. elaboració

Es tracta d’una feina artesanal realitzada per ben poca gent, però que té una continuïtat al llarg de la història del nostre país. Així, els constructors dels últims cent cinquanta anys eren a Sant Feliu de Pallerols, la Bisbal, Olot i Figueres (Soldevila, traspassat el 1940).

Actualment queden en Joan a Figueres, un a Mataró i un a Vilanova i la Geltrú (aquests dos últims compren la fusta ja tornejada). A Ribesaltes hi havia un constructor que ja s’ha retirat.

En Joan és l’únic artesà de l’estat que realitza tots els passos per a la fabricació dels instruments: des de la tria dels arbres fins a la venda de l’instrument totalment acabat. Fabrica teno-

res i tibles en un taller a casa seva on les màquines que té se les ha fet ell o gairebé se les ha fet fer a mida, ja que la precisió que es necessita a l’hora de treballar així ho requereix.

La tenora i el tible consten de quatre peces: embocadura (que es fa de canya), peça curta, peça llarga (les dues de fusta de ginjoler) i con metàl·lic.

La seva fabricació passa per les següents fases: primerament es talla l’arbre (en lluna vella, perquè el ginjoler és un arbre que desfulla i així no es corcarà; si fos de fulla perenne -si no desfullés- caldria tallar-lo en lluna nova) i seguidament es talla el tronc per la meitat (li ho va dir el carreter de Pontós i ell ha pogut comprovar que si no es talla pel mig s’esquerda; cal tallar-li el cor).

La fusta de ginjoler que treballa ell és del delta de l’Ebre i de Múrcia i en va comprar unes tres tones l’any 1979 (d’un arbre d’uns vint centímetres de diàmetre, en va pagar fins a trenta mil pessetes). Un cop tallat l’arbre i el tronc per la meitat, es talla en forma de prismes rectangulars de secció 10 x 10 centímetres. I cal deixar que s’assequi com a mínim cinc anys (en el seu cas en fa ja vint-i-sis, la qual cosa dóna més qualitat als instruments).

El prisma es torneja fins a quedar cilíndric i després es buida l’interior de manera cònica, segons els cànons establerts per a cada instrument. Seguidament es practiquen els forats de les notes (actualment, i per aconseguir la màxima precisió, ho fa mitjançant una taladradora connectada a un ordinador que va girant la peça i practicant els fo-