La passió necessària. El pintor Marian Llavanera

La passiĂł necessĂ ria El pintor Marian Llavanera

Joaquim Tremoleda i Trilla

La passió necessària El pintor Marian Llavanera

Des del Mont núm. 1

© Edició Úrsula Llibres Primera edició, de 2018 Text © Joaquim Tremoleda i Trilla Direcció editorial Jordi Puig Correcció lingüística Imma Parada Disseny Joan Colomer isbn 978-84-946417-3-2 dlgi 375-2018 Aquest llibre no podrà ser reproduït totalment ni parcialment per cap mena de procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, sense l’autorització escrita del titular del copyright. Tots els drets reservats a tots els països.

Amb el suport de:

Úrsula Llibres Carrer dels Horts, 3 17745 Lladó Tel. 972 55 37 89 www.ursulallibres.cat info@ursulallibres.cat

a l’esperit creador que, de tant en tant, empès per la bellesa de l’entorn, es desvetlla en algun subjecte sensible d’aquestes contrades.

A l’Adrià Ciurana, in memoriam.

Morires jove com els elegits A l’hora que assolies maduresa; Restaves presoner dels teus sentits I eres tot llum, com la naturalesa. Ànima i cos perfectament units.

La mà al pinzell, llauraves àgilment Les teles, amb els ulls fits a la terra.

Ardit i ple de rauxes com el vent Vencies en la pau i no en la guerra.

Ara, només, revius en el record Navegant de les ombres. Sols perdures En el cor del país i en les pintures Rescatades per sempre de la mort A la mercè de les edats futures.

Montserrat Vayreda i Trullol

1

Una passió Lladó 1912

—Es pot saber de què collons em parles tu ara? Què és això de la pintura? —va cridar amb la cara envermellida d’ira. »Què té a veure la pintura amb aquest país? A qui coneixes tu que sigui pintor? Jo no veig pas que hi hagi, en aquests topants, cap pintor enlloc! Et vols establir d’inventor, bufanúvols infeliç, més que infeliç?

Al cap de poca estona de silenci tens, un altre atac.

—D’on has tret aquestes idees? Quina dèria t’ha agafat ara? Què són aquestes manies? Però, que no veus que això és un ofici de bohemis i de gent que no sap com matar el temps? Tu tens un patrimoni per guardar i per fer créixer. I això només s’aconsegueix amb treball! Qui t’ha fotut aquestes idees al cap? A qui coneixes tu que tingui relació amb la pintura? Cony de ximple.

En Marian s’estava dret al centre del saló, amb el cap cot, impassible, aguantant el ruixat del seu avi. El senyor Joaquim Llavanera donava voltes entorn del noi, se n’anava a grans gambades fins a la paret de llevant del saló, fent ressonar els cops de taló, amb els dos dits polze ficats a les butxaques de l’armilla. Després tornava, gesticulant amb les mans, amb més preguntes, amb més ímpetu, amb més fúria.

—T’havia d’haver posat a treballar tan bon punt vas fer els catorze anys! Però no, el teu pare i la teva mare no ho van voler, que creixi el fi13

llet! Com més gran t’has fet, més inútil! Ja ho sabia jo que això no podia anar bé de cap manera! »Segurament el darrer que es va guanyar la vida pintant és l’autor del retaule de Santa Bàrbara que hi ha a l’església! I d’això en deu fer quatre o cinc-cents anys! I segur que no era del país! Devia ser pintat per encàrrec!

Va fer una petita pausa, durant la qual va regnar un silenci total. En Marian seguia quiet com una estàtua, però en el seu esguard no s’hi veia gens de remordiment, ni de culpa, ni de penediment, ni tampoc de temor, ans al contrari; es mantenia ferm, sòlid, incommovible, immutable, petri. Aguantava el temporal com un mal tràngol que calia passar, com una purga inevitable, i ho feia com la roca que aguanta fermament l’embat de les onades d’un mar embravit. No s’hauria esperat cap altra reacció del seu avi. Que ho veiés bé d’entrada era impensable, per això, com més aviat millor, havia de confessar la seva vocació, calia cremar etapes.

Aquesta inclinació cap a l’art se li havia despertat tardanament a en Marian. Abans havia tingut tendència a desenvolupar activitats poc transcendents, bàsicament esportives i de lleure, però havien estat simplement això, distraccions de joventut, jocs. En canvi, això era un sentiment nou, que l’absorbia i el posseïa com mai no ho havia sentit abans.

Les seves reflexions i el seu capteniment es van estroncar de cop en sentir altre cop les invectives redoblades del seu avi.

—No n’hem tingut prou que el teu pare hagi estat un inútil tota la vida? Que l’hagi hagut de desheretar, el molt torracollons, perquè no es fongués tot el capital familiar? Quants no voldrien trobar-se en la teva posició, amb el teu patrimoni? Ets un beneit i un inconscient! I que ara tu em surtis amb aquestes cabòries, amb aquestes collonades. És quelcom que no podré suportar. Fer de pintor no serveix per res! No veus que amb els pinzells no et guanyaràs el pa? Tindràs el cap ple de pardals i l’estómac buit; fer d’artista és llançar-se a una quimera, una il·lusió, una aventura. Aquest teu projecte només pot dur a la ruïna. Entens bé això que t’estic dient? Ho entens?

L’esguard del senyor Joaquim estava desfigurat. Aquell aspecte sobri i sever alhora, amb els cabells blancs, sempre tallats ben curts, barba 14

i bigoti, infonien respecte a tot el poble. Tenia bon caràcter, una mica adust, però quan el senyor Joaquim parlava, la gent escoltava i callava; quan el senyor Joaquim esbroncava, la gent acotava el cap i callava amb més raó.

Semblava ben bé que hagués sentit el diable quan el seu nét, armant-se de valor, davant la previsible reacció del seu avi, li havia confessat que volia ser pintor o potser escultor, encara no ho sabia ben bé.

Però que havia de donar sortida a les seves inquietuds plàstiques. Si finalment era la pintura, no volia ser un pintor qualsevol, sinó artista pintor, el millor pintor de l’Empordà. Perquè ho sentia a dins, perquè era la seva autèntica vocació, perquè se li havia despertat com una passió desbordant, descontrolada, com una riuada que tot s’ho emporta i que no té aturador.

15

primera part

Ègloga a l’Arcàdia

2 L’avi Rere aquell posat dur, inflexible, fins i tot inclement, el senyor Joaquim Llavanera i de Ros també havia estat jove i molta gent encara recordava que, per l’enamorament apassionat d’una dona, havia estat desheretat.

En efecte, l’avi d’en Marian era l’hereu d’una bona casa de Vilafant, can Massanet, ja que el seu avi Ramon s’havia casat amb la pubilla, Mariàngela Massanet i havien ajuntat el patrimoni. El mas on vivien era un antic i notable casal construït a migjorn del nucli de Vilafant, molt a prop del curs del riu Manol, a la riba dreta.

Guiat per aquest amor foll, va renunciar a una substanciosa propietat.

No cal dir que aquest enamorament, que contravenia la línia familiar, va aixecar tempestes de llamps i trons. El caràcter del senyor Joaquim no era, però, dels que es dobleguen fàcilment. Un altre, tants n’hi ha hagut, hauria renunciat a la donzella per tal d’assegurar-se un futur plàcid, un esdevenidor còmode i sense sobresalts. Ja apareixeria una dona que fos del gust de la família amb qui poder-se casar. Però no, tossut com una banya de marrà, el senyor Joaquim va fer passar la seva, es va casar amb la dama dels seus amors i, efectivament, la decisió familiar fou implacable: fou desheretat de les propietats que li tocaven per ser el fill gran, l’hereu.

No era pas el primer cas en què passava una cosa semblant. La classe dels hisendats aplicava sovint un codi no escrit que pretenia mantenir l’autoritat i, sobretot, incrementar els patrimonis familiars amb una 17

adequada política matrimonial. Contravenir aquest codi era castigat de forma fulminant. Òbviament, el senyor Joaquim va marxar de Vilafant i es va establir no gaire lluny, al poble de Lladó. Segurament massa a prop perquè hom no conegués la seva història, però resulta que l’esposa de Joaquim Llavanera, Maria Cabanyó, era filla de can Güives del Llor, un mas de Lladó. Semblava que el seu destí era anar contra corrent i d’aquesta manera, es va establir aigües amunt del riu Manol.

De fet, la família Llavanera ja hi tenia propietats i era d’ascendència lladonenca. Un rebesavi del senyor Joaquim, de nom Ramon, ja havia tingut una notable propietat en aquests verals i fou uns dels majors contribuents en sufragar la construcció de la nova església parroquial del poble, dedicada a un dels sants més antics del país, Feliu l’Africà. L’església es va començar a edificar l’any 1758 i fou acabada en poc més de tres anys, el 1761, per la qual cosa es va reservar el permís de tomba per a la sepultura de la seva família el 24 de febrer de 1745, en una de les criptes que es troben a primera línia de l’altar, tal com resa la inscripció gravada a la llosa que fa de clau de la volta subterrània: “Sepultura de Ramon Llavanera, pagès, y dels seus, 1768.”

Així doncs, no era pas forana la seva família, ben al contrari, els ancestres lladonencs remuntaven al segle xv, com a mínim, quan ja eren propietaris dels masos Costa i Coromina. Van emparentar amb la potent família de can Pasqual, del mateix poble i amb filles de ciutadans honrats de Barcelona i pubilles del territori.

L’avi Joaquim, malgrat el revés familiar, s’enorgullia de ser descendent de Ramon Llavanera, un dels rics propietaris que va comandar una companyia del sometent del poble, integrada per un centenar de veïns que, juntament amb en Pere Noguer i en Joan Pascual, van lluitar contra els francesos l’any 1809, al crit de “rei, pàtria i religió”.

Amb el pagament de la legítima, que la família no es va poder estalviar, i amb molt d’esforç, l’avi Joaquim anà reunint una propietat considerable per llegar als seus descendents. Per a desgràcia seva, el seu únic fill i esperança de futur, en Pere Llavanera i Cabanyó va resultar ser un hereu inconsistent. Tenia una educació notable i un caràcter afable que es traduïa en un tracte agradable i de gran cordialitat, que 18

derivava sovint vers una retòrica ampul·losa i buida. La seva bonhomia feia que els de la seva classe el tinguessin per un home carregós del qual n’aguantaven els discursos per cortesia social. Quan l’opinió venia de gent del poble de classe treballadora, perquè això sí que es podia dir, en Pere Llavanera no havia rebutjat mai el tracte amb ningú, era titllat de pesat insuportable i d’inútil com no n’hi havia d’altre. I és que aquest va ser un estigma que el perseguí tota la vida. Tot allò que emprenia acabava en fracàs. I no es pot pas dir que no tingués iniciatives, però és ben clar que una cosa era la teoria dels seus negocis i molt altra era la praxi.

Durant un temps es va dedicar a llogar envelats per a les festes dels pobles de la zona, per a les festes majors i per a les festes petites, perquè es poguessin fer a cobert sense haver de dependre de les inclemències o la variabilitat del temps. Envelats coberts amb lona que protegien de la pluja i del vent. Aquest negoci es va acabar quan es va incendiar el tendal d’un envelat en el moment més àlgid del ball del fanalet. I encara sort que no es va haver de lamentar cap desgràcia personal, que no hi va prendre mal ningú! L’ensurt fou majúscul i va suposar la liquidació del negoci. Seguint amb el món de l’espectacle, sens dubte, el negoci que més l’engrescà fou el d’empresari de números d’artistes, tant d’homes com de dones, amb la manifesta intenció de fer-ne els guions per tal d’enlluernar el públic dels poblets pagesos del terraprim empordanès.

Li servien de model i d’inspiració alguns espectacles que havia anat a veure a Madrid, a París i a d’altres ciutats amb importants cartelleres.

Que el seu muntatge no fos viable no va sorprendre ningú, més enllà d’ell mateix.

Potser en veure la seva imatge tacada massa sovint, en Pere es decidí a anar a viure a Valladolid on, per ocupació, es dedicava a cercar aigua i a la construcció de pous artesians. En aquella ciutat va festejar i en va tornar casat amb la senyoreta Josepa Miralles i Prat, germana d’un notari establert en aquesta població castellana, que va continuar la professió del seu pare. Sembla fora de dubte que tenien un origen català o valencià, i que arran d’una destinació del pare, la família es van quedar a la ciutat del Pisuerga. La seva dona, la Pepita, va infantar cinc criatures: dos nens —Marian, el més gran, i Rafel— i tres nenes 19

—Dolors, que es va casar amb Miquel Viola, Laura, que morí jove, i Conxita, casada amb Josep de Puig, de Girona.

D’aquesta manera, en Marian, des d’una edat primerenca, en la qual només havia començat a esbossar les primeres lletres que, seguint la seva família, va començar a estudiar el batxillerat a Castella.

Com era previsible, sembla que les habilitats de saurí del pare no foren suficients per arrelar lluny de Catalunya, a la qual retornaren el 1902, quan Marian ja havia complert dotze anys. Arribats al poble i amb l’any d’estudis perdut, l’avi va decidir agafar les regnes de la família i apartar els progenitors de l’educació del nen. Ja sota la tutela de l’avi, aquest es va voler informar per decidir què havien de fer pel curs vinent. Resultà, a més, que el 17 de maig de 1903, sor Rafaela Clemens, germana priora de la congregació de “Hijas pobres de Jesús”, es va dirigir a l’ajuntament de Lladó demanant si es podien instal·lar al poble, oferint els seus serveis, ja que la situació de pressió contra les comunitats religioses a la França de la “Troisième République” resultava insostenible. L’ajuntament respongué afirmativament a la demanda, després de consultar els principals propietaris del poble, en el sentit que si pensaven contribuir al manteniment i a l’allotjament de la comunitat de monges franceses, ells no hi posarien cap impediment.

Es va pactar que s’instal·larien en unes dependències de la col·legiata, amb la funció de servir i vetllar malalts i també per a l’ensenyament de pàrvuls i nenes. Aquestes feines serien degudament retribuïdes. L’avi Joaquim mateix, com a major propietari i home profundament religiós, va avalar la proposta, tot i que va ser dur en la qüestió econòmica. Calia ser just, però “ningú no regalava res a ningú”, com solia dir.

Malgrat tot, semblava que la possibilitat de portar en Marian a escola amb aquestes dones menudes que vestien hàbit amb túnica, escapulari i vel, tot negre, amb una gran creu de fusta penjada sobre el pit, no s’adaptava a les necessitats d’un vailet de la seva edat.

La decisió de l’avi va ser posar-lo a pensió en el Col·legi d’interns de l’Institut de Figueres. L’adaptació en aquesta institució no va ser bona.

El seu temperament tímid i retret, unit a les seves dificultats d’expressió i de relació, no li van proporcionar gaire popularitat entre el col·lectiu de l’alumnat. Més aviat fou sotmès a les bromes i a les burles derivades 20

de la crueltat infantil quan a l’aula s’estimava més fer dibuixos al quadern que seguir amb atenció les classes del professorat. S’exposava així, a escarni públic quan no sabia respondre el temari de les lliçons i, en comptes d’això començava a quequejar.

—Mireu l’hereuet de can Llavanera, resulta que vol ser pintor, però no sap fer ni la o amb un canuto! Ets un terròs, pagès més que pagès —sovint li deien i se’n fotien alguns alumnes de la seva classe.

En Marian no va acabar els estudis de batxillerat i va retornar a viure al poble i a les propietats del seu avi. Tampoc no trobava refugi en l’ambient familiar, que s’havia desintegrat. Ara, posat sota la protecció del seu avi, que tenia un caràcter adust, especialment d’ençà que havia enviudat, ja feia anys, no va poder rebre l’estimació i les manyagues d’una mare, que haurien endolcit els anys de jovenesa. Només tornava a Figueres, de forma esporàdica, amb el cotxe de línia, per rebre les primeres lliçons de dibuix amb el pintor Enric Casadevall. En el seu taller va començar copiant làmines i fent esbossos del natural.

3 Lladó La vida a Lladó no va ser pas cap càstig per a en Marian, ben al contrari.

Allí, en un entorn natural verge, va trobar un munt d’ocupacions que van ser la seva passió de joventut, mentre el seu cos es fornia i s’anava convertint en un noi musculós i ben plantat.

La casa de Lladó, feta construir per l’avi, tota pintada de blanc i amb les obertures blaves, es trobava en un lloc privilegiat. S’alçava davant per davant de la portalada de l’església de Santa Maria, a l’altra banda de la placeta de la col·legiata, desafiant en va les velles i torrades pedres del temple romànic que li donaven un color melat, que el pas dels segles havia anat desgastant. La casa d’en Llavanera fa cantonada amb el carrer de la Font Major, que més amunt s’estreny i forma un petit carreró, que connecta amb el carrer de Besalú i arriba fins al Serrallo.

21

El mur de tanca amagava l’entrada, oberta a nord que, en traspassar un portal de rajol, donava a una era espaiosa, ocupada per un gran eucaliptus que ho cobria tot amb la seva ombra i embaumava l’ambient amb el seu perfum. La casa deixava entreveure, des de la placeta de l’església, una estructura de grans voltes a la planta baixa, a les cares oest i sud. Mentre que aquesta banda meridional suportava una gran terrassa, la casa estava bastida sobre les arcades de la banda de ponent.

Estava formada per dos pisos, amb el menjador i les habitacions principals distribuïdes tot volt, en el primer, que rebien llum de dos balcons que donaven al pati. En el segon, destacava un ampli espai de golfes.

Davant per davant de l’entrada de can Llavanera, s’alçava la mola imponent de can Falgàs. Era un gran casal, fosc i impenetrable, d’estructura massissa, cúbica i rotunda, amb finestres petites, les de la planta baixa enreixades per protegir els béns que atresorava gelosament al seu interior. A l’exterior, una gran balconada al segon pis cavalcava sobre les dues façanes cantoneres. Més enllà, cap al nord, cap a la font Juliana, s’obria un espai d’horts i a les ribes del torrent de la Tria, que passava per davant dels absis de l’església i, més enllà de la plaça, aquest rec, aigües avall, tributava les aigües a la riera d’Àlguema, alhora afluent del Manol.

La plaça del poble sempre ha destacat per dos elements: l’església romànica de Santa Maria i els seus plàtans centenaris. Aquests darrers, d’alçada considerable, proporcionen una ombra que era un recés imprescindible a l’estiu, quan la gent sortia per seure a la terrassa de cal Gran, regentat per la família Vilar, a fer el vermut.

L’església romànica de Santa Maria, amb l’espai quadrat buit del seu claustre, ja que va ser enderrocat en el decurs de la Guerra del Francès, i l’antiga capella de Sant Joan i l’hospital, tot en ruïnes, era la part més visible d’un clos monàstic molt més gran, que es desenvolupava cap al nord. Aquest conjunt, al qual s’accedia per uns porxos, es distribuïa entorn de la plaça del Priorat, i estava format per les cases que havien pertangut als canonges d’ofici de la comunitat: el porcionari, el candeler, l’almoiner… Aquests grans habitatges, mostra de la puixança d’aquests personatges, foren reformats en els segles xvi i xvii i ocupaven tot el pla que hi havia des de l’església fins al rec, a l’altra banda del qual hi havia els horts de la comunitat.

22

Enfilant el carreró de la Font Major, es veien diverses llindes que informen sobre la renovació que es va produir en aquesta part del nucli del poble. En una es llegeix 1777 i, en una altra, 1792, dates que emmarquen sengles creus. Aquests símbols havien de protegir els seus habitants i documentaven a bastament que la segona meitat del segle xviii va representar un període de creixement demogràfic i econòmic.

Més amunt, s’arribava a la confluència amb el carrer Besalú, just en el punt on es trobava la casa pairal més important del poble, can Pasqual, el poder i l’antigor de la qual blasonava també a la seva llinda: Pasqual Callabot, Iesus 1602 Maria.

Si bé la cara nord de la casa pairal d’aquesta família d’hisendats, on hi havia la porta principal, era de pedra vista, fosca i adusta, amb una peça d’un antic finestral gòtic encastat a la paret, que no tenia altra funció que deixar sobreentendre l’antiguitat de l’immoble, la façana del darrere era lluminosa i alegre. Era com una doble personalitat, seriosa i formal a l’exterior, en canvi, alegre i mundana per la banda interna.

Aquesta darrera estava decorada amb un revestiment de fons blanc amb esgrafiats lineals que simulaven filades de blocs regulars decorades amb motius geomètrics.

La part del darrere s’allargava, vorejant fins al final el carrer de Cabanelles, amb un mur baix que tancava un jardí immens i frondós, gairebé insultant, que manifestava ben clarament la posició social i econòmica de la família propietària.

A la plaça Major hi confluïen els carrers principals: el carrer Gran, que enllaçava amb el carrer de Cabanelles i conduïa cap aquesta població veïna, per la banda sud-oest. L’altra, el carrer de Figueres, estava orientat cap a l’accés principal del poble, a la carretera de Navata, on enllaçava amb la carretera de Figueres a Besalú i Olot. La plaça Major, enclotada entre les elevacions del Serrallo i del carrer de la Serra, que es converteix, en època de pluges, en furiosos torrents de color terrós que inundaven la plaça, fins que no desaiguava cap a la Tria, això si, deixant els vianants enfangats fins als genolls.

El rec, que havia estat visible en tot el seu recorregut pel centre del nucli, feia pocs anys que s’havia cobert parcialment en el tram de la plaça Major amb la construcció, al seu damunt, de l’edifici del Sindicat.

23

A Lladó la base econòmica sempre ha estat la terra. I això que no és un terreny especialment fèrtil, sinó un terrer argilós, de color vermell, que ha estat tradicionalment apte per al conreu de l’olivera. Així doncs, és obvi que un dels potencials econòmics més importants hagi sigut l’elaboració de l’oli. El 1865 a l’Empordà hi havia 434 trulls d’oli que representaven el 65% dels existents a la província de Girona que, a més, estaven concentrats als pobles de Llers, Garriguella, Terrades i Lladó.

Si bé dels vint-i-cinc majors contribuents de l’Alt Empordà, la majoria es concentraven a Figueres, gràcies als seus mercats i comerços i a altres poblacions de pes, com Castelló d’Empúries, sempre n’hi constava un de Lladó. Entre els components de la primera comissió directiva de la Societat d’Agricultura de l’Empordà, el 1846, hi havia Tomàs Llavanera, major contribuent de Lladó, el pare de l’avi Joaquim.

L’increment de la ramaderia i la venda de carn en aquest període també era important i comportava un complement de l’agricultura, que va fer necessària la construcció d’un escorxador municipal. El projecte per a la seva construcció, dissenyat pel mestre d’obres Josep Pumarola, ja estava definit el març de 1903 i va ocupar un espai que hi havia entre el carrer de Cabanelles i el curs de la Tria.

Anant cap al Serrallo, carrer que delimitava el nucli per la banda de ponent, a mitjan carrer Besalú, el carrer més tortuós del poble, es troba la casa d’una de les famílies importants, can Batlle. Els membres de la família de Batlle havien ostentat diverses vegades l’alcaldia i la seva casa pairal es coneixia també com a can Notari des del 1808, quan Ferran VII va nomenar de forma vitalícia Josep de Batlle i Cau notari reial i notari públic de la cort, regne i senyories, amb residència a Lladó.

Els Vayreda eren una de les famílies més importants del poble, amb la qual l’unien, a més, lligams familiars. Quan en Marian va tornar a l’Empordà, el 1902, feia un any que n’havia mort el patriarca, l’Estanislau Vayreda i Vila. Aquest provenia d’Olot i era germà d’en Joaquim, pintor i fundador de l’escola d’Olot i de l’escriptor Marià. S’havia casat amb la pubilla d’una de les millors nissagues de la terra, els Noguer de Segueró, que enfonsa les seves arrels a les foscors de la història, a inicis 24

del segle xiii, quan ja existí un tal Jaume Noguer. La família havia mantingut el cognom fins que la Maria Dolors de Saleta i Noguer va tenir una filla, l’hereva de la propietat, la Josepa Olivas i de Noguer, que es va casar amb l’Estanislau.

La gran pairalia del Noguer, situada al vessant meridional del massís del Mont, prop de la parròquia de Segueró, era el millor exponent d’una mansió d’hisendats rurals del país. La família Noguer adquirí una gran importància econòmica a través d’enllaços successius i de l’explotació del gran patrimoni des de la fi del segle xvi.

S’incorporaren al seu patrimoni els béns de can Barceló de Tregurà i els de can Comelles d’Avinyonet, als quals més tard se n’hi afegiren d’altres per compra, fins a comptar amb més de 300 masoveries que abastaven des de Ceret fins a Vilademuls. La seva riquesa llegendària es reflecteix en la dita: “Si voleu saber qui són els més rics d’aquesta terra, són el Vilar de Sant Boi, el Noguer de Segueró i l’Espona de Saderra.”

L’Estanislau era un home aspre, però elegant, cara rodó, amb poc cabell al cap i amb barba i bigoti. Ja de gran era corrent veure’l recórrer les serres i les muntanyes de l’entorn, la Mare de Déu del Mont, Lliurona, Bassegoda, la Serra Oliva, el Pla del Vi… amb un bastó i acompanyat pel seu gos inseparable.

D’aquesta manera, una branca dels Vayreda es va instal·lar a la Garrotxa d’Empordà. L’Estanislau havia estat botànic, llicenciat en farmàcia. Intervingué en la tercera guerra carlina, com a farmacèutic de les tropes del pretendent.

No li agradaven gaire les corrandes i versets que feia córrer el poble sobre la riquesa llegendària de la seva propietat. L’esplendor i l’aristocràcia dels actes de què va gaudir el Noguer havien generat multitud de dites i rondalles, sovint dedicades al delicat afer, sempre ple de suspicàcies, de l’elecció de muller per part de l’hereu. Segons s’explicava, 25