799
Retrats 799
Jordi Puig
Dedicat a l’Enriqueta i en Carles.
Són retrats, molts retrats. No heu estat escollits per la vostra fotogènia o per cap particularitat especial. Sou gent de Lladó, i amb això n’hi ha prou. Vaig tenir una dèria: ¿com podia mostrar aquest microcosmos humà tan ric i complex del qual jo sóc també una petita part? Explicar qui sóc a través dels altres, retratar-me a mi mateix amb els vostres retrats. Un enorme àlbum de família d’una societat petita, que creix i ens fa créixer sense adonar-nos-en, que canvia de mica en mica, com un arbre centenari que va posant anells, any rere any, des del cor fins a la escorça. Aquest treball vol ser senzillament un d’aquests anells de l’arbre, congelat, guardat i datat per sempre, que ens permetrà llegir, com va viure aquell hivern del 2003 un arbre que es diu Lladó. Jordi Puig
Son retratos, muchos retratos. No habéis sido escogidos por vuestra fotogenia o por ninguna particularidad especial. Sois gente de Lladó, y con eso basta. Tuve una idea obsesiva: ¿cómo podía mostrar este microcosmos humano tan rico y complejo del que yo soy también una pequeña parte? Explicar quién soy a través de los otros, retratarme a mí mismo con vuestros retratos. Un enorme álbum de familia de una sociedad pequeña, que crece y nos hace crecer sin que nos demos cuenta, que cambia lentamente, como un árbol centenario va añadiendo anillos, año tras año, del corazón a la corteza. Este trabajo quiere ser, sencillamente, uno de esos anillos del árbol, congelado, guardado y fechado para siempre, que nos permitirá leer, cómo vivió aquel invierno del 2003 un árbol que se llama Lladó.
They are portraits, lots of portraits. You have not been chosen because of your photogenic qualities or for any special facial aspect. You are people from Lladó, and that is reason enough. I had an obsessive idea: how could I show such a rich and complex human micro-cosmos that I also form a small part of? Explaining who I am through others, portraying myself with your portraits. An enormous family album of a small society, that grows and makes us grow without us realising it, which slowly changes, like a hundredyear-old tree adds rings to its trunk, year alter year, from the centre to the bark. This project aims to be, quite simply, one of these rings on the tree, petrified, guarded and dated forever, and which will enable us to read, and enable future generations to read, how life was experienced in that winter of 2003 by a tree called Lladó.
001 002 003 004
005 006 007 008
009 010 011 012
013 014 015 016
081 082 083 084
085 086 087 088
089 090 091 092
093 094 095 096
097 098 099 100
101 102 103 104
105 106 107 108
109 110 111 112
161 162 163 164
165 166 167 168
201 202 203 204
205 206 207 208
209 210 211 212
213 214 215 216
217 218 219 220
785 786 787 788
789 790 791 792
799
001 002 003 004 005 006 007 008
Can Blanc Joaquim Gironés Malagelada Maria Teresa Gironés Malagelada Joaquim Gironés Masó Maria Malagelada Blanc Xavi Rotllan Altarriba Laia Ming Gironés Resta Marisa Resta Buixeda Josep Mª Gironés Malagelada
Can Reixach del poble 009 Joaquim Terrades Comamala 010 Sergi Barrabés Batalla 011 Andrés Clemente Barrabés Solana 012 Laura Batalla Riera 013 014 015 016
Anna Mª Payet Burcet Joan Sagué Malagelada Enric Sagué Payet Maria Sagué Payet
017 018 019 020
La granja d’en Marlot Blesising Edgbe Salut Martí Olivé Toni Ramoneda Vigordà Anna Ramoneda Martí
021 022 023 024
Can Virolà Marcel Gili González Mª Pilar López López Miquel Gili Ribera Maria Gili López
Cal Músic 025 Catalina Mir Juanola Can Berguñó 026 Heribert Sagrera Pallejà 027 Heribert Sagrera Moreno 028 Maria Pallejà Segarra 029 030 031 032
Can Bosc Pablo James Hunwick Fernández Richard Collin Torrington Mª Jesús Fdez Martínez De Ubago Marina Torrington Fernández
033 034 035 036 037
Can Falgàs Alba Amieva Potrony Ester Potrony Serret Marc Villabrille Potrony Anna Amieva Potrony Fidel Villabrille Villabrille
Ca la Carmeta de l’estanc 038 Jordi Salvanera Brugués 039 Lluís Salvanera Moncanut 040 Carme Brugués Casademont 041 042 043 044
Can Costa de Manol Ionut Lupu Maria Lupu Maria Lupu Stefan Lupu
045 046 047 048
Cal Caballé Marta Rosa Fernández Joaquim Rosa Fernández Carme Fernández Caula Joaquim Rosa Testart
La farmacèutica 049 Damià Trulls Aldrich 050 Agnès Aldrich Tomàs Falgàs. El Mont 051 Margarita Quintana Vila 052 Joan Juanola Quintana Can Puig de Sant Martí Sesserres 053 Francesc Danés Rigall 054 Mercè Sau Vila Can Vayreda 055 Montserrat Vayreda Trullol 056 Dolors Ribera Fontelles 057 Sara Cots Nogales 058 Clàudia Cots Nogales 059 Mª Carmen Nogales Diaz 060 061 062 063 064
Can Silbela Anna Hernàndez Costa Núria Costa Gallego Francesc Hernández Hernández Blai Hernàndez Costa Martí Hernàndez Costa
065 066 067 068
El Camping Anna Mª Pineda Comamala Narcís Juanola Cabañó Quim Juanola Pineda Narcís Juanola Pineda
Ca la Paquita Bauma 096 Martí Roca Triadó Ca l’Angelina Angelina Malagelada Prat Josep Sagué Masias Llambert Sagué Malagelada Núria Martínez Cúñiga Andrea Sagué Martínez Joaquim Sagué Malagelada
Can Burjunic 069 Maria Barceló Sitjà 070 Josep Caragol Plana 071 Pau Caragol Barceló
097 098 099 100 101 102
Can Pere Coix 072 Rosa Pujol Juanola
103 Quim Subirós Guixà 104 Sebi Subirós Duran
Ca la Catalina 073 Josep Mª Cortada Vila 074 Eugènia Del Valle Calvés 075 Clàudia Cortada Del Valle 076 Soledat Font Rovira 077 078 079 080
Cal Carreter Imma Ayats Clavaguera Marta Ayats Clavaguera Marina Clavaguera Roure Josep Ayats Sau
081 082 083 084
Can Cargol Sònia Caragol Plana Esteve Ramisa Usero Mercè Plana Ferran Josep Caragol Caritg
Ca la Pietat 085 Josep Oriol Pujol 086 Pietat Comas Pineda 087 Olga Sellarés Ferreira 088 Rafel Rodríguez Mena Can Grapal 089 Joaquima Juanola Mallart 090 Joan Brugués Casademont Cal Cabrer 091 Enriqueta Arnau Carré 092 Enric Capallera Pou Ca la Pepeta 093 Ramon Muruamendiaraz Bastarrika 094 Cristina Tena Pi 095 Mikel Muruamendiaraz Tena
105 106 107 108 109
Can Manel Maria Sitjà Cargol Josep Millastre Planella Joaquima Millastre Sitjà Joan Millastre Sitjà Jordi Millastre Sitjà
Can Gil 110 Jordi Santander Madrona 111 Dolores Madrona Madrona 112 Antonio Santander Santander Can Carlí 113 Josep Pujol Mitjavila 114 Teresa Quintana Solé Ca la Ventureta 115 Ventureta Caritg Rigau 116 Miquel Cargol Caritg 117 118 119 120
La Feixa Estela Sáez Vilanova David Castellano Fàbrega Marià Sáez Plana Mont Sáez Vilanova
121 122 123 124
Ca la Costa Nerina Gilbert Adrian Gilbert Françoise Jacoby Masferrer Philip Deny
Can Gou 125 Mariona Ros Matamala 126 Francesc Gou Mir 127 Jordi Gou Ros 128 Jaume Caixàs Aranda
129 130 131 132 133 134
Can Ginebre Marc Roura Juanola Albert Roura Juanola Maria Asparó Anglada Pere Juanola Terrades Angel Roura Sabater Josefina Juanola Asparó
Can Font 135 Nativitat Font Quintana 136 Joan Campamar Bosch 137 138 139 140
Cal Butaneru Dolors Delós Rodà Marta Sáez Horts Dolors Horts Délos Carles Sáez Alonso
Ca l’Asparó 141 Jordi Asparó Vilagran 142 Mercè Torras Vizcaíno 143 Jordi Asparó Torras 144 Hector Javier Pintos Mercant 145 146 147 148
Can Xamau Carles Cuffí Estévez Jordi Cuffí Estévez Josep Cuffí Casellas Rosa Mª Estévez Espigulé
149 150 151 152
L’hort de’n Vayreda Sergi González Ferran Ariadna Aparicio Baró Jan González Aparicio Ada González Aparicio
153 154 155 156
Can Juanola Montse Berja Juanola Carme Juanola Prat Montserrat Prat Gómez Judit Berja Juanola
Can Jan de Cal Gran 157 Joan Vilar Adroher 158 Alba Asparó Sagué 159 Aida Vilar Asparó 160 Montserrat Gratacós Cabañó
161 162 163 164
La Rectoria Victor Campi Díez Marina Campi Díez Francesc Campi García Guadalupe Díez González
Ca l’Escloper 165 Maria Pagès Callol 166 Ramon Planas Prujà 167 Maria Prujà Fàbrega 168 David Mañach Serra 169 170 171 172 173
El Corral d’en Pascual Martí Padrosa Güell Clàudia Padrosa Güell Roser Güell Ordis Xavier Padrosa Parella Eduard Padrosa Güell
174 Anna Felip Juanola 175 Rosa Mª Juanola Cabañó 176 Bartumeu Felip Gayolà 177 178 179 180
Can Roure Jordi Malagelada Badruna Lluís Malagelada Badruna Ferriol Malagelada Prat Rosa Badruna Serradell
Can Perich 181 Assumpció Danés Rigall 182 Pere Gómez Pujol 183 Sònia Gómez Danés 184 Berta Dalmau Madrid 185 186 187 188 189 190 191 192
Can Taronget Martí Santacana Juncosa Nausica Solà Martínez Teresa Juncosa Morros Jaume Santacana Martorell Amadeu Santacana Juncosa Marta Besós Balenzó Eugènia Santacana Juncosa Ton Santacana Besós
193 194 195 196
Can Macià Estela Capallera Sais Martina Capallera Sais Josep Capallera Arnau Elisabet Sais Peláez
Can Costa de Manol 197 Magdalena Oliver Bruguera 198 Antonio Bauza Domenge 199 Amada Diana Bauza Oliver Can Burjunic 200 Francesc Ávila Manzano 201 202 203 204 205 206
Can Caula Roser Juanola Giralt Bonfill Caula Gironella Pau Caula Juanola Blai Caula Juanola Lourdes Caula Gironella Montserrat Gironella Font
Can Capallera 207 Joaquim Capallera Oliveras 208 Josep Capallera Marí Can Tanassi 209 Montserrat Abel Teixidor 210 Joan Caixàs Carolà 211 212 213 214 215 216
Els del Masnou Isidre Bolart Barceló Mª Teresa Asparó Panicello Màrius López Garcés Montserrat Bolart Asparó Sergi López Bolart Romà López Bolart
217 218 219 220
Ca l’Amadeu Heribert Mitjà Rovira Joana Punsí Rigall Lluís Mitjà Punsí Jordi Mitjà Punsí
221 222 223 224
Ca la Rosa Cèlia Calderón Gual Mònica Calderón Gual Maite Gual Font Manolo Calderón Pajuelo
225 Juan Antonio Gómez Esperanza 226 Dolores Bautista Martínez 227 Erica Gómez Bautista El peixater 228 Juan Escudero López
229 230 231 232
Can Pascual Roser Ordis Vila Josep Güell Pérez Maria Güell Ordis Carles Güell Ordis
233 234 235 236 237
Can Patllari Josep Gifreu Campamar Margarita Pons Font Robert Gifreu Pons Anna Gifreu Pons Amadeu Gifreu Reixach
238 Marta Gironella Cobo 239 Imma Cobo Mejias 240 Joan Gironella Vilà 241 242 243 244 245 246
Cal Correu Júlia Moragues Nicolau Antònia Nicolau Ribera Dolors Nicolau Ribera Teresa Ribera Prats Anna Lupotto Nicolau Maria Lupotto Nicolau
Can Selva 247 Neus Vendrell Malagelada 248 Montserrat Malagelada Figueras 249 250 251 252 253 254 255 256
Can Liu Lluís Nicolas Vilanova Clara Nicolas Llorens Lidia Llorens Pagès Maria Nicolás Llorens Esteve Llorens Puig Joaquima Pagès Pou Carme Pou Grau Marta Llorens Pagès
257 258 259 260
Can Pacual Marta Güell Casanova Maria Güell Casanova Imma Casanova Barberà Miquel Güell Ordis
261 262 263 264
Can Catarí Pere Ripoll Costa Mª Teresa Brugués Busquets Ester Ripoll Brugués Carme Busquets Robert
Retrats — — 7
La mirada de la memòria; nostàlgia del futur Enric Marín i Otto
—8—
El perquè de 799 retrats Sebastià Roig
— 13 —
Un resultat corprenedor (per pair) Xavi Garriga
— 17 —
Hola ulls/ola hulls Jaume Santacana
— 21 —
Retrats de família
— 38 —
Texto en castellano
— 43 —
English text
La mirada de la memòria; nostàlgia de futur Enric Marín i Otto Una col·lecció de rostres? La primera notícia del treball d’en Jordi Puig la tinc quan, casualment, els de casa rebem la sol·licitud de ser sotmesos a una sessió fotogràfica al carrer, a l’encreuament del carrer Figueres i el carrer Escoles. Hi accedim sense entendre gaire el sentit i el propòsit. El retrat de tots els vilatans? Una col·lecció dels rostres de Lladó? Nosaltres també som Lladó… El notari i el savi primitiu I quin interès té això de construir una col·lecció de «fotos carnet»? Es tracta d’això, efectivament? Hi ha cap valor més enllà de reconèixer el sentit de pertinença lladonenc? És en Jordi Puig un notari gràfic? Sí i no. Ara que el fotògraf ja ha capturat totes les nostres mirades, un instant de la vida dels lladonencs ha esdevingut memòria concreta i precisa. Patrimoni visual projectat al futur. El notari gràfic ha identificat i fixat un paisatge humà. Ha agrupat tots els actors de la comunitat vilatana. I per fer-ho no ha actuat com un receptor passiu. Com el notari ha aixecat acta, però com l’artista ens ha penetrat. Ens ha despullat. Ens ha interpretat. Encara amb tècniques analògiques fotoquímiques: la cambra fosca ha fet possible la captació subjectiva de les nostres mirades… El savi primitiu no sabia —o no volia— distingir entre cos i ànima; entre l’objecte i la seva representació. Per a ell la representació gràfica era extensió animada de la realitat. El signe no representa, el signe és. La realitat es completa amb la seva representació. La representació és recreació activa. Per això el dibuix roba l’ànima. Per això la fotografia pot captar vida. Per això els retrats ens parlen. Històries Però de què ens parlen aquests centenars de fotografies? Quin és el contingut de les mirades? Què ens diuen? Si ens deixem interpel·lar, descobrirem una informació extraordinària. Una radiografia penetrant dels actors d’una transformació, d’un canvi sense prece-
decisiu: des del consistori es va enviar a cada vilatà una carta institucional, amb data del 20 d’octubre de 2003, on se l’informava de la naturalesa del treball fotogràfic i del tipus d’imatge que es realitzaria. L’Ajuntament de Lladó —amb la complicitat financera de la Diputació de Girona— no va ser l’únic estament oficial a adonar-se de les enormes possibilitats d’aquesta experiència artística i sociològica. La directora del Museu de l’Empordà, Anna Capella, quan el projecte encara surava en el regne de les idees, va oferir les seves instal·lacions per poder mostrar els resultats al públic i es va comprometre a participar en la publicació del llibre que contindria aquestes imatges. Per tal que Puig comencés la seva tasca, l’Ajuntament li va proporcionar una còpia del padró municipal. La xifra d’habitants continguda al document era d’uns 500, però la feina diària va constatar que la realitat no era aquesta. Dels lladonencs censats, n’hi havia que ja no vivien al poble, d’altres hi vivien sense figurar al cens, mentre que un tercer grup només hi tenia la segona residència. També calia tenir en compte tota la gent que treballava a la vila, però no hi dormia: els mestres de l’escola, la cartera, el peixater, el mecànic, el secretari… El resultat final certificaria l’existència de 799 individus vinculats, d’una manera o una altra, als avatars quotidians de l’indret. Per poder garantir la perdurabilitat i preservació del material obtingut, Puig va descartar alguns procediments tècnics i va decidir-se, a la fi, pel blanc i negre. A part d’assegurar la perennitat de les còpies, aquest mètode li servia per poder concentrar al màxim l’expressió de les mirades dels personatges. Per raons pràctiques, el fotògraf també va refusar la idea de dur tots els veïns al seu estudi. Les sessions de treball s’havien de facilitar a la gent tant com es pogués, i el més lògic era que fos ell qui es desplacés a visitar-los un per un. Això implicava aprofitar la llum natural dels carrers, per no haver de muntar i desmuntar un estudi cada vegada. El fet de treballar en exteriors també li impedia fer servir la càmera de plaques, habitual en els seus retrats, perquè aquesta necessita unes condicions de llum que només es poden obtenir en un estudi de manera artificial. Després de valorar-ne els pros i els contres, Puig va escollir una càmera de format mitjà que duu un visor amb un mirall de 45 graus, per permetre que els models no se sentissin destorbats per la presència del retratista. Amb aquesta eina —i un negatiu de 6 x 6 cm— podia aconseguir unes mirades més penetrants, profundes i relaxades, de manera que transmetessin millor l’essència espiritual de cada individu. Els rostres, doncs, havien de ser els protagonistes absoluts de cada document gràfic. «Els que quedin no voldran recordar com vestien o d’on eren, en quin carrer vivien, sinó les seves cares, les persones», era l’argument principal de Puig. Aquesta premissa, l’autor va voler materialitzar-la amb fotos d’enquadrament
Ha establert uns protocols que ha complert fins al final, amb un tracte fredament igualitari: ell i tothom hi és present sense preferències ni distincions, en una immensa col·lecció de rostres que tot i ser pròxim i coneguts ens semblen llunyanament familiars. Un mur de retrats Sobta l’actitud de l’autor a l’hora de fer aquests retrats dels seus veïns, imatges sense voluntat expressiva ni sensual, unes imatges bàsicament amb una clara intenció de registre, que adopten el llenguatge de les imatges clàssiques de foto carnet de control burocràtic. Veiem tots els models sols, aïllats, mirant i mirant-se a si mateixos, desplaçats del seu context habitual, en si, despullats de tot el que els pertany, sense color, ni referències socials, familiars ni antropològiques, situats en un estrany limbe universal on, com ja he dit, costa de reconèixer els amics i coneguts. Tots son presentats en un conjunt, com un fet plàstic tancat, hermètic, sense paraules, amb un camp obert d’interpretació. No hi ha lectures unívoques i aparents, ni conclusions simbòliques que l’autor ens vulgui assenyalar. De moment és una paret d’imatges en grisalla, una immensa retícula canviant que capta la nostra atenció pels seus contrastos de llum i forma. És el resultat del treball d’investigació de l’autor i el seu equip, i costa molt de mirar perquè els espectadors no tenim pistes, les raons i les relacions les hem de crear nosaltres. Com un intent més de passar de la representació a la presentació, un intent no exempt d’ingenuïtat, ja que tracta de reduir la frontera entre l’art i la vida, acostar els dos extrems, presentar la vida mateixa sense la aparent mediació del fer artístic habitual. Per això és un resultat corprenedor per pair, complex d’entomar, malgrat l’aparent neutralitat estètica d’aquest marc de treball. Si ens fixem en cada imatge, podem deduir moltes coses de l’individu que ens mira tot i la poca informació de què disposem. La mirada central sempre estableix un diàleg individual amb l’espectador, un breu contacte íntim on veiem molts matisos de la seva actitud vital en el moment del retrat, respirem aspectes i actituds personals que interpretem a través del filtre de la nostra pròpia experiència. Si ens allunyem, trobem les relacions i comparacions amb els altres retrats que accidentalment entren en contacte a partir de la retícula d’imatges; anem teixint idees i històries, taxonomies amb categories variades, a través de la mirada que va saltant de cel·la en cel·la. Dins d’aquesta estructura els retrats resulten sorprenentment universals. El tractament rebut els ha llevat una clara identitat local i particular: aquests veïns
dor que la gent és d’una mediocritat immensa. Jo sóc partidari d’estimar, bàsicament, individualitats. La massa em fa basarda. M’he d’imaginar, ulls que em llegiu, que sabeu que jo passava, encara passo, un parell de dies de la setmana, dos i mig, a Lladó, un poble de la comarca de l’Alt Empordà, a tocar —equidistantment— de Figueres, Besalú i Banyoles. Un servidor era, és, de Can Fanga, vol dir de Barcelona, l’enorme ciutat buida i sense gaire personalitat, avui en dia, quan escric. No hi ha gaire diferència, la veritat, entre Barcelona i Hèlsinki, o Brussel·les, o… Els mateixos paviments (l’asfalt, valga’m Déu), la dictadura dels vehicles motoritzats, quatre arbres mal pagats, l’egocentrisme més distant, les mateixes botigues, un soroll inacabable… Per mirar d’oblidar una mica, fins on és possible, tota aquesta bestiesa que representa una massa urbana —i animat per una recomanació formal d’un escriptor a qui vaig conèixer i amb qui vaig tenir una certa confiança, anomenat Josep Pla, fill de Llofriu, a Palafrugell, a l’Empordanet—, em vaig comprar (per 600.000 difuntes pessetes, uns 4.523 dòlars; i ho compto en dòlars, perquè vés a saber si aquesta broma de l’euro, la moneda actual, durarà gaire) una propietat a Navata, a uns quatre quilòmetres i mig de Lladó. Després d’onze anys, em vaig traslladar a Lladó, des d’on, en aquest instant, estic escrivint. Però bé, tot això no té gens ni mica d’importància. El cas és que tinc una certa i profunda relació amb Lladó. El lladonenc (i la lladonenca, és clar) té, tenen, una estructura física molt particular, molt especial. Són unes ànimes determinades, emmarcades en una fesomia que enllaça el paisatge amb la tradició. Posaré, com a exemple, tres lladonencs que ja no hi són. Que ja no existien quan jo escrivia aquestes ratlles: el «Paies», el «Xuixero» i l’Enriqueta de Cal Cabrer. Tots tres, en el seu rostre, s’emmirallaven del seu voltant més immediat. Tots tres explicaven —sense dir res, només amb l’expressió— com era el seu poble, com respirava la seva gent, quin peu calçava cada veí, quina era l’actualitat més immediata, si el Manol baixava ple o si qui sigui n’havia fet alguna… Trets comuns dels tres lladonencs esmentats: cara de mig somriure (entre la franquesa i el dubte); intenció a mig camí de la decidida hospitalitat i un «a veure com anem»; ulls de mirada indefinida, entre l’amor més penetrant i el «demà m’afaitaràs…». Cares de «per molt que ens coneguem, tot plegat està per veure…». Rostres seriosos que somriuen per sota el nas, fets d’ironia i pragmatisme; endurits pel rigor de la tramuntana i la xafogor, però amb una immensa capacitat d’estimar. El «Paies» era un exemple d’«estimador» professional que, necessàriament, havia de provar el seu «estimat» a base de fer-li «mala cara» i veure la seva
de caramelets. Cara d’angles difícils; pell de duresa interessant però que frenava la imbecil·litat natural del nouvingut; afabilitat intensa i interior. El seu somriure era una barreja de «què m’has d’explicar a mi…» i «per favor, explica’m tot el què puguis; ho necessito!». Una meravella de persona. El «Xuixero» era una altra cosa. Una imatge fàcil a primer cop d’ull. Una cara que mai no havia enganyat, que no sabia res del mal, ni dels malentesos, ni de la punyeteria humana. L’àngel, que en lloc de ser esperit, s’havia convertit en home que crea xuixos. L’essència del xuixo convertida en ésser humà: dolç, ensucrat, convenientment fregit amb l’oli dels seus avantpassats i dels seus records personals (que eren molts… no tenien final…!). Una lladonenca estimada, em penso: l’Enriqueta de Cal Cabrer, la carnissera, tot i que aquest adjectiu fa de mal posar. Un resum dels dos caràcters anteriors: posat seriós (quan calia), heretat del «Paies», i docilitat i tendresa provinents del «Xuixero». I, a més, una feminitat forta, a prova de comentaris fàcils i bestieses; una bellesa de forma física, arribant a l’arrel de la personalitat; una elegància molt curiosa, feta de naturalitat, educació, respecte, tolerància, humilitat ben entesa… una autèntica elegància…! Resumint: rostres difícils, els de la gent de Lladó, d’exterior amb duresa i interior de cotó fluix. Bellesa intel·ligent, gens fàcil. Res de somniar: la pura realitat reflectida en ulls, nas, boca… Somriures d’ironia neta, ulls a punt de plorar (quan cal, només…) i, sobretot, una barreja d’exteriorització general i ocultació perversa, sana i individualista. Potser us ho hauria d’haver escrit en castellà, tot això: em temo que aquesta nostra llengua, tan antiga i respectable, deu haver desaparegut, a hores d’ara. En fi, sempre quedarà algú, algun aficionat, que us ho podrà traduir. No passa res, tranquils: el castellà forma part de la globalització més castrant. Bé, no el castellà: la imposició d’aquesta llengua dominant per excel·lència. El castellà, en si mateix, no en té cap culpa. Jo, pobre de mi, ja mort, no en veuré la solució. Em sap greu, no cal dir-ho. Però no es pot repicar i anar a la processó! Ulls, aquí us deixo aquest document. Si us fa gràcia, ho celebro des del meu etern repòs. Estigueu bonets! Petons i abraçades (si és que encara se’n fan…).
Retrats de famĂlia
porque os resultará más fácil de entender) no me pareció gran cosa. Me dejó indiferente. No me aburrí en absoluto (el espectáculo es constante, si uno quiere), pero de día en día —y cada vez más— la encontré terriblemente vulgar. Qué queréis que os diga. Cada día que pasa me resulta más evidente que la gente es de una mediocridad inmensa. Yo soy partidario de amar, básicamente, a individualidades. La masa me da miedo. Debo imaginar, ojos que me leéis, que sabéis que yo pasaba, paso todavía, un par de días de la semana, dos y medio, en Lladó, un pueblo de la comarca del Alt Empordà, muy cerca —equidistante— de Figueres, Besalú y Banyoles. Un servidor era, es, de Can Fanga, que es como llaman aquí a Barcelona, la enorme ciudad vacía y sin demasiada personalidad, hoy en día, cuando escribo. La verdad es que no hay mucha diferencia entre Barcelona y Helsinki, o Bruselas, o… Los mismos pavimentos (el asfalto, válgame dios), la dictadura de los vehículos motorizados, cuatro árboles mal pagados, el egocentrismo más distante, las mismas tiendas, un ruido inacabable… Para intentar olvidar un poco, en lo posible, esa sinrazón que representa una masa urbana —y animado por una recomendación formal de un escritor al que conocí y con el que tuve cierta confianza, llamado Josep Pla, hijo de Llofriu, en Palafrugell, en el Empordanet—, me compré (por 600.000 difuntas pesetas, unos 4.523 dólares; y lo calculo en dólares porque vaya usted a saber si esta broma del euro, nuestra moneda actual, durará mucho) una propiedad en Navata, a unos cuatro kilómetros y medio de Lladó. Al cabo de once años, me trasladé a Lladó, desde donde estoy escribiendo en este instante. Pero bueno, todo eso no tiene la más mínima
importancia. El caso es que tengo una cierta y profunda relación con Lladó. Los habitantes de Lladó tienen una estructura física muy particular, muy especial. Son unas almas determinadas, enmarcadas en una fisonomía que enlaza el paisaje con la tradición. Pondré como ejemplo a tres convecinos que ya no están entre nosotros. Que ya no existían cuando yo escribía estas líneas: el «Paies», el «Xuixero» y la Enriqueta de Cal Cabrer. Los tres reflejaban en su rostro su entorno más inmediato. Los tres explicaban —sin decir palabra, solo con su expresión— cómo era su pueblo, cómo sus gentes, de qué pié cojeaba cada vecino, cuáles eran las últimas novedades, si el río Manol bajaba lleno o si fulano había hecho tal cosa… Características comunes a los tres vecinos citados: cara de media sonrisa (entre la franqueza y la duda); intención entre la decidida hospitalidad y un «a ver cómo vamos»; ojos de mirada indefinida, entre el amor más penetrante y el «a mí no me la das». Caras de «por mucho que nos conozcamos, todo está por ver…». Rostros serios que sonríen para sus adentros, hechos de ironía y pragmatismo; curtidos por el rigor de la tramontana y el bochorno, pero con una inmensa capacidad de amar. El «Paies» era un ejemplo de «amador» profesional que, necesariamente, tenía que probar a su «amado» a base de ponerle «mala cara» para ver cómo reaccionaba. Una opción inteligente, sin duda, la del «Paies»: una prueba rigurosa. Una vez pasado el examen (tenía un criterio excelente), su amor era de una obesidad hecha de proteínas, no de caramelos. Cara de ángulos difíciles; piel de una
dureza interesante pero que frenaba la imbecilidad natural del recién llegado; afabilidad intensa e interior. Su sonrisa era una mezcla de «a mí que me vas a contar...» y de «por favor, cuéntame todo lo que puedas, ¡lo necesito!». Una persona maravillosa. El «Xuixero» era otra cosa. Una imagen fácil a primera vista. Una cara que no había engañado nunca, que no conocía el mal, ni los malentendidos, ni la puñetería humana. El ángel que, en lugar de ser espíritu, se había convertido en el hombre que crea esas pastas llamadas chuchos. La esencia del chucho convertida en ser humano: dulce, recubierto de azúcar, convenientemente frito en el aceite de sus antepasados y de sus recuerdos personales (que eran muchos… ¡no se acababan nunca!). Y una vecina de Lladó querida, me parece: la Enriqueta de Cal Cabrer, la carnicera, aunque sea adjetivo delicado de adjudicar. Un resumen de las dos personalidades anteriores: ademán serio (cuando era preciso), heredado del «Paies», y docilidad y ternura procedentes del «Xuixero». Y, además, una feminidad fuerte, a prueba de comentarios fáciles y de disparates; una belleza de forma física, que llegaba a la raíz de la personalidad; una elegancia muy curiosa, hecha de naturalidad, educación, respeto, tolerancia, humildad bien entendida… ¡una auténtica elegancia! Resumiendo: rostros difíciles, los de la gente de Lladó, de exterior lleno de dureza e interior de algodón. Belleza inteligente, nada fácil. Nada de sueños: la pura realidad reflejada en ojos, nariz, boca… Sonrisas de ironía limpia, ojos a punto de llorar (solo cuando es preciso) y, sobre todo, una mezcla de exteriorización general y ocultación perversa, sana e individualista.
Ahora pienso que tal vez debería haber escrito todo esto en español: me temo que esta lengua nuestra, tan antigua y respetable, ya debe haber desaparecido. En fin, siempre quedará alguien, algún aficionado, que os lo podrá traducir. No pasa nada, tranquilos: el español forma parte de la globalización más castrante. Bueno, no el español, sino la imposición de esa lengua dominante por excelencia. El español en sí mismo no tiene la culpa. Yo, pobre de mí, ya muerto, no veré el desenlace. Me sabe mal, desde luego. ¡Pero no se puede estar en misa y repicando! Ojos, aquí os dejo este documento. Si os ha gustado, lo celebro desde mi eterno reposo. ¡Que lo paséis bien! Besos y abrazos (si se siguen dando…).
799
Portraits
The expression of memory: Nostalgia for the future Enric Marín i Otto A collection of faces? I first got news of the work of Jordi Puig when, by coincidence, at home we received the invitation to be part of a photographic session in the street, at the junction of Carrer Figueres and Carrer Escoles. We went along without much idea of what it was all about. The portrait of all the neighbours? A collection of faces from Lladó? We are also from Lladó… The notary and the primitive wise man And what interest lies behind building up a collection of “passport photos”? Is it in fact just this? Does it have some other value, beyond that of recognising the sense of belonging to Lladó? Is Jordi Puig a graphic notary? Yes and no. Now that the photographer has captured all our expressions, a moment in the life of the inhabitants of Lladó has become solid and precise memory. Visual heritage projected into the future. The graphic notary has identified and set a human landscape. He has gathered together all the actors in the local community. And to do that he has not behaved as a passive receptor. As notary, he has taken the minutes of the event. As an artist, however, he has penetrated us. He has stripped us. He has interpreted us. Using photochemical analogical techniques still: the dark room has made the subjective capture of our expressions possible…
The primitive wise man did not know how to —or did not want to—distinguish between body and soul; between the object and its representation. For him the graphic representation was the animated extension of reality. The sign does not represent, the sign is. Reality is completed with its representation. Representation is active recreation. This is why drawing robs the soul. This is why photography can capture life. This is why the portraits speak to us. Histories What then do these hundreds of photographs tell us? ¿What is the content of their expressions? What are they saying to us? If we allow ourselves to question, we will discover some remarkable information. A penetrating X-ray of the actors of a transformation, of an unprecedented change… Passion, desire, ambition, sadness, frustration, happiness, fear, hope. We will see all the emotions in them. And also the scars left by a vital choral experience. It will not be necessary to know the biographies. The expressions captured by the artist speak to us… Lladó, like the rest of the country, has experienced the greatest transformation ever over the last half century. And here I am not referring to the agrarian or urban landscape. I am not speaking about the superficial. I am speaking of values and feelings. Of the human landscape. Two or three generations have journeyed along a bumpy and speedy path from the darkness of Francoism to the light of an open society; from everyday and omnipresent religious control to the eruption of values associated with laicism; from the patriarchal domain to the unstoppable emergence of