Josep Puig Pujades (1883-1949). Cervell i paraula del catalanisme republicà.

Edita Ajuntament de Figueres Diputació de Girona Coordinació Camil·la Massot Assessorament lingüístic David Guixeras Disseny i maquetació Dummiesgrafic Impressió Trayter © de l’edició Ajuntament de Figueres © del text Anna Teixidor Colomer © de les imatges Els autors i propietaris respectius Tiratge 300 exemplars Dipòsit legal GI 1366-2017 ISBN 978-84-943343-7-5 Coberta Fotografia de Josep Puig Pujades (CFI) Primera edició, octubre de 2017 No és permesa la reproducció total o parcial d’aquesta publicació, incloent-hi el disseny de la coberta, ni l’emmagatzematge o transmissió de cap mena ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació o bé de fotocòpia, sense l’autorització prèvia i per escrit dels titulars del copyright.

Agraïments L’Ajuntament de Figueres i l’autora agraeixen la complicitat d’Adela Garrido Deulofeu, filla de la neboda de Josep Puig Pujades, que actualment custodia l’arxiu personal del polític i escriptor i en preserva la seva memòria.

Aquesta recerca és deutora també de les persones que des d’arxius, biblioteques i col·leccions particulars l’han facilitat: fra Marc i Montserrat Catalán (AMTM); Narcís Oliveras i Aurèlia Guillamet (CAGN); Maria Àngels Aupí Gifre (CMAAG); Narcís Castells (AHG); Nati Vilanova i Ester Arché (BFC); Erika Serna (ACAE); Eva Astarloa (AMF); Joaquim Tremoleda (MAC-Empúries); Eric Forcada (CEF), de Perpinyà; Josep Fajol (CJF); lrene Muñoz i Lluís Albert (l’Escala), i la família Bonaterra (Figueres).

Així mateix, l’autora expressa el seu agraïment a l’Ajuntament de Figueres i a la Fundació Josep Irla pel suport econòmic per dur a terme la recerca i per la publicació d’aquest treball, especialment a Camil· la Massot, que ha tingut cura de l’edició d’aquest volum, i a David Guixeras i Jesús Novillo, per la revisió i maquetació del llibre, respectivament. També fa palès que les converses amb Enric Bassegoda, Josep Colls, Àngel Duarte, Manuel Moreno, Jordi Pla, Enric Pujol, Alfons Romero i Albert Testart han enriquit el contingut de l’obra amb els seus punts de vista; que el suport i l’amistat de Josep Colls, Marc Faro, Sílvia Guitart, Noemí Pujolar, Anna Punsí, Anna Sagüillo i Sebastià Vilallón han donat sentit a aquest projecte, i que, finalment, l’encoratjament de Jaume Guillamet i Teresa Garcia i, sobretot, la generositat i interès de Josep Teixidor i Montserrat Colomer l’han fet possible.

Nota d’edició Josep Puig Pujades (1883-1949). Cervell i paraula del catalanisme republicà és fruit de la tesi doctoral “Josep Puig Pujades (1883-1949). Cultura, periodisme i pensament polític en el catalanisme republicà” (UPF 2013) presentada per Anna Teixidor Colomer sota la direcció del doctor Jaume Guillamet Lloveras.

Els textos transcrits en aquest volum reprodueixen els documents originals, sense esmenes gramaticals.

relació de formacions polítiques

AC Acció Catalana

PCE Partido Comunista de España

CEDA Confederación Española de Derechas Autónomas

PNRE Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra

CNR Centre Nacionalista Republicà

POUM Partit Obrer d’Unificació Marxista

CNT Confederación Nacional del Trabajo

PRC Partit Republicà Català

EC Estat Català

PRFNcg Partit Republicà Federal Nacionalista de les comarques gironines

ERC Esquerra Republicana de Catalunya FAI Federación Anarquista Ibérica FRSE Federació Republicana Socialista de l’Empordà

PRR Partido Republicano Radical PSOE Partido Socialista Obrero Español UFNR Unió Federal Nacionalista Republicana

GFE Grup Femení d’Esquerra

UGT Unión General de Trabajadores

JEREC Joventut d’Esquerra Republicana de Catalunya

UR Unión Republicana

JRE Joventut Republicana de l’Empordà

USC Unió Socialista de Catalunya

Al meu pare, exemple de perseverança, i a la meva mare, per ser-hi.

— És l’etern somniador i plasmador de les belles coses, és el polític inquiet que fretura per generoses realitats, que predica la germanor, que pinta aquarel·les, que fa drames, que organitza mítings, que publica periòdics i funda ateneus, que atresora records històrics i basteix monuments, que guia l’ànima empordanesa pels nous viaranys de llibèrrima catalanitat. ( Empordà Federal, 1933)

ÍNDEX 011 — Pròleg. Comprendre el primer terç del segle xx 015 — Introducció 021 — Els Puig, una nissaga de la burgesia comercial figuerenca 033 — La República abans de la República 047 — La UFNR i Empordà Federal al servei d’una idea de país 063 — El projecte de civitas republicana. La Figueres dels

seus amors 089 — El mecenatge artístic. De Marià Llavanera

a Salvador Dalí 107 — L’home de lletres. Entre la literatura i el periodisme 127 — El compromís intel·lectual. Activisme cultural 139 — Cervell i paraula del republicanisme 193 — Sonen batallades. Ell, a la presó 221 — Aquell 19 de juliol de 1936 243 — Quan creuar la ratlla ja no és possible. Silenci i oblit 267 — Epíleg 291 — Bibliografia 307 — Fonts 311 — Apèndix

15

INTRODUCCIÓ Heus aquí un home que, per sa estructura un poc inharmónica, no descobreix en l’aspecte la seva potenta mentalitat. [...]

Malgrat el seu aspecte fisic, és tot un panteísta. Polític conscient i artista perspicaç, orador elegant i comerciant modern, escriptor estilista i antiquari empedernit. La seva vària personalitat pot resumir-se en aquestes paraules: és un home superior. [...]

En Puig segueix tenint un tresor en el front. Que, en aquesta terra d’infusoris cridaners, sols ell podria repetir les paraules de Marat davant les turbes venjatives: “¿Voleu el meu cap? Ho comprenc: ¡val la pena!”. ( Joan Desclot. El Autonomista, 1917 )

Aquest llibre és una biografia intel·lectual i política de Josep Puig Pujades (Figueres, 1883 – Perpinyà, 1949). Parteix de la tesi dirigida pel doctor Jaume Guillamet Lloveras en el marc del Doctorat en Comunicació Social de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, i suposa la continuació del volum publicat en aquesta mateixa col·lecció Amb la República al cap i Catalunya al cor . Empordà Federal (1911-1938) (Ajuntament de Figueres, 2009). La relació intrínseca que existí entre el periòdic que vam analitzar i el polític que pretenem estudiar es pot sintetitzar en una màxima: “l’ún és l’expressió, el concepte, el verb; l’altre la llum, el guiatge, l’home”.1 L’un i l’altre foren, a Figueres i la seva comarca, la veu i la direcció d’un projecte ideològic i cultural del catalanisme republicà que culminà durant els anys de la Segona República, però que a l’Empordà tenia unes bases sòlides i una prolongada experiència de gestió municipal ja des dels inicis del segle xx.

En aquest volum abordem els períodes històrics que marcaren decisivament la trajectòria de Josep Puig Pujades. A les primeres pàgines resseguim els inicis intel·lectuals i polítics del jove Puig Pujades (1883-1923). Els seus orígens socials condicionaren la carrera a la qual el pare el predestinà –convertir-se en sastre i seguir el negoci familiar–, malgrat la seva vocació per la medicina. L’aprenentatge de l’ofici de sastre, però, li permeté entrar en contacte amb cercles intel·lectuals catalanistes barcelonins i parisencs i començar la publicació de fragments literaris a la premsa. Les estades a Barcelona i a París i la influència creixent del catalanisme progressista marcaren la seva ideologia i li permeteren establir certes relacions que culminaren amb l’organització de la Festa de la Bellesa de 1906 a Figueres i la par1 | Portell, A. “Doble homenatge”. Empordà Federal [Figueres], 941 (11.4.1936), p. 8.

16

JOSEP PUIG PUJADES (1883-1949). CERVELL I PARAULA DEL CATALANISME REPUBLICÀ

ticipació activa en projectes polítics i periodístics: l’Aplec Nacionalista Republicà i Empordà, de 1908, la UFNR i Empordà Federal a partir de 1911.

Més endavant estudiem el parèntesi polític i cultural que suposà la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930). En aquest període Puig Pujades es veié forçat a mantenir-se al marge de qualsevol posicionament públic de caràcter ideològic i es concentrà en el seu paper d’intel·lectual. Les col·laboracions a la premsa barcelonina contribuïren a connectar culturalment Figueres i l’Empordà amb el món intel·lectual català.

La proclamació de la Segona República, l’abril de 1931, i la instauració de la Generalitat de Catalunya representen un moment clau de consolidació de les idees de Puig Pujades. El polític es presentà com a candidat a les eleccions municipals de Figueres per la FRSE, adherida a ERC, formació que assolí el poder local i també el de la Generalitat de Catalunya. Fou en aquest moment que Josep Puig Pujades s’implicà directament en política i va assumir diferents càrrecs públics: regidor a l’Ajuntament de Figueres, membre de l’assemblea de representants dels ajuntaments que va rebre el nom de Diputació Provisional de la Generalitat de Catalunya, comissari de la Generalitat de Catalunya a Girona i diputat a Corts. Les vicissituds d’aquest període republicà i la participació política en primera línia li comportaren l’empresonament durant setze mesos arran dels fets del 6 d’octubre de 1934.

Tot seguit ens centrem en l’activitat que Puig Pujades desplegà durant la Guerra Civil (1936-1939). Pocs mesos després de l’aixecament militar, començà una etapa en què exercí tasques de representació diplomàtica com a cònsol de la República, primer a Perpinyà i, després, a Lió, d’on cessà en el càrrec el setembre de 1938.

El llibre també analitza el que suposà la derrota republicana per a aquest ideòleg i home de lletres: un profund desgast emocional i econòmic que el feu restar a contracor al marge de la política militant de l’exili. Les autoritats franquistes, que el titllaren de “cacique y inductor máximo de la comarca”, no el deixaren tornar i morí el març de 1949 a Perpinyà.2 Josep Puig Pujades fou la figura clau que enllaçà el republicanisme empordanès del segle xix amb el catalanisme progressista anterior a la Guerra Civil. El llegat vuitcentista que recollí partia de les idees del també figuerenc Abdon Terrades i de la tasca d’alguns empordanesos que ocuparen càrrecs importants en el govern espanyol durant la Primera República: Des d’aquells temps heroics de l’any 40 en que Abdon Terrades, el nostre Abdon Terrades, lluitava i era perseguit per les seves campanyes en pro de la Republica federal, de la qual en fou un dels primers apostols i primers martirs, fins als temps presents en que tot l’Empordà es una flamera viva de catalanitat i de republicanisme, passant 2 | La qualificació pertany al primer alcalde franquista de Figueres i procurador de tribunals, Josep Jou. Vegeu ACAE. Fons Josep Jou. Fitxa personal de Josep Puig Pujades.

INTRODUCCIÓ

17

per aquells anys i aquells homes massa oblidats potser, que amb llurs sacrificis ens planejaren els esdeveniments, avui curullats per la consagració oficial de la nostra llibertat per tots els pobles d’Espanya, mai ha deixat Figueres de venerar tots els nobles esforços que arrèu s’han produit en favor de la llibertat i de la democràcia.3

Entre els empordanesos que van desenvolupar tasques significatives en el govern de la Primera República, destaquen Joan Tutau (ministre d’Hisenda); Francesc Sunyer i Capdevila, major (ministre d’Ultramar); Joan Maria Bofill (secretari del ministre d’Hisenda); Josep Rubaudonadeu (secretari d’Estanislau Figueres quan aquest fou president del Poder Executiu) i Joan Matas (president de la Diputació Provincial de Girona, entre 1871 i 1873, i governador civil de Girona, entre 1873 i 1874). Es tracta d’una relació d’homes que amb el seu compromís polític van fer possible –segons afirmava l’historiador del segle xix Enrique Rodríguez-Solís– que l’Empordà a Catalunya, com Cadis a Andalusia, fos reconeguda com una terra de liberals i demòcrates.4 Malgrat el ràpid fracàs de la Primera República i la involució democràtica que significà la Restauració borbònica, el republicanisme empordanès seguí fidel a la línia federalista de Francesc Pi i Margall i entroncà amb el catalanisme que nasqué amb el canvi de segle. Si s’estableix una línia de continuïtat és perquè les noves generacions se sentien hereves legítimes d’una tradició que Puig Pujades va prendre com a punt de partida per contribuir de manera decisiva al sorgiment d’un republicanisme catalanista i progressista a l’Empordà. Aquesta és, de fet, la primera hipòtesi de treball. Al llarg de les pàgines següents intentarem demostrar el paper crucial que el polític va tenir per connectar el pensament ideològic d’aquells republicans del segle xix amb els del primer terç del segle xx.

Malauradament, la tasca de renovador d’aquest republicanisme ha quedat volgudament oblidada pel silenci forçat de trenta-sis anys de dictadura franquista.

No deixa de ser significatiu que els cronistes locals de l’etapa franquista només haguessin recordat, i encara en una nota a peu de pàgina, que Josep Puig Pujades fou l’autor de la primera biografia de l’inventor de l’Ictíneo, Narcís Monturiol.

Aquests cronistes locals van ignorar-ne la tasca política i el llegat com a ideòleg, articulista, mecenes, dramaturg i poeta.5 Des de l’Empordà, Puig Pujades treballà per una Catalunya dins d’un Estat espanyol republicà i federal, tal com ens mostra la seva extensa producció periodística i literària: mig miler d’articles publicats en més de cinquanta periòdics (de 3 | APJPP. Discurs inèdit amb motiu de la col·locació d’una placa en honor del president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià.

4 | Rodríguez-Solís, Enrique. Historia del partido republicano español (de sus propagandistas, de sus tribunos, de sus héroes y de sus mártires). Vol. II. Madrid: Imprenta de Fernando Cao y Domingo de Val, 1893, p. 431.

5 | Rodeja, Eduard. Llibre de Figueres. Barcelona: Editorial Selecta, 1962, p. 249.

18

JOSEP PUIG PUJADES (1883-1949). CERVELL I PARAULA DEL CATALANISME REPUBLICÀ

Catalunya, França i Mèxic), un centenar de contes, mitja dotzena de novel·les, una desena d’obres teatrals, almenys mig centenar de discursos, una quinzena de conferències, dues biografies i una llarga relació de poemes inèdits. Aquesta extensa producció és una mostra del gran interès que tenia per la literatura i la cultura i, sobretot, del profund compromís polític amb l’ideal republicà i catalanista. L’obra publicada, abundant, regular, fou conscientment pensada i influïda per les idees que Puig Pujades coneix de prop en les estades de joventut a Barcelona i a París i que, posteriorment, introduí a l’Empordà. A partir de l’anàlisi d’aquesta producció, volem demostrar per què se l’ha de considerar el líder del republicanisme catalanista i d’esquerres a l’Empordà i com va exercir el seu paper a través de la construcció d’una consciència programàtica que va anar desenvolupant al llarg del primer terç del segle xx. En definitiva, es tracta d’aprofundir en una figura política que ha quedat soterrada pel temps i l’oblit, conèixer el compromís polític, el treball militant i la vocació pública d’aquest “botiguer, federal i corpulent”, com el va definir Josep Pla.6 Així mateix, hem de tenir en compte que Puig Pujades fou, a més, un homme de lettres que va intervenir com a agent intel·lectual influent i crític, sempre que s’esqueia, en la realitat cultural que l’envoltava. La reivindicació dels nuclis culturals extrabarcelonins, com Figueres i l’Empordà, fou una de les prioritats de Puig Pujades, que intentà connectar les manifestacions culturals empordaneses amb Barcelona a través de la seva producció periodística i literària. La inclusió de l’obra de Salvador Dalí, Marià Llavanera i altres joves artistes empordanesos en aquesta temptativa era un deure que, com a renovador empordanès, considerà que havia de promoure. Al llarg d’aquestes pàgines veurem fins a quin punt va reeixir en aquesta tasca i aprofundirem en el perfil d’intel·lectual creador que no només produeix una obra pròpia, sinó que impulsa l’obra cultural aliena, exercint el seu mestratge entre els contemporanis, sobretot els més joves.

La via idònia per aproximar-nos al pensament i a l’actuació de Puig Pujades és una anàlisi detallada de les pàgines d’Empordà Federal (1911-1923, 1930-1934, 1935-1938), el setmanari figuerenc que ell mateix promogué, finançà i des del qual articulà el seu discurs, cridat a marcar l’acció política del partit en l’àmbit local (UFNR, PRC, PFNRcg i ERC) i a influir decisivament en els seus correligionaris. El pensament que anà desplegant des de les pàgines d’aquest òrgan d’expressió s’ha abordat a partir de dos talls cronològics. En una primera fase, que ell mateix concebé com a “temps d’assaig, de l’època constructiva”, desenvolupà l’anomenada consciència programàtica i formulà els seus principis ideològics, però s’aturà bruscament amb el cop d’estat del general Primo de Rivera, el setembre 6 | Pla, Josep. “Records a Figueres”. Darrers escrits. A: Obra Completa. Vol. 44. Barcelona: Destino, 2004, p. 122.

INTRODUCCIÓ

19

de 1923.7 Amb el silenci imposat a la majoria dels portaveus republicans, l’autor apostà per escriure en els òrgans de la Lliga Regionalista, que compartien el seu catalanisme però des d’una òptica plenament conservadora i catòlica.

La proclamació de la Segona República suposà l’inici d’una segona fase en què l’autor passà de l’assaig a la materialització de les seves idees a través de l’entrada definitiva en política. La seva prolífica activitat pública durant aquests anys políticament intensos ha de permetre corroborar la hipòtesi que presenta Josep Puig Pujades com el renovador i el líder del republicanisme empordanès, en un moment en què el corpus ideològic i el moviment polític que havia construït en les primeres dècades del segle xx es poden consolidar plenament gràcies a l’establiment del règim republicà.

Així mateix, i més enllà de les diverses hipòtesis de treball que han guiat la recerca, aquest llibre ha de permetre valorar la trajectòria política de Josep Puig Pujades en el context català. Paral·lelament al coneixement biogràfic dels grans líders republicans, la historiografia catalana també ha de prestar atenció a figures que, malgrat no ocupar la primera fila de la política, tingueren un protagonisme destacat en la política fora de Barcelona. Aquesta línia d’investigació pren més força si tenim en compte que Josep Puig Pujades era membre destacat d’ERC. El triomf d’aquestes sigles s’explica per la implantació territorial de les sis-centes entitats adherides al projecte polític i l’arrelament dels seus membres en els territoris respectius. Sens dubte, uns integrants més ben organitzats del que es pensava a priori, que van formar un bloc compacte que assolí resultats impensables pocs mesos abans.

Malgrat el nombre d’entitats i afiliats que encapçalaren el projecte polític, Josep Puig Pujades fou un dels líders territorials que formaren part del Comitè Executiu Central del partit. Es tracta d’una posició significativa que permet aprofundir en el coneixement d’aquests altres líders extrabarcelonins i entendre per què el republicanisme catalanista fou una força hegemònica arreu del territori en els anys trenta.

7 | Velivole. “Les fites de la vida nostra”, a “Cròniques arbitràries”. Empordà Federal [Figueres], 108 (12.4.1913), p. 2.

21

ELS PUIG, UNA NISSAGA DE LA BURGESIA COMERCIAL FIGUERENCA Podríem dir que En Puig Pujades ve a ésser una mena de Emili Vilanova de Figueres passat pel segle xx. Cap meticulós historiaire podria mai refer amb més exactitud la vida de la bella població, tota moderna i arrauxada, que basteix el més confortable dels casinos per batejar-lo pomposament amb el nom de “Menestral”.

(Carles Fages de Climent. Justícia Social, 1924)

Vilaclara és el topònim imaginari que Josep Puig Pujades donà a la Figueres on viu el protagonista de La planeta d’En Gerardo, novel·la publicada a Barcelona l’any 1925 i en la qual l’autor plasmà una transposició literària entre la ciutat de ficció i la real. El denominador comú d’aquesta novel·la i de bona part de la seva obra literària és la crítica mordaç contra la burgesia local, retratada sarcàsticament i amb un punt d’ironia que no amaga el seu desencís envers la hipocresia social de l’època. Una imatge particular si tenim en compte que ell mateix era fill de la burgesia comercial figuerenca.

Josep Puig Pujades nasqué el 25 de juliol de 1883 a Figueres, en una casa del carrer de Girona on els pares, Josep Puig París i Carme Pujades Planadevall, regentaven els Magatzems Puig París. Els avis paterns, Josep Puig Teixidor i Caterina París Marés, eren originaris de Masarac i de la Selva de Mar, respectivament, i a mitjan segle xix havien abandonat els seus pobles natals per instal·lar-se a Figueres, on compraren l’edifici del carrer de Girona, número 13, per obrir-hi una botiga de roba. El matrimoni va tenir dos fills: Josep, que es va posar al capdavant del negoci, i Adelaida. Pel que fa als avis materns, Ferriol Pujades i Margarita Planadevall, vivien al carrer de la Jonquera de Figueres i eren negociants. Havien tingut una fàbrica de xocolata. Dels seus sis fills, Carme era la més gran.

El matrimoni format per Josep Puig París i Carme Pujades Planadevall s’encarregava de la botiga i va dedicar els seus esforços a consolidar els Magatzems Puig París. La germana de Josep Puig Pujades, Antònia, es casà amb Josep Montoriol Tarrés, amb qui va tenir quatre fills (Carme, Josep, Lina i Joaquim). La més gran fou la poeta i traductora Carme Montoriol Puig (1893-1966).

22

JOSEP PUIG PUJADES (1883-1949). CERVELL I PARAULA DEL CATALANISME REPUBLICÀ

La situació econòmica de la família devia ser prou bona, perquè adquirí la sastreria d’Agustí Pujulà, pare del futur alcalde republicà Marià Pujulà. Aquest negoci de roba passà a ser una “sucursal” dels Magatzems Puig París el 28 de setembre de 1887. Els motius, justificats en l’acta notarial corresponent, assenyalen que Pujulà es trobava en una situació econòmica precària que li impedia mantenir el negoci pel seu compte.1 Davant d’aquesta situació, Puig París li pagà els deutes, comprà el mobiliari i el va mantenir com a encarregat de la botiga, on també es feien treballs de sastreria. Puig París es va fer càrrec tant del lloguer del local situat al carrer de Girona, número 1, com del pagament de la contribució industrial de l’establiment. La família Pujulà no tornà a tributar com a propietària del negoci fins a l’any 1910, moment en què en recuperà la titularitat, que passà directament al fill, Marià Pujulà.

A finals del segle xix, Josep Puig París adquirí progressivament tres edificacions veïnes a la casa que havia comprat el seu pare. Així mateix, a la documentació notarial s’hi llegeix que una de les seves fonts d’ingressos era la de prestador de diners, activitat per la qual cobrava fins a un 6% d’interès, d’acord amb les cartes de pagament consultades. Això li reportà l’adjudicació d’algunes propietats, atès que els titulars no li podien retornar el deute. L’activitat com a prestador no fou anecdòtica, ja que entre 1897 i 1900 encara en tributà beneficis, malgrat que representava una part menor dels seus ingressos. Tant familiars dels Puig Pujades (el cosí de Josep Puig París, Jaume Matas Pujades; la tia, Antònia Pujades Perxés; el futur consogre, Joan Carbona Molins, o bé el pare d’aquest, Joan Carbona Serra) com d’altres republicans federals que van formar part de l’organigrama del partit (Ramon Xirau, Joan Ramis Llobell, Joan Carreras Rebujent) també tributaren per la mateixa activitat econòmica en aquests anys.2 Paral·lelament a les adquisicions immobiliàries i a l’activitat com a prestador, les contribucions industrials que Josep Puig París havia de pagar a la hisenda municipal demostren que era un dels majors contribuents de la indústria i del comerç de la ciutat. Les xifres de tributació eren molt altes i augmentaren a partir de 1883, a mesura que es consolidà l’establiment.

La Figueres dels anys de joventut de Puig Pujades era “com un poble –una mica gran, això sí–, amb totes les característiques, vicis i costums restringits”.3 1 | APJPP. “Escritura de convenio otorgada por Don José Puig y París del comercio y Don Agustín Pujolar y Moreu, sastre, vecinos ambos de esta ciudad”. Figueres. 28.9.1887.

2 | Els préstecs entre particulars eren habituals en una època en què les activitats de crèdit comercial tenien pocs intermediaris i l’existència dels bancs era residual. Segons els estudiosos del sistema financer, bona part dels préstecs de l’època es feien directament amb persones que tenien capital propi i firmaven un document que marcava les condicions del préstec. Vegeu Blasco, Yolanda; Sudrià, Carles. El Banc de Barcelona, 1844-1874.

Història d’un banc d’emissió. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2009, p. 42.

3 | Teixidor Elies, Pere. Figueres anecdòtica: segle xx. Figueres: Ajuntament de Figueres, 1978, p. 269.

ELS PUIG, UNA NISSAGA DE LA BURGESIA COMERCIAL FIGUERENCA

23

L’any 1900 tenia una població de 10.714 habitants i era la setzena ciutat més gran de Catalunya, per darrere de Vic i Sant Feliu de Guíxols i molt lluny de Reus, que ocupava el segon lloc després de Barcelona. Trenta anys després, el cens figuerenc era de 15.041 habitants.4 En el tombant de segle, la ciutat presentava una estructura socioeconòmica eminentment terciària, de petits i mitjans negocis, amb una població obrera industrial molt reduïda. Pere Teixidor Elies recordava que sovint els veïns treballaven a fora al carrer, “on picaven, cosien, llimaven i fregaven, com si el carrer fos una prolongació o un apèndix de llurs obradors o domicilis”.5 El sector comercial era el més dinàmic i passava tributàriament per davant de la indústria, els menestrals, l’activitat agropecuària o les professions liberals. Josep Puig París era el catorzè major contribuent de la ciutat l’any 1894, en una Figueres que passà de ser una vila comercial, menestral i agrícola a ser una ciutat comercial de base moderna amb connexions que es projectaven més enllà de la comarca.6 La capital de l’Alt Empordà no es pot comparar demogràficament amb l’altra gran ciutat republicana, Reus, però tant l’una com l’altra comparteixen el paper i la fama de ser nuclis comercials i de botiguers.

El context socioeconòmic de Figueres durant aquests anys i la prosperitat econòmica del matrimoni Puig París – Pujades Planadevall afavoriren que l’establiment es convertís en una sastreria de prestigi reconegut que, segons les cròniques aparegudes a la premsa local de finals del segle xix, era considerada una de les millors de la ciutat. El diari La Vanguardia també s’hi referí l’any 1894 en una ressenya dels principals establiments de la ciutat on se’n remarcaven les qualitats: “Puede decirse, sin hipérbole, que nuestros industriales echaron la casa por la ventana, sobresaliendo la tienda del señor Puig y París, por la novedad, lujo, abundancia y riqueza”.7 Pel que fa a les orientacions ideològiques de Josep Puig París, sabem que fou republicà federal. El seu nom constava a les llistes d’afiliats a la UFNR i mantenia vinculacions familiars amb altres membres del partit. La seva cunyada, Antònia Pujades Planadevall, estava casada amb l’històric republicà Joan Matas Hortal (1826-1894), membre destacat del republicanisme empordanès del segle xix.

La línia materna devia influir més que la paterna en el pensament polític del jove Puig Pujades perquè, tot i que el pare fos republicà federal, probablement era catòlic practicant, ja que el setembre de 1894 va participar a la processó de la Festa Major 4 | Santaló, Jaume. “De vila menestral a ciutat: radiografia socioeconòmica de Figueres, 1894-1936”. A: Santaló, Jaume [coord.]. Figueres 1900-1936. Imatge i història de la Catalunya republicana. Figueres: Consorci del Museu de l’Empordà, 1999, p. 30-31.

5 | Teixidor Elies, Pere. Figueres anecdòtica...

6 | Santaló, Jaume. “De vila...”, p. 41.

7 | Nuri. “Las fiestas de Figueras”. La Vanguardia [Barcelona], 3.957 (9.5.1894), p. 11.

47

LA UFNR I EMPORDÀ FEDERAL AL SERVEI D’UNA IDEA DE PAÍS Nascuda l’UFNR, el nostre periòdic havia d’encarnar-la; havia de donar vida a la compenetració dels preciosos principis filosòfics del federalisme amb el sentiment de plena catalanisació de l’anima del nostre poble.

(Empordà Federal, 1912)

Els fets de la Setmana Tràgica afectaren greument el moviment catalanista i accentuaren les diferències entre els membres de la Solidaritat Catalana, fins al punt que la crisi interna portà les esquerres a crear, l’abril de 1910, una nova formació.

La fusió dels nacionalistes republicans, els federals i els republicans de la UR en un únic partit republicà català, la UFNR, suposà una fórmula per superar antagonismes, unir esforços i donar veu a l’ampli i variat estol de seguidors. El projecte polític es concretà a Figueres en un partit local que es constituí en pocs dies i del qual Puig Pujades fou un dels promotors. Tenia vint-i-set anys, es definia com a profundament republicà i federal, seguia els principis pimargallians i se sentia atret per aquest incipient catalanisme. De fet, en les col·laboracions literàries i periodístiques s’havia expressat habitualment en llengua catalana. La possibilitat de formar part d’un projecte polític, amb l’al·licient afegit de ser el que havia d’aglutinar les seves idees i aspiracions, el motivava, perquè la Restauració monàrquica i l’auge de la Lliga Regionalista implicaven, de moment, la marginació dels republicans federals en l’àmbit general.

Coneixedor de la importància de combatre les altres forces polítiques, però també, i sobretot, de la necessitat d’articular, consolidar i estendre la seva ideologia, Puig Pujades apostà per crear una publicació pròpia que havia de complir una funció eminentment doctrinal. Alguns autors, com ara Culla i Duarte, han parlat de corpus doctrinal del republicanisme que “es va dibuixant, es matisa i arriba als diversos col·lectius socials gràcies a l’ús de la paraula, del discurs, del llibre i, molt especialment, del text periodístic”.1 En el cas de Figueres, la nova orientació catalanista del republicanisme federal històric es materialitzà en el periòdic Empordà Federal, que aparegué el dissabte 8 d’abril de 1911 com a setmanari de la UFNR, amb la voluntat d’omplir un buit després d’un procés de reflexió i d’alguns intents 1 | Culla, Joan Baptista; Duarte, Àngel. La premsa republicana. Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya, 1990, p. 25.

48

JOSEP PUIG PUJADES (1883-1949). CERVELL I PARAULA DEL CATALANISME REPUBLICÀ

que no reeixiren. El nou òrgan d’expressió fou concebut com una eina ideològica de combat, al servei d’unes sigles polítiques i promogut per correligionaris, en el si del Centre Federalista Empordanès, hereu de la tradició vuitcentista, que representava l’associacionisme polític de caràcter republicà i federal.

Tot i que inicialment aquest grup, que promovia el setmanari, no estava liderat per cap dels redactors, sí que podem dir que Puig Pujades hi tenia un paper remarcable. La premsa coetània afirmava que era el mecenes2 del periòdic i es referia a ell com “el redactor espiritual”.3 Un correligionari, el farmacèutic Joaquim Cusí, assegurava que era un dels joves més apassionats a l’hora d’emfasitzar els anhels intel·lectuals. Cusí recordava les tertúlies que se celebraven a la seva farmàcia del carrer Ample, on Puig Pujades proposava tractar temes no només polítics, sinó també vinculats a la literatura i l’art. A propòsit dels temes de què parlaven i del to que utilitzaven, el farmacèutic considerava que les converses denotaven la reafirmació de la personalitat comarcal i deixaven enrere el provincialisme.4 Cusí no només es referia a l’ascendència que Puig Pujades assolí entre els seus correligionaris, sinó també a la seva capacitat per capitalitzar una herència ideològica comuna entroncada amb el catalanisme. Un altre redactor, Francesc Batet Olivet, també s’hi referí i va definir Puig Pujades com l’escultor que havia modelat l’obra, i Empordà Federal, que comparava amb un martell, com l’instrument amb el qual l’havia modelat.5 Juntament amb Puig Pujades, el redactor considerava Francesc Canet com l’obrer diligent i abnegat de l’empresa periodística. Aquestes apreciacions eren fonamentades si tenim en compte que, a partir de la correspondència localitzada, observem que Puig Pujades s’encarregava de sol·licitar les col·laboracions als intel·lectuals de l’època, per exemple a l’escriptora escalenca Caterina Albert, Víctor Català, el febrer de 1921 a propòsit del número extraordinari dedicat a “En Pep Ventura i N’Enric Morera”; o bé, en una línia similar, a Carles Rahola, a qui demanà alguns articles arran del número extraordinari dedicat a “Els bells indrets del Empordà”.6 Tant les consideracions dels companys de redacció i de partit com les tasques assignades, a més d’una prolífica producció periodística –en aquest període escrigué més de dos-cents articles–, ens permetrien apuntar que Puig Pujades fou el membre del grup que exercí una major influència. Tot i que durant la dècada dels vint signà 2 | “Crónica de Figueras”, a “Generales”. El Norte [Girona], 1.443 (27.9.1914), p. 2. Altres referències constaten que Puig Pujades era el propietari del periòdic: ”Peixatades”. Libertad [Figueres], 697 (28.11.1931), p. 2.

3 | “Ecos”. El Poble Català [Barcelona], 3.027 (28.6.1913), p. 1.

4 | Cusí, J. “Records i actualitats”. Empordà Federal [Figueres], 941 (11.4.1936), p. 3.

5 | Batet Olivet, Francesc. “Al servei d’un ideal”. Empordà Federal [Figueres], 941 (11.4.1936), p. 7.

6 | AHCG. Fons de la correspondència de Carles Rahola. Carta de Josep Puig Pujades a Carles Rahola.

20.3.1914. Reg. 4.018 (1).

LA UFNR I EMPORDÀ FEDERAL AL SERVEI D’UNA IDEA DE PAÍS

49

cròniques eminentment teatrals i artístiques i, en menor mesura, d’ordre politicosocial, els seus textos desprenien una consciència programàtica que anà desgranant a mesura que avançaven els anys i de la qual tractarem en el capítol següent.

La incidència del pensament de Josep Puig Pujades en el grup fou rellevant perquè el republicanisme empordanès visqué un moment de canvis profunds. Havia entrat en contacte directe amb el catalanisme a través de les estades a Barcelona i dels cercles d’intel·lectuals catalans a París. Les col·laboracions a la revista Joventut o la fundació del Centre Català a la capital francesa li donaren un coneixement i uns contactes personals que probablement la resta de joves del grup no tenien. A això, hi hem d’afegir les inquietuds intel·lectuals i l’alineació amb el catalanisme, que es traduí, per exemple, en l’interès per la llengua catalana com a vehicle d’expressió. Potser aquestes circumstàncies expliquen que la intenció inicial fos reconvertir la capçalera del vell El Ampurdanés en L’Empordanès. Una pretensió aturada davant la negativa del propietari i editor del periòdic, Josep Rubaudonadeu (Figueres, 1838? 1841? - Madrid, 1916), figuerenc de bona posició econòmica i remarcable mecenes cultural que havia exercit càrrecs rellevants durant la Primera República. L’obstinació de Rubaudonadeu hauria estroncat el canvi de nom de la capçalera pel fet que aleshores no eren encara catalanistes. Es consideraven federals i els semblava que ser catalanista suposava claudicar d’algunes de les qualitats del republicanisme.7 En aquell moment el republicanisme federal figuerenc es dirigia des del Centro Federalista Ampurdanés i el seu òrgan d’expressió era El Ampurdanés, fundat el 1861; es tractava d’un periòdic que, escrit gairebé íntegrament en castellà, recollia la tradició republicana de caràcter federal que es mantingué a l’Empordà al llarg del segle xix. Els impulsors del nou projecte periodístic consideraven que la vella capçalera d’El Ampurdanés, malgrat el seu indubtable federalisme, propugnava un excés d’espanyolisme, havia quedat obsolet i necessitava una nova embranzida, ara catalanista. Puig Pujades, que hi col·laborava des del 1909 –com ja hem remarcat–, era conscient d’aquesta conjuntura i es va anar desvinculant progressivament de la vella capçalera. La intenció del grup era, doncs, catalanitzar el caduc federalisme empordanès sense menysprear els principis ideològics dels prohoms que durant el segle xix havien fet de l’Empordà un feu del republicanisme. Es tractava d’una remodelació en tota regla del republicanisme federal, que estava vivint una profunda renovació ideològica encapçalada per Puig Pujades, juntament amb aquest grup amarat d’ un fort sentiment catalanista i ferm seguidor de la UFNR. La constitució d’un setmanari escrit en català era un pas important per consolidar la incidència social del catalanisme i aconseguir-ne la politització i per deixar enrere altres portaveus amb una orientació propera, però escrits en castellà.

7 | Batet Olivet, Francesc. “Al servei...”.

63

EL PROJECTE DE CIVITAS REPUBLICANA. LA FIGUERES DELS SEUS AMORS La Ciutat es la representació viva dels mes enlairats ideals dels homes, l’encarnació de totes les ansies i el fogar de totes les llibertats.

(Velivole. Empordà Federal, 1914)

En aquesta primera etapa de la biografia de Josep Puig Pujades, compresa entre l’entrada en els cercles intel·lectuals i polítics catalanistes i el cop d’estat del general Primo de Rivera, ens hem de plantejar algunes qüestions ideològiques de resposta difícil però necessària per avançar en el relat del personatge. Quin missatge, sobretot de consciència catalana, transmet en les manifestacions públiques d’aquestes primeres dècades? Quina idea té de l’estat, la nació i la pàtria? Quin posicionament pren davant la Primera Guerra Mundial? Quin és l’espai on pot materialitzar el projecte republicà en el marc d’una monarquia? Per abordar aquestes qüestions, hem distingit dues idees que considerem fonamentals: d’una banda, una aproximació al pensament polític republicà, federal i catalanista de Puig Pujades; de l’altra, la importància que dona a la ciutat com a focus de materialització del projecte republicà.

Per respondre a aquestes qüestions, partim de l’anàlisi de la seva producció periodística d’aquests anys: uns dos-cents articles, majoritàriament de temàtica cultural, però també política si, a més, tenim en compte els manifestos que signà col·lectivament. La major part d’aquesta producció es recull a les pàgines del setmanari polític Empordà Federal, en les quals Josep Puig Pujades va signar amb el seu nom, però també amb tres pseudònims, en funció del registre que hi pretenia imprimir i que, en definitiva, eren significatius de les seves idees polítiques, artístiques i culturals: Jordi Erin, Velivole i Puvis.

Així mateix, també partim del mig centenar de discursos manuscrits localitzats en el seu fons personal, que permeten observar la cura que Puig Pujades tenia a l’hora de preparar-los. El seus adversaris li criticaven, precisament, la poca capacitat oratòria i recordaven que quan havia de fer ús de la paraula acostumava a tenir preparades unes notes escrites.1 En aquest sentit, d’altres contemporanis també 1 | “El Sr. Companys a Girona”. Diari de Girona: d’avisos i notícies [Girona], 195 (3.9.1934), p. 2.

64

JOSEP PUIG PUJADES (1883-1949). CERVELL I PARAULA DEL CATALANISME REPUBLICÀ

havien manifestat que, com Gabriel Alomar, “quan havia d’enfrontar-se amb el públic des d’una tribuna, les paraules no li brotaven a flor de llavis. En canvi, en reunions i assemblees, on no havia de sortir a cap escenari, era una flauta màgica de la seva peroració. En els mítings sempre llegia, amb les quartilles damunt la taula. Ho feia d’una manera tan discreta, tan dissimulada, que només els qui el coneixien se n’adonaven”.2 Malgrat aquestes manifestacions, quan August Pi i Sunyer recordava les campanyes polítiques de 1917 assegurava que en aquell moment Puig Pujades ja era una figura rellevant com a orador i que es valia de la literatura en els seus mítings.3 Durant tot el segle xix i el primer terç del segle xx, la majoria dels missatges de solidaritat que van escriure els catalanistes s’adreçaren a aquelles nacionalitats amb les quals s’identificaven per lluitar a favor del reconeixement dels seus drets polítics. Mentre que Jordi Llorens assenyala Irlanda (1886), Creta (1897) i Finlàndia (1899) com els referents del catalanisme polític, Joan P. Fàbregas apunta a Polònia i, també, a Irlanda. De les dues relacions que fan aquests autors, en podem deduir, en una primera lectura, que Irlanda fou el principal referent del nacionalisme català atès que es considerava una de les nacionalitats històriques desmembrades d’Europa. Era un moment en què els catalanistes cercaven models que servissin d’exemple i poguessin ser útils per a les seves reivindicacions. Segons Jordi Llorens, els catalanistes consideraven que “si el segle xix havia significat el reconeixement dels drets de l’home, el segle xx es caracteritzaria pel reconeixement dels drets polítics de les petites nacionalitats”.4 Altres autors, com Joan P. Fàbregas, plantegen el cas de Catalunya i Irlanda juntament amb el de Polònia perquè constitueixen “un exemple viu, i una acusació contundent, contra el pretès esperit liberal d’Europa del segle xix car, mentre alguns homes sacrificaven llur vida pels principis liberals que la Revolució Francesa havia comportat, les autocràcies es burlaven d’aquella cosa tan delicada com és la llibertat dels pobles, i continuaven oprimint algunes d’aquelles petites nacionalitats”.5 Així doncs, el reconeixement de les petites nacionalitats en oposició a les autocràcies fou una de les principals reivindicacions d’aquests catalanistes que veien Irlanda com un referent en la qüestió nacional.6 Puig Pujades no defugí aquesta 2 | Cabruja i Auguet, Agustí. Homes de la meva terra. Girona: Diputació de Girona, 2002, p.194.

3 | Pi i Sunyer, August. “Homenatge”. Empordà Federal [Figueres], 941 (11.4.1936), p. 2.

4 | Llorens Vila, Jordi. Catalanisme i moviments nacionalistes contemporanis (1885-1901). Missatges a Irlanda, Creta i Finlàndia. Barcelona: Editor Rafael Dalmau, 1988, p. 7.

5 | Fàbregas, Joan P. Irlanda i Catalunya. Paral·lelisme político-econòmic. Barcelona: s/ed., 1932, p. 14.

6 | Ferrer Pont, Joan-Carles. Nosaltres sols: la revolta irlandesa a Catalunya (1910-1923). Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 2001, p. 273-274. [tesi doctoral]

EL PROJECTE DE CIVITAS REPUBLICANA. LA FIGUERES DELS SEUS AMORS

65

llarga tradició i es va inspirar en la història d’Irlanda per prendre com a pseudònim el nom d’un dels seus cabdills, Jordi Erin, en almenys vuitanta-vuit articles signats a Empordà Federal. El dramaturg barceloní Josep Burgas (1876-1950), en una peça titulada també Jordi Erin que s’estrenà l’any 1906 a Barcelona i l’any 1919 a Figueres, havia popularitzat la vida d’aquest jove lluitador idealista. El relat de l’obra s’iniciava amb una imatge costumista del cèlebre agitador polític irlandès Daniel O’Connell, que vivia entre records nacionalistes. No s’aguantava de tan vell com era, però encara mantenia l’entusiasme patriòtic. Jordi Erin era el candidat de la Union’s Friends, la jove promesa que havia de prendre el relleu a O’Connell, el soldat que havia de ser el referent col·lectiu: “Ens pot exterminar, la tiranía, mes contra’l pensament de tota Irlanda no hi ha butxins, no hi ha tirans que hi puguin. Si amb un tret de fusell se mata un home... amb una idea un poble es reivindica... Feina tindran, si han d’acabà amb la raça!”.7 L’obra, llargament representada i reeditada, influí de manera decisiva en el pensament de Josep Puig Pujades, que utilitzà el nom de l’heroi com a pseudònim però també com a alter ego davant el compromís amb la seva idea de país.

Irlanda era Catalunya; O’Connell, Pi i Margall; i Jordi Erin, el soldat republicà que sintetitzava els atributs patriòtics, podia ser el mateix Puig Pujades: “A la defensa, doncs, en pau o en lluita, dels drets que els avis van guanyar’ns a canvi de tants afronts i tanta sang vessada! No ignoreu que el despòtic centralisme desposseir-nos vol, per fi, de totes les santes llibertats que al poble es deuen”.8 Tot i les similituds entre els casos irlandès i català, alguns historiadors han remarcat diferències importants, atès que “el republicanisme irlandès naixerà amb un component nacionalista i fins i tot independentista. Això és una diferència fonamental amb el cas català, on el republicanisme anirà lligat a la idea federal”.9 Una circumstància significativa si tenim en compte el context català. En el tombant del segle xx, tan sols uns pocs havien dit en veu alta que Espanya era només un Estat i que la nació dels catalans era Catalunya.10 El moment polític que desencadenaria aquest procés col·lectiu es produí amb la crisi de 1898, quan el nombre de catalans que es plantejaven aquesta dicotomia augmentà, tot i que, alhora, rebutgessin qualsevol acusació de separatisme. Davant d’aquest posicionament, una dècada més tard, observem un Puig Pujades que es manté nacionalista,

7 | Burgas, Josep. Jordi Erin. Barcelona: La Escena Catalana, [19..], p. 47.

8 | Ibídem, p. 45.

9 | Ferrer i Font, Joan Carles. “El model irlandès: Parnell i el Home Rule (1879-1893)”. Actes del Congrés Internacional d’Història de Catalunya i la Restauració (1875-1923). Manresa: Centre d’Estudi del Bages, 1992, p. 47.

10 | Marfany, Joan-Lluís. La cultura del catalanisme: el nacionalisme català en els seus inicis. Barcelona: Empúries, 1996, p. 43.

89

EL MECENATGE ARTÍSTIC. DE MARIÀ LLAVANERA A SALVADOR DALÍ Esmerça els seus cabals en bé de les seves aficions artístiques i això el fa ésser el mecenes empordanès. Passa a ésser el protector moral i material de tots aquells que malden en el camp de l’esperit i de tots els artistes que passen per aquestes terres.

(Alexandre Deulofeu, Empordà Federal, 1936)

La manca de documentació localitzada dificulta conèixer fins a quin punt Josep Puig Pujades es dedicà al mecenatge artístic com a activitat paral·lela a la resta d’ocupacions professionals, polítiques i literàries que va dur a terme durant aquells anys. De fet, algunes referències assenyalen la importància d’aquesta activitat, i especialment les adquisicions que feu al llarg del primer terç del segle xx.

Eugeni d’Ors va escriure al “Glosari” de La Veu de Catalunya que Puig Pujades havia trobat una tela de l’artista anglès John Constable.1 El diari republicà El Poble Català reproduí la notícia i proporcionà el nom del mecenes el juliol de 1913; el definia com un jove cultíssim i molt interessat per les manifestacions artístiques.2 L’interès artístic es remuntava a l’inici de les col·laboracions a La Ilustració Llevantina, l’any 1901, en la qual apareixien els primers dibuixos a la premsa barcelonina. Gairebé quinze anys més tard, retrobem Puig Pujades com a dibuixant a l’Almanach de l’Esquella de la Torratxa, encara que es tracta d’una activitat esporàdica. L’afició per la pintura, la va mantenir a la dècada dels vint, quan va participar en algunes exposicions d’aquarel·les com a amateur. Una d’aquestes primeres mostres fou la de la Societat de Concerts de Figueres el juny de 1918, en la qual exposà conjuntament amb un grup d’artistes empordanesos (Marià Llavanera, Àngel Casals, Josep Bonaterra, Josep Camps, Francesc Guillamet, Ramon Reig, Eduard Alegrí, Eudald Soler, Josep Montoriol). L’arquitecte Ricard Giralt Casadesús va considerar que, del conjunt de l’obra presentada, la de Puig Pujades era una de les més rellevants, ja que havia sabut escollir la temàtica i dominava l’aquarel·la.3 1 | “Una obra de Constable”. El Poble Català [Barcelona], 3.035 (6.7.1913), p. 4.

2 | Ibídem.

3 | Giralt Casadesús, R. “L’Exposició d’artistes empordanesos”. Fulla Artística de l’Alt Empordà [Figueres], 6 (juny de 1918), p. 1.

90

JOSEP PUIG PUJADES (1883-1949). CERVELL I PARAULA DEL CATALANISME REPUBLICÀ

Per a Giralt, els bodegons eren una de les aportacions més valuoses de l’artista, mentre que la resta d’aquarel·les presentaven una lluminositat molt remarcable.4 Aquestes primeres exposicions van tenir una escassa repercussió en la premsa de l’època, tot i algunes excepcions, com ara la de L’Esquella de la Torratxa, periòdic que va qualificar les aquarel·les de “boniques, però pujades de to”.5 La mateixa publicació també es referia als bodegons, a algunes robes, a una llumenera, una bacina de llautó i uns setrills de vidre molt treballats.6 Posteriorment, Puig Pujades participà en una exposició col·lectiva al Saló Parés de Barcelona on es presentaren un centenar d’obres, i encara, el febrer de 1921, en una altra a la Sala Valentí de la mateixa ciutat, juntament amb l’artista empordanès Josep Bonaterra Gras.

Mentre que el nombre d’exposicions en què Puig Pujades participà durant aquests anys fou limitat, les consideracions a l’entorn de l’art i dels artistes foren nombroses. S’interessà de manera continuada per les qüestions artístiques a través de l’article periodístic, la conferència, l’organització d’exposicions i el mecenatge.

D’aquesta àmplia producció escrita, en podem extreure que per a Puig Pujades era inqüestionable que l’art era un mitjà que educava l’esperit mitjançant l’ull, i l’ull mitjançant l’esperit.7 Puig Pujades es referia a l’art en totes les disciplines i incloïa també la música. Ell fou un dels membres de la comissió organitzadora d’un concert de la Capella Sixtina del Vaticà a la Sala Edison i, posteriorment, un dels impulsors d’una renovada Junta de l’Orfeó Germanor Empordanesa, com ja hem esmentat.

Tot i aquest interès per la música, la pintura i les lletres, el que veritablement el motivà fou crear una col·lecció pròpia amb obra antiga i contemporània que fos la base d’un futur Museu d’Art de l’Empordà. Malgrat que coneixem la importància del fons, no hem localitzat cap inventari exhaustiu que ens permeti valorar-lo; únicament tenim els textos d’alguns cronistes contemporanis.

Sabem que Puig Pujades havia viatjat per Espanya i Europa, tal com s’evidencia en la relació de cròniques de viatges publicades a Empordà Federal entre el febrer i el maig de 1915. En aquests viatges havia adquirit quadres d’autors contemporanis, ceràmiques, objectes i mobiliari antic. Les estades a Barcelona també haurien contribuït a ampliar un fons que, com mostrarem, es va completar al llarg de les dècades dels anys vint i trenta. Hem de tenir en compte que, abans d’aquestes adquisicions, en el domicili ja hi havia un piano de Puig París, heretat del pare i 4 | Ibídem.

5 | Arbó, C. “Tres fadrinets i un bon mestre”, a “Xerrameques artístiques”. L’Esquella de la Torratxa [Barcelona], 2.187 (4.2.1921), p. 109.

6 | Ibídem.

7 | Hunding. “Pro Museu”. La Veu de l’Empordà [Figueres], 593 (19.2.1916), p. 4.

EL MECENATGE ARTÍSTIC. DE MARIÀ LLAVANERA A SALVADOR DALÍ

91

que tocava la neboda, Carme Montoriol Puig.8 Ara bé, la primera referència escrita en relació amb el seu fons prové de 1913, moment de la incorporació del quadre de Constable que havia de millorar una ja valuosa col·lecció d’obres pictòriques catalanes i estrangeres que, a la llarga, contribuirien a la creació d’un Museu d’Art a l’Empordà.9 La segona correspon a Joan Desclot, pseudònim de Josep Domingo Pujol, que assegurava que Puig Pujades va crear una peculiar meca artística a les golfes del domicili familiar: Allí, entre una ceràmica espartana i una llumanera [del] Renaixement, s’hi belluga la seva caricatura traçada per en Bagaria. Jo imagino an En Puig en les seves golfes, voltat de guixos i pintures, agenollat devant d’aquell Constable que li retragué Xenius i fent oració als Deus –així, en plural: als Deus, com un contemporani de Praxitel– igual que Renan resava al Partenon.10

La descripció, de l’any 1917, permet observar que la primera ubicació de la col·lecció es trobava a les golfes, probablement pel poc volum que encara tenia en aquell moment. Tres anys més tard, el jove Salvador Dalí deixà escrites unes remarcables notes a propòsit del fons pictòric de Josep Puig Pujades amb motiu d’una visita al domicili del carrer de Girona. L’artista destacà en les seves anotacions les “relíquies artístiques adquirides a còpia de diners i de paciència” i remarcà que “vàreig descobrir molts detalls que no havia sospitat ni molt menys”.11 El mateix pintor recordava que havien parlat d’art amb l’escriptor. Dalí quedà admirat per l’àmplia col·lecció de quadres, fins al punt que en va ressenyar alguns i va anotar les impressions més vives en el seu dietari: Davant meu hi havia una tela d’en Zubiaurre. Ja em començava a distreure amb [la] tècnica i amb el colorit i vàreig mirar el sostre i demprés vàreig cobrir mos ulls entre mes mans... i vàreig gaudir molt... [...] I així passaren hores. A cada interval en Peixera ens solia mostrar nous secrets i noves joies artístiques, que eren comentades per tots i glossades per en Costa...12

A finals dels anys vint la col·lecció s’havia ampliat notablement, segons l’articulista Àngel Trèmols, que assenyalava que Puig Pujades havia creat un petit

8 | Leandro. “Recort sinfonic”. Empordà Federal [Figueres], 492 (26.6.1920), p. 6.

9 | “Una obra de Constable”. Ibídem, p. 4.

10 | Desclot, Joan. “De l’Empordà. Els seus homes i les seves coses. Puig Pujadas”. El Autonomista [Girona], 5.613 (21.7.1917), p. 1.

11 | Dalí, Salvador. Un diari: 1919-1920. Les meves impressions i records íntims. Barcelona: Edicions 62, 1994, p. 127.

12 | Ibídem.

107

L’HOME DE LLETRES. ENTRE LA LITERATURA I EL PERIODISME Quan escriu és diafan, exquisit de lexic, arrodoneix les frases donant-les-hi les formes acabades i cadenciosament sabroses. Agafa una idea i la vesteix de paraules en el que un hi endevina la emoció del creador que mira l’obra amb el fervor que es mira una cosa amada. ( Joaquim Cusí. Empordà Federal, 1923)

Quan el 26 d’octubre de 1923 Agustí Calvet Gaziel pronuncià la conferència “Les viles espirituals” a l’Ateneu de Girona, feia gairebé tres anys que era director del diari La Vanguardia. Desconeixem si Josep Puig Pujades assistí a aquella ponència, en el transcurs de la qual Gaziel assegurà que Catalunya estava patint, per força, de macrocefàlia, i alertà que Barcelona representava un perill per a Catalunya perquè capitalitzava totes les facetes de la vida ciutadana i marginava a província la resta del territori.1 Gaziel afirmava que hi havia una cultura, la dels astres barcelonins i els seus satèl·lits, i que tan sols restaven alguns solitaris dispersos.2 Per això apostava per la descentralització: proposava mantenir Barcelona com a focus cultural, però alhora reivindicava les viles espirituals d’arreu de Catalunya, com ara Figueres.

En aquesta línia, Eugeni d’Ors havia encunyat el terme “escriptors solitaris de Catalunya” per referir-se als intel·lectuals, nascuts en un medi hostil o indiferent, que intentaven revertir aquesta situació.3 Segons la revista D’Ací i d’Allà, Puig Pujades era un d’aquells intel·lectuals excepcionals que, tot i viure lluny de Barcelona, s’estaven convertint en una veu literària autoritzada en el seu territori. La idea és fonamental per entendre que l’autor va exercir un paper intel·lectual de primer ordre tot i residir en un dels nuclis extrabarcelonins, marginat pel seu localisme.

Un altre literat, Ramon Vilaró, hi coincidiria uns anys més tard en afirmar que si a totes les poblacions catalanes hi hagués un home com Puig Pujades, la pàtria faria un canvi immens, ja que “és un d’aquells homes amb capacitat per fer entendre als conciutadans la sensibilitat”.4 1 | Gaziel. “Les vil·les espirituals”. Un estudiant a París i d’altres estudis. Barcelona: Selecta, 1963, p. 109.

2 | Gaziel. “Les vil·les...”, p. 110-111.

3 | “J. Puig Pujades i els solitaris”, a “Panorama”. D’Ací i d’Allà [Barcelona], 104 (agost de 1926), p. 643.

4 | Vilaró i Guillemi, R. “L’actualitat teatral catalana. L’estrena d’avui al ‘Centre Autonomista de Dependents’ Josep Puig Pujades”. Teatre Català [Barcelona], 11 (10.12.1932), p. 169.

108

JOSEP PUIG PUJADES (1883-1949). CERVELL I PARAULA DEL CATALANISME REPUBLICÀ

En aquest mateix sentit, el diari La Veu de Catalunya considerava el juny de 1926 la notable aportació feta en el camp del teatre pels escriptors Pere Cavallé, de Reus, i Josep Puig Pujades, de Figueres, perquè assegurava que no hi havia cap altre literat dedicat a l’art dramàtic fora de la capital. 5 I afegia també la dificultat que les seves obres es representessin mai a Barcelona. No era gens fàcil que les obres estrenades fora de Barcelona poguessin veure’s a la capital. D’una banda, perquè els empresaris teatrals consideraven que no era rendible; de l’altra, perquè, segons afirmava el mateix autor de l’article, el públic en general no hi mostrava prou interès. Una doble circumstància que Puig Pujades criticà amb insistència a finals de la dècada dels vint. Ell mateix havia manifestat, des de la Festa de la Bellesa de 1906 i els primers articles publicats a la premsa, la manca d’una tradició artística a la ciutat i el desinterès de la seva ciutadania pel que passava fora de Figueres. Aquesta constatació es mantenia vint anys després, en un moment en què Puig Pujades certificava la manca de diferenciació dels figuerencs respecte de la resta de catalans: Dintre el conjunt espiritual de la nostra terra, la nostra ciutat no hi representa res, no constituim un carácter, no som una valor que es destaqui am traços propis i definitius. Som els figuerencs, col·lectivament considerats, d’una mentalitat amorfa, peresosa i lliurada per complet al mimetisme més irreflexiu. En ordre de cultura i d’art ho hem volgut tardar tot, i res no ens ha sabut aprofitar.6

L’autor alertava que si Figueres no reaccionava a temps es convertiria en una de tantes petites ciutats híbrides, malgrat aquella certa fama en què Figueres havia viscut.7 Per a Puig Pujades, el crèdit del viure espiritual i prestigiós s’havia heretat de la generació dels antecessors i de les apologies pronunciades al certamen literari per Joan Maragall, Ignasi Iglésias i Pere Coromines.8 L’afirmació suposava un nou punt d’inflexió perquè es distanciava d’aquells poetes que havien mitificat l’Empordà i constatava novament la migradesa cultural del moment i reivindicava un ressorgiment.

Així i tot, a inicis de la dècada dels vint Puig Pujades considerava que Figueres tenia prou elements per crear un focus potent de cultura catalana malgrat que estigués allunyada de la capital.9 Per això, reivindicava com a necessari el contacte 5 | M. T. R. “La Catalunya-Ciutat”, a “De les terres catalanes”. La Veu de Catalunya [Barcelona], 9.428 (24.6.1926), p. 4.

6 | “La inauguració de la Exposició Fargnoli”. La Veu de l’Empordà [Figueres], 1.919 (18.2.1928), p. 5.

7 | Ibídem.

8 | Ibídem.

9 | Puig Pujades, J. “El moment present de Figueres”, a “Ciutats de Catalunya: Figueres”. La Veu de Catalunya [Barcelona], 7.613 (6.8.1920), p. 5.

L’HOME DE LLETRES. ENTRE LA LITERATURA I EL PERIODISME

109

espiritual amb Barcelona i, alhora, intentava fomentar el contacte entre els elements figuerencs interessats per la cultura. En aquest sentit, l’obra cultural adreçada a educar i a culturitzar la població que hem ressenyat (la biblioteca, el museu d’art comarcal, l’Escola Clerch i Nicolau) havia de ser el catalitzador de les forces intel·lectuals locals per emprendre la reconstrucció de l’esperit figuerenc.

A partir d’aquests supòsits, doncs, hem d’entendre que Puig Pujades és l’homme de lettres que intervé com a agent intel·lectual, marcant la direcció de la realitat cultural que l’envolta. Esdevé un creador íntimament lligat al seu entorn cultural i, alhora, un agent intel·lectual que va intervenir en l’educació del gust, que va influir en els seus coetanis i que fou un pensador vàlid en molts altres vessants de la realitat.

La condició d’homme de lettres es va consolidar durant la dècada dels vint, moment en què Puig Pujades es dedicà intensament a l’escriptura conreant la narració, la novel·la, la dramatúrgia, la biografia i l’articulisme. La premsa de l’època s’hi referia com a publicista i polígraf perquè fou un col·laborador habitual dels periòdics, on tractava matèries molts diverses; alhora, però, també el qualificà de literat i escriptor, tal com llegim en algunes notes i entrevistes publicades en els diaris barcelonins. El treball literari i periodístic de l’autor durant aquests anys fou prolífic i significatiu, tant des d’un punt de vista quantitatiu com qualitatiu. Ell mateix reconeixia aquesta intensa activitat i assegurava que el feia quedar malament amb els amics, a qui rarament podia atendre.10 Entre 1920 i 1930, Puig Pujades col·laborà almenys en una quinzena de publicacions, d’àmbit local però també nacional, es convertí en autor de contes i novel·les, premiat en nombrosos certàmens, i formà part de jurats literaris en molts d’altres. Ell mateix assegurava que dedicava moltes estones a formar-se literàriament: llegia durant les tardes i els vespres, en total dues hores diàries, i solia escriure dues hores com a mínim, normalment entre les sis i les vuit del vespre.11 La dedicació als seus interessos culturals fou important. Ho evidencien els cronistes contemporanis, que definien Puig Pujades com un obrer manual –a propòsit de la sastreria– i intel·lectual, i assenyalaven que començava la jornada a les vuit del matí, i molt sovint a mitjanit encara escrivia.12 Ell mateix havia explicat a Carles Rahola que durant els anys del Directori la seva activitat s’havia reduït a fer una vida domèstica i una literatura per a ús propi, ja que en aquells anys va optar per viure amb una certa tranquil·litat.13 10 | AHCG. Fons de la correspondència de Carles Rahola. Carta de Josep Puig Pujades a Carles Rahola.

13.1.1923. Reg. 4.035.

11 | “La vida privada dels nostres escriptors”. La Veu de Catalunya [Barcelona], 10.246 (6.4.1929), p. 7.

12 | C. G. “J. Puig Pujades”. Empordà Federal [Figueres], 651 (30.6.1923), p. 2.

13 | AHCG. Fons de la correspondència de Carles Rahola. Carta de Josep Puig Pujades a Carles Rahola. Sense data. Reg. 4.011. Tot i no estar datada, considerem que s’emmarca en el període de la dictadura de Primo de Rivera.

139

CERVELL I PARAULA DEL REPUBLICANISME L’arribada de la República el decidí [...] es llançà a la vida política disposat a tots els sacrificis més que les satisfaccions que ella comporta.

(Ramon Noguer Comet. Empordà Federal, 1936)

Poques vegades els bons poetes han estat bons polítics. Els casos en què el literat i el líder han coincidit i excel·lit en una mateixa persona són una excepció. Ho afirmava el diari barceloní d’esquerres La Humanitat el juliol de 1933 i considerava Josep Puig Pujades l’excepcionalitat més rellevant de Catalunya. La vocació de l’autor com a homme de lettres es manifestà per primera vegada públicament en aquell acte fundacional de la Festa de la Bellesa de 1906 celebrada a Figueres en què, a més de l’interès literari, també s’hi denotava la voluntat de marcar una línia ideològica pròxima a les idees republicanes federals de caràcter catalanista.

La vocació política que havia assajat al llarg de les primeres dècades es concretà amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, i el que havia estat un assaig es materialitzà en un projecte polític que tingué la seva traducció en la proclamació de la Segona República, una vegada accedí al poder.

En aquest context, la figura de Puig Pujades s’ha d’entendre com una de les personalitats amb més capacitat de lideratge i d’influència per endegar el projecte polític i cultural del republicanisme d’esquerres catalanista a l’Empordà. L’estreta vinculació entre la política i el periodisme durant aquest període ha fet que alguns autors l’hagin denominat República d’intel·lectuals o República de periodistes, amb la voluntat de designar el marcat perfil interdisciplinari de molts d’aquests polítics que eren alhora intel·lectuals i/o periodistes i que, en essència, actuaven sovint com a propagandistes.

La dimissió del general Miguel Primo de Rivera, presentada a Alfons XIII el 30 de gener de 1930, no només suposà la dilapidació del sistema de la Restauració, sinó que evidenciava la incapacitat de la monarquia per reconduir el seu aïllament polític i social. El nomenament del general Berenguer el setembre de 1930 va comportar la supressió de la censura prèvia i l’ampliació dels marges de tolerància, si bé el restabliment de les garanties constitucionals no fou immediat. En aquest context de relativa obertura i amb una menor pressió de la censura, la Dictablanda

140

JOSEP PUIG PUJADES (1883-1949). CERVELL I PARAULA DEL CATALANISME REPUBLICÀ

va permetre, a partir de l’hivern de 1930, recuperar certa efervescència política amb el retorn gradual dels exiliats i l’aparició de desenes de nous periòdics republicans –alguns dels quals recuperaren una tradició que havia estroncat el règim de Primo de Rivera–, com fou el cas d’Empordà Federal de Figueres.

En aquesta relativa obertura, l’etapa de Puig Pujades com a intel·lectual compromès es va mantenir, però observem un interès progressiu per intervenir decisivament en les noves coordenades polítiques. La reaparició del portaveu republicà, produïda el 29 de març de 1930, s’inscrivia en un procés més ampli de reorganització del catalanisme d’esquerres i republicà que Puig Pujades contribuí a promoure, finançar i, finalment, liderar des de l’Empordà. Si bé la capçalera del periòdic no feia constar encara el nom de cap filiació política, una de les seves prioritats fou liderar des d’aquestes pàgines un procés de reorganització del republicanisme catalanista que havia existit a Figueres abans del Directori. El periòdic fou l’instrument que utilitzà Puig Pujades per desplegar el projecte polític: des de conformar un ideari –continuador del període– fins a establir una agenda i una estratègia per assolir una implantació més important a Figueres i comarca. A partir de la xarxa existent anterior a la dictadura, el polític va bastir una estructura que s’inicià amb la reaparició del periòdic –amb el bust de perfil de la república que mirava a l’esquerra, signe inequívoc d’unes opcions polítiques determinades–, continuà amb la creació d’organitzacions polítiques afins –encapçalades per la FRSE– i culminà amb la seva candidatura a les futures eleccions municipals del 12 d’abril de 1931.

La FRSE pretenia donar continuïtat al PRFNcg, sorgit a Girona el primer d’agost de 1923, resultat de la coordinació dels comitès comarcals de la UFNR de l’Alt i el Baix Empordà i del Centre d’UR de Girona. El projecte, estroncat pel cop d’estat militar del setembre de 1923, l’impulsaven el mateix Josep Puig Pujades i destacades personalitats del republicanisme d’esquerres d’arreu de la demarcació. La dictadura havia interromput aquests propòsits, però a les acaballes de la monarquia d’Alfons XIII el partit tornà a emergir el 30 de juny de 1930 amb el mateix programa i unes reivindicacions que en essència eren les mateixes.

Aquesta formació es convertí gradualment en la base de la futura ERC a les comarques gironines, que es nodrí de l’articulació d’organitzacions comarcals amb una sòlida base federal, republicana i catalanista. El PRFNcg tingué un òrgan d’expressió propi, Acció Ciutadana (1932-1933), amb delegacions arreu de la demarcació (Olot, Ripoll, Palamós, Puigcerdà, Santa Coloma de Farners i Figueres), i exercí certa influència sobre Empordà Federal. Puig Pujades signà alguns articles a ambdós periòdics i el portaveu figuerenc en reproduí d’altres en paral·lel a la consolidació del nou règim republicà.

El periòdic, que presentava un ideari plenament d’esquerres, s’edità a Girona a partir del juliol de 1932. La presentació d’aquesta nova fase de la publicació anà a càrrec de Miquel Santaló, Josep Irla, Josep Puig Pujades, Laureà Dalmau, Ra-

CERVELL I PARAULA DEL REPUBLICANISME

141

mon Aubert, Antoni Dot-Arxé, Xavier Casademunt i Fermí Oliver, entre d’altres.

La publicació desaparegué puntualment com a òrgan d’esquerra local, publicat a Olot, per esdevenir portaveu de les forces d’esquerres republicanes de Girona.

En el context del pacte de Sant Sebastià i la Conferència de les Esquerres Catalanes, el nucli de Puig Pujades impulsà la constitució d’un Comitè Comarcal de la FRSE amb representants d’arreu de la geografia altempordanesa i, gairebé de forma paral·lela i seguint l’exemple de la resta de partits polítics, creà la Joventut Nacionalista Republicana ( JNR), que es concretà el 24 de gener de 1931 amb l’enquadrament dels elements més joves.

La creació d’aquestes organitzacions a l’entorn d’Empordà Federal mostra que aquesta capçalera fou, en definitiva, el motor i alhora el portaveu del seu ideari i el vehicle propagandístic de les iniciatives que duia a terme. Es tractava, doncs, d’un model de periòdic al servei d’un partit polític similar al paper que ja havia tingut entre el 1911 i el 1923, però amb la particularitat que primer havia nascut el periòdic i posteriorment s’havien creat les plataformes polítiques. Un fet que pot explicar aquesta estreta vinculació entre el periòdic i les organitzacions polítiques fou que els promotors de l’òrgan d’expressió i del partit polític eren pràcticament els mateixos. Es produí una simbiosi, doncs, entre l’òrgan polític i el de l’expressió, amb Josep Puig Pujades com a líder visible i carismàtic.

A propòsit, precisament, d’aquesta ascendència entre els correligionaris i de la importància donada a homenatjar els ciutadans destacats, Puig Pujades fou un dels principals promotors de l’homenatge al figuerenc Martí Vilanova en el primer aniversari de la seva mort, el febrer de 1931. El desembre de 1921 Vilanova havia fundat, amb Salvador Dalí i Jaume Miravitlles, el periòdic figuerenc marxista Renovació Social, i posteriorment s’havia afiliat a EC. En els primers mesos de la dictadura de Primo de Rivera, havia estat detingut i s’havia exiliat per haver repartit un manifest de Francesc Macià. Durant els fets de Prats de Molló del novembre de 1926, Vilanova encapçalà una de les dues columnes de combatents d’EC i fou novament empresonat a la Santé de París amb la resta de combatents.

Atesa la projecció històrica que Vilanova havia assolit en aquests anys precedents, Puig Pujades promogué a través d’Empordà Federal un número extraordinari amb articles de diversos membres destacats del republicanisme català i local (Ventura Gassol, Jaume Miravitlles, Rafael Ramis, Dalmau Costa, Anicet Portell, Jacint Bosch) i s’encarregà personalment de demanar a Francesc Macià, que vivia encara a l’exili de Brussel·les, “unes quartel·les referents al nostre preuat amic. Jo en nom de la redacció me permeto confiar en que no ha de mancar-nos el seu ajut en aquesta ocasió”.1 Tot i la petició, en el número dedicat a Vilanova no hi aparegué aquesta col·laboració ni tampoc cap article del mateix Puig Pujades, que a l’abril 1 | ANC. Fons Francesc Macià. Carta de Josep Puig Pujades a Francesc Macià. Brusel·les. UC 1903 1-264.

193

SONEN BATALLADES. ELL, A LA PRESÓ Sonen batallades. La matinada és fosca i l’enllumenat públic és apagat. Poques estrelles brillen el firmament. Sona una remor de passes i brillen feblement una renglera de baionetes. Uns soldats custodien a Josep Puig Pujades i altres dos amics conduint-los amanillats per la Pujada de Sant Martí, camí de la presó.

(Pere Cerezo. Empordà Federal, 1936)

El resultat de les eleccions legislatives del 19 de novembre de 1933 va afavorir l’arribada dels partits de centre i dreta al govern espanyol, alhora que va suposar una derrota significativa per als partits d’esquerres, després del desgast patit arran de les rivalitats que tenien entre si, els fets de Casas Viejas i el fracàs parcial d’algunes de les reformes que s’havien impulsat durant el bienni reformista. La victòria conservadora s’ha d’entendre per la forta companya abstencionista que van dur a terme els anarquistes, però també perquè les forces d’esquerra, al contrari que les de dreta, es van presentar dividides.

El triomf dretà no agradà a Puig Pujades ni als seus correligionaris, que l’acolliren inicialment amb reserves i prudència i, posteriorment, amb intranquil·litat.

Des d’inicis de 1934 els articles programàtics que van aparèixer a Empordà Federal denotaren una preocupació creixent per l’acusada dretanització del govern Lerroux amb el suport parlamentari de la CEDA. En aquest sentit, el comissari de la Generalitat a les comarques gironines, Josep Puig Pujades, afirmava de Manuel Azaña –havia visitat Figueres l’agost d’aquell any– que sentia “com una ferida oberta, la dolor de contemplar com es va donant aquella seva república als reaccionaris que, no satisfets del minimalisme esquerrà de les seves lleis, van poc a poc, solapadament, desvirtuant-ne el seu encís”.1 La mateixa decepció que des de les pàgines del periòdic expressava l’abisme que havia suposat per al règim la victòria de la dreta i el fet que la República entrava en una fase d’intranquil·litat. Paradoxalment, Deulofeu assegurava que no sentien cap temor per Catalunya ni per la República, però que se sentien decebuts pel fet que la revolució no fos pacífica.2 1 | Puig Pujades, J. “Parlant amb el President Azaña”. Empordà Federal [Figueres], 910 (18.8.1934), p. 1.

2 | Deulofeu, Alexandre. “Moments gràvids”. Empordà Federal [Figueres], 916 (29.9.1934), p. 1.

194

JOSEP PUIG PUJADES (1883-1949). CERVELL I PARAULA DEL CATALANISME REPUBLICÀ

L’entrada de ministres de la CEDA al govern Lerroux el 4 d’octubre de 1934 –que coincidia amb el primer aniversari de l’ascens del partit nazi de Hitler a Alemanya– no només feia témer, doncs, que el líder de la dreta espanyola, José Maria Gil Robles, pogués fer un cop d’estat des del poder, sinó que reiterava el compromís de Catalunya amb la República i una ferma voluntat de mantenir la llibertat i l’autogovern, sense dubtar que, en cas que fos necessari, el poble s’aixecaria en defensa d’aquests ideals. En el mateix article, Deulofeu plantejava que, malgrat alguns moments de gravetat, l’Espanya unitària i monàrquica seria substituïda per una confederació dels pobles ibèrics.3 Tot i el plantejament patriòtic, les expectatives dels republicans federals catalanistes no es van complir. El 5 d’octubre, la UGT convocava una vaga general a Astúries, a la qual la CNT no es va afegir unànimement. Mentrestant, a Catalunya es vivia un clima de creixent tensió social arran de l’anul·lació de la Llei de contractes de conreu per part del Tribunal de Garanties Constitucionals, una norma jurídica amb la qual els arrendataris no podien ser expulsats de les terres que treballaven i que en permetia l’accés a la propietat de la terra pagant una indemnització al propietari. La llei, que pretenia resoldre un dels conflictes més importants del camp català des de finals del segle xix, fou aprovada pel Parlament de Catalunya l’abril de 1934, però els partits de la dreta catalana van aconseguir que el govern central hi presentés un recurs d’inconstitucionalitat. Així, es va obrir un enfrontament polític entre les institucions catalanes i el govern de la República. En aquells moments de tensió, Companys s’adreçà als càrrecs polítics del seu govern perquè aquells que volguessin hi poguessin renunciar, malgrat la seva honestedat, el patriotisme o el sentiment nacional.4 Puig Pujades no va dimitir. Pocs dies després ho justificava afirmant que si hi havia estat a les madures, també hi havia d’estar a les verdes. 5 Els polítics d’ERC que es mantingueren en els càrrecs pagarien cara la decisió. Davant el temor que la dretanització del règim afectés també l’Estatut de Catalunya, el govern català decidí encapçalar la revolta a Catalunya, amb la confiança en l’èxit del moviment a tot l’Estat, però sense tenir en compte que els anarquistes en quedarien al marge.

Durant el matí del 6 d’octubre, forces fidels al govern de la Generalitat van ocupar punts estratègics de Barcelona. Al vespre, el president Companys va pronunciar un discurs des del balcó del Palau de la Generalitat en què proclamava l’Estat català dins de la República Federal espanyola. L’acció de Companys pretenia refermar els principis del 14 d’abril de 1931 i, de fet, va tenir el caràcter d’un acte de pressió més que no pas d’un veritable moviment revolucionari.

3 | Ibídem.

4 | Deulofeu, Alexandre. “Josep Puig Pujades”. Empordà Federal [Figueres], 941 (11.4.1936), p. 4.

5 | Ibídem.

SONEN BATALLADES. ELL, A LA PRESÓ

195

La reacció del govern central fou declarar l’estat de guerra. El general Domènec Batet, cap de la IV Divisió, es va mantenir fidel a l’autoritat de Madrid i controlà sense dificultat la revolta. La matinada del 7 d’octubre, Companys es va rendir juntament amb el seu govern, que fou detingut.

Les decisions del president Companys i la revolta del 6 d’octubre, amb el suport d’ERC, van afectar tot Catalunya. La Comissaria Delegada de la Generalitat a les comarques gironines també patí els efectes de la insurrecció i, posteriorment, de la repressió de les autoritats governatives. Disposem d’algunes fonts per conèixer amb exactitud les poques hores que van transcórrer entre la notícia de l’aixecament i la deposició de les armes: en primer lloc, el fons de la Comissaria Delegada de la Generalitat de Catalunya, que conté documentació administrativa, malauradament dispersa i desordenada; en segon lloc, les informacions, a vegades interessades i contradictòries, insuficientment contrastades, que dona la premsa local, especialment les dades publicades al regionalista Diari de Girona: d’avisos i notícies i al republicà d’esquerres El Autonomista un cop passades per la censura governativa;6 en tercer lloc, el testimoni de persones que van viure els esdeveniments, com ara el mateix Puig Pujades o qui fou un dels seus secretaris, Agustí Cabruja, entre molts d’altres.

Atenent les fonts hemerogràfiques consultades, els militants de la FRSE, Alexandre Deulofeu i Joaquim Geli, eren a l’edifici de la Comissaria quan el president Companys va trencar les relacions amb el govern de Madrid i foren testimonis de com l’expressió de la cara de Puig Pujades es transformava. Tant Deulofeu com Geli van escriure que l’havien deixat extremadament preocupat per la responsabilitat que li queia damunt i que, malgrat tot, va decidir mantenir el càrrec i continuar a Girona.7 Segons la premsa regionalista, arran de la proclamació del president Companys Puig Pujades havia destituït l’Ajuntament de la ciutat i l’havia substituït per una comissió gestora presidida per Joaquim de Camps i Arboix –regidor per la minoria republicana– que, posteriorment, també proclamaria l’Estat català dins la República Federal espanyola.8 El Diari de Girona: d’avisos i notícies assenyalava que a quarts de dotze de la nit els anomenats revolucionaris havien deixat la ciutat a les fosques, fet que va obligar l’Exèrcit a col·locar potents reflectors per il·luminar les zones més estratè6 | El setmanari Empordà Federal, com la majoria de la premsa afí a ERC, quedà suspès arran dels Fets del Sis d’Octubre.

7 | Deulofeu, Alexandre. “30 anys de presidi…!!!”. Empordà Federal [Figueres], 927 (11.1.1936), p. 2; Geli, Joaquim. “A l’amic...”. Empordà Federal [Figueres], 941 (11.4.1936), p. 8.

8 | “La insensata rebel·lió d’aquests dies. El fracàs de la política esquerrana-socialista”. Diari de Girona: d’avisos i notícies [Girona], 225 (9.10.1934), p. 1.

221

AQUELL 19 DE JULIOL DE 1936 Jo sóc aquí, va dir, per a fer la guerra... No interpreteu malament aquesta frase [...] Fer la guerra, he dit, sí, amb les armes de l’entusiasme, de la raó i de la propaganda en defensa de la dignitat d’Espanya.

(François Francis. L’Indépendant,1936)

Un alçament militar a Melilla, encapçalat per Francisco Franco, es va estendre el 18 de juliol de 1936 per tot Espanya contra el govern legítim de la República. El fracàs parcial del cop d’estat provocà l’inici d’una Guerra Civil que fracturà el país en dos i que s’allargà durant més de trenta mesos.

En el moment de l’aixecament, feia gairebé tres mesos que Puig Pujades havia jurat el càrrec de diputat a les Corts republicanes i durant aquest temps la seva activitat política s’havia repartit entre Madrid i Figueres. Des del nomenament fins a la insurrecció militar, continuava rebent homenatges per l’estada a la presó. A tall d’exemple, es va col·locar una làpida amb el seu nom en un carrer de Borrassà (Alt Empordà). L’acte, organitzat pel Centre de Germanor Autonomista d’Esquerra Republicana de la població i acordat pel plenari de l’Ajuntament, fou un esdeveniment d’afirmació política que va culminar amb la col·locació de diverses làpides dedicades a líders i herois republicans, un fet que es va criticar per part d’alguns sectors. Per exemple, El Diari de Girona: d’avisos i notícies criticà amb certa ironia que no hi hagués cap prohom esquerrà1 que no tingués un carrer amb el seu nom. Tot i que Puig Pujades assegurava que no era partidari d’honorar en vida ni polítics ni poetes, acceptà l’homenatge i afirmà que, més que en persones, s’havia de pensar en aquelles “idees perennes” que encarnen els homes. Els eixos del seu discurs foren la catalanitat, la democràcia i la dignitat de la República, valors a través dels quals era possible mantenir l’hegemonia de la potestat civil i eludir qualsevol confrontació. En aquell moment, tan sols faltava una setmana per al cop d’estat i els arguments del discurs semblaven preludiar l’imminent aixecament del 18 de juliol: Instituir la República és proclamar que milions d’homes sabran traçar ells mateixos la regla comú de llur acció; que sabran conciliar la llibertat i la llei, el moviment i l’ordre; sabran combatre sense esbocinar-se; que llurs divisions no aniran fins a una 1 | “Xirinola a Borrassà”, a “Informació General”. Diari de Girona: d’avisos i notícies [Girona], 147 (6.7.1936), p. 2.

222

JOSEP PUIG PUJADES (1883-1949). CERVELL I PARAULA DEL CATALANISME REPUBLICÀ

furor crònica de guerra civil; i que mai no cercaran en una dictadura, encara que fos passatgera, una treva funesta i un repós covard.2

Puig Pujades temia una guerra civil i pretenia combatre-la amb un discurs netament constructiu i a favor del treball per la legalitat republicana que havia d’aspirar a enfortir el poble, la ciutat i la terra. Per això, animava a estudiar, meditar i construir, eixos bàsics per a la dignitat de la República.3 Aquesta activitat pública es complementà amb la de l’home de premsa que dirigia paral·lelament el periòdic Empordà Federal. Segons el número aparegut el 18 de juliol, Puig Pujades fou present a la inauguració d’una exposició, organitzada per l’Agrupació Femenina d’Esquerra local, al saló teatre del Casino d’Espanya de Portbou. En el mateix exemplar s’assenyalava que el polític havia format part del Comitè d’Honor de les Olimpíades de l’Alt Empordà i que la seva intervenció havia estat necessària per rebre el suport econòmic de cinc mil pessetes del ministeri d’Instrucció Pública per celebrar les colònies infantils. El número del 18 de juliol sortí amb normalitat i, lògicament, sense referir-se a la Guerra Civil. Les dues setmanes següents, però, van passar sense l’aparició de cap periòdic a Figueres a causa del desordre a tots els nivells que es vivia en els inicis del conflicte a la zona republicana. L’esclat de la guerra comportà que el setmanari, en reaparèixer el 8 d’agost, experimentés canvis substancials tant en els membres que formaven part de la redacció com en els continguts ideològics i el format.

En els primers dies de la guerra, els escamots de milicians constituïts en comitès del nou poder revolucionari van controlar la situació al marge de les autoritats civils i governatives. Els elements d’Esquerra Republicana foren acusats de facciosos quan s’oposaren a les demandes del comitè, els de dretes foren acusats de connivència amb els insurrectes i es revifà l’onada d’hostilitat contra el clergat i els militars. En aquell moment, el vertader govern de Catalunya era el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que intentà coordinar tots els comitès locals.

L’acció de l’Ajuntament de Figueres va quedar desbordada i amb l’absentisme de les classes moderades, republicanes i antirevolucionàries van triomfar els elements extremistes, que en pocs dies van aconseguir fer-se amb el control de la situació.

Era la guerra. Com va escriure l’escriptora figuerenca Maria dels Àngels Vayreda, “ens van agafar de sorpresa, com a tothom. Vèiem sense comprendre-hi res com aquella follia col·lectiva de proporcions insospitades arrossegava el nostre poble cap a la seva desfeta nacional”.4 L’escenari polític que comportà aquesta nova realitat a Figueres i a l’Empordà impossibilità la iniciativa política dels homes de 2 | “Una gran diada republicana a Borrassà”. Empordà Federal [Figueres], 954 (11.7.1936), p. 3-4.

3 | Ibídem.

4 | Vayreda, Maria dels Àngels. Encara no sé com sóc. Barcelona: Club Editor, 1994, p. 79.

AQUELL 19 DE JULIOL DE 1936

223

la FRSE. Puig Pujades, sense gairebé temps per desenvolupar el càrrec de diputat a Corts, es trobà en una posició secundària que l’acabà marginant malgrat el lideratge polític anterior. Els resultats electorals no corresponien a una nova situació que era impossible controlar i amb la qual Puig Pujades se sentia desbordat. Ho recordava Agustí Cabruja amb aquests termes: Sembla que encara sento la seva veu, a través del teléfon, implorant, a les nostres autoritats, des de Figueres, auxili en nom d’un ordre i un respecte que ja no existia...

(Havia arribat a l’Empordà, una allau de gent forastera àvida de guerra i de sang).

Davant d’aquella invasió, i de la seva impotència, l’home es desfeia en clams i en llàgrimes... “Amb aquest Empordà, amb aquest cel tan clar i tan pur, com és possible que el cor dels homes hi floreixi l’odi i la venjança”.5

L’esclat de la guerra suposà que tant les Corts com el parlamentarisme es convertiren en vestigis del sistema democràtic espanyol.6 Les sessions preceptives que marcava la Constitució es van celebrar periòdicament, però es tractava més d’una obligació legal i d’una eina de propaganda internacional que no pas del manteniment del parlamentarisme.7 Tot i que la presència dels diputats d’esquerres va ser escassa, Puig Pujades intentà assistir-hi –amb certes dificultats, com constatarem en el capítol següent. Així mateix, també el retrobem fugaçment amb aparicions públiques en què va compartir protagonisme amb d’altres forces polítiques ascendents: formà part de les comitives organitzades per l’Ajuntament al costat de l’alcalde Marià Pujulà, el primer d’agost acomiadà una columna integrada per mig miler d’homes que anaven al front, i posteriorment participà en un míting al teatre El Jardí presidit pel company Estrada, on també van intervenir Pere Gibert (PSUC), Pere Bellostes (POUM), Antoni Orts (CNT), Joan Carreres (Federació Local de Sindicats Obrers), Àngel Pinardell de la FAI i un representant de la UGT. Tots coincidien a defensar-se del feixisme i a lluitar per la victòria de la República.8 La ressenya que en va escriure La Vanguardia assenyalava encara el paper destacat de Josep Puig Pujades en un acte que, segons diu el diari, va aplegar un públic nombrós.9 Pocs dies després, Puig Pujades proposà que es fonessin les campanes de les esglésies de Figueres per aixecar, amb el bronze de les campanes, monuments a 5 | A.C. “J. Puig Pujades”. La Humanitat [Mèxic], 17 (abril-maig de 1949), p. 2.

6 | Gonzàlez Vilalta, Arnau. Els diputats catalans a les Corts republicanes (1933-1939). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009, p. 362.

7 | Ibídem.

8 | “Noticiari”. Empordà Federal [Figueres], 957 (15.8.1936), p. 5.

9 | “Implantación de la jornada de 40 horas. Las colonias escolares. Noticias diversas”. La Vanguardia [Barcelona], 22.592 (11.8.1936), p. 8.

274

Menjador familiar del matrimoni Puig-Carbona.

La imatge mostra les nombroses ceràmiques, retrats i peces d’antiquari que col·leccionava el polític. Figueres, c. 1920 (APJPP)

275

Dormitori de Josep Puig Pujades.

Al centre de la imatge, el retrat que Salvador Dalí li va pintar a l’entorn de l’any 1920. Figueres, c. 1920 (APJPP)

276

D’esquerra a dreta, dempeus, Lluís Bonaterra (pianista), Marià Llavanera (pintor) i Rafel Ramis (mestre); asseguts, Josep Bonaterra (pintor), persona no identificada i Josep Puig Pujades. Figueres, c. 1905. (CFB)

277

Trobada a casa dels Dalí. Es Llaner, Cadaqués.

D’esquerra a dreta, Salvador Dalí, assegut en primer terme; darrere seu, dempeus, Ricard Martín, Alexandre Deulofeu, Joan Puig i Ferreter, Josep Puig Pujades i Ignasi Iglésias. Asseguda, Lídia Noguer; darrere seu, drets, Josep Maria López-Picó i Francesc Guillamet; assegudes a terra, la nena Rosa Deulofeu i al seu costat Adela Carbona. A la dreta de la fotografia, amb un vestit blanc, Anna Maria Dalí, c. 1927. (APJPP)

278

L’alcalde de Figueres, Marià Pujulà, i el primer tinent d’alcalde, Josep Puig Pujades, en una desfilada festiva per commemorar l’aniversari de la proclamació de la Segona República.

Figueres, 14 d’abril de 1936. (AMF) — Visita a Figueres del president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, el 5 de novembre de 1931, acompanyat de Josep Puig Pujades, a la seva esquerra, i de Marià Pujulà, a la dreta. (AMF)

279

Visita de Josep Puig Pujades a les ruïnes d’Empúries. A la imatge, passejant per la ciutat romana. Darrere seu, l’arqueòleg Pere Bosch Gimpera i Carles Rahola, c. 1932.

(MAC-Empúries) — Acte festiu a Jafre (Baix Empordà).

Josep Puig Pujades, assegut al centre de la imatge, hi assisteix com a comissari de la Generalitat de Catalunya a les comarques de Girona, 1933. (APJPP)

280

Josep Puig Pujades a la cel·la de la presó de Girona, on va dedicar part del seu captiveri a la lectura i a l’escriptura de diverses obres literàries, c. 1935. (APJPP) — Les imatges de Lluís Companys i Josep Puig Pujades, empresonats, presideixen el míting de la Federació Socialista de l’Empordà celebrat al Teatre el Jardí en presència de Carles Pi i Sunyer. Figueres, 14 de febrer de 1936. (APJPP)

281

Josep Puig Pujades sortint de la presó de Girona en ser elegit candidat pel Front d’Esquerres en les eleccions del febrer de 1936. (APJPP)