Arreplegator 57 by Pere S

4d7 Festa Arquitectura 30-4-2008

Maig 2008

Arreplegator NĂşmero 57

Paginador Pere Saguer Col·laboradors Manel Mendoza Jaume Torres Núria Díaz Pere Saguer Tresa Deu Minuts Adrià Pallejà Jordi Paretas Eustaquio Xiquitrins Pep Masoliver

El que tenim Tenim moltes coses, no et tallis i amb calma (i sense el cali/birra a les mans per evitar una desgràcia (tan com per la pèrdua de líquid màgic com el malbaratament de paper...) obre’l i fes-hi un cop d’ull. No m’expliqueu perquè tenim una mena d’índex si la gent va directe a les fotos (crec que ho puc arribar a entendre)... que us heu llegit mai aquest apartat? oi que no? Doncs a partir d’ara el guardarem per coses importants! I clar home! I si voleu, el pròxim número us poso una llista de Xupitos per fer a casa els Diumenges quan esteu avorrits! Serà “la columna de l’Arreplegator”, un èxit! un èxit! Podeu fer el que volgueu amb la revista, no tenim copiright, ni copyleft, ni copiguai, ni creative commons, si vols Arreplegators vells a la nosta web te’ls pots descarregar en PDF (t’ho dic perquè no vagis d’amagat a la fotocopisteria a fer-ne més, que a més a més queden malament). Si mai et passa pel cap vendre l’Arreplegator i et fas ric com en Bill Gates no te’n descuidis de nosaltres i passa’ns una mica de pasta maco/a, ja saps que ho invertim en causes solidàries....

Tiratge 200 Exemplars

La revista no es fa responsable de les opinions expressades pels seus col·laboradors. (Ni molt menys de l’escrit que ha aparegut a la part superior).

EDITORIAL La Revista I un altre Arreplegator fet de nit (el dia que no el faci ràpid i a última hora crec que em veuré incapaç de fer-ho...), no fa res recordo que a MÀ vaig corregir un per un els Arreplegators de Perpinyà, una feinada però que vaig aprendre a no tornar a fer (és com allò de copia cent vegades “callaré al local d’assaig quan cantin pinyes i muntin castells” i quan ets a la vora del 30 ja no saps el que escrius i després al cap d’un temps ho tornes a xerrar durant l’assaig quan no toca...). Gràcies a tots els que heu enviat articles, sobretot els novatos (i no taaaan novatos) que se que costa enviar articles, però al final t’hi acabes acostumant fins i tot pot convertir-se en una addicció! Sinó pregunteu-li a en Manel! (Gràcies! I també les crítiques constructives!) Els que no, us maleeixo! Sou els responsables que l’Arreplegator s’assembli cada vegada més un àlbum de cromos de castells (com que els castells son la “repera”*, no ho notem i ens flipem molt mirant-los... i ens sembla DPM*). Ja cal que us poseu les piles perquè no passi com l’any passat i ens quedem sense l’Arreplegator “final de temporada”, seria molt trist repetir-ho enguany... i crec que no cal imitar a cap equip de futbol oi? PD: Al final de l’Arreplegator hi ha dos dibuixos de la canalla del Riberal que ens van enviar per correu, que trempats oi?

(*) Evito posar paraules “prohibides” perquè he vist menors llegint l’Arreplegator (el de Perpinyà) i no vull que els seus pares es pensin que ajudem a degradar l’educació dels seus fills/es...

CARTA DEL PRESIDENT Pere Saguer Ja som a la diada Arrepelgats, i aquesta actuació, hàgim fet el que hàgim fet n’estic orgullós de ser president i de portar la camisa que em va ensenyar els castells que no havia fet ni participat mai des de llavors. Sempre serà la primera colla a la que he format part i de la que no en deixaré de formar mai, perquè com a tothom, marca l’etapa universitària (i la que queda!) i sobretot una manera (puc dir privilegiada?) de viure-la. Aquest any l’he viscut de manera presidencial, tot un detall que se’m va oferir a principis de temporada, amb unes ganes impressionants i amb unes idees que malgrat algunes no s’hagi arribat a complir, crec que la colla ha sabut entendre quan es ho hem explicat i que en general, ha aguantat força bé. Entendria qualsevol persona que hagi trobat a faltar alguna cosa aquesta temporada, entendria als i les vells/velles presidents/es si em fessin una crítica de com ha anat la junta (en general) aquesta temporada, però us puc donar amb la total seguretat del senyor verd que tan la junta com jo ho hem fet el millor que hem sabut fer, i n’estem contents... no, diria més, orgullosissims d’haver-ho pogut fer! No vull semblar un balanç final de temporada, perquè per això ja tindrem al Setembre que és quan toca i les vacances han ajudat a fer un flashback amb tots els alts i baixos (sobretot com hem solucionat aquests últims). Espero que hàgiu gaudit molt (i com sempre a Arreplegats) la temporada i estigueu ja mentalitzats per començar la següent amb unes ganes irresistibles de superar aquesta, i especialment als putusnovatus/es que tingueu ja pensats portar a molts amics i amigues a assaigs perquè sabeu que ha sigut el millor any que heu tingut i no voleu que ells s’ho perdin. Moltes abraçades i visca arreplegats! Som més bons que la mare que ens va parir!

pd6fc Aniversari Arrepelgats 21-12-2006

Oda al Limonchelo Tonyu, 6q, Fèlix, Maria, Eloi, Jep, Brigitte, Dídac i Jaume No sé si hi seré a temps per aquest Arreplegator però això s’havia d’explicar en algun lloc… (Es refereix a l’anterior, el número 56 que correspon al de Perpinyà) Fa temps que havia sentit comentar en algun assaig, al bar d’industrials o algun dia que havia quedat amb alguns PN’s i Nuvatus’07 la idea de fer alguna calçotada o fondue… La veritat és que últimament he estat bastant liat preparant coses que volem fer aquest any els nuvatus (a veure com ens en ensortim d’aquest Perpinyà) i per si no fossin poques les coses que estàvem fent em vaig oferir per cedir la casa de Calafell per passar-hi un cap de setmana. La meva idea era fer-ho cap a Setmana Santa i que pogués venir més gent si feia més bon temps i dormir fent bivac a fora, perquè a dins és molt petitó, però… Sorpresa, se m’obra de cop una conversa de Messenger d’un futimer de persones d’aquelles que si no hi poses els 5 sentits no entens res perquè hi ha més de tres converses paral·leles i alhora, i resulta que estaven organitzant una fondue per aquell cap de setmana, faltava un dia i poques hores...i vaig dir...”m’apunto!”. Però no teníem casa... primer vaig dir: “veniu a la meva!”, però després vaig pensar que seria liar-la massa i em vaig rajar i mig desdir però de seguida els hi vaig dir, si ho monteu bé i us organitzeu per mi perfecte però crec que no tindrem temps ni cotxes... Però a arreplegats tot és possible i tot es pot fer i en un temps rècord estava tot muntat, el problema seria com arribar i si hi cabríem dins de casa per no congelar-nos estirats pel terra. Un comandu venia de Vilafranca, l’altre comandu venia en moto i uns altres 4 en tren. Em van dir que no digués els noms per poder-ho explicar tot sense censures però segur que deduireu qui és qui, així que ho escriure tot i amb noms!

Ens vam trobar a Sants i quan vam veure les bosses de menjar...buf mare meva si ens sortirà per les orelles... La Maria havia comprat no sé quants kilos de formatge, vi, etc per la fondue de formatge, la Brigitte portava xocolata i fruites per fer la fondue de xocolata de postres i a calafell, ens esperaven tot de salsitxes i carn de pinxos per la fondue de carn.

Així que nosaltres, les dues noies, el Dídac i jo vam pillar el tren, seguidament el bus i vam arribar a calafell i vam començar a preparar el terreny per la resta de PN’s i Nuvatus que vindrien... com que el Tonyu, 6Q i Fèlix no vindrien fins que comencés el Barça vam decidir anar a fer una excursió pel bosc i l’hort de darrera de casa, era negre nit i anàvem amb una llinterneta, jo no sé els altres però jo era l’únic que em coneixia el bosc però era de nit i em trobava desorientat i hi anava acollonit... La Maria anava davant de tots dient que no passava res i jo per acollonir-la i rebaixar la tensió del moment vaig tirar una pedra a unes mates que hi havia al seu costat perquè es penses que hi havia algú o alguna cosa, quin riure va fer un bot impressionant XD. Quan tornàvem ens havíem desorientat una mica i vam tirar pel dret per sobre d’uns esbarzers o punxes i vaig preguntar: que us ha semblat? tornem? La Brigitte va deixar anar en un moment tres frases mítiques d’aquest cap de setmana: “Ja està bé Jaume, em portes a l’hort...no torno satisfeta i en surto plena d’esgarrapades!”. Aquí els altres ens vam començar a pixar de riure i quan parem de riure al cap d’una estona quan ja havíem arribat a casa, torna a dir: “És que sóc la tia més tímida que et pots tirar a la cara...”, jajaja més riures, no podíem parar. Al cap de poc van arribar els vilafranquins i vam començar a mirar el Barça, seguidament Sing Star fins que van arribar els motoristes, l’Eloi i el Jep. Ja hi erem tots els que havien estat des del principi a la multiconversa del messenger menys la Sareta que no es trobava bé i no va poder venir. A les 12 de la nit vam començar a preparar la fondue que va ser tot un èxit, no va quedar absolutament res, boníssima. Vam seguir jugant al Sing Star, després al Trivial però era molt fàcil, jo no sé si les preguntes estaven trucades o èperò contestaves Euro, Nelson Mandela,

Gandhi o Ninguno i sempre l’encertaves xd. Però tot i així teníem un buit, necessitàvem coses AZU, així que vam retornar a jocs de l’inici de temporada...vam jugar amb la pilota aquella que canvia de color de gris a vermell, i al mític joc dels paperets...Resulta que no havíem comprat res d’alcohol, bé si que n’havíem comprat però a casa no va arribar res! Diguem que es va perdre pel camí. Així que van “mangar” amb el meu permís el que teníem per casa dels meus pares i vam encetar una ampolla de “Limonchelo” que va volar en un tres i no res, i aquí si que va començar la festa... als paperets les preguntes és van fer més originals d’aquest pal... “Li has bufat mai la gralla a un borinot? He tocat el toc de castells i tot.” (va ser la resposta) Nota: per qui no ho entengui que malpensi, però vaja crec que és evident, i sinó beveu Limonchelo i arribareu a la mateixa conclusió que nosaltres xd! El Jep se’n va anar a dormir i el Tonyu i jo, al cap d’una estona vam decidir dur a terme la missió d’entrar a la habitació del Jep silenciosament (realment dormia??)...així que disfressats de guerrers, arrossegant-nos pel terra i fent tombarelles per evitar ser vistos vam arribar a obrir la porta del Jep, però ell ja s’havia despertat perquè l’Eloi s’havia començat a descollonar de riure al veure’ns fent el notes. Que més podíem fer? No volíem dormir... I a mi se’m va acudir jugar a la “Tribu del Silenci”, pensava que ja coneixeríen el joc, però per sorpresa meva ningú el coneixia, (si no el coneixeu, no pregunteu què és! És un joc que s’ha de viure, sigueu valents i atreviu-vos a entrar-hi xd!) Com que d’aquí si que no podem explicar res, només recordar que el 6q ens volia demostrar la seva capacitat de veure’s cervesa sense parar abans de començar el joc (però no en teníem, l’únic que hi havia com hem dit era Limonchelo), el tonyu ens va fer una demostracio del seu Factor X, tot motivat de com fer toques amb una mandarina i un pegamento de barra i el canto de la raqueta i rematant-los amb el taló, et pixaves de riure (no sé si quan beu se li activen poders especials o què, però realment era impressionant! Jajaja!) i de la Brigitte, que dir-ne jajaja! (pregunteu-li a ella que va passar, va ser la primera en entrar a la Tribu, genial!). Després d’això vam preparar els sacs de dormir i vam dormir una mica fins que...algú em va trucar a primera hora del mati i ens vam despertar i mai millor dit que amb Toc de Castells, el Tonyu es cagava en els putus mòbils i

semblava una mòmia dintre del sac, va ser l’últim a despertar-se. Vam decidir baixar al bar de Calafell a comprar beguda pel dinar i a jugar una mica a futbol i fer un assaig de cap de setmana, vam baixar amb alguna faixa i mocadors, però abans...brillant idea...”és possible fer pilars dins d’un cotxe?”. Dons sí, vam obrir com un porticó del sostre del cotxe del tonyu i vam fer un senyor pilar de tres, (el Tonyu al seient del conductor, el Jep i la Maria amb els peus per sobre el cotxe). Per acabar, vam dinar pizzes, vam recollir la casa i vam fer l’última bogeria, havíem d’arribar a l’estació del tren amb un sol cotxe (8 persones dins), i havíem de passar per força per davant de la Guàrdia Civil, previ avís del Jep que va trucar amb la magnífica frase: “Una pregunta...si vamos más de cinco personas en cotxe i nos pillan...sacan puntos al conductor o tenemos que pagar multa todos?” El policia suposu que flipant que li estiguéssim informant que sabíem que no era correcte però que ho volíem fer, va contestar al Jep: “M’he està tomando el pelo?” El Jep tot serio (i nosaltres pixant-nos de riure...) “No, No, de verdad...” pip-pip-pip, massa tard, ja havia penjat. I bé, tot i el rotllu que he escrit aquí, queden moltes i moltes coses per explicar, com per exemple un pilar amb el Paretes (que està present a tot arreu, tot i que no hi era), abans de fer la fondue de fruita i xocolata, vam enfaixar dues peres petitones i l’Eloi va voler fer un pilar amb el Paretas, xd! Apa, no m’enrotllo més! Més endavant quan faci més bon temps ja organitzaré alguna cosa amb més temps i calma, de manera que pugui venir molta més gent i dormim amb sacs de dormir fent bivac i fem una calçotada o el que vulgueu! Apa que vagi bé! Jaume (falconer). 16 i 17 de febrer de 2008

“Fe de rates” Manel Darrerament és gratificant la feina a l’Arreplegator... és, diguem, per mi fàcil... ja que n’hi ha prou amb una tasca de reciclatge i correccions d’articles anteriors. Em sento com aquests programes del cor que agafen la noticia més senzilla i la van allargant i allargant fins treure-li tot el suc (segurament sense necessitat...). Aquest article és un exemple... és una arenga que vaig escriure per publicarla a l’Aniversari del desembre degut a unes discussions i unes impressions que havia detectat a pinya i a les darreres actuacions, però per error editorial no va sortir publicada fins dos o tres mesos després a Perpinyà... per descobrir que al marge de que perdia tot el seu sentit i la seva intencionalitat (d’engrescar la gent per l’aniversari) l’havien publicat erròniament (quadres incomplets...) ... així doncs per tercer cop intento publicar aquest article però heu de fer un esforç intel·lectual ja que em nego a canviar cap paraula, així que vosaltres mateixos haureu de fer l’esforç i al final de l’article allà on posa “BON ANIVERSARI A TOTHOM” llegir “BONA DIADA A TOTHOM”... Crec que no serà difícil... I si aquest cop l’article surt bé... prometo escriure un altre que no hi tingui res a veure!

CASTELLS IMAGINABLES. Estat de la questió. Manel Podeu dir el que vulgueu...però jo estic preocupat. Suposo que realment és normal que algú que entra en una colla nou no sigui gaire conscient de moltes coses d’aquella colla... Quant ha hagut de lluitar tothom per arribar on som, quanta suor i sovint llàgrimes han patit arreplegats i arreplegades patint per avançar una miqueta en el nostres somnis castellers. Som els millors. Som la millor colla del món universitària o no. Tant algú que no ha fet mai castells com aquell que ve d’una colla on potser fan 4d8 com a xurros ha de fer un exercici de reflexió i ment freda per arribar a comprendre que són els castells universitaris i com a paradigma d’aquests els castells d’arreplegats. Són cada dia el límit i llavors una miqueta més. són confiança plena més enllà de la teva seguretat de tots els companys per que MAI hi haurà un castell que puguis qualificar de rutinari. És sempre aprendre és sempre lluitar i és sempre superar-se. MAI hem deixat de fer-ho!!!! Es per això que us demano que ho seguiu fent que seguiu motivats i que cada passeta que fem... la senti tothom! Per acabar un exercici d’imaginació... tanqueu un moment i relaxeu-vos. Imagineu que estem al Novembre de 1996...ara tot just fa 11 anys! Tothom no té internet, ningú té pràcticament mòbil, Aznar acaba de guanyar les eleccions, es clona l’ovella Dolly, mor el científic Carl Sagan... i uns quants arreplegats reunits en un bar no tenen més feina que somiar per tots nosaltres... somiar en nosaltres... somiar en on arribaríem anys després... somiar on som ara. A continuació reprodueixo el mític article sobre els castells imaginables... que varen escriure aquests somiatruites al novembre de 1996 i que es va publicar a l’arreplegator número 2. Si us plau no deixem que els seus somnis, allò que van desitjar per nosaltres i que els hi va semblar de vagades “increible” no és compleixi! S Comença així: Abans de què algú que llegeixi aquesta llista ens titlli de molt fantasmes, cal advertir que aquesta llista no és un projecte de futur, exceptuant les parts

inicials, sino només una manera de somiar per escrit (s’ha de tenir en compte que es va realitzar a altes hores de la matinada, en un bar i amb unes quantes gerres de cerveses a la panxa) . Tot i això, hi hem posat els quadres per les dates, encara majoritàriament en blanc, per que pogueu anar-los omplint (si s’escaigués). Abreviatures: a: amb agulla; ps: aixecat per sota; f: amb folre; fm: amb folre i manilles; fmp: amb folre, manilles i puntals

Castells assolits per alguna colla universitària Castells

carregats

descarregats

p4 p4ps 4/6 3/6 4/6a

5 maig 1995 14 novembre 1996 16 maig 1996 19 desembre 1996

18 desembre 1995 29 novembre 1996 10 maig 1996 14 març 1997

Castells assolibles Castells

carregats

5/6 9/5 7/5 7/5ag

9 maig 1997 10 desembre 1998

descarregats

Castells creïbles més increïbles Castells 2/6 p5 3/6ps

carregats 18 desembre 1997 30 abril 1998 23 abril 1998

descarregats 23 abril 1998 9 maig 1997

Castells increïbles menys creïbles Castells 7/6 7/6a p5ps 9/6 p6/f 2/7f 4/7 3/7 4/7a 5/7 4/8f 3/8f 4/8af 3/7ps

carregats

descarregats

6 maig 2005 21 desembre 2006 7 maig 2004 8 maig 1998 11 maig 2001 10 maig 2002 7 maig 2004

29 abril 1999 9 maig 2003

Castells increïbles més increïbles Castells p7fm 2/8 fm 4/9fm 3/9fm 9/8f 4/9afm 5/9fm

carregats

descarregats

Desfassaments absoluts Castells

carregats

descarregats

2/9 fm 4/fmp

He omplert les dates que hem carregat i/o descarregat els castells completant la taula fins ara. Us heu adonat que portem molt més de la meitat de la taula? I això que ells només concebien castells de 8 pisos folrats!!!! Ara només queda completar-la amb il·lusió! Feu l’exercici d’omplir-la i al primer novato que me la presenti (amb novato no em refereixo només a la gent d’aquest any...) el convido a algo en la pròxima festa!!!! VUISCA ARREPLEGATS!!!!! BON ANIVERSARI A TOTHOM!

Carta d’una Putanovata Tresa Hola em dic uf! a veure… es que jo em dic Teresa ( com el local!!) siii ja ho sé de fet crec que és la primera cosa que vaig aprendre en arrivar a Arreplegats. Llavors algú em va recomanar posar un 2 radere el meu nom i fer-lo 3A2 però no m’agradava gaire. Després un noi amb barba d’indigent que més tard he sabut que es diu Joan de Vilafranca va començar a dir-me sencillament “local”. Home, a mí m’està prou bé. Total, que sóc novata. Em va convencer el Jaume falconer perquè vingués un dia que a la uni no teniem microones ( res a veure...) i tothom em va rebre tan bé que he hagut d’anar tornant... i llavors et fas de pinya, i et compres la camisa i és clar, tens ganes de posar-te-la... i bé, que és molt fàcil pasart-ho

bé. I aquí segueixo. Per cert, en les meves primeres cuatre setmanes em vaig 15 deixar dos jerseys, una camisa ( dos cops) i uns pantalons... això es algún récord? I... no sé què més dir... que m’ho vaig pasar molt rebé a Girona i això que ni tan sols em vaig quedar a sopar... espero que no plogui per la Diada dels Arreplegats! Viatge a perpinyà Xiquitrins Temps era temps que un grup de joves agosarats van decidir emprendre un llarg viatge per veure què hi havia més enllà de les altes muntanyes. Els pares espirituals del clan es deixaren guiar per la verda llum que sorgia de darrera els Pirineus. Què hi havia allà que els resultava tant familiar, i tant exòtic a la vegada? Camina que caminaràs, arribaren a l’origen d’aquella estranya força que tant lluny de casa els havia portat. Però, quina fou la sorpresa quan descobriren que, en realitat, encara estaven a casa. Doncs resulta que aquelles persones parlaven igual que ells, tenien les mateixes il·lusions, les mateixes tradicions... i alguns, no se sap ben bé perquè, somiaven, com els nostres aventurers, en portar el color verd més amunt de les estrelles. Tal fou la joia d’aquell encontre, que els verds exploradors continuaren repetint el viatge any rere any. I celebraven aquells tres dies amb més alegria que la festa major de sa vila. I abans de marxar sempre feien un gran àpat en honor a aquells llunyans germans. I tothom marxava feliç d’haver estat allà, i trist de no quedar-s’hi més... i pensant en quan tornarien l’any següent. I era tanta la il·lusió per anar a visitar aquell indret, que la notícia s’expandí com la pólvora, i que altres grups de joves agosarats foren convidats i també s’uniren al viatge. I eren tant grans els vincles creats entre gents de tant llunyanes contrades que, segons conta la llegenda, cada segona nit de l’estada es muntava un ritual satànic d’unió que cap participant podia oblidar mai més. Els colors verds, blaus i vermells es confonien en el color de l’harmonia. Una droga comuna de tres dies de durada, que sempre convidava a repetir.

I succeí que, anys més tard, es retrobaren dos vells caminants. Malgrat haver caminat en grups diferents, blaus o verds, estaven permanentment units per la màgia de les muntanyes del Nord. Units per l’aigua vermella d’un tal “Justo”. Units, al cap i a la fi, per la il·lusió de tocar el cel... I va ser en aquell instant que l’esperit de joventut els omplí de nou els seus cors. I com havien fet anys enrera, van tornar a omplir els farcells i emprengueren el camí de les grans muntanyes del nord. I guiats per la força del senyor verd arribaren, ja de negre nit, al sagrat poblet on tantes bones estones havien passat. Però en l’alegria del retrobament passà una cosa inesperada. L’explorador més petit s’adonà que aquells ja no eren els caminants que temps ençà havia conegut. On eren els seus germans de ritual? En quedaven tant pocs! Per un moment, se sentí sol. Era una taqueta blava enmig d’un immens camp de color verd. I no coneixia ningú! Però l’autèntic esperit del senyor verd és misericordiós. I és per això que, fent ús dels màgics beuratges de la sala, aconseguí confondre els colors en la foscor. I fou així que el blau homenet s’introduí a la verda cerimònia. I els beuratges foren repartits en germanor. I l’harmonia, un any més, s’apoderà d’aquell màgic indret. No hi havia ni blaus, ni verds, ni gent d’aquí ni d’allà. Hi havia cares noves i alguna de tota la vida. Però el més important, és que tots eren germans. El blau homenet ja no es trobava sol. Foren uns dies màgics, on joves i no tant joves compartien místics moments de comunió. La màgia arcana regnava encara en els vells rituals. I les nits s’empalmaven amb els dies. I el temps perdia tota importància. I la gent era feliç. I l’últim dia es celebrà un gran dinar en honor als germans amfitrions. Ja estaven creuant les grans muntanyes de tornada a casa, quan un dels dos vells amics, el més gran, girà el cap enrera i somrigué... Feliços d’haver-hi estat. I tristos perquè marxaven. I... tornarien l’any següent??? I fou així, que un barrufet va tornar a viure la llegendària experiència de Perpinyà. Gràcies a tots! Xiquitrins (Xoriguer).

carta d’un putonovato Deu minuts Hola em dic Joan Bellés i Roca - deu minuts pels de sempre i sóc un putunovato industrial. Bé, aquesta és la plantilla, ara com continuo... Suposo que podria començar per la pregunta del milió: per què deu minuts (mil arguments ho deixarem per un altre arreplegator)? És ben fàcil: tot comença quan en el meu primer assaig, a física, l’altre Joan s’adona que té competència nominal i no vol repetir-se perquè ell va arribar abans. Llavors em pregunta “on vius?”, i vaig contestar “a deu minuts caminant”. Jo mai mai he creat un mote tan ràpidament. Encara que fins aquest febrer no m’havia fet mai la idea de pertànyer a una associació castellera (ni tan sols sabia que existeixen algunes només d’àmbit universitari), la veritat és que sempre m’han impressionat els pocs cops que he vist els castells fer-se i desfer-se; en aquest sentit dono les gràcies a en Jaume i el seu proselitisme actiu per brindar-me la gran oportunitat de viureho de primeres mans, mai millor dit. Espero que tots junts puguem passar molts bons moments i fer molts bons castells. Res més bell que un bon castell. Visca els Arreplegats!

CARTA D’UN PUTUNOVATO Adrià Hola, sóc un putu novatu i em dic Adrià. Tot i ser d’una zona amb molta tradició castellera (de La Pobla de Mafumet, per qui no ho conegui és un poble bastant petit que es troba entre Tarragona, Reus i Valls.) mai havia format part de cap colla castellera, tot i que sempre m’havien atret força, per incompatibilitat d’horaris i problemes de transport. Tot va començar quan després d’uns dies d’anar al bar d’industrials (estudiu a l’ETSEIB), en jaume(falconer), company de classe em va comentar que si volia venir a un assaig, i em vaig animar a anar-hi. El primer assaig em va sorpendre molt, ja que només presentar-me em van fer ficar a la pinya, i no deixa de ser una situació molt curiosa al no haver format part de cap, però bé, amb el temps aprens de l’altra gent i vius amb més emoció els castells. I més endavant han anat venint les diades, i continues visquent aquest sentiment casteller. No res, esperu poder aprendre mol més amb Arreplegats i continuar disfrutant del que significa fer castells amb aquesta colla, una sensació que val la pena viure. Visca Arreplegats!!

ENTREVISTA EN...PROFUNDITAT... D’en Manel a la Núria

Hola Núria…presentat dient-nos quatre coses que tothom hauria de saber de tu!

Molt bones! Em dic Núria Díaz Llop, sóc de Sant Cugat del Vallès tot i que em sento molt identificada en un poblet del Tarragonès, Altafulla, on hi he passat bona part de la meva infància. Tinc dinou anys, dotze dels quals els he dedicat als castells. Sóc una apassionada dels esports (per això estudio INEFC) i també m’agrada força escriure. Enguany és el meu primer any que he entrat a formar part d’aquesta gran colla com és Arreplegats, i tinc la sort de sentir-me molt orgullosa de formar-ne part.

I ara les preguntes:

1.Un somni de petita?

Somnis? Un munt... Dels quals molts, mica en mica, ja els estic construint.

2.Una mania que no puguis evitar? Mmm... Mossegar-me les ungles!

3.A quina ciutat t’hauríem de buscar si un dia et perds?

Més que una ciutat, al poble més bonic de Catalunya: Altafulla.

4. Estàs llegint algun llibre actualment? No.

5. Plores veient pel·lícules? Quan no em veu ningú, sí.

6.Si no estudiessis INEF... que t’agradaria fer?

Quan vaig decidir fer INEF no m’imaginava estudiant cap altra cosa. Ara, en canvi, sé del cert que després d’aquests 4 anys de carrera, en voldré fer una altra... Sempre m’ha cridat molt l’atenció el periodisme i la biologia. Però ves a saber....

7. Un nom de nen i un de nena?

De nena uns quants... Abril, Indira, Maria, Alba, Laia, Aina De nen... Marcel, Òscar

8.Com vas començar amb els castells?

Ui.. Aquesta és una llarga història, però que m’encanta explicar! La meva família té una casa al poble d’Altafulla, i cada any hi anem a passar els dos mesos d’estiu. Allà hi tinc bona part de la família de part de mare (la casa més bonica del poble és de la mare del meu oncle). A Altafulla sempre s’hi han fet castells cada 11 de Novembre a la Plaça del Pou (la plaça més bonica de Catalunya. Si teniu temps, us recomano que feu una escapadeta i visiteu el poble d’Altafulla, és realment preciós i fascinant). Per on anàvem? Doncs quan jo encara no havia ni nascut, els meus pares i els meus tiets sempre anaven a veure l’actuació castellera de la Plaça del Pou. Al Juliol de 1996, el meu oncle i els meus pares em dugueren a veure un assaig dels Castellers d’Altafulla (Castellers d’Altafulla es fundà l’11 de Novembre de 1973 i a l’any 1988 féu la darrera actuació. Al 1995-96 un grup de joves decidiren tornar a donar vida la colla) i jo vaig quedar meravellada d’aquesta activitat. Vaig veure clar que volia anar allà dalt del castell, volia ser enxaneta! No us podeu imaginar la cara que posà el meu oncle (casteller de sempre) quan

21 em va sentir dir això. Li brillaven els ulls. En canvi, als meus pares no els feu massa gràcia. Per això, a aquell mateix estiu de 1996 l’oncle em passava a buscar per casa i em duia, d’amagat dels pares, als assaigs dels Castellers d’Altafulla. Recordo el primer assaig, al casal La Violeta. El meu primer “castell” que fou una columna de tres pisos, diria. Però sobretot, recordo el meu segon castell: un pilar de 4 net d’enxaneta. Jo era tot un nervi que no aixecava dos pams de terra, però amb ganes boges d’aprendre i pujar. Em van dir que anés pujant fins on pogués, i, sense saber encara les passes correctes, vaig anar enfilant-me com podia fins a fer l’aleta. Això passà un divendres, i el diumenge ja hi havia actuació. Així doncs, amb sols un dia d’assaig, vaig anar a la meva primera actuació amb l’oncle i els pares (els ho vam haver d’explicar). L’actuació va anar així: i3d6, i4d6, i2d6. Les meves primeres caigudes, en tant sols dos dies de fer castells! Però... acabàrem amb el PILAR DE 5 (descarregat). Us en faríeu creus de la gran celebració d’aquest pilar. Jo no he sabut la importància que tenia per a la colla fins que no m’he fet gran. Només recordo que molta gent em felicitava i m’abraçava, i total, Jo només havia fet el que m’havien dit: “pujar” sense mirar avall...

Vaig estar amb els Castellers d’Altafulla tres anys. Tres anys on em van ensenyar a pujar, a fer d’acotxadora primer, i després d’enxaneta. Tres anys on vam carregar molts castells però també vam caure de molts altres. I aquí ve la part trista de la història... Arran d’una caiguda força dolenta d’un 3d6 net en la qual jo anava d’enxaneta, els meus pares van decidir per mi que havia de deixar de fer castells. Per mi els castells ho eren tot, i quan vaig sortir de l’hospital ja recuperada, no vaig parar ni un moment de dir que Jo el que volia era tornar a fer castells! En vistes de tot, i tossuda com sóc, vaig decidir anar, altre cop d’amagat, a un assaig dels Castellers de Sant Cugat. Em va agradar l’ambient i al primer assaig em van fer proves d’enxaneta i dosos. Dies més tard els hi vaig dir als pares que havia començat a anar als assaigs de Sant Cugat, i després d’una bona esbroncada, van acabar cedint. A Sant Cugat vaig començar fent d’enxaneta i de dosos. M’ho passava molt bé, però enyorava molt els meus companys d’Altafulla. Sabia però que allà ja no hi tornaria, i que ara el meu lloc era Sant Cugat. Ara amb Sant Cugat faig de quarts als castells de 7 i he fet de quint al primer castell de 8 de la colla; el 4 de 8, que només el poguérem carregar. Amb Altafulla hi tinc molt bona relació i bons amics. Cada estiu vaig a treure el nas pel seu assaig i els animo a que continuïn creixent!

9.Molta gent pensa que en els castells ets una mica kamikaze....Quan s’ha de desmuntar un castell? Jo he tingut la sort o la desgràcia de fer els meus primers castells a una colla on MAI es tirava un castell avall. Recordo que el cap de colla ens renyava si ens fèiem enrere i ens castigava deixant-nos sense pujar al següent castell. A Altafulla era tot un privilegi ser enxaneta, i només ho era aquell que era valent. La canalla havia de confiar en el que digués el cap de colla, i sempre tirar amunt. Ara, que sóc més gran, sóc més conscient del perill en els castells. Tot i que continuo pensat que un castell s’ha de desmuntar quan el cap de colla així ho mana. Crec, a més, que sovint els castellers podem donar molt més del que creiem. Potser creus que el castell està a punt de caure, però has de tenir la sang freda, creure’t el castell, donar-ho tot, però sobretot, escoltar bé el que diu el cap de colla. És per això que crec que la figura del cap de colla és molt important i que s’ha de confiar molt en ell.

10.Quin casteller de fora de l’àmbit universitari... fitxaries per la nostra colla si poguessis?

Ostres.. què difícil... Potser en Fèlix Miret.. Per treure-li el folre al Pilar de 6...

11. Un arreplegat o arreplegada que creguis exemplar.

Per mi, un arreplegat/da exemplar és aquell que ho dóna tot per la colla, i això engloba un seguit de coses que poden donar molt de que parlar. Un bon arreplegat és aquell que considera més important la colla que els seus reptes/ objectius personals, que ve sempre que pot a tots els assaigs i actuacions, que es compromet per la colla, que hi està en els bons i en els mals moments, que diu el què pensa i calla quan cal, i, sobretot, que s’estima la colla i n’està orgullós/a de formar-ne part.

12.Ara m’has respondre amb el nom d’una colla convencional que no sigui la teva... la primera que et passi pel cap després de la pregunta: Castellers de Vilafranca

Quina colla és la més simpàtica? Ui... Moltes!

La millor castellera?

Després d’Arreplegats, Castellers de Vilafranca.

La més complerta? Sants

13.Veus viable el 4d8 arreplegat?

Evidentment, però amb un que altre però. Tècnicament crec que Arreplegats té un potencial molt bo, això no vol dir que no hàgim de dedicar moltes hores d’assaig per millorar aspectes tècnics. Però un 4 de 8 necessita molta gent, el dia que es decideixi tirar a plaça, però també als assaigs. S’han de fer proves de 4 de 7 nets, de lligats, etc, i això requereix molta gent a la pinya, molt de compromís per part de tots. Però penso que el creixement d’una colla comença pel sol fet de que cada un sàpiga que podem fer castells encara més grans dels que ja fem, i que tinguem les ganes i la il·lusió d’emprendre aquesta gran aventura com és un castell de 8 pisos. Temps al temps...

14.Per acabar... et veus a la tècnica d’AZU en un futur?

Jejeje, aquesta pregunta té trampa? Sincerament, no et dic pas que no, però en un futur.

Moltes gràcies Núria!!!

NO ÉS TAN FÀCIL SER VERD. Manel Ahir vaig trobar un document antic dels AZU’S... la meva samareta de la CFIV (mítica Comissió de Festes i Viatges)... en ella (feta fa 5 o 6 anys per una diada de la UAB) sortia la lletra de l’himne que oficiossament havíem adoptat per la comissió.. Una emotiva cançó interpretada per la granota Gustau que van rescatar en Xavi Cruz i l’Abert Jimenez de l’oblit i que porta per títol la significativa frase de “It’s not easy to being green.” De vegades podeu podeu pensar que no és fàcil ser verd... ser arreplegat: moltes hores d’assaig, moltes actuacions, la tècnica no fa mai el que t’agradaria, la junta no t’escolta, les diades són massa lluny, els castells són límit, arribes i tens 100 mails a la pinya, tothom discuteix, altres colles et tenen mania, no t’entenen... Però és un error... ser arreplegat implica sacrifici i abnegació per que és el que toca quan ets a primera línia però la recompensa no té preu i sempre tindràs algú per fer-te costat i fer-t’ho el més fàcil possible. Ser arreplegats està més enllà de mal rollos a la pinya... és cantar “els arreplegats hem fet aquí”, és suar un castell de set a muerte, és anar a Perpinyà, és demanar la dimissió de la junta i la tècnica, és posar-se a totes les pinyes, és anar al bar d’industrials, és contribuir a la desforestació de la gespa d’empresarials, és passar el vespre a la TresA, és anar on sigui per aconseguir gel, és punxar un rimarius, és incredulitat de les altres colles, és el sopar de Sant Fèlix, és sortir per la Mercè, és que el putu miliu et posi un mal nom, és muntar numerets a l’autocar, és creure en el 4d8 (algun maig...), és l’himne i tot del cançoner ... és respecte... i com diu la cançó... ÉS EL COLOR QUE SEMPRE VUI SER. Teniem la traducció/versió castellana en casset...però es va perdre. Si algú la recupera li farem un monument.

NO ES TAN FÁCIL SER VERDE. Himne de la CFIV. No es tan fácil ser verde, te confunden con las cosas mas vulgares y corrientes, mucho mejor sería si fuera dorado, naranja, o rojo, o de otro color mas brillante. No es tan fácil ser verde. Te confunden con la hierba y te pisan. Y la gente pasa a tu lado sin verte, porque no reluces como la luz en un lago o la luna en el cielo. Pero es color de primavera, también verde es una preciosa piedra, y puedes ser muy grande: una montaña muy importante, como un río o las aguas del mar El verde es capaz de ser así y tú preguntándote y por qué y por qué y por qué soy verde y es grandioso, maravilloso, y es del color que siempre quiero ser. Soy verde.

QUE NINGÚ S’HO PRENGUI MALAMENT! Eustaquio Gonzalez Bones! Arreplegades i arreplegats! D’ençà que vaig entrar a la colla he descobert que la idea que tenia de ser AZU no era ni la meitat de bona del que realment és. Sense més, m’ho passo bé fent castells sense parar, actuant a les altres universitats i celebrants cada actuació com si fos l’última. Però, enmig de tot això, hi ha una petita taca, una petita cosa que em molesta una mica. L’integrisme casteller que gasten alguns (pocs s’ha de dir) membres de la colla. Per il.lustrar aquesta idea explicaré les dues situacions d’aquesta temporada que m’han semblat fora de lloc. La primera, l’avalot anti-ganàpia que es va muntar per l’afer Rana Gustavo. Sóc el primer a qui li agrada fer millors castells que ells quan actuem junts. Sóc el primer que fa broma sobre les altres colles i en croncret sobre Ganàpies que és la colla més propera a nosaltres i, per tant, la que inspira més rivalitat. Però, crec que el fet casteller no implica competició entre colles, sino de cada colla amb ella mateixa. Com a molt hi ha un factor d’orgull, però no de mala sang. Per altra banda, segons tinc entès, tant el dibuix com la resta de mobiliari de la Tresa estan intactes. Dit això, què voleu que us digui. Ni posant-me al lloc dels que porteu molts anys a la colla suant la camisa no m’han ofés pas. Ho trobu una broma del més innocent. Per últim, crec que no hi ha res més difícil de tirar endavant que les colles castelleres universitàries. Pel fet de fer castells, que com tota la cultura popular, i concretament la catalana, lluita dia a dia per sobreviure; i pel fet de ser universitària, amb totes les limitacions (molt ben portades per Arreplegats) que això implica. Així que no veig normal que encara ens tirem pedres al damunt nosaltres mateixos. El que hauriem de fer és ajudar-nos a fer fortes les colles universitàries. D’aquesta manera segur que seria més fàcil trobar aquest reconeixement com a colla gran dins el món casteller que tant s’anel·la.

L’altre fet és l’actuació del Forum. S’accepta, els pilars de dos són una mica ridículs pels que estimem els castells. S’accepta que no és la millor manera de guanyar-se el reconeixement del què parlava abans. A més, estic convençut, perquè sè que us estimeu molt els castells, que els qui no vau venir tenieu motius de pes i que tampoc venen al cas. Ara bé, crec que són tant importants la “suor i llàgrimes” que ha vessat la gent que em precedeix per aconseguir el nivell que té avui Arreplegats, com l’esforç de la trentena d’AZUs que erem allà, fent pilars de dos, sí, però també un tres, un quatre i un cinc amb pinyes minimalistes. També cal dir que en aquell moment van ser poques les queixes que es van poder sentir. No vull frivolitzar amb el tema, però segurament es deu a què la intenció de tothom era fer una actuació el més variada possible per complir i oblidar-se’n aviat. A ningú li agraden aquestes actuacions, però són les que permeten sobreviure econòmicament. Estic convençut que ningú es voldrà quedar al marge el dia que es gastin aquests diners en un acte o una festa. Bé, colla, no pretenc obrir altra vegada les discussions sobre aquests dos temes. Simplement volia donar la meva opinió. Ho faig anònimament precisament per això. Tampoc vull donar lliçons a ningú, la majoria porteu molts més anys que jo fent castells. Així doncs, espero que ningú s’ho prengui com quelcom personal. VISCA ELS CASTELLS I VISCA ARREPLEGATS!!

Ets un casteller com cal, o duus alguna peça de roba sota la camisa? Jordi Paretas Si ets un casteller com cal, hauries de saber que sota la camisa no s’ha de dur cap peça de roba posada, ja que així la camisa rellisca més.... Ja que és molt fàcil no dur res sota la camisa quan fa sol i calor, els castellers de veritat es veuen a les diades on el clima no acompanya... Anem a veure com anaven els integrants de la colla en un dia de fred, concretament a l’actuació de Ponts i Camins; així sabrem qui és un casteller de veritat i duu la camisa com cal, i qui és un casteller d’armari: aquells que es posen la camisa sobre una peça de roba qualsevol, rebaixant-la al mateix nivell i a més, posant en perill el castell i la integritat de la resta de membres de la colla... CASTELLERS D’ARMARI

per ordre de gravetat (no la de 9’8 m/s2) segons el que duien sota la camisa:

Samarreta de tirants Herre, Sandra, Alba Samarreta de màniga curta Oleguer, Coque, Xesca, Fèlix, 6Q, Sitges, Pere III (el president!!!), Andreu, Jaume, Deumi, Dalton, Alber, Xordi, Jep, Núria Samarreta de màniga llarga Silvia, Sabrina, Abuelo, Berta, Maria, Albinha (dues samarretes), Vichy, Pep Samarreta de coll alt Mònica, Tània, Sareta, Xicot Folre/jersei Aina (la cap de colla!!!), Anna Jersei amb la gorra posada Marta 2000 Jersei sobre la camisa Ruben No duia camisa Joan CASTELLERS DE VERITAT: Tonyu, Kelet, Llorenç, Nandu, Clàudia, Jo (Paretas)

4d6 Festa Ponts i Camins 30-4 -2008

5d7 Diada Arreplegats 9-5-2007

4d7 Aniversari Arreplegats 20-12-2007

3d6ps Diada Xoriguers 30-11-2006

pd5f Assaig 29-4-2008

5d6 Diada GanĂ pies 30-11-2007

La canalla dels castellers del Riberal ens envia aquests dos fantĂ stics dibuixos, oh! ho veieu com deixem petjada arreplegats!

www.arreplegats.cat Campus Nord - Casa de lâ&#x20AC;&#x2122;estudiant Edifici Omega, despatx 208 C/ Jordi Girona, 1-3 08034 Barcelona arreplegats@arreplegats.com