Llibret Falla Sagrada Família-Corea 2022 by Publimania Gandia

Dipòsit Legal: V-380-210-2022. ISBN: 978-84-616-8180-8. Edita: Associació Cultural Falla Sagrada Família Corea. Delegat del llibret: Salvador Ribes Ibáñez. Delegació del llibret: Lolín Serralta Martí, Eduard Montoro Algaba, Ester Melo Morant, Carles Morant Romaguera, Diego Rufat Melo, Paco Bonet Canet, Marcos Cabanilles Martí. Portada llibret: Borja Abargues Carbó i Amanda CerSe. Portada monogràfic: Paquita Mayans Fernández. Explicacions dels monuments: Josep Enric Gonga. Il·lustracions: Xavier Alborch Canet. Maquetació i impressió: Publimania Gandia.

Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Els comentaris i opinions de cada col·laborador/a són propietat d’ell/a mateix/a, i l’Associació Cultural Falla Sagrada Família Corea no se'n fa responsable. Els textos presentats als diferents premis han estat triats per la comissió del llibret de la Falla Sagrada Família Corea.

Aquest llibret participa en la convocatoria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià, any 2022.

Aquest llibret participa en els premis de les Lletres Falleres www.lletresfalleres.info

Baem 3

Sumari

BALLA LA PRESIDENTA. Reme Morant Morant

EL MINUET DE LES REINES. Reina de la Falla

Reina del Foc

Reina de la Festa

Reina de la Poesia.

Reina de l’Art.

Padrina.

JOCS DANSATS. President infantil

Reina de la Falla Infantil

Reina del Foc Infantil

Reina de la Festa Infantil

Reina de la Poesia Infantil

Fillolets

Fallera Major Infantil de Gandia

Fallera Major de Gandia

BALLAR, BALLANT, BALLAT Esboç de la Falla

Expliació de la Falla

LLEGIR, LLEGINT, LLEGIT Esboç de la Falla Infantil

Explicació de la Falla Infantil

LA DANSÀ Mongràfic

108

BALLS DE SALÓ Executiva

158

Cens Faller

160

Recompenses

163

Premis

164

BALLANT LA SALSA Col·labodors/es

168

Presidenta 6

Una vegada més em dirigisc des d'aquestes pàgines als lectors i lectores del llibre publicat anualment per la nostra associació. En primer lloc, i com no deu ser d'altra manera, he d'agrair als membres de la nostra comissió la implicació de tots al llarg de tot aquest exercici tant difícil, cadascú en la mesura de les seues possibilitats, moltes gràcies per estar ahí. Com sabeu, aquest any som falla de secció especial a la nostra ciutat, però la realitat és que nosaltres, els fallers i falleres de Corea som els especials. Vos estime de tot cor. Esmentar especialment als membres de l'executiva, qui m'acompanyen a cada pas, idea, feina,... gràcies per estar per a tot i per a tots, per dolenta que fos la situació o el moment, que com podeu imaginar han estat molts i ben assortits. Al mateix temps, no puc oblidar-me de totes i cadascuna de les delegacions, que fan possible que tot estiga llest en el moment precís, fent realitat la festa fallera. Per últim, a vosaltres falleres i fallers de Corea, vingueu al nostre llar a gaudir tots junts de la nostra festa, eixa festa que ens uneix, eixa festa que ens fa oblidar els problemes per uns dies, eixa festa que desperta passions i il·lusions. Per descomptat que les portes sempre estan obertes a més de per als membres de l’associació, per a tot el veïnat, amics, familiars, visitants... Una forta abraçada. Reme Morant Morant.

Minuet en Sol Major

Minuet de les reines Minuet [minuét] m 1. DANSA Antic ball francés de ritme ternari i de moviments lents i elegants. 2. MÚSICA Peça de música adaptada a esta dança, que s’intercalava entre els temps d’una sonata, un quartet o una sinfonia. 9

Reina de la Falla 10

Alicia Ramírez García Reme Morant Morant

Sospir ag�edolç, Decició que s’escapa, Fénix que no mor.

Reina del Foc 12

Mari Sapena Valdés Oscar Climent Mar�ínez

Fusió i esclat, De nou, la mirada, Llar, llar de foc. Tu.

Reina de la Festa 14

Sonia Arcos Aranda José Samuel Escrivá Ribes

Boires de ponent, Raig de sol que s’escola, Vida en un instant.

Reina de la Poesia 16

Isabel Mateo Bover Quique Miñana Peiró

Orquest�a d’ocells Al car�er de dar�ere; Migdia de cants.

Reina de l’Ar� 18

Isabel Morant Vicens Borja Ruiz Sanmateu

Verd esperança Verd de bosc humit, verd fosc, Pluja inter�itent.

Padrina 20

Susana Sánchez Sánchez Mig�el Garcia Giménez

Blanques camèlies Que cauen. L’únic so D’aquesta nit de lluna.

Jocs Dansats Jocs Dansats: Activitat recreativa sotmesa a determinades regles, en la qual intervé l'acció de ballar. 23

President infantil 24

Estimats amics i amigues, coreans i coreanes. Si esteu llegint açò, és senyal que estem prop de la nostra setmana gran; ens esperen dies plens de festa, de coets, de rialles, de música i per damunt de tot, d'amics coreans. Guardem els videojocs, apaguem els mòbils, les tauletes tàctils i gaudim del que més ens agrada, de la nostra família fallera, d'estar al llar, sopant asseguts en la vorera del carrer mentre cremem centenars de coets. Tindrem temps també de posar-nos les nostres millors gales, ens vestirem de fallers i desfilarem pels carrers de la nostra ciutat. Anime a tots els fallers i falleres, desfilant per la notra ciutat., estic segur que ho passarem d’allò més bé. SOM COREANS? SÍÍÍ... Evan Arlandis Melo

Reina de la Falla infantil 26

Aitana Arlandis Melo Evan Arlandis Melo

Tot el que som Gravita al teu voltant, Saviesa.

Reina del Foc infantil 28

Gal·la Rufat Miñana Sergi Cárdenas Rufat

Fam de flames, Un foc que embolcalla, Et t�obe dins meu.

Reina de la Festa infantil 30

Carla Solera Gilaber� Marc Bergaz Ser�alta

Ar�els g�osses M’estiren ter�a endins. Vull ser núvol.

Reina de la Poesia infantil 32

Alba Rodríg�ez Melo Cesc Garcia Morant

Des d’alg�n llibre Potser no escrit encara Hi ha alg� que et crida.

Car�e Garcia Morant

Mar�ín Muñoz Abarg�es

Marc Escrivà Garcia

Joana Mar�ínez Nacher

Fillolets 34

Quim Franco Or�olà.

Manuel Escrivà Alfaro

Pere Fer�er Garcia

Ball d’espur�es, Fúria, ent�ega, joc, Rit�e calent. 35

Fallera Major - Clara Torsosa García 36

Fallera Major Infantil - Cristina García Lechuga 37

Baar Baant Baat 39

Lema: Com està el ball! Gandia és un Músic Hall. Autor: Josep Enric Gonga. 40

L'heu anomenat de moltes maneres. Ciutat intel·ligent; Smart City, que vol dir el mateix però que per alguns, una miqueta pedants, queda més guai; Ciutat sostenible, Ciutat educativa, Ciutat amable, Ciutat amiga... els adjectius s'acaben per definir Gandia. Des de la meua amagada presència he analitzat tots els qualificatius que heu gastat per batejar la vostra ciutat. Què qui sóc jo? Una entitat invisible però molt present en les vostres vides. Mai no em veureu, però cada vegada que obriu el mòbil per a enviar un whatsApp, per fer una piulada, per fer una consulta, per comprar, per veure l'Instagram... allà estic jo. Sóc l'Algoritme que vos espia, vos analitza, coneix els vostres gustos, les vostres manies, els vostres vicis... ningú escapa de la meua mirada escrutadora. Ací, si poguéreu escoltar-me, aniria una rialla de dolent de pel·lícula, però com sóc invisible i eteri, imagineu-vos-la. Estic divagant. Al que anàvem, com que s'estan acabant els adjectius, jo, des de la meua amagada presència he de proposar un altre nom per qualificar la ciutat. Tal com està el ball a Gandia, amb la pandèmia, la crisi, la política, la festa fallera... després d'una profunda anàlisi, he decidit que el nou nom que li escau a la ciutat és... (i ací podeu imaginar un redoble de tambors per crear expectació): Gandia, la ciutat del Music Hall.

Com que sóc un algoritme i per això tinc tant de ritme, i sol muntar-se a Gandia més d'un ball de categoria, propose un nou nom en firme que a la ciutat reafirme. Gandia serà la coreografia d'un musical ple d'alegria. La ciutat del Music Hall, serà el seu nom actual. Musicals de tota mena en ella tindran estrena. Anar a Madrid no cal per veure cap musical, Ací, sense cap problema, se'n faran una dotzena. El Serrano i el Raval, el Tinglat del Port, si cal, el pati de la Marquesa, algun carrer, per sorpresa, el Baladre, el més actual, la Quadra, també municipal, el Museu Faller, si s'endreça, espais tots per aquesta empresa. Veureu artistes locals i altres més internacionals, veure'ls a tots en acció serà una gran atracció, en els gèneres principals i en els més humils i normals, muntats uns en gran funció, altres en xicoteta representació.

He fet un càsting imaginari per posar en l'escenari la primera representació, en la meua imaginació, un musical gens ordinari representarà el plenari on es feu la permutació que donà pas a l'acció. La meua ment matemàtica es va posar en funcionament. Per al La la Land gandià vaig muntar una audició per veure aspirants en acció. Sóc un Algoritme perfecte i després d'analitzar tot el que havia passat a Gandia en els darrers dos anys, vaig nominar els actors principals per al gran muntatge que havia pensat programar en la primera temporada de La ciutat del Music Hall. Prieto de primer actor, un ballarí sortit del cor que arriba a primera figura. No sap si estarà a l'altura de qui governà amb lluïssor abans d'anar a un lloc millor, a Madrid, a tindre cura de la ciència, quina aventura. També serà debutant una jove aspirant que buscarà el benestar, que enmig de tant malestar el veïnat està buscant. Imma Rodríguez, ballant, intentarà procurar que això puga passar.

Una actriu ja veterana es passejarà ufana, ho farà molt satisfeta i no pararà en torreta, més d'una filigrana de malabarista degana ens farà en l'opereta, Liduvina, en pla esteta. Sense eixir a la pista Alandete, veterà activista, voldrà ser el director del Pacte del Mirador, però té ara a la vista més d'un afer alarmista, la dimissió d'un nou actor i una obra que anat a pitjor. Amb una acció farisea començarà l'odissea que marcarà la intriga que en l'obra es deslliga. Una crida gens plebea que en l'obra es recrea, durà a l'alcaldessa antiga a manar a qui investiga.

Primer acte. Escena 1: Entre el tango i el xotis. Segons revele jo, l'Algoritme sabudet, tots els esdeveniments tenen un punt de partida. I aquest va ser una crida, una pareguda a la de la fallera major de Gandia, però que va arribar de més lluny, de les terres mesetàries del centre d'Espanya... (Una veu potent i imperiosa se sent sobre l'escenari) Diana, deixa Gandia i vine a fer-me companyia, el teu estatus va a canviar perquè et vull nomenar ministra de cienciologia, accepta amb alegria el càrrec que et vull donar i vine a Madrid a manar. (sona el tango “Viejo Madrid” i Diana canta amb sentiment) Viejo Madrid, mi tango, allà vaig perquè m'implores, deixe Gandia ben neta i allà vaig de “mil amores”. Música de bandoleons ambientaran el viatge, i en les ales del seu plor aniré de tot cor al Madrid estimat que amb amor m'ha cridat. Pel carrer d'Alcalà passejaré, i un miracle d'amor, una bella albada, reflectirà la meua mirada.

(apareix el president Sánchez equipat per a ballar i s'uneix al seu cantar mentre ballen un tango tots dos plegats) El tango i el xotis són així, es ballen si hi ha ambientàs, sense perdre el compàs balla amb mi i ho veuràs. Vine a Madrid a ballar, vine a Madrid a manar, no et pots negar. (la música canvia sobtadament. Coses meues, coses de l'Algoritme. Ara és un “organillo” qui fa la música d'un xotis. El president es posa una gorra de xulapo i es posa a cantar una versió del conegut xotis d'Agustin Lara) Quan arribes a Madrid, “chulona mía”, seràs tota una ministra amb molt de pes, passejaràs cada dia per la Gran Via, i aniràs a parlar en el congrés. Madrid, Madrid, Madrid, te n'ixes de Gandia i vas allí, Madrid, Madrid, Madrid, millor per fer política estar ací. (ballant un xotis tradicional desapareixen els dos d'escena)

Primer acte. Escena 2: El pacte del Mirador. I se n'anà de Gandia Diana amb molta alegria, l'ajuntament, abatut, per a curar-se en salut, en un no res aconseguia la renovació de l'alcaldia. Un alcalde ben paregut en escena ha aparegut. Per continuar l'exercici remodelen i no per caprici, el govern municipal. En benestar social per a posar-se al servici i buscar el benefici i el benestar material de la gent, l'Imma val. Liduvina, vella glòria, no és peça accessòria. Ella pot fer malabars amb els càrrecs tan dispars que de manera aleatòria executa de memòria amb moviments singulars, atrevits, però molt clars.

(Apareix el cor del govern municipal sobre el Mirador dels Borja. Dirigits pel professor Alandete, comencen a interpretar l'himne del pacte del Mirador, amb lletra pròpia i música del cor dels esclaus de Verdi)

Va el govern sobre ales daurades, per manar sobre tots els veïns, som la gent que governa Gandia per pujar-la al lloc que li cal. Des de lluny el Serpis saluda als que pacten en el Mirador, o Gandia tons fills et saluden i et desitgen de tot el millor... (de sobte, una veu cansada trenca el cant del Cor del Mirador) Jo sóc Ferran, l'home del mercat, i he de reconèixer que estic cansat. Per això la dimissió he presentat i corren cap a casa me n'he anat. (el Cor del Mirador canvia de registre i es posa a cantar amb la melodia de L'Home dibuixat de Sisa) Jo sóc l'Home del Mercat, de comerç sóc regidor, d'homes del mercat com jo ací no se'n veuen molts. (el Cor i Ferran, com en les tragèdies gregues, enceten una vibrant conversa) Ferran: D'un mercat en vaig fer cinc, Dimarts a Corea vinc, Dijous en el Port el tinc, Divendres l'artesà sostinc, Dissabte el de sempre mantinc, Diumenge a la platja provinc.

Cor: Jo sóc l'Home del Mercat, he fet el millor paper, d'homes del mercat com jo en cap lloc els trobareu. Ferran: Mil i un mercats m'he inventat i al Prado els he muntat. Menjar Sa allà us he mostrat i Productes de proximitat. De Moda, de Flors i de Salut, un de Regals, collonut, un del Nadal benvolgut, i mil més si hagués pogut. Cor: Jo sóc l'Home del Mercat, he fet els millors mercats, d'homes del mercat com jo no se'n veuen a grapats. Ferran: Assessors jo no volia, que per fer mercats a Gandia ja tinc jo, suficient valia per saber els que posaria. La variant de la Safor jo creia que era el millor, dels meus no vull ser opositor així que deixe de ser regidor.

(Ferran abandona el Mirador i el seu pacte i se'n va d'escena seguit del Cor que continua cantant-li) Ja no és l'Home del Mercat, cap a casa se n'ha anat, d'homes del mercat com ell a veure on els trobarem. (ixen tots d'escena) En acabar el primer acte, torne a fer càlculs mentals perquè sóc bon algoritme i he vist que he de canviar de registre. El turisme en general està ple de tòpics per aquest motiu el segon acte del music hall gandià, tindrà aires flamencs, que és un tòpic dels grossos pels turistes, sobretot els estrangers. Segon acte. Escena 1: La Zarzamora. La ciutat és un “tablado flamenco”. Com a la pel·lícula “Bienvenido Mr. Marshall” de Berlanga, Gandia espera que arribe un turisme carregat de bitllets, com els americans de la peli cula. Entre “arses” i “olés”, apareix Alícia la Faraona responsable del patrimoni cultural i medi ambient. Un patrimoni i un medi dedicats al turisme, és clar. Va eixir ella i no és casual entre gran expectació. Entonarà una cançó sobre el patrimoni cultural. Farà una presentació pel patrimoni presentar, si seguiu el seu cantar descobrireu el que és bo.

La podeu acompanyar fent palmes d'acompanyament, que s'adone tota la gent del que acaba d'arreglar. (sona la música de la Zarzamora de Lola Flores i Alícia canta) He començat el meu cante entre palmes i alegria, per cantar la bona hora. He obert i espere que es note el castell que ací tenia i ho he fet sense demora. Açò no hi ha qui ho aguante el Bayren ja està refés i ara ja no dóna el cante i desperta molt d'interés. La gent diu que per anar el camí no pot trobar, que es pot perdre en buscar com al Bayren pot pujar. Per què la gent s'acalora i a totes hores plora que plora, vaja persones? Si jo sempre faig per Gandia, amb simpatia, coses molt bones. Jo volia ser cap de llista i va resultar que no, em vaig quedar la segona per darrere d'un senyor. Alandete em va guanyar, quina mala hora, quina mala hora, i ara jo sóc regidora del patrimoni bona gestora i del Bayren la salvadora.

Ara cure la marjal i la platja de l'Auir, mai jo no les abandone, això ningú ho pot dir, un bon dia el Marcarell va anunciar que les fotria que un càmping galmorós allà posaria. Per què la gent s'acalora i a totes hores plora que plora, vaja persones? Per un Glamping que a Gandia, a la marjal segur que fotria. Diuen que faran estudis i pregunte qui els farà. Si voldran que faja mutis i així el Glamping posaran. Per què Mascarell s'acalora i a totes hores plora que plora, vaja persona? Per un Glamping que a Gandia ell posaria sense mania. Ara jo me'n vaig al MAGA tota vestida de matrona romana, que meravella! L'hem renovat amb alegria perquè el gaudisca tota Gandia. Entre olés i aplaudiments la Faraona se'n va anar, el seu art de nou va mostrar als espectadors presents.

Segon acte. Escena 2: Projectes principescs i glamurosos. Que alguna cosa anava a passar en el tablao, es pressentia. Un nou personatge eixia i amb aires principescs una notícia anunciaria. Era un flamenc mutat. No era el “Principe Gitano” el que a continuació cantaria. Era el Príncep del Turisme qui el seu cant entonarà. Li cantarà a una princesa que representa el ciutadà. És el príncep Mascarell, el regidor de turisme, el príncep de l'exclusivisme perquè sempre va a la d'ell. El creador del Veronyo, un eslogan que dóna grima i que ja sabeu amb que rima encara que jo diré monyo. Més d'un projecte irreal de tant en tant anuncia, ho fa mentre a Disney copia cantant la cançó “Un món ideal”. (Cantant) Jo et vull ensenyar un món ideal, vine gandià i deixa el cor somiar. Projectes meravellosos et vaig a mostrar. Gandià deixat portar a un món ideal. (Declamant) Un hotel ideal per a bé de tots on viure plegats allà en la Ducal. Un luxe principesc per gaudir com cal, tots els que el rebutgen són uns tararots. Els de Compromís es van oposar, també el veïnat amb mi es va encarar, l'hotel no es va fer, es va cancel·lar, maleïts tots ells, que se'n vagen a cagar.

(Cantant) Un món ideal, un món ideal. Com a una princesa jo vos vull tractar, un món ideal jo vull ací muntar. (Declamant) Allà a la marjal sols aigua n'hi ha, la transformaré en un bell palau, un Glàmping de luxe serà la clau que en zona de reis la convertirà. Els ecologistes s'han descontrolat, el Glàmping no volen enmig la marjal, estudis faré que els deixaran mal, els faran “experts” que jo hauré pagat. (Cantant) Un món ideal, allà a la marjal, enmig la devesa jo vaig a muntar, un Glàmping de luxe, un món ideal. (Declamant) Aniré a fires com la de FITUR, per dir que Gandia és tota glamur, omplint-la d'hotels tindrà gran futur, turisme de luxe en estat pur. La taxa turística que volen posar no la vull ni veure ací aplicar, si des de València la volen imposar diré que Gandia la vol ignorar. (Cantant) Un món ideal, un món ideal. Gandia és una princesa que jo vull casar, un món ideal per promocionar.

(I el Príncep del Turisme s'acomiada i se'n va del “tablao” amb divisió d'opinions. Uns el xiulen i altres no) Sóc l'Algoritme amb més ritme, la meua ment no descansa mai. Sempre buscant solucions per a qualsevol problema. Com ara, com continuar el Music hall gandià sense que perda interès. He fet una anàlisi combinatòria i he vist que ara toca una cosa clàssica, un numeret acadèmic combinat amb un més modern que done al final un còctel musical d'avantguarda. Allà va.

Tercer acte. Escena 1: Els Cascaous. Saló de la Casa Pepera a punt de celebrar Nadal. Un cascaous encantat amaga la identitat del pròxim president de la Casa i candidat a l'alcaldia de Gandia. Hi ha moviments estranys a la sala. Els aspirants miren amb deler els paquets de regal que esperen ser oberts. Qui serà el guanyador, es pregunten tots... Han fet poca oposició i saben que això no és bo, s'han tirat a la tumbona i sols han fet aparició per a dir, en alguna ocasió, que està bruta alguna zona. Per salvar el que s'afona qualsevol solució és bona, per ser cap de llista a Gandia i veure si alcalde es corona, elegiran a la persona que els traurà de l'agonia. Víctor Soler de nou cobdicia ser l'aspirant a l'alcaldia, però sembla que no aplega quan balla sense harmonia i critica sense sintonia en fer una oposició de pega. Soler quan balla s'ofega, Gregori ni tan sols renega, ballen balls molt desfasats tan sols són l'alfa i l'omega d'una oposició un poc cega i sense responsabilitats. Haurien de ser més variats els judicis preparats per fer una oposició fina. Fan dansar comunicats de seguida contestats per un govern que els fulmina

No es pot tenir per rutina dir que tot és una ruïna, el ball polític clàssic és art, qui en ballar-lo mal s'obstina de segur que al final patina i més d'un d'ells acabarà fart. Els dos, més prompte o més tard, hauran de fer un apart, nous ballarins podran entrar i en la dansa prendre part, si el ball va amb retard res no es podrà arreglar. Un nou aspirant vol ballar, per sorpresa ho va anunciar, és una persona Trans que de sobte es va presentar per ser aspirant a manar als populars gandians. En l'univers dels dretans hi ha misteris molt grans. Qui és tan intel·ligent per posar-se en les mans de qui l'ataca sense descans de manera persistent. Si ets Trans no estàs entenent el que el teu partit està fent, pels de Vox lligat de mans, contra tu i la teua gent; o no veus el que és evident o tens uns somnis malsans. Torró també té els seus plans i no solen ser molt ufans. De manera molt creativa, vestit de Pare Noel d'abans, fa regals sense descans per veure si algú l'activa.

De manera poc atractiva la dansa, poc efectiva, acaba sense triomfar. El Cascaous no captiva, és una eina decorativa que cap ou arriba a cascar. Soler es tornarà a presentar en tornar-lo a triar els del partit popular. S'ensenyarà a cascar, o almenys a criticar o tornarà a fracassar? (El ballet, sense pena ni glòria, s'acaba. L'escena canvia d'una manera radical. Apareixen parets decorades amb pintures gegantines. Una figura barbada recorre l'escena muntat en una bicicleta)

Tercer acte. Escena 2: Zoologia. La Cultura en bicicleta mai no està quieta. El millor que es pot fer en un espectacle musical és donar sorpreses, us ho assegura L'Algoritme amb ritme. Per això en acabar el ballet clàssic del Cascaous, he fet aparéixer en l'escenari una vista general d'una ciutat plena de façanes decorades amb grafitis, amb escenes pintades en elles. Un munt de pintors i tècnics de cultura es mouen de paret en paret pintant-les mentre canten... Pintor que pintas paredes, pinta-li el cul a Mercedes... (Apareix Nahuel, regidor de cultura, muntat en bicicleta, passeja amunt i avall sense parar entre murals decorats mentre canta amb la vella música de la Motocicleta, dels Bravos...) Sempre vaig en bicicleta sense parar de córrer. Jo no pare en torreta que m'agrada paladejar, i fer uh uh... a qualsevol lloc puc anar, mirar-ho tot i no parar. (Mentre el regidor evoluciona amb la bicicleta per l'escenari, sobre un terrat, com si foren els Beatles en el seu darrer concert apareix el grup Zoo, amb el seu cantant Pancho, cantant-li al seu amic Nahuel) Llepolia, com cou, com pica, com vicia, un trident de bicicleta t'acaricia la cultura és llepolia per a les dents. Mala alegria la llepolia la cultura és la fruita prohibida, el treball del funcionari et beneficia i t'allibera Nahuel de totes les creus.

I Nahuel es passejava per tota la ciutat ducal, per un camí habitual si al despatx se n'anava o per algun més eventual. Però el que era normal era, en lloc impensat, veure'l en bicicleta, muntat, i al tècnic municipal, de la regidoria, ocupat. Està el Serrano programat, fets els concerts de la Marquesa, exposicions de gran bellesa, i a l'estiu, la universitat, que es munta amb prestesa. En tots ells, amb destresa, els tècnics han treballat, i Nahuel s'ha passejat per ells amb rapidesa en bicicleta muntat. La memòria no li ha fallat que de la Memòria històrica s'ocupa sense retòrica amb accions de molt trellat i política al·legòrica. No és ocupació folklòrica fer memòria d'un passat que no pot ser oblidat, no és matèria teòrica és un tema delicat.

L'art urbà ha potenciat convertint-lo en un art viu, en parets i murs sobreviu convertint a la ciutat en un museu molt actiu. El pressupost participatiu tots els anys vol activar, el veïnat els sol votar per veure quin d'ells perviu i es podria executar. A tantes coses ha d'anar que ho ha de fer en bicicleta, passeja de manera inquieta cap als llocs que ha de visitar sense parar en torreta. (El cor dels tècnics i funcionaris acompanyen la passejada en bicicleta cantant amb la melodia de “Donde està Manuel”...) On està Nahuel? On està Nahuel? Viatja en bicicleta i no gasta xofer. On està Nahuel? On està Nahuel? En bicicleta passejava i on està no ho sé. (Acaba l'escena amb Nahuel eixint d'escena, muntat en bicicleta) Vull una altra bicicleta per anar a passejar, per no parar en torreta si torne jo a manar. Faré uh, uh... una gran bici per fer igual que estic fent ara sense parar.

(Es fa fosc mentre en la llunyania s'escolten els seus amics de Zoo que li canten amb emoció) Llepolia, com cou, com pica, com vicia, la cultura en bicicleta t'agracia, muntar en bicicleta és de valents. Mala alegria la llepolia la cultura és la fruita prohibida, el treball del funcionari et beneficia i t'allibera Nahuel de totes les creus. Com a bon Algoritme he de concloure que a Nahuel l'han beneficiat les noves tasques que l'ajuntament li ha encomanat. Mentre m'acomiade mentalment del regidor de cultura amb bicicleta, pense que ja està més que bé de parlar de polítics locals i nacionals i, després d'uns càlculs ràpids, per alguna cosa sóc l'Algoritme amb ritme, passe a encomanar-me d'altres qüestions més prosaiques. El Music Hall gandià ha de continuar endavant:

Quart acte. Escena 1: Cat. Gat. Cats. Gats. Caats. Gaats. Caa... gaat... cagats! He resolt un misteri felí gràcies als meus estudiats càlculs. Gandia està habitada per gats de tota classe i color. Si es fa una passejada silenciosa pels seus carrers, es trobaran pistes, restes, petjades, que ens donaran notícia del seu pas dissimulat per la ciutat... si observes la ciutat en una nit tancada, descobriràs la veritable personalitat dels gats...

(En escena carrers solitaris de Gandia en una nit tancada. Van entrant, a poc a poc, una sèrie de gats en escena) Ningú sap els nostres noms, tampoc les nostres raons per fer el que ens ve de gana, i és perquè som, en el fons, i en cap moment donem raons, uns gats de vida poc sana. (Es forma un Cor de Gats, com en el musical “Cats”, entonen la cançó “El nom dels gats” amb la lletra adaptada a Gandia) Saber el nom dels gats és difícil perquè tots en tenim més d'un, potser de xiripa en sabríeu algun, però endevinar-lo no us serà fàcil Tres noms diferents pot tenir un gat, i només els coneix algun felí assabentat, si ets gat nocturn i has participat en un botelló, així t'hauran anomenat. Borratxo, Poligonero o Col·locat, qualsevol dels tres t'hauran posat, no saben que el nom més apropiat és del de Gat Brut, perquè tot ho has embrutat. Cat. Gat. Cats. Gats. Caats. Gaats. Caa... gaat... cagats! Cagats, perquè caguem allà on anem a passar la nit entre botelles, cagats perquè deixem allà entre elles tota la merda i porqueria que podem. Ens posen noms més elegants si som usuaris quotidians de reunions clandestines de bergants on se senten els assistents importants.

Podem anar a un “rave”, un “party” clandestí, una festa en una fàbrica amagada, en un poblat o en una masia abandonada, que també emmerdada quedarà a la seua fi. Cat. Gat. Cats. Gats. Caats. Gaats. Caa... gaat... cagats! Formem part d'una colònia felina que a la nit va de festa incontrolada, la botella és la nostra millor aliada per animar la nostra festa clandestina. Quan observes un Gat Brut en la foscúria caminant tranquil·lament cap a algun lloc, has de saber que va pensant, a poc a poc, en la festa tronada i plena de luxúria, on ho deixarà tot com ho deixaria un porc. Cat. Gat. Cats. Gats. Caats. Gaats. Caa... gaat... cagats! (s'escolten uns lladrucs que s'apropen i els gats desapareixen pels teulats. El carrer ha quedat atapeït de botelles buides, papers, restes de menjar... entra una manada canina) La manada lladradora lladra i lladra a tota hora, donen solta al nervi bucal mentre pixen a la vora de les parets, i per fora, la paperera i el fanal. La seua pixera és mortal, no és producte artificial però té uns greus efectes sobre objectes de metal, una oxidació fatal els fa uns forats perfectes.

Els cans sempre van directes a olorar pixades infectes, i pixen, sense tardança, causant grans desperfectes i unes olors abjectes, sobre l'antiga, sense recança. Lladren, lladren, lladren, lladren i no deixen de pixar i de tant en tant es caguen on no haurien de cagar. Són cans, són gossos... són can... són gos... són ca... son go... cagons! Perdeu tota l'esperança de salvar de la matança tot el mobiliari urbà; el rovell en ells avança i, com s'inclina una balança, a terra algun d'ells caurà. Cap objecte se salvarà quan el pixum l'atacarà, cauran fanals, papereres, per l'òxid que els podrirà, la manada canina els pixarà i cauran podrits a les voreres. Lladren, lladren, lladren, lladren i no deixen de pixar i de tant en tant es caguen on no haurien de cagar. Són cans, són gossos... són can... són gos... són ca... són go... cagons! (els gossos es dispersen després de cagar i pixar a gust. S'escolta el soroll d'una màquina que s'apropa i una filera d'operaris que treballa animant-se amb frases motivadores) Som cent per reparar Gandia, som cent treballant cada dia perquè del que han embrutat els gossos que pixen la via i els Gats Bruts que tiren porqueria, no queden restes en tota la ciutat.

(al davant de la quadrilla dels cent operaris desfila el seu cap, el regidor Picornell) Jo sóc Picornell i no faig com Mascarell, si ell va a la d'ell, jo em deixe la pell perquè sia Gandia el racó més bell. (a un senyal del seu cap, tots els operaris es posen a netejar els carrers al ritme de la cançó dels escura-xemeneies “Al compàs” de Mary Poppins) Al compàs, al compàs, Al compàs de Picornell! Tots treballem al compàs! Tots al ritme del compàs! Un botelló! Fora botelles al compàs! Fora botelles al compàs! Netegem el botelló! Ni una botella quedarà! Una cagada de gos! Arrepleguem els cagallons! Arrepleguem els cagallons! Fora la merda del gos! Arrepleguem els cagallons! Al compàs, al compàs, tots treballem al compàs! Tots al ritme del compàs! El compàs de Picornell! (cantant, ballant i rentant com a bojos, la brigada Picornell desapareix d'escena) Prou de parlar de brutícia i comportaments incívics. Els meus inefables càlculs d'Algoritme amb ritme, em diuen que és un tema una miqueta gastat. Hi ha altres temes que després de tant de temps amagats, surten a la llum de tant en tant i paga la pena mostrar-los.

Quart acte. Escena 2: La balada de Sanxo Llop. Hi ha un paratge a Gandia que, com Algoritme amb ritme que sóc em du una miqueta preocupat. Un indret que ha estat anys, embolicat en litigis entre propietaris de terrenys, consistori i l'empresa que el va urbanitzar. He fet càlculs de tota classe i color i confesse que encara no he tret trellat de res. Sanxo Llop continua empastrat. Propietaris que paguen contribucions i no cobren indemnitzacions; Canvis d'ús de les parcel·les; intervenció de l'Ajuntament per a no se sap què; projectes de les elèctriques... (un personatge estrafolari, un predicador típic d'un western, comença la seua predicació fent preguntes als seus fidels, un grup tan singular com ell) Qui en Sanxo Llop l'ha cagat? Qui l'ha urbanitzat. I qui ha estat incompetent? L'Ajuntament. Com està ara la situació? Sense solució. Ara han passat a l'acció l'autoritat competent, però encara hi ha gent que espera una resolució. Qui allà ha fet una subestació? Una elèctrica corporació. Per què ompli de cables la població? Per fer una línia d'alta tensió. Per què fan tota aquesta acció? Per a l'economia serà bo. Que una millor distribució de l'electricitat hi haurà, i l'empresari així pagarà més cara la llum per això. A qui l'ajuntament reclama? Al propietari que clama. Qui pagarà a contracor? L'urbanitzador. Qui negocis allà muntaran? Els qui podran.

Diuen que allà es ficaran negocis d'hostaleria, un tanatori, una floristeria, i altres que ja anunciaran. (el predicador es posa a cantar la balada “Estrella errant”, de la pel·lícula “La llegenda de la Ciutat sense nom”. Amb la lletra adaptada, com sempre) Jo vaig néixer sota una estrella errant. Vaig rebre bancals i horts de taronja de regal. però no vull mirar enrere, perquè això em fa mal. Jo vaig néixer sota una estrella errant. Algú em va fer presoner amb plans que em van assecar. Per quina raó algú l'hospital allà van posar? Quina ment privilegiada Sanxo Llop va urbanitzar? Qui volia fer negoci fent els propietaris arruïnar? Jo vaig néixer sota una estrella errant. Jo vaig néixer sota una estrella errant. Sé on és l'infern, l'infern és a l'administració. Paga primer taxes i impostos, després la reclamació. Passa el temps, moren persones i no canvia res això. Jo vaig néixer sota una estrella errant. Sanxo Llop ja no és horta, ara és espai qualificat. On abans hi havia taronja, hortalisses i llauradors, ara hi ha un hospital, una estació elèctrica i plors. L'estella errant maleïda en nàixer em va marcar. Jo vaig néixer sota una estrella errant. Jo vaig néixer sota una estrella errant. Sanxo Llop està maleït, Va néixer sota una estrella errant. Una estrella errant. (acaba la balada i predicador i acòlits desapareixen d'escena) Per trencar la trista melancolia de la balada, els meus càlculs algorítmics assenyalen que he de canviar de registre. El Music hall ha de presentar ara un numeret lleuger i divertit.

Acte Cinc. Escena 1: L'esmorzaret. Entrepans, picadetes, cremaets i cacaus d'or. L'escena està dedicada a una de les aficions preferides dels valencians i les valencianes: l'esmorzaret. Una activitat que practiquen amb una dedicació encomiable. Un versador dels d'abans, apareix en escena per declamar d'una manera sentida, la troba de...

L'esmorçaret. El costum d'esmorzar a les terres valencianes diuen que va començar quan un Neandertal va parar de caçar quan tenia ganes. I amb maneres poc galanes es va fotre un llom de mamut, dues cuixes de cérvol cornut, un parell de gallines arcanes i un vell borrego llanut. Aquell invent collonut amb el temps va evolucionar, algú el pa va inventar i el va omplir de contingut; de tot, entre el pa va posar. Per l'entrepà acompanyar s'inventa la picadeta, el plat amb l'ensaladeta, el vi sense batejar, o si es vol, una canyeta. El ritual es completa amb la cassalla arrancadora, i per acabar-lo en bona hora, un cremaet és el que peta per prendre'l sense demora. Pel qui l'esmorzar adora el primer que ha de picar és el plat que solen posar mentre l'entrepà aflora, cacau i tramús, és clar.

Després podrem admirar l'encisam de l'ensalada, habitualment completada amb ceba i tomaca a petar i amb oli i sal adobada. I per fi celebrar l'arribada de l'entrepà demanat: un Xivito desbordat, un blanc i negre que ho bada, o un de calamars inflat. Amb un cacau d'or sol ser premiat qui fa els millors entrepans, alguns de més de dos pams, que quan te'ls has acabat has guanyat deu quilograms. Si sou uns bons valencians cada dia heu d'esmorzar, la panxa s'heu d'emplenar sense manies ni descans per la tradició respectar. (Mentre la representació avança es presenten al públic, des de l'escenari, els components d'un bon esmorzar, entrepans, ensalades, picadetes...) Carta d'esmorzarets digna d'un Cacau d'or. Per entrar en calor: La Cassalla arrancadora, que li desperta la gana a qui no la té a eixa hora. El Barrejat dolç i gustós, fet de cassalla i mistela, igual ten prens un que dos.

El Canari que no canta, però mescla cassalla i llima i a tots els encanta. L'innocent Mentireta, cafè licor i aigua llimó i de sobte tens ganeta. L'Herbero misteriós, anís i herbes variades que fan córrer al més gos. El Nuvolet o Palometa, amb aigua dolça i anís arribaràs a la meta. La picadeta. Olives farcides d'Alcoi, qui va introduir l'anxova ho va fer amb gran comboi. Un bon platet de Salmorra, amb aigua, vinagre i sal, el sabor, de la memòria no s'esborra. El Capellà i la Muixama, el primer no ve de l'església, la segona, de la salaura és l'ama. Un platet de Sang i Ceba, amb oli i un poc de pebrella i l'ànima al cel s'eleva. Un bon plat d'Esgarrat, el pimentó i l'abadejo en tires fines presentat. Un plat de Cacau i Tramús, el gran clàssic de la picadeta, el que li donen més ús.

Les ensalades. L'Ensalada botànica, per a pactar pressupostos d'una manera mecànica. Ensalada Ciutadana, se n'han anat sense tastar-la polítics amb poca gana. Ensalada Pepera, especial per a avariciosos que la volen per a ells sencera. Ensalada verda, amb verdures ecològiques que ningú ha tractat amb merda. Ensalada valenciana, tomaca, encisam i ceba, una fórmula cartesiana. Ensalada mental, li poses el que li poses, un empastre elemental. Els entrepans. El de Blanc i Negre, un entrepà gens racista amb un toc integrador i alegre El Xivito pretensiós, que li posen tantes coses que canvia a cada mos. El de Calamars arrebossats, amb allioli o maionesa, preparats per ser menjats. El Pepito ben fregit, de vedella o d'ou i tonyina, però sempre ben farcit.

L'entrepà d'Almussafes, sobrassada, formatge i ceba, si no t'agrada no l'agafes. El bocata de Figatells, de les terrer de la Safor potser el millor de tots ells.

El toc final. El clàssic, el Cremaet, cafè, canella i rom cremat, (no és un que està cabrejadet). També està el Cafè exprés, un café ben concentrat no un tren a València en “recés” Si et porten un bon Tallat, és cafè tallat amb llet no un pel Covid a casa aïllat. Si un Cafè del temps has demanat, no esperes un meteoròleg, és cafè amb gel refredat Si demanes un Bombó, és cafè amb llet condensada, no esperes un xic o una xica canó. Si vols un Cafè irlandès, tindràs un cafè tocadet no un cafè que parla anglès. (el versador acaba el seu panegíric a l'esmorzar valencià) És l'esmorzar valencià una atracció potencial per al turisme internacional, hauríem d'encetar ja una campanya institucional.

El valor nutricional de l'abundós esmorzar s'hauria de recomanar de manera racional com la dieta més popular. Com la fideuà, l'esmorzar, seria una gran atracció per al turista fartó, el Cacau d'or cal potenciar per aconseguir això. (el versador fa un bon mutis, diu que se'n va a esmorzar i una nova escena entra en escena) Sóc un Algoritme amb ritme i ara vaig a tota hòstia, l'esmorzar m'ha animat, m'ha donat una gran energia, i això que sóc una entitat etèria i no puc menjar d'una manera material. El meu aliment són les matemàtiques, els càlculs, les equacions. Però on hi ha un bon esmorzaret, encara que siga imaginari, que s'aparte tota la resta. Així que, amb energies renovades dissenye una nova escena per al Music Hall gandià.

Acte Cinc. Escena 2: No vol cap diversitat el monstre de la unicitat. (en escena uns xiquets en una escola. Allà aprenen de tot, sobretot a respectar-se entre ells, a saber que malgrat diferències socials, de gènere i de raça, tots som iguals i no cap discriminació per aquests motius que valga. Però un monstre, amagat en la foscúria, espera la seua oportunitat per atacar aquests principis...) No vol cap transformació ni cap canvi radical, considera una transgressió qui pot pensar tot això i vol un pin parental per evitar la seua transmissió. El monstre de la unicitat odia la diferència, ataca a la diversitat, estima la desigualtat, i sols té com a referència la seua estúpida singularitat. Tots han de ser com és ell, tots han de pensar igual, ell raona amb el budell perquè allà té el cervell, per això és habitual ser dels diferents, flagell. (contra un monstre reaccionari sols cal més educació. Formar a tots perquè accepten que tota la gent no és igual, però el que és democràtic és saberho acceptar. Poder viure uns amb els altres sense cap dificultat. A l'escena, una cançó envolta els xiquets, són els Gats de la tolerància que combaten els monstres de la unicitat amb ella. Sona “Jellicle song” del musical “Cats”, amb la lletra canviada, és clar) Com eres quan neixes? De quin color és la pell? Seràs súbdit o un rei? Seràs ric o menesterós? Si plores, podràs dir el meu plor és millor que el d'ell? Portés amb tu alegria o un futur tenebrós?

Segons el teu sexe t'han determinat? Rosa per a xiques, blau per a xics? Segons el que sigues t'hauran educat? Per què des que neixes ja et diuen el que ets? Persones som tots. Persones iguals. Persones diverses. Persones dotades. Persones que riuen. Persones reals. Persones que viuen. Persones variades. Hi ha persones pràctiques, altres fantasioses. Persones pragmàtiques, altres fanàtiques. Persones anònimes, persones famoses. Persones religioses, persones escèptiques. Persones rialleres, persones ploroses. Hi ha persones crítiques, persones confiades. Persones esquives, persones afables. Persones ansioses. Persones calmades. Persones generoses, altres miserables. Persones passives, altres entregades. Un pensament únic et volen imposar? Per ser dona et diuen que l'home t'ha de manar? Si ets mascle que a la dona has de dominar? Això diu el monstre que s'ha d'ensenyar. Sols tu el teu gènere pots determinar. Ningú el que pensa que eres et pot imposar. Al monstre que vol fer-ho hem de rebutjar. Qui no ens vol iguals que se'n vaja a cagar. Persones som tots. Persones iguals. Persones diverses. Persones dotades. Persones que riuen. Persones reals. Persones que viuen. Persones variades. (un grup de persones de tota classe, gènere i color allunyen el monstre amb aquesta cançó. Mentre, a poc a poc, acaba l'escena i comença una de nova) L'Algoritme amb ritme comença a estar cansat. Tant de càlcul algorítmic per compondre el musical gandià m'esgota. Ha decidit, per això, tancar-lo amb una última escena. L'espectacle Gandia, la ciutat del Music Hall, arriba al seu final.

Acte Final. Gandia és un Cabaret. El remat algorítmic que com a bon Algoritme amb ritme he preparat per tancar l'espectacle és un transsumpte de la pel·lícula Cabaret. Gandia, la ciutat del Music Hall, convertida en un gran cabaret destrellat i únic presentat per un presentador al ritme de la cançó Cabaret de Liza Minelli. (Cantant) No crec que estigues molt bé tot sol, amb música s'està millor. Gandia és un cabaret, company, vine al Cabaret. Deixa els problemes que el volten pel cap, deixa ja de cavil·lar, la vida, amic, millor veuràs si vens al Cabaret. (Declamant) Si has sofert per la festa suspesa per culpa d'un virus maleït, si tens por de caure per sorpresa en les mans del temible Covid. Si la teua comissió s'ha pansit per la crisi que a tots ha afectat, se n'ha anat molta gent que ha patit i no sap com eixir de l'embolat. (Cantant) Oblidat de la gent que sols pensa el demà, d'avui sols hem de parlar. la vida, amic, millor veuràs si vens al Cabaret. Podràs brindar, podràs cantar, Podràs dansar... Vine, no t'ho penses més, al Cabaret gandià. (Declamant) Si el Museu Faller continua donant problemes amb l'ajuntament, si la festa per això es queda nua del que és per a les falles un referent.

Un Museu que seria emblemàtic i un orgull pel faller de Gandia, per qüestió de diners, un final tràgic, potser al final l'edifici tindria. Si el conveni faller perilla i la crisi a la festa es fa més gran, en afegir un nou pes a la motxilla ningú sap com la crisi amortiran. (Cantant) No volem gent que prediga el demà, d'avui sols volem parlar, la vida, amic, millor veuràs si vens al Cabaret. Gandia és el Cabaret, amic, vine al Cabaret. (Declamant) Si als bars has d'entrar amb mascareta i et demanen per menjar un passaport, no envies a ningú a la punyeta que de no fer-se'n una, ningú s'ha mort. Menja i beu al menjador de casa, espera que l'onada haja acabat, pensa que el virus és una amenaça i molt prompte la vida normal haurà tornat. (Cantant) La vida, així, millor viuràs pensa que és un Cabaret. Podràs brindar, podràs cantar, Podràs dansar... Vine, no t'ho penses més, al Cabaret gandià. (Declamant) Si puja la llum en totes les ocasions i tremolen el ciutadà i l'empresari perquè les elèctriques, amb dos collons, actuen amb una patent de corsari.

Si encara que puge la llum a diari el govern no està ni se l'espera, perquè diu que no és necessari intervenir on la barra lliure impera. Si la gent cada dia es desespera i no sap com la llum podrà pagar, no t'apures i això supera i vine amb nosaltres a cantar. (el presentador canvia de cançó. Ara interpreta, amb una altra lletra, el famós Money, Money, de la pel·lícula Cabaret) (Cantant) Treballe de nit i de dia per pagar les factures que he de pagar. I no em queda un cèntim per poder de la vida gosar. Si jo fos un home ric no hauria de treballar, i a la companyia elèctrica no m'importaria pagar. Money money money money money money Money money money money money money Money money money money money money Money money (Declamant) Si algú ha decidit i ha disposat que una nova carretera ha de creuar la comarca per on ell ha proclamat i l'horta que queda vol destrossar. Si polítics i ecologistes es volen oposar, i altres polítics i empresaris a favor estan, si mana l'economia i el món se'n va a mamar, si manen els diners i l'horta desfaran. No crides i et cabreges que la via es farà, ho venen com una obra principesca, un projecte que en reis ens convertirà encara que sols a alguns els semble grotesca.

(Cantant) Quantes coses es poden fer quan controles el poder, allà on manen els diners que es lleve tot el demés. Money money money money money money Money money money money money money Money money money money money money Money money (Declamant) De tot ha passat a Gandia, la ciutat del Music Hall, ho hem contat amb alegria amb un musical total. Sóc l'Algoritme amb ritme, no pare de calcular, espere, amb optimisme, que a tots puga agradar. El meu missatge final, és un proverbi valencià, no he fet cap càlcul genial per dir: s'és feliç si es fa. Mengeu fort, cagueu fort i no tingueu por a la mort. (Cantant de nou el tema Cabaret) Perquè la vida és molt curta, ja saps, i ningú no hi pot fer res. Per això més val que em facis cas. I vingues al cabaret! Al Cabaret gandià!

Llegir Llegint Llegit 87

Lema : “Llegir. La màgia de les paraules” Autor : Josep Enric Gonga. 88

Les paraules tenen vida. Les paraules donen voltes. Les paraules tenen màgia. Toni recordava el que li deia el seu iaio mentre contemplava, bocabadat, la biblioteca que aquell tenia a sa casa cada vegada que li feia una visita. Llibres, llibres, llibres... la casa del seu iaio estava plena de llibres. Sempre rebia a Toni assegut a una còmoda butaca amb un llibre a les mans. Quan el net arribava, després de picar-li l'ullet, li mostrava el llibre que estava llegint. Quines paraules dormen en ell? -li preguntava el xiquet-. Perquè el iaio li havia explicat al seu nét que els llibres eren els dormitoris de les paraules, i que sols despertaven quan alguna persona feia una cosa màgica: llegir.

Les paraules donen voltes, et donen voltes pel cap, esperen l'oportunitat de què de veres les escoltes. I aleshores s'escoltaven les paraules despertar, i unes històries contar que sempre emocionaven. Toni sempre recordava quan el primer llibre va obrir i el seu iaio, en llegir, les paraules, activava. Llegia amb un somriure en un banc al parc assegut, mentre pronunciava, complagut, paraules que algú va escriure. Era la història d'una formiga que pel món viatjava, i per allà on passava es feia de tots amiga.

Des d'aquell dia Toni i el seu Iaio es van dedicar a despertar les paraules que dormien en els llibres. I aquestes, en fer-ho, mil i una històries li van contar. A l'aventura de despertar mots es va afegir sa mare.

Abans de dormir, cada nit, de paraules l'envoltava, mil històries escoltava Toni, estirat en el llit. Començava: Això diu que era el temps que les bèsties parlaven, els arbres cantaven i les pedres caminaven. I acabava el relat amb un catacric, catacrac, conte contat, conte acabat, si no és mentida, serà veritat. A poc a poc s'adormia i es posava a somiar el que acabava d'escoltar, i això feia cada dia. Va saber de la Caputxeta, que vestida de vermell, fugia d'un llop molt vell que li feia la punyeta. De Blancaneu, els set nans, i la madastra perversa; d'Aladí, un xiquet persa i un Geni d'aires ufans. Dels tres porquets constructors lluitant contra un llop bufador; d'un Gat amb botes lluitador, i d'Alí Babà i uns lladres traïdors. D'un aneguet lleig rebutjat i d'una rateta presumida; de la Ventafocs oprimida que una fada ha apadrinat.

Toni va créixer i va anar a l'escola, on va aprendre a llegir i escriure. Ja no li feia falta que ningú llegís per ell per a despertar les paraules. Ara ja ho podia fer ell. Ajudat pel seu iaio, que li recomanava el que havia de llegir, va començar a fer-ho sense descans. Anava a la biblioteca d'aquest i s'emporta mitja dotzena de llibres a casa que devorava en un no res. Les paraules l'envoltaven, donaven voltes i voltes al seu voltant descobrint-li centenars d'històries. L'afició per la lectura l'havia atrapat. El xiquet acabava cansat de tant de temps que li dedicava a la lectura, i a més, quan es posava a descansar, descobria meravellat que tot allò que havia llegit se li havia ficat al cap, on les paraules romanien donant voltes i més voltes. Toni llegia en sa casa, en l'escola i al carrer, altra cosa no sabia fer, llegir per a ell era massa. Ara no li llegia ningú les històries que despertava, era ell qui les invocava i no les esperava d'algú.

Alícia en terra de meravelles seguint un conill despert, el Petit Príncep al desert, buscant sensacions novelles. Peter Pan al país de Mai Més, lluitant amb indis i pirates; Hamelin contra les rates i alcaldes amb poc d'interès. Mowgli i Tarzan a la selva, Harry Potter, mag valent, enemic d'un mag dolent que derrota i el món salva.

Com que Toni anava a escola a la línia en valencià, va descobrir, meravellat, els personatges de les rondalles valencianes. El Gegant del Romaní, el Dimoni Fumador, el gos del senyor rector i l'altre Gegant, el del Pi. El lladre bo Jaume el Barbut, el valent Esclafamuntanyes, i un altre que té castanyes, Tombatossals el forçut. Les lectures en valencià li van fer descobrir, més endavant, grans escriptors en aquesta llengua, que Toni, és clar, va llegir i rellegir per despertar les paraules que havien escrit. Va descobrir clàssics com: Ausiàs Marc, poeta de Gandia, que sóc qui sóc deia molt clar, fent camins dubtosos per una mar que com cassola al forn bullia. Tirant lo Blanc, cavaller valent, que estava sempre en combat, de Carmesina enamorat, una princesa imponent. També aprenia a llegir i escriure en castellà. Va ser així com va descobrir un personatge estrafolari, el Quixot. Un cavaller que embogia i d'aventura partia pensant que al món trobaria tot allò que als llibres llegia.

Sancho Panza l'acompanyava per donar-li un poc de trellat, però el Quixot destrellatat aconsellar no es deixava. Més endavant, Toni va descobrir que les paraules no sols servien per comunicar-li coses, per descobrir-li històries quan llegia. També, quan ell les escrivia, per dir-los coses a altres persones. Des del seu ordinador, des del mòbil que tenia, molts missatges escrivia volent ser comunicador. Feia fils en el WhatsApp, on escrivia amb estil descrivint en un fil el que teia en el cap. En Instagram feia stories que amb fotos va acompanyar, així és com va publicar les seues primeres històries.

100

A mesura que creixia, Toni anava descobrint més coses extraordinàries al voltant de les paraules. Un dia va veure un jove amb unes ulleres de sol negres que assegut en un banc, passava els dits sobre un llibre que tenia sobre les cames. El iaio li va explicar que era cec, però que podia llegir gràcies a un mètode anomenat Braille. Amb els dits es podia llegir! -va exclamar entusiasmat-, aquell cec havia invocat mots que no podia distingir. Braille, un cec, va inventar un gran sistema de lectura, amb els dits, quina aventura, els mots es poden despertar. Toni es va matricular en una escola de música i allà va descobrir un nou sistema de lectura. No es llegien paraules, es llegia la música, la música anotada en pentagrames a través de notes. I no es feia a través de la boca, es feia amb els instruments musicals. Toni, cada vegada que descobria un nou sistema per llegir s'entusiasmava més.

101

102

Am la banda desfilava fent sonar el clarinet, aquell so tan clar i net a les notes vida donava. La música que anotada estava en un misteriós pentagrama, sonava en alegre brama quan l'instrument la despertava. Amb el temps, gràcies a la seua afició per la lectura, Toni es va convertir en un afamat escriptor. Escriu llibres d'aventures, històries extraordinàries que dormen en llibres fins que algú, com ell ha fet al llarg de la seua vida, les desperta amb un recurs màgic, llegir. Fa històries d'herois i dracs, que en països imaginaris combaten contra adversaris un poc cruels i maníacs. Hi ha bèsties salvatges, elfs, nans, mags i fades, orcs i trolls, que a manades, arrasen tots els paratges. Ho fa a través de paraules que li donen voltes pel cap, i ara és quan Toni sap d'on li venen tantes faules. És per tot el que ha llegit el que eixa màgia pot fer, la lectura és un afer que eixe poder li ha concedit.

103

Toni ara és un mag, en créixer i fer-se major, és un mag tot ple de color tan poderós com un drac.

La màgia de les paraules és un do que tenen alguns. Com Toni heu de llegir i en mags es podreu convertir. Fetillers que els mots que dormen en llibres tancats, despertareu en obrir-los i llegir ben concentrats. I ara sí, al final hem arribat i com mana la tradició acabem aquesta història amb les paraules recomanades: Catacric, catacrac, conte contat, conte acabat, si no és mentida, serà veritat.

104

105

Dansà

DANSÀ: Ball generalment en honor als Sants. Aquest tipus de ball segueix una estructura concreta. El ritme que segueixen és el del tabalet, evolucionant o mudant conforme sona la música de la dolçaina. 106

107

108

ÉS COM UN BALL. Vicent Andrés Estellés. Llibre de Meravelles.

És com un ball, inefables els girs. És com un ball, on s’ofeguen els tirs. És com un ball, ple de nacre i sospirs. És com un ball. És com un ball, d’una cauta nuesa. És com un ball, d’una rosa despresa. És com un ball, savis girs, sense pressa. És com un ball. És com un ball, la decència coberta. És com un ball, en la terra deserta. És com un ball, ningún mort no es desperta. És com un ball. És com un ball, una brisa, un alé. És com un ball, que una pena sosté. És com un ball o mortal minué. És com un ball.

109

BALLEM! Joan Gar�iga I El Mariatxi Galàctic.

Arriba un moment quan s’acaba la festa, baixa la pastilla, s’encen la reserva. La fatiga es posa al dia i fa mandra la mentida és quan mola volar, sense res més a fer ni desfer ni esperar. És el temps De ballar. Ballem! Ballem-li a la vida. Ballem! Encara que trista. Ballem! Ballem fora via. Ballem sota el cel tot allò que estimem. I ara el temps del viscut Vol que flote el futur, quan la vista ja no afina I els cabells van fent figa. Quan ja no cal demostrar ni perdre ni guanyar és quan mola volar, sense res més a fer ni desfer ni esperar. És el temp de ballar. Ballem! …….. Balle el teu cos quan somnie despert. Balle els meus fills quan de veritat mire. Balle el Companys que he tingut al desert. Del quiet no me’n fie, si balle confie. El ball per als més bojos que s’hi veuen clar. El ball per a Teresa i el nen del terrat. El ball per al poeta i els pardals al cap. Mori la guerra, a la rotllana agafats.

110

Quan s’ha vençut la tensió i s’ha oblidat la cacera, quan s’il.lumina la funció i el riure mata la pressa. Disfrutant la compañía i el misteri de la vida és quan mola volar, sense res més a fer ni desfer ni esperar. És el temps de ballar. BALLEM!

111

112

CANTA, CRIDA, ESTIMA, DANSA. Salvador Ribes Ibáñez

Surt el Sol del Fons la mar les gavines bé gaudeixen, i a la vora de la platja un vaixell et fa un somriure. Canta, crida, estima, dansa que el teu ball comença ara. Plors i crits, tots dos a una fan comanda de l’escuma. El corrent et porta al somni de la blanca neu calenta. Canta, crida, estima, dansa que el teu ball comença ara. Potser creme un migdia la mentida de la sorra, para-sol de pur amor trobaràs per fer-te ombra. Canta, crida, estima, dansa que el teu ball comença ara. Decebut amb l’hivern buscaràs consol al vespre, en espera de ser mar, en desig de ser absència. Canta, crida, estima, dansa que el teu ball comença ara.

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l'any 2022”

113

114

CONTRATEMPS Teresa Broseta

Ballar fox-trot quan sona tango i salsa si l’orquestra ataca el vals, txa-txa-txa quan la samba atrona l’aire, merengue quan esclata el rock-and-roll , hip-hop mentre la cúmbia es desbarata i rumba quan la conga et persegueix, és la teua minúscula, impossible, irrenunciable revolució.

115

116

LA DANSARINA DEL CAPITELL Rosa Miró i Pons

L’ànima inquieta mira tafanera El relleu del capitell, temptació revestida de pedra En la tranquil·litat densa del claustre La mirada pelegrina descansa sobre Els pits, sobre el melic, sobre els malucs Sobre els braços, fàbrica sensual, provocadors de passions secretes De Salomé dansaire, el ventre nu Sospira el monjo un prec incert Imagina el ball de la dona la nuesa, seducció de foc Penitenziagite! Penitenziagite! Entre nones i laudes, flagell de carn penitent Entre maitines i completes, silent mea-culpa-mea-culpa-mea-culpa De la cel·la al claustre, del claustre a l'hort De l’hort a la paraula, de la paraula a la cel·la, el desig el mata Mentre l'escrivà copia còdex, el frare il·lumina d’or La dansa dels set vels La dansa dels set secrets La dansa dels set pecats

117

118

LLUM DE FESTA Maria Car�e Ar�au i Or�s

Gallardes de fanals, cants, balls i poemes. El bressoleig tendre del teu món que somiaves etern. La bateria i el contrabaix ressonaven a la plaça amb ritmes de rock and roll, salsa, twist, txa-txa-txa, ball lent... Els braços entrellaçats feien ballarugues amb “paraules d’amor, senzilles i tendres. No en sabíem més, teníem quinze anys...” Castells a la nit, espelmes i abraçades. El poble empedrant, cada arbre, cada corriol… Una font cristal·lina, el ball de les rialles. La falla Sagrada Família vibrava d’emoció. La dansa dels cabuts amb tabalet i dolçaina, pols, pua i rondalles o el pasdoble dels artistes pel carrer major. Imatges que han tingut un retall de vosaltres. El mercat medieval, les roses del desert, els galls, les cassoles i l’alegria de viure. En un racó del cor, preserves l’orgull de tots aquells desitjos, de tots aquells batecs.

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l'any 2022”

119

120

ESPERA Pepe Santatecla

La música sempre acaba quan més ganes tenim de ballar. I em negue a que aquesta historia cap a la que estem anant no passe pel teu coll. Que els pardals canten amb cada carícia quan caiguem. Que sone la tempesta que banye els nostres cossos en una mateixa pell. que els versos que escriga parlen de la teua roba sobre el sòl. Espera! Queda't una mica més. Una altra nit. Una altra vida.

121

SENSACIONS Teresa García Moratal

Un art, un estil de vida, una manera déxpressar-se… SENSACIONS, això és per a mi el ball. He viscut dos postures diferents en el món del ball. La primera com una simple ballarina de carrer, una ballarina insignificant, ballarina de barri, dámics i de ma casa. Diverses vegades en la meua vida he viscut léscenari des del darrere. Entre bambolines s´ assaboreixen els nervis, les preses, els contratemps d´últim hora. Es palpa en cada un dels ballarins la il·lusió a través de les seues cares aterrides just abans de començar léspectacle. Tantes i tantes vegades darrere léscenari i el terror mai desapareix, notar com les cames i la veu tremolen, la pixera que no cessa, la rialla fluixa, sospirs profunds que no deixen respirar…el so dels passos fundits fosos en la foscor darrere del teló, els murmuris, el soroll del públic a láltra banda, detalls que falten, la "lentejuela" passamaneria que cau, la picor del barret, el maquillatge que no tan perfecte i sospirs, rialles i tremolons… Sense dubte el moment més intens i més meravellós del qualsevol funció. Jo la batege com a PROFUNDA SENSACIÓ Sóbri el teló, la llum sápodera de tu, comença la música i de sobte…silenci…el teu cos comença a fluir damunt d'eixos taulons de fusta, estàs sols en léscenari, la "lentejuela" passamaneria no cau, el barret no pica, el públic desapareix, les cames no tremolen i… balles, balles i balles... ja no sents la música, tan sols un compàs que acompanya els teus moviments, sensació de flotar sobre els teus peus i de volar amb els teus braços. Els minuts es converteixen en segons i els segons en instants. La llum, els colors, la música i el fluir del teu cos es fusionen en una única SENSACIÓ MÀGICA. I sácaba la funció… el cor palpita a mil, el respirar accelerat i els muscles comencen a destensar-se entrant en una fluixera tal que corba el teu somriure al mateix temps que el silenci es trenca pel soroll de les palmes del públic. I és ahi, tan sols ahí en eixe precís instant en el que vius, el jo anomene

122

MOMENT SENSACIÓ. La segona postura dins del món de ball, ja no és com a ballarina sinó com a coreògrafa, la primera vegada que has de plasmar la teua creativitat en la pell dáltres, transmetre els colors, el tronar de la música de la teua ment i la passió del teu dins reflectida en un determinant temps damunt léscenari amb persones que no ets tu. Que difícil tasca per una simple ballarina de sentiment. Quan estava entre bambolines no era conscient que és el fet de estar a láltra banda del teló, situada en la taula de so i llums, per la teua ment, mentre controles que tot estiga a punt, passen pensaments de láltre costat de la immensa tela, que brille més que mai la "lentejuela", passamaneria, que el barret no caiga, que enlluerne el maquillatge i de sobte un sospir que no et deixa respirar, una rissa fluixa i un tremolor en tot el cos…. El guirigall de la gent de fons, acompanya el terror que també existeix des dáquest costat, llarga léspera de què comence léspectacle i somrius, sospires i tremoles… Sense dubte…PROFUNDA SENSACIÓ Ha arribat el moment, després de tan désforç de voler executar la combinació embolicada de música, color i coreografia de la teua ment… sóbri el teló i per primera vegada sabràs al mateix temps que qualsevol espectador si has aconseguit la teua tasca. La posada en escena de la teua ment sols la veuras en eixe instant i si per dintre teu et recorre la sensació de satisfacció és que possiblement has superat les teues expectatives. Si al·lucines tu, tingues clar que léspectador està al·lucinant més encara… La llum i la música entren envoltant els ballarins que flueixen i volen com mai has vist en qualsevol assaig, el ballarí que no entrava a temps, la figura que mai quadrava, el colp fort de braç que no es veia…. hui han clavat els passos que tant i tant els costava.

123

El somriure es dibuixa en el teu rostre i se távidrien els ulls fins caure la llagrimeta dálegria i és que hui no són ballarins, hui són artistes damunt léscenari, i això és el que fa que des del fons del teatre tátrape eixa única SENSACIÓ MÀGICA. Para la música, sápaguen les llums i arranquen els aplaudiments del públic, que dins de la teua ment satisfeta, et sonen a ovacions. Sents la necessitat bárbara de voler abraçar a tots aquells que amb la mateixa il-lussió que tu, han fet posible que aquesta funció haja tirat abant. La teua tensió desapareix, respires profundament i sospires…. Eixe precís instant, tornes a sentir el MOMENT SENSACIÓ

124

125

BALLEM? Juan Lázaro.

GÈNESI 1:1 1. Al principi Déu creà el cel i la terra. 2. I digué Déu: Siga la llum i la llum va ser. I va cridar Déu a la llum Dia i a les tenebres Nit. 3. Separà les aigües d’allò que era sec. A l’aigüa l’anomenà Mar i al sec Terra. 4. Aleshores digué Déu: Fem a l’home a imatge i semblança nostra i varó i femella els creà. 5. I vegé Déu que tot era bo i els digué a l’home i la dona, als que cridà Adam i Eva: Durant 6 dies treballareu per mantenir el que us he donat. El seté, descansareu. 6. Adonant-se’n la nit sel sisé dia , que havien cumplit amb els designis de Déu, amb gran joia Adam buscà a Eva i al trovar-la li digué: “Eva, tenim llum i foscor, àngels amb els seus instruments”, al que Eva li va afegir: “I jo tinc aquesta fruita que m’acabe de trobar i he batejat com a “pometa”. Adam quedà enganxat d’Eva i la suea “pometa” i aleshores li digué… BALLEM? GÈNESI 6 Fruit d’eixe primer ball, amb “serps” i “pometes” pel bell mig, als nou mesos va néixer el primer home amb melic de la història: Caín, del qui, coneixent les seues malifetes, no ens interessa pels nostres ardus treballs d’investigació. GÈNESI 9 Nou generacions després arriba a la nostra particular pista de ball Noé, encarregat pel Senyor per a construir una Arca amb el fi que tots coneixem. Per 40 dies i 40 nits els caigué sobre un veritable diluvi. Dins d’un vaixell ple d’animals i amb tota la família al complet, poques ocasions els quedaven a Noé i a la seua dona Naamà per seguir les costums dels seus avantpassats, pel que un dia digué Noé: Estimada… BALLEM? I passaren tot aquest temps “Cantant sota la pluja”. EL BALL GUANTA BATALLES Formava part de la Magna Grècia, situada al sud de la península italiana. Era considerada pels grecs el cúspid del plaer, del benestar i la gula. Entre les seues majors i més envejades costums es trobaven els “cavalls balladors”, doma d’equins per a festes i demostracions hípiques. Tot això fins l’any 510 a.c. Eixe any els sibarites s’enfrontaren als habitants de Crotona en la batalla del riu Traeis. Crotona va acudir a la batalla amb més músics que guerrers. Milón, el

126

seu general, al arribar el momento oportú preguntà als oficials… BALLEM? Tots els músics començaren a tocar els instruments i aleshores, els cavalls de Síbaris que venien al galop cap als Crotons, començaren a ballar frenant l’atac i fent caure als seus genets. La guerra estaba guanyada. MITES I LLEGENDES DE L’EDAT MITJANA De vegades. Cadascú entenem la història com millor ens convé als nostres interessos o, més important, a la nostra imatginació. Herois que considerem llegendes podrien quedar en meres curiositats i em sap greu, des d’ací, enderrocar una de les més esteses. Traslladem-nos al segle VII, Castell de Camelot en la Britania postromana. En una de les sales es troba el Rei Artur de Bretanya que acaba de derrotar als sajons i establir l’Imperi de la Gran Bretanya. Al seu voltant els fidels 12 Cavallers de la Taula Rodona. La seua imatge és de poder i força. Discuteixen sobre els últims adelants en la cerca del Sant Grial. Ací arriba el que cap cronista ni historiador s’ha atrevit escriure: Al final de cada reunió sabem que, en peu, colocaven les espases sobre la taula formant una estrella. No es tractava de simbolisme, era sols per comoditat perquè un cop deixades les armes, unien ben fort els braços i aleshores el Rei preguntava: Senyors… BALLEM? Tots començaven una mena de rotllana amb música de laudes de fons, interpretant una mena de Paquito el Xocolater. Si férem memoria, molts serien el balls que han influït, d’una manera o una altra en la història de la humanitat: El ball de Salomé davant Herodes que li costà el cap a Sant Joan el Baptista; el ball en l’Antic Egipte que costà el cor de molts faraons i ja, més actual, la Kizomba, el ball més sensual del món. I he de finalizar. Escric aquesles línies un primer de gener. A la televisió sonen els valsos de Strauss i, com era de suposar, Marisa, la meua dona, acaba de pronunciar les paraules màgiques: Estimat… BALLEM?

127

BALLAR AMB LA MÉS LLETJA. Jordi Garcia Polop

Fina era més lletja que un pecat, hagueren dit els més vells en temps d’absència de correcció política. Ara es diria, intentant dissimular i amb certa hipocresia, que el seu físic era particular. O, per no quedar mal, que la bellesa estava realment en l’ànima. El cos deforme de Fina era el resultat d’una discapacitat produïda per un embaràs desenvolupat en un mar amniòtic de substàncies tòxiques i el part complicat d’una mare jove completament destruïda per les drogues. Castic de Déu, va sentenciar Na Lola que sempre tenia un cert sentit dramàtic de la decència aliena. Va nàixer en plena crisi de l'heroïna dels anys huitanta en un poble de l’Horta Nord de València. De sa mare no va saber quasi res, ja que un dia va anar a vendre el seu cos i ningú més la va tornar a veure. Els avis de Fina, collidor ell, mestressa de casa ella, bones persones, però amb les llums justes per a criar una xiqueta, van aconseguir portar endavant una vida tan fràgil que semblava que no passaria dels primers mesos. Fina tenia un cos asimètric que li feia caminar com un vell mariner en terra ferma, però que no li impedia córrer incansable el barri com una llebre d’una punta a l’altra. La comunicació amb ella era complicada davant de la manifesta minusvalidesa i la incapacitat d’articular el llenguatge amb claredat. Això feia que les converses es reduïren a preguntes simples i respostes inintel·ligibles. No tot el món era caritatiu amb una figura que causava desassossec. En una ocasió un grup d’adolescents avorrits la van acaçar llançant-li globus plens d’aigua. Alguna mare que no la coneixia la feia fugir si intentava jugar amb els xiquets del parc. Si sabien qui era l'allunyaven amb raons, no fora que tinguera una rabinada i atacarà els xiquets. No tot el món li tenia aprensió. Manolo, el forner, era tendre amb ella. Li recordava a una germana que va tindre sa mare, també dement i amb una vida curta, amb qui encara jugava de xiquet. Sempre que riallera passava a ferli la visita, li regalava un pastís o un panet amb xocolate. Fina era pura alegria, energia i vitalitat que eixia per uns grans ulls sempre atents a la bellesa. Podia ser una papallona acolorida, podia ser una flor o un aparador d’una tenda de regals amb els quals semblava quedar-se bocabadada. Cada dia anava, des que era menuda, al centre ocupacional del barri. Cal dir que era molt estimada pel personal, encara que era tossuda com una mula i podia encabotar-se en una de les seues manies i anar emmurriada una estona. Amb les ajudes dels serveis municipals els avis la vestien i la pentinaven de forma pràctica però sense cap concessió a una imatge més acurada. Uns

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2022

128

pantalons i un davantal eren la roba de diari de Fina que, no obstant, es fixava amb admiració i sense enveja en les adolescents, sempre caminant compostes i pentinades en un núvol autosuficient. Des de xiqueta mirava amb devoció les falleres vestides amb les millors gales i teles. No podia més que pronunciar un crit agònic semblant a “guaag...pa” quan passaven, emocionada com estava veient-les i imaginant-se ser com elles. Un dels fallers la va veure tan il·lusionada que va demanar permís als avis perquè aquesta acompanyara la comitiva de la falla. Li van regalar un brusó i, pensat i fet, anava al capdavant desfilant com una més a tots els actes. Des d’aleshores Fina pul·lulava pels voltants del casal sempre que hi havia algun acte. Els fallers, fins i tot els xiquets, la tractaven amb prou respecte i les bromes cap a ella eren ràpidament tallades per la majoria, tot i que algun pocatraça sempre feia burla. No era una bona temporada per al nou president. Anys de competició furibunda i sense trellat pels premis de major categoria havien minvat les capacitats de la comissió. Les discrepàncies internes havien esclatat creant una divisió del barri en dues comissions que no volien saber l'una de l'altra. Sobtadament, la que era sempre un referent per la seua monumentalitat, va passar a ser un piló amb uns pocs ninots i això era un drama grec per als avergonyits membres de la comissió. No, no era un bon any. Les previsions de l’oratge es van complir i el primer dia va ser gris i humit i el segon va ploure i va fer aire. Els materials es van veure alterats per l’efecte dels elements i una part del remat es va desplomar desfent una de les escenes. Fina, absent de les preocupacions dels fallers, seguia gaudint amb una il·lusió infantil de la festa. Per a ella la falla sempre era bonica i sols va posar cara de pena quan va veure la destrossa feta pel mal oratge. En la seua ignorància no entenia realment el mal humor de fallers i falleres. Per a ella eren dies de festa, d’estar entre gent que coneixia i que l’acceptava com una més. La nit de la cremà era certament trista. La il·lusió per veure cremar el monument era inexistent. Semblava que tothom tenia sols ganes de botar-li foc i tornar al refugi de la llar oblidant aquell any maleït. Afortunadament la pluja del matí havia cessat en arribar la vesprada amb una treva que suposadament, es perllongaria fins a les primeres hores de la matinada. Els pirotècnics van embolicar els ninots amb collars de masclets i els van tapar amb plàstics no fora que la pluja s’avançara. La reina del foc, que havia

129

d’encendre la traca, una xica realment consentida, no parava de plorar entre crits poc oportuns de: — Vaja quina merda de falla, jo no la vull encendre. Quina vergonya!— Realment tots estaven més per acabar que per una altra cosa. La megafonia de la falla emetia pasdobles per a calfar un ambient gelat com pocs anys. El públic que abans abarrotava el carrer estava en altres falles de major categoria o romania a casa per l’apatia d’una nit desagradable i freda. Els esclats de la traca van arrancar amb un ritme frenètic l’incendi provocat d’un monument maleït. El foc es va iniciar tímidament amb unes flames eixutes que feien més fum que una altra cosa. Els bombers estaven a l'expectativa amb les mànegues preparades, però en compte d’anar a més, el foc es va ofegar. El públic, el poc públic, diríem millor, es burlava o xiulava amb nerviosisme mentre els delegats de la cremà es cridaven entre ells passant-se la culpa d’uns als altres com si fora una pilota de bàsquet. El president es posava la mà al front abaixant el cap avergonyit i la reina de la falla no sabia si riure o plorar com s’esperava en moment tan senyalat. Sols tenia ganes de fugir i llevar-se les sabates perquè, aleshores, tenia els peus desfets després de tants dies carregant el vestit de fallera. La falla era certament lletja, però, a més a més, portava la mala sort en cada centímetre quadrat de la seua superfície. A la de tres les flames van agafar força i, per un moment, la falla va fer honor al seu nom. A la fumaguera van seguir un foc un poc més animat que va decaure en cosa de pocs minuts. Decebuts i amb ganes d’acabar la multitud va fer marxa deixant als bombers fer la resta. Sols Fina romania a pocs metres del foc amb mirada emocionada, absent, gaudint de l’espectacle de les brases incandescents i de les flames ballant amb les espurnes sobre un cel que per llevant llampegava. La música sonava encara per la megafonia i la va portar a seguir el ritme a poc a poc, solitària, connectada amb la música festera i profundament emocionada amb la bellesa del foc. Passava gent corrent cap a casa mentre una ràfega de vent va agitar les banderes que penjaven fins a aquest moment flàccides en les cordes. La tempesta arribava amb un suau plugim que es barrejava amb les cortines d’aigua que un bomber feia rebotar en una façana. Un veí del barri va veure Fina solitària de peu enfront d'una columna de pals encara encesos. — Corre Fina, corre, que et vas a banyar—. Fina el va mirar i amb un somriure dement va arribar a articular. —Mirr..a, foc, f...allà... bbonic..ca...—

130

131

132

TERPSÍCORE I EL CAPTIU Antoni Colomina

Ser com s'és el va condemnar a la captivitat, ofegat entre els terregalls que un dia van ordenar el seu ànim només per fer volar fràgils milotxes entre vendavals, per voler ballar entre les brases d'una foguera que va ser indòmita i que ara dorm temorosa, igual que el remolí convertit en brisa. Pres per ser com el batec del cor de l'eufòria, com la baldufa incontrolada que gira a punt de colpejar el mur però que mai ho fa, descontrol controlat, com qui crida enèrgicament i rabiosa en una mar de silenci i no espera una altra cosa, conformista i dòcil, que una esguitada lleu. Vici alié, vigoritzat amb la passió de l'ànima envejosa, va fer que el desig de tindre el que ell posseïa, exultant de vida, conducta innoble de la misèria humana, predisposara com a existència un prim fil d’aram, funambulista que creua l'abisme atipat d'emulacions geloses, inassolibles. El captiu va baixar els ulls i els va mirar i, traient forces de les seues aprensions, va creuar la corda fluixa albirant en l'horitzó, cada vegada més a prop, el rostre satisfet de la jovialitat, amb la seua lira i la garlanda de flors, filla de la memòria, guardiana de danses. Terpsícore el va rebre i tots dos ballaren no com a diversió fútil; com la naturalesa ho fa, amb cadència, assumint rítmicament les lleis de la creació, captiu i musa van descriure figures poderoses capaces d'esqueixar dures baules i murs presoners ara llunyans.

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l'any 2022”

133

134

BALL A LES CANTONADES Jose Manuel Prieto

Com en el final d’una tronada on la sotsobra serà el mirall que amaga l’aigua del toll, espill del trajecte de la llàgrima, dorm a les faldes de la ciutat el record feréstec d’una sístole d’aigua, que vessà l’inacostumat silenci de les cantonades, edifici front a edifici. Sóc el record d’un inapropiat silenci, la petjada d’un dolor sord que brama encara en la geografia de les rajoles. I malgrat tot, balle. Balle, per confondre els encanteris del silenci i acostumar la mirada a la música inèdita del primer crit, ran suau com esta brisa que despentina la mar i la vesprada. A la sorra on s’enceta el trajecte del teu nom encete el meu ball de silencis front als crits que desacostumen els sons de la mar immensa a la meua mà tan buida i tan menuda. Sóc, des del silenci dels qui no existiren.

135

136

LA FI DEL SILENCI Alba Fluixà Pelufo

La música enceta, decidida, un parèntesi enmig del silenci que domina el pas dels dies. Les notes cauen com una pluja fina i carregada de perfums, que ens va banyant els peus i les cames i els braços. Els llavis s’humitegen amb el gust anticipat del plaer del ball que a poc a poc s’ha imposat entre els cors reunits per lliurar-s’hi. Les respiracions s’acceleren i pausen tal com marca el ritme de la cançó que ix torrencialment dels altaveus amb la força irreprimible del desig llargament aplaçat. Perquè amb la dansa torna la vida i esclata de nou el temps, celebrant la fi d’un silenci que havia emmudit el món.

137

138

CANÇÓ DE BALLAR Marina Ant�nez. Tres voltes a l’esquerra, tres voltes i endavant, tres voltes faig per veure’t, tres voltes més d’anar, mira enlaire, mira enrere, mira a fora, mira’m bé, que t’aixeque tan amunt que fins sembla que ens deixem anar, i torna aterra i gira alhora que als meus braços vas ballant. La cançó de ballar era, la cançó de ballar Va.

139

140

GIRLS GENERATION Verónica Pérez Lloret

141

142

BALLEM, BALLEM: Cançó de JULES.

Hi ha cops que el cor és molt petit per fer-li lloc a tant neguit, però ella s’apropaal meu costat i sap com treure’m a ballar. Hi ha cops que em deixen ben ferit, hi ha cops que em quedaría al llit, però ella sap fer-me bellugar: Tot d’una estem els dos ballant. Ballem, ballem, saltem, suem, Ballem, ballem, i ens estimem, Ballem, ballem, cridem, cantem, Ballem, ballem, i estem contents (de tant com ens cansem). No és fácil fer el que ella fa: Hi ha cops que pese 120 anys. Però un cop que ja hem desfet el ball, semble pesar la meua edat. Altres vegades sóc un tro sense notícies del meu llamp, però ella m’abaixa del meu cel, s’ajup i em corda les arrels. Ballem, ballem, saltem, suem, Ballem, ballem, i ens estimem, Ballem, ballem, cridem, cantem, Ballem, ballem i estem (molt) contents.

143

DE COM DON RODRIGO DE MENDOZA, MARQUÈS DEL CENETE, EN EL SEU TERCER VIATGE A ITÀLIA, VISITÀ LUCRÈCIA BORJA AL SEU PALAU DE FERRARA I VAN BALLAR, COM HAVIEN FET ANYS ABANS A ROMA Tomàs Llopis

Aviat va saber Lucrècia Borja que el marquès era a Ferrara i va disposar un ball i un sopar en honor seu; fou una festa de pocs convidats, selectes i coneguts. Les dones hi destacaven més que els homes, hi assistien entre altres Barbara Tovelli, dona de grans qualitats intel·lectuals, la molt refinada Giovanna Malatesta i Nicola Trotti, favorita de la duquessa, acompanyada pel seu marit Bighino, que havien posat de moda aquesta mena de reunions íntimes. La sala del castell lluïa esplèndida, el marquès es fixà en les sumptuoses pintures del sostre on es representaven escenes de tema històric i reparà en els rics tapissos, molt del gust de la duquessa, segons intuí, que decoraven les parets. Per fi es trobaven de nou Lucrècia i ell després d’aquelles festes romanes d’anys enrere en què s’havien conegut, havien parlat molt i havien ballat a plaer. En veure novament els cabells daurats, formant rínxols, de la dama i el seu cos menut i ben proporcionat, abans de fer-li una reverència, a la qual ella correspongué, el marquès ja havia oblidat el motiu de la visita que havia vingut a fer a l’arquitecte Biagio Rosetti i del projecte de construcció del pati al seu castell de La Calahorra que volia encomanar-li. —Porteu notícies de Castella, sens dubte —Va dir Lucrècia a manera de salutació. —Pel que sé, el vostre germà Cèsar és un presoner il·lustre del rei Felip al castell de la Mota, on viu la reina Joana, i se’l disputa amb el rei Ferran d’Aragó per interessos polítics. Siga com siga, senyora, els presoners il·lustres, ho dic per experiència, solen ser ben tractats. Lucrècia esbossà un somriure seductor, prou que ella en sabia; però aquesta vegada anava embolcallat amb un deix d’agraïment i d’afecte. —Vós també heu estat presoner? D’amor, sens dubte. —No, senyora, per causa de l’amor, que és cosa diferent. —Per causa de l’amor? —L’amor, senyora, és com un joc de daus. I a qui la Fortuna no ajuda el met en presó. —Doncs jo us sabia ben afortunat, allà a Roma. —A Roma no sabia el que cercava. Anava errabund com un cec, quan n’hauria tingut prou de mirar on hauria d’haver mirat. —Us entenc —va dir Lucrècia entomant el repte—. Però no sempre hom pot tenir allò que mira. —Mirar és un gest, senyora, una teranyina d’or. Ara ho veig, que estic davant vostre. Novament somrigué la duquessa.

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2022

144

—Gaudiu, marquès d’aquesta música i de les nostres menges. Més tard ballarem a plaer. I la festa va començar amb una dansa en què dos ballarins fent estranys salts i acrobàcies representaven una escena de guerra. Tot seguit els convidats van assistir a un concert de sis violes i, arribada l’hora, van ballar formant parelles, trios, rotllanes i tot de combinacions diverses amb canvis de parella de ball a qui tocaven lleument la mà contrària a la seua mentre giraven el cos per la cintura; tornaven a girar en sentit invers i repetien el gest amb l’altra mà. Estant en això, cada vegada que Lucrècia i el marquès es trobaven, es parlaven: —Us veig esplèndida, com a Roma —féu ell aprofitant el moviment per a fer la confidència. —Llavors era més jove —somreia Lucrècia. —No direu pas que ara sou vella. —Els fets m’han envellit. Sense que ningú no se n’adonés, Lucrècia sentia el pes de la mort del seu germà, el duc de Gandia, misteriosament assassinat; de Pedro Calderón, aquell criat castellà que va pagar amb la vida que ella l’estimés; del seu marit Alfons de Bisceglie, apunyalat per un sicari; del seu pare mort i del seu germà Cèsar, presoner. La desfeta dels Borja era per a la duquessa una tristesa celada als ferraresos. A la sala començava una nova roda de canvis de parella que el marquès, sense perdre la deferència a la dama que li pertocava, esperava que acabés per parlar de nou amb l’amfitriona: —Llavors éreu ensems una dona feliçment casada i de sentiments a flor de pell. —L’assassinat del duc de Bisceglie em va colpir profundament. —Dec suposar que us n’heu refet. Don Rodrigo percebé aquell dolor i aquella ànsia de sobreviure a tanta desgràcia immerescuda. I de nou començava la roda sense que Lucrècia hagués tingut temps de de dir al marquès com és de difícil sobreposar-se a la mort violenta del marit. —Nosaltres les dones ens devem a les nostres obligacions —va respondre ella en tornar-se a trobar—. En canvi vosaltres els homes, vós… Al ritme de la música, es van separar de nou. Era com si el temps hagués tornat enrere i s’hagués aturat feia anys en un palau romà; en l’interval fins a l’altra trobada, don Rodrigo tingué temps d’evocar-lo. —…vós les festejàveu totes.

145

Va dir-li ella somrient. El marquès la trobà seductora. Per a ell era una dona de sentiments transparents només per a qui gosava mirar-la amb prou tendresa. Era com una gata que debades pidola pujar a la falda de qui l’acarone. En això no havia canviat, o potser sí, casada amb el duc. Finalment, la majoria dels convidats van participar en l’agitat i lluminós ball de les torxes, una dansa de figures en què cada dama havia de donar una torxa encesa al seu cavaller preferit. Lucrècia no ho dubtà, tothom esperava encuriosit el moment i la duquessa anà cap al marquès i li féu a mans el trofeu. —Portaré ben endins la llum d’aquesta torxa —va mussitar-li don Rodrigo. L’alta societat ferraresa intepretà el fet com una deferència al convidat d’honor d’aquell dia i ningú no va capir tot el que podien arribar a encobrir aquell gest i aquella flama. Vingué l’hora del convit i el marquès ocupà un lloc preferent entre Lucrècia i el duc, de qui admirà l’elegància i la forma de manar de tot amb l’esguard i un discret moviment de la mà. Parlaren de la felicitat i de política, de la recent conspiració desarticulada, de l’amenaça de Venècia i de les pretensions de França. Però res de tot això no interessà a don Don Rodrigo, que s’emportà d’Itàlia alguna cosa més, i més intangible, que uns plànols i un somni realitzable en un castell llunyà a l’ombra de la Serra Nevada.

146

147

148

BALLA! Gràcia Jiménez

Despulla’t i dansa com feien els ancestres, a Cogul o a Bhimbetka: des del centre del cos! Que la dansa no naix de cap extrem sinó del ventre teu unit al cor, com fugint d’una terra que crema, conjurant els déus de l’existència. Abraça el ritme i la cadència de les ones, del vent sobre les fulles, i de la llum que es belluga en la flama. Balla una corea, un khorovod, o una sardana, formant un cercle màgic amb els teus. Dansa amb la ingràvida elegància de les abelles, les aus o les aranyes, o balla un minuet com el mar amb les algues. Dansa saludant la mort sempre i bressolant i festejant la vida! Balla!

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l'any 2022”

149

LA BALLARINA Lliris Picó Carbonell

No li ve i no sap què fer. La Sara s’ajusta les vetes del davantal i, amb els ulls una mica cansats busca la caixa dels guants de làtex. Fa dos mesos que no li baixa i no sap a qui explicar-ho. La puta regla! Com pot ser? Està segura que ell es va escórrer fora. Recorda que li va fer una mica de fàstic... Aquell líquid calent i espès i un poc viscós relliscant-li lentament per la pell. Es va torcar les cuixes amb un Kleenex, però la sensació d’estar una mica enganxifosa no se li n’anava... I aquella coïssor a l’entrecuix. Mal. Molt de mal. Com si una barra de ferro roent li travessés la vagina. Encara no sap per què li va mentir. “És avui la primera vegada?” I va ella i li diu que no, perquè ell no pensara que era una nena reprimida. Li diu que no i ell, tot i que es veu que pretenia ser delicat, li ho fa molt de pressa i.... Malament. Malament. Molt malament. I ella, sense saber ben bé per què, per entretenir el mal tràngol, pensava de sobte en les seues sabatilles de ball. En la pàtina grisa que cobria el ras rosa pàl·lid i que les feia brutejar a força del desgast, com el motxo que ara refrega furiosament pel terra. La mare li les va ficar en una caixa i les va arraconar en un armari quan ella va deixar l’institut. Però ella no li ho dirà, que li ho va fer malament, que no li va agradar, que la seua verga semblava un ferro de marcar ramat entre les seues cuixes acabades d’estrenar. No li ho dirà perquè no vol que pense que és una manyaca inexperta i perquè se l’estima molt, el Borja. Fins i tot es pensa que se l’estima més encara des que ho han fet. Es posa els guants i agafa la botella del lleixiu. Ompli un poal amb aigua calenta i n’hi aboca un bon raig.. Fa estona que no queda ningú al bar. Tot el dia que no para d’entrar i eixir gent, de llançar escuradents i molles de pa al terra. Se’ls vessa el vi de les copes, hi deixen caure descuidadament glops de refresc i s’hi forma una mena de pasta ben difícil de llevar. Fica el motxo en l’aigua del poal i es posa a fregar les llambordes frenèticament. L’olor del lleixiu li ompli els pulmons. El semen fa una mica d’olor de lleixiu, no? D’olor de lleixiu ranci. Pensa en el kleenex rebregat d’aquella nit. Aspira l’olor del record... La fortor del lleixiu la mareja una mica i li vénen unes basques difícils de reprimir quan s’encorba per fregar el terra amb més força. Un glop de vòmit va a parar sobre les cintes del motxo, el groc biliós s’escampa sobre el gris del cotó que frega la brutícia del terra i la Sara es deixa caure sobre el tamboret que té més a prop. Respira profundament, el cap entre els palmells de les mans, els colzes sobre la taula, a veure si ara se li’n passa una mica, el mareig... El món li pega voltes, com quan era petita i anava a l’escola de dansa i quan la professora no la mirava ella rodava i rodava i s’aturava de colp. Llavors del ventre li pujava una mena de vertigen que era com si el cor li empentara la gola i l’ànsia de ballar i rodar li omplira la boca. Sembla que es refà una mica... Torna a ficar el motxo dins del poal i el fa rodar en l’aigua frenèticament per llevar les restes de la glopada. Quan de temps fa que no balla? Quants anys sense rodar? Quants sense aquella ànsia i aquell vertigen? Escorre el motxo fort, fort i el llança contra el terra amb ràbia prement el pal amb les mans

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2022

150

amb una força que no sabia que tinguera. Quina mena d’ànsia tindrà ara? Merda, merda, merda. Merda de regla que no arriba. Ho haurà de dir a la mare... Si encara visquera l’avi, les coses serien diferents, perquè ell feia que la vida de la mare i la seua fóra d’allò més fàcil. El recorda vagament, perquè quan el va atropellar aquell cotxe ella tenia quatre anys i ell feia poc que havia anat a viure amb elles; però encara li queda impresa a la memòria olfactiva aquella lleugera olor de pintura i trementina que desprenien les seues mans. Unes mans grans i fortes que li premien suaument els ditets quan la portava a classe de ballet, “balla per a mi, princesa”, li deia mentre esperaven la mestra i ella començava a rodar i a rodar i en cada giragonsa veia passar ràpidament el somriure de l’avi Daniel, ample com el d’un pallasso. Deixa el motxo dins del poal, agafa la baieta i comença a torcar taules i a netejar els espills de darrere del taulell. Li vinga o no la regla a ella, el bar ha d’estar nét com una patena per a demà. Col·loca les tamborets sobre la barra per fregar millor el terra i, de sobte, no sap ben bé per què, li vénen al cap homes que s’escuren les genives amb furgadents després de cruspir-se la tapa de magre amb salsa que els regala la mestressa amb la canya o amb el xato de vi. Ja li tornen les basques... Homes que deixen el furgadents sobre el taulell i escupen al carrer des del llindar de la porta i tornen al furgadents i al xato de vi i a la desídia i al desencant. Corre al bany perquè una glopada agra li torna a omplir la boca de vòmit. Aquesta vegada tampoc arriba a temps i vomita sobre el lavabo. Es mira a l’espill i es veu amb el front perlat de suor i els queixos regalimant bilis i sap del cert que, com la mare, ja mai més no arribarà a temps enlloc. Ja no tornarà a traure les sabatilles de ballet de la caixa. No tornarà a ballar. No arribarà a temps de res. La diferència, però, és que la mare no ho va poder evitar.

151

152

POEMA PER A MI, L'HILARI. Irene Solà

Jo canto a la lluna quan fa el ple, ullal rodó de la nit amable, gata prenys. Canto al riu gelat, company de l'ànima, com una vena, com una llàgrima. Canto al bosc atent, sadoll de peixos, llebres, ceps. Canto als dies magnànims, a la brisa de l'estiu, a la brisa de l'hivern, als matins, a les vesprades, a la pluja petita, a la pluja enfadada. Canto a la vessant, al cim, al prat, a les ortigues, al roser bord, a l'esbarzer. Canto com qui fa hort, com qui talla una taula, com qui aixeca una casa, com qui tresca un pujol, com qui es menja una nou, com qui encén una brasa. Com Déu creant els animals i les plantes. Canto jo i la muntanya balla.

153

I DE SOBTE … BALLEM Mar�a Marcos Muñoz

Com una història que es repeteix cada any, la casa de les falleres i els fallers, rep a la menudalla i són les famílies qui donen el primer pas de confiança, en qui dirigirà aquesta xicoteta història protagonitzada per les i els més xicotets del món faller. Sembla un dia qualsevol, i la reunió s'inicia entre una mica de vergonya que ràpidament desapareix gràcies a l'espontaneïtat i naturalesa de les xiquetes i xiquets. Tot seguit, l'alegria per ser allí després de tot el viscut, fa la resta, i és aleshores, quan comencen l'encreuament de mirades, els somriures, i les ganes per ballar una vegada i una altra… I sincerament, mai he vist una cosa tan real com la il·lusió que depositen aqueixes xicotetes personetes en les seues pròpies possibilitats que són les que donen vida a històries de fantasia, recobren artistes oblidats, o fins i tot envien un missatge de protesta mentre ballen! Comencem jugant, sempre comencem jugant, i després, donem pas a les presentacions, que solen ser molt ràpides perquè som una gran família que ens coneixem massa bé, però que sempre ajuden a sentir-se com a casa per a qui és la seua primera vegada. Sona la música i la bogeria es deslliga, el casal s'ompli d'emoció i de sobte... ballem, ballem fins que es fa l'hora d'anar-nos a casa i guardar el gran secret del què estem tramant. La història va avançant acompanyada de música i ball, i cada dia és millor que l'anterior, puix és una realitat com la xicalla coreana van superant-se i generen un vincle encara més gran. Hi ha dies que el caos regna entre el grup, perquè no negarem que és una bogeria aconseguir seny entre xiquetes i xiquets que tenen entre els 4 innocents anyets, fins als dolços i rebels 14, però hi ha una cosa que mai falla... sona la música i tothom es posa al seu lloc per a ballar. Infal·lible. Aprenem de respecte, disciplina, companyonia i inclusió amb cada abraçada que es donen tant per a celebrar triomfs, com quan algú s'esfondra perquè no li ixen els passos, però sobretot ens divertim moltíssim ballant. Entre àvies cosint, mamàs i papàs fent decorat, coreanes i coreans fent proves de maquillatge, pentinat i fins i tot que assagen per a acompanyar-nos en el gran moment, aquesta il·lusió, cada dia té més forma gràcies a l’esforç de tantes persones. Arriba el gran dia. Ens veiem en el casal a una hora que ni tant sòls s'han posat els carrers, com si anàrem a una despertà, i entre nervis i cares de son comencem a posar-nos a punt. El casal està pleníssim. Costa contenir des de ja mateix les llàgrimes d'emoció, alegria i ORGULL. Fem una gran foto en família i ens anem de camí al lloc on guardem tots els records fallers. A partir d'aquest moment, qui ha tingut la sort de poder aconseguir una entrada, és present per al gran espectacle, i qui no, passarà la resta del dia davant la televisió esperant escoltar: COMENÇA EL FESTIVAL MUSICAL INFANTIL!

154

Ja no hi ha marxa arrere, i els nervis ens ataquen, però ull, més a les persones adultes, que tenen la grandíssima sort d'estar prop de la menudalla, qui ens ensenya una vegada més que hem vingut a passar-s'ho bé i a ser feliç, només això. I llavors, succeeix. Li toca a la nostra falla, la nostra volguda COREA i el ritme, el ball, la coreografia i l’espectacle arriben a les Falles de Gandia de la mà, de qui coneix ben bé què significa la màgia de gaudir. Les seues cares somrients omplin el cor a qualsevol persona i les seues abraçades abans de ballar, omplin d'energia per a molt de temps. Us puc assegurar que una volta sona la música, de sobte com si la felicitat es poguera mesurar en passos de ball, plorem i riem alhora, ens movem al ritme de la cançó, cridem paraules d'ànim i sobretot ens deixem les mans a aplaudir quan acaba, perquè som la falla més orgullosa del planeta. Una vegada més, s'han convertit en artistes, i ens han demostrat que el que va ser una coreografia de passos en els primers dies d'assajos, ha aconseguit unir encara més a una família fallera inseparable, ha tret el millor en cada esforç fet per a arribar a tindre a temps tot i ens ha portat a recordar que un dia vam ser nosaltres qui estava dalt d'aqueix escenari, i qui es va fer major ballant, i que ara comparteix i cuida aqueixa passió que ens ha regalat el Festival Musical Infantil. I encara que ací sembla que acaba tot, no us equivoqueu, perquè només fa falta que sone la música que vam ballar en algun festival perquè de sobte... ballem de nou.

155

El ball ens ajuda a connectar amb un mateix, ens ajuda a connectar amb els altres, millora l'estat d'ànim, millora l'autoestima i la seguretat, i també augmenta la intel·ligència i preveu l'envelliment cerebral. El ball ens ajuda a connectar amb un mateix, ens ajuda a connectar amb els altres, millora l'estat d'ànim, millora l'autoestima i la seguretat, i també augmenta la intel·ligència i preveu l'envelliment cerebral.

156

157

158

Baen la faa 159

Executiva

Presidenta: Reme Morant Morant Sot-president 1: Quique de Sanfélix Brotons. Sot-presidenta 2: Gema Cabanilles Sendra Secretaria: Lorena Castellá Lloret Sot-secretaria: Ester Melo Morant Tresorer: Pablo Laporta Frasquet Comptador: Kiko Lloret Blasco Delegat de Festes: Óscar Climent Martínez Loter: Rafa Gregori Cervera Sot-Loter: Quique de Sanfélix Brotons Delegada de Dones: Gema Cabanilles Sendra. Sot-delegada de dones: Rosa Maria Bosch Melo Delegada d’Infantils: Inmaculada Carretero Sáez. Delegat de Rifes: Salvador Gregori Cervera Delegats Federació de Falles: Reme Morant Morant, Óscar Climent Martinez i Lorena Castellá Lloret. Delegat CPRRI: Santiago Peiró Tarrazó. Delegat Junta de Govern: Reme Morant Morant. Delegat Relacions Públiques: Diego Rufat Melo Delegat de Llibret: Salva Ribes Ibáñez Delegació de Llibret: Salva Ribes Ibáñez, Lolin Serralta Martí, Eduardo Montoro Algaba. Ester Melo Morant, Carles Morant Romaguera, Diego Rufat Melo, Paco Bonet Canet, Marcos Cabanilles Martí.

160

Delegat de publicitat: Paco Bonet Canet Delegada de Festival Musical Infantil: Marta Marcos Muñoz, Maria Mengual Navarro Delegat d’Emissió: Diego Rufat Melo Delegat Premsa, ràdio i xarxes socials: Ester Melo Morant Delegat d’arxiu: Santiago Peiró Tarrazó Delegada de Cavalcada: Inma Melo Morant Delegat de Jocs: Luís Orengo Castelló Delegat de truc absolut: Rafa Gregori Cervera Delegada Truc Femení: Raquel Xaixo Pérez Delegada de Bac: Marisa Boscá Sanfélix Delegat Truc Senior Mixte: Sergio Escrivá Chova Delegats Monuments: Borja Abargues Carbó, Alberto de Sanfélix Brotons Delegat de plantà: Juanlu Bañuls Alborch, Borja Abargues Carbó Delegats de cremà: Joan Luís Bañuls Alborch, Toni Pérez Costa. Delegat d’Estendart: Paquito Pérez Almiñana Coeters: Alfons Rufat Moragues, Vicent Domenech Barranca i Fernando Abargues Blasco. Delegat de transport: Fernando Abargues Blasco.

161

Cens major

Abargues Blasco, Ferrán Abargues Carbó, Borja Abargues Carbó, Paula Abargues Gea, Alfredo Alborch Chafer, Antoni Alcázar Tébar, Mª José Alfaro Aparisi, David Aparisi Belenguer, José Luís Aparisi Vivo, Maria Aragón Ortega , Esther Arcos Aranda, Sonia Ases Espi ,Rosa Avella Terenti,Vicent Ayoroa Gasser, Favio Bañuls Alborch, Empar Bañuls Alborch, Joan Lluis Bañuls Perez, Berta Bañuls Pérez, Elena Bañuls Serra, Mº Dolores Bergaz Zamora, Diego Bertó Garcia, Vicente Bonet Canet, Francesc Bonet Cardona, Francesc Bonet Cardona, Victor Boronat Llorca, Manolo Boronat Seguí, Fernando Boscá Sanfélix, Marisa Bosch Melo, Rosa Bou Soliva, Jesus Broseta Pla, Rosalía Brotons Olcina, Empar Buchó Piqueras, Laura Cabanilles Martí, Marcos Cabanilles Sendra, Gema Cámara Bernal, Alba Carbó Miñana, Reyes Carbó Moncho,Sonia Cardenas Ruiz, Sergio Cardona Cardona, Mª Angels Cardona Cerezo, Mª Josep

Cardona Cerezo, Paqui Carretero Garcia, Carla Carretero Sáez, Inma Castellá Lloret, Lorena Castelló Martínez, Enric Catalá Buigues, Sonia Chova Vila, Cristina Climent, Judith Climent Gomar, Carmina Climent Martínez, Oscar Cremades Sapena, Javier Cremades Sapena, Vicente Colomina Subiela, Lorena Colubi González, Kristel Contero Garcia, David Cortés Juan, Eva de Sanfélix Brotons, Albert de Sanfélix Brotons, Quique de Sanfélix Brotons, Facund de Sanfélix Muñoz, Facund de Sanfélix Romero, Aitana de Sanfelix Romero, Nicolás Diaz Iniesta, Rafael Domenech Barranca, Vicente Enguix Denia, Josep Germán Enguix Gomar, Germán Enguix Gomar, Sergi Escrivá Bañuls, Carlos Escrivá Barón, Josep Escrivà Blay, Sofia Escrivá Chova, Pau Escrivá Chova, Sergi Escrivá Monzó, Mª Pilar Escrivà Ribes, Jose Samuel Escrivà Romero, Amelia Escrivá Tomás, Mari Lola Estruch Bañuls, Eva Estruch Bañuls, Paula Estruch Sarrió, Pilar Faus Gregori, Paula

162

Faus López, Joan Felis Bertó, Vicent Fernández Bermúdez, Juan Fernandez Grimalt, Jorge Nicolas Fernandez Morant, Maria Ferrairo Perales, Maria Ferrairó Tovar, Alba Ferrairó Reig, Oscar Ferrer fitor,Borja Ferrer Millet, Miguel Ángel Ferri Mascarell, Maria Fitor Vilaplana, Marisa Fort Ferri, Carmela Franco Navarro, Natxo Franco Revuelta, Empar Frasquet Gonzalez, Roman Frasquet Vidal, Josefa Teresa Fuster Burguera, Eustaquio Fuster Moragues, Liliana Gadea Boix, Telmo Galán Sánchez, Paqui Garcia Escrivá, Javier Garcia Escrivá, Mª Jose Garcia Galan, Paula Garcia Gimenez, Miguel Garcia Liern, Isabel García López, Mari Carmen Garcia Marí, Fredu García Moncho, Eva Garcia Moragues, Borja García Moragues, Carmina Garcia Morant, Camilo García Moratal, Sandra García Moratal, Teresa García Polop, Jordi García Ribes, Mª del Mar García Sarrión, Beatriz Gilabert Blasco, Inma Gomar Peiró, Ana Mª

Granados Mafé, Rosa Gregori Cervera, Rafael Gregori Cervera, Salvador Gregori Ferrer, Daniela Gregori Lloret Victor Gregori Moreno, Martina Gregori Pascual, Rafael Gregori, Carmen Gregori, Mary Ann Hernandez, Irene Ibáñez Puig, Mª Pilar Insa García, Justo Insa García, Marina Isabel Jiménez Carranco, Emilio Jiménez Carretero, Aida Jimenez Carretero, Lidia Jordá Fornés, Kico Jordá Tormo, Jorge Jordá Tormo, Kico Julio García, Vicente Laporta Frasquet, Pablo Eugenio Lerma Gadea, Begoña H. Lloret Blasco, Francisco Javier Lopez Gonzalez, María Marcos Gomez,Enrique Marcos Muñoz, Marta Marcos Ribes,Borja Marcos Ribes, Marta Marin Marzal, Lidia Martí Cabanilles, Gema Martí Gadea, Mª Lola Martí García, Jesus Martí Gavilá, Jesús Martí Serra, Joan Martin Clos, Josep Martínez Ibáñez, Héctor Martínez Ibáñez, Hugo Martínez Martínez, Josep Ramón Martínez Peris, Salud Martínez Ribes, Joan Martínez Ribes, Vicent Martí-Serra Part, Cristina Marti-Serra Part, Joan Mascarell Escrivá, Laura Mascarell García, Josep Lluis Mateo Bover, Isabel Matoses Boscá, Francisco Mayans Fernandez, Paquita Mayor Cortés, Josep Mayor Ochoa, José Melo Morant, Ester Melo Morant, Inma Melo Morant, Reme Melo Morant, Sarai

Mengual Navarro, Maria Mestre Donet, Carles Micó Granados, Maria Micó Granados, Miguel Micó Marzal, Miquel Milvaques Faus, Lorena Milla Mateo, Paula Miñana García, Aïda Miñana García, Hector Miñana Peiró, Enric Miñana Segura, Joan Vicent Miñana Segura, Lara Mira Morant, Ana Mira Morant, Marta Mira Perello, José Francisco Molina Faus, Pascual Montero Sancristobal, Laura Montoro Algaba, Eduard Moragues Castelló, Esther Moragues Fort, Mª Lola Moragues Mestre, Mª Carmen Morant Esparza, Alicia Morant Francés, Maria Dolores Morant Morant, Remei Morant Rodriguez, Aida Morant Romaguera, Carles Morant Romaguera, Mireia Morant Sendra, Marián Morant Vicens, Isabel Moratal Climent, Teresa Moratal Rodrigo, Ana Moratal Valls, Lucia Moreno Borrás, Nuria Moreno Parra, Valeria Muñoz Marti,Sandra Muñoz Melo, Rosa Muñoz Montaner, Adrian Muñoz Moragues, Jordi Nacher Puchades, Alba Gema Nieto Canet, Natalia Orengo Castelló, J. Lluis Orengo Castelló, Jesus Orengo Morant, Arantxa Ortiz Arce,Jose Ortolà Martorell, Mayte Part Vidal, Cristina Peiró Alcázar, Ivan Peiró Alcázar, Jorge Peiró Aparisi, Gema Peiró Gregori, Cayetano Miguel Peiró Pelayo, Lucia Peiró Tarrazó, Santiago Pelayo Melo, Mª del Rosario Pellicer Tàrraga,Tamara Penades Alborch, Mónica

163

Perales Perelló, Suni Perello Ventura, Luisa Maria Pérez Almiñana, Amparo Pérez Almiñana, Francesc Pérez Carbó, Marién Pérez Costa, Antonio Pérez Morant, Borja Quiles Molina, Pepa Ramirez Garcia,Alicia Ramis Miguel, Anna Mª Ribes Broseta, Mara Ribes Broseta, Mariví Ribes Gualde, Lucia Ribes Ibáñez, Salvador Ribes Sanfélix, Alejandro Rodrigo Córdoba, Javier Rodrigo Ruiz, Miguel Angel Rodríguez Bosch, Águeda Rodríguez Bosch, Mireia Rodríguez Millet, Fernando Romaguera Bertó, Suni Romero Tobarra, Claudia Rovira Llorens, Salvador Rufat Melo, Diego Rufat Melo, Paula Rufat Moragues, Alfons Ruiz de Gordejuela, Pura Ruiz Sanmateu, Borja Sabater Martínez, Verónica Sanchez Sanchez, Susana Sanfelix Fornés, Cristina Sanfélix Moreno, Sofia Sanfélix Roselló, Joan Antoni Sapena Valdes, Carmen Savall Martí, Andrea Segura Blay, Alberto Segura Fort, Rosa Serralta Fuster, Antoni Vicent Serralta Martí, Mª Dolors Soler Ferrando, Kiko Solera Fuster, Jose Luis Tormo Gregori, Isidre Tormo Mullor, Carmina Tormo Olcina, Elena Torrubia Vivó, Veronica Tró Padilla,Eduardo Tró Padilla, Veronica Valls Alvarez, Inma Verdú Martí, Andreu Vila Castellá, Ausias Vila Castellá, Iris Vila García, Elisa Vila Montaner, Ignacio Vivó García, Susana Xaixo Pérez, Raquel

Cens infantil

Abargues Buchó, Sira Abargues Buchó, Vega Abargues Buchó,Duna Alfaro Tormo, Delia Arlandis Melo, Aitana Arlandis Melo, Evan Arlandis Melo, Joan Arlandis Melo, Olivia Avella Roig, Thiago Avella Roig, Tomeu Ayoroa Rubio, Favio Bañuls Estruch, Jorge Barberá Camarena, Gal.la Barberá Camarena, Marta Bergaz Serralta, Laia Bergaz Serralta, Marc Berto Bosca, Andrea Berto,Bosca,Pau Berto Moragues, Aaron Berto Moragues, Ian Bohigues Soto, Alba Bonet Moreno,Claudia Bonet Moreno, Paula Boronat Climent, Blanca Boronat Climent, Ferràn Boronat Moragues, Manel Boronat Moragues, Miquel Bou Moratal, Aimar Bou Moratal, Lucas Burguera Abargues, Mara Cabanilles Escrivà, Paula Cardenas Rufat, Segi Carreras Soriano,Bruno Carreras Soriano,Clara Clar Montoro, Mauro Clar Montoro, Roman Climent Roig,Hugo Climent Roig,Paola de Sanfelix Colomina, Quique de Sanfelix Colomina, Maria

Diaz Garcia, Mireia Diaz Garcia, Rafael Escrivà Alfaro,Manuel Escriva Garcia, Guillem Escrivá Lopez Joana Faus Milvaques, Altea Faus Milvaques, Didac Ferrairó Tovar, Jorge Ferrer Fitor, Nicolás Ferrer Garcia, Ferràn Ferrer Garcia, Pere Ferrer Romero, Claudia Franco Ortolà, Quim Franco Sanchis, Candela Frasquet Arenas, Irene Frasquet Ases, Roman Gadea Fuster, Adriana Gadea Fuster, Martina Gadea Fuster, Noel Gadea Fuster, Roser Garcia Galan, Fredu Garcia Morant, Carme Garcia Morant,Cesc García Ramis,Joana Gomar Ferri, Carlota Insa Xaixo, Marta Jordá Tormo, Carmen Laporta Sabater,Marta Legon Calero, Melanie Lerma Moncho, Hector Lloret Orengo, Blanca Martí García, Mireia Martin Fuster, Ariadna Martin Fuster, Marina Martinez Alborch,Juan Miguel Martinez Nacher, Joana Martinez Saiz, Maria Mascarell Peiro, Julia Matoses Ramis, Fran Mayor Cortés, Lara

164

Mestre Carbó, Carla Mestre Carbó, Òscar Miralles Perez, Aisha Moltó Julio, Carmen Moltó Julio, Gonzalo Muñoz Abargues, Martin Muñoz Faus, Jordi Muñoz Faus, Mar Nieto Moragues, Mauro Olaso Timoner, Rafa Ortiz Novejarque,Belen Ortiz Perello,Marc Peiró Bañuls, Daniel Peiró Blanes, Carlos Piqueres Martinez, Mara Piqueres Martinez, Olivia Prieto Palaminos,Marta Ribes Sanfélix, Maria Rodrigo Garrigós, Angel Rodrigo Lerma, Alba Rodrigo Lerma, Mireia Rodriguez Melo, Adrià Rodríguez Melo, Alba Rodriguez Melo, Aleix Rufat Miñana, Gal.la Sanchez Jimenez, Keira Sanchez Ferra,Uxue Seguí Martínez, Cayetana Soler Romero,Mireia Soler Tormo, India Solera Gilabert, Carla Solera Gilabert, Martina Tró Catalá, Gabriel Tró Catalá, Martin Zuñiga Camarena, Martina

Recompenses

Gesmils D’0r 2021 Empar Bañuls Alborch Remei Morant Morant 2022 Jordi Garcia Polop Gesmils D’argent 2022 Teresa Garcia Moratal Elena Bañuls Perez Escuts D’or 2022 Inma Valls Alvarez Lolin Serralta Marti Diego Rufat Melo Andreu Verdú Martí. Teresa Garcia Moratal Escuts D’argent 2021 Sonia Arcos Aranda Isabel Mateo Bover Cristina Martí-Serra Part Lara Minyana Segura Victor Bonet Cardona Germán Enguix Gomar Hector Martínez Ibáñez Jesus Marti Gavilà 2022 Rosa Segura Fort Oscar Climent Martínez Nuria Moreno Borrás Raquel Xaixo Perez Justo Insa Garcia

165

PREMIS 2020/2021:

PREMIS 2020/2021: 1r PREMI SECCIÓ PRIMERA FALLA MAJOR INGENI I GRÀCIA SECCIÓ PRIMERA FALLA MAJOR 1R PREMI SECCIÓ PRIMERA FALLA INFANTIL INGENI I GRÀCIA SECCIÓ PRIMERA FALLA INFANTIL MILLOR NINOT INFANTIL SECCIÓ PRIMERA NINOT INDULTAT INFANTIL 2n PREMI CRITICA LOCAL PREMI ESCENA LGTBI 3r PREMI FESTIVAL INFANTIL 3r PREMI INFORMATIU FALLER 3r PREMI EMISSIÓ 2n PREMI LLUÍS CATALÀ 5è PORTADA DE LLIBRET SUBCAMPIÓ TRUC ABSOLUT MASCULÍ 3r TRUC SENIOR 51 LLIBRET GVA 2020 44 LLIBRET GVA 2021.

166

167

168

Baem tots 169

Agraïm de tot cor la col·laboració de les diferents empreses que any rere any ens ajuden i secunden perquè els nostres projectes vegen la llum.

170