Llibret falla Roís de Corella 2022 by Publimania Gandia

Mitològika

“El present llibret ha participat en la convocatoria dels premis per a la promoció de l’ús del valencià” “Este llibret participa en els premis de les lletres falleres (www.lletresfalleres.org)”

CRÈDITS

Edita: Associació Cultural Falla Roís de Corella Delegació Llibret: Javier Mata Pons Publicitat: Silvia Quintana Perelló Portada: Gio Artcolor Maquetació i impressió: Publimania Gandia Fotografies Reines i Presidents: Nopose Fotografia Dipòsit Legal: A-119-2004

EDITORIAL LA DEESSA “TELECO” La ciutat estava trista, desolada, avorrida…morta. Des de terres llunyanes, el déu Falcon havia demanat la presència en la seua cort de qui, fins als últims anys, havia sigut la deessa de la ciutat, Teleco, una deessa que havia crescut des del no-res, per a anar pujant escaló rere escaló fins a arribar a ocupar el gran temple del poder. Conta la llegenda que, després de perdre una dura batalla, va escapar dels mitjans de comunicació regant, amb les seues llàgrimes, l'asfalt dels carrers de la ciutat. D'aquelles llàgrimes dolces i àcides al mateix temps va nàixer i va créixer un semideu bufó amb una gran llengua que anava a canviar el destí de la ciutat. La deessa plorava i plorava pels racons, quan del seu cos van començar a créixer dos caps, un per cada costat. Els caps tenien un aspecte sinistre que contrastava amb l'aparent dolçor de la cara de la deessa Teleco. Worengo, el cap ros, no deixava de repetir “de gran categoria, tot és de gran categoria”, l'altre cap, que es deia Fredy, duia ulleres negres i repetia constantment “això ho arreglarem, telefonaré a València”. Entretant, el semideu bufó de nom Palmero, vagava per les muntanyes sagrades dels voltants de la ciutat, arrossegant la llengua pels sòls i jurant pel Montduver, pel Molló i per la seua família que amb la seua llarga llengua lleparia els glutis del guanyador de l'última batalla electoral. Per part seua, el deu Óptic se les prometia molt felices, perquè coneixia el passat llepador del semideu bufó Palmero i assegurava que tenia controlats tots els seus moviments; en més d'una ocasió es va veure als dos junts volant per la ciutat. Al seu costat, els seus onze soldats, segurs de tornar a dominar la ciutat, feien plans, projectes i elaboraven pressupostos… Mentre el cap principal de la deessa Teleco arrossegava la seua pena pels mitjans de comunicació, parlant d'injustícia electoral i presagiant que tots els mals de les 25 plagues caurien sobre la ciutat, submergint-la en la més fosca de les etapes i arruïnant les esperances dels seus habitants, els altres dos caps, Worengo i Fredy, que van resultar ser cosins, es movien per la foscor dels embornals realitzant trucades telefòniques i enviant correus electrònics per tal d'obtenir una sèrie d'ajudes “divines”, que aconseguiren que el semideu bufó Palmero oblidara totes les seues promeses i entregara la clau daurada a la deessa. Poderoses naus van solcar les aigües del Serpis per a arribar al Mediterrani i viatjar fins al temple del Túria, vencent furioses tempestats que, en més d'una ocasió, van estar a punt de destrossar les veles de les embarcacions. VWorengo, el cap ros, coneixia tots els passadissos secrets del gran temple i, a través d'ells, va tindre accés, una altra vegada, a les més altes i poderoses instàncies que van posar el seu cofre a disposició de la deessa de tres caps per a aconseguir l'anhelat tron. Amb el cofre en el seu poder i, amb una gran rapidesa perquè tan sols disposaven de 15 dies per a aconseguir la seua fi, els tres caps units a un sol cos es van posar en contacte amb Palmero, el semideu bufó de la llengua llarga, i van mantener una reunió en una fosca cova, situada al centre del poble i que era propietat del semideu Maski, un

dels més antics del poder, ja que tota la seua vida havia viscut a les ombres del regne, sense haver de treballar perquè pensava que això eren baixeses pròpies dels humans, als quals considerava éssers inferiors. Després d'oferir-li el cofre amb or suficient per a viure quatre anys, el déu bufó de la llengua llarga va prometre a la deessa de tres caps amor etern i li va entregar la clau daurada, assegurant que durant aquell període de temps, la seua llarga llengua es dedicaria tan sols a llepar amb passió les posadores de la deessa i els seus aliats. Passats els quatre anys, la deessa Teleco es va presentar a la batalla amb molts més adeptes aconseguits en la seua majoria, gràcies a la gran feina de lampisteria subterrània realitzada per tots els seus lacais els qui, amb el poder que els atorgava el cofre, no tenien cap dificultat per a beneficiar a gran nombre de subordinats. Després de guanyar la batalla, Teleco va decidir que ja no li feia falta per a res Palmero perquè tenia suports suficients i va decidir buscar-li acomodament en una població propera en la qual, amb la seua llarga llengua, es podria dedicar a llepar l'asfalt blau, en silenci i sense molestar a la deessa de tres caps. Worengo i Fredi, els dos caps que havien aparegut en el cos de la deessa, van continuar fent el seu treball de lampisteria per a aconseguir els seus propòsits, que no eren uns altres que continuar movent els fils fins al final dels seus dies. Amb una maniobra magistral van convèncer al déu de Llevant, Peluco, que enviara a la seua deessa a la cort del déu Falcon. Teleco, la deessa de tres caps, va començar a girar el seu cap principal cada vegada a major velocitat fins que d'ell va eixir disparat un altre semideu qui, fins llavors, havia estat al servei de la gran deessa dedicant el seu temps a compondre odes i poemes. Amb satisfacció, besets, abraçades i expressions, Teleco li va oferir tot el seu poder per a governar el regne perquè ella mai no tornaria a trepitjar aquell regne sumit en la pobresa, estava destinada a realitzar grans gestes, grans passejos per les enormes avingudes i, majorment, grans compres en grans botigues. El nou déu, Poètic, va acceptar encantat i es va disposar a seguir els passos de Teleco, deixant-se assessorar per altres dos caps que van sorgir a l'instant dels seus costats. D'una banda Maski, el semideu que mai va treballar, i per un altra Santero, antic ajudant de cambra de Teleco. La crida de Teleco a la cort de la Moncloa va sorprende al cap de la resistència Vitosole qui, per un misteriós encanteri, va quedar convertit en figura de pedra i ja no va poder realitzar mai cap moviment encaminat a derrotar Poètic, nou déu de la ciutat. Tot i això, la situació li va vindre molt bé al cap de la resistència, Vitosole, qui mai havia aconseguit una victòria, ja que, en ser de pedra, el seu tupè romania sempre perfectament pentinat. Óptic, l'anterior líder de la resistència, va quedar també sumit en la melancolia en veure com la seua major rival ascendia als més alts cims de l'Olimp Moncloril i va prometre dedicar la resta dels seus dies a pintar menines com a acte de meditació, que li serviria per a, entre pinzellada i pinzellada, planejar la seua tornada a la prefectura de la resistència , vist que el seu substitut, Vitosole, continuava convertit en estàtua de pedra i sense realitzar ni un sol moviment. Alguns dels amics de l'estàtua de pedra, aprofitant la seua immobilitat, van començar sinistres maniobres destinades a tallar el seu cap, tupè inclòs i així van anar sorgint, de la foscor dels seus despatxos, antics companys de batalla com els semideus Running i Bayern i la semideesa i semiasesora Caripol, que es van descobrir com els seus pitjors enemics. El que va succeir en els següents anys, amb batalles incruentes entre poetes, pintors, estàtues de pedra i els seus sequaços i algun déu “tapat”, que començava a apuntar un dels seus caps (tenia altres dos ocults), parlarà la història, la millor jutge que, com a tal, dictarà sentència justa. Andrés Puig de la Muela

UN PETIT OBLIT, UN MAL SOMNI Estic despert o estic encara somiant? Tinc l’esquena recolzada en la soca d’una olivera, que forma part d’un enorme olivar que arriba fins a la vora de la mar. Totes les oliveres són grosses, deuen de ser molt velles. Sota les meues cames un prat d’herba verda, que dansa amb un moviment suau i compassat de la ma d’una brisa càlida. L’aroma a herba sana, farigola, pebrella i altres herbes remeieres m’encisa en un estat de tranquil·litat i quietud, sols torbat pel soroll de la bona mar trencant les roques de la platja. Mire cap a d’alt i la blavor del cel m’enlluerna. No hi ha cap núvol, el sol està alt, deu ser migdia. Davant de mi s’alça un edifici grandiós, sembla un temple de l’antiguitat, està damunt d’una muntanyeta. Però on soc? Em fregue els ulls una i altra vegada n obrir-los altra vegada, done una rapida ullada, i el cor a xalet! això sí que es fer les coses en gran. Hi han huit columnes al frontis i moltes més als laterals, tot ell esta rodejat de cinc grans escalons, que permeteixen l’accés per qualsevol lloc. Assegut a l’últim escaló hi ha un personatge de pel·lícula, seixanta anys més o menys, cabells i barba blanca, faccions dures però tranquil·les ben assaonades pel temps i el sol. Porta un vestit llarg folgat de color blanc, el braç dret a l’aire, descansant damunt del muscle esquerre la resta de la túnica mal plegada. El primer pensament que en va venir va ésser: estan rodant una pel·lícula! però no veig a ningú, ni càmeres, ni altres actors, ni treballadors. -Ei! Senyor, bon dia em pot dir on estic? -Quina pregunta és eixa? Estàs davant del Temple de Atenea Pàrtenos. -Mare de Deu, açò es un mal somni. I vostè, qui es? -Jo soc Aristòtil, el més gran pensador que ha existit. -Ai mare! Que aquest està més boig que jo, li seguiré la corrent no sigui que s´empipe molt. Ah, sí! Ja recorde de l’institut, Aristòtil i Platò.

-Plató, eixe entabanador de raonaments que menyspreava al cos humà. Va ser mestre meu, però jo li vaig refutar el seus arguments, tots i cadascuns d’ells. Jo he desenvolupat la filosofia empírica, on l’experiència és la font del coneixement. El ésser humà es un animal racional constituït per cos i ànima, essent la seua finalitat l’exercici de la raó per arribar al benestar suprem. -Ai Senyor! Com està, aquest si que ha perdut la raó. Que no serà açò un manicomi? Açò crec que no es políticament correcte i que hui ja no es pot dir. Escolte! bon home, i que fa vostè ací? -Estic esperant al meu pupil, que està conversant, com cada dia, amb la Deessa Atenea, nascuda de les mans de Fídies, fill de Càrmides, el més gran dels escultors grecs, amb dotze metres d’alçada feta d’or i marfil. -A veure com isc d’aquesta, el de fora que es creu Aristòtil i el de dins conversant amb una escultura, açò definitivament es una casa de bojos. I qui es el seu pupil? -Jo soc el tutor del Rei de Macedònia, de Grècia, Faraó d’Egipte, Gran Rei de Media i Persia, i Rei de l’Àsia, fill de Olímpia de Epiro i oficialment de Filippo II, encara que les males llengües diuen que son pare fos Nectanebo II, Faraó d’Egipte, que es va enamorar d’Olímpia, i la va afavorir quan va estar a la cort de Filipo II, d’això ja fa molts anys. -I...li diuen? -Que, com, que li diuen? Tens sort de que no te’n escolte, per molt menys ha decapitat a un batalló sencer. El meu pupil és Alexandre El Gran! Els seus dominis no tenien fi, des de Grècia fins als valls dels rius Indo i Oxus per l’est, i fins Egipte per l’oest. Fundador de més de setanta ciutats, vencedor en la batalla de Isus del Rei Artašata, Dario III de Pèrsia. -Està tocat del bolet, Deu meu, com està el mon! Vaig a engegar-li el disc, no siga que s’altere. Ah! Mira quina casualitat la nostra falla aquest any va sobre la mitologia grega, tenim un Grifó, el Cavall de Troià, la faula de Perseu i el cap de la Gorgona Medusa, Diògenes, el far d’Alexandria i algunes cosetes més.

-Falla? I això de falla qué és? -És un monument efímer, que es construeix durant un any i s’exposa durant quatre dies als carrers en el festes de Sant Josep, i després li voten foc. Hi han ninots i es recreen escenes satíriques i burlesques criticant la hipocresia de la societat i als polítics actuals. Estan fetes de cartó i fusta..., bo això ja no es així, abans sí, però ara son de suro blanc i fan un mal fum negre quan es cremen. -I vols dir-me quin destarifat ha fet això que has dit.. falla, salla, o com se deia! Com és possible que en un monument sobre Grècia, no estiga el gran conqueridor del mon? Més gran que el semi-deu Aquil·les, de qui es reencarna. Ell que fos admirat per Julio Cèsar i Napoleó. Ell que va fer famós a Diògenes de Sinope en Corinto i que apareix en el mosaic de la Casa del Faune a Pompeià, a lloms del seu cavall Bucefalo, lluint a la cuirassa del pit la Medusa. “El Nesut-bity d’Egipte Setenpe-Ra MeriAmòn” Senyor de l’Alt i Baix Egipte, elegit de Ra i volgut de Amón. Fundador de Alexandria. Com és possible això? Tot el monument hi deuria ésser dedicat al Gran Alexandre. Fora, fora d’aquí, que si ell ix i s’assabenta del que m’has dit, que el teu cos vaja acomiadant-se del cap. Corre i vés ben lluny si t’estimes la vida. -Ja me’n vaig, volant, si puc, Mare de Deu dels Desemparats! Ajudeu-me! Que aquests bojos em maten! Alexandre! Alexandre! -Doctor Alexandre, Doctor, vinga de seguida que crec que ’l negacioniste aquest encara va a tenir sort i sortirà de l’UCI, estava cridant-lo a vostè i dient que estem bojos i volem matar-lo. -Elisa a la feina i no em diga res més, que ’m pesa l’ànima, i a lo nostre! a salvar vides sense jutjar.

Dedicat a tots els sanitaris abnegats que es juguen la vida diàriament per salvar vides sense jutjar. JOSE RAMON PENADES MATOSES Vacunat i Faller

AFORTUNATS DE SER VALENCIANS

Afortunat és aquell afavorit per la fortuna o que actua amb encert. Hi ha qui diu que afortunat és aquell qui te diners (tot i que cert és que els diners solucionen moltes coses), però afortunats som nosaltres per viure on vivim. Per ser d’on som. Afortunats per ser valencians. Afortunats per ser fallers. Som afortunats per tindre platja i muntanya. Platges de sorra quilomètriques que fa que ens visiten de tot arreu del mon. Muntanyes precioses on trobem una flora i fauna que, en alguns casos, és exclusivament autóctona i que són una font inesgotable d’herbes i brosses.

I com no fideuà de Gandia i la nostra estimada paella amb totes les seues variants. I em quede curt! Qui no ha portat algun convidat de fora de València a sa casa per a oferir-li, orgullós, una paella feta per la mare? I és que res com el menjar de casa: bo, contundent i saborós. Ara que per a contundents, els nostres esmorzars. No hi ha foraster que sobrevisca a un esmorzar valencià!.

I si parlem d’herbes per fer herbero o brosses per infusions, hem de reconèixer què afortunats som de tindre el nostre MENJAR.

Afortunats que som. Afortunats de poder tenir a taula taronges collides a l’hort, o tomaques de El Perelló, verdures de la marjal... tot de collita pròpia i amb un sabor molt especial: el sabor d’allò fet a casa.

Quina cultura gastronòmica que tenim al País Valencià!

I no hi ha res més de casa nostra, de casa valenciana, que un MÚSIC.

Per on començar?

Sempre s’ha dit que tota família valenciana té (mínim) un músic a casa. Tenim més músics per metre quadrat que a cap altre lloc del món.

Sense dubte, amb la cassalleta arrancaora.

A partir d’ací, tot és fer boca: coques de dacsa, figatells, pebreres farcides, botifarres i llonganisses, arròs al forn o amb crosta, arròs caldos, gamba roja de Dénia, esclata-sangs, pastissets, espencat, all i pebre, bunyols, arnadí, arrop i tallaetes, torró de Xixona, orxata i fartons.

Som uns afortunats ja que no hi ha festa que no estiga ambientada per una banda de música o xaranga.

comencen a estudiar un idioma, nosaltres anem ja a pel tercer.

I com canvia el tenir als BURLAOS darrere a no tenir-los! Perquè les nostres festes sense ells, no serien el mateix.

La parla valenciana, la del carrer, és única la mires per on la mires.

Festes. Però no qualsevol festa: les festes valencianes. No hi ha cap definició que puga expressar el que significa la FESTA per a un valencià: perquè un valencià representa per ell mateix la paraula festa.

mona, panquemao o fogassa;

Des de les Falles fins als Moros i Cristians, passant per les Fogueres d’Alacant, la Magdalena de Castelló, els correfocs, porrats, els bous al carrer i bous a la mar , la Muixeranga d’Algemesí.... i si les festes sense música no serien el mateix, un valencià sense festes no seria valencià. I tota festa a la nostra terra sempre va acompanyada de la pólvora d’una bona mascletà o d’un castell de focs d’artifici. Per què com deia ma uelo: “el valencià tot ho arregla amb una mascletà”.

Afortunats som de tenir dues LLENGÜES: ser bilingüe des que naixes és un regal, un privilegi. Nosaltres ja comencem amb avantatge: quan uns

On uns diuen pebrera, altres diuen pimentó i d’altres bajoca;

besugo o tonyineta; burret, cafè-licor o plis-play; barrejat o mesclat... la qüestió és que, tot i tenir tal varietat de mots diferents per anomenar la mateixa cosa, al final ens entenem tots.

Així que, creieu ara o no que som uns afortunats per ser valencians? Som uns afortunats per viure on vivim, tenir el que tenim i per ser com som i d’on som: de la millor terreta del món i hem tornat per portar al carrer la millor festa del món.

Lema Artista Autor De L’explicació

Mitològika Germans Melià Fran Sanjaime Camarena

MITOLÒGIKA Si el mite s’ajunta amb la lògica per difícil que parega ix una explicació pedagògica que va des de l’alfa a l’omega. Va d’història nostre lema i encara que estem en pandèmia traurem bon suc d’aquest tema d’una forma molt bohèmia. Llegendes que volen plasmar la lluentor d’alguns personatges dels quals és precís criticar el que dona un any d’imatges. Enguany parlarem de canvis no sabem si a millor o pitjor, però hem viscut intercanvis que és precís comentar amb humor. Polítics, fallers i pilotes, apareixen a les escenes, les victòries i derrotes corren per les seues venes. Per contar-vos aquest percal hem pensat en fer rondalla esperem que arribeu al final i amb ganes de veure la falla! Mitològica pretén lluir plantada als quatre cantons i al jurat vol seduir... ara us donarem raons.

Quan pensàrem el cadafal la ciutat es trobava en gràcia doncs la nostra alcaldessa triomfal arribà fins l’aristocràcia. De nou el nom d’una dona banderera de la nostra ciutat es convertia en una icona donant un salt de qualitat. Des del punt més alt de la Safor s’encomanava als quatre vents, a Gandia ella era el motor i tenia als opositors calents! Però volia anar més enllà, fins on la vista no alcança, a terres on parlen castellà una vegada creues Almansa. Amb l’arc es va marcar l’objectiu i tan fort es va concentrar que sense haver passat l’estiu al govern central la van fitxar! Les seues fletxes d’amor havien causat efecte i fruit d’aquella llavor tenia un seient predilecte. Ministra de Ciència i Innovació quin orgull pels ciutadans amb aquesta dura missió encomanada sols als més grans! Però no penseu que tot és glòria ni que tots estaven contents

perquè enmig de tanta eufòria algú grinyolava les dents. La mitologia sempre té bons herois i millors vilans i d’això puc donar bona fe: és una lluita de titans.

CAPÍTOL I. LA MEDUSA QUE AL PP VA DEIXAR DE PEDRA Quan aquell 10 de juliol el rumor començà a rodar se sentien campanes al vol, alguna cosa anava a passar. Els membres de l’oposició no trobaven la resposta, les xarxes entraren en ebullició, quina seria la proposta? Mentrestant l’alcaldessa, victoriosa guardava silenci expectant i vigilava com una rabosa mentre la informació anava arribant. De sobte, un comunicat, Diana deixa l’alcaldia! S’encenia el primer conat, va a abandonar Gandia! A la meitat de legislatura deixa empastrat l’ajuntament... si ho fa amb tanta premura alguna cosa ha de tenir present. Amb el cap de serps replet tots alhora menjant-li l’orella de la victòria fa un tastet mentre cadascuna li aconsella. Una serp li prega que calle l’altra que no deixe de parlar, la tercera que no pare i treballe, quin cacau! Açò sembla un bar!

La quarta demana justícia abans de pensar en futur, la quinta com té malícia dientes dientes, i molt de glamur! Altres serps amb més propostes vetllen per salvar-se el cul i per ella estan dispostes a seguir-la fins a Istanbul. De cop els mitjans de comunicació causen un terratrèmol fatal ampliant la informació, açò és notícia nacional! Que no abandona la política, que ministra l’han nomenat; La jugada va a ser mítica, vaja com ens l’ha clavat! Al partit socialista local no és que els pille per sorpresa però els deixa un bon percal, ara a buscar el relleu amb saviesa! Però Diana a les serps fa callar: Jo portava el comandament doncs ara em tindreu que escoltar i a respectar el nomenament. La meua mà dreta, Prieto, el nou alcalde serà que amb els seu «palmito coqueto» a la gent agradarà.

L’eufòria es dispara en alguns, altres queden bocabadats, cal fer els canvis oportuns esperem que no siguen errats. Mascarell prompte arranca campanya i de Diana vol presumir no deixa de ser la seua companya i la bona nova cal expandir. Escatainant les seves glòries es passeja pel centre històric, i a tots conta grans històries d’aquell ascens meteòric. A la mà porta una alegoría que reflexa el cap de Medusa està exultant d’alegria idolatra a la seua musa. Però arriba al cau de la dreta i es troba amb un bon galliner: Ara serà alcalde el poeta?! Com el tirarem al carrer?! Soler està trist i abatut mostra cara de cansat, la notícia l’ha deixat mut i encara no s’ha recuperat. En veure passar al regidor es queda el pobre congelat, el somriure de la Medusa, cegador, l’ha deixat bocabadat.

Ell arrossega a les esquenes el pes de la desgràcia, va lligat amb les cadenes de les males arts de la fal·làcia. Si no tenia suficient amb suportar l’herència de Torró, ara d’alcalde, l’aprenent... millor començar i fer borró. El PP de pedra ha quedat Diana ha guanyat aquesta ocasió però la legislatura no s’ha acabat és moment d’entrar en acció!

CAPÍTOL II. CAIGUTS EN BATALLA Amb el caos ocasionat cal fer canvis d’estratègia, #Dianaalcarrer s’ha acabat, cal pensar en força règia. Els fantasmes del passat encara busquen la polèmica, la bogeria els ha cegat o aquesta crisi pandèmica. Que si no sap parlar anglés, que si ha estat una endollada... estan negres de l’estrés el seu pla a poc a poc es degrada. Però Soler es mostra zen no vol alterar-se massa, del seu lideratge ara depén no quedar en tabula rasa Batalles han hagut moltes plagades de guerrers caiguts amb les seues idees dissoltes i els seus equips decebuts. El seu gran antecessor s’omplia d’acusacions la boca, puix l’oposició era el pitjor i el govern dur com la roca. Però quatre anys va durar i després va caure a l’infern, la seua fama es va afonar generant un conflicte intern.

Tot per culpa d’un impostor representant de Ciudadanos, el seu vot va canviar de color fent joc brut com els gitanos. El líder de les gavines continua reflexionant... abans del pintor de menines les decepcions s’anaven sumant! Tot i lligar-se les botes, i dur casc i armadura l’historial que hi ha de derrotes és una evidència segura. Herois grandiloqüents i amb molts simpatitzants que pareixien excel·lents van perdre els seus encants. Tant el cas de Fuster com Mut tots dos van eixir escaldats mostrant un caràcter tossut del seu lloc van quedar relegats. Ells, junt als seus projectes (molts de caire faraònic) acabaren al fem directes després d’un treball agònic. I la llista continua si mirem els regidors, el partit prompte els evacua quan comencen a ser sonors.

Pobre Víctor, quin calvari els pronòstics no són bons caldrà estudiar bé el temari si vol tindre noves opcions. Encara sort que té companys que són la seua millor basa, ara a treballar un parell d’anys i a esperar a veure que passa!

CAPÍTOL III. L’ATAC DE VICENTROIA En arribar la nit fosca sembla que alguna cosa es cou Vicentroia surt de la closca embravit com si fos un bou. Havia estat amagat fent els deures pel seu partit, ell treballa millor de costat no siga cosa que acabe ferit. De cop puja dalt d’una taula i als seus comença a explicar com si es tractés d’una faula la idea que acaba de pensar. He trobat la solució per resoldre aquest garbull, és hora d’entrar en acció i dels avantpassats ser l’orgull. Construirem un cavall de fusta i el portarem com un regal tindrà l’estructura robusta ha de semblar colossal. L’omplirem tot ell d’elogis els hem d’entabanar, l'empaperarem si cal d’emojis, per a més dòcils semblar. I quan estiguen ben despistats farem un atac sorpresa que els deixe bocabadats i demostre la nostra feresa!

Al seu grup palmes ressonen, tenen confiança cega en ell, les idees no els confonen, a ningú sembla un desgavell. El pla el formen etapes que s’aniran succeint, forjaran a poc a poc les gualdrapes i l’ATAC veuran complint. La primera és d’Admiració de respecte a l’alcalde nounat, caldrà fer bona dicció, és un xic molt ben preparat. La segona és de Temprança estudiant al govern amb cautela, no ho faran a la vella usança, fugiran del model Pimpinela. Seguiran amb l’Atenció on cada nou gest és valuós, pot començar la funció, cal semblar respectuós. La Calma, l’última etapa, precedirà el malvat ardit ben segur que al PSOE atrapa i el deixa sense alè al pit. El PP a l’expectativa les seues fitxes posiciona, volen ser història viva, recuperar novament la trona.

Tots es mostren satisfets, el cap de llista governarà, prompte estaran tirant coets i el socialisme sucumbirà! Però Vicentroia avança d’amagat preparant una jugada doble: vol el cap de Soler decapitat i guanyar-se l’estima del poble.

El cavall que li han construït ha sigut en benefici propi s’ho treballa de dia i nit fent-lo girar qual calidoscopi. L’home del gran somriure que es passeja pels carrers en realitat vol sobreviure i quedar-se amb els poders. Per això tira de la corda i ha plantejat el cavall, si la seua popularitat engorda podria convertir-se en nou gall! Vet ací la jugada mestra que ningú s’esperava: del partit vol obrir la finestra enarborant la bandera blava.

********** I recordeu estimats lectors, qualsevol paregut amb la realitat no cal ajustar-se amb rigors, sols és pura casualitat. Però tot pot passar, qui sap? Tal vegada el dia de demà Vicentroia podria ser cap... al llibret escrit està!

CAPÍTOL IV. LES OLIMPÍADES DEL MAMONEIG Des de temps immemorables com marquen les tradicions cada quatre anys raonables ens toca fer competicions. Des de temps un poc més datables com marquen les tradicions cada quatre anys «probables» ens toquen les eleccions. I és que està ara molt de moda no complir amb el mandat amb freqüència gira la roda i canviem al candidat. Per aquest motiu cal entrenar i preparar-se a consciència que en qualsevol moment toca votar, la democràcia està en decadència. Al context que estem parlant ha aparegut un campionat entre gent que vol anar xuclant d’aquells que tenen com a deïtat. Les olimpíades del mamoneig busquen l'aprovació del poder basades en el piloteig i en un bon perfil tafaner. Hi han múltiples modalitats basades en l’atletisme que fomenten bons debats per no anomenar-lo endollisme.

Llançament de disc o pes, salts d’altura i longitud, (per avalar el teu progrés cal mostrar la teua virtut). Trobem curses molt variades, d’obstacles, relleus o distància, a les quals es donen bufetades motivats per l’arrogància. Però sense dubte la prova estrella i que et deixa més excitat és la de fer més en menys temps, la prova de velocitat! Aquell que queda primer s’emporta la recompensa: una corona de llorer i una foto ben gran en la premsa. Sense haver d’anar molt lluny, a la competició que es troba vigent, els líders caben en un puny, la cursa està molt latent! Per una banda Adrià Vila destacat assessor principal, la seua cursa política enfila i es presenta com un puntal. Però va seguit molt a prop pel senyor Vicent Mengual, és llest i ferotge com un llop l’experiència és el seu aval.

Ells destaquen i es posen trampes, tots dos volen posicionar-se... imagineu quines estampes, no fan més que atropellar-se. Busquen glòria i reconeixement i no tenen en compte el preu, el que importa és estar present eixe és el millor trofeu. En aquest mamoneig esportiu sols els herois tenen cabuda i qualsevol gest és decisiu per una victòria merescuda. Un escampa la catifa a Prieto l’altre li lleva amb plomall la pols, ambdós tremolen quan senten «veto» i s’amaguen igual que els caragols. No obstant aquest mandat serà més curt del que s’acostuma, i els atletes porten el pit unflat corren més apresa que un puma! A Prieto li la faran ben grossa per si repeteix en un futur, més que siga de forma forçosa amb un nou pacte clarobscur. I si eixe dia gira la moneda i en lloc de cara cau en creu, se’ls quedarà als dos cara de bleda... però ells són feliços, no els molesteu!

CAPÍTOL V. L’ODISSEA D’ALANDETE D’entre totes les històries escrites a l’antiga Grècia l’Odissea és de les notòries, una sorpresa per a la gent nècia. En aquesta nova versió Alandete és el protagonista que s’ajusta bé al guió, ara us ho conte com a cronista. Al llarg de la seua carrera el viatge ha estat ben llarg fins a arribar amb solera a aquesta Odissea amb sabor amarg. Quan va presentar la seua llista i partint de la ignorància no va fixar bé la vista buscant personatges de rellevància. Tanmateix al pactar al riu, quan es va repartir la faena, es mostrava content, i amb motiu: ell manava en aquella escena. El mandat seria per Diana però el seu partit decisiu per fer el que li donara la gana... tot el que li eixira del piu! El seu vaixell va carregar ple de somnis i il·lusions, vicealcalde es va fer nomenar però no va pensar en els peons.

Ay Alandete, que equivocat quan vas repartir honors, que gairebé amb tots l’has cagat i ara et treuen els colors. Els seus regidors, electes, sols fan que generar problemes i caldrà posar-se rectes perquè han trencat tots els esquemes. Maleïda tripulació quin viatge més llarg s’està fent, pareu un poc d’atenció, els presentarem breument: Nahuel... de mis amores, redeu quin personatge!, l’ajuntament sols fa que contar hores per treure's de damunt aquest fixatge. Podria escriure un sonet parlant d’ell mil meravelles, té al poble calentet i necessita un tiró d’orelles. Però al ser delegat del nostre barri és mereixedor d’una escena que glorifique tot aquest xivarri no us la perdeu, val la pena! Alicia i la seua àrea verda es poden resumir en un compendi, ja que el mandat ha sigut una merda des que va haver-hi l’incendi.

Fidel a les conviccions almenys treballa de valent i al consistori dona lliçons fent ús d’un bon parlament. Pel patrimoni trau la cara i el seu èxit és clar, veurem si no la caga encara i ens toca pagar-ho ben car. Ferran tenia un bon perfil quan es va sumar a l’aventura es mostrava com un home humil lliure de cap entremaliadura. Però ha fet escabetxina i boig s’ha llançat per la borda per sorpresa, sense vaselina, deixant al coll del partit la corda. Ja veurem la pobra Vicenta si és capaç de tapar els forats mostrant una actitud valenta entre tants regidors cremats. A la fi ella està fresca, a les portes es va quedar però ha esperat a la repesca, ara és mà de treballar. Ay Alandete, quin patiment, que any i mig encara queda, fes un lideratge eficient i tot anirà com la seda.

I per suportar la tempesta emparat al teu destí que viu has d’eixir d’aquesta com un líder astut i gegantí! No demanes la lluna en un cove ni pretengues ser el que no eres que sabem que tens esperit jove però ja no estàs per collir peres. Revalida candidatura i fes un canvi de personal no tingues por de fer censura ben segur que va genial.

CAPÍTOL VI. LA DECADÈNCIA DE NAHUÈRCULES El promés és deute, o això diuen, i per votació popular, us contaré els fets que descriuen a un llumener singular, que sense saber com ni per què, va acabar sent delegat... (Déu sap que es va fumar el comité d’aquest encàrrec tan sonat). Mentre el nostre barri moria convertint-se en terreny de secà ens van llevar de la nit al dia a Liduvina de la mà. L’ombra d’una nova figura es projectava des del passeig donant peu a l’obertura de la deixadesa i el toreig. El canvi havia estat sorpresa però en els polítics cal confiar tot i semblar una raresa el millor podia estar per arribar. Nahuèrcules, home potent venia a arreglar el món sorprenent a tota la gent amb semblant de rodamon. Els seus coneixements d’antropologia per la UNED ens donaven bons arguments i evitaven més d’un calfred.

Es feia nomenar «el polític contra la injustícia» treballant pel benestar desfent-se de la immundícia. Els veïns volien mostrar-li totes les seues inquietuds, i començaren a preguntar-li quan atendria a les multituds. Però Nahuèrcules no contestava, estava desaparegut i a la gent li preocupava, on s’haurà clavat el barbut? Aquell va ser temps sense pluja i el barri donava pena, però tot el que baixa, puja, fins i tot amb la panxa plena. Resulta que el nostre heroi estava gaudint de la vida amb bon menjar i millor comboi fet tot a la seua mida! De treball feia ben poc però a la delegació de cultura gaudia pegant-li foc a la vida sense mesura. La força que havia mostrat i en la que tots confiaven s’havia desunflat i ara molts es lamentaven.

Les promeses de millora ara eren paper mullat, que el record les atresora però ningú les havia tastat. La decadència política de l’heroi caigut en desgràcia no se salvarà de la nostra crítica és qüestió de suspicàcia.

CAPÍTOL VII. LA DOCTRINA DE TELMÓGENES Males llengües diuen pel carrer que hi havia una vegada un home arrossegant un femer sumant cagada rere cagada. El seu discurs catastròfic pretenia oferir la llum amb aires d’influent filosòfic que sols estava ple de fum. Es pensava predicador però no predicava amb l’exemple, causant contrastos i terror quan les falles l’escoltaven al temple. Telmógenes tenia les claus del museu de tots els fallers, i a molts deixava babaus oferint-los grans plaers. Vols un càrrec? Vine amb mi que jo t’ensenyaré el futur, si vols anar obrint-te camí t’ajudaré fins que estigues madur. T’avorreixes? Puja-te'n al carro acompanya’m, dona’m la mà, pots sumar-te al meu cotarro i no dormir fins l’endemà. I tu qui ets? Que més dona!, pots unir-te amb molta gràcia però no pintaràs una mona: açò és una Telmocràcia!

El filosof no s’adonava que anava acumulant merda i com més gent, més la cagava... a cent anys, coteta verda. La seua ment era brillant (i el seu cap cada volta més), pensava així arribar a ser sant estava envanit, estava obsés. Cada nou exercici inventava una forma de congratular, i als seguidors deixava fava: públic fàcil de manipular. Més pirotècnia, més coets!, mes actes i passacarrers!, la vida és festa, no estar quiets, benvinguts al meu univers! Així va anar delectant a molts emportant-se tota la fama quan tenia els conflictes resolts sense mostrar a penes drama. La seua era l’única llei que aquesta filosofia emparava cobrint-se d’or com un rei el seu èxit festejava. Però un dia marcat en negre les claus es van extraviar; Telmógenes ja no està alegre, la gent el comença a odiar.

El Museu faller, la casa de tots ara ja no és de ningú, ens deixa plantats com ninots, ha fallat el nostre gran gurú. La doctrina comença a fer aigües, plouen problemes sense parar, pilla als fallers sense paraigües i la gentada comença a bramar! Vergonya! Que desgraciats, hem perdut tota la inversió, ens han deixat de mans lligats sense donar-nos cap opció. Estem de merda fins al coll!, s’ha acabat el temps de bonança!, ens ha deixat dins d’un toll!, ha perdut nostra confiança! Telmógenes sufocat no sap on pot amagar-se, ens ha deixat amb el cul pelat, no té com justificar-se... El que pareixia un gran projecte en ruïna s’ha transformat, i al nostre filòsof electe la llengua li l’ha menjat el gat. Dissimulant apaga el seu fanalet i torna a amagar-se entre el fem serà millor que es quede quiet a veure si així aprenem. Segur que a la pròxima vegada pararem atenció al sermó; ara ens toca pagar la cagada i aprendre tots junts la lliçó.

EPÍLEG Hem arribat al final d’aquesta èpica explicació desfogats de manera verbal (i això que hem fet reducció). Si algú s’ha sentit ofés disculpeu per les molèsties, el delegat de llibret ho ha permés i a vegades som un poc bèsties! Mitològica serà aquesta falla candidata per a recordar carregada com sempre de tralla... és que no ho podem evitar. Ja sabeu el que us espera quan visiteu Benicanena aguantarem la polseguera amb més alegria que pena. I tenim alguna sorpresa encoberta però si la voleu descobrir vingueu, tenim la porta oberta, som simpàtics i gent d’agrair.

Falleres majors

Cristina García Lechuga Clara Tortosa García

mantenidors

Cristina Jiménez Sanvicente Pau Samblás Torres

Cristina porta a la falla des que va nàixer. Passant per mascota l'any 1998, reina de la festa l'any 2020 i amb el càrrec de reina del foc aquest mateix any Cristina deixa evidencia més que suficient de la passió que sent cap a la nostra festa. Pau, en canvi, sols porta quatre anys amb nosaltres. No obstant això, ell té molt clar que aquest sols és el principi d’aquesta fidel relació. Sempre al costat de la seua família i recolzant la seua germana Mireia en cadascun dels nous reptes que decideix emprendre. D’aquesta manera, ambdós s'han ajuntat aquest any amb molta il·lusió, per dedicar unes paraules a les nostres mascotes i madrines, així com també a les reines i presidents que s’encarregaran de representar la nostra comissió en aquest nou exercici faller. Però, sense cap dubte, el que realment els ha unit en aquesta experiencia, és l'amor incondicional que ambdós tenen cap a les nostres màximes representants, les seues germanes, Mireia i Adriana.

president

José Luis Peiró Moncho

Estimats veïns i amics, quan pugau veure aquestes línies és quasi segur que la Covid-19 encara estiga entre nosaltres, però des de l'Associació Cultural Falla Roís de Corella ens hem obstinat en recuperar la nostra vida, però sempre amb la màxima precaució i cura. Les falles de 2020 per fi es van poder cremar en setembre de 2021 i és el nostre desig que les falles de 2022 es cremen el 19 de març de 2022, com correspon, és per això que hem preparat un any especial on plantarem, estic segur, els millors monuments que mai hem tingut i al mateix temps tindrem cada dia la festa al barri, amb la nostra Xaranga, "Los Burlaos" i una gran quantitat de grups que vindran a la carpa per tal que ens ho passem el millor possible i intentem oblidar el virus que ha intentat canviar la nostra vida. Teniu les portes del nostre Casal i carpa obertes durant tot l'any i podeu estar segurs que des de la Falla Roís de Corella seguirem en tot moment les instruccions que ens donen les autoritats sanitàries per tal de tindre unes falles segures, ja que no sols les falles son part de la nostra història, llengua i cultura, també són un motor social, on tots som membres per igual de l'associació i són un motor econòmic i ara més que mai ens necessitem tots per poder dir ben alt "HEM TORNAT". Vos espere a partir del pròxim 12 de març on començarem les activitats Josefines al carrer. Sincerament. José Luis Peiró Moncho

president infantil

Erik Benítez Carnicer

Hem dirigisc a tots i totes, els més menuts i menudes d'aquesta gran comissió. Com a president infantil d'aquest any m'agradaria dir-vos unes paraules. Encara que aquestes falles seran més curtes de allò que estem acostumats i el temps està passant volant, m'agradaria que gaudireu d'unes bones falles i amb molta cura, ja que encara no hem acabat amb aquest malson de la Covid-19. Cal anar a poc a poc, fer ús de la mascareta i mantenir la distància de seguretat, per a poder gaudir tots junts com ens agrada. Participeu del festival infantil, la cavalcada i tota mena d'acte faller. Espere estar a l'altura d'aquesta gran comissió i fer-ho d'allò més bé, una forta abraçada del vostre president infantil. ERIK

Reines majors

Adriana Jiménez Sanvicente Reina de la Falla José Luis Peiró Moncho Acompanyant

Reines majors

Cristina Jiménez Sanvicente Reina del Foc Damià Castaño del Olmo Acompanyant

Reines majors

Sonia Arbona Llácer Reina de la Festa Ismael Giner Serena Acompanyant

Reines majors

María Pastor Bustos Reina de la Poesia Jorge Miret Bustos Acompanyant

Reines majors

Nuria Arbona Llácer Reina de l’Art Raül García Rodríguez Acompanyant

Reines majors

Aida Camarena Moncho Madrina Teo Val García Acompanyant

Reines INFANTILS

Mireia Samblas Torres Reina de la Falla Infantil Erik Benítez Carnicer Acompanyant

Reines INFANTILS

Inés Camarena Moncho Reina del Foc Infantil Marc Sanz Fresnada Acompanyant

Reines INFANTILS

Alba Soler Moncho Madrina Infantil Noah Benítez Carnicer Acompanyant

fillolets

Polo de Zuñiga Pérez Bosco de Zuñiga Pérez Mario Ivars Bañuls Gala Sánchez Mahiques

fillolets

Ander Orts Melo Jana Escolano Morant Mateo Cháfer Serrano Carmen Barber Castaño

JUNTA EXECUTIVA

President: Vicepresident: Secretari: Vicesecretaria:

José Luis Peiró Moncho Manuel Benítez Ibañez Javier Mata Pons Maria Carmen Guillem Serrano

Tresorer:

Joaquín Barber Deusa

Vocal 1:

Silvia Quintana Perelló

Vocal 2:

Alfredo Martínez Casanova

Vocal 3:

Alba Serrano Martínez

Vocal 4:

José Luis Benítez Ibañez

CENS MAJOR Mar Andrés Moratal Sara Aparisi Morant Nuria Arbona Llácer Sonia Arbona Llácer Rubén Arbona Perelló Alba Argentó Gomar Miquel Angel Arlandis Castellano Ana Bañuls Peris Joaquín Barber Deusa Naiara Barrios Iñíguez Melissa Bataller Cotaina Jorge Benítez Morant Jose Luis Benítez Ibáñez Manuel Benítez Ibáñez Rosa Blasco Boix Francisco Burgos Martín Paqui Bustos Cervera Francisco Calafat Pérez Aida Camarena Moncho Elena Camarena Moncho Toni Camarena Pazo Juan Carlos Camarena Santa María M.ª José Camarena Signes Sandra Camarena Vidales David Cardenas Marcos Sandra Cardete Colomina Ana Carnicer Fernández Alba Castaño del Olmo Damià Castaño del Olmo Damian Castaño Marín Juanma Chafer Giner Javier Climent Bañuls Mireia Climent Perelló Silvia Climent Perelló M.ª José del Olmo Muñoz Beatriz de Zuñiga Marqués Marina Denia Ferrer Juan Andres Escolano Marti Nuria Estevan Blasco Neus Estevan Blasco Empar Estruch Aparisi Claudia Estruch Cotaina Jose Falquet Motilla Lara Faus Mejías Rosa Femenía Flores Rosalía Ferragud Gorrita Isabel Ferrer Catalá Gema Franco Morant Carmela Fuster Aparisi Raquel Gálvez Arrebola Jose Gálvez Castilla Juan Miguel García Faus Yolanda García Molina Raúl García Rodríguez Nicolás Garrido Puchalt Juan Gasque García Claudia Gasque Peiró Ismael Giner Serena Sandra Gracia Cloquell Teresa Gregori Castelló 72

Mari Carmen Guillem Serrano Elia Gema Hernando Alcover Pedro Ivars Agostinelli Marcos Jiménez Izquierdo Adriana Jiménez Sanvicente Cristina Jiménez Sanvicente Ester Juan Pérez Joaquín Juan Samper Julia Llácer Lloret Laura Llinares Gálvez Francisco Llinares Martínez Mario Llopis Moragues M. Ángeles Llopis Todolí Daniela Llorens Bataller Francina López Savall Sonia López Viñarta Rosa Lozano Medel Vanessa Mahiques Cogollo Rubén Mahiques Giner Jorge Marco Delgado Paula Marcos Muñoz Aarón Marí Gras Alfredo Martínez Casanova Elena Martínez Ferrer Isabel Martínez Ferrer Jesus Martínez Fuster Sari Martínez Ibañez Celia Mascarell Terraes Eduardo Mata Pons Javier Mata Pons Marcelo Mata Quintana María Mata Quintana Vicent Melis Capellino Marta Melis Juan Mireia Melo Giner Alejandro Miñana Ivars Jorge Miret Bustos Angela Moncho Miñana Pilar Moncho Sebastián Inma Montaner Blanes Carmelo Montaner Ivars Ana Morant del Río Aina Morant Gracia Victoria Morant Lozano Laura Morant Lozano Paco Morant Paniagua Lidia Morant Rodríguez Toni Moreno Melero Paula Muñoz Martínez Gonzalo Muñoz Montaner Gonzalo Muñoz Moratel Davinia Oltra Noguera Rosana Oltra Noguera Jaime Ortega Sánchez Roberto Manuel Ortiz Hernando Fernando Orts Seguí Néctor Pascual Sanchis Mere Pastor Ballester Suni Pastor Bustos María Pastor Bustos Roser Peiró Estruch Blas Peiró Mascarell

CENS Charo Peiró Moncho José Luis Peiró Moncho Mª José Pellicer Cremades Angela Penadés Gregori Ramón Penadés Matoses Mila Perelló Ventura Alba Pérez Canet Laura Pérez SantaMaría Raquel Peris Llorca Enrique Pla Blay Francisco Pla Blay Elvira Pla Blay Salvador Pla Blay Lui Pla Femenía Martha Pozuelo Ruiz Maira Pozuelo Ruiz Eduardo Quilis Martínez Aina Quilis Pellicer Mar Quilis Pellicer Silvia Quintana Perelló Jose Luis Ribes Catalá Alejandra Ribes Lozano Ausias Ribes Lozano Marta Rocher Llácer Lucia Rodríguez García Neus Rodríguez García Francisco Javier Rodríguez López Mª José Rodríguez Signes Pau Samblás Torres Oscar Sánchez Alvarez Jose Vicente Sánchez Ribes Fran Sanjaime Camarena María SantaMaría Moragues Cristina Sanvicente Ferrer Fanny Savall Todolí Alba Serrano Martínez Arancha Serrano Martínez Ramón Serrano Quílez María Soler Camarena Fran Soler Micó Salvador Soler Martí Eva Torres Tarrazona David Torres Tarrazona Teodoro Val García María Vidal Arlandis Juan Carlos Vidal Marí Carlos Vidal Oltra Lucia Vidal Oltra Joan Vidal Sanchis Joan Villarroya Sanchis Ruxandra Vincea

INFANTIL Alma Arlandis Pozuelo Carmen Barber Castaño Cayetano Barber Castaño Erik Benítez Carnicer Noah Benítez Carnicer Zoe Benítez Morant Andrea Bertó Boscá Carla Boigues Pérez Hugo Boigues Pérez Adrian Burgos Montolio Inés Camarena Moncho Mateo Cháfer Serrano Bosco de Zúñiga Pérez Polo de Zúñiga Pérez Jana Escolano Morant Vega Fayos Belmonte Leire Franco Savall Joan García Savall Aitana Garrido Cortés Nicolás Garrido Cortés Dario Garrido Oltra Raúl Gasque Peiró Omar González Estrugo Alejandro Granero Montanero Angela Gregori Escrivá Mario Ivars Bañuls Alba Juan Vidal Laia Llopis Camarena Aitana Llopis Camarena Luna Marco Pozuelo Mia Marco Pozuelo Martina Martín Lopez Gema Melis Juan Sandra Miñana Fuster Sergio Miñana Fuster Candela Montaner Cardete Xavi Montaner Cardete Pablo Morant Gracia Marc Ortiz Perelló Ander Orts Melo Fernando Orts Melo Irene Peiró Guillem Mireia Samblás Torres Gala Sánchez Mahiques Zoe Sánchez Mahiques Juan Sancho Falquet Marc Sancho Juan Gabriel Sanjaime Vincea Marc Sanz Fresneda Gemma Soler Camarena Alba Soler Moncho Claudia Solves Haro Mar Torres Pardo Martina Tusen Granero Jorge Vidal Oltra Lluna Villar Deusa

Lema Artista Autor De L’explicació

Gandia Dolç Óscar Villada Sanchís Fran Sanjaime Camarena

GANDIA DOLÇ. INTRODUCCIÓ De dolços venim a parlar, produïts tots ells a la Safor, preparats a la calor de la llar i amb les mans plenes d’amor. Receptes de tota la vida que transmet cada generació per xuclar-se els dits sense mida: no hi queda cap altra opció. Però no sols del dolç tradicional sinó també del de manufactura, que tenim una història industrial lligada a icones de nostra cultura. Vital, Nogueroles o Dulcesol, exportadors de qualitat, van néixer al nostre bressol i van engrandir la nostra ciutat. Formen part del patrimoni que el paladar enriqueixen, i han segut el testimoni que les nostres famílies mereixen. Passat i present escrit amb farina, xocolate, fruita i mantega, amb un extra de sucre de propina, del qual sembla que ningú renega. Si voleu saber un poc més continueu llegint aquest fulls però en compte, tindreu gola després... mengeu bé, i gaudiu dels antulls!

ELS BUNYOLS En arribar el temps de jaqueta quan el fred es faça patent vine i para la orelleta t’explicarem com estar content. Hi ha un producte estrella i molt fàcil de preparar, ves preparant la cistella perquè molts voldràs menjar. Els bunyols de carabassa emprant molt pocs ingredients son els reis de cada casa i un dels menjars més suculents. Cal fregir a una paella am el oli ben calent després posem sucre i/o canella i a menjar-se’ls bonament. S’han fet molt populars entre els veïns i turistes, no hi ha altres similars... estan ben bons, siguem realistes! Fins i tot a nostra població hi han varies associacions que fan bunyols amb distinció i els venen per molts racons. Bunyoleres sense fronteres, bunyols amb origen faller, per les places i les voreres pots rendir-te al seu plaer. Dolços fets per compartir i per atresorar moments, que poden produir-te un sospir i treure tots els turments.

EL SUC DE TARONJA DE LA VITAL No hi ha res que més agrade que un bon dolç en la nostra boca sigues avi, net o pare que bona sensació provoca! La taronja valenciana no sols perfuma el bancal, el nostre paisatge engalana i té un sabor sensacional! Molts adults recordaran que la Vital ja no és el que era i a la seua ment vindran imatges de polseguera. On ara anem a fer compres abans s’exprimia en cadena produint sucs sense interrompre donaven a molts veïns faena. Els sucs de taronja Vital eren una marca de prestigi que el nostre dolç més natural feia viatjar com un prodigi. Va ser idea d’un alemany portar màquines a Gandia, i el que pareixia un esborrany prompte va ser tot alegria. Compartíem els nostres fruits repartíem color i bon sabor, tots eixien enriquits el que més l’agricultor! Hui sols ens queda la xemeneia, bons records en la memòria, i de la taronja fem epopeia: nostra fruita més notòria!

EL XOCOLATE NOGUEROLES De la fruita passem al fruit arribat de Sud-Amèrica que prompte va ser produït per vendre’s a la península ibèrica. La família Nogueroles a Gandia es van fer d’or amb el dolç favorit als coles: bon xocolate i ple de sabor. Tenien una fàbrica gegant que cada vegada que produïa deixava l’oloreta surant i dolços desitjos repartia. Piscines de xocolate a la tassa, eren el producte destacat (tal vegada m’he passat massa, els tancs eren grans, però he exagerat). Prompte passaren a fer porcions amb llet, sense llet o amb ametlla, es venien a tots els racons fins i tot a la revetlla. Es van fer tan coneguts que van eixir en televisió en un anunci pels més menuts i va omplir a tots d’emoció. Ole Ole Ole, Chocolate Nogueroles, el mejor de los mejores! Era el lema que «Kitin» cantava mentre un tren passejava. Una gerra de locomotora i tassetes formant vagons, a qualsevol persona enamora... era un anunci dels bons.

MAGDALENES GLORIA DE DULCESOL De tots els dolços que coneguem, el que sentim segur dia a dia, és la magdalena que mengem la que ompli els pulmons d’alegria. Un plaer que s'assaboreix amb tocs ensucrats a la coberta, però amb el nas també es gaudeix és una experiència completa. Passejar pel carrer per la vesprada mai ha segut tant dolç al món, com quan treuen una nova fornada i l’olfacte a tothom li respon. Dulcesol, ara Vicky Foods, amb la seua factoria industrial sorprèn amb l’aroma als nouvinguts, la ciutat fa una oloreta brutal! Magdalenes Gloria són el seu nom dons diuen que «saben a glòria», i han guanyat fama i renom al llarg de la seua trajectòria. El secret d’aquest dolç tradicional i de forma quadrangular comença per la part emocional i acaba al seu gust popular. El pas dels anys no li afecta s’ha fet lloc a molts habitatges, lidera la brioixeria selecta i acompanya sempre als viatges. Segurament ha estat influencia per les cupcakes més modernetes doncs la forma és una evidència i son magdalenes refetes!

EL PASTELÓ Ens xifla el dolç, ens encanta, ens apassiona el Pasteló, doncs qualsevol mal espanta tot i fer-nos sentir redó. No hi ha festa al calendari pels ciutadans de la ciutat que no remate l’usuari amb un pastís ben engalanat. Per qualsevol aniversari, compromís o dinar familiar, un bon pasteló és necessari per a les postres poder rematar. Merengue per cobertura interior amb fruits secs farcit cal menjar-se'l amb mesura si no vols sucumbir a l’enfit. Pastisseries hi han, i ben bones, amb pastelons plens de floridures; la de Leo és una de les icones, al barri ,de les més madures. Amb la seva simpatia ha mimat a menuts i grans sent un referent de Gandia d’allò feia amb les mans. Ara, amb el pas del anys i amb la merescuda jubilació, és difícil no fer paranys per no caure en la temptació. El nou relleu generacional segur que heretat el seus secrets, la família serà el seu aval i els fallers els clients satisfets!

FESTES I TRADICIONS CULINARIES Com bons valencians que som portem la festa a les venes i ho diguem amb molt d’aplom: no fa mal i treu les penes. De dolços tenim molts i variats amb trets característics calents, fresquets o gelats, son patrimoni i emblemes turístics. Ara us anem a contar aquells amb sabor a festiu que delecten el paladar amb el seu sabor addictiu. Comencem l’any culinari amb una casca enrotllada per menjar a qualsevol horari i amb bombons engalanada. La tradició diu molt clar que l’han de regalar els padrins, cal gaudir d’aquest «manjar» fins créixer i fer-nos fadrins. Passem fulls al calendari... les pasqües han arribat! Mentre alguns resen el rosari gaudim d’un costum arrelat. És temps de menjar la mona, de pujar a la muntanya, de gaudir del camp (si no trona) i de muntar alguna cabanya. Cadascú la menja a la seua mida, la mona anuncia el final de l’hivern, amb ou dur de tota la vida o de xocolate, més modern.

A l’estiu podem gaudir de gelats de tots els sabors, és difícil escollir ens exciten tots els colors! Però en arribar la tardor cal anar junts a l’amorosa per fi acomiadem la calor i comença la festa més jocosa! Mentre arriben la resta d’amics demanem uns quants caramels s’ha fet sempre, des de temps antics, forma part de les nostres arrels. Punt de trobada neuràlgic ha vist passar generacions ho coneix fins el més nostàlgic i ens porta records dels bons. De sobte comença l’espectacle per gaudir amb els cinc sentits, si no plou gairebé és miracle... som així de ben parits! Ressonen bombos i tambors al ritme que marca la porra la ciutat escalfa els motors i la pena a tots esborra. La fira ja ha arribat i els sabors es multipliquen cotó de sucre, xufes, blat torrat tots ells s’identifiquen. Però cap altre com la poma la de caramel de color roig. Gaudiu-la, és el moment, assaboriu-la, es tot un goig!

COMIAT Com heu pogut comprovar i encara que hi han molts més de dolços no ens podem queixar i mengem sucre en excés. Que ningú s’espante encara que tot ho anem a detallar. Ho explicarem de manera clara del món dels dolços no cal abusar. Però «de lo que se come se cría» i nosaltres anem servits tant de dolços de factoria com aquells fets amb els dits. La falla d’enguany mostrarà als fallerets i falleretes amb excel·lent tarannà moltes d’aquestes receptes. I si aprenen alguna cosa més que siga xicoteta la lliçó serà exitosa

PUBLICITATS