Història de l'art; L'art Grec

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

UNITAT 1 L’ART GREC

1. Context històric 2. Característiques de l’art grec 3. Arquitectura 3.1 3.2 3.3 3.4 3.5

Partenó Temple d’Atenea Nikké Erectèon Teatre d’Epidaure Altar de Zeus a Pèrgam

4. Escultura 4.1 4.2 4.3 4.4 4.5 4.6 4.7

Kouros i Koré Guerrers de Riace Dorífor Discòbol Hermes amb Dionís Laocoont i els seus fills Victòria de Samotràcia

1/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

1.CONTEXT HISTÒRIC La civilització grega va néixer a les costes i illes del mar Egeu, dominades pel clima i el paisatge mediterranis. El relleu de la Península Balcànica presenta muntanyes elevades separades per valls en què les comunicacions són difícils. La terra, al ser seca i pobra, no era gaire productiva; en canvi, el mar proporcionava pesca abundant i era un mitjà ideal de transport, atès que totes les polis gregues s’havien establert a les seves costes. Això va fer del poble grec una cultura marinera i comerciant extraordinària.

Els inicis de la història grega arranquen el S.VIII aC, quan pobles indoeuropeus procedents del centre d’Àsia es van instal·lar a la zona de l’Hèl·lade formant ciutats-estats independents anomenades polis. La fragmentació del relleu i l’existència d’una gran quantitat d’illes va comportar que la civilització grega no tingués un Estat únic. No van crear un Imperi políticomilitar unificat però tenien una cultura comuna: llengua, costums, religió i mites, economia marítima i comercial els mantenia units com a poble.

Durant els S.VII i VI aC van crear un ampli Imperi comercial per la Mediterrània, amb l’establiment de colònies costaneres des d’on instauraven intercanvis comercials i culturals pacífics amb els pobles indígenes (els Ibers, per exemple).

Els seus grans enemics van ser els Perses que van voler expandir el seu Imperi ocupant les ciutatsestat gregues de l’Àsia Menor. Amb la victòria d’aquestes, les GuerresMèdiques, sota la direcció de la polis d’Atenes al S.V aC es va donar un peróde de pau (època de Pèricles, governant d’Atenes). Sota les seves directrius es consolidà la democràcia, es fomentà l’art, la cultura, la filosofia... A la mort de Pèricles s’inicià una època d’enfrontaments entre les polis gregues Atenes i Esparta que volien exercir el seu domini (S.IV aC): les Guerres del Peloponès desembocaran amb la decadència de les ciutats-estat gregues.

Finalment, Alexandre el Gran va crear un Imperi que arribava d’Egipte a l’Índia per tota l’Àsia central. A la seva mort es crearen els tres regnes hel·lenístics (S.III aC) que van ser conquerits pels romans el S.I dC. La història grega es divideix en tres períodes amb unes manifestacions artístiques pròpies: Època Arcaica

: De les invasions indoeuropees a l’establiment de les colònies per la Mediterrània (S.VIII-V aC).

S’estableixen els ordes arquitectòniques i l’art té moltes influències egípcies i perses.

Època Clàssica

: De les Guerres Mèdiques a l’Imperi d’Alexandre el Gran. (S.V-III aC).

Representa l’època de màxim esplendor de la cultura i l’art grec que coincideix amb l’època de Pèricles a Atenes.

Època Hel·lenística : De la mort d’Alexandre el Gran i la formació deñs regnes hel·lenístics a la conquesta romana (S.III aC - S.I dC).

L’art adquireix unes característiques pròpies, síntesi de l’art grec i les influències orientals.

2/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

2. CARACTERÍSTIQUES DE L’ART GREC Esteticisme

: Busquen la bellesa mitjançant l’harmonia de les formes, l’equilibri entre les diferents parts que configuren el tot i l’escrupolosa perfecció.

Harmonia i Equilibri Intenten que totes les parts que integren una obra tinguin un pes específic similar i equilibrat evitant destacar de manera excessiva certes zones. Sempre es representen cossos en una posició de màxim equilibri.

Proporció Utilitzen la proporció i les línies per aconseguir una simetria harmònica visual total.Al ser una cultura antropocèntrica, l’art és humanitzat: fet a mesura de l’home, deixant de banda el monumentalisme i colossalisme i, a la vegada, usant les proporcions humanes considerades ideals de bellesa com a referent de mides.

Perfecció

: La màxima projecció de l’art és la bellesa i, a seu torn, la perfecció. No són naturalistes perquè no copien la realitat tal com és, sinó que la idealitzen i la modifiquen mitjançant operacions matemàtiques, regides per proporcions humanes, per tal e no deixar res a l’atzar.

Racionalitat

: La necessitat que sentien d’elaborar un art perfecte els conduí a l’ús de la racionalitat i la representació d’obres no espontània, regida per uns cànons estipulats i delimitats per unes normes fixes de proporció. No cercaven la originalitat ni la creativitat. És un art civilitzat que intenta dominar la natura a través d’una arquitectura que ordeni el paisatge i unes escultures humanitzades.

Antropocentrisme : Els grecs consideren l’home com a model de perfecció i l’art és constituït a mesura humana. Totes les seves obres estan basades en models humans que representen diferents temes.

Religiós i mitològic: El si de l’art es centrava en manifestacions religioses erigides per venerar els déus de l’Olimp, herois i mites.

Integrat a l’entorn : Harmonitza amb el paisatge i els edificis del voltant.

3/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

3.ARQUITECTURA 1. Arquitravada L’estructura dels edificis es basa en línies verticals i horitzontals (cobertes planes). La coberta està formada, sovint, per dos aiguavessants inclinats.

2. Busca l’harmonia visual Intenta que l’edifici sigui proporcionat, que no tingui parts que sobresurtin exageradament i aplica refinaments òptics: Èntasi central Les columnes són més bombades del centre per corregir l’efecte òptic d’aprimament central Intercolumnis de diferent tamany L’espai entre les columnes centrals és més reduït que el de les columnes de les puntes per corregir l’efecte òptic de la perspectiva i fer que totes semblin que estiguin a la mateixa distància Cantons més gruixuts Els tríglifs i les columnes dels extrems són més gruixudes per corregir l’efecte òptic de la perspectiva Entaulament i grades corbes L’entaulament i les grades presenten una certa curvatura per corregir l’efecte òptic de corbament en una superfície plana.

3. Construïda a mesura humana Els edificis no busquen el colossalisme ni el monumentalisme, estan construïts amb proporcions humanes, ja que eren les que consideraven perfectes

4. Construïda amb marbre, pedra i fusta Aquests eren els materials més utilitzats i treballats.

5. Seguint els ordes dòric, jònic i corinti (pàg 8/10) Segueixen una manera determinada de construir que fixa una relació entre cada una de les parts de l’edifici segons la seva proporció i unes formes determinades. Mantenen uns cànons preestablerts.

6. Policromada Eren construccions pintades i decorades amb pintura, que ha anat desapareixent amb el desgast del temps.

4/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

Les polis gregues estaven generalment formades per:

PORT

NECRÒPOLIS

CAMPS DE CONREU

POLIS EMMURALLADA

ÀGORA

: Plaça portificada més important de la ciutat (punt neuràlgic). Els habitants de les polis la utilitzaven com a mercat, s’hi reunien per discutir temes diversos.

ESTADI

: Edifici on es practicaven esports tals com atletisme o competicions esportistes.

TEATRE

: Estava construït aprofitant el desnivell del terreny

ACRÒPOLIS

: Centre religiós de les polis que reuneix diversos temples* i obres de culte situat a la part més alta de la ciutat.

TEMPLES*

: Alguns estaven dispersos per la polis i altres a l’acròpolis, eren dedicats a un déu.

Els temples eren les construccions religioses més destacades ja que a l’interior es guardava la imatge de la divinitat a la que es venerava i a l’exterior es construïa un altar per les ofrenes i rituals. Eren edificis per ser contemplats des de l’exterior ja que la majoria de la població no tenia accés a l’interior.

Les grans estàtues dels déus només eren visibles des de les portes i els rituals religiosos es feien a l’exterior.

En un principi es van començar a construir de fusta (S.III) i no va ser fins un segle després que es canvià pel marbre blanc policromat en blau, vermell i daurat, colors que s’han perdut amb el pas del temps.

5/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

6* L’estructura era arquitravada: basada únicament en línies horitzontals i verticals. La planta estava formada per una 1

sala rectangular, on hi havia l’estàtua de la divinitat votiva 2 pronaos : sala anterior a la naos 3 opistòdom : sala posterior a la naos on es custodiem les ofrenes al déu.

6+1*

naos :

El conjunt era envoltat per un seguit de columnes. La construcció es recolzava sobre un basament de grades.

Eren edificis proporcionats i construïts a la mesura humana.

Val a dir, però, que també hi havia temples amb plantes diferents: Perípter

Constituït per una naos, una pronaos i un opistòdom, amb columnes davant d’aquests dos i d’altres* que envolten tota la construcció. (dues façanes)

In antis

Constituït per una naosi 2 columnes anteposades a la pronaos. (una façana)

In antis doble Constituït per una naos i 4 columnes, 2 a la pronaos i 2 a l’opistòdom. (dues façanes) Pròstil

Constituït per una naos i una pronaos amb 4 columnes fora d’aquesta. (una façana)

Amfipròstil

Constituït per una naos i/o una pronaos amb 8 columnes, 4 davant la pronaos i 4 davant l’opistòdom. (dues façanes)

Tholos

Constituït per una estructura circular envoltada de columnes. (una façana)

En funció del nombre de les columnes que es troben davant la pronaos podem classificar els temples en:

Dístil

Tetràstil

Hexàstil l

Octàstil 6/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

Es van determinar tres ordes arquitectònics per a la construcció dels temples

Dòric

Jònic

Corinti

El temple es recolza sobre un estilòbat i dos estereòbats

El temple es recolza sobre un estilòbat i dos estereòbats

El temple es recolza sobre un estilòbat i dos estereòbats

La columna no té base

La columna té una base formada per dues motllures, una convexa (tor) i una de còncava (escòcia)

La columna té una base formada per dues motllures, una convexa (tor) i una de còncava (escòcia)

El fust és estriat, d’aresta viva i format per tambors (blocs de pedra)

El fust és estriat, de cantells plans i més esvelt. Monolític

El fust és estriat, de cantells plans i més esvelt. Monolític

El capitell és senzill i sense decoració. Consta de 3 parts: el collarí (la part baixa), l’equí i l’àbac (sobre el que descansa l’arquitrau

El capitell està decorat i coronat per dues volutes en espiral a la part que uneix la columna amb l’entaulament

El capitell està decorat amb fulles d’acant molt elaborades

L’arquitrau és llis

L’arquitrau està format per tres franges paral·leles sobreposades anomenades platabandes

L’arquitrau està format per tres franges paral·leles sobreposades anomenades platabandes

El fris està formar per mètopes (espais quadrangulars amb relleus esculpits) i tríglifs (plaques adornades amb 3 bandes verticals que s’alternen).

El fris és llis i decorat amb relleus o pintures i sense divisions (no té ni tríglifs ni mètopes)

El fris és llis i decorat amb relleus o pintures elaborades i sense divisions (no té tríglifs ni mètopes)

La cornisa és senzilla i no decorada

La cornisa és molt elaborada i poc sortint

La cornisa està molt més elaborada

A l’interior del frontó s’enquadra el timpà que pot estar decorat amb relleus escultòrics

A l’interior del frontó s’enquadra el timpà que està decorat amb més relleus escultòrics més complexos

A l’interior del frontó s’enquadra el timpà que està decorat amb més relleus escultòrics més complexos

7/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

3.1PARTENÓ Nom Autor Cronologia

Partenó o Temple d’Atenea Ictinos i Cal·lícrates 447-432 aC Realitzat en temps de Pèricles

Localització Tipologia Estil Materials Sist. constructiu Dimensions

Acròpolis d’Atenes Temple Grec Clàssic Marbre i fusta Arquitravat 69.5 x 31 m

Es considera l’edifici més important de l’art grec per la seva perfecció formal i visual. Ictinos, arquitecte d'Atenes i amic de Pèricles, va ser contractat amb Cal·lícratespèrquè construís el Partenó, el temple més important de l'Acròpoli d'Atenes.

Forma part delPeríode clàssic (S.V-IV aC), s'emmarca entre la finalització de les Guerres Mèdiques i la mort d'Alexandre el Gran. És l'etapa de més esplendor i originalitat de l'art grec : el temps de Pèricles, governador d’Atenes (492-429 aC).

Acròpolisd’Atenes

Pèricles va ser l'home més influent a l'Atenes del segle V a.C. De família aristocràtica, era, tanmateix, un decidit defensor de la democràcia. Va ser un gran orador que sabia convèncer els seus conciutadans. Va dirigir la política de la ciutat, que va convertir en el centre de la Lliga de Delos. EI seu nom està relacionat amb la reconstrucció dels temples de l'Acròpolis. Va morir a causa de la pesta durant els primers anys de les guerres del Peloponès (429 a.C.).

Pèricles volia seguir de prop l’obra predestinada a simbolitzar tot allò en què ell creia. Per aquest motiu, nomenà escultor i supervisor el seu íntim amic Fídies, amb qui discutí llargament cada detall d’un programa iconogràfic pensat per a exaltar les gestes dels atenesos i presentar els habitants de la polis com un conjunt digne d’apropar-se als déus.

Després de les guerres mèdiques (490-479 aC), que van enfrontar els grecs contra els perses, Pèricles va emprendre el pla de reforma de l'Acròpoli, ja que els perses havien arrasat l'edifici anterior. Per finançar el temple es va aprofitar part del tresor de la lliga de Delos, que era una confederació de ciutats de l'antiga Grècia fundada per alliberar-les dels perses.

L’estil en el que està construït el temple és grec clàssic i gènere dòric (exterior) i jònic(interior).

8/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

El temple és construït amb marbre del Pentèlic (originàriament estava totalment policromat ) i fusta per a les bigues i els carreus* que són molt uniformes i d’aparell isòdom. Units sense morter i amb clavilles (o grapes) de ferro forjat recobertes de plom. *La part interior de la coberta estava construïda en fusta, amb un seguit de quadrats decorats que es posaven a l’interior del temple.

Es tracta d’una construcció arquitravada (l'estructura dels edificis es basa únicament en les línies rectes: horitzontals i verticals)perquè, com tots els temples grecs,es construïa obeint el principi que els elements verticals (elements de suport) aguantaven les estructures horitzontals (elements suportats).

Estructuralment és molt senzill: es basa, sobretot, en l'espai rectangular amb sostre a dues aigües.

Els elements de suport són Columnes, murs i entaulament Les columnes dòriques són fortes, directes i grandioses i, juntament amb els murs, suporten l’entaulament, els frontons i el sostre a dues aigües.

Els fusts són robustos, de baixa alçada, i amb els blocs que els formen units visualment amb estries d'aresta viva.

Arriben al capitell a partir d'una motllura còncava tan subtil que gairebé no s'aprecia; és el collarí. EI capitell, de formes senzilles, el formen un equí i un àbac Els murs i les columnes interiors, suportaven la coberta inclinada a dues aigües, que, a les dues façanes, desembocava en els frontons (acabament del pòrtic en forma de triangle. A l'interior hi ha el timpà, sovint decorat amb relleus) respectius que estaven plens d'escultures, algunes de les quals encara es conserven.

Aquests, també suporten un fris interiorjònic que mostra la processó de les Panateneesque era la festa principal d'Atenea.

Els elements suportats són

Coberta inclinada de dues aigües i frontons triangulars Unentaulamenthorirzontal format per un arquitrau (part inferior de l’entaulament que descansa sobre la columna), un fris (part central de l'entaulament clàssic, entre l’arquitrau i la comisa ) dividit en tríglifs i mètopes(on hi havia representades en relleu les quatre lluites mitològiques d'Atena i Teseu per defensar la ciutat contra els gegants (gigantomiàquia), els centaures (centauromàquia), les amazones (amazonomàquia) i la guerra de Troia) i una cornisa que sobresurt (part superior de l'entaulament, que sobresurt i protegeix la façana de l'aigua) que en recorre tot el perímetre. Els frontons amb els seus timpans també són elements suportats.

9/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

Té la planta rectangular de 31 m x 69 m . i s'aixeca sobre un estilòbat i dos esrereòbats, que formen l'escalinata per accedir a l'edifici des de qualsevol dels costats.

El Partenó era un edifici de planta rectangular amb una cel·la interior dividida en dues estances incomunicades que el convertien en un temple doble i que feien necessàries, per tant, dues façanes d'accés amb dos pòrtics.

El temple (seguint l’ordre dòric) és octàsil, perquè té vuit columnes a la façana principal i perípter perquè està envoltat de columnes (als laterals té 17 per banda = 2x8+1, seguint els cànons).

A l'interior de la naos hi havia la famosa estàtua d'Atenea a qui era dedicat el temple, obra de Fídies, feta d’or i d’ivori i de 12,8m d’alçada, voltada d’una renglera doble de columnes.

A la part oriental de la cel·la hi ha l'entrada principal o pronaos que estava pensada perquè fos il·luminada quan sortís el sol amb els seus raigs.

A la part occidental hi havia la sala més petita o l’opistòdomanomenada també “Partenó” on es guardava el tresor del temple i que tenia quatre columnes al centre que devien ser jòniques.

L’edifici està fet a escala humana i hi predominen les línies rectes, (com implica el sistema constructiu, l'arquitravat) prengué com a referent la cultura egípcia, també marcada perles línies rectes. Mostra una simetria perfecta de volums compactes entre un paral·lelepípede i un triangle allargats i superposats.

Aquesta construcció es un dels exemples més clars del saber en geometria per part dels matemàtics i arquitectes grecs (càlculs matemàtics molt complicats per aconseguir la simetria). Aquests van aconseguir que l’efecte òptic que produís el Partenó, no fos la deformació que es produeix en estar a sota els grans monuments.

EI Partenó és el temple més important de l'Acròpoli d'Atenes i estava dedicat a la patrona d'aquesta ciutat Atenea, deessa de la saviesa. Com que es va dissenyar per ser vist des de l'exterior, la seva situació amb relació als edificis que l'envolten era primordial dintre d'un urbanisme estètic. Així doncs, Ia persona devota que acudia a l'edifici notava en tot moment l'omnipresència del temple dalt del turó; però, un cop el visitant accedia a l'interior del recinte sagrat, només veia parcialment el Partenó, perquè un seguit d'edificacions i un mur continu guiaven el pelegrí fins a la zona oriental, l'oposada al propileu, i l'obligava a fer tot el recorregut.

El Partenó no era un temple de culte, ja que no hi havia altar, sinó que era com una ofrena monumental als déus com a agraïment dels seus favors i una demostració de la grandesa d’Atenes, mostrada amb els grans tresors i la famosa estàtua d’AtenasPàrtenos.

10/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

Va ser concebut com un símbol del poder polític i econòmic d'Atenes enfront dels perses i les altres polis. Per això l'Acròpoli es va redissenyar tenint en compte la voluntat de manifestar el poder d'Atenes per mitjà del subtil domini arquitectònic (cultural).

EI temple s'ha conservat en molt bones condicions malgrat que, a partir del segle VI, va ser convertit successivament en esglèsla, mesquita i, fins i tot, polvorí, que el 1687 va explotar. a causa d un bomaabardeig dels venecians. Després de les espoliacions de les escultures (el 1779) el temple es va restaurar entre els anys 1921 i 1929.

EI Partenó, juntament amb el Panteó d'Agripa (0424), ha estat l'edifici més influent de la història de l'art. Ja en el seu moment fou qualificat com una de les grans creacions artístiques, i al llarg del temps s'ha considerat un punt de referència estètica. De fet, s'hauria conservat gairebé intacte si no hagués estat pel bombardeig dels venecians. Els romans van divulgar les proporcions, les mides i les formes de l'edifici i ,a partir d'aleshores, tota l'arquitectura occidental ha girat, indirectament o directament, a l'entorn del Partenó.

11/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

3.2TEMPLE D’ATENEA NIKKÉ Nom Autor Cronologia

Atenea Àptera o Atenea Niké Cal·lícrates 449 aC Es troba situat dalt un petit bastió a l’entrada de l’Acròpolis, sobre les restes d’un temple anterior destruït pels perses el 480aC.

Localització Tipologia Estil Materials Sist. constructiu Dimensions

Acròpolis d’Atenes Temple Grec Clàssic Marbre del Pentèlic Arquitravat 5 x 5 m (naos)

Aquest temple, commemora la victòria sobre els perses a la Batalla de Salamina (448 aC) projectat l’any (449 aC).

Va ser promogut pel general atenès Cimo II, rival polític de Pèricles. Per aquest motiu, la seva Acròpolisd’Atenes construcció no va ser possible fins després de la mort de Pèricles (421aC), i un cop començada la guerra del Peloponès que enfrontava Atenes i Esparta.

La tradició narra que els atenesos erigiren el temple d’Atenea Niké (victòria sense ales) amb el convenciment que la Victòria ja no volaria més i es quedaria per sempre a Atenes.

El Temple D’Atenea Niké es situa dins l’estil grec clàssic: Té una estructura allindada, amb elements de suport (columnes) i coberta de dues vessants. És un temple amfipròstil (columnes a la façana i a la part posterior), i tetràstil (quatre columnes).

Les columnes són jòniquesi estan formades per:Base amb dues motllures tor (convexa) i escòcia (còncava), fust monolític amb els cantells plans i un capitell amb volutes.

L’entaulament està constituït per un arquitrau, amb tres franges planes i llises (platabandes); un fris amb relleus continus, representant les lluites entre grecs i perses, i una cornisa.

La coberta era a dos aiguavessos, amb dos frontons triangulars, ara, desapareguts.

La cel·la quadrada te dues pilastres in-antis a l’entrada. El pòrtic anterior es diu pronaos i el pòrtic posterior opistòdom. Està construït sobre d’una plataforma (estilòbat) elevada de tres esglaons (esterèobat).

12/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

El fris és de relleus, en sentit narratiu, i descriu les lluites entre grecs i perses, a les Guerres Mèdiques, i també de la Guerra del Peloponès, esdevinguda durant la construcció del temple. També hi ha representacions de temes mítics. Una part de les relleus representen a Atenea envoltada de les victòries (nikai), que foren esculpides amb la tècnica dels draps mullats, que permet destacar l’anatomia. Per la tècnica emprada es creu que els escultors eren deixebles de Fídies.

El temple (com tots els temples grecs) estava dedicat a acollir la imatge sagrada de la divinitat amb diferents objectes litúrgics i les ofrenes dels fidels. La consagració d’un temple a la Victòria en el context d’una guerra manifesta una finalitat màgica, encaminada a propiciar als Déus en la guerra i refermar la cohesió militar dels ciutadans.

Segons Pausànies (geògraf i viatger del Segle II), en el seu interior hi havia una estàtua d’Atenea Victoriosa, de fusta (probablement, recoberta de materials nobles).

Contràriament a la tradició, no tenia ales, amb la pretensió que, d’aquesta manera la victòria no podria fugir i acompanyaria sempre als atenesos.

13/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

3.3ERECTÈON Nom Erectèon Autor Mnesicles o FiloclesCronologia 421-406 aC Localització Acròpolis d’Atenes Tipologia Temple Estil Grec Clàssic Materials Marbre del Pentèlic Sist. constructiu Arquitravat Dimensions 11.63 x 22.76 m

La construcció del temple, tal y com és visible avui, fou començada durant la guerra del Peloponès. Començà quan la treva de la Pau de Nicies el 421 aC y fou acabat entre el 421 aC i el 405 aC, o el 406 aC. Poc després, el 403 aC, Atenes hagué de capitular davant d’Esparta, entrà a la Lliga del Peloponès i va veure la seva democràcia reemplaçada per la Tirania dels Trenta. El temple fou modificat i danyat en vàries reconstruccions, cosa que ha provocat controvèrsies sobre el seu estat original. Fou primer cremat en un incendi durant el període clàssic, pot ser abans de ser acabat, i fou restaurat. La cela oest fou modificada entre el 377 aC i el 27 aC. En el segle VII, l’Erectèonfou transformat en església bizantina; els murs interiors foren destruïts i altres hi foren edificats. Durant l’etapa otomana el temple a patí altres danys. El 1463, fou transformat per allotjar-hi l’harem del comandant turc de l’Acròpolis, i el pòrtic nord fou tapiat. Més tard, Thomas Bruce, setè comte d’Elgin y ambaixador britànic a Constantinoble, va fer treure les cariàtides i altres nombroses escultures del Partenó i les va vendre al govern britànic. Cinc cariàtides es troben en el museu de l’Acròpolis. Una al Museu Britànic. Les sis estàtues que es troben en el lloc són rèpliques exactes de les originals. Fou construït a finals del segle V aC i estava consagrat a Atena, Posidó i altres déus i herois, com Erecteu (1r rei d’Atenes) i Cécrops, també rei llegendari de l’Àtica i la seva filla Pàndrosos (inventora del teixit). Fou reconstruït en el segle XIX. L’Erectèon és una construccióamb finalitat religiosa(l’edifici, el temple, era dedicat al culte).El temple és considera l’edifici més important i el millor exemple d’arquitectura jònica de l’Acròpoli. La topografia de l’indret on està situat l’Erectèon (solar irregular i amb molta pendent) li confereix un disseny molt original i és conegut arreu pel pòrtic de les Cariàtides i l’esveltesa de les seves columnes.

Mnèsicles, un dels arquitectes de Pèricles, va ser qui s'encarregà de la construcció dels Propileus, resolts magistralment mitjançant l'adaptació al desnivell i el joc de volums.

També va saber solucionar molt hàbilment els problemes que presentava la construcció d'aquest altre gran edifici, adaptant-lo a la topografia irregular del terreny.

14/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

L’edifici estàconstruït amb marbre Pentèlic i correspon a l’ordre jònic però amb més complexitat, com més tard es donarà en l’hel·lenisme.

Té planta irregularque s'adapta al desnivell topogràfic i, com a conseqüència, la distribució dels elements suportats també ho és. El temple, d'arquitectura innovadora, era dedicat a Atenea Poliàs, com a divinitat principal, i a altres diversos déus i herois com Posidó, Erecteui Cècrops, la qual cosa obligava a tenir diferents dependències destinades als diversos déus.

A més dels murs i les columnes jòniques, les innovadores i les famoses cariàtides (a la terrassa) són els elements de suport de l'Erectèon.

La columna jònica, a diferència de la dòrica, té base, un fust més esvelt i el seu capitell consta d'un coixinet ondulat que acaba en volutes que s'obren cap enfora i s'enrotllen suaument sobre el fust. Les cariàtides del pòrtic, situades a la façana sud , fan la funció de columnes i sostenen l'arquitrau, però es diferencien de les anteriors perquè foren esculpides en forma de figures femenines. Es considera que representen sis dones joves que aguanten sobre el cap l'arquitrau i la cornisa d'una tribuna petita de la part meridional del temple. Segons la tradició, representen les dones dels caris que van ser portades a Atenes com a represàlia per les aliances que havien fet els seus marits amb els enemics d'Atenes, els perses. Les cariàtides miren cap al Partenó i presenciaven el pas de la gran processó de les panatenees quan anaven cap al temple per fer ofrena a Atena del vestit o peple.

Actualment els falten les mans, però és molt probable que amb l'esquerra s'agafessin la túnica i amb la dreta aguantessin un objecte de culte. Els caps no aguanten l'arquitrau directament, sinó que entremig hi ha un kálathos esculpit. L'escultor, que era deixeble de Fídies, soluciona hàbilment un problema estètic, el de donar una secció més ampla a la part més fina i dèbil de la imatge, que és el coll de les noies i, per fer-ho, hi representa una bona massa de cabells. D'altra banda, també es pot apreciar un intent molt natural d'equilibrar el pes de les figures amb la flexió d'una cama, que ressalta les formes corporals sota la túnica per mitjà de la tècnica dels draps mullats, amb la qual vestit i cos s'identifiquen. Les cariàtides són un exemple d'interrelació entre l'escultura i l'arquitectura, perquè tenen tant la funció decorativa com l'estructural de suport de l'edifici, pròpia de les columnes. Representen la variació més gran que es va fer de l'ordre jònic.

15/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

L'entaulament de l'edifici consta d'arquitrau, fris (la decoració del qual està animada amb relleus continus, molt allunyada de l'estil dels frisos del Partenó) i cornisa (semblant a les d'estil dòric). Damunt de l'entaulament s'alçava el frontó, amb el timpà i els acroteris respectius.

Pel que fa a la volumetria, és un dels edificis grecs més interessants. Els diferents espais que creen les diverses dependències i els pòrtics, juntament amb la tribuna de les cariàtides, creen un joc visual de volums que contrasten amb la regularitat dels altres temples de la mateixa Acròpoli. Només els Propileus (vestíbul), obra del mateix arquitecte, juguen amb els volums i l’espai.

L'Erectèon fou erigit a la vora del penyasegat que limita l'Acròpolis d'Atenes pel nord. L'edifici defuig el colossalisme i es caracteritza per la seva planta poc ortodoxa, fruit de les irregularitats topogràfiques i del fet que s'havien de respectar uns llocs de culte més antics, situats a diversos nivells.

L'estança central, orientada a llevant i que incloïa l'altar de culte a la deessa Atena, és precedi-da per un pòrtic hexàstil (de sis columnes de 6,58 m d'alçada). Aquest espai no es comunica amb els altres dos, col·locats darrere seu i dedicats l'un a Posidó i a Erecteu, i l'altre a Cècrops. AI costat nord, a un nivell inferior, s'hi afegeix un pòrtic 4 amb un sostre cassetonat recolzat en sis columnes jòniques (quatre frontals i una més a cada costat). Una porta conduïa des d'aquest espai a un recinte obert on hi devia haver la llegendària olivera d'Atena.

AI costat sud es troba el pòrtic presidit per la famosa tribuna de les Cariàtides I, on hi ha l'escala que conduïa a la tomba de l'heroi Cècrops. Actualment a aquestes figures femenines els manquen els braços, però en el seu moment lluïen braçalets i joies de gran bellesa i s'aguantaven les vestimentes amb les mans. Els plecs dels vestits, els cabells pentinats amb trenes que els queien sobre l'espatlla i molts detalls plens de sensualitat demostren que les figures femenines de les cariàtidesvan ser esculpides amb gran naturalisme.

La complexitat de l'edifici va requerir solucions diferents a les diverses façanes. EI cos principal consta d'un pòrtic jònic hexàstil a la façana principal (l’ oriental) (A), mentre que l'occidental (F) és tetràstil jònic emmarcat per unes pilastres a les pedres cantoneres.

16/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

Presideix l'accés nord un doble pòrtic tetràstil jònic (G); a la part interior, però, no s'hi dupliquen les columnes, amb la qual cosa es trenca la tradició arquitectònica grega.Aquest pòrtic conduïa a l'espai obert on es guardava la mltica olivera de la deessa Atena (I). AI vessant sud, mirant cap al Partenó, hi ha la tribuna de les cariàtides, en la qual les columnes han estat substituïdes per kórai (H). Tota aquesta diversitat de solucions a les façanes anava acompanyada d'una gran varietat de nivells i, és clar, de mides de pòrtics i de columnes. Era el primer cop que en un temple grec s'utilitzaven proporcions i cànons diversos en el fust de les columnes i es combinaven contravenint als preceptes clàssics L’edifici s'integra en l'urbanisme especulatiu de l'Acròpoli d'Atenes i presenta la tribuna de les cariàtides com a element emblemàtic orientat cap on se celebraven les grans processons litúrgiques en honor de Pal·les Atenea en direcció al Partenó.

Pel que fa als aspectes decoratius , l’edifici,també ultrapassa els Iímits del classicisme grec. Així, doncs, els frisos no contenien relleus mitològics sinó decoratius. A més, hi ha una tribuna el fust de les columnes de la qual fou substituït per kórai, cariàtides amb capitells d'òvul.

L'Erectèon és considerat un dels temples més complexos i refinats de l'arquitectura religiosa grega. Si se'l compara amb el Partenó, la primera cosa que sorprèn són les seves reduïdes dimensions i seu caràcter poc unitari, en contraposició a la unitat, tan pròpia de l'arquitectura grega. L'estil jònic de l'Erectèon mostra una evolució remarcable respecte al de l'època del Nike Àptera: les columnes són més primes, els entaulaments i els frontons s'alleugereixen i l'ornamentació plàstica es refina fins al punt que van utilitzar or en la decoració de les motllures. El fris amb relleus és de poc més de mig metre d'alçada; no té gaire interès estètic encara que, en certa manera,anticipa la tècnica del mosaic.

L’edifici no segueix ben bé els cànons que establia el classicisme arquitectònic grec d'estil jònic perquè hi ha una manca d'unitat, un aspecte que comença a insinuar els canvis cap a la complexitat que introduirà posteriorment l'hel·lenisme.

L'Erectèon fou edificat amb la intenció de donar un lloc a la pràctica de vells cultes (per honorar els déus mítics fundadors d'Atenes)que, després de la construcció del Partenó, havien quedat sense santuari.L’edifici retia homenatge als fundadors de la ciutat. Segons la mitologia, Posidó i Atena s'havien disputat l'Àtica davant de Zeus; Posidó li donà el mar, i Atena, l'olivera. EI tribunal dels déus, presidit per Cècrops (rei mític de l'Àtica), declarà Atena la més beneficiosa per a la polis. També hi havia un recinte dedicat a Erecteu d'aquí prové el nom de l'edifici-, primer rei d'Atenes; en el jardí exterior, dit de Pàndrosos (filla de Cècrops), es guardava la mítica olivera de la competició entre Posidó i Atena.

17/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

La construcció de l'edifici es portà a terme durant la guerra del Peloponès, en la qual les polis gregues es van enfrontar entre elles. Pèricles ja havia mort (429 aC). La disgregació del poder de les polis gregues, el poder que els havia permès defensar-se dels perses en les guerres mèdiques, va comportar, finalment que quedessin sotmeses a la monarquia macedònia. S'iniciava, així, el períodehel·lenístic.

18/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

3.4TEATRE D’EPIDAURE Nom Autor Cronologia Localització Tipologia Estil Materials Sist. constructiu Dimensions

Teatre d’Epidaure Policlet el Jove 350 aC Epidaure (Peloponès) Teatre Grec Clàssic Pedra Arquitravat 120 m diàmetre

L’arquitecte del teatre d’Epidaure va ser Policlet el Jove, potser fill o net del famós escultor, Policlet el Vell. Va estudiar a l'escola d’aquest i es va distingir com a autor de diverses estàtues d'atletes guanyadors olímpics. Va néixer a Argos al segle V a C. Se sap molt poc de la seva vida. Com a escultor fou eclipsat per la fama de Policlet el Vell. Fou més conegut com a arquitecte, ja que fou també creador del temple circular d’Epidaure, admirat per les seves innovadores columnes corínties, a més del famós teatre.

Els elements de suport eren els vessants de la muntanya per les graderies (2) dels teatres (elements suportats). A Epidaure, degut a les grans dimensions, van construir uns murs laterals de contenció del terreny.

La planta està formada per un hemicicle lleugerament sobrepassat a la càvea (la graderia), que aprofita el talús del turó on es troba el teatre. L’espai podia acollir a la vora de 15000 persones, que es distribuïen en les dues graderies, separades per un passadís horitzonal(diazoma) mitjançant passadissos verticals (13 en la primera graderia, 22 en la segona).

La primera fila de la càvea estava normalment destinada a les personalitats singulars, i els seus seients eren els únics que tenien respatller, de vegades decorat.

L’espai s’organitza de la manera habitual en aquest tipus de construccions. El centre és ocupat per l’orquestra(3), que era el lloc on es col·locava l’altar del déu a qui anava dedicat el teatre, en aquest Dionís. També era l’espai destinat a músics i ballarins. Encara que no s’han conservat els elements arquitectonics originals, sembla que l’altar de Dionís es trobava dins un templet jònic de petites dimensions.

19/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

Tancant l’espai, l’escenari estava composat per l’escena(4), conjunt d’elements arquitectònics que delimitaven l’espai, avui perduts, que de vegades es feien servir quan havia d’intervenir un déu en la representació. Aquesta es desenrotllava, però, el prosceni(5), des d’on declamaven els actors.

El Teatre d’Epidaure, per la seva bona conservació (estructural, si més no) pot ser considerat el millor exemple de teatre grec. És un edifici integrat orgànicament tant amb l’entorn natural com en l’urbanístic. Com que l’origen de les manifestacions teatrals és litúrgic, el cor era tant important com els actors, i per això a Epidaure l’orquestra estava completament desenvolupada. D’altra banda, l’excel·lent acústica és el resultat de càlculs acurats, en què la recerca de la perfecció ideal prové del respecte als cànons (a Epidaure, la raó àuria i la progressió de Fibonacci), utilitzada, això sí, prenent l’escala humana com a mesura de totes les coses.L’estructura del teatre persegueix la millor visibilitat i acústica possibles.

Les obres de teatre es feien en honor de Dionís (déu del vi i la festa). De manera que la funció bàsica dels teatres era religiosa i didàctica, on el cor explicava l’acció de les obres dramàtiques i el paper dels actors era secundari.

Teatres com el d’Epidaure van veure nèixer els gèneres teatrals i literaris que encara són els nostres. Tots els grans santuaris disposaven d’instal·lacions d’aquest tipus.El teatre d’Epidaure mostra l’evolució de l’arquitectura clàssica cap a l'hel·lenisme, quan augmenta la càvea i s’aixeca el prosceni. Fou el model a seguir per teatres posteriors, tant grecs (Segesta, Sicília) com romans, tot i que aquests hi aportaren avenços tècnics molt importants.

El respecte dels arquitectes grecs pel marc general de la seva cultura (respecte als cànons, idealisme, mesura humana) va fer que la tipologia de les seves construccions es mantingués estructuralment inalterable al llarg del temps, i que no fossin gaire donats a les innovacions.. En el cas delsteatres, elsgrecsfixen una tipologia que ha arribatpràcticament inalterada finsalsnostresdies.

Elsarquitectesromans, però, partiran del teatregrec per actualitzar-lo: desenvoluparen el marcarquitectònic de l’escena, aixecaran el teatresensehaver de tenir la referènciad’un turó, emprantl’arc de migpunt i la volta de canó, etc. Doblantl’estructura del teatre, crearan un espainou, l’amfiteatre.

20/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

3.5ALTAR DE ZEUS A PÈRGAM Nom Autor Cronologia Localització

Teatre d’Epidaure Desconegut 188 aC Pèrgam (Turquia) L’actual està a Berlín

Tipologia Estil Materials Sist. constructiu Dimensions

Temple Grec Hel·lenístic Marbre Arquitravat 36.44 x 34.29 m

La divisió del poder de les polis gregues, que va permetre, d’alguna manera, defensar-se dels perses a les Guerres Mèdiques, va comportar la seva submissió a la monarquia macedònia. Alexandre el gran, conegut com la figura més representativa d’aquest període, va aconseguir, mitjançant les seves conquestes, una unificació de la península grega es un sol regne, per una banda; i la difusió de la allà a on va anar, per l’altre. A la mort d’Alexandre, els seus generals es repartir l’enorme imperi, donant origen a les monarquies hel·lenísitiques (làgides, ptolomeus i seleúcides). Els monarques hel·lenístics estaven frissosos, doncs, de legitimar el seu poder emparentant-se amb referents mítics o històrics. Així, quan Àtal I funda el seu regne a la ciutat de Pèrgam, planteja la seva capital com un centre cultural presentat com el continuador dels valors de l’Atenes de Pèricles, política continuada pels seus successors, els Atàlides.(En l’èpocahel·lenística es varen posar de moda elsgransaltars, dedicats a un gran déu, normalment Zeus).

Durant aquesta època es funden escoles d’art hel·lenístic Atenes : Es fan moltes còpies, més o menys lliures del passat (Tors Belvedere, d’Apol.loni, Jove orant de Boethas...)

Pèrgam

: Destaquen els relleus i l’altar de Zeus, de l’època d’Eumenes II, grups que representen la lluita d’aquest regne contra els gals (Gal moribund, Gal suïcidant-se, d’Epígon)

Rodes

: Afany pel colossalisme i per l’expressió del dolor i el moviment contorsionat. (Colós de Rodes, del s. III aC , Victòria de Samotràcia, Toro Farnesi i Laocoont)

Antioquia

: La Tyché o Fortuna, figura al·legòrica de la ciutat

Alexandria

: L'Al·legoria del Nil...

21/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

L’altar de Zeus és l’exemple més conegut del període hel·lenístic. És un monument amb una gran sala rectangular, voltada de pòrtics interiors i exteriors, amb dues ales laterals que s’avancen per marcar l’escalinata d’accés, formant així, la forma de la lletra U. Si tenim en compte l’escalinata, però, la planta esdevé pràcticament un quadrat. Aquesta escalinata forma part del gran podi, de 7 m d’alt, que com un sòcol destaca la construcció períptera. En aquest sòcol trobem un fris corregut molt gran, de 2,5 m d’alçada, que presenta 120 metres de relleus. La monumentalitat del podi trenca amb els cànons clàssics de proporció, ja que la columnata jònica que delimita la construcció períptera en què es troba l’altar, es veu empetitida per la monumentalitat de l’accés.

Unes columnes jòniques sostenen la teulada en terrassa; el podi el conjunt de l’altar.

Malgrat que en el període hel·lenístic es perfilin noves característiques artístiques, continua utilitzant el sistema arquitravat tradicional.

La façana principal la formen els braços de la U imaginària de la planta, en els quals penetra l’escalinata. La resta de la façana ocupa la visió del l’espectador amb la columnata i el fris.

Pertany a l’escola de Pèrgam. És l’altar més gran de l’antiguitat. Es caracteritza pel colossalisme de les construccions, i pel patetisme (moció) de les escultures (relleus del fris). El centre de gravetat es traslladà de Grècia a Orient, a les noves capitals hel·lenístiques.

Pèrgam fou una de les més importants. Es donà una influència mútua (eclecticisme). En arquitectura es barregen els ordres i s’obliden els canons, com és el cas de l’altar de Pèrgam. Es desenvoluparen simultàniament diferents estils i formes, reflex d’una amplitud i varietat de gustos. El gust pel colossalisme i el luxe ornamental hi són patents (fi sobrietat clàssica). Gran virtuosisme constructiu: l’esperit clàssic grec s’impregna del colossalisme i luxe orientals. Gran varietat de tipus de construccions. Les relacions entre l’ordre i l’edifici ja no són gaire rígides. S’abandona el dòric.

22/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

És un excel·lent exemple d’unió d’arquitectura i escultura. Els 120 metres de relleus representen la gigantomàquia. Encapçalant el gris, Atena agafa Alciona pels cabells, davant la impotència de Gea, mare d’aquesta. Mentretant, Niké corona Atena, i Zeus es bat amb tres gegants. Altres escenes es poden identificar amb l’ajut de bibliografia clàsdica: Hèlios amb la quàdriga, Afrodita amb animals ferotges, entre altres. A l’interior de l’altar, un fris menys dramàtic recolliua la història de Tèlef, fundador mític de la dinastia atàlida, amb notius decoratius, arquitectònics i florals, que intenten crear perspectiva.

L’altar s’integrava en el conjunt de l’acròpolis de Pèrgam, conjunt monumental d’edificis civils i religiosos, en una terrassa alta a tocar del temple d’Atena.

En aquest altar s’hi reconeixen les característiques bàsiques de l’hel·lenisme.

Arquitectònicament, en primer lloc, perquè l’edifici ja no està basat en l’escala humana, l’harmonia i la proporció, sinó que busca deliberadament trencar amb els cànons clàssics en nom de la monumentalitat. Escultòricament, en segon lloc, ja que els relleus del fris són pràcticament un compendi d’hel·lenisme: dinamisme, pathos, predomini dels grups escultòrics. Idènticament, predomini de les línies compositives diagonals, vestits que marquen plecs exagerats que fan arbitràries les musculatures, inclusió de detalls com el pèl de les aixelles o les escates dels éssers monstruosos. Per accenturar els efectes, s’ha utilitzat el trepà buscant efectes de clarobscur.

Tant des del punt de vista arquitectònic com escultòric es persegueix transmetre un missatge clar: Pèrgam és la continuadora dels valors grecs clàssics, en general, i atenencs en particular. Per això els reis s’emmirallen constantment en Pèricles: basteixen una acròpolis pergamesca, trien el tema de la gigantomàquia, que es trobava a les mètopes del Partenó, i col·loquen la ciutat sota la protecció d’Atenes, en particular davant les amenaces dels celtes gàlates.

L’altar va tenir una gran repercussió en el seu moment i segles posteriors, en part, segurament, perquè Pèrgam va tenir molta relació amb la Roma republicana, els artistes de la qual en van copiar les escultures a bastament.

23/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

4.ESCULTURA Per conèixer la història de l’escultura grega, cal reconstruir-la a partir de les fonts literàries de l’època, de les restes, de les obres conservades, i, en especial, de les còpies que en va fer la civilització romana.

1. Antropocentrisme Destaquen la importància de la figura humana (sobretot masculina) com a ideal de bellesa que es basa en la proporció i l’equilibri i com a centre de l’univers. El nucli temàtic de l’escultura grega va ser, doncs, la representació humana que, entre altres figures, incloïa divinitats, herois, atletes i sacerdotesses.

2. Busca l’harmonia i la perfecció visual La creació escultòrica a Grècia va anar acompanyada d’una lluita constant per aconseguir la representació de la realitat i la bellesa. Per això es van crear diversos cànons, sistemes establerts de construir obres escultòriques basats en càlculs matemàtics. És un art estètic que busca aconseguir la bellesa màxima a partir de l’harmonia, l’equilibri i la proporcionalitat. L’art s’allunya de l’exaltació del poder o de la funció màgica, d’èpoques anteriors.

3. Moviment Els escultors grecs fan esforços molt grans per captar el moviment, característica bàsica que marca el canvi d’etapa.

4. Construïda, sobretot, amb bronze El material més utilitzat va ser el bronze, però com que es tracta d’un material fungible, en èpoques posteriors moltes d’aquetes escultures es van fondre per tornar a aprofitar el metall o fer-lo servir, sobretot, per a la fabricació d’armament. També val a dir que a diferència del marbre, que també era utilitzat, permet crear formes obertes. Utilitzen, en menor mesura, la fusta revestida d’or, ivori i altres elements luxosos.

5. Naturalisme En l’escultura, l’art és naturalista ja que busca la representació de la natura i de l’ésser humà, però de forma idealitzada. No existeixen els retrats, de manera que les expressions facials són força semblants.

6. Policromada Eren escultures pintades suaumenti decorades amb pintura, que ha anat desapareixent amb el pas del temps.

24/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

Es van determinar tres períodes escultòrics per a la construcció d’obres artístiques: Arcaic (s.VII aC - 475 aC)

Clàssic (475 aC - 323 aC)

Hel·lenístic (323 aC - 31 aC) L’art rep influències orientals i monumentalistes amb l’Imperi que funda Alexandre el Gran i la disgregació del poble grec que es dóna després de la seva mort Les escultures s’acostumen a emmarcar en un ambient paisatgístic que li aporti colossalisme i expressivitat a la obra Les escultures busquen representar l’expressivitat en els moviments i en els rostres per mitjà d’una exageració de la intensitat d’aquestspáthos.

Introdueixen dissonàncies en les proporcions, un trencament dels cànonsi representacions de detalls antiestètics

L’art rep molta influència de les cultures orientals (Assíria, Egipte i Fecícia) adoptant-ne alguns trets distintius

L’art evoluciona d’un estaticisme arcaic a un intent de representació de l’actitud humana més natural

Les escultures no tenen cap emmarcament paisatgístic

Les escultures, en alguns casos, tenen algun emmarcament paisatgístic, tot i que no és gaire comú (retrat individual)

Les escultures són rígides i hieràtiques, amb poc moviment, sòlides i frontals

Les escultures busquen ser més naturals intentant representar més moviment i emocions, però continguts.

El cap perd la frontalitat i mira cap a altres bandes. Se segueixen uns cànons que s’estableixen en aquesta època

Les escultures presenten una cama lleugerament més avançada que l’altra, però sense mobilitat. Representa un cos simètric

Les escultures presenten una cama lleugerament més avançada que l’altra.Trenca la simetria amb un moviment del cos anomenat CONTRAPPOSTO (una part del cos tensa -la cama que aguanta el cos- i l’altra distesa) i una CORBA PRAXITELIANA que arqueja el cos representat

Les escultures trenquen amb els cànons preestablerts i no segueixen cap tipus de convencionalisme. No intenten representar la simetria o la serenitat i adquireix més moviment i dinamisme

Els braços estan enganxats al cos

Els braços es desenganxen del cos i es col·loquen en posicions diferents

Els braços es desenganxen completament del cos

25/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

L’estudi anatòmic està molt poc desenvolupat i es centren en juxtaposar els diversos elements de l’anatomia per crear les figures (representació esquemàtica dels músculs)

Es perfecciona l’estudi anatòmic, fet que aporta una major suavitat i harmonia del cos i una definició més marcada dels músculs. El tronc és menys compacte i s’allarga una mica

L’estudi anatòmic és detallat a un nivell extrem intentant reproduir a la perfecció la figura humana, eles seus músculs i òrgans. Els cossos es contorsionen i els escultors intenten captar aquests moviments de manera realista

Els cabells són ordenats en superfícies geomètriques molt definides

Es dóna una simplificació artificiosa del cabell, que comença a ser menys geomètric, malgrat manté l’estaticisme

Els cabells s’esculpeixen, en gran part, mitjançant la tècnica del trepanat per donar més realisme a la composició. Deixen de ser geomètrics

La majoria de personatges es presenten nus o coberts amb robes molt rígides i estàtiques que amb prou feines deixaven entreveure l’anatomia humana

La majoria de personatges es presenten nus o coberts amb robes amb plecs més naturalistes que busquen sensació de realisme

La majoria de personatges es presenten vestits mitjançant la tècnica dels draps molls, que deixa al descobert l’anatomia humana

Somriure arcaic (llavi superior arquejat cap amunt) i ulls ametllats

Expressió facial molt marcada que acostuma a Expressió facial serena sense mostrar dolor, patiment o somriure arcaic i ulls més sentiments forts, donant realistes importància a la representació del páthos

Es representen atletes nus i sacerdotesses

Es representen homes joves ideals de bellesa que representin alguna divinitat o algun atleta o personatge famós

Es representen escenes de la vida quotidiana amb personatges poc idealitzats que no encaixen en els cànons clàssics com nens, vells, dones, moribunds, [...]

Kuros Korai

Guerrers de Riace Dorífor Discòbol Hermes amb Dionís infant

Laocoont i els seus fills La victòria de Samotràcia

26/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

4.1KOUROS D’ANÀVISSOS I KORÉ DEL PÈPLUM Nom Autor Cronologia

Kouros i Koré Desconegut Kourosd’Anàvissos 530 aC primera escultura

Localització Tipologia Estil Materials Tècnica Forma Dimensions

Koré del Pèplum 510-500 aC Anàvissos i Acròpolis d’Atenes Escultura dempeus Grec Arcaic Marbre de Paros Talla Exempta 1.94 m i 1.21 m

La societat es va anar acomodant a les ciutats formant polis importants mentre les formes de vida camperola van anar desfent-se progressivament. D’aquesta manera l’economia comercial i monetària anà guanyant un pes important, fet que va comportar el predomini de la classe mercantil per sobre de la terratinent.

Es van imposar tiranies a les polis a partir del S.VII que, amb el temps, van acabar donant lloc a la transició a la democràcia. Les corts d’aquests tirans van ser els centres culturals i artístics més significatius de l’època tot reflectint un món en formació i amb continus canvis polítics i socials.

Les classes dirigents i l’aristocràcia es van convertir en els inversors en art, contractant els artistes (professionals, la consideració social dels quals era baixa degut a que desenvolupaven un treball manual) per que els reproduïssin obres determinades ja que eren els únics que es podien permetre el luxe de tenir un art poc pràctic i de finalitat estètica a casa seva.

Aquest art s’anà independitzant dels conceptes màgics i religiosos que havia adquirit fins aleshores i, encara que fossin obres fetes en un context de rituals religiosos, van deixar de ser obres sagrades per si mateixes. També deixà de tenir qualsevol tipus de valor pràctic i es va convertir en un mer joc de línies i colors que desembocaren en qualitats com el ritme i l’harmonia que intentaven imitar la realitat idealitzada. Les úniques arts que consideraven nobles eren la música, la poesia i la filosofia.

Olímpia va ser el lloc més important de propaganda artística a Grècia, de formació pública i consciència d’unitat cultural i nacional de l’aristocràcia ja que la participació als Jocs era reservada a aquesta classe social.

27/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

Ambdues figures corresponen al moment històric en què el sistema de polis gregues s’estava desenvolupant, es produïa l’expansió colonial i en alguns indrets s’implantaven les tiranies prèvies al desenvolupament democràtic.

El Kurós representa l’atletaKroisos nu, amb una finalitat commemorativa i funerària, i per això tenia una inscripció al peu.

La Koré representa probablement una sacerdotesa (recordar processó Panatenees del Partenó) amb una finalitat religiosa.

Ambdues figures presenten composicions tancades i simètriques, seguint línies verticals.

El Kurós té una cama avançada per donar sensació de moviment, mentre que la Koré tenia originalment un braç que trencava la verticalitat. Aquesta presenta restes de la policromia original, mentre que en el kurós destaca sobretot el brunyit del marbre.

Les obres presenten marcades característiques de l’estil arcaic, fortament influïdes per l’estauària egípcia: - hieratisme de les figures - clara preséncia de la llei de la frontalitat - la forma fortament codificada d’assenyalar les diferents parts del cos (W M en el cas del kurós, cinyell partint dos cossos més o menys cilíndrics en la koré) que conservarà una certa validesa fins i tot en el període clàssic. De vegades sembla que les parts es fabriquin en sèrie i després es muntin - rostres, faccions i cabells estereotipats: somriure arcaic, ulls amtellats, cabells a la jònia(rinxolats i recollits en una diadema - problemes en la resolució d’algunes parts del cos, com ara els genolls - representació vestida, i per tant esquematitzada, de la figura femenina En tots dos casos es barreja la funció religiosa i la civil: pompa i circumstància femenina en les desfilades religioses, èxit esportiu en els jocs, són maneres de lloar les ciutats i els seus sistemes. Iconològicament, aquestes figures no corresponen a retrats de personesconcretes, sinó que són un exemple de l’idealisme grec: els kuroi homenatgen el paper que els jocs atlètics tenien en la cultura grega, mentres que les korai recollien el rol femení en les cerimònies religioses. Un i altre tipus d’escultures solien col·locar-se en els santuaris.

En tot cas, kurós i korai inicien la recerca cap a valors específicament grecs, tot partint de les influències orientals: interès per la bellesa idealitzada en sentit humà, voluntat canònica. Des d’aquest punt de vista, formen una part gens menyspreable del llegat artístic i cultural grec.

28/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

4.2GUERRERS DE RIACE Nom Autor Cronologia Localització Tipologia Estil Materials Tècnica Forma Dimensions

Raquel Albareda

A

B

Guerrers de Riace(Vell i Jove) Desconegut 460-430 aC Costes Reggio Calàbria Escultura dempeus Grec Clàssic Bronze Fosa Exempta 2.05 m

Ambdues peces han estat atribuïdes a Pitàgores de Reggio, encara que recerques més recents atribueixen el bronze A aAgelada, un dels mestres de Fídies, i el B a Alcamene. De totes maneres, es desconeix qui va fer aquestes dues escultures. De Pitàgores de Reggio se’n sap poca cosa. Agelada era d’Argos, i a mitjan segle V aC va treballar a Delfos i el Peloponès.

Alcamene, per la seva part, era natural de l’illa de Lemnos, i pels seus mèrits artístics se li va concedir la ciutadania atenenca. La seva època comú, el segle V a.C, va veure com les polis gregues asseguraven la seva independència de Pèrsia durant les guerres mèdiques, la lluita per l’hegemonia entre els sistemes antagònics d’Atenes i Esparta, i el seu esgotament mutu a les guerres del Peloponès.

Aquest grup exempt adossat data del segle V aC (la data de 460 ha de ser per força orientativa), i són bronzes a la cera perduda. Hi ha autors que pensen, però, que la tècnica fou la de la fosa directa, molt més complexa. El Vell fa 205 cm d’alt, i el Jove, 197.

Les figures pertanyen a l’època clàssica, dins l’anomenat estil sever.

La seva ubicació original no ens és coneguda, encara que els defensors de l’autoria d’Agelada i Alcamene sostenen que era l’àgora d’Argos. En tot cas, van ser descobertes per un submarinista el 1972. Un cop restaurats, s’exposen al Museu Arqueològic de Reggio Calabria (Itàlia).

Les escultures representen dos guerrers barbats i nus, sobre la identitat dels quals no hi ha acord entre els historiadors. Així , podrien ser: Àiax Telamó, dit el gran, cap de l’exèrcit aqueu de la guerra de Troia i recuperador del cadàver d’Aquil·les; i ÀiaxOïleu, violador sacríleg de Cassandra.

29/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

Càstor i Pòl·lux (dits també els Dioscurs i els Tindàrides), fills il·legítims de Zeus i Leda, a qui el déu seduí adoptant la forma d’un cigne. Els dioscurs van prendre part en l’expedició dels al Pont Euxí, que la literatura èpica transformà en el viatge dels Argonautes. Caps polítics i militars, els Dioscurs van participar en altres campanyes i expedicions, i van fundar polis. Segons el mite, el seu enfrontament per una rivalitat amorosa amb els fills de Leucip els va fer perdre el favor dels déus, i Càstor va acabar morint. La resistència de l’immortal Pòl·lux a separar-se del seu germà, va fer que Zeus els transformès en la constel·lació que duu el seu nom.

Tideo i Amfiarao. El primer (bronze A) era un heroi etoli, fill del déu Ares i protegit d’Atenes. El segon (bronze B) era un profeta guerrer. Tots dos haurien participat en la mítica campanya d’Argos contra Tebes. En el seu decurs, Tideo hauria devora, endut per la seva rauxa combativa, el cervell del tebà Melanip. Això li va fer perdre el favor d’Atena i va fer anar en orris la campanya, fet que Amfiarco havia profetitzat. La campanya va tenir una segona part, dita dels Epígons, formada per un grup més nombrós de guerrers.

Harmodi i Aristogíton, personatges històrics.

La funció de les figures és evidentment estètica, per bé que si fos cert que anaven destinades a Argos, devien formar part d’un conjunt més nombrós, destinat a commemorar la independència d’aquesta polis respecte Esparta.

La composició és oberta i asimètrica, seguint la línia sinuosa que marca el contrapposto.

A sobre del bronze s’hi ha utilitzat altres materials, a la recerca de la versemblança: ivori per a la còrnia dels ulls, plata per a la seva nineta i per a les dents, làmines de coure per a llavis i mugrons. La utilització de la plata és inusual en l’estatuària grega, i podria ser un argument a favor de la tesi de que el Jove fos l’antropòfag Tideo.

Pel que fa a l’entorn, sembla que les estàtues van ser previstes per anar juntes, però no és gens clar que haguessin d’anar adossades a una paret, ja que les frontisses del braç esquerra semblen pensades per posar-hi un escut, com els que s’han trobat al mateix jaciment. És probable que haguessin d’anar dempeus sobre un pedestal, mitjançant uns perns soldats als peus.

La seva adscripció a l’estil sever de l’època clàssica pot argumentar-se observant que, bo i la frontalitat dominant, les figures han perdut l’hieratisme del període arcaic (herència dels egipcis). Hi col·labora, a més del contrapposto ja esmentat, el tractament anatòmic: la meitat dreta del cos està una mica més alta que l’esquerra, i els braços ja no guarden cap simetria. Sense perdre la frontalitat, el guerrer Jove té el cap lleugerament tombat 30/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

cap a la dreta. Ambdues figures reben un tractament diferenciar dels cabells i dels pèls de la barba. Aquests, però, guarden reminiscències arcaiques, com ho és també el manteniment d’una certa rigidesa.

Els cossos estan idealitzats, però dins un cert naturalisme: desenvolupament muscular sense excessos, separant l’anterior i el posterior de ventre i cames amb una línia en forma d’U; línia horitzontal de delimitació del tronc a l’alçada dels colzes.

La troballa submarina d’aquestes escultures a la zona de l’estret de Messina ens parla de l’intens contacte, econòmic però també cultural, entre la Península hel·lènica i la Magna Grècia; és a dir, entre les polis i les seves colònies i, a través del sistema d’emporis, amb tota la Mediterrània. Fossin o no un homenatge simbòlic a les armes d’Argos, sembla evident que la idealització de les figures dels guerrers tindria una finalitat cívico-religiosa en el context d’una ciutat-estat.

Els guerrers representen un moment trascendent de l’evolució de l’estatuària, que duu dels kuroi al moment clàssic. Aquí ja s’apunta la idealització naturalista (com es veu també a l’àuriga de Delfos o el Zeus del cap d’Artemisi). Idènticament, són importants perquè ens permeten un coneixement directe de l’escultura grega, que sovint només ens ha arribat a través de còpies romanes en marbre. Així hem pogut veure els recursos tècnics que, a més de cromatisme, hi afegeixen voluntat naturalista. Seria lícit, fins i tot, demanar-nos si la còpia romana no ha esbiaixat el nostre coneixement de la iconologia hel·lènica, fent una tria temàtica que bandegi l’exaltació cívico-religiosa de les glòries militars de les polis.

31/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

4.3DORÍFOR Nom Autor Cronologia Localització Tipologia Estil Materials Tècnica Forma Dimensions

Dorífor Policlet el vell 450-445 aC Museu Arq. Nac. Nàpols Escultura dempeus Grec Clàssic Bronze Fosa a la cera perduda Exempta 2.12 m

Policlet és un dels escultors més importants de l'època clàssica no solament per la seva obra artística, sinó també pel tractat que va escriure sobre la bellesa del cos humà, conegut amb el nom de cànon(El cap és la setena part del cos; el rostre està dividit en tres parts iguals: el front, el nas i el mentó; el peu és tres vegades el palmell de la mà; l’arc toràcic i el plec engonal són arcs d’un mateix cercle: totes les parts del cos estan relacionades). Hi teoritza sobre la proporcionalitat del cos humà i la relació entre les diverses parts, i hi estableix la mida del cap en una setena part del cos.

El Dorífor és un noi que duu una llança i mostra l'equilibri perfecte. Totes les parts del seu cos tenen una relació correcta amb les altres i cadascuna guarda també una relació matemàtica i geomètrica amb el conjunt. La bellesa esdevé mesura i proporció, també força rítmica. El Dorífor és per tant la perfecta proporció, dins d’un ideal naturalista, ja que el perfecte coneixement del cos humà hi és un altre tret imprescindible.

El contrapposto es perfecciona amb Policlet: la cama que aguanta el cos i el braç caigut són al mateix costat, i a l’altre hi ha el braç doblegat i la cama lliure, que només toca al terra amb les puntes dels dits del peu, resultant- ne un contrast harmoniós entre els dos costats, accentuat pel gir del cap. L’equilibri entre efectes de càrrega i descàrrega del pes del cos li dona un dinamisme únic, conseqüència de la tensió i la placidesa.

Les característiques bàsiques que el defineixen són: Expressió serena Gran naturalisme Cabells menys geomètrics 32/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

Cos atlètic Contrapposto (musculatura matisada sobretot al tors) Cama esquerra enrere, relaxada. La dreta suporta el pes, en tensió.

Equilibri perfecte Cànon 1/7 Suport lateral (còpia en marbre) Camina cap a l’espectador Equilibri dinàmic Té un ritme alternant: equilibri perfecte entre la part tensa i la part distesa, cosa que accentua el dinamisme i la naturalitat de la figura. Les lleugeres inclinacions dels malucs i les espatlles compensen la tensió anterior.Lleugera ondulació del cos i el cap una mica girat, li donen més elasticitat, trencant l’estatisme.

Vista de front es percep l’harmonia de les línies. Postura natural, camina cap a l’espectador. Porta una llança a la mà dreta, per tant, aixeca una mica l’espatlla que la sostè. La cama esquerra, com que no aguanta cap pes, fa que baixi el maluc. El braç dret cau relaxat. La cama dreta, suporta el pes, el maluc s’aixeca. Tota la postura del cos depèn d’aquesta acció.

El Dorífor té un regust d’arcaisme: tallat amb duresa, pectorals plans i les línies de cintura i malucs són molt marcats. Introdueix la tècnica de la gravitació sobre una cama. És l’encarnació del prototipus de cos viril perfecte, d’elegància austera...

Superfície polida i posició en contrapposto que hi dóna moviment i en trenca el hieratisme. En fer-ne una còpia de marbre, l'escutor hel·lenístic es va veure obligat a posar-hi un tercer peu per assegurar-ne l'estabilitat, una solució innecessària en els originals de bronze que, per això, tenien un moviment més airós. La figura fou concebuda per ser contemplada unifacialment, de front. EI tractament dels cabells abandona la geometrització, per ser més realistaÉs un clar exponent del període clàssic: intenta buscar la bellesa de la figura miijançant la recerca de la relació entre les diverses parts com proposa el cànon 1/7.

El contrapposto i la lleu inclinació del cap introdueixen el moviment harmoniós caracterlstic de l'època. La idealització del rostre i del cos en general no deixen que l'obra comuniqui cap mena de sentiment que en pugui alterar l'equilibri.

L’obra, representa un atleta en actitud de repòs instants abans de participar en la prova de llançament. Els atletes eren molt famosos perquè representaven les virtuts i valentia guerreres. L’ideal antropològic grec: l’home en plenitud juvenil preparat per participar en els jocs, en un equilibri perfecte entre vigor físic i intel·ligència. Factors corporals en 33/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

harmonia amb els espirituals. Només els homes podien fer activitat física (gimnàstica) i la practicaven nus. Les competicions atlètiques eren molt populars, sobretot les que es feien en honor de Zeus a Olímpia Es pretén posar de manifest la glòria del mecenes o de la ciutat per qui competia l'atleta objecte del monument ja que indirectament anava destinat a exaltar el promotor econòmic.

Per als grecs l'esport era molt important; per això, no és estrany que abundin les estàtues d'atletes. La «gimnàstica»-l'activitat fisica- estava reservada als ciutadans de sexe masculi i, practicada sense un fil de roba (en grec gymnósvol dir (< nu »), formava part del programa educatiu de l'individu. Els atletes adquirien una fama tan gran com els herois més valents en el que era una mena de sublimació de les virtuts i la valentia guerreres: les competicions esportives (els Jocs Olímpics i els Jocs Nemeus en honor de Zeus, els Jocs Panatenesos, etc.).

No se sap si l'esculturafouencarregada per un particular o pelspoderspúblics, però, en tot cas, teniacom a destinació ser exhibida en un llocpúblic.

L’original en bronze s’ha perdut, però es conserven vàries còpies romanes.

34/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

4.4DISCÒBOL Nom Autor Cronologia Localització Tipologia Estil Materials Tècnica Forma Dimensions

Discòbol Miró 450 aC Santuari d’Apollo Escultura dempeus Grec Clàssic Bronze Fosa a la cera perduda Exempta 1.53 m

Miró es va formar, juntament amb Fídies i Polidet, en el taller d'Agelades i esdevingué capdavanter de la seva època gràcies a la utilització de la tècnica del bronze, que li donà gran fama. Malgrat que en restin poques obres -el Discòbol i Màrsies (7/1), que, a més, són còpies romanes-, en té moltes més de documentades, com ara la Vaca sagrada de l'Acròpoli d'Atenes o el corredor Lades.

El Discòbol és l'obra mestra de Miró, l'artista del moviment per excel.lència; cap més escultor grec no el va superar mai en aquest aspecte.

Miró fou un creador força innovador que va revolucionar les velles fórmules del passat; El Discòbol responia, en darrera instància, a les exigències de l'art egipci, en què el tors es representava frontalment i els braços i les cames de perfil.

El pas endavant que va fer l'escultor va ser convertir el que ja era un prototip sense vida en un prodigi de moviment només pel fet d'escollir un personatge que semblés versemblant en aquesta postura forçada.

Un atleta és esculpit en el mateix moment de llançar el disc. Tots els músculs són en tensió en aquesta extraordinària expressió de moviment pur. El llançador, amb el tors girat per aprofitar la seva força i amb el cap tombat per mirar el disc, està totalment concentrat en la seva empresa.L’escultura és commemorativa del discòbol Jacint que morí en uns jocs dedicats a Apol·lo És de composició oberta. Està format per dues línies de mitja circumferència que van des del disc fins al peu esquerre, i des del peu dret fins al cap. A més, interiorment el cos forma una línia en ziga-zaga que trenca qualsevol harmonia estàtica i que va del disc fins a l'espatlla dreta, d’aquesta al maluc, del maluc al genoll i del genoll al peu aixecat.

35/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

Aquest conjunt de línies aconsegueix donar a l'obra una gran sensació de moviment si l'observem de front.

La fita de Miró no era apropar-se a la realitat; de fet, la postura de l'atleta tes pon més a la impressió del moviment que volia transmetre que no pas a la posició real que adopten els llançadors de disc.

En el Discòbol i a les seves altres escultures Miró va fer un gran esforç per distanciar-se del hieratisme dels primers temps i aconseguí convertir-se en l'artista del moviment.

En el cas del llançador, la clau fou saber escollir el moment de màximequilibri, l'instant en què posa el disc cap enrere amb la finalitat d'agafar impuls per llançar-lo; el moviment següent és fer un pas endavant i deixar anar el disc amb tota la força.

L'encert de Miró es complementà amb l'estudiada tensió entre les diverses formes geomètriques que componen el cos.

AI Discòbol no s'hi poden establir els eixos de simetria, tan imponants en el cas de Policlet -contemporani de Miró-, però és possible identificar-hi una composició feta a partir de triangles i línies corbes.

Per exemple, el cap, els malucs i els peus formen una mitja circumferència que s'oposa en un equilibri precari, responsable en gran part de la sensació de moviment a l'altra mitja circumferència que formen els braços estesos: el dret cap enrere per agafar impuls i l'esquerre recolzat sobre el genoll.

En definitiva, és l'expressió perfecta del moviment. A més d'usar complicades formes geomètriques per dinamitzar la figura, Miró aconseguí l'extraordinari ritme del DISCÒBOL recorrent a una fórmula que podia semblar ja caduca, però que, tal com la féu servir, prengué una nova força: Representar els trets més característics del cos d'un individu a la manera dels antics egipcis. Així, com passa a les pintures egipcies, s'observa el tors frontalment, mentre que les cames i els braços són de perfil.

La intel'ligència de l'artistaestà en el fet de triar un modelhumà en una actitud que feiacreible i natural la postura forçada.

36/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

Amb tot, si algú provés de llançar el disc partint d'aquesta postura l'únic que aconseguiria és que aquest li caigués als peus perquè l'escultura va ser feta per crear la il.lusió de moviment i no pas per mostrar la tècnica dels llançadors de l'època.

Així doncs, tot i l'aparent lliberrat del gest, es tracta d'una composició plana que només té sentit si es mira de cara o d'esquena; qualsevol altre angle de visió té com a resultat una confusió gens harmònica.

Hi ha una contradicció entre l'intent de buscar la representació realista del cos i el manteniment de la idealització del rostre del discòbol malgrat l'esforç i la concentració que hauria de mostrar la seva expressió.

L’original era de bronze, com totes les obres creades per Miró, per la qual cosa no tenia el tercer peu en forma de tronc que té la còpia de marbre. L’aspecte de l'escutura era, doncs, més dinàmic i l'estructura no estava gens sotmesa als condicionaments del material utilitzat. La còpia de marbre que analitzem, tanmateix, té una gran qualitat d'execució que aconsegueix, també, transmetre el moviment esmentat.La superfície de l'atleta té un acabatbrunyit.

EI Discòbol pertany a l'època clàssica de l'escultura grega, ja que introdueix un moviment més àgil i dinàmic que no l'escultura clàssica del període sever.

La «unifacialitat” -visió frontal en contemplar l'escultura- i la idealització de l'atleta també són característiques d'aquest període.

El Discòbol, com totes les obres greguesd'aquestperíode, era destinat a ser exposat en públic en un puntestratègic de la ciutatperquè el poble, que enteniaperfectament el tema que tractava i el missatge que es volia comunicar, el contemplés .L’obra, destinada a homenatjar el discòbolJacintcompleixperfectament la sevafunció: el representa en el momentjust de l'acció, en plena activitatesportiva, l'aspecte que el va ferfamós.

El Discòbol representa un jove en la sevamàxima plenitud fisica –il.lustral'idealatlètic de l'època- que es troba a punt de llançar el disc, en un momentdecisiu per a qualsevolesportista.

Elsescriptorsantics el reconeixiencom un delsiniciadors del realisme, encara que li retreien que no expressava les emocions; de tota manera, Miró va ser moltrespectat per la sevahonestedat i per la sevavalenta recerca de formes noves, evident en el mateixDiscòbol o en el corredor Lades-que avançavalleuger sobre les puntesdelspeus i mostravatotselsmúsculs en tensió.

37/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

Des de l'èpocaarcaica, els atletes van serconsideratsherois de les diverses polis que entraven en competició. Els guanyadorsdelsjocsaconseguienunaaltíssimaconsideració social i els erendedicats monuments commemoratius.

L’obra de Miró éscabdal per entendre l'evolució des de l'estèticahieràtica, pròpia de les cultures orientals, fins a l'estèticamésrealistadels grecs. Per bé que conserva algunselementsorientals -mirada i pitfrontals, i braços i cames laterals-, la introducciódelmovimentamblíniescompositivesdinàmiquesés un pas importantíssimpel que fa a l'evolució de l'art respeste a unaestèticarealista.

La representació del puntculminantd'unaacció obre el camíversl'esculturahel·lenística i posterior coml'escultura barroca.

38/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

4.5HERMES AMB DIONÍS INFANT Nom Autor Cronologia Localització Tipologia Estil Materials Tècnica Forma Dimensions

Discòbol Praxíteles 343 aC Temple d’Hera Escultura dempeus grup Grec Clàssic Marbre Talla Exempta 2.13 m

Praxíteles representa potser un dels últims exemples de classicisme ple, junt amb Escopes i Lisip. Se’l considera un dels primers a introduir el nu en el cos femení, per bé que reservat només a la deesa Afrodita. L’època en què va treballar correspon a la darrera fase de les guerres del Peloponès, un període de profunda crisi.

El grup representa el déu Hermes amb el seu germanastre Dionís als braços, al qual ofereix un gotim de raïm. Destinada a ser exposada en un temple, la peça tenia una funció religiosa, a més de la pròpiament decorativa.

La composició busca centrar l’atenció en el rostre d’Hermes, que apareix concentrat en els seus pensaments. Presenta un contrapposto i esquema en S amb una postura lànguida i natural: el braç dret està en tensió, amb l’espatlla una mica desplaçada, mentre que l’esquerra es recolza en un suport. La cama esquerra queda lliure de pes i toca el terra amb la punta del peu. La cama dreta aguanta el pes del cos, remarcant la línia del maluc i formant una S suau, és la corba praxiteliana . L’esquema es completa amb la lleugera inclinació del cap.

La composició és vertical tancada, seguint les línies sinuoses de la cèlebre corba praxiteliana. Aquest recurs suavitza les tensions de la figura, i contribueix a donar sensació d’equilibri entre el moviment i el repòs, i humanitza l’aplicació de les pràctiques canòniques heretades de Policlet. El tractament de la musculatura d’Hermes fa que el cos tingui una sensació de morbidesa, mentre que el cos de Dionís segueix els cànons corporals adults. En el mantell situat sobre el tronc d’arbre en el qual recolza Hermes, hi ha un tros de tela, els plecs de la qual han estat tractats d’una manera força realista i allunyada del recurs dels “draps molls”.

39/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

Aquesta peça és l’única original de Praxíteles que ens ha arribat, ja que fou trobada el 1877 en uns excavacions arqueològiques. Potser per això és tant útil per entendre que el seu autor representa una de les màximes expressions de l’ideal de bellesa corporal propi del moment clàssic. L’aplicació de la corba dulcifica l’excessiu anatomisme per aproparlo més a la natura, sense deixar d’idealitzar-la, tanmateix. L’ortodòxia clàssica perviu tanmateix en el tractament del rostre i cabells d’Hermes, inexpressiu el primer, pocnaturals els segons. També són herències clàssiques el tractament adult del cos de Dionís, i la marcada unifacialitat del grup, accentuada pel suport que uneix el cos d’Hermes amb el tronc que el recolza. L’ideal d’harmonia i serenor es veu reforçat pel fet que l’escena, que pertany a un moment dramàtic de la mitologia, la fugida d’Hermes amb el seu germanastre per salvar-lo de la gelosia d’Hera, ens presenta un moment de tendresa i intimitat, reforçat per la composició. En el fet de mostrar l’aspecte més humà, i fins i tot quotidià d’un adult que amanyaga un nadó, potser s’està anunciant el corrent helel·lenístic i el seu gust per les escenes quotidianes.

40/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

4.6LAOCOONT I ELS SEUS FILLS Nom Autor Cronologia Localització Tipologia Estil Materials Tècnica Forma Dimensions

Laocoont i els seus fills Agesandre (pare), Polidor i Atenodor (fills) S. II aC Domus Àurea de Neró a Roma Escultura dempeus grup Grec Hel·lènic Marbre Talla i Trepanat Exempta 1.84 x 2.42 m

El Laocoont pertany a una de les escoles hel·lenístiques, la de Rodes , entre els anys 50 aC i el 50 dC, a la que també corresponen altres obres com la Victòria de Samotràcia i el desaparegut Colós de Rodes. En aquesta escola va predominar la monumentalitat , el patetisme , la tendència a composar grups piramidals i la importància dels valors tàctils .

Possible representació del Colós de Rodes el qual ha desaparegut Teatre de Rodes, possiblement la seu de l’Escola de Rodes Victòria de Samotràcia.

A l’època hel·lenística, l’idealisme clàssic, amb el seus paràmetres d’equilibri i serenitat, deixa pas al realisme i a les expressions turmentades . Els artistes es recreen en donar forma al patiment, tan físic com espiritual, en captar perfectament el Phatos dels personatges en els seus rostres.

Aquesta escultura representa l’angoixa de Laocoont , sacerdot del temple d’ Apol·lo a Troia que, segons el mite grec i el relat posterior del poeta romà Virgili a l’Eneida , durant el setge a Troia, va advertir els seus conciutadans, sense èxit, que no deixessin passar al famós cavall de fusta a Troia, ofert pels grecs al déu Posidó en una suposada retirada , ja que era una trampa disposada pels grecs aqueus . Així relata Virgili a la seva obra l’Eneida com va advertir Laocoont als ciutadans de Troia. En llançar un broc amb foc contra el cavall , els déus (Atena o Apol·lo, segons interpretacions) el van castigar enviant-li les dues serps del mar perquè els matessin a ell i als seus fills. El troians ho van interpretar com un càstig diví i van entrar el cavall a la ciutat tal com Sinó, un espia grec, els havia suggerit , dient que era un regal de la deessa Atena i que si no l’acceptaven Troia seria destruïda.Les versions sobre la mort de Laocoont són nombroses i es discuteix si el grup escultòric està basat en el relat de Virgili , on moren Laocoont i els seus dos fills , o en una versió anterior d'un poema troià , on moren Laocoont i tan sols un dels fills . Per això, 41/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

alguns autors creuen que aquesta còpia és l’adaptació en marbre d’un original de bronze del començament del segle II aC . A l’ original només n’hi haurien dues figures , Laocoont i el seu segon fill , segons el relat mitològic grec més antic, i, després s’afegiria el fill major per fer coincidir l’escena amb la narració de l’Eneida que, també, explica que Atena (partidària de la victòria grega), va enviar les serps per convèncer els troians de la veritat de la història de Sinó Es pot considerar la mort de Laocoont i els seus fills com a símbol de la decadència de l’estirp troiana en el moment del final de la civilització grega, substituïda per la romana.

Virgili entronca la fundació de Roma amb la destrucció de Troia (el príncep Enees, fundador de Roma, havia fugit de Troia amb el seu pare Anquises).

La composició és d’un gran dramatisme i mostra un dels episodis en què els déus es van mostrar més desconsiderats i malvats amb els humans , però l’ objectiu de l’escultor és plasmar l’expressivitat per sobre de qualsevol valor de judici sobre la conducta dels déus .

No és sap si va ser encarregada per l’Estat per exposar-la a un lloc públic, o comanada per un particular. La còpia romana estava pensada per a decorar cases importants , en aquest cas, la Domus Aurea de Neró .

Encara que la còpia romana està realitzada en marbre , es creu que l’ original estava realitzada en bronze mitjançant la tècnica de la cera perduda.

Referent a la composició, està representat de manera frontal i és un grup escultòric format per tres figures , una gegantina, la figura principal del sacerdot , masculina i nua amb un cos d’ancià , que lluita desesperadament per descargolar-se de dues serps terribles, que tenallen els cossos de dos joves nus també, els seus dos fills que, col·locats al seu costat, sembla que no tinguin prou força per escapar-se’n .El grup escultòric està emmarcat dins d’ una piràmide o triangle, que dibuixen els tres caps dels personatges, el de Laocoont coincideix amb el vèrtex superior, i forma una diagonal , que creua tot el grup, i baixa des de la part superior esquerra, és a dir, des del braç dret de Laocoont passant per la seva cama esquerra.

Triangle que junta els caps dels 3 personatges.

Línia que creua la composició.

La figura central descansa juntament amb la de l’esquerra damunt una peanya , mentre que la de la dreta es recolza sobre una base diferent , la qual cosa suposa una ampliació del suport i una tasca a partir de blocs separats .

La figura del vell destaca per la seva anatomia i pel seu rostre angoixat

42/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

Està en una postura semi sedent , que sembla seure damunt un hipotètic seient del que pengen uns rígids vestits , que ens recorden les estries d’una columna. La peanya escalonada marca el sentit d’ horitzontalitat i l’escàs equilibri de l’obra.

El moviment es produeix a partir dels cossos contorçats , que no tenen cap possibilitat d’escapar-se, però lluiten fins al final, i de les serps que els tenen presos.Les tres figures queden unides per les serps , que estrenyen els cossos musculosos , tractats tots com si fossin adults , ja que les anatomies dels nins són com les del pare , però a escala reduïda, mostren una musculatura exagerada per la seva edat, i una gran perfecció anatòmica , sobretot la figura central. És notable el talent dels escultors a l’hora de plasmar, tot paralitzant-lo, un moment d’agitació dramàtica sense que l’acció s’aturi . El grup produeix tal sensació de moviment , que sembla canviar de posició si l'espectador obre i tanca els ulls alternativament.

Les tècniques escultòriques emprades com el volum dels músculs , els ’’draps mullats’’ , el nus atlètic derivat de l’art del segle IV aC, els ulls enfonsats , el trepanat als cabells i les barbes, la boca entreoberta , són tots ells valors dinàmics i pictòrics similars als dels relleus de la mateixa escola de Rodes i creen uns efectes de clarobscur que disparen l’ emotivitat de l’escena.

Els artistes hel·lenístics s’allunyen del sentit religiós de l’art i es concentren a resoldre problemes tècnics i a crear sensacions en els espectadors, així, l’ obra representa les emocions humanes en la seva màxima expressió patètica . Conté el dramatisme més extremat . Les tres figures són representades en un lluita brutal per la vida en què cada múscul és en tensió per tal d’escapar-se de l’abraçada mortal.El dramatisme s’accentua en els detalls com ara la boca oberta de Laocoont i les arrugues de dolor de la seva cara, com també les expressions llastimoses dels seus fills , el més gran del qual mira al pare com demanant-li ajuda. Destaquen l' expressió de culpabilitat i el gran dramatisme de Laocoont que fa contorsions en dolorosa agonia .Hi ha una voluntat d' exagerar l'efecte teatral de l'anatomia , i s'afegeix el dolor moral de Laocoont en presenciar la mort dels seus fills.

43/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

4.7LA VICTÒRIA DE SAMOTRÀCIA Nom Autor Cronologia Localització Tipologia Estil Materials Tècnica Forma Dimensions

Victòria de Samotràcia Pitòcrit de Rodes 190 aC Santuari a l’illa de Samotràcia Escultura dempeus Grec Hel·lènic Marbre Talla i Trepanat Exempta 2.45 m

Després de la mort d’Alexandre el Gran els seus generals es varen repartir l’Imperi, aquest fet va donar lloc a vint anys de lluites per obtenir el poder.L’enorme imperi d’Alexandre el Gran es va repartir a la seva mort de la següent manera: • Àsia per Antígon Monòftalmes. Era el que tenia més poder i més extensió de terres. Els seus successors donarien lloc posteriorment a la Dinastia Antigònida a Macedònia.

• Egipte per a Ptolomeu que va esdevenir la dinastia més estable de totes, (Dinastia Ptolemaica).

• Tràcia i Àsia Menor per a Lisímac.

• Babilònia i Síria per a Seleuc, (dinastia Selèucida). Sentenia per Síria a una enorme extensió de terres que arribaven fins a les fronteres amb lÍndia.

• Grècia i Macedònia per a Casandre, fill del veterà general Antipatre.Elsptolemeus, governen Egipte entre el 323 aC i el 30 aC. El primer rei fouPtolomeu I Soter, que era un general dAlexandre el Gran que va rebre elgoverndEgipte a la mort dAlexandre el 323 aC i va assolir el títol reial el 305aC. Fou el sobirà que va introduir lhel·lenisme a Egipte.

La Victòria de Samotràcia (en grec Νίκητῆς Σαμοθράκης, NikitisSamothrákis o Níke tes Samothrákes) és una escultura de marbre que representa la deessa Atena Nike (Atena portant la victòria), pertanyent a l’escola de Rodes del període hel·lenístic.

Té una alçada de 245 cm i es va elaborar en marbre cap a l’any 190 aC. Amb la tècnica del buidatge o talla. Consisteix a treure partícules al bloc ja escalabornat fins a obtenir la figura desitjada. Antigament la talla s’efectuava amb instruments de ferro. En algunes escultures encara s’observa el senyal de punxons i cisells.

44/45

Història de l’art

Unitat 1

2n de Batxillerat

Raquel Albareda

La figura femenina de la Victòria amb ales es posa sobre la proa d’un navili, què actua de pedestal de la figura femenina, el cos de la qual presenta una lleu i graciosa torsió.Les robes s’adhereixen al seu cos agitades pel vent li deixant intuir la seva anatomia; confereixen un dramatisme, joióstractament que recorda la tècnica en aquest cas, molt característic de "panys molls" de Fídies de l’escola escultòrica rodia.

El mant fa un rotlle sobre la cuixa dreta per caure després entre les cames, donantlloc a una composiciómolt característica deles figures femeninesde la mateixa època.

Abundància de plecs a la part inferior del’escultura organitzats en diferents direccions, donen la impressió de que laVictòria s’enfrenta a unveritable remolí que vol atrapar-la. La vestimenta es projecta amb rotunditat cap enrere al costat dret del personatge.

El seu nom, Victòria, evoca un triomf militar. Les seves ales i plomes semblen fer referència ala llibertat que dóna el vol. El cospetreo, vestit amb una subtil telai les insinuants corbes femeninesofereixen una carga d’erotisme a l’escultura. La posició avançada dela cama dreta denota fermesaperò , a l’hora confereix sensacióde lleugeresa.Trobem a faltar el cap i els braços, però podem imaginar la gran bellesa i els moviments acords amb la formosa figura.Al seu voltant es pot sentir l’olora mar i si prestem atenciópodríem sentir l’oleatge, mentreun fort vent s’agita contral’escultura.

La longitud de les ales i la seva disposició de les plomes, sotmeses al ritme i la direcció del vent. Tot plegat la figura transmet una delicada sensació de moviment i inestabilitat.

Tot i no conèixer amb certesa l’autor de l’obra, sembla no haver-hi dubtes sobre la seva pertinença a l’Escola de Rodes.

• L’autor representà el moment en que la Victòria alada es posa sobre la proa d’un vaixell fent front al propi moviment del mateix i a la força del vent.

• S’aconsegueix un dels moments àlgids de la escultura no solament hel·lenística, sinó de tota la cultura grega antiga, per no dir de totes les èpoques.

• Accentuació de les formes, que ens porta a un “barroquisme” i que es manifesta en els sentiments, major moviment i gran varietat d’actituds.

La figura femenina representa a la deessa Niké ( Victòria). Capaç de córrer i volar a gran velocitat. Era considerada portadora de bona sort. Acostumava a anar associada a algú altre deu com Zeus i Atenea.

45/45