La vida en gris. Fotografies de Berga (1953-1944). Josep Deseuras i Vilanova by Bífidus Produccions

LA VIDA EN GRIS és el primer llibre antològic de fotografies de Josep Deseuras, i es publica coincidint amb el centenari del seu naixement. Les fotos són plenes de vida, malgrat l’època grisa que retraten. I evoquen sempre el gris, que és el color dels matisos, perquè hi trobem esperança malgrat la repressió i alegria malgrat la foscor.

aquí

BERGUEDÀ

La vida en gris JOSEP DESEURAS I VILANOVA

osep Deseuras i Vilanova va néixer a La Coma (Solsonès) el 1918, i va fer vida a Berga. Va ser llibertari i va col·laborar amb el maquis. Es va exiliar a Andorra i a França i, quan va tornar, l’any 1948, va començar a desenvolupar la seva activitat fotogràfica. Va fer de reporter per a l’Ajuntament i, com a tal, va ser testimoni de bona part dels actes públics de la ciutat. Tenia dos grans interessos: els paisatges de muntanya i el reportatge ciutadà. Buscava sempre escenes en moviment, seguint les línies de Cartier-Bresson i Francesc Català-Roca. Es va guanyar la vida com a fotògraf d’esdeveniments privats, i és estranya la família de Berga que no guardi fotografies d’un bateig o d’un casament fetes per Deseuras.

aquí

BERGUEDÀ

JOSEP DESEURAS I VILANOVA

La vida en gris Fotografies de Berga (1953-1994)

aquí

BERGUEDÀ

JOSEP DESEURAS I VILANOVA

La vida en gris Fotografies de Berga (1953-1994)

Textos Marc Canturri i Xavi Rosiñol

aquí

BERGUEDÀ

© 2018, hereus de Josep Deseuras i Vilanova © D’aquesta edició: 2018, Bífidus Produccions SL c. Bruc, 3 - 08600 Berga (Barcelona) www.bifidusproduccions.com info@bifidusproduccions.com Primera edició: Abril del 2018 Col·lecció: Aquí Berguedà, número 1 Textos Marc Canturri i Xavi Rosiñol Direcció de projecte Jaume Fíguls Coordinació Ricard Codina i Divina López Impressió Anman Dipòsit legal B. 18569-2011 ISBN 978-84-09-01012-7 Amb la col·laboració especial de:

JOSEP DESEURAS I VILANOVA 6

PRÒLEG

osep Deseuras va néixer el 1918 a La Coma (Solsonès), també tenia orígens familiars a La Nou i a Vilada (Berguedà). La família es va establir a Berga quan ell tenia dos anys, tot i que ell va seguir fent freqüents estades a La Coma. Als 14 anys, va entrar a treballar a la fàbrica tèxtil de Cal Corneta. Va mostrar un interès primerenc per la fotografia, consolidat als anys 30, de la mà del seu amic Josep Muntanyà. Com a treballador, es va afiliar al sindicat El Ràdium, integrat després a la CNT, i va passar a formar part de les Joventuts Llibertàries de Berga. Mobilitzat per la guerra civil, va tenir diverses destinacions, entre les quals Villanueva de la Serena (Extremadura) en una secció de cavalleria. En la immediata postguerra, va tornar a La Coma, on alternava les feines de pagès amb el contraban. El 1940 va ser cridat per fer el servei militar, primer en un batalló de treballadors, i després com a soldat ras. Va tornar a Berga la primavera del 1944.

Cèl·lula clandestina de resistència

Aleshores va formar part d’una cèl·lula clandestina de resistència nascuda a la ciutat, que s’encarregava de passar persones a França i de fer d’enllaç amb els grups de maquis de Marcel·lí Massana i Ramon Vila. En augmentar el perill, a finals del 1945, va passar a residir temporalment a Andorra i després a Tolosa de Llenguadoc, a casa del dirigent berguedà Josep Ester Borràs. Va considerar aquesta residència com el seu exili, tot i que va travessar ocasionalment la frontera per visitar la família o per portar propaganda. Quan va créixer encara més la pressió repressiva del règim, es va allunyar del món guerriller i va fer passos per tornar a Berga. Aquest retorn va ser facilitat per les gestions de Joan Noguera, militant falangista, i futur alcalde de la ciutat, amb qui va mantenir sempre una singular relació d’amistat, que arrencava de la primera infància. Encara a l’exili, va comprar a Tolosa de Llenguadoc una càmera fotogràfica, la primera d’una certa qualitat. Era una Coronette de 6 x 9 cm, format força popular aleshores. Quan va tornar definitivament a Berga, va desmuntar la cèl·lula de resistència davant del perill imminent de repressió. Establert a Berga, va alternar diversos treballs al tèxtil i a la foneria, reprenent de seguida l’afecció fotogràfica, que el 1953 es va convertir en la seva professió. Va fer el pas esperonat pel fotògraf Masana de Manresa, amb qui tractava. Llavors va deixar de participar en concursos de fotografia, que li havien servit 7

JOSEP DESEURAS I VILANOVA

d’estímul en la seva primera època i en conservava un bon nombre de copes i medalles. Considerava que els professionals gaudien d’un avantatge comparatiu respecte als afeccionats, i que un professional havia de buscar altres estímuls, bàsicament reptes creatius. La seva formació va ser autodidacta i permanent, seguint amb molta atenció les revistes i publicacions tècniques de fotografia. Deseuras va treballar preferentment amb òptiques alemanyes per la fidelitat que tenen al color, sobretot fixes, i va utilitzar molt poc els zooms. Es va iniciar en el món professional amb una Baldinette de 35 mm, format —de molt— majoritari en la seva obra. Van seguir-la càmeres de les millors marques, Leica i Contax de telèmetre i, com a reflex, la Contaflex de Zeiss i la Contax RTS. Complementàriament va fer servir una petita Nikon per als reportatges. Tanmateix, gran part dels seus paisatges —dels quals naixien les ampliacions que pengen en moltes cases de Berga— els captava amb càmeres de format mitjà, entre les quals, la famosa Rolleiflex de doble objectiu i una Linhof Technika.

Reportatges ciutadans i familiars

La seva producció majoritària està dedicada a dos temes: el reportatge ciutadà i familiar —actes, festes populars, celebracions, casaments, comunions...— i el paisatge, que donava sortida a l’atracció que tenia per la natura. Les fotografies de reportatge familiar traspuen una gran sensibilitat per a les persones, cosa que també passa amb el reportatge ciutadà: sap captar l’ambient i l’alegria que acostumen a acompanyar les festes i celebracions. Deseuras, des de l’inici com a professional, sempre va sortir al carrer. S’estimava més treballar a l’aire lliure que no pas a l’estudi. Li agradava fotografiar la gent al natural, en la seva vida quotidiana, o en el curs de les activitats i festes populars. També va captar la major part d’actes oficials d’aquells anys, en especial per encàrrec de l’Ajuntament de Berga: actes populars, però també protocol·laris, visites de càrrecs del règim, inauguracions... Fins i tot, la visita del dictador Franco a la ciutat, però també les de Martin Villa, Samaranch, Müller i un llarg etcètera. En aquest àmbit del reportatge, va seguir l’obra de Cartier-Bresson, per les imatges captades al vol. El considerava una mica mestre de gairebé tots els fotògrafs de reportatge de la seva època. En una línia similar, situava l’obra de Català-Roca. Deseuras el trobava molt innovador en el món del reportatge a Catalunya. Ell seguia una línia similar. Coneixia Català-Roca personalment, els havia presentat Josep M. de Martín —fotògraf, a més de pintor, molt amic seu—, del qual va recollir molts consells d’art en general i de composició en particular. Va tractar els fotògrafs Pérez de Rozas de La Vanguardia i hi va arribar a col·laborar esporàdicament. 8

JOSEP DESEURAS I VILANOVA

Inquiet i renovador, dominava les normes de composició. Però, quan el tema ho indicava, les trencava amb ple coneixement. Va valorar molt les recerques dels anys 60, que no sempre va seguir, perquè creia que s’allunyaven de l’essència de la fotografia, com els grans contrastos i els granulats. Tenia un altre concepte de la imatge, contava el que veia el fotògraf, no pas la realitat tal com era. També pensava que, en el seu entorn berguedà, no hi havia lloc per a la fotografia social i compromesa i, a més, per a ell, la fotografia havia de ser un mitjà de vida. Mai no li va agradar la foto d’estudi ni les persones en actitud estàtica. Sempre va preferir la gent al natural en la vida quotidiana o en el curs d’activitats i festes populars. Va ser un observador atent, que es va implicar en els actes de la vida ciutadana a què assistia i en el tracte humà, com es pot veure en la simpatia que manifesten els personatges retratats. Altrament, als actes protocol·laris i oficials, va mantenir distància i poca implicació, com corresponia a un professional. Va arribar a ser-ne un espectador neutre, i en algun cas, les fotografies mostren un punt d’hostilitat.

Les imatges de l’època franquista

En conjunt, va recollir un testimoni gràfic insubstituïble de la vida berguedana, com a observador d’excepció de la vida familiar, ciutadana i oficial de l’època i de la seva remarcable vitalitat. Deseuras va posar imatges a la història berguedana de l’època franquista. Des d’un punt de vista berguedà, hem de considerar que la ciutat està excepcionalment documentada durant els anys de la dictadura. La magnífica Crònica menuda de la Ciutat de Berga, de l’eclesiàstic Josep Armengou, detalla la vida ciutadana dia a dia i es complementa perfectament amb les imatges de Josep Deseuras. Molts escrits del popular mossèn serveixen per documentar les fotografies d’en Deseuras, i les fotografies d’en Deseuras posen imatges a la Crònica Menuda. Alguns fets són més rellevants per a un o per a l’altre, reflectint la seva respectiva manera de veure el món, molt divergent. Un capellà antifranquista i un antic anarquista que treballava per a l’Ajuntament de Berga. Eren dues mirades heterodoxes de l’època. També va tractar i va ser amic de Josep Maria Ballarín, capellà de Queralt, també heterodox en el món eclesiàstic, i va posar fotos a les portades d’alguns dels seus llibres. Artísticament, sempre el va seduir el paisatge. Deia: “Sempre he estat a la muntanya, com a excursionista, com a contrabandista, com a maqui i com a fotògraf”. En aquest aspecte, en la seva obra es poden observar dues actituds fotogràfiques clarament marcades: una com a artista, i l’altra com a professional. Com a artista, buscava el detall, els jocs de llum, la proximitat, la intemporalitat del paisatge. En aquestes obres no hi ha mai presència humana: “La natura és intemporal, l’home i els animals no, i trenquen aquesta 9

JOSEP DESEURAS I VILANOVA

intemporalitat”. Sempre va fotografiar paisatges d’alta muntanya, amb poca presència de l’horitzó, que considerava poc rellevant en una imatge, sempre lluny de la placidesa de les planúries. Tardor, primavera i hivern, eren, per aquest ordre, les seves èpoques preferides, i els nous materials dels anys 70 li van permetre afrontar amb més recursos les diverses situacions fotogràfiques. Com a professional, es trobava condicionat pel gust de la gent i acostumava a fer imatges panoràmiques en què calia cuidar la visió de conjunt, ser més clàssic i convencional i incloure-hi alguna figura. Va conèixer la tradició paisatgística americana. Els americans aconseguien fotos d’una gran definició i profunditat, destacant la grandiositat dels seus paisatges. Deseuras va preferir sempre ressaltar els aspectes del paisatge que desitjava, i només en alguns casos va fer fotografies de conjunt. Per a ell, era el més adaptat al paisatge pirinenc, molt diferent de la grandiositat americana.

Els matisos de la pedra segons la llum

El fet de conèixer la muntanya li va permetre recercar noves perspectives a temes ja molt fotografiats, com Queralt o el Pedraforca, que va encarar des de noves perspectives i angles, trepant, si calia, a muntanyes properes, enfilant-se als arbres, etc. Compartia visions d’un muntanyenc experimentat amb el públic que no havia pogut veure mai aquells llocs, coneguts ja des de la nova perspectiva que els oferia Deseuras. Havia publicat fotografies a les revistes Berga, mensual il·lustrada (1954–1955), i Queralt (1952–1965). Mentre va treballar de professional, va fer cinc exposicions a Berga i dues més, un cop jubilat. Va impartir cursos de fotografia a l’Escola d’Arts i Oficis de Berga, on, a més de la teoria, feia sortides per poder practicar. Tant en el reportatge com en paisatge, es va iniciar en blanc i negre, però, quan va arribar el color, el va seduir de seguida. Primer, durant la primavera de 1955, va començar a revelar diapositives. En les fotos de color, va haver d’estudiar els processos en francès, ja que encara no hi havia publicacions d’aquest tema en castellà. A partir de 1962, ja es revelava ell mateix els materials de color. Deseuras va mantenir sempre desperta i renovada la sensibilitat artística. Les seves composicions, molt lliures, poc acadèmiques i tanmateix visualment aconseguides, són una sàvia adaptació a cada tema. Es tracta d’una obra coherent i treballada amb un interès renovat per acostar-se a l’essència de cada tema. Afrontava amb valentia les novetats, i afirmava: “Avui hi ha més mitjans, que permeten fer un altre tipus de fotografia, també major llibertat creativa. A la fotografia, les noves tecnologies li han fet perdre valor documental, però permeten una llibertat de manipulació i creació que, artísticament, obre molts camins”. Aquesta és una actitud molt pròpia dels mestres, i Deseuras n’era un. Va morir l’any 2010. 10

JOSEP DESEURAS I VILANOVA

El seu fons havia estat custodiat per ell mateix. Només el va traslladar en ocasió d’un canvi de domicili, i sobretot arran de la jubilació i el tancament de l’estudi. Alguns portanegatius no estan conservats al fons a causa de préstecs que ell mateix havia fet i que no li van ser retornats. El fons va ingressar a l’Arxiu Comarcal del Berguedà l’any 2006. La donació a la Ciutat de Berga assegura la conservació del seu llegat per al futur i facilita una font insubstituïble d’informació de gran utilitat social. El conjunt supera les 153.000 imatges. Ha estat completament digitalitzat, compta amb una base de dades i les postals nascudes de les seves fotografies es poden veure a la pàgina web de l’Arxiu Comarcal del Berguedà. Deseuras va posar imatges a la vida berguedana del llarg franquisme, i aquestes imatges donen tocs de llum a una època grisa. I també va retenir per al futur els paisatges que l’acostaven a la intemporalitat. XAVIER PEDRALS I COSTA Director de l’Arxiu Comarcal del Berguedà

195312

-1994 13

1953 SENSE RUCS PELS ELOIS Eren temps complicats per a la Festa dels Elois. Costava trobar rucs i carreters, i això va empènyer l’organització a fer retallades. Aquell any només hi va haver administradors, sense administradores, i es van suprimir diversos actes. Els berguedans més tradicionals, però, es van negar a acceptar els canvis i van fer la festa pel seu compte.

1954 L’EXÈRCIT SALVA LA FESTA Sort en van tenir, els Elois, dels rucs dels militars. Els pocs animals que hi havia a Berga els necessitaven els pagesos. La festa entrava en decadència i l’any 1954 es va constituir la Junta Conservadora dels Elois per evitar el que semblava inevitable: l’extinció de la tradició.

1954 EL CINE APOSTA PELS REIS L’empresa del cine Catalunya va començar a organitzar la cavalcada l’any 50. La direcció del cine va dissenyar un acte transgressor i espectacular, i el va anar polint amb el pas dels anys. Els Reis de Berga eren solemnes, portaven vestits vistosos i extravagants i anaven acompanyats

d’una pila de tambors i soldats. Ara bé, que la cavalcada depengués d’una empresa també va portar problemes: l’any 52 els Reis no van passar per la ciutat perquè el cine estava endeutat i no podia pagar la festa. Per sort, la tristor del 52 va ser una excepció i la festa va continuar creixent en qualitat i en nombre de participants.

1954 ELS ESQUIADORS I ESCALADORS DEL QUART BATALLÓ Eren joves de l’exèrcit que s’entrenaven tot l’any i portaven a terme operacions que requerien una bona forma física. A Berga, inicialment perseguien els maquis. I, per Reis, s’incorporaven a la cavalcada, tocant diversos instruments.

1954 L’INVENTOR DEL “HAMALAHÍ, HAMALAHÀ” Josep Canal, conegut com el Pepito Feixuc, és el rei negre de la foto, una figura llegendària de la cavalcada de Reis de Berga. Va ser el primer que va saludar la quitxalla amb el “Hamalahí, hamalahà”. Des d’aleshores, ho han fet tots els Baltasars que l’han succeït.

1954 TORNA LA COCA PER SANT MARC La xocolatada de cada mes d’abril recuperava a poc a poc el seu color original. Les obres a Queralt després de la guerra començaven a donar fruits i el santuari ja feia bona cara: marbres al cambril de la Verge; pintura nova a les naus laterals de l’església i als sostres laterals del

cambril; les portes que abans eren al cambril, instal·lades al prebisteri; adeu a la cuina comunal del restaurant, i una pila de nous arbres plantats a la zona del voltant del santuari. A més, l’organització de la xocolatada va tornar a repartir coca, com abans de la guerra. Els anys anteriors, la xocolata s’havia acompanyat amb panets.

1954 ELS NENS S’INTRODUÏEN A LA PATUM A TRAVÉS DEL TABAL Encara no hi havia Patum infantil i, per tant, els nens no tenien la seva pròpia festa, tal com passa ara. Per això, els era més difícil introduir-se a la Patum i participar-hi. El tabal, però, era una oportunitat per a tots ells. A cada passacarrers, una

munió d’infants seguien el tabaler a tot arreu. Sabien que, cada cop que s’aturava, els deixava agafar les dues manetes de fusta i tocar-lo. La resta de comparses, en canvi, es protegien dels menuts. Els nens petits estaven condemnats a viure la Patum des de lluny. Fins que no va néixer la Patum infantil, sort en tenien, del tabal!

1954 PROCESSÓ PER INAUGURAR EL CAMBRIL La Mare de Déu de Queralt va tornar al seu tron. Centenars de berguedans van participar en una processó que va començar a l’altar major —on hi havia la imatge provisionalment—, va fer una passejada pels voltants del santuari i va acabar al cambril reformat.

1954 L’ALCALDE VILARDAGA Va ser un dels batlles de Berga durant la dictadura franquista. Farmacèutic i advocat de professió, va encapçalar l’Ajuntament de la ciutat entre el 51 i el 54. Va ser un alcalde amb afany constructor: va inaugurar l’edifici dels Jutjats Vells i les antigues escoles de Sant Joan, entre d’altres.

1954 LA FESTA DELS MOIXONERS Els ocellaires són l’entitat més antiga de Berga, juntament amb la Bauma dels Encantats. Cada any, per la Pasqua Granada (50 dies després del Diumenge de Resurrecció), celebraven el seu concurs a Cal Minga, el cafè Colón (c. Ciutat, 2). Fins al 1960, abans del concurs es feia una

Agraïments A Josep Bartoló, Clàudia Cabanas, Carme Cirera, Dolors Clotet, Roger Cortina, Roser Farràs, Sebastià Franch, Mònica Garcia, Torcuato Martínez, Alba Perarnau, Martí Picas, Gemma Puig, Ramon Reig, Josep M. Salat, Ivan Sànchez, Aleix Serra, Sergi Serra i Xavi Tristany. A Xavier Pedrals, Roser Casals i Eudard Lozano, per l’enorme feina de recerca a l’Arxiu Comarcal del Berguedà. I especialment a la família de Josep Deseuras i Vilanova per haver preservat tan bé el valuós llegat de l’autor, i per permetre’ns de mostrar-lo a Berga a través d’aquest llibre.

193

aquí

BERGUEDÀ

La vida en gris JOSEP DESEURAS I VILANOVA

aquí

BERGUEDÀ

JOSEP DESEURAS I VILANOVA

La vida en gris Fotografies de Berga (1953-1994)

aquí

BERGUEDÀ