El Verí del Foc 12 by Rafa Tortosa Garcia

EL VERÍ DEL FOC fanzine de falles, Xàtiva i Cultura número 12 / març 2018

TALLERS FALLERS

Record d’infantesa Rafael Candel i Vila Pensat i Fet 1955

«I aquí també els meus records treballaven per reconstituir ambients i fesomies inexistents. Recordava el meu oncle Manolo dirigint la construcció de falles, enfeinat sempre, voltat de menestrals i d’artistes, plantant la de l’Hort de Soguers. Tancant els ulls, veia el porxe d’una casa de la plaça de Sant Miquel on anaven preparant els ninots. M’agradaria recórrer tallers i més tallers, vore els progressos assolits. Entre les falles d’aleshores a les d’ara, hi ha un abisme que les separa: la tècnica i l’art són més depurats, tot és més enlairat i més correcte. Potser massa correcte. Jo trobe molt a faltar aquelles falles que deien coses groixudes i que eren la més clara manifestació de l’esperit d’un poble sense pèls a la llengua. Entre vell i nou, com a turista preferiria lo nou, com a valencià tinc una sensació d’enyorança per tot lo vell».

el verí del foc 2018

FANZINE EDITAT PER L’A. C. FALLA JOAN RAMON JIMÉNEZ de Xàtiva (La Costera) l’any 2018 www.fallajrj.com

DIRECTOR Rafa Tortosa i Garcia COORDINA Anna I. Calvo i Pastor COL·LABORADORS Ximo Cerdà, Vicent Terol, Guillem Alborch, Joan Quilis, Ivan Esbrí, Juanjo Medina, Joan Castelló, José Luis Lagardera, Manolo Sanchis, Agustí Garzó COBERTA Maria Belda MAQUETACIÓ I IMPRESSIÓ Paper Plegat, s. l. DIPÒSIT LEGAL V-345-2012 TIRADA 500 exemplars Aquest fanzine és el suplement cultural del llibre de la falla Joan Ramon Jiménez de Xàtiva de 2018, per tant es distribueïx conjuntament amb aquest. L’A. C. Falla Joan Ramon Jiménez no s’identifica necessàriament amb el contingut dels articles dels col·laboradors. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa, de cap manera ni per cap mitjà, sense l’autorització prèvia i escrita de l’editor, tret de les citacions en revistes, diaris o llibres si s’esmenta la procedència. Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres. /llibreJRJXativa /VeridelFoc

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià. FALLES DE XÀTIVA, BÉ D’INTERÈS CULTURAL IMMATERIAL I FESTA D’INTERÈS TURÍSTIC AUTONÒMIC.

EL VERÍ DEL FOC fanzine de falles, Xàtiva i Cultura número 12 / març 2018 3

el verí del foc 2018

EDIT

rial 4

Un interessant rebobinatge practiquem enguany. És el moment de desplantar les falles i tornar-les als tallers fallers. I, tirant cinta enrere, desfer tot el procés constructiu: despintem els ninots, recuperem la pols, llevem les tatxes i deixem la fusta com havia arribat a l’obrador. Pensem que estem, a un dels primers dies del més d’abril, a les portes del taller de l’artista faller. I amb la càmera de video a la mà comencem a enregistrar tot allò que ocorrix entre les quatre parets fins arribar al 15 de març. Un document derivat d’esta gravació és el que pretén este número d’El Verí del Foc, amb un monogràfic sobre El taller de l’artista faller. Ni cal dir que la gravació que els mostrem, enregistrada en multitud d’obradors i durant molt de temps, s’ha tornat molt complexa. I tot gràcies, una vegada

més, als nostres col·laboradors que han enregistrat un magnífics treballs als fulls d’este número 12. Obviant el procés constructiu, tractat àmpliament al JRJ18, llibre matriu d’este projecte, les pàgines d’El Verí del Foc es centren, històricament i actual, en tractar la ubicació i característiques dels tallers fallers, la part humana del taller faller en referència a l’equip de professionals que hi participa en la confecció dels cadafals fallers així com els cadafals que versaven sobre els mateixos tallers i el seu principal inquilí com és l’artista. A més a més, també es tracten els tallers fallers com un gran contenidor de patrimoni cultural. Gaudiu del fanzine i, sobretot, de les falles!

“

És el moment de desplantar les falles i tornar-les als tallers fallers

”

el verí del foc 2018

ÍNDEX

UNA IMATGE I VINT LÍNIES........................................................................... 8 WIP. Ximo Cerdà - José Luis Mollà........................................................................ 8 EL RECURS. Vicent Terol - Josep Manuel Palop Cucarella........................................ 10 F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES...................................................... 12 Atles dels tallers valencians d’art efímer. Rafa Tortosa Garcia........................ 14 Els tallers dels artistes fallers a Xàtiva. Joan Quilis i Ródenas.......................... 29 Sobreviure al taller. La realitat dels artistes locals. José Luis Lagardera Ventura.... 42 La ciutat de les naus. Primers apunts. Manolo Sanchis Ambrós........................ 49 Evolució del taller de falles. Del taller improvisat al taller estable i tecnificat. Guillem Alborch Mallol................................................................... 66 Els altres noms del taller. Juanjo Medina Bonilla.............................................. 74 El taller de l’artista faller: un patrimoni desconegut. Iván Esbrí Andrés.......... 88 Artistes i tallers als cadafals fallers de Xàtiva. Rafa Tortosa Garcia................. 104 Xe gèlida vida d’artista faller: victorejats i oblidats en qüestions de segons. Joan Castelló Lli.............................................................................. 119

UNA IMATGE I VINT LÍNIES

WIP Text: Ximo Cerdà Imatge: José Luis Mollà

Els anglesos ho posen tot molt fàcil. I ho tenen clar, escolta. Que sorgeix un nou concepte i cal introduir un neologisme que el represente? Doncs acrònim a l’acte: munten una frase, de l’extensió que siga, i després agafen la primera lletra de cada paraula. Patapán, fet. LOL. WTF. MILF. DIY. FYI. BTW. WIP.

s’evaporen i es perden en el mateix misteriós buit del que van ixir. I quines són les que importen, les significatives? Només aquelles en què ens atrevim a invertir nostre treball. Quan ens aixequem dels nostres còmodes seients, ens apugem les mànigues i, amb paciència i dedicació, les modelem fins aconseguir la seua forma bella, definitiva, perfecta.

Aquesta última, precisament, sempre ha aconseguit cridar la meua atenció. WIP; Work In Progress. Equivaldria a una cosa així com el nostre “en construcció” patri, però no em negaran que evoca uns suggeriments i unes implicacions que la nostra expressió autòctona, lamentablement, no té. I, particularment, crec que ho descriu a la perfecció.

I és un procés, si. No un esclat, no una explosió. Tant és que siga un ninot de falla, un dibuix o una narració; en realitat, s’aplica a qualsevol acte de creació humana. És un corrent, un riu, un flux subtil, constant i compromès, no sé si obcecat, però, per descomptat, sí perseverant, de repetir mil vegades el mateix moviment, la mateixa paraula, la mateixa corba, fins a trobar la seua forma més subtil i harmoniosa. Un procés que, en ideal, mai acabaries, però que un dia surt de les teues mans, disposat a enfrontar-se al món i exposat a ser devorat per les seues mateixes flames.

Treball. Perquè això és el que és. Perquè la gent creu que les idees canvien el món, però estan equivocats. Gens més lluny. Idees? Tenim tones d’idees abans fins i tot d’aixecar-nos del llit. Tenim idees mentre estem reunits, mentre vegem la tele o mentre anem al metro. Cagant se’ns ocorren idees bru-tals. I, després, què? Després, la majoria d’elles

UNA IMATGE I VINT LÍNIES

Mentrestant, és una feina. El teu treball. El teu treball en procés.

el verĂ del foc 2018

UNA IMATGE I VINT LÍNIES

EL RECURS Text: Vicent Terol Imatge: Josep Manuel Palop Cucarella

Quan l’artista faller va entrar al taller es va produir un silenci absolut. Després d’uns instants en què no deixava de mirar a terra, va dirigir els ulls als pocs ninots que habitaven l’espai, fent un repàs de la feina feta fins el moment. No havia aconseguit elaborar una idea clara de la falla i, amb uns esquemes confusos i contradictoris, havia iniciat un treball sense rumb. —Estic embossat aquest any... —va murmurar. Dues figures masculines, ara estàtiques, sense cap, anaven a ser els cambrers d’un popular bar de la ciutat. Havia pensat en representar la vida a les cerveseries com a evasió d’un món hostil, o la precarietat laboral expressada en exemples concrets... Potser havia buscat massa profunditat. «No et calfes tant el cap, redéu!», li havia reballat el president. Li resultava difícil evitar-ho: solia ser víctima d’un perfeccionisme que no sempre anava de la mà de la qualitat. «Com a mínim, una coherència», solia dir.

UNA IMATGE I VINT LÍNIES

—I si us deixe sense cap, estil monstres? —va fer un somriure amarg—. Així estic jo, sense cap! —parlava en veu alta ara, observant amb deteniment els ninots un per un. Va moure la mà en senyal d’acomiadament i, després de romandre quiet uns segons, va fer mitja volta i va eixir cap a fora. En tancar

la porta, els ninots es van mirar amb complicitat i això fou suficient per establir el pla d’acció: treballarien tota la nit i, l’endemà, les peces d’una falla més que decent estarien acabades. Al carrer, l’artista va somriure, confiat en els fruits d’aquella visita.

el verí del foc 2018

de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

el verĂ del foc 2018

Rafa Tortosa Garcia Director d’El Verí del Foc

Atles dels tallers valencians d’art efímer La Ciutat de l’Artista Faller, al barri de Benicalap de València, és l’opció triada quan s’intenta explicar on es construïxen els cadafals fallers. És l’opció més factible atès que és l’únic nucli de concentració de tallers existent que fou construït expressament per a fer falles. La iniciativa de Regino Mas va donar els seus fruits a mitjans dels anys seixanta de la passada centúria i va crear una Ciutat amb les naus de construcció fallera així com altres serveis del Gremi com la cooperativa per a la provisió de materials i ferramentes, el museu així com altres espais per al gaudí dels agremiats. Hui en dia, atenent les conclusions estadístiques del present treball, cal consirar esta opció com romàntica, atès que els tallers existents a la Ciutat Fallera només representen el 12% del total dels tallers, és a dir, un de cada huit tallers s’hi troba a este nucli. A més a més, cal afegir que a esta Ciutat d’artesans només concentra la meitat dels 70 fallers existents a la ciutat de València. Estes són només unes dades extretes de la realització d’un atles cartogràfic que ha consistit en ubicar gràficament el lloc dels tallers valencians d’art efímer, aquells on s’hi realitzen principalment falles i fogueres. Les dades han estat ob-

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Tallers valencians d’Art Efímer

Benicarló

Rafa Tortosa Garcia Director d’El Verí del Foc

Atles dels tallers valencians d’art efímer

Borriana Vall d’Uixó Almenara Nàquera Llíria Bétera Benaguasil la Pobla de Vallbona Chiva

València

Aldaia

Bunyol

Turís Picassent Benifaió

Sueca

Alzira Tous

La Ciutat de l’Artista Faller, al barri de Benicalap de València, és l’opció triada quan s’intenta explicar on es construïxen els cadafals fallers. És l’opció més factible atès que és l’únic nucli de concentració de tallers existent que fou construït expressament per a fer falles. La iniciativa de Regino Mas va donar els seus fruits a mitjans dels anys seixanta de la passada centúria i va crear una Ciutat amb les naus de construcció fallera així com altres serveis del Gremi com la cooperativa per a la provisió de materials i ferramentes, el museu així com altres espais per al gaudí dels agremiats. Hui en dia, atenent les conclusions estadístiques del present treball, cal consirar esta opció com romàntica, atès que els tallers existents a la Ciutat Fallera només representen el 12% del total dels tallers, és a dir, un de cada huit tallers s’hi troba a este nucli. A més a més, cal afegir que a esta Ciutat d’artesans només concentra la meitat dels 70 fallers existents a la ciutat de València.

Cullera Tavernes de la Valldigna

Bolbaite Énguera

Carcaixent Novetlè

Xàtiva Llocnou de SJ

Daimús Miramar Oliva Beniarjó

Real

Nombre de tallers

Dénia

>15 Onil

12 Elda

Sant Vicent del Raspeig

Agost

10 Alacant

Torrellano

8 6 4 <2

Estes són només unes dades extretes de la realització d’un atles cartogràfic que ha consistit en ubicar gràficament el lloc dels tallers valencians d’art efímer, aquells on s’hi realitzen principalment falles i fogueres. Les dades han estat ob-

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Canet d’En Berenguer Sagunt Alfara del Patriarca

el verí del foc 2018

tingudes a partir de llistats dels tres gremis existents —Gremi d’Artesà d’Artistes Fallers de València1, Gremi Provincial d’Artistes Fallers de Borriana2 i Gremio de Artistas Constructores de Hogueras de Alicante3— a més de llistats apareguts al recopilatori d’artistes de Cendra Digital4, ja que calia recollir els artistes vigents, siguen o no agremiats. Tota esta informació calia constatar-la, el màxim possible, amb la realitat ja que hi ha artistes que ja no exercixen, bé per jubilació o bé per cloure la seua activitat artística. A més a més, este llistat era d’Artistes fallers i calia transformar-lo en tallers fallers, on alguns d’ells són compartits i altres són llogats altres col·legues. Tota la constatació ha estat realitzada gràcies a un grup de persones5 que, coneixedores d’una determinada zona o del tallers en general, han corregit errades del llistat. Així i tot, de ben segur que al llistat van haver-hi errades, doncs cap la possibilitat de què les dades del Gremi no estiguen actualitzades o que a les butlletes personals de cada artista faller figure, en alguns casos, la localitat d’on viu i no la del lloc de treball o que haja hagut una trasllat de l’obrador durant l’exercici. En qualsevol dels casos, la tasca de recopilació i correcció de dades ha estat intensa i dels 293 tallers comptabilitzats l’error pot ser mínim, tant pel nombre de tallers com de la seua ubicació. També cal advertir que hi ha molts tallers que la seua activitat, en estos moments, és nul·la però hem considerat afegir-los perquè encara és recent la seua inactivitat i l’espai encara roman com a obrador faller i no s’ha contemplat un canvi d’activitat. Per millorar les dades s’hauria d’haver aprofundit en la relació entre els tallers d’artistes fallers que, per jubilació o per inactivitat, han llogat a tercers els seu obra1 2 3 4 5

dor i així detectar possibles duplicacions de tallers que apareixen al llistat. Vistes totes estes consideracions, és el moment de fer una descripció de les característiques dels tallers fallers segons una zona determinada, amb aportacions de dades del seu origen o aspectes que les han fet singulars. A mode de síntesi, cal dir que la creació i expansió dels tallers fallers en una zona determinada, ha estat condicionat per l’oferta i la demanda que s’ha tingut d’acord a la creació i consolidació de la festa fallera a una localitat o comarca amb la constitució de noves comissions falleres que han hagut de buscar un professional que els confeccione la falla. També cal indicar l’aspecte del transport de peces i ninots dels cadafals fallers, amb una major facilitat per la millora dels mitjans de transport i les carreteres, que han fet que este aspecte no siga cap obstacle ni per a l’artista, que pot aconseguir noves contractacions, ni per les comissions falleres, on la inversió en transport pot ser accessible. Durant el projecte, amb la recopilació de dades, ens hem recolzat en algunes històriques i hem pogut detectar que el canvi de tallers en zones concretes ha estat per motius econòmics, principalment pel valor del lloguer, on els artistes canvien contínuament davant l’oferta de noves naus de lloguer més econòmic. Este canvi continu ha provocat una expansió i una posterior creació i consolidació de noves zones de naus dedicades a l’art efímer, amb la característica que els tallers romanen i els inquilins van variant, doncs els tallers ja estan configurats per a la creació fallera i foguerera i, que si el valor econòmic és factible, la instal·lació a un nou taller és immediata.

Dades obtingudes a partir del llistat i butlletes existents a la seua web http://www.gremiodeartistasfalleros.es/ Dades facilitades per Quino Puig, a qui agraïm la seua aportació. Dades facilitades per Joaquin Rubio, Mestre major del gremi, a qui agraïm la seua aportació. http://www.cendradigital.com/recopilatorio-de-artistas Agrair l’aportació de dades de Manolo Sanchis, Quino Puig, Ivan Esbrí, Jordi Maravilla, Juane Cortell, Juan G. Figueres, Quino Puig, Hugo Morte, Paco Roca, Aitor Sánchez i Ferran Martínez.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Per a l’anàlisi hem considerat quatre zones que, al nostre parer, estan bastant determinades. La zona de Castelló, amb els nuclis de Borriana i Benicarló, conformen una part interessant, centrada en el Gremi d’Artistes Fallers de Borriana. Altra zona ben definida és la d’Alacant, on la principal tasca dels seus obradors són les fogueres. Respecte a les comarques de la província de València hem determinat dividir-la en dues parts. Una que està conformada per València i la seua àrea metropolitana, amb totes les comarques que l’envolten i on hi ha una expansió de tallers fallers des d’un centre com és la mateixa capital. L’altra zona es correspon amb les comarques del Sud, que conforma un espai que recull les falles de les Riberes del Xúquer, la Safor i la Costera, a les quals els tallers fallers s’han anat creat per abastir les comissions falleres d’estos pobles i, en alguns casos, conformar un circuit entre les poblacions de estes comarques, principalment.

Borriana i Benicarló, nuclis de tallers a Castelló Algunes de les naus construïdes a la vora de la carretera entre Nules i Borriana i que han estat utilitzades per a la construcció de falles, pot ser siguen la principal zona de tallers d’art efímer de Castelló. La consolidació de la festa fallera a Borriana a la dècada dels 70, amb la creació de noves comissions, va fer que hi haguera una demanda d’artistes que els hi feren les falles així que van començar a sortir nous valors que tenien com a mestre a José Pasqual Pepet, qui estava ja triomfant a València, lloc on havia instal·lat el seu taller encara que en algunes temporades va estar confeccionant-les a la seua ciutat natal (Puig, 2016). Amb este apogeu de les falles de Borriana així com de les de la pròpia València, es va configurar un grup d’artistes que assolia les necessitats de les comissions i que, per reivindicar la professió i compartir in6

quietuds, es va constituir en Gremi Provincial d’Artistes Fallers de Borriana l’any 1977, sota la presidència de l’escultor Manolo Oliver —que, encara que no era artista faller, tenia molta experiència i importància en l’art provincial— i amb un cens de 31 artistes fallers6. A l’actualitat, hi ha 18 tallers fallers a Borriana (veieu taula I) els quals continuen mostrant un tarannà característic amb la configuració d’uns coronaments i contra-coronaments partir de figures de cartó, materialitzant unes composicions arriscades i volumètriques. Esta Escola de Borriana, a banda d’estar caracteritzada pel risc, també és reconeguda per la seua pintura. Els tallers de Borriana, no sols obren falles per a esta població sinó per a moltes altres com València, Benicarló, Sagunt o Alzira, inclús l’elaboració de les fogueres d’Alacant, on la distància, com hem comentat amb anterioritat, no es cap obstacle i només cal recordar l’èxit de Vicent Martínez a la foguera de Florida–Portatge. Als tallers de Borriana, cal afegir els de Rubens Marzà a la Vall d’Uixó i de Javier Blanch a Almenara. L’altre interessant nucli de tallers borrianencs dedicats a l’art efímer és Benicarló, una població que inicia la seua activitat fallera l’any 1973, on les comissions falleres acudixen als tallers de Borriana. En els darrers anys, amb la creació d’una Escola Taller a Benicarló, han començat a sorgir nous valors, benicarlandos que han assolit la professió als tallers de Borriana. Un total de cinc artistes, especialitzats en falles infantils, són els que tenen taller a Benicarló i que, sense dubte, estan aconseguint interessants contractacions a València i Alacant gràcies als seus excel·lents treballs. Gregorio Acebedo, Juan Lluch, Daniel Ballester, Fernando Foix o Ximet Foix ja hi són una realitat a les falles infantils.

Totes les dades sobre el Gremi han estat facilitades per Quino Puig.

el verí del foc 2018

Tallers de València i l’expansió a l’àrea metropolitana

Tallers valencians d’Art Efímer COMARQUES DE CASTELLÓ

ELS PORTS

EL BAIX MAESTRAT Benicarló

L’ALT MAESTRAT

L’ALCALATÉN

LA PLANA ALTA

L’ALT MILLARS

LA PLANA BAIXA

Borriana

L’ALT PALÀNCIA

Vall d’Uixó

1 Almenara

Nombre de tallers

A l’actualitat hi ha 35 tallers d’artistes fallers (veieu taula II) que ocupen els llocs d’aquells primers artistes que adquiriren en propietat una de les naus de la ciutat. Cal ressaltar com alguns tallers fallers són familiars i han passat de pares a fills—per exemple, les germanes Lluna ocupen el taller de són pare, les quals es dediquen a artesania popular i folk—, o inclús estan compartides entre dues generacions —Manuel Alfonso Guitarte el compartix

TAULA I. Tallers d’art efímer a les comarques de Castelló. LA PLANA BAIXA Borriana Sergio Cabedo Rubert Lázaro Chuecos Sánchez Luis Herrero Gargallo José Luís Pascual Nebot Paco Borja Ripollés Joan Garí García Francisco Jiménez Rodero Lorenzo Fandos Ayoro Rafael Guijarro Prades

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Francisco Fuentes Moreno Óscar Fuentes Moreno Vicente Martínez Aparici Sergio Musoles Ros Ana López Martín Rafael Ibáñez Sánchez Sergio Fandos Najera Javier Capella Claramonte Francisco Martínez Heredia La Vall d’Uixó Rubens Marzá Ventepani

València és, sense dubte, el lloc on més falles s’hi realitzen i on l’artista faller té més mercat per a aconseguir signar cadafals faller, apart de l’interés que es té per part del professional en aconseguir fer falles al cap-icasal, un lloc on la repercussió de l’obra i dels premis és major. Històricament València ha estat la mare de les falles, lloc on s’ha gestat la festa. El gran nombre de comissions existent ha necessitat, dècada rere dècada, la contractació d’artistes fallers així que si la demanda ha estat alta l’oferta s’ha correspost. Des de finals de la dècada dels vint fins l’actualitat, València ha tingut artistes fallers que, de forma professional, han confeccionat els cadafals fallers de la ciutat inclús d’altres poblacions falleres. Passada la contesa bèl·lica, la necessitat de comptar amb artistes fallers va anar en augment amb la conseqüència de provocar una dedicació exclusiva en la realització de falles i un lloc adequat a estes pretensions. Els tallers fallers anaven consolidant-se en llocs pròxims al nucli urbà i evitar llargs desplaçaments el dia de la plantà. Com hem dit, tot està consolidació del taller faller va conformar la idea de Regino Mas de construir una Ciutat de l’Artista Faller7, que va acollir, des de 1968, els principals tallers fallers.

Almenara Javier Blanch Gomis EL BAIX MAESTRAT Benicarló Juan Lluch Martí Daniel Ballester Ortí Fernando Foix Fabregat Joaquin Foix Gelida Gregorio Acebedo Garcia

amb son pare—. La resta són llogats o venuts altres artistes fallers. En quant a l’activitat realitzada cal dir que, apart de fer falles, hi ha hagut tradició en la realització de carrosses com els tallers de Sánchez, Guaita o Azpeitia. Com deien a l’inici, no només es fan falles a València a la Ciutat de l’Artista Faller, i com apuntaven, la meitat dels obradors del capi-casal s’hi troben fora d’ella. Veiem alguns casos que s’hi troben a pedanies —Ivan Tortajada a Benifaraig, Josemi Corachan a Benimàmet o Sergio Amar a Carpesa— o inclús al mateix nucli urbà ocupant baixos o cases al nucli antic i que són tallers amb la particularitat de realitzar-ne infantils principalment, com Fet d’Encàrrec al barri del Carme o de Victor Valero i David Moreno al carrer Miraculosa.

“

València ha estat la mare de les falles, lloc on s’ha gestat la festa

”

Una de les zones de València on hi ha una concentració d’artistes fallers és a l’horta del Campanar, al molí dels Frares, al voltant del qual existixen unes naus ocupades per artistes fallers. A l’actualitat hi ha quatre artistes fallers, però que a altres èpoques s’han ocupat fins 9 naus. Noms com Alberto Rajadell o Miguel Santaeulàlia han passat per estes instal·lacions per realitzar falles de secció especial. La mancança d’una ampliació de la Ciutat Fallera, la recerca de lloguers més econòmics o el simple fet de cercar un lloc de tre-

Sobre tot allò de la creació de la ciutat de l’Artista Faller així com dels tallers fallers històrics, consulteu el treball de Manolo Sanchis (2018), present en este fanzine.

el verí del foc 2018

Tallers de València i l’expansió a l’àrea metropolitana València és, sense dubte, el lloc on més falles s’hi realitzen i on l’artista faller té més mercat per a aconseguir signar cadafals faller, apart de l’interés que es té per part del professional en aconseguir fer falles al cap-icasal, un lloc on la repercussió de l’obra i dels premis és major. Històricament València ha estat la mare de les falles, lloc on s’ha gestat la festa. El gran nombre de comissions existent ha necessitat, dècada rere dècada, la contractació d’artistes fallers així que si la demanda ha estat alta l’oferta s’ha correspost. Des de finals de la dècada dels vint fins l’actualitat, València ha tingut artistes fallers que, de forma professional, han confeccionat els cadafals fallers de la ciutat inclús d’altres poblacions falleres. Passada la contesa bèl·lica, la necessitat de comptar amb artistes fallers va anar en augment amb la conseqüència de provocar una dedicació exclusiva en la realització de falles i un lloc adequat a estes pretensions. Els tallers fallers anaven consolidant-se en llocs pròxims al nucli urbà i evitar llargs desplaçaments el dia de la plantà. Com hem dit, tot està consolidació del taller faller va conformar la idea de Regino Mas de construir una Ciutat de l’Artista Faller7, que va acollir, des de 1968, els principals tallers fallers. A l’actualitat hi ha 35 tallers d’artistes fallers (veieu taula II) que ocupen els llocs d’aquells primers artistes que adquiriren en propietat una de les naus de la ciutat. Cal ressaltar com alguns tallers fallers són familiars i han passat de pares a fills—per exemple, les germanes Lluna ocupen el taller de són pare, les quals es dediquen a artesania popular i folk—, o inclús estan compartides entre dues generacions —Manuel Alfonso Guitarte el compartix

“

València ha estat la mare de les falles, lloc on s’ha gestat la festa

”

Sobre tot allò de la creació de la ciutat de l’Artista Faller així com dels tallers fallers històrics, consulteu el treball de Manolo Sanchis (2018), present en este fanzine.

el verí del foc 2018

L’HORTA NORD Emperador Ramón Ángel Serrano Navarro 1

Quartell

Albalat dels Sorells Enrique i José Luis Cardells Martínez

EL CAMP Canet d’En DE MORVEDRE Berenguer Sagunt

EL CAMP DE TÚRIA Náquera

Llíria

Burjassot Victor Caballero Gutiérrez Vidal Rafael Garrido Gavidia

1 Bétera Benaguasil

l’HORTA NORD Massamagrell

La Pobla de Vallbona

Alfara del Patriarca Moncada Paterna

Manises

Alaquàs

Torrent

l’HORTA OEST

Alcàsser

Picassent

Tallers valencians d’Art Efímer

Emperador Albalat dels Sorells

Alfara del Patriarca Francisco Olivares Villodre Antonio Sales Asian Juan Valencia Paris José Francisco Espinosa Luís Espinosa Olmos Ignacio Ferrando Tamarit

Bon Repòs i Miranbell Meliana Alboraia

Xirivella VALÈNCIA Benetússer

Paiporta Albal

Burjasot

Quart de Poblet Aldaia

Moncada Francisco Mesado Poveda

1 5

1 Alfafar Catarroja Beniparell

Meliana Raúl Sebastián Falaguera Juanjo Garcia López

1 Silla

l’HORTA SUD

Massamagrell Javier Igualada*

COMARQUES DEL NORD I CENTRE DE VALÈNCIA

Nombre de tallers

Alboraia Carlos Carsí Garcia

TAULA II. Tallers d’art efímer a València i la seua àrea metropolitana. EL CAMP DE MORVEDRE

EL CAMP DE TÚRIA

Sagunt Toni Verdugo Paco Marco

Llíria Xavier Gámez

Canet d’En Berenguer Arturo Vallés Daniel Barea Ortiz Quartell Francisco Gil Navas Xesco

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Nàquera Manuel José Martínez Reig Bétera Miguel Balaguer César Flores Álvez Fco. Javier Real Pérez

Bonrepòs i Mirambell Sergio Martínez Guirao

Benaguasil Enrique V. Garcia Ibáñez José Martínez Moreno** Rafael Martínez Reig i Raúl Martínez Ruiz Chuky La Pobla de Vallbona David Sánchez Llongo Vicent Torres Sánchez Francisco Torres Josa Mario Gual del Olmo Miguel Santaeulalia Serran**

L’HORTA OEST Alaquàs Oscar Garcia Cuesta Fernando García Ribas Francisco Hidalgo De La Torre Aldaia Vicente Llácer Rodrigo Alberto Ribera Fernández José Bartolomé Navarro

Inmaculada Ibáñez Marco José Vicente Zurita Abad José Ramón Lisarde Rubén Arcos Martí José Badia Roca Teodora A. Chichanova Fernando Martínez Hernández Pascual Montes Carrasco Alejandro Santaeulalia Serran** Juan Ruiz Recio

Josué Beitia Fernando López Caballero

Manises Vicente Herrando Soler Toni Fornés Quijano Sergio Lis Abril José Manuel Felip

Catarroja Miriam García Sandemetrio

Paiporta Agustín Torralba Soto Torrent GioArtcolor Pobre Niña Rica (Alberto Silla y Dani Salvador) Xirivella Hermanos Tomillo* Paterna Andrés Arévalo Castilla Javier Fernández Ruiz Quart de Poblet Xaume Torrent Arenas L’HORTA SUD Albal Vicente Zacarés Carrió Alcàsser Vicente Llácer Fortuny Alfafar Óscar Villada Sanchis Benetússer Pedro Santaeulalia Serran

Beniparrell José Luís Platero Cosi Álvaro Guija Moreno E. M. Cuerva Maria i V. Maldonado Cor de foc Miguel Ángel Royo Ximo Martí

Picassent Art en Foc (E. Iborra i J. de la Hoz) David Ojeda Amorós Jose M. López Ibáñez Selfa Silla Antonio Rubiño VALÈNCIA Ciutat Artista Faller Manuel Algarra Salinas Vicente Almela Caballé Jose Ángel Azpeitia Sanz Carlos Berlanga Martínez* Javier Bonilla Silvestre José Ricardo Carrasco Chiva José Ramón Espuig Escrivá Ximo Esteve Mares José A. Fernàndez Belijar Manolo Garcia Ramírez Eva Gimeno P. (Sala de Mostres) Carmen Guaita García** Manuel Alfonso Guitarte Bulls Antonio P. Lanchazo Martínez María José i Pilar Luna Pérez El taller de Manolo Martín Rodrigo Núñez López Jesús Ovejero i Pablo J. Ovejero José Luis Pérez Ballester Antonio Rafael Sánchez Navarro Enrique Sánchez Talens* Javier Álvarez-Sala Salinas Gabriel Sanz i José Latorre

el verí del foc 2018

L’HORTA NORD Emperador Ramón Ángel Serrano Navarro Albalat dels Sorells Enrique i José Luis Cardells Martínez Burjassot Victor Caballero Gutiérrez Vidal Rafael Garrido Gavidia Moncada Francisco Mesado Poveda Alfara del Patriarca Francisco Olivares Villodre Antonio Sales Asian Juan Valencia Paris José Francisco Espinosa Luís Espinosa Olmos Ignacio Ferrando Tamarit Meliana Raúl Sebastián Falaguera Juanjo Garcia López Massamagrell Javier Igualada* Bonrepòs i Mirambell Sergio Martínez Guirao Alboraia Carlos Carsí Garcia L’HORTA OEST Alaquàs Oscar Garcia Cuesta Fernando García Ribas Francisco Hidalgo De La Torre Aldaia Vicente Llácer Rodrigo Alberto Ribera Fernández José Bartolomé Navarro

Josué Beitia Fernando López Caballero

Manises Vicente Herrando Soler Toni Fornés Quijano Sergio Lis Abril José Manuel Felip

Catarroja Miriam García Sandemetrio

Beniparrell José Luís Platero Cosi Álvaro Guija Moreno E. M. Cuerva Maria i V. Maldonado Cor de foc Miguel Ángel Royo Ximo Martí

el verí del foc 2018

Jose R. Devis Benet José M. Gramaje Llisterri Sergio Carrero Melian Marina Puche Faubel Jorge Ramón Solaz José Barea Rocafull** Maruja Pinto i M. Jesús Giménez Vicente Fco. Lorenzo Albert Emilio Miralles Ferrero Jordi Palanca Marqués Antonio Ramos Asensi Francisco Ribes Lopez Zona Campanar Vicente Albert Garcia Sergio Edo Llopis Miguel A. López Monserrat Pepo Jarauta Benifaraig Ivan Tortajada Estelles,

Benimàmet Josemi Corachan Lagunas Carpesa Sergio Amar Medina Altres llocs Miguel Banaclocha Rausell Enric Andrés Alandí J. L. Ceballos i F. Sanabria Salvador Dolz Rubio Rubén Domínguez Padilla Fet d’Encàrrec Cristián Garcia Carrasco José Luis Gómez Mira Rafa Guillot C. Alberto Herranz Martínez José Antonio Marco Gómez Fernando Marzo Dasi Mª Teresa Meliá Santamaría Jorge Navarro Doñate

ball més prop de casa, ha fet que els artistes fallers establisquen els seus tallers a altres localitats de l’àrea metropolitana de València. El més curiós ha estat la configuració de zones amb l’existència de diversos tallers fallers que han acabat per assolir-se. A l’Horta Nord trobem l’eix Alfara del Patriarca-Mocada on a l’actualitat hi ha 7 tallers fallers, entre ells el de Francisco Mesado o de José Francisco Espinosa. Altre nucli important és l’assolit a Aldaia, al polígon industrial d’El Coscollar, on es concentren actualment 12 artistes fallers. Davant el desconeixent de com ha estat la creació d’esta concentració sí que podem afirmar que la seua perdurabilitat és deguda a la continua ocupació dels tallers pels artistes, uns el lloguen a altres o hi ha un continu canvi d’inquilí, on s’aprofita que la nau ja està configurada per fer falles. Al Camp de Túria també trobem una concentració de tallers fallers conformada per

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Angel Navarro Requena Santiago Parrado Dobón Mario Pérez Sánchez Pedro Rodríguez Marin José Sales Asian Juan ManuelSánchez Cuenca F. JavierSoriano Gimeno Álvaro Timoteo Sorni Fernando Uríos Agües Víctor Valero Marc Martell David Moreno Terrón Arturo Vallés Bea Jose V. Vendrell Català Francisco Agulleiro Aguilella *Tancat ** Llogat a tercers

les poblacions de Benaguasil i la Pobla de Vallbona, amb artistes com Mario Gual, Paco Torres, David Sánchez Llongo o Raúl Martínez Chuky. Ja a l’Horta Sud, Beniparrell és on major nombre de tallers trobem, a una zona on en cada població sol haver-hi algun obrador. Destacar la poca presència de tallers fallers al Camp de Morvedre, a pesar de la gran potència fallera de la localitat de Sagunt. Només cinc tallers fallers es repartixen entre Quartell, Canet d’En Berenguer i Sagunt.

El gran nucli Tallers fallers al sud de València Prop de 80 tallers fallers s’ubiquen en la zona del sud de la província de València (veieu taula III). Pràcticament, un de cada quatre tallers s’hi troba en esta zona, la qual esta configurada per la Ribera Alta, la

Tallers valencians d’Art Efímer COMARQUES DEL 1

Chiva

SUD DE VALÈNCIA

Buñol

3 LA FOIA DE BUNYOL

Turís

Benifaió

LA RIBERA ALTA Algemesí

Tous

LA CANAL DE NAVARRÉS

Villanueva de Castellón

Bolbaite

Alberic

Senyera

12 1

Guadassuar

*Tancat ** Llogat a tercers

LA RIBERA BAIXA

Albalat de la Ribera

Riola

1 1

La Pobla Llarga

Altre nucli important és l’assolit a Aldaia, al polígon industrial d’El Coscollar, on es concentren actualment 12 artistes fallers. Davant el desconeixent de com ha estat la creació d’esta concentració sí que podem afirmar que la seua perdurabilitat és deguda a la continua ocupació dels tallers pels artistes, uns el lloguen a altres o hi ha un continu canvi d’inquilí, on s’aprofita que la nau ja està configurada per fer falles. Al Camp de Túria també trobem una concentració de tallers fallers conformada per

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Destacar la poca presència de tallers fallers al Camp de Morvedre, a pesar de la gran potència fallera de la localitat de Sagunt. Només cinc tallers fallers es repartixen entre Quartell, Canet d’En Berenguer i Sagunt.

1 Favara

1 LA SAFOR

Xàtiva

LA COSTERA

Tavernes de la Valldigna

Daimús Real de Gandia

Novetlè

Cullera

Corbera

Alzira Carcaixent

Rafelguaraf

Énguera

Sueca

Llocnou de Sant Jeroni

Miramar

2 1

Oliva

Beniarjó

LA VALL D’ALBAIDA

Nombre de tallers

TAULA III. Tallers d’art efímer les comarques del sud de València. LA RIBERA ALTA Alzira Julio Monterrubio Jordi Carrascosa Juanjo Tarrasó Bernardo Estela Fernando Llopis Rubén Gómez Toni Pérez

Carcaixent Roberto i Iván Parra Borja Lorente Rubén Albelda Ana Giménez M. Carmen Camacho i Raül Tazo Juane Cortell Pepe Benavent Alex Oliver Juanjo Armengol* Enrique Oliver Paco Belmar

Germans Navarro Algemesí Juan José Salom Joan Blanch Salvador Ferris Alberic Arturo Briz Turis Vicent Espeleta Garcia

el verí del foc 2018

Villanueva de Castellón Ernest Cimas Alfonso Almiñana

Joan Simó Arlandis Quique Tur Jorge Gil

Senyera Manolo Rubio Quique Fuster

Favara Xavi Tur

Bolbaite Victor Navarro Granero LA SAFOR

Benifaió Paco Gonzalbo Pasqual Fort Paco Giner Núñez Dora Piles Guadassuar Juan Carlos Ferri Rafelguaraf Bernat Román* Juanjo Copoví Tous Ivan Martínez Bello

Miramar José Sanchis i Xelo Ferrer Germans Miñana

Riola Julian Baldoví Sueca Alfredo Bayona David Clarí Jose Vicente Gutiérrez Guti Joan Marti Martínez Mero Erik Martínez Mauricio Moreira Santos Filiberto Pons Pascual Roda Pasky Francisco Vizcaíno Palacios Josep Cuenca

Albalat de la Ribera Víctor Hugo Giner Ferran Lorente* Corbera Juan Carlos Donet Charli

Novetlè V. Cimas i F. Guerrero

Cullera Fede Alonso Andreu Salva Bañuls Jose Lafarga Palomares*

LA CANAL DE NAVARRÉS

LA RIBERA BAIXA

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Lloc Nou de Sant Jeroni Dino Garcia Tavernes de Valldigna Vicente Chaveli Llinares

Beniarjó José Gallego Gallego LA FOIA DE BUNYOL

Énguera Matias Almela Piqueras

Ribera Baixa, la Costera i la Safor, principalment. Les comarques de la Foia de Bunyol i la Canal de Navarrés les incloem per estar en contacte amb la resta i allunyades ja de l’àrea metropolitana de València.

Daimús Pere Baenas Garcia Óscar Coll

Real de Gandia Germans Guerola

LA COSTERA Xàtiva Paco Roca* Josep Almiñana Manuel J. Blanco Xavi Ureña Xavier Herrero Ramón Olivares Alfredo Bernat

La Pobla Llarga Vicent Gomar

Oliva Palacio i Serra

Buñol Salvador Espert Corachan Antonio López Garcia Emilio Tamarit Simón Chiva Ramon Lemos *Tancat

Este gran nombre de tallers fallers obeix a una demanda, històrica i actual, per part de les comissions de les distintes poblacions que s’hi planten falles. L’aparició de tallers fallers a Alzira, Carcaixent, Gandia,

Cullera, Sueca o Xàtiva ha estat, en un primer moment, per servir a les falles de la pròpia localitat d’acord amb les necessitats de cada any. Ciutats amb una llarga trajectòria fallera com Alzira, Gandia o Xàtiva, a les dècades centrals del segle xx, van recórrer a pintors, escultors o decoradors per què els realitzaren la falla fins que la consolidació de les falles en estes ciutats va provocar l’aparició d’artistes fallers professionals, els quals ja es dediquen en exclusiva a fer falles. Com deiem, estos primers artistes treballaran, quasi en exclusiva, per al seu poble fins que la seua llavor serà exportada a altres poblacions. És interessant el circuit conformat per les poblacions d’estes comarques on els artistes seguixen recorrent cada any. Veiem com a les dècades dels anys 80 i 90, els xativins Antonio Grau i Manolo Blanco, plantaven a la capital de la Costera així com a Gandia, Alzira, Dénia, Oliva o Cullera; o Ángel Gómez, d’Alzira, plantava pels pobles de la Ribera, la Safor o la Costera; Pasqual Carrasquer i Andrés Martorell, de Sueca, també feien este tour o els Germans Colomina de Gandia, també plantaven a Xàtiva, Gandia, Alzira, Cullera o Tavernes de la Valldigna —curiosament no plantaren mai a València (Colomina, 2014)—. A l’actualitat podem citar nombrosos casos d’artistes fallers que segueixen este circuit per tal d’aconseguir contractes que ajuden a repetir cadafals fallers en distintes poblacions i aconseguir més productivitat. Com destacàvem a l’inici, la millora de les comunicacions ha servit per què els tallers fallers puguen acollir treballs de qualsevol localitat. Hui en dia, este obstacle està salvat però cal recordar que fa setanta anys el transport era complicat i el que es feia era que l’artista es desplaçava una temporada a la població on era contractat aportant-li lloc per dormir i menjar. Ocorregué sobretot en artistes de València, a una època on

els artistes fallers casolans no existien. Un exemple clar fou Adolf Ariño, qui va instal· lar un taller a Gandia per realitzar les falles de la capital de la Safor entre d’altres possibilitats artístiques (Coll, 2003: 151). A la Ribera Alta cal considerar el nucli Alzira-Carcaixent on sempre hi ha hagut bona presència de tallers fallers capaços de nodrir les falles d’ambdues poblacions així com de les rodalies. De ben segur que els tallers carcaixentins d’Antonio Lacasa o Paulino Peris, a mitjan del segle xx, han estat l’embrió de l’anomenada Escola de la Ribera i que seguiren dècades després els tallers de Francisco Baldoví, Navarro i Olcina o els Germans Cortell, taller dels quals segueix de la mà de Juane Cortell. L’escola de la Ribera va tindre un punt important amb la instal·lació del taller Julio Monterrubio a una nau prop de l’estació de Carcaixent. Per l’obrador de l’afamat artista faller —així com també per l’Escola Taller promoguda per l’Ajuntament—, han passat gran part de persones que hui en dia són destacats artistes fallers i que han aprés del madrileny establert a Alzira. Hui en dia, a Carcaixent hi ha 12 tallers dedicats a fer falles mentre que a Alzira en trobem 7, destacant els de Julio Monterrubio, Bernardo Estela —especialitzat en falles infantils— i el carcaixentí Toni Pérez. Atès que Carcaixent i Alzira estan molt a prop, trobem casos en què artistes de Carcaixent tenen el taller a Alzira i al revés, com és el cas dels Germans Parra i de Borja Lorente —ocupa el taller de Vicent Piera—, que són alzirenys però tenen el taller a Carcaixent. La recerca d’una nau adequada per a fer falles i amb un preu econòmic fa que els artistes falles s’instal·len el altres pobles de la rodalia. És el cas d’Ernest Cimas i Alfonso Almiñana, ambdós de Xàtiva que tenen els seus tallers a Villanueva de Castellón. Altre nucli interessant és el de la Ribera Baixa d’acord als 9 tallers existents a Sueca

el verí del foc 2018

i els 6 de Cullera. I més al sud cal destacar els tallers de la Safor amb la característica d’estar disseminats en distintes poblacions al voltant de Gandia i on destaca el taller de Pere Baenas a Daimús. Xàtiva també és un punt important de falles i així ho demostra els set tallers que hi ha actualment. Cas interessant és la Canal de Navarrés on la tradició de fer falles és puntual a les poblacions d’Énguera, Chella i Bolbaite. Matías Almela d’Énguera i Victor Navarro de Bolbaite estan fent les falles dels seus pobles i, a més a més, estan posant cap en les falles de València. En este anàlisi sobre els tallers fallers també hem considerat incloure tots aquells tallers que, a pesar de no fer falles, participen activament en el procés de construcció dels cadafals fallers, com per exemple el taller de Paco Belmar que es dedica a escanejar maquetes i modelar digitalment, el taller de Juanjo Copoví a Rafelguaraf, qui a pesar de seguir les passes de son pare en la tasca de realitzar falles, actualment es dedica a fresar figures per a altres artistes així com participar en l’estudi i confecció de noves tecnologies mitjançant el projecte Lleona o través de l’empresa MatinMat. O el taller de Juan Carlos Ferri a Guadassuar que es dedica a tallar suro i a fer grans projectes.

Alacant, tallers de fogueres Alacant és un dels importants focus d’art efímer amb les fogueres de Sant Joan. Des que s’instauraren les fogueres l’any 1928, la realització de les fogueres ha estat a càrrec dels anomenats constructors de fogueres així com artistes fallers que han completat l’oferta. Començant per Gastón Castelló, cal destacar a la saga dels Capella, Julio Esplà, Mauricio Gómez, Francisco Granja o Ramon Marco com a importants constructors que consolidaren els seus tallers a Ala-

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

“

A Alacant, la realització de les fogueres ha estat a càrrec dels anomenats constructors de fogueres així com artistes fallers que han completat l’oferta

”

cant. Actualment són de sobra coneguts els noms de Jesús Grao, Carlos Simón Rondón, Pedro Espadero, Pedro Abad, Francisco Juan o José Francisco Gómez Fonseca. A l’actualitat trobem 34 tallers foguerers a Alacant, que representen el 13% dels tallers d’art efímer, focalitzats en la pròpia Alacant —destacar la pedania de Tangel com a nucli de tallers— i a Sant Vicent del Raspeig, població on també es fan fogueres. A Elda s’hi troben quatre tallers d’art efímer, en els quals s’hi realitzen les falles que es celebren a la població així com altres encomandes falleres i foguereres. No pensem que als tallers alacantins no només es fan fogueres, també es fan falles i cada març veien a València cadafals fallers signats per constructors alacantins. L’actual Mestre major del Gremi, Joaquin Rubio, és un exemple doncs va arribar a plantar falla de secció especial a la demarcació de la plaça de la Mercè (2008 i 2009) o l’habitual Francisco Gisbert, un expert en falles infantils. I no només han participat a València sinó a altres poblacions., atès que a Xàtiva tenim la presència de Luis López Sarabia o d’Angel Martín Jover a la dècada dels noranta, aspecte que a les darreres dècades no ha existit.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

“

Tallers valencians d’Art Efímer

A Alacant, la realització de les fogueres ha estat a càrrec dels anomenats constructors de fogueres així com artistes fallers que han completat l’oferta

COMARQUES D’ALACANT Dénia

EL COMTAT

”

EL VINALOPÓ MITJÀ

Onil

L’ALT VINALOPÓ

LA MARINA ALTA

L’ALCOIÀ

LA MARINA BAIXA

L’ALACANTÍ

Elda Agost

EL BAIX VINALOPÓ

Sant Vicent del Raspeig Bacarot

Tangel

ALACANT

Torrellano

EL BAIX SEGURA

Nombre de tallers

TAULA IV. Tallers d’art efímer a les comarques d’Alacant. LA MARINA ALTA Dénia Rafa Cheli Collado José Enrique Ginestar Morán L’ALCOIÀ Onil Art de Foc (J. L. Sanchis i V. García) EL VINALOPÓ MITJÀ Elda Joaquin Rubio Yañez*

Raúl García Pertusa Francisco Conejero Bañon Francisco Javier Sierra Alarcón L’ALACANTÍ Agost Juan Manuel Varó Corbí Sant Vicent del Raspeig Pasqual Domínguez Gonzálvez Francisco Granja Camarasa Juan Carlos Asensi Carrasco José Manuel García Esquiva Jesús Grao Garrido Francisco Esplá Tárrega

Carlos Simón Rondon Espinosa José Manuel Feliu Samper Alejandro Hurtado García Eliot García Martín Roberto ChorroTorregrosa Jesús Baños Martín Alacant Pedro Espadero Colmenar Juan Alberto Navarro Guijarro Mauricio Gómez Fonseca Pedro Abad Marco* José Francisco Gómez Fonseca Sergio Gómez Ferrer Francisco José Santonja Peni Federico Molinero Sandoval

el verí del foc 2018

Pablo González Devesa Alejandro Cano Hernández Antonio Cascales Vallejo Sergio Guijarro Pastor Cristian Sánchez Sánchez M. Carmen Baeza Brotons Juan José Sevilla Ortega José Luis Prieto Olivares

Tangel (Alacant) Francisco Juan Navarro Andrés Europa Díaz Domingo Valero Clemente Carlos Sampedro Moreno

EL BAIX VINALOPÓ

Bacarot (Alacant) José Lorenzo Santana Riquelme

*Tancat

Dins de la província d’Alacant també trobem tallers a Dénia. Rafa Cheli i José Enrique Ginestar, des de la Marina Alta, s’encarreguen de fer falles per a la seua població així com per tot arreu: València, Aldaia, Sagunt, Elda, Torrent... Este nucli de Dénia, pel seu àmbit de mercat i per l’estètica i configuració, podria ser considerat com una continuació dels tallers de la Safor. A cavall entre València i Alacant, trobem a Onil el taller Art de Foc de José L. Sanchis i Vicente Garcia, des d’on ixen falles per a València i fogueres per a Alacant així com qualsevol creació artística. El present treball ha estat un primer intent en ubicar sobre un mapa els tallers valencians d’art efímer. Amb tota esta sèrie de dades s’ha pogut confeccionar un mapa temàtic amb cercles de quantitat, el qual ens ajuda a encontrar tots els focus de presència de tallers fallers. A pesar de l’evidència en els resultats ja que els majors focus es corresponen, podríem atrevir-nos a dir que proporcionalment, amb les poblacions on hi ha tradició fallera, la qual cosa bé a justificar que els tallers han estat creats d’acord amb l’oferta i la demanda del mercat faller i foguerer. I com a segona conclusió, com a hem afirmat amb anterioritat, que qualsevol dels desplaça-

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Torrellano (Elx) Francisco Gisbert Picó Magdalena Tarí Soler

ments dels tallers fallers que no seguixen un ritme natural és degut a criteris econòmics en el valor de lloguer i, en cert casos, a raons d’espai d’acord a una configuració del treball a escometre a un determinat exercici.

Bibliografia Coll Fornés, JJ. (2003): Les falles de la República a Gandia, CEIC Alfons el Vell, Gandia. Colomina Subiela, A. (2006): La conservació del ninot indultat, CEIC Alfons el Vell, Gandia. — (2014): El taller dels germans Colomina i les falles de Gandia (1982-2005), CEIC Alfons el Vell, Gandia. Puig, J. (2016): “Les Falla amb raons d’equilibri”, Falla Barri d’Onda 2016.Homenaje a José Pascual Ibáñez Pepet, AC Falla Barri d’Onda, Borriana. Sanchis Ambrós, M. (2017): “La ciutat de les naus. Primers apunts”, El Verí del Foc, núm. 12, AC Falla J. R. Jiménez, Xàtiva. Sebastià García, F. J. (1988): Consideraciones estéticas sobre un arte efímero de Alicante: las Hogueras de San Juan (1928-1987), Diputación Provincial de Alicante, Alacant.

Joan Quilis i Ródenas Llicenciat en Geografia i Història

Els tallers dels artistes fallers a Xàtiva A l’hora de tractar algun tema relacionat amb les falles, possiblement, un dels problemes principals siga la manca d’informació i de bibliografia. Afortunadament, cada any, quan es publiquen els llibres de les diverses comissions, els articles editats van aportant noves dades que ajuden a recuperar la història de la festa i resolen molts dubtes que les falles del passat ens presenten, encara que això sí, també ens fan plantejar algun que altre interrogant nou. Gràcies a aquest interès per recuperar la memòria passada es recull molta informació que, d’altra manera, caurien en l’oblit. Aquesta xicoteta introducció està relacionada amb el tema que anem a tractar en aquest article, que és el dels tallers dels artistes fallers, un tema del qual no tenim massa informació ni tenim cap inventari fet dels diversos tallers que, al llarg de la història fallera de la nostra ciutat, han hagut. Actualment, sí tenim localitzats on tenen situats cada artista faller el seu lloc de treball però si ens endarrerim quaranta anys, la cosa ja va complicant-se, i si ho fem seixanta o setanta es complica més en cara. En realitat, les poques referències que tenim dels tallers dels artistes fallers antics

el verí del foc 2018

són sols pinzellades però que ens ajuden a ubicar-los, més o menys, i fer-nos una idea de com serien aquells llocs i com es treballava en ells. El primer que podem dir és que els tallers dels artistes fallers no han sigut sempre igual. Hui en dia són naus industrials, amb més o menys espai, amb adequada il·luminació i ventilació on l’artista desenvolupa la seua activitat professional. En ells es guarden els diferent materials per a l’elaboració dels monuments. Aquestes construccions es poden dividir en diferents espais per a les diverses activitats que l’elaboració d’una falla porta com poden ser: fusteria, modelatge, escatats, pintura... Però no sempre els tallers han sigut tal i com els trobem hui en dia. Coneguem algunes referències d’on es construïen les falles de fa uns quants anys arrere i com han anat evolucionant per adaptar-se a les necessitats de cada moment i a les normatives laborals. Però comencem pel principi. Possiblement, si donem per vàlid que el primer artista faller de Xàtiva va ser Jaume Garí i Fabregat, qui va col·laborar amb Blai Bellver amb la intenció d’importar a la nostra ciutat la festa fallera. Podríem situar aquest primer taller a la plaça de Sant Anna1, perquè apareix documentada una fusteria en aquest lloc, regentada per Jaume Garí des de 1879 a 1886. Possiblement, aquest taller, arribaria fins a l’antiga església de l’exconvent dels Trinitaris (actual Arxiu Municipal) a la plaça de la Trinitat, a la coneguda fotografia de J. Lauren2, datada en 1870, es pot apreciar al seu interior unes piles de fusta. A més a més, aquest lloc també va ser propietat de Jaume Garí. O bé en la zona que donava a la plaça

Plaça de la Trinitat (ca. 1870), lloc on s’ubicava la fusteria i el magatzem de fustes així com la casa de J. Garí. J. Laurent, Biblioteca Valenciana.

Santa Anna o en la que donava a la plaça de la Trinitat es confeccionaria la mítica falla de La Peixca del aladroch i s’intentaria construir també les altres dos: La Creu del Matrimoni i Eclipses del Matrimonio. Després de l’intent de Blai Bellver, es produeix una parada a la nostra ciutat, relativament prou llarga, sense falles. Aquestes tornaren a sortir als anys trenta del segle xx, i en aquesta nova etapa molts artistes plàstics de la nostra ciutat s’introduiren en la realització de monuments fallers. És fàcil pensar que la construcció d’aquests cadafals la farien en els seus tallers.

Tortosa Garcia, R. (2015): “Artistes fallers. Recapitulació i nous esbrinaments (I). Fusters, tallistes, escultors i pintors. Els primers artistes fallers xativins (1865-1936)”. El verí del foc, fanzine de falles, Xàtiva i cultura, núm. 9, Associació Cultural Falla Joan Ramón Jiménez, 2015, Xàtiva, pp. 21-26. 2 Català Sanchis, S. (2015): “Qui fou Jaime Garí Fabregat? Introducció a la biografia d’un hipotètic artista faller”, Llibre Benlloch 2015, Associació Cultural Falla Benlloch, Xàtiva, pp. 60-63. 1

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Un d’aquests artista fou Francisco Climent Mata3, recordem que va ser l’autor d’una primera falla en 1932 per a la Societat Musical La Primitiva, entitat de la qual ell era el president. Aquest artista el podem considerar com el segon introductor de les falles a Xàtiva. Després de l’èxit d’aquest cadafal, continuaria vinculat al món de les falles i planta monuments fins el 1945. A una conversa amb l’artista faller jubilat, Antoni Grau, ens comentava que Climent Mata tenia el seu taller faller en el mateix lloc on era la seua acadèmia de dibuix4, és a dir, a la casona del Palau de l’Alarcó, que, aleshores, no albergava els jutjats com hui en dia sinó que estava dividida en habitatges i compartiments individuals. Francisco Climent Mata va estar prou relacionat amb la comissió de la plaça de Blasco Ibáñez — després de la Guerra civil es denominaria del Cid i actualment de la Trinitat—, plantà prou monuments a aquesta ubicació. Possiblement, aquesta relació seria per tindre l’acadèmia ubicada a aquesta mateixa plaça. Es fàcil pensar que seria pràctic realitzar les falles al Palau de l’Alarcó on, de ben segur, hi hauria lloc de sobra i, així, es facilitava el seu transport a l’hora de la plantada.

Un altre artista plàstic que es va dedicar a la confecció de falles va ser Antonio Menéndez Ramírez, que junt a Emilio Sanchis Pérez, formaren un tàndem per a realitzar la falla del Mercat de 1934. Antonio Menéndez es va carregar del muntatge i modelatge en algun local del carrer Peris7 on costa que tenia el seu taller com a tallista i així aprofitava la proximitat amb la plaça del Mercat. Emilio Sanchis, s’hi encarregà de la pintura.

També tenim notícies d’on tenia el seu taller l’artista José Rabasa Pérez, tallista i decorador de professió. Va ser el guanyador del primer premi de les falles de Xàtiva el 1934. En aquells anys tenia sa casa i el seu taller al núm. 2 del carrer Canonge Cebrián5, encara que en 1915 apareix publicitat al núm. 3 del carrer de la Font Alta6.

Un altre artista faller del qui tenim constància del seu taller va ser José Castelló Morant. Sabem d’ell que era pintor mural i que tenia el seu taller en el núm.12 del carrer Cebrián però ací no realitzava les falles, atès que les construïa a un altre lloc prop d’allí, en el núm. 2 de la plaça Hernan Cortés, hui en dia, de Santa Tecla10.

Emilio Sanchis també col·laborarà amb l’escultor, pintor i dibuixant Francisco Bolinches Mahiques8 i realitzà tres falles. Possiblement la col·laboració seria similar a la practicada amb Antonio Menéndez. Sabem que Francisco Bolinches tenia el seu taller al carrer de l’Ensenyança núm. 5 on vivia i treballava. Possiblement les falles que va plantar les construiria també ací. També hem de nombrar a José Aragonés Saborit, de qui sols sabem que realitza una falla, la de la plaça de Sant Joan de 1936. José Aragonés va ser pintor, escultor i un gran intel·lectual, que després de la Guerra Civil va ser arraconat com artista i com a intel·lectual. Sabem d’ell que tenia el seu taller en el carrer de Sant Francesc9, on possiblement construiria l’única falla que se li coneix.

Tortosa i Garcia, R. (2007): “La falla de la Música Vella, origen de les falles actuals”, El verí del foc, fanzine de falles, Xàtiva i cultura, núm. 1, Associació Cultural Falla J. R. Jiménez, 2007, Xàtiva, pp. 58-61. 4 Quilis i Ródenas, J. (2010): “Artistes fallers a les acadèmies de pintura i als grups de pintors de Xàtiva”, El verí del foc, fanzine de falles, Xàtiva i cultura, núm. 4, Associació Cultural Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, pp. 75-77. 5 Tortosa (2015), op. cit. 6 Ibid. 7 Ibid. 8 Ibid. 9 Català Sanchis, S. (2013): “José Aragonés y el significado de la cultura”, Levante-EMV, 2 de febrer de 2013. 10 Tortosa (2015), op. cit. 3

el verí del foc 2018

Fins que ser artista faller no es va convertir en una professió, qualsevol lloc era bo i aprofitable per a improvisar un taller on realitzar els monuments però aquest llocs no estarien condicionats correctament per a poder treballar doncs, de ben segur que alguns d’ells serien reduïts i amb poca il·luminació i ventilació, és a dir, que seria tota una aventura poder treballar en ells. També s’ha de dir, que les falles que es realitzaven als anys trenta, quaranta, cinquanta i, fins i tot, els seixanta, no eren com les actuals i els mitjans per a treballar eren molt diferents. L’artista xativí José Martínez Mollà, a un article sobre la seua infància11, ens contava que enfront de l’escola on ell anava feien una falla. No ens dóna més informació però podem deduir que estaríem parlant de finals dels anys quaranta, ja que a aquella època, escoles fora del nucli urbà de Xàtiva no hi havia i per tant podem pensar fàcilment que aquella falla que Martínez Molla veia realitzar, quan eixia d’escola, la realitzarien dins del nucli antic, segurament,en el baix d’alguna casa particular. Robert Martínez Canet, en un article12 basat en la transmissió oral —son pare el pintor Roberto Martínez Leña és qui li ho transmet—, ens parla de llocs que es feien servir com a tallers i enumerava molins, tenint en compte que hi havien molins als afores de Xàtiva però encara dins del teixit urbà, com per exemple, als carrers de la Baixada de l’estació o el carrer de la Reina13. També nomena llocs com la presó municipal, que estava situada en el lloc que hui ocupa el Centre d’Especialitats de l’Espanyoleto. Un altre lloc que nomena, i que es feia servir com a taller faller, era la plaça de bous. 11 12

13 14

Martínez Canet, en aquest mateix article, també ens parla de com estaven composats els taller respecte als seus treballadors. Cal tenir en compte que la faena d’artista eren sols uns mesos i la majoria d’ells es dedicaven a pintar edificis. Quan arribava l’hora de muntar les falles, els artistes fallers llogaven un parell d’aprenents adolescents i, si feia falta, un fuster que feia l’estructura. Martínez Canet, calcula que, com a molt, una dotzena de treballadors realitzaven unes sis falles per a tota la ciutat. El pintor Roberto Martínez Leña, a una entrevista realitzada l’any 200114, quan parlava de falles ens diu que, respecte als ninots, aquests eren tots els mateixos. Els ninots eren de cartró i es compraven a peces que procedien d’una senyora del barri, anomenada Pepa, que es dedicava a fer ninots i els venia en un magatzem situat prop de la plaça Sant Jordi. Actualment aquest lloc l’ocupa un pàrquing. Aquesta referència de magatzems de ninots no és l’única a la nostra ciutat, un poc més a baix en vorem un altra. Coneguem algunes referències a alguns llocs on es varen realitzar falles als anys quaranta i cinquanta. Si continuem amb el pintor Roberto Martínez, a la seua infància va treballar per a l’artista José Camarasa i ens descriu el taller d’aquest artista de la següent manera: «Com un magatzem, sense cap condició i amb molt de fred. Quan teníem que quedar-se fins a la una de la nit, no hi havia ser humà que ho aguantara». Com veiem, les condicions per a treballar en aquells temps no eren massa bones. Encara que pensem, que aquestes males condicions, no serien sols al món de les falles sinó

Martínez Mollà, J. (1993): “Enyorança fallera”, Llibre Benlloch 1993, Falla Benlloch- Alexandre VI 1993, Xàtiva, pp. 37-38. Martínez i Canet, R. (1996): “Artistes fallers a temps parcial”, Argentina. Llibre Falla República Argentina 1996, Falla República Argentina, Xàtiva, pp. 56-58. Ibid. Balaguer, M. Carmen (2000): “Amb ‘Leña’”, Llibre Falla Sant Jordi 2000, Falla plaça Sant Jordi, Xàtiva, pp. 37-39.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

que seria una precarietat general a tot el món laboral. Coneguem referències d’on tenia el seu taller l’artista Jose Camarasa, doncs el tenia situat al carrer de la Reina15. Probablement seria al moli que es trobava situat en els actuals números 6-8 d’aquest carrer. Sabem que la fisonomia urbana d’aquesta zona, entre els anys quaranta i cinquanta, època en què Camarada feia falles, era molt diferent a l’actual i en ella existien magatzems i algun que altre molí. Aquests magatzems o naus industrials eren prou diferents a les actuals; per fer-nos una idea podem recordar l’edifici núm. 44, única construcció que queda en peu d’aquella època i on en ell encara podem llegir el rètol allí pintat: «Fábrica de anises licores y jarabes Arturo Pons». Sabem també on es varen fer les falles infantils plantades als anys 1953, 1954 i 1955 de la plaça de Alexandre VI. Les dos primeres es varen construir al carrer Bosch, on vivia José Martínez Molla16. L’altra es va realitzar en la casa núm. 19 del carrer Sant Pere, propietat de Vicent Cardona17, membre d’aquesta comissió. Ací, el xiquet José Martínez Mollà, junt d’altres col·laboradors i membres de la comissió com Jaume Rullán o Rafael Cardona, germà de l’anterior, construïen els monuments que plantarien després a la plaça d’Alexandre VI. Els ninots de cartó els compraven en un magatzem situat al carrer Clérigos, on també hi havia una fàbrica de barrets. Aquest edifici ocupava el lloc on hui en dia podem veure la sala d’impulsió d’aigües potables18. Com 15

16 17

veiem aquesta és la segon referència en un magatzem de joguets de cartró on van abaltir-se per a fer les falles. En realitat també podríem considerar aquestes fàbriques com a tallers de falles, doncs gran quantitat de ninots eixirien d’aquests magatzems. Possiblement a Xàtiva hi hauria tradició d’aquests tipus de fàbriques o magatzems de joguets de cartró ja que als anys vint ja sabem de l’existència de la fabricació de nins de cartró per José Hernández, qui tenia una fàbrica d’aquests joguets al núm. 12 del carrer Colom. Un altre artista que sabem on realitzava les seues falles és Antonio Grau Tomàs, qui feia utilitzar com a taller, en un primer moment, el porxi de sa casa, situada al núm. 19 del carrer les Santes19. Aquest artista, de professió pintor de parets, sols dedicava una part de l’any a la construcció de falles i possiblement aquest taller, tindria un ús ocasional, mentre durava l’etapa de construir els monuments. Sabem que als anys setanta, Antonio Grau, junt al seu fill, també artista i possiblement més conegut, Antonio Grau Cros, tingueren el taller a l’edifici conegut com El sanatori, situat al carrer actual de la Baixada del Carme, que vindria a ocupar el lloc de l’edifici on trobem l’hotel Vernisa. També sabem que Ramon Morell va ubicar el seu taller en tres llocs diferents. Un va ser en una de les casones del carrer d’Engai però que no tenim identificada. Un altre lloc on aquest artista va muntar els seus monuments va ser a la plaça de bous, on aprofitava els llocs que hi ha sota les grades. El tercer lloc va ser un

Quilis i Ródenas, J. (2009): “José Camarasa, artista faller dels anys quaranta”, El verí del foc, fanzine de falles, Xàtiva i cultura, núm. 3, Associació Cultural Falla J. R. Jiménez, pp.73-85. La Comissió (2000): “Records d’una falla”, Llibre Falla Benlloch 2000, Falla Benlloch- Alexandre V, Xàtiva, pp. 80-81. Palop Garcia, V. i Quilis Ródenas, J. (1996): “Jaime Rullan, una vida dedicada a l’art”, Llibre de Benlloch 1996, Falla BenllochAlexandre VI 199, Xàtiva, pp. 71-72. Sanchis i Martínez, J. (2000): “Les falles de Martínez Mollà a Xàtiva”, dins Quilis, J. (dir.): Martínez Mollà, escultor de falles, Junta Local Fallera, Xàtiva, pp. 13-17. Quilis i Ródenas, J. (2007): “Els primers premis de les falles de Xàtiva (I). Dels inicis a la consolidació, de les falles de la República a les falles del franquisme (1934-1963)”, Llibre Benlloch 2007, Associació Cultural Falla Benlloch, Xàtiva, pp. 87-90.

el verí del foc 2018

Antoni Grau Tomàs pintant el coronament de la falla R. Argentina de 1969, al seu obrador situat a l’edifici del Sanatori. Arxiu Antoni Grau Cros.

baix al carrer Santa Teresa Jornet, on feia els ninots i peces menudes, lloc on era ajudat per la seua dona. Aquest taller el tenia prop del seu habitatge, adquirit a meitat dels anys seixanta al barri de Sant Feliu20. Pepe Martínez Mollà, del que ja hem dit alguna cosa, ja com artista professional plantà algunes falles a Xàtiva. La primera d’elles fou el 1960 per a la comissió del Raval, cadafals que fou realitzat a una casa del carrer Hostals, més exactament enfront del forn d’Ortiz21. Es coneix una fotografia22 en què apareix Martínez Mollà, el qual treballà a l’interior de l‘habitacle els ninots d’aquesta falla. Ens aprofita per a fer-nos una idea de com es treballa en aquells anys, ja que a la fotografia podem veure un lloc de sostre 20

21 22

baixet i amb manca de condicions adequades per a poder realitzar la feina. Si ho comparem amb els tallers actuals veiem la gran diferència d’espai per poder treballar. A finals dels anys seixanta i principis del setanta es professionalitza la figura de l’artista faller. A poc a poc, el concepte de taller va canviant i es busquen lloc més espaiosos i s’utilitzaran llocs com baixos comercials. Manolo Blanco, Antoni Grau o Toni Sáez són alguns dels artistes locals que plantaran falles a aquests anys. En aquesta època les falles són més elaborades, van guanyant en volums i les necessitats d’espai per a la seua construcció també canvien. Ara fan falta llocs espaiosos en els que poder distribuir els materials i les diferents tasques. A poc a poc

Llopis, V. i Tortosa, R. (2008): “Ramon Morell i Navarro, l’artista faller dels 50”, El verí del foc, fanzine de falles, Xàtiva i cultura, núm. 2, Associació Cultural Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, 2008, pp. 73-85. Sanchis i Martínez, J. (2000), op. cit. Ibid.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Josep Martínez Mollà pintant els ninots de falla del Raval de 1960, a una casa del carrer dels Hostals. Arxiu Martínez Mollà.

aniran introduint-se nous materials i noves ferramentes i maquinàries per a treballar les falles que necessitaran un nou concepte de taller faller. Ara predominaran els baixos. L’artista Toni Sáez23, que va tindre el seu taller als anys setanta i principi dels huitanta al carrer Cosmògraf Ramírez, comenta que a la dècada dels anys setanta pràcticament tots els artistes fallers treballaven en locals facilitats per membres de la comissió per a la qual treballaven. Açò explicaria el motiu pel qual aquest artista va estar tan vinculat amb la comissió de Selgas-Tovar, doncs tenia el seu taller tan prop de la comissió. A poc a poc, aniran introduint-se les naus industrials com a taller faller. Aquests llocs 23

es caracteritzaran pels seus espais amples i per ser llocs ben lluminosos i amb una correcta ventilació. Arquitectònicament no presenten cap atractiu, ja que són estructurés amb formes, més o menys rectangulars amb coberta a dos aigües. Això sí, són construccions totalment funcionals. Aquests nous tipus de tallers es distribuiran24 al voltant d’una espaiosa àrea central dotada de corrioles, espai central és on es muntaran les peces grans. Diferents espais de treball i d’emmagatzematge es localitzaran al voltant de l’espai central. Trobarem llocs per a fer l’escatada, també trobarem llocs on poder calfar les coles i engruts, piques per a poder remullar el cartró que es treballarà en els motlles i un lloc on man-

Martínez, B. (2010): “Pintor de dia, artista de nit”, Llibre Falla República Argentina 2010, Associació Cultural Falla República Argentina, Xàtiva, pp. 83-87. Colomina i Subiela, A. (2006): “La preservació dels vestigis de l’art efímer de les falles. Materials, tècnica i estètica. Estudi constitutiu i anàlisi estructural”, Tesis doctoral, Director: Dr. Vicente Guerola i Blay, Universitat Politècnica de Valencia, Valencia, pp. 61-65.

el verí del foc 2018

Antoni Grau Cros pintant el ninot de la Massiel l’any 1969, quan encara compartia amb son pare el taller situat al Sanatori. Arxiu Antoni Grau Cros.

tindre el fang per a la realització de les maquetes. També trobarem un lloc, possiblement tancat i que es farà servir, com a lloc administratiu i d’arxiu.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Possiblement el primer artista que treballa en un lloc així siga Antoni Grau Cros, al qual ja l’hem esmentat, que va treballar amb son pare a l’edifici conegut com el Sanatori. Aquest,

tament en espais totalment condicionats sinó que als seus inicis hauran de buscar llocs on, més o menys, es puga treballar. Així, per exemple, sabem que Paco Roca, el 1973, va muntar la seua primera falla infantil per a la comissió d’Espanyoleto a un racó del casal, aleshores situat en el núm. 2 del carrer Taquígraf Martí27. Poc temps després va utilitzar com a taller una casa al carrer d’Engai. Desconeguem si esta casa seria la mateixa que utilitzava l’artista Ramon Morell. El propi Paco Roca ens diu que aquesta casa va ser cedida pels fallers de la comissió de Sant Jaume pels quals va fer la falla infantil i que gairebé hi tenia condicions per a poder treballar. Tots coneguem on va situar Paco Roca el seu taller, en el núm. 55 del carrer del Camí de la Bola que, encara que en un principi estava ciutat als afores de la ciutat, hui en dia ja forma part del nucli urbà. Manolo Blanco al seu taller del carrer Forn del Vidre, que va estar situat al nucli antic de la ciutat.

muntarà un taller en el núm. 58 del carrer Sant Pasqual. A principis dels anys setanta25 ja el trobem treballant a aquesta ubicació. Aquest taller serà una nau industrial amb les característiques que hem assenyalat. Un altre artista local important com Manolo Blanco, als anys setanta tenia el taller al carrer Gregorio Molina26 al lloc que hui en dia ocupa la finca del supermercat Mas y Mas. Més tard, es traslladaria a una nau, a l’altre extrem de Xàtiva, al carrer Forn del Vidre. No obstant, els artistes no començaran la seua tasca creativa ni treballaran direc25

L’últim pas serà traure el taller fora del teixit urbà de la ciutat i anar-se’n als polígons industrials. Ací trobarem el taller de Miguel Ángel González Moracho, el qual estava situat al polígon de la carretera de Simat, pràcticament enfront del complex industrial que coneguem com la fàbrica de la Lois. Aquest artista després de treballar amb Antoni Grau, Manolo Blanco i Paco Roca, establirà en aquest lloc el seu taller, que mantindrà fins a meitat dels anys noranta quan va abandonar el món de les falles. Però encara que als anys huitanta i, sobretot, en els noranta els tallers ja presentaven un aspecte de nau industrial, encara trobem llocs en qualsevol baixos, adaptats, per a construir falles. En aquest casos, són artistes. que a l’igual que hem vist amb Paco Roca, estan començant la seua tasca i ne-

Apareix reproduït el full d’un contracte, on a l’encapçalament, podem veure l’adreça del taller. Grau Cros, A. (1998): “Les meues primeres falles per a la plaça Benlloch”, Llibre Benlloch 1998, Associació Cultural Falla Benlloch, pp.108. Ferrero Maroto, J. i Quilis Ródenas, J. (2001): “Dos falles de Manolo Blanco en la plaça d’Enríquez”, Llibre de la Falla Benlloch 2001, Falla Plaça Benlloch-Alexandre VI, Xàtiva, pp. 101-103. Sanvictorino, P. i Benet, J. M. (1997): “Paco Roca, 25 anys de falles infantils”, Llibre Benlloch 1997, Falla Benlloch- Alexandre VI, Xàtiva, pp. 74-75.

el verí del foc 2018

Paco Roca pintant al taller del carrer del Camí de la Bola, instantània presa a començaments dels anys 80.

cessiten disposar d’espai per a crear els seus monuments. Normalment es tracta d’artistes que realitzen cadafals infantils que, a causa dels volums, no fa falta una gran extensió de taller. Ací podem citar exemples com Vaclive, un grup d’artistes que al principi dels anys noranta realitzaven falles infantils i tingueren el seu taller al baix de la casa núm. 1 d’un carrer tan estret com el carrer Farjas. Aquest grup d’artistes més tard passarà a denominar-se Ingeni i Gracia i és quan tragueren el seu taller fóra de l’espai urbà de la ciutat i s’ubicaren a una nau industrial en el denominat Polígon industrial E, darrere del conegut pavelló de Voleibol. Un altre exemple va ser, aleshores artista infantil, Francis Guerrer, qui va ubicar durant un temps el seu taller a un edifici al començament del carrer Fonteta Nolasco, més concretament al núm. 4. Actualment té el taller junt a Venancio Cimas al polígon

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

industrial de Novetlè. Cimas, fins arribar ací, va recórrer primer el polígon industrial de l’Estret i el de Sant Joanet de l’Énova, així com, temps enrere i fent societat amb Juan José Armengol, va tindre el taller a Carcaixent, prop de l’estació de Renfe i més tard en el ja nomenat polígon de Sant Joanet de l’ènova. Com veiem a vegades, assentar-se en un lloc per poder fer falles resulta un tant complicat. Aquesta característica de construir el taller als polígons industrials és habitual hui en dia i així ho trobem en els artistes locals. Xavi Herrero muntarà el seu taller actual al polígon de Meses però construirà la seua primera falla gran, el 1992, per a la comissió de J. R. Jiménez, a una nau industrial a Llanera de Ranes. Després passaria a Xàtiva al polígon industrial de l’Estret i, més tard, passaria al lloc que ocupa actualment. A Manolo Blanco Climent el podem trobar al

Xavier Herrero, al seu actual taller situat al polñigon de Meses. Imatge de 2008. Foto Antoni Marzal.

polígon Industrial E, però comença fent falles infantils al baix d’on viuen els seus pares al carrer José Carchano. En aquest polígon E trobem també el taller de l’artista Xavi Ureña. Aquest comença fent els monuments al garatge de sa casa al barri de l’hort de Mora. Acabarem parlant del taller de l’artista Alfredo Bernat, a qui el trobem al polígon de l’Estret però, com tots, va començar fent falles on va poder. En el seu cas va començar a l’antic cinema Vernisa, situat al carrer Aben Ferro i després passarà a un xicotet magatzem al carrer Rafael Lluch, on farà, el 1997, la seua primera falla gran per a la comissió de la Verge del Carme. També al núm. 34 del carrer Ànimes farà alguna que altra falla28. Josep Albiñana té al seu taller a la part de darrer de sa casa, un gran repte des que l’any passat va començar 28

a realitzar falles grans. Totes les falles infantils les ha realitzat a la casa del camí de sant Antoni, llevat de quan va fer societat amb Carlos Orts, que van tindre el taller a Carcaixent. Ramon Olivares té el seu obrador a un baix del carrer Santes, lloc on realitza les falles infantils. A poc a poc, les falles van fent-se més complexes, això significarà que la seua realització no serà sols d’una persona sinó de tot un equip en què trobarem: fusters, escatadors, pintors... tots sota la supervisió de l’artista faller. Per aquests equips multidisciplinaris fan falta uns nous tallers que són els que coneguem hui en dia que, possiblement, amb el pas del temps, aquestes naus s’hagen d’adaptar a noves necessitats, tant de feina com de normativa, doncs tot canvia i evoluciona.

El meu agraïment a Rafa Tortosa per facilitar-me tota la informació sobre els artistes fallers en actiu.

el verí del foc 2018

MAPA I. Tallers fallers de la ciutat de Xàtiva. Històric i actual. Elaboració El Verí del Foc

21 15 11

25 9

8 7

22 6

5 20 14 17

4 1 11 9

9 17 20 21 12

16 5 Taller antic / anterior

22 Taller actual 400 m

Ortofoto Base: PNOA 2015 ©INSTITUTO GEOGRÁFICO NACIONAL. Muntatge: rt.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Jaume Garí

Plaça de la Trinitat

Paco Climent

Plaça de la Trinitat

José Rabasa

C/ de Canónigo Cebrián

Antonio Menéndez

C/ Peris

Paco Bolinches

C/ de l’Ensenyança

José Aragonés

C/ de St. Francesc

José Castelló

C/ de Canónigo Cebrián

José Camarasa

C/ de la Reina

José Martínez Mollà

C/ Bosch C/ de Sant Pere C/ dels Hostals

Antoni Grau Tomàs

C/ de les Santes El Sanatori

Ramon Morell

C/ Engai C/ Teresa Jornet Plaça de Bous

Tono Sáez

C/ Cosmógrafo Ramírez

Antoni Grau Cros

C/ de Sant Pasqual

Manolo Blanco

Plaça del Pintor Guiteras C/ Forn del vidre

Paco Roca

C/ Camí de la Bola

M. A. G. Moracho

Carretera de Simat

VACLIVE - IiG

C/ Farjas Polígon Ind. E

Francis Guerrero

C/ Fonteta Nolasco P. I. Novetlè

Xavier Herrero

Manolo J. Blanco

Xavi Ureña

Alfredo Bernat

P. I. l’Estret P. I. Meses C/ José Carchano Polígon Ind. E C/ Botànic Cabanilles Polígon Ind. E C/ Aben Ferro C/ Rafael Lluch C/ Ànimes P. I. l’Estret

Venancio Cimas

P. I. l’Estret

Josep Almiñana

Camí de sant Antoni

Ramon Olivares

C/ de les Santes

P. I. Novetlè

el verí del foc 2018

José Luis Lagardera Ventura Periodista i faller

Sobreviure al taller. La realitat dels artistes locals Si hi ha un lloc màgic al món de les falles, eixe és el taller de l’artista faller. La zona zero on comença tot, on una idea passa després a les mans de l’artista i, finalment, arriba als carrers cada mes de març en forma d’espectaculars cadafals. Però, sabem tot el que hi ha darrere? Com veu un artista el seu espai més personal? Hem xarrat amb alguns artistes fallers xativins, que ens han obert les portes del seu taller, i també, les del seu cor. Un cor que alberga il·lusions i estima pel seu treball, però també preocupació per veure cap on es dirigeix la festa de les falles. El primer que hem volgut saber és com veu un artista l’espai en el que conviu amb ninots de cartró-pedra durant bona part de la jornada. «És el melic del món d’un artista faller. L’úter, on es produeix la feina». Xavi Herrero crea aquesta comparativa per explicar que és el lloc on es crea vida inanimada. Ell passa unes 54 hores setmanals en ell. De fet, per a Xavi Ureña, el seu taller és la seua segona casa. «A partir de desembre, inclús la primera, per les hores que passes en ell». Josep Almiñana ens rep a la seua autèntica casa. O al seu taller. Com preferiu. Per a aquest artista, la vida laboral i la

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Panoràmica del taller de Manuel J. Blanco. Arxiu M. J. Blanco.

personal comparteixen espai. Mentre ens puja al seu estudi, ens explica que aquest és el lloc que ha tingut sempre per a treballar, fent falles o no. «Ací parisc les idees. Ací és realment on més hores passe». Pegant un cop d’ull a la estància, veiem un gran nombre de treballs al voltant, i de records que pengen de les parets, com fotos de la seua dona i el seu fill, o del seu amic Botifarra; dibuixos originals de companys o la primera figura que va pintar amb quinze anys: una granota amb la boca oberta. Des de xicotet tenia clar que volia menjar-se el món. «Sempre he sigut inquiet, i em considere un creador. He tingut la sort de poder treballar en el que m’agrada». Veient l’estat del seu estudi, ens preguntem si a aquest artista de guerrilla li agrada més el caos o l’ordre. «Caos no. Però sóc un poc maniàtic en algunes coses. L’ordre el tinc més a l’hora de fer el treball que en altres aspectes».

En això coincideix la resta. L’ordre, a l’hora de fer falles a un taller, és fonamental. «Si hi ha caos, no es pot treballar. Amb una disciplina de feina, sempre eixirà tot. Encara així hi ha vegades en les que arribes al caos des de l’ordre... però si comences des del caos, és una bomba», ens explica Ramon Olivares. També es considera un maniàtic en aquest aspecte Xavi Ureña: «preferisc que acabem quinze minuts abans de treballar per a netejar-ho tot i deixar-ho perfecte per al dia següent que el caos. Si jo estic pintant no pot estar un dels meus ajudants polint i deixant tota la pols. Crec que en l’ordre ix tot més fàcil i el treball és més agradable». Per a Xavi Herrero, en canvi, eixe ordre s’exemplifica en un element: la seua llibreta. «El caos li’l deixe per als que volen ser artistes i no ho són. Açò al remat és una indústria. Si no hi haguera un ordre jo no podria complir els temps. Per a que tot isca ha d’estar tot ben lligat, tant manualment com mentalment. Moltes vegades em pregunten com puc portar tantes coses alhora i que no se m’obliden els detalls, i és perquè a banda de les dotze falles que faig aquest any porte molts extres, i moltes coses mesclades. El cas és que hi ha que fer una gimnàstica mental, i arriba un moment en que les coses ixen de manera mecànica». Sense ordre, segurament no podria fer de gerent, comercial i administratiu alhora. I en aquest punt entra un altre debat a escena. És l’ofici d’artista faller un negoci? O una vocació? Manolo Blanco assegura que hi ha dos maneres de veure aquesta feina: des d’un punt de vista artístic i des d’un altre empresarial. Que quin predomina en ell? «La part artística. Si fóra per temes empresarials, crec que no em dedicaria a açò. Treballes en el que t’agrada, sí, però des del punt de vista empresarial ha de canviar molt la mentalitat d’aquesta festa per a que siga rentable». En aquesta línia va també Herrero: «el problema d’este negoci és que

el verí del foc 2018

de pagar més. Però cadascú que s’ho mire». «Material, pintura, lloguer, autònom... açò és una rutina que tenen molts negocis. Hi ha mesos que vas més apretat, i ha mesos que vas millor», ens explica Manolo, qui reconeix que qui vol fer diners s’ha equivocat de professió: «et dona per a viure mitjanament bé. Si volguérem fer-nos rics no faríem falles». A Josep Almiñana, en canvi, li agradaria traslladar-se a una nau, però ho veu inviable econòmicament a l’actualitat. «Almenys si vols arribar a viure d’açò. Si vols arruïnar-te, avant. El problema al que anem encaminats és que el client (el faller), no està mirant pèl. Tot val. Qualsevol pot fer hui en dia una falla, però això fa que s’estiga trencant l’origen del que era el monument».

Josep Almiñana a la seua casa-taller. Arxiu J. Almiñana.

no és rentable. Eixa és la realitat. Per a serho hauríem de muntar la meitat del que fem pel mateix preu». I és que a vegades és difícil mantenir l’equilibri entre el volum de treball i els costos que comporta. El jove Xavi Ureña, treballava a casa fins fa un parell d’anys, «però arriba un moment que arriba a ser completament inviable, i cal compartir el lloc de treball en un altra persona». «Una nau com aquesta completament assoles per a mi, amb la quantitat de treball que tinc, seria completament impossible. Lloguer, manteniment, aigua, llum...», enumera Ureña mentre perfila un dels ninots que ompliran de color els carrers de Xàtiva a març. A pocs metres d’ell està Manolo Blanco, que també subsisteix com pot a la seua. «Si estàs en regla fas malabarismes. Perquè a banda de totes les despeses que has de suportat, has de pagar tots els impostos. Açò és com tot, qui està com toca sempre ha

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

I aquest panorama fa que treballar amb més gent a alguns taller siga pràcticament una utopia. Ho és, per exemple, per a Manolo Blanco, que hui per hui treballa assoles. «A l’últim treballador li vaig haver de dir que o se n’anava a casa, o tancàvem del tot. I és dur, perquè eren catorze anys junts. Gent de tota la vida. Continua l’amistat, però no és el mateix. Quan veus que les coses no ixen, és frustrant». Per a ell, sobreviure ja és una gran notícia. «Jo fa dos anys vaig estar a punt de tancar. El pressupost em va baixar fins al punt de que no podia ni mantenir l’hipoteca del taller. Per sort vaig poder menejar-me i anar picant a altres tallers. Però sinó hauríem baixat la persiana. I després a veure què fas, perquè aquesta és la teua vida...». Amb Xavi Ureña col·laboren dos persones més, depenent de l’època de l’any, encara que hi ha fases en que altres companys ajuden per hores. A Josep li van eventualment les col·laboracions específiques, com quan toca polir o dibuixar, «però sempre intente fer el menor nombre de falles que puc per a dedicar més temps a elles. Al remat, no vull que el meu taller acabe sent una fàbrica de falles». Al taller de Xavi Herrero, en canvi, en són sis de mitjana anual.

Xavier Herrero pintant un ninot al seu taller faller. Arxiu X. Herrero.

No es pregunteu si els artistes tenen alguna mena de ritual diari? Doncs hi ha de tot. «Jo tracte de no repetir mai un dia en el procés. Si un dia prepare una figura a pistola, altre empega per fer-ho a pinzell. Intente organitzar-me pel matí el que crec que em donarà temps. Al remat, la falla, té un temps marcat. Ha de quadrar. I a mi això em sembla una faena. Les obres mai finalitzen. Ni quan la plantes, que és quan t’acomiades de l’obra, està acabada. Si plou, si es plena de pólvora dels coets dels xiquets... tot això fa que canvie», explica Josep Almiñana. En això de programar coincideix la resta. «Sempre procurant tindre feina per a no parar. Tal vegada apegar algunes coses hui per a que demà estiguen preparades per al gotelé, o preparar-te alguna cosa per a pintar... El dia que rasques suro, doncs a rascar suro. I el dia que es pinte, doncs a pintar. Ja saps que si et programes la feina les hores condeixen més», assegura Olivares. Manolo

Blanco és dels qui va pas a pas: «primer es munta, després es poleix i després es pinta. Desconnectar d’estar tallant suro i després posar-me a pintar, em costa molt. Vaig sobre el procés. En la mateixa línia. Però no em desagraden eixos tallers en els que es fa tot alhora». Ureña també s’ho planifica en funció del dia: «acabar aquesta peça, fer aquest detall... tal vegada de matí et poses a pintar perquè hi ha més llum i de vesprada és torn de treballar amb el suro». I Xavi Herrero el primer que fa és endollar l’ordinador i comprovar com van els comptes. «Anotar-ho tot en la comptabilitat i veure si hi ha que fer al-

“ ”

Jo tracte de no repetir mai un dia en el procés.

el verí del foc 2018

Xavi Ureña, el més jove dels artistes xativins, pintant un ninot. Arxiu X. Ureña.

“

…arribem a un dels moments estel·lars de l’any, el moment en que es buida el taller i els cadafals omplin els carrers de les ciutats

”

guna factura és el que faig a primera hora. I a les 9 ja comença la meua jornada laboral, fins que acabe». Cal ressenyar que alguns dels espais dels nostres artistes no són excessivament grans, o hi ha d’altres que, sent grans, tenen molta feina i no poden mantenir tot el treball entre les seus quatre parets. «Nosaltres

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

acabem i traguem», explica Ramon Olivares. «Les falles sempre tenen llocs on poder deixar-les. I com a molt es queden les dos últimes, que són les que van directament des del taller». Eixe maldecap també el té Josep Almiñana: «Hi ha que fer una estratègia. Amb Ferroviària, gràcies als seus col· laboradors, puc traure peces quan les vaig acabant. També amb Juan Ramon. És un poc estudiar-ho i quadrar-ho tot per a poder traure-ho tot a temps. M’agradaria estar en un espai més gran, però d’altra banda també t’he de dir que a mi m’agrada patir. Veure’m en problemes forma part de la meua forma de ser. Però al remat un ha de saber on està i fins on pot arribar». La resta també va traguet peces a mesura que va avançant el calendari. I avançant, arribem a un dels moments estel·lars de l’any, el moment en que es buida el taller i els cadafals omplin els carrers de

Ramon Olivares, especialitzat en falles infantils, pintant un ninot. Arxiu R. Olivares.

les ciutats. «Eixa sensació és difícil de definir. Jo senc satisfacció de veure que està tot acabat i de que hem fet un gran esforç per traure-ho tot al carrer. I d’altra banda ganes i el nerviosisme de tornar a començar, perquè el taller buit deixa un regust trist, com si hagués passat un huracà. Tindre el taller buit és una sensació estranya. Aquest treball, almenys per a mi, és com una droga. Enganxa i mai et canses d’ell», explica Ureña. A eixes dates, Blanco reconeix que

acaba cansat. «Ho llançaries tot per la borda. I ni tan sols s’han acabat les falles quan estàs de nou il·lusionant-te en nous projectes. Crec que eixa il·lusió, i més en aquesta feina, és una de les coses més boniques. Quan es crema una falla saps que tornes a començar. A tenir feina. Si fas el que t’agrada tampoc et pots queixar molt». També pensa en el futur Manolo Olivares, que sent alegria de veure que tota la feina s’ha pogut completar, mentre que Xavi Herrero torna

el verí del foc 2018

a emprar el símil de donar a llum: «Ha de ser com el que sent una mare quan perd la panxa. Una certa alliberació i relaxació després de nou mesos de ‘bombo’. Jo en el meu cas li done vida a un grapat de monuments, i quan ixen et lleves un pes de damunt. El taller, com més m’agrada a mi, és buit. Això vol dir que trac i entregue el treball». En Almiñana, eixa sensació de buit cala a les entranyes. «Et sents buit també. Jo el que més valore és el temps, i a eixe treball li he dedicat temps de la meua vida. Quan no estan, és com si et faltara alguna cosa. Els dones amor a les teues peces, i venen a ser com els teus fills. Una vegada ja s’han cremat, tarde en anar al taller un parell de setmanes. És com si estigueres depressiu. Però en breu tornes a motivar-te i a pensar en què pots millorar. Passe més hores al meu taller que al meu llit. Són moltes històries les que visc en ell. El taller acaba formant part de tu. Quan entres, sents alguna cosa per dins». Hi ha artistes que tenen quatre o cinc falles, i d’altres que en fan més de deu i fins a alguna que altra foguera. Hi ha artistes que són més metòdics al seu taller, i d’altres que tenen el cartell de polifacètics. Estan els qui prefereixen la pintura i d’altres que gaudeixen modelant i fent el pas previ al començament de la falla. Hi ha de molts tipus, però tots coincideixen en que la forma de veure les falles ha canviat. En tots els anys que porta Manolo Blanco fent falles, diu que la valoració del monument ha efectuat una transformació. «Abans la majoria de les persones que entraven per la porta tenien com a partida pressupostària principal el monument. Ara, sembla que és lo últim en que pensen els fallers a l’hora de planificar l’exercici. I això es nota». Potser això és el

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

“

Crec que eixa il·lusió […] és una de les coses més boniques. Quan es crema una falla saps que tornes a començar. A tenir feina.

”

que fa que l’ambient al propi taller siga tan irrespirable. I per això és pel que demanen alguna millora de les condicions. Ajudes? Per què no? «Al món del cine hi ha, i es menegen molts diners. Però en aquesta feina, que a més és manual, també es mouen molts. No obstant, no és sols cosa d’ajudes. La mentalitat fallera també ha de canviar per complet». Però si no canvia i un dia hi ha que tancar la paraeta, com diu Josep Almiñana, «doncs la tanquem i prou. Jo en això mai he tingut por. Es poden fer mil coses. I si les falles no existiren? Què faríem?». Tal volta si aquestes reivindicacions acabaren en bon port, a un artista no li ofegaria tant el fet de ser autònom, Tal vegada podria adquirir una nau més gran i agafar més volum de treball, o simplement deixar de fer números constantment per aplegar a sobreviure. Tal vegada, el món faller, se n’adone de que han de deixar de condemnar a mort l’ofici que fa possible que cada any hi haja cadafals plantats als carrers de les nostres ciutats.

Manolo Sanchis Ambrós Coordinador Revista Cendra

La ciutat de les naus Primers apunts

Este gust i instint popular de l’ornamental i l’escenogràfic a l’aire lliure és inseparable de les festes dels carrers a la ciutat de València, que al llarg de la seua història va crear l’ambient propici per a la proliferació de professionals dedicats al que hui denominaríem cultura de l’oci, els quals compaginaven les seues especialitats amb la realització de carrosses triomfals, arcs al·legòrics, cadafals així com gegants i capgrossos, que eren encarregats per confraries, el propi ajuntament o, simplement, particulars que realitzen algun tipus de festa del carrer. Estos artesans, principalment pertanyents al gremi de Fusters, que durant estos anys no sols pertanyen els fusters de gros2 i els fusters de fi3 sinó també imatgers, escenògrafs i pintors, i són tots ells l’embrió dels que hui coneixem com a 1

Este treball no pretén fer un inventari exhaustiu de les naus dedicades a la construcció de les falles, només és un repàs d’aquelles que la memòria encara no les ha oblidat. Fuster de Gros es designa als fusters que construïen portes, finestres i mobles d’escassa qualitat. Fuster de fi són els que fan productes de qualitat.

el verí del foc 2018

artistes fallers. Este nom respon únicament a l’entorn on desenvolupen la seua tasca i el producte que realitzen, ja que si ixen de la seua ubicació geogràfica es classifiquen, simplement, com a artistes plàstics. No caurem en els tòpics de València terra d’artistes, ni parlarem de les excel·lències de la terra. La realitat és que la ciutat crea uns condicionants relacionats principalment amb el que hui coneixem com l’oferta i la demanda, motivada per la tradició lúdic-festiva, tan arrelada a la capital del Túria, de la qual es fan eco abundants historiadors i especialistes que destaquen, pràcticament des de 1608, esta característica que fan València com una ciutat singular. Els primers noms que ens arriben des del passat apareixen a la fi del segle xviii, són Joaquín Domènec i Antonio Burrell, per la coneguda realització d’un Colós de Rodes que tenia 15 metres d’altura, on la fusteria fou feta per Antonio Burrell.

“

trobem altres artesans que compaginen la seua activitat principal amb la construcció de carrosses i falles

”

El pintor i escultor Antonio Cortina Farinós, que planta nombroses falles entre 1860 i 1880, les construeix en diversos locals de la ciutat, entre ells el del carrer Campaners. També Rafael Sanchis Arcis i Ramón Stolz fan falles a uns tallers dispersos per tota la ciutat. 4

Un dels primers tallers que apareixen ressenyats és el de Juan Sena al carrer de Dalt de l’Alfòndec, on el 1856 va realitzar, segons les cròniques, una falla per al carrer de Dalt. Un altre que tenim referència en el segle xix és el taller del cèntric carrer d’en Llop, on estava el conegut el Nano d’En Llop. Lloc on Francisco Olaria Coqui tenia la seua casa-taller, en el qual realitza caretes de cartó per a carnestoltes, ninos, betlems i adorns per a carrers i places, productes amb què va aconseguir un important reconeixement a la València del segle xix. En este període trobem altres artesans que compaginen la seua activitat principal amb la construcció de carrosses i falles, com és l’escultor Marià Garcia Mes Marianot que, des del seu taller a la contornada del carrer Corona, construïx nombrosos cadafals; o Jose Vives El tio dels mastegares, que tenia el taller entre els carrers Juristes i Cavallers, lloc on solien anar molts fallers i artesans de l’efímer per a comprar-li les mastegares que després utilitzarien per a la confecció de les falles4. A finals del segle xix i a principis del segle xx, les falles inicien una lenta transformació gràcies a grans professionals com Carlos Cortina, conegut en tota la ciutat com a Míster tatxa, taller del qual, als voltants de la cèntrica plaça del Mocadoret, ixen desenes de col·laboracions per a falles, carrosses i arcs triomfals. Una de les seues obres més assenyalades és el Pavelló municipal de la Fira de Juliol de l’any 1906. L’any 1900 es construïx el Tio Nelo, una figura de 15 metres, amb la participació d’un grup de jóvens artistes pertanyents al Cercle de Belles Arts, entre els que estan Antonio Fillol, Francisco Boví, Ramón Stolz i Vicente Vives. La figura es construïx, d’acord ambla seua dimensió, als terrenys de la plaça de

Pérez Contel, R. (1995): Ninot de Falla, Albatros Ediciones.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

bous de la ciutat, local en què es construïxen en més d’una ocasió, falles i carrosses per a la Fira de Juliol. A començaments del segle apareix el taller de decoració de València Arts&Crafts, del qual formaven part l’escultor Vicente Benedito, Amadeo Desfilis i Tadeu Villalba, tots ells molt coneguts en la societat valenciana per les seues decoracions i les seues falles. El taller estava situat a l’eixample de la ciutat, al carrer Gravador Esteve núm. 19, molt pròxim a la zona d’expansió urbana, prop del mercat de Colón, i no massa lluny dels solars en els que s’estava construint l’Exposició Regional de 1909. És, en este moment, quan apareix en la nostra història un xiquet de 8 anys, el qual canviarà el concepte professional i crearà la Ciutat Fallera, però això tardarà quasi seixanta anys. Este xiquet acudix amb son pare, Regino Mas Soler, al taller de decoració per a sol·licitar treball, on el xiquet Regino ajuda a son pare en la construcció de l’Exposició Regional netejant els pinzells i mesclant colors. És precisament, als inicis del segle xx, quan la festa inicia el seu recorregut per a convertir-se en la primera festa de la ciutat, desplaçant a un segon pla els carnestoltes, la festa del Corpus i la Fira de Juliol, i on s’inicia, també a l’uníson, les necessitats estructurals per què els professionals dedicats a la seua construcció pogueren tindre espais per a la realització dels seus treballs. Però el camí serà llarg, com hem dit un poc més amunt, tardaria més de seixanta anys. A la dècada dels anys trenta apareix el concepte professional i, per primera vegada, apareixen anunciats a l’anuari de 1932, Álbum Fallero, una vintena d’artistes fallers. Anuncis en què es mesclen els domicilis particulars junt els dels tallers, informació amb la qual és molt difícil d’ubicar els seus llocs de treball. Només s’anuncien els tallers dels germans Guillot al carrer Corona 20 i al carrer d’Àngel Guimerà, 31, obradors als

quals acudix, abans de la guerra, Ismael Bulls Ferrero Ismaelet. En esta època, els artistes canviaven de taller quasi tots els anys inclús els que tenien una casa estudi, ja que les falles normalment no es podien realitzar per les seues dimensions. Entre els llocs que es construïen, ens arriba informació dels edificis de l’antiga Exposició Regional, en concret entre 1928 i 1929, a l’edifici conegut com La Tabacalera, lloc en què Carlos Cortina va realitzar algun dels seus treballs més voluminosos; els pòrtics del palau dels Comtes de Parcent, enderrocat el 1966; i en infinitat de portals, porxes d’edificis i solars abandonats. També arriben a les nostres oïdes nombroses llegendes urbanes de llocs on es construïxen falles: davall d’un arc del pont de la Trinitat, als baixos del Mercat Central, als locals de l’estació d’Aragó, a unes quantes naus abandonades pròximes a l’escorxador Municipal o inclús en alguna ermita dessacralitzada, en el hui carrer de Màlaga de València així com als refugis de la Guerra Civil i a cines i teatres abandonats. El desenrotllament dels festejos en les dècades dels anys quaranta i cinquanta, suposa un increment de les necessitats dels artistes, temps en què naix una consciència col· lectiva, capitanejada per Regino Mas, que veu la consolidació de la professió com a tal, després de més de trenta anys. El 1942 ens trobem Vicente Tortosa al taller de Vicente Marín, situat al solar ocupat hui en dia per l’Hotel Astoria, en el que construïx la seua primera falla infantil per a la demarcació de Cadis-Dénia. Cal recordar que, fins el final dels anys seixanta, gran part dels tallers iniciaven el seu treball durant el mes d’octubre, ja que molts professionals es dedicaven a la construcció de carrosses i estands de fires durant mig any i, a la resta, es dedicava a les falles.

el verí del foc 2018

ron pocilgas o establos, y menos mal si resultan capaces. La falta de espacio obliga a aprovechar hasta los rellanos de las escaleras. Esta situación de falta de locales amenaza con asfixiar la expansión artística y monumental que cada vez más exige la fiesta. ¿A quien compete hallar solución a esto? Los artistas que tantas veces han dado prueba de darlo todo por Valencia, merecen que Valencia les de algo a ellos. Talleres amplios, capaces, para seguir superando su labor, pero en condiciones fáciles, para que no ocurra que terminen sangrando aún más los presupuestos de las fallas»5.

1940-1990

Taller de l’artista faller Regino Mas. Arxiu Manolo Sanchis.

El circuit ho feien diverses colles de fusters, pintors, tallistes i escultors, els quals, una vegada passades les falles valencianes, iniciaven el recorregut pel sud de la península pujant després d’uns mesos a Madrid i Valladolid i continuaven el seu recorregut fins a la Corunya i Sant Sebastià per finalitzar el cicle en les festes del Pilar de Saragossa. Com diem, la consolidació i l’increment desmesurat dels festejos planteja noves necessitats, reduint-se, any rere any, la temporalitat i exigint quasi una dedicació exclusiva que provoca el fi de la itinerància i la necessitat de tindre uns locals en condicions. Este incipient problema es veu reflectit en la premsa del moment: «Los talleres falleros, en un noventa por ciento, son anti-higiénicos. Algunos fue5

Un dels primers tallers que es coneixen en este període és la casa taller de Regino Mas, ubicat a l’avinguda de Burjassot 119, davant de la fàbrica de la Ceramo, just darrere de l’antiga estació del trenet de Marxalenes, i que va ser enderrocat a principis del segle xxi. A este taller, Regino va construir part de les seues grans falles, ja que en la Ciutat Fallera no en va realitzar cap.

“

«La falta de espacio obliga a aprovechar hasta los rellanos de las escaleras»

”

Durant estos anys hi ha diversos nuclis en què es concentren artistes. El primer és la zona de Marxalenes (veieu mapa I), als voltants del hui carrer del Doctor Oloriz, molt pròxim al centre històric de la ciutat, situ-

Extracte d’un article sense signar. El Cohet,núm 21, 1965.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

ació que afavorix el trasllat per a la plantà. La ubicació era entre els carrers del Pla de Saïdia, del Doctor Oloriz, de l’Avinguda de Burjassot i del Doctor Peset. El primer grup d’artistes es trobava als solars ocupats en l’actualitat per l’Escola Oficial d’Idiomes. El lloc es denominava, col·loquialment, El Rancho Grande, locals destinats, en el seu origen, a guardar el bestiar abans de ser traslladat a l’escorxador que s’hi trobava molt prop. En ell convivien, en distints períodes, diversos artistes com Alfredo García Albarrasí, Federico Páez Cap de Borla, Fernando i Vicente Roda, Arturo Martínez El Patas, pare i fill. No molt lluny d’allí, al carrer del Doctor Oloriz, a l’encreuament amb el carrer de Fabián y Fuero, estava el taller de Miguel Esteban El Medallas, local en què, després de la seua defunció, va estar José Jarauta Pepo, qui després d’un temps es va traslladar a la localitat de Xest, Fede Ferrer i Dual de Estopiña. A pocs metres, al Camí de Marxalenes o d’Olba hi havien uns quants tallers, en els qual es trobaven a distintes èpoques: Daniel Guillot, David Talls y Salvador Guaita, abans de traslladar-se a la Ciutat Fallera, i José Bartolomé. També Enrique Sánchez Talens s’hi trobava en el número 32, on a l’actualitat és una guarderia. Paco Esteban i Agustín Villanueva, estaven al taller que va ocupar durant diversos anys Vicente Almela, fins al seu trasllat definitiu a la Ciutat Fallera. El local es va tornar a ocupar per Vicente Dements fins el seu enderrocament. Entre el carrer de Màlaga i el carrer de l’Alqueria de l’Estrela hi havia una ermita abandonada, en la que treballava l’artista Iranzo, El local va ser enderrocat a la dècada dels anys huitanta. Un dels locals més significatius de la zona és la casa-taller de Juan Canet Bonora. Taller en què Juan Canet, junt amb Juan Martínez

“

Una altra de les concentracions d’artistes […] van ser els locals de l’Hospital Provincial

”

Melero El Sandalio, van realitzar gran part de les seues falles infantils. El taller va ser enderrocat després de la mort de l’artista al novembre de 2011. El solar resultant està ubicat a la part posterior del complex cultural de Bombas Gens. Al mateix barri, a finals dels anys noranta, ens trobem en el carrer de la Fragata núm. 8 a Miguel Santaeulalia i al Carrer del Cuirassat a Miguelin Santaeulalia. A la zona del carrer Sagunt, en el carrer del Poeta Monmeneu, estava el taller de Vicente Pallardó abans del seu trasllat definitiu a Torrent i, al carrer de Sant Guillem, l’artista Nicolás Rosales. Molt prop d’allí, trobem en l’actualitat el taller de Víctor Valero, David Moreno i Ana Ruiz. I en el mateix barri, al carrer de Molinell, pròxim al carrer d’Alboraia, estava situat el taller dels Germans Fontelles. Al carrer de Sagunt, en els locals del cine–terrassa d’estiu Barcelona, van conviure a distintes èpoques Abel Monteagudo, Moisés Alarcón, Vicente Torres, Miguel Garcia i Alfredo Demets. Tornant al nostre recorregut inicial, direcció Burjassot, ens trobem una altra vegada amb el taller de Regino Mas i, molt prop, al carrer Florida el taller de Vicente Lluna. Una altra de les concentracions d’artistes, abans del trasllat a la Ciutat Fallera, van ser els locals de l’Hospital Provincial, ubicat entre els carrers de Guillem de Castro i de l’Hospital, abans de l’inici del seu enderro-

el verí del foc 2018

MAPA I. Zona Marxalenes - La Saïdia (València). Elaboració pròpia. Ortofoto Base: PNOA 2015 ©INSTITUTO GEOGRÁFICO NACIONAL. Muntatge: rt.

cament el 1963, on només es va salvar de l’enderrocament part del conjunt, que fou declarat Monument Històric Artístic Nacional al novembre de 1963. Després va inaugurat, el 1962, el nou Hospital situat en l’avinguda del Cid. En estos locals es refugien nombrosos artistes mentres es construïx la Ciutat Fallera, entre els quals està José Barea Sánchez, qui construïx en este local la Torre Eiffel degut a les seues grans dimensions i té un altre taller al carrer Joaquin Costa de Xirivella, on construïx la falla Exposició de 1966. També construïxen falles en este lloc José Martínez Mollà, Manolo Guinart, José Llorens Soler Llorenset, Vicente Luna Cerveró, Ricardo Rubert, els germans Ferrer, Manolo Viguer, Secundino March, Fernando i Vicente Roda, entre altres. Des d’estos locals tan cèntrics, van eixir nombroses obres que hui en dia són conegudes per tots com la Torre Eiffel, La Maja-deria per a l’Av. Oest el 1964, Gat per llebre en 1964 i la falla d’Exposició de l’any 1984. Gran part d’este grup d’artistes, van ser un poc més tard, els primers inquilins de la Ciutat Fallera. A la dècada dels anys cinquanta i seixanta, ens trobem tallers per tota la ciutat. Entre els llocs descoberts que inclús apareixen en el record dels hui artistes jubilats i llavors aprenents, ens trobem els següents. El primer és al camí d’Arrancapins o camí vell de Torrent, hui carrer d’Àngel Guimerà,

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

TALLERS FALLERS 1 El Rancho Grande 2 Guaita Piles 3 Miguel Esteban 4 José Bartolomé Sánchez Talens 5 Vicent Pallardó 6 Demets Vidal 7 Magatzem de peces, carrosses i motles 8 Vicent Almela Miguel Esteban Agustín Villanueva 9 Juan Canet Bonora 10 Miguel Santaeulalia 11 Miguelín Santaeulalia 12 Pedro Rodríguez 13 Nicolás Rosales 14 Victor Valero 15 David Moreno 16 Abel Monteagudo Alfredo Demets Miguel Garcia Moisés Alarcón 17 Vicente Lorenzo

Instal·lacions del molí dels Frares, zona de l’horta de Campanar o hi ha una concentració de tallers fallers.

entre els números 33 i 35, on existia el quarter de la Guàrdia Civil d’Arrancapins, el qual tenia un jardí a la part davantera amb una tanca, lloc en què es muntaven les carrosses i s’assecava el cartó. En este lloc van concórrer diversos artistes, entre ells, Gori Gallego i José Codoñer. El quarter es va enderrocar als anys setanta. Al carrer de l’Olivereta, als anys seixanta, tenia el taller José Martínez Mollà, abans d’anar-se’n als locals de l’Hospital i després a la Ciutat Fallera. Un altre que ens arriba és el de Modesto González, ubicat als voltants de la rotonda de Sanchis Guarner, a l’altura de l’avinguda de Peris i Valero i de l’avinguda del Doctor Waksman. A la zona de l’Albereda, al carrer del Pintor Peidró, estaven Juan Huertas, Blas Soler, José Alaman, en 1957 i on acudixen d’aprenents Antonio i Ramon Ferrer. Després de la riuada es traslladaren al carrer del Poeta Monmeneu, taller a què acudien dos coneguts artistes en l’actualitat: Alfredo Ruiz i Jesús Ovejero. No massa lluny, a l’Avinguda de la Constitució, a l’altura de Sant Miquel dels Reis, hi ha una nau en què van estar Fernando Urios i Hernan Cortés. Mirant el Monestir, al carrer

de José Guarner, sense número, hi ha una nau col·lectiva en què han passat Rafa Ferrando, Eugenio Burriel, Javier Álvarez Javito, Demets i Fernando Urios. Als els pobles de Bonrepòs i Benifaraig, enmig de l’horta, han conviscut en distintes èpoques Pepe Henche, José Llopis i Vicente Lorenzo, els quals construïxen la falla Na Jordana. També Eugenio Burriel i José Bartolomé han sigut inquilins d’estos locals. Als locals de la Fira Mostrari, que donen a la zona del carrer del General Elio, entre 1959 i 1961 van estar els germans Ferrer, els quals es van traslladar a l’avinguda de Peris i Valero, a l’altura de les vies del tren. A la zona del port també hi havien unes quantes naus. Una d’elles, a l’altura del desaparegut Canòdrom, a l’avinguda del Port número 129, van estar els germans Sánchez. Salvador Debón, Vicente Tortosa i Rafael Raga estaven a la zona del carrer de Berenguer, i Juan Bautista Perales en les que hi havien unes quantes naus industrials abandonades, com la d’Ignacio Ferrando i Agustín Torralba, en la qual existix, en el seu interior, un refugi de la Guerra Civil. En esta zona, en

el verí del foc 2018

MAPA II. Zona Campanar. Molí dels Frares (València). Elaboració pròpia. Ortofoto Base: PNOA. 2015. © IGN. Muntatge: rt.

la zona del carrer poeta Mas i Ros, a la plaça del Pintor Lozano Peris núm. 9, estava el taller de José Maria Alares. A l’altre costat de la ciutat, a la zona en què hui està situat el centre comercial Mercat de Campanar prop del riu, hi havien unes naus que assecaven pells, junt amb altres abandonades, on es dipositava el bestiar, ja que l’escorxador municipal estava molt pròxim. En esta zona van estar Alberto Rajadell, Juan Igualá i Salvador Santaeulalia i el seu fill Miguel. No es pot obviar, en este punt, un dels enclavaments ubicats enmig de l’horta de Campanar. En concret, al camí de la Partida de Dalt (veieu mapa II), hi ha una antiga bàscula i molí que s’hi troben rodejats per unes deu naus de distintes grandàries, en els que han conviscut nombrosos artistes en distintes èpoques. Entre ells cal destacar a Miguel Santaeulalia, Alberto Rajadell, Iranzo, Emilio Miralles, Miguel López Montserrat, Juan Igualá, Giménez Zafrilla, Vicente Albert García, Ángel Gómez, Miguel Herrero o José Luis Esteban El Rochet. En este lloc, Miguel Santaeulalia treballa, entre 1994 i 1996, després de vendre la nau de la Ciutat Fallera. El 1997 es trasllada a la zona de Benaguasil, on en l’actualitat existixen, i han existit, nombrosos tallers d’artistes.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

TALLERS FALLERS 1 Emilio Miralles J. L. Esteban El Rochet Triviño 2 _ 3 _ 4 Miguel Santaeulalia Alberto Rajadell 5 _ 6 Vicent Albert García Ángel Gómez 7 Miguel López Montserrat 8 _ 9 _

Les característiques d’esta zona, tret d’algun taller, és que hi ha certa rotació entre els inquilins de les naus.

La Ciutat Fallera El desenrotllament dels festejos fallers a les dècades dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, en què les falles augmenten amb un percentatge superior al 25%, suposa una crida per als especialistes i professionals artesans, vinguts de sectors com la ceràmica, la fusteria industrial i la decoració, els quals s’incorporen al món festiu d’una forma definitiva i que suposa un increment d’artistes que fa necessària la millora dels centres de treball, ja que la majoria no disposa d’unes condicions dignes per a realitzar les seues obres. Esta situació, junt el moment de desenrotllament econòmic del país, és arreplegada pel aleshores president de l’associació, Regino Más, qui es convertix en l’autèntic impulsor del projecte denominat Ciutat de l’artista faller. CIARFASA. Regino és coneixedor del sector, doncs sap les possibilitats del mateix, i veu la necessitat de crear un polígon artesanal, igual que d’altres ja existents a Itàlia i als Estats Units, en el qual es poguera, ja no sols treballar per a la construcció de falles, sinó també en la realització de decorats cinematogràfics i elements festius. La idea no era nova, ja que des dels anys cinquanta s’havien intentat organitzar diversos projectes semblants, mitjançant la Cooperativa Artesana d’Artistes Fallers, fundada exclusivament per a dur a terme el projecte l’any 1952, junt a l’Obra Sindical de Cooperació6 i no que donaren els resultats esperats. Tirar endavant el projecte no va ser una tasca fàcil de resoldre. En ell col·labora, des del primer moment, la comissió tècnica d’Urbanisme de l’Ajuntament de València, i s’involucra des dels inicis directament, el llavors alcalde de la ciutat, el senyor Adolfo Rincón de Arellano (19106 7

2006). Un interés que li és reconegut, anys més tard, anomenant-lo, a la fi de 1965, President d’Honor del Gremi d’Artistes fallers7. El primer problema va ser la cerca dels terrenys i la seua ubicació, ja que calia complir diversos requisits indispensables. Primer, no podia estar a més de tres quilòmetres del centre urbà. Segon, tenia que estar dins del terme municipal de València, i tenia que comptar amb una superfície entre els cin-

“

Regino, coneixedor del sector, veu la necessitat de crear un polígon artesanal

”

quanta-cinc mil i els cent mil metres quadrats. A més, després de la riuada del 1957, era preferible que els terrenys estigueren a una superfície que mai haguera sigut inundada per les crescudes del riu Túria, com el cas de la Zona de Marxalenes, la qual estava part d’ella en lloc inundable. Entre les diverses propostes que es van valorar a l’àrea metropolitana, una d’elles fou prop de l’actual avinguda del Cid, a les proximitats del parc de l’Oest. Finalment, es va triar la segona solució ubicada al Pla de Sant Bernat, a la zona de Benicalap, amb una superfície de noranta-un mil quatre-cents deu metres quadrats. La zona estava pròxima al taller de Regino Mas i a altres existents en la zona de Marxalenes. La ubicació es va mantindre en secret, fins que no es van fer efectius els setze milions

Llibre d’actes del Gremi d’Artistes Fallers, 31 de març de 1953. Las Provincias, 7 de desembre de 1966.

el verí del foc 2018

de pessetes, a l’agost de 19648. Es va col·locar la primera pedra del projecte per Gloria Samper, esposa del llavors ministre d’habitatge i representada en l’acte per Isabel Castelvi, esposa del llavors alcalde de València, Adolfo Rincón de Arellano. El que va ser una idea, en un principi modesta, va passar a ser un important complex d’edificacions amb 1.103 habitatges subvencionats i amb més de quaranta naus industrials així com el museu d’art faller, l’escola professional i l’església; tot açò amb un cost superior als dos-cents milions de pessetes de l’època, segons projecte de Manuel Muñoz Monasterio i Salvador Pascual. Lògicament, tal inversió va necessitar suports oficials, com els del llavors ministre d’habitatge Martínez Sánchez-Arjona (1905- 1979). Donada l’envergadura del projecte, es va constituir ‘una societat mercantil CIARFASA,9 abreviatura de Ciudad del Artista Fallero S.A, al juny de 1963, i que fou presidida per Juan Bautista Fenollar Martínez. L’empresa és l’encarregada de coordinar tots els tràmits necessaris, perquè el projecte arribe a bon port. Van ser anomenats com delegats de la institució gremial Regino Mas i Salvador Debón, este últim anomenat en 1967. És precisament el gegantisme que adquirix el projecte, el que li fa perdre el seu esperit inicial, modificant-lo en diverses ocasions, inclús amb paralitzacions de l’obra, situació que li ocasiona un profund disgust al mateix Regino Mas, que lluita amb tota la seua força per a adreçar-ho inclús veient-se obligat a donar explicacions en diverses ocasions, als interessats. És el 2 de Novembre de 1964, en la seua última assemblea com a president del Gremi 8 9

“

El que va ser una idea modesta va passar a ser un important complex d’edificacions

”

Faller, en la que Regino Mas informa de la difícil situació i els problemes que rodegen al projecte, «Ya que los organismos oficiales no han concedido ningún donativo, ni ofrecimiento de cantidad, teniendo que los artistas usufructuarios hacerse cargo de la deuda, pasando a la propiedad de cada uno de ellos» Este mateix any, Regino es compromet amb l’Ajuntament, en què si el projecte contínua avant, es faran càrrec de la realització del betlem de la ciutat, i que dit treball estaria sufragat per CIARFASA amb la quantitat de 30.000 pessetes; el gremi amb 20.000 i el mateix Regino amb 10.000. L’obra va ser construïda durant sis mesos per gran part dels inquilins de les futures naus. El 25 de novembre de 1965, és quan don José Fenollar Donet, en qualitat de secretari del consell d’administració de CIARFASA, oferix en carta remesa al Gremi, una possible solució per a la represa de les obres10. En ella es planteja la cessió dels terrenys al Gremi, o als agremiats, per a construir les naus, ja que resulta impossible realitzar les pretensions de construir entre altres coses, un Casino, Casa Gremial i Escola d’Artesans.

“La ciudad del Artista Fallero sigue su Marcha” de J. J., Levante 1964. CIARFASA la composen Juan Bautista Fenollar Martínez, president; José Fenollar Martínez, vicepresident; José Fenollar Bonet, secretari i els vocals: José Blasco Bonfria, José Meliá Vila, Fenollar Martínez i Regino Mas Marí. El president del consell d’administració fou José Fenollar Martínez. Carta de data 25 de novembre de CIARFASA al Gremi de Artistes Fallers.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

MAPA III. 1a Ciutat Fallera. Benicalap (València). Elaboració pròpia Ortofoto Base: PNOA. 2015. © IGN. Muntatge: rt.

Les obres van estar paralitzades durant un temps i és precisament un dels iniciadors del projecte11, Juan Bautista Fenollar Martínez, el que es compromès, posant en risc el seu patrimoni, a finalitzar tot el que havia començat. Per a això se subscriu un crèdit, de seixanta-sis milions de pessetes i concedit pel Banco de Crédito a la Construcción, signat a l’Ajuntament de València i amb l’assistència de José Izquierdo Santonja en representació del banc, Adolfo Rincón de Arellano com a alcalde i Juan Bautista Fenollar com a constructor.

I-II-III Distintes fases executades TALLERS FALLERS 1-2-3 Plantes baixes de les finques convertides en menuts tallers fallers

El promotor del projecte, Regino Mas, no va poder estar present a causa de l’accident que patia mentre treballava en 11

“Regino Mas y la ciudad del artista fallero” de Juan José Pérez López, Levante Extraordinario Fallas 1969.

el verí del foc 2018

“

La ciutat fallera va continuar el seu camí i va adquirir la forma que hui coneixem en tres fases

”

el seu taller. Va escriure, des del seu llit, unes paraules que va llegir Benito Sáez, sotssecretari d’ordenació econòmica: «De todos es conocido que el artista fallero, ese pivote esencial sobre el que giran nuestras manifestaciones josefinas, esos monumentos artísticos que fueron declarados con sus fiestas de interés nacional, ve cada vez más agudizado el problema de hallar sitio adecuado para la ejecución de su obras artísticas. Los locales inadecuados, inaptos para estas finalidades, los alquileres exigidos, las dificultades inherentes a sus dimensiones, etcétera, constituían obstáculos, que sólo el ingenio y la paciencia del artista, conseguían superar casi milagrosamente. Cuando ya prácticamente, se está dando cima a la obra, y el momento que en Valencia y sus fallas tienen con esta realización, un nuevo motivo de satisfacción, no sería justo si no me extendiera, aunque someramente, en un capítulo de sentidas gracias: A nuestro Alcalde, Doctor Rincón de Arellano, que con su aliento y acogida hizo posible que los iniciados promotores pudieran poner sus sólidos cimientos. A cuantos iniciaron la promoción con su intuición y fino instinto, y de manera es12

pecial a la familia Fenollar; a la Delegación Provincial Sindical; al Ministerio de la Vivienda; a la Caja de Ahorros y Monte de Piedad; al Banco de Crédito a la Construcción y a su director, don Jose Vicente Izquierdo Santonja; a los trabajadores, y a todos cuantos contribuyeron a hacer esto realidad, que queremos sea orgullo de Valencia. Y nuestro deseo permanente de servir a Valencia y a sus fallas»12. La ciutat fallera va continuar el seu camí i va adquirir la forma que hui coneixem en tres fases (veieu mapa III). La primera amb 50 naus, una segona amb 9 i una tercera on completa el format actual, de 6 noves naus.

“

Juan Bautista Fenollar Martínez es compromès a finalitzar el projecte

”

Entre els primers inquilins del carrer de Sánchez Arjona ens trobem a Bartolomé Grau, qui una vegada retirat, es va llogar a Juan García Marqués i al seu fill Juanjo García. La nau es va incendiar el dia 18 de març de l’any 2000. El local de José Vidallac va passar a Miguel Santaeulalia i, este últim, li la va vendre a Manolo Martin en la dècada dels huitanta. Es completa el bloc amb Fernando Roda i Joaquín Dolz, llogades en distintes èpoques a Fede Ferrer i Jordi Palanca. La poma es completa amb Manolo Castellano, que li la va vendre a Manolo Martin igual que la nau d’Ortiz. El local de Manolo Guinart, en el que està a l’actualitat Manolo Guitar-te i el del

“Regino Mas y la ciudad del artista fallero” de Juan José Pérez López, Levante Extraordinario Fallas 1969. Extracte del discurs llegit per Benito Sáez en substitució de Regino Mas.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Alfredo Ruiz i Francisco Tomàs davant els terrenys adquirits per a la construcció de nous naus per a la instal·lació dels seus obradors. Arxiu Manolo Sanchis.

cantó, d’Enrique Viguer, que està Manolo Algarra. A l’altre bloc del mateix carrer, junt amb la nau doble de Regino Mas, la qual va estar ocupada a l’exercici 1966/67 per José Barea Sánchez, any que es va construir la Falla Municipal de La Bota i parcialment ocupada l’exercici 1967/1968 per José Azpeitia i José Ballester, on van construir Coqueteries. Després entraren els Germans Sánchez fins la seua jubilació, que va ser ocupada per Toni Sánchez, el qual va estar

fins a l’incendi de la mateixa, el 19 d’octubre de 2003. Hui en dia estan ocupades per l’Escola professional i una Cooperativa de venda de primeres matèries. Es completa amb la nau de Pascual Gimeno Torrijos, ocupada durant molts anys per Salvador Gimeno Navarro. A l’actualitat és un saló polivalent, on es realitzen exposicions i actes culturals. Les naus confrontades són dels coneguts artistes Vicente Lluna i Salvador Debón, comprada esta última per Vicente Lluna a la

el verí del foc 2018

MAPA IV. 2a Ciutat Fallera. Casetes del Salao (Burjassot). Elaboració pròpia. Ortofoto Base: PNOA. 2015. © IGN. Muntatge: rt.

dècada dels anys huitanta. A la part posterior, es troben les naus d’Antonio Vidal Villarroya To, qui després de la jubilació es va establir José Bartolomé Navarro i després Santiago Rubio Andrea, fins a la seua Jubilació. Es completa el bloc amb els locals de David Guillot i Cotanda, esta última ocupada per María Caridad Pinto Ferrer i Daniel López. Al carrer de la Marquesa de Paterna del Camp ens trobem, en el primer bloc, el taller de José Martínez Mollà i Manolo Martínez Areal El potes, ambdós hui utilitzats per Manolo García Ramírez. El número 24 va ser, en els seus orígens, de Vicente Tortosa Biosca i després de Salvador Guaita Piles i el 22 de Gaspar Jaén, en el qual va estar durant alguns anys Manolo Martin i a l’actualitat és un taller de teatre. Continuant el carrer, apareix en el número 20, el taller de Manolo Viguer; el 18 dels germans Ferrer; el 16 José Gramage i Francisco Tomás i, el del cantó, el de Julián Puche, en el que va treballar durant alguns anys Luis Martínez Canuto fins que va tornar al cap d’un temps Pepe Puche i a l’actualitat l’ocupa Juan Carlos Borrás.

Zona on no es va poder construir TALLERS FALLERS 1 Vicente Lorenzo i fill 2 _ 3 Santiago Rubio Miguel Balaguer José Triviño Jordi Palanca 4 Joaquin Clavillo Xavi Bonilla 5 Francisco Carrasco y Miguel López

L’últim carrer del polígon és el de Carles Cortina, en la qual s’hi troben les naus de David Cortés, Salvador Guaita, Mario Lleonart, i Vicente López Gallego, hui de Manolo Algarra.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Davant d’elles, als números parells ens trobem a José Ballester, a una nau que va estar un any Agustín Villanueva. La nau núm. 14 va ser, en els seus orígens, d’Alfonso Ginés Collado, la qual va patir un incendi en els anys huitanta i la va adquirir José Esteve Mares, i el número 13 dels germans Devís, a l’actualitat de José Devis. Es completa el carrer de Carlos Cortina amb les naus de Juan Roig Arnal, ocupada per un taller de cotxes, José Luis Pérez Abad El Novel i l’última de Carrozas Sánchez. El carrer Vicente Canet tanca el polígon amb catorze naus que van en espai, de menys a més. La primera és la de Salvador Gimeno, a l’actualitat ocupada per Javier Álvarez Salinas i altres per David Cortés, i J. Pascual Pepet, en la que va estar en els noranta, Rafa Ferrando. Ricardo Carretero, Ángel Azpeitia, Francisco Ribes, Pepe Azpeitia, Alfredo García Tormo, Vicente Barea, Vicente Agulleiro completen les naus a més de les cinc últimes que pertanyen a un sol propietari, Fenollar. En elles han estat en distintes èpoques Francisco i Ramón Espinosa, Agustín Villanueva, Enrique Garcia, Salvador Guaita i, des de fa més de 20 anys, els artistes Latorre i Sanz.

“

La Cooperativa d’Artesans Fallers i Afins va comprar 20 fanecades d’horta al terme municipal de Burjassot per a construir 20 naus per a sengles artistes

”

La segona fase El 25 d’octubre de 1976 es constituïx la cooperativa denominada Artesans Fallers i Afins, que compra tres mil sis-cents metres quadrats propietat de de Vicente Almenar i Almenar. Els terrenys són els que donen a l’actual carrer del Foc, on es construïxen nou noves naus on instal·len el seu taller: Juan Carceller El Francés, que després de la seua jubilació passa a mans de Vicente Almela; Salvador Gimeno Navarro; Manuel Martínez Mollà, nau en què des de la seua mort el 1993, han treballat Manolo Martin, Paco Olivares, Juan Valencia i Francisco Giner, i que a l’actualitat és un rocòdrom; Alfredo Ruiz Ferrer; els germans Monleón; la família Carreter; Pablo Jesús Ovejero Galindo, en el que l’any 1990 va estar Agustín Villanueva; José Ramón Espuig Escrivà i la viuda d’Antonio Garcia Tonin, en la que en el seu local han estat entre d’altres Francisco Estirat, abans de traslladar-se a la zona de Moncada, Miguel Delegido i Toni Fornes, abans de desplaçar-se este últim a la zona de l’aeroport. La Cooperativa d’Artesans Fallers i Afins, va comprar 20 fanecades (uns 17.000 m2) d’horta al terme municipal de Burjassot per a construir 20 naus per a sengles artistes. El projecte es va paralitzar l’any 2001 ja que als terrenys es va projectar el tercer cinturó de ronda i no es podia construir. Aleshores es cobraren les indemnitzacions i es cancel·là el projecte. Molt pròxim a estos terrenys, existien unes quantes naus en què van estar en distintes èpoques Santiago Rubio, Miguel Balaguer, Jordi Palanca i Jose Triviño, i molt prop d’ells, a un local d’un antic escorxador, van estar Francisco Carrasco i Miguel López (veieu mapa IV).

Tercera i última fase Amb la tercera fase es completa el polígon amb sis naus pertanyents a Francisco Ribes, Miguel Delegido, Guitarres Sanchis, Vicente Agulleiro, i J. Ramón Espuig.

el verí del foc 2018

MAPA V. Polígon Industrial El Coscollar (Aldaia). Elaboració pròpia Ortofoto Base: PNOA. 2015. © IGN. Muntatge: rt.

Els últims anys La diàspora d’artistes de la ciutat a poblacions dins de l’àrea metropolitana, així com el desenrotllament de les falles a localitats com Borriana, Sagunt, Gandia, Xàtiva, Alzira i Carcaixent, ha dispersat per tota la Comunitat nombrosos tallers en desenes de polígons, entre els que podem destacar, per damunt de tots, la zona de Borriana a la província de Castelló, en la que hi ha un important nucli amb prop de 20 naus als voltants de la Carretera de Nules.

TALLERS FALLERS 1 Vicent Llàcer 2 Juan Ruiz Recio 3 Imma Ibañez 4 José Corachán 5 José Bartolomé 6 José V. Zurita 7 Alberto Ribera

A la zona urbana de la ciutat de València, excepte el nucli de la Ciutat de l’Artista Faller o a les seues rodalies, hi ha xicotets tallers dedicats principalment a la construcció de falles infantils, distribuïts, per unes quantes zones de la capital com el barri de Sapadors o la zona del Cabanyal i la Malva-rosa. Sense oblidar els existents en la zona del Barri del Carme, pròxims a la plaça de la Santa Creu i del carrer de Julio Antonio, als que en l’actualitat se’ls dóna diversos usos. Tornant a l’àrea metropolitana de València, a la zona d’Aldaia, al Camí d’Encreullades (Polígon industrial el Coscollar), hi ha un gran nombre de naus dedicades a les falles, en les que hi ha prop de deu artistes (veieu mapa V). O el Polígon de Bobalar (Alaquàs) on tenen els tallers els artistes Mario

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Instantània del taller de Modesto González amb la construcció de la falla “El dia de l’estatut”, any 1934.

Gual, David Sánchez Llongo, Alejandro Santaeulalia y Miguelin Santaeulalia. Molt prop, a la localitat de Benaguasil, s’ha arribat a tindre una de les majors concentracions d’artistes, per la qual cosa es va estar a punt d’intentar construir-se una zona per a artistes fallers, projecte que no va arribar a bon fi. A l’època amb major nombre de locals oberts, estigueren Pedro

Santaeulalia, Miguel Santaeulalia, Abel Monteagudo, Inma Ibáñez, Enrique Gràcia, Martínez Moreno, Azpeitia, Rafa Martínez Reig, Alejandro Santaeulalia i José Giménez Baños. La situació actual de l’oferta i demanda del sector fan molt difícil la reagrupació actual en una sola localització, per la qual cosa se suposa que seguirà la diàspora.

el verí del foc 2018

Guillem Alborch Mallol Llicenciat en Belles Arts

Evolució del taller de falles.

Del taller improvisat al taller estable i tecnificat Sens dubte, els tallers fallers son part important de la festa. L’espai físic on es crea, es desenvolupa i es converteix en producte acabat el cadafal que, finalment, veiem al carrer la setmana de falles. Al llarg de la història de les falles no ha estat així. El Taller de l’Artista Faller, tal i com ara el coneguem, és un espai que apareix a la València de principis de segle xx, tot just quan s’inicia la professionalització de l’ofici. El problema, però, és que aquest va ser en el seus inicis un ofici estacional, el qual començava a realitzar-se, aproximadament, tres mesos abans de falles. És per això que els tallers fallers eren improvisats en plantes baixes de finques, en alqueries situades a les afores de la ciutat o a magatzems de l’època.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Per esbrinar l’origen d’aquells primers tallers fallers improvisats, ens hem de remuntar a la segona meitat del segle xix. Segons Soler i Godes, l’evolució de l’estai o parot cap al ninot es realitza a finals del segle xviii1 i, mig segle després, durant la primera meitat del segle xix, ja tenim constància que es planten, primer a València i després a Xàtiva, escenes al carrer amb cert sentit artístic. A Xàtiva precisament podem assegurar que el primer taller de falles, ocasional, va estar la fusteria de Jaume Garí. Situada a les antigues dependències de l’antic Convent del Trinitaris, tot just a la plaça que porta el seu nom. Precisament per a realitzar aquell mític cadafal de La Peixca de l’Aladroc, l’any 1865. Ara bé, molt abans que això, després de l’ordenança municipal del 13 de març de 1784, van quedar prohibides a la ciutat de València les escenes amb ninots i escenografia, recolzades a les parets de les cases, com originàriament es feia. Per a Antoni Colomina naix així, fruit d’una mesura preventiva per a evitar incendis als habitatges, un nou concepte constructiu de falla2 i amb ell un avanç i millora del lloc on aquesta es realitzava. Tot hi tenint present la seua evolució física cap a un prosceni voluminós amb ninots a sobre. La qual cosa necessitava d’un lloc amb mínimes condicions per a la seua construcció. La falla moderna es trasllada al centre de la plaça o d’un encreuament de carrers. En principi era un xicotet cadafal en el qual es representava una única escena. Constava d’un o dos ninots, tres com a molt, presentats damunt d’un simple prosceni. Els ninots tenien un cos fet amb pals de fusta vestit amb roba usada i farcit amb palla o amb borra de matalàs, al qual s’afegien un cap i unes mans, elaborades amb cera i acolorides amb pintura a l’oli. 1 2 3

“

en el seus inicis començava a realitzarse tres mesos abans de falles

”

Segons Antonio Ariño3, la temàtica de gran part dels cadafals del moment se centrava en la reproducció d’escenes gracioses preses de sarsueles i sainets. És per això que l’aspecte ornamental i el plantejament dels personatges era tan teatral que els millors cadafals del moment estaven decorats per pintors dedicats a la realització de les escenografies dels teatres que hi havia a la València del xix, essent aquest grup professional el més nombrós de tots els vinculats a la confecció artística de les falles d’aleshores. Ara bé, en aquell moment, els tallers fallers eren improvisats en plantes baixes de finques, en alqueries situades a les afores de la ciutat o a naus industrials i magatzems de l’època. La realització dels cadafals al segle xix encara era fruit de l’expressió popular en cada barri, i els artistes que realitzaven algun treball el feien tant sols unes setmanes abans de Sant Josep. De vegades cobrant la faena, d’altres ajudant els veïns durant el seu temps lliure. L’artista més reeixit del moment va ser Mariano García Mas (1858-1911), pintor, gravador, dibuixant, realitzador de falles i carrosses, responsable de la renovació dels cadafals de les darreries del segle xix. García Mas aconsegueix crear escola, i és seguit, entre d’altres, per artistes com Rafael Sanchis Arcís, Ramon Stolz, Enrique Navas i Pedro Ferrer Calatayud, tots ells

Soler i Godes, E. (2000): Las Fallas 1849-1936, Albatros, València. Colomina Subiela, A. (2006): La conservació del ninot indultat, CEIC Alfons el Vell, Gandia. Ariño Villarroya, A. (1992): La ciudad ritual: la fiesta de las Fallas, Anthropos, Barcelona.

el verí del foc 2018

La idea romàntica del Taller de l’Artista. L’escultor Agustín Querol en el seu estudi en el Passeig del Cigne (Madrid) esculpeix les figures del frontó de la Biblioteca Nacional. Foto Aurelio.

classicistes en la seua formació i amb tècnica pictòrica realista en l’execució de ninots i decoracions de proscenis. Tots aquets primers artistes tenien els seus tallers al casc antic de la ciutat de València.

Començaments del segle xx: del taller improvisat al taller permanent Durant la primera dècada del segle xx, la realització dels cadafals era fruit de la manifestació del descontent social; un vehicle de protesta del poble que, a excepció de falles com la plantada a la Plaça Doctor Collado el 1912, de l’artista Pere Guillem, era totalment improvisat i no donava importància artística al monument. A més a més, el tarannà bròfec i eròtic dels cadafals d’aquest període tampoc no necessitava una elaboració massa acurada.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Hi ha dos factors van intervenir decisivament en la millora plàstica, la grandiositat i la complexitat visual dels cadafals: d’una banda, la implantació dels premis en metàl· lic per a les millors falles per part del Comité Central Faller i l’Ajuntament de València; de l’altra, la celebració de l’Exposició Regional Valenciana de 1909. Aquesta exposició va ser el detonant de la transformació artística de la València dels anys deu i vint de segle passat i per a la creació de nous tallers artesanals. A més dels escenògrafs i imatgers, dedicats a la imatgeria religiosa, que ja treballaven a València, la ciutat va rebre molts pintors-decoradors i artesans provinents de les províncies limítrofes, atrets per l’oferta de treball que els donava l’Exposició Regional. Aquests professionals instal·len els seus tallers definitivament al cap i casal i no tornen al seu lloc d’origen, afectats per les penúries econòmiques del moment.

Amb tot, durant la dècada dels anys vint el monument va deixar de ser una manifestació popular per a convertir-se en una expressió de les qualitats de l’artista. Així, ja comptem amb una quinzena d’artistes fallers amb popularitat i reconeixement social. No tots ells eren bons pintors; alguns eren més destres en fusteria, altres en escultura, però tots ells s’envoltaren de bons col·laboradors. Els més premiats i reconeguts foren: Vicent Benedito, Pere Guillem, Amadeu Desfilis, Vicent Canet, Tadeu Villalba, Ramon Andrés Cabrelles, Carlos Cortina, Ramil, Carmelo Vicent, Giménez Cotanda, Carmelo Roda i Abelardo Guillot. Precisament al taller d’aquest últim, un jove Regino Mas ja apuntava bones maneres. Encara li faltarien uns quants anys per a arribar a ser el genial artista dels anys quaranta i cinquanta.

Els primers tallers estables a l’Eixample de València La zona preferida per a la ubicació dels tallers d’aquests artistes esmentats anteriorment deixa de ser el casc antic de la ciutat i passa als afores. La construcció del modern Eixample ofereix grans possibilitats de faena en els nous edificis de tall modernista construïts durant aquesta època als carrers Ciril Amorós, Comte Salvatierra, Sorní, Gravador Esteve, etc. És precisament ací on instal·len els obradors artistes com Tadeo Villalba, Giménez Cotanda o Abelardo Guillot, entre d’altres. Aquesta incipient zona de l’Eixample no estava totalment construïda. Alguns tallers es trobaven prop dels solars lliures al costat de l’antiga Fàbrica de Gas de València, al final del carrer Císcar; d’altres es trobaven als baixos d’edificis pròxims al carrer Russafa. Si ens parem a pensar en la ubicació d’alguns tallers en aquesta demarcació, entendrem la dedicació i els treballs que aquests realitzaven durant l’any. Així, podem parlar

d’un circuit anual per als artistes d’aquest període. Primerament, i com a ocupació principal, treballaven en la pintura decorativa i mural de nombrosos edificis, locals comercials, casinos i, sobretot, cases i pisos de les famílies més riques de la València del primer quart de segle. Aquest treball es realitzava durant els mesos d’abril fins a octubre. La segona dedicació era la realització d’escenografies teatrals, ara pintant treballs de fusteria per a l’atretzo i decorats, ara amb la pintura de fons de teles per a penjar a les bambolines. Els teatres se situaven a pocs metres dels tallers dels artistes, entre el nucli de l’Eixample, als carrers de les Barques, Comèdies, Pi i Margall, Ciril Amorós i Russafa. La ciutat de València era el tercer nucli del país pel que fa a l’activitat teatral, darrere de Madrid i Barcelona. Alguns del teatres del cap i casal que veieren treballs dels nostres artistes van ser el Teatre Principal, l’Apolo, el Pizarro, l’Olympia, el Ruzafa, el Teatre Circ, el Musical, el Salón Obrero, el Salón Novedades, el Salón Eslava o, més lluny, Teatre de La Marina... Tots ells oferien una programació farcida de muntatges teatrals de repertori universal, sarsueles, sainets i varietés. Aquesta tasca es realitzava durant tot l’any, encara que quasi va desaparèixer amb l’èxit del cinema i després de la Guerra Civil. Finalment, la tercera ocupació era la realització de falles i carrosses per a la Fira de Juliol. Aquesta faena es realitzava de novembre a març, en el cas de les falles, i en juny i juliol en el cas de les carrosses. Era la més laboriosa i, en canvi, la que menys beneficis econòmics reportava als artistes. És ací on trobem l’embrió dels primers tallers fallers que tingueren estabilitat, tot degut a la professionalització dels seus artistes i a que aquets passaven els mesos d’hivern al seu taller de manera permanent per a realitzar els esperats cadafals del mes de març.

el verí del foc 2018

Els primers tallers especialitzats en la construcció de falles Durant la dècada dels anys trenta, els cadafals experimenten un salt qualitatiu pel que fa a l’aspecte artístic. Les comissions amb més recursos econòmics impulsen la grandiositat del monument com a reclam turístic. Artistes com Vicent Benedito, Regino Mas, Carlos Cortina o Modest González són conscients de la responsabilitat que en ells han dipositat. La competència pels premis, i amb ells, la millora dels monuments, el turisme i l’èxit social de la festa van fer de les Falles la festa grossa de València. Amb aquest panorama veiem com als anys quaranta, recuperada l’activitat fallera durant la dura postguerra, ja hi trobem a les afores de la ciutat de València tallers històrics amb una plantilla estable de treballadors i aprenents. És, a partir d’aquest moment, quan hi podem parlar dels Tallers de Falles amb majúscula, doncs ja es formen amb una millora de condicions físiques per al desenvolupament de la feina. El vell taller de Regino Mas comptava amb una petita oficina, lavabos i habitació per canviar-se, espai de treball i de magatzem. Un model que continuarà reproduint-se en dècades successives, fins i tot fins als anys huitanta. Tot i tenint en compte el model de taller de falles establert en la creació de la Ciutat de l’Artista Faller.

La creació de la Ciutat de l’Artista Faller La idea de construir una ciutat per als artistes fallers es va originar als anys 40. Precisament quan Regino Más era president del Gremi d’Artistes Fallers. El 1953 consta per primera vegada en una acta del gremi. El projecte era fruit de la necessitat dels agremiats de tindre una zona on agrupar tots els tallers de la professió, però també va tindre en compte el creixement urbà de la ciutat.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Imatge al taller d’Espinosa. Foto Guillem Alborch.

La primera pedra va ser col·locada el 17 de març de 1965, essent president del gremi l’artista de Font la Figuera Vicent Tortosa Biosca. En 1968 ja estava construït el 50% de l›obra. Eixe mateix any, 30 falles ja van eixir

“

Durant la dècada dels anys trenta, […] les comissions amb més recursos econòmics impulsen la grandiositat del monument com a reclam turístic. 70

”

Taller Pere Baenas. Foto Hernan Mir.

el verĂ del foc 2018

de les naus. A maig de 1991 es va inaugurar el Museu de l’Artista Faller, i a 1992 va ser acabada la Casa Gremial.

físiques eren superiors a aquelles antigues naus de la Ciutat Fallera, arquitectònicament ja superades.

La Ciutat Fallera de Valencia, situada al districte de Benicalap, presentava, en moment de la seua creació, unes naus ideals per a la realització dels monuments fallers de la dècada dels anys cinquanta i les dos dècades posteriors. Actualment encara hi trobem artistes fallers de renom que mantenen el seu taller a Benicalap, com ara Manuel Algarra, Latorre i Sanz, Josep Martínez Mollà o Josep Ramon Espuig, sense oblidar-nos del taller del mític Vicent Luna, considerat com la Capella Sixtina de la ciutat fallera, pel contingut històric que guarden les peces i els motles, encara conservats al seu taller.

Aquelles primeres falles de suro blanc realitzades a finals dels huitanta per a Na Jordana o la Plaça del Pilar, tenien com artistes assidus a Miguel Santaeulàlia i Júlio Monterrubio. El primer va establir el seu gran taller a Benaguasil i el segon a Carcaixent.

Els anys huitanta i l’aparició del suro blanc Als anys huitanta, però, amb l’aparició del suro blanc en la confecció dels cadafals, les falles guanyen en volum i ja trobem els primers artistes fallers que, encara que agremiats, ubiquen el seu taller en naus industrials o grans magatzems on les dimensions

“

als anys noranta es produí un èxode d’artistes de la Ciutat Fallera cap a altres indrets on poder realitzar els seus cadafals amb més amplitud i millors condicions tècniques

”

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Així als anys noranta es produí un èxode d’artistes de la Ciutat Fallera cap a altres indrets on poder realitzar els seus cadafals amb més amplitud i millors condicions tècniques. Tot i tenint present la evolució en la manera de confeccionar el cadafals que ha experimentat l’ofici de l’art de fer falles. És per això que, a inicis del segle xix, hi trobem els tallers fallers més importants repartits per tot arreu de la província de València, exceptuant el cas dels tallers de Borriana. Manolo Mesado passà el seu taller a Moncada, Paco López s’establí a Picassent, Vicent Llàcer a Torrent, Josep Lafarga a Cullera... Hem de destacar que el taller més complet de tots els que hem visitat és el de Pere Baenas, situat al costat de Gandia, a la població de Daimús. Taller de grans dimensions, dotat de totes les instal·lacions adequades i dels mitjos tècnics actualitzats per a realitzar la feina segons les necessitats creades al sector de la construcció de falles i fogueres. També tenim a Xàtiva un altre exemple com és el taller de Xavi Herrero, de dimensions i tecnificació similars al de Baenas.

A tall de conclusió I fins ací hem arribat, pel que fa a la evolució dels tallers fallers fins als nostres dies, al moment actual, en el qual un taller faller ha de ser concebut com un espai tecnificat pera realitzar tot tipus de feines relacionades amb la confecció d’objectes en tres dimensions. És el que ens porta el futur, ja sabem allò de... «renovar-se o morir».

Taller d’Artideco a Carcaixent. Foto Guillem Alborch.

Bibliografia Alborch Mallol, G. (2009): “La pintura en les falles. Història i evolució”, Llibre Falla Conte Salvatierra-Ciril Amorós, València. Ariño Villarroya, A. (1992): La ciudad ritual: la fiesta de las Fallas, Anthropos, Barcelona. Castelló Llí, J. (2013): “Tortosa Biosca, un artista entre els grans de les falles i la pintura”, El Verí del Foc, núm. 7, AC Falla J. R. Jiménez, Xàtiva. Colomina Subiela, A. (2006): La conservació del ninot indultat, CEIC Alfons el Vell, Gandia. Soler i Godes, E. (2000): Las Fallas 18491936, Albatros, València.

el verí del foc 2018

Juanjo Medina Bonilla Revista Cendra

Els altres noms del taller Quan repassem els esbossos de les falles a les velles revistes que atresorem als nostres arxius o ara, als últims anys, visitem planes web on trobem milers de fotografies de les falles més exitoses, les més innovadores o les més lletges, que d’açò també es fan seleccions, sempre trobem, bé baix d’un esbós o al seu costat la firma de l’artista —en les primeres revistes com Pensat i fet els esbossos la mantenien—, o a les web, a l’apartat d’una comissió, o inclús en aquelles que tenen apartats per als propis artistes, els noms de tots aquells que han plantat una falla al llarg de la història, però només dels artistes en cap, podem dir. Més, què haguera segut de tots eixos artistes sense els seus aprenents i els seus operaris, on tenien cabuda algunes de les seues dones, germanes o mares, els pintors, els fusters, els escultors, dissenyadors, és a dir, allò que ara nomenem equip de taller. I és que no tots els artistes dominen totes les tècniques que fan falta a l’hora de crear una falla i han de conformar un grup de treball que, complementant-se, permitix traure al carrer les falles.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Falla Aquàtica Barcelona 1992.

Intentarem en este article apropar-te, lector pacient, als treballadors que, sense alçar pols ni remolí, han fet de l’art faller el que coneguem i que han ajudat a alguns artistes alçar-se ab la glòria dels reconeixements i els premis.

Quan no hi havien artistes fallers Les primeres falles no les feien els artistes fallers. De fet, una de les falles més antigues confirmades ab certesa i que es va plantar al carrer de Saragossa el 1820, la va construir un italià, Félix Casalis, propietari d’un bar al mateix carrer i que pel contingut de la mateixa acabà a la presó de Sant Narcís. Sembla evident que aquell hostaler no era artista faller i que algú li explicaria les festes i les hauria viscut abans, i copiaria les formes i maneres d’alçar una falla. Anys abans, segons les referències dels viatgers estran-

gers que passaren per València i que deixaren constància dels festejos que s’oferien a Sant Josep, Lady Holland i Alexander Laborde, i que sembla que coincidiren a la ciutat en 1803 pels estudis dels seus escrits i la descripció de les falles que feren, assenyalen que eren els fusters qui construïen les falles en aquells temps. Ab el pas d’eixe temps les falles anaren guanyant popularitat i, després d’un fosc període sense quasi referències de les mateixes, apareixen nomenades a la premsa en 1850 per a ja no tornar a ser obviades per la societat. Les falles evolucionen i s’innova ab materials i composicions. El que eren figures bastes vestides ab paper i carasses de cartó, les quals eren pujades damunt d’un cadafal, d’estructura de fusta que era ricament decorat també ab papers pintats i que contenia escenes relacionades ab la temàtica de l’escena representada que servia per tapar

el verí del foc 2018

el material combustible que era arreplegat pels xiquets i xiquetes la vespra del festeig, passen a ser figures que comencen a vestir-se ab roba vella, inclús ab roba feta per als ninots, als que es dotava d’expressió ab caps i mans de cera, alguns articulats. Com s’ha fet des d’un principi, les falles, per dotar-les de veritat als arguments que partien de vivències del carrer, escenes de la política o, com ocorre moltes vegades a esta època, copiant fragments de obres teatrals, de circ, d’òperes o sarsueles que es representaven al teatres de la ciutat, els poetes o els fallers, ab certa gràcia ab la ploma a la mà, els convertien en els primers llibrets que s’escriviren. Segur que t’has donat compte, lector pacient, en este paràgraf acabe de fer un llistat, esquemàtic, de tots el que intervenien, aportant un major o menor volum de treball, a la confecció d’una falla a mitjans del segle xix. He parlat de poetes, pintors, dels que vestien o donaven expressió als ninots, d’escenògrafs, fusters... Totes estes professions estaven presents als inicis de les falles, quan encara no s’havia instaurat la figura d’artista faller, quan els obradors de palmiters, modistes, imatginers, ebenistes, pintors, caricaturistes, tapissers, etc., aprofitaven les falles per fer un treball extra per passar ab manco dificultats els mesos d’hivern que en alguns casos portaven una baixada de les encomanes de treball, diversificant així la producció d’aquells tallers. En el pas del temps, comencen a ajuntar les seues habilitats formant-se els primers equips formats ab l’únic fi de construir una falla. I que ab el transcórrer dels anys, i ja a finals dels segle xix, farien que acabarà apareixent la professió d’artista faller com a especialitat, provocant un nou canvi en l’estil de fer falla al ser contractada la realització dels cadafals als equips que ja s’han comen-

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

tat. Contractació que es voria clarament estimulada des que, a finals del segle xix, algunes entitats com Lo Rat Penat, en 1895, i altres associacions, clubs, penyes o bé des de que l’any 1901 l’Ajuntament instaurà els premis a les falles, les comissions busquen als millors artistes per què els planten les falles que volen al seu carrer o plaça, per tal de rascar premis.

“

Un dels primers noms que es relaciona ab la construcció de falles és Vicente Sena, relacionat ab la falla Alt–Mossèn Sorell

”

Un dels primers noms que es relaciona ab la construcció de falles és Vicente Sena, relacionat ab la falla Alt-Mossèn Sorell als anys 1856, 1864, 1867 i 1881. També apareixen referències a «acreditado ebanista señor Noguera», relacionat ab la falla de la plaça de Pellicers de l’any 1866. Dos anys abans al Diario Mercantil es parla que les cares i extremitats dels ninots son fetes per «conocidos artistes», com els casos de Francisco Olaria Coqui, José Gil y Francisco Royo (Mas et alters, 2012). En este temps es produix un canvi que marca els ninots i que perduraria quasi un segle, parle de la introducció de la cera per a fer les mans i, a partir de les mascares, els caps dels ninots. Este material permetia tindre un acabat més realista de les figures al ser colorades ab pintura a l’oli, on en un primer moment la cera base prenia forma a un motle d’escaiola i, més tard, s’acabava ab pinzell els ulls i la coloració de la pell. L’im-

pulsor de l’ús d’este material va ser el pintor Antonio Cortina, aproximadament en l’any 1863 (Alborch, 2009). A finals dels segle xix apareixen els noms de Pascual Palós, fuster, que treballava junt al pintor Ignacio Pérez per a la falla plaça de Sant Bult de 1884. Eduardo Alemany va dirigir la construcció de la falla de la plaça de la Pilota durant alguns anys i ab ell col·laboraven el pintors Germans Oliver i Vicente Pellicer. Pedro Ferrer Calatayud obté el primer premi en 1898 ab la falla de l’Hort de Soguer, que feia critica de l’afició femenina de jugar al coín o billar. Enrique Navas Escuriet, pintor regionalista, planta el 1901 la falla de la Pl. del Princep Alfons, que és la primera guanyadora dels premis que organitza l’Ajuntament; i el 1902, junt a Pedro Guillem, planta a la plaça de la Reina la falla Una ahuela colant o la muller del tio Nelo, de connotacions antimonàrquiques (Ariño, 1993). Pedro Guillem, ja en solitari, plantaria falles que passarien a l’història com la de la plaça del Dr. Collado de 1912, La sicalípsis a la orden del dia, lema que duia la coneguda falla de La Margot, el cadafal que servia d’estructura de la mateixa va ser construït per l’artista Carlos Cortina. També en estos anys, i continuant les modes, té auge a la ciutat de València la pintura decorativa per a llars, locals comercials o seus d’associacions o institucions. En un d’estos tallers, en concret en el d’Enrique Guillot, ab qui treballen els seus cinc fills i un nebot, va realitzar els seus primers treballs a les falles quan, com he apuntat abans, el nivell de treball baixava a l’hivern, un artista que després canviaria la concepció del cadafal faller per a sempre, Regino Mas. Ab estes pautes naix, poc a poc, la figura de l’artista faller, qui obri tallers propis dedicats ja, la major part de l’any, a la creació de falles. Això, i ajudat pels estímuls que, com ja he comentat, són els premis de les diferents

“

A finals dels segle xix té auge a la ciutat de València la pintura decorativa per a llars, locals comercials o seus d’associacions

”

institucions, va fent que les comissions s’encaminen cada vegada ab més freqüència a buscar qui els plante la falla entre estos artistes cada vegada més especialitzats i que oferixen uns millors acabats i qualitat. Les falles canvien per a sempre i deixen de ser unes obres que se fan quasi d’un dia per a l’altre, per a ser treballs molt ben estudiats, ab professionals que complixen a la perfecció tots els requisits de qualitat que van imposant-se i que les convertiran en l’expressió artística que coneguem tots. Així les coses, i acompanyat al creixement de les falles que es va produir als anys vint del segle passat, els artistes comencen a erigir-se en els artífex de la festa. I ab la busca cada exercici, per part dels seus clients: les comissions fallers, d’un millor producte, els artistes han d’anar rodejant-se d’un grup de treballadors que, ab diferents capacitats, s’encarreguen de cadascuna de les parts dels processos productius que comporta la construcció de falles. És a dir, busquen especialistes en cada camp, estructuració, que de manera generalitzada, serà la que s’imposse i perdure fins l’actualitat, llevat d’algunes excepcions molt concretes i normalment en tallers ab xicoteta carrega de treball. No obstant això, és cert que molts artistes han demostrat tindre habilitats — en alguns caso dominar—, a quasi totes les parts dels procés productiu.

el verí del foc 2018

Javi Santés modelant en fang. Arxiu Juanjo Medina.

Com a mostra de la diversitat de professions que s’acostaven a les falles i que influïren en la conformació de la categoria independent d’artista faller, destaca el primer llistat dels membres que composaven el Gremi d’Artistes Fallers, després de la seua creació al ser refundat a l’acabar la Guerra Civil i on apareixen tots els seus components, tots ells tenen indicada la seua professió i estes són, entre altres, les de pintor, escultor, tallista, dibuixant, fuster, escenògraf, pintor de palmitos o roper. És a dir, la diversitat de professions dels integrants del Gremi, entre les dècades dels anys quaranta i els cinquanta del segle passat encara era molt ampla i recollia totes aquells que, des dels inicis de la festa, havien influït en, podem dir, el naixement de la professió d’artista faller. Inclús des de finals del segle xix orbiten al voltant dels artistes dibuixants que perfilen les idees dels mestres i que milloren la qualitat dels esbossos que es conserven a l’Arxiu Històric Municipal de València, i

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

“

… des de finals del segle xix orbiten al voltant dels artistes dibuixants que perfilen les idees dels mestres i que milloren la qualitat dels esbossos

”

que són l’embrió del que ara seria el dissenyador —tant de moda hui en dia—, i figura en la que em detindré més avant. D’entre els noms dels autors que se poden trobar en eixos esbossos, podem citar el dibuixant V. Barreira. Després vindrien noms com José Soriano

Izquierdo, que ha fet esbossos per a molts dels més reconeguts artistes fallers com Regino Más, Vicente Luna o Alfredo Ruiz, puix va abraçar una gran part de la història de les falles. Luis Dubón s’encarregà principalment d’esbossar els treballs de Modesto González o també dibuixants, com Rafael Raga Montesinos o Ramón Andrés Cabrelles, que a més de fer els seus cadafals, dibuixava per a altres artistes fallers.

El paper de la dona Esta divisió de treballs de la que vinc parlant s’ha mantingut quasi inalterable des de principis dels segle xx, i ha propiciat una estructuració dels rols ben clara. Un dels pocs avanços significatius ha sigut la millora de les condicions laborals de les dones, que en un primer moment tenien, ab sort, un paper ínfim i amagat als obradors fallers, conseqüència de les costums —per dir-ho d’alguna manera— que imperaven al mercat laboral fins no molt més de cinquanta anys. I és que les dones no devien treballar fora de la llar i només passava això en casos d’extrema necessitat. I a les falles succeïa el mateix, però les singularitats de l’art faller propiciaren que moltes dones prengueren contacte ab els ninots com a operàries de tallers de costura, ja que les robes dels ninots eren arreglades, si eren peces velles o fetes a propòsit si havia més pressupost, als tallers de costura de la ciutat, realitzant un treball que «mai no havia sigut reconegut. Ara, participen activament centenars de modistes, que visten centenars de figures entre els mesos de gener i març» (Sanchis 2013: 97). Este treball era fonamental, ja que permetia salvar l’economia dels tallers de costura ja que en eixos mesos baixava la confecció de roba degut a què la d’hivern es confeccionava a l’acabar l’estiu i encara era molt prompte per a començar a elaborar la de l’estiu següent.

Tal va ser la importància que van adquirir el vestits dels ninots que la revista Crònica crea el 1935 un premi al ninots millor modelats i vestits i per a les costureres que s’encarregaven de vestir-los. Els jurats del concurs, celebrat només en dos edicions, van fallar que els ninots millor vestits varen ser «una hortolana feta per l’artista José Roda i la modista Marina Belenguer, per a la comissió Plaça de Sant Bertomeu» (Mozas 2017: 30). El segon any, el premi s’amplià fins a quatre reconeixements, ab el següent orde «la Dama del siglo xviii abillada per Carmen Alhambra, el segon per al ninot de la Salvadora vestida de labradora fet per Herminia Marti, el tercer premi per a Huertana con naranjas, d’Emilia Falomir —dona de l’artista faller Amadeo Desfilis—» (Mozas 2017: 30-31), quedant el quart premi per a una rumbera que va eixir del taller de Regino Mas que segurament va ser vestida per la seua dona Carmen Sanmiguel. Després de la Guerra Civil la dona, socialment i laboral, estigué relegada a «a un paper submís, i només li permetia ser donada d’alta com a obrera si, entre altres circumstàncies, era el cap de família i la mantenia ab el seu treball, o bé el seu home estava incapacitat. Curiosament, estos casos no eren pocs per les conseqüències del conflicte bèl·lic recentment finalitzat. Açò deixava a la dona molt poques eixides laborals, i bàsicament la conduïa a desenrotllar el rol d’ama de casa, mare i educadora dels fills, i guardiana i valedora dels comportaments socials de la unitat familiar» (Medina 2013: 126). Esta situació millorà un poc ab les lleis de 1958 i 1961, estes reformes legislatives es produïren ab la reforma del Codi Civil de 1958, que permetia a les dones, entre altres coses, ser marmessores testamentàries i ocupar càrrecs tutelars, sempre ab l’autorització del marit; i ab la llei 56/1961 de 22 de juliol, que eliminava la discriminació laboral en funció del sexe i, expressament, la discriminació salarial o l’excedència forçosa per contraure matrimoni.

el verí del foc 2018

També introduïa la novetat de no discriminar per raons de sexe la capacitat jurídica de les persones. Ab la puntualització que continuaven estant baix la tutela o bé del pare, fins a la majoria d’edat dels vint i un anys, o, si «tomaba estado», passava a estar tutelada pel marit per a qüestions com optar a un lloc de treball o tindre un compte bancari. Ab estos impediments les dones van, poc a poc, guanyant terreny als tallers —moltes vegades sense ser donades d’alta en la Seguretat Social el que els provocava molta precarietat laboral—, primer com a esposes, mares o germanes dels artistes i després com a treballadores a sou, fent un dels treballs més ingrats de tots, «tirant cartó», dins dels treballs menors que es deixava a les dones, com tirar panet, escatar ninots, aspectes de decoració de les escenografies i també, els més durs físicament, com «fangejar —preparar l’argila cada cop més necessària per modelar primer les peces—, fer els motles d’escaiola, treure el cartó del ninot...» (Esbrí 2016:66) i el més significatiu del procés com era omplir els motles ab el cartó que donaria forma a les figures. Este treball es deixava a les dones ab l’excusa de la menor grandària de les seues mans, que permetia arribar a tot els racons que tenien els motles, en especial els més xicotets.

“

Este treball era molt desagraït i implicava una sèrie de problemes a les mans que, una vegada passats els anys, ha acompanyat a les treballadores.

”

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Este treball era molt desagraït i implicava una sèrie de problemes a les mans que, una vegada passats els anys, ha acompanyat a les treballadores. Cal recordar que el cartó faller estava compost per residus d’altres indústries i moltes vagades tenia grapes, plàstics, fils metàl·lics —procedents dels bitllets vells o de quan es va passar a utilitzar l’euro— i altres materials que ferien les mans de les dones, ab que estes devien carregar sense deixar de treballar ab un material humit que afectava a la ja ferida pell de les mans, cosa que enduria encara més les condicions laborals de les dones, ja de per si precàries, en tots els aspectes. Així, dones com Concha, Vicentica —que fins fa pocs anys encara treballava ab l’artista Juan Ruiz Recio— o Carmen (Esbrí, 2016), a més de moltes que han quedat per sempre oblidades a la memòria dels tallers, tenien que lluitar ab el cartó, el fang, i la societat que les relegava a un segon pla laboral com a Vicenta Fontelles, germana dels reconeguts artistes, que participava en tots els processos constructius, i inclús en el disseny d’algunes de les falles que firmaren José i Antonio, però que mai va ser reconeguda en el seu moment, ni «va poder firmar un contracte, arreplegar un premi o aparèixer a una fotografia, ja que d’algunes imatges va ser eliminada» (Medina 2013: 128). Esta tendència de precarietat va anar trencant-se des que les dones son una part més, ab tots els drets, dels equips de taller. Pinten, modelen, empaperen, planten i firmen les seues falles sense cap distinció de rols i comencen a arribar a graus de professionalitat més significatius. Per exemple les dos dones que primer obtenen «el carnet d’Artista Faller. Són Carmen Llisterri Muñoz, que planta en 1975 per a la falla Sant Ignasi de Loiola- Azcárraga- G. V. de Ferran el Catòlic, i Caridad Pinto Ferrer, que plantà la seua primera falla, la primera firmada per una dona en la història, en 1973, per a la comissió

“

… alguns artistes han anant creuant, en un i altre sentit, la prima separació que existix entre ser un operari de taller o col·laborador i firmar projectes

”

Alacant, de Quart de Poblet.» (Medina 2013: 133). Després arribarien artistes com Inma Ibáñez, Marina Puche, Anna Ruiz, les germanes Luna, Desire Triviño —ja allunyada dels tallers—-, Rosa Blasco, Laura Palmeri, Marisa Falcó, Ana López o Eva Mª Cuerva, algunes de les quals començaren la seua vinculació ab les falles treballant per a altres artistes, per ser família o no, i han acabat firmant les seues produccions.

Els rols de hui en dia Els rols als tallers no han canviat molt en els últims quaranta anys, encara que si s’han vist influències provocades pels canvis en nous materials, com el suro blanc, o bé per les noves línies estètiques que han anat imposant-se i que no hagueren segut possibles sense la participació de dibuixants o dissenyadors. A més, alguns artistes han anant creuant, en un i altre sentit, la prima separació que existix entre ser un operari de taller o col·laborador i firmar projectes. Entre estos podem nomenar a Daniel López, que després d’arribar a plantar falla en secció especial —Pl. de la Mercè 1980, Nostres Lluites—, ha dedicat els últims anys de professió a pintar per a altres artistes

com, per exemple, José Martínez Mollà, Juan Huertas, Manuel Giménez Cotanda, Salvador Gimeno o Manolo Martín. O bé Paco López, que després d’una trajectòria plena d’èxits i primers premis d’especial, es dedica en l’actualitat a donar vida ab els pinzells a les produccions d’altres artistes com per exemple Manuel Algarra, ab qui ha col·laborat en les falles plantades per este a la comissió Mestre Gozalbo-Comte d’Altea en els últims exercicis. També, per a Manolo Martín, en els últims anys de vida professional d’este, va treballar Juan García, pare del també artista faller Juanjo García, ab qui també ha col·laborat. En altres casos, alguns artistes en actiu es convertixen en operaris al col·laborar puntualment ab companys modelant, pintant o fent estructures de fusta, com Manolo García, que comença la seua labor fent la fusteria de moltes falles i ha acabat per posar en valor eixe treball en falles com les plantades a la Plaça del Ajuntament de València. També Luis Martínez Canuto, qui treballa per Manolo Martín o Vicente Almela però, per damunt de tot, ab Julián Puche, de qui absorbí la mestria del modelat, composició i un contingut realisme que li proporcionà èxit quan va plantar en solitari. Cas significatiu, per les doloses circumstàncies, seria el de Carlos Cortina, que després de obtindré grans èxits professionals, va acabar empobrit i finalitza la seua labor professional treballant junt a Regino Mas. Escultors com Javi Santés, que va modelar falles senceres per exemple a Miguel Santeulalia Serrán; la ja nomenada Eva Maria Cuerva que gràcies al seu domini de l’escultura ha modelat falles per a artistes com Francisco López Albert o Pere Baenas, a més de realitzar treballs sense vinculació ab les falles; o Secundino March, que plantà alguna falla i que, com a tallista, i per tant, ab gran domini del modelat, treballà junt a Vicente Luna i Vicente Agulleiro. I el particular cas de José

el verí del foc 2018

“

La fusteria ha segut de sempre una de les parts més importants del procés de realització d’un cadafal faller

”

Luis Álvarez El metge, que va plantar la seua primera falla ab cinquanta-cinc anys però que abans havia col·laborat modelant per a un bon nombre d’artistes després de haver treballat a Lladró on, entre altres, va coincidir ab Fulgencio García Garcieta que també va demostrar la seua vàlua com a escultor a esta empresa de porcellanes decoratives i a totes les seues col·laboracions als obradors fallers. L’escultor conegut com El Divino va modelar les falles més trencadores de Manuel Martín de finals dels huitanta, després d’haver-ho fet per a Salvador Gimeno, entre altres. La fusteria, que ha servit per a sostindré totes estes peces modelades, ha segut de sempre una de les parts més importants del procés de realització d’un cadafal faller i noms com Carlos Cortina, els germans Fontelles, Salvador Gimeno, Juan Igualá, Antonio Vidal o José Pascual Pepet, han aportat la seua mestria a l’hora de confeccionar l’ànima de les falles. Però també noms manco reconeguts pel gran públic com José Henche que, a més de firmar alguna que altra falla, ha treballat ab artistes com Rafael Martínez o Ignacio Ferrando, o l’enyorat Antonio Vidal Tono que va fer estructures per a mestres com Julián Puche, Salvador Debón i Vicente Almela.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Vicent Luna al seu taller.

Com ja he apuntat abans, el paper dels dissenyadors o dibuixants d’esbossos ha segut clau en tota l’història de la festa, tant que possiblement este apartat mereixeria un estudi ab profunditat. Després dels ja nomenats, apareixen dibuixants com Rafael

Boluda, Vicente Lorenzo o Miguel López Montserrat, que han copat el dibuix de falles fins a finals dels segle xx, o les incorporacions puntuals d’il·lustradors com Sento Llobell, Sigfrido Marti Begué o Antonio Ortiz Ortifus, els quals deixaren la seua marca

a algunes de les falles més destacades del moment; i Antoni Miralda, artista multidisciplinari que va col·laborar ab Manolo Martín per a confeccionar la falla instal·lada al port de Barcelona en 1992 per celebrar l’arribada de la flama olímpica.

el verí del foc 2018

Altres noms que han destacat en els últims anys en quant a disseny de falles, que inclús han ajudat a renovar l’estètica fallera ab les seues creacions, son —entre alguns del més habituals— dibuixants com José Luis Santés, que va plantar algunes falles infantils a principis dels anys noranta del segle xx revolucionant l’estètica de les mateixes, per a passar a col·laborar ab artistes com Manuel Algarra; Ramón Plá que ha esbossat falles per als artistes José Lafarga, José Latorre i Gabriel Sanz o Javier Álvarez Sala-Salinas. Carlos Corredera, qui després de esbossar per a l’artista Vicent Martínez per al que també va fer algun guió de falla, va plantar la seua única falla fins ara, SentiMental per a la comissió Jesús-Sant Francesc de Borja l’any 2011 i va continuar dissenyant cadafals per a artistes com José Lafarga, José Latorre i Gabriel Sanz en 2014, per a qui també va fer el guió o algunes falles infantils de l’artista Juan March. José Santeulalia Serrán Josete ha esbossat falles principalment per als seus germans Miguel, Alejandro o Pedro però també per a artistes com Paco Giner en els últims anys i abans ab noms com Paco López, Javier Igualada, José Sanchis, David Sánchez Llongo i una xicoteta col·laboració ab Pepe Puche. Andrés Martorell, que ab una llarga trajectòria plantant falles a diferents poblacions, ha col·laborat en el disseny d’algunes falles que han eixit del taller de Pere Baenas, ab qui també va col·laborar Julio Monterrubio en l’any 2012. Raúl Martínez Chuky, que a banda dels seus treballs propis, ha col·laborat ab son pare, Rafael Martínez i ha dibuixat falles per a artistes com Fede Ferrer, Manuel Algarra, Sergio Martínez Guirao, José López Selfa i Emilio Miralles, com l’última falla d’este en especial en 2017 i, a la inversa, ha donat forma al dibuix de l’artista plàstic Eugenio Simó en la falla plantada en Torrent en 2017. Carlos Benavent ha demostrat gran domini tant del

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

modelat —com per exemple algunes falles de Carlos Carsí— com del dibuix, ja que ha esbossat treballs d’artistes com el propi Carsí, Vicente Llácer, Fernando López Cabañero o, en este 2018, per Alberto Ribera. Carlos Sanz ha col·laborat últimament en noms com Loren Fandos, Sergio Musoles o, el desaparegut recentment, Miguel Delegido. Juan Ramón Vázquez ha deixat la seua personal marca als treballs d’artistes com Vicent Martínez, Vicent Torres, Ximo Foix, Mario Pérez, Rubén Arcos, Paco Borja, Mario i Enrique Cardells, Toni Ramos; ha col·laborat amb Paco Giner o Ángel Navarro, alguns ja ab molts anys de trajectòria, i que han canviat el seu estil gràcies a les seus aportacions gràfiques. Isa Falcó ha esbossat els treballs de José López Selfa, Mario Pérez, Mario Gual, Xavier Gámez o Carmen Camacho i Raúl Tazo per a una falla de Carcaixent en 2018. Els que han fet un nou gir en els últims anys son els fallers de Corona, que cada any oferixen el seu espai a diferents artistes plàstics com els dissenyadors Ibán Ramón i Didac Ballester, l’artista urbà Escif, artistes plàstics com Javier Jaén, Fermín Jiménez Landa o Isidro Ferrer, el treball dels quals ha segut passat a volum per artistes fallers com Emilio Miralles o José Lafarga. Una formula semblant s’ha utilitzat per a dissenyar la falla de la plaça de l’Ajuntament de Valencia de 2018, que els artistes Latorre i Sanz s’encarregaran de construir i plantar seguint els dibuixos de l’artista plàstic Okuda Sanmiguel, ab una fórmula semblant a la que ja es va fer el 1958 ab el pintor Salvador Dalí quan va esbossar la falla a la que donaria forma i sentit faller Octavio Vicent. El disseny de roba també ha entrat als obradors fallers, com quasi totes les col·laboracions de artistes que desenrotllen activitats allunyades de les falles, de la mà de Manolo Martin arribaren els dissenys de Francis

Montesinos a les falles municipals de Valencia de finals de la dècada dels huitanta del segle xx. Però abans, el dissenyador Manuel Comba va crear les robes del grups de gegants i cabuts que va fer en l’any 1967 l’artista Regino encomanats per l’ajuntament de Madrid (Medina, 2018). Altra categoria de col·laboradors que sembla que s’haja creat als últims anys, però que en realitat es intrínseca a les falles, ja que en els primers anys de festa, els veïns o fallers solien participar en les idees que els artesans del moment plantaven la vespra del dia de Sant Josep, són els ara coneguts com guionistes. Així noms com Miguel Prim, Javi Tejero, Quino Puig, Hernan Mir, Manuel Andrés Zarapico, Juanjo García o l’escriptor Manuel Vicent, que col·laborà ab Manolo Martin en 1987, han bolcat les seues parides als cadafals d’un bon grapat d’artistes fallers oferint el seu humor a allò de l’ingeni i gràcia que tant devaluat està als últims anys. A pesar que sempre es vol impulsar l’ingeni i gràcia, al mateix temps s’aplaca ab mà ferma per aquells que concedixen subvencions, premis d’Ingeni i Gràcia —precisament— i portades de premsa, amb la conseqüència de vore falles buides de contingut i dolces ab els personatges a criticar. Mal anem, si el que es pretén és ficar en valor el que tots diuen —omplint-se la boca— que és l’essència de les falles.

Apaguem les llum del taller Bé, fins ací el xicotet recorregut per aquells i aquelles professionals que han influït en el treball d’artistes fallers. Segur que trobes a faltar algun nom, algun artista, algun operari que ha ajudat a alçar aquella falla que tens sempre a la memòria. Però altra figura sempre present als obradors, en alguns casos sembla que l’han do-

nat d’alta en la Seguretat Social ja que era habitual trobar-lo, és el Bou. Enguany m’ha rondat a mi, m’ha bufat al bescoll i no he pogut aprofundir —més— en les històries d’estos homes i estes dones que han modelat, escatat, vestit, tirat de cartó o panet, fet sacabutxos o acolorit els ninots que fruïm, any rere any, als carrers i places en arribar març i sense els quals la iconografia fallera no seria igual.

Fonts orals José Gisbert, Ángel Romero i Manolo Sanchis.

Bibliografia Alborch Mallol, G. (2009): “La pintura en les falles: història i evolució” dins Llibret A. C. Falla Comte de Salvatierra- Cirilo Amorós, A. C. Falla Comte de Salvatierra- Cirilo Amorós, Valencia. Ariño, A. (dir) (1993): Los escultores del fuego. Introducción a la historia del Gremio Artesano de Artistas Falleros de Valencia, Diputació de València, València,. Bayarri Comunicació: El Turista Fallero, col. 1942- 2017, València. Català gorgues, R. (2014): “Visions sobre les falles del xix en les cròniques viatgeres” dins Revista d’Estudis Fallers, núm. 20, Associació d’Estudis Fallers, València, pp. 67-89. DD. AA. (1990): Historia de las Fallas, Levante- El Mercantil Valenciano, València. Esbrí Andrés, I. (2016): “La dona al taller de falles: El testimoni gràfic de les cartoneres del taller de Julian Puche”, dins La dona i la falla. Les dones i les falles. El Verí del Foc, núm. 10, A. C. Falla Juan Ramón Jiménez, Xàtiva, pp. 64- 75.

el verí del foc 2018

—(2017): “Fer memòria II. Josefa Escrivá Bonifacio “Pepa”, cartonera” dins Cendra- Suc de Falles, núm. 2, Associació Cultural Malalts de Falles, València (Inèdit). Mas Zurita, E. i Vitores Mas, J. (2012): “Els terrisers del foc: Sena, Noguera i Palos. Fusters en les falles de la segona meitat del segle xix” dins Revista d’Estudis Fallers, núm.17, Associació d’Estudis Fallers, València, pp. 56-64. Medina Bonilla, J. J. (2013): “La dona a les falles, molt més que bonica i galana” dins Després de la desena musa. Llibret 2013, A. C. Falla Plaça de Jesús, ValÈncia, pp. 124- 154. —(2018): “Regino, l’artista en paral·lel a les falles” dins Llibre Oficial Faller 2018, Junta Central Fallera, València (Inèdit). Mozas Hernando, J. (2017): “Vestir els ninots. Una tradició fallera perduda” dins Cendra- Suc de Falles, núm. 21, Associació Cultural Malalts de Falles, València, pp. 28-33. Sanchis Ambrós, M. (2013): “La dona, dona. Història paral·lela” dins Després de la desena musa. Llibret 2013, A. C. Falla Plaça de Jesús,València, pp. 76- 123.

Vicent Tortosa Biosca, Joaquín Gómez Perelló, Bernardo Javier Íñigo i altres artistes en un descans del treball fet per a les falles de 1973. Arxiu Bernardo Javier Íñigo.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

el verĂ del foc 2018

Taller faller, ca. anys 1940. Arxiu Iván Esbrí.

Iván Esbrí Andrés LLicenciat en Història i membre de l’Associació d’Estudis Fallers

El taller de l’artista faller: un patrimoni desconegut 1

Aquest article és una adaptació del publicat per l’autor “El taller de falles, un contenidor cultural” (Esbrí, 2016: 48-58).

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

La Festa de les Falles, declarada com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, ha posat en valor tots i cadascuns dels agents que orbiten entorn de la falla, i formen el conjunt del patrimoni cultural faller: l’activitat del casal, la producció musical i literària (llibrets, estudis, poesia festiva, teatre), la indumentària i l’orfebreria artesanals, la indústria pirotècnica, la creació plàstica (cartelleria, la mateixa falla) i la professió d’artista faller. Aquesta última es defineix pel bast i complexe llegat patrimonial que les activitats (trajectòria), els coneixements i les pràctiques (processos, ferramentes, vocabulari) que tant la construcció de falles com d’altres dedicacions (carrosses, escenografia, escultura, disseny, etc.) han generat al llarg de dècades. Un patrimoni desconegut del que el taller de l’artista és contenidor i que roman a l’espera de la seua catalogació, del seu estudi i de la seua valoració des de la metodologia raonada de l’etnologia i l’antropologia sociocultural; com de demés ciències com l’etnografia, la sociologia, l’arqueologia industrial, l2a bibloteconomia i la història de l’art.

L’espai i l’artista El taller de falles és un lloc de treball i de convivència. La vida i carrera d’un artista faller

“

l’obrador de falles és contenidor d’un important patrimoni documental generat per l’activitat diària 89

”

Nau d’emmagatzematge, taller de José López “Selfa”. Foto Iván Esbrí.

va lligada a la dels membres del seu planter com si fora una segona família —quan no la pròpia i ahí estan les nissages dels Blanco, Grau, Guillot, Roda, Puche, Santaeulalia, etc.— i, al seu obrador com una segona llar. És dir, el taller faller és per als artistes i els seus equips no sols ja un espai on desenvolupar la feina sinó també un lloc per relacionar-se; gaudir del bon humor en l’hora de l’esmorçar; intercanviar parers; celebrar l’èxit del premi obtingut; participar dels casaments i naixements; i afrontar les adversitats. Tot això sota la jeràrquica, però no estricta, gradació artista-col·laboradors-aprenents que, de dalt cap a baix i de major edat a menor transmet els coneixements, les pràctiques, els usos i les tècniques pròpies de l’ofici en una parcel·la també dividida d’acord a les feines que al seu interior són desenvolu-

el verí del foc 2018

pades: despatx, magatzem, fusteria, sala d’escatat, sala de pintura, etc. Per tant, en el foment de vincles fraternals, la divisió de funcions i la transmissió d’una tradició, el taller no difereix del casal faller. I com aquest, l’obrador de falles és contenidor d’un important patrimoni documental generat per l’activitat diària, en aquesta cas l’acumulada per l’artista al llarg de la seua trajectòria, i que dóna testimoni de la mateixa: esbossos, guions, llibrets, àlbums de fotografies, manuals i revistes. Així com premis i recompenses, documentació diversa (tarjetes, contractes, factures), maquetes o ninots conservats per voluntat de l’artista. Tot eixe llegat és una important font de documentació la correcta catalogació, arxiu i conservació és fonamental per desenvolupar, per exemple, estudis fallers biogràfics dels artistes. Sobretot per tal de recuperar el bagatge d’aquells més desconeguts que amb la seua passió i voluntat plasmada en les seues falles, van promoure la Festa Fallera al seu poble o barriada. Un mèrit aquest tan extraordinari com els èxits de Vicent Agullerio, Joan Canet, Vicent Luna, Regino Más, Vicent Pallardó Latorre, Josep Pascual “Pepet”, Miguel Santaeulalia o Manolo Martín per citar signatures de renom amb la seua biografia ja ressenyada a articles d’investigació i publicacions. La història de l’art-falla de Xàtiva i la Costera està encapçalada per noms com Josep Martínez Mollà (Quilis dir., 2000), Manuel Blanco Sancho o Paco Roca Chorques; però també l’han redactada Antonio Grau Cros, Jaime Garín, Antonio Royo, José Castelló, “Bolincho”, José Pastor, Climent, Ramón Morell, germans Navarro, etc. Extraordinari està sent el treball de recerca d’aquestes vides per part de Guillem Alborch, Salvador Català, Joaquim Sánchez, Joan Quilis o Rafa Tortosa, entre altres.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Tarjeta de l’artista faller Rigoberto Zarzo “Pajarito”. Arxiu Iván Esbrí.

Tampoc oblidem a Vicent Tortosa Biosca, nascut a la Font de la Figuera (Castelló, 2013: pp. 54-79), qui tot i no tenir obra fallera ressanyable a Xàtiva -si al seu poble als anys 70- a València és un dels artistes més transcendentals de l’art-falla que va aplegar a ser Mestre Major del Gremi Artesà d’Artistes Fallers entre 1966 i 1971. Com els germans Colomina, de Gandia, amb una influència importantíssima en les Falles de Xàtiva des d’ací justament la comissió de Juan Ramón Jiménez, Sant Jaume i Ferroviària (Colomina et alli, 2014: 230-233); o Pasqual Carrasquer, de Sueca, que va plantar a la Plaça del Mercat el 1969 i 1970 (Castelló, 2014: 211). Així, aproximar-se a la figura del artistes fallers és conéixer de primera mà les seues opinions, preferències i influències (cinema, còmic, il·lustració, literatura, música, arquitectura, etc.) que la falla com producte seu reflexa. Els estudis i ressenyes sobre trajectòries o generacions d’artistes ajudarien —i molt— també a una major i correcta compresió del monument faller com el format i gènere artístic que és, começant pel procés intel·lectual i pels mitjans tècnics i materials que l’artista i el seu planter han emprat per dur-lo a terme.

Martínez Mollà junt el seu indult Família nombrosa, Museu de l’Artista Faller de València. Foto Iván Esbrí.

Vicent Tortosa Biosca, Museu Històric-Etnològic de la Font de la Figuera. Foto Iván Esbrí.

Els germans Colomina. Arxiu família Colomina.

el verí del foc 2018

Pasqual Carrasquer. Foto Iván Esbrí.

Tècniques, processos i materials Com la societat contemporània als tres últims segles, el taller de falles ha assistit a una “industrialització” pròpia que ha definit els processos productius actuals havent passat de l’artesania de la cera, la roba vella i l’arpilleria (segle xix-pp. xx) al buidatge en cartró-pedra i la producció en sèrie (anys 50) i, d’aquest, a la talla directa de bales de suro blanc (finals dècada 80-pp. 90)2. Hui les noves tecnologies com la robòtica aplicada al buidatge de volums, els escàners, les fotocopiadores 3D i els programes de disseny digital —Photoshop Illustration i, 2

Julio Monterrubio esbossant. Foto Iván Esbrí.

sobretot, Z-Brush— són els protagonistes de “la tercera revolució industrial” dels tallers. Aquest no sols ja estan relegant certes fases de la construcció de falles, sinó que també estan fent de l’art d’esbossar sobre els quaderns o de fer una maqueta un mer tràmit opcional, si bé cada cop més valorat des del vessant del col·leccionisme. Dels tres pocessos de construcció de falles associats als materials abans esmentats — cera, cartró i suro—, aquell que s’exposa com el mode tradicional de fer falla és el buidatge íntegre de volums en cartró-pedra, el qual malgrat la seua regressió des de finals de la

Sobre la introducció del suro blanc als tallers fallers, Pérez Contel informa (1995: 137) com Regino Mas l’emprava en treballs decoratius als anys 60, malgrat llavors era un producte prou car, com tots els derivats sintètics del petroli. Als anys 70, per exemple, Julián Puche ja emprava el suro per als ornaments i les motlures decoratives de les bases de les escenes, com en Alacant els constructors de fogueres. El poliestiré, va anar copant terreny al cartró-pedra a finals dels anys 80 gràcies als coneixements adquirits en l’el·laboració d’escenografies, amb Miguel Santaeulalia i Vicent Almela com artistes pioners de l’escultura íntegra en suro blanc, fins la seua generalització a la dècada dels 90. Cal dir que, en aquests primers anys del poliestiré expandit als tallers de falles, l’artista havia de tenir molta destressa en escultura perquè l’únic mode de manipular el suro era tallant-lo amb gavinets i serres.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

La falla, un gènere plàstic. Fotografíes del passat, Enrique Vidal, Mercat Central, 1943. Arxiu Iván Esbrí.

el verí del foc 2018

(Salvador Debón, Huerta, Vicent Luna i Julián Puche)—, és sinó el perfeccionament de l’us del paper i cartró encolats, que venien emprant-se en falles per cobrir la tela de galliner i les fustes dels volums de major tamany, els cossos de ninots —que mantenien els caps i mans de cera— i complements del vestuari, suplint així a les teles, la roba vella i l’arpilleria.

Mantes de cartró humides, taller de Josep Manuel Martínez Izquierdo. Foto Iván Esbrí.

dècada dels 80 el 2016 va complir seixanta anys de vigència, si es pren com a data per a la celebració l’aniversari de l’indult del foc del conjunt Parella d’indis de Juan Huerta, a Regne de València-Duc de Calabria el 1956. La tècnica emprada per aquest artista — membre de la Generació d’Or dels Escultors 3

Pioner del paper encolat en falles és Modesto González, allà pels anys 30. Si bé, pocs anys abans, a Alacant, Gastón Castelló, ja moldejava el paper impregnat en cola directament sobre la xapa o tela per donar perspectiva a les figures i decoracions de les torres, els bastidors, medallons i baix-relleus de les seues fogueres. Per altra part, tant a les primitives falles de Dénia —finals anys 20— com a les de la seua etapa d’assentament als anys 40, hi ha presència del cartró-pedra conseqüència de l’aprenentatge de la tècnica pels seus primers fautors fallers a la indústria joguetera3. El buidatge del cartró-pedra partia de l’escultura de la peça en argila humida, preferentment un fang ric en alúmina. Mentre, l’escaiola en pols era pastada4 amb aigua i espart per treure molde (còpia en negatiu de la peça) sobre el qual tirar de cartró impregnat de cola i obtenir finalment el ninot de cartró-pedra (còpia en positiu). Abans però,

El cartró-pedra és una tècnica a les construccions del barroc efímer (altars, arcs triomfals, cadafals, túmuls, roques) realitzats per a festivitats i celebracions des del segle XVII principalment per fusters com Felipe Navarro, Carlos Francia o Diego Bañuls. A partir del segle xix, se documenta també el cartró-pedra per a la confecció d’objectes decoratius com canelobres i pitxers (Anònim, 1829: 20-80). Si bé, és el joguet artesanal qui més va desenvolupar la seua tècnica (Pérez, 1995: 133138). En 1897, Eduardo Juan Sempere va instal·lar en Onil la primera fàbrica de nines de cartró-pedra d’Espanya, gràcies als procediments transmessos per Ramón Mira Vidal, alfarer de professió dedicat a les nines d’argila des de 1875. A València, José Olaria Marimón “Coqui” era conegut pels seus ocurrents bous i cavalls de cartró-pedra i màscares carnavalesques. Aquestes, quan quedaven velles, venien fent servir per posar rostre als ninots des de les primitives falles del segle XVIII. Per altra part, amb el paper encolat impregnat sobre engraellats de fil de palomar, es confeccionaven els laterals del quadrilàter. Malgrat, el paper i el cartró no resultarien unes matèries primes barates al segle xix i la seua manipulació implicava moltes hores de treball i destressa com per acabar tot cremat en una falla. És per aixó, segurament, que alguns artistes, como Antonio Cortina, perfeccionaren el buidatge amb cera de caps i mans de ninots, als quals s’armava el cos amb fusta i arpillera -o palla- vestida amb roba vella, i xapes de fusta o teles per als laterals de les bases. També s’escau recordar la figura de Josep Beitia “Pepito el Cartonero”, qui produïa en sèrie cossos i parts de cartró-pedra als anys 40 i 50 del segle xx amb els quals es surtien molts artistes fallers. Aquells termes que fan referència a noms o accions pròpies del vocabulari del taller de falles, es marquen en cursiva per a que queden majorment diferenciats de la resta del text.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

calia picar o matar la ràbia de les mantes (capes de diferent grossària) del cartró, és dir, humitejar-lo i donar-li uns colps per a que quedara més dúctil de cara a la seua manipulació. El buidatge en cartró-pedra generava un mercat de compra-venda i d’intercanvi de cartrons (ninots i peces en cartró-pedra sense armar) i moldes que funcionava molt bé perquè permetia disposar d’uns elements mínims per preparar o armar una falla en breu temps i a un cost assequible. Aquesta és una tècnica coneguda en l’argot faller com refregit o reescalfat i, malgrat estar mal considerada en general pel públic, moltes comissions de barri i pobles deuen al refregit poder haver fet falla i conseqüentment la pervivència de la tradició fallera a la seua demarcació per eixe cost assumible esmentat.

“

El buidatge en cartrópedra permetia disposar d’uns elements mínims per preparar o armar una falla

”

El refregit també implica tenir coneixement i destressa dels processos de construcció de falles (composició, fusteria, pintura). Des dels més lloretjats fins als menys coneguts, la gran majoria dels artistes han tirat de refregit per poder atendre els seus compromissos o en la seua etapa més inicial per trencar mà en l’ofici, i assentar així el domini dels processos fins consolidar un estil més propi. Alguns inclús van fer carrera com destacats montadors de falles com els citats germans Colomina.

Ninots de cartró-pedra, taller de Josep Manuel Martínez Izquierdo. Foto Iván Esbrí.

Hui el reescalfat ja no són moldes i cartrons, sinó disseny digital que amb uns ajusts d’escales augmenten o redueixen el tamany del ninot o la falla. Curiosament, quan el suro blanc va consolidar-se com material per fer falles, es pensava que el refregit desapareixeria ja que la talla directa de les bales no implicava molde i tot falla seria a partir de llavors “única”. I valga afegir que, de l’escultura en suro també s’ha tirat de cartró per tenir reserves de còpies de ninots. Com el cartró-pedra, la fusteria ha gaudit d’èpoques millors, però encara resulta imprescindible malgrat la forta expansió última del ferro (present a les falles des dels anys 60). Tota armadura o esquelet intern d’una falla o ninot precisa d’una peça imprescindible per al seu correcte enllestit com és el sacabutx, un cos en forma de prisma quadrangular amb una cabitat o secció femella per pemetre el casament d’un mas-

el verí del foc 2018

Volum en vareta, taller de Manolo García. Foto Iván Esbrí.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

cle, un cabiró o fusta puntal, que fa forta la unió de les peces. Per a la construcció de les armadures, els artistes fallers se decanten pels cabirons i varetes de xop, d’om i de pi suec per la flexibilitat, resistència i quasi absència de nucs d’aquestes fustes. Igualment de necessari, en aquest cas per a l’estabilitat vertical de la falla, és el cavallet, una peanya que suporta la torre o bastidor (estructura central) i aquesta, per altra part, subjecta els flocs (armadures eixents) i les dogues i costelles, els perfils horitzontals i verticals que donen forma als volums sobre les quals va grapada la vareta5 o s’acopla directament el poliestiré expandint, el suro. Enllestits els volums i ninots de cartró-pedra o suro i armat seu esquelet intern de fusta, comença l’àrdua fase d’empaperat, escatat i de massilla. Al cartró-pedra s’esqueia primer raspar-li les imperfeccions, recuperar detalls perduts i reblir juntes amb pasteta, un engrut que s’elaborava amb aigua, unes gotetes d’oli de llinosa, cola de fuster (adhesiu industrial) i pols del cartró raspat —o amb serradura, farina o panet (carbonat càlcic també dit blanc de València o blanco de España)— prepara calfada al bany Maria. Déspres, la figura s’empaperava amb retalls de periòdic vell, hui suplit en no pocs tallers per paper kraft (paper natural sense tractaments). El suro, requereix de raspalls de pues i fulles d’escatar per acabar de definir o modelar les seues formes i i els seus detalls; i, como els ninots tradicionals, seguidament passa a ser empaperat. Per tapar les mentides (porus), els embalums del cartró-pedra i suro i fer les peces més 5

Aplicació de masses densificades a un ninot, taller de Toni Verdugo. Foto Iván Esbrí.

consistents se les dona panet. El panet barrejat sols amb aigua no pot emplear-se perquè a l’assecar-se es torna de nou en pols; és dir, que precisa d’un aglutinant com la cola de fuster o el gotelé per a que quede sòlid una vegada sec, a més d’aigua per rebaixar l’espesor dels aglutinats. Es donen passades de panet i s’escata tantes vegades com es precise (són entre 3-4 capes de panet alternades amb escatat amb diversos tipus de fulla de més grossor a menys). Per altra part, la cola de conill, una gelatina industrial que es barreja amb aigua i cal tenir calenta constantment mentre es treballa per evitar que es solidifique, actua com preparat previ a la fase de pintura.

La vareta és un llistó de fusta introduït en les falles als anys 30, i ja sobretot a partir de la dècada dels 40, per a ressoldre la construcció dels grans volums, la forma del quals la donava tela de galliner sobre la que s’impregnava arpillera, tèxtil o paper encolats (veure nota 3); o, per altra part servir de suport a les masses de fang per ser esculpides i treure molde de les peces. La precisió del seu treball als anys 70 amb les dogues i costelles i l’us de varetes de tan sols 2 cm d’ample per 3 mm de gros per definir les formes, està atribuïda al fuster Antonio García “Tonín”, qui va aplicar tècniques de maquetisme apreses com aficionat aeromodelista (Ariño et alii, 1993: 125-195). Destaquen dins de la fusteria fallera els germans Fontelles, León Lleó, Rigoberto Zarzo “Pajarito”, Josep Pasqual “Pepet”, els germans Ferrer, Juanjo García i Manolo García, qui ha portat als darrers anys a la vareta a viure una segona joventut.

el verí del foc 2018

Hui en dia, la plastilina, les masses densificades d’aplicació directa com el gotelé i el plaste —un preparat per a allisar de la marca Extraplast— i el latex, han suplit la pasteta, el panet i la cola de conill. Vicent Almela i Julio Monterrubio encara la gasten. El massillat i l’escatat és una fase important del procés de construcció, però també les textures amb propietat tenen cabuda en les falles. De fet, molts artistes venen revindicant més obertura de mires cap altres possiblitats en quant a textura a la falla ja des dels anys 90. És més, “els acabats” — anomalia lingüísitca confosa amb el treball d’escatat— competen més a l’àmbit de l’artesania que a l’art, perquè per a aquest i per als artistes —a priori consideració dels constructos de falles— preval més el procés creatiu i intel·lectual. Finalment, la pintura actua com carta de presentació de la mateixa. La seua correcta o mala aplicació, pot enaltir o arruinar totes les fases anteriors, sent per tant un dels punts de l’art-falla on l’artista procura posar tota la seua atenció i habilitat. A més, en l’actualitat també el seguidor de falles para major atenció a l’entonació i aplicació dels colors als monuments. En els temps de les pintures a l’oli (amb aglutinant oleic) un costum molt comú era donar unes passades d’aiguarràs amb oli de llinosa a la zona a pintar per poder fondre els colors, una tècnica aquesta emprada en escultura per policromar les figures i que és coneguda com chamberga. Per altra part, la brillantor tan característica d’aquelles falles dels 70 i 80, s’obtenia enllustrant les peces amb cera al bany Maria amb aiguarràs. Així, els artistes sempre han procurat ensenyar-se les pràxis quan no han contractat al 6

company que despunta dins de la pintura de falla o és especialista. Per una causa o altra, han destacat Carmelo Castellano i José Ballester a la dècada dels 1960; Martínez Mollà, amb el carmesí violaci, i Francisco Lliso als 70; Julián Almirante, Daniel López i Roberto Martí als 70-80; Juanjo Codina a primers dels 90, amb els contrastos de zones de llum i zones d’ombra a partir de tonalitats càlides i fredes respectivament6; Julio i Julio Sergio Monterrubio amb els tons pastel de la pintura plàstica a l’aigua (emprada en falles per donar fons als detalls des dels 60); o els àcids —o cítrics— potents i molt contrastats (groc/violeta, roig/verd, blau/ taronja), tan propis del disseny d’interiors i del prêt-à-porter, de l’il·lustrador Carlos Corredera darrerament, qui ha treballat per a Vicent Martínez Aparici, Javier Fernández, Juan Lluch, Xabi Ribes, José Lafarga i José Latorre-Gabriel Sanz. Les tècniques, processos i materials, com les ferramentes que s’exposaran al següent punt, són doncs importantíssims per a una correcta comprensió del què és l’art-falla. Així, el taller actúa de contenidor però s’escau un major diàleg amb els museus fallers —o etnològics— per acabar d’oferir una major divulgació del que és la complexitat de la construcció d’una falla. El Museu de l’Artista Faller de València, situat a la Ciutat de l’Artista Faller, mostra l’evolució del ninot des del romàntic parot o estai fins a la figura en suro passant pels ninots d’arpillera i roba vella i els més acurats en cera. Com també el procés de modelatge en fang, molde, buidatge en cartró-pedra; la talla del suro; una taula de treball amb ferramentes; la fusteria amb un bust de vareta de Mario Moreno “Cantinflas”, de Miguel Delegido; i la famosa “falla inacabada” de

La tècnica aplicada en falles per Juanjo Codina és si no aquella que va revolucionar la pintura del segle xix i que va donar lloc al moviment impressionista, caracteritzat per eixe fort contrast entre llums i ombres amb l’ús de colors complementaris quasi purs: groc o taronja per a la llum i blau o violeta per a l’ombra, per exemple.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Miguel Ángel López Montserrat representant el motiu de l’escut gremial, que dóna una major visió de tots eixos pocessos. El Museu Faller de València, ofereix un xicotet mostrari d’útils i materials relacionats amb la reproducció en cera, el buidatge en cartró-pedra, la fibra de vidre i la talla de suro, acompanyats de fotos i carteles en quatre idiomes (valencià, espanyol, anglés i francés). A Gandia, el Museu Faller7 exposa l’evolució d’un ninot —Freddy Mercuri, de Pere Baenas— des de la bala de suro fins al resultat final, incloent les fases d’empaperat, massillat i pintura. Al Museu Faller d’Alzira, una falla infantil “inacabada” de Julio Monterrubio serveix per explicar les fases de fusteria, buidatge en cartró-pedra, massilla i pintura.

“

Les tècniques, processos i materials són doncs importantíssims per a una correcta comprensió del què és l’art-falla

”

Per la seu banda el Museu Faller de Xàtiva en el vessant més adscrit als tallers, ofereix un seguit de carteles que repassen les carreres dels artistes locals més rellevants; esbossos, maquetes i fotografíes de falles guanyadores del Primer Premi i Ninots Indultats desapareguts; un molde d’un ninot infantil; i els propis Ninots Indultats pre-

7 8

El iaio, José García Tortosa “Vèrnia”, 1943, Museu Faller de Xàtiva. Foto Iván Esbrí.

servats que donen mostra per si mateix de l’evolució en les tècniques i els materials emprats en la construcció de les falles. Tanmateix, està pendent des del mateix si del Gremi d’Artistes Fallers i les institucions una rigorosa política de catalogació o preservació d’útils i de ferramentes majorment carcaterístics dels tallers i la construcció de falles8.

Les ferramentes El desenvolupament de l’activitat creativa del taller faller ha donat com mostra de la seua evolució un ampli catàleg d’instruments. Alguns són auténtiques joies representatives del patrimoni artesanal i tècnic de la cons-

El Museu Faller de Gandia, obert el 2008, és membre del International Council Of Museums (ICOM). Joan Seguí, ex-director del Museu Valencià d’Etnologia, va fer saber a l’autor del article del seu interés per adquirir antigues ferramentes, moldes d’escaiola i cartrons per engrossar els fons de la institució museística en raó a la seua paulatina regressió als tallers fallers i preservar així un mostrari.

el verí del foc 2018

peces (funció que fan també els gats); tenalles i martells d’ungla per clavar o retirar claus i de cota per clavar falques; la garlopa o raspall de fuster- i les raspes (escofines); i la planxa, un ferro pla i gruixut per atibar (reomplir buits, fixar fustes) que rep el seu malnom pel paregut amb les velles planxes domèstiques. Quan en temps el fang era el protagonista absolut de la fase d’escultura, els xicotets detalls i treballs de precisió es treien per mig de palillos, uns bastonets de boix acabats en punta, plans o dents de serra. I quan el cartró-pedra era el principal material de confecció de ninots i volums, la unió de juntes es feia forta per mig de grapes: brides de ferro en forma d’U que s’insertaven per fer una costura provissional del cartró-pedra fins que la cola de fuster de les juntes s’assecava.

Serra de cinta, taller de Josep Manuel Martínez Izquierdo. Foto Iván Esbrí.

trucció de falles en remuntar-se el seu ús fa cent anys, aleshores per part dels menestrals de l’escultura, la fusteria, pintura mural, el joguet o de la confecció de palmitos als quals la realització de cadafals fallers, començava a copar part de la seua labor professional als anys 20 del segle xx. Bon exemple és la ferramenta de fusteria: serres de cinta (fixes) i de disc (amb fulla circular), totes dos maquinària pesada d’asserrar front aquella manual i més lleujera com els xerracs o serres de fuster i les serres braçeres amb la seua característica forma d’arc. Com les diferents mides de broques, filaberquins, cicells i gúbies; tornavisos manuals per enroscar/desenroscar i de banc per subjectar 9

Quan tocava fer l’armadura a les figures, calia anar en compte de no oblidar de reforçar els claus de casament entre el cabiró i el cartró-pedra amb llandetes, unes tires xicotetes de llanda reciclada de pots que actuaven mode de topall per evitar que el cap del clau traspassara el cartró. A alguns models —d’escaiola o fibra de vidre9— se’ls acoplava un llit (cavallet, penya) de cabirons molt pràctic de cara a la seua manipulació i emmagatzematge en dotar-los d’estabilitat. Per a un menester semblant, s’utilitza la porritera10 o perxa: una peanya rectangular, feta en fusta, que dona subjecció a un seguit de cilindres o prismes quadrangulars disposats en bateria, per on s’insereixen els puntals que els ninots porten a la base, com en el sistema de casament de les armadures amb els sacabutxos. No falta a cap taller faller fulles de paper d’escatar de tot tipus de grà i raspalls de

Durant un període no massa llarg de temps -anys 80 i 90- l’escaiola va ser suplida en alguns tallers per la fibra de vidre, material que també va tractra de suplir al cartró-pedra. Permetia tenir ninots i volums llestos en hores per massillar, escatar i pintar, malgrat era altamanet tòxic. Això i la irrupció del suro (veure nota 2), van desplaçar la fibra dels tallers. El curiós nom de porritera prove de porrito, foma de referir-se al món del teatre a aquelles titelles amb una maça. Així, la porritera ve emprant-se d’antic per al transport i emmgatzematge dels guinyols.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

100

Grapes i raspalls de pues, taller de Josep Manuel Martínez Izquierdo. Foto Iván Esbrí.

pues per treballar el suro; pistoles (aerògrafs), brotxes, un pinzell d’ulls (pinzell per a aquarel·la de pel sintètic i mànec curt) i pots, gotets i paletes per barrejar colors; i l’arc o fil de nicrom, resistència que posada al roig viu serveix per al tall del suro blanc, i que amb l’arribada de la robòtica moderna aplicada aquest menester, quaselvol dia ja, serà també peça de museu.

“

Quan el fang era el protagonista de la fase d’escultura, els treballs de precisió es treien per mig de palillos 101

”

Per últim, destacar pràctics i ressolutius —quan no curiosos— útils per al transport de la ferramenta com el carro (una mena de cambrera); per fer més fácil la manipulació dels ninots i dels grans volums com la burreta (cavallet de potes abatibles), la garrutxa (corriola), la banqueta (peanya) i les escales; sense oblidar el simbòlic parot —o estai o estot—, un pal de fusta acabat en forma d’escaire del qual en temps passats se penjaven els cressols, i ara els flexos, a partir del qual comença la narració de l’orige romàntic de les falles.

Conclusió Tota allò repassat és motiu suficient per pendre, assumir i executar reponsabilitats de posada en valor i difusió del conjunt de les activitats, manifestacions, creacions, els coneixements, les pràctiques, els usos i les

el verí del foc 2018

sent aquest el llegat artístic i tècnic d’una història en aquesta la Festa de les Falles que la capital de la Costera va començar a redactar el 1865. Parafrasejant al professor Gil-Manuel Hernández i Martí, director del Museu Faller de València, és el moment de mancomunar voluntats entre els organismes de govern, gremis d’artistes (Alacant, Borriana, València), les institucions museístiques, universitats, els investigadors i les juntes i federacions falleres, i aprofitant l’aval d’eixe reconeixement que cita que les Falles són Patrimoni.

Agraïments

Caixa de fils de nicrom, taller de Toni Verdugo. Foto Iván Esbrí.

tècniques representatius del patrimoni de la Festa de les Falles11. Les Falles de Xàtiva són Bé d’Interés Cultural Immaterial, Festa d’Interés Turístic Autonòmic i, en el context de la celebració fallera, Patrimoni de la Humanitat. El febrer de 2015 es va obrir el Museu Faller de Xàtiva on, com s’ha esmenat, ja es custòdia una part important de la història fallera de la ciutat. Membre fundador de la Xarxa Valenciana de Museus Fallers, hui roman pendent del seu reconeixement oficial, ampliació i constitució d’un centre de documentació associat12. Ser doncs una de les principals polis falleres no la fa aliena a comprometre’s a la divulgació del patrimoni del seus tallers fallers, 11 12

Junta Local Fallera de Xàtiva; Museu Faller de Xàtiva; Moisés Alarcón; Pasqual Carrasquer; Toni Colomina; Manolo García; Josep Martínez Mollà; Josep Manuel Martínez Izquierdo “Poeta del Foc”; Julio Monterrubio; Josep Palanca; Víctor Valero (Marc Martell); Toni Verdugo.

Consultes Anònim (1829): Arte de trabajar en cartón toda clase de obras de utilidad y recreo, Barcelona, Imprenta José Torner [edició facsímil, Llibreríes Paris-Valencia, València, 2002]. Ariño Villarroya, A.; Borrego Pitarch, V.; Hernández Martí, G. M. (1993): Los escultores del fuego. Aproximación a la historia del Gremio Artesano de Artistas Falleros de Valencia, València, Diputació de València. Català I Gorges, J. I. (coord.) (2011): La falla, un artefacte tecnològic, València, Universitat de València.

Llei 4/1998 d’11 de juny del Patrimoni Cultural Valencià Punt D Article 26 de la Secció 1 del Capítol III. El Centre de Documentació i Difusió de la Festa de les Falles de València va ser constituït el 2007 i aturat el 2010, estant des de llavors pendent de reactivar-se si no ho ha sigut ja a data de publicar aquest article. Gandia conta amb el seu Centre de Documentació del Museu Faller des de 2014.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

102

Carros, taller de Josep Manuel Martínez Izquierdo. Foto Iván Esbrí.

Castelló Lli, J. (2013): “Tortosa Biosca, un artista entre els grans de les falles i la pintura”, El Verí de Foc, 7, pp. 54-79. Castelló Lli, J. (2014): Pasqual Carrasquer: creador de falles, València, Carena. Cerdà Pérez, M.; García Bonafé, M. (dir.) (1995): Enciclopedia Valenciana de Arqueología Industrial, València, Alfons el Magnànim. Colomina Subiela, A. et alii (2014): El taller dels germans Colomina i les falles de Gandia, Gandia, CEIC Alfons el Vell. Esbrí Andrés, I. (2017): “La plantà: un patrimoni desconegut”, El Verí de Foc, 11, pp. 44-57.

103

— (2016): “El taller de falles, un contenidor cultural”, Revista d’Estudis Fallers, 21, pp. 48-58. Mauss M. (1974): Introducción a la etnografía, Madrid, Istmo. Pérez Contel, R. (1995): Ninot de falla. Escultura folklórica valenciana, València, Albatros. Quilis Ródenas, J. (dir.) (2000): Martínez Mollà, escultor de falles, Xàtiva, Junta Local Fallera de Xàtiva. Tortosa García, R. (dir.) (2011): “Catalogació i Documentació dels Ninots Indultats de les Falles de Xàtiva”, El Verí de Foc, 5.

el verí del foc 2018

Rafa Tortosa Garcia Director d’El Verí del Foc

Artistes i tallers als cadafals fallers de Xàtiva «Posem dalt d’un podi a un artista faller a qui donaren molt rebombori però després van desfer enviant-lo al mortuori al deixar-lo en el carrer»1. Josep Sanchis Martínez El món de les falles (Paco Roca, Espanyoleto, 1989) 1

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Deduïm que l’artista faller fou Antoni Grau, qui ja no va fer la falla R. Argentina aquell 1989, després de signar-la durant set anys seguits.

104

Ninot indultat infantil de 1999. Arxiu Rafa Tortosa.

«Els fallers, burlant-se burlant-se, són uns divertits vigilants de la dignitat pública, en tant que es dediquen a censurar a les depravacions cíviques més palmàries. ¿No caldria, doncs, que fessen examen de consciència i arreglar la pròpia casa, com a mesura preventiva?»2. Joan Fuster ens deixava esta afirmació com a reclam d’una autocrítica per part dels fallers cap a les seues formes d’actuar i gestionar la festa i tot com una mena d’empresa que ajudaria a millorar les falles. Ja vam tindre l’ocasió de comprovar que esta autocrítica ha estat escassa (Tortosa, 2009) encara que pensem que suficient, en el sentit de no caure en una endogàmia que puga desplaçar crítiques dirigides en altres sentits, polítiques i socials, que poden semblar més interessants. 2

En este sentit d’autocrítica, centrant-nos al centre de la diana, cal localitzar el focus originari de qualsevol crítica, lloc on es creen i generen els cadafals fallers i la seua crítica punyent. El taller faller és el lloc per excel·lència, amb l’artista faller al cap, on es concentra tota esta activitat creativa i artística i, com veurem, no s’ha aprofitat, gens ni mica, del suport artístic que conreen, com som les falles per fer una crítica dirigida al seu entorn més prop. Escassos exemples trobem on els artistes fallers han reivindicat o criticat situacions i debilitats pròpies, atès que ho han fet de forma puntual per denunciar el seu estat de precarietat i crisi o alguns afers que versaven sobre col·legues de la professió. Això si, a la majoria de les vegades que ha estat l’artista convertit en ninot, ha sigut amb un

«Les falles, tema de falla», Levante 1960 replegat a Fuster (1992).

105

el verí del foc 2018

Escena de Tornant a l’estoreta de Manuel J. Blanco (Benlloch, 2010) que mostra allò d’agarrar-li el bou a l’artista. Arxiu Rafa Tortosa.

aspecte apologètic o simplement didàctic, exemples que apareixen a les falles infantils, principalment. Ens proposem, amb este treball, una relació de falles i escenes identificades amb l’aparició de l’artista faller per parlar-nos sobre la seua situació o per mostrar-nos el seu procés de treball al seu obrador. Així que és hora d’agarrar paper i llapissera, obrir la porta del taller i vore com els nostres artistes fallers s’han convertit en ninots.

A l’artista li agafa el bou Si hi ha alguna situació, en sentit figurat, que s’aplica a un taller faller és allò que a l’artista li agarra el bou, que es traduix en què té sèries opcions de no acabar a temps la falla i, en cas de fer-ho, no la pot acabar com pertoca. Aleshores és habitual vore a un artista faller —bé vestit de torero o amb el seu mono

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

blanc de treball— davant d’un bou, una opció molt gràfica de plasmar esta frase coneguda. I així és com es va presentar a l’escena de darrere del cadafal La seducció de les falles de Bernat Román (J. R. Jiménez, 1996). També trobem la falla de Pasqual Gil, que duia per lema En tot un any (Abú Masaifa, 1999), la presència d’un bou al taller faller. De fet, la composició, amb uns artistes que estiren de la cua del bou i on un d’ells porta una muntera de torero al cap, va ser la mereixedora de l’indult infantil aquell 1999. Apart d’esta situació, la falla plantejava altres aspectes relacionats amb les falles i el món de l’artista com el transport de peces i ninots o com les muses donen inspiració a l’artista, qui estava representat a la falleta com a ninot principal. Una de les millors representacions de la situació més comentada d’un taller faller tinguérem l’ocasió de vore-la al cadafal Tornant a l’estoreta de Manuel J. Blanco (Benlloch, 2010)

106

on apareixia un gran bou i un menut artista, i tot per criticar el bou que tenen els artistes, atès que amb la crisi han de contractar més falles amb el perill que ocórrega que no puguen acabar les falles. Inclús la crítica advertia que els artistes acabaran per fer ofertes a les comissions per aconseguir contractes: «Una oferta l’artista ens fa; ens farà el monument gran, el monument infantil de regal i coets per a la cremà».

L’artista faller i els seues problemes Davant la crisi patida per la societat, els artistes fallers no han estat una excepció i també l’han patida, la qual cosa han vist en el cadafal faller un mitjà per denunciar els seus problemes davant la pujada d’impostos —l’IVA va passar del 8% al 21% l’any 2012 i després es va reduir al 10% l’any 2014— i la gran competència entre els artistes fallers per aconseguir contractes que els garantixen treball per a cobrir un exercici d’acord amb les despeses fixes del taller i dels treballadors.

“

… l’artista té sèries opcions de no acabar a temps la falla

”

Així que aquells anys troben reflectits a les falles estos problemes. Ser o no ser de Manuel J. Blanco (Benlloch, 2012), cadafal que tenia com a coronament un artista faller amb un pinzell en la mà, va posar èmfasi a la crisi que patixen els artistes fallers que «segurament dels esglais estarà pelat» ja que «les 3

Ninot presentat a l’exposició del ninot pertanyent a la falla Ser o no ser (Benlloch, 2012) de Manuel J. Blanco. Foto Rafa Tortosa.

falles paguen fatal». A la tercera escena Ser legal o il·legal, ixa és la qüestió, es plantejava la presència d’artistes que no estan realitzant la tasca de fer falles de forma legal i que, en certa mesura, repercutia a l’hora de competir doncs estos artistes no tenien costos indirectes. La forma de plasmar tota esta crítica fou amb el ninot presentat a l’exposició, amb la presència d’un artista ultimant una composició infantil3 al seu taller. La crisi econòmica també va afectar els artistes fallers i, abans que finalitzara la primera dècada de l’actual centúria, vam vore com els reduïen els pressupostos dels cadafals amb la conseqüència de reduir el volum econòmic anual. Es va agreujar la situació dels tallers fallers, amb menys ingressos però amb unes mateixes despeses

Esta composició es corresponia amb el grup que va estar indultat l’any 2011 per part de la falla Selgas-Tovar, obra del mateix Manuel J. Blanco.

107

el verí del foc 2018

En esta escena d’Una falla de por (R. Argentina, 2013), Paco Roca es va soterrar. Foto Rafa Tortosa.

com lloguer, impostos, crèdits o retards en pagament a proveïdors. Tota esta situació provocà que els artistes fallers la denunciaren a les seues pròpies creacions. Una de les escenes més impactants d’este tipus fou la presentada per Paco Roca a Una falla de por (R. Argentina, 2013), on l’artista va retolar una làpida amb el seu nom dins d’una escena que representava un cementiri. Esta escena va incitar a què a l’any següent, a la falla Amb l’església hem topat de Xavier Herrero (J. R. Jiménez, 2014), decidirem dedicar-li un sant de l’escena Els sants xativins, els quals ressusciten. Paco Roca, era el Sant de la Pedra, qui prega pels artistes fallers: «El bo de l’artista xativí l’any passat es va soterrar. Per un miracle diví a l’Argentina torna a plantar». L’establiment de l’IVA en el 21% va provocar que l’any 2013 els artistes fallers protesta-

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

“

Paco Roca decidí l’any 1998 deixar de plantar falles a Xàtiva

”

ren esta mesura als cadafals fallers amb la inclusió d’enganxines reivindicant la supressió d’este alt percentatge de l’import. Altres s’atreviren a representar-se com a ninot. Així que Alfred Bernat aparegué al cadafal No tenim ni per a graneres (Sant Jaume, 2013), on l’artista «boig s’ha tornat, i amb una camisa de força l’han amarrat». Esta no és la primera vegada que Alfredo Bernat es trau a la falla per criticar la seua situació i la dels seus col·legues de professió. En un mateix sentit crític, però amb més força visual, ja va plantejar l’any 2011

108

Alfredo Bernat es va posar a la falla No tenim ni per a graneres (Sant Jaume, 2013) per reivindicar la supressió del 21% per a les falles. Foto Rafa Tortosa.

la crisi en el sector on l’artista, assegut, rebia ganivetades per l’esquena i la crisi fallera s’apoderava del seu cap en forma de martellades. A més a més, un altre artista aconseguia els contractes inflant els esbossos, representat gràficament per un globus. En altre ordre de coses, el ninot de la falla Benlloch que Manuel J. Blanco va presentar a l’exposició de 2011—i que va estar el ninot guanyador— representava a un artista faller que, flexòmetre en la mà, mesurava el ninot que anava a presentar a l’exposició del ninot. Tot plegat, responia a la crítica de què la JLF, «mal invent s’ha espolsat», el qual consistia en un bastidor amb les mides màximes dels ninots, «o té el ninot la mida o toca rascar la massilla». El pas dels ninots per esta «porteria», havia esdevingut en un acte curiós:

109

Ninot on es representa el mateix Alfredo Bernat per criticar la crisi que pateix l’artista faller. Foto Portal de Xàtiva.

«A més estan tots pendents per veure qui passa la mesura. Bona germanor estem fent si denunciem la figura».

Paco Roca vs. República Argentina El fet que Paco Roca decidira l’any 1998 deixar de plantar falles a Xàtiva i només centrar-se amb les de València fou recollida a les falla La ciutat submergida de Xavier Herrero (R. Argentina, 1999). En concret a l’escena posterior que es corresponia amb el camió d’El Matxero, que el conduïa acompanyat de l’artista xativí, els quala se’n anaven a València el dia de la plantà: «Si baixa el pressupost del monument per dedicar els diners a menjar a ningú no li pot semblar dolent que els artistes se n’hagen de marxar.

el verí del foc 2018

Escena on es va fer crítica de la signatura del contracte que relacionava Paco Roca amb la falla República Argentina, una situació que no d’esperar per col·lectiu faller. Foto Rafa Tortosa.

Figura on es va representar Paco Roca modelant un ninot. Va estar mereixedora de l’indult del foc de 1987. Arxiu Paco Roca.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

110

De Xàtiva se’n fugen els artistes i se’n van a la ciutat de València. D’aquesta forma ixen a les revistes i tot augmenten la seua solvència. “A Xàtiva no tornaré a plantar”, va afirmar cofoi l’amic Paco Roca. Pensa’t les coses abans de parlar que molt sovint el peix mor per la boca». I així fou que, huit anys després, Paco Roca tornava a plantar a Xàtiva i concretament a la falla República Argentina. Fou una notícia sorprenent doncs tothom sabia les desavinences que havien tingut artista i comissió fallera per motius de competència en el concurs de cadafals fallers, any rere any. Este competència i, sobretot, les polèmiques decisions dels jurats durant algun exercici, havia assolit una confrontació entre la falla República Argentina i Paco Roca, qui aleshores havia plantat falles al Raval, Espanyoleto i J. R. Jiménez, amb cadafals que aspiraven al primer premi de la secció especial. De fet, Paco Roca va afirmar, referint-se a la falla R. Argentina, que «jo en la vida faré una falla per a eixa comissió ¿sense dir noms? doncs si que la puc dir, és la falla...»4. Així que aquell 2006 Paco Roca va plantar a la falla República Argentina, contracte que va ser motiu d’una de les escenes de la falla Consells de Vell (Tetuan-Sant Francesc, 2006) obra de Manolo Blanco Sancho. L’escena en qüestió es va titular Donde dije digo, digo Diego... i representava la signatura del contracte entre l’artista i Teo Pallás, aleshores president de la falla, asseguts sobre una taula al casal faller. L’escena es completava amb un ninot de Josep Lluís Fitó qui tenia una làpida amagada a l’esquena. La descripció que trobem al llibret explicatiu és bastant esclaridora: 4

«Hi ha vegades en les que ens deuríem mossegar la llengua abans de parlar, perquè dir una cosa i no complir-la dóna pas a que se’ns burlen o que ens diguen que no som homens, o coses semblants i açò és el que li ocurreix a aquesta comissió, que en certa ocasió, va dir, que cert artista setabense no els faria mai la falla, inclús li va fer una làpida que tenien al casal, la qual van tenir que amagar per a que l’artista no la veiera a l’acte de la firma de la falla».

“

… huit anys després, Paco Roca tornava a plantar a Xàtiva

”

Així que una relació impossible es va capgirar d’acord amb la insistència d’uns fallers de la comissió que gaudien d’una amistat amb l’artista, amb la conseqüència d’establir una relació que es va perllongar durant nou exercicis amb uns notables èxits.

L’artista i el seu taller, amb un discurs apologètic i didàctic Una multitud de cadafals, sobretot infantils, trobem representat el taller de l’artista faller, amb un ambient de treball amb la construcció de les falles, tant en el seu procés de modelatge com de pintura. Amb la intenció de representar el treball de l’artista faller al seu taller, Paco Roca va pensar que la millor manera de plasmar-ho fora amb l’aparició d’ell en forma de ninot, el qual s’hi troba modelant una figura en fang sota la mirada d’uns xiquets. Esta figura, que fou la indultada d’aquell any, pertanyia a la falla

Declaracions realitzades a una entrevista apareguda al llibre de la falla J. R. Jiménez de 1988.

111

el verí del foc 2018

Composició Bressol d’artistes fallers xativins obra d’Alfredo Bernat, presentada a l’exposició de l’any 2000, per part de la falla Espanyoleto. Foto Rafa Tortosa.

infantil De Xàtiva al Cel (Espanyoleto, 1987), la qual anava dedicada a totes les obres d’art i monuments que té Xàtiva. L’aparició dels artistes en les falles té el màxim exponent amb l’escena que va presentar Alfredo Bernat a l’exposició de l’any 2000. Dins d’un bressol va posar els artistes fallers en actiu en aquell moment com Martínez Mollà, Paco Roca, Xavier Herrero, Manuel J. Blanco i M. A. Gozálbez Moracho, este últim feia poc de temps que s’ho havia deixat. Completava

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

el grup la figura d’Antoni Grau assegut a una cadira davant del bressol. Estes figures formaven part del cadafal Xàtiva, Bressol d’artistes (Espanyoleto, 2000), on es feia una constant consideració dels artistes fallers: «Grau és el veterà dels mestres Mollà, l’artista conegut Manolín, u, dos i tres Roca, el més collonut Xavi és un bon crític i Moracho, el més polític».

112

A pesar de no aparèixer a l’escena, també es va fer referència a Manolo Blanco, doncs «no para i com es deixa l’ànima en el monument, siga la falla barata o cara, sempre li dóna el primer premi la gent». Interessant i curiosa va ser el cadafal infantil Exaltació de Manuel J. Blanco (R. Argentina, 1989), doncs presentava dues cares clarament diferenciades. A una es produïa la representació d’una presentació fallera i, a la part de darrera, n’era representat el taller faller. L’artista, ajudat per un xiquet, ultimava la falla i pintava els darrers ninots: «L’artista vell li diu al fill que pose l’ànima i sang en allò que és de fang i que pareix molt senzill». L’escena posava èmfasi amb allò del bou atès la presència d’una parella de xiquets sobre una muntera i algun cartell de bous penjat a una paret on romanien penjades ferramentes de l’artista. Josep Angulo a Fabricants d’il·lusió (Abú Masaifa, 1991) planteja una falla infantil on ens ensenya «com es realitzen les labors de construcció d’un monument faller, dedicat a la inspiració del gremi d’artistes», amb les escenes que mostren les distintes fases de construcció des del modelat fins l’acabat i passant per la tirada de cartó. En un mateix sentit va presentar Francis Guerrero la falla infantil Un fum d’artistes (Mercat, 2001) dedicada al taller faller, on destaca la figura presentada a l’exposició del ninot, la qual es correspon a un artista pintant un ninot al seu obrador. També, Ja estan ací de Xavier Herrero (Sant Jaume, 2000), tenia com a escena principal la recreació d’un taller faller amb un aprenent d’artista pintant la figura d’un coet. Per la seua estètica i la forma de concebre i destacar la creativitat de l’artista faller, cal destacar el cadafal Quines idees de Javi Igua-

113

lada (Molina-Claret, 2011). Del cap d’un artista ixen uns engranatges que s’uneixen a unes plataformes que es corresponen amb tots els processos de construcció d’un cadafal faller: dibuixar, modelar, construir, escatar i pintar, doncs, com versava Guillem Alborch, «la crítica ens explica, per a fer una falleta, el procés que s’aplica». Una altra referència on s’ha representat un taller faller és al cadafal Què plantarem? (Selgas-Tovar, 2011), on Manuel J. Blanco plasma el moment en què una comissió fallera es presenta al taller i té la intenció de contractar l’artista, qui comença a pensar que farà d’acord criteris econòmics. Així que es planteja un taller amb totes les tasques que s’hi realitzen i habituals escenes que esdevenen entre les quatre parets. Mare, vull ser artista faller era el lema de la falla que Venancio Cimas signava per a la comissió de Tetuan-Sant Francesc l’any 2012. El cadafal, que tenia com a coronament una artista modelant en fang, tractava la «professió de l’artista faller, fent hores a muntó al seu gelat taller» i ho feia fent un recorregut de la seua vida que «de ben xicotet ja es veia estar molt interessat» i tenia clar que volia ser artista faller. També es feia crítica als joves artistes que «es creixen sense haver fet res de res, i de prompte exigeixen gran quantitat de diners» així com esta professió és una carrera plena d’èxits i fracassos, on la crítica al seu treball els ve sobretot «dels entesos de les falles». Tot este recorregut pels cadafals fallers que han acollit en la seua crítica aspectes sobre els tallers i artistes fallers, el volem cloure amb la crítica apareguda al llibret de la falla Sant Jaume de 1945 que duia per lema L’art per la lluna i que en alguns llocs el trobem com Hui en dia els artistes bufen alt. Per este motiu, el cadafal va estar signat per la comissió atès que van tindre certs problemes en aconseguir un artista faller. En este cas són els fallers els qui critiquen els artistes:

el verí del foc 2018

Part de darrere d’Exaltació de Manuel J. Blanco (R. Argentina, 1989). Arxiu M. J. Blanco.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

114

Quines idees de Javi Igualada (Molina-Claret, 2011). Arxiu Rafa Tortosa.

«L’art es cosa de valor que tot deguém apresiar en son mèrit. Si senyor, això ningú eu pot negar. Pero de ahí a qu’el artiste vechent que te bones mans demane fent el bromiste unes cantitat tan grans. Aixó es fer poc honor a professió tan honrosa i pert prestichi el autor de manera poc famosa. Esta bona Comisió volent plantar una falla, no perguent may la ocasió buscà un artiste de talla i después qu’els encontraren sobre el treball se tratá,

115

pero els chicòts demanaren una suma exagerá. Entonses la Comisió, fent un esfors sobrehumà s’ha fet la falla en tesó i ya la voreu plantà».

Esta interessant crítica ens fa afirmar que, després de setanta anys, part del col·lectiu faller seguix pensant com tot allò versat, atès que tenen el desconeixement de la situació en que s’hi troben els artistes fallers a l’actualitat, amb una forta competència que els fa realitzar falles a quasi preu de cost amb un mínim de beneficis que, en molts casos, els fa sobreviure. La realitat és que actualment es mouen pressupostos de fa quinze o vint anys, i els fallers i falleres seguixen exigint uns cadafals més enllà del que valen. En

el verí del foc 2018

Què plantarem? de Manuel J. Blanco (Selgas-Tovar, 2011). Arxiu Rafa Tortosa.

el sentit contrari i sense generalitzar, trobem un cert victimisme per part dels artistes fallers, pensant que la seua professió és especial i diferent a la resta. Esta creença, no els fa vore que, per damunt de tot, el fer falles és un treball i un negoci i, que com en qualsevol, han de complir la normativa industrial en els seus obradors així com les obligacions tributàries establertes. Tothom passa per estes premisses legals i, com en tot negoci, la seua llavor comercial, el tracte amb el client i el tindre unes instal·lacions òptimes, farà que els seus clients, fallers o no, dipositen la confiança en qualsevol treball efímer, decoratiu i artístic. Això sí, allò present al carrer, les falles, sempre van a ser la millor targeta de presentació.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Bibliografia Fuster, J. (1992): Combustible per a falles, Bromera, Alzira. Tortosa Garcia, R. (2009): “Autocrítica, motor de reviscolament faller”, Falla Benlloch 2009, AC Falla Benlloch–Alexandre VI, Xàtiva, pp. 87-97. Llibrets de falla de les comissions de Sant Jaume (1945, 2000,2013), Espanyoleto (1987, 1989, 2000), R. Argentina (1989, 1999,2013), Abú Masaifa (1991,1999), J. R. Jiménez (1996, 2014), Mercat (2001), Tetuan-Sant Francesc (2006, 2012), Benlloch-Alexandre VI (2010, 2011, 2012), Selgas-Tovar (2011) i Molina-Claret (2011).

116

Mare, vull ser artista faller de Venancio Cimas (Tetuan-Sant Francesc, 2012). Foto Rafa Tortosa.

117

el verĂ del foc 2018

Miguel Santeaulalia Núñez, al seu taller (1974). Col·lecció Miguel Santaeulalia Núñez.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

118

Joan Castelló Lli Periodista i membre de l’Associació d’Estudis Fallers

Xe gèlida vida d’artista faller: victorejats i oblidats en qüestions de segons En el primer acte de l’òpera La bohème, de Giacomo Puccini, Mimí, la protagonista femenina, es presenta en la golfa on viuen quatre artistes (un poeta, un pintor, un filòsof i un músic) per a demanar foc, doncs la seua espelma s’ha apagat i no té un altre mitjà per a il·luminar i calfar-se en la seua habitació, en el pis d’a baix del mateix immoble del bari Llatí de París on viuen aquests bohemis. L’acció es desenvolupa en un fred dia de la Nit de Nadal a mitjan segle xix. Rodolfo, el poeta, s’enamora de Mimí res més veure-la i, en tocar-la suaument per a donar-li protocol·làriament la benvinguda a la seua casa, canta la bella ària “Che gèlida manina!” (Quina maneta tan gelada!) (Alier, 2001: 104).

119

el verí del foc 2018

Els protagonistes d’aquesta òpera són gent anònima que persegueixen amb totes les seues forces l’èxit i la glòria i, al no aconseguir-ho, es veuen abocats a viure una vida bohèmia, entre deutes per a sobreviure i mil argúcies per a gaudir d’una vida dissipada i alegre malgrat la penúria econòmica. Són personatges grisos, anònims, però capaços de donar el poc que tenen pels seus amics.

“

Els protagonistes d’aquesta òpera es veuen abocats a viure una vida bohèmia; però són capaços de donar el poc que tenen pels seus amics

”

L’inici d’aquesta òpera, una obra mestra de la lírica de tots els temps, ens recorda l’existència d’altres bohemis més propers als valencians: els artistes fallers. Si ens situem en les dècades dels quaranta, cinquanta o seixanta, i fins i tot dels setanta, trobarem molts exemples d’artistes fallers bohemis, que han passat fred en els llargs hiverns en uns tallers sense excessives comoditats. En moltes ocasions compartien immenses naus quasi abandonades (com l’antic hospital provincial en el carrer Guillem de Castro), sense unes mínimes condicions. En eixos durs dies d’hivern rebien la visita dels bons fallers que els portaven l’entrepà per a esmorzar o una bol de brou ben calent per a combatre el fred. Aquesta acció d’ajudar al necessitat artista s’ha idealitzat i frivolitzat en l’actualitat amb massa freqüència, doncs amb aques-

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

José Martínez Mollá al seu taller (1975). Arxiu Joan Castelló.

tes accions quasi de beneficència es reconeixia, d’una banda, l’estat precari en què treballaven aquests artistes (en portar-li menjar i calor humana també en el dur hivern, com en l’òpera citada) però per una altra, quan se’ls contractava, els mateixos fallers no tenien rubor a negar-los el que els corresponia en regatejar el pressupost presentat o sol·licitar un concurs d’esbossos per a triar a l’artista que oferira més volum per menys diners. És a dir, una relació de submissió que encara avui se segueix practicant a pesar que es situa quasi en la servitud, al no valorar la creació artística i aplicar directament al monument les rígides lleis del mercat com si es tractara d’una mercaderia qualsevol. Quasi cent vint-i-cinc anys després de la història que ens explica Puccini en La bohème (estrenada en 1896 i inspirada en la novel·la Escenes de la vida bohèmia, de Henryi Murger)

120

en la València del segle xxi segueixen existint artistes (fallers) que difícilment poden subsistir amb el seu treball. Una primera ocasió d’obtenir beneficis complementaris va ser als anys setanta i vuitanta amb el mercat secundari del cartó (de la peça modelada un any es treien còpies en cartó en els anys següents per a amortitzar la inversió i aconseguir ingressos extra). Va ser l’època daurada del refregit, que va permetre l’extensió de la festa amb uns monuments a preus assequibles (Colomina Subiela, 2006: 68). Una altra situació propícia per a trencar amb aquesta dinàmica de beneficis paupèrrims per als artistes fallers es va produir al final dels anys noranta amb el modelatge íntegre en suro blanc. En 1995, Miguel Santaeulalia va realitzar íntegrament en suro blanc Ací és Hollywood, una falla de dimensions contingudes que va guanyar el primer premi d’Especial. A l’any següent, Julio Monterrubio va realitzar per a la plaça del Pilar Fóra de la llei amb el doble de volum i també va guanyar el primer premi. En els anys següents, tots els artistes van haver d’augmentar el volum per a poder contractar amb les comissions i poder optar a premi. El marge de benefici que suposava la nova tècnica li’l va menjar, una vegada més, la falla i no va redundar en la professió ni en les butxaques dels artistes. “Per València i per les falles”, va ser la frase amb la qual, anys més tard, va resumir Miguel Santaeulalia Núñez eixa situació que va deixar als artistes on estaven: treballant moltes hores i guanyant el just (Castelló, 2011: 55). La proporció hores treballades en el taller/ benefici obtingut és mínima, quasi ridícula, en el cas dels artistes fallers. Cap dels grans pot dir-se que s’haja fet ric amb la professió. Com a màxim, li ha donat per a viure amb certa folgança, sempre que els premis acompanyaren i haja realitzat treballs

121

Modelant una peça en fang. Arxiu Joan Castelló Lli.

d’escenografies o decoració fora de l’àmbit faller (cinema, televisió, parcs temàtics…), sempre millor pagats. Però per a la resta dels artistes fallers, per a la immensa majoria, es treballa per vocació i per aconseguir una fama efímera més que per diners. Són molts els que han hagut de baixar la persiana i tancar el taller abans de l’edat reglamentària de jubilació perquè les despeses de cada exercici superaven àmpliament els ingressos. Així és la vida de l’artista faller: victorejats quan els premis són propicis i ignorats en qüestió de segons quan els seus treballs, encara que siguen impecables, no són del gust d’un jurat no sempre just i expert. I si no, que li’l pregunten a Pedro Santeualalia, un artista guanyador, que va disposar dels millors pressupostos de la secció Especial, que va aconseguir vuit primers premis en la màxima categoria, que ho va tenir tot les

el verí del foc 2018

Planes, els Sánchez, els Colomina, els Blanco i molts altres més, com els emparentats també a través del matrimoni (com marits que han seguit la professió del seu sogre). És cert que en la recent època d›esplendor de les falles (entre 2004 i 2010, fonamentalment), va haver-hi una elit d’artista (no més d’una desena) que van disposar d’amplis pressupostos que en alguna ocasió excepcional es va acostar al milió d’euros, però també és cert que van haver de fer front a la irrupció de noves despeses (principalment dissenyadors, guionistes i la incipient tecnologia digital) que s’unien a unes altres ja consolidades (professionals de l’escultura, pintura i fusteria) per a minvar el que podien ser uns teòrics majors beneficis.

José i Marina Puche, dos integrants d’una de les moltes nissagues d’artistes faller. Foto Joan Castelló Lli.

seus mans… i que ara porta dos anys fora de la secció Especial. L’èxit dura el mateix que un bufit. Malgrat tot, la d’artista faller segueix sent una professió, a més de vocacional, endogàmica, i per açò són nombrosos els exemples de sagues familiars que han existit al llarg de la història i que han transmès les tècniques de la professió de pares a fills o a altres familiars (germans o nebots), com els Santaeulalia (Salvador, Miguel, Miguel jr, Alejandro, Pedro i Josete), els Puche (Julián, Pepe i Marina), els Azpeitia (Ángel, José i José Ángel), els Martín (Manuel, Manuel V., Fernando, José Luis i Marcos), els Ruiz (Alfredo i Anna), els Espuig (Ramón i José Ramón), els Lorenzo (Vicente i Vicente Francisco), els Ribes (Francisco, Francisco jr i José Manuel), els Soro (José i Santiago), els Gimeno, els Guillot, els Barea, els Banaclocha, els Martí

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Malgrat tot, en aquest període va haver-hi dos o tres artistes de primeríssima línia que van tenir la sort de cobrar algun plus del contracte en espècie, com un cotxe tot terrè urbà de gran cilindrada, o tenir uns ingressos tan engruixats com per a poder-se permetre la construcció ex novo d’un taller amb una generosa superfície i amb les més modernes instal·lacions. Però foren els menys. Per a sobreviure, la majoria va haver de seguir oferint més treball del que en realitat cobraven.

“

… són nombrosos els exemples de sagues familiars […] que han transmès les tècniques de la professió de pares a fills

”

122

50 aniversari, de José Martínez Mollá (Plaça de l’Ajuntament, 1994). Foto Joan V. Ramírez.

El taller i l’artista en les falles Cóm han reflectit els artistes aquesta situació professional viscuda en les seues pròpies carns en les falles que realitzaven? Amb una amarga ironia, en uns casos, i, en uns altres, amb la nostàlgia d’un temps que no sempre va ser millor. Començarem amb una falla amb regust històric: la realitzada el 1994 pel mestre José Martínez Mollà amb el títol 50 aniversari per a commemorar el mig segle d’existència del Gremi Artesà d’Artistes Fallers, l’ens que agrupa, defensa i dóna serveis a la major part de la professió. Amb una reproducció de la torre del rellotge de l’Ajuntament de València com a cos central, el cadafal era un homenatge als més destacats artistes de la història i les seues falles més conegudes (El Turista Fallero Digital, 1994: 17), com Car-

123

Escola d’Artistes, de José Luis Pascual Nebot (L’antiga de Campanar, 1996).

los Cortina (amb el parotet i el tramvia de la falla De València a Nova York en les ales d’un parot de 1928 plantada en la plaça de Mariano Benlliure), Regino Mas (amb La Cibeles de Subvencions de 1954 de la plaça del Mercat Central), Juan Huerta (amb el grup de prehistòrics de Regne de València-Duc de Calàbria de 1957, el primer ninot modelat íntegrament en cartó) o Vicente Luna (amb el drac d’Homo sapiens, la falla plantada el 1965 en la llavors plaça del Cabdill). Una altra falla dedicada al quefer de l’artista faller va ser Escola d’Artistes, de José Luis Pascual Nebot (L’antiga de Campanar, 1996). L’artista es representava ací com un extravagant home granota disposat a bussejar en les profunditats dels mars amb tal d’aconseguir un contracte amb una comissió de la secció Especial i portar-se l’anhe-

el verí del foc 2018

lat primer premi (El Turista Fallero Digital, 1996: 30). Manuel Martín Huguet també va dedicar una falla al taller del seu pare, Manuel Martín López. En Història d’una hipèrbole (Nord-Doctor Zamenhoff, 2015) va descriure situacions habituals en qualsevol taller faller, des de l’estufa de llenya per a calfar els freds dies d’hivern fins a la incòmoda visita dels inspectors d’Hisenda cercant presumptes ingressos en “B” (El Turista Fallero Digital, 2015: 82). En una de les escenes, l’artista es feia passar per trilero en el concurs d’esbossos d’una comissió per a intentar col·locar el seu projecte de falla. En aquesta mateixa demarcació, encara que en secció Especial infantil, José Manuel Alares Sales va plantar també una falla dedicada al treball de l’artista faller: Si no fóra pels donyets (1993): Un artista es quedava dormint al seu taller pel cansament acumulat en les setmanes prèvies a la plantà i eren els donyets els que s’encarregaven d’acabar de construir la falla (Castelló, Sanchis i Mir, 2001: 254). I ja que estem parlant de falles infantils citarem una altra dedicada també al treball dels artistes fallers. Es tracta de La vida de l’artista faller (Sueca-Literat Azorín, 1995). En aquest projecte, Manuel Blanco Climent

“

Cóm han reflectit els artistes aquesta situació professional viscuda en les seues pròpies carns en les falles que realitzaven?

”

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Història d’una hipèrbole, de Manuel Martín Huguet (Nord-Doctor Zamenhoff, 2015). Foto Joan Castelló Lli.

descrivia el procés de construcció d’una falla en el taller al llarg de tot un any: el desenvolupament de la idea a la primavera, el modelatge a l’estiu, el muntatge a la tardor i el pintat i l’acabat a l’hivern. Aquest cadafal va tenir un pressupost d’1.155.000 pessetes i va obtenir el primer premi de la secció Especial (Castelló, Sanchis i Mir, 2001: 248). De Vicente Agulleiro Aguilella és Fent front al bou, ninot indultat de 1979, que representa a un artista faller pintant, de nit i a corre-cuita, el cap d’una figura per a la falla, mentre que, als seus peus, l’aprenent ha caigut rendit al somni pel cansament de les moltes hores extra treballades per a arribar a temps a la plantà. Les hores extres de treball d’última hora es coneixen en l’ofici com tindre bou, i d’ací el títol d’aquest grup escultòric. Aquest grup, que formava part de la falla De presses i corregudes (Na Jordana, 1979), és una

124

La vida de l’artista faller, de Manuel Blanco Climent (Sueca-Literat Azorín, 1995). Arxiu Joan Castelló Lli.

125

el verí del foc 2018

Martínez Mollá va rendir en la falla La muntanya de la cultura (Plaça de l’Ajuntament, 1993) a l’enginyer Rafael Gallent Lacomba, responsable del moviment de les figures indultades animades de Vicente Agulleiro Aguilella dels anys vuitanta, així com del coronament i escenes de molts altres cadafals fallers. La proposta era un retrat de Gallent

“

Els homenatges als artistes mitjançant un retrat […] ha sigut una tendència bastant habitual Fent front al bou, de Vicente Agulleiro, Ninot indultat de 1979. Foto Joan Castelló Lli.

recreació detallista dels instruments propis d’un taller faller (mans soltes donades de panet, trípode i paleta de pintar, paperassa per terra...), recreats amb una tècnica verista que deixa palesa l’aroma bohèmia i romàntica que traspua l’escena (Mozas-Marín, 2010: 75). El 1992, el president de la Junta Central fallera va indultar el grup El taller de l’artista, realitzat per Juanjo García López per a la comissió Gravador Esteve-Ciril Amorós i que actualment es pot contemplar en el corredor del tercer pis de Junta Central Fallera. La proposta recreava a escala i en plastilina, dins d’una menuda estructura de metacrilat que reproduïa una nau industrial, la intensa activitat d’un obrador faller durant el procés de construcció d’un monument (Hernández Martí, 2005: 200). Una altra escena relacionada amb el taller de l’artista faller és l’homenatge que José

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

”

al seu obrador al costat de la maqueta de la falla de l’Ajuntament d’eixe any, que girava sobre una plataforma circular. En una estanteria de fusta situada al centre de l’escena hi havia penjades les ferramentes de treball amb les quals l’enginyer elaborava els seus complexos mecanismes. Un dels seus engranatges tancava la composició per l’esquerra alhora que mostrava a l’espectador la complexitat inherent a esta classe d’atifells que, sovint, restaven ocults entre bastidors (Hernàndez i Martí, 2005: 219). El ninot va ser indultat per la Fallera major de València. Els homenatges als artistes mitjançant un retrat que es presentava per a optar a l’indult en l’Exposició del Ninot ha sigut una tendència bastant habitual en la història de les falla. Com a exemples podem citar els retrats (apologètics, veristes, caricaturitzats o amb una pàtina d’ironia) de Julián Puche realitzat per Francisco Mesado (Peu de la Creu-En Joan de Vila-rasa, 1999); d’Alfredo Ruiz obra de Paco Roca Chorques (Pérez Galdós-Ca-

126

Lorenzo Albert (Quart-Extramurs-Velázquez, 2006) i el retrat de Vicente Agulleiro Aguilella realitzat per Vicente Lorenzo Díaz (Santiago Rusiñol-Comte de Lumiares, 2009). Però no solament els famosos han tingut el seu homenatge, també els artistes més modests han rebut un merescut reconeixement, com ha sigut el cas de Manuel Esteban Villanueva, amb un retrat realitzat per Fede Ferrer (Doctor Olóriz-Fabián i Fuero, 2013).

Escena dedicada a Rafael Gallent Lacomba en La muntanya de la cultura, de José Martínez Mollá (Plaça de l’Ajuntament, 1993). Foto Joan V. Ramírez.

lixt III, 2003); de Salvador Debón realitzat pel taller d’Armando Serra (Doctor Collado, 2004); de Carlos Cortina modelat per Miguel Delegido Cabrito (Bolseria-Tros Alt, 2006); de Vicente Luna realitzat per Vicente Almela (Santa María Micaela-Martí l’Humà, 2008); de José Pascual Ibáñez Pepet obra de Juan Vicente Garí García (Arxiduc Carles-Músic Gomis, 2010); de José Martínez Mollá realitzat per Francisco Mesado Poveda (Periodista Gil Sumbiela-Assutzena, 2016); i de Manolo García ideat per Xavier Herrero Martínez (Mercat de Monteolivet, 2017). En falles infantils també s’han realitzat homenatges a artistes ja jubilats o morts. És el cas del retrat de Vicente Luna realitzat per Pedro Rodríguez Marín (Plaça de la Mercè, 2001), de l’homenatge a Vicente Lorenzo Díaz per part del seu fill Vicente Francisco

127

En altres ocasions, la figura d’un artista ja retirat ha sigut utilitzada per un altre artista de la família per a immortalitzar-ho en estampes costumistes. Va ocórrer amb Salvador Santaeulalia en Iaio i neta, de Pedro Santaeulalia Serrán (Arxiduc Carles-Xiva, 1997) i amb Manuel Viguer en El cant del iaio, de Manuel Algarra Salinas (Almirall Cadarso-Comte d’Altea, 2016). Però no tot són homenatges, també hi ha lloc per a l’autocrítica i per a representar escenes esquinçadores de la professió. En Histèria dels premis (Doctor Gómez Ferrer, 2013), Vicente Herrando Soler va portar a l’Exposició del Ninot la figura d’un artista amb un ampli currículum que l’única cosa que tenia per a menjar era una paella feta amb els palets dels premis (Ja em varen dir que els palets em donarien de menjar…, i de postre l’IVA). Penjat a la paret, un cartell indicava l’horari laboral: “40 hores al dia, 9 dies setmanals, 8 setmanes al mes, 20 mesos a l’any… Gràcies per l’IVA al 21 %”. Vicent Martínez Aparici també ha sigut càustic amb la professió. En Via (García Morato-Iecla, 2014) va reflectir el particular viacrucis d’un artista faller: “Aquest viacrucis és molt greu/i difícil d’aguantar/perquè amb aquesta pesada creu/és impossible plantar”. El tema de concurs d’esbossos va ser tractat, per exemple, per Francisco Mesado

el verí del foc 2018

Poveda en Tipus de caça (Mendizábal, 2016) i per Julio Vicente Fabra Muñoz en Art *risc (Pintor Pascual Capuz-Fontanars) amb un cartell il·lustratiu: “El mismo compañero me manda al matadero”. La declaració de les falles com Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de la Unesco també va propiciar crítiques dels artistes per la teòrica exigència d’utilitzar materials ecològics. En Les quatre estacions (Mestre Aguilar-Maties Perelló, 2017), José Lafarga Palomares presentava un artista que publicitava el material que emprava en les seues falles amb aquest cartell: “fusta d’arbre, paper de vàter (sense gastar), resina de pi, taxes de fusta i cola… de l’atur… que és són anirem a parar. Això si, estarem ecològicament de cineeeeee”.

“

Trobem també una vintena de falles majors que dediquen alguna escena a l’ofici d’artista faller

”

Altres falles que, al llarg de la història, han estat dedicades al treball dels artistes fallers en els seus tallers són: Fent falla, d’Abelardo Guillot Bulls (Na Jordana, 1928); El somni de l’artista, de José Sánchez Cervera (Comte de Salvatierra-Sorní, 1945); Recordons com està el gremi, de José Varea Rocafull (Tres Forques-Conca-Pérez Galdós, 1986); i Entre comissió i artista, d’Antonio Rafael Sánchez Navarro (Sapadors-Vicente Lleó, 1991). Són també nombrosos els exemples d’aquest tipus de falles dedicades al treball dels artistes fallers en la secció infantil: El

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Homenatge a Carlos Cortina, de Miguel Delegido Cabrito (Bolseria-Tros Alt, 2006). Foto Joan Castelló Lli.

somni d’un artista infantil (Convent de Jerusalem-Matemàtic Marzal, 1952); I love gremis, d’Armando Serra Cortés (Plaça de l’Ajuntament, 1987); 365 dies, cors i artistes, d’Armando Serra Cortés (Plaça de l’Ajuntament, 1988); I love Gremi de fusters (Càdis-Literat Azorín, 1996); El somni d’un artista faller (Barri Quint-Pizarro, 2005); Somnis d’artista, de Rafael Olmos (Plaça del Pouet de Burjassot, 2006); Artista faller, de Miguel Banaclocha Rausell (Historiador Josep María Giménez Fayos, 2010); Mare vull ser artista, de Pascual Peris Martínez (Josep Maria Bayarri-Los Isidros, 2016), i Vull ser artista faller, signada per la comissió (Sant Antoni, 2017). Trobem també una vintena de falles majors que inclouen en el seu lema la paraula oficis i que, almenys, dediquen alguna escena a l’ofici d’artista faller. Podem citar, com més destacades: Arts i oficis, de Daniel Cortés

128

Escena de Histèria dels premis, de Vicente Herrando Soler (Doctor Gómez Ferrer, 2013). Foto Joan Castelló Lli.

Cubel (La Pobla del Duc-Benipeixcar, 1974); Arts i oficis, de Miguel Santaeulalia Núñez (Espartero-Ramón y Cajal, 1982); Arts i oficis, de Pedro Santaeulalia Serrán (Arxiduc Carles-Xiva, 1998); Arts i oficis, de José Mendoza Lleó (Carrera de Malilla-Illa Cabrera, 1999); Arts i oficis, de Vicente Agulleiro Aguilella (Mendizábal, 2000); i Arts i oficis, dels germans Gómez Fonseca (Arts i Oficis-Actor Llorens, 2003).

Per cloure En el quart acte de La bohème, Mimí, malaltissa i sense recursos, mor de tisis en un ambient de pobresa. En la professió d’artista faller, tan atractiva com destructiva, són ja varis els artistes que, en les últimes dècades, han mort per malalties relacionades amb el pulmó. Encara que no hi ha una estadística

129

Escena de Via, de Vicent Martínez Aparici (García Morato-Iecla, 2014). Foto Joan Castelló Lli.

“

… són varis els artistes que, han mort per malalties relacionades amb el pulmó

”

epidemiològica sobre aquest tema, es tem que alguns casos podrien tenir presumptament alguna relació amb la inspiració de determinats gasos o partícules emesos per materials utilitzats en el seu treball (polièster, poliestirè expandit o suro blanc). Altres artistes, a causa de la crisi econòmica, a la introducció de noves tecnologies en el procés constructiu i als preus a la baixa pagats pels monuments malgrat l’augment de les matèries primeres, han hagut de tancar

el verí del foc 2018

Homenatge a Vicente Luna, realitzat per Pedro Rodríguez Marín (Plaça de la Mercè, 2001). Col·lecció Pedro Rodríguez.

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

130

definitivament els seus tallers després de diverses dècades dedicats en cos i ànima a la professió. El futur pinta negre, però com la demanda contínua sent estable, caldrà aprofitar la declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat per a convertir-la en una ajuda en positiu per a salvar la professió. Però tots sabem que, en un entorn de dura competència, solament sobreviuran els que s’adapten als nous temps, com els quatre artistes masculins de La Bohème.

Bibliografia Llibres Alier, Roger (2001): Guía universal de la ópera. Volum II. Ma Non Troppo, Barcelona Castelló Lli, Joan, Sanchis Ambros, Manuel i Mir Serrano, Hernan (2001): Fallas infantiles, juego y tradición. Ajuntament de València.

131

Castelló Lli, Joan (2011): Artistes fallers: el suro que els va canviar la vida, dins de Català Gorgues, Jesús: La falla, un artefacte tecnològic. Universitat Politècnica de València. Colomina Subiela, Antoni (2006): La conservació del ninot indultat. CEIC Alfons el Vell i Junta Local Fallera de Gandia. Hernàndez i Martí, Gil Manuel (coor) (2005): L’Indult del foc. Catàleg raonat de la col·lecció de ninots indultats del Museu faller. Volum III (1982-2004). Ajuntament de València. Mozas, Javier i Marín, Josep Lluís (coor) (2010): Guia del museu faller de València. Associació d’Estudis Fallers (ADEF) i Ajuntament de València.

Revistes El Turista Fallero Digital 1942-2017. Valencia, Publicaciones Bayarri.

el verí del foc 2018

Número 11 · març 2017

LA PLANTÀ DE LES FALLES La plantà Manolo Sanchis UNA IMATGE I VINT LÍNIES Plantà Ximo Cerdà · Rafa Aguado La fulgurant bellesa del teu món Toni Cucarella · Antoni Marzal F DE FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES Lexicografia de la plantà Juanjo Medina i Bonilla Amb nocturnitat i traïdoria. Apunts breus per a una història de la plantà de les falles de la ciutat de València Javier Mozas i Hernando Quedar-se plantat una nit o moltes. De la plantà al tomb a les grues Joan Lluís Llop i Bayo La Plantà: un patrimoni deconegut Ivan Esbrí Andrés La Plantà: amb nocturnitat i traïdoria Joan Castelló i Lli El final tangible Alejandro Lagarda La plantà a través del temps José Luis Lagardera Ventura La plantà de les falles de Xàtiva: dates i llocs Joan Quilis i Ródenas La plantà de les falles a Xàtiva Rafa Tortosa i Garcia Falles que canvie de lloc... no sempre Agustí Garzó i Sanchis La primera plantà online de les falles de Xàtiva Jordi Maravilla Herraiz La plantà de la falla Rafael Gayano Lluch

132

JRJ

#40aniversari