El Verí del Foc 11 by Rafa Tortosa Garcia

La plantà d’avui Ara la falla es munta contra goig i costum; el misteri no conta, tot es fa a plena llum. Trastos, gent per les vores a qui hi ha que combatre i obrers que es passen hores manant-se els una als altres Del renec que no para fins que tot és resol, testimonis són ara els tramvies i el sol. Fent-se al fi menester per poder-la plantar l’escala de bombers i molts cafés del bar. Tant que als veïns ja embafa la falla i la plantà; això si no s’esclafa (no és la primera vegà). Dibuix de Pasqual Llop Versos de Roc Pensat i Fet 1954

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

Falles de Xàtiva, Bé d’Interès Cultural Immaterial i Festa d’Interès Turístic Autonòmic 1

Fanzine editat per n Jiménez l’A. C. Falla Joan Ramol’any 2017 ra) ste Co de Xàtiva (La www.fallajrj.com Director Rafa Tortosa i Garcia Coordina Anna I. Calvo i Pastor Col·laboradors , Toni CucaAguado, Ximo Cerdà Antoni Marzal, Rafa Joan Quilis, Alejandro Lagarrella, Ramon Estellés, Medina, Joan Castelló, José da, Ivan Esbrí, Juanjo lo Sanchis, Jordi Maravilla, no Luis Lagardera, Ma Agustí Garzó. Coberta Diego Iglesias Maquetació covanegradisseny Impressió Paper plegat, s. l. Dipòsit legal V-345-2012 Tirada 500 exemplars

llibre de la suplement cultural del per tant es Aquest fanzine és el de 2017, iva Xàt de z éne Jim falla Joan Ramon ent amb aquest. distribueïx conjuntam ifica necessàon Jiménez no s’ident L’A. C. Falla Joan Ram ·laboradors. col s del s cle arti s ut del riament amb el conting reproduïda, blicació no pot ser Cap part d’aquesta pu smesa, de cap manera ni per cap emmagatzemada o tran prèvia i escrita de l’editor, tret ció mitjà, sense l’autoritza s’esmenta la istes, diaris o llibres si de les citacions en rev procedència. Este llibret participa en

/llibreJRJXativa /VeridelFoc

2 El Verí del Foc 11

s Falleres.

els Premis de les Lletre

LA PLA NTÀ DE LES FaL LES

EL VERÍ DEL FOC

fanzine de falles, Xàtiva i Cultura número 11 / març 2017

Ate nció, la pla ntà!

Editorial

4 El Verí del Foc 11

a plantà. El Verí del Foc no podia passar de llarg sense dedicar-li un especial a este esdeveniment que transforma l’entorn urbà. La regulació i rutina dels carrers és interrompuda per uns entusiasmats fallers que esperen impacients l’arribava de les distintes peces i ninots que conformen els seus cadafals fallers. El soroll de la grua és indicador que la falla esta erigint-se i que l’artista, nerviós i concentrat en que tot vaja bé, dirigisca una tasca que provoca il·lusió en les cares de les falleres i els fallers així com dels veïns que esperen, any rere any, este esdeveniment. Si el llibre JRJ17, matriu d’este projecte, ha estat capaç d’acollir els sentiments, l’opinió i l’humor que provoca la plantà, El Verí del Foc número 11 acull el seu vessant rigorós amb l’estudi, la recopilació i l’opinió dels grans experts en la matèria. La història de la plantà, amb els canvi de dates; la denominació d’este acte amb curiosos vocables que la definixen; el tangible patrimoni que ha generat; la utilització d’eines d’acord a la tecnologia vigent en cada època; les opinions dels artistes com actors principals d’este dia; anècdotes de les plantades més curioses o els factors que cal tindre en compte per a una bona plantà, hi són els temes tractats en este número, matèries que van precedides per històries al voltant de la plantà signades pels nostres habituals i bons escriptors. Només cal dir, permetent-me la llicència, que enguany hem plantat un nou fanzine per a què l’estimat lector gaudisca d’una gran plantà literària. Sort!

ÍNDE

8 ntà La pla lo Sanchis 10 Mano IES N Í L INT GE I V T A M I UNA ado 0 12 à 1 i Rafa Agu t n a ón l P à m d u r e Ce del t Ximo llesa i Marzal e b t 14 nton guran LLES La ful ucarella i A A F , , FUM Toni C , FOC A M , FLA òria 16 FESTA E D tà a hist n n F a u l a p 0 per de la breus lència 3 rafia a s g t o n c i u Lex jo Medin e Va . Ap ïdoria la ciutat d a r t Juan i rnitat les de noctu de les fal b m à A s. plant molte 36 de la r Mozas o t i n es Javie t una lanta b a les gru p e s m ar 4 Qued lantà al to p ut 4 g a l p e o e n l L o D Lluís i dec Joan rimon t a p 58 tà: un ria n o a d l ï P a La at i tr sbrí turnit c Ivan E o n mb ntà: a lló a l P a L Caste 72 Joan gible da n a t l r a 76 El fin ndro Laga mps e t l 84 e Aleja d avés a llocs r i t s a e à t r e nt a: da La pla Luis Lagard Xàtiv e d é s s Jo falle e les d à t n 98 La pla Quilis tiva à X a lles Joan 2 les fa e d e 11 r à t p n m a l La p Tortosa no se 18 loc... l e Rafa d va 1 i e t i à v X n a de que c falles s e l Falles stí Garzó e line d Agu tà on n a l p mera La pri i Maravilla 26 Jord lla 1 a f a l e ntà d lluch La pla el Gayano Rafa

6 El Verí del Foc 11

la plantà Manolo Sanchis

n l’època de l’any en què tempera el sol, i les nits van igualant-se amb els dies, hi ha una zona de la Mediterrània on, als carrers i a les places, es respiren aires de festa. Els veïns són còmplices del ritu que s’acosta, i saben que el dimoni estarà present.

Amb la calma acostumada, el patíbul acudix en trossos a la plaça; els quals, en un principi, no mostren al vianant qui és el condemnat ni el motiu del seu delicte. L’espera es fa interminable. La soledat de la nit, el fred, i, de vegades, la pluja, acompanyaran les peces fins que ocupen el seu lloc definitiu. És el moment del martell, del clau i del nivell, i, com no, de l’arena que servirà perquè queden poques proves del que ocorrerà sobre l’asfalt. Només uns pocs curiosos perceben estos primers moviments. La poca llum és l’única còmplice. Res no es deixa a la improvisació. El cadafal té el seu espai limitat a la plaça, ja que l’inquisidor controla la pira, el pecat i el pecador. El ritu acaba de començar. La fusta és la primera que ha arribat a la plaça, i, gràcies al martell i al clau, comença a prendre forma.

8 El Verí del Foc 11

La fusta és primordial; sobre ella, ha de col·locar-se els condemnats, ja que, sense ella com a element combustible, no podran redimir les seues penes convertint-se en cendres. La veu de l’oficiant trenca el silenci, i, amb les primeres martellades, naix la curiositat de saber qui és l’ajusticiat, i el motiu del seu castic. És el temps dels acòlits. Tots coneixen la seua funció. És el moment de la veritat, de l’esforç del múscul; en pocs segons, la part principal del cadafal presidirà la plaça, per a alegria dels presents i alegria de Llucifer. Falten, en el cadafal, els protagonistes, els qui veuen des d’un cantó de la plaça el seu destí. Tots estan condemnats per endavant. Ni el penediment podrà salvar les seues ànimes. La sentència es farà pública perquè servisca d’exemple al creient i de castic a l’heretge. Tots ells saben que només pot ser una… La foguera. És el moment del retoc, de la pintura i del pinzell; de dir el pecat i el pecador. Els testimonis esperen vore com pugen, un a un, els protagonistes, i ocupen el seu lloc.

La falla està plantada.

T LÍ N IE S U N A IM A TG E I V IN

plantà Ximo Cerdà Imatge Rafa Aguado

10 El Verí del Foc 11

-E

tan ben tornen boja quan es t conte un secret? Em n. plantades. M’apassione —De veritat? nen no. Les xicotetes em do es et ot xic les rò Pe t! —I tan , altives. quan són grans, dretes igual. A mi m’agraden en el cel. m si anaren a perdre’s Co t. un am p ca nt ira M r. bé m’agrada —Sí… sí que ho tens cla í, entre nosaltres. Tam aix I . es r-l ira m a nt ca —Molt clar. M’en tocar-les. ? i se’m —To…? Tocar-les també de mi, tota plantada… nt va da a, un e’n ur ve —No em puc resistir. És és superior a mi. Sé que no deuria. Però . re rre da s an m les n va —Se…? Seriosament? —Seriosament. la meua. a… ja saps… plantar… e r-m da aju ts po ls, vo —Si… si ries? —De veritat? Em deixa unta. Estaria encantat. —Dona, això ni es preg —Però, ací? Ara mateix? que el present? —Quin millor moment De fet, ja —I creus que sabré? star gens ni miqueta. co a va et no s… nc —Que si sabràs? Bé, do l tot. està quasi plantada de començat. —Ja? Si encara no hem . Mira, mira. —Doncs açò va a soles ns? è et baixes els pantalo —Però, què fas? Per qu —Eh… doncs… jo… aga això! Amaga-ho! r Déu, quin fàstic! Am Pe ! ah aa Aa ts? te lço de què estàvem —I els ca egunta. Exactament, pr a un , lta co Es … rò —Pe… pe… pe t que treballaparlant fa un moment? la, clar! No m’havies di fal a un tar an pl de s parlant? —De què? Donc , et creies que estava no si è, qu De ? ler tal ptat. De què, ves d’artista faller en un ntar la falla. Per descom Pla ar. Cl sí. sí, , ah … Eh —Artista faller? si no? —Sent, estàs plorant? en l’ull. d’haver ficat quelcom —No. És que se’m deu

T LÍ N IE S U N A IM A TG E I V IN

A S E L L E B T N A R U G L LA FU DEL TEU MÓN Toni Cucarella l Imatge Antoni Marza

12 El Verí del Foc 11

en cel·lofana, se t, tan ben embolicada vis e t’h e qu a id gu se e millor regal que aniquí de Sisa, aquell m el tat en es pr re ’ha m la teua mirada nt. Però m’he adonat de sa u se l pe -li fer en di po ió m’ha fet recoratònita. La teua emoc , nt cta pe ex , da laï ba es o amb una comi en què revisita Otell lin so Pa de rt cu un r da duu dues velles . Passa el femater i se’n na lia ’ita all io icc pr Ca . panyia de titelles es de l’obra lamen, mentre les altres titell fem l de ió m ca al lla titelles. Les reba a serà també el seu. nys. Que tard o d’hor pa m co us se ls de al ten el tràgic fin esarat Cosa sono le que canta amb aire ap , no ug od M ico en m El femater és Do ello-Davoli pregunta inútils andròmines, Ot a m co er fem el en nuvole. Abocats immens, i Jago-Totó es mou sobre el blau e qu ll be tan ò all és meravellat que llezza del creato! aziante meravigliosa be str , Ah ls: vo nú els n li respon que só la bellesa d’un món mirada atònita davant , sió es pr ex ixa ate m Otello té la teua suposicions nascur vagues insinuacions, pe s ixe ne co és m no exterior que tu creador. Atrevida sos del taller de l’artista clo ex its lím els tre en des i crescudes la mateixa desprosomnia, i l’anhela en el , ón m un ita sp so ignorància que has albirat aquest . Per això, quan per fi eix on sc de el e qu a ur porcionada mes plantà, quan has ls preparatius per a la de a di el la, fal la a p t’hi món de camí ca ió que són els núvols, ac cre la de sa lle be t la punyen del descobert dalt del cel obriré que la bellesa sc de et no i tu b am ré cruel has commogut. No se mirada pintada en tan efímera com la teua rà se rir ob sc de de es món que acab e t’espera, potser te s o sospites el futur qu ixe ne co si sé No . rtó un rostre de ca s núvols, tanmateix mbolcallaran uns altre T’e t. gu cre as l’h te no l’han insinuat i ón. rant bellesa del teu m gu ful la às dr en pr m co de fum, llavors

de fes ta fla ma foc fum fal les 14 El VerĂ del Foc 11

lexicografia de La plantà1 Juanjo Medina Bonilla Revista Cendra

a plantà de les falles és per a alguns, any darrere any, el moment del naixement de la festa. Per a altres representa setmanes d’estrés, nervis, maldecaps i tensió. Altres s’emocionen i vibren ab els moments en què una grua fa volar els coronaments, es donen els últims retocs a les peces, o bé els espectadors trenquen el tens i pesat silenci que només és trencat pel so produït per la fricció de les dos parts d’un sacabutx, quan a poc a poc encaixen, i, com si d’un públic clímax sexual es tractara, el cadafal es coronat al mig del carrer on lluirà durant quatre dies. Per a altres la plantà constituïx un moment de festa quan col·loquen la decoració que rodejarà la falla. O representa el moment de fugir dels abusos dels folls en els dies centrals de les celebracions falleres, i anar-se’n a Baqueira. Tot això i moltes més coses es concentren en la paraula plantà, ab tants significats diferents, des que eixa paraula marca el començament de la festa, i quins noms l’han batejada des que les falles prenen els carrers i les places transformant els usos, els costums i les vides de tots aquells que ens hem deixat atrapar per elles. 1 El Diccionari Normatiu Valencià (DNV), de l’Acadèmica Valenciana de la Llengua, recull la següent definició de plantà [plantá] [pl. -aes]: f. [col·loq.] ETNOL. Plantada 2. La Nit de la plantà.

16 El Verí del Foc 11

Plantà de la falla El rapte d’Europa de José Martínez Mollà. A la imatge, l’artista xativí preparant la figura que coronava el cadafal. Arxiu Manolo Sanchis

En el principi no hi havia verb L’extens i particular vocabulari faller de hui en dia no sempre ha tingut eixa riquesa, com ja va demostrar Javier Mozas ab el seu estudi sobre el vocabulari faller2, o bé les activitats falleres han sigut nomenades de diferents maneres fins que han anat concretant-se els vocables adequats, o més utilitzats per a cadascuna d’eixes activitats, i l’acte de la plantà no escapa a eixa evolució nominativa marcada pel pas del temps. Per a Antonio Ariño (1992:74), la plantà com a ritual està clarament definida, però el terme no era utilitzat per la premsa, el que resultava «indicativo de la informalidad e improvisación con la que cada grupo procedía». Però repassant els documents més antics coneguts, la primera referència que podem trobar és l’ofici del Corregidor de 1784 fet públic per a prohibir les falles apegades a les façanes de les cases, o baix els puntals que les sostenien; en l’escrit, s’utilitzen els verbs castellans hacer3 i colocar4,en diferents temps verbals:

«...práctica que se observa en la noche víspera del Sr. Sn. Joseph en las Plazas y calles desta Ciudad por algunos vecinos haciendo fallas…»5 «…pudiendo alguno menos advertido hacer colocar dichas fallas...» Ja en 1792 en el Diario de Valencia en l’encreuament epistolari entre el pare Traglia, baix el pseudònim El amante de la Verdad, com pseudònim era el nom del seu interlocutor, Bonifacio Christiano, es parla que «...los figurones que en estos días se te presentan6 ridículamente vestidos...»; encara que, en esta ocasió, no se parle concretament de l’acció de plantar la falla. De la mateixa manera que en el diari El Diablo Predicador que, en vespres de les falles de 1821, denunciava una falla «...en que se piensa poner7 a la vergüenza en la calle...» un “monigote” que ridiculitzava al mateix diari. Qui si parlava de l’acció de plantar fou De Vicente y Carabantes8, qui fa una descrip-

2 Mozas Hernando, J.: Paraules que naixen del foc: L’origen del vocabulari faller, dins del Llibret de la Falla Plaça de Sant Roc-Gómez Ferrer i Voltants 2011, Torrent (València), Falla Plaça de Sant Roc-Gómez Ferrer i Voltants, pp. 26-57. 3 Per a esta i les següents definicions he fet traduccions literals del castellà de les paraules trobades. El DNV oferix 51 definicions del verb fer[féɾ] , les tres primeres són: 1. v. tr. Fabricar o elaborar (alguna cosa), donar-li existència. 2. v. tr. Crear del no-res. 3. v. tr. Elaborar (alguna cosa) donant certa forma o qualitat a una matèria. I la que apareix en la posició número tretze també ens resultaria adequada per al tema que tractem: 13. v. tr. Efectuar o realitzar (una acció). 4 Col·locar [kolokáɾ] (col·loca [kolɔ́ ka]) té sis entrades al DNV, la primera és la que s’ajusta més al nostre estudi: 1. v. tr. Situar (una persona o una cosa) en un lloc determinat, d’una certa manera. 5 Per a esta i les següents cites literals de textos, he respectat les ortografies originalment publicades. 6 Imperatiu del verb presentar [pɾezentáɾ] (presenta [pɾezénta]), del qual trobem nou accepcions al DNV. En trie les tres que semblen més apropiades: 1. v. tr. Manifestar o mostrar (alguna cosa) davant d’algú perquè la veja o l’examine. 4. v. tr. Fer conéixer (alguna cosa). 7. v. tr. Exhibir, deixar veure.

18 El Verí del Foc 11

ció de les falles del moment, fent servir el verb castellà alzar9, quan parla del “tablado” que comformava la base de la falla, i el verb colocar, quan es referix a l’acció de posar damunt del cadafal un ninot.

ús de termes per a definir el moment de la plantà, com per exemple en el Diario Mercantil de Valencia, del dia 18 de març de 1853, on es descriu l’única falla d’aquell any en estos termes:

I va ser en 1849 quan es va utilitzar per primera vegada el verb plantar 10, això sí, per a referir-se només a un ninot, i no a la falla sencera. En concret, Vicente Boix al seu Manual del Viajero qui fa la següent referència:

«...si el tiempo lo permite habrá una hoguera en la placita de l’Almudí».

«...la costumbre de encender esta noche grandes hogueras, donde antes arrojaban estraños monigotes pero que ahora plantan encima de ellas...» Ja en estos anys, comencen a aparèixer de manera regular en la premsa diària de la ciutat de València notícies dels fets fallers de cada any. Eren notícies molt breus, concises, i ja ab la festa acabada; però, a poc a poc, les falles guanyen popularitat, i terreny en les pàgines dels periòdics, i això propicià un més ampli

Resulta curiosa, com a mínim, la utilització del verb haver 11, ja que, si bé no parla de l’acció concreta de plantar la falla, si ho fa, més bé, de la presència física de la mateixa. Este verb es mantindrà fins a finals de segle, i el podem trobar, per exemple, en la crònica de les falles de 1884, que també feu el Diario Mercantil, del dia 18 de març de 1884, quan afirmà que «Este año solo hay cuatro fallas oficiales». Altres vocables que van apareixent, o reapareixent, i que Mozas recull en el seu treball ja referenciat, i en el qual marca el primer any en què apareix en la premsa del moment, són verbs com situar12, eregir13,

7 El verb valencià posar [pozáɾ] (posa [pɔ́za]), té deu definicions de les quals n’he triat les següents del DNV: 1. v. tr. Fer que (algú o alguna cosa) estiga en un lloc determinat on no estava, en una nova posició, en un nou estat o d’una nova manera. 6. v. tr. Establir, instal·lar. 8 De Vicente Carabantes, J.: Semanario pintoresco español, Tom I, núm. 14, 7 d’abril de 1839, pp. 109-111. Consultat a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. http://www.cervantesvirtual.com/nd/ark:/59851/bmchq4p3 9 Alçar [alsáɾ] presenta al DNV quinze definicions, per a l’estudi ens quedarem ab la primera: 1. v. tr. i pron. Posar dret. 10 De les huit entrades del verb plantar [plantáɾ] al DNV, referencie la següent, que a més al diccionari expliquen ab un exemple molt adequat per al nostre estudi: 5. v. tr. i pron. Posar, col·locar. Encara no han plantat la falla. 11 Al DNV es definix haver [avéɾ] ab cinc entrades de les qual escollim la següent: 4. v. impers. [acompanyat del pronom adverbial hi] Existir, ser, trobar-se, acomplir-se. 12 Situar [situáɾ] (situa [sitúa]) apareix al DNV ab tres definicions, de les qual extraiem la primera: 1.v. tr. i pron. Posar (a algú o alguna cosa) en un lloc o una situació determinats. Han situat l’escultura al mig de la plaça. 13 Mozas afirma que Carabantes ja l’emplea però no he pogut confirmar-ho en esta investigació.

colocar, establecer14, emplazar15, levantar16 i alzar, que també hem pogut vore ja -el qual sí que apareix en la crònica de Carabantes-, varen ser els més habitualment gastats pels cronistes quan definien l’acció de plantar les falles del segle XIX; com el verb plantar, que segons Mozas (2011:47) «...té una presència intermitent, però serà el que definitivament s’impose a la resta i continue vigent en l’actualitat fins a donar nom a l’acte de posar una falla al carrer.”»

seu número de març de 190817. En la pàgina cinc de la revista, es fa una xicoteta aproximació a la història de les falles, i s’utilitzen les paraules instalación18 i levantó per tal de donar significat al fet de plantar una falla. Ja en la pàgina 9 d’Impresiones, en el relat “Mig en serio, mig en broma” firmat per Fe Castell, es fa ús del verb plantar per a criticar l’abús dels acabats artístics en detriment de la crítica que ja patien les falles de les primeries del segle XX.

Plantant al segle XX Per a la anàlisi del vocabulari que ha fet referència a la plantà de les falles des d’este punt, he repassat diferents col·leccions de revistes falleres i llibres ab contingut faller, així com altres publicacions no tan habituals però també relacionades ab la festa.

Hauríem d’avançar quatre any per trobar la nova publicació estudiada, Pensat i Fet19, des del primer any, i a tots els números, es fa referència a l’acció de plantar, sobretot en escrits literaris o poètics, i ab l’ús de verbs poc relacionats, en principi, per a descriure el moment faller que ens ocupa.

Així començarem per la primera de les publicacions que va donar espai a les falles i als seus esbossos, la revista Impresiones en el

Per exemple, l’escrit “Mirant a valencià”, de J. J. Senent20, que utilitza el verb poblar21 i diu açò:

14 El verb establir [establíɾ] té cinc accepcions al DNV, i cap d’elles s’ajusta al tema que tractem però la més apropiada pot ser la número quatre per referir-se a la instal·lació d’alguna cosa: 4. v. pron. Instal·lar una casa de comerç o un negoci en un lloc. 15 En esta ocasió aprofitem les dos definicions que el DNV recull del verb emplaçar [emplasáɾ]: 1. v. tr. Posar o situar (una cosa) en un lloc determinat. 2. v. tr. Designar el lloc que ha d’ocupar (un edifici, un monument). 16 Consulteu nota número 9. 17 Per a conéixer un poc més esta publicació, vos recomane llegir l’article de Manolo Sanchis Ambrós “Impresiones”, aparegut en el número 6 de la revista CENDRA-Suc de falles. Primavera 2008. València. Associació Cultural Malalts de Falles. pp. 17-32. L’article inclou una reproducció de la revista referenciada. 18 Del verb instal·lar [instaláɾ], i, de les quatre definicions que trobem al DNV, ens interessa la següent: 3. v. tr. Posar o situar (a algú o alguna cosa) en un lloc assignat o reservat. 19 Pensat i Fet fou fundat per Ricardo Sanmartín Bargues, José María Esteve Victoria i Francisco Ramil Eduart, i va ser publicat des de 1912 fins a 1972, ab les úniques interrupcions dels anys de la Guerra Civil, i de l’any 1946, davant la prohibició de publicar-se cap text en prosa en llengua valenciana. Deixà de publicar-se en 1972, per a, anys més tard, en 1995, ser recuperada per Edicions del País Valencià, que deixarà de publicar-la per motius econòmics en 2009. 20 Podeu trobar l’escrit en la pàgina 14 del número 1 de Pensat i Fet, any 1912. 21 D’este verb el DNV ens oferix dos definicions, de les quals aprofitem la segona d’elles: 2. v. tr. Ocupar (un lloc) amb animals, plantes o altres coses.

20 El Verí del Foc 11

«...la mateixa falla, encarna en la masa popular, revèla el fondo contingut espiritual del pòble llevantí, sons forts sentiments vitals, lo prodigiós de sa fantasia, capás de poblar momentáneament tota la ciutat d’eixos artefactes plens de art y de sàtira,...» Fent un salt en el temps, trobem el text de Jesús Morante Borrás22 titulat “Falles equivocaes”, en què sí que trobem el verb eregir23, en la seua conjugació indicativa de passat simple, i dins d’una crítica davant la pèrdua de mordacitat satírica de les falles del moment: «Ya vorém si en l’añ que ve es la falla lo que fon en aquells temps ya Iluntáns, qu’en pòcs dinés s’en erigien de molt boniques, sense l’art que huí es derròja, pero en ingèni i en sàtira, qu’es de lo que huí carixen casi tots els monuments que demal nom diuen falles.» En altres publicacions menys habituals també trobem referències a la plantà. Per exemple en la col·lecció Temas Españoles24, en el número 239 titulat Las Fallas, es fa una descripció de la Festa i al parlar de les pròpies falles, fa ús de paraules que ja hem vist en diferents conjugacions, com instaladas, erigieron, colocadas, plantadas o levantó. Com a curiositat, podem dir que, encara que es fa una descripció

Portada del Pensat i Fet de 1912.

més o menys detallada d’alguns dels festejos més rellevant de les falles, com una mascletà, la cavalcada, l’ofrena o la cremà -d’esta es diu que és la mort de la falla-, no es parla de la plantà, paraula que l’autor utilitza en la pàgina 12 de l’estudi, sí per a referir-se als cadafals i no com un acte concret dins de les celebracions falleres. La següent publicació fallera que he repassat ha sigut El Turista Fallero25. Encara

22 Trobareu el text complet en la pàgina 35 del número 18 de Pensat i Fet, any 1929. 23 De les tres accepcions que el DNV replega per al verb erigir [eɾiʤíɾ], ens servix la primera: 1. v. tr. Alçar o edificar (un monument, un temple). 24 La col·lecció “Temas Españoles” començà a publicar-se en l’any 1952 com una col·lecció divulgativa de tot tipus de matèries. Des del seu inici fins al seu final va ser editada per Publicaciones Españolas. Esta editorial, creada durant la Guerra Civil pel bàndol franquista, fou la que edità la major part dels textos historiogràfics que legitimaren al règim franquista. Els volums de la col· lecció podien adquirir-se en tots els quioscos de premsa i totes les llibreries d’Espanya a preus populars. La col·lecció va ser un instrument més de la divulgació ideològica de la contrarevolució espanyola, inclosa la divulgació ideològica per la historiografia. El primer número era anònim, i estava dedicat a la història de l’aviació militar espanyola: Vista, Suerte y al Toro. L’últim exemplar en publicar-se fou el de Jesús Villa Pastur, Nicanor Piñole: su vida y su obra, en l’any 1978, i com al número 548 de la sèrie.

de la festa, es mencionava la plantà, de la qual s’afirmà: «La noche de mayor actividad para los falleros. ¡Todos trabajan! Unos, plantando la falla y “els ninots”, y otros plantando...“botifarretes en oli” y “gots de vi” en el estómago». L’any 1954, trobem una curiosa menció del fet de la plantà, quan en la secció “Los puntos sobre las jotas”27, que no està firmada, i en la qual es fa una crítica aplicable hui en dia, que concretava el següent:

Portada de Temas Españoles dedicat a les falles.

que la part més important, i per la qual la revista és reconeguda són els esbossos de les falles que eixiran al carrer cada any, és cert que sempre ha comptat ab una part literària, més important en els últims anys ab taules redones, el concurs de contes fallers o bé els articles d’opinió que han anant publicant-se any a any. Ja en 1942 trobem la primera menció a l’acte que ens ocupa, i així en la secció «Traducción para el turista de la “explicasió y relasió” de lo más típico de las fallas»26, en la qual es relacionen diferents actes, elements o característiques

«Sólo las fallas de la Sección Especial deberían estar autorizadas, para empezar la “plantà”, antes de la media noche del día 16. Lo demàs es ganas de quitarle a la fiesta lo que tiene de graciosa sorpresa y convertir las calles en un almacén de trastos.» No imagine que pensaria l’autor d’esta afirmació, si coneguera la plantà actual a la ciutat de València, on alguns anys algunes peces de les falles més grans han aparegut al carrer a finals del mes de febrer. La tercera referència que destaque del que ha sigut publicat en El Turista Fallero en relació amb el tema que ens ocupa, l’extrac de l’anuari de 1998 i de la secció “Vocabulario y Terminología Fallera. Léxico, jerga, argot y conceptos peculiares y curiosos del mundo de las fallas de Valencia”28. Insertada dins de La Pepa. El Falleril valenciano, esta entrega dedicada al cadafal i la seua construcció constituïa la sego-

25 Vicente Bayarri Lluch crea El Turista Fallero en 1942, dirigint-lo fins 1993, en què es rellevat per Sento Bayarri. Actualment està dirigit per Javier Tejero. En 2016 la revista degana de les publicacions falleres va complir setanta-cinc anys, convertint-se en la més longeva de totes les revistes falleres. 26 Podeu llegir la secció completa en la pàgina 14 del número 1 d’El Turista Fallero, de l’any 1942. 27 Trobareu esta secció en la pàgina 29 del número 12 d’El Turista Fallero, publicat en 1954. 28 Esta part del vocabulari va ser publicada en la pàgina 12, del número 57 de la revista.

22 El Verí del Foc 11

na part de les cinc finalment publicades en què va quedar el vocabulari, i comptà ab la col·laboració de Paco Borrego i Josep Castelló Mollar. L’acte de la plantà es definia de la següent forma, i en la mateixa trobem dos nous termes aplicats al fet de plantar: «PLANTÀ: Montaje29 y ubicación30 de la falla en su emplazamiento a partir de fragmentos, piezas y ninots. Se ha plantado al tombe (a mano), “a cadiretes”, con cuerdas, con andamios, pero actualmente se utiliza principalmente la ayuda de cabrestantes y grúas. Antes se realizaba en un día, hoy se emplean varios en las grandes. Es el momento real en que se resuelve el “rompecabezas” de las piezas de la falla que nunca fue montada completamente antes.» En 2001, en El Turista Fallero es començaren a realitzar, i publicar dins de la secció La Pepa, unes xarrades baix l’epígraf “Mesa de debate fallero”. La primera versà al voltant de “La estética de las fallas”31, i se suposava que anaven a publicar-se cinc taules redones; en 2016, esta secció arribà a l’edició setze. I esperem que se’n celebrem moltes més. En la introducció del debat, moderat per Sento Bayarri, i possiblement transcrit per ell, es parla de la plantà, i també de la falla, d’una manera que hauria de ser valorada com a definició de les mateixes. És la que cite a continuació: «La mayoría de las fallas son una manifestación artística de arte popular

Portada d’El Turista Fallero de 1942 (Editorial Bayarri).

fallido, sin valor artístico, a parte de su gracia, decorativismo o carácter kitsch popular. Pero siguen siendo la expresión de un autor. Y aún, la falla más mala, la más conservadora en sus formas, o desastrosa y anodina, creo que supera la categoría de simple trabajo artesano, pese a su autor. Porque plantar una falla que es, en realidad, el verdadero acto, acción o expresión artística de la falla, y no tanto su realización o construcción, supone siempre una experiencia de grandes posibilidades de expresión creativa de lo más vanguardista.

29 Muntar [muntáɾ] apareix al DNV ab onze definicions de les quals destaque la següent: 6. v. tr. Armar (un moble, un aparell, una màquina o un objecte) ajustant les parts o les peces de què es compon. 30 Ubicació [ubikasió] té dos definicions al DNV. Aprofite la primera d’elles: 1. f. Acció o efecte d’ubicar. 31 Podeu trobar la transcripció d’esta taula a la pàgina onze de l’anuari de 2001, en el número 60 d’El Turista Fallero.

manifestación estética con esa obra, la cremà, que no es más que una performance o acción. Las fallas no son sólo esculturas de cartón, poliuretano, madera o poliéster, son instalaciones escultóricas en un medio urbano con intenciones narrativas que buscan la inmediata respuesta popular. Las fallas no son útiles más que como medio plástico de expresión más o menos creativo».

Portada de Combustible per a falles de Joan Fuster (Editorial Bromera).

La falla tiene la posibilidad estética de parangonarse con disciplinas de arte tan actuales como la instalación, el arte público o el performance. En una primera parte, el artista fallero realiza su obra para ser plantada, con la instalación32 o plantà culmina la actuación artística del artista fallero. Ya en una segunda parte, la obra pasa a manos de la comisión fallera que realiza otra

En Las Fallas d’Almela i Vives, l’autor fa referència moltes vegades al moment de la plantà, ab expressions ja nomenades, i un parell de noves. Així, en la pàgina 20 del llibre, es parla de la publicació de 1849 en el Diario El Mercantil Valenciano, del dia 20 de març, i traslladant la crònica del diari al parlar de falles, diu que: «...nueve hemos oído decir que existían33 ayer...». Un nou terme el trobem quan Almela i Vives parla, en la pàgina 27 del seu estudi, de les fogueres que encenien els xiquets després de replegar trastos vells, i de les primeres restriccions per part de l’Ajuntament, en estar: «...acumuladas34 en cualquier sitio, y encendidas de cualquier modo.» Uns anys més tard, en el seu llibre Combustible per a falles, Joan Fuster també nomena l’acte de la plantà en algun passatge. Parla que «la falla es planta per ser cremada» (1967:40), també apunta que «els valencians s’han divertit, durant un segle llarg, amb

32 Vore nota 14. 33 El mot apareix conjugat en la tercera persona del plural del passat imperfet d’Indicatiu del verb existir [egzistíɾ], i per a l’estudi que ens ocupa, agafarem la primera definició de les que oferix el DNV: 1. v. intr. Ser, algú o alguna cosa, real, ja siga materialment o espiritualment. 34 Paraula provinent del verb acumular [akumuláɾ], del qual ens apropiem de les dos següents definicions que ens dóna el DNV: 1. v. tr. i pron. Amuntonar o ajuntar (un cúmul de coses). 2. v. tr. Arreplegar, reunir.

24 El Verí del Foc 11

la sola i senzilla ocupació de plantar-les, veure-les i cremar-les.» (1967:63), i, per últim, o en primer lloc segons es mire, quan l’autor de Sueca parla de la seua experiència com a ninot en la introducció del llibre, afirma que «Les “Reflexions” al·ludixen un altre incident que he tingut amb els fallers, tot i que el motiu difícilment podria relacionar-se amb les falles. Fou quan em van erigir en combustible» (1967:34)35. Un vocable curiós, i poc vinculat en principi ab les falles, és el que utilitza Antonio Ariño quan parla del naixement dels rituals fallers específics de finals del segle XIX, al afirmar que: «...en el último tercio del siglo empezaba a institucionalizarse un ritual

específico, pautado por la erección36 (plantà) y la cremación (cremà) del monumento.» En una altra publicació periòdica dedicada a la Festa com es la Revista d’Estudis Fallers37, també es nomena la plantà de les falles ocasionalment. Com va fer, en el número u, Francesc Palop, quan parla de la plantà com a mitjà d’expressió de la comissió fallera i com a cim de la participació en la festa: «Qui emiteix un missatge és cada comissió fallera que planta una falla.» «Aquesta participació activa en la festa es realitza procedint a la plantà de la pròpia falla (...)».38

35 “Reflexions d’un ninot de falla”, article publicat dins d’El llibre de tothom (Joan Oliver i J.M. Garcia Llort-Editorial ALCIDES 1964). Tractava els fets ocorreguts en la Cavalcada del Ninot del 9 de març de 1963, dins de la comparsa de la falla Peu de la Creu-En Joan de Villarrasa, que va incloure una crítica davant la publicació del llibre de Fuster El País Valenciano (Ediciones Destino, 1962), en el qual l’autor afirmava, entre altres coses que «las muchachas se disfrazan en la primera ocasión con cualquier traje típico que tengan a mano», la qual cosa va provocar la reacció del món faller i del poder municipal. En la comparsa nomenada El mundo de los infiernos, un dels seus set grups reproduïa la portada del llibre de Fuster, i dos participants, vestits de valencians, llegiren la pàgina 54 del llibre on estaven publicades les frases que havien alçat la controvèrsia. Tancava la desfilada una falleta, ab un ninot que reproduïa les faccions de l’escriptor de Sueca, i que va ser encesa en flames, a manera d’ajusticiament, com el propi Fuster va arreplegar en la primera frase de l’article en què descrivia l’acte: «A vostés ja els ho puc dir: m’han cremat en efígie. Literalment, he estat objecte, o víctima, d’un autèntic auto de fe.» Una altra comparsa de les que desfilaren aquell any va ser la de la comissió Cadis-Literat Azorín, ab un grup crític dedicat a Nosaltres, els valencians (Edicions 62 1962). Veia les tesis de Fuster com «influencias extranjeras en nuestra costumbre». I ja en arribar falles i al cadafal d’eixe any de la plaça de la Mercé es cremà un ninot de l’intel·lectual rodejat de versos crítics com estos: «Mostra ser pantomimer / i per la seua expressió / mereix de fet l’expulsió / d’este país tan sincer. // Que es menge el pa d’altre lloc; / que ací a València volem / fills que no ens tiren al fem / com ens ha llençat fa poc». 36 El DNV recull el mot erecció [eɾeksió], i de les dos definicions que aporta agafe la primera: 1. f. Acció o efecte d’erigir. Per saber la definició del verb erigir, consulteu la nota 21. 37 La REF és des de 1994, any que es va publicar el primer número, la veu en paper de la Associació d’Estudis Fallers, i sempre recull treballs, estudis i col·laboracions de caràcter científic. En 2017 arribà al número vint-i-dos. 38 Podeu consultar el text complet en la pàgina vint del primer número de la REF, baix el títol “Festes populars i contradiccions culturals”.

En la Revista d’Estudis Fallers de 2009, el també sociòleg Salvador Juan publicà l’article “L’associació com a institució viscuda: les falles”40, en què destaca com les comissions falleres tixen en les ciutats una red d’associacionisme “incomprensible”, i parla de la seqüència ritual de la festa, que definix com: «...simple i es du a terme en tres temps: la plantà (nit de tatxa i martell), l’exhibició i la cremà». La plantà per tant es convertix en l’inici del procés festiu faller, encara que per a molts de nosaltres, les falles no tinguen solució de continuïtat d’un exercici al següent.

Portada del llibre La festa reinventada de Gil-Manuel Hernàndez i Martí (PUV).

Anys més tard, en el número onze de la revista, la sociòloga Chiara Spizzichino publica l’estudi “La festa i la ciutat”39. Al mateix es fa una reflexió al voltant de l’ocupació de l’espai públic per part de les comissions falleres, mitjançant els actes que celebren, i com les comissions tenen un àmbit d’actuació que té en el casal el centre neuràlgic, i valora la seua importància de la següent manera: «...el casal s’estén, durant la Setmana Fallera, a les places i els carrers contigus, on es fa la plantà, la despertà, la mascletà, la cremà i els jocs dels xiquets...»

Un altre autor que utilitza el vocable plantà per a referir-se a l’acte de traure la falla al carrer és Gil-Manuel Hernández en el seu llibre La festa reinventada, Calendari, política i ideologia en la València franquista; les dos úniques vegades en què fa referència a este acte en l’apartat de falles del llibre, en les pàgines 50 i 53. En un altre estudi sobre l’organització i entramat social de les falles, Xavier Costa nomena la plantà i presenta de nou este fet com l’arranc de la setmana més intensa del cicle faller ab «la erección41 del monumento fallero, la Plantà,...» (2003:21). Més avant, Costa fa una descripció general del programa festiu faller, i quan arriba a la Setmana Fallera dóna una més detallada anàlisi de l’acte que ens ocupa. Transcric el paràgraf: «La ‘Semana Fallera’ comienza oficialmente el día 15 por la noche42 con el

39 Trobareu l’article en les pàgines 38 a 48 del citat número que va vore la llum l’any 2006. 40 Teniu l’article complet en el número 14 de la REF, en les pàgines 64 a 82. 41 Mireu nota número 34.

26 El Verí del Foc 11

levantamiento43 de los monumentos: es La Nit de la Plantà. Cada asociación levanta normalmente dos monumentos, uno para los niños y otro para los adultos. En primer lugar se realiza la plantà del monumento infantil hacia las 22 horas44; el monumento de los adultos es considerablemente más grande y tarda más tiempo en erigirse, siendo en ocasiones necesario adelantar los preparativos a días anteriores o prolongar el trabajo durante la noche antera de la plantà hasta la madrugada». El relat d’esta festívola nit continua ab l’enumeració de diferents activitats al voltant dels treballs de l’artista, i mentre la falla va creixent «los participantes ayudan al artista, muchas veces sin ayuda de maquinarias, para erigir la falla». (Costa, 2003:30). L’ultima de les revistes més o menys periòdiques que he repassat per traure dades és la revista CENDRA-Suc de Falles. En esta revista la majoria dels articulistes utilitzen el terme plantà o bé alguns dels seus derivats al referir-se al tema que ens està ocupant, al llarg dels dénou números publicats fins a la redacció d’este estudi. També parla de plantà Maria Pilar Luna, en l’article que li va ser publicat en el Llibre Faller 2013. En el text, que duia per títol precisament “La plantà”, l’artista faller (com ella mateixa firma) ens parla de les diferents tècniques de plantar-les, en un recorregut històric ab diferents anècdotes i curiositats dels sistemes o les modalitats de plantà, com eren o són el al tombe, ab

Portada Fogatas d’Almansa de maig de 1936.

cavallets o cadiretes, ab bastides de mecanotub, o ja ab les modernes grues, elevadors o braços mecànics, que faciliten i molt la labor dels artistes en estos temps. El que resulta curiós són els termes utilitzats en premsa o publicacions de fora de la Comunitat per tal de parlar de la plantà; així en el cas excepcional de les Fogatas de Almansa45 o de les Luminarias de la Roda46. En el primer cas, es parla de la “Plantà de las Fogatas” en el programa d’actes, anunciant dita plantà per al dia 2 de maig de 1936. Després, en la descripció que se fa de las Fogatas trobem paraules com alzaba, erigido o plantar. En el cas

42 Encara que com tots sabem, la Setmana Fallera i així es recull any darrere any als programes oficials, comença el dia 12 de març. 43 Consulteu nota número 9. 44 Com també és conegut per tots, i com a mínim a la ciutat de València, les falles infantils es planten oficialment a les 8 hores del dia 15 de març, encara que els últims anys la plantà ha anat avançant-se a la vesprada-nit del dia 14, i es porten a terme, entre altres celebracions, sopars de la plantà infantils en no poques comissions de la ciutat.

Coberta Levante 15/03/64. Arxiu M. Sanchis

dels festejos de La Roda, el dia 19 de maig de 1943 s’anunciava en el programa que a les «...11 de la noche, colocación de las Luminarias, con pasacalles y tracas». També he trobat referències en premsa diària nacional com el periòdic El País. Ací parlen que «...las fallas se exponen47 por las

calles de Valencia...». Encara que els vocables més habituals són la paraula plantà, o derivats d’esta, com El Faro de Vigo que parla de «...noche de la plantà...”, o ABC en la seua edició per a Sevilla del dia 16 de març de 2014, que també parla de plantà, el que dóna a entendre que este terme s’ha convertit inclús fora de les nostres fronteres en el més adequat i entés per a nomenar l’acte ab què arranquen els últims dies de la festa fallera, per la qual cosa no acabe d’entendre que estiga començant a ser usat pels qui parlen de falles la paraula plantada48, com a substitutiu de plantà, que sembla no és bastant correcte per a alguns informadors, tant en premsa escrita com en formats digitals, i que volen significar-se com els més correctes gastadors del llenguatge valencià i faller. Jo no vaig a ser qui entre en una batalla ab els acadèmics de la llengua, ni molt menys, però si que pense que per voler ser els primers valedors d’eixa correcció lingüística, podem acabar per perdre termes molt significatius de la festa, ja que també estan posant-se en negre sobre blanc paraules com mascletada, replegada o cremada, que poden acabar per fagocitar les paraules que venim vocalitzant i escoltant tots aquells que vivim les falles des de xicotets, ab la notable pèrdua patrimonial, ara que més que mai cal cuidar estos aspectes, que això pot suposar en un futur faller tan incert com voluble per culpa d’un esnobisme mal entés.

45 Per a conéixer la història completa d’estes falles plantades a Almansa podeu llegir el meu article Fogatas d’Almansa. Falles per treball, publicat originalment en el llibret de la A. C. Falla Comte de Salvatierra-Ciril Amorós, 2014, i que també podeu trobar al número 15 de la revista Cendra-Suc de falles, publicat en el període primavera-estiu de 2014. 46 Festa ab reminiscències falleres celebrada a esta localitat de la província d’Albacete en maig de 1943, i de la qual en estos moments estic realitzant una investigació. 47 El DNV recull ‘exposen’ com el present d’Indicatiu del verb exposar [ekspozáɾ] (exposa [ekspɔ́sa]), i de les set definicions que aporta, destaque la primera: 1. v. tr. Posar (alguna cosa) en un lloc per a exhibir-la. 48 Plantada [plantáða]. Segons el DNV i en la seua segona definició és: 2. f. ETNOL. Acte de plantar les falles de Sant Josep i les fogueres de Sant Joan. 49 Consultar nota número 29.

28 El Verí del Foc 11

També, i ja per a finalitzar, i deixar d’avorrir-te, pacient lector, voldria destacar un terme molt utilitzat pels artistes fallers, i curiosament no apareix en cap publicació especialitzada: és el verb muntar49, que només he trobat en la revista El Turista Fallero. De fet, molts dels professionals al parlar de l’acció de traure una falla al carrer rarament utilitzen el verb plantar, potser per la pròpia activitat d’anar amuntonant peces i més peces de la falla, fins acabar l’acoblament d’elements i completar la falla.

Bibliografia Almela i Vives, F. (1949): Las Fallas, dins la col·lecció “Esto es España”, núm. 5, Librería Editorial. Barcelona-Buenos Aires. Associació d’Estudis Fallers (1994Revista

2016):

d’Estudis

Fallers,

números de l’1 al 21, València. Bayarri Comunicació, El Turista Fallero, col., 1942-2016, València. Boix Ricarte, V: Manual del viajero y guía

Fins ací, per fi, el recorregut per les diferents paraules que han anat al llarg dels anys nomenant un dels actes més emocionants del programa faller, o com a mínim a mi així m’ho sembla. Humilment vos recomanaré que fruïu d’eixa nit màgica, sopeu, agafeu forces, ajudeu als artistes, col·loqueu sacs als cavallets perquè la falla no caiga si bufa vent, escampeu arena i decoreu el perímetre ab gespa, pedretes de colors o corfes de pi, deixeu ben net el rogtle perquè el cadafal lluïsca, per modest que siga, ab tota la seua grandesa de falla, tracteu bé els artistes, convideu a una misteleta l’operari de la grua; això sí, una vegada haja acabat el seu treball, no tinguem un problema als sacabutxos; convideu al barri a traspassar la línia imaginària entre la falla i la resta del món -esta labor serà més senzilla si elimineu el tancat-, i feu al públic viure la falla plantada, i tracteu-la bé, a la falla dic, mentre vos acompanya erigida a la plaça, al carrer, a l’encreuament, en definitiva al centre del vostre univers faller. I així, any darrere d’any, poseu en valor el verdader motiu pel qual tots ens trastornem per esta festa, l’arrel de totes aquells paraules que conformen el ric, variat i cada vegada més extens vocabulari faller. Tot ve d’eixe centre, la falla.

de los forasteros en Valencia, València, 1849. Costa, X. (2003): Sociabilidad y Esfera Pública en la Fiesta de las Fallas de Valencia, Biblioteca Valenciana. València. Editorial L’Oronella, Lletrafaller. Revista fallera per a valencians, col., 20042016, València. Fuster, J. (1967): Combustible per a Falles. Biblioteca Joan fuster, 2, Edicions Bromera. Alzira. Hernández i Martí, G. M. (2002): La festa reinventada. Calendari, política i ideologia en la València franquista. Universitat de València. València. Luna,

M. P. (2013): “La plantà”, dins

Falles de València. Llibre Faller 2013. Junta Central Fallera. València. Otero Bravo, L. (1956): Las Fallas, dins la col·lecció “Temas Españoles”, nº 239, Publicaciones Españolas. Madrid. Pensat i Fet, col., 1912-1972, València. Pàgines web consultades www.avl.gva.es/lexicval/

AMB NOCTURNITAT I TRAÏDORIA. apunts breus per a una història de la plantà de les falles de la ciutat de valència Javier Mozas

Membre de l’Associació d’Estudis Fallers i Delegat d’Arxiu i Documentació de la JCF

a plantà és un dels actes centrals de la festa de les Falles. Fins eixe dia, actualment el faller es prepara durant tot un any per poder arribar a eixe moment. I a partir d’ací, viure intensament tot un programa d’actes i activitats programats que culminaran en la cremà uns dies després. Les Falles foren en origen un festeig dins del cicle ritual de la festa en honor a Sant Josep que organitzaven els veïns dels carrers i places de la ciutat de València —seguien el mateix patró i estructura festiva que altres festes de carrer—. Estes es plantaven originàriament la matinada del 17 al 18 de març i estaven exposades durant un únic dia —el 18— fins que arribava l’hora de cremar-les, quan es posava el sol. Per este motiu, rebien el nom de Falles de la vespra de Sant Josep. Les diferents variants d’anomenar a la Plantà de la Falla En la premsa, revistes i documentació d’arxiu conservada del segle xix, poques mencions trobem a la plantà —quasi sempre se fa referència a la forma i significat de la falla,

30 El Verí del Foc 11

però no als festejos—. Intentant posar en ordre estes intermitents informacions, veiem que hi ha una variada nomenclatura per a este acte. Quasi una desena de verbs definixen el començament del ritual faller. Per ordre d’aparició estan eregir (1839, intermitent des de 1875, i mes usat en la dècada dels noranta), situar (1870, 1874 i 1883), instalar (puntualment des de 1882 i més comú als noranta), establecer (1888), emplazar (última dècada del xix), o alzar (1899). Però, sens dubte, els dos verbs utilitzats en més ocasions foren colocar i levantar, ja que quasi tots els anys investigats apareixen les dos opcions, moltes voltes quasi en igualtat, però la rivalitat entre les dos paraules es pot resumir de la manera següent: entre les dècades dels cinquanta

als setanta, és hegemònica l’opció colocar, però serà en les dos següents —els huitanta i noranta—, quan triomfarà la de levantar. I hem deixat per últim lloc el vocable plantar, que apareix en 1864 i té una presència intermitent, però que serà el que definitivament s’impose a la resta i continue vigent en l’actualitat fins a donar nom a l’acte de posar una falla al carrer. Com veiem, i seguint les definicions que ens aporta el diccionari, hi ha dos classes de verbs. La primera són els que indiquen el lloc determinat on ha d’anar la falla (situar, establecer, emplazar, colocar i instalar). La segona va més enllà de la primera, perquè instal·la la falla en un lloc i, a més, fa menció al fet de posar-la verticalment (alzar, eregir, levantar i plantar), ja siga d’una vegada o peça a peça.

Expectació davant el moment final d’una plantà al tomb. Hércules o Tot és cinema, de León Lleó, a Creu i Mislata, el 1961. Arxiu Iván Esbrí

31 Plantà d’una falla al tomb (València, 1949)

La nocturnitat de la Plantà La plantà esdevé un acte de forta càrrega i intencionalitat simbòlica, crítica i satírica en les falles del segle xviii i xix. L’exposició pública dels ninots feia que tant els fallers com els visitants feren de jutges populars i guardians d’una moralitat fèrria, successors de la Inquisició, igual que l’escarni i burla d’actituds no acceptades per la societat. Inclús es coneixen alguns casos que les persones representades com a ninots o que se sentien directament representats, destruïen els ninots per evitar que la gent coneguera la seua immoralitat. Per este motiu, les falles es plantaven la matinada del 17 al 18 de març, sent el faller una persona anònima i nocturna que plantava en el carrer tot el treball d’elecció de l’argument i construcció de la falla fet en les setmanes prèvies. La poca claror de la il·luminació pública —que progressivament va augmentant amb faroles d’oli, gas i electricitat—, fa que els carrers i places estiguen buits a eixes hores, i per tant siga més fàcil de plantar sense ningú observant la maldat de cremar a algú en efígie. I dins d’eixa matinada, hem trobat dos notícies de finals de segle —1894 i 1895— que parlen de les tres de la matinada com a hora normal de plantà pels festers. No es pot assegurar que fóra la pràctica habitual per la falta d’informacions més continuades. Però en tot cas si que es segur que era de matinada, com se manté inclús en l’actualitat per acabar la plantà de la part baixa de la falla. Comencen els canvis en el calendari festiu: el trasllat de la Cremà El calendari faller patí un canvi substancial en un procés intermitent que començà en l’any 1871. Els responsables que havien llogat la plaça de Bous per oferir

32 El Verí del Foc 11

festejos fallers al públic, traslladaren la plantà i cremà de la falla al diumenge 19 per ser festiu... i quasi segur per intentar arreplegar més benefici per la recaptació de diners per entrar al recinte i consumir refrescos. La resta de falles plantaren i cremaren el dia 18. Amb la mateixa excusa, els arrendataris de la plaça de Bous dels anys 1881 i 1887 allargaren la festa fallera a tres dies, de divendres a diumenge, i així obtindré més recaptació. Altres falles plantades per empreses —i no per veïns—, com el gremi de Soguers i el Skating Ring, també es sumaren l’any 1881 a esta moda d’ajornar un dia la cremà. Un motiu que introduí la inestabilitat temporal i que coincidix amb este període va ser les inclemències del temps en 1873, 1874, 1884 i 1891 que, be la pluja, be el vent, feren que les falles continuaren plantaren un dia mes i foren cremades el 19 a causa de les adversitats climatològiques. El fet es que en 1890, quasi totes les falles estigueren plantades dos dies; i a l’any següent en 1891, foren totes. Este fet provocà que l’Ajuntament acordara per a l’any 1892 de manera definitiva el trasllat de la cremà al dia 19 de març i ampliar la festa a dos dies, en lloc del tradicional i secular 18. El creixement de la festa: el continu avançament de la Plantà A finals del segle xix es produí una situació peculiar en la festa. Per una banda, les primigènies comissions falleres havien ampliat el seu programa de festejos amb més activitats. També, cada vegada hi havia més veïns que es constituïen en comissions falleres per a poder plantar una falla al seu carrer o plaça.

A més, la festa començava a obtindre un reconeixement en la premsa que permeté que totes les mirades de la societat es posaren sobre ella, i inclús la potenciaren amb la creació de premis a les falles més artístiques —amb el conseqüent augment del volum de les falles—. Els tres processos feren que l’Ajuntament arribara a la conclusió en l’any 1918 que era necessària una ampliació del calendari festiu faller. Però esta vegada s’apostà per mantindré el dia de la cremà en el 19 de març, i avançar la plantà a la matinada del 16 al 17. La festa fou sostenible amb els tres dies durant dècades. I això que els anys vint i trenta va créixer fins al centenar de comissions falleres, i el programa de festejos augmentà considerablement en crear-se i omplir-se la Setmana Fallera a partir de l’any 1928, amb actes promoguts des de l’oficialitat —Crida, CavalcaPlantà de la falla Coses perdudes, dels Germans Fontelles, a da del Ninot, Exposició la plaça del Dr. Collado (València, 1952). del Ninot, etc.—, alguns d’ells per a participar col·lectivament entre els propis fallers. La plantà de les falles primitives no era També la festa incorporà formalment massa complicada. Primer el muntatge de en eixa última dècada a les dones i als l’entarimat1, dins del qual es posava el cominfantils, exclosos fins eixa etapa de la bustible. I dalt, els ninots travats amb fustes, festa oficial. en estructures pretèrites de les actuals. 1 Base, Pedestal o Tablado en la documentació de l’època.

que havien d’estar plantades les falles. A principis de la dècada dels cinquanta apareix el mètode de plantar a cadiretes o cavallets, on s’anaven posant cavallets de mig metre baix de l’anterior fins arribar a l’altura buscada. És en esta dècada quan per primera vegada tenim notícia d’una comissió fallera que avançà uns dies la data de la plantà. El cas concret documentat és la comissió fallera de la plaça d’Alfons el MagnànimPau de la ciutat de València que en l’any 1951 —únic any que plantà en secció Especial— pensaren que necessitarien tres dies per a plantar a temps la grandiosa falla de Vicente Benedito i avançaren la plantà al dia 14 de març.

Plantà de la falla Va de bola, de Vicent Luna (Plaça Mercat Central, València, 1963), amb la utilització del mecanotub.

Quan es començà a donar premis a les falles artístiques al voltant del canvi dels segles xix i xx, la falla creix en altura i complexitat estructural, obligant als fallers i als artistes canviant la plantà a al tombe. Esta consistia en el muntatge en terra de la falla recostada, para posteriorment ser alçada pels fallers amb cordes a pols des de baix i els balcons.2 Els dos sistemes anteriors mantenien la plantà en la matinada anterior al dia en

Per la seua banda, els artistes fallers feren una plantà més ràpida i fàcil gastant els andamis de mecanotub —a imitació del sistema MILLS creat en U.S.A. en l’any 1955—. Consistia en muntar dos torres verticals i una tercera que feia de pont amb una corriola amb corda per alçar les peces. El primer artista faller en posar-ho en pràctica va ser Vicent Luna per a la falla de la plaça del Doctor Collado (1957). I l’empresa més coneguda al món de les falles fou Mundus.3 L’últim mig segle: creixement exponencial La següent dècada serà la que es revolucione la plantà en tots els aspectes coneguts fins eixe moment. En primer lloc, s’introduí la grua per a la plantà, sent el primer cas conegut la falla del carrer de les Barques, obra de l’artista faller Modest González. Posteriorment, este sistema es

2 Este sistema encara persistia en la dècada dels 60 del segle passat en comissions de la ciutat de València com Guillem Sorolla-Recaredo. Estos últims anys encara han recuperat esta modalitat de plantà com Noscarmientas, el carrer de Dalt o Salamanca-Comte d’Altea. Hi ha el projecte de plantar al tombe la falla municipal de València d’este 2017. 3 Propietat del faller Francisco Erruso.

34 El Verí del Foc 11

complementà amb escales mecàniques a partir de l’any 1968 —falla de la Plaça del Pilar de Salvador Debón—. Així mateix, dins d’eixa dècada, en l’any 1965 les Falles són declarades Festa d’Interés Turístic pel Ministeri, i dos anys després veuen la necessitat de tornar a ampliar els dies de festa que, des de feia quasi cinquanta anys, no tenia una ampliació. La plantà s’avançà per tant en 1967 a la matinada del 15 al 16 de març, tal i com la coneixem actualment amb quatre dies de festejos fallers. Des d’eixe moment la festa no ha tornat a avançar la data de la plantà. I per últim, en l’any 1964 tornem a trobar un avançament del dia de la plantà de les falles de la secció Especial o de la de la Plaça del Caudillo des del dia 12 de març. A partir d’ací, el calendari anà progressivament avançant la data de la plantà: el 11 en 1973, el 10 en 1988... fins arribar a les dades impensables del mes de febrer en l’any 2009, on Julio Monterrubio començà el transport el dia 27, la data més avançada fins a l’actualitat.

Plantà, amb grúa, de la falla de la plaça de la Mercè (València, 1972) obra de Salvador Debón i que duia per lema La Contaminació. Arxiu Manuel Ricart

Podem vore com l’inici oficiós de la plantà des de la segona meitat del segle passat, ha estat distanciant-se cada vegada més de la data oficial fins avançar-se als primers dies del mes de març, un bon cabàs de dies abans.

Documentació consultada Diaris Diario Mercantil de Valencia-El Mercantil Valenciano-Levante, La Opinión, Las Provincias, El Pueblo. Luna, Mª Pilar (2013): La plantà. Llibre Oficial Faller, Junta Central Fallera, València. Mozas Hernando, Javier (2011): Paraules que naixen del foc: L’origen del vocabulari faller. Llibret de la falla de la Plaça de Sant Roc, Torrent. Vicente Carabantes, José de: (1839) Semanario pintoresco Español, 14, 7 d’abril de 1839, pp. 109-111

Quedar-se plantat una nit o moltes. De la plantà al tomb a les grues1 Joan Lluís Llop i Bayo Documentalista d’enginyeria i de transports

Estudiar el món de les Falles és com voler abraçar la història i l’evolució dels gusts o quefers de qualsevol població on són motiu de celebració per mitjà d’aquests monuments efímers que any rere any les representen, però contant també amb la repercussió que el progrés de la tècnica ha tingut sobre el desenvolupament de la Festa. De poc serveix contemplar una falla amb el concepte de la seua encertada volumetria i la planificació del seu missatge general si no l’emmarquem en dos contexts bàsics com són els mitjans econòmics disponibles i el nivell tecnològic a l’abast del barri, de l’associació o empresa que planta la falla en qüestió. Així, s’ha passat de ser en origen una necessitat física d’eliminar residus apilats en un racó del taller d’un fuster a una manifestació pública d’ostentació i saber fer convertida en festeig popular i turístic de primer ordre mundial amb el títol de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. 1 Aquest article és una actualització i adaptació, realitzada per Iván Esbrí amb el consentiment de l’autor Joan Lluís Llop, del publicat a Les falles polièdriques: els vessants de la nostra Festa. Llibret Falla el Canet 2013 (Llop, 2013: 118-121).

36 El Verí del Foc 11

El muntatge de les falles i la mateixa Nit de la Plantà han ballat en el calendari segons s’ha ampliat la setmana fallera i, sobretot, pel continu gegantisme dels monuments. En temps, els cadafals eren armats i cremats el dia 18 de març, vespra de Sant Josep; en 1941, s’oficialitzà la nit del 16 com la de la Plantà, però poc tardaren els artistes a demanar permís per poder començar a enllestir les falles abans d’eixa data per les dificultats tècniques que impliquen els grans volums i la pròpia paraula dels mestres de complir amb les comissions. Per exemple, el 1951, Vicent Benedito començà a muntar Vacances a la Plaça d’Alfons el Magnànim el dia 14 de març amb ajuda d’escales, bastides de fusta i politges; el 1964 es pretengueren establir huit dies oficials de Falles, fet que passaria la Plantà a la nit del 12; i ja als anys 70, les primeres peces i grues aguaitaven pels carrers entre els dies 10, 11 i 12. Anys més tard, Manolo Martín inicià l’enllestit de Perquè el foc només siga un espill a la Plaça del País Valencià (1987) el dia 5 de març i el finalitzà el 16 pel matí; Pedro Santaeulalia portà els primers remats de Quant de conte a Nou Campanar el 2008 l’última setmana de febrer; i Julio Monterrubio desplegà les trenta-huit gòndoles i les dues grues que muntaren Esta falla… té molta tela! en la mateixa data l’any següent. Aquest mateix artista va avançar la plantà dels seus monuments infantils La Reina de les Neus i Taller de costura “Les Filadores” (Mestre Gozalbo-Comte d’Altea, 2014 i 2015) i Els tres desitjos i Necessitem mims (Espartero-Ramón y Cajal , 2014 i 2015) a la vesprada del 13 de març per poder dedicar-se en la jornada del 14 a les seues falletes de Secció Especial a Duc de Gaeta-la Pobla de Farnals. Iván Tortajada, també plantà el dia 13 per la vesprada Ser

príncep a Corretgeria-Bany dels Pavesos el 2015. Hui, en la Nit de la Plantà, la del 15 de març, a les falles de major envergadura sols resta col·locar el ninot de l’Exposició i la gespa, feina que fa la comissió en ocasions sense necessitar ja la presència de l’artista; mentre que a les més modestes en la llarga matinada encara es manté el ritual de la màgica nit del naixement de les falles. Per aquest motiu, en la mesura que qui escriu recorda, a finals dels 60 encara hi havia comissió fallera, com la del Carrer de Guillem Sorolla, on els membres construïen diàriament a poqueta nit en els primers mesos de l’any, a una entrada de fonda portalà, uns quants ninots que en març traslladaven a pocs metres i muntaven ells quant de monument faller havien pogut culminar, sense quasi coronament al cos central i seguint una tradició centenària i modestíssima. Per altra banda, el meu pare Francesc de Paula, assidu col·laborador amb pseudònim de la revista Pensat i Fet2, recordava les falletes de plaçoleta de quan era menut, esmentant diverses penalitats dels ancestrals muntatges fallers quant a alguna cosa d’atrevit en equilibri el cadafal pretenia. Eren els bojos anys 1920, els de la seua joventut. I especialment els de Postguerra, època en què —per cert— la seua comissió de Plaça de Lope de Vega aclaparà primers premis junt a la del Mercat Central i la Plaça del Doctor Collado, nucli o escala de valors fallers en temps. L’erecció o elevació del conjunt —muntat en horitzontal en terra— es portava a terme emprant la força humana, a braç amb un nombrós grup d’ajudants, quasi tots de la comissió, que després de prendre per so-

2 No en va era amic d’infantesa de Ricard Sanmartín, el seu editor (Llop, 2016: 37-45).

38 El Verí del Foc 11

par un entrepà, a pols, és a dir, a cadiretes o al tomb3, alçaven la falla la Nit de la Plantà. No faltaven col· laboradors que, des de dos o tres balcons propers, subjectaven amb maromes el cos central perquè la vertical quedés posicionada, malgrat irregularitats, elevacions laterals o oscil· lacions momentànies que feien perillar l’assentament del cos central i coronament superior. Mentre que un volum s’elevava, altres esmunyien un de nou cada volta més ampli de base, i així fins la seua finalització. La plantà al tomb perdé protagonisme amb l’arribada de les bastides i grues, però mai desaparegué com testimonien Coses perdudes, a la Plaça del Doctor Collado, el 1952, o Guerra freda, a Reina-PauSant Vicent, el 1959, ambdos dels Germans Fontelles, i Fes l’amor i no la Plantà al tomb. La Rosa dels Vents, germans Fontelles, Plaça guerra, a la Plaça del Pilar, del Doctor Collado, 1953. Atenció al camió de bombers de el 1975, d’Alfredo Ruiz. Ara guàrdia per socórrer qualsevol imprevist. Foto Triunfo experdura sota el cuny de traordinari Falles 1954. mode tradicional de plantà a comissions com Arrancapins, Salamanca-Comte d’Altea, Cádiz- cía, Joan Simó Arlandis, Víctor Valero o Cura Femenia, Pintor Salvador Abril-Pere Giovanni Nardin. III el Gran i Ripalda-Beneficència-Sant Ramón, totes de València; el Rajolar de Manolo García, mestre de la fusteria faBenetússer; el Canet de Cullera; o Puente llera, ha fet de les seues plantades un Villavieja d’Alacant, amb artistes com el espectacle suspenent en l’aire tot d’una veterà Pasqual Carrasquer, Fede Alonso, peça les figures al·legòriques centrals Vicent Chaveli, Juane Cortell, Juanjo Gar- de les seues falles Leonardo da Vinci (Na 3 Aquest sistema també fou emprat per a alçar els postes del tendal de la Plaça de la Verge de València per a l’Ofrena, la festivitat de la Mare de Déu dels Desemparats o el Corpus.

D’altra banda, aquestes pràctiques s’han servit d’escales i bàstides —des dels anys 30— com recoltzament per exemple a So Nelo el Hortelano torna, de Vicent Canet i Josep Just, a Reina-Pau-Sant Vicent, el 1946. La bastida de fusta roman com tal fins els anys 50 tot i que amb creus metàl·liques intercalades, el què dóna una idea de l’altura apreciable que anaven prenent les falles, però d’igual manera es reflecteix la notable agilitat amb la qual es muntava i desmuntava, sent un eina vàlida per a una ràpida plantà. El 1955 aparegué als Estats Units una bastida metàl· lica i fàcil d’armar: el MILLS. La seua rèplica no triga en arribar a Espanya, encara que distint i sota la forma de tubs i acoblaments cargolats dobles: el mecanoEl lleó Daoíz suspés tot d’una peça en l’aire. La Força, Manolo García, Plaça de l’Ajuntament de València, 2015. Foto Iván tub de l’empresa Mundus, Esbrí del qual s’aprecia aplicació per primera vegada en la plantà de La campanya Jordana, 2012) o El Decàleg del Valen- del silenci, de Vicent Luna, a la Plaça del cià, La Força i Falles pel món (Ajuntament Doctor Collado, el 1957, prèvia prova de de València, 2014-2016); enllestint-les al resistència en l’esplanada de les antigues lloc amb força humana, com a Odissea Cambres Beccari4. (Na Jordana, 2013); i ara amb una combinació de les dos, força humana i grua, El muntatge era ben eficaç —de vertigen com pretén per posar dempeus els vora diria jo— donada la colla d’obrers, opera40 metres de la recreació fallera de la ris de mono blau, que treballaven sense nonada Torre de Telecomunicacions de arnés a una altura respectable. La utilila Ciutat de les Ciències a València, Ca la tat del mecanotub es limitava a penjar Trava, aquest 2017 a la Plaça de l’Ajunta- una maroma d’una corriola gegant en el ment de València. centre del seu arc per a alçar les figures 4 Antiga planta de fermentació de fems oberta el 1932.

40 El Verí del Foc 11

grans i servir d’escala als operaris per enllestir peces. Igualment, era perillós el possible contacte dels tubs amb el fil del corrent del tramvia per les descàrregues elèctriques. Altres pòrtics de gran envergadura que es recorden fou el servit per Juan Huerta amb Suplicis a Ferroviària-Bailén-Xàtiva el 1961, que implicà retirar part del jardí de l’Estació del Nord; i per Vicente Domingo Timoner amb Lo que el viento se llevó, a la Plaça del Doctor Collado, el 1965. Un cas especial era Na Jordana, la qual plantava en l’estretor d’una inversemblant placeta en forma d’Y. Recorde com si fóra hui que la signatura del contracte amb l’artista anava seguida sempre de la baixada a l’emplaçaPlantà amb mecanotub. La campanya del silenci, Vicent Luna, ment per fer les marques Plaça del Doctor Collado, 1957. Foto arxiu Vicent Luna amb llis a la calçada en vistes de traçar un plànol exacte. És pot predir que en aquesta falla el muntatge es feia so- Amb el pas del temps, i les millores econòbre recolzament directe en les cases miques i tecnològiques introduint-se a poc confrontants, fet que tampoc fou un obs- a poc, no és d’estranyar que el transport i tacle per als mitjans mecànics ulteriors. el muntatge adquiriren carta de naturalesa, La falla sobrepassà en no poques oca- i cost a banda a tindre en compte per les sions els terrats circumdants i la cremà comissions. Ara, l’entrega del monument es era d’una gran complexitat, fet que com- farà sense cap intervenció dels fallers, és a portava que a cada colp ocorreguda la dir claus en mà. Allò que antigament havia culminació de la Festa, es subvenciona- estat improvisació i préstec de camioneta, ren persianes, tendals i vidres dels pisos politges i cordes d’un veí o comerciant5, era dels voltants. ara un capítol gens menyspreable. 5 Era molt comú al centre de la ciutat que el magatzem del comerç estiguera a una golfa sense habitar dalt de la finca. Les corrioles conservades hi donen fe.

Iván Esbrí m’assenyala —entre altres coses— que la mesura màxima de cada mòdul a transportar que composava la falla era la donada per la porta del taller en qüestió, i que més d’una es va tindre que assolar en haver-se obrat les peces a un major tamany.

pendència Mercantil, esbossant fins i tot el projecte dels tallers somiats a la barriada de Sant Isidre, relativament prop del nucli urbà del Cap i Casal6. La definitiva Ciutat de l’Artista Faller es veurà culminada el 1966 al barri de Benicalap.

No és menys cert que el taller se situava també relativament prop d’on anava a plantar-se l’obra després per a abaratir despeses. Tampoc el gàlib de transport preocupava, al contrari que hui en dia. Els tallers de fortuna del conegut Vicent Luna eren, per exemple, les citades Cambres Beccari, els magatzems de Muebles La Fábrica (edifici ALCOSA), el creuer de l’antic Hospital Provincial —on construí Gat per llebre, de Mercat Central, de 1964— o unes antigues cotxeres de camions davant de la Gasolinera Castilla —on feu la Falla dels Taxistes de 1966— a l’Avinguda del Cid. Tots espais només triats pel reduït lloguer, però inadequats per les característiques d’altura i poc diàfans.

No obstant això, tot açò esmenat és un aspecte col·lateral de les Falles en l’origen. Però, com es va dient, de màxima importància des de la dècada dels 1960 del passat segle en la tècnica del muntatge dels cadafals, sent una faceta de difícil estudi perquè —pel que sembla— les primeres guies falleres no són anteriors a 1908; i, tot i que ja hi havia falles grans, ho eren amb cossos gitats o disposades com escenaris.

Com l’artista mai veia —ni veu— muntada la composició fins el moment final, aviat es va propiciar el concurs d’un mestre fuster que calculava esforços i inèrcies dels grans volums volats per a esbiaixar sorpreses negatives d’última hora. Per aquest motiu, es va veure la necessitat de crear uns grans tallers fallers adaptats als temps moderns, sent una dedicació especial del gran artista Regino Mas durant el seu mandat com Mestre major del Gremi d’Artistes Fallers. Aquest s’inclinà abans per fixar residència a l’inici del carrer de l’Arxiduc Carles, a Bloc C de la De-

I si les grans empreses industrials com els ferrocarrils, la siderúrgia o els ports7 es serveixen d’artefactes propis per a elevar o manipular càrregues com són les grues o ponts-grua, és en canvi molt posterior l’aparició dels camions-grues o de ploma autoportant, amb possibilitat de desplaçament còmode pels carrers d’una ciutat mediterrània i de traç medieval com València. A les primeres camionetes-grua i camions-escala (de bombers, per exemple) succeïren amb prestigi les grues tipus eruga amb ploma de gelosia del picanyer Ricardo Cánoves El Pernales8, qui té l’honor de fer la primera plantà “oficial” amb grua de la història de les Falles: Imatges, de Modesto González, a Barques-Pasqual i Genís, el 1960. Pernales fou un revolucionari del muntatge de falles amb els seus

6 On hui estan les cotxeres dels autobusos de l’EMT. 7 Els ports valencians no van disposar de grues elèctriques de gran abast de ploma fins 1912. 8 Ricardo Cánoves Macián Pernales (1912-1983) era una persona dotada d’un gran enginy. El sistema de desplegament i recollida del tendal de la Plaça de la Verge de València, el desmuntage de la vies de l’antiga xarxa tramviària, el transport i muntatge de ponts, campanes, escultures i falles i, fins i tot, presentar-se a un conscurs internacional d’idees per rectificar la inclinació de la Torre de Pisa avalen la seua llegenda (Ros, 2012).

42 El Verí del Foc 11

Consultes

Plantà amb camió-escala. La cortesia, Fernando Roda, Barques-Pasqual i Genís, 1959. Foto Levante extraordinari Falles 1961

efectius camions que, al costat de l’ocupació de bastides pròpies de l’edificació, van omplir uns interessants anys de balbotejos en l’enllestit dels monuments més peculiars del Cap i Casal com el fallit Colós de Rodes, d’Octavi Vicent, a la Plaça del Cabdill, el 1970. Agraïments

—Iván Esbrí Andrés, llicenciat en Història i membre de l’Associació d’Estudis Fallers.

Levante, número extraordinari Falles 1961. Triunfo, número extraordinari Falles 1954. Ariño Villarroya, A. (dir.) (1993): Los escultores del fuego. Aproximación a la historia del Gremio Artesano de Artistas Falleros de Valencia, València, Diputació de València, 291 p. DD.AA. (2007): Vicent Luna: L’art de fer falles, València, Associació d’Estudis Fallers i Junta Central Fallera, 276 p. Llop i Bayo, J. Ll. (2004): “Las Fallas y el tráfico”, Las Provincias, 22.03.2004. —(2013): “Quedar-se plantat una nit o moltes. De la plantà al tomb a les grues”, dins Juan Gabriel Figueres (coord.), Les falles polièdriques: els vessants de la nostra Festa. Llibret Falla el Canet 2013, Cullera, Associació Cultural Falla el Canet, pp. 118-121. —(2016): “Francesc de Paula Llop Lluch: Un valencià inconformista. Apunts per a una biografia”, Revista d’Estudis Fallers, 21, pp. 37-45. Pérez Puche, F.; Lladró, V. (1978): Fallas en su tinta, València, Prometeo, 366 p. Ros Rubio, M. (2012): “Las hazañas de El Pernales”, Levante-El Mercantil Valenciano, 19.02.2012.

La plantà: un patrimoni desconegut Iván Esbrí Andrés Llicenciat en Història i membre de l’Associació d’Estudis Fallers

i assumim la raó de Perogrullo que la Festa de les Falles és tal perquè el seu motiu principal és la falla, conseqüentment la plantà i cremà dels monuments són dos capítols transcendentals de la celebració. Ambdós són l’Alfa i Omega que delimiten les activitats, creacions, manifestacions, els coneixements, les pràctiques, els usos i les tècniques que defineixen la Festa i el conjunt del patrimoni que aglutina, reconegut ni més ni menys que per la UNESCO com Cultural Immaterial de la Humanitat. En el cas concret de la plantà, ineludible cita que es dóna en les nits del 14, 15 i 16 de març1, el seu patrimoni el forma un seguit d’experiències, de ferramentes i maquinària prou desconegudes i en moltes ocasions no considerades. Modes de plantà, paraulari, ferramentes i vivències En quant ú pensa en la plantà, inevitablement li ve als ulls la imatge d’un artista donant l’ordre d’alçar volums2 amb la grua, a la qual va associada la cistella elevadora que 1 Varia segons poblacions: Xàtiva, el 15; València, el 14 i 15; Cullera, el 16; Dénia, el 15 i 16; etc.

44 El Verí del Foc 11

Expectació davant el moment final d’una plantà al tomb. Hércules o Tot és cinema, de León Lleó, a Creu i Mislata, el 1961. Arxiu Iván Esbrí

La torre dóna estabilitat a la falla. Pantomima, de Pere Baenas, a la Plaça del Pilar, el 2015. Foto Iván Esbrí

tan cómodament facilita l’accés als racóns més complexos de les estructures per tal de fer-les casar. Però de les grues parlarem en altre apartat, perquè segur que als més nostàlgics quan es parla de plantà els ve la captura d’una falla ergint-se amb força humana al tomb o a cadiretes. Alguns artistes han sigut fidels a la plantà al tomb (Pasqual Carrasquer), la practiquen per qüestions de principis (Marc Martell, Juanjo García, Juane Cortell) o l’han recuperat per crear un espectacle visual i plàstic atractiu per a les masses (Manolo García). Així, la plantà al tomb, la més coneguda dels modes tradicionals, parteix des d’una situació en horitzontal on el cos central i coronament s’han enllestit per tal

de ser posicionats en vertical tots d’una peça, amb la força de braços i cordes, al seu emplaçament. L’altre mode tradicional de plantà és a cadiretes, poc coneguda per ser menys practicada; extingida podria dir-se. Aquesta consisteix en anar muntant la falla per estrats des del coronament fins a la última peça del cos central ergint el conjunt a cada cop que s’acopla una nova secció. La part de l’armadura que dóna estabilitat a la falla sobre el terra és el cavallet: una peanya que suporta la torre o estructura central. A ella s’acoplen els sacabutxs que fan forta la unió de les peces. El sacabutx és un cos en forma de prisma quadrangular amb

2 Aquells termes que fan referència a noms o accions pròpies de l’argot o paraulari dels artistes fallers i de la plantà es marquen en cursiva per a que queden majorment diferenciats de la resta del text.

46 El Verí del Foc 11

La Guàrdia Civil obri pas pels carrers de Carcaixent al transport de la falla El dia abans, de Julio Monterrubio, per a Convent de Jerusalem, el 1986. Arxiu Julio Monterrubio

una cabitat o secció femella per pemetre el casament d’un puntal o mascle. Tan necessaris com els sacabutxs, són els flocs (armadures eixents), les testes (reforços) i les dogues, perfils disposats en horitzontal que, abans quan proliferava la fusteria donaven forma a tot el volum i, en l’actualitat, estan relegades a reforçar la unió de les juntes. Però abans de tenir el monument al carrer, primer s’escau portar-lo. El transport, hui en llargs remolcs-góndola i en temps en camions de caixa baixa amb el tendall descobert per donar major cabuda als ninots, és una de les fases de la plantà que major atenció requereix per la fragilitat de la matèria a desplaçar i el seu volum. Un transport especial que en ocasions ha precisat

del tall de carrers i, fins i tot, de requerir la presència de la Policia o Guàrdia Civil per custodiar el comboi que formen per les carreteres furgonetes, camions i remolcsgóndola amb la preciada falla. Per tal menester, es fa imprescindible un instrument present a les falles des que aquestes van anar adquirint envergadura en quant a composició (anys 20-30): el llit, una estructura de cabirons molt pràctica de cara a l’emmagatzematge, manipulació i trasllat dels ninots i volums centrals en dotar-los d’estabilitat sobre el terra. Una funció semblant compleix la porritera3, una mena de perxa que dóna subjecció a un seguit de cilindres disposats en bateria, per on s’insereixen els puntals dels ninots per tenir-los

3 El curiós nom de porritera prove de porrito, forma de referir-se en el món del teatre als titelles que portaven una maça. Així, la porritera ve emprant-se d’antic per al transport i emmgatzematge de guinyols, autómates i ninots.

A i B Llits al taller de Toni Verdugo (A) i llit (B) fent de suport al ninot del coronament d’Olimpiades, de Miguel Delegido, a Blocs Platja, el 2016. Fotos Iván Esbrí C Pintures i vernisos disposats per donar els darrers retocs en la plantà. Una altra volta, de Miguel Hache, Avinguda de la Malva-rosa, el 2015. Foto Iván Esbrí

48 El Verí del Foc 11

ben col·locats i transportar-los tots d’una; així com les peanyes, els calaixos i bases. Amb la falla muntada, a l’artista i al seu planter els resta la retirada dels plàstics i posar en acció massilles, plastelines, paper, fulles d’escatar, coles, espumes, retoladors (la marca Posca és la preferent pels artistes), pots de pintura i vernís, aerògrafs, brotxes i pinzells que serviran per als rectocs que els volums i ninots precisen. Tots aquests bàrtuls queden més o menys ordenats a peu de falla als calaixos, les burretes o els carros (taules, banquetes). Si bé, tot i la preparació, no és precisament fins que la falla està al carrer per a la seua plantà quan de veritat es comprobarà si s’ha calculat correctament la composició. La història de la Nit de la Plantà està plena de situacions de falles a les quals se’ls travessava el seu enllestit pel mal casament dels sacabutxs, de les juntes, per desequilibris, caigudes o causes externes com el vent i la pluja. És cert que en la majoria dels casos es sol·lucionen, però també altres no la trovaren. Plantades complicades han sigut per exemple El Colós de Rodes, d’Octavio Vicent, a Plaça del Cabdill, el 1970, per la caiguda de l’hercúlic personatge representat; Aquest gos món, de José Luís Ferrer Regino, a Mercat Central, el 1977, per desequilibris de la figura central; Perquè el foc només siga un espill, de Manolo Martín, a la Plaça del País Valencià, el 1987, pel volum de la composició; Mireu la mar, de Paco López Albert, a Avinguda de la Malva-rosa, el 1999, pel desmoronament de la falla en plena feina; Quant de conte, de Pedro Santaeulalia, a Nou Campanar, el 2008, per la caiguda d’un ninot del coronament; Una nit en l’òpera, de José Lafarga, per l’aparició de clevells en les peces; o Dibidi Badi Voo Doo, de Mario Gual, a l’Antiga de Campanar, el 2014, pels efectes de la pluja.

La plantà pot tornar-se molt complicada. Aquest gos món, de José Luís Ferrer, a Mercat Central, el 1977. Arxiu Iván Esbrí

Però no tot són situacions extremes ni decepcions. La Nit de la Plantà és una jornada màgica i si els fallers i les falleres o el públic la veu i viu amb l’expectació i emoció d’una segona Nit de Reis —com en tantes ocasions són comparades—, els artistes no són menys aliéns. Segurament el veterà Josep Pasqual Pepet és el major protagonista de mil i una anècdotes al voltant de la plantà, moltes d’elles divertides i increibles (Puig, 2016: 57-83), com la passada amb Les coses del món, circ són, per a la Falla de la Plaça del Pilar, el 1970. Ja en el taller, donat el volum de l’elefant de tretze metres del coronament, Pepet i el seu transportista de capçalera el mític Ricardo Cánoves Macián el Pernales pensaren en dos opcions per la seu trasllat:

una gavarra remolcada per un vaixell pesquer (idea descartada per l’afecció dels corrents i ones al delicat transport) o enganxat d’un helicòpter... si, si, un helicòpter que va ser refusat pel perill que representava. És a dir que les dos opcions es van estudiar i no era broma el que plantejaven. Finalment, Pernales va idear quatre plataformes baixes per a cada pota de l’animal amb rodetes i un enganxament que es poguera acoplar a un cotxe o camioneta. Però el que en principi anava a ser la sol· lució per a un transport difícil es va tornar en contra quan el Land Rover Santana i el seu peculiar remolc quedaren bloquejats a Puçol, al pas a nivell del ferrocarril València-Barcelona. Les feines de desbloqueig de falla de la catenària del tren es van perllongar fins ben entrada la matinada. Tots aquest fets eren desconeguts per Pepet i la comissió del Pilar provocant entre ells la preocupació per la falta de noticies del comboi. Fins i tot, el locutor Eduardo Gil-Perotín va emetre una crida per ràdio per tal de recercar informació al voltant del “perdut” paquiderm. Després d’hores de nervis i desesperació, el flamat elefant que coronava Les coses del món, circ són entrà a la plaça major del barri de Velluters i es plantà. També, Pepet és protagonista d’un moment molt emotiu que resumeix perfectament els seus vora quaranta anys de dedicació plena a l’art-falla expressat en una ordre al gruer: «Solta-ho tot» per tal d’encaixar el coronament de La que més dóna, la dona, signat amb Juan Carlos Molés, a l’encreuament de Sueca-Literat Azorín, el 2004, amb el qual el Mestre s’acomiadava de la Secció Especial de València.

Una emoció quasi indescriptible també és el que va sentir Marc Martell, alter ego de Víctor Valero, el 2011 quan la gran T del cos central de El trabajo nace con la persona, plantada al tomb, va quedar uns minuts —o segons tal volta— abans de situar-la totalment posicionada en vertical, mig inclinada i emmarcada per les vetustes façanes dels edificis que defineixen l’estret pas entre els carres de Ripalda i de la Beneficència4, sota la llum dels focus que durant les següents nits de Falles reclamarien la seua atenció als passejants del Carme. També va ser especial la plantà de la successora Retallant!!, el 2012, ja des de l’eixida del taller. La pròpia manipulació dels ninots i l’aire provocaven el moviment accidental de les robes, magistralment confeccionades per Pepe Palanca, i l’articulació de les armadures dels braços, donant vida qual autòmates a aquells personatges sinistres, maquiavèl·lics i endolats armats amb unes tisores que retallaven el nostre Estat de Benestar. Vicent Almela, abans de parlar d’ell mateix, prefereix recuperar la memòria d’un dels millors fusters de falles de la història: Antonio García Tonín. Aquest col· laborador de tallers i el seu SEAT 124 són protagonistes d’assombroses plantades on el menut cotxe va remolcar sobre una plataforma baixa, de cabirons5, des de la Ciutat de l’Artista Faller fins a la Plaça del Cabdill el rostre imponent de la Palas Atenea d’Els atributs d’Atenea, de Vicent Luna, el 1974. O transportar a la baca, amb uns suports extra, uns dels àngels de vora tres metres de El Juí Final, també de Luna, a la ja llavors Plaça del País Valencià, el 1980. Igualment rememora la plantà al tomb de Fes l’amor i no la guerra, d’Alfredo Ruiz, a la Plaça del Pilar, el 1975. Aleshores, Alme-

4 Casualment, des d’una vista zenital els carrers de Ripalda i de la Beneficència també dibuixen una T. 5 Julián Puche i Vicent Almela també van emprar aquestes plataformes baixes de confecció pròpia.

50 El Verí del Foc 11

Marc Martell (dreta) i Vicent Almela (esquerra) en plena plantà de Ràdio Ga Ga, a Dalt-Sant Tomás, el 2016, i Un safari... sense fer pupa, a l’Alguer-Enginyer Rafael Janini, el 2015, respectivament.

la era aprenent al taller de Ruiz i recorda la instal·lació a la façana de l’Esglèsia de Nostra Senyora del Pilar d’uns quinals per recoltzar l’esforç humà d’alçar i de situar en vertical tot el cos central i les figures del coronament, les qual va estar dos dies sent muntades en horitzontal a la plaça per l’esmentat Tonín García. Ja des del vessant més personal, Vicent Almela va viure el pitjor moment de la seua carrera quan la seua falla La selva de l’asfalt, a Espartero-Ramón y Cajal, el 1987, no aconseguia mantenir-se per si sola i es desequilibrava. Per tal motiu un dels seus operaris va haver d’estar vora 11 hores des d’una cistella aguantant-la fins que van aplegar els bombers i alguns companys artistes per sol·lucionar exitosament els problemes d’estabilitat del monument. Per contra, una de les plantades més emotives la va viure recentment, el 2015,

any que feu quatre falles infantils i va ser acompanyat per un íntim amic periodista, Juan Campillo, que li feu un diari amb les hores i els minuts, moviments, les converses i imatges de la seua Nit de la Plantà. Almela, a més, és un d’eixos artistes que ha dedicat una falla al propi muntatge de la falla. Va ser amb La plantà, a Ciutat de l’Artista Faller, el 2014. Com Víctor Valero amb El número 1 i la tapadora del comú, a Ripalda-Beneficència, el 2005; Manolo Martín Huguet amb ¡¡Ja la tenim!!, a NordDoctor Zamenhoff, el 2015; o Juanjo García, un dels artistes del panorama actual que més falles a dedicat a la plantà: Estem plantant, a Olivereta-Cerdá y Rico, el 2010; ¡Ja està ací l’artista!, a José Benlliure-Vicent Guillot “Tio Bola”, el 2013; Nit de plantà, nit d’ensomiar, a Goya-Brasil, el 2016; o Junts al tomb, podem, falla de l’edició 2016 d’Una Festa per a Tots de la Federació de Falles de Secció Especial de València.

Vehicles i artefactes curiosos Successor de les bastides i l’escales de fusta que es venien emprant a la plantà de les falles des dels anys 30, fou el mecanotub de ferro a mitjans de la dècada dels 1950, i que és sinó una evolució tècnica de les citades estructures de cabirons.

Falles dedicades a la plantà. ¡Ja està ací l’artista!, de Juanjo García, a José BenlliureVicent Guillot, el 2013.

Un del més coneguts mecanotubs, perquè també va ser el primer en treure la patent per al seu comerç a Espanya (Llop, 2013: 118-121), va ser el de l’empresa Mundus el qual va tenir en Vicent Luna el seu principal valedor en el vessant de muntatge de falles car el veterà artista el va emprar promptament: La campanya del silenci (Plaça del Doctor Collado, 1957), Tornejos i La campanada (Convent de Jerusalem, 1961 i 1962), Homo Sapiens (Plaça del Cabdill, 1965), etc. Si bé són les torres mòbils, curioses bastides amb una total similitut amb els torreons d’assetjament medievals, els artefactes de major solera fallera perquè, malgrat el seu curt període de major activitat documentada —entre finals dels anys 60 i els anys 80—, aquestes van nàixer als propis tallers fallers de la mà dels artistes i fusters dels planters, prenint com model les torres que el mestre Julián Puche es va fer construir.

Antigues torres de plantà de Julián Puche (març 2015). Foto Iván Esbrí

52 El Verí del Foc 11

Aquest artista, membre de la Generació d’Or junt Salvador Debón, Juan Huerta i Vicent Luna, portava les torres per auxiliar les grues en treballs menors durant l’enllestit de la falla a la plaça o carrer. Es tracta de dos bastides bessones mòbils, gràcies a unes xicotetes rodes, d’uns huit metres d’altura sobre bases de 1’60 metres de llarg per 1’10 d’ample, i construïdes en 1967 amb cabirons de pi suec de quatre per sis centímetres. Per l’interior recorre una estreta escala seccionada a mitjana altura que descriu així un zig-zag.

A la dècada dels 1980 Luís Martínez Canuto, Francisco Tomás Grau i Antonio Vidal Tono van emprar aquestes mateixes torres de Julián Puche, fins que als anys 90 la proliferació de les cistelles elevadores autónomes les va desplaçar cap a un ús interí al taller sent apartades definitivament de tota activitat amb la jubilació de Josep Puche a mitjans dels 2000 (Esbrí, 2015: 20). El vostre paisà Josep Martínez Mollà, Salvador Gimeno i José Martínez Pepe el Liriano, entre altres, es feren unes a imitació. Actualment de les dos torres de Julián Puche es té informació contradictòria del seu estat (¿desballestades?)6; les de Mollà en principi estan guardades al seu antic taller, hui propietat de Manolo García; les de Pepe el Liriano foren desballestades; i la de Salvador Gimeno, d’un tamany més reduit que les de Julián Puche, coronada per una barana i pintada amb un característic color blau, la conserva Javier Álvarez-Sala Salinas l’actual propietari del vell obrador de Gimeno. D’altra banda, pel que respecta a vehicles de motor, l’aparició de camions de caixa baixa, plataforma i inclús amb una ploma autoportant, d’empreses com Alabau, Cones o Juliet, pels carrers escomençà a ser comú a partir dels anys 30, 40 (finalitzada la Guerra Civil) i 50. Al voltant de la participació d’aquests camionets plataforma i amb ploma autoportant en la plantà de falles, poden llançar un gossat “pot ser” en labors de transport i descàrrega dels volums, donat que la plantà dels monuments es feia a força humana siga al tomb, a cadiretes o amb bastides i escales. Els de caixa baixa, segur que transportaren falles prenint el relleu de les carretes de cavalls ja des de la dècada dels 1920.

Fargo Dodge-Chrysler adaptada a labors ferroviàries conservada al Museo Nacional del Ferrocarril. Foto Iván Esbrí

Aquests camions, de marques com Benz, 3HC, Hispano-Suiza (després ENASA i el 1964 Pegaso), SAVA (adquirida després per Pegaso), Barreiros, Chevrolet7 i Ebro, hui són autèntiques relíquies molt considerades però malauradament no tant en temps i molts van ser desballestats. Uns pocs afortunats, es preserven en mans de particulars i museus, com la Fargo DodgeChrysler Power-Wagon WM300, de 1957, del Museo Nacional del Ferrocarril a Madrid, que ens dóna una idea de com eren aquells camions. Però, el que si demostren els testimonis gràfics és la participació de les auto-escales del parc mòbil del Consorci Provincial de Bombers de València per exemple a La Rosa del Vents, dels germans Fontelles, a la Plaça del Doctor Collado (1953); La cortesia, de Fernando Roda, a Barques-Pasqual i Genís (1959); Nou Cavall de Troia, de Ri-

6 Des d’estiu de 2015 l’antiga nau dels Puche serveix com magatzem de roba. 7 Sobre una camioneta Chevrolet rodava la falla Tot fem… i fum, d’Antonio Grau, per a la comissió Foc i Flama de Xàtiva, el 1952 (Alborch, 2015: 68-87).

Auto-escala Magirus Deutz de Bombers de València a la plantà d’El dia abans, de Julio Monterrubio, a Convent de Jerusalem, el 1986. Arxiu Julio Monterrubio Una de les darreres col·laboracions de l’auto-escala Magirus en una plantà. El Temple de l’Home, d’Agustín Villanueva, a Convent de Jerusalem, el 1992. Arxiu Iván Esbrí

cardo Rubert, a la Plaça del Cabdill (1963); l’esmentada Homo Sapiens, de Luna, a la Plaça del Cabdill (1965); o La caça, de Salvador Debón, a la Plaça del Pilar (1968). Les veteranes auto-escales marca Mercedes, de 1927, i Delahaye, de 1937, hui feliçment conservades per Bombers de València, van compartir plantà de falles amb bastides, escales i grues. Als anys 70, arribaria l’auto-escala marca Magirus Deutz, amb al qual a primers dels 90 es posà fi a aquesta curiosa col·laboració dels cotxes de bombers en la plantà en ordenar la Diputació de València que el parc mòbil del Consorci havia d’estar de

54 El Verí del Foc 11

guàrdia als retens per socórrer les urgències competents. També les fotografies donen fe de que la primera grua-eruga amb ploma de gelosia, que va plantar una falla fou el 1960: Imatges, de Modesto González, a Barques-Pasqual i Genis. La grua pertanyia a l’empresa de l’esmentat Ricardo Cánoves Pernales. I com a inici de l’etapa actual, amb una àmplia utilització de grues sobre pneumàtics de dimensions colossals, d’empreses com Mendoza o Virosque, i camions amb llargs remolcs-góndola, citar la plantà d’El pensador valencià d’Octavi Vicent, a la

Grua telescòpica de Dotahur a la plantà de ¡¡Asssssúcar!!, de Toni Verdugo, a Avinguda de la Malva-rosa, el 2016. Foto Iván Esbrí

Plaça del Cabdill, el 1972. Camions-grua de gran tonatge en la plantà de falles es testimonia un, de la marca anglesa Jones amb matrícula de Madrid, el 1968 a l’enllestit d’Entre polps, carrancs i llisses són el món de divises, de Vicent Tortosa Biosca, a la Plaça de la Mercé. Als nostres dies GJB, Ortiz, ADJ, Valma, Vamasa, Dotahur, Bonet, Alapont o March i Cuquerella a Xàtiva despleguen a principis de març els seus exèrcits de grues telescòpiques autopropulsades, carretons i cistelles elevadores autònomes. D’altra banda, algunes d’aquestes empreses sufraguen i patrocinen enllumenats, mascletades, pu-

blicitat en llibrets i, fins i tot, premis com Rigar a la Plantà Més Espectacular. Ha de permetre’m el lector que cite el xicotet camió marca Nissan Ebro L-80, de cistella articulada, que va pertànyer al parc mòbil d’Autoritat Portuària de València, i qui escriu el recorda en la plantà de les falles de Blocs Platja de València al menys entre 1990 i 1994. Com tampoc es pot descurar fer menció a la Foguera Port d’Alacant la qual acuradament planta sobre una plataforma flotant de la qual tira un remolcador. Un altre curiós artefacte convertit en indiosincràtic en ser adaptat per al muntatge d’altre baluard de l’art efímer valencià.

¿Idees descabellades?

Plataforma flotant de la Foguera Port d’Alacant. Als quatre vents, de Paco Gisbert, el 2014. Foto Iván Esbrí

Al darrer any molt s’ha parlat de la necessària revitalització de la Ciutat de l’Artista Faller de València, el primer complexe industrial temàtic construït en Espanya i que el passat 2016 complia 50 anys d’existència. S’han donat passos com el quòrum de tots els partits amb representació al Consistori del Cap i Casal entorn del Pla de Reactivació de la Ciutat de l’Artista Faller, signat el desembre de 2015; o l’obertura l’estiu de 2016 d’un nou espai expositiu i d’events que complementa el Museu del l’Artista Faller: Els Tallers, a l’antic obrador de Pasqual Gimeno. Així com la pretensió de declarar la Ciutat nucli artesanal protegit (setembre 2016). Eixes accions poden complementar-se amb propostes no tan descablleades i gens costoses que encara ajudarien un tant més a convertir la Ciutat de l’Artista Faller en un districte cultural.

Curiosos objectes formarien un mostrari permanent de ferramentes de plantà i taller. Una falla de pel· lícula, de Vicent Llácer, a Cuba-Literat Azorín, el 2015.

56 El Verí del Foc 11

Per una part, s’escau un inventari o catalogació de ferramentes per tal de saber quines urgeix preservar per ser les més característiques i que estiguen quedant en desús o correguen risc de desaparéixer. Al temps, la recerca d’aquestes eines comportaria la recopilació d’un argot o paraulari específic com l’esmentat al llarg d’aquest article i marcat en cursives: tomb, sacabutx, llit, torre, ploma autoportant, etc.; així com de les pràctiques i vivències dels artistes durant la jornada frenètica de plantà.

D’altra banda, es podria ambientar les plantades al tomb o a cadiretes ja siga a la mateixa Ciutat de l’Artista Faller, per exemple a la Festa del Pi de Nadal, o a una comissió que la practique com Doctor Sanchis Bergón-Túria, amb l’artista Juanjo García, amb la presència de les antigues torres mòbils o les auto-escales conservades pels bombers, amb aquests vestits d’època com fan en rallys de cotxes de l’antigor, cavalcades, festes i fires; sense dubte un complement amb base en precedents històrics per a l’espectacle plàstic que és de per si el muntatge d’una falla a força humana. A més, la conservació i l’exposició permanent en un espai com Els Tallers, o una segona nau habilitada per tal menester, de ferramentes, d’artefactes i ¿per què no? de vehicles que conformaria no ja una mostra de caràcter etnològic sinó també científica i tècnica vinculada tant a la plantà com al procés constructiu de les falles en general. Agraïments —Vicent Almela Caballé, artista faller. —Joan Lluís Llop i Bayo, documentalista d’enginyeria i de transports. —Josep Manuel Martínez Izquierdo, poeta i artista faller. —Julio Monterrubio Fernández, artista faller. —Josep Puche Hernández, artista faller (jubilat). —Víctor Valero Valero/Marc Martell, artista faller. —Antonio Verdugo Ballester, artista faller.

Consultes Alborch i Mallol, G. (2015): “Falles xativines d’autèntica bojeria”, El verí del foc. Fanzine de falles, Xàtiva i cultura, 9, pp. 68-87. Ariño Villarroya, A. (dir.) (1993): Los escultores del fuego. Aproximación a la historia del Gremio Artesano de Artistas Falleros de Valencia, València, Diputació de València, 291 p. Cerdà Pérez, M.; García Bonafé, M. (dir.) (1995): Enciclopedia Valenciana de Arqueología Industrial, València, Alfons el Magnànim, 850 p. DD.AA. (1965): Manual del carpinteroebanista. Maquinaria, Barcelona, Escola Professional Salesiana, vol. II, 253 p. DD.AA. (2007): 150 Años del Cuerpo de Bomberos de Valencia, València, Ajuntament de València, 460 p. DD.AA. (2007): Vicent Luna: L’art de fer falles, València, Associació d’Estudis Fallers i Junta Central Fallera, 276 p. Esbrí Andrés, I. (2015): “Las dos torres de Julián Puche”, Extra Fallas 2015 El Mundo, pàg. 20. — (2016): “El taller de falles, un contenidor cultural”, Revista d’Estudis Fallers. Quaderns d’investigació social de la Festa, 21, pp. 48-58. Llop i Bayo, J. LL. (2013): “Quedar-se plantat una nit o moltes. De la plantà al tomb a les grues”, dins Juan Gabriel Figueres (coord.), Les falles polièdriques: els vessants de la nostra Festa. Llibret Falla el Canet 2013, Cullera, Associació Cultural Falla el Canet, pp. 118-121. Mauss M. (1974): Introducción a la etnografía, Madrid, Istmo, 388 p. Puig Safont, Q. (2016): “José Pascual Ibáñez “Pepet”. Falles amb raons d’equilibri”, dins Berta Hernández (coord.), Falla Barri d’Onda. Llibret 2016, Borriana, Associació Cultural Falla Barri d’Onda, pp. 57-83.

La plantà: AMB NOCTURNITAT I TRAÏDORIA Joan Castelló Lli Periodista i membre de l’Associació d’Estudis Fallers

a ja uns quinze anys1, José Luis Santes, parlant de la seua trajectòria en falles infantils, em comentava que els artistes fallers aconseguixen cada any una aspiració per la qual sospira tot artista plàstic: realitzar una obra, plantar-la enmig del carrer i, després d’exhibir-la durant quatre dies, cremar-la en un acte de suprema fatxenderia per a no quede res d’ella. Ens detindrem en aquest article a analitzar un dels actes més destacats del calendari faller: la plantà, un ritual sempre envoltat de màgia, incertesa i sorpresa, unes característiques a les quals cal afegir la satisfacció d’haver completat amb èxit un treball quasi sempre estressant per al seu creador perquè ha d’estar conclòs en una data i hora fixes. No hi ha demores possibles ni subterfugis per a allargar els terminis, doncs en cas contrari l’artista pot veure’s abocat al pitjor dels ostracisme: ser ignorat per les poderoses comissions (que són la part contractant de la primera part, moltes vegades convertida en un tirà capritxós més que en un mecenes admirador de l’art). 1 El lector interessat pot trobar la cita textual en el llibre Falles Infantils: Joc i tradició, de Joan Castelló, Manolo Sanchis i Hernan Mir, editat en 2001 per l’Ajuntament de València. Pàgines 239 et seq.

58 El Verí del Foc 11

Nit de la PlantĂ . Falla del Pilar de 1975. L. Boix

En el segle xix, les falles eren les festes de la vespra de Sant Josep. El grup de veïns que, setmanes abans, havia dissenyat i construït el cadafal el plantava en la matinada del 18 i li calaven foc a poqueta nit del dia 19. Quan començava a fosquejar el dia 17 no hi havia rastre de la conspiració en el carrer, però unes hores després, ja pel matí, el veïnat contemplava joiós la crítica que s’exhibia en la falla. El ritual de la plantà es realitzava enmig de la foscor: amb nocturnitat i traïdoria, doncs en moltes ocasions havien de burlar les pretensions censores de les autoritats locals, que igual imposaven alts arbitris per ocupar el carrer que retiraven de l’entaulat les figures que els ridiculitzaven. En La ciudad ritual, Antonio Ariño (1992, p 74-75) afirma: «La pervivencia de la plantà nocturna sugería aún (a finales del siglo XIX) el carácter alevoso y secreto. La falla se urdía en tono de conspiración y se plantaba con nocturnidad». És a dir, ningú en el barri coneixia per endavant de què anava la falla fins que apareixia plantada en la via publica. En el segle xxi, les circumstàncies han canviat considerablement. Parlar de secretisme en la plantà resulta pur sarcasme si tenim en compte que, des de molts mesos abans (a voltes sis, vuit i fins o inclòs deu mesos), ja circulen per les xarxes socials els esbossos i, en grups tancats de missatgeria instantània, fins i tot fotos de les figures més importants del monument faller. En l’actualitat, el ritual es manté viu, encara que molt diluït en el temps, ja que es perllonga durant tres, cinc o set dies, segons la complexitat i volum del monument. Els mitjans tècnics emprats en la plantà han variat ostensiblement en els quasi 200 anys

d’història de les falles: des de les tècniques manuals del dinou a les grans tecnologies mecàniques i electròniques de les últimes dècades. La mentalitat fallera podrà ser conservadora i poc amiga dels canvis, però els artífexs dels cadafals-falles-monuments si que han sabut evolucionar tecnològicament amb el pas dels temps, adaptant-se als nous materials per a construir els seus cadafals i a les modernes maquinàries per a fer front a una plantà cada vegada més complexa pel volum i per l’equilibri de les peces. Quan les falles van anar creixent en alçaria, una de les dificultats era encaixar la peça del coronament. Per a aconseguir eixe objectiu sense danyar la figura es va idear el sistema conegut com A cadiretes2, molt útil sempre que el cadafal no fóra excessivament alt (no més de vuit o, com a molt, deu metres). El procediment era senzill: s’instal·lava arran de terra la peça de la rematada i un grup de persones es col·locaven al seu voltant (menys per una de les parts, que quedava lliure per a maniobrar) i l’alçaven. Altres persones introduïen en la part de baix la peça següent amb la qual s’anava conformant la falla. Una vegada acoblada, eixa part es feia forta clavant-la convenientment a la part superior mitjançant les solapes. I així successivament fins a completar l’estructura. Una altra tècnica d’alçar les falles és la denominada A tombe, la més utilitzada fins que van irrompre les grues. Es procedix de la següent manera: Primer es munta l’estructura de forma horitzontal en terra plana, i després, amb la participació d’un nodrit grup de gent, s’alça a poc a poc amb els braços al mateix temps que, des de la part contrària, s’ajuda tirant amb cordes i corrioles fins a aconseguir la verticalitat.

2 Una explicació més àmplia de les modalitats de plantà A cadieretes i A tombe la pot trobar el lector en el llibre Els escultors del foc, d’Antonio Ariño (Diputació de València, 1993), en les pàgines 168 i següents.

60 El Verí del Foc 11

Plantà amb grúa de la falla Bailén—Xàtiva la Ferroviària de l’any 1972. Duia per lema Sobre la Marxa i va ser obra de Vicent Tortosa Biosca. Arxiu Joan Castelló

Plantà de la falla El Verí del teatre (Na Jordana, 1994). Una vegada encaixades les peces, és el moment de tallar el cable, una maniobra prou perillossa. Arxiu Joan Castelló

Aquest és el moment més crític, doncs en eixe precís instant cal tibar les cordes en sentit contrari a l’hissat per a aconseguir que la peça no perda l’equilibri i bolque.

bombers per utilitzar les seues escales per aconseguir una aproximació al cos central o al coronament de la falla per a instal·lar alguna figura secundària o treballar en els retocs finals.

En els anys quaranta del segle xx els artistes van començar a utilitzar bastides de fusta instal·lades al voltant del cadafal per a poder acoblar les peces més altes del coronament. Va ser un primer pas cap a un nou concepte de la plantà, ja que una dècada després, van proliferar les estructures de mecanotub, instal·lades en els laterals de la falla i amb una altura similar o major al propi monument, que facilitaven l’hissat i acoble dels grans volums. Als anys cinquanta, i per a les falles de major volum, va ser recurrent acudir als

El següent pas va ser la utilització de grues, que feien encara més fàcil la instal·lació de les peces en la part alta de la falla. La primera vegada que es va utilitzar una d’elles per als menesters propis de la plantà va ser el 1960 (Ariño 1993, p. 169). Per a enllestir la falla amb el lema El Cinema, Modesto González es va servir d’una grua de l’empresa El Cano. Des de llavors fins ara, les grues s’han convertit en un element imprescindible, fins i tot per a la plantà de falles de seccions in-

termèdies amb volum més reduït i estructura més senzilla, no tant per les dificultats com per a guanyar temps. En els monuments de majors dimensions, la intervenció d’aquestes màquines es complementa amb altres artefactes mecànics, com les cistelles o braços articulats, que permeten aproximar-se fins al davant mateix de les figures per a acoblar, reparar xicotets desperfectes o repintar. Tota plantà requereix d’habilitat per a encaixar les diferents peces que componen el puzle de la falla, visió per a assegurar l’equilibri de totes les figures i recursos personals i materials per a resoldre amb immediatesa els problemes que puguen sorgir, que solen ser abundants: des d’un colp en una peça que obliga a remasillar i pintar, a un problema d’encaix o trencament parcial del sacabutx. En eixos casos, la imaginació és clau per a suplir els desperfectes produïts. La història d’incidents durant la plantà de les falles és abundant. Ací relatem alguns dels més destacats, però sense ànim d’establir una relació exhaustiva. Durant els dies 13 i 14 de març de 1979 va ploure en la ciutat de València, com sol ser relativament habitual en les jornades prèvies a la plantà. L’aigua es va acumular en la panxa de la deessa Diana caçadora que José Pascual Pepet estava plantant en el carrer de Convent de Jerusalem. En cessar les precipitacions, l’artista va foradar amb un pal l’entrecuixa de la deessa perquè isquera l’aigua, doncs la humitat havia començat a desfer la figura per dins. Els fallers es van escandalitzar en creure que l’artista estava destruint la principal peça de la rematada, però més atònits es van quedar quan els va demanar que compraren tots els paquets de bolquers que tingueren les farmàcies del barri. En col·locar aquest material de cel·lulosa, l’artista no

62 El Verí del Foc 11

Ojo! que la estan peinando..., Miguel Santaeulàlia, Na Jordana 1993. Acoblament d’una de les peces centrals de la falla. A JC

solament va absorbir la humitat sinó que va poder remodelar de nou, amb aquest cotó especial, la part de la figura que havia quedat danyada (Puig Safont 2016, p 34). L’operació estètica a la qual, de forma improvisada, va ser sotmesa la vella i lletja deessa Diana va tenir la seua recompensa: la falla va obtenir el primer premi de la secció Especial. En ocasions, el repartiment dels pesos no està ben calculat i la figura venç i cau estrepitosament a terra. Va ocórrer amb el primer Colós de Rodas, de 25 metres d’alçada, que Octavio Vicent va realitzar per a la plaça de l’Ajuntament de 1970 i que, després de l’accident, no va donar temps a reconstruir. Era una peça escultòrica fantàstica, però Octavio Vicent, que havia criticat molt als artistes fallers, va pagar la

El melic del món, Na Jordana (1991), obra de Miguel Santaulàlia Nuñez. Podem observar la plantà del coronament amb l’ús de la grua. Arxiu Joan Castelló

L’accident va ser narrat per Francisco Pérez Puche en el llibre Fallas en su tinta (1975. P 170):

Uns anys abans, el 1964, el vent i defectes en l’estructura propiciaren la caiguda de dues falles després de la plantà: Pese a tantos, la falla de Ricardo Rubert en la plaça del Cabdill, i La maja...deria, de Josep Martínez Mollá en l’avinguda de l’Oest, desqualificada per no estar acabada i enderrocada pel vent el primer dia de falles.

«Cuando se estaba poniendo con una gigantesca grúa la cabeza del gigante, el corpachón se ha venido a tierra a causa del viento y ha quedado estrellado en el asfalto. No hay víctimas, pero tampoco hay coloso… Dicen que el goliat tenía los pies de barro, que estaba débil de carpintería, vamos… Dicen, además, que el artista había confiado en exceso en sus alumnos de Bellas Artes».

Un altre clar exemple de càlculs erronis en la compensació de pesos i equilibris entre les diferents peces es va produir més recentment en la demarcació de CubaBuenos Aires. L’any 2000, Juan Carlos Molés va dissenyar un projecte espectacular valorat en 32 milions de pessetes (el pressupost més alt fins llavors en la secció Especial) que va comptar amb el suport econòmic de Juan Armiñana. «Un conjunto de figuras de una docena de metros y más de

seua novatada en falles i, al no calcular bé l’estructura que tenia que suportar tot el pes, el colós es desplomà quan només hi havia mig cos plantat.

L’artista Pedro Santaeulàlia va tindre problemes amb la plantà de Quant de conte (Nou Campanar, 2008), al caure-li la figura d’una de les bruixes que conformava el cadafal. Foto J. Marín

2.000 kilos cedió hacia un costado y se estrelló contra el suelo con gran estrépito», segons descripció realitzada pel diari El País el 15 de març d’eixe any. El propi Molés va reconèixer que havia «desafiat a la gravetat» en haver col·locat unes figures gegantesques en un equilibri precari. La falla era tan gran que no cabia en el seu emplaçament habitual i es va traslladar a un carrer paral·lel, el de Sueca. Després de la desfeta, les llengües falleres viperines van batejar eixa falla amb l’apel· latiu de Cuba por los aires. Una cosa molt semblant, però amb un final no tan fatídic, li va ocórrer a Paco López Albert amb 50 Th Street & Broadway, quan un grup que complementava el coronament es va voltejar i va causar uns danys en l’estructura que finalment van poder ser solucionats.

Millor sort va tindre Pedro Santaeulalia Serrán en l’exercici de 2008. En la falla Quant de conte, realitzada per a la comissió de Nou Campanar, una ratxa de vent va provocar la caiguda d’una de les bruixes que integraven el coronament, encara que en aquesta ocasió l’artista no solament va aconseguir reparar el desperfecte (prescindint de la peça danyada3), sinó que a més va aconseguir el primer premi de la secció Especial. A José Luis Ferrer Vicent, conegut com el Regino de Borriana, li ha acompanyat sempre la fama d’artista atrevit en les seues composicions. D’ell es deia que, quan les plantava a temps, aconseguia un premi important, com el primer de Amb la música a un altra part (Regne de València-Mestre Serrano, 1981). Però també va deixar falles inacabades com Perreries (Mercat Central,

3 Eren tantes les figures distribuïdes en la part alta de la falla, que l’absència d’una d’elles no es va notar en la composició final.

64 El Verí del Foc 11

1977) i va protagonitzar alguna que altra plantà amb moltes complicacions, com la de Els que fan el ximple (Exposició, 1977), que va finalitzar a les 10 hores del matí, amb una figura de Charlot que va situar en 20 metres l’altura total del monument (Sorlí 2007, p. 136). Dels accidents, dels incidents i de les inclemències de la plantà no es lliura ningú, ni el més gran ni el més modest dels artistes, doncs els grans mestres, com ja hem vist amb anterioritat, també han patit problemes per a deixar perfectament rematats els seus monuments: interminables i maratonianes van ser determinades plantaes de Vicent Luna en la plaça del Mercat (que en alguns casos li van relegar als últims premis) i en la plaça del Cabdill-País Valencià, on en moltes ocasions els treballs acabaven passades les 10 del matí, com va ocórrer amb La Torre de Babel (1977)4. L’emoció per conèixer com serà el desenllaç d’un imprevist no és exclusiva dels treballs de muntatge. En ocasions s’estén també el trasllat de les peces des del taller fins a la demarcació on es va a plantar la falla. I més encara, si entre un lloc (el taller) i l’altre (l’emplaçament) hi ha uns 60 quilòmetres de distància. És el que els va ocórrer el 1970 als fallers de la plaça del Pilar amb l’elefant de 13 metres d’envergadura realitzat per Pepet al seu taller de Borriana, en el que va ser el seu primer projecte per a la secció Especial de València (Puig Safont 2016, p 21). El transport fins al cap i casal d’una peça tan gran representava un greu problema logístic, doncs no es podia fer en un camió de l’època, que no eren tant grans com els actuals. Es va pensar traslladar-lo per via marítima i, fins i tot, ¡en un helicòp-

ter!. Finalment, i per consell de l’amo de l’empresa de grues El Pernales, l’elefant va ser instal·lat en una plataforma baixa amb rodes tirada per un Land Rover. El transport va eixir al migdia de Borriana… i en fosquejar encara no havia arribat a València. Descartat un accident (la Guàrdia Civil de Tràfic no tenia constància de cap contratemps en el trajecte Borriana-València), a Eduardo Gil-Perotín, pare de la fallera major i periodista de la Voz de Levante, no se li va ocórrer millor idea (en aqueixa època encara no s’havien inventat els mòbils) que emetre per l’emissora de ràdio un anunci per a localitzar la peça i als seus transportistes. El desenllaç l’explica així Quino Puig en el llibret de la Falla Barri d’Onda de Borriana de 2016: «A l’altura de Puçol una vegada superats els ponts de Sagunt, en un intent de creuar per un pas a nivell, l’elefant es va quedar bloquejat en la catenària de la via ferroviària. Ni la comissió ni Pepet localitzaven el Land Rover, i allí va començar la busca on va intervindre fins al famós locutor de La Voz de Levante Eduardo GilPerotín, que des del seu programa realitzava una crida en busca d’un elefant de tretze metres de llarg que s’havia perdut en el seu trajecte Borriana–València. Ja caiguda la nit , Pepet i la comissió troben el pobre animal, i amb una escala prestada el van poder desenganxar continuant el viatge fins a València provocant una caravana de diversos quilòmetres». Els dos principals enemics de la plantà son el vent i la pluja. La pluja, si penetra a l’interior de les peces a través dels plecs o juntes mal tancades, pot arribar a desfer el cartó i malmetre la figura, com ja hem vist anteriorment. Si parlem de nou de pluja hem de referir-nos a l’enfonsament, a con-

4 L’hora apareix reflectida en un breu text dedicat a eixa falla en Fotos Fallas (1977), de Publicaciones Bayarri.

La pluga i el vent són els principals enemics de la plantà. Amb l’ajuda de plàstics les peces es solen protegir de l’aigua. Les ratxes de vent no ajuden als treballs de muntatge amb grua, inclús un fort vent pot posar en perill l’estabilitat dels cadafals fallers. Fotos Arxiu Joan Castelló

66 El Verí del Foc 11

seqüència de la humitat i la descomposició del cartó durant diversos dies de precipitacions, de Eklessia, la falla realitzada en 2015 per Miguel Arráiz i David Moreno per a la comissió de Nou Campanar amb un pressupost de 90.000 euros. L’estructura tubular en forma de cub, com si d’una caixa màgica es tractara, ja donà problemes en la plantà i, finalment, es va enfonsar hores abans de la cremà. El 1999, els danys patits per les falles per la pluja caiguda durant la plantà van ser bastant generalitzats, i per açò la Junta Central Fallera va recomanar als integrants del jurat d’eixe any que no tingueren massa en compte els xicotets desperfectes a l’hora de valorar el monument. En un any amb dues falles d’Especial dedicades al carnestoltes, el primer premi va ser per a Ball de màscares, de Julio Monterrubio, en la plaça del Pilar. El segon va ser per a Na Jordana, amb Carnestoltes?, moltes voltes, de Miguel Santaeulalia Núñez. Estadísticament, la pluja és un element consubstancial amb els dies de la plantà. Amb més o menys intensitat, però sempre apareix: abans, durant o després de deixar enllestits els monuments. Com a exemple podem citar, enrere altres, els anys 1873, 1881, 1883, 1894, 1900, 1901, 1915, 1916, 1923, 1971, 1973, 1981, 1989, 1999, 2014 i 2015. No obstant açò, l’element més temut és el vent, contra el qual poques coses es poden fer. Una ratxa mentre s’acobla una peça, abans de quedar ben subjecta, pot trencar l’estructura. Fins i tot, i encara que estiga ja falcada, si el vent és molt fort pot descompensar l’equilibri i enderrocar-la. Si a més el vent va acompanyat de pluja (o viceversa) les conseqüències poden ser letals. Una tremenda frustració es va emportar també l’artista José Azpeitia Ureña amb Vanitat, el projecte realitzat el 1970 per a

la comissió d’Exposició i pressupostat en 800.000 pessetes. Coneguda entre els fallers com la falla de l’ànec, la seua figura principal era Donald, un ànet vestit a l’estil Luis xiv amb una enorme cua com si fóra un paó, que, damunt de la closca d’una tortuga, contemplava presumit la seua imatge en un espill de mà. Després d’una nit de pluja, la figura, de més de 12 metres, no va poder aguantar els embats de les fortes ratxes de vent i a les 3 de la vesprada va caure a terra, provocant la desesperació de l’artista (Sorlí Fos, 2007, p. 90 i ss). El somni de conquistar el primer premi que en alguns moments va acariciar la comissió es va esfumar en un instant. Un segon exemple que podem citar és La por del poble, de Manolo Martín López (Na Jordana, 1983), concebuda per a ser plantada en la “Y grega” de l’antic emplaçament, però traslladada a la plaça del Portal Nou per imperatiu de la demanda d’uns veïns. El vent del dimarts 13 de març tomba el guerrer alat, que va ser reconstruït gràcies a l’ajuda d’una quarantena d’artesans i amics de l’artista. En la falla Escàndol, de Pere Baenas (Plaza del Pilar, 2014), la dama divuitesca de la rematada va aparèixer amb una trompeta subjecta a un dels rul·los del seu pentinat sense que ningú la estiguera tocant. L’artista va preferir no col·locar la figura prevista del músic abans que el vent l’enderrocara pel seu precari equilibri, ja que anava completament a l’aire amb un sol punt de suport. Aquesta absència no va ser obstacle perquè la falla assolira el primer premi d’Especial. Eixe mateix any de 2014, en la falla Amor entre festes, de la plaça del Mercat Central, Xavier Herrero Martínez va haver de reconstruir el braç del capità moro brandejant una simitarra que s’havia trencat.

Actualment, la plantà de les falles de la Seccció especial de València es realitza durant moltes jornades degut als grans volums que les componen. Con lo que hemos sido... de Miguel Santaeulalia Serrán (Nou Campanar, 2012). Arxiu Joan Castelló

Per als artistes fallers disposar d’un equip de treballadors hàbils i amb perícia per a realitzar la plantà és un factor clau per a acabar amb èxit aquesta tasca. Durant tres o quatre dies cal vèncer el cansament i el somni, i a més a més cal tenir la ment desperta i les idees clares per a solucionar qualsevol contratemps. En ocasions, una cosa tan senzilla com una peça que no encaixa pot retardar de manera perillosa els treballs. Açò va ser el que li va ocórrer a José Lafarga amb Una nit en l’òpera (Plaza del Pilar, 2009) amb la figura de la diva, encara que l’ajuda de l’equip de Pedro Santaeulalia (que eixe any no plantava en Especial i tenia pràcticament ultimada la falla de la plaça de l’Ajuntament) li va permetre eixir airós del tràngol. Des de les últimes dècades del segle xx, la plantà s’ha anat perllongant en el temps. Ja no només és una nit, sinó dos, tres o

68 El Verí del Foc 11

més dies sencers els que es necessiten per a erigir el monument. En el segle xxi, i amb la generalització del suro blanc i el major volum de les falles, les peces i figures ixen al carrer fins i tot una setmana abans (o més). La nit del 15 ja estan les rematades alçades i només falta completar les bases i col·locar algun contra-remat exempt. Per als frikis, l’emoció ja no és veure en la nit del 15 la plantà d’una falla, sinó fer una ruta que els permeta presenciar l’hissat del major nombre possible de coronaments. A través de les xarxes socials es comunica l’hora aproximada de quan un artista va a col·locar la peça principal de la rematada, i una legió de seguidors acudeixen immediatament a la demarcació. Una vegada allí, esperen pacientment diverses hores (perquè els preparatius són llargs i els moviments de la grua lents per a aconseguir la precisió desitjada), fins que per

fi s’acobla la peça entre els aplaudiments del públic. En general, són diverses nits sense a penes dormir, anant d’ací cap enllà fent desenes de fotos i vídeos de com puja la rematada metre a metre, de com la part mascle entra en el sacabutx, i de com l’operari planeja en l’aire lligat a una cistella, mentre un altre, a la part alta de la torre, ajuda a encaixar primer i reforçar després la peça per a deixar-la ben subjecta. El faller que no pot (o no vol) fer este pelegrinatge visiona amb avidesa les fotos i vídeos pujades a les xarxes des de la comoditat del seu ordinador o del seu dispositiu mòbil, i sempre podrà dir que ell no va estar allí però va ser testimoni a distància de com va transcórrer la plantà, aportant com a prova fefaent tot luxe de detalls.

Durant la plantà es coneixen pocs casos de vandalisme. La falla de la plaça de l’Ajuntament de 2006, Imagine de Ramón Espinosa, va patir un acte vandàlic amb la cremà d’una part del cadafal. Foto J. Marín

Un altre element demolidor durant la plantà, encara que afortunadament no és habitual, és el vandalisme: actuacions de gent passada de rosca (per l’alcohol o el ressentiment), que es dediquen a destrossar o cremar la falla que encara està en fase d’hissat. En la matinada del 10 de març de 2006, uns joves que circulaven en una motocicleta van llançar un còctel molotov contra la falla Imagine de la plaça de l’Ajuntament, aprofitant que l’equip de muntatge, amb l’artista Ramón Espinosa al capdavant, s’havia retirat a descansar. La solidaritat fallera (amb artistes que es van anar alternant per a tre-

ballar les 24 hores del dia) va permetre la reconstrucció, en poc menys de cinc dies, de les peces destrossades, i d’aquesta forma la falla va poder finalment exhibir-se d’una forma bastant aproximada a com s’havia concebut. En l’última dècada, l’artista Juanjo García López ha recuperat l’espectacle de plantar A tombe les seues falles, que en els últims anys construeix amb la tècnica de la vareta i amb un acabat en el qual deixa

Plantà al tombe de la falla plantada per la comissió Dr. Sanchis Bergón—Túria l’any 2010 . L’artista Juanjo García López ha recuperat este tipus de plantà. Foto J. J. G.

a la vista gran part de l’entramat de fusta, amb el cos central i la rematada sense empaperar ni pintar. Aquestes actuacions les ha realitzat amb falles que no superen els onze metres d’altura i en quasi totes les comissions amb les quals ha treballat en els últims anys, com Sanchis Bergón-Túria, D’alt-Sant Tomeu, Salamanca-Comte d’Altea, Fra J. Rodríguez-Pintor Cortina, i fins i tot en les realitzades per a la població de Sant Antoni d’Eivissa. Ara, en les falles de la segona desena del segle xxi, la traïdoria queda reservada a alguna escena d’última hora amb contingut d’alt voltatge (sàtira política, social o esportiva), doncs la composició i una part del contingut genèric es coneix des de bastants mesos abans. Malgrat tot, la nocturnitat segueix estant present en la plantà i segueix acaparant l’atenció dels malalts

70 El Verí del Foc 11

de falla (impassibles al fred, la pluja o el vent), atrapats per la màgia de comprovar com van encaixant totes les peces del puzle que és una falla. Malgrat que ja no és cosa d’una nit, als fallers amants del monument i dels rituals festius ens segueix atraient la nocturnitat i la traïdoria de la plantà. És una cosa que portem implantada en els gens (un ADN faller gens normal).

Instantànies de la plantà de les falles de Ribera— C. Santa Clara (2012) i A. Cadarso—C. Altea (2013). Fotos Joan Castelló

Bibliografia Ariño Villarroya, Antonio (1992): La Ciudad ritual, Editorial Antrophos, Barcelona. Ariño Villarroya, Antonio i Als. (1993): Los escultores del fuego, Diputación de Valencia. Borrego Pitarch, Vicent (coor) (2000): 50 Aniversari,Falla Na Jordana. Castelló Lli, Joan, Mir Serrano, Hernan i Sanchis Ambros, Manuel (2001): Fallas Infantiles. Juego y tradición, Ajuntament de València. Pérez Puche, Francisco y Lladró Carbonell, Vicente (1978): Fallas en su tinta, Editorial Prometeo Puig Safont, Quino (2016): José Pascual Ibáñez Pepet. Falles amb raons d’equilibri, Llibret de la Falla Barri d’Onda de Borriana. Soler i Godes, Enric (2000): Las fallas. València, Editorial Albatros i Gremio Artesano de Artistas Falleros. Sorlí Fos, Rosendo (2007): 25 anys especials, Falla Exposició, València. Diaris, Revistes i llibrets de falla El País, edición Comunidad Valenciana. 15 de marzo de 1970. Fotos Fallas. Publicaciones Bayarri, 1975.

el final tangible Ricard Balanzá: els nous valors i la plantà de falles infantils Alejandro Lagarda Membre de l’ADEF i webmaster d’Un Nou Parot

017 suposa un nou repte en la jove carrera de Ricard Balanzá, responsable de cinc projectes en demarcacions distanciades, tot incloent una falla en la ciutat de Sagunt. Per tot açò, enguany la gestió del treball ha sigut mil·limètrica per tal d’evitar que qualsevol circumstància inesperada puga alterar el procés de la plantà, amb un major nombre de projectes a gestionar en un temps sempre limitat. No obstant açò, per a Ricard, òbviament, la plantà és un dels moments més esperats i especials de l’any, en el qual el transport suposa la situació més crítica, en tractar-se de peces menudes i acaronades en l’afable i controlat ambient del taller que, en traspassar la seua porta, pateixen el violent xoc propi de la síndrome del niu buit. Eixa eixida, eixe viatge, eixa transició… trenquen la propietat i el control total de l’obra que es delega en els mecenes i en el públic; després d’un breu però delicat transport, entre altres vehicles i amb una climatologia generalment amenaçadora. A més, en el cas de les falles infantils, les obres pateixen un procés d’aclimatació menys extens que el de les seues homòlogues grans, i la seua aparició en el carrer, a manera d’epifania creativa i popular, es dóna en qüestió d’hores.

72 El Verí del Foc 11

Ricard Balanzá plantant la falla Festejar a la plaça del Dr. Collado de València l’any 2016. Foto Alejandro Lagarda

En el ritual de la plantà, en el propi carrer, l’artista es retroba amb l’obra per tal de culminar el treball de molts mesos. Un ritual que, igualment, suposa un enorme desgast, una jornada esgotadora, en què les hores es van acumulant, les mirades dels altres comencen a envoltar a l’obra i al seu creador, el baluern de la vida i de la festa va in crescendo… i ja no hi ha volta enrere. Com deia Pepet, la plantà és l’assaig general i l’estrena al mateix temps. I l’ambient habitual que envolta a una plantà, en una ciutat que intensifica la seua activitat i el seu ritme el 14 de març, pot resultar fins i tot hostil. A Ricard li agrada tenir tot controlat dins de les possibilitats, perquè cap imprevist –i sempre en sorgeixen- desestabilitze el menys possible el procés. Quasi cap element es deixa per al 14 de març, excepte

menuts detalls decoratius que, per la seua delicadesa, és preferible realitzar en directe. No obstant açò, aquesta culminació ha sigut assajada diverses vegades en el taller i al llarg de les diferents etapes del procés material de la falla. Un dels avantatges del format infantil. Assumir la falla plantada amb antelació resulta fonamental. I més en un artista com Ricard, per al qual la composició és l’eix rector del format faller. La composició és –segons les seues paraules- narració, estètica i volum. Cal analitzar en profunditat com els elements que la componen van entrellaçant-se i encaixant, comprovant-ho a cada moment. Un bon exemple de la serietat del seu treball és el ninot de l’exposició. En Ricard mai no es tracta d’una figura aïllada realitzada ad hoc per a l’exposició i que, el dia de la plantà, se situarà de forma

Ricard Balanzá plantant falla l’any 2016. Foto Alejandro Lagarda

singular per a major comoditat de l’artista. Els ninots de l’exposició són per a ell una part més i integrada en el text de la falla. Per això, encara que és l›última figura que s›incorpora, haurà de casar a la perfecció en l’obra i amb el seu espai serà degudament preparat. El que permet anar a cap segur a l’hora de culminar la peça sense que aquesta altere el conjunt. La plantà, per a Ricard, és el final tangible i material de la falla. Suposa, en realitat, un comiat. Un lliurament en la qual exposició i assaig general units suposen un impacte violent en el carrer, al que estem igualment acostumats però que no deixa de sorprendre’ns. Un impacte violent que sacseja a l’obra però també

74 El Verí del Foc 11

a l’artista, en quedar totalment exposada i desprotegida en notable contrast amb l’ambient del taller. Per tot açò, resulta fonamental la cerca de certa transició i espai entre la baixada del vehicle i l’inici de l’assemblatge. Per a Ricard és important treballar a l’interior d’una tanca que puga aïllar a l’obra i a l’artista fins que no hi haja més remei, cercant la perfecció en tot moment al marge dels contratemps. En artistes de la seua autoexigència resulta difícil trobar un punt de satisfacció tan alt. El propi procés de diversos mesos genera un canvi d’opinió en l’artista que ha conviscut i compartit tant i de manera molt intensa amb la creació que, de sobte, ocupa un altre lloc. En el taller

ça, amb la representació de la llotja en la gorguera d’una de les figures. Molts dels monuments que envolten a les falles posseeixen una càrrega simbòlica evident en l’imaginari valencià. Moltes vegades, la imatge de la falla en el seu context –o un context que ens remet a una falla- roman en la nostra ment i en el nostre record. En el cas de Collado és inevitable no associar la perspectiva posterior de la Llotja amb les cèlebres falles allí plantades per Salvador Debón. Igualment, suposa tot un repte desconnectar durant la plantà de les mirades i de les opinions. De totes maneres, en el cas de Ricard, el murmuri que envolta al ritual de la plantà no és molest. Les opinions que la falla generen en la seua ràpida consecució material en el carrer li generen curiositat i són l’inici progressiu del lliurament de la falla a la ciutat i a l’heterogeni grup humà que, durant cinc dies, serà el seu públic potencial. Casual o intencionat.

la falla interactua amb els altres projectes i amb un altre espai, en el qual la perspectiva i les escales canvien. Així, resulta fonamental conèixer i analitzar l’espai al que van destinades. En eixe sentit, Ricard és un privilegiat, doncs dos dels seus projectes es planten al costat de la Llotja i al costat del portal de Quart. És important conèixer i assumir els colors de la plaça, el tipus de llum i les perspectives; per tal crear un diàleg amb l’entorn que faça menys violenta la transició i que siga un element el menys llunyà possible en el caos faller. El ninot per a l’exposició de 2016 realitzat per a la falla del doctor Collado, Festejar, establia igualment un diàleg plàstic amb el context de la pla-

Però, òbviament, no es poden negar els inconvenients. Inconvenients que, de forma general, vénen provocats per la difícil climatologia que sol coincidir amb la plantà. Per tot açò, i com ja vam dir, és fonamental tenir el major nombre d’elements preparats amb anterioritat en el taller, perquè el temps de treball en el carrer siga el mínim possible i no haver de manipular a l’excés els materials o els elements, delicats per naturalesa. El treball i la constància demostrada durant molts mesos tindran la seua prova de foc i el seu examen en resolució única amb l’arribada al carrer. És ací on es demostra la professionalitat i la capacitat resolutiva de l’artista. Una intensa i delicada prova en la qual quasi tot sembla estar en contra.

En eixe cas, anar a cap segur, com bé sap Ricard, suposa la millor garantia.

Testimonis sobre la plantà dels artistes fallers xativins: A. Grau Cros, J. Martínez Mollà i M. Blanco Sancho

La plantà a través del temps José Luis Lagardera Ventura Periodista i faller

s el moment més màgic de l’any faller. La referència. L’equivalent al Divendres Sant de la Setmana Santa o a la Nit de San Joan de cada estiu. Parlem d’eixe dia (o d’eixa sèrie de dies) en que d’un carrer o d’una Plaça buida naix la vida. Naix un monument. Parlem de la Plantà. I si bé és cert que cadascú de nosaltres té un punt de vista propi d’aquesta jornada, quan cada any s’ix al carrer per veure l’enllestida dels cadafals, també és convenient que ho conegam des d’un altra perspectiva, la dels artistes fallers que cada vegada han de lidiar amb contratemps i inclemències. I no cal anar molt lluny per conèixer aquestes opinions, perquè a Xàtiva tenim un bon grapat de pioners que ens poden explicar com es vivia una Plantà des del primer moment fins a l’últim remat. «Abans les plantaes eren un circ. El personal, més que ajudar, molestava molt. Era tota una obra de teatre veure com es plantava una falla», ens explica el senyor Antonio Grau assegut a un dels banquets de la Plaça la Bassa, a escassos metres d’on es planta el monument de la Falla Espanyoleto. «Se’t posava un nuc que no es pot explicar. No sé com he pogut resistir durant tants anys. Ara, quan cremàvem la falla, tornava tranquil·lament i ja podia començar un nou exercici», recorda amb nostàlgia. També “nervis” és la paraula

76 El Verí del Foc 11

Antoni Grau plantant la falla Xàtiva estancada a la demarcació de la comissió de Selgas-Tovar l’any 1995, en els seus darrers anys com a professional. Arxiu Antoni Grau

Preparatius de la plantà al tomb de la falla Per culpa de la poma que va plantar Manolo Blanco, junt Esteve Arnau, a la plaça de Sant Francesc el 1966. Arxiu Manolo Blanco

que destaca l’artista Pepe Martínez Mollà a l’hora de definir aquest dia: «Vas amb el temps just, sorgeixen problemes... Ho tens tot preparat, però en eixe moment tot t’ix mal. El que vols és que tot vaja bé, acabar prompte i anar-te’n a dormir, perquè estàs fart; cansat», reconeix des d’una cafeteria a València, on actualment resideix. Una opinió ben diferent té, en canvi, Manolo Blanco, a qui ens trobem a una passejada pels municipis de la Costera propers a Xàtiva: «Per a mi el dia de la Plantà és el més bonic de totes les Falles, perquè estàs plantant tot això que has realitzat durant un any. A mi sempre m’ha agradat. Eixe dia tens els nervis a flor de pell, però per a mi sempre ha estat una alegria. En un taller no pots veure mai una falla completa, i menys les d’especial». De falles d’especial, precisament, saben ben bé estos tres artistes, que van arreplegar un bon grapat de premis a Xàtiva

78 El Verí del Foc 11

i a la resta de localitats valencianes. En aquestes, precisament, és on més es pateixen les inclemències meteorològiques. «Jo he tingut molts problemes en les plantaes. L’aigua és un desastre. Quan cauen quatre gotes...» explica Martínez Mollà, que a més fa referència a una Plantà concreta, la de la falla del dragó de la Mercè: «ens tirarem tot el dia massillant les juntes, pintant-les... es posà a ploure i començà a xorrar la pintura. Vam haver de netejar-ho tot amb esponges, una bogeria que causa retràs». Grau també recorda amb tristesa una plantà a la Falla Selgas Tovar: «A l’agafar-la, com el cartró estava banyat, es va desfer. Eixa va ser l’única falla que m’ha caigut». Blanco, en canvi, assegura que no li tenia por a l’aigua, que patia més amb les fortes ratxes d’aire: «El vent ha estat sempre l’enemic número ú de les plantaes». El senyor Grau rememora com era posar en peu antigament una falla, i els riscos que es

Inici de la plantà al tomb de la falla Per culpa de la poma. Podem observar com s’estira amb les cordes des dels balcons i ajudant amb les mans per eregir l’estructura. Arxiu Manolo Blanco

corrien. «Normalment es feia un clot d’un metro o metro i mig, i amb un pi hi havia que calcular la cúspide, la base i el que s’anava a clavar en terra. Es plantava al tomb, amb cordes de balcons i fustes. Eixe era el pitjor moment. No li’l desitge a ningú. Tot el treball d’un any podia anar-se’n a fer la mà. Tu imagina’t que el pi té un nuc i es trenca la falla. A mi m’ha passat». Al tomb, una paraula que per als més joves sona llunyana, però que abans era l’única manera d’aconseguir plantar. Els primers anys de Manolo Blanco també van ser amb aquesta modalitat, que reconeix que és molt més perillosa. «Una falla de vint metros no la pots plantar al tomb. Això són barbaritats. La grua ha estat un gran invent, i l’elevador encara més». Hui no es concep una plantà sense grua. «Ara és un cosir i cantar. La poses, l’enganxes i la col·loques on et sembla bé», explica Grau, qui va emprar una grua per primera vegada cap a l’any 1970, a la Falla Espanyoleto, un lloc molt visitat que va aconse-

guir alçar una gran expectació. No obstant, però, la grua tampoc és perfecta i a vegades també sorgeixen problemes. Que li ho diguen a Martínez Mollà, que sempre havia plantat amb ella. «Vaig tindre una falla en la que la comissió no tenia diners i no podia pagar la grua. Aleshores com la plantem? Doncs un faller aconseguí muntar un andami, però va ser un desastre perquè la falla no estava feta per a plantar-se així. La grua et va col·locant les peces de dalt, mentre que amb un andami és a la inversa. I clar, se’n va anar a la merda, perquè no estava feta per a eixa manera». Blanco també té alguna anècdota al respecte: «Vaig plantar una amb grua en la Plaça de Tetuan, quan estaven fent la finca del Quartell. La vaig plantar en la mateixa grua de la construcció, i després la vaig haver de desplaçar amb rodes». A l’any següent ja començà a emprar la grua. «Es nota molt, perquè no és el mateix tirar en cordes que poder anar orientant les peces».

sols als fusters per a que feren uns acabaments, però els feren al revés, i a l’hora de la veritat, al provar-ho, comprovarem que no anava. Ho vam tindre que tornar a fer tot nou». També a Blanco li ha llevat la son alguna que altra plantà: «A Dénia, una vegada, esperava una cosa però com al taller no la vaig poder provar com tocava, al plantar-la vaig haver de desplaçar una peça que no es corresponia al lloc on devia anar. Però ja no podies fer més». Nervis, poques hores de son... és normal que l’estat d’ànim canvie durant aquest període de temps. A Antonio Grau, per exemple, no podien dir-li ni ‘bon dia’. «El treball de tot un any podia anar a terra. Jo, el dia d’abans, reunia al personal i demanava perdó. Deia: ‘no us preocupeu que jo tinc molt de mal geni, però demà quan acabem vos convide a tots’. La calma Una de les primeres falles plantades amb grua a Xàtiva. Pono l’aconseguia fins al dia dem observar la plantà del coronament de la falla Avui amb després de la plantà». I no una pluma ens desplumen d’Antoni Grau Cros ( R. Argentina, és d’estranyar, perquè li ha 1972). Arxiu Antoni Grau passat de tot. A Grau el dia de la Plantà li ha pillat neI alguna vegada s’heu preguntat si els ar- vant a Dénia, i inclús el van arribar a tancar tistes realment dormen en els dies en que al Quartell de la Guàrdia Civil de Gandia. estan plantant falles? Tots coincideixen en Allí una dona va eixir al balcó amb una esque més bé poc. «Jo he estat tres dies i copeta i els va amenaçar a tots. «Ens va dir tres nits plantant, i en tot eixe temps no que o deixàvem de plantar la falla, o cohauré dormit ni mitja hora. No podia, pels mençava a pegar tirs. Tots van començar a nervis i per la tensió», explica Grau, mentre córrer, i jo li vaig dir: ‘Doncs mire, mate’m que Martínez Mollà reconeix que «dormir, a mi, i en pau’. Això de veure una escopepoc», ja que alguna vegada fer-ho li ha ta apuntant-te... penses: ‘si dispara...’. El costat un disgust: «Una vegada vaig deixar dia del judici, se’m va ocórrer demanar-li

80 El Verí del Foc 11

disculpes, però em fa bufetejar la cara i em va dir: ‘tu eres el culpable’». A l’any següent tornà, però amb la condició de que eixa dona no es clavara. Manolo Blanco recorda amb especial estima el dia que va dir que es jubilava. «Ho vaig comunicar el mateix dia que anava a plantar, i la primera que es va assabentar va ser la meua dona. El president de Sueca Literato Azorín deia que no seria veritat, però al remat vaig complir la meua paraula». La decisió va arribar degut a una mala experiència amb el seu equip, on dues persones li van amargar l’any, el que suposava haver d’acomiadar-les. «Jo ja tenia seixanta-set anys». Abans, també va tindre una anècdota curiosa amb un president de Dénia: «La primera vegada que va vindre a buscar-me, em van donar un paquet. Li vaig preguntar què era L’artista xativí plantant un dels coronaments de la falla La això i em va dir: ‘Són unes Culpa la té el dimoni (Sueca - Literat Azorín, 1998). Arxiu sabatilles, per a que si la Manolo Blanco falla no queda bé, pugues eixir corrents de Dénia’. Quan vaig acabar em van donar dos milions de pessetes per a que havia fet falles infantils». A més a més, ha fera la del següent any». estat l’artista més internacional, arribant a plantar falles lluny de les nostres fronteres. Per la seua banda, Pepe Martínez Mollà va Al Japó, per exemple, van plantar la falla començar a plantar falles quan estava a la de l’Ajuntament que representava una mili. «Tot va començar perquè volia fugir balladora. «La vam plantar a una nau. Desdel bar. Mon pare tenia una bodega i em prés la desmuntarem i la tornarem a muntenia esclavitzat allí. Vaig firmar amb la Fa- tar fóra. Allí són molt fallers i foguerers, lla del Raval per escapar d’aquella rutina. però sols cremaren l’estructura. El que Eixa va ser la primera gran, malgrat que ja l’envoltava ho van repartir pels col·legis».

José Martínez Mollà plantant una falla a la plaça de la Mercè.

A París muntaren el bou en una carrossa, i abans de cremar-lo el passejaren per la ciutat, mentre que a Itàlia plantaren a un poble prop de Roma que està agermanat amb Benifaió. No obstant, la situació més esperpèntica la va viure a Los Ángeles, on la falla, que havia de ser transportada pels militars americans, no arribà mai a l’aeroport. «Agafarem l’avió, arribarem als Estats Units i ens posarem a esperar. La Fallera Major, gent de la Junta... però la falla no

82 El Verí del Foc 11

venia. Al remat ens van dir que no la transportaven perquè això podia cremar l’avió. I ens quedarem sense falla». Aquestos artistes amb inqüestionable recorregut també s’aventuren a fer balanç del que eren les plantaes ahir i en el que s’han convertit hui en dia. «Encara no s’ha perdut la manera de concebre aquest dia. Per a qui li agrada la falla, lo bonic és eixir a veure-les plantar. Veure com es posen i com acoblen

les peces... es viu més. Una vegada plantes la falla, ja s’ha acabat tot. Però el problema és que hui en dia el faller quasi no viu la falla. Viu en el casal», explica Manolo Blanco. D’altra banda, Pepe Martínez Mollà puntualitza que malgrat que a València hi ha molta afició, per a la majoria de persones s’ha acabat la intriga. «El problema estava en que es plantaven falles de poca envergadura, i això intrigava a la gent. Després, quan ha vist el resultat de les grans plantaes, se’ls ha acabat el cuquet». El senyor Grau, en canvi, es mostra escèptic: «Ara vaig a veure una plantà i em pose a riure. És tan diferent al que fèiem...». Però als qui sols han conegut les plantaes de la capital de la Costera els assalta un dubte. Les de Xàtiva s’assemblen o són diferents a les de la resta de localitats? «Són per un estil. El que passa és que en València l’artista està un poc menys valorat perquè es desentenen de la seua tasca», opina Blanco, mentre que Antonio Grau sí notava diferència: «Ací a Xàtiva, els fallers t’ajudaven a descarregar i s’implicaven en la plantà, però fóra et trobaves assoles. Ningú et recolzava a la plantà. Anaves, et pagaven i prou. A vegades ni tan sols els veies». Martínez Mollà, en canvi, reconeix que mai ha volgut ajuda dels fallers en aquest dia perquè «no tenen el cor posat en la feina». De fet, recorda amb un somriure als llavis una plantà a la Falla del Raval: «els vaig enviar a tots a la merda i la vaig plantar assoles, perquè la van plantar al tomb. La van col·locar, uns tirant d’una corda, altres de l’altra...i l’estaven tombant al revés. Tot això perquè anaven mig picats». Un altre dels temes que ara no arribem ni a concebre però amb el que sí van haver de batallar aquestos artistes va ser el de la censura. «A la primera època hi havia molta censura, i qualsevol ninot amb bigot era Franco», explica Martínez Mollà, qui va ser el primer artista en plantar una figura amb

bikini en el Mercat. «Vaig tindre els meus problemes, perquè volien que li pintara la panxa. Em vaig negar, i el que van fer va ser tirar-li arena». Blanco, en canvi, assegura que mai s’ha hagut de preocupar en aquest aspecte malgrat que antigament a Xàtiva es trobava el censor Ribelles i després va haver d’anar a València: «Vaig clavar dos figures que anaven nues. Havies de disfressar-ho, però a mi en eixe aspecte no m’han apretat, i a més ho sabia torejar». Qui si té records amargs sobre la censura és Antonio Grau, ja que a son pare i al seu avi els van tancar per aquest motiu quan ell tenia tan sols catorze anys. Més tard, va ser ell mateix qui la va viure en les seues carns. «Primer anàvem al practicant (censor) i ens autoritzava verbalment. Al remat vam haver d’anar amb papers per a que ens els signara. Portàvem els versos, els lletrerets i les figures. Alguna vegada he hagut de retirar algun ninot». El que ningú pot negar és que des de fa anys, a Xàtiva s’estan plantant falles molt fluixes, amb molt poc de pressupost. En aquest cas hauríem d’enrogir-nos si mirem el que es planta a ciutats com Alzira, Dénia o inclús Carcaixent. I és que com diu Martínez Mollà, «abans el primer que es pressupostava era la Falla, i el que restava s’invertia en altres despeses. Ara és al contrari, el pressupost de la Falla és l’últim. El que queda després de cobrir tot lo altre». Potser eixe és un dels motius pels que aquestos històrics artistes veuen que decreix a ritme frenètic la passió pel dia de la plantà a la capital de la Costera, que al remat és on és respira més fondament la història fallera, ja que va ser el primer municipi fora del Cap i Casal on es va plantar una falla. Hi ha presidents que estan contents si se’ls planta un palet, sense adonar-se de que, amb aquestes noves modes, s’està apagant de veritat el cor de les falles: els monuments. I amb ells, la màgia del Dia de la Plantà.

la plantà de les falles de xàtiva: dates i llocs Joan Quilis i Ródenas Llicenciat en Geografia i Història

A mode d’introducció ossiblement, per als membres d’una comissió, un dels actes més esperats siga el de la plantà de la seu falla, doncs, és el moment de traure-la al carrer, de mostrar a la gent l’esforç i el treball de tot un any. Treball que moltes vegades va acompanyat de bons moments i altres vegades de moments dolents. Arrere queden actes com cavalcades, ral·lis, nomenaments, exaltacions.... Amb la plantà comencen els vertaders dies de falles en què s’ha de gaudir de la feina ben feta. En teoria la plantà comença a les 00:00 hores del dia 16 de març, encara que en dies anteriors s’ha estat fent feina, traient peses, fins i tot l’artista va avançant alguna feineta al carrer, però possiblement siga a partir de l’hora assenyalada quan més animació hi haja, de gent anant i tornant al voltant del monument. És el moment d’escampar l’arena, de ficar la gespa, de rejuntar les peces, dels últims retocs de pintura, de penjar els cartell explicatius que van ajudar-nos a entendre sobre de què va la falla i que s’està criticant. És moment de fer fotografies per a immortalitzar l’instant. És la nit de les torrades, de xulles i embotit a la matinada o, fins i tot, d’alguna paella. És el moment d’eixida dels quatre dies de festa i de diversió al voltat de la falla i en companyia dels amics.

84 El Verí del Foc 11

L’article ens parla sobre la ubicació de les falles de Xàtiva. A la imatge veiem el cadafal Qui arregla açò de J. Camarasa de l’any 1946. Es va plantar a la plaça de santa Tecla —en aquell moment d’Hernán Cortés—. A esta plaça també es va plantar la primera falla de Jaume I el 1982.

Però a banda de tot açò, què més es pot dir de la plantà? Plantà ve del verb plantar i, en l’argot faller, significa muntar el monument a seu lloc, en el dia i hora assenyalats. És un terme que també s’utilitza en altres festivitats com en les fogueres, tant en les d’Alacant, el 24 de juny, que s’assimilen més a les falles valencianes, com en les de Canals, el 15 de gener, on en aquesta última, tenen un acte que denominen “plantà de la foguera”, que es realitza l’1 de gener a partir de les 16:00 h., i que es pot trobar en qualsevol programa d’actes de les festes1. Aquesta plantà consisteix en donar-li la forma cònica a la foguera. Suposem que fogueres com les de les localitats veïnes de Cerdà, també per a celebra Sant Antoni, o les que es realitzen en honor a Sant Onofre a l’Alcúdia de Crespins, també gaudiran de l’acte de la plantà. La plantà de les falles de Xàtiva Però passem a les falles de Xàtiva. El primer que ens parla d’una plantà de falles és Blai Bellver, en 1866, al seu afamat llibre La Creu del Matrimoni, encara que ell utilitza el terme “alçà”. Al llibre llegim: «Esta falla quedara alsá pera la pública contemplació vespra de sen Chusep, desde les set del matí hasta les nou de la nit»2. No anem a entrar en la polèmica de si la falla,va ser plantada o no, doncs com sabem, varen haver molts problemes de

censura. Allò que si volem és cridar l’atenció en dos aspectes d’aquest fragment del llibre de Blai Bellver. El primer, com ja hem assenyalat, fa referència a la plantà de la falla per a contemplació dels vianants. La segona informació interessant, és la data en què es planta, la vespra de Sant Josep, és a dir, el 18 de març, on al mateix dia es plantava i es cremava la falla. El viatjant i escriptor francès, Alexandre de Laborde, ja ens parla en 1806 que les falles de València s’exposaven en el carrer la vespra del dia de Sant Josep: «Todos los años, el 18 de marzo, víspera de san José, los ebanistas y carpinteros realizan por las calles, cada uno delante de su obrador, unas representaciones verdaderamente teatrales....» 3. Com veiem, la primera data en què es plantaven les falles era el dia 18 pel matí, les quals romanien en peu fins a la nit del mateix dia en què eren cremades. Anys més tard la cremà es traslladaria a la nit del mateix dia de Sant Josep prolongant-se així, un poc més, les festes falleres. Respecte a les falles del segle xix de Xàtiva, sols al llibre de La Creu del Matrimoni, Blai Bellver fa referència, com diu ell, a l’alçà. A les altres dues no ens diu res respecte aquest terme. En La peixca del aladroch de 1865, ens diu: «Uns quants afisionats á la pasta de buñòls volent obsequiar degudament

1 Hem consultat diversos llibres de Canals en Festes:1990, 1993, 1995, 1996, 2000, 2005, 2010 i 2016. En tots ells apareix la plantà l’1 de gener a les 16 hores en la plaça Major. 2 Bellver Tomàs, Blai (1866): “La creu del matrimoni”, dins de Martínez i Canet, R., i Marín i García J. LL . (1998): Blai Bellver Trilogia fallera, Col·lecció Tipògraf, Junta Local Fallera, Xàtiva, p. 165. 3 Ariño Villarroya, Antonio (1990): “El origen de las fallas” , Historia de las fallas, Levante-EMV, València, p. 71-80. 4 Bellver Tomàs, Blai (1865): “La peixca del aladroch”, dins de Martínez i Canet, R., i Marín i García J. LL . (1998): Blai Bellver Trilogia fallera, Col·lecció Tipògraf, Junta Local Fallera, Xàtiva, p. 107.

86 El Verí del Foc 11

al Patriarca Sen Chusep, han construït una falla plena de amor y de borumballes.......»4. Respecte a Eclipses del matrimonio, de 1867, ens diu: «Está falla podrà el públic contemplarla, vespra de Sen Chusep, desde les set del mati, hasta les huit de la nit...»5. Ací si que ens informa que la falla, a les set del matí del dia 18 ja està llesta per a ser contemplada. Cal suposar que aquests monuments, en el cas que algun eixira al carrer, la planta es realitzaria amb el mètode tradicional del tombe. Aquest consisteix en col·locar la peça central en posició horitzontal i sols amb la força de la gent i amb ajuda d’alguna corda, alçar la peça fins deixar-la vertical. També, el dia 18, es plantava i cremava al Bellveret la foguera-falla que el Gremi de fusters van realitzar, durant molt de temps, en honor al seu patró Sant Josep6 i de la qual tenim poques referències. El primer canvi de data en la plantà d’una falla de Xàtiv el trobem en 1932, on després de molts anys sense falles, la societat musical La Primitiva en va muntar una enfront del seu local social a la plaça d’Emilio Castelar (actual plaça la Bassa). El seu autor va ser l’afamat pintor local Francisco Climent, qui aleshores també era el president de la societat musical. Al periòdic local El Demócrata, del 26 de març de 1932, llegim:

Al llibre explicatiu de La creu del matrimoni apareix la primera vegada en què es parla de la plantà de les falles a Xàtiva. Blai Bellver para “d’alçà” per referir-se a la plantà.

«Desde el viernes que dio principio la “plantá” hasta el domingo a las doce de la noche en que se le prendió fuego, puede decirse que desfiló toda Játiva por la plaza de Emilio Castelar»7. Com veiem, la plantà ja s’ha realitzat el dia 17, allargant-se un dia més el poder contemplar el monument i que a Xàtiva seria tota una novetat. S’ha de suposar que Francisco Climent Mata, autor de la falla i també de l’idea de la seua realització, seguiria les pautes del calendari festiu que estava vigent a València, on les falles ja estaven plenament consolidades i que, des de 1928, es plantaven la nit del 16 al 17 de març8. Aquesta practica de realitzar falles a Xàtiva, es va desenvolupar durant tot el període de la II República. En 1933 es creen les bases de les

5 Bellver Tomàs, Blai (1867): ”Eclipses del Matrimonio”, dins de Martínez i Canet, R., i Marín i García J. LL . (1998): Blai Bellver Trilogia fallera, Col·lecció Tipògraf, Junta Local Fallera, Xàtiva, p. 187. 6 Camànyes i Ubeda, Enric (1980): “La festa de Sant Josep en els anys 20”, Falles de Xàtiva 1980, Junta Local Fallera, Xàtiva. 7 Sanchis i Martínez, Josep (1996): Història de les falles de Xàtiva, Ediciones Xàtiva S.L., Xàtiva, p. 46-49.

primeres comissions i dels primer programes festius. Al periòdic local El Demòcrata9, de data 18 de març de 1933, ens parla àmpliament de les falles plantades aquell any a la nostra ciutat. Tres foren els articles apareguts en aquell exemplar: Les falles que apareixia sense signar; La falla signat per J. Pérez del Muro i el tercer, que és el que ens interessa, Nuestras fallas signat amb el pseudònim Foc y Flama. En aquest article ens dóna una relació dels actes que es desenvoluparan durant els dies de festa i en el qual llegim que les falles es varen plantar el dia 17 pel matí: «Este año han sido dos las fallas realizadas y que ayer por la mañana quedaron plantada...» Encara que un poc més avant parla de la falla infantil de la plaça Humanitària (Corretgeria) i al programa editat per aquesta comissió al seu llibret ens diu que la falla la planten a les deu de la nit: «Día 17, viernes.- A las diez de la noche, plantà de la falla». Pensem que açò seria a causa de la rapidesa en què va ser creada aquesta comissió, doncs va ser constituïda uns pocs dies abans de començar les festes falleres, la qual cosa faria que s’endarreria un poc la confecció del monument i per tant la seua plantà. En les falles de 1933, al periòdic Izquierda, trobem la programació prevista per aquells dies. Crida l’atenció que la plantà es realitza a partir de les 12 de la nit del dia 17:

«Martes, 17.- A las 12 horas de la noche, la típica “plantà” de las fallas»10. Com veiem, en aquests anys, encara no està del tot definit el calendari festiu faller i és la plantà l’inici de les festes. Aquesta no està encara concretada en quin moment del dia 17 es realitza i més tenint en compte que a València ja feia uns quants anys que la plantà es realitzava la nit del 16, com ja hem esmentat. Als llibrets explicatius editats en aquests anys, a la majoria d’ells no apareix el programa d’actes. Un exemple en què si el trobem és l’editat, en 1934, per la Falla de la plasa de la República11, actual plaça del Mercat. En ell ens diu que la plantà serà el dia 16, sense especificar l’hora. No trobem un altre canvi en la data de la plantà fins a les primeres falles de la postguerra on s’estableix les dotze de la nit del dia 16 com l’inici de l’acte. En alguns programes, que trobem editats en els llibrets de l’època, ho podem comprovar. Per exemple, el de la comissió de la plaça d’Enríquez de 1944 on llegim: «Día 16.- A les dotse de la nit, “Plantá” de la falla»12. També, al llibret de la falla de la plaça de Sant Pere13 del mateix any, trobem que la plantà comença el mateix dia i a la mateixa hora, però aquesta ve precedida del Pregón fallero que s’inicia una hora abans. Així ho trobem repetit en altres llibrets i en altres anys.

8 Ariño Villarroya, Antonio (1990): “La falla turística”, Historia de las fallas, Levante-EMV, València, p. 165-184. 9 El Demócrata, 18 de març de 1933, BMX, fons premsa antiga. 10 Sanchis i Martínez, Josep (1996): Història de les falles de Xàtiva, Ediciones Xàtiva S.L., Xàtiva, p. 165-184. 11 Llibret explicatiu Falla plaça de la República 1934. 12 Llibret explicatiu Falla plaça d’Enriquez 1944.

88 El Verí del Foc 11

Des de 1967, la plantà oficial de les falles de Xàtiva és el dia 15 de març, encara que els treballs de muntatge dels coronaments s’inicien uns dies abans. Foto Rafa Tortosa

Amb anterioritat a la plantà, en aquest mateix dia, era costum realitzar diversos actes. Com hem vist, a Sant Pere es fa el pregó i en altres llocs es reparteixen els llibrets i les banderetes per a engalanar els balcons. Una altra costum era sopar amb antelació i, una vegada conclòs, a les dotze de la nit ajudar a l’artista, com diu, de forma humorística, el programa de festes del llibre de la falla del Cid de 1946 fent referència a la nit del dia 16: «La cena será el sopar, i tots soparem asentats. A les dotse, es plantarem i destorbarém als artistes en la plantá»14. Pensem que va ser, en les falles de 196715, quan es trasllada la plantà per primera vegada a la nit del 15, així ens

ho indica el programa editat per la Junta Local Fallera d’aquell any. No hem trobat, amb data anterior, cap referència per pensar que no va ser aquest el primer any que es va realitzar aquest acte en aquesta nit. Poques novetats han hagut en els últims anys. La més destacable és de l’any 1998. La Junta Local Fallera, que presidia Joaquim Sánchez, va instaurar la tradició de visitar, la vesprada-nit del dia 15, a totes les comissions amb la finalitat d’animar i observar com porten els muntatges dels seus monuments. Aquest recorregut en què participen els membres de la Junta Executiva, les Falleres Majors i les seues dames és acompanyat per la colla de dolçainers i tabaleters, creant-se un ambient festiu i divertit.

13 Llibret explicatiu Falla plaça Sant Pere 1944. 14 Llibret explicatiu Falla plaça del Cid 1946. 15 Programa de las fiestas de la semana fallera 1967, Junta Local Fallera, 1967.

Ubicacions Passem a tractar ara un altre tema. Parlarem dels llocs on es planten o s’han plantat falles i d’algunes de les seues característiques. Al llarg dels 152 anys d’història de les falles de Xàtiva, els llocs on s’ha elevat algun monument han sigut molts i molt diversos. Si el compte no ens falla, 42 places, carrers i alguns que altres llocs de Xàtiva, dels que després parlarem, han aprofitat instal· lar, en alguna ocasió, algun monument faller. D’eixos 42 llocs, a l’actualitat romanen 1916, alguns amb moltíssima tradició com puga ser la plaça de la Trinitat, la de Sant Francesc, el Mercat, Sant Jaume... De les altres 23 places i carrers que ja no es planten falles, gran nombre d’elles ho feien al nucli antic. Possiblement la despoblació d’aquesta zona i l’expansió urbanística a partir dels anys seixanta i setanta, varen provocar l’aparició de noves comissions que plantaran les seues falles en les zones modernes de la ciutat. Actualment, dins del nucli antic, trobem les comissions de Benlloch–Alexandre VI, Cid– Trinitat, El Mercat, Sant Jaume, Sant Jordi, El Raval i Tetuán–Porta de Sant Francesc, encara que aquesta última ha vist desplaçat el seu tradicional lloc de muntar la falla. Fora del nucli antic, però proper a ell, trobem les comissions de l’Avinguda de Selgas–Planas de Tovar, Espanyoleto, República Argentina, Sant Feliu i Verge del Carme.

Per últim, les més allunyades del centre històric de la ciutat són Abú Masaifa, Corts Valencianes, Ferroviària, Molina–Claret, Joan Ramon Jiménez, Murta- Maravall i Passeig–Cardenal Serra. Parlarem ara d’alguns d’aquests llocs de la ciutat on s’han plantat o continuen plantant-se falles. Començarem per la plaça de la Trinitat i, com no, tornant a parlar de Blai Bellver i les seues falles, sobretot de la primera doncs és l’única que sabem que va eixir al carrer. De les altres hi ha indicis que fan pensar que no varen ser “alçades” com ell diria, però no anem a entrar en aquest tema sinó el que ens interessa, la seua ubicació. A la plaça de la Trinitat té l’honor de ser el primer espai urbà de Xàtiva on es va plantar una falla artística, La Peixca del Aladroch, en 1865. Possiblement, aquest lloc haja canviat prou el seu aspecte però encara conserva elements que ja contemplaria Blai Bellver en la segona meitat del segle xix, com pot ser la font gòtica, la porta, també gòtica, de l’església del convent dels Trinitaris o el palau d’Alarcó. Per a fer-nos una idea de com seria aquest espai urbà, en la dècada dels any seixanta del segle xix, podem recórrer a la fotografia de J. Laurent, datada en 187017, una magnifica fotografia que ens presenta una imatge detinguda en el temps, amb personatges vestits a la costum de l’època i que ens fa pensar com seria la Xàtiva en què va viure Blai Bellver. Aquesta plaça és una de les que més tradició fallera té i actualment conti-

16 Les 19 comissions falleres actuals que planten falles en Xàtiva són Abú Masaifa, Benlloch-Alexandres VI, Cid- Trinitat, Corts Valencianes, Espanyoleto, Ferroviària, Molina–Claret, Joan Ramon Jiménez, Mercat, Murta–Maravall, Passeig–Cardenal Serra, Raval, República Argentina, Sant Feliu, Sant Jaume, Sant Jordi, Selgas–Tovar, Tetuan–Porta de Sant Francesc i Verge del Carme. 17 Huguet Chanza, José (2003): Las fotografías valenciana de J. Laurent, Ajuntament de València, Delegació de Cultura, València.

90 El Verí del Foc 11

nua plantant monuments, però si tornem a les fotografies podem veure alguns canvis en la seua fisonomia. Si endarrerim fins a 1975 i veiem la fotografia de la falla18 que va guanyar el primer premi d’especial, observem que la porta de l’església conventual no està i que aleshores encara albergava l’organització franquista de la O.J.E. (Organización de Jóvenes Españoles) i també apreciem, com el palau d’Alarcó encara no havia sigut rehabilitat ni s’havien traslladat els jutjats allí. Si observem alguna fotografia més recent, podrem apreciar com s’ha recuperat la porta gòtica dels trinitaris i com els jutjats ja ocupen l’antic palau d’Alarcó. Un altre lloc interessant Instantània de la plaça de la Trinitat de J. Laurent de 1870. d’allò que hem de parlar és el Bellveret, on el Gremi de fusters, per a celebrar la festa del seu Normalment, plantar una falla es fa en mig patró Sant Josep, durant molts anys cre- d’una plaça i quant més amplària tinga mimava una foguera en el seu honor, doncs llor. A Xàtiva, algunes comissions ubicaren en 1922 varen cremar, a mode de falla, la els seus monuments en carrers i fou durant tortuga19 que passejaven en la processó el període de la II República, etapa aquesdel Corpus, propietat del Gremi, la qual va ta, on les falles de Xàtiva començaren a ser retirada per vella. La tortuga, d’unes di- instaurar-se i consolidar-se en la ciutat. mensions monumentals, portava sobre la Alguns exemples de falles plantades en seua closca una figura de Sant Jaume a ca- carrers serien: carrer Argenteria, Vernisa– vall i també apareixia la figura d’un moro, a Llibertat (carrer Blanc), carrer Cebrià (Sant qui l’apòstol li donava mort. Jacint Castañeda), carrer Pablo Iglesias 18 Sánchez i Pérez, Joaquim (2015): Quadern de falles, 1865-2014, Junta Local Fallera, Xàtiva, pp. 123-125. 19 Sanchis i Martínez, Josep (1996): Història de les falles de Xàtiva, Ediciones Xàtiva S.L., Xàtiva, p. 41-43.

(Reina), Sant Josep, Menor, Doctor Simarro (Montcada) o José Espejo (Corretgeria). Suposem que aquestes falles es plantarien en algun encreuament de carrers o en alguna zona on el carrer es faça més ample, a mode de plaça menuda, com per exemple les falles infantils que es varen plantar en el carrer José Espejo (Corretgeria), que ho va fer en 1935, a l’encreuament entre els actuals carrers Corretgeria, Roca i Colón. En altres vegades ho feia davant de l’edifici que hui ocupa el Museu de l’Almodí20 i que durant molts anys va ser la seu del Banc d’Espanya. Tornem a parlar, un poc, de fotografies antigues i, en concret, de la comissió que acabem d’esmentar. Es coneix una fotografia21 de la falla infantil plantada en 1935. En ella podem apreciar que es realitza davant de l’establiment d’electrodomèstics de Serafin Maset. Possiblement aquest fóra un dels col·laboradors econòmics de la comissió dons trobem una fotografia millor de l’establiment en el llibret d’aquesta comissió de l’any anterior22. Una plantà curiosa va ser la realitzada per la comissió de Sant Jordi23 en 1946. Aquesta comissió aglutinava a les de la plaça Sant Jordi i dels carrers Blanc, Vernisa i Caputxins. El monument, que portava per lema Força Atòmica, realitzat per l’artista faller José Camarasa, costava de tres parts plantades cadascuna d’elles en uns carrers diferent dels quals formaven part de la comissió.

Pensat i fet (P. Humanitaria, 1933)

Però si hem de parlar de plantades curioses, en tota seguretat, la millor va ser la que va realitzar la falla Foc i flama24 en 1952, la qual es va realitzar damunt d’un camió, el qual anava pegant voltes per tota Xàtiva i, fins i tot, per les poblacions de les rodalies. Aquest monument va ser construït per l’artista Antonio Grau Tomàs i el seu lema fou Tot fem....y fum. La seu social de la falla estava a la plaça de Tetuan (actual de Sant Francesc) davant d’on estava aleshores la Música Nova.

20 Sánchez i Pérez, Joaquim (2015): Quadern de falles, 1865-2014, Junta Local Fallera, Xàtiva, p. 99. 21 Sánchez i Pérez, Joaquim (2015): Quadern de falles, 1865-2014, Junta Local Fallera, Xàtiva, p. 99. 22 Llibret explicatiu Falla plaça José Espejo i adyaséns 1934. 23 Navalón i Ramon, Emili (2006): “Les falles de la bomba atòmica”, Argentina. Llibre explicatiu Falla República Argentina 2006, Falla República Argentina, Xàtiva, pp. 83-91. 24 Mar-se (1982): ·”Falles en el temps”, Llibre explicatiu Falla República Argentina 1982, Falla República Argentina, Xàtiva. 25 Sánchez i Pérez, Joaquim (2015): Quadern de falles, 1865-2014, Junta Local Fallera, Xàtiva, p. 125.

92 El Verí del Foc 11

Tot, fem... i fum d’Antonio Grau Tomàs (Foc i flama, 1952)

Coneguem també fotografies d’aquesta falla25, i destaquem la que apareix davant de la porta darrera de l’actual església de Sant Francesc, però que aleshores encara era el cinema de Gregorio Molina, on poden observar els cartells anunciadors de la pel·lícula que s’estava projectant durant aquells dies. Un altre lloc interessant, com ja hem assenyalat, on s’han plantat falles és la plaça de Sant Francesc, hui en dia la comissió de Tetuan–Porta de Sant Francesc. És la més veterana de la ciutat perquè porta ininterrompudament des de 1956 traient la seua falla al carrer tots els anys. Aquesta comissió, per motius urbanístics, ha hagut de canviar d’ubicació, traslladant-se uns metres més cap a baix, a l’encreuament entre

el carrer porta de Sant Francesc i l’Albereda d’en Jaume I. Parlem novament de fotografies. En la realitzada a la falla de 1957 veiem novament l’antic cinema de Gregorio Molina però, en aquesta ocasió, per la porta lateral. Molt interessants són les fotografies de les falles de 1961, 1964 i 1969 en les que podem veure l’antic palau de Ripalda26 , però que aleshores albergava el magatzem de Muebles Alcazar. Altra comissió que ha canviat la seua ubicació, en alguna ocasió, ha sigut, el Mercat, que al gaudir d’un gran espai, durant molt de temps, han alternat en els dos extrems de la plaça, encara que ja porten un grapat d’anys en l’emplaçament actual, que és

26 DD AA (2006): Noces d’or 1956-2006. 50 aniversari Falla Tetuan de la porta Sant Francesc , Falla Tetuan de la porta de Sant Francesc, Xàtiva, pp. 5-10.

la zona més propera a la confluència del carrer Noguera, amb la plaça del Mercat, enfront de l’antiga casa de menjars Casa Floro. A l’altre extrem es donen més casos entre els anys trenta als seixanta. També comentarem alguna fotografia d’aquesta comissió27. Es coneix una de la falla plantada en 1935 en la desembocadura del carrer Matilde Ridocci, en la part esquerre, podem apreciar l’antic edifici del Repeso. a una fotografia de la falla de 195428 podem observar l’antiga farmàcia de Don Manuel Casesnoves.

La falla del Mercat s’ha plantat a distints llocs de la plaça. A la imatge, la falla Modes d’A. Menéndez i E. Sanchis (1934).

Un altra comissió que ha hagut de canviar diverses vegades d’ubicació, per motius urbanístics, és la d’Espanyoleto. En un primer moment ho feia on ara trobem el jardí i el parc infantil i més tard enfront del Centre d’Especialitats. Ara, per qüestions de no interrompre el tràfic, s’ha hagut de desplaçar cap a l’edifici de la Ferroviària. També es coneixen fotografies de les falles d’aquesta comissió en què s’aprecien canvis interessants al paisatge urbà29. Les fotografies de les primeres falles ens mostren com l’actual jardí i zona de jocs infantil no existia encara i tot això era una gran plaça, on es plantaren els monuments des de 1966 fins a 1970. A partir de les falles de 1971 es traslladen enfront del Centre d’Especialitats30, en aquestes fotografies també podem veure com els habitatges dels voltants romanen sense reformar. 27 Sánchez i Pérez, Joaquim (2015): Quadern de falles, 1865-2014, Junta Local Fallera, Xàtiva, pp. 33-35. 28 Sánchez i Pérez, Joaquim (2015): Quadern de falles, 1865-2014, Junta Local Fallera, Xàtiva, p. 125.

La falla de l’Espanyoleto es va plantar fins 1970 al racó del pac infantil actual. La imatge és de la falla Injustícies d’A. Grau (1969).

94 El Verí del Foc 11

29 Llibre Falla plaça Espanyoleto 1990, pp. 21-27. 30 Llibre Falla plaça Espanyoleto 1990, pp. 29-45. 31 Llibre Falla Avgda. Selgas-Planas de Tovar 1996. pp. 38-61.

La Comissió de l’avinguda Selgas–Tovar també ha vist variada la seua ubicació31. Va començar plantant la seua falla a l’encreuat dels carrers Cosmògraf Ramírez amb Gonçal Viñes. El 1976 es planta a l’encreuat de l’avinguda Selgas Marín amb Gonçal Viñes, per a un any més tard tornar al primer enclavament. El 1982 té un altre canvi i la falla es planta al carrer Planas de Tovar a l’altura del carrer Poeta Chocomeli, per a tornar a l’any següent novament a la ubicació tradicional. El 1986 canvia definitivament al seu emplaçament actual, sent en el carrer Planas de Tovar a l’altura del carrer Músic Jaume Fayos. Cal advertir que l’any 2005, degut a les dimensions del seu cadafal, este es va ubicar davant de l’hotel Murta al carrer del catedràtic Ángel Lacalle, el qual és més ample que el de Planas de Tovar.

La comissió de Selgas-Tovar va plantar l’any 1985 la falla Caceries de Paco Roca a l’encreuat de Cosmògraf Ramírez amb Gonçal Viñes. Arxiu Paco Roca

També, per motius urbanístics, la falla de la Ferroviària ha hagut de reubicar-se a l’encreuat entre els carrers de Baixada d’estació i Vicent Boix, abandonant l’emplaçament de la plaça dels carruatges de l’estació de ferrocarril. La comissió de Benlloch també ha canviat el lloc de plantar la falla i ha passat de fer-ho en la plaça que porta el mateix nom que la comissió, a fer-ho en la plaça denominada Portal de València. Aquest motiu no ha sigut urbanístic sinó evitar les fortes pendents de

la primera de les places. La tradició d’aquesta comissió amb els desnivells ve de temps, doncs, aquests són el predecessors de la denominada falla de la plaça d’Enríquez, la qual destaca per les rampes que la formen. Possiblement una de les poques falles que sempre s’ha plantat al mateix lloc siga la que realitza la comissió de República Argentina, entre l’encreuament de l’avinguda del mateix nom i el carrer Carlos Sarthou. Gràcies a les fotografies32 podem veure com ha anat evolucionant i ha anat

32 DD AA (2014): “Mig segle d’història de Xàtiva”, Argentina 2014. Llibre explicatiu Falla República Argentina, Falla República Argentina, Xàtiva, pp. 6-8.

La comissió de Ferroviària va plantar molts anys davant de l’estació del tren. El pas del temps d’Andrés Martorell (1980).

passant d’un carrer mig format, en què s’alternaven blocs d’habitatges modernes i edificacions antigues, i com aquest últims han anat desapareixent, per a deixar pas sols a habitatges moderns. De les comissions o emplaçaments on ja no es planten falles, d’alguna d’ells podem dir

que encara estan en el record de molta gent, doncs estan recents en el temps, són les huit falles municipals33, quatre grans i quatre infantils, plantades als voltants de l’ajuntament. Un poc més llunyanes queden els cinc monuments plantats per l’efímera comissió de Jaume I34, des de l’exercici 1981/82 fins a l’exercici 1985/86 i que, cada any, es plantava a un lloc diferent per motiu de no interrompre la circulació de vehicles d’una arteria tan important com és l’albereda. També es recorden encara les falles de la comissió de la plaça d’Enríquez35, que va ser un dels primers llocs de Xàtiva on es plantà falla, sent el 1934 la primera i arribaria fins a 1972, això sí, en este dilatat període de temps hi ha diversos períodes en què no hi ha activitat fallera.

Altres places de Xàtiva on es muntà falla i que no hem nomenat encara són la plaça de la Bassa, de la que coneguem una fotografia de la falla plantada en 1934 i que aleshores es denominava d’Emilio Castelar, on es poden apreciar edificis hui en dia desapareguts36. També Portal de València, plaça de Sant Pere, plaça de Mossèn Urios, carrer de Sant Agustí, plaça de la Mercé, carrer Menor,

33 Sánchez i Pérez, Joaquim (2015): Quadern de falles, 1865-2014, Junta Local Fallera, Xàtiva, pp. 136-137. 34 Sánchez i Pérez, Joaquim (2015): Quadern de falles, 1865-2014, Junta Local Fallera, Xàtiva, p. 94 35 Pérez i Arenas, Carlos i Quilis i Rodenas, Joan (2004): “Falles al Barri de Sant Pere”, Llibre Explicatiu Falla Benlloch 2004, Associació Cultural Falla Benlloch, Xàtiva, pp. 90-102. 36 Sanchis i Martínez, Josep (1996): Història de les falles de Xàtiva, Ediciones Xàtiva S.L., Xàtiva, p. 110-111.

96 El Verí del Foc 11

Plaça Trinquet, carrer Grau, carrer Argenteria, carrer Forn de Na Pinyola, carrer Ardiaca, carrer Cebrian (Sant Jacint Castañeda), Carrer de Sant Josep, Pablo Iglesias (La Reina), L’Om. Han vist en alguna ocasió com els fallers instal·laven algun monument. Les falles infantils Conclourem aquest article parlant un poc de les característiques de les plantades de les falles infantils. Pràcticament, des que es fan falles a Xàtiva, hi ha falles infantils, ja que en 1933, quan es creen les primeres quatre comissions en la ciutat37, dues són infantils: les plantades en el carrer José Espejo (Corretgeria) i en la plaça de l’Om. Però aquestes comissions infantils eren molt diferent a les actuals, no formaven part d’una comissió dirigida per adults. Aquestes estaven formades per xiquets i xiquetes, sota la supervisió de dos o tres adults que controlaven el finançament de la falla. Tant el càrrec de president com el de Fallera Major requeien en els xiquets. Possiblement aquest va ser el problema d’aquestes comissió les quals tenien una vida prou efímera. No obstant, es varen plantar prou falles infantils d’aquestes característiques, en un període que va des de 1933 fins a 1966 en què desapareixen, per a tornar aparèixer les comissions infantils en 1972, però ja formant part de les comissions adultes, encara que tenien la seua pròpia falla i la seua pròpia estructura dins de la gran. Des de 1933 fins a 1966, foren vint i set les

Falla infantil plantada al C/ Menor el 1956.

diferents comissions que plantaren en alguna ocasió alguna falla infantil38, d’aquestes vint-i- set, nou d’elles hui en dia encara existeixen, la majoria d’elles foren refundades en un temps més recents. La primera comissió que plantaria una falla infantil en aquestes noves característiques fou la de República Argentina39, en l’any assenyalat de 1972. Fou l’única falleta infantil en aquell any per ampliar-se a quatre a l’exercici següent. A banda de República Argentina, en 1973 plantaren falla infantil les comissions actuals de Tetuan–Porta de Sant Francesc, Espanyoleto i Selgas–Tovar.

37 Quilis i Ródenas, Joan (2008): “Primer premis de les falles infantils a Xàtiva (I). Els anys 19341966”, Llibre explicatiu Falla Benlloch 2008, Associació cultural Falla Benlloch, Xàtiva, pp. 75-95. 38 Aquestes comissions són Ardiaca, Argenteria, La Bassa, Benlloch, Enríquez, Cebrián, Espanyoleto, Grau, José Espejo, Menor, Mercat, La Mercè, l’Om, Pablo Iglesias, Pinyola, Portal de Valencia, Raval, República Argentina, Sant Agustí, Sant Feliu, Sant Jaume, Sant Jordi, Sant Josep, Sant Pere, Tetuan, Trinquet i Vernisa. 39 Tortosa i Garcia, Rafa (2008): “Els premis infantils de Xàtiva (II). El ressorgiment i consolidació de les falles infantils (1972-1989)”, El Verí del Foc; núm. 2, AC Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, pp. 87-103.

la plantà de les falles a xàtiva Rafa Tortosa Garcia Director d’El Verí del Foc

Les falles han estat reconegudes com Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. En gran mesura pels seus valors intrínsecs en saber mantindre una tradició que es transmet generació rere generació. A més a més, pel seu caràcter participatiu i obert, doncs les falles es planten al carrer, un espai urbà de tothom. També cal destacar de les falles el seu entramat associatiu que genera obertament convivència i participació amés del fet de compartir sentiments i processos. Un dels esdeveniments que podria conrear tot allò esmenat és la plantà, una nit —encara que també es podria parlar d’un o diversos dies— on al carrer es produeix una desembarcada de persones amb el propòsit de plantar la falla. Artistes, falleres, fallers, veïnes, veïns... tots participen i contemplen de la transformació de l’entorn. De la nit al dia es conforma l’art efímer. Són hores plenes d’una barrejadissa de sentiments confrontats. La il·lusió, l’entusiasme, l’ànsia... s’entremesclen amb el cansament i el nerviosisme provocat per l’excés d’hores de la jornada. La plantà és una nit per viure i on tots la viuen. Doncs actors i espectadors gaudixen del procés constructiu. El corresponsal

98 El Verí del Foc 11

Esbós de la falla Els apuros d’una comissió obra de José Castelló (Tetuan-sant Francesc, 1944). La falla tracta els problemes patits durant la plantà de l’any anterior. És interessant com descriu gràficament la tècnica de la planta al tomb. FS-22 AMX

José Reig ja relatava el 1965 que «anoche se efectuó la clásica “plantà” de las fallas, viéndose muy concurridos los lugares de emplazamiento. Numerosos noctámbulos deambularon por las calles hasta bien avanzada la madrugada, haciendo conjeturas sobre los temes a que aludían las fallas que se iban plantando. Esta mañana amanecieron todas debidamente instaladas...»1. Hores més tard, els raigs de sol anuncien que la falla està plantada. Actors i espectadors gaudixen de la festa i de la falla.

d’estes jornades de muntatge. La premsa i la memòria de les persones han estat els que han recollit i guardat estes històries, doncs quan una plantà ha anat segons el previst, evidentment, no ha estat motiu de ser redactat i recordat. El motiu del present treball és el de refrescar episodis de la història fallera de Xàtiva centrats en la plantà, que la premsa, els llibrets i una embogida memòria ens han fet ressò. Anem per parts i confeccionem una o diverses nits de plantà...

Però no sempre és tot meravellós i, a vegades, la nit no es desenvolupa d’acord amb el que es desitjaria. La plantà pot estar carregada d’entrebancs que la dificulten i comporta riscos, perills i imprevistos.

Que faça bon temps...

Una setmana abans, l’artista faller i algun que altre entusiasmat faller, comença a consultar l’oratge previst per als dies de plantà, doncs les condicions climatològiques són importants per a l’esdevindre de la plantà. Algú més preocupat és capaç de consultar el Calendario zaragozano i d’altres de l’entorn dels llauradors. Cal previndre qualsevol condició adversa. Fortes ratxes de vent o la pluja ens poden emprenyar un any de treball. A més a més, estes condicions causades per l’oratge poden fer mal als cadafals, inclús la caiguda d’algun ninot o element. En alguns casos podrem reaccionar a este imprevist i donar-li solució. En altres casos, la solució passa per prescindir d’esta peça o enginyar ràpidament la solució menys roïna. També, a vegades, l’artista no ha controlat el temps de confecció de la falla i “li ha agarrat el bou”, aspecte que condiciona una plantà apàtica i difícil. Estos entrebancs i altres aspectes atípics de la plantà sempre són els més cridaners

Com esmentem a la introducció, el vent i l’aigua són els principals enemics meteorològics de la plantà i més si ens visiten amb grans quantitats. Recorde unes paraules de Toni Colomina, al qui la pluja quasi sempre el rebia a l’hora de plantar a Xàtiva. Comentava, que una lleugera pluja la nit de la plantà és idònia per a què la capa superficial de la falla es rente i s’elimine la pols acumulada en el seu emmagatzematge. Una pluja constant té la conseqüència de banyar el cartó, i este, amb la seua gran capacitat d’absorbir l’aigua fa que el pes augmente considerablement i provoque el desplom del ninot o, en menor mesura, la desfeta de part de la superfície, doncs els cartó és converteix en una pasta incapaç de mantenir-se. També, el contacte de l’aigua amb la fusta pot provocar imprevistos i més quan les peces estan encara a l’espera de ser acoblades. El no tindre protegit el sacabutx —la part del ninot o peça per on s’acobla a una altra—, i davant l’acció de la pluja, fa que este s’unfle i no acoble, doncs s’està previst que aquest siga precís i el fet d’augmentar la seua dimensió fa que una part no entre en l’altra.

1 Las Provincias, 18 de març de1965. Hemeroteca Municipal de València (HMV)

100 El Verí del Foc 11

Hui en dia, acostudecidir destapar els mats a tindre diverninots i posar els sos dies de plantà, cartellets a última on les peces cenhora abans que pastrals es solen acosara el jurat. Estos blar amb antelació exemples són uns al dia 15, en certs dels diversos que casos, es pot fer es poden produir una replanificació quan fa acte la pluja d’acord amb el proon uns preocupats cés meteorològic. fallers s’involucren Però hi ha vegades en cuidar la falla fins que, per la gran l’últim moment. quantitat de falles que un artista té preRetrocedint en el vist plantar o perquè temps, en concret a la situació meteorol’any 1934, on les falògica no varia, no lles xativines van tines por retardar més dre un temps desai s’ha de cometre la gradable degut «al plantà sota les govendaval reinante». tes de la pluja o suEstes condicions portant un perillós climatològiques va Quan la pluja fa acte de presència a la planvent. Un dels exemposar en perill la tà, cal protegir els ninots amb plàstic, tant la ples viscuts va ser la plantà d’aquell any i superficie pintada com l’estructura. Foto RT plantà de la falla J. que «los entusiastas Ramon Jiménez de falleros hubieron l’any 1999, la qual es va plantar el dia 15 a de luchar con series dificultades, pues en partir de les 4 de la vesprada després d’ha- más de una ocasión el furioso vendaval les ver estat esperant durant dos dies. Sota una puso en graves aprietos, y hasta falla hubo insistent pluja, la grua desplegava la ploma en que un golpe de viento derribó la mitad i enganxava el coronament d’Experiments cuando la estaban colocando»2. Màgics de Pepe Benavent. La pluja no va minvar fins a trenc d’alba. Al mateix empla- De fet, tres falles no van poder plantar-se çament, però a l’any 2003, la falla ja estava per este motiu amb la conseqüència de no plantada i decorada al voltant de les dues ser jutjades per als premis. La premsa va de la matinada. Era l’any del 25 aniversa- recollir este fet i recalcava el «descontento ri i es lluitava pel primer premi, i la pluja existente en un numerosos sector fallero va fer acte de presència durant tota la nit. por la forma anómala en que se procedió Els membres de la comissió taparen amb al reparto de premios del Ayuntamiento, plàstics tots els ninots de base i encara otorgando éstos en la mañana del sábado, tenien reservada al casal la cartelleria de cuando aún no estaban plantadas las falla l’explicació de la falla. Vetlant tota la nit i de la plaza de Enríquez, plaza de San Franesperant que la pluja finara, finalment van cisco y plaza de San Pedro»3. 2 El Agrario, 22 de març de 1934. Biblioteca Municipal de Xàtiva (BMX) 3 Íbid.

101

que le regala una falla al campanario colegial de Játiva, y éste le corresponde con un ramo de naranjas de la Ribera. Pero ¡qué catástrofe!: “El Miguelete se ha caído” esta madrugada. Trasplantado a la plaza Tetuán de nuestra ciudad, cuando su espadaña asomaba sobre los tejados, las nubes le dieron una ducha, y al peso del remojón, el viento lo ha derribado. Mañana, según dicen, aparecerá sólo el oreo campanario y atado a él un artista con traje de encarcelado, un artista extranjero que defraudó el dinero recibido para la falla, teniendo que pechar la comisión con ésta. Pero no ha tenido la previsión de cubrir al Miguelete con paraguas (como los falleros de la Trinidad, su tortada), y el Miguelete se les escapó también».

La Tortà de F. Climent (Cid-Trinitat, 1943). La falla es va protegir amb un tendal per protegir-lo de la pluga. Arxiu Família CLiment Almendros

També tenim documentada la plantà de l’any 1943, la qual va ser complicada per la pluja. El corresponsal, Carlos Sarthou, deia que «el tiempo se muestra antifallero» i destacava que «más valientes [fueron] nuestros falleros [que] iniciaron, bajo paraguas “la planta´”, que por fuerza mayor hubieron de suspenderla, apareciendo esta mañana unas fallas en esqueleto o armazón, otras sin “ninots” y algunas más completes, aguantando la llovizna...».4 El derrumbamiento del Miguelete era el titular de esta crònica fallera, que com veiem, es referia al coronament de la falla de Tetuán: «... Y finalmente, una falla colosal simboliza la fraternidad de dos ciudades levantinas, con el Miguelete de Valencia, 4 Las Provincias, 19 de març de1943. HMV

102 El Verí del Foc 11

Com podem comprovar, apart dels problemes per l’oratge també van haver-hi amb l’artista, un problemes que ja van aparèixer abans de la plantà i dels quals parlarem al següent apartat, rellegint l’explicació de la falla d’aquell 1943 que fa ressò de tot allò ocorregut. Però si que farem ús de l’explicació de la falla de 1944, recollida al llibret i signada per Francisco Martínez. Resulta molt interessant, doncs apart d’exposar tota la problemàtica patida per la comissió el dia de la plantà, ens fa una descripció de com es plantaven les falles en aquella època. De fet, a l’esbós podem observar la representació d’una plantà al tomb. Els apuros d’una comissió era el lema d’un cadafal signat per José Castelló. Com diem, l’explicació retrata «una essena en veritat referintse a la plantà que se va fer el any pasat» amb la descripció de la plantà del Micalet. Fent la descripció de la falla on estava el campanar de la Seu al costat del Micalet, ens

deia que «era monumental;/ així estaba en el boseto/ que molt bé es pot apresiar/ però un tío cateto/ la falla va estroperar». De forma irònica ens mostra els materials emprats: «Feta de pastes pudentes i de paper dels diaris i també les vestimentes de trósos de calendaris». I seguix amb la descripció de la nit de la plantà quan comencen els problemes: «Una tormenta s’encadena i la falla no’s pot plantar se desarrolla la essena que así se pot apresiar. treballa la comisió, i la falla està plantant-se i la chent en ilusió uno a atre està achudantse, el artiste està borracho, està al mich de la plaseta i en el cap sempre cacho els demana una dogueta. Tira cap así una doguera i a plantar el Micalet va i pega una miraeta i el Micalet no veu quet. Escomensem a nigar al Micalet dels balcóns i escomesen a pegar uno que atre tiróns, plantat ya casi el tenen i en alegria han triunfat desde els balcons el sostenen ¡pero en ca no han acabat! El sostenen en vigor, pero de pronte han soltat els pobres en molt de dolor pues casi sels ha enporat. I cuan menos se descuidem el Micalet a caigut, uns sen bán i altres venen i reina un gran disgust. El artiste està plorant i de pronte: ¡Mau perdut!

Esbós de la falla La voluntat dels fallers obra de R. Sánchez (Tetuan-sant Francesc, 1943). FS-22 AMX

dels cabells se está tirant diguentlos:¡Que mau venut! La caiguda del Micalet un cable mos ha tirat i a uno que i havà dret del coll també l’anrollat». Respecte a l’artista, la comissió de la falla el va reprentar al cadafal d’esta forma: «Ahí en eixe lateral la Chunta l’está esperant i el porten del ramal en el trache del penal. Colgat en el Micalet al rato el teniu posat i tira el últim billet el únic que li ha quedat. Ara que ya be eu sabeu tot lo d’aquella ocasió, chust es que no se quedeu

103

sense esta aclaració: Indica sols esta falla els apuros qu’han pasat i mos enseña la palla qu’un artiste els a pegat». Als darrers anys la pluja ha fet acte de presència en bastants exercicis. Si bé el dia 15 puga haver eixit solejat, els dies anteriors la pluja ha fet acte de presència quan molts cadafals ja tenien erigit el seu cos central i el coronament. Recordem els dies de pluja dels anys 1991, 1999, 2002, 2003, 2004, 2011 i 2016. Si la pluja no ha estat excessivament forta o constant, les conseqüències sobre la falla són a la pintura, la qual es bufa o es desprèn, i els artistes compten que la millor solució és no tocar-ho i deixar que s’asseque doncs la pintura torna al seu estat natural, i si hi ha temps, poder-ho retocar més fàcilment. Cal advertir que tot allò que parlem sobre les falles que han patit danys per l’oratge, ens referim en tot moment quan s’està al procés de plantà i no una vegada plantades, doncs ja seria motiu d’un altre estudi que recollira aquells anys de falles passades per aigua. Quan l’artista et deixa... plantat De sobra és conegut al món faller allò de que “l’artista té bou” i clar, en el moment que les peces ixen al carrer, en molts casos es confirma este fet, doncs la falla no està al nivell en què hauria d’estar. Trobem escatats mal fets al no respectar els temps d’assecat i no assolir les distintes capes d’enlluït o inclús, en molts casos, es recorre al conegut “llavat”, que consisteix en fregar la superfície quan encara esta tendra la capa de material. Un indicador de “bou” és la pintura, feta de pressa i inacabada o la mancança de figures o escenografia que estava prevista. Hi ha vegades que les peces no encaixen i s’ha de fer un treball no previst així com també trobem artistes acabant de pintar figures en el carrer.

104 El Verí del Foc 11

Estos problemes de taller, deguts a una mala gestió en la planificació, tenen conseqüències en la plantà doncs les comissions falleres veuen que allò contractat i estipulat no es correspon amb el que estant veient, i tot açò crea una atmosfera plasmada en cares llargues, mala llet, disgustos i nervis. El gaudir de la plantà es transforma en acomplir un tràmit del ritual. En molts casos, l’artista faller no apareix per la plantà —doncs està al taller acabant peces— i té la conseqüència de què cap dels actors de la plantà gaudixen. Apart d’este “bou”, caldria afegir altres situacions on l’artista no ha planificat bé la plantà, no ha gestionat el taller con cal o, en algun moment, ha tingut un lapsus que ha tingut conseqüències curioses. Solen sorgir uns imprevistos degut a una mala coordinació amb la grua o plataformes elevadores amb la conseqüència d’estar hores esperant, o al revés, on la grua espera a què l’artista tinga preparades les peces per plantar. Un fet, encara que sembla increïble, és que hi haja una equivocació en les peces del cadafal i una part de la falla no siga d’aquella que s’està plantant. Ocorre quan un artista faller realitza diverses falles iguals —almenys els coronaments o les peces centrals— per a distintes poblacions i quan va a plantar-ne una comprova, per la pintura o al moment d’encaixar-la, que no és la que pertoca. A la fi es queda en anècdota però que provoca que s’haja de canviar la peça per la adequada, i si es tracta de peces grans has de buscar un vehicle per transportar-la des d’una altra població i fer els bescanvi... si l’altra no està plantada. Un clar exemple es va produir l’any 2013, en la plantà de Cercavila socarrada de Venancio Cimas. Després d’estar moltes hores esperant a ser erigida, l’artista s’hi donà compte que les cames del pallasso que coronava la falla no eren les que tocaven.

Aquell any havia fet dos coronaments centrals, un per a la falla J. R. Jiménez de Xàtiva i altre per a la falla Luis Suñer d’Alzira, on mesos abans havien tret del taller i emmagatzemat les peces a l’espera de la plantà. A corre cuita es va haver-hi de desplaçar a Alzira i intercanviar les peces. Casos de falles inacabades amb la conseqüència de tindre plantades tedioses hi ha moltes. Algunes d’estes plantades, per ser un any assenyalat o per la polèmica suscitada en aquell moment, les tenim en la memòria. Doncs no anem a clavar el llit en la llaga i Cercavila Socarrada de V. Cimas (JRJ, 2013). Les cames del parecordar-ne cap, a excepllaso estaven canviades per unes altres. Fotoestudio Federico ció de la nomenada anteriorment de la falla de Tedel novio de la fadrina, tuán de 1943, doncs pensem que l’excel· qu’un chiquet li pasetjá. lent recurs literari de l’explicació de la falla Parlaor es com un pato dona compte d’allò que va passar, i ens te la cara llarga i dura descriu allò que els veia vindre als membres de la comissió doncs ja coneixien el i no digam d’estatura bou de l’artista, per dir-ho d’alguna forma. perque de “llarc” es un rato. El suculent lema de Voluntat dels fallers, ja A firmar contracte un dia és un indicador del l’entrebanc patit amb vé, ab lo tren del matí. l’artista de València Ricardo Sánchez. L’exDemaná i se li compli, plicació de la falla s’inicia dient les coses a colmo lo que volía. clares: «Ací vorá la Ciutat/ un monument —Sèt mil pessetes vull jó de quincalla;/ una falla que no falla/ haque me donen de la falla. vent l’artiste fallat». El llibret explicatiu, fins I sinse dir una palla i tot, li dedica unes versades, sota el títol li firmá la comissió. De l’artiste: —Els faré, yo un monument que será la admiració. «Yo no se com apareix ¡ a l’hora de rahó este tipo en la escena mos presenta un esperpent! pero se que se nomena Decidírem tots posarlo qu’un fallero el coneix, en la falla retratat, perque d’ell li rahoná, i el tenim tan acertat un amic de la veina qu’enseguida pot trobarlo».

105

Estes situacions de comboi, damunt d’un camió, no solen ocórrer a l’actualitat. Antoni Marzal

Allò que no t’esperaves És evident que els accidents existixen. Alguns semblen que es podrien evitar i d’altres previndre amb l’aplicació de mesures que evitaren possibles accidents. A la plantà confluixen diversos factors als quals s’exposa la societat, doncs intervé un treball de muntatge que, en alguns casos es pot considerar com a risc tant per als treballadors professionals com per les falleres i els fallers així com els vianants que s’acosten pel lloc de plantà. A l’afecció patida per les persones s’afegix la que puga tindre la mateixa falla a causa de la realització d’una maniobra inesperada, un error de càlcul estructural no estudiat o una dolenta preparació en la seua manipulació. Un altre factor és la utilització del trànsit, sobretot en el transport de les peces des del taller o el magatzem fins el lloc de plantà.

106 El Verí del Foc 11

El transport de la falla és imprescindible i que cal previndre des del moment en què l’artista confecciona la falla. És molt important que les distintes peces s’adapten a les mides màximes d’ample i alt autoritzades, i segons el mitjà de transport a utilitzar. Doncs cal complir amb la normativa que regula el trànsit i assegurar-nos que tot allò que transportem està dins de la llei. Sembla una banalitat però tots sabem de les barbaritats que s’han fet en dècades anteriors, amb transports de peces que sobreeixien sobre les mides del camió autoritzades o la presència de fallers damunt de la plataforma del camió sustentant les diverses peces. Hui en dia, estes situacions s’han minimitzat i, ara per ara, les comissions i els artistes són conscients de la perillositat a la qual es poden exposar així com les pertinents sancions per part de la autoritat competent.

De ben segur que hem viscut situacions d’esta índole. Recorde algunes viscudes en primera persona i que són bastants gràfiques per explicar estes situacions. El 1992, Xavier Herrero plantava la seua primera falla gran a la demarcació de J. R. Jiménez i uns dies abans de la plantà començàvem el transport de les distintes peces des del taller ubicat a la població de Llanera de Ranes. Recorde anar al damunt de la plataforma de la góndola aguantant i controlant una de les peces al llarg de tota la carretera que passa per la Granja de la Costera. El mateix dia, per al transport d’una gran peça, es va decidir utilitzar la carrossa, que consistia en una furgoneta a la qual es va tallar el sostre i s’havia habilitat una plataforma. Ni cal dir que el permís de circulació i l’assegurança estaven cancel·lats. Doncs allà que es va anar per un trajecte entre tarongers, doncs es van elegir camins d’horta entre Llanera i Vallés, tractant en tot moment evitar carreteres.

La falla excedia les dimensions permeses i els agents van immobilitzar la càrrega i van voler que la falla romaguera allí. Oportunes gestions van fer que finalment el transport continuara amb l’escolta de les motos de la Guàrdia Civil encar que sense lliurar-nos de la corresponent multa.

Estos episodis no van patir la presència de la Guàrdia Civil, però que si la tinguérem l’any 1996, amb el transport de la gran làmpada que feia de peça central de La seducció de les falles de Bernat Roman. Degut a les grans dimensions, es va tractar d’evitar passos subterranis pels quals la peça no passava pel seu gàlib, així que el trajecte entre Rafelguaraf i Xàtiva va estar realitzat pel Genovés. A l’altura de Cerámicas Mollà, la punta de la daurada làmpada s’enganxà amb un cable de la línia telefònica amb la conseqüència de partir-se la punta, i tot davant la mirada de la Guàrdia Civil. Al cap i a la fi, la benevolència dels agents va evitar una pertinent multa. No tinguérem millor sort l’any 2011, quan transportàvem la peça central que aguantava una gran pastor, coronament de la falla Xàtiva, quin corral! obra d’Armengol i Cimas, doncs la falla fou retinguda per la Guàrdia Civil a la gasolinera abandonada de la carretera entre Xàtiva i Manuel.

El 1967, al reviscolar les falles Xàtiva, es va tindre que contractar a artistes forans per cobrir l’encàrrec de les nombroses comissions falleres de la ciutat. Així que la falla Espanyoleto contractà a l’artista valencià Ángel Azpeitia, amb la novetat de transportar les peces des de València, una activitat que no es contemplava a les falles xativines des dels anys de la II República. El transport va patir un contratemps quan va passar pel pont de Gavarda, on el peix espassa, la figura que conformava el coronament, es va enganxar amb el pont i per a que passara va ser serrat un tros d’ell (DD. AA., 1990: 20).

Com qualsevol càrrega, les peces de la falla han d’estar convenientment agarrades i preparades per al seu transport. Cal tindre en compte els fluxos d’aire que provoca el ràpid moviment del camió i tractar d’evitar la possible aparició de bosses d’aire en els plàstics que protegixen les peces així com també evitar l’entrada d’aire a l’interior d’ella. Dels darrers anys, un dels casos més nomenats va estar el patit en el transport de la falla Ferroviària de l’any 2009 que duia per lema Fira i que va ser realitzat per l’artista de València Toni Fornés, on la peça central de la falla va patir desperfectes al descol·locar-se durant el transport.

Comentaven que els artistes fallers han de preparar les distintes peces d’acord amb les dimensions autoritzades en el transport de mercaderies i també haurien de tindre en compte les dimensions de la porta del seu obrador. Doncs s’han donat casos en què alguna peça del cadafal no cabia per

107

cara no havia començat a plantar la seua falla, aspecte que provocà que la plantà de la falla l’hagueren de finalitzar els mateixos fallers5. També Paco Roca hagué d’arrancar un lateral del marc de la porta del taller del camí de la Bola per a treure el gran cap del rei Jaume I, que feia de peça central de la falla Després de 750 anys..., plantada a la demarcació de J. R. Jiménez el 1989. Una vegada les peces arriben a les places i encreuats de carrers i al ser plantades, d’acord amb l’índex de risc assumit amés de tindre en compte les condicions meteorològiques, estes poden patir una caiguda parcial o total. Inclús un error de càlcul en l’estructura de la pròpia falla pot Destrucció i progrés de Paco Roca (JRJ, 1988). La pala de l’exprovocar una inesperada cavadora i el mussol van caure una vegada plantats. Es van caiguda. Si esta es produix reparar i van poder ser plantats abans del dia 16 de març. abans del dia 16, l’artista pot reparar la falla segons la porta. Dos casos coneixem. El de 1976 a el grau de danys produït. Diversos casos J. R. Jiménez, amb la famosa falla del Bou s’han donat als carrers de la nostra ciutat. de Josep Varela, i és que el cap del bou Dos d’ells els hem viscut de prop, doncs era realment tan gran que l’artista va haver ocorregueren a l’encreuat dels carrers de d’arrancar la porta del taller i part de la pa- Dos Molins i l’Hort de l’Almúnia, habitual ret contigua per tal de què la figura eixira demarcació de la falla J. R. Jiménez. El pride l’obrador. Aquella falla fou un despro- mer d’ells ocorregué el 1983 quan el gran pòsit rere l’altre. L’artista no sabia quin eren quadre d’un pintor es va vindre a terra. La els ninots de cada falla, i conforme anaven rapidesa dels fallers va fer que el quadre les comissions arribant al taller, els anaven poguera tornar a formar part del cadafal carregant sense saber certament quins els Els que pinten de Paco Roca. El quadre es corresponia. A més a més, a meitat plantà va reforçar amb una estructura de ferro per l’artista fou “raptat” pels fallers de la plaça a què no tornara a caure. La figura d’un dide Sant Jaume, doncs a les 10 de la nit en- moni, disposat a un dels cantons del qua5 Testimonis de J. Vicent Tortosa Baldoví.

108 El Verí del Foc 11

dre, no es va poder recuperar degut als grans danys que va patir. Però l’episodi més recordat al món faller xativí, sobre la caiguda de falles, és l’ocorregut el 1988. Uns dies abans de la plantà, Paco Roca va conformar l’estructura central de la falla Destrucció i Progrés que estava formada per una màquina excavadora i, sobre la pala d’esta, un mussol. Doncs el dia 14 la pala, com si funcionara, es va vindre a terra junt la figura del mussol, impactant amb una tanca que protegia la falla de la circulació. Este impacte sobre la tanca va evitar que l’ala oberta del mussol no impactara sobre l’asfalt i que cap de les peces inferiors patira cap dany. L’equip de l’artista i els membres de la falla, davant aquell infortuni en un any on es celebrava el desè aniversari, van saber reaccionar i desmuntaren la figura del mussol i se l’emportaren al casal per tal de reparar els danys. Després d’una neteja de la superfície i la revisió de l’estructura, es tornà a empaperar la part que havia patit el colp i es demanà a les dones de la falla que portaren de casa els assecadors de cabells, tot per donar-li calor a l’empaperat6. La pala fou reforçada amb unes brides de ferro, doncs les dues polaines que feien d’estructura de la pala s’havien desenganxat produint un moviment angular. Fetes estes reparacions, el mussol va ser tornat a plantat així com les distintes escenes, les quals romanien al casal a l’espera del dia 15. També Antoni Grau patia un contratemps a una plantà en forma de caiguda. L’artista xativí es lamentava d’este fet ocorregut l’any 1993 amb la falla Xàtiva... estancada a la demarcació de Selgas–Tovar, doncs era la primera vegada que li passava en tota la seua llarga carrera professional. Amb este fet es va sentir dolgut doncs «cap artista local es va interessar pel que va ocorre, i ningú em va ajudar... és un poc, un fet

que juntament amb el disgust de la caiguda d’una falla meua per primera vegada fa que me’n vaja de la professió amb un poc d’amargor» (Garzó, 1995: 78). Grau va sofrir molt doncs va ser criticat per molts fallers i lamentava que no se li perdonara este fet aïllat. Per cloure este apartat volem recordar el fet ocorregut amb la falla de Tetuán de l’any 2000 que duia per lema Fent Fem de F. J. Dauder, atès que, quan estava plantada, va patir la caiguda del coronament que obeïa a la figura d’un esquirol humanitzat. El poc de temps que es tenia i el dany en l’estructura de la figura provocà que esta fora eliminada de la composició de la falla. L’anècdota va estar en què la figura de l’esquirol va ser utilitzada com a coronament de la falla de l’any següent que duia per lema Bufonades, on Manolo Blanco la va reparar, repassar i repintar. Temps i tècniques de la plantà Tenim clavat en la ment que antigament les falles es plantaven la mateixa nit de la plantà i que ara es necessiten de més hores i dies per plantar-les. I no és cert. Des de fa molt de temps les falles han necessitat de temps per plantar la falla, inclús ens atrevim a dir que falles de gran volum dels anys 50 i 60 necessitàvem de més temps per conformar el cadafal al carrer, atès la inexistència de la grua i on els artistes es tenien que enginyar metodologies per plantar. A Xàtiva, la primera utilització d’una grua en la plantà es produix l’any 1971, quan Antoni Grau la va utilitzar per plantar la falla de l’Espanyoleto. L’artista va contractar una grua vinguda des de València que va costar dos mil pessetes més la mà d’obra que costà dotze mil (Tortosa, 2007: 65). Fins a esta data les falles es plantàvem

6 Testimonis de Josep Morata.

109

Esbós de la falla Fent Fem de F. J. Dauder (Tetuan, 2000). La caiguda de l’esquirol durant la plantà, va provocar que es prescindira d’ell, com veiem a la imatge inferior. A l’any següent, Manolo Blanco utilitzà la figura de l’esquirol com a coronament de Bufonades.

mitjançant la tècnica al tomb o a cadiretes7. Una versió d’esta última va estar utilitzada per Antoni Grau Tomàs i consistia en fer un clot en la plaça, on es plantava un pi; amb cordes s’anava pujant el ninot que anava a estar dalt de tot i, a poc a poc, s’afegia la resta de la falla, de dalt cap a baix (Fitó, 2006:72).

Hui en dia, en comparació amb les falles de dècades passades i respecte al temps emprat, no costen tant de plantar gràcies a les grues i a les plataformes elevadores, les quals ajuden a accedir a qualsevol punt del cadafal siga l’alçaria que siga i on el temps de muntatge es reduix. Estes plataformes elevadores han reem-

7 Podeu consultar, per major coneixement de les tècniques de plantà, els treballs d’esta mateixa publicació realitzats per Joan Lluís Llop i Ivan Esbrí.

110 El Verí del Foc 11

plaçat andamis, escales llargues i, com recordaran molts fallers, l’escala amb una plataforma amb rodes de la Brigada Municipal, que tants anys va estar utilitzada per a la plantà. També, des de fa diverses dècades, els artistes són professionals i només es dediquen a esta tasca i poden organitzar molt millor la plantà. A més a més, de qualsevol taller faller ixen moltes falles, la qual cosa fa que la plantà es diversifique en diverses jornades. Respecte als dies de plantà, trobem una anecdòtica crònica de l’any 1975 al diari Las Provincias, on es sorprèn de l’avançament del dia de la plantà: «Játiva fue pionera en muchas coses, en la imprenta, pongamos por casos; en la fabricación de papel, pongamos por otro, y echemos aquí punto y aparte. ¿Qué a qué vienen lo de pionera?, porque se ha adelantado incluso a Valencia a la hora de plantar sus fallas. Sí, así es. De las 14 comisiones que componen el total de esta población, cuatro ya están iniciando las arduas tareas. Exactamente la del Cid, Benlloch, San Félix y República Argentina. Cada año se adelanta un día más la “plantà” que se ha convertido en “cena de trámite”. Pero, puestas así las cosas, ¡Por qué no se empieza a plantar en enero, así año nuevo, falla nueva? También en el fondo nos alegramos, porque nos adelantan una semana de alegría callejera. Sí señor»8. A tall de conclusió La plantà de les falles està considerada com un autèntic espectacle. Del no res al tot en poques hores. Tots gaudim d’este

dia, tots patim este dia. Gaudir del muntatge dels cadafals és compartir una sensació de crear, de conformar un puzzle i encaixar les distintes peces. Dins d’este procés, com hem pogut comprovar, surten imprevistos però que els artistes i fallers, amb el seu enginy —el mateix que utilitzen per fer la falla— i el seu esperit de superació fa que es quede en anècdota i passe a la història com un dels destacats capítols de la plantà. I Cloem l’article amb unes línies extretes d’una crònica d’El Radical sobres les falles de 1934 signada per J. Piera. I deia que el moment de la plantà «es una de las más típicas solemnidades del ritual fallero; momento culminante en que plasman en realidad todas las actividades que durante el año se dedican a organizar la fiesta en sus respectivos Barrios».

Sort!

Bibliografia DD. AA. (1990): Falla Plaça Espanyoleto. XXV Aniversari. 1965-1990, Falla Espanyoleto, Xàtiva, p. 20. Fitó Roselló, J. LL. (2006): “Grau: És un verí ser artista faller”, Argentina 2006. Llibre explicatiu de la falla República Argentina, Falla R. Argentina, Xàtiva, pp. 68-81. Garzó, A. (1995): “Antonio Grau Cros en l’any de l’adéu a les falles”, Xàtiva en falles 1995, Junta Local Fallera, Xàtiva, pp. 76-78. Tortosa Garcia, R. (2007): “Els primers premis de les falles de Xàtiva (II). El duel artístic entre Grau i Blanco (19641985)”, El Verí del Foc. núm. 1, AC Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, pp. 63-69. Llibrets explicatius de la Falla Tetuan– Sant Francesc (1943 i 1944).

8 Las Provincias, 14 de març de 1975. HMV

111

falles que canvien de lloc... no sempre Agustí Garzó Levante-EMV

lgunes comissions falleres planten la seua falla en un lloc on no sempre ho han fet. Obligacions derivades del tràfic, de les dimensions o més bé de l’expansió del model de falla, de l’evolució urbana o d’altres raons han fet que els últims anys alguns cadafals ja no estiguen on sempre estaven. A mi em sembla especialment cridaner el cas de dues falles: la de Sant Jaume i la Tetuan-Porta de Sant Francesc. En el primer dels casos trobem una explicació imbatible: el lloc on sempre s’ha plantat la falla, que és pràcticament el punt de volta de la processó general de la Setmana Santa de Xàtiva, ha patit un canvi profund. La plaça ja feia més de 40 anys que tenia un parc amb arbres i banquets amb font (recordeu aquella font de tassa circular, rematada des de 1987 amb un bust de l’acadèmic Maravall). Però en 2008 va començar una transformació: es va excavar el subsòl per construir un aparcament. Finalitzada l’obra, el punt d’inflexió del carrer Hostals cap al carrer del taquígraf Martí ja no és el mateix: està copat per la sortida de l’aparcament. Amb l’arbre que es conserva al seu mateix lloc i amb la recomposició de la plaça no sé si seria factible ara plantar la falla prop d’aquell punt on es plantava abans. El cas és que el cadafal ha patit l’exili de la plaça que duu el nom de la comissió i ara es planta molt prop d’allí i, en canvi, sembla que la separa un món. La falla roman a l’esque-

112 El Verí del Foc 11

El 1971, la falla de la plaça de l’Espanyoleto es va plantar front el Centre d’especialitats fins l’any 1981, després d’haver-se plantat al racó on altualment està el parc infantil. Des de 1982, i llevat del periode 2006-2008 que torna front el Centre d’especialitats, es planta al lloc actual. A la imatge la falla de 1971 que duia per lema Varios plans d’Antoni Grau, recordada per la “falla dels cacaus”.

113

La falla de la plaça de sant Jaume, una vegada realitzat el pàrquing, va haver-hi de deixar la plaça per plantar al carrer del pintor Perales. A l’esquerra veiem el cadafal Pallassades locals de Xavier Herrero (2000) i a la dreta Manual de supervivència d’Alfredo Bernat (2010). Estudio Federico

La falla de Tetuán, després de la restauració de l’església de sant Francesc, es va vore obligada a canviar de lloc. Veiem tres instantànies de la ubicació original i, al fons, el palau dels Ripalda abans de ser destruit i ocupat per l’edifici de Perelló Junior. Observem les falles Quin Aigua cau (M. Mollà, 1961), Turisme en masa (M. Blanco, 1972) , Un, dos, tres... (M. Blanco, 1973) i La gran petardà (R. vayá, 2013), esta última ja plantada a l’Albereda de Jaume I.

114 El Verí del Foc 11

na d’un edifici de finals dels 70 que dóna a la plaça, en un carrer poc freqüentat, cobert de cotxes tot l’any —i sense cap encant— que lliga per alt els carrers del pintor Perales i del pintor Climent. Sense bars, sense cap casa històrica; amb un paretó de rajola de les finques dels dos carrers esmentats. Una llàstima, per què l’antiga falla de la plaça Mártires de la Revolución gaudia d’una immillorable fotogènia, amb la font de Ferran VII al fons i les cases antigues que rematen aquella part de la plaça. Un canvi a pitjor, sense dubte. L’altra falla que ha perdut tot el seu context històric és la de Tetuan. Vista des de segons quina part, la falla podia tindre darrere l’edifici de Perelló Junior, la casa dels Ballester —amb el seu encantador mirador— o la porta lateral de l’església de Sant Francesc. I com a veïna vertical, la font de Sant Francesc que tots coneguem des de fa uns 25 anys rematada amb la figura del sant però que en l’escut de la comissió encara conserva aquella curiosa fisonomia de tub llarg sense cap ornament. La falla de Tetuan ha perdut un poc amb el canvi. De romandre enmig d’uns dels racons amb més història de Xàtiva, el trasllat només uns metres més avall cap al seu emplaçament actual l’ha convertida en un cadafal d’eixample. Això, pot dir-se que és la falla més exposada i més cèntrica, l’única amb ubicació a l’Albereda després de les desaparegudes falles Albereda Jaume I (primer meitat dels 80) i l’oficial de la Junta Local Fallera, que es plantava davant de l’ajuntament. Són moltes falles, en canvi, les que mantenen inalterada la seua ubicació. Una d’elles és la del Raval, que sempre es planta a la plaça del Pintor Tudela tot i que el lloc va canviar només un any: el 1981. La gegantina falla de Manuel Blanco la van plantar —hui sembla insòlit— en la plaça de Sant Joan, tocant la font de les boles que remata aquell espai. Supose que les estretors d’aquella nova ubicació

van fer que la comissió tornara, sembla que ja per sempre, a l’espai tan ample i lliure d’entrebancs que és la plaça on sempre l’hem vista tots. També va canviar fa uns anys de lloc la falla Ferroviària, que molts la recordaran plantada davant de l’estació quan encara no passava per davant la ronda exterior o Passeig del Ferrocarril i aquell era un indret mig per urbanitzar, sense eixida cap Ausiàs March i amb el que hui és Renfurbis encara com a la platja de vies de l’estació. També es va plantar algun any al costat de les vies del tren que acaben en Xàtiva, on aleshores era la parada d’autobusos. Des de fa ja més de deu anys, el cadafal del tren s’ha allunyat de l’estació i la seua monumentalitat (és una falla amb una recent tradició a la secció especial) es pot gaudir en tota la seua extensió pels quatre cantons de l’eix Baixada de l’Estació amb Gregorio Molina-Vicente Boix. República Argentina, Molina-Claret, Abú Masaifa i Juan Ramón Jiménez mantenen inalterable la seua ubicació, amb més de 50 anys al mateix lloc la primera d’elles. Són falles d’eixample amb gairebé el mateix entorn durant dècades: Argentina, amb els edificis alts dels anys 70 de les dues cantonades al sud i amb el mateix edifici de principis dels 60 de l’altra banda. Com molt bé es pot comprovar amb les fotos de tots els seus cadafals. Lleugers canvis ha patit JR Jiménez, amb només una de les seues quatre cantonades alterada: la resultant de l’enderroc d’un edifici antic substituït per un actual, a principis dels 90. La resta, igual. I per descomptat, sempre amb la palmera de l’hort de l’Almúnia de fons, corbada pel pes i els anys però sempre emblema d’aquella zona que a més a més li dóna nom al baret de tota la vida d’un dels cantons. Igual que Abú Masaifa i Molina, pràcticament amb el mateix teló de fons pels quatre costats tot i que la primera ha vist enllestir una finca i una mena

115

de passatge on abans hi havia una tàpia i un solar colonitzat per la vegetació borda. Més enllà, també en el barri Nord-Oest ha vist sorgir una nova falla fa no res, la de Corts Valencianes. Pel que fa al nucli antic de Xàtiva, la falla del Mercat pot presumir també d’ocupar sempre el mateix lloc. L’estampa d’un cadafal faller amb les columnes i els arcs del conjunt de cases de la part frontal de la plaça són un context inalterable des de sempre. I si la perspectiva és més llunyana, al conjunt de falla i cases (amb el rètol de Casa Floro) se li uneix l’espectacular silueta del campanar de la Seu, que sembla sorgeix darrere. L’únic canvi ha estat el desmantellament de les parades del mercat al detall (1996), que fins eix any reduïen notablement la perspectiva de la falla. Ara, en canvi, una plaça tan immensa i un cadafal que sol ser dels més modestos fan a la falla més menuda encara. Ja vindran temps millors. Ara bé, si parlem de llocs que mai canvien i falles que sempre estan ahí el cas més paradigmàtic seria el de CidTrinitat. El gravat de l’època de Bali Bellver ja ens assegura que les falles plantades al XIX pel famós impressor i poeta formaven un conjunt amb l’esplendorosa font gòtica i la porta del convent que hui és la seu de l’Arxiu Històric Municipal: igual que en 1866. Igual que en la represa de l’activitat fallera de principis dels 70 del segle XX. Igual que en els 80 i els 90. Igual que l’any passat i que enguany. Aquest 2017 es planta la falla que fa deu de la comissió Passeig-Cardenal Serra. El cadafal no té altra història pel que fa a la ubicació que la que va encetar el 2008. Sense canvis. Com tampoc ha canviat de lloc Murta-Maravall en els seus més de 25 exercicis. Sempre al voltant del camp de futbol de la Murta; un poc més amunt o un poc més avall (a penes uns metres) però sempre amb el teló de fons de la

116 El Verí del Foc 11

tribuna del camp de l’Olímpic. En canvi, la molt propera falla de Selgas-Tovar va deixar de plantar en la dècada dels 80 a l’encreuament d’Acadèmic Maravall amb Gonzalo Viñes i Planas de Tovar. Sens dubte, la intensitat del trànsit d’aquella via de comunicació (que, damunt, és doble durant les falles i la Fira d’Agost) va obligar a desplaçar la falla molt més cap avall, ara al costat de les típiques casetes amb jardí davant d’aquella zona. Curiosament, en 2005 la falla va abandonar —només per un any— la seua ubicació actual i fou desplaçada a l’altra banda del carrer del músic Fayos. Fou l’any de l’únic primer premi de la comissió i les fotos d’aquell cadafal de Xavier Herrero tenen per darrere una insòlita composició: la llarga paret llisa de l’hotel Murta. Seguint més o menys amb la barriada, tampoc es coneix altre lloc que aquella cartesiana composició dels quatre cantons dels blocs d’edificis del barri del Carme on es planta, des de fa prop de 50 anys, la falla d’aquesta demarcació. La falla de Sant Feliu sí que ha patit un notable viatge. Es plantava junt amb la paret d’un dels blocs d’edificis de la barriada, on comença el carrer Sant Feliu pròpiament dit; a la dreta —mirant-lo de cara— de l’antic quiosc de llepolies de Pepa que molts recordaran. Era una zona oberta originada per la corba del carrer, una mena de racó cec. A principis dels 90, però, la falla fou desplaça al carrer de Ventura Pascual (el de dalt) i ara com ara es planta ja sempre en la confluència d’aquest carrer amb el qual baixa des de l’asil, el dels germans Blasco Acevo, junt amb una de les cantonades de l’escola Martínez Bellver. Com també fou un viatge de pocs metres però molt evident el de la falla Espanyoleto. Sempre es va plantar davant de l’edifici del centre d’especialitats, l’ambulatori. La falla, orientada cap al nord (cap avall) gaudia d’una grandària visual major a la real vista des de la plaça la Bassa i pujant cap

amunt. Des de 1985 ocupa un altre lloc que només la separa uns 25-30 metres d’aquell: davant de la Casa Ferroviària. La foto del cadafal ja no té darrere l’immoble sanitari de rajola vista d’aquelles primeres dècades sinó el centre cívic que fou la seu de la Junta Local Fallera. Pel que fa a Sant Jordi, antecedents com la falla de Sant Agustí (als anys 40) podrien justificar un canvi d’ubicació gran. Amb l’actual etapa, però, el cadafal sempre ha gaudit del mateix lloc, només un poc desplaçat per les obres d’aquell indret. Benlloch-Alexandre sí que ha patit també un canvi rellevant: la falla ja no es planta des de fa uns cinc anys en la plaça que li dóna nom, on sí que és de veres que la inclinació del carrer cap al Portal Fosc complicava la plantà. Ara, però, el monument sembla encaixat amb gens de gràcia davant d’un bloc residencial. Sense risc per a l’estabilitat de la falla, però amb menys vistositat que abans.

La falla de Benlloch fa pocs anys que va canviar la ubicació de plantà. Xàtiva, ciutat de cine (Paco Roca, 1997) es va plantar a la plaça de Benlloch mentres que Les inquietuds de Carla (M. Blanco, 2014) es va plantar al portal de Cocentaina. Foto Perales Iborra / Levante-EMV

I finalment un canvi molt curiós que recorde personalment de manera intensa. En 1982 es crea la falla Albereda-Jaume I, gens simpàtica per a la jerarquia fallera d’aleshores. La pretensió del nou col·lectiu era plantar-la en l’Albereda. Però no li van donar permís i se’n va anar molt lluny, a la plaça de Sant Tecla. Només un any després, el 1983, aquella burrera institucional de la JLF va minvar i el cadafal —sempre

modestíssim— es va mostrar al públic on Jaume I canvia per seguir cap a l’Albereda o cap a la Baixada de l’Estació: és més fàcil dir que davant del bar Las Vegas, on es va plantar fins a la seua desaparició el 1987.

. 117

La Primera Plantà online de les Falles de Xàtiva en el seu 150 Aniversari Jordi Maravilla Herraiz

Administrador del Blog Corredor de Falles

1. Per què Xàtiva? iversos foren els motius que m’impulsaren a inclinar-me per Xàtiva per a retransmetre en viu, via twitter la Plantà de les Falles de Xàtiva de 2015. L’inici de Corredor de Falles feia aleshores un any i havia segut frenètic, amb molta ansietat, degut a que encara no controlava els comanaments d’un vehicle amb moltes tecles i botons. Els mesos següents foren d’aprenentatge pràctic, tant de la gestió des del punt de vista humà com tècnic, ara em veia suficientment madur com per a tirar-me al bou i torejar-lo. Ara bé, per què Xàtiva? En primer lloc per la història, la meua veneració cap a eixes pedres ve de lluny, per a mi el passat és important i em serveix per conèixer millor el context del present. A més a més, Xàtiva fou el primer nucli en plantar falla fora de València el 1865, just feia 150 anys, també en els llibrets foren pioners amb Blai Bellver, fou un dels primers o el primer Comitè Local Faller fora de València, convertint-se en la primera potència indiscutible en els anys ’30 del passat segle XX, ha tingut grans artistes... només això ja era una raó de pes i per que negar-ho, m’havia quedat amb el regust amarg, de no haver-ho planificat adequadament l’any anterior en Alzira que feia el seu 125 Aniversari. Era evident que la història anava a pesar molt en la balança, però hi havia altres factors.

118 El Verí del Foc 11

Esperant la plantĂ . Cap del ninot del coronament del cadafal Manicomi de portes obertes de Xavier Herrero (J. R. JimĂŠnez, 2015). Foto Corredor de Falles

119

Moments previs a la plantà de la falla de la Plaça Major d’Alzira de 2015, amuntonant les diverses peces que conformen el cadafal. Foto Corredor de Falles

Les Falles de Xàtiva, no són només història, són dènou comissions que aglutinades per una veterana Junta Local uneixen milers de persones amb un anhel comú: viure de la millor manera possible la Festa de les Falles. Més enllà dels seus paisatges urbans, les falles de Xàtiva, estan adherides a la que fou la segona ciutat més important de l’antic Regne de València, amb un casc antic considerable que a pesar de haver segut arrasat per les flames tingué la capacitat de renàixer. Una de les coses que he aprés amb els eslaus a la xarxa social Vkontakte i que podria adaptar-se perfectament a Xàtiva, es que tots tenim dret a caure, però tots tenim l’obligació a tornar a alçar-nos. Les falles de Xàtiva tenen una psicologia pròpia? Doncs si, vist des de fora sembla que sí, potser molta gent no se’n assa-

120 El Verí del Foc 11

bente per que no connecte amb els seus valors o per que simplement només valore el subjecte cadafal o falla, però si els visitants indagaren en el perfil psicològic mitjà, trobarien una personalitat forjada en el respecte a les seues profundes arrels falleres i sobretot en una capacitat innata per a la auto regeneració o la reinvenció que contrasta amb l’esperit faller genèric més fatalista. Tenen consciència de la seua importància històrica però no ploren pel regne perdut, l’honren, aprenen dels temps daurats i tracten d’incorporar els sabers dels xativins pretèrits a la realitat actual. Si observem els cascos antics de Gandia, Alzira, Cullera o fins i tot València, poblacions amb una tradició fallera contrastada, no veurem una divisió tant clara entre el casc antic, l’eixample i els nous barris. Es a dir fins i tot en la trama urbana es

Plantà en procés de la falla Passeig-Mercat de Cullera obra de José Lafarga. Foto Corredor de Falles

percep aquesta mentalitat ordenada, respectuosa amb el passat però sense caure en una nostàlgia romàntica paralitzant, això afegeix a la capacitat de resistència, mentalitat pràctica, a una banda allò més antic, a una altra allò més modern, junts però sense destruir l’essència de cap dels dos mons. Pesaren també els coneixements previs sobre la ciutat, les persones conegudes prèviament, tant fallers com no fallers, les comissions que començaven a interactuar, etc. i fins i tot alguns contactes amb tallers o Junta Local Fallera de Xàtiva. A favor hi havia alguns dels emplaçaments més bells que es poden trobar per plantar falles, envoltats de palaus, fonts o fins i tot amb vistes al imponent castell, però no acabaven ací les bondats socarrades, hi havia a més a més el factor personal, una calidesa humana que per desgràcia s’ha perdut en

poblacions més grans i que també ajudava a combatre la meua ansietat inicial. Fins ací, tot sembla digne de l’Arcàdia Feliç, un món harmònic i joiós on tot és pau i alegria. Res més lluny de la realitat, qui vinga a Xàtiva no trobarà cadafals de grans pressupostos com si pot trobar a València, Alzira, Dénia, Borriana, Cullera, Gandia... no, els cadafals tenen a diferència d’una o dues comissions una partida econòmica modesta, en alguns casos minsa, potser com en altres poblacions hi haja moltes comissions per a la població total existent. Un altre problema intrínsec a les falles de Xàtiva, és la mala cobertura a gran part del casc antic, on resulta difícil trobar connexió a Internet, aspecte clau per fer un seguiment en directe i finalment la pròpia orografia farcida de costeres, que poden esgotar si el visitant vol seguir la Plantà fil per randa.

121

Plantà de la falla Ferroviària de Xavier Herrero. Foto Corredor de Falles

2. Desenvolupament del seguiment Rutes seguides pel matí Com havia arribat en tren, vaig anar directe cap a l’emplaçament més proper, el de la Falla Ferroviària, que ja tenia plantejats el cos central i el coronament. Molt ràpid avançava l’equip de Xavier Herrero que s’havia bregat en una plantà molt dura en una freda matinada, amb pluja i una lleugera pedregada a la veïna falla Molina Claret, ja quasi acabada de plantar, a falta dels guarniments de la base. Molt avançat, però no acabat tenien el cadafal de la Ferroviària, restava segellar les juntes, així com alguns accessoris més menuts; a causa de les pluges i de l’incert panorama meteorològic, moltes parts del cadafal encara romanien recloses en plàstics, fins i tot les dels contra-coronaments laterals.

122 El Verí del Foc 11

Aprofitant un moment de descans de l’equip per esmorzar, em desplaçava cap l’altre gran emplaçament socarrat del dia: el de la quasi invencible República Argentina que tenia totes les peces de MaiXàtiva també resguardades pels plàstics a l’espera de l’equip de Cimas i Bernat i de la seua imprescindible grua. L’única cosa que podia deduir, eren grans volums, però no la seua composició final. Vaig pujar per l’albereda per esmorzar ràpidament sobre la marxa i passar al casc antic, a Benlloch, encara no havien descarregat res i tant sols es veien materials de sustentació. A la plaça de la Trinitat que estava fent història amb una plantà que commemorava 150 anys de la primera falla plantada a Xàtiva, hi havia una situació semblant a la de República o fins i tot més avançada. Algunes de les peces més

importants, es trobaven acompanyades de bona part dels materials d’ornamentació, amb els que posteriorment a envoltarien el cadafal. Baixant pel carrer Montcada vaig arribar fins els peus de l’estàtua del Pintor Espanyoleto, el qual semblava observar curiós com descarregaven les grans peces d’una comissió que tornava a la màxima categoria de falles xativines, en el seu 50 aniversari de falles consecutives.

Ninots a l’espera de ser plantats a la històrica plaça de la Trinitat. Foto Corredor de Falles

Era el primer emplaçament on observava als fallers treballar intensament en la descarrega de les peces del camió, hi havia harmonia i fins i tot una certa eufòria, en alguns moments concrets, com per exemple quan baixaven l’escut decorat en flors de la comissió, fent les seues pauses i dirigits per un comissionat, duien l’objecte totèmic com un pas de la Setmana Santa, a un ritme constant i harmònic. I no estàL’artista faller Venancio Cimas fou entrevistat a peu de carrer vem sols, per que mentre junt les peces de Mai-Xàtiva. Foto Corredor de Falles jo anava narrant aquella històrica jornada via twitter, un dron S’acostava l’hora de dinar i amb ella un aguaitava pels cels socarrats, aquell es- descens en la intensitat de l’activitat. Era el moment d’aproximar-me al emplaçatrany ritual. ment de Juan Ramon Jiménez el qual seDe nou aprofitava una pausa per canviar ria el següent en la ruta traçada pel taller d’emplaçament, baixant per l’albereda de Herrero. Mostrava peces escampades cap a l’estació de trens, on vaig trobar i a diferència dels altres punts de planl’equip de Herrero distribuint els contrs- tà, ací ja començaven a desaparèixer els coronaments de Ferroviària, que confi- plàstics, semblava també que les possibigurarien la definitiva composició final. litats de pluja s’allunyaven....pel moment!

123

Piulada realitzada en el moment d’acoblament del cap d’un dels coronaments de la falla de R. Argentina. Corredor de Falles

Rutes seguides a la vesprada També jo baixava d’intensitat amb el dinar, passava fotos al portàtil, penjava la remesa del matí a Facebook i carregava bateries. La vesprada fou bastant més moguda que el matí, començant pel punt més calent del dia: República Argentina. La expectació era tal que fins i tot s’havia desplaçat algun mitjà informatiu comarcal el qual entrevistava davant de mi Venancio Cimas, que ja havia adequat el gran maia del cos central al seu lloc, poc més tard arribaren Bernat i la resta d’operaris i finalment la grua. Llarga, metòdica i pesada com la figura central, fou la Plantà de Mai-Xàtiva, amb alguns moments estel·lars com la introducció del sacabutx del cap a mitjan vesprada, sota l’atenta mirada d’Alfredo Bernat que era l’encarregat de supervisar les parts més elevades del cadafal. Com que Ferroviària ja estava totalment plantada, vaig pujar de nou al casc antic i també a

124 El Verí del Foc 11

Piulada del moment en què s’estava plantant la falla J. R. Jiménez, Manicomi de portes obertes. Corredor de Falles

barris treballadors com el de Sant Feliu, que ja tenia l’arena estesa per rebre les primeres peces, el coronament romania preparat, mentre la resta de peces encara no havien estat descarregades. Més lents anaven a Sant Jordi o Raval, el seu artista Paco Roca encara no havia enviat transport des del taller, el veterà socarrat encara estava plantant a València, on el jurat sempre passa abans que a la majoria de poblacions. Els que estaven culminant eren els operaris del Mestre Major del Gremi d’Artistes Fallers de València, J. Ramon Espuig. Vaig tindre la immensa sort d’arribar en el moment exacte que estaven acabant d’alçar el coronament de Que mal està el servei a la Plaça de la Trinitat, la mateixa on s’havia plantat la Pesca de l’Aladroc. On si hi havia algunes peces era a l’emplaçament actual de la Falla Sant Jaume, l’equip de Xavier Herrero estava en la seua jornada més frenètica a Xàtiva,

connexió a internet, que anava llançant micro missatges de menys de 140 caràcters, aquesta darrera fou la meua gran innovació, que quasi dos anys després amb ferramentes com Periscope que incorporen vídeos en directe, sembla un acudit. 3.Conclusions de l’experiència

Plantà en directe, per Twitter, del cadafal de Cid-Trinitat, que commemorava els 150 anys de la primera falla plantà a Xàtiva. CdF

després d’haver acabat a València. Quan vaig tornar a passar per J. R. Jiménez els de Herrero ja quasi havien acabat la Plantà de Manicomi Xativí. De nou cap avall, a l’eixample xativí tota la tensió es vivia al carrer de la República Argentina, a punt per a pujar el cos de la maia del coronament’. Fou el clímax de la plantà, l’emoció la posà un sacabutx inflat que es negava a entrar al seu lloc, el públic aguantà la respiració, fins que finalment entrà i s’escoltà un sospir generalitzat d’alleujament, per part del públic. Una darrera visita a la Falla Abu Masaifa ja plantada pels herrerians, fou l’epíleg d’una jornada satisfactòria. Xavi Herrero i els seus, em donaren una pallissa en aquella cursa desenfrenada, ells per acabar de plantar els primers i jo per tractar de seguir-los a ells i a la resta d’artistes. No fou molt gran el desplegament tècnic, tan sols un ordinador portàtil que vaig utilitzar tan sols uns minuts, una càmera de fotos, utilitzada de forma intermitent i un mòbil amb

Com sovint ocorre han de ser forans, els que valoren més objectivament les virtuts i defectes d’un fenomen proper però exogen. Crec que fins ara els propis fallers en particular i la resta de xativins en general, no han ponderat el valor real que tenen les seues falles. Quan parle de falles, em referisc al conjunt de la festa, com diu la recent Declaració de Patrimoni de la Humanitat: De l’espai festiu de les falles. Un espai que abasta tot el teixit urbà i contempla diversos rituals, com són el de la Plantà, possiblement el que entranya major alegria, ja que és el naixement de la festa. Hi hagut un relleu generacional a les falles de Xàtiva, que fins i tot sembla haver-se traspassat al terreny polític local, una generació que haurà de fer una major projecció externa, sense la perdre la identitat interna, millorant la promoció —que per exemple és molt activa a les xarxes socials— així com completar l’oferta de turisme rural, coronant Xàtiva com la capital turística interior de la província de València i una de les més importants del País Valencià, que podria incorporar a eixa marca, un turisme faller, amb visites al nou Museu Faller de Xàtiva, situat en ple casc antic, a banda de tallers d’artistes locals, casals i com no, als actes fallers com el de la Plantà, la qual recomane viure almenys una vegada a la vida, Xàtiva s`ho val!

125

La plantà 1 de la falla Rafael Gayano Lluch

València, la bella vega del vessant castellà i de l’Alt Aragó, tota llum i bellesa perquè mira a Orient, i es rendix als seus peus el Mare Nostrum, i besa-la en el seu front els aires de l’altiplà hispànic, és intuïtiu en els seus fills les festes d’aspecte ètnic, racial; aquelles que, nascudes a impuls del seu temperament, són alguna cosa úniques en el món perquè són explosions de tipisme, de forta personalitat, de trets inconfusibles, tan plens d’art com de gràcia. I d’aquesta ciutat meravellosa, de llum i colorit, va sorgir la festa del foc, la festa de la immolació del seu art, de la purificació del seu esperit, inquiet i retorsiu com l’esclat de les seues traques. I va anar l’enginy qui va impulsar al primer home i ho va fer artista, i va nàixer el faller després, i es va fer la falla més tard, i va anar estenent-se aquella generació de nervis encesos pels barris de la ciutat, i va ser tota ella una pira, una fumera, sobre la qual van cavalcar els déus de la seua eterna inspiració. I d’aquesta festa, la plantà és, tradicionalment, el més castís, la manifestació més pròpia del seu enèrgic sentir i manera de ser. A València, a mitjan de Gener, ja és primavera. Que “si la Candelària plora, hivern fora; i si es riu, ni hivern ni estiu”. Motiu pel qual són dies agradables els del mes de Març, i més encara aquells en què, vespres de sant Josep, crema la ciutat en festa, bull la gentada pels seus carrers i sorgixen a cada pas falles i bunyoleries, on la dona valenciana, ricament abillada a la manera del país, elabora, enfront del seu calder d’oli bullint i a la porta

1 Article aparegut a la revista Mundo Gráfico del 28 de març de 1934, amb un especial dedicat a les falles. L’original està escrit en castellà. Per l’excel·lent descripció de la plantà, hem considerat reproduir-lo.

126 El Verí del Foc 11

de les seues cafeteries o bars, els clàssics bunyols de sant Josep, que, polsejats de sucre i ruixats de mel, són el complement de les llepolies més cobejades en aquests dies de festa. I si en aquest ambient abrasador de fum i de gresca respira la ciutat, com no han de respirar els seus fills ponent de primavera i calor de joventut? La plantà és l’anunci fervent de tota aquesta ebullició ciutadana. El dia en què ha d’erigir-se, establida la seua nit, la falla (foguera simbòlica que exercix, amb monyicots, la plausible missió de satiritzar fets i costums), el lloc on ha de plantar-se aquesta és un campament de preparatius. Es van col·locar, en temps oportú, els arcs voltaics, es van clavar estaques, es va muntar l’entarimat per a la música; es van repartir les banderetes als subscriptors i fallers, i el tira-arenes va portar fins a allí el seu carro, va encular i va deixar enmig del rierol un munt d’arena humitejada, sobre la qual van caure els xics del veïnatge que, amb esperit laboriós, van fer forns, túnels i castells; piràmides d’arena palmejada, que van posar en relleu la bella inclinació dels futurs artífexs valencians. I es va fer la nit, després d’una poqueta nit neta i serena, amb policromies estivals i fins matisos, per a donar pas a la planta, al moment en què ha de veure’s realitzada l’obra titànica d’uns homes que, constituïts en Comissió permanent, i després de cinquanta-dues setmanes d’incessant treball, van complir la seua missió recol·lectant, fent falla i plantant-la!, per a gaubança del barri i satisfacció del poble; que el poble s’enorgullix d’aquesta vanitat dels seus fills, tan plena de patriotisme com d’art i de fermesa.

I va venir el sopar de la Comissió, que va ser abundant en bon humor i en apetit. I es van asseure a la taula fallers i artistes. I es van partir el pa i la sal, i el pollastre i el llom, i el pitxer i el vi... I en venir l’hora, es van partir també el treball, i la bullícia i la xacota, i la beguda i els bunyols... I així va ser la nit d’alegre i passatgera, de contenta i laboriosa, d’emocionant i fallera. I quan l’alba, després d’haver cooperat tots, va quedar fet monument aquell eixam de bastidors que el dia abans es guardava en qualsevol pati del veïnatge, i els artesans matiners es dirigien als seus quefers, i es paraven i comentaven el significat d’aquella obra que un grapat d’homes de bona voluntat havien fet possible, irrompien els carrers del barri, primerament, la dolçaina i el tamborí, i després, amb estridents sons de metall i pegat, la música que, tocant diana, despertava als afables veïns que dormien després d’una nit de constant enrenou. I alternant amb els forts rebufats i maçades dels músics, els fallers, que carregats de trons i coets feien una despertà tan clàssica, tan endiablada i encesa, que més semblaven carrers d’un infern que de ciutat alegre i confiada. I tenim ací, lector amable, allò que en síntesi és per als valencians la castissa plantà. Les falles són obres enginyoses, que, creades pel nervi d’una raça, es construeixen per l’esforç d’un poble i s’immolen per a la superació d’aquest. Or que es converteix en cendra, i cendra que es converteix en escola. I açò tots els anys! Lloable siga, doncs, la conducta d’aquells que, dignificant-se a si mateixos, harmonitzen els interessos de la seua Pàtria amb el pa espiritual del seu art.

127

Número 10 — març 2016

LA DONA I LA FALLA. LES DONES I LES FALLES Deu anys enverinats pel foc Josep Lluís Marín i Garcia UNA IMATGE I VINT LÍNIES Tot Ximo Cerdà · Antoni Marzal Dones, prou de fer el ninot Toni Cucarella · Antoni Marzal Passeig per la ment Adela Ruiz · Antoni Marzal F DE FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES De reines, misses, bellesses i falleres Kepa Llona Sanz Passat i present de les dones a les falles de Xàtiva Joan Quilis Ródenas Les dones al “poder” de les falles i Entrevista a Loles García Joan Castelló Lli i Rafa Tortosa Garcia Artistes falleres. Una història per fer. Una història incipient Alejandro Lagarda La dona al taller de falles: El testimoni gràfic de les cartoneres del taller de J. Puche Ivan Esbrí Andrés Possibles precedents ideològics de La Creu del Matrimoni en els llibrets de falla de la ciutat de València (1850-1865), les crítiques Ramon Estellés i Feliu La dona Manolo Sanchis Ambrós Les ninots, tractament de la dona als cadafals fallers. Vergonyes amagades a la llum del dia Juanjo Medina i Bonilla El ninot de dona: de ser la creu del matrimoni al descobrimentde les seues mamelles Rafa Tortosa Garcia

128 El Verí del Foc 11