PLANETARI
L’EXORCISME LITERARI D’UN CONFLICTE TEXT
12
Toni Sabater @t_sabater
LA LITERATURA VALENCIANA ÉS POC donada a l’èpica. No em referisc a l’èpica més remota ni a la que pot estar impregnada d’un sentit plenament clàssic, sinó a la quotidiana, la que construïx o vol construir el relat fundacional de la nostra realitat actual, els fonaments certs –per lamentables que siguen– que han configurat els nostres marcs físics i mentals. Qualsevol historiador o antropòleg mitjanament solvent ens dirà que individualment però també col·lectivament som l’esclavó final –fins al moment, fins a cada moment– d’una sèrie de vells fets o circumstàncies que sostenen i expliquen les nostres actituds i la nostra realitat. Però és igualment cert que la influència principal la determina allò que podríem anomenar el passat recent, entenent per això les tres o quatre generacions que ens precediren, tota eixa variada i confusa amalgama que ens ha conformat i que encara tenim capacitat de recordar, tot i que siga d’una manera imprecisa o boirosa. Més enllà de l’anomenada novel·la històrica –un gènere literari molt particular i en bona part artificiós, en el millor sentit d’esta paraula–, qualsevol narració teòricament ancorada en la contemporaneïtat més estricta, en realitat, i de manera més o menys conscient o més o
menys explicitada, beu de la tradició i dels fets i raons que li procuren aquella amalgama, aquell coneixement i solatge de les coses relativament recent i al qual no podem renunciar, que condiciona la mirada de l’autor i del món que alça i que sempre està present, com un substrat invisible però determinant. La relativa amnèsia dels valencians a l’hora de construir l’èpica literària del nostre passat més pròxim, eixe que condiciona i fa entendre absolutament la nostra realitat actual a escala social, política, lingüística i cultural, potser siga l’explicació de l’estat d’eixa literatura i que l’aproxima a la d’un cert simulacre. Perquè de certa impostura està amerada la voluntat contrastada de mirar cap a un altre costat, o de fugir per suficiència o cansament –pretensió raonablement comprensible– de la gènesi i explicació del nostre antic, desastrós i singular conflicte identitari. Afortunadament, en este tema i en l’àmbit valencià la via de l’assaig o del tractat sociològic ha sigut més generosa i fèrtil que la literatura estricta, i són abundants les obres que han intentat desbudellar les claus de les nostres misèries, però, alhora, l’orfandat literària en la matèria no és un bon símptoma. Un bon exemple d’exactament la
L’últim dels valencians Guillermo Colomer Llibres de la Drassana, 2019 528 pàgs. | 21,95 €
saludable actitud contrària és la societat britànica, on una novel·la ben recent, Middle England, de Jonathan Coe, explica millor que qualsevol seriós estudi acadèmic la desafecció de bona part de la ciutadania anglesa cap a certes coses, i el seu particular desastre del Brexit. A pal·liar notablement eixa carència i a reivindicar la via literària ha vingut Guillermo Colomer (Alzira, 1966) amb la seua obra L’últim dels valencians (Drassana, 2019), que va obtindre el Premi Lletraferit de Novel·la. I ho fa amb una vocació de totalitat d’enorme ambició. Perquè no es tracta només de presentar el conflicte com a teló de fons davant del qual els personatges desgranen les seues vides ficcionades. Eixa
