pretensió totalitzant de Colomer és massa gran i no es conformaria amb això. Va prou més enllà i fa que aquells personatges siguen també protagonistes decisius del conflicte i de la seua suposada i ucrònica resolució o, si més no, de la seua desactivació. Presentada com una nissaga centrada en tres generacions –i una quarta que assistix atònita al desenllaç: el magma sacrificat i amable del futur desitjat–, la història dels Daràs arranca en eixe passat recent, en este cas el de la burgesia opulenta alçada des dels horts de Carcaixent i el seu fruit daurat durant els temps de la Segona República, la guerra i el primer franquisme, i dels quals és protagonista absolut el patriarca, Martí Daràs, un homenot sense pors ni contemplacions, però carregat d’una rara i hàbil prudència. Un arquetip sanguini amb les dosis de glòria i misèria adequades, i que és la llavor de la qual han d’eixir dos nous arquetips ja inserits plenament en el conflicte: el fill major, intel·lectual i adust, brillantment crític amb el present i el passat que l’ha conformat, enlluernat per fulgors aliens, i el fill menut, despreocupat i banal, carregat d’habilitats socials i portador de la flama del valencianet de postal. Eixa dualitat aparentment radical –i que no ho és tant com sembla– serà també genèsica a l’hora d’emparellar-se –una sort de cosmopolitisme versus coentor–, però tornarà a creuar-se en la nova descendència: voltes i més voltes dels fils genètics i ambientals, de les circumstàncies, de l’estat de coses que marcaren la vida dels valencians durant la segona mitat del segle XX. Perquè serà eixa tercera generació qui realment patirà les
Colomer i Salva Enguix en la presentació de l'obra en el cap i casal © Kike Taberner
contradiccions, l’absurditat i el dolor d’aquell conflicte, qui arreplegarà el fruit amarg ja farcit de violències, d’odis o retrets instal·lats en la consciència, però també qui intentarà posar fi, des d’eixa posició de protagonistes ucrònics de la realitat, a una divisió tan estèril com paralitzant. I, com qualsevol obra de potent alçada literària –i L’últim dels valencians en té, i molta–, Colomer ha sabut construir també un espai mític i definitori. Que no és, com podria pensar-se, la ciutat de València amb el seu caràcter totèmic al llarg del llibre, sinó eixe Hort del Barranquet, a Carcaixent, un lloc fastuós poblat per centenars de palmeres que envolten una bassa primordial, tot envoltat al mateix temps d’una mar de tarongers, com un somni deliberadament oriental. Lloc de confidències i jocs, d’estius llarguíssims i feliços però també de descobriments colpidors, del trànsit sempre cruel de la infància a la realitat adulta dels dos protagonistes principals, com un transsumpte valencià d’aquell jardí secret, refugi i mural del món renaixentista de Pier Francesco Orsini i el seu univers de
Bomarzo, aquella icònica novel·la de l’argentí Manuel Mujica Lainez. L’ànsia totalitzant de L’últim dels valencians li procura també, dins del seu esquema de tall clàssic, breus incursions en altres gèneres com el thriller i la ja mencionada ucronia, o una carnalitat permanent que es concreta en la profusió amatòria dels seus molts personatges, filla del tòpic meridional però també de la realitat, del dibuix inevitable, complet i perfecte de molts d’ells, de la trama ben sostinguda, exhaustivament raonada i treballada i del crescendo constant i necessari per a mantindre l’interés en una obra de llargària considerable però que no decau mai, que transmet amb la mateixa intensitat i passió les vides públiques i la intimitat dels protagonistes, el desig de concòrdia com un reflex exorcitzat de bona part d’allò que som i del que volem ser. No es pot, en realitat, demanar molt més a una novel·la.
☛ TONI SABATER (València, 1969) és advocat, editor i autor dels llibres Dies, Ciutat de campanars i Insistències en la llum.
✳
13
