TRIBUNA
LA LITERATURA, EN PÚBLIC I EN PRIVAT TEXT
20
Miquel Nadal @tarrega7071
“Mentir és literatura, benvolguda amiga! No ho sabia?” La frase, brutal, la pronuncià Emil Cioran davant de la menor Vanessa Springora, després que esta acudira a sa casa buscant consol del turmentós lligam que l’unia amb l’escriptor Gabriel Matzneff, trenta-sis anys major que ella. Springora ha desvetlat en el seu recent llibre Le consentement (Grasset, 2020) no només la complicitat del món literari, polític i policial amb les afeccions pedòfiles de Matzneff, sinó que també aporta detalls del debat públic que la Generació del 68 mantingué sobre la despenalització de les relacions sexuals amb els menors, amb manifestos signats pel més sublim de la cultura francesa, des de Sartre a Foucault.
EL LLIBRE FA UN RECORREGUT PEL procés de reconstrucció personal de l’autora, Vanessa Springora, actualment editora a Julliard, i, més enllà de les repercussions del debat sobre el consentiment que donarien per a una altra peça, planteja en una única frase, rotunda i directa, un dels aspectes més mediàtics de reflexió sobre la cultura, interessada cada vegada més en el perfil de la vida privada dels escriptors. “La literatura ho excusa tot?”, es pregunta Springora, conscient que és habitual la frontera automàtica que tracem entre els valors públics del creador i les seues pràctiques privades. En realitat, i de manera habitual, la història de la literatura i de la cultura podria redactar-se, i s’ha redactat de fet, sense necessitat de saber de les pràctiques, vicis i afectes dels protagonistes. Fins a fa no res un
consens implícit permetia diferenciar de forma clara el juí sobre la rellevància i el cànon literari dels autors de les pràctiques privades, i el fet que este o aquell autor o autora foren de missa diària, mantingueren una o dos famílies, es comportaren tirànicament o usaren la seua fama per a procurar-se el sexe, o el pagaren, formava part de la xafarderia literària, i constituïa un gènere menor. D’una banda allò publicat, pintat o representat, amb les seues regles, juís i cànons estètics, i de l’altra, en transitar el llindar del domicili, altres regles i exàmens, que podien o no ser coincidents. Virtuts públiques i vicis privats. QUINS LÍMITS HI HA PER A VALORAR LA CREACIÓ LITERÀRIA? Ara exigim saber dels amors de Galdós, Blasco Ibáñez i Emilia Pardo
Bazán, les pràctiques sexuals de Paul Morand, Picasso, César González Ruano o tants altres, amb un grau de coneixement que tractem de reproduir respecte de la història de la cultura, com si el matrimoni de Tolstoi fora un element indispensable per a la crítica de la seua producció literària, o si el fet que François Mauriac fora un homosexual no assumit i un hipòcrita comportara una dada intrínsecament rellevant per a la seua obra, d’una profunditat indefugible. L’anàlisi retrospectiva de la vida dels escriptors, o més exactament en uns casos de la coherència entre la vida privada, secrets i misèries i la ventura literària d’allò escrit, i en altres casos de la lectura contemporània que fem de la coherència, els valors i virtuts públiques de l’escriptor, fa que el juí estètic no siga estàtic i depenga de la
