TRIBUNA
LA BIBLIOTECA DELS PROSCRITS TEXT
Alexandre Serrano
Arreu de l’Europa devastada per la Primera Guerra Mundial, un nou ideari polític ambigu i proteic emergí amb força: el feixisme. Una amalgama d’elements molt diversos i sovint contradictoris que seduí grans escriptors i intel·lectuals a qui eixa tria convertí en figures amb un llegat incòmode, testimoni d’una era de frenesia ideològica.
26
AMB LA PERSPECTIVA DEL TEMPS I el coneixement dels resultats és fàcil jutjar l’adhesió a uns programes que portaren opressió i ruïna al continent a una escala desconeguda. Però, com exposa l’estudi ja clàssic d’Alastair Hamilton, The appeal of fascism (Blond, 1977), si u recupera el context tan convuls del període d’entreguerres, marcat per l’escapçament dels imperis perdedors, les reconfiguracions de nacions i fronteres, les violentes crisis econòmiques, una conflictivitat social desfermada, el pistolerisme de tots colors, el qüestionament radical dels principis i sistemes que havien menat al cataclisme o l’amenaça latent d’una nova guerra, s’entén més bé que algunes de les ments més inconformistes d’aquells anys buscaren receptes alternatives a unes democràcies liberals desprestigiades per la seua impotència a l’hora d’oferir unes condicions estables de pau i de prosperitat o a un comunisme soviètic que anava mostrant el seu rostre més brutal.
UN FILL DE MOLTS PARES Encara més perquè allò que hui identifiquem com a feixisme era en els anys 20 i 30 del segle passat una doctrina en formació, que anava alimentant-se de molts corrents ideològics sense un parentiu clar. Es tractava més aïna d’una idea-força nova, un pensament d’acció de màrgens imprecisos, però capaç d’aglutinar nacionalistes conservadors, patriotes revolucionaris, seguidors de l’irracionalisme, tradicionalistes, estetes, comunitaristes no bolxevics, socialistes penedits i, en general, desclassats i enemics de l’statu quo i de la democràcia burgesa de tota mena i condició. És evident que no tots els qui participaren d’aquelles orientacions acabaren recolzant els règims feixistes i, en molts casos, s’hi oposaren amb fermesa, menyspreant-los com una mistificació grollera de les seues idees o rebutjant-ne components
cabdals com el supremacisme racial i l’antisemitisme. El cas més clar és el de bona part dels autors que conformen allò que s’ha anomenat la Revolució Conservadora Alemanya; un moviment intel·lectual essencialista, antiigualitari i crític amb el liberalisme, el marxisme i la modernitat, que s’ha considerat camp de conreu del nazisme per haver posat en circulació molts dels conceptes dels quals s’apropià el partit d’Adolf Hitler. Però si bé en alguns casos acabaren confluint-hi, la majoria esdevingueren dissidents interiors del III Reich –com els germans Jünger, Oswald Sprengler o Ernst Von Salomon–, passaren per les seues presons – Ernst Niekisch i Martin Niemöller– o hi foren assassinats –com Edgard Julius Jung i Friedrich Reck–. Ara bé, si la producció de les seues plomes, algunes enlluernadores, seguix sent controvertida en el seu
