CINE
LA MIRADA ALIENA I LA PRÒPIA EL CINEMA A SÍRIA I PALESTINA TEXT
Áurea Ortiz Villeta @Aurolenska
Hi ha països dels quals no s’esperen pel·lícules. Els que viuen en guerra o en una constant violència a la qual no anomenem guerra encara que no pare de cobrar-se víctimes. La seua situació és tan complexa i el conflicte en el qual es troben tan difícil i persistent que pareix que no hi pot haver temps ni energia per a fer cinema. Palestina o Síria són alguns d’eixos països, immersos en guerres i lluites inacabables que determinen la vida quotidiana de les seues gents. Però si alguna cosa hem de tindre clara és que: a) el cinema és una arma i b) el de les imatges és també un combat que es lliura a tot arreu. 52
E
s tracta, en tot cas, d’un combat desigual, molt desigual. No només per la dificultat de trobar pantalles d’exhibició, sinó també pels estereotips i les expectatives occidentals, eixes que pressuposen que cada obra concreta ha de representar la totalitat del país i la complexitat de la seua situació. Un pes enorme per a qualsevol pel·lícula, vinga d’on vinga, i que en estos casos prové no sols dels territoris de Síria i Palestina, sinó també de la diàspora i l’exili dels seus connacionals.
La mirada d’Occident Després de presentar en públic en desembre de 1895 el seu cinematògraf, i davant de l’èxit obtingut, els germans Lumière enviaren operadors de part a part del món per tal que filmaren escenes quotidianes, paisatges i esdeveniments que fascinaven un públic enlluernat per aquell nou invent. Estes vistes Lumière, que així es diuen, duren escassament un minut i n’hi ha del Japó, Mèxic, la Indoxina o Austràlia. Hui en dia hi ha referenciades fins a 1.428, que no en són poques. Un any i mig després, en abril de 1897, un dels seus operadors, Alexandre Promio, filmà les primeres imatges en moviment que existixen de Palestina, en
concret a Betlem, Jerusalem i Jaffa. Xiquets jugant en un carrer, trens arribant a l’estació, diverses escenes en mercats, caravanes de camells i vistes d’alguns dels llocs sagrats, com el Sant Sepulcre. Promio passà també per Síria, concretament per Damasc i allí recollí imatges de carrers i basars. En aquells dies tant Síria com Palestina formaven part de l’Imperi Otomà. La mirada de les vistes Lumière és, naturalment, la de la burgesia europea, blanca i colonitzadora. Està carregada d’exotisme, paternalisme i clixés culturals i racials. La seua mateixa existència és fruit de l’afany cientifista burgés de classificar el món i de la lògica de l’arxiu que impera durant gran part del segle XIX i principis del XX, afany i lògica que emmascaren pràctiques de control social i de reificació de l’altre. La fotografia primer i el cinema després foren contemplats com a eines útils per a eixa necessitat d’orde i classificació i, de fet, foren coetanis de l’auge de l’antropologia, una ciència indissolublement lligada a l’expansió colonial i la formulació del discurs eurocèntric. En realitat, esta visió, més o menys matisada o actualitzada, s’ha mantingut fins als nostres dies. El cinema occidental i principalment Hollywood, eixe
