MÓN
BUENOS AIRES DE LES MADRES A LES FAMÍLIES DEL “GATILLO” FÀCIL TEXT I FOTOS
Emma Zafón @EmmaZafon
El ritme de les murgues marca les passes cap a la plaça del Congreso de la Nación Argentina, a la Ciutat Autònoma de Buenos Aires. És 27 d’agost de 2019, en ple hivern austral, però el sol que ix per la minsa desembocadura del riu de la Plata i va a morir a les barriades de la perifèria dona la treva que l’imaginari col·lectiu atribuïx als dies previs a Santa Rosa de Lima, patrona de les Amèriques. El bullici dels grups populars i d’obrers comença a copar la superfície enjardinada enfront de la façana lateral d’un dels tres pilars de l’Estat, l’edifici del legislatiu, i les pancartes d’unes i altres invisibilitzen la cúpula projectada en 1895 per Vittorio Meano.
66
E
n breu començarà la quinta marxa nacional contra el que allà denominen el gatillo fàcil, és a dir, contra l’estesa pràctica policial de disparar l’arma de foc davant qualsevol indici d’aldarull o delicte. L’organització d’estes marxes, cada vegada amb més ressò a banda i banda de l’Argentina, afirma que en els darrers trenta-set anys, pràcticament des de la fi de la dictadura cívico-militar de Rafael Videla, vora 5.000 jóvens han perdut la vida a causa d’esta violència. Les xifres governamentals, però, no solen recollir cap classe d’aportació al respecte. Com si res de tot això no formara part de l’agenda política. Però sí que en forma part. A més de ser un modus operandi habitual entre les forces de l’Estat, el gatillo fàcil es va vore consolidat per la resolució 956/2018 de l’anterior govern neoliberal de Mauricio Macri, directriu que permetia els agents disparar obertament en cas de fuga d’un sospitós o en trobar-se en situació d’inferioritat numèrica enfront de qualsevol grup civil. Esta normativa es també coneguda com la doctrina Chocobar, prenent el nom del policia
Luis Chocobar, i recentment ha estat suspesa amb el canvi de govern. Això, no obstant, no ha motivat pel moment que les víctimes, moltes d’elles provinents dels sectors socials més vulnerables, confien de colp i volta en la seguretat pública del país. Finalment, la majoria de successos que són denunciats per la marxa nacional es remunta a un període anterior a l’entrada en vigor de la doctrina. El transfons de la qüestió rau sempre en la identificació dels perfils de les víctimes i els victimaris. Les primeres són aclaparadorament jóvens, moltes no tenen més de 20 anys, i procedixen d’orígens humils. Els segons, els victimaris, integren un gruixut sistema institucional que va des de les comissaries de barri fins a la mateixa Casa Rosada, la seu presidencial, i des dels quatre peronismes detallats per l’escriptor Alejandro Horowicz fins al neoliberalisme més elitista de l’expresident Macri. Tot això amanit amb un còctel d’inflació permanent, precarietat laboral i una corfa insalvable entre la població més rica i la més empobrida.
