BITÀCOLA
ENFRONT DE LA MAR BÀLTICA TEXT
Jean Murdock @eugeniovinas
La vida és un acudit quasi sempre, un viatge costera amunt cap a la recerca de cims platònics que et retornen, redolant, cap avall. Eixim de la cova i, efectivament, tot eren ombres. Ho vaig saber fa molts anys enfront de la mar Bàltica.
72
HI HA UN ESTAT MENTAL QUE transcendix la llei de Murphy. Jo l’anomene de la següent manera: “Enfront de la mar Bàltica”. Però els més asèptics el poden qualificar com la “Síndrome de la mar Bàltica”. Té igual. Naix de la idea de que, encara que en la vida no tot ix com u espera, o més aïna precisament per això, la decepció o l’empastrada ens aporten més diversió que quan ix tot rodat. És com la teoria de Punset que ubicava la felicitat en l’anticipació, però rematada per una altra felicitat posterior, fruit del desbaratament dels plans, una felicitat que es fa encara més gran en recordar l’anècdota, perquè riure’s d’u mateix és allò més pròxim a riure’s de veres. Em referisc, naturalment, a mals menors; amb els mals majors sols queda riure per no plorar. Per exemple, en certa ocasió una dona estava cantant en una íntima reunió nocturna quan una arna se li va clavar dins la boca. La dona va callar
a l’instant i va regnar el silenci en la sala fins que James Joyce, present en aquella vetlada, el va trencar dient: “El desig de l’arna per l’estel”. No tot acaba com u desitja. És de veres que ignorem quanta felicitat va reportar allò a la cantant, si és que li’n va reportar cap, però gosaria a dir que li va fer menys gràcia a l’arna. EL TIR PER LA CULATA Hi ha una altra anècdota joyceana que il·lustra millor no només la presència constant d’estos girons del destí, sinó també la seua acceptació. Una vegada Joyce estava dictant el seu Finnegans Wake a Samuel Beckett. Enmig del dictat algú va tocar a la porta i Joyce va dir: “Avant”. Beckett, que no havia sentit el visitant, va incloure l’“avant” dins del text. I quan ho repassaren junts Joyce li va preguntar a Beckett què era aquell “avant”, a la qual cosa li va respondre que no ho sabia, que ho havia dit ell. Després de pensar-
ho un moment, Joyce li indicà: “Bé, deixa’l”. Igualment, Julian Barnes al·ludix a la “felicitat bàltica” –com l’he batejada– en El lloro de Flaubert, on apunta que en L’educació sentimental Frédéric i Deslauriers recorden un diumenge en què, després d’arrissar-se els cabells i collir flors per a un ramell, van anar al bordell de la turca. Però una vegada allí Frédéric es va posar nerviós i va eixir corrents. I com que era ell qui portava els diners, Deslauriers no va tindre més remei que seguir-lo. Eixa “balticarada”, com l’anomene també, va ser la seua millor aventura, i amb ella Flaubert es va avançar molt a Punset i a una servidora: per als seus protagonistes el millor va ser l’anticipació, l’arrissar-se els cabells i collir les flors, però encara millor va ser recordar-ho passats els anys. La “balticarada” és un humor molt sa, ja que residix en l’errada i la incomoditat i en el tir per la culata;
