VALENCIANS
GIL ALBORS FUTBOL I MORAL D’UN ALCOIÀ TEXT
Eugenio Viñas @eugeniovinas
El passat 14 de febrer va morir un dels dramaturgs més representats de l’Estat. Entre els millors en valencià de segle XX. Institucions i mitjans han recollit en els obituaris el seu llegat escènic. També el periodístic. Ací recordarem, però, la seua vinculació al futbol com a porter, periodista, pare de periodistes esportius i aficionat. Una relació intensa, la seua, amb l’espectacle en tots els sentits de la paraula.
80
A
Joan Alfons Gil Albors (Alcoi, 1927 València, 2020) el donaren per mort en Albaida. A finals dels 40, la fam i la misèria podrien haver sigut causes suficients. No era el cas, perquè la seua va ser la història –més o menys desconeguda– d’una de les lesions més greus vistes mai en un camp de futbol. Porter del CD Albaidense, l’alcoià va botar amb els braços en alt i la convicció d’agafar una pilota penjada sobre l’àrea. El davanter rival no va calcular la distància, i encara menys les forces: la bota –amb aquells tacs i d’aquella manera– van impactar en el baix ventre del jove porter que, tot i que ningú podia saber-ho aleshores, acabaria sent un dels dramaturgs valencians més importants del segle XX. Gil Albors, l’escriptor, director i productor de teatre, el popularíssim periodista de ràdio a València, va patir una perforació de còlon en aquell terrible xoc. Així, d’un colp, de sobte. Expliquen que en la casa on va ser atés inicialment obriren les portes del pati, com manava la tradició quan algú moria davall sostre civil. Diuen que fins i tot la notícia va arribar a la capital a les hores i algú es va plantar de dol a Albaida a vetlar la tragèdia. Per a fortuna dels seus cinc fills nonats, de la ràdio i els mitjans, va resultar que en aquell poble havia restat un hospital de sang de la guerra. Allà l’havien fet les Brigades Internacionals poloneses i allà va succeir el miracle.
Així, encara que a Gil Albors el van donar per mort, el seu darrer alé no va arribar fins al 14 de febrer de 2020. A penes uns dies després, havent rebut els sentits obituaris de l’Acadèmia de les Arts Escèniques d’Espanya, de la Societat General d’Autors i Editors, de les quals era membre, o de les seccions culturals dels principals diaris de l’Estat, ens assentem amb dos dels seus fills, Alfonso i Alberto, per a parlar del futbol en la vida d’un home de teatre i de ràdio. Perquè l’esport rei va embastar una bona part de la seua vida. Com a porter, com a periodista i com a pare de periodistes. I també com a aficionat. El principal retorn d’aquella frustració juvenil arriba, precisament, a través de la mateixa carrera professional d’Alfonso primer i d’Alberto després. No debades, el primogènit és periodista de l’Agència EFE des de 1983 i cobrix des de llavors la informació esportiva valenciana, alhora que ha treballat en cinc Campionats del Món de futbol, sis edicions de la Copa de l'Amèrica i dos Jocs Olímpics. Alberto, per la seua banda, admet que va ser en el seu germà en qui va trobar la vocació per tal de lligar comunicació i futbol, i després de ser el principal responsable d’esports de l’extinta Canal 9 i estar vinculat al València Club de Futbol, en l’actualitat és director de relacions i comunicació del Llevant des del 2010. L’afició, als dos, els la contagià el pare.
