ESCÈNIQUES
LA TERANYINA DE PACO ZARZOSO TEXT
Manuel Pérez i Muñoz @ManelPiM
Tres anys abans que l’Acadèmia sueca concedira el Nobel de literatura a Harold Pinter l’enyorat Espai Moma de València va oferir un cicle d’obres del dramaturg britànic per a celebrar els vint anys de la sala. Això va ser en el 2002 i encara es poden trobar per Internet rastres de sarcasme periodístic, mostres d’estranyesa pel fet de dedicar pràcticament tota la temporada a un dramaturg “quasi desconegut” a casa nostra, com reconeixia llavors Carles Alfaro, director de la sala.
84
EL CICLE VA SER UN PUNT d’inflexió per a alguns dels que acabaríem d’una manera o altra lligats al teatre. Com Txékhov, Beckett, Albee i Koltès, l’enganxosa teranyina dramatúrgica de Pinter ens va atrapar per a sempre. Un univers de paraules que fonamenten situacions de somni etílic, sempre a la vora del malson. Dir i no dir alhora, heus ací la difícil qüestió. Potser sense aquell cicle seminal, sense aquell aprenentatge total de la natura del text teatral, mai no hauríem pogut arribar a estimar l’obra de Paco Zarzoso i tants altres. Recorde un debat candent en aquells moments entre la gent de teatre. Com es consolida un geni de la dramatúrgia? Quin és l’ambient que ho propicia? València no és Londres. Com podrien els germans Sirera o Manuel Molins arribar tan lluny sense tindre darrere un context tan consolidat, un públic tan fidel, obert a noves tendències, unes institucions tan poderoses i compromeses? A
diferència del novel·lista, el dramaturg necessita estrenar, insuflar vida als seus textos per mitjà dels actors, arribar al públic a través d’un escenari. Preguntar-se què hauria sigut de Paco Zarzoso si haguera nascut a Londres, a Buenos Aires o Barcelona no té massa sentit. Seria un altre autor, amb més oportunitats tal volta, però un altre. Zarzoso va nàixer al Port de Sagunt. Allà va fundar i allà continua instal·lada la Companyia Hongaresa de Teatre, projecte compartit amb l’actriu Lola López i la també imprescindible dramaturga Lluïsa Cunillé. Companyia, per cert, que enguany celebra els vinti-cinc anys d’una carrera carregada d’èxits i de textos premiats, viatjats, muntats i remuntats. De Sagunt al món, diríem, i no forçadament. Tot i els subterfugis poètics, i més enllà de les màscares que alguns escriptors s’autoimposen comercialment per a netejar les obres de referències locals, sempre resulta magnètic el retrat social i el paisatge humà punyent de
Zarzoso, el desfici d’uns personatges que s’enfronten a un context de decadència moral o sentimental que resulta familiar i pròxim. En este sentit, per què ens penetra el barroquisme textual i les situacions tan estirades d’obres com Querencia? Com és que ens veiem reflectits per la covardia afectiva dels personatges d’Umbral? Per què en Serenata para un país sin serenos –coescrita amb Cunillé– ens resulta domèstica la vetla d’aquell president d’un club de futbol, un cadàver que fa pudor de violència, corrupció i abusos? Zarzoso sempre ha dit que no tracta temes d’actualitat política, però la seua producció més connectada als fets noticiables ens ha descobert un perfil esmolat. És el cas de l’atac frontal d’obres com El alma se serena al pla de partició del barri del Cabanyal; la crítica feta des dels budells a l’establishment teatral, reflectida en el poc conegut Entremés para mayordomo, autor dramático y plumero; o directament
