PATRIMONI
PASSATGES COMERCIALS DECADÈNCIA, OBLIT I REDEMPCIÓ TEXT
Lucía Márquez @Lululonciens
Les galeries comercials van nàixer a París i durant el segle XIX es van estendre per tota Europa com un símbol de la modernitat i el progrés burgés. Els seus aparadors, que mostraven als passejants els prodigis que comportava la modernitat, es van convertir ràpidament en una icona urbana arreu del món. No és el cas de València, on estos passadissos llanguixen abandonats sense haver aconseguit fer-se un lloc en l’imaginari col·lectiu.
E
l passatge constituïx la millor arquitectura del segle XIX”, escriu rotund Walter Benjamin en el seu incommensurable i inacabat Llibre dels passatges (1927-1940). No debades, el pensador alemany traça una filosofia de la història decimonònica que pren com a punt de referència les galeries comercials nascudes a París i símbol de la modernitat burgesa. Cafés, botigues i tertúlies bastien de vida eixos carrers coberts, protegits de les inclemències de l’oratge i que van gaudir dels primers equipaments d’enllumenat públic. Trams urbans de tints quasi fantasiosos que comunicaven un fragment de la ciutat amb un altre, els seus aparadors contenien tots els prodigis que podia oferir l’avenir. Una promesa de vidre, pedra i metall. Pel seu escenari passejaven sense rumb els flâneurs, caminants urbans l’únic objectiu dels quals era delectar-se amb les meravelles que la ciutat oferia a cada cantonada. Encadenar passes pel simple plaer de satisfer l’ànima i les pupil·les. Fascinat pels passatges estava precisament Julio Cortázar, flâneur fins a la medul·la. “Els passatges i les galeries han sigut la meua pàtria secreta des de sempre”, comenta en “El otro cielo” (1966), relat que planteja un joc d’equivalències entre el passatge Güemes de Buenos Aires i la parisenca La galeria Umberto I, de Nàpols © Ronel Reyes
Galerie Vivienne. “Els passatges eren espais on es feien proliferar estímuls per a la curiositat”, explica Francesc Pérez Moragón en la novena entrega de la revista Lars. Així mateix, prosseguix l’autor, una de les seues característiques fonamentals és el fet d’estar inscrits “en un espai construït que els elmbolcalla i els dona un toc misteriós i excitant que probablement és el seu major atractiu”. En 1969 Johann Friederich va publicar un volum en el qual recopilava al voltant de tres-cents passatges construïts entre els segles XIX i principis del XX. Així que atenció, lector amb ànima de flâneur incorregible, ací van uns quants exemples encara en peu. Comencem per la capital francesa, bressol de tots ells, on encara brillen esperant que el passejant entropesse amb ells i caiga encisat per enclavaments com el Passage des Panorames, el Choiseul, el Jouffroy, el Verdeau o la ja esmentada Galerie Vivienne. La ciutat de la llum és també un formatge Gruyère en clau arquitectònica. A Nantes? El preciosíssim Passage Pommeraye. Si el teu camí transcorre per Brussel·les, corres el risc de patir la síndrome de Stendhal quan albires les Galeries Saint-Hubert. Itàlia tampoc es resistix a la bellesa d’estos passadissos urbans: la galeria Umberto I, a Nàpols, així ho demostra. I què passa al Regne Unit? Doncs que també compta amb la seua bona ració de breus laberints amb encant com el Victoria
91
