Revista Llum nº1

LLUM Número 1 hivern 2012

EDGAR REGINCÓS somiant desperts.. pàg. 4

Vida política Quelcom va canviar el 20M a Sta.Cristina d’Aro pàg. 9

Punts de Vista:

Francesc Rebled Urbanitzacions, les grans oblidades pàg. 11

“Todas las cosas son imposibles mientras lo parecen” Concepción Arenal

Salvador Sabater

L LU M V E R DA

UNA BONA IDEA BEN EXECUTADA Perquè al final es tracta d’això, d’una cosa tan simple com tenir una bona idea i tan complicada com saber-la executar bé. Amb aquesta filosofia neix Llum, una revista de caràcter local amb l’objectiu de ser una eina de comunicació on vosaltres sigueu els protagonistes.

Protagonistes perquè el contingut sou vosaltres, les històries son vostres i ara tenim l’oportunitat de donar-les a conèixer, tots podem ser Llum.

En aquestes pàgines trobaràs el teu espai, aquí podràs dir la teva o simplement conèixer una miqueta més als teus conciutadans. També si vols estar informat sobre la vida al consistori o aprendre alguna recepta curiosa. A més et convidem a fer un petit viatge pel temps a través de contes del nostre municipi, algú s’imagina o s’enrecorda de Santa Cristina d’Aro quan encara tot es movia amb carros i cavalls? Quan es trigaven 45 minuts per arribar al poble del costat?

El mateix poble però traslladat a un altre temps.

Llum sorgeix de la iniciativa d’un equip de persones joves amb il·lusió, amb ganes de treballar i de fer conèixer a les persones de Santa Cristina.

Els polítics, els esportistes, les personalitats emblemàtiques del municipi, d’ara i d’abans, tu, jo.. tots estem representats, ja que finalment aquest és l’objectiu, ser una revista per i de persones.

S’acaba el 2011 i com sempre que s’esgota un any és hora de fer balanç. De mirar enrere i aprendre dels errors i dels encerts, però sobretot és hora de seguir endavant i de marcar-se nous objectius pel 2012. Nosaltres ens vam imaginar una revista i aquí la tenim, perquè la realitat és que no hi ha coses impossibles i no importa quan greu sigui la crisis actual, el que importa és saber somniar i creure que es pot aconseguir.

Amb una mica d’ empenta, ganes de treballar i de voler canviar, tot es pot realitzar. I tu amb què somnies? Pensa que al 2012 tot es pot complir.

T’acompanyarem quan faci fred, quan comencin a sortir les flors, quan estiguis a la platja i quan comencin a caure les fulles. En qualsevol moment, sempre l’important és que no et falti la Llum.

Marina Serrano Tesler

3

Edgar

Regincós

Somiant desperts...

10h.

del matí de dijous festiu, l’equip de Llum no ha agafat pont. Ens reunim tots a la nostra petita redacció que avui també ens servirà com estudi fotogràfic improvisat. Avui és un dia especial, preparem la portada del primer número i entrevistem al nostre primer protagonista. Edgar Regincós és la persona escollida. Baixista del grup Amelie, grup composat per 5 membres molt joves entre els 18 i 20 anys i amb tot un futur per davant.

Somiant desperts és el títol del seu primer àlbum, però també és la sensació que tenen tots els integrants del grup. Només arribar l’Edgar, preparem focus i càmera per començar la sessió.

Es fa fàcil treballar amb ell perquè hi posa ganes, actitud i entusiasme. Nosaltres no podem estar més contents.

Després d’aguantar tot una ràfega de fotografies, parlem amb ell, això és el que ens va explicar.

Edgar Regincós, component del grup Amelie.

Explica’ns com van ser els teus inicis al món de la música i com vas entrar a formar part del grup.

Vaig començar amb la música fa uns anys quan em van deixar un baix a casa meva. Vaig aprendre a tocar-lo sense rebre classes. La veritat és que sempre havia volgut estar en un grup, m’agradava molt. Em vaig adonar que guitarres ja hi havia moltes així que em vaig decidir pel baix. Després a través d’un amic, en Tete, em va comentar que estaven muntant un grup nou, “Un Mundo Aparte”. Em va agradar molt la idea i vaig començar a tocar amb ells. Després amb el temps i a través del facebook jo era amic del grup Amelie i em van proposar tocar amb ells a la sala Apolo, on vam “telonejar” All Time Low, un grup americà, el qual era un referent per nosaltres.

Això va passar després de guanyar un concurs d’àmbit estatal.

Què ha suposat per a tu Amelie?

Amelie per mi ha suposat un gran canvi, sobretot pel fet de tenir un segell discogràfic i una sèrie de persones que treballen darrere teu. Això suposa molta més professionalitat. Així que imagina’t quants canvis!

Fent una ullada a la vostra pàgina web (www.amelie.cat) es pot veure que heu fet una gira per terres catalanes. Algun concert que t’hagi marcat especialment?

Sense anar més lluny, el concert de dissabte passat al museu del Rock (Barcelona). La veritat és que ens vam quedar tots sorpresos de la quantitat de gent que hi havia, a més entrades esgotades, així que molt bé. El públic estava entregat, ho donava tot, el concert va ser molt maco.

A la darrera Festa Major del poble Amelie hi va actuar, com vas viure aquest concert?

La veritat és que molt bé, sempre agrada tocar al poble amb la gent que coneixes i veure cares conegudes i familiars. Molt bona experiència.

Ara que Amelie comença a tenir èxit, explica’m una mica com portes la popularitat.

A veure depèn del lloc, per exemple aquí al poble ja tothom es coneix i és diferent. Per Barcelona en canvi, sí que algun cop m’han parat per fer-se alguna foto, o al metro de vegades et miren i et diuen alguna cosa, però de moment no gaire més, som un grup més de tu a tu.

T’enrecordes del primer cop que vas sentir una cançó vostra a la ràdio?

Recordo especialment el primer cop que vam sonar a una ràdio estatal, els 40 principals. Just sortíem d’un concert que havíem fet al FNAC a Barcelona. Dies abans havíem anat a l’estudi dels 40 principals a gravar l’entrevista. Així que ens vam reunir tots al cotxe i des d’ allà vam sentir l’entrevista i per primer cop vam sentir la nostra cançó a una ràdio tan important, amb tanta audiència. Estàvem tots molt contents i emocionats.

Va ser un gran moment.

Tot i que actualment estàs vivint a Barcelona, fins fa poc estaves a Santa Cristina. Diga’m algun record que guardis del poble.

Ostres moltes coses, tota una vida. Mira m’enrecordo de quan vaig aprendre a anar en bicicleta a la plaça president Irla. I també sobretot anècdotes amb els amics, quan anàvem a Solius, a Romanyà...

I amb els amics del poble, què tal? Encara teniu relació?

Si clar, encara som molt amics. Els amics del poble son diguéssim els més fidels. Segueixen al grup i han vingut a concerts, així que molt bé amb ells.

I la família?

La família també molt contenta, però sempre em diuen que prioritzi els estudis, que no els deixi de banda. Ara mateix estic fent un grau superior de comerç internacional.

El CEIP Pedralta va ser el teu col·legi, algun record especial?

Moltíssims records, tota la infància allà. Per exemple encara m’enrecordo molt d’un professor, d’en Josep Maria, el qual em va donar classes a cinquè i a sisè de primària. Era seriós i imposava respecte però alhora era divertit. També recordo especialment quan el professor de música, en David, va escollir un noi i noia de cada classe per anar a cantar una cançó de Nadal a la ràdio d’aquí.

Si haguessis de donar algun consell a algú que es vol dedicar al món de la música, què li diries?

Sobretot que tingui moltes ganes, que li dediqui moltes hores, que vulgui aprendre... i li diria que no deixin de somiar desperts perquè es pot fer realitat.

Després d’això acomiadem l’Edgar. Tot l’equip ha quedat encantadíssim. Des de Llum volem desitjar molta sort al grup Amelie i que segueixin tenint tant èxit com fins ara.

Marina Serrano Tesler

P R O TA G O N I S T E S

5

MOU-TE! ESPORT...

UNA PRÀCTICA D’ARA O D’ABANS? La pràctica de l’esport pel comú de les persones és un invent ben recent o en qualsevol cas oblidat durant mil·lennis. Des de els jocs olímpics d’Atenes de la Grècia clàssica fins els primers jocs organitzats pel baró Pierre de Coubertin, la humanitat va viure la conquesta a Roma per Atila, la guerra dels cent anys, el descobriment d’Amèrica, la inquisició i altres innombrables esdeveniments sagnants que tenien molt poc d’esportiu.

Estela Pastor Estela Pastor

Els clubs de futbol més antics tenen poc més de cent anys d’antiguitat; les voltes ciclistes no es celebraven al no haver-se inventat encara la bicicleta i els esports de motors varen tenir que esperar a l’invent del motor d’explosió. La gent, és ben cert, podia córrer, però no li havien trobat cap sentit a competir sinó que utilitzaven les seves habilitats en aquest camp per fugir dels perills que de manera variada i continuada es trobaven.

Recordem que la primera marató no es va córrer pas per plaer sinó per comunicar una desfeta en una guerra.

Arribem doncs a la conclusió que sinó es consideren la lluita de gladiadors a Roma com a un precedent del full contact i si la lluita greco-romana és més una tradició i un entrenament, l’esport té escassament cent cinquanta anys d’antiguitat i la pràctica generalitzada del mateix, menys de cinquanta.

En la nostra opinió, la pràctica de l’esport independitzada de l’activitat de l’home i la dona a la feina, s’origina a la revolució industrial i post-industrial que elimina en gran part l’esforç físic que abans era indispensable en el treball de cada dia.

La pràctica de l’esport és, per tant, necessària des del punt de vista de que l’ésser humà es resisteix a evolucionar engreixant-se, encongint-se o atrofiant les seves extremitats.

No tinguem doncs dubte que l’esport és indispensable pel gènere humà a qualsevol edat.

A Santa Cristina tenim muntanyes per escalar, camins per córrer o anar en bicicleta, platges i piscines per nadar, camps d’esports i equipaments per la pràctica d’altres.

Si ets lluitador, valores l’esforç i la constància, si tens èxits assolits o bé fites per a aconseguir i les vols compartir amb nosaltres.

Mou-te i en parlarem a llum!

L’equip de redacció

7

CONSISTORI

Q

uelcom va canviar el 20 de maig a Santa Cristina d’Aro; sis llistes electorals van con- córrer a les darreres eleccions municipals, tres més que als últims comicis. Cinc d’elles van obtenir representació i a la sisena li van faltar un grapat de vots per obtenir-ne. Això trencava l’hegemonia dels partits tradicionals al nostre municipi des de feia anys: PSC, CIU i ERC. Tanmateix, es va batre un nombre rècord de paperetes en blanc i nul·les i la abstenció va superar per primer cop el 43 %, significa que 1.456 cristinencs no van anar a votar.

Al no obtenir cap partit polític una majoria suficient per governar en solitari, s’inicia la recerca d’ aliances i estratègies. Va concloure amb el pacte CIU-PP i que juntament amb l’abstenció d’ERC, va permetre nomenar Josep Llensa, alcalde de Santa Cristina d’Aro. Sense majoria al Consistori, la situació de l’ equip de govern, es va complicar tres mesos després de la seva formació amb la dimissió del Primer Tinent d’Alcalde Sr. Ribot (CIU) que es va incorporar a la oposició com a regidor no adscrit. Actualment l’equip de govern compta amb cinc regidors i la oposició en suma vuit.

Marina Serrano Tesler

RESULTATS ELECTORALS I ALIANCES

Blancs Nuls Abstencions

Eleccions municipals 2011, resultats.

Composició consistori, Desembre 2011

DECISIONS PLENÀRIES JUNY El primer Ple del nou mandat, celebrat el 11 de Juny, va proclamar Alcalde, amb el recolzament explícit del Partit Popular i l’indirecte d’ERC amb la seva abstenció, a Josep Llensa i Rocosa (CIU), per quarta vegada no consecutiva. Josep Llensa ja va ocupar aquest càrrec als mandats dels anys 1979, 1983 i 1991, aquest darrer sota les sigles del PSC. El dia 30 del mateix mes, es va presentar al Ple, el cartipàs municipal, i es va aprovar el nomenament de representants als Ens Supramunicipals. Per contra, va quedar sobra la taula la proposta de retribucions i indemnitzacions als membres de la corporació, presentada per l’Equip de Govern i que contemplava entre d’altres, indemnitzacions per el càrrec d’Alcalde superiors als 4.000 euros mensuals.

JULIOL El mes de Juliol en Ple Extraordinari es va presentar una nova proposta de retribucions e indemnitzacions, aquest cop amb quanties menys exagerades però que suposen un increment mitjà dels sous de l’Equip de Govern proper al 35% en relació a l’anterior consistori.

Això va implicar la modificació de crèdit del pressupost municipal 2011. L’abstenció d’ERC i els vots favorables de CIU i PP van permetre aprovar totes dues mesures. PSC i Emprenedors varen votar en contra.

AGOST I SETEMBRE Després d’un Agost tranquil, torna la tempesta al Ple Ordinari del mes de Setembre: Renuncia el Tinent d’Alcalde de CIU; reorganització d’un nou cartipàs i restitució de la direcció única al carrer Pujada de l’Església, sota la pressió de 450 firmes de l’AMPA en contra de la decisió d’alcaldia.

OCTUBRE L’anterior Equip de Govern PSC-ERC aprova els Comptes Generals de l’Ajuntament 2010, per fer-ho, compta amb els seus vots i l’abstenció dels regidors nouvinguts de CIU i PSC, Emprenedors (EMP) presenta un informe financer desfavorable a aquests comptes.

Les ordenances fiscals per 2012, que pujaven l’IBI, escombraries, escola Bressol i d’altres taxes, varen quedar sobre la taula.

Regidors, responsabilitats i retribucions mensuals

NOVEMBRE Definitivament, l’Equip de Govern aprova els impostos i taxes per 2012 amb l’única oposició del PSC i d’Emprenedors (EMP), encara que per raons oposades.

Els primers consideren que l’IBI no puja prou i els segons perquè no accepten l’increment de cap taxa per sobre del IPC en temps de crisis.

També en segona volta, es va aprovar demanar un Crèdit ICO per valor 212.000 euros per pagar proveïdors del mandat PSC-ERC, que va comptar amb el suport de CIU- PP, PSC i ERC, els mateixos que van permetre una nova modificació de crèdit del pressupost 2011.

En aquesta sessió l’antic Regidor d’Hisenda, el Sr. Bou (PSC), va presentar la seva renúncia al càrrec i abandona el consistori, al·legant motius professionals.

DESEMBRE Al tancament de l’edició “Hivern 2012” no disposàvem de l’Acte del Secretari Interventor referent al Ple Ordinari del mes de Desembre i donat que és la base documental per la redacció d’ aquesta secció, informarem en la pròxima revista del mes d’abril.

9

Santa Cristina d’Aro en estado de letargo

Félix González, Sta. Cristina d’Aro

Si ens ensenyessin a empatitzar…

Empatia: Situar-se en la posició d’una altra persona sense JUTJAR, introduir-se en el seu interior, què interior? si tot just ens coneixem nosaltres mateixos, com podem introduir-nos en l’interior d’una altra persona.

No ens ensenyen a l’escola, ni els nostres pares, a empatitzar sinó a competir, a ser millor que l’altre, a tenir millors notes, no ens ensenyen a empatitzar, ens obliguen a tenir una educació prussiana per força, com marea de gent cap a un sol camí, l’autodestrucció de l’ésser humà capitalista i consumista. Com anem a entendre què ÉS la paraula empatitzar?... realment és una llàstima que ho hagi descobert a aquesta edat el que fan amb nosaltres des de petits .....

ESCRIVIU-NOS: directora@revistallum.org

Tony Ceballos, Sta. Cristina d’Aro

La crisis que nos ha tocado vivir Los problemas de Europa y EE.UU. de endeudamiento y falta de crédito se agravan en España y Catalunya por la elevadísima tasa de paro en buena parte provocada por el parón brutal del sector de la Construcción. Se hacían más viviendas al año en España que en Francia, Alemania e Italia juntas.

La Banca española prestaba dinero que no procedía del ahorrador español sino del europeo (básicamente alemán) pidiéndole prestado a la Banca Europea. En estos momentos este dinero que debe devolver la Banca está inmovilizado en solares, ladrillos y hormigón de unos edificios que han bajado mucho los precios y la banca española dedica todos sus esfuerzos a la devolución de estos préstamos y no a la concesión de créditos solventes a empresas o particulares que contribuirían a reactivar la economía y a parar la sangría del desempleo.

Solucionar el problema pasa necesariamente por el entendimiento entre Gobierno y Oposición, estableciendo pactos a medio plazo.

Anònim, Sta. Cristina d’Aro

CARTES AL DIRECTOR

Ante todo mostraros mi alegría por vuestra valentía emprendedora, de dar a luz la revista LLUM, en época de nieblas y tinieblas para nuestro municipio. Deseo y espero que LLUM alumbre y despierte del letargo político y social que está sufriendo nuestro municipio.

Así los que gobiernan se encuentran en estado de hibernación (letargo intermitente) sólo despiertan para cambios y descambios además de gastos innecesarios en tiempos de crisis económica o bien en estado de diapausa (letargo total) calientan la silla esperando el sueldo mensual. Los ciudadanos por su parte también se encuentran en estado de hibernación (estado latente pero inmovilizador) sólo despertamos cuando nos tocan individualmente.

Encendamos nuestras luces (que las tenemos) y veremos el camino a seguir.

Nosaltres hauríem de començar per descobrir aquesta habilitat social, que és un bé per a tots, ja que empatitzant amb els altres, no els veuríem com a rivals, com ximples, com envejosos o com inferiors, sinó que realment entendríem quins són els ideals i valors d’aquesta persona que ens parla. Això és el que realment li vaig ensenyar a les meves filles, a EMPATITZAR, i espero i desitjo que les meves paraules us hagin posat una mica de llum en aquest túnel funest que ens porta al consumisme atroç de la societat que hem de viure en aquests dies.

URBANITZACIONS, LES GRAN OBLIDADES

L

es urbanitzacions d’arreu estan patint des de

fa molts anys les conseqüències d’una Admi-

nistració local que sempre les ha tingut com quelcom no prioritari en la gestió municipal. Això ha fet que si bé els propietaris de parcel·les paguen religiosament el IBI i resta de tributs municipals com qualsevol altre veí del municipi, no reben en canvi els mateixos serveis que la resta de veïns que viuen dins del nucli urbà de la població.

En pitjor situació es troben aquelles altres urbanitzacions que, buscant una solució definitiva varen endegar els processos urbanístics de recepció definitiva dels ajuntaments per tal de consolidar els seus serveis, i en canvi ara es troben en un estat de abandonament i mancades de serveis bàsics per falta de capacitat econòmica i de gestió del mateix Ajuntament que les va recepcionar. Encara que resulti una paradoxa, les úniques urbanitzacions que es troben en un estat acceptable i amb tots els seus serveis, son aquelles que s’han organitzat sota el paraigües legal de les Entitats Urbanístiques Col·laboradores de Conservació i Manteniment que neixen com a ens transitoris amb l’objectiu de dur a terme aquelles tasques de conservació i manteniment dels seus serveis bàsics mentre no es produeixi la recepció definitiva per part dels Ajuntaments.

La realitat és que aquestes Entitats s’han convertit en el verdader motor de les urbanitzacions i gràcies a elles i als seus membres – Juntes Directives- han perdurat fins a dia d’avui havent fet moltes d’elles més del que els hi pertocava.

La conclusió és molt clara; la majoria de les urbanitzacions estan millor gestionades per les seves Entitats Urbanístiques de Conservació i Manteniment que quan cauen en mans dels Ajuntaments un cop conclòs el procés de recepció urbanística. Per tant, que ningú s’equivoqui. Vista la conjuntura actual, el futur de les urbanitzacions passa perquè un cop siguin recepcionades – no oblidem que el Ordenament Jurídic actual obliga als Ajuntaments a recepcionar-les-, i d’acord de la Llei de Propietat Horitzontal que preveu els complexos urbanístics, es constitueixin verdaderes Comunitats de Propietaris dintre de les urbanitzacions que regulin l’ús i gaudiment dels serveis entre els propietaris i en garanteixin el seu manteniment mitjançant el pagament de quotes a la comunitat de tal manera que les Juntes de Conservació passaran a convertir-se en Juntes de Comunitats de Propietaris.

Francesc Rebled Responsable Relacions Supramunicipals EMP

Aquesta és la única solució que es preveu per tal de garantir als propietaris de parcel·les i edificacions de les urbanitzacions uns serveis de qualitat donada la impossibilitat dels Ajuntaments a assumir-ne la responsabilitat. Altre cosa serà analitzar de quina manera els Ajuntaments haurien de compensar als veïns de les urbanitzacions aquest dèficit. D’entrada haurien de retornar a les futures Comunitats de Propietaris una part dels IBIS que reben dels veïns de les urbanitzacions. Només així podrem parlar de solidaritat municipal.

P U N T S D E V I S TA

Francesc Rebled

11

L AVI MINGO

un conte d’Àngel Sala

A les primeries dels anys trenta del segle passat, va arribar a Santa Cristina un matrimoni nouvingut, procedent del gironès rural i es van afincar a una masia adjacent a Solius, a l’ indret del conegut paratge dels Molinets, camí de San Baldiri anomenada “Can Mingo”, nom que prové de la casa pairal dels seus originaris a l’Occitània.

El matrimoni, amb quatre filles, ben aviat fou notori pel seu tarannà humil i singular. Ella, l’esposa, físicament menuda, discreta, senzilla i de pellatge fi, ja de petita havia estat escollida pels seus senyors, a qui va servir com a criada fins a l’esposori. Era la personificació de la bondat. El seu marit, l’avi Mingo, al poc de romandre al poble esdevingué popular per algunes de les seves rareses. També era menut, lletjot i molt magre. Caminava guerxo i una mica corbat, detall molt habitual a la pagesia de la època.

Ell deia que no era devot segons confessava a qui tenia confiança: “sóc un fervent complidor dels preceptes de l’església, però no per creença sinó per obediència”.

Freqüentava sovint les tabernes del poble com a lloc de referència i punt de trobada. Molt poques vegades s’embriagava. S’excusava que no portava cèntims al cim, però no refusava un got de vi quan el convidaven.

Responia als contertulis de sobre el perquè només tenia filles: “ jo prou que sembro cigrons, però mireu!

Neixen mongetes...! “ Una de les anècdotes que més van transcendir de l’avi Mingo va succeir a finals dels anys 50, quan encara el mot turisme era un embrió a la Costa Brava i durant els mesos d’estiu els dissabtes a la tarda arribaven els habituals estiuejants de s’Agaró de caps de setmana, majoritàriament fabricants de Terrassa i Sabadell, matrimonis joves amb diners i automòbils flamants d’importació. Dic arribar perquè molts havien après a la moda de parar-se a can Barnés a berenar el típic pa amb tomàquet, abundant pernil, peltrucs, amanides i generosos porrons. Van durar anys aquelles tardes que eren el gran atractiu de tota la gent del poble. Naturalment, no hi faltava mai l’avi Mingo. Passava llargues estones contemplant els automòbils i sermonejant tot sol i fent-se un típic pels propis estiuejants. Fins que un d’aquests dissabtes, ja al capvespre, se li va apropar una jove i atractiva propietària d’un dels vehicles més bonics i amb un somriure altiu va encetar una conversa: - Què li agradaria aquest auto?

- No, senyoreta, no en faria res.

- Com què no? Podria anar a passeig amb la seva senyora, el tindria per anar i venir de casa seva..

En aquest punt la gent se’ls havia apropat.

- Ui! La meva casa és molt lluny. És cap aquests indrets de la muntanya...

- I ara ha d’anar caminant tan lluny, de nits i solet? Valga’m déu! I no té por dels llops?

- Senyoreta.. miri. Els llops d’avui en dia quasi tots van amb auto i a casa no s’hi acosten...

Ja força vell , a l’avi Mingo se li va acudir un matí penjar-se amb un filferro lligat a una biga del seu dormitori. Però, com que amb les puntes dels peus tocava sobre el llit, amb crits i esglais, la família el va lliurar a temps d’una agonia cruel.

A les acaballes de la seva vida va sofrir un calvari amb els promotors del que més tard va ser l’actual Club de Golf Costa Brava, entestat en comprar-li la finca. El seu últim sospir diuen que fou: “ ai Santa Cristina, verge i màrtir, quanta hipocresia et venera...”.

Col·lecció d’Àngel Sala, adaptat per la revista Llum.

A LT R E S T E M P S . . .

. . . A LT R E S PA R L E S OLAF ANDRESEN

Nacido en Viena, Austria (1941) Dos hijos y tres nietos Consultor y Jubilado Reside en Sta. Cristina d’Aro desde 2003

What persuaded you to retire to Santa Cristina d´Aro? Santa Cristina was an unknown place for us but we found a very nice place in Roca de Malvet and we decided to move there. We liked the idea of living in Catalonia and Santa Cristina offered us all the things we were looking for – peace and quiet, the countryside, the sea and close proximity to Barcelona.

Se nos giran los planes, todo estaba previsto para entrevistar a Olaf la primera semana de Diciembre, el cierre de la edición se nos echa encima y nuestro residente invitado para esta sección ha tenido que viajar a Alemania. Logramos localizarlo en “Rosenheim”, al sur del país, decidimos no variar nuestro programa. Lo entrevistaremos por videoconferencia con la dificultad añadida de lograr entendernos usando tres idiomas, el catalán, el castellano y el inglés.

Olaf es uno de los casi doscientos cincuenta residentes comunitarios que ha escogido nuestro municipio para vivir, nos interesa saber qué le atrajo de Santa Cristina d’Aro y cómo se siente después de nueve años entre nosotros.

Olaf conoció Santa Cristina en 1999 y le enamoró. En 2003 construyó una casita para retirarse en Roca de Malvet, donde convive desde entonces con Brigitte Loosen, de nacionalidad Alemana.

Tras varios cortes de transmisión en la videoconferencia logramos finalizar nuestra entrevista, despedir a Olaf, agradecerle el tiempo que nos ha dedicado y animarle a continuar trabajando para mejorar la calidad de vida de sus conciudadanos.

Conocernos mejor significa convivir mejor, a través de esta ventana y a lo largo del año, iremos entrevistando a residentes extranjeros de Santa Cristina d’Aro, sea cual sea su procedencia, cultura o religión.

Do you think that the foreign community gets involved in the social and cultural life of Santa Cristina d’Aro? What do you think could be done to improve this?

People from many cultures, religions and languages, and with several nationalities, live side by side in Santa Cristina and although that is without doubt rewarding, at the same time it can cause real loneliness. The locals have practically no involvement with each other, and likewise neither do they with other residents.

We should start by getting to know each other better. A good idea would be to organize, at least once per year, a social event for foreigners. That way it would push us to participate in and bring us out into society. Sharing other languages, as well as Catalan, would be a good communication tool for our particular group.

You have explained to us that along with other neighbors you are thinking of starting a Santa Cristina d´Aro Residents Association. How far along is this initiative? What is the main goal?

So far it is just an idea born according to the needs of our community and with three main aims: To represent our group within the Local Administration and other such institutions; to organize socio-cultural activities; and share and exchange experiences with people from different countries. In March we plan to organize a briefing session with our neighbors to mark the foundation of this Association. So, you see, at the moment it is just an idea.

Marina Serrano Tesler

13

AMB GUST A.....

D

ebo comenzar por el principio, soy Felisa Molina. Desearía que esta sección

fuera participativa, que nos llamáseis para ir a vuestros hogares o restaurantes a preparar vuestras recetas y así poder aprender y pasar un rato divertido todos juntos. Para el deleite de todo lector vuestras recetas serán publicadas en nuestra revista Llum.

Es fácil crear una comida en tu casa, una receta de la abuela o de la madre, fáciles de preparar y un verdadero placer para el paladar. Es ahí donde todavía se encuentra el tipo de cocina con el que sueña la mayoría de nosotros en nuestros hogares y restaurantes del pueblo.

En mi vida de cocinera, siempre he aprendido que cada día surge algo nuevo. A decir verdad y con vuestra ayuda, hay muchas cosas que yo misma estoy deseando probar.

Mi propósito es que os resulte tan divertido como a mí.

Felisa Molina

UNA MICA DE CADASCÚ SIGNIFICA MOLT Fes-te simpatitzant!

info@emp.cat

www.emp.cat

www.facebook.com/Emprenedors-persanta-cristina

http://emprenedorspersantacristina. blogspot.com

LA EDICIÓ IMPRESA DE LLUM, GRATUÏTA AL TEU QUIOSC DE SANTA CRISTINA

Subscriu-te on-line i rebràs la revista al teu e-mail! administracio@revistallum.org

Edita: Emprenedors per Santa Cristina, NIF G-54101547 Directora: Marina Serrano (directora@revistallum.org) Directora d’Art: Judit Abellí (art@revistallum.org) Cap de maquetació: Estela Pastor (grafica@revistallum.org) Col·laboradors: Felisa Molina, Malu Gil Fotografia de portada: Estela Pastor Il·lustracions: Laura Bassó Redacció i Administració: Bell-Lloc 4, 17246 Sta. Cristina d’Aro (administracio@revistallum.org) Impressió: Balmes Print SA CIF A-61480059 Data publicació: Gener 2012 Propera publicació: Abril 2012 Dipòsit legal:

www.revistallum.org

15

The Son of Men, 1964 René Magritte Agraïments: Edgar Regincós, Joan Mont, Paquita Vendrell, Àngel Saleta, Alex Fernández, Marc García, Jorge Ruiz, Francesc Rebled, Félix González, Tony Ceballos, Olaf Andresen, Laura Bassó, Laura Bueno, Salvador Sabater, Carles Bassó i a totes aquelles persones que ens heu animat a tirar endavant.

Amb el suport de: EMPRENEDORS PER SANTA CRISTINA – Plataforma Ciutadana