Revista Llum nº4

LLUM NÚMERO 4 TARDOR 2012

JOSE MANUEL LARA Presidente del Grupo Planeta y Antena 3

PRIMERA PARTE: SANTA CRISTINA, CATALUNYA Y ESPAÑA ¿Que haría usted si fuera alcalde?

Por Miguel Bas Corresponsal de prensa internacional

GUILLERMO ALTADILL “350.000 milles navegades en competició”

JOSEP COSTA

Fotografia Salvador Sabater

“L’ánima de l’hostal Barnés”

EMPRENEDORS per Santa Cristina - Plataforma Ciutadana

EDITORIAL

A

lguns pensen que només en la fe hi ha la salvació.

Per els que ja l’hem perdut només ens queda el sentit de l’humor.

El sentit de l’humor és el que ens fa diferents dels altres essers vius que poblen aquest planeta. La capacitat, de vegades malsana, de riure dels altres i la, sempre sana, de riure de nosaltres mateixos. És la vàlvula que es destapa en el moment en que la pressió a l’olla es fa irresistible i sembla a punt d’esclatar.

Afrontem tots els problemes que hem d’afrontar en la vida amb la major dosi possible de sentit de l’humor. El riure i el somriure són alliberadors. Desconfiem de les persones sense sentit de l’humor. Només qui no pretén ser transcendent pot arribar a ser-ho de veritat.

EDITA: EMPRENEDORS PER SANTA CRISTINA NIF G-54101547 Director Executiu: Julio Rico Cap de Redaccio: Malu Gil Directora d’Art: Carolina Amell Línea editorial: Carles Bassó Il·lustracions: Olga Sala Fotografia: Salvador Sabater, Mikel Gomis Community Manager: 2011 malu productions Ha col.laborat : Judith Abelli Redactors: Gerard Bussot Edu Vancells Olga Sala Salvador Ribot Felisa Molina José Vives-Rego Redacció i Administració: Bell-Lloc 4, 17246 Sta. Cristina d’Aro Tel. 972 83 52 12 (administracio@revistallum.org) Publicitat: Bell-Lloc 4, 17246 Sta. Cristina d’Aro Tel. 972 83 52 12 (administracio@revistallum.org) Impressió: Balmes Print SA CIF A-61480059 Data publicació: Octubre 2012 Propera publicació: Gener 2013 Dipòsit legal: B-2137-2012

Estic convençut (tot i que no tinc dades contrastades a aquest efecte) que el sentit de l’humor ha resistit històricament tant les tortures de la inquisició, les trinxeres de la cruenta primera guerra mundial, la guerra civil espanyola, la repressió del franquisme, el appart-heid, l’esclavitut i els camps de concentració i extermini del feixisme i fins i tot les malalties més cruels i doloroses.

El somriure és el que ens uneix a la divinitat.

Desconfiem de les religions on els seus déus i els representants a la terra no tinguin sentit de l’humor.

Desconfiem dels règims polítics i els seus representants incapaços de somriure.

Religiosos, polítics, banquers i grans empresaris semblen haver perdut el sentit de l’humor.

No el perdem nosaltres. És l’única arma corrosiva que tenim i que no ens poden arrabassar.

Recordem que el sentit de l’humor, que provoca en nosaltres i en els altres el riure o el somriure, ni tan sols desapareix després de morir, com va demostrar Grouxo Marx fent inscriure a la seva làpida mortuòria “Senyora, disculpi que no m’aixequi”.

No perdem la ganes de somriure i donem les gràcies als que ens regalen o ens provoquen un somriure.

Carlos Bassó

JosÊ Manuel Lara entrevistado en Santa Cristina D’Aro el dia 4 de Agosto en exclusiva para Revista Llum

PROTAGONISTA

JOSE MANUEL LARA José Manuel Lara, presidente del Grupo Planeta y Antena 3, Vicepresidente del Banco Sabadell. Creu de Sant Jordi i Medalla al Mérito en las Bellas Artes.

PRIMERA PARTE: SANTA CRISTINA, CATALUNYA Y ESPAÑA Un periodista siempre tiene una lista de personajes que le gustaría entrevistar.

Ocupado de política internacional y radicado por trabajo en el extranjero, nunca creí que podría hablar con él.

Inesperadamente, “Llum”, y Santa Cristina d’Aro lo hicieron posible.

M.B. La situación de Santa Cristina refleja lo que está ocurriendo en el país. ¿Si de repente asumiera la alcaldía, qué es lo primero que haría?

J.M.L. Dimitir. Hay un gran problema que hemos de resolver entre todos. Como mínimo en varios temas hemos de dar prioridad al interés común sobre el interés electoralista. En toda Europa hay una situación complicadísima. Pero estamos viendo que la Señora Merkel está más preocupada por sus elecciones en 2013 que por el euro.

M.B. En España llevamos bastantes años viendo que la gente vota más en contra del pasado que por el futuro. En estas elecciones han votado contra el PSOE, y en las anteriores votaron contra el PP. ¿Se debe a la falta de proyectos políticos o se ha perdido el interés precisamente por la política?

J.M.L. Creo que en el momento de constituirse la nueva España de la democracia dos temas no se resolvieron bien. Uno es el equilibrio de las formas de Estado. La Constitución ofrecía dos vías para la formación de las autonomías. La primera abría camino a comunidades menos políticas y más administrativas, mientras que la otra apuntalaba diferencias como los derechos históricos, problemas culturales, lingüísticos. El PSOE promovió incluso un referéndum en Andalucía para exigir estar en la segunda vía y no ser una autonomía de segunda. Ganaron ese referéndum. Entonces, Manuel Clavero Arévalo, ministro de Administraciones territoriales de Adolfo Suárez, dijo una frase que quedaría ahí en el aire: “si es así, café para todos”.

y lo que se llega a hacer por el control del aparato es tremendo porque el que tiene el aparato tiene los establos para dar de comer y tiene el ganado fiel de cada establo. Entonces resulta que al final (el aparato) se decide con participaciones electorales del 60 y tantos por ciento de los militantes, y al final (en las elecciones generales) es un 15 por ciento el que decide realmente. Y este 15 por ciento es influenciable por hechos cuanto más llamativos mejor. No olvidemos el ejemplo de lo que pasó entre el 11 y el 14 de marzo (de 2004).

Otro ejemplo de cómo se influye en los votantes es ahora la prima de riesgo. Ves a cualquier ciudadano y te empieza a hablar de la prima de riesgo. Me hace gracia porque el otro día, saliendo de la comisión delegada del Banco de Sabadell, donde creo que sabemos un poco más sobre primas de riesgo que la media del país, me encuentro que mi chófer, mi escolta y el taxista me hablan de este tema como si fuera el tema diario para ellos. Y no pueden saber bien de qué están hablando. Es muy fácil arrastrar electoralmente con criterios partidistas a ese 15 por ciento con los grandes hechos y hemos tenido la mala suerte de dos grandes hechos últimamente. En el 2004 nos pasó lo que nos pasó, y en el 2011, la mayor crisis que nunca ha conocido madre.

También hemos consolidado un sistema de protección de partidos exagerado, la partidocracia, que nos ha llevado, por ejemplo, a que aquí en Santa Cristina difícilmente CIU y PSC pueden bajar de tres concejales.

M.B. Con la que está cayendo ahora con la crisis, uno de los debates en Europa es entre los que defienden una federalización de la UE y los que ven que la salida de la crisis está en una mayor autonomía para cada Estado. También hay opiniones que dicen que la pérdida de la soberanía de los Estados a favor de Europa debe ser compensada con una mayor autonomía de las regiones.

J.S.M. La idea de la mayoría no es esa. Al contrario, habría que simplificar brutalmente las estructuras locales e irse hacia ayuntamientos más grandes.

A nivel de Estado sabemos que lo mínimo que tienen asegurado PP y PSOE son 120 diputados. Y son 240 diputados de un total de 350, y por tanto decide las elecciones un tercio del país. Los otros dos tercios ya están ahí con su voto fiel, voto prisionero.

Cuando hay elecciones a los aparatos locales de los partidos las presiones por el control son brutales. Yo he vivido elecciones de unos y otros

M.B. Es decir, aquí en vez del Ayuntamiento de Santa Cristina, Castell d’Aro, Sant Feliu… un Ayuntamiento para todo ?

J.S.M. Yo fusionaría Palamós, Playa d’aro, Sta.Cristina d’Aro, Calonge, Palafrugell, Sant Feliu. Y me iría a un municipio de 60.000 habitantes.

No tiene sentido montar una biblioteca de lujo en un municipio de 5.000 habitantes sólo para Santa Cristina, y al lado, un Pabellón depor-

LLUM

pág. 1

PROTAGONISTA

tivo. Montemos la Biblioteca en Santa Cristina y el Pabellón en Castell d’Aro. Si las distancias aquí no son distancias.

Recuerdo un reportaje que dimos en Antena 3 de un pueblo que se llama La Muela, con 5.000 habitantes. Tiene una deuda 25 millones de euros y presupuesto de 13 años para pagar esa deuda. Eso sí, tres museos, ahora cerrados porque no hay para pagar, Pabellón deportivo cerrado, instalaciones deportivas al aire libre, Biblioteca... ¿Podemos pagar todo eso para cada 5.000 españoles? Estamos locos.

Respetemos dos cosas básicas. La cultura y la proximidad del ciudadano deben estar descentralizadas. Yo quiero para mi pueblo una autonomía absoluta para manejar los servicios de proximidad, pero sobre este límite centralicemos todos los servicios que podamos. Hemos de centralizar las cuestiones que producen costos y no dan personalidad cultural.

M.B. Cómo cree que debe desarrollarse Santa Cristina, qué futuro tiene. En qué dirección cree que debe ir este pequeño municipio que tuvo un inicio bastante aceptable en los años 70-80, con un crecimiento con el que llegó a ser un punto de referencia.

J.M.L. Considero que hay una condición necesaria e imprescindible y es que queramos todos lo mismo. Y hoy no parece que estemos mucho en esa posición. A mí me ha costado saber qué quiere la gente.

Visto lo visto, Santa Cristina es para un turismo de alto nivel. Este es el modelo. Yo vine a este pueblo por un tema de puro marketing. Llega un momento en que mis hijos se empiezan a casar y yo los quiero cerca pero no dentro de casa. Así de simple. Empecé a buscar un sitio que tuviera ciertas características, en mi caso cerca de Barcelona, a un máximo de una hora. En segundo lugar, cerca de la vida agitada, léase Playa de Aro, pero no metido allí. También cerca de la vida social, de la gente del Empordá, pero no metido ahí. Busco un lugar con unos servicios que funcionen bien. Además, toda la familia y amigos tenían y tienen casas en Romanyá y yo he venido mucho a casa de mi tío Ramón. Romanyà es Santa Cristina. Pero después de hacer todo un estudio técnico me salía que el sitio ideal para lo que yo quería era el núcleo de Santa Cristina. Yo no jugaba a golf, pero mi hija si. Restauración de máximo nivel en Catalunya. Puertos deportivos, cinco a menos de un cuarto de hora. Dos aeropuertos a menos de una hora, Barcelona y Gerona. Lo tiene todo. ¿Qué más puedes pedir ? Un Esclat a dos minutos, Mercadona que funciona bien, etcétera.

No podemos pensar en un pueblo industrial. Tenemos que buscar cosas que den calidad de vida. Habría que sentar a las personas de este pueblo que tienen cosas y ver qué se puede hacer juntos. Al golf, a la hípica, a los restaurantes de la zona que dan prestigio, a los comercios. Sentar a esas personas que se supone que tienen ideas y hacer un plan de desarrollo. Yo no veo otro camino.

Lo que realmente es importante, a nivel político, es que gobierne la lista más votada. Pero que gobierne alguien, aunque lo haga mal. Hay que hacerlo muy mal para hacerlo peor que estos batiburrillos que hay ahora, donde no se puede hacer nada porque no gobierna nadie.

Corresponsal de prensa internacional

Miguel Bas

SEGUNDA PARTE: CRISIS Y EUROPA Continuarà la entrevista en el pròxim número de revista LLUM

“Europa paga con esta crisis las consecuencias de la guerra de sistemas político-económicos del siglo XX”

PROTAGONISTA

pàg. 2

LLUM

GUILLERMO ALTADILL 350.000 Milles navegades en competició Nascut a Barcelona a l’any 62 i de ben petit, amb 6 anys, el seu pare el portava al seu vaixell al Reial Club Marítim de Barcelona, deia que no li agradava el mar, pro l’envaïa la curiositat de com seria això de navegar i competir. Un dia varen projectar al Club una pel·lícula de la volta al mon “ Whitbread Round the World Race” i va prendre una decisió, sense cap mena de dubte: a això em vull dedicar i deixo els estudis.

“Després de veure el film “Whitbread Round the World Race”, Altadill decideix dedicar-se en cos i ánima a la navegació transoceànica” A principis dels 80’ era molt mes senzill prendre la decisió que fer-la realitat, consells familiars de que no es podria viure de la vela, que calia estudiar.... Tot i aquests consells, aquell moment va ser el començament d’una llegenda.

“Olimpíada de Seul i quatre olimpíades mes com entrenador amb medalla d’or (Atlanta 1996)” Nou voltes al mon, disset travesses a l’Atlàntic, 350.000 milles navegades en competició, olimpíada de Seul, quatre olimpíades mes com entrenador amb medalla d’or inclosa (Atlanta 1996), Copa América al 2007 amb el “Team Germany”, Record de la volta al mon sense escales al 2001 amb el Club Med amb 62 dies, mes tard, al 2004, 58 dies, 9 hores, 36 minuts i 42 segons amb el Cheyenne, rècord de velocitat en 24 hores al Fortuna al 1989 i al 2001 el recupera amb el Club Med (655,2 milles).

LLUM

pàg. 3

MOU-TE

L’ENTREVISTA Tinc el plaer de trobar-me amb en Guillermo Altadill a Santa Cristina d’Aro, d’on és veí d’ençà ja fa uns anys. Altadill és un referent del món de la vela transoceànica; i en aquesta entrevista desitjo m’expliqui la seva trajectòria, anècdotes i plans de futur.

S.R. Quina relació te amb Santa Cristina d’Aro?.

G.A. Desprès dels Jocs Olimpics de Barcelona del 92 vaig venir a Santa Cristina per parlar amb Javier Visiers (Vivia a la Urb. Golf) sobre el projecte de la volta al mon del Fortuna ja que era el dissenyador i director del projecte, desprès de varies reunions vaig venir a Santa Cristina i em va agradar el lloc i com que buscava casa prop de Barcelona vaig decidir instal·lar-me.

S.R. Com coneixedor del nostre poble, quina creu que te que ser la línea que tenim que seguir per trobar la nostre identitat?

G.A. A tots els pobles d’aquest país s’ha perdut l’ identitat per culpa de l’especulació d’Ajuntaments que s’han focalitzat només en el tema immobiliari, s’ha perdut l’aspecte cultural i esportiu que tenien molts de pobles.

“Esperem que aviat es pugui tenir una estructura turística i hotelera, com altres llocs, per poder promocionar Santa Cristina d’Aro” El que tindríem que fer a SC es tornar a recollir la part cultural com esportiva, sobre tot aquesta darrera ja que geogràficament estem en un lloc privilegiat, estem en una vall, al costat del mar i si agaféssim l’exemple de França o els Estats Units que fan una base per l’esport com senderisme, moutain bike, vela, orientació, turisme i aventura, pro ara pot ser es una mica tard ja que s’han posat per davant les requalificacions a les possibilitats de promoció local, esperem que aviat es pugui tenir una estructura turística i hotelera, com altres llocs, per poder promocionar aquest producte emès de l’afegit de la part cultural com el Carrilet, el Museu de la Màgia i monuments megalítics.

MOU-TE

S.R. Vostè es una persona molt solidaria i va col·laborar amb el Club Matxacuca del nostre poble per recollir fons per Intermon-Oxfam oferint un xubasquero per subhastar. Quina historia te aquesta peça de roba?

G.A. Tots els vestits d’aigua de totes les voltes al mon els guardo, aquest era un d’ells ja que aquesta peça es la mes important, es la que et protegeix, es el teu millor amic. Sempre m’ha interessat col· laborar en accions solidaries.

S.R. Quan està a Santa Cristina que fa per estar en forma?. Avui he vist que el windsurf es una d’elles.

G.A. Intento posar-me en forma i a la vegada divertir-me en diferents esports i que a la vegada son els que es tindria que fer per fomentar el poble com es mountain-bike, marxa de muntanya, una mica de motocròs quan amb deixa la policia i com que tot això ho tenim al costat de casa es el motiu per que amb vaig quedar-me aquí.

S.R. Ha escrit “Aventureros del Mar” on ens parla de pirates, corsaris i filisteus. Quina similitud tenen aquests personatges en aquesta situació econòmica tan complicada que ens ha tocat viure?

G.A. Que abans eren uns pocs que es guanyaven la vida de la pirateria, no deixaven de ser delinqüents que s’han mitificat, i la diferència amb ara es que n’hi ha molt pocs que no ho siguin. Fa molts anys el capital va acabar amb la pirateria i ara els politics han decidit tot el contrari, els han fomentat, preferia als de abans, eren mes sanguinaris però mes honestos.

l’hàbit de aixecar-te a mixta nit treballà unes hores i tornar a dormir, lo que representa un desfasament horari que et queda crònic, la noció de descansar per la nit i tindre activitat de dia es trastoca.

S.R. Al llibre d’un altre gran mariner, Jose Luis Ugarte (Vendee Globe 93’) explica anècdotes de situacions força irreals quan arriba a terra després d’estar mesos al mar. Expliqui’ns?

G.A. En regates de volta el mon et canvia molt el ritme de vida i quan arribes, al contrari del que pensa la gent que seria anar a menjar un bon filet, no pots fer-ho ja que ni el teu cos ni les mandíbules t’ho permeten. El que costa mes es agafar el ritme de dormir i durant anys et queda

S.R. L’ higiene i el menjar encara son un escull en la navegació moderna?

G.A. El tema de l’ higiene es igual o pitjor que en els antics navegants, en un vaixell de regates no hi ha lloc i l’aigua es per veure, pots estar quatre o cinc setmanes sense dutxar-te. El menjar va millorant ja que cada dia es fan millors liofilitzats. Tot i que la vestimenta ha millorat molt no s’ha arribat a que no et mullis.

Els vaixells actuals van cada cop mes ràpids, quasi per sota aigua,

i inclús amb el Gore-tex t’entra aigua , dorms i te aixeques mullat, la pell et passa factura en forma de petites infecciones que l’aigua salada y la humitat agreugen.

S.R. Explica que un cop al Cheyene se li va cremar el menjar i li va dir a la tripulació “Tinc una noticia bona i un altre de dolenta, la dolenta es que s’ha cremat el menjar, la bona es que no n’hi ha per tothom”. De veritat es tan optimista?

G.A. En un vaixell sempre has de ser optimista ja que sempre te’n passa una darrera d’altra. Tens que fer moltes reparacions i has d’autoconvencer-te de que tot va be i inclús en riure’t de tu mateix, de que no pot passar res pitjor, normalment t’equivoques.

pàg. 4

LLUM

Altadill al Barcelona World Race 2007

“En un vaixell sempre has de ser optimista ja que sempre te’n passa una darrera d’altra. “ S.R. Com ho fa per aconseguir patrocinadors?. Fan falta molts de quartos per els seus projectes.

G.A. Convèncer al patrocinador que no es merament una inversió de màrqueting o d’imatge, la vela és un esport en el qual dones uns valors que d’altres esports no tenen a vegades . Es un esport verd, d’equip, contacte amb la naturalesa i tecnològic 100% i amb una dosis d’aventura i viatge a lo desconegut i llunyà. Això es el que li has de vendre i quan ho entenen, s’hi fiquen.

LLUM

pàg. 5

S.R. A França quan arriba una regata com la Vendee Globe hi ha centenars de milers d’espectadors. Al nostre país es igual?.

G.A. A França la vela es un fenomen nacional, un esport de “masas”, una sortida de la Vendee amb mig milió de persones es impensable al nostre país.

“la vela és un esport en el qual dones uns valors que d’altres esports no tenen, això és el que li has de vendre als patrocinadors” S.R. Parlem d’olimpíades. En la darrera de Londres vostè ha col· laborat amb l’equip de Nova Zelanda. Com ha anat?

G.A. Han quedat cinquens, sempre es millor quedar dels tres primers. De fet varen començar el darrer any a entrenar de veritat i no ha estat un mal resultat.

S.R. La saga Altadill segueix amb el seu fill Willy que el 2011 va fer la seva primera Fastnet amb el Leopard. Com segueix la seva carrera?

G.A. Jo sempre he intentat que el meu fill li agradi la vela, no li he imposat mai, ara hi està ficat al 100% i viu a Anglaterra. L’intento ajudar i de vegades fem regates junts pro ell fa la seva trajectòria que passa per fer primer mini i vela olímpica i ja arribarà l’oceànica. Quan faig alguna regata i tinc que menester algú de les seves característiques l’agafo per que

es bo. En varies regates internacionals em varen contractar com tàctic i el vaig agafar d’estrateg dons per que ens comuniquem molt be i ell sap l’ informació que tinc que menester i jo la seva, ara s’aprèn mes ràpid i combina’n la joventut amb l’experiència dona bons resultats.

S.R. Quins reptes tens a la calaixera. Pot ser la Vendee Globe?

G.A. El que ara estic buscant fer un altre cop la Barcelona World Race 2014 i acabar una mica el cercle de regates oceàniques, pro m’agradaria fer la pròxima Vendee Globe.

Salvador Ribot

MOU-TE

BLOGGERS

http://maluproductions.blogspot.com.es

http://unocellforadelagabia.blogspot.com.es

MALU GIL

EDU VANCELLS

Un “hurra” por las HORMIGAS

Festa Major 2012

Si os he decir la verdad, no tengo demasiada simpatía hacia este trabajador animalito, pero hoy me he levantado dispuesta a reconciliarme con esta minúscula y a la vez gran especie animal.

Un cop acabat l’estiu, crec que als cristinencs a tots aquells que portem Santa Cristina al cor ens toca reflexionar sobre el canvi d’ubicació de l’escenari central de la festa major i tot el que això ha implicat.

He investigado y he concluido que: Las hormigas viven en comunidad. Son trabajadoras, cooperadoras, pacientes y perseverantes. Son capaces de llevar una hoja durante kilómetros y kilómetros y kilómetros para ayudar a su comunidad, si es necesario. Trabajan con un fin común, nunca anteponen su propio beneficio al de la comunidad y no se dan por vencidas fácilmente. Si las hormigas fueran personas, serían las más exitosas.

Cal recordar que a la fi de l’anterior festa major l’ajuntament encapçalada per Josep LLensa va sotmetre a consulta mitjançant la xarxa la proposta de modificar l’ ubicació de la festa municipal i tot i que una gran majoria de cristinencs van votar-hi en contra, aquest any sense fer cas de la veu del poble l’equip de govern a destruït un punt d’unió festiu.

Ellas tienen una fascinante filosofía.

Las hormigas nunca se rinden. Si ellas se han propuesto ir hacia un sitio y tratamos de detenerlas, buscarán otro camino. Perseverantes.

Las hormigas piensan en el invierno durante todo el verano. Esta es una perspectiva importante. Porque es importante ser realistas.

Las hormigas piensan en el verano todo el invierno, esto también es muy importante. Durante el invierno, las hormigas se dicen a si mismas “esto no puede durar mucho; pronto podremos salir afuera”. Y el primer día cálido, las hormigas salen de su nido. Si vuelve a hacer frío de nuevo, ellas regresan a su nido, eso sí, un poco cabizbajas para salir nuevamente victoriosas el primer día cálido. Incansables trabajadoras.

Siempre a punto.

Enguany la festa a perdut des de el meu punt de vista l’ambient que és respirava en anys anteriors, quan tot l’ambient es localitzava entre la plaça del mercat i la de l’antic ajuntament. Aquest any inclús han desaparegut els xiringuitos de les associacions cristinenques que intentaven guanyar quatre duros per poder tirar endavant. Només s’ha concedit una llicència al CREC per obrir una barraca i sembla que sota pressió.

En fi com en totes les decisions de l’alcalde del municipi en aquesta tampoc hi manca la foscor.

Cristinencs i Cristinenques Santa Cristina s’apaga…

Y aquí les presento la última parte de la filosofía de las hormigas. ¿Cuanto es capaz de almacenar una hormiga durante el verano para prepararse para el invierno? Todo lo que ella pueda. Que increíble filosofía, la filosofía de “haz todo lo que puedas”, la de “no dejes para mañana lo que puedas hacer hoy”.

Pongamos en práctica esta filosofía: la de nunca rendirnos, la de mirar siempre hacia adelante, la de cooperar, la de ser siempre positivos y la de “poner toda la carne en el asador”.

A lo mejor conseguimos que las cosas nos funcionen mejor…

LLUM DE CARBURO per Olga Sala

BLOGGERS

pàg. 6

LLUM

CONSISTORI

VIDA POLITICA I DECISIONS PLENARIES “ORDENANCES, PRESSUPOST I REGULACIÓ DEL USOS RELIGIOSOS AL MUNICIPI, SERAN ELS PROTAGONISTES A LA TARDOR POLÍTICA”

Desprès d’un estiu calorós i sec, amb poca activitat política, la tardor promet ser intensa: Ordenances Fiscals,Pressupost 2013 i modificació puntual del POUM per restringir els centres de culte al casc urbà i zones residencial tal com exigeix l’oposició, son les fites que l’Equip de Govern tindrà que tirar endavant.

La vida política d’aquets quatre darrers mesos ha girat entorn el canvi d’emplaçament de la Festa Major en contra de la voluntat de gran part de la ciutadania, el debat obert per EMPRENEDORS dirigit a limitar i regular l’ús religiós al municipi i la problemàtica generada per la llicencia d’obres i activitats concedida per CIU-PP a la Associació Islàmica per a l’obertura d’un centre docent al carrer Josep Trueta que va recollir prop de mil signatures de rebuig.

Ja acabat l’estiu, ha sorprès la renuncia del Tinent d’Alcalde, Jordi Oriol, a continuar fent-se càrrec de la regidoria d’urbanisme i l’aprovació del quart cartipàs municipal en poc mes d’un any de mandat.

LLUM

pàg. 7

CONSISTORI

CRISTINENCS

JOSEP COSTA GATIUS L’Ànima de l’hostal Barnés

“En Josep de “Can Barnés” ha crescut aprenent el negoci familiar. Es considera afortunat perquè li agrada la seva feina, tot i que els dies de festa que dedica a la família són sagrats.

Col·lecciona aigües que té exposades per tot el restaurant, moltes d’elles obsequi de clients (amics) que, quan viatgen pel món, es recorden d’ell.”

la manera com ho feia l’àvia i la meva mare, intento mantenir la tradició. També abans es cuinava amb cuina econòmica, amb carbó, quan s’apagava la cuina et quedaves sense aigua calenta, i ara tot és industrial, amb butà, gasoil…

O.S. Es manté el tracte familiar amb els clients?

J.C. Si que es manté perquè és un bar de poble i tots ens coneixem. És la gent de sempre, tot i que cada vegada n’hi ha menys de gent de sempre .

O.S. Recordes alguna anècdota de quan eres petit que tingués l’Hostal Barnés d’escenari?

J.C. Aquí venia a menjar moltes vegades en Samaranch, deia que era un dels únics llocs on podia menjar les costelles amb les mans perquè era com a casa. Recordo també com es feien els regals dels Reis, aquí es guardaven els caps grossos i feien els sopars. També tinc firmes d’en Quico Pi de la Serra i d’en Raimon, sempre m’han dit que quan vaig néixer van portar un ram de flors.

O.S. Tota la vida a Sta. Cristina i des de 1987 a càrrec de l’Hostal Barnés. De petit ja sabies que seria així?

J.C. Les coses et venen rodades. Mentre estudiava ja venia a treballar els caps de setmana i els estius, quan estava intern en un col·legi. Després et ve rodat, no saps a on anar a treballar, o no tens un ofici, o tota la teva vida ha sigut estar en un hostal o un restaurant. Després va morir el meu pare i més o menys has de tirar endavant el negoci.

O.S. Si no què t’hagués agradat ser?

J.C. No m’ho he plantejat mai, com que sempre he viscut això… Funcionari! com la meva germana, dissabtes i diumenges festa (riu).

CRISTINENCS

“En el menjar he mirat de conservar la manera com ho feia l’àvia i la meva mare, intento mantenir la tradició.”

O.S. Tres generacions a càrrec d’aquest establiment, deuen haver canviat molt les coses d’abans a ara…

J.C. Abans ho portava ben bé la família i ara tot són treballadors. Família ara només la meva dona i jo, i abans hi havien els meus pares, els meus avis, hi havia gent que portava 30 anys aquí treballant. Ara és més un negoci que es porta de manera familiar. El negoci en sí és el mateix. En el menjar he mirat de conservar

O.S. Hi ha hagut algun client de l’Hostal que “no marxés ni amb aigua calenta”?

J.C. Abans hi havia gent que venia a dormir aquí, no tenien a on caure morts per dir-ho d’alguna manera. Hi havia un que anava a fires a Girona i ens portava mantes, i de pagar ben poca cosa. Vivia a la pahissa, no volia anar a cap habitació perquè deia que tota la vida havia viscut allà. Després n’hi havia un altre que havia estat en el desembarcament de Normandia, també va estar temps i temps aquí vivint, i quan per fi, després d’anys sense pagar res, va començar a treballar en una obra va i al segon dia de treballar es mor! Van venir la dona, que portaven temps separats, i la filla a recollir les coses, i no ens van dir res, ni gràcies. Però bé, coses que passen. Després vam tenir un que

pàg. 8

LLUM

es va llençar de l’habitació 13 a baix perquè es sentia ocell! Era un de Girona, sort que és un sol pis i no es va fer res.

O.S. Suposo que sovint es creen vincles de tant tractar amb els clients.

J.C. Molts són més amics que no clients, ja coneixes la seva vida i t’expliquen el que els hi passa. És quasi un confessionari…

O.S. I també has de guardar secret de confessió?

J.C. Casi casi (riu). Alguns et diuen “no ho diguis” perquè et tenen confiança. Ha vingut gent, sobretot abans, que no sabia llegir que em deia “¿José que pone aquí en esta carta?”, i és clar els ajudes. Et tenien un respecte i també una amistat i una confiança. I el que t’expliquen són coses que no es poden dir, encara que a vegades són tonteries.

“Molts són més amics que no clients, ja coneixes la seva vida i t’expliquen el que els hi passa. És quasi un confessionari…”

O.S. En època de crisi la gent va menys a menjar fora i els clients de sempre deixen de venir tant?

J.C. Aquí a l’hora de menjar treballem molt amb menú per treballadors i això és el que no hi ha, s’ha notat molt. Estem al 60% del que es feia. Els clients de sempre del poble van venint, però es van morint els grans i els joves no fan la botifarra a les tardes. Abans hi havia cinc taules de botifarra els dies de cada dia i ara en queden dues. En el futur el negoci ha de canviar, però esperem que el tracte familiar segueixi, que la gent nova vagi entrant en el caliu familiar que hi ha. Tot i això la gent de les habitacions de l’estiu va venint cada any, i molts són de llarga estada, s’hi estan tres setmanes o un mes, i hi estan a gust.

O.S. Has viscut sempre a Santa Cristina d’Aro, com veus el poble actualment?

J.C. El veig molt trist i apagat. Falta vida en aquest poble. La gent se’n va a Platja d’Aro i a Sant Feliu, al mercat, a festes... Te’n vas a Llagostera o a Cassà i tothom col·labora, tothom gaudeix. Aquí s’ha perdut el caliu de poble que hi havia, hi ha poc poble. Recordo que abans hi havia cine, ball, sardanes, havaneres… i tothom sortia. Ara fas una festa i hi ha quatre gats. La gent del poble no s’involucra, no s’implica.

J.C. La mort del meu pare. Va morir molt jove, amb 59 anys acabats de fer. És un punt de suport que perds. I la meva mare i jo vam pensar, i ara què? Vam tirar endavant tots dos, que és el que s’havia de fer. Vam fer els pisos, les habitacions noves, i una cosa porta a una altre.

O.S. Si tornessis a néixer, on t’agradaria que fos?

J.C. Aquí mateix a Santa Cristina! M’agrada, jo no marxaria. Estic content i em sento cristinenc.

O.S. I si només tinguessis un dia de vida què faries?

J.C. Intentaria passar cada minut amb la família.

O.S. La gent que et coneix, com creus que et veu?

J.C. Extrovertit, simpàtic, rialler, amb ganes d’estar amb la gent sempre. Quan estic de vacances trobo a faltar la gent…

O.S. Quan et jubilis ja et veig aquí!

J.C. No se sap mai, però no em trobo amb 70 anys servint taules, tot i que m’agrada molt.

M’agrada estar amb la gent, fer de tot, treballar al bar, al menjador, a la cuina… m’és igual.

Però és cansat. Quan arribo a casa m’estiro i quedo mort.

O.S. Lo bo és que t’agrada fer-ho.

J.C. Si no m’agradés no m’aixecaria del llit ni vindria a treballar. Seria horrorós treballar 15 hores en un lloc que no t’agrada. Ja no tindria el negoci. Jo treballant gaudeixo.

O.S. I l’orgull de poder tirar endavant el negoci familiar.

J.C. És el que diuen: la primera generació el fa, la segona el fa créixer i la tercera el destrossa! (riu). Intentaré mantenir-lo!

“El millor record que tinc és el dia del naixement de la meva filla. Em van caure les llàgrimes.”

O.S. La vida t’ha ensenyat…

J.C. A tenir molta paciència. Abans no en tenia tanta com ara, suposo que després la tornes a perdre. També a saber portar més a la gent, tinc molta psicologia. I a pensar més les coses. Abans quan venia un borratxo de seguida l’agafaves… però també és cert que ara no venen tants borratxos ni gent amb mal geni al bar. Ara la gent és més civilitzada que abans.

Jo recordo haver agafar algú i treure’l a fora a espentes, i ara fa anys que no passa.

O.S. Què vols ser de gran?

J.C. Miraré de no morir-me treballant, perquè és una cosa molt dura, moltes hores. És un negoci molt sacrificat, veus poc la família...Portar un negoci són molts de nervis, molt d’estrès, que el client quedi content, que el treballador estigui a gust, etc. Vull ser un jubilat amb ganes de viure, fer manualitats, viatjar, cuidar un hortet, els animalets que m’agraden…

O.S. I el Barça?

J.C. Aquí només veiem el Barça! A més tenim una pancarta que ho posa: “Hostal Barnés, aquí només mirem el Barça”, perquè quan juga amb el Madrid no et vingui gent de l’altre equip.

O.S. Ha passat?

J.C. Si, ha passat, i hi ha hagut algun petit incident i tot.

O.S. No t’agradaria una quarta generació a Can Barnés?

J.C. Li agrairia que no ho fes, perquè si no m’hauré de quedar!

Ens ensenya la pancarta orgullós, i també la placa commemorativa dels 8 punts que un dels seus clients de sempre va guanyar en la semifinal de la Champions contra el Chelsea, però això és una altre història. “Amb el futbol quan hi ha molta gent omplim els dos menjadors i el bar”, ens diu amb un somriure. Abans de marxar ens mostra la fotografia que té amb en Guardiola, “el vaig estirar de l’orella un dia que va passar per aquí davant i el vaig fer entrar, quan es va haver fet la foto va sortir corrents!”.

Al bar la clientela s’anima a cantar l’himne barcelonista de Can Barnés. Amb els càntics de fons donem les gràcies a en Josep. Aquest cop ha estat ell qui ha explicat com viu el seu dia a dia... També li guardarem el secret.

O.S. El millor record que tens és…

J.C. El dia del naixement de la meva filla. Em van caure les llàgrimes.

Olga Sala fotografía Mikel Gomis

O.S. Fa poc que ets pare…

J.C. És el millor que li pot passar a una persona, el millor que hi ha en el món. Treballes amb més ganes, canvia la teva visió de futur...

Tot i que li agrairia a la meva filla que no seguís el negoci.

O.S. I el pitjor?

LLUM

pàg. 9

En Josep amb la seva filla Ruth a l’hostal Barnés

CRISTINENCS

NOTES D’ECOLOGIA

LA ECOLOGÍA Y EL MEDIO AMBIENTE NO GUSTAN. El medioambiente y la ecología son temas de indudable actualidad y cada vez están más presentes en los medios de comunicación, y en las preocupaciones de ciudadanos, empresarios y políticos. Sin embargo, es todavía frecuente que los problemas ecológicos y del medio ambiente no gusten. Incluso los políticos, que son los primeros responsables de su solución, los evitan o los plantean con muchos rodeos y evasivas. Son temas delicados y molestos debido a que todavía una gran parte de la población considera que son un freno para la economía, que nos complican la vida y hacen peligrar el confort que hasta hoy hemos conocido.

En realidad, los problemas económicos actuales tienen mucho que ver con los precios de la energía, del agua, de las materias primas y también con la gestión de los residuos. Los problemas de la contaminación de las aguas, suelos y aire, el cambio climático y por supuesto los cada vez más frecuentes desastres ecológicos, tiene un coste económico y social enorme.

Además, también son la causa problemas de salud que son difíciles y caros de resolver, como es el caso de ciertas enfermedades respiratorias, algunos tipos de cáncer o algunas enfermedades tóxicas o infecciosas.

los recursos que nosotros hemos despilfarrado y no podrán vivir con el confort que nosotros hemos conocido.

En el caso de Santa Cristina d’Aro, con importante actividad turística, los visitantes lógicamente también consumen agua y energía y producen residuos y basuras, muy a menudo en mayor proporción que los habitantes permanentes de las localidades, contribuyendo de este modo a tensionar un poco más su gestión y haciendo que los servicios e infraestructuras vinculados al turismo aumentan los costes de esos mismos servicios a la población fija.

“En pocas décadas, tendremos problemas sociales, económicos y geopolíticos de máxima gravedad.”

A todo ello, debemos añadir que los recursos naturales van a ser cada vez más caros y más escasos, simplemente porque son limitados y la población de consumidores no deja de aumentar. Pero lo más grave es que si no conseguimos hacer que nuestro modelo socio-económico sea sostenible, en pocas décadas tendremos problemas sociales, económicos y geopolíticos de la máxima gravedad. Y todo ello sin olvidar que nuestros descendientes y las generaciones futuras no tendrán

NOTES D’ECOLOGIA

pàg. 10

LLUM

“5.066 es el censo actual de población residente en Santa Cristina de Aro. En los meses de Julio y Agosto esta cifra se incrementa dos tercios.”

“Según datos del IDESCAT, la porción de población residente más la porción de población estacional en los meses del verano 2010 superó las 8.100 personas. “

En cualquier caso, el balance de la industria turística ha sido positivo hasta la fecha, pero ya se advierten tensiones entre los precios de los servicios turísticos y su rentabilidad.

Ya somos muchos los que creemos que nuestros políticos tendrían que empezar a hablar con más claridad de esos temas, de cuáles son los problemas que se avecinan en los próximos diez años y que medidas deberíamos tomar para evitar los daños económicos y sociales que podemos sufrir a causa del de una mala gestión de nuestro medioambiente.

Es por todo ello, que hemos pensado en tratar esos temas en LLUM.

Un millón de metros cúbicos es aproximadamente el consum anual de agua potable en Santa Cristina.

68% del consumo anual de agua en nuestro municipio se produce entre Abril i Setiembre.

51% es el porcentaje del total de agua consumida en Santa Cristina que emplea el casco urbano.

44.285 m3 es el consumo municipal de agua potable.

Equipo de redacción Revista Llum Fuente: AQUALIA, AJUNTAMENT STA.CRISTINA

LLUM

pàg. 11

NOTES D’ECOLOGIA

En Manel Pereira, al centre amb la granota de feina, a la carrossa Enyorança, a les Festes de Primavera de Palafrugell, el mes de juny de 1982.

(Col·leccióLLUM autor).

FETS I GENT pàg. 12

FETS I GENT

MANEL PEREIRA Origen i exemple pels “carrossaires” dels carnavals cristinencs.

En Manel ja fa uns anys que ens va deixar, però el seu esperit com a carrossaire de Reis i Carnaval l’ha transmès a altres joves que continuen realitzant noves carrosses per a gaudi de tots els cristinencs. Sens dubte, les colles de reis i de carnaval, així com la seva organització, haurien estat molt diferents sense la seva presència en aquestes activitats lúdiques del poble.

En Pereira, a més de tenir bons coneixements de mecànica, soldadura, fusteria i, també molt important, do de gent i comandament per a dur a terme la construcció de carrosses, comptava a més amb un plus extra que cap dels participants que les confeccionàvem teníem: haver estat en la seva joventut carrossaire de les festes de Primavera de Palafrugell, on hi va viure fins casar-se amb la Dolors Rosselló de Solius.

Recordo la sana rivalitat en què es competia, no massa lluny d’encetar-se el primer carnaval de Santa Cristina, entre les colles del rei blanc (que dirigia ell mateix), la del ros (portada per Jordi Casadellà i els germans Fogueras, si no em falla la memòria), i la del negre dels també germans Arbat, aquell desembre-gener de 1981-1982. Sens dubte, aquesta seria la gènesi dels carrossaires del futur carnaval de Santa Cristina, molt especialment entre les colles del rei blanc i rei negre que s’agruparien aquell mateix any de 1982 per formar la colla dels Merlots que tants èxits han donat a la vila.

Fins i tot, va ser ell qui va proposar en una trobada a la cuina de can Roca de la Pujada de l’Església, avui coneguda com a la casa Màgica, on ens reuníem els carrossaires per parlar de carrosses i futurs projectes, el nom de Els Merlots. En Manel Pereira ho va esmentar perquè el germans Arbat, o Merla, com tots els coneixíem, en haver viscut a la masia de can Merla del barri de Salom, definien perfectament la idiosincràsia de la colla: de Merla, doncs, els Merlots.

I amb els seus bons coneixements, afegits a d’altres companys de mecànica, soldadura, tracció, fusteria, disseny i pintura, es va passar de fer estructures rígides a carrosses amb elements en moviment, foc, miralls, etc., malgrat que l’inici de tot, quan encara no se’n parlava de mecànica hidràulica ja l’havia emprat per primera vegada la colla del rei negre, amb una lluna platejada mòbil incorporada al tron del rei Baltasar, l’any 1982.

En Manel va ser una persona que es va integrar a molts moviments esportius i culturals de Santa Cristina. Membre dels Merlots, també ho seria del CREC, amb les seccions de futbol, cinema, i teatre, on participaria durant molts anys com actor als Pastorets cristinencs, a les ordres de Francesc Esteva, primer, i de l’Àngel Sala (Saleta) després. Amb el temps, en Pereira obtindria la plaça de cap de la brigada municipal, i els seus serveis se’n beneficiaria la comunitat cristinenca.

El bo d’en Pereira és un dels exemples locals més representatius d’empenta cultural i esportiva durant les dècades dels anys vuitanta i noranta del passat segle. No era un clàssic director de colla carnavalesca que no s’embrutia les mans; ans al contrari, s’enfangava –valgui l’expressió-, fins el coll per tal què les coses sortissin bé. Tenia unes mans, un enginy i una noblesa que sempre més la recordarem.

Gerard Bussot

LLUM

pàg. 13

FETS I GENT

AMB GUST A ...

COCA DE MUSIC Felisa Molina

INGREDIENTS

Jo crec que un bon ápat ha d’acabar-se amb un bon postra, és essencial. La Carme, a qui conec de fa molts anys, ha tingut l’amabilitat de fer-me un dels seus postres exquisits. La afició a la cuina ja li ve de la seva àvia, la Maria, que va ser cuinera durant molts anys del Hotel Garbí de Palamos i que la recorda amb molt de carinyo. Aquesta Coca de Músic que ens ha preparat avui, no necessita tècniques de cuina gaire complicades i, tot i així, és un plaer pel paladar.

Aquí tenim la recepta:

AMB GUST A ...

pasta fullada sucre glass cabell d’àngel ametlles i nous laminades pinyons gelatina

EL.LABORACIÓ 1. Estendre la pasta fullada i punxar amb una forquilla.

2. Estendre el cabell d’àngel sobre la pasta.

3. Posar les ametlles, els pinyons i les nous en quantitat abundant sobre el preparat.

4. Posar al forn uns 20 minuts i retirar.

5. Finalment, pintar els fruits secs amb gelatina desfeta amb aigua i posar-hi el sucre glas per sobre.

6. Presentar la coca amb una copa de “Granacha”.

pàg. 14

LLUM

Associació d’Empresaris Santa Cristina Emprèn . AAdvocats . Arotec Seguretat . Audio Visual Xtra . Auto Taller Emili Bosch . Auto Taller Ridaura SC . Autoescola Santa Cristina . Bar Cal Tete . Bar El Racó de la Plaça . Botiga Romy . Caravaning Esguard

. Carnisseria Rosés . Carnisseria Xarcuteria Deulofeu . Casa Saleta . Club de Golf Costa Brava . Confeccions Carola Duval . Dolça Mawwia Llaminadures . El Celler d’en Quim . Escola de Golf d’Aro . Farmàcia Fuentes . Finques Santa Cristina . Fleca-Pastisseria Can Pijuan . Gestoria Font

. Grup Vilanova . Hostal Barnés . Hotel Golf Costa Brava . Ildefonso Torrado Rodríguez . Instal·lacions J. Alcalde . Instal·lacions Santa Cristina . J. Fogueras i J. Espuña Pintura i Decoració . La Masia . Manper SC . Mobles Modular . Pastisseria Fleca Santa Cristina d’Aro

. Perruqueria Pilar . Restaurant Can Xerta . Restaurant Les Panolles . Royal Audio Cinema . Santa Cristina Horse Club . Tabac Jaume Salas . Taxi Mateo . Taxi Solanich . Torecons 2000 . Vivers Palahi SC www.santacristina.cat info@santacristina.cat