Revista Llum nº5

LLUM NÚMERO 5 / HIVERN 2013

ANTONI STRUBELL I TRUETA Nàufrag, inadaptat a la política autonomista i contrari a la política del “peix al cove”

J. MANUEL LARA II PARTE: Crisis y Europa

Por Miguel Bas

Fotografia Salvador Sabater

CONSISTORI VIDA POLITICA I DECISIONS PLENARIES “Ordenances fiscals i altres aldarulls”

FETS I GENT “SANTA CRISTINA, TAL COM ERA FA CINQUANTA ANYS”

Per Gerard Bussot

EDITORIAL

POLÍTICAMENT INCORRECTE La verdadera democràcia no es reconeix, tant sols, per el govern de la majoria sino per el respecte a les minories i aquest respecte s’ha de veure en tots els aspectes de la convivència dels individus en la societat.

EDITA: EMPRENEDORS PER SANTA CRISTINA NIF G-54101547 Director Executiu: Julio Rico Cap de Redaccio: Malu Gil Directora d’Art: Carolina Amell Línea editorial: Carles Bassó Il·lustracions: Olga Sala Fotografia: Salvador Sabater, Mikel Gomis Col.laboradors Gerard Bussot Edu Vancells Olga Sala Salvador Ribot Jose Vives-Rego Frederic Lloret Felisa Molina Redacció i Administració: Bell-Lloc 4, 17246 Sta. Cristina d’Aro Tel. 972 83 52 12 administracio@revistallum.org Publicitat Bell-Lloc 4, 17246 Sta. Cristina d’Aro Tel. 972 83 52 12 administracio@revistallum.org Impressió: Balmes Print SA CIF A-61480059

Es per això que hem de rebutjar l’adoctrinament i la propaganda dels polítics de qualsevol ideologia. Es tracta als individus com a menors d’edat que es vol manipular amb grans titulars creadors de tensió entre ells, sense aprofundir mai en els continguts. Es parla d’una constitució intocable que ningú ha llegit o d’una nova llei d’educació que es critica o s’alaba però que tots tenen molta cura de que ningú llegeixi.

Només es pot opinar sobre un problema si el coneixem en profunditat. Tractem d’informar-nos i, al mateix temps, de mantenir la nostra independència de criteri. Ningú ens pot imposar el que tenim que pensar. Desconfiem del “pensamiento unico” en castellà o català.

No acabo de veure clar que la defensa dels drets d’uns pares, una minoria, per rebre l’ensenyament en castellà pugui esser assenyalat com un atac a l’immersió lingüística i al català.

Només les persones son subjectes de dret i no el territori on viuen. Per cert, desde el primer dia que vaig anar a escola fins a la Universitat se’m va imposar que fos en llengua castellana. Es per això que en lloc de crear-me ressentiment envers aquesta llengua m’ha confirmat en la meva voluntat de que a ningú se l’hi imposi res en contra de la seva voluntat raonable i raonada.

Data publicació: Gener 2013 Propera publicació: Abril 2013 Dipòsit legal: B-2137-2012

Treballem per tenir la força de la raó i no la raó de la força.

Carlos Bassó

Fotografia Salvador Sabater

Antoni Strubelli i Trueta fotografiat a Sant Feliu de Guixols , desembre 2012

ANTONI STRUBELL I TRUETA Antoni Strubell neix a Oxford, Anglaterra, l’any 1952. Filòleg, escriptor i polític català. President de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i Diputat al Parlament de Catalunya (2010-2012). Creu de Sant Jordi (2002).

En Toni Strubell ha arrelat per fi a Catalunya com ho va fer el seu avi. Nàufrag, inadaptat a la política, autonomista i contrari a la política del “peix al cove” que es practica a Catalunya, optimista i honest.

Un “gentleman” al servei del país. Tot un luxe.

PROTAGONISTA C.B. Vas créixer a Anglaterra, fill de mare exiliada l’any 1939. Recorda les teves experiències de joventut.

A.S. Jo sóc fill d’un anglès, Michael Strubell i de Amelia Trueta, filla del metge Josep Trueta i Raspall. El meu pare havia estat pilot de la RAF a la Segona Guerra Mundial. Al 1943 va ser ferit quan va caure sobre Itàlia amb el seu Spitfire i a l’hospital el van tractar amb el sistema de cures de ferides traumàtiques del meu avi. Abans, al 1939 i amb 14 anys la meva mare va portar les seves germanes de 3 i 5 anys a través de tota França fins Anglaterra sola i sense un “duro”. A Anglaterra ja s’havia instal·lat el meu avi ja que en aquest país estaven molt interessats en el tema del tractament de les ferides de guerra, preparant la logística per el previsibles bombardejos de Londres per els alemanys. Al mateix temps el meu avi publica el llibre “The spirit of Catalonia” C.B. Les teves experiències escolars a Anglaterra ?

A.S. El meu avi era catedràtic a la Universitat d’Oxford i tota la meva educació dels 9 als 22 anys va ser a aquesta ciutat, on vaig anar a dos internats dels que tinc força mal record. Allí també hi vaig fer tota la carrera. En aquella època escoltava a Manuel de Falla o el disc d’en Serrat sobre Machado i escrivia poesia en castellà. He anat fent una evolució com tothom.

C.B. Els teus pares vivien amb tu a Oxford ?

A.S. No. Els meus pares vivien en el lloc més insospitat. Vivien a Madrid. El meu pare treballava en temes d’importació/exportació i la seva empresa, l’any 1957, l’hi va oferir la possibilitat d’anar a Barcelona.

Principalment la seva empresa estava ficada en el tema del reciclatge de ferros i amb el centralisme que hi havia en aquells temps, es passava entre dos i quatre nits a la setmana en el tren anant a Madrid a buscar permisos i autoritzacions. Això el va desbordar i la família es va traslladar a Madrid l’any 1959. Per la meva mare va ser un autèntic drama. En el Madrid del Franquisme es van tenir que refugiar, tenir les seves amistats entre el cos diplomàtic angloparlant, però el cos diplomàtic estranger, lluny de ser un referent democràtic, semblava escollit o ensinistrat per tenir una integració perfecta en la Dictadura. Moltes vegades tornaven fets pols d’algun sopar o reunió a cases o ambaixades que havien començat amb un brindis per Franco.

C.B. Amb 23 anys, l’any 1975, deixes Anglaterra i vens a viure a Barcelona.

A.S. En aquests 3 anys és l’època en que vaig mantenir una relació molt estreta amb el meu avi que havia quedat vidu i tornat de l’exili al 1966. Per a mi Barcelona, en aquell moment, era una ciutat bruta, trista, gris i pestilent. A través d’un fotògraf amic del meu avi vaig iniciar una certa politització i vaig formar part de l’Assemblea de Catalunya. Una visita a l’escola pública on havia de portar el meu fill, que en va semblar sinistre, em va acabar de decidir a marxar de nou. Aleshores vaig tenir l’oportunitat professional de traslladar-nos a Olot. Allí vaig col·laborar amb Radio Olot, que era una radio amb molta solera, en el programa Notícies del Països Catalans que va tenir molt bona audiència. A Olot vaig viure el Cop d’Estat del 23-F i recordo que el programa del dimecres, dos dies desprès del cop, el vaig fer amb un Guàrdia Civil assegut a la meva dreta i un Policia nacional a l’esquerra, em sembla que no es fiaven l´un de l’altre.

C.B. En aquesta trajectòria, potser buscant on arrelar, al 1981 vas a viure i treballar al País Basc.

A.S. Hi van haver moltes raons. La primera familiar, ja que la meva dona és basca. La segona política. A la tornada de l’exili vaig tenir un gran desengany amb la posició del catalans a la transició ja que varen acceptar una Constitució imposada o, al menys tutelada per els successors de Franco.

Ja tenia una gran identificació amb Euskal Herria i allí vaig tenir una opció per viure en un poble viu i en coordenades més pròximes a les meves on la gent viu molt el propi país, on el moviment a favor de la

LLUM

pàg. 5

llengua basca es brutal i on he vist joves bascos plorant a l´ Alameda de Rentería per no poder anar a una manifestació. A la setmana de ser-hi ja sortia en barca de pesca convidat per els pescadors i entrava a casa de molts bascos. Fins el 2001 vaig fer classes de filologia anglesa a la Universitat de Deusto.

C.B. El teu oncle, en Ramón Trías Fargas, l’hi atribueixen la frase de que els catalans tenim el cor a l’esquerra però portem la cartera a la dreta. Què en penses ?

A.S. La veritat és que jo recordo que el que deia, com una profecia, era que els catalans el dia que se´n adonessin que els escanyaven, es farien independentistes. No anava molt desencaminat.

C.B. Quina era la relació del teu avi amb la Monarquia sortida del Franquisme ?

A.S. En relació amb això tan sols puc recordar una anècdota de quan va haver de tractar al encara príncep Juan Carlos d’una caiguda d´esquí.

Sembla que en Juan Carlos l’hi va preguntar quin consell l’hi donaria un il·lustre exiliat, republicà i català com ell per el moment en que ja fos rei. La contesta i els seus resultats quedaran per la història ja que el meu avi l’hi va suggerir que per respecte al nostre país no l’hi poses mai a un fill seu el nom de Felip.

C.B. Quins lligams tens amb Santa Cristina?

A.S. Molts i de molt antic. Devia tenir set o vuit anys, però me’n recordo perfectament dels masovers de Mas Grill a finals dels anys cinquanta, en Narcís i la Gracieta, fill i mare. I després de la família Farrerons, pares de l’actual perruquera Pilar, i de la Maria Rosa. Recordo que jugàvem a les enormes pedres que hi ha dins el bosc sota el Palomar. En Quimet i l’Angeleta eren gent que ho sabien tot del medi.

L’Angeleta portava els horts i sabia on portar-nos a caçar bolets fins i tot quan no n’hi havia... En Quim explicava històries de quan feia carbó vegetal a l’Ardenya i de com havien trobat el poblat ibèric embardissat del Pla de Basarda després d’un incendi. A baix al poble, un altre referent per nosaltres era en Saleta, l’Àngel Sala, recentment traspassat. Amb ell vèiem un exemple, en carn i ossos, que hi havia més gent “normal” en el sentit d’oposar-se a Franco. Recordo en concret un concert suspès del Raimon a Banyoles. La caravana de cotxes dels qui en tornaven feien anar el clàxon en passar totes les poblacions, fins arribar els quatre cotxes de Santa Cristina a casa, entre ells el de casa, el del bon amic Tomàs Rosés i el del Saleta. L’endemà, la Guàrdia Civil va visitar per primer cop Mas Grill. Era per un altre tema rutinari, però recordo la impressió que feia.

C.B. Santa Cristina és un bon lloc per viure?

A.S. Excel·lent. A prou distància de la platja per evitar-ne les aglomeracions a l’estiu, i prou a prop del mar com per gaudir d’un clima immillorable. I tot rodejat de pins i suros. Per això hi ha tingut tirada gent d’altres contrades com la Rodoreda, l’Espinàs o l’Ermengol Passola. O el meu avi, Josep Trueta. Hi ha molt de talent entre nosaltres, començant pel geni del mag Xavi, un autèntic referent del món de l’espectacle a nivell mundial.

C.B. Un desig per el país ?

A.S. Jo sóc independentista. Penso que és impossible que puguem parlar d’una Catalunya catalano-parlant capaç de crear opinió pública en el sentit més democràtic d’aquest procés amb l’actual trajectòria i sense assolir l’independència.

Des de l’espanyolisme diuen que Catalunya no pot tenir un estat perquè no l’ha tingut mai i això per mi és un argument molt pobre. No es tracta de si és una estrena o una reestrena, l’important és si la pel·lícula es interessant o no ho és.

Carlos Bassó

PROTAGONISTA

Fotografia

Jordi Ensenyat

MOU-TE

MATXACUCA

Matxacuca, més d’una década dedicada a l’esport en el nostre medi natural

Els orígens d’aquesta reconeguda associació, que fa mes d’una dècada gira entorn al esport i al nostre medi natural, es remunta l’any 2000 quan formava part d’una de les meritoses seccions del ja desaparegut Centre Recreatiu Esportiu Cristinenc (CREC). No es però, fins l’any 2005 que es constitueix l’actual MATXACUCA tal i com la coneixem avui i que conte amb més de 400 socis.

Senderisme, escalada en bloc, escalada esportiva, curses de muntanya, ciclisme de carretera i BTT, tir amb arc, barranquisme i tota mena d’esports en el medi natural, configuren el palmarès d’activitats que realitzen.

Esdeveniments tan singulars i alhora tan populars com “La Marató de l’Ardenya” o “Terra d’Indiquetes - La marxa d’es pollastre”, han fet de MATXACUCA un referent de l’esport de muntanya a nivell nacional i internacional.

Any rere any MATXACUCA supera rècords de participació en les activitats que organitza i contribueix a donar a conèixer el nostre entorn més pròxim des de l’esport i l’alta competició.

Avui parlo amb Quico Amador, president del MATXACUCA, qui amablement em concedeix aquesta entrevista per la revista LLUM. S.R. Quico, qui sou i que feu.

Q.A. Som una colla d’amics que ens agrada el medi natural per practicar-hi esport.

copa Catalana de Curses de muntanya, campiona de Catalunya de curses d’ultraresistència i la campiona provincial de BTT que es la cristinenca Cristina Masferrer.

En conjunt en tres anys que portem en les curses de muntanya no hem baixat del podi en la Copa Catalana i per equips l’any 2011 vàrem quedar tercers.

S.R. Quins son els èxits més remarcables dels membres del club?.

Q.A. Un campió de Catalunya en escalada en bloc, Campiona de la

S.R. Com es va construir el “Boulder” al pavelló?

Q.A. Dons amb molt d’esforç, aproximadament ens va costar 12.000 euros tot i fent-lo nosaltres ma-

MOU-TE

teixos. La feina va ser aconseguir els diners ja que varen ser sis anys amb el “xiringuito” de la festa major. Actualment aquesta instal·lació l’hem cedit al municipi de Santa Cristina d’Aro. S.R. Com han anat les activitats aquest any?.

Q.A. Crec que hem tingut un èxit total, mai hi havia hagut tanta participació, el Terra d’Indiketes varem arribar a 900 participants i a la Marató de l’Ardenya 1.000 persones. Estem convençuts que el nostre club organitza els es-

deveniments més multitudinaris de Santa Cristina.

S.R. En aquest sentit, quants ajuntaments voldrien tenir dos esdeveniments de 1.000 persones.

Heu tingut ofertes d’altres poblacions per traslladar les vostres activitats?.

Q.A. La veritat és que si, dos ajuntaments veïns ens ofereixen condicions molt llamineres, però tenim un pacte amb l’ajuntament de Santa Cristina i mentre es mantinguin les condicions actuals, ens agradaría seguir al lloc on

pàg. 6

LLUM

Marxa d’es Pollastre (Terra d’Indiketes)2012

va néixer la nostre entitat, sobretot amb els esdeveniments principals, però no ens tanquem a col· laboracions amb altres entitats o ajuntaments per realitzar-ne de noves.

Investigació : D’on ve el nom Matxacuca?

S.R. Que ha que fer un cristinenc per fer-se soci del club Matxacuca?.

Q.A. Tenim una web www.matxacuca.cat, plenament operativa on s’expliquen les condicions i els avantatges de ser soci, que són moltes, ja que tenim molts acords amb empreses que ofereixen descomptes especials als nostres socis.

Al principi del segle XIX va haver-hi una gran ebullició d’expedicionaris que varen conquerir els Pols, Roald Amundsen en 1911 i Robert Scott al 1912, una mica mes tard Sir Edmund Percival Hillary coroná l’Everest al 1953. Per aquestes dates el cristinenc Mateu Batllori de Can Machacuca (Romanyà de la Selva) va iniciar la seva especial expedició que va culminar al 1962 al Perú, a la zona de la “cordillera blanca” dels Andes on hi havia el Chopicalqui de 6.134 metres, que havia estat coronat per H. Hoerlin, E. Schneider, P. Borchers i E. Hein en el 1.932. Al costat d’aquest pic n’hi ha un altre que per les seves dificultats tècniques no havia estat conquerit encara i que es va resistir fins el 1962, quan amb severes congelacions va fer el cim en Mateu Batllori, H. Mendoza i A. Smith, va ser el 28 de desembre a les quatre de la tarda. Avui, tot el mon, coneix aquesta muntanya amb el nom de “Cumbre Matxacuca” en honor d’aquest aventurer cristinenc que la va batejar.

S.R. També sou un club solidari.

Q.A. Aquest any hem col·laborat amb la marató de TV3 i hem aconseguit 900 euros, també amb la Trail Walker d’Intermón Oxfam amb 2.800 euros i el nostre equip de carreres té com a patrocinador a l’Associació Catalana d’Afectats de Fibromiàlgia.

Salvador Ribot

LLUM

pàg. 7

Laia Amador

S.R. Un gran futur per davant sens dubte. Moltes gràcies Quico.

Tot això seria molt bonic, si no fos, que és mentida, realment Matxacuca és el nom d’una muntanya de 308 metres d’alçada a la serralada de Cadiretes-Ardenya entre els municipis de Santa Cristina d’Aro i Llagostera, però de vegades, és més bonica la llegenda que la veritat.

Fotografia

S.R. Quins projectes teniu?.

Q.A. Seguir recolzant a tots els corredors, amb millors instal· lacions, entrenadors, fisioterapeutes i a més aquest any s’ha afegit la secció de tir amb arc que l’hem d’anar consolidant.

Marató de l’Ardenya 2012

Salvador Ribot

MOU-TE

BLOGGERS

http://maluproductions.blogspot.com.es

http://unocellforadelagabia.blogspot.com.es

MALU GIL

EDU VANCELLS

Un mero trámite

Incompetència

Un año más, la cabalgata ha sido la protagonista del día 5 de Enero en muchas localidades y como no, también en Santa Cristina d’Aro.

En aquesta reflexió, m’agradaria explicar la incompetència que hi ha dins l’equip de govern del meu municipi: Santa Cristina d’Aro. Com assistent habitual als plens mensuals, m’he adonat que quasi tots els membres de l’equip de govern demostren no tenir ni idea dels temes que es tracten als plens, fins i tot dins de les seves àrees. Quan els partits de l’oposició formulen una pregunta directa a un regidor, i si l’alcalde els deixa parlar, mai saben respondre a la demanda i quasi sempre que ho fan, és de forma errònia. Resulta difícil d’entendre que en aquests temps tant complicats, on gestionar i administrar qualsevol tipus d’empresa té una gran dificultat, trobem que els organismes públics (en aquest cas, l’ajuntament de Santa Cristina) es troben liderats per una sèrie de persones que no són suficientment competents per gestionar el dia a dia del municipi i que sembla que només ocupin la cadira de regidor per augmentar els seus ingressos a final de mes.

Considero que el més coherent, veient la gestió que han fet durant el període que porten dins l’equip de govern municipal, seria substituir alguns d’aquests regidors per persones amb més qualitats i amb ganes de treballar i no només pensar en un salari a final de mes.

La comitiva encabezada por los cabezudos, seguidos por los “Timbalers de Sta.Cristina” y por los soldados de a pie o… eran seguidos por los soldados a caballo? Bueno, el caso es que, mientras esperaba que sus Majestades salieran de la Iglesia para iniciar su paseo presidiendo las carrozas impecablemente decoradas por las collas, observé como los vehículos desaparecían ante mis ojos sin esperar a los protagonistas del asunto. Pero donde van ahora? Mis ojos no daban crédito. Se iban sin ellos o es que yo me había perdido la salida de los Reyes Magos? Rauda y veloz me fui en su busca y… tate… conseguí dar con ellas. A mi no se me escapa nada, pensé… Soy más lista que el hambre… El caso es que después de un rato de poner la oreja aquí y allá y oír a los ciudadanos despotricar por la mala organización del evento, me enteré de que los Reyes todavía seguían en la Iglesia y… qué hacía yo en otro lugar ?

El caso es que no me quería perder el paso de la comitiva por la calle Teulera, eje principal del pueblo. Y allí estaba yo… cuando… y ese quiebro? Pero si sólo han hecho unos 50 metros de calle Teulera ? Caramba!!! Los he vuelto a perder!!! Aquello se estaba convirtiendo en una especie de gymkana y empezaba a ponerme nerviosa. Qué sería lo siguiente? Decidí tirar la toalla. Llevo 15 años asistiendo a la cabalgata de Santa Cristina y nunca me había parecido tan especial.

Me gustan los peces de colores y tengo una amiga que le dan miedo las palomas. Pasa algo???

LLUM DE CARBURO per Olga Sala

BLOGGERS

pàg. 8

LLUM

CONSISTORI

VIDA POLITICA I DECISIONS PLENARIES EL PUNT CALENT

Tres dies abans de la celebració del Ple del mes de novembre, el poble va conèixer la notícia que l’Ajuntament volia requalificar uns terrenys davant del supermercat ESCLAT per tal que el grup Esclat Oil hi pogués construir una benzinera. La notícia va escampar-se per tot el Municipi i la indignació entre els veïns de la zona i sobretot, entre la família propietària de la estació de servei del municipi, era més que patent. L’objectiu de l’Equip de Govern Municipal era incloure a última hora de l’ordre del dia del Ple la modificació del POUM per tal de no fer massa soroll.

El dijous vint-i-nou de novembre del passat any, dia de la celebració del Ple, entre el públic assistent ja es notava mala maror abans de començar. A la Sala de Plens hi havia moltes famílies pròximes de la zona pendent de requalificar així com tots els treballadors de la benzinera BP del municipi que veien perillar els seus llocs de treball . Tothom esperava aquest punt per tal de fer constar a l´ Equip de Govern el profund desacord sobre la manera de sotmetre a votació aquesta modificació de la Normativa Urbanística.

Julio Rico, portaveu i regidor d’Emprenedors per Santa Cristina, va realitzar una exposició de com havien transcorregut els fets, des de la sol·licitud per part del grup Esclat oil fins que els tècnics municipals donaren llum verda a la proposta perquè l’Equip de Govern pogués sotmetre el punt a votació. Rico va liderar la negativa a aquesta reforma demostrant que les presses i la manera de com havia anat el procés no eren de cap manera normals. Tots els partits polítics municipals a l’oposició varen mostrar també la seva negativa, tot i que en un principi ERC va mostrar-se favorable a la benzinera ja que entenien que la competència afavoriria el municipi. Cal destacar que un cop acabada la intervenció del regidor Rico i després dels aplaudiments de tots els assistents al ple per la seva intervenció, va prendre la paraula el Regidor i Tinent d’Alcalde Jordi Oriol, afirmant que creia que l’Equip de Govern s’havia equivocat i que per tant, votaria “no” a la reforma proposada. Finalment, tot l’Equip va seguir al seu company dins la junta de govern i tots varen votar en contra.

Per tant, el punt on es proposava la modificació del POUM va quedar desestimat per una unanimitat, ja que fins i tot l’equip de govern no va donar el seu suport.

LLUM

pàg. 9

CONSISTORI

PROTAGONISTA REVISTA Nº4: II PARTE

JOSE MANUEL LARA José Manuel Lara, presidente del Grupo Planeta y Antena 3, Vicepresidente del Banco Sabadell. Creu de Sant Jordi i Medalla al Mérito en las Bellas Artes.

SEGUNDA PARTE: CRISIS Y EUROPA

“Europa paga con esta crisis las consecuencias de la guerra de sistemas político-económicos del siglo XX” Su conversación fluye sin prisas ni altibajos, en contraste con la pasión y la rapidez de su pensamiento.

Hoy todos hablan de la crisis. Su visión es distinta.

M.B. En estos tiempos de crisis nos encontramos con gobiernos y políticos que no parecen capaces de ponerse de acuerdo, que no dan con la tecla para encontrar una solución al temporal. Lo vemos en Europa, en España, en Cataluña.

J.M.L. Hemos visto, y lo digo en broma pero no tanto, que lo primero que tenemos que hacer es decretar elecciones en Europa un único día.

Municipales y legislativas, todas el mismo día. Y a poder ser yo defendería períodos electorales de seis años y no de cuatro. Sé que todo esto no gusta porque puede parecer que da poderes absolutos a las mayorías que salgan pero por lo menos trabajarían cinco años por el bien común y uno para ganar las elecciones. Ahora se gobierna tres, aunque tengo la sensación de que estamos en campaña electoral en España desde el 2004.

M.B. Puede que una situación como la que está viviendo España y toda Europa nos demuestra que aunque sea por un tiempo deberían de gobernar los gestores, o sea, los que saben hacer las cosas, y no los políticos.

J.M.L. Creo que hay una cosa que se ha perdido en España: el equilibrio entre políticos y técnicos en los gobiernos. Y es algo que nos diferencia mucho de Estados Unidos. Un ejemplo. Probablemente nos cueste acordarnos de quién fue el opositor de Obama hace cuatro años. Muchos ni recuerdan que existe un Senador que se llama McCain. Ese señor perdió y se ha ido a hacer de Senador. Segundo dato, el Señor Bush reconoció que toda la reforma económica urgente que hizo en 2007 la sacó con más apoyos de demócratas que de republicanos. Cuando se trata de temas técnicos (en EEUU) no se vota por partidos, se vota por circunscripciones para defender a los que te han votado.

Todos conocemos a sus ex presidentes, secretarios de Estado, secretarios de exterior. Los cargos económicos de aquí ni los conocemos aunque se trate de equipos gestores de primer nivel. En Europa son siempre los políticos. Y la cuarta diferencia es lo mal que los tratamos, y no me refiero sólo a los salarios. Conozco personas a los que se les han ofrecido cargos (técnicos) y han dicho que no, y no es por lo que cobran, es por lo que les puteamos cuando dejan de ejercerlos. Un secretario americano,

PROTAGONISTA REVISTA Nº4: II PARTE

cuando deja de serlo, es deseado por todos los consultores, abogados, todo el mundo lo quiere en su equipo porque es un hombre con prestigio. En España pasa todo lo contrario. El primer gobierno de Felipe González tenía un alto nivel y hemos ido degradando porque cada vez más la política es para gente que quiere sacrificar a los demás más allá de lo normal.

M.B. Parece que ésta no es sólo una crisis económica, sino también política y social, incluso de sistema, que también está cambiando en la mente de la gente. Pero aunque parece que todos están de acuerdo en que las cosas tienen que cambiar, al mismo tiempo prácticamente nadie quiere cambiarlas.

A lo mejor la posibilidad de cambio es mucho más fácil desde abajo, digamos desde Santa Cristina que desde Madrid.

J.S.M. Así es, si no viene desde abajo no vendrá, pero para eso los de arriba tienen que enviar mensajes de verdad a los de abajo. El político tiene varias misiones. Ha de gobernar pero también cumple órdenes sobretodo de los suyos. Los que votan al Señor Rico como concejal aquí, después lo escuchan.

En España, tenemos añadido a la crisis financiera el gran boom inmobiliario, la locura de desarrollo que eso produjo, la atracción de capitales enorme que nos llegó. Nos pusimos tan de moda que a cualquiera nos prestaron 50 millones para hacer chalets. Hicimos 500 chalets cuando hacían falta 200, vendimos los 200 y nos hemos quedado otros 300. Ahora debemos el dinero prestado para los 500. Ante esto sólo cabe la suspensión de pagos o la quiebra.

En Europa, en el fondo estamos pagando la tercera guerra mundial. Los americanos, que son los más listos, siempre han conseguido que las guerras mundiales y los muertos civiles sean en Europa y nunca allí. Ellos mandan soldados y después mandan dinero para arreglar lo que han roto. Pero la guerra aquí. ¿Y cuál ha sido la tercera? Una guerra de sistemas políticoeconómicos.

Media Europa se va desde el año 1917 hacia el comunismo y la otra sigue el sendero del capitalismo americano. La Europa comunista funciona mientras

pàg. 10

LLUM

Fotografia Salvador Sabater

Jose Manuel Lara fotografiat a Santa Cristina d’Aro, agost 2012

reparte lo que hay. Pero es que reparte y logra ser más justa socialmente.

Además estimula. Tiene 10 para repartir y le dice a los ciudadanos: si hacéis bien los deberes os doy dos a cada uno y los dos vais en moto. Pero cuando llegan los años 50-60 ya se ha repartido todo. Ya nadie tiene estímulos para hacer nada que pueda crear riqueza porque nadie quiere correr riesgos y trabajar para luego repartir por igual con unos señores que no corren riesgos.

Falta el estímulo.

Mientras, en Europa Occidental lo que nos pasa (en el siglo XX) es que empezamos a entender que mantenemos el capitalismo. Entonces hacemos presión para construir lo que se ha llamado el estado del bienestar. Cosa que nadie discute que había que hacer, porque no se podía mantener el capitalismo salvaje de los pioneros americanos. Pero no se tuvieron en cuenta varios aspectos. Era una época en auge en la que había mucho para repartir y además se hizo sabiendo que repartir es ganar votos . Se repartió sin preocuparse técnicamente si después podríamos pagar ese gasto. Y ahora toda Europa se encuentra en un estado de bienestar que no puede pagar.

No creo que haga falta recortar ese bienestar sino racionalizarlo para poder pagarlo. Introduciendo pequeños módulos como una universidad a precio real con becas, no todo el mundo becado. Con pago de las medicinas para quitar los gastos suntuarios.

Pero cuando se afronta cada medida de éstas sale el “y de lo mío qué”. Todos estamos de acuerdo en que se han de recortar gastos, pero cuando le toca a alguno de los que estamos, ah no, ahí no estamos de acuerdo. Y claro, son votos que se pierden. Y como a los que gobiernan solo les preocupan los votos, no se atreven a tomar estas medidas.

Esto va a tener que acabar antes de dos o tres años en una cumbre europea donde se tomen de golpe todas las decisiones, porque cuando lo dicen todos los grandes partidos juntos la discusión es mucho menor. Cuando lo dice uno mientras el otro anima a los trabajadores a que salgan a la calle ya tenemos follón. Hace dos años nos viene impuesta la reforma constitucional

LLUM

pàg. 11

del límite deficitario. Se va a aprobar en el Parlamento una reforma de la Constitución según la cual en el año 2018 no puede haber déficit. Y el día que se anuncia se arma un follón. Al día siguiente, el PP dijo que está totalmente de acuerdo. Nunca más se habló, se aprobó y ahí está. Pues yo vaticino que esto va a pasar en Europa. La primera reunión la van a tener a finales del año que viene, no más, los líderes de los grandes partidos de los cinco grandes países de Europa para decir cómo va a ser el modelo del Estado.

M.B. Llevamos ya un decenio con una moneda única en Europa y prácticamente no se ha hecho nada para la integración política. La historia demuestra que una integración monetaria sin una integración política fracasa.

J.S.M. Conozco personalmente a siete u ocho presidentes o ex presidentes, y no sólo españoles, que tienen clarísimas dos cosas. Es imprescindible la unión fiscal europea pero el que la haga le van a pegar una ostia electoral, porque es ceder soberanía. Y es que todos estamos muy orgullosos de nuestra soberanía y esto va a costarle votos a quién lo haga. Yo puedo hablar de esto porque me lo han dicho personalmente Berlusconi, Le Pen, Monti, Sarkozy, Zapatero, Aznar, Rajoy. No hay ninguno que tenga dudas sobre esto. La política fiscal tiene que ser única. Cómo se puede manejar una moneda única con emisiones de deuda independientes.

Es una locura.

ENTREVISTA A JOSÉ MANUEL LARA REALIZADA EN SANTA CRISTINA D’ARO A PRINCIPIOS DE AGOSTO POR MIGUEL BAS, CORRESPONSAL DE PRENSA INTERNACIONAL. EN EXCLUSIVA PARA REVISTA LLUM.

PROTAGONISTA REVISTA Nº4: II PARTE

CRISTINENCS

FRANCESCA ESTEVE AYATS La “Paquita Barbera”

La “Paquita Barbera” és una dona tot terreny.

Sempre vinculada als esdeveniments populars del municipi, pertany a aquell grup de persones (alguns recentment desapareguts com el seu marit, Pere Figueras, o l’Àngel “Saleta”) essencials per entendre el poble que tenim actualment. Una generació que va iniciar la cavalcada dels reis, el teatre i el Carnaval, sempre disposats a col·laborar en infinitat de projectes amb la il·lusió dels qui ho enceten. Des de la barberia del carrer Teulera, en Pere i la Paquita han estat partícips i testimonis del canvi que ha fet Santa Cristina en els últims anys. Precisament a la barberia ens hem trobat per rememorar anècdotes i records.

I també per homenatjar a en Pere, present en tota l’entrevista pel seu retrat i per les vegades que la Paquita el nombra. Un “home molt bó i un gran company”, diu d’ell amb emoció però fent el cor fort.

Tal i com és ella.

O.S. Quan fa que vius a Santa Cristina d’Aro? F.E. Sóc nascuda a Sant Feliu de Guíxols i visc aquí des de l’any 1968 que em vaig casar amb en Pere Figueras, el barber del poble.

O.S. Has col·laborat en infinitat d’activitats, ja portes el compte?

F.E. He fet de tot! He ensenyat a cosir. He fet reis. A l’escola he fet extraescolars. He ensenyat a ballar sardanes. He anat amb la colla Els Merlots molts anys. He fet i faig teatre. He estat apuntadora a tots els pastorets que s’han fet aquí a Sta. Cristina. He fet de “meuca” en el pregó de la Festa Major (riu)...

Fotografia

Mikel Gomis

O.S. Explica’m això!

F.E. Va ser un any per la Festa Major, fa tres o quatre anys. El pregó el vàrem fer tots els que fèiem teatre aleshores. En un moment em vaig tallar una faldilla vermella curta, mitges transparents, sabates de taló, una perruca que tinc amb un serrell de costat, ulleres de sol i fumant una “boquilla”! Els nois (els meus fills) no em coneixien! Érem dos que fèiem de meuca, un cop allà em van dir “Vostè què hi vol fer-hi aquí davant?” i jo deia “En aquest edifici que no serveix de res (referint-se a l’Ajuntament vell) doncs un puticlub, el puticlub “Fanny” (per Francesca). Tothom reia!

Va agradar molt, més que no pas els que fan pregons cobrant.

La Paquita a la barberia del seu home

CRISTINENCS

O.S. T’agrada fer teatre.

F.E. Fa molts anys vam fer una obra molt i molt bona, “Un pagès de Barcelona”. La vam fer dues vegades. Aquí a Sta. Cristina ja no existirà mai més això, ja ha passat, perquè llavors érem tot el poble! La nena d’aquella, la nena de l’altre, les mames que donàvem un cop de mà... Ara ves a buscar gent, no hi ha ningú.

També he fet teatre a St. Feliu, “Una casa de... cuento”, jo feia de meuca també, l’Àngel Saleta feia de capellà. Vam voltar molt fent aquesta.

pàg. 12

LLUM

O.S. Més coses?

F.E. També he ensenyat balls populars i a llegir i escriure a Sant Feliu. Aquí he participat cada any a la cuina casolana. He sigut Carnestoltes. M’han fet la dona treballadora. He fet d’“explicacontes” pels nens. He estat la última pubilla del poble...

“VAIG SER JO L’ESCOLLIDA, LA ÚLTIMA PUBILLA! NO N’HI HA HAGUT CAP MÉS.” O.S. La última pubilla del poble?

F.E. L’última pubilla de Santa Cristina perquè no hi havia ningú! Va ser fa dos o tres anys, es van presentar una colla de nois joves però de noies ni una. El premi era un sopar a les Panolles per 100€ i tothom va dir que no es podia deixar perdre. Les colles de carnaval es cuidaven de tot això i entre tots van decidir que fos jo. Em van dir que em posés guapa i no em van dir perquè. Vaig ser jo l’escollida, la última pubilla! No n’hi ha hagut cap més. Vam gaudir del sopar el meu home i jo.

O.S. Molts records aquí a la barberia...

F.E. La de vegades que he cosit aquí assentada.

I fins a vuit persones esperant aquí el seu torn.

En Samaranch també venia aquí! El guardaespatlles mirava que no hi hagués ningú i es quedava a la porta fent guàrdia. És clar, no hi havia cap més barber quan vaig venir aquí.

O.S. De barber no hi ha hagut cap més però de perruqueries si.

F.E. Saps que no afaiten? Una noia un dia li va dir a en Pere a veure si li ensenyava. No ha pogut ser...

O.S. Quanta gent es deu haver afaitat aquí en aquesta cadira?

F.E. Ui, molta, molta. Amb tants d’anys...

“VA VENIR UNA VEGADA UN HOME A AFAITAR, ES VA ASSENTAR, VA DIR “QUINA CALOR” I PAM! VA CAURE MORT.” O.S. I la de coses que deuen haver passat!

F.E. Va venir una vegada un home a afaitar, es va assentar, va dir “Quina calor” i pam! Va caure mort. Vam anar corrents a Can Barnés.

Aquí ho fèiem tot en Saleta, el pare Barnés i en Pere. Les dues vegades que vaig anar de part em va portar en Barnés a la clínica, en Pere es quedava que no sabia què fer! En Barnés ho deixava tot, encara que fos l’hora de servir, em portava i un cop m’havia instal·lat a la clínica marxava. Li tiraven pedretes a la finestra, era la consigna, li deien “La Paquita no es troba bé”, doncs va, cap a Girona.

LLUM

pàg. 13

O.S. I el pitjor?

F.E. Quan es va cremar el meu fill Xavier i la mort del meu home.

“VAIG TENIR MOLTA SORT AL CASAR-ME AMB EN PERE, EM VA TRACTAR COM UNA REINA. ” O.S. En Pere.

F.E. Era molt bona persona i una gran companyia, de veritat. “Què fas noia per dinar? Vinga va anem de restaurant, que ja t’ho pago!”, em deia. Vaig tenir molta sort al casar-me amb en Pere, em va tractar com una reina. I era molt espavilat, molt viu. Era com en Saleta, d’aquelles persones que no s’han de morir mai.

O.S. Com el vas conèixer?

F.E. Al passeig de St. Feliu, uns parents seus me’l van presentar. I abans si et presentaven ja estaves llesta, ja festejaves (riu), no és com

anava a comprar. Ell em deia “Fa fred, queda’t aquí a casa i jo me’n vaig a buscar la llet”. A França, on ell va viure 10 anys, tothom hi anava a comprar!

O.S. Ets avia...

F.E. Tres nenes, més maques! Totes tres juguen. Els meus nois també són molt amics. Si veiessis com s’abracen! Un fa un salt i l’altre l’agafa. “Brother brother!”, es diuen. I m’ajuden molt.

O.S. Doncs has tingut molta sort...

F.E. Molta. En Pere els hi ha ensenyat a ser així. Els valors...

“AL POBLE TOTHOM EM CONEIX...”

O.S. La gent que et coneix, com creus que et veu?

F.E. Al poble tothom em coneix... Una dona servicial i simpàtica, perquè ho sóc per tothom, jo em definiria així. I trempada!

O.S. I tant!

Mikel Gomis

O.S. La gent abans s’involucrava i ara no?

F.E. Ara molta gent ja no hi són, molts ja s’han fet grans i no en volen saber res, i els petits diuen que no, els hi fa vergonya.

O.S. El record més feliç?

F.E. Quan van néixer els fills.

Fotografia

A Bescanó ha estat l’únic lloc on no els hi va agradar, la van trobar massa picant. En canvi per tot arreu molt bé.

ara. Et deien, vine a dinar a casa, i ja havies entrat! Vam festejar només tres mesos. Va venir a casa meva a demanar-me, i el meu pare li va dir “Ah! Ja et conec de Can Barnés!”.

O.S. Són molts anys.

F.E. Quan ens vam casar vam anar a Paris, i fa uns cinc anys vam tornar-hi, tots dos sols.

Ara veig que era com un comiat. Vam veure tot el que 39 anys enrere havia vist malament.

La Torre Eiffel va créixer i tot, perquè jo no recordava que fos tan gran!

O.S. Què creus que t’ha ensenyat la vida?

F.E. A no enfadar-me tant amb la gent, a passar més de tot. En Pere també em frenava, em deia que deixés estar la gent. Em valorava.

Deia “Com la Paquita no n’hi han!”. Deia que tot ho sabia fer.

O.S. I els teus nois?

F.E. Varen escriure una dedicatòria al seu pare, deia que els hi havia ensenyat a ser bons homes, bons pares. Ell va ser bon pare. Vam intentar inculcar els valors que s’han de tenir.

Com que s’ha d’ajudar. En Pere anava a buscar la llet al costat de Can Saleta, i unes dones quan el veien se’n reien perquè era un home i

F.E. Els balls populars (el ball de Sant Ferriol, l’Hereu Riera..), això era lo meu! Més que les sardanes inclús. De l’edat de 12 anys que la ballo. Em deien “un pinzell, un pinzell”, perquè no tocava ni a terra.

Abans de marxar ens mostra orgullosa el cartell de l’obra “Un pagès de Barcelona”.

“El varen treure de l’Ajuntament i l’anaven a llençar! És del 92, si en fa d’anys! Que joves que estem”, ens diu mirant amb nostàlgia les fotografies dels qui hi van participar. La Paquita porta el teatre a dins. Els seus fills també han actuat, i quan li preguntem si alguna neta també ho farà ens respon “la gran parla tan bé! Ara diu que no però si, si que en farà!”.

Li agraïm a la Paquita el seu temps. “Podria fer un llibre, no un full, un llibre i ben gros!

Si em paguen bé encara ho faré!”, ens diu rient, i afegeix “ah! m’oblidava que sóc de l’Associació contra el Càncer de Girona, Presidenta Local, des de fa molts i molts anys”.

Una tot terreny, tal com dèiem.

Olga Sala

CRISTINENCS

NOTES D’ECONOMIA

ECONOMIA: A PEU PLA: Préstecs hipotecaris

La intenció d’aquest apartat és intentar que amb un llenguatge el més senzill possible, s’entenguin una sèrie de conceptes econòmics que en moments puntuals no queden suficientment clars.

Parlarem de temes com: Préstecs hipotecaris, Productes d’estalvi, Productes de previsió.

Desgraciadament, des de ja fa temps, dia si i dia també, escoltem dels mitjans de comunicació notícies que fan referència a DESNONAMENTS o “DESAHUCIS”. La majoria d’aquestes situacions venen provocades per l’incompliment de les operacions formalitzades com a préstecs amb garantia hipotecària amb les diferents Entitats de Crèdit.

“EL BANC O CAIXA NO ES EL NOSTRE AMIC” ¿Què és un préstec amb garantia hipotecària? Doncs és un contracte entre dues parts. Una és la que deixa els diners (part PRESTADORA) i l’altre és la que rep els diners (part PRESTATARIA). La part que deixa els diners vol com a garantia un bé real, és a dir, una casa, pis, terreny, etc. Aquí és a on tenim un primer concepte molt clar: “Si no podem pagar normalment, no es cancel·la el préstec amb l’entrega del bé hipotecat”, perquè? Doncs perquè la llei hipotecària permet a la part PRESTADORA (Entitats de Crèdit) reclamar més diners que fan referència a Despeses d’Advocats i Procuradors, interessos ordinaris e interessos de demora. Què vol dir això? Doncs que ens podem trobar que a més de l’entrega del nostre pis, encara respondríem amb la nòmina, avals o altres propietats de la part pendent.

“SI LA PART PRESTADORA ACCEPTA NOMÉS L’ENTREGA DEL BÉ A CANVI DE LA CANCEL·LACIÓ TOTAL DEL DEUTE, AIXÒ S’ANOMENA DACIO EN PAGAMENT. ” Acabem aquest primer article amb una idea molt clara : El Banc o Caixa, encara que sembli que ens fan un favor quan ens donen un préstec, NO ES EL NOSTRE AMIC, que quedi clar, ja que ells destinen tots els seus recursos, que són molts i millors que els nostres, en fer negoci. Per tant, nosaltres com a mínim, tenim que tenir unes idees clares i senzilles per negociar.

Frederic Lloret

Manifestació Girona tardor 2012

NOTES D’ECONOMIA

pàg. 14

LLUM

NOTES D’ECOLOGIA

ENERGÍA: ¿Cuál es la mejor energía? ¿Cuál va a ser la más barata?

A los ciudadanos de a pie cada vez nos pica mas la factura de la luz y nos preguntamos con frecuencia que puede ser más barato si la calefacción por gas, gasoil o eléctrica o que es más económico utilizar un vehículo de gasolina o gasoil o si pronto no será más barato tener un coche eléctrico. ¿Por qué es cada vez más cara la energía? La respuesta es sencilla: cada vez somos más humanos en el planeta y cada vez consumimos más energía por persona. Si a todo ello añadimos que los combustibles fósiles no son renovables y por tanto cada vez hay menos, podremos entender que tenemos ante nosotros un futuro complicado. Efectivamente, el petróleo como no es renovable y se consumen cantidades enromes todos los días, cada vez será más escaso y más costoso tecnológicamente el poder extraerlo, lo que redundará en un imparable aumento de su precio como vemos en los últimos años. Lo mismo puede decirse del gas, del carbón y hasta del uranio de las nucleares que por otro lado nos aterran con sus peligros.

“UNA VEZ MÁS HEMOS DE DECIR QUE LA MEJOR ENERGÍA ES LA QUE NO SE GASTA Y QUE APRENDER A OPTIMIZAR EL CONSUMO DE ENERGÍA Y AHORRARLA SÓLO TIENE VENTAJAS.” Muchos piensan que la solución pasa por utilizar únicamente las denominadas energías renovables, es decir la energía solar, la eólica, la biomasa, la geotérmica y la proveniente del oleaje. No cabe duda de que pronto esas serán las únicas fuentes de energía de fácil y barato acceso, pero también tienen sus problemas. Por ejemplo, si la provincia de Gerona tuviese que producir toda la energía que consume por aerogeneradores o placas fotovoltaicas, una gran parte de la provincia tendría que estar cubierta por esos artefactos.

Además, como ni todos los días ni en todos los sitios hace sol o hay viento, programar y gestionar la producción y suministro de energía alternativa es más conflictivo que hacerlo con energía fósil.

Pero no acaban aquí los problemas, ya que debemos preguntarnos ¿Cómo quedarían nuestros paisajes? ¿Cuánta superficie quedaría disponible para la agricultura y la ganadería? ¿Quién vendría a disfrutar de nuestras bondades turísticas con un ter-

ritorio plagado de aerogeneradores (que además hacen ruido y perjudican a las aves) y placas fotovoltaicas (cuyo efecto paisajístico y para la flora y fauna es desastroso)? ¿Quién quiere tener al lado de su casa aerogeneradores o un “huerto” solar?

Una vez más hemos de decir que la mejor energía es la que no se gasta y que aprender a optimizar el consumo de energía y ahorrarla sólo tiene ventajas económicas y de confort para el consumidor y para la sociedad.

A la pregunta de cuál será la energía más barata, la respuesta es simple aunque no guste: la que nosotros mismos produzcamos. Es decir, pronto llegará el día que el consumidor a nivel de familia, empresa o municipio tendrá que asumir una parte importante de responsabilidad en la producción, consumo y gestión de la energía, para de este modo poder controlar y optimizar los precios.

“O CONSUMIMOS MENOS VOLUNTARIAMENTE O HABRÁ UNA CRISIS SOCIAL QUE REDUCIRÁ A LA FUERZA NUESTRO CONSUMO.” Finalmente debemos resaltar que el problema del agua y de la energía van de la mano. Consumir agua requiere cantidades importantes de energía para extraerla, potabilizarla o depurarla una vez usada, transportarla y distribuirla. Por otro lado, la producción de energía consume grandes cantidades de agua. Por ejemplo las hidroeléctricas no pueden funcionar sin grandes cursos de agua. Las termoeléctricas y las nucleares consumen ingentes cantidades de agua para la producción del vapor que moverá las turbinas productoras de electricidad y para la refrigeración de seguridad. Según el instituto Nacional de Estadística aproximadamente un 20 % del agua captada en España se utiliza en la producción de energía. Es decir, consumir agua implica consumir energía y consumir energía implica consumir agua.

Todos sabemos que el agua y la energía son imprescindibles para la vida humana, por tanto hemos de admitir que estamos entre la espada y la pared: o consumimos menos voluntariamente o habrá una crisis social que reducirá a la fuerza nuestro consumo.

Josep Vives-Rego Catedrático Emérito de la Facultad de Biología de la Universidad de Barcelona y autor de los libros: “Los dilemas medioambientales del siglo XXI y Suicidio político o suicidio ecológico?

Aerogerneradors en funcionament

LLUM

pàg. 15

NOTES D’ECOLOGIA

FETS I GENT

SANTA CRISTINA TAL COM ERA FA CINQUANTA ANYS

Els protagonistes d’aquest article són, sens dubte, aquestes imatges impreses que avui es publiquen, una a tot color, editada per la casa Oscar Color S.A., on es veu tal com era el carrer Teulera abans de l’any 1973, data de la construcció de l’edifici que porta el mateix nom de la via principal de Santa Cristina, que a la fo-

FETS I GENT

tografia encara no és construït (a la dreta de la imatge), i una altra foto en blanc i negre del tram del carrer Teulera, entre els del Comerç i Pere Geronès. Són dues imatges que ens mostren el que havia estat i el que és en l’actualitat el nostre poble.

Evidentment, l’skyline o panorama urbà cristinenc de llavors no té res a veure amb la configuració urbana dels nostres dies. La fotografia en color ens ensenya un poble encara amb l’estructura constructiva que havia adquirit amb les seves edificacions de final del segle XIX: cases de planta baixa i pis, majoritàriament. A

la seva dreta, la plaça Baldiri Reixac que havia estat urbanitzada l’any 1956 i, més al fons, la casa original que ocupa avui l’edifici Teulera, amb l’annex on hi havia hagut l’antiga escola de nenes coneguda com a “cala Costurera”, que dirigia la professora Victòria Pomar i Llavia, a la qual Santa Cristina li té dedicat un passatge, davant mateix de la benzinera.

Malgrat tot, en la imatge encara hi ha present un dels establiments que subsisteix al pas dels anys, com el restaurant de Can Barnés, amb el seu gran tendal ombrejant els seus clients.

D’altres han desaparegut en el curs del temps,

pàg. 16

LLUM

Tram del carrer Teulera, entre carrer Comerç i Pere Geronès

Carrer Teulera abans de l’any 1973

com el taller d’en Magí Pujol dedicat a la reparació de bicicletes i matalasseria (avui seu local d’ERC). Un altre edifici comercial que encara persisteix és l’edifici de l’Emili Bosch (taller Fiat), amb la casa de ca l’Anglada, a l’altre costat, amb el rètol de la reconeguda beguda “Martini”, pintat a la paret mitjanera donant inici al carrer Pere Geronès.

Eren temps de comerços, és clar, però també de gent que ens ha deixat la seva petja. ¿Qui no recorda als bons cristinencs, nascuts o arribats a la vila, que en aquells anys, a la dècada dels seixanta i setanta, s’esmerçaven per fer un

LLUM

pàg. 17

poble modern? Industrials, comerciants, tan si val; gent arrelada al poble, els seus convilatans, senzillament, que ho donaven tot perquè la població millorés.

L’altra fotografia es va fer quan es va instal·lar l’enllumenat públic del carrer de la Teulera, fins arribar al pont de Ridaura, en direcció a Sant Feliu de Guíxols. Aquí tornem a veure, a l’esquerra, el taller d’en Magí Pujol, les cases d’en Miquel Garro, i el terreny de la família Sala, on actualment hi ha emplaçat l’edifici que afronta amb el passatge Victòria Pomar. Davant seu, la benzinera de la família Mont i, en la llunyania,

la impressionant carretera amb traçat completament rectilini enfilant la pujada d’en Pi, que va substituir els revolts de la carretera antiga, per allà els anys 1972-74.

Molt diferent és ara la nostra població, amb moderns carrers i flamants urbanitzacions. Fa cinquanta anys, Santa Cristina encara estava separada per dues entitats; a dalt, a la zona de l’Església la part més antiga, amb el seu veïnat i el del Pedró. A baix, la zona de la Teulera, el barri més modern de la població. Qui ho ha vist i qui el veu.

Gerard Bussot

FETS I GENT

AMB GUST A ...

SANTA CRISTINA D’ARO Felisa Molina

Vull dedicar aquesta secció gastronòmica del mes de Gener a totes aquelles persones que han fet possible, un any mes, que la XX Mostra de Cuina de Sta. Cristina d’Aro fos un èxit d’organització i participació.

Aquest esdeveniment, únic al nostre entorn, va aconseguir el passat mes d’octubre aplegar més de 50 cuiners i cuineres no professionals de la població. Aquests amateurs, van fer les delícies dels centenars de persones que van gaudir dels plats elaborats a partir de les receptes més senzilles fins a les postres més creatives.

La riquesa i varietat cultural del nostre municipi va quedar patent amb la representació de països com el Marroc, Senegal, Perú, Romania, Veneçuela, Alemanya, Dinamarca i com no, la tradicional cuina de casa nostre.

Cares conegudes als fogons i d’altres de noves, posen de manifest que la mostra és viva i té continuïtat.

Felicitats a tots, cuineres i cuiners cristinencs.

AMB GUST A ...

Han participat: Aicha El Boukrissi Albert Descayre Alexia Pardiñas Ramon Ana Garcia Torres Anna M ª Ramon Riba Anna Scharf Antonia Carrasco Antonia Pujol Donada Assumpcio Guillot Miret Carme Farregut Carme Soler Rossello Carmen Perez Claudia de Leon Salazar Crina Mihaela Ciocan Dolça Codina Elena Sendros Esteve Saguer Prat Eva Claret Francesc Xavier Sanchez Perez Gemma Martinez Gemma Prieto Gladys Uribe Sotil Hans Bak Hawa Diallo Hilari Nogueron Isabel Aymerich Ivan Mulà Josep Deulofeu Josep Gallardo Josep Roses Judith Rojas Julio Rico Badosa Kerstin Peter Laia Mulà Laura Andres Codony Lidia Prats Parcerisa Liliana A. Armas Montero Mª Rosa Pijoan Arbuse Marc Regincos Dausa Marc Regincos Jr Maria Descayre Mariam Atmnane Marina Segarra Marta Arcas Perez Merce Casals Miquel Royo Domenech Montse Cama Massana Montse Sala Pilar Farrerons Mateu Pilar Gazquez Esquiva Ramon Regincos Dausa Robert Pardiñas Ramon Romul Paz Rodriguez Rosa Coronel Beas Ruben Roma Rocadembosch Sergi Prieto Teresa Masdival Victoria Garcia

pàg. 18

LLUM

Per tĂş... per Santa Cristina

EMPRENEDORS Plataforma Ciutadana