Noves Veus | Tresdeu by Tresdeu

Edita: TRESDEU COOP. V. Direcció: ÒSCAR PIERA BERTOMEU Col·laboradors/es: MARTA MENEU-BORJA, LLORENÇ SAVAL I EMPAR PUERTO Tira còmica: GONÇAL BENEYTO Direcció : ÒSCAR PIERA BERTOMEU Disseny i maquetació: BRAM STUDIO Producció: ARNAU ESPANYA

NOVES VEUS / TRESDEU.COM

OCTUBRE 2021 Impressió: LA IMPRENTA CG Exemplars: 200 Llicència: RECONEIXEMENT 4.0 INTERNACIONAL (CC BY 4.0) Dipòsit legal: V-3234-2021

4/5

Editorial

6/7

Marta Meneu-Borja

8/11

Els reality shows haurien de desaparéixer.

12/13

Lo que me dé la gana : Sobre salut mental

14/17

I si el teu signe és compatible amb el de Cruz Cafuné?

18/19

Llorenç Saval Devesa

20/23

Educar sense redistribuir és com curar amb llepolies

ÍNDEX

24/27

Què s’amaga darrere el gym

28/33

5 Lliçons per combatre el feixisme

34/35 Empar Puerto

36/39

L’escala fosca de l’enveja no té barana

40/43

Les dones i la seua veu: telèmac, Dark web i #metoo

44/48

Com desbanquem la generació tap?

Còmic Gonçal Beneyto

NOVES VEUS / TRESDEU.COM

EDITORIAL Noves veus intenta ser un oasi dins de l’opinió periodística que es produeix al País Valencià, una producció que generalment és en castellà, feta des de visions conservadores o escrites per persones, majoritàriament homes, de ben entrada edat. És per això que amb el suport del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València naix aquesta proposta de Tresdeu que trenca amb aqueixa dinàmica i posa el focus d’atenció en les opinions d’Empar Puerto, Marta Meneu i Llorenç Saval. Elles són joves estudiants que tracten en les seues columnes temes que els afecten com a persones vinculades a la Universitat, amb vivències precàries, preocupades per l’esdevenir de la joventut valenciana i amb una perspectiva clarament de classe i feminista. Aquest fanzín que tens en mans és una recopilació del que hem estat llegint en línia entre la primavera i l’estiu de 2021 en Tresdeu.com. Un exercici que ha donat l’oportunitat de crear una xicoteta comunitat de lectors que ha donat suport i ha pogut anar llegint i debatent setmana rere setmana sobre educació, benestar social, salut mental o entreteniment. Tant els articles individualment com aquesta publicació estan sota llicència “Reconeixement 4.0 Internacional (CC BY 4.0)” de Creative Commons. Quan el llisques no el tires, dona’l, intercanvia’l!

NOVES VEUS / TRESDEU.COM

Marta Meneu-Borja (Benimaclet, 1998) és periodista i creadora de contingut. _laprestatgeria_ és el seu projecte de divulgació literària transmèdia, present a Youtube, Instagram, Wordpress o Twitter. També ha publicat una novel·la, _El senyal_ (Bromera, 2019), ha estat columnista a alguns mitjans com Diari La Veu, Levante-EMV o Tresdeu i imparteix tallers a centres educatius sobre foment de la lectura.

MARTA MENEU-BORJA

ELS REALITY SHOWS HAURIEN DE DESAPARÉIXER Els realities són un dels formats televisius més consumits a Espanya. L’últim èxit a xarxes i a l’audiència ha estat La Isla de las Tentaciones, amb el seu públic més fidel entre els 13 i els 24 anys. Llig la representació d’un debat a Instagram entre dos joves sobre el format: estigmatització justificada? Morbo o entreteniment? Funcionaria una Isla amb relacions sanes? Fa falta una Isla en valencià? S’obre el teló… ai, la pantalla. Nit de dijous. Lucas (@ LUKILUK) decideix compartir a les seues històries un vídeo en què l’actor Javier Gutiérrez afirma: “Els reality shows haurien de desaparéixer”. Sofia (@SOFIA_), amb ganes de farra i la Isla de las Tentaciones de fons, li contesta a la història. El coneix d’amics d’amics i no s’han vist mai en persona. @SOFIA_: Difícil això, eh! @LUKILUK: Ja, però és telefem, gent que crida i s’insulta, haha

NOVES VEUS / TRESDEU.COM

@SOFIA_: Home però no tots els realities són iguals! Jo estic veient ara la Isla de las Tentaciones i és interessant perquè mostren com un espill el que passa a la vida real en les relacions de parella. Gelosia, inseguretats, rancors, ja saps!

@LUKILUK: De veres ho estàs veient? Et pensava més intel·ligent que això… Ho respecte, però LOL @SOFIA_: És que m’agrada veure com evoluciona cadascú! Mira, hi ha un politòleg que parla d’elitisme i que fins i tot dir “telefem” és com menysprear la majoria de la població espanyola, perquè ho veu molta gent.

Foto: youtube M

ARTICLE 1 / MARTA MENEU

@LUKILUK: Però és que en Espanya hi ha molta incultura. Programes així encara tracten la dona com un objecte… @SOFIA_: Espera, busque l’article perquè el tio ho explicava molt bé i damunt contava que ho veia per a desconnectar i que també tenen valors progres. @LUKILUK: També parle sense saber perquè no veig la tele, la veritat, haha @SOFIA_: És que alguns realities enganxen moltíssim, és com si foren capítols d’una sèrie @LUKILUK: Ja, però no és ficció, o siga són persones, saps? @SOFIA_: Sí, sí, clar! Però té molt de mèrit com ho conten! En Gent de Merda vaig escoltar que hi treballa gent de Comunicació Audiovisual amb visió de cine i narratives més modernes, saps? (Passa una estona i @LUKILUK no ha contestat. No ho ha llegit. @SOFIA_, que està a una pausa de publicitat del reality, s’envalentona.) @SOFIA_: Hi ha una parella a la Isla que intentà una relació oberta, no els va eixir bé, i ara intenten salvar la relació perquè hi ha carinyo… Em sembla tan real, això! A veure, jo també pense que són una merda.

Mai hi aniria! Exposar així la teua vida privada, tota l’apologia a les operacions estètiques que hi ha, el tracte a les dones… Però hi ha casos de dependència emocional, d’infidelitats, d’amor romàntic… que també passen a la vida real. No hauríem de menysprear-los perquè tenen molta influència. Ho veu moltíssima gent jove, crec que de 13 a 24, els qui més. I la cosa és: si és un format tan atractiu i amb tanta audiència, no seria millor utilitzar el mateix format però amb referents més sans? (@SOFIA_ continuava escrivint. De qui és la culpa del seu èxit? De les cadenes que ho emeten o de l’audiència que els veu? Qui va abans l’ou o la gallina? Però ha vist al xat que @LUKILUK ha començat a escriure i ha decidit esperar perquè parle ell. Al cap d’una bona estona finalment ell prem “Enviar”.) @LUKILUK: No sé… No em sembla bé tampoc donar audiència a eixos programes, què vols que et diga… Damunt ha tingut algun cas de denúncies per agressions sexuals i tal a concursants. En esta edició també, no? Què vols que et diga… Jo ho veig ranci… Però tens raó que els veu molta gent i és impossible que desapareguen. Tampoc no veig viable això que dius d’un reality menys tòxic perquè si ningú no discuteix, no crida, ni pateix, ni té sexe, ningú ho veuria, no funcionaria.

Mediaset España

@LUKILUK: No sé… No em sembla bé tampoc donar audiència a eixos programes, què vols que et diga… Damunt ha tingut algun cas de denúncies per agressions sexuals i tal a concursants. En esta edició també, no? Què vols que et diga… Jo ho veig ranci… Però tens raó que els veu molta gent i és impossible que desapareguen. Tampoc no veig viable això que dius d’un reality menys tòxic perquè si ningú no discuteix, no crida, ni pateix, ni té sexe, ningú ho veuria, no funcionaria. @SOFIA_: No? Jo crec que sí! També m’agradaria un reality així en valencià. No creus? Amb els mems, les expressions, els concursants… Seria brutal tindre-ho en valencià! @LUKILUK: Clar, en valencià és que falten molts formats… Però jo no el veuria tampoc, no et cregues! Haha, ja t’he dit que no veig la tele. Preferisc veure alguna pel·lícula bona, ja saps

NOVES VEUS / TRESDEU.COM

@SOFIA_: No era Fuster qui deia que necessitem aquest tipus de premsa rosa en la nostra llengua també?

@LUKILUK: Ho deia?

@SOFIA_: De tota manera, no és incompatible veure pel·lícules i realities. No entenc l’estigmatització d’estos programes, sincerament. Entretenen, acompanyen molta gent que potser ha arribat a casa de tindre un treball precari o de merda i que només necessita desconnectar, no calfar-se el cap amb una peli. Tens raó que els valors són tòxics però no escridassen també als debats polítics? Els telediaris no parlen també de crims, safareig i animalets perquè ven més? I si te’n vas de la tele… No hi ha pel·lícules de Netflix o youtubers amb valors de merda, masclistes, racistes, lgtbifòbics…? @LUKILUK: Però a la tele no pots triar. T’empasses el que vol Mediaset o qui siga. Clar que hi ha continguts de merda a Internet o Netflix, com en tots els llocs, però també has de saber triar @SOFIA_: De veritat creus que sabem triar millor que la programació que hi ha a la televisió? PERÒ A LA TELE NO POTS TRIAR.. T’EMPASSES EL QUE VOL MEDIASET O QUI SIGA.

ARTICLE 1 / MARTA MENEU

(Baixa el teló… Uei, s’apaga la pantalla! @SOFIA_ i @LUKILUK continuaran parlant arran d’aquest debat tan apassionat. Parlaran de coses més trivials. Ell li recomanarà pel·lícules i ella dirà que les apunta però després no veurà cap. @LUKILUK acabarà finalment proposant quedar a fer-se una cervesa i @SOFIA_ trigarà una estona a dir que sí, però finalment ho farà.)

LO QUE ME DÉ LA GANA : SOBRE SALUT MENTAL

NOVES VEUS / TRESDEU.COM

LA SALUD MENTAL, UNA DE LES AFECTACIONS MÉS GRANS QUE HA TINGUT LA PANDÈMIA DE LA COVID-19

Foto: instagram @_danimartin_

Reprenent el nom d’aquest espai conjunt que iniciàrem ja fa uns mesos, em disculpareu si hui parlem d’un tema darrerament recurrent: la salut mental. El macarra, que després no era tan macarra, de Dani Martín va publicar l’altre dia a Instagram una fotografia a un avió, explicant que anava al psiquiatre. El post es va fer viral, clar. Des de Dani Martín, a J Balvin i passant per infinitat de famosos que han reconegut anar a teràpia o a algun especialista, resulta curiós com ens costa desfer-nos del tabú que envolta la cura de la ment. Fa poc vaig recomanar una novel·la juvenil en què un personatge se suïcida després d’una depressió i el rostre de la meua interlocutora canvià súbitament. No, no, no, no. Això no. Però què gent jove? Un estudi del Consell Valencià de la Joventut assenyala la salut mental com una de les afectacions més grans que ha tingut la pandèmia de la Covid-19 per a la joventut. L’altre dia a la televisió una dona explicava que rebien el doble de telefonades d’emergència per autolesions o intents de suïcidi que adés i, cal

ARTICLE 2 / MARTA MENEU

recordar que, a Espanya el suïcidi és la primera causa de mort no natural. Demanar ajuda quan siga necessari, és clar. Dani Martín, tanmateix, al seu post parlava també de gimnàs, de manteniment de la ment sense necessitat d’haver passat una situació traumàtica o una malaltia. Tinc una amiga que va a teràpia de vegades per allò del manteniment, per tindre cura d’ella mateixa. Un dia em vaig trobar ajudant-la a decidir entre anar al psicòleg o estalviar per al títol d’anglés que necessitava. Diners. És clar. La salut mental encara és tabú, però també són diners. Molts diners. I que trist seria que sovint, aquestes obres de ficció -llibres, sèries, pel·lícules- esdevinguen l’única via que la gent jove té per tal d’accedir a la salut mental. Decidir entre pagar una teràpia o qualsevol altra necessitat és violent. I la nostra societat no hauria de permetre-ho. Sovint escoltem “més recursos públics per a la salut mental”. Però no semblen arribar mai. I la joventut, amb una salut mental deteriorada després d’un any i mig de pandèmia, de canvis socials, amb un 40 % d’atur juvenil, amb dificultats per a emancipar-se, amb un futur sense certeses, és de les més afectades per aquesta manca de recursos. DECIDIR ENTRE PAGAR UNA TERÀPIA O QUALSEVOL ALTRA NECESSITAT ÉS VIOLENT.

Cómo me gustaría contarte, benvolgut lector, que no partim de Cero en aquest tema. Que allò Emocional és tan important i tan natural, que Mi Lamento ara l’escolta un especialista, que em diu Mira la vida, que Qué bonita la vida i que allò que passà amb 16 añitos se superarà i que no he de decidir entre lloguer o salut mental, que ara puc fer Lo que me dé la gana, perquè com es diria a Madrid, Madrid, Madrid, aquest és el tipus de llibertat que vull.

I SI EL TEU SIGNE ÉS COMPATIBLE AMB EL DE CRUZ CAFUNÉ? Des de Carlos Sadness i el seu “Signe Tropical Jesus“, al nou EP de Cruz Cafuné, l’astrologia sembla estar a l’ordre del dia, però és molt més que l’horòscop de la Super Pop i que Sandro Rey mirant-te fixament després d’haver-te quedat sopa al sofà.

NOVES VEUS / TRESDEU.COM

L’astrologia naix amb els babilonis, que comencen a estudiar el moviment dels planetes per a acabar relacionant-ho amb els successos que ocorrien a la vida quotidiana. Aquesta pràctica passa a altres civilitzacions i arriba fins als nostres dies de diverses maneres. Com els dotze signes del zodíac. Càncer, capricorn, virgo… Ja sabeu. O per exemple, la carta astral, que és la posició dels planetes, el sol i la lluna en el moment i lloc exactes en què una persona naix, i que també dona nom a l’EP que Cruz Cafuné, càncer per cert, va traure pel seu aniversari.

Com diria Dakota, el tema de l’astrologia en els últims anys va de nassos i ja sabeu el que significa… moguda. A l’astrologia se l’acusa de ser una pseudociència perquè, a diferència de l’astronomia (atenció: no confondre-les! De veritat, molt de compte) no es basa ni segueix el mètode científic. Això significa que allò que diu l’astrologia no està demostrat.

Foto: imatge promocional disc Cruz Cafuné

De fet, es diu que fins i tot partiria d’una premissa incorrecta, ja que la posició de les constel·lacions en què es basa tota la classificació es correspon amb un moment concret en què s’observà el cel, però no es va tindre en compte que l’eix del planeta Terra es mou i aquestes posicions van canviant molt lentament.

ARTICLE 3 / MARTA MENEU

Un altre exemple és que ni tan sols hi hauria dotze signes tal com els coneixem. La NASA es va marcar un Ana Pastor, fent el càlcul i afirmant l’existència d’una tretzena constel·lació, Ofiuco. Aquestes són les dades, seues les conclusions o, “nosaltres només hem fet els càlculs“. Així, després de remarcar “en la NASA estudiem astronomia, no astrologia” (recomanació de l’autora: llegir amb una mica de sorna), explicaren que no estaven inventant un nou signe zodiacal, sinó que les constel·lacions són de diferents grandàries i formes i, per tant, els signes no són homogenis, ni duren els mateixos dies. Vaja, que els babilonis arredoniren cap amunt i cap avall els números per tal de quadrar-ho amb el seu calendari de dotze mesos, assignant a dotze afortunades la mateixa durada. Però qui estiga lliure que tire la primera pedra, i si no que li ho diguen als qui només poden complir anys amb els bixests. Tanmateix, per tal que l’astrologia siga una pseudociència, hauria de pretendre ser-ho. Alguns dels qui defensen el paper actual d’aquesta pràctica parlen més en el sentit espiritual, com una ferramenta d’autoconeixement. Un autoconeixement lligat a arquetips de personalitat. Per exemple el signe de Cruzzi, càncer: persones emocionals, imaginatives, afectuoses

i sensuals. També, tímides, divertides, amigables i confiades. Segurament cadascú haurà llegit aquesta relació d’adjectius com quan mirem una foto de grup, buscant-nos primer a nosaltres i les coses en què ens podem assemblar al canari. L’astrologia en els últims temps i amb les generacions més joves ha guanyat molt de protagonisme. Ha sabut adaptar-se molt bé a les xarxes socials i a les noves estètiques. Com diu la creadora del compte d’Instagram @ charcastrology, els cures de TikTok estan molt bé, però l’astrologia ha sabut adaptar-se al component viral i fins i tot irònic i humorístic d’Internet. Admetem-ho: qui no ha compartit alguna vegada als stories la Belén Esteban que eres segons el signe, la frase de la Isla de las Tentaciones, el personatge d’assalt al Capitoli o la cançó de Bad Bunny segons el signe? Però, és només humor? És l’astrologia qui s’ha adaptat als nous temps, o ha estat el capitalisme qui ha sabut absorbir-la amb productes culturals tals com collars amb signes, samarretes, cançons…?

Més preguntes: és perillós prendre decisions en base ni que siga mínimament al que se’ns diu des d’aquests arquetips? Fins a quin punt és autoconeixement escudar les teues accions segons com estan els planetes en un moment determinat? Si les noves generacions tenim la ment més oberta, quina diferència hi ha entre prejutjar algú pel seu aspecte, per la seua ideologia o per la seua carta astral?

NOVES VEUS / TRESDEU.COM

¡ Una pregunta més: és l’astrologia la nova religió? La decaiguda de la rellevància social de la religió no significa que no busquem o necessitem una espiritualitat. De fet, no és incompatible una societat més científica i la convivència amb espiritualitats i creences.

Perquè, efectivament, vivim en una societat… …on gastem més recursos dels que ens pot donar el nostre propi planeta. …on el sistema precaritza els qui menys tenen. …on crisi rere crisi la incertesa és l’única cosa coneguem de ben segur. …on la joventut està ancorada a un 40% d’atur a Espanya, sense possibilitat d’emancipar-se. …on el panorama social i polític estan cada vegada més polaritzats, més violents. …on els mitjans blanquegen el discurs de l’extrema dreta. …on les xarxes socials se’ns han fet imprescindibles sense cap tipus d’ensenyament, i on podem bloquejar i insultar i fer les coses que no faríem en persona.

ARTICLE 3 / MARTA MENEU

I ara pensem que d’entre tot açò, una estètica moderna, suau i mística ens diu que el moment en què nasquérem importa, que tenim alguna cosa única, perquè ningú ha nascut el mateix dia, a la mateixa hora i en les mateixes coordenades que nosaltres. Només nosaltres. I sumem-li tot un compendi de coneixement sobre com som, com actuem, com sentim, com ens relacionem amb la resta… Què direm! Si les nostres iaies han fet ús de la religió per a suportar la incertesa de la mort, per què no anem a fer ús nosaltres d’una espiritualitat que ens ajude amb la incertesa del món que ens trobem ara? Pot ser útil tot i no ser científic?

Jo, de moment, he descobert que el meu signe és compatible amb el de Cruz Cafuné, que és emocional, imaginatiu i divertit. A partir d’ara quan el veja als videoclips i a les entrevistes pensaré: “soc jo literal”.

Foto: imatge promocional disc Cruz Cafuné

NOVES VEUS / TRESDEU.COM

Vaig estudiar filosofia en un context de confusió vital marcat pel trànsit entre adolescència i edat adulta. Des d’aleshores, el desconcert s’ha exacerbat. L’allau de cabòries que em travessen avui en dia és incommensurable. Quan aconseguisc llimar-les, és a dir, desprendre’m de la pell morta i els paràsits -en forma de prejudicis- que se m’acoblen al pensament, el resultat sol endevinar algunes idees que la meua fèrria autocrítica no rebutja immediatament. Aquest producte mitjanament depurat, semi-brut, és el que trobareu als meus articles. Espere que vos resulten d’interés.

LLORENÇ SAVAL DEVESA

EDUCAR SENSE REDISTRIBUIR ÉS COM CURAR AMB com si els factors de classe, gènere o LLEPOLIES

NOVES VEUS / TRESDEU.COM

Quantes vegades no hem sentit enmig d’una conversa informal la frase “això s’arregla invertint en educació”? En quantes ocasions no hem llegit o escoltat gent –personatges il·lustres i reputats- argumentar que la clau per resoldre tota una sèrie de problemes socials relacionats amb la desigualtat demana millorar el model i la qualitat de l’ensenyament? El mantra de l’educació com a principal via de transformació social s’ha estès condicionant al seu pas tota una sèrie de propostes i alternatives polítiques progressistes al model neoliberal.

Seguint els plantejaments de César Rendueles al seu últim llibre anomenat Contra la igualdad de oportunidades, podem afirmar taxativament que ens estem equivocant en la manera d’enfocar políticament el problema de l’ensenyament. L’educació no és la solució a tots els problemes socials –ni de lluny- ni tampoc hem de reinventar necessàriament la manera com s’ensenyen els continguts –tal com argumenta la pedagogia moderna-. Una dificultat del plantejament sobre el rol de l’educació és precisament pensar-la com una espècie d’institució miraculosa capaç de resoldre tots els problemes dels estudiants a l’hora d’accedir en “igualtat de condicions” al mercat laboral,

ètnia que dificulten el procés de formació es pogueren resoldre dins la mateixa institució independentment de les polítiques socials i econòmiques que reprodueixen la desigualtat. Aquesta visió esbiaixada del sistema educatiu és simptomàtica d’una falta d’imaginació política severa per part d’una esquerra que, desbordada per la complexitat social –i infectada d’alguns patriotismes ideològics que no s’hi posen en qüestió-, ha preferit atrinxerar-se en posicions còmodes i conegudes abans que aventurar-se a repensar el terreny de joc. Malgrat això, com en els escacs, els errors estratègics són causats pel bon joc del contrincant: l’estratègia de la dreta ha consistit a elaborar minuciosament tota una sèrie de tensions i enfrontaments respecte al model educatiu per tal que hi destinem una gran part dels nostres esforços polítics a un àmbit que substancialment no hi juga un paper tan important en la lluita contra la desigualtat social –l’educació-. Espais com l’organització sindical, la fiscalitat redistributiva, les polítiques d’habitatge, l’impuls del cooperativisme i les ajudes socials tenen un pes molt més decisiu en la lluita per la igualtat, a pesar de la seua falta de protagonisme en les campanyes polítiques dels partits progressistes.

ARTICLE 1 / LLORENÇ SAVAL

És més, sovint hi ha un parany amb aquesta concepció de l’educació com a mecanisme fonamental de l’igualitarisme, i és que contribueix a transmetre una visió elitista de la societat basada en la meritocràcia i la fal·làcia de l’esforç personal com a dispositiu de legitimitat. Quan s’implementa una reforma o projecte educatiu amb l’esperança de facilitar les mateixes oportunitats als estudiants de diferents classes socials, el resultat quasi sempre és el mateix: els estudiants amb famílies acomodades i ben estructurades trauen els millors resultats, mentre els fills de les classes treballadores continuen amb greus problemes no sols pel que fa a la comprensió del contingut, sinó també pel que respecta a les capacitats cognitives, l’accés als recursos pedagògics, la conciliació educativa, l’assimilació de les innovacions curriculars –el maleït anglés, per exemple-, etc. Davant aquesta polarització, sovint s’acusa el mateix alumne de les deficiències de la seua formació posant per exemple el seu mal comportament, la falta d’atenció, l’esforç insuficient, les poques capacitats, les amistats que el distrauen, la drogaddicció… Com si tots aquests factors no depengueren principalment de la socioeconomia familiar.

Foto: tik tok camaradajeronimo

NOVES VEUS / TRESDEU.COM

AQUEST ALUMNE OBTINDRÀ PITJORS RESULTATS ACADÈMICS QUE UN ALTRE SITUAT EN UNA FAMÍLIA ACOMODADA LA QUAL POT PERMETRE’S DEDICAR-LI TEMPS, PAGAR-LI LES CLASSES DE REFORÇ

No cal ser massa intuïtiu per a saber que en una família amb pocs recursos on els pares treballen durant tot el dia difícilment podran ajudar el fill amb els deures, ni tampoc proporcionar els recursos que faciliten l’estabilitat emocional del menor, fet que sol traduir-se en problemes de comportament. En conseqüència, aquest alumne obtindrà pitjors resultats acadèmics que un altre situat en una família acomodada la qual pot permetre’s dedicar-li temps, pagar-li les classes de reforç, proporcionar-li una alimentació i estabilitat emocional preeminent, facilitar-li l’accés a recursos pedagògics de tota mena, a la cultura, etc. El que volem dir amb açò és que la concepció de l’educació com a mecanisme principal de l’igualitarisme contribueix a ocultar que l’escola és fonamentalment un mecanisme de transmissió de la posició de classe de pares a fills, com acabem de veure exposant l’enorme facilitat dels estudiants acomodats per tenir èxit en els estudis, i no una ferramenta que puga qüestionar la dominació de classes. Aquest mecanisme de transmissió s’assenta sobre la meritocràcia, és a dir, sobre la idea absurda que els bons resultats acadèmics són, únicament, fruit de l’esforç personal de l’alumne, i que per tant l’última càrrega de responsabilitat sobre

l’èxit o el fracàs de l’alumne recau sobre ell mateix, desestimant en tot moment l’ambient socioeconòmic d’origen. L’escola promou als fills de les classes altes i desnona els de les classes baixes; contribueix a edificar una societat elitista que necessita aquesta fragmentació social per sobreviure. Rendueles resumeix de manera simple, però contundent aquestes idees sobre el paper real que hauria de tenir l’educació en les propostes polítiques transformadores. Al desé capítol, anomenat La ideologia educativa i la derrota de la igualtat, diu: “Hauríem de deixar de pensar en l’educació com un motor privilegiat de l’equitat i plantejar-nos el contrari, que sense igualtat social, sense un ethos igualitarista generalitzat, qualsevol projecte de democratització i millora pedagògica universalista és impossible”. Aleshores, quin paper hauria de jugar l’ensenyament dins una proposta transformadora diferent del plantejament tradicional de “proporcionar als pobres les ferramentes per competir amb els rics en el camp de batalla del darwinisme social”? Rendueles respon que “si l’educació és important per a un projecte

ARTICLE 1 / LLORENÇ SAVAL

igualitarista és perquè l’educació pública universal exerceix un paper irreemplaçable com a instrument de socialització democràtica”. L’educació universal no és el punt de partida de la igualtat, sinó un derivat d’aquesta –és a dir, l’educació sols pot pretendre ser universal i democràtica si parteix d’una igualtat pel que fa a les condicions dels estudiants-. El seu valor resideix en ser l’únic àmbit de socialització on estudiants de diferents classes socials, ètnies, gèneres i religions hi poden conviure baix un espai de normes compartides per igual. Tanmateix, sabem de sobra que aquesta socialització en la diversitat –l’element més important de l’ensenyament obligatori, segons Rendueles- no s’hi dóna de manera universal. Literalment, hi ha estudiants de classes mitjanes i altes que no han compartit aula amb estudiants de classe treballadora o amb immigrants en tota l’etapa d’ensenyança obligatòria. D’açò s’encarreguen fonamentalment els sistemes educatius privats i concertats –però també alguns públics-, els quals serveixen per a segregar entre classes, impedir la socialització dels rics amb els pobres i mantenir els privilegis heretats de família. Al País Valencià, per exemple, el percentatge d’im-

migrants a l’escola pública és del 13,7% per un 4,7% a la concertada -per davall de la mitjana de l’Estat Espanyol-. L’alumnat d’aquests centres és educat en una sèrie de valors elitistes i meritocràtics –diferenciant-los de la “plebs” treballadora que va al públic- per tal que mantinguen l’estatus familiar de classe o arriben a formar part de la nova aristocràcia mundial. Per finalitzar, i recapitulant amb el que dèiem al principi, podríem aventurar-nos amb la següent conclusió: Les elits sempre han utilitzat l’ensenyança privada i concertada com una font de legitimació i reproducció dels privilegis –sense ser aquesta la seua causa!-, precisament perquè han sigut conscients des d’un principi que la raó de la seua posició social desborda per complet la capacitat d’influència de les institucions educatives. L’estratègia més adient per als moviments progressistes consistiria a plantejar les reformes educatives com un element complementari d’un projecte més gran de redistribució de la riquesa –i mai proposar-les en solitari-, enarborant com a mesura principal l’abolició dels models educatius concertats, els quals són vitals en la transmissió i perpetuació de la desigualtat social, tal com s’hi redactava un poc més amunt.

NOVES VEUS / TRESDEU.COM

QUÈ S’AMAGA DARRERE EL GYM

Em fa gràcia recordar totes les activitats que s’hi feien durant la pandèmia per tal de matar el temps. Se m’ocorre, al mateix temps, que tal vegada hi ha dinàmiques socials que ja venien des d’abans i que han eixit reforçades després de les restriccions. Durant el confinament, la gent necessitava importar fragments de la seua vida pre-pandèmica a la nova realitat, per culpa d’un virus que no semblava tenir ganes de marxar. Alguns de nosaltres llegíem, veiem sèries, tractàvem d’estar pendents el menys possible de les xarxes socials per no saturar-nos, re-coneixiem de nou a les persones que vivien amb nosaltres, i, també, descobríem noves maneres de fer esport a casa. Precisament, un tema que va ocupar en moltes ocasions l’espai mediàtic, tant a la televisió com a les xarxes socials, versava sobre la necessitat de fer esport per mantenir un bon estat de salut física i mental, i poder suportar en millors condicions el confinament. Una gran quantitat de professionals i aficionats de l’esport s’hi van llançar a promocionar rutines, plans d’entrenament, gimnasos a distància, dietes, etc. No obstant, aquesta explosió del fitness que s’hi va observar durant la pandèmia tan sols venia a con-

firmar una dinàmica en ascens des de fa més o menys una dècada: la substitució de l’esport d’equip per un altre tipus d’esport de caràcter més individualitzat. Aquesta nova manera d’exercitar-se reflexa unes dinàmiques socials més individualistes orientades a maximitzar funcionalment el nostre temps, on l’esport s’ha convertit en una nova manera de respondre a les exigències socials que condueixen a l’auto-explotació. Les dades confirmen allò evident: el futbol, per exemple, ha passat de tenir un 8,2 % de practicants en 2009 a un 4% en 2020, és a dir, que ha perdut la meitat dels seus jugadors. Mentre, el percentatge de la població apuntada a un gimnàs arribava al 12,3% en 2020, segons dades de Statista. Cal puntualitzar un fet: aquest article no és un atac a la gent que decideix anar al gimnàs o practicar fitness, de cap manera. Som fills de la marea, que ens arrossega i transforma els nostres gustos i predileccions. El que volem és exposar com certes dinàmiques socials, les quals duen anys transformant la manera de relacionar-nos entre nosaltres, s’hi veuen reflexades en el nostre dia a dia, sent l’esport un bon prisma des del qual observar aquesta transformació, com també podrien ser-ho les xarxes socials, les relaci-

ARTICLE 2 / LLORENÇ SAVAL

ons afectives, l’afiliació sindical o el model d’habitatge al qual opten les classes mitjanes. Aquest fenomen de translació des de l’esport cooperatiu a l’esport individualista reflexa una societat paulatinament més fragmentada, un ethos que tendeix a donar més importància al cultiu del propi cos que a l’expansió de les relacions socials que anaven aparellades als esports d’equip. La indústria del fitness ha sabut utilitzar el discurs que relacionava un estil de vida sana amb cert grau d’èxit social com un espai de màrqueting publicitari. La imatge que aquesta indústria ha transmès de l’esport és la d’una persona, home o dona, amb un físic envejable i una capacitat de superació i resistència al dolor corporal similar a un combatent de guerra. Avui alce 30 kilos; dues dotzenes de vídeos en Instagram després torne a aparèixer alçant-ne 70. Aquesta imatge de “superació” no ven tan sols una reivindicació de l’esport com un estil de vida saludable, sinó una projecció social molt concreta: la imatge del winner –el guanyador-, un subjecte capaç d’assolir l’èxit social gràcies al seu heroic i solitari esforç individual. Al cap i a la fi, allò que fomenta la indústria del fitness és convertir-se

NOVES VEUS / TRESDEU.COM

un mateix en la seua pròpia marca, en un producte. Si abans practicàvem esports d’equip per sentir-nos bé amb nosaltres mateixa i socialitzar amb els companys del gremi, ara anem al gym per ser més atractius, ajustar-nos als estàndards de bellesa que demana la societat i optimitzar el temps que tenim per dissenyar el nostre propi producte personal. Cultivem el cos, aleshores, perquè és la imatge visible del nostre disseny i necessitem tenir-ne compradors, persones que ens paguen amb la moneda del like en Instagram o del match de Tinder. Perquè allò que fem a les xarxes socials és subastar-nos, vendre’ns a canvi de validació social, però no específicament a nosaltres mateixa sinó a la imatge distorsionada i fraudulenta que hem creat de la nostra vida.

Aquesta necessitat compulsiva de millorar la nostra imatge cara als demés és font d’un gran nombre de problemes mentals, en especial el trastorn per ansietat. Estem contínuament tractant de perfeccionar la marca personal, com algú que afegeix tòppings a un gelat de manera obsessiva per tal de millorar-ne el sabor. Això ens fa col·lapsar mentalment al no assolir una sèrie d’expectatives socials impossibles en una espècie de joc comparatiu amb la resta de les persones, una activitat d’extrema crueltat cap a nosaltres mateixa.

La transformació de l’esport des d’una experiència col·lectiva i ociosa a un fenomen de severa auto-disciplina individual -encaminada a assolir expectatives socials- té un rerefons més profund des del qual podem analitzar el canvi que ha patit la vida econòmica de la nostra societat. Aquest model d’esportista fitness s’assembla comparativament al subjecte que demanda el mercat laboral: un individu deslligat de les relacions interpersonals que tracta d’assolir l’èxit econòmic a partir del seu esforç individual, deixant de costat la lluita sindical que històricament sempre ha servit per millorar les condicions col·lectives dels treballadors i apostant per convertir-se en un emprenedor que competeix contra els seus iguals en la selva mercantil. De la mateixa manera, l’esportista fitness abandona el camp de futbol on les victòries depenien del treball en equip per aventurar-se entre les solitàries màquines del gimnàs, amb l’esperança de trobar en la lluita contra un mateix – que en el fons és una competició per la validació social contra els altres individus- la suficient motivació per assolir la rutina d’exercicis pautada amb l’entrenador personal. A més, de la mateixa manera que ocorre quan les empreses “flexibilitzen” als treballadors empitjorant les

ARTICLE 2 / LLORENÇ SAVAL

VIVIM EN UN SISTEMA ON LA CULPA SEMPRE RECAU EN L’INDIVIDU QUE REP EL CÀSTIG.

seues condicions de treball, el motiu de no haver assolit un bon lloc de faena –o no haver aconseguit una meta en concret, per exemple, superar una marca esportiva personalsembla ser la falta d’esforç o sacrifici personal. Vivim en un sistema on la culpa sempre recau en l’individu que rep el càstig: el que és pobre ho és perquè vol, el que té problemes amb la droga els té perquè li dona la gana, el que no aconsegueix feina és perquè no en busca, les dones són violades perquè van amb males companyies, els immigrants venen ací a viure en condicions deplorables perquè volen… En cap cas s’hi atribueixen els problemes socials a un sistema econòmic que exclou d’una vida digna a les persones que no venen de famílies benestants, fet que deriva en problemes d’exclusió social, delinqüència, drogoaddicció, entre altres. És el món dels individus solitaris – els “robinsons” que diria Marx-, on la gent trasllada al món de l’esport la impotència que li provoca no aconseguir bones condicions eco-

nòmiques, a pesar d’esforçar-se incansablement. Aquesta impotència es converteix en ràbia, la qual funciona com a motivació en el gimnàs i retorna a l’individu com un cercle viciós de frustració en el moment de trencar el múscul: allò que l’esforç personal no ha pogut assolir en el mercat laboral s’assolirà de manera compensatòria intensificant el ritme de l’activitat corporal en un exercici de “superació”. Al cap i a la fi, el que reflexa aquesta necessitat obsessiva de superar-se constantment és una destrucció total de la categoria d’oci en les nostres vides, de diversió, de no fer res. L’esport ja no és un espai per a l’oci, per a divertir-se sense pensar en el resultat de l’activitat en el nostre cos, sinó una activitat productiva, és a dir, que busca un resultat concret i palpable. Tal vegada seria moment per reflexionar sobre com estructurem la nostra vida en relació a les activitats que fem per no fer res, i centrar-nos menys en aquelles que s’hi duen a terme perseguint una finalitat última. L’auto-explotació del nostre propi cos és un problema de gran transcendència, sobretot per ser una dinàmica de “lliure elecció” que transforma de manera sibil·lina les activitats quotidianes en nuclis de producció forçats. Necessitem parar, descansar, agafar aire.

NOVES VEUS / TRESDEU.COM

5 LLIÇONS PER COMBATRE EL FEIXISME

L’any 2017 es va publicar un llibre de gran importància conjuntural, en un moment polític d’auge de l’extrema dreta d’arreu del món sumat a la descoordinació del moviment antifeixista, el qual s’hi veia desbordat davant l’esfereïdora escena internacional. El llibre era Antifa. El manual antifascista. Escrit pel nord americà Mark Bray, el text presentava una història internacional del moviment antifeixista des dels seus inicis fins als nostres dies, així com també una llista d’estratègies comunes, consells de militants, bibliografia i lliçons històriques de l’antifeixisme. Són aquestes últimes –les lliçons històriques- de les que anem a parlar en el següent article, donat que en les mateixes hi podem trobar una conjunció entre història, tàctica política i teorització sobre què és i com ens enfrontem al feixisme. Els que farem serà comentar-les, en la majoria dels casos, a partir dels paradigmes que ofereix l’escena política actual per tal d’anar més enllà dels exemples històrics del llibre. La primera de les cinc lliçons històriques que presenta el llibre diu: “Les insurreccions feixistes no han triomfat mai. Sempre han accedit al poder per mitjans legals”. Aquesta podria

ser una de les més controvertides, donat que en Espanya tenim l’exemple d’una insurrecció militar que va acabar amb la imposició d’una dictadura que compartia molts trets amb el feixisme italià. No obstant, allò que vol dir Bray amb aquesta afirmació aparentment tant arriscada és que els mètodes liberals per enfrontar el feixisme s’han mostrat històricament poc eficaços. Ni el debat racional, ni la policia, ni tampoc les institucions polítiques parlamentàries són, en la majoria dels casos, capaces d’aturar la potència del feixisme. Açò, no obstant, no resta importància a la via legal; tan sols la desmitifica com l’única via legítima i possible. De fet, moltes vegades les institucions polítiques han servit per catapultar al feixisme, quan aquestes han estat dominades per elits econòmiques que necessitaven d’un moviment reaccionari que dinamitara l’imminent revolució social, en una maniobra de defensa de la propietat privada capitalista amenaçada pels processos democratitzadors del moviment obrer. En aquest sentit, dictadors com Hitler, Franco o Mussolini van ser la resposta del capital contra el poder dels treballadors organitzats. Per això, i per moltes altres raons, l’antifeixisme deu ser, també, anticapitalista. Òbviament, el feixisme és un feno-

ARTICLE 3 / LLORENÇ SAVAL

men complex i no s’hi pot resumir únicament en una estratègia del capitalisme per salvaguardar-se. No obstant, aquest fet no pot deixar-se mai de costat i en alguns contextos és l’element explicatiu principal. Per això, a pesar de les insuficiències transformadores de les institucions polítiques, tenir certa presència i control sobre les mateixes és indispensable per fer front al feixisme. Posar en dubte la via legal o institucional per fer front al feixisme no implica una aposta incondicional pel treball de carrer i la violència organitzada. L’antifeixisme és una lluita polifacètica, i la violència tan sols és una de les diverses ferramentes útils per fer front al feixisme, el qual deu ser analitzat de manera contextual. De fet, l’exaltació irracional de la violència és una lacra per al moviment antifeixista, sobretot perquè atrau un tipus de militància híper masculinitzada més preocupada per rebentar-li el cap a un nazi que en analitzar i valorar les diverses estratègies per acabar definitivament amb el problema. Com diu un militant antifeixista anglès al final del llibre, en l’apartat dels consells: “A l’hora de decidir les tàctiques més eficaces s’ha d’estar més obert a la idea del “antifeixisme d’espectre complet”, sense fer de la violència un fetitxe (…). Allò més important és guanyar”.

La segona lliçó històrica per a l’antifeixisme diu: “Uns més que altres, molts dirigents i teòrics antifeixistes del període d’entreguerres assumiren que el feixisme no era més que una variant de les posicions contrarevolucionàries tradicionals. No s’ho van prendre amb la suficient seriositat fins que fou massa tard”. Allò que clama aquesta lliçó és el fet de que l’antifeixisme necessita ser actualitzar regularment per no caure en essencialismes, anàlisis antiquats i deficiències interpretatives del fenomen del feixisme. És important entendre la plasticitat d’un fenomen –el feixista- que s’adapta a contextos, discursos i estratègies diferents a les que havia seguit en temps passats.

Foto: imatge promocional del llibre The Anti-fascist handbook.

NOVES VEUS / TRESDEU.COM

ELS OBJECTIUS DEL FEIXISME SEMPRE SÓN LES MINORIES SOCIALS, TALS COM EL COL·LECTIU LGTBI, LA IMMIGRACIÓ –ON S’HI ESTIGMATITZA, SOBRETOT, A LA DE PROCEDÈNCIA AFRICANA-, LES DONES, ELS ÀRABS, ELS JUEUS, I, EN DEFINITIVA, LA CLASSE TREBALLADORA

Els objectius del feixisme sempre són les minories socials, tals com el col·lectiu LGTBI, la immigració –on s’hi estigmatitza, sobretot, a la de procedència africana-, les dones, els àrabs, els jueus, i, en definitiva, la classe treballadora –tal i com s’ha vist amb la retòrica del discurs contra els “okupes” i, també, amb la criminalització d’aquells que reben ajudes socials-. La majoria d’organitzacions d’extrema dreta comparteixen alguns d’aquests objectius, si no tots, i la seua manera de construir el teixit organitzatiu tant al carrer com a les institucions varia depenent del context.

VOX, per exemple, ha optat per centrar la seua estratègia a les institucions i a les xarxes socials, més enllà de fer treball de carrer, construint un discurs que utilitza part de la ideologia tradicionalista aliada amb teories de la conspiració i la utilització del terme “violència” com a vector que uneix la croada contra les dones –amb el discurs de “totes les violències son iguals”- així com la falsa relació entre violència i immigració, i, també, com a excusa per provocar altercats i victimitzar-se en un intent de presentar a l’antifeixisme com un moviment polític violent, tal i com va succeir a Vallekas els dies previs a les eleccions autonòmiques de la Comunitat de Madrid. És per això que els antifeixistes no hem de caure en una retòrica desfasada i essencialista a l’hora d’analitzar i atacar el feixisme. De fet, la pròpia paraula “feixista” pot ser útil en alguns contextos però totalment contraproduent en altres, donat que és una simplificació estigmatitzada d’un fenomen polític híper complex, molt arrelada a la terminologia del segle XX. Tal i com diu Bray: “En certa manera, l’evolució de l’extrema dreta va a implicar que s’haurà d’abandonar el marc del “feixisme” per complet, conforme ens allunyem més i més del segle XX”.

ARTICLE 3 / LLORENÇ SAVAL

Tampoc s’hi tracta d’anar-hi al darrere per atacar i ridiculitzar cada acte, discurs o concentració convocada per les organitzacions de l’extrema dreta. Tots ens vam riure de l’Abascal de 2015 que feia discursos pujat damunt el banc d’un parc sense que ningú l’escoltés, dient estupideses contra els immigrants. Avui Abascal es riuria de nosaltres sabent que li vam fer part de la publicitat de manera gratuïta. Si el feixisme marca l’agenda política i mediàtica i nosaltres anem al darrere comentant les seues barbaritats, el que estem fent realment és donar-li publicitat. Per això, una de les majors estratègies antifeixistes és marcar agenda política pròpia, ser propositius políticament, dialogar amb la societat i ignorar les ofenses i banalitats dels provocadors que tan sols busquen la polèmica per publicitar-se. Deixant de banda la tercera, per considerar-la menys rellevant, la quarta lliçó històrica per a l’antifeixisme ens diu que: “El feixisme li furta a l’esquerra la ideologia, l’estratègia, la imatge i la cultura”. Frase controvertida aquesta, però no per això menys rellevant. Coneguda és la història del moviment skin, on els boneheads – els skins xenòfobs anglesos que prengueren popularitat durant el tatcherisme- eren una còpia de l’estètica dels skins antiracistes originals.

Però no fa falta anar tan lluny per veure com l’extrema dreta s’apropia dels elements propis del moviment obrer. Grups feixistes com Casa Pound, Hogar Social Madrid, Alba Daurada i Acció Nacional Britànica implementen estratègies originals de l’esquerra com el repartiment de menjar entre gent necessitada, la creació de bosses de treball, l’okupació de cases per evitar desnonaments, l’organització en base al teixit veïnal, l’acció directa al carrer o l’estètica militant agressiva. Tot açò, clar, amb una connotació racista i excloent fonamentada en la distinció entre un “ells” i un “nosaltres” –generalment, homes blancs, heterosexuals, natius i creients-, aquests últims com a beneficiaris del treball militant de l’organització. Aquesta retòrica populista, també provinent dels partits del moviment obrer, substitueix l’enemic però guarda la forma: on abans l’enemic era l’aristòcrata o el gran capitalista explotador, l’extrema dreta hi posa al treballador immigrant o transsexual. S’utilitza la retòrica que anteriorment apel·lava als interessos del poble contra els causants de la seua misèria, en aquest cas, per a protegir als mateixos explotadors i culpar al poble de la situació generalitzada de malestar.

NOVES VEUS / TRESDEU.COM

També s’ha de tenir en compte l’ús que fa l’extrema dreta d’alguns dels pensadors típics del progressisme, en un intent d’apropiació de les tesis i estratègies que han funcionat històricament per a l’esquerra. Un exemple clar d’açò seria Gramsci. Alguns teòrics de l’extrema dreta plantegen la situació d’Occident a partir d’una suposada “hegemonia cultural” –en termes gramscians- del progressisme, considerant-se com a perdedors d’una batalla cultural. Per la seua part, es parla de “decadència” o “degeneració” d’una suposada cultura europea ara contaminada per tota una sèrie de valors contraris al conservadorisme de l’extrema dreta –Déu, pàtria, història oficial, família tradicional, identitat de la classe obrera, etc-.

Recorde algunes converses amb un conegut afí als marcs neofeixistes que em repetia la cançoneta de: “Ara el món està fet per a vosaltres, per a que tingueu raó”. Aquesta intent de l’extrema dreta que intenta presentar-se com un moviment de resistència entre les runes de la cultura europea els otorga un marc de legitimitat victimista, el qual resulta extremadament còmode a l’hora de criticar la “degeneració” de la cultura contemporània sense qüestionar-se ells mateixa els seus propis valors ni arribar a plantejar cap proposta concreta més enllà de l’odi. Es converteixen en una espècie d’outsi-

ders antisistema exiliats per la “cancel· lació postmoderna”, els protagonistes d’una pel·lícula de superherois en la qual ells són els salvadors d’Occident front l’avanç inexorable de la “cultura progre”. Aquest és el caldo de cultiu dels discursos de l’odi: una actitud victimista per part d’aquells que sempre han ostentat els privilegis i ara tenen por a perdre’ls, i que, en aquest intent desesperat per salvar una fràgil identitat construïda sobre la superioritat respecte als menys afavorits – les dones, immigrants, el col·lectiu LGTBI-, ataquen i vomiten bilis sobre tota novetat susceptible de qüestionar la dominació patriarcal i econòmica de l’home blanc, heterosexual i acomodat. La imatge representa als que sempre han dominat el món plorant perquè han de cedir privilegis als que no han tingut mai res. I en aquesta crítica cap als enemics de la “cultura progre” entren tant els partits de l’extrema dreta –VOX- com la vella esquerra estalinista carregada d’elements sectaris i totalitaris – el Frente Obrero, per exemple- que ara està agafant força i alimentant la reacció contra les minories oprimides, com s’hi pot veure amb la batuda que realitzen en xarxes i al carrer contra els transsexuals i el feminisme en general. Que molts membres de l’extrema dreta recolzaren i aplaudiren les accions

ARTICLE 3 / LLORENÇ SAVAL EL MARC POLÍTIC DE VOX EM PAREIX FORÇAMENT IL·LEGÍTIM PER ESTAR BASAT EN LES FAKE NEWS, LA DISCRIMINACIÓ DE LES MINORIES, EL RACISME I L’EXALTACIÓ DE LA DICTADURA FRANQUISTA.

d’aquests grupuscles estalinistes ens deuria fer pensar sobre la seua més que evident afinitat ideològica. Finalment, l’última de les lliçons històriques ens diu que: No fan falta tants feixistes per tal que hi haja feixisme. A allò que refereix Mark Bray és que abans que els moviments feixistes aconseguiren un ampli recolzament popular, tan sols eren un grup de fanàtics sense cap implantació en la societat civil. Com dèiem abans, en 2015 Abascal era un desconegut que pujava a bancs a parlar sense que ningú l’escoltés. Situacions com la crisi dels refugiats o l’intent d’independència de Catalunya són situacions idònies per a que un grup de fanàtics que dispensen odi cap a tota alteritat aconseguiren canalitzar la crispació i arribaren a ser un ampli partit de masses. És per això que Pablo Iglesias s’equivocava en 2018 quan VOX va traure el seu primer gran resultat a les eleccions andaluses, i el dirigent de Podemos exclamava un “Alerta Antifeixista”, com si de moment hagueren aparegut centenars de milers de feixistes en Andalusia. Iglesias errava en el sentit de considerar que un ciutadà que compra els marcs polítics de l’extrema dreta en un moment concret es converteix automàticament en un feixista. A més, tenint en compte que si algú compra un discurs d’odi és perquè l’esquerra

no ha aconseguit oferir un discurs alternatiu i plausible al mateix. Atacar al votant al crit de “feixista” per haver-li comprat el marc a l’extrema dreta és un símbol d’impotència política i, a més, genera una fractura definitiva entre el partit d’esquerra i el futurible votant que se sent insultat i estigmatitzat. Això no vol dir que tots els marcs polítics siguen legítims. De fet, el marc polític de VOX em pareix forçament il·legítim per estar basat en les fake news, la discriminació de les minories, el racisme i l’exaltació de la dictadura franquista. No obstant, la responsabilitat de crear un discurs alternatiu a l’odi és responsabilitat nostra, i eixa tasca deu estar excenta de moralismes paralitzants. Per tant, allò que deu quedar en el genoma antifeixista és la precaució de saber que un minúscul grupuscle feixista es pot convertit del dia al matí en una àmplia organització de masses si no s’actua abans. Per tant, hem d’estar preparats per arrancar de soca-arrel qualsevol indici. Com diu Bray al final del capítol: “Quants moviments genocides han tallat d’arrel els antifeixistes al llarg dels últims 70 anys de lluita, abans que la seua violència poguera fer metàstasi amb la resta de la societat? Mai ho sabrem. I això és una quelcom vertaderament bo”.

NOVES VEUS / TRESDEU.COM

Empar Puerto (Bocairent, 1988) és periodista i docent. Li agrada repensar les humanitats per analitzar els relats culturals contemporanis i fa crítica literària des d’una perspectiva feminista. Recentment els seus textos s’han publicat en la revista Tres Deu o en la revista Llavors de l’editorial valenciana Sembra. També col·labora en Ràdio Godella amb Gent Ràndom, un podcast literari i vital, que coprodueix juntament amb Quim Ruiz i Lourdes Frasquet. Va començar a escriure en les delegacions de El Mundo València i Agencia Efe - Roma. Paral·lelament fa classes de llengua i literatura en secundària i batxillerat.

EMPAR PUERTO

L’ESCALA FOSCA DE L’ENVEJA NO TÉ BARANA Kant i Kierkegaard, entre d’altres.

NOVES VEUS / TRESDEU.COM

Quantes vegades vos heu preguntat per què jo no i ella sí? I quantes altres ens mirem a l’espill i no ens trobem satisfets en el reflex que ens retorna? Convivim en l’enveja des que pràcticament tenim memòria, però ens costa molt reconèixer-nos i saber-nos uns envejosos empedreïts. De fet, l’enveja pot arribar a ser un dels nostres secrets millors guardats i ens lamentem i qüestionem, ai las! Per què jo, que estic tan treballada, acceptada i que he abraçat una per una les meues vulnerabilitats, encara tinc enveja a aquestes alçades de la pel·lícula? La frustració ara, si més no, és doble.

De tots els pecats capitals, sembla que l’enveja n’és el més perillós. Aquest monstre verinós ens empeny a desitjar sense aconseguir i a més és una pulsió que no s’acaba mai i pràcticament no hi ha cap senyal que ens puga delatar quan l’enveja ens ha temptat. Tot això ho explica l’escriptora i crítica literària Marina Porras en el seu tractat L’enveja editat per Fragmenta. Porras fa una aproximació a aquest pecat capital i, a més d’alertar-nos-en, ens explica com ha estat vista l’enveja per figures de la nostra literatura, com ara Mercè Rodoreda, o per veus centrals de la filosofia, com Nietzsche,

Molts pensareu que una manera de posar-li fi a aquest rampell enverinat seria abocant-nos a l’acceptació absoluta dels nostres defectes. Però és l’enveja una resposta a les nostres inseguretats o l’enveja està més a prop de la supèrbia? Marina Porras, citant l’escriptor i aristòcrata francés La Rochefoucauld, sentencia que l’enveja és el que ens ix quan algú interromp el nostre desig d’expansió i la nostra voluntat de destacar i imposar-nos. Clar i contundent: no envegem perquè som insegurs o vulnerables, envegem quan el nostre poder es converteix en impotència i quan la sensació de superioritat es transforma en inferioritat. Quan sentim que el nostre ego i desig de ser vistos es veuen ferits o amenaçats pel poder dels altres, és quan la fúria envejosa es desperta; perquè l’enveja com apunta Porras és relacional i necessita els altres per existir i és relativa, ja que envejarem en funció del que tenen o no la resta. Si l’enveja és relacional, una opció per posar-li remei seria tancar-nos un temps en una cambra i esperar que el crit envejós s’ofegue en la foscor del rectangle tancat. Una altra opció, que podria aturar aquest corc que s’apodera a poc a poquet de la nostra ànima, seria abandonar les

ARTICLE 1 / EMPAR PUERTO

xarxes socials per un temps i veure com sobreviuen els nostres egos, mentre l’enveja es va apaivagant allunyada de la bava cibernètica. Passat el període de rehabilitació veuríem si la insistent pregunta de per què ella sí i jo no?, encara ens la continuem fent com ionquis de l’aplaudiment social i del desig de poder. Però de qui sentim enveja, qui és ell o ella a qui voldríem semblar-nos? Potser no cal anar massa lluny per a veure qui provoca en nosaltres aquest esclat de ràbia. Porras al seu tractat recupera un fragment autobiogràfic de la Mercè Rodoreda, on la novel·lista explica com, sent ella molt petita presa per un atac de ràbia, li va arrancar a sa mare d’una estrebada el cinturó del vestit nou, mentre se’l cordava davant l’espill. I, per si no fora poc, també li va clavar cops de peus als turmells. Si en els contes i mites el més habitual és veure com la figura de la madrastra és la conflictiva i l’envejosa perquè creu que la filla jove li ha robat la seua joventut, en el cas de la Rodoreda veiem que és la seua mare qui li desperta un esclat d’enveja. Perillós perquè ve d’un sentiment molt fondo i si es fa difícil d’explicar als altres, encara ho és més d’explicar-se a un mateix. Sembla que la Rodoreda tenia una

mare molt atractiva. A les fotografies familiars fetes al jardí de la casa de Sant Gervasi, a la zona alta de Barcelona, la mare sempre eixia preciosa, semblava una nimfa, recordarà Rodoreda més tard. En canvi la filla, la Mercè, segons relata Porras, no oblidarà mai la vegada que va anar a fer-se fotografies a l’estudi i el fotògraf li va dir a la seua mare que no li posarien un fons negre perquè aquell fons era per a nenes que tenien les faccions més boniques que la seua filla. És del tot possible que aquesta experiència personal va inspirar Rodoreda per crear les relacions conflictives que tenen les seues protagonistes amb les seues mares i la gran capacitat, que com a novel·lista va tindre, per a explicar totes aquelles coses que es fan i se senten, però no es diuen. Si les madrastres al veure’s a l’espill no estan contentes amb la imatge que es retorna i d’ací comença la revenja; les dones de les novel·les de Rodoreda ho faran tot per agradar i agradar-se i per a estar en pau amb el maleït espill. Tanmateix aquesta pau només serà una pretensió perquè sovint aquestes dones estan en guerra o contra elles mateixes o cap a un ambient familiar podrit.

LES DONES DE LES NOVEL·LES DE RODOREDA HO FARAN TOT PER AGRADAR I AGRADAR-SE I PER A ESTAR EN PAU AMB EL MALEÏT ESPILL

NOVES VEUS / TRESDEU.COM

La gran novel·la rodorediana que il·lustra molt bé aquests jocs d’enveges i revenges és Mirall Trencat. Al llarg de la novel·la, com bé analitza Porras, podem veure l’evolució dels personatges femenins; uns aniran de mica en mica resignant-se fins que el cor se’ls hi quedarà eixut, s’abocaran a la part més fosca de l’enveja que és aquell impuls nihilista que anul·la la il·lusió de viure; altres, gràcies a la dosi d’humanitat i d’innocència podran sobreviure als jocs dels miralls i revenges familiars i altres renunciaran a la mediocritat d’aquelles famílies burgeses acabant amb la pròpia vida.

En canvi, els personatges masculins de Rodoreda són impotents i dèbils, incapaços d’imposar-se a la vida. Ells constantment se senten presos per la gelosia i, per tal de mantenir l’amor propi. s’emboliquen amb les minyones de la casa. Lluny de despertar gelosia en les dones, ells els provoquen pietat. La protagonista de Mirall Trencat, Sofia Valldaura, no li fa por perdre el marit; el que li provoca una enveja absoluta fins a portar-la a la resignació més nihilista és la bellesa, felicitat i bondat de la seua mare. Alertats quedem, l’enveja pot arribar a congelar-nos el cor. Segons Nietzsche, quan no aconseguim alFoto: www.wga.hu

ARTICLE 1 / EMPAR PUERTO

bé els recomanen que es tanquen les xarxes socials, si no corren el risc de passar-se dues vesprades senceres fent scroll fins a arribar a l’any 2005, l’any que la persona vigilada es va obrir les xarxes. EL FILÒSOF EXPLICA QUE L’ALEGRIA PEL MAL ALIÉ VE DEL MALESTAR EXISTENCIAL AMB EL MÓN. EL DOLOR DE L’ALTRE EL QUE FA ÉS CONVERTIR-NOS EN EL SEU IGUAL I ENS RECONCILIA.

guna cosa preferim que el món sencer s’ensorre perquè tothom patisca la mateixa sort i gaudir així de la caiguda de l’altre. El filòsof explica que l’alegria pel mal alié ve del malestar existencial amb el món. El dolor de l’altre el que fa és convertir-nos en el seu igual i ens reconcilia. Ara bé, si no li posem fre a aquesta serp despiatada acabarem caient en el ressentiment i d’ací ja no hi ha marxa enrere. Porras adverteix: l’envejós es pot curar, però el ressentit pot pensar només des de la seua infelicitat. També hi ha avís per als gelosos, ja que la gelosia pot conduir cap a l’angoixa més obsessiva. A aquest gruix de població tam-

Podem escapar del verí envejós? Porras ens diu que si volem evitar que se’ns corque l’ànima hem d’admirar més. Si elevem la mirada, evitarem que la serp se’ns menge els ulls tal com il·lustra el quadre renaixentista de Giotto. Un apunt final: el revers de l’enveja és la ira. Vivim en un temps ple d’ira, però també de frustració perquè ens hem cregut l’estafa de l’èxit. És normal que l’enveja estiga present en el nostre relat generacional. Si li donem la volta, podríem concebre l’enveja no sols des d’una dimensió individual sinó més aviat com una mostra d’una mancança col·lectiva. L’espill no ens retorna la dignitat que voldríem que tingueren les nostres vides. I mentrestant, però, els dentistes forrant-se perquè cada vegada més fem servir les maleïdes fèrules dentals perquè cada nit apretem les dents. El nostre inconscient trau la fúria durant la nit perquè durant el dia no té temps ni espais per fer-ho. La serp malvada no se’ns menja els ulls però si les dents.

LES DONES I LA SEUA VEU: TELÈMAC, DARK alegre i en aquell moment el fill Telèmac li diu: “Mare, torna, com sigui a WEB I #METOO

NOVES VEUS / TRESDEU.COM

Mugit de vaca, brams d’ase, lladruc de gosses, tons aguts i nasals, xisclets, gemecs…i la llista podria continuar ad infinitum. Tota aquesta tirallonga d’adjectius són els exabruptes i maneres de representar la violència contra el cos de la dona a través de la seua veu. La veu segons la definició que en fa el DIEC és: el so que es produeix a la laringe en vibrar les cordes vocals quan l’aire expel· lit pels pulmons s’obre pas a través d’elles, posades prèviament en contacte. Però si estirem del fil la veu de les dones respon a un dels principals i controvertits conflictes que ha determinat la naturalesa i les finalitats del discurs, masculí i femení.

El primer exemple que conservem d’un home que fa callar una dona el trobem a l’Odissea. Ens hem de remuntar a l’època clàssica, probablement al segle IX aC, per veure com un jove Telèmac, fill d’Ulisses i Penèlope fa callar a sa mare quan aquesta baixa de les seues estances privades a la gran sala i es troba un bard, una mena de trobador, que cantava les penúries que els herois grecs tenien per tornar a casa era el cas d’Ulisses. La fidel i pacient Penèlope li va suggerir al trobador que cantara un cant més

la cambra i ocupa’t allí de la teva feina, el teler i el fus (…) i això de parlar serà cosa dels homes, de tots, i més de mi; car és meu el poder de la casa”. Aquesta és una de les primeres mostres escrites de la literatura occidental que exemplifica com les veus de les dones són castigades en l’esfera pública i que la historiadora clàssica Mary Beard recull a «La veu i el poder de les dones» (Arcàdia, 2017). La historiadora al llarg d’aquest text intenta ilustrar des d’una perspectiva temporal àmplia la relació culturalment incòmoda entre la veu de les dones i l’esfera pública dels discursos. Beard no fa només un mer diagnòstic de misògina sinó que intenta anar més enllà afirmant que la capacitat de parlar en públic i l’oratòria no eren simplement coses que les dones de l’antiguitat no feien sinó que eren habilitats i pràctiques exclusives que definien la masculinitat com a gènere. Si continuem parant atenció a les mostres que la literatura ens ha deixat els exemples es multipliquen. Sense abandonar l’època clàssica i com testimonia Beard al seu assaig, trobem una comèdia on Aristòfanes exhibeix l’exclusió que patien les dones del discurs públic, del govern de l’Estat, perquè eren incapaces d’adaptar el

ARTICLE 2 / EMPAR PUERTO

seu discurs al llenguatge elevat de la política masculina. I si atenem a les «Metamorfosis d’Ovidi», una de les obres més influents en l’art occidental, veiem com repetidament durant el procés de transformació que pateixen deïtats i altres éssers mitològics, les dones són castigades en el silenciament de la seua veu. Sinó, fixem-nos en la pobra nimfa Io transformada en una vaca per Júpiter privant-la així de la parla i ara només podrà mugir; o el cas de la nimfa Eco, castigada de manera que la seua veu mai més serà seua, sinó que esdevé un instrument per repetir les paraules dels altres. Així Eco mai no podrà iniciar cap conversa ni produir cap discurs propi i no podrà seduir al bo de Narcís que s’ha enamorat del seu propi reflex a l’aigua. Tanmateix, aquestes mostres de silenciament i exclusió de la veu de les dones del discurs públic de les quals encara som hereves poden confrontar-se a les maneres subversives i de resistència que han exercit les dones al llarg de la història. Si Ovidi feia callar a les nimfes a través de les transformacions era perquè sabia com de persuasives eren les dones a l’hora de comunicar i era conscient que no se les podia silenciar fàcilment per molts intents de reprevitatitzar-los la veu. Exemples al voltant de l’eficàcia d’oratòria de les dones hi ha moltíssims i això que

a les dones ens han emmudit o se’ns ha linxat repetidament quan se’ns ha permès algun espai de l’esfera pública (per parlar només d’assumptes sectorials; recordem Telèmac: parlar serà cosa dels homes, de tots,). Perquè com recull Mary Beard ja des del món clàssic a les dones només se’ls permet parlar com a víctimes i com a màrtirs i explica el cas de la virtuosa Lucrècia, violada per un príncep de la monarquia romana i que només va parlar públicament per denunciar el seu violador i anunciar el seu propi suïcidi. O el cas de la princesa Filomena que per tal de no poder denunciar el seu violador aquest li talla la llengua. Ara bé, Filomena va perdre la llengua, però segons narren les Metamorfosis ovidianes aquesta encara va aconseguir denunciar la seua violació teixint la història en un tapís. I no seria també un camí subversiu el de la nimfa Eco? A aquesta se la castiga a la repetició estèril i gràcies a la seua disfunció lingüística pot sabotejar el seu enamorament però també el seu esclavatge amorós. Eco mai no podrà correspondre Narcís, mai no podrà completar el cercle de l’amor romàntic, mai no podrà dir “jo també”. Aquesta reflexió que apunta Íngrid Guardiola al seu assaig Fils, fa palesa la idea subversiva i dona veu a les dones trencant aquella associació imposada que ens fa pensar que les habilitats discursives han estat exclusives de la masculinitat.

NOVES VEUS / TRESDEU.COM

I saltant a l’actualitat, no es podria llegir el moviment metoo, tota una multiplicació de veus emmudides al llarg de la història, com una manera subversiva per denunciar l’opressió i l’assetjament repetit i constant a les dones no només en l’àmbit laboral sinó també en l’àmbit privat (per pares, germans, fills i marits)?

El metoo vist com un exèrcit d’ecos repetint jo també a les controvertides xarxes en què podem denunciar, però on també podem rebre els linxaments més vils i la violència més extrema. La resposta a l’agressió repetida i silenciada va explotar inicialment a Twitter, però compte amb els espais públics virtuals perquè cada vegada més els discursos atrinxerats en la diferència impedeixen la conversació significativa. Els trols o els senyoros de Twitter protegits per la pantalla exerceixen una violència per tal de silenciar sobretot a les dones linxant-les i creant un efecte mordassa del discurs públic en línia. És per això que moltes dones amb una certa exposició pública, des d’escriptores fins a alcaldesses, han marxat de Twitter, unes ecos modernes que han optat pel dret a la intimitat, el dret a què les deixen tranquil·les. Qui sap si totes aquestes veus femenines estan en la de dark web? Seria la dark web un refugi, un mena de pseudònim mo-

dern per poder evitar l’exposició i el judici extern? Siga com siga, sort de l’explosió del metoo i de tots els efectes que ha tingut en la representació narrativa dels abusos, silencis i linxaments. Ara, són les víctimes les que expliquen en primera persona les seues experiències desplaçant una narrativa patriarcal desgastada que com a molt mostrava un ull morat o contràriament mostrava en tota mena de detalls una violència extrema com és el cas de les pel·lícules que responen al gènere “rape and revenge” (violades i venjatives) que representen la violació i la venjança com un acte de grandiloqüència on el paper de la dona és només ser la víctima sense reparar en la complexitat que s’amaga darrere d’un abús o d’una violació. Ara les dones prenen la paraula aportant la profunditat discursiva que es mereixen aquestes situacions endèmiques d’abús. Per fi les dones poden empatitzar i entendre el que els expliquen els productes culturals sorgits del metoo i qui sap si alguns homes poden sentir una certa vergonya pel col·laboracionisme implícit en alguns casos. I per últim una recomanació final. Aneu a veure a les sales de cinema Promising young woman d’Eme-

ARTICLE 2 / EMPAR PUERTO

rald Fenell (showrunner de la segona temporada de l’encertada sèrie Killing Eve) on arran de la violació de la seua amiga, la protagonista interpretada per Carey Mulligan buscarà la revenja cap a aquells que han participat o callat davant de la violació. En la pel·lícula ja no es mostra un càstig social del món cap al violador o antiheroi ara tots participen en determinada mesura en la violació des de l’amic que grava el vídeo fins la decana de la universitat que no va fer res en el seu moment per denunciar-ho. Molts l’han titllada de feminisme comercial, ni cas.

EN LA PEL·LÍCULA JA NO ES MOSTRA UN CÀSTIG SOCIAL DEL MÓN CAP AL VIOLADOR O ANTIHEROI ARA TOTS PARTICIPEN EN DETERMINADA MESURA EN LA VIOLACIÓ DES DE L’AMIC QUE GRAVA EL VÍDEO FINS LA DECANA DE LA UNIVERSITAT QUE NO VA FER RES EN EL SEU MOMENT PER DENUNCIAR-HO.

Foto: imatge promocional de la pel·lícula Promising Young Woman.

NOVES VEUS / TRESDEU.COM

COM DESBANQUEM LA GENERACIÓ TAP? cià Smoking Souls i d’altres projectes

Conversem amb Ángela Martínez (València, 1992) graduada en Filologia hispànica per la UV i des de fa poc doctora per la mateixa universitat amb la tesi: “Si nos permiten hablar. Repensando la narrativa contemporánea desde la condición de clase“. Martínez avisa del perill de fer un doctorat sense l’ajuda econòmica. “Si vens de família obrera has de renunciar al mite o a la idealització del doctorat”. De fet, al llarg de la seua tesi estudia la classe obrera i la seua relació en el camp cultural i utilitza el seu lloc social d’origen com un escenari des del qual moure’s dins de la institució acadèmica i es pregunta: quants poetes procedents dels sectors marginalitzats d’allò rural coneixem? Superen en nombre a aquells que venen de famílies de classe mitjana/ alta? Quantes novel·listes kellys podríem esmentar? Seguint la mateixa línia afirma que quedar-se a la universitat és complicat per la situació de precarietat que comporta i proposa que un vegada aquells provinents de la classe obrera arriben a una institució com la universitat la manera d’estar-hi hauria de ser de “forma conflictiva i cridant l’atenció sobre tot allò que ens limita i ens deixa fora”. Parlem també amb Carles Caselles (Pego, 1989) frontman del grup valen-

en solitari. Caselles que porta dedicant-se al món de la música exclusivament durant 10 anys alerta que només des de en fa tres, amb uns quants discs editats i unes gires ben extenses, que la subsitència econòmica és possible. També és conscient que si això deixa de rutllar haurà de tornar a la seua feina d’abans, al camp.

Des de fa uns anys la qüestió generacional va començar ha irrompre tímidament en el centre del debat i no ha estat fins fa poc que ha agafat una certa volada i ha començat a marcar l’agenda en el nostre entorn. Mentre els joves provinents de classe treballadora que vam acabar la universitat els anys desastrosos post-crisi-2008 ens forçàvem a acceptar pràctiques vergonyoses, la nostra salut mental anava esquerdant-se cada vegada més i ens autoimposaven el relat del fracàs personal. Acusàvem el sistema (així en general) però molts continuàvem culpabilitzant-nos de la nostra situació precària com si es tractara d’una qüestió personal tot i els milers d’eslògans i vinyetes de precariado que denunciaven la situació. Ens ha calgut perspectiva per intentar desmarcar-se del relat de la meritocràcia i hem hagut d’assenyalar un gruix de la població que continua taponant l’accés a llocs de treball i que impedeix que siguen els joves qui tinguen

ARTICLE 3 / EMPAR PUERTO

TOT ESTAVA PER CONSTRUIR I ELS FONTS EUROPEUS QUEIEN DEL CEL.

la possibilitat d’imaginar nous futurs davant d’una situació de canibalisme capitalista que en bona manera aquesta gent ha propiciat. Se n’ha parlat molt extensament, de la generació Tap o generació Transició, que ha estat una generació marcada per un creixement econòmic sense precedents a casa nostra: tot estava per construir i els fonts europeus queien del cel. Les veus més crítiques afirmen que aquesta generació tap que ara ronda els 55 i 77 anys -jubilats amb pensions altes i els que encara treballen s’han blindat perquè la precarietat no els afecte- han arruïnat fills i néts. Però és molt trampós parlar de generacions i no de classes socials perquè molta gent que forma part d’aquesta generació tap s’ha quedat a l’atur en la crisi dels 90, dels 2000…Des fa unes setmanes, també bufen vents nostàlgics que situen el passat com un refugi i el romantitzen sense tenir en compte les situacions d’aquells pares que tenien una casa i fills i que vivien-millor-que-nosaltres. Aquelles posicions que veuen el passat com un consol s’obliden de dues coses: de les condicions socials en què vivien aquells pares i de la classe social a la qual pertanyien perquè allò polític i allò social està plenament relacionat. Molts d’aquests pares no van tenir mai estabilitat, ni unifamiliar amb piscina i jardí, ni

van experimentar el progrés històric com a sinònim d’ascensor social. Per veure com viuen els joves aquesta situació, la interpreten i la batallen hem parlat amb joves valencians nascuts entre finals del vuitanta i principis dels noranta. Tant Ángela Martínez com Carles Caselles es dediquen a uns mons de difícil accés (a no ser que tingues un gran capital social) i de precarietat sostinguda. Ángela Martínez: “El doctorat representa un període de trencament i reformulació de la teua identitat: et sents com una impostora de forma perpètua, amb la sensació d’ocupar un territori que et queda gran i això et paralitza o et porta en ocasions a autoboicotejar-te” Quan es preguntada per la seua experiència com a estudiant de doctorat becada, Ángela Martínez respon: “és un període de trencament i reformulació de la teua identitat: et sents com una impostora de forma perpètua, amb la sensació d’ocupar un territori que et queda gran i això et paralitza o et porta en ocasions a autoboicotejar-te”. Explica que durant el període d’escriptura de la tesi ja no hi ha tants espais de possibilitat per a allò col·lectiu i magrat això se sent afortunada d’haver trobat un grup de companys amb qui poder fer com una mena de cartasi col·lectiva.

NOVES VEUS / TRESDEU.COM

Quan es preguntada per la seua experiència com a estudiant de doctorat becada, Ángela Martínez respon: “és un període de trencament i reformulació de la teua identitat: et sents com una impostora de forma perpètua, amb la sensació d’ocupar un territori que et queda gran i això et paralitza o et porta en ocasions a autoboicotejar-te”. Explica que durant el període d’escriptura de la tesi ja no hi ha tants espais de possibilitat per a allò col·lectiu i magrat això se sent afortunada d’haver trobat un grup de companys amb qui poder fer com una mena de cartasi col·lectiva. Gestionar l’angoixa emocional és una de les parts més dures que comporta fer un doctorat perquè apareix el costat fosc de l’autogestió. “Quan un treball no es regeix per un horari laboral, sinó per un conjunt de metes i objectius corres el risc de convertir-te en el teu pitjor enemic i deixes que les obligacions envaeixen tot el teu temps”; i, alhora, explica que això indiscutiblement li va pasar factura dins del nucli familiar perquè deixa d’existir una divisió clara entre el que era temps de treball i tota la resta. Fa gairebé poc que ha acabat el doctorat i expressa que la seua situació “és un cràter on està amagada” i relata que quan se li va finalitzar el contracte laboral encara li quedava

feina per acabar la tesi. Reivindica que la beca és de quatre anys i sembla que amb aquest temps pugues acabar d’escriure la tesi però no és així ja que tens moltes altres obligacions com preparar classes, fer conferències, articles…Ara a pocs mesos d’haver acabat la tesi ja no té atur i ha hagut de tornar a casa sa mare. Amb aquesta perspectiva laboral afirma que la seua opció és probable que siga la mateixa que ja van prendre molts altres: “asumir que l’escenari laboral en què he crescut els últims cinc anys no serà el meu lloc de destí”.` Carles Caselles: “Tot queda relegat a coexistir amb grans projectes artístics finançats per multinacionals que venen l’èxit immediat i destrossen la nostra escena local. Suport a l’escena local ja” En els mateixos termes s’explica el músic Carles Caselles qui porta dedicant-se professionalment i exclusivament a la música des fa una dècada i qui avisa que és conscient que tard o prompte podria tornar a la feina del camp que era la feina que feia abans. Preguntat per quins factors creu que han afavorit la seua situació professional respon que ha estat la dedicació absoluta, la inversió emocional i econòmica i la voluntat de fer les coses ben fetes.

ARTICLE 3 / EMPAR PUERTO

Afegeix que el seu grup, Smoking Souls, va omplir un espai i va entrar de ple en el primer relleu de l’escena musical valenciana amb tota la responsabilitat que comporta això en l’àmbit professional. En ambós casos cap la possibilitat que la feina de destí no siga la mateixa a la qual s’han estat dedicant durant tant de temps i això respon a la precarització del món cultural i del món acadèmic i a la dificultat de mantindre-s’hi si les condicions materials o els llocs socials d’origen no acompanyen. De fet, la tesi d’Ángela Martínez versa i reflexiona sobre el que ens atravessa a una gran part de nosaltres. Per a ella dedicar-se a estudiar els comportaments, les limitacions i la cultura de la seua pròpia classe social era una forma de portar l’orgull de classe per a reconvertir-lo, al seu torn, sota els codis del seu nou lloc de treball. Amb aquesta tesi buscava una manera de codificar teòricament el que ja coneixia vivencialment però tanmateix hi ha llenguatges que no poden traduir-se i experiències que no poden encaixar en determinats espais perquè són propis d’una classe i per tant no és fàcil llegir-los amb els codis d’una altra. I amb això Martínez subratlla: “el doctorat ha estat una

plataforma per a repensar totes les contradiccions que habite com a filla de la classe obrera en el interior de la Universitat”. Avisa també que creure’s el relat de la meritocràcia sempre ens juga a la contra perquè passa per alt la quantitat de condicions materials que ens determinen. I aquesta idea la porta a negar de forma rotunda una lectura que de tant en tant ens intenten colar. Afirma que és important no caure en el discurs del sistema que manté que la frontera de classe ha desaparegut perquè algunes persones procedents de barris obrers hagen aconseguit arribar a llocs poc freqüents. I Martínez puntualitza que és més important veure en quines condicions han arribat i el nombre total de persones que ho ha fet. Des de la contradicció també s’expressa Carles Caselles que denuncia la immediatesa i el món digital que en moltes ocasions no donen oportunitat a la qualitat musical sinó a la imatge publicitària. “Tot queda relegat a coexistir amb grans projectes artístics finançats per multinacionals que venen l’èxit immediat i destrossen la nostra escena local que tan important és per començar a crear els fonaments d’un projecte talentós i amb futur”. El músic es mostra contundent: suport a l’escena local. Eixes és el

ARTICLE 3 / EMPAR PUERTO

camí i el més sostenible també”.

NOVES VEUS / TRESDEU.COM

Ángela Martínez: “No crec que siga necessari negar-li el carnet d’obrer a ningú sinó, més aviat, seria necessari ampliar la categoria i deixar-la que convisca amb tota la diversitat del present (moviment feminista i LGTBI…) o millor dit eixa etiqueta només li l’hem de traure als feixistes, per a que no la facen servir en un sentit criminal i violent”

Com aquells mems que s’extenen per les xarxes i denuncien allò de que jo-també-seria-creatiu/emprenendor-si-els-meus-pares-foren-rics; sembla que no tot és emprendre i crear projectes sinó també és important saber des de quines condicions es creen. La qüestió de classe és un tema important i que s’ha de batallar a l’hora de defendre les nostres posicions i els nostres projectes. Tanmateix en molts àmbits la lectura que es fa es reduccionista i només convida a posicions polaritzades. “No em satisfà discutir sobre per què crec que jo també soc classe obrera encara que no netege habitacions com ma mare perquè he heretat d’ella l’orgull de classe, la limitació cultural, els costums del barri…” reivindica Ángela Martínez, qui agafant com a exemple escriptors contemporanis com Anna Pacheco diu que construeixen una

narrativa que reconeix la transformació laboral important en relació als pares i ara els fills dels obrers podem ocupar un lloc que permet produir discurs públic i és des d’ahí d’on podem seguir mantenint viva una defensa d’allò obrer que no té perquè ajustar-se als patrons fabrils, però sí que segueix tenint una sèrie de referents similars. I afegeix: “no crec que siga necessari negar-li el carnet d’obrer a ningú sinó més aviat seria necessari ampliar la categoria i deixar-la que convisca amb tota la diversitat del present (moviment feminista i LGTBI…) o millor dit eixa etiqueta només li l’hem de traure als feixistes, per a que no la facen servir en un sentit criminal i violent”, puntualitza Martínez. La reflexió, el debat, la dedicació i la consciència hi són. La precarietat també. Politizar el conflicte és un camí inicial.

O MILLOR DIT EIXA ETIQUETA NOMÉS LI L’HEM DE TRAURE ALS FEIXISTES, PER A QUE NO LA FACEN SERVIR EN UN SENTIT CRIMINAL I VIOLENT