Fanzín Foguera by Tresdeu

EDITORIAL

Aquesta editorial vol ser un agraïment a totes les persones que ens han donat el seu suport fent possible aquest fanzín: des d’amigues, amics i micromecenes fins als serveis de llengües de les universitats d’Alacant i València passant pels 30 artistes i escriptors/ es que han deixat la seua empremta en aquesta publicació que teniu entre les mans. Desgraciadament no hem pogut aconseguir pal·liar les pèrdues econòmiques que comportava no publicar el Festiu, una guia de festivals que, com sabeu, portàvem fent des de fa 8 anys. Lluny de veure-ho com una derrota ho veiem com una experiència col·laborativa molt enriquidora. Desinteressadament desenes de persones han posat les seues idees en forma de paraules, traços o imatges per a aquesta causa. Ens ha servit

per a conéixer-nos més, per treballar en comú i corroborar que entre totes ho podem tot. La “coronacrisi” ha deixat en evidència la precarietat del sector cultural d’aquest país que depén fortament d’esdeveniments en directe i que sense ells no poden viure músics, tècnics, festivals, productores, dissenyadors, mitjans de comunicació especialitzats ni mil feines indirectes més. Però si per alguna cosa destaca la gent que treballem en aquest sector és per la capacitat de resiliència i la força per lluitar pel que creiem que és un bé imprescindible i necessari per a la nostra societat. Llegint Foguera comprovareu que hi ha moltíssim talent al País Valencià amb moltes idees i projectes nous que necessiten ser descoberts, escoltats i posats en pràctica. És una prova més de la vitalitat, esperança i, tot i els entrebancs, les ganes de guanyar un futur per a totes i tots. En aquest futur continuareu trobant la cooperativa Tresdeu insistint amb què cal crear i difondre un nou imaginari valencià adaptat al segle XXI i connectat al món que ens envolta. Tornarem amb la 3a edició dels Premis Tresdeu, esperem que amb una web renovada i moltíssimes ganes de seguir presentant-vos nous projectes on la cultura, la nostra llengua i els i les joves d’aquest país continuen sent l’eix central. Vam guanyar unes escoles en valencià, inclús hem sigut capaços de liderar l’escena musical estatal, ara ens toca crear referents a Internet, per a menuts i grans, i conquerir l’espai virtual. Únicament lluitant, sent conscients i constants, la nostra visió del món, més justa, més valenciana i més plural, perdurarà. Esperem que gaudiu tant com nosaltres del material que ací recopilem, reflexions interessants des de diferents perspectives sobre feminisme, precarietat, cultura, internet o noves tecnologies i vos siguen d’inspiració. Ha sigut un autèntic plaer editar i publicar Foguera. ●

CREW

#0. Estiu 2020

Edita: Tresdeu Coop. V. Coordina: Òscar Piera Bertomeu. Dipòsit Legal: XXXXXXX València, juliol de 2020 AMB EL SUPORT DE

Idea i coordinació: Òscar Piera. Textos: Irene Muriana, Anaïs López, Francesc Miralles, Vanessa Campos, Joan R. Sanchis, Dani Monfort, Ainhoa Muñoz. Empar Puerto, Aina Monferrer, Andrea Kruitof, Belén Ivars, Teresa Bellido, Roseta Ortuño, Carles Roca, Carles Fenollosa, Francesc Fort, Pau Berga, Rosella Espinós, Pilar Almeria, David Sirvent, Ana de la Sierra, Joan Fuset i Òscar Piera. Imatges i l·lustracions: Gonçal, Laoliwa, Laia Erre, Marta Bonilla, Miquel Càrcel, Colors al Vent, Moisés Sanz, Animus Jocandi, La Màgia d’Imaginar. Disseny i maquetació: Mineral Gràfics. Impressió: La Imprenta CG.

| info@tresdeu.com |

tresdeu

VERKAMISTES Nasim123, Jordi Devus, Lara Juan, Miquel À. Múrcia, Isabel Ferrer Senabre, Marta Gómez, Adrián, TerretaSana, Anaïs, Sara17qs, Gela Copoví, Marieta Marieta, Pak Bac, Pablo_Xiva, Maribel22, Neusliebana, Christian Ribera, Manyacaes, Miriam, Antonio, Mario, Alexandra Rodriguez, Virgínia, Silvia Magraner, Laia, Pilotari_15, Simmer Valenciana, Llaurosanitari, Ferranda, Àngels, Mireia Garcia, Pineapple_may, Clot9, Irene Muriana, Pablo5989, Maria Teresa Albero, Respectmark, Aitor Sáez de Jáuregui, Aina, Merynine, Ferlopezcorsi_89, Ninyerola, Berlem, Dolo Vicens, Davidpb81, Roseta Ortuño Sanchis, Alex Arribas, Jorescer, Aitormh22, Amàlia Garrigós, Miguel, Rosella Espinós Cardona, Vicent Bertomeu, Pablo Pellicer Javier, Joan Caselles, Andreu, Guille, Malandes, Josepet, Empar Oltra, Nydiacrespo, Andrea Campos Paladines, Elvira Oliver, Pauguian, Ana, Alguuuu, Rafa Balaguer, Ainhoa Alberola Lorente, Nestor Costa, Comcalet, Gondle, Esteve Torres, Marctaule, Pau Roig Tortosa, Tbellido, Andrea Campos Paladines, Beldavid, Neus, Francesc F., Ramir, Arnauaim, Vicent, Bonsu, María José Valls, Javier Ibáñez, R Comeche, Tomdelos, Francesca Gilabert, Poqe, Jordi Company, Terellorqui, CCerezog, René Macone, LluísGarrigues, DaniNoble, Alber30, Didacmivi, Litus, Tubal Perales, Laia Villarrubia, Maria, Josep Cortés, Rafa Xambó, Lydia Iniesta Turanzo, Arnau Boix Pla, Fercar3, Herberet, Aina, Víctor Vanyó, Família Ródenas Iranzo, Pepe Capó, Joan Fuset, Antonio Matt, Ferran Guillem, Pacodagres, Andriuscl, Ferran, Vcntsan, Ardegu, Frechina, Fanyoliver, Anònim, Andresgf, Itor, Librería 80 Mundos, Catxirulo. Mil gràcies!

CONTINGUTS

FRANCESC MIRALLES

ANAÏS LÓPEZ Obedient llibertat

LAIA ERRE Classe mitjana

De la precarietat a l’horitzó cooperatiu

V. CAMPOS I J.R. SANCHIS DISCOS MONFORT

10 13

AINHOA MUÑOZ. Asfixia.

EMPAR PUERTO entrevista Anna Pacheco

GONÇAL 28 minuts

AINA MONFERRER

ANDREA KRUITOF I ara què?

BELÉN IVARS Les dones i la tecnologia

TERESA BELLIDO Educació en línia

GONÇAL Factors cultura

EMPAR I ROSETA Laboratori d’idees

CARLES ROCA Mentalitats

COLORS AL VENT Feixisme

INTERNET I EXTREMA DRETA.

Precarització post-Covid19

L’espai s’encongia i el temps es feia bossut

Text: JOAN FUSET, ÒSCAR PIERA, IRENE MURIANA. Imatges: ANIMUS JOCANDI,

MIQUEL CÀRCEL, MINERAL GRÀFICS

GONÇAL Parlem de Cultura CARLES FENOLLOSA L’emprenedor FRANCESC FORT La fita del país PAU BERGA No, Zuckerberg no és el teu veí MOISÉS SANZ Riders i Precarietat ARTICLE ROSELLA ESPINÓS Televisió GONÇAL Arròs: Def. Culturals LAOLIWA No ho mires PILAR ALMERIA 25 anys de Teatre MARTA BONILLA Juntes Farem nostra la nit DAVID MONIATO Infraestructures LA MÀGIA D’IMAGINAR

38 46 48 45 46 48 50 53 54 57 58 60

DE LA PRECARIETAT A L’HORITZÓ COOPERATIU FRANCESC MIRALLES

Politòleg, consultor i escriptor arrosabanda

Que la nova Gran Recessió està tenint i tindrà un impacte especialment greu en el sector cultural i de la comunicació no és un secret per a ningú: la mateixa publicació que teniu a les mans i les circumstàncies en què naix n’és la prova. Caldrà saber totes les conseqüències que tindrà aquesta nova normalitat; sota la bandera de la reconstrucció s’amaga la pregunta, especialment en els sectors que ens afecten, si arribarem a assolir unes condicions similars a les que teniem a principis de 2020, però, sobretot, si aquest retorn realment seria positiu i/o desitjable.

La precarietat ha vingut sent una constant al món de la cultura i la comunicació, per més que les dues grans recessions que ja hem patit en el que va de segle les hagen agreujat. S’ha citat sovint la revolució de les plataformes digitals i les noves tecnologies que ja no són tan noves com a causa en la transformació dels hàbits de consum; una mena d’espantall de nostàlgia d’una Arcàdia de prosperitat que la majoria dels creadors actuals no han arribat a conèixer. Més enllà de l’anàlisi llarga que això exigiria, la resposta quasibé uniforme del sector a eixes amenaces sempre apunta a exigir una major implicació del sector públic, a través d’ajuts, subvencions pel manteniment de l’ocupació o sistemes de compra directa -ajuts a adquisició de llibres, obres d’art, etcètera. En alguns casos i recentment, movent-se cap a la Renda Bàsica Universal com a demanda transversal i solució als problemes. Sense menystenir la conveniència d’aquestes mesures, rarament trobem propostes que aborden com corregir la precarietat estructural que aquests sectors viuen i fer-los més resilients -això és, adaptables- a crisis com l’actual o la de 2008. És obvi que una major inversió pública sobre el PIB en cultura és desitjable. Si coincidim que no és un sector que s’haja de guiar per un lliure mercat descarnat i sense limitacions on la majoria difícilment sobreviuria, el suport públic a la cultura o la necessitat de la comunicació social té a veure amb l’accés a drets essencials per al desenvolu-

pament personal. El confinament ha evidenciat, en forma d’augment de consum d’aquesta mena de productes, que l’accés a les telecomunicacions i internet és essencial per al desenvolupament d’activitats educatives i per al simple lleure. Però, i sempre des del respecte a la llibertat creativa, si és una activitat d’interés públic, ha de tenir contrapartides en forma de retorn social, de diàleg i de servei a la societat en què viu. En aquest context cal imaginar formes de relació entre creadors i receptors, que vagen més enllà de l’oferta i demanda i el consum immediat; que propicien un accés i debat col·lectiu i no l’aïllament. I si els creadors de continguts no tenen relació directa amb els receptors això és ben complicat d’aconseguir. Dos elements que tenen en comú el sector de la cultura i la comunicació a casa nostra és que en general i en les últimes dècades han confiat el seu sosteniment únicament al sector públic i a un determinat sector privat en concepte de publicitat, mecenatge o patrocinis, però escassament o gens a l’usuari final com a pagador; generalment es considera que no existeix una “cultura de pagament”. Un diari o revista pot tenir avui més o menys els mateixos lectors que fa sis mesos, però compta amb molt menys mitjans materials per la caiguda de la publicitat i les subvencions i compres públiques de què d’una manera o altra depenia. En contrast, són els mitjans i plataformes que tenen un element clar de subscripció popular i pagament per part del client final -diga’s El Salto, elDiario.es o Filmin- els qui més han estat capaços d’aguantar la crisi sense aplicar retallades massives de personal i serveis. També el model de festivals, tot i suspesos actualment i amb aspectes importants que es poden qüestionar -condicions laborals, catxés de grups, model d’ajuts públics, etcèterase sustenta en gran part en la venda d’entrades, normalment a preus elevats. No és cert que el públic no estiga disposat a pagar per cultura i/o comunicació: la qüestió és qui, com i per què. Podem fer comparacions senzilles. Mentre que el sector del llibre ha intentat compensar

la caiguda de la campanya de primavera, Sant Jordi i Fires del Llibre amb una campanya de to moralitzant sobre si els llibres es deuen comprar a Amazon o a les llibreries, el model abans esmentat, Filmin, representa un cas d’èxit en què les distribuïdores i productores de cinema s’adapten al patró de consum dels seus clients finals en plataformes digitals. El cooperativisme -de consum, de treball associat o de segon grau per a la distribució, per exemple- és un terreny en gran manera inexplorat en el sector cultural, en contrast a d’altres propers -Caixa Popular en crèdit, Abacus en productes i continguts educatius i infantils, etcètera. Contrasta per exemple amb el cas d’Itàlia, on el cooperativisme de perfil cultural -especialment en regions del centre i el nord del país- ha sigut capaç d’establir sinergies amb altres cooperatives, com les d’alimentació de proximitat o restauració, que tenen públics i objectius similars, de garantir l’accés a la cultura i teixir economia de proximitat.

A tot això és raonable respondre que una crisi d’aquest abast no és el millor moment per començar sistemes de subscripció, cooperativisme i corresponsabilitat. És probable que siga així, però també els moments difícils ens poden fer més propensos a la sociabilitat i a construir estructures sobre paràmetres diferents dels assajats fins ara… però també a l’individualisme exacerbat. És, en tot cas, un camp obert a la disputa i la interpretació política, dit en el sentit més ample del terme. Els esforços que haurem de dedicar en els pròxims mesos a salvar de la crema els sectors més vulnerables no han de servir -només- perquè el sector públic pose pedaços, sinó per plantar les llavors d’arbres sans i autosostenibles amb el seu públic.

No només pels llocs de treball, o pel dret general d’accés, que de per si ja serien suficients; també perquè els poders públics, per simpàtics que ens puguen caure en moments puntuals, necessiten crítica i contrapoders independents a la seua alçada. ●

Obedient llibertat ANAÏS LÓPEZ

Periodista especialitzada en cultura i integradora social. anais_ls

Ja eres lliure. Lliure per obrir els ulls, en el moment precís que una alarma sona. Lliure per donar la benvinguda a un dia nou. Un que pareix que mai has abandonat. Un dia on t’alces i la rutina es converteix en definició. Desdejuni, treball, llar i sopar. I tornar a començar de nou. Un dia signat com dilluns, dimarts, dimecres, dijous o divendres. On la repetició és la constant. Però recorda que eres lliure. Encara que ja no pugues menjar a casa. Encara que el teu somni s’haja vist truncat per una promesa incomplida. A pesar de l’esforç i de la il·lusió. Amb eixes esperances que t’asseguraven que sí arribaria. Lluita. Destaca. I millor que tingues un paper per acreditar-ho. Recorda que en la carrera de la meritocràcia només els millors poden arribar a la meta.

Com si la igualtat d’oportunitat fora la mateixa. Com si diferenciar la vida entre els que poden i els que no, entre els vencedors i els vençuts, fora realment just. Deixant de banda les nostres diferències, capacitats, desitjos i intel·ligències. Destaca, siga quin siga el teu lloc, i guanyaràs. Encara que la condició de guanyador no haja sigut revisada. Qui decideix qui puja i qui cau? Qui decideix qui posseeix el mèrit? Qui li dona sentit a allò què és valuós? Però t’ho vas creure i convençut, vas eixir a encapçalar la teua lluita. Vas deixar de banda la col·lectivitat i la mirada en comú. Et van convèncer que tu, i només tu, series la teua pròpia salvació. Però la terra promesa no és la mateixa per a tots. Sí, a pesar de l’esforç i la il·lusió. Contractes temporals, falsos autònoms i hores reduïdes amb sous negres. Compatibilitzant feines per assolir un mínim que mai es completa. No saps idiomes? No tens cinc anys d’experiència? Què tal un contracte de formació? I si t’esperes uns mesos a l’atur i et tornem a contractar?

Ara ja es tracta de sobreviure. I del consum com a píndola per a oblidar. Amb divendres, dissabtes i diumenges que no vols tancar. També en eixes vacances. Les elegides i les imposades. I si eixe consum et fa pensar… tranquil, el teu temps és finit. I hauràs de tornar a apagar l’alarma. I donar la benvinguda a eixe dia que pareix que mai has abandonat.

Quina edat tens? Arribes o et passes? Millor una persona de 25 amb l’experiència d’una de cinquanta. O una de cinquanta amb les mínimes exigències d’una de 25. Tens fills? Quins són els teus plans per al futur? Tens estudis superiors? Millor signem el contracte sense especificacions. Ah, i deixa’t de reivindicacions que almenys tens un treball. A més, la col·lectivitat ja no està de moda. I com ja hauràs aprés, ací les batalles es lliuren a soles. I al final del dia, streaming, likes o somnis extingits. Autoestimes alimentades per clics i vides viscudes per mitjà d’una pantalla. I això si tens sort i et deixes de xiquets, de llar i per descomptat, si abandones la teua cura i la dels altres. Siguen pares, avis, familiars o amics. Siguen les que siguen les teues relacions. Encara que et sostinguen i acompanyen en esta existència. Però ara és moment d’oblidar el teus somnis. Ací ja no estem per a utopies. Per a mirar-nos i adonar-nos d’allò que realment desitgem. Deixa les teues passions. La teua oportunitat ja s’ha perdut. No era teu el mèrit.

Però recorda. Ja eres lliure. Desprès de dos mesos a casa protegint-te d’un ens que sents però no pots veure, tornes a ser lliure. Tornes a tindre mobilitat per veure als teus. Per compartir i per viatjar. Sempre que siga possible amb els diners de les hores reduïdes, els sous en negre i els contractes temporals. I si les condicions es donen, aleshores és el torn del temps. Un que de nou, era teu. Un que ara, amb la quotidianitat construïda, es torna incontrolable. Un que ara et deixa sense capacitat d’acció. Ningú et va preguntar si volies aterrar a este món. Però ací estàs. Lluitant entre la vida i el temps. Però dona igual. Ja eres lliure. Lliure per tornar al teu bucle. Per al desdejuni, el treball, la llar i el sopar. Lliure per als dies d’evasió i felicitat efímera. Lliure, al cap i a la fi, per ser programat de nou. ●

LAIA ERRE

Classe mitjana

PRECARITZACIÓ ECONÒMICA I LABORAL DESPRÉS DE LA CORONA-CRISI?

VANESSA CAMPOS CLIMENT i JOAN RAMON SANCHIS PALACIO

Professors de la Facultat d’Economia de la Universitat de València VanessaCamposCl Joanrasan

La precarietat econòmica i laboral és una de les característiques dominants de l’actual model productiu valencià. Tenim una economia terciaritzada amb una forta dependència de dos sectors econòmics, el turisme i la construcció, en els que la precarietat laboral i, en general, l’ocupació de baixa qualitat, és un tret significatiu.

Predomini dels contractes temporals i a temps parcial, condicions laborals i salaris dels més baixos de l’Estat, a més d’un pes important de l’economia submergida, són les notes més destacades d’aquests sectors. D’altra banda, tenim un sector agrari on les rendes dels llauradors són cada vegada més baixes, pel poder de mercat de les grans cadenes de distribució. I tenim també una indústria fortament minvada per la deslocalització patida durant les dues últimes dècades. Per a completar el diagnòstic, cal assenyalar que tots aquests sectors posseeixen una estructura empresarial de baix valor afegit, amb serveis i productes que són percebuts per les persones consumidores com de nivell mitjà-baix o baix des del punt de vista de la qualitat, el que ens fa parlar d’un model productiu de low cost, molt sensible a les crisis econòmiques atès que necessita la venda de grans volums a preus baixos per a ser rendible. Tot açò dibuixa un escenari amb una economia fortament dependent de l’exterior, altament precaritzada i poc competitiva.

La corona crisi ha tornat a posar en evidència aquest model productiu. El tancament de l’activitat econòmica a causa del confinament ha afectat amb molta més mesura als sectors més precaritzats (turisme, construcció i serveis en general) i està perjudicant moltes persones treballadores, que o han perdut la seua ocupació (augment de les taxes d’atur) o s’han vist afectades per un ERTO amb la suspensió temporal de la seua ocupació (són ja vora 70 mil expedients que afecten a més de 400 mil treballadors i treballadores). Les previsions econòmiques per al 2020 són contundents: caiguda del PIB pròxima al 10%, augment de les taxes de desocupació per damunt del 20% i creixement del dèficit i el deute públic per damunt del 10% i del 115% respectivament en un Estat que abans de la corona-crisi presentava un endeutament proper al 100% del PIB de manera recurrent. Tot açò està provocant una nova crisi econòmica, quan encara no ens havíem recuperat des del punt de vista social de la crisi financera del 2008, que perjudicarà sobre tot a les persones i col·lectius més vulnerables i que suposarà un nou increment dels nivells de pobresa i exclusió social. La nova crisi econòmica derivada de la Covid-19: Cóm afectarà el grau de precarització econòmica i laboral al País Valencià? Hi ha qui diu que les crisis poden ser

a la vegada grans oportunitats. De fet, s’estan produint alguns aspectes que podem considerar com a positius: la resposta per part del xicotet comerç per a adaptar-se a les noves necessitats dels seus clients afavorint la personalització del tracte i la seguretat sanitària s’està traduint en majors ingressos per a aquest sector econòmic; i una part de la indústria valenciana, com el tèxtil, està veient en la necessitat de produir material sanitari un nova possibilitat de nou negoci, així com el desig d’iniciar una relocalització productiva per a recuperar una part del teixit productiu local. Són respostes locals davant d’una crisi econòmica, sanitària i social global. Derivat d’açò ens hem de plantejar noves mesures enfocades a un canvi de model productiu,

per a aprofitar l’oportunitat que pot haver-hi darrere d’aquesta crisi. Si no ho fem, la recuperació econòmica serà molt més lenta i el grau de precarització continuarà augmentant. Com podem afrontar un canvi de model productiu al qual ja fem tard? Sense dubte,

una vegada reconeguda la necessitat d’aquest canvi, cal plantejar un pla integral que pose l’èmfasi en el canvi de model de negoci de les empreses i que afavorisca un nou equilibri sectorial, amb un augment del pes de la indústria local, una major estabilitat del sector serveis mitjançant una especialització del mateix en els segments d’alt valor afegit que generen major rendibilitat amb menys volum, la qual cosa també afavoreix la sostenibilitat, i, finalment, una dignificació del treball agrícola ajudant al posicionament adequat dels productes valencians als mercats agroalimentaris. El paper de l’empresariat, conjuntament amb la societat ci-

vil i l’Administració Pública, és clau en aquest procés de canvi. La sostenibilitat corporativa esdevé en l’objectiu cap al qual han d’anar les empreses. Açò significa crear estructures empresarials basades en la innovació i el coneixement i enfocades a la millora de la qualitat i el valor afegit, que tinguen com a proposta de valor la sostenibilitat, és a dir, la creació de valor econòmic, social i ambiental. Dignitat humana, justícia social i solidaritat, transparència i co-decisió, són valors a potenciar en el nou model productiu. Sols així serà possible començar a reduir la precarització de l’ocupació i millorar les condicions laborals i els salaris. Algunes de les claus en aquest procés són les següents. Primer, la capacitació de l’empresariat en els temes de la sostenibilitat corporativa i els models de negoci inclusius ha de ser el primer pas. Que

accepten que crear valor social i ambiental no ha de suposar un sacrifici en els beneficis econòmics, sinó tot el contrari, pot suposar noves oportunitats de negoci a llarg termini (agricultura ecològica, energies renovables, noves formes de mobilitat en les ciutats, atenció a les persones dependents, ...). I que coneguen les eines necessàries per a canviar els seus models de negoci mitjançant la innovació estratègica i organitzativa (Canvas de triple capa, creació de valor compartit, Matriu del Bé Comú), compa-

tibilitzant-la amb la innovació econòmica i tecnològica (Lean start-up). Segon, anteposar

les persones i el seu benestar al benefici econòmic, prioritzant models de negoci inclusius on la productivat del treball ha de ser la conseqüència d’unes condicions laborals i uns salaris dignes i no la condició per a plantejar-se una possible millora d’aquestes condicions. S’han de prendre

mesures enfocades a la contractació estable, salaris alts, igualtat de gènere i justícia social (amb diferències de salaris justes i equitatives). Eliminar els falsos autònoms, garantir les condicions laborals dels riders i utilitzar estructures empresarials pròpies de l’Economia Social i el cooperativisme que afavoreixen projectes col·lectius basats en la democràcia econòmica i participativa. Tercer, potenciar els negocis locals i de proximitat, afavorint estructures empresarials que no es deslocalitzen i que creen riquesa en el territori, evitant evasions fiscals i de capitals, així com la lluita contra l’elusió i el frau fiscal de les grans empreses i fortunes. El 95% del tei-

xit productiu valencià està format per micropimes (empreses fins a 50 treballadors), que han de competir en condicions d’inferioritat enfront dels grans grups empresarials multinacionals. Per a millorar la capacitat competitiva d’aquestes i garantir la seua supervivència, cal desenvolupar estratègies competitives de diferenciació basades en la recerca, el desenvolupament, la innovació i el disseny, estratègies cooperatives basades en aliances locals per a compartir recursos i capacitats i potenciar la venda i distribució online eliminant intermediaris que encareixen els preus i no generen valor afegit. Reduir la precarització econòmica i laboral és possible, però cal un canvi estructural del model productiu. Aquesta crisi, que

ens va a obligar a recomençar quasi des del principi, pot ser la gran oportunitat. Aprofitar-la dependrà de la voluntat política dels qui ens governen i sobretot, de posseir els recursos i les capacitats per a poder fer-ho. ●

DANI MONFORT

elcadafal

PAU ALABAJOS Les hores mortes

JAZZWOMAN Maléfica

Ed. RGB Suports

Ed. Propaganda Pel Fet!

Amb un ritme de publicació de discos cronometrat torna Pau Alabajos amb nou àlbum, Les Hores Mortes. Els discos d’Alabajos permeten seguir-li les anades i vingudes del seu io-io sentimental. Les lletres del cantautor de Torrent, tan explícites i tan riques de detalls, ens situen sense filtres enmig de les cartes d’amor i dels llençols, citen dies exactes i el xamfrà de l’eixample barceloní precís on es consumí l’amor. A Les Hores Mortes la cosa va de caiguda, de decepcions, de lassitud, però agraïment i reconeixement mutu, cançons per deixar-ho bé. El treball el completen cinc cançons amb adaptacions de poemes, tres de Miquel Martí i Pol, la feminista “Vuit de març” de Maria Mercè Marçal que deixa cantar a Meritxell Gener i Gemma Humet - i la crida antifeixista “No passareu” d’Apel·les Mestres. Un Alabajos com sempre, poeta i lletraferit, militant i enamorable, que recupera els ritmes entre pop i música de cambra, lluny del folk indie de L’amor i la ferocitat (2016).

Hi ha discos que passen com transiten per damunt nostre avions anònims i núvols. Hi ha discos que generen un Ep!, una atenció, una alerta. I també hi ha les bombes musicals que esclaten en plena crisi de confinament. La rapera JazzWoman desembarca a les nostres vides de pandèmia, de teletreball amb xiquets, d’hipocondria i de balcons alliberats amb Maléfica, el seu segon disc. Un treball ballable, disruptiu, modern, contundent, festiu. Es genera fins i tot un cert orgull escoltant-lo, un objecte tan global i actual pensat i fet a l’Horta. Un reggaeton que xafa prejudicis si és que encara n’hi ha que en tenen, un rap que parla un valencià alternant naturalment amb el castellà sense donar la sensació de posar-lo amb calçador, un reggae-ska que dóna ganes d’eixir a fora (però no massa, no molt lluny, amb mascareta i gel). Un disc per a quan tot este malson haja passat.

14 · DISCOS MONFORT

LOS CHIKOS DEL MAÍZ Comanchería

CHARLY EFE Futuro perfecto

Ed. Boa Música

Ed. Autoedició

El rap polític de Los Chikos del Maíz, de vers esmolat, ha tornat amb Comanchería. Cinèfils com sempre, fent-se portaveus una volta més d’una classe obrera de barri, posant el dit a la llaga a unes quantes contradiccions modernes. Moltes aparicions de nivell, tant de fora del rap com La MODA o Monty Peiró, com grans noms del rap castellà com Kase.O o SFDK i gent de l’escena rap valenciana com Hervé o Machete en Boca. Però potser la gran col·laboració és la de la rapera xilena Ana Tijoux a “El extraño viaje”, parlant sobre migracions al Mediterrani, ella que nasqué a l’exili a França. Hi ha dards per a tots, l’IBEX35, youtubers, l’arc parlamentari sencer, el cinema espanyol i “aquí somos de los Berri, no de Alfred i Amaia”, també beefs més o menys subtils. Samples de música negra i de salsa per al tema ballable “Libreros”. I una hilarant menció a molt honorables alopècics en un bonus track a ritme del clàssic “Be my baby”.

Nou treball discogràfic del raper valencià Charly Efe, nom artístic de Carles Sanchis, que després del festiu Dioses y monstruos (2017) ara torna amb Futuro perfecto, un futur on deixarà d’anar com Charly Efe per fer-ho dins del grup Poetas Puestos. Darrer disc per tant de Charly Efe, un obrer de la paraula i del rap, entre els seus versos hi ha molta vivència i supervivència, ferralla i Cash Converters, inspiracions després de vesprades de futbol i de nits sense fi carburant amb dopatge colombià, un so de perifèria, un rap 100% barrionalista que dirien Los Chikos del Maíz. Col·laboracions sobretot de gent de casa: Eric The Wrestler, Chicoes3, Erick Hervé, Mise, Del Olmo i Nico Miseria. Pel que fa a la producció també està molt variada la llista, amb l’habitual Loren D i també l’exiliat Valtonyc que la fa per a “El placer del instante”, un tema amb una clara i honesta confessió per no parlar més de dones amb un possessiu.

GEM Satèl·lits Ed. Autoedició

La cantautora de tendència indie GEM publicava a finals de novembre Satèl·lits, el seu tercer llarga durada, a un ritme periòdic perfecte de disc cada dos anys. GEM seria el nom artístic de Gemma Vañó de Benigànim. Un disc quasi conceptual sobre el fet d’estimar-se en els temps d’esta voràgine tecnològica sense fre on estem immersos, sense caure massa en la ciència ficció. Un festeig amb un robot (açò ho hauria pogut cantar Antònia Font), falsejar la vida real amb el filtre “València” d’Instagram i estimar-se lluny però dins el mateix planeta. I açò era abans de la Covid-19. La frustració dels kilòmetres que continuen essent kilòmetres malgrat els avenços de la tecnologia - sense comptar les emissions de diòxid carbònic - i al remat concloure que “la carn vol carn”, uns temes universals sobre els quals la cantant de Benigànim ha construït este disc de pop contemporani.

PROPOSTES MUSICALS · 15

PLEASANT DREAMS Temps

AINA PALMER Psicopompa

Ed. Ànima Records

Ed. Autoedició

Disc del duet de pop de la Plana Baixa Pleasant Dreams, que de fet eixampla el grup a quartet, set anys després del seu Hacia los bosques del sur (2012). Temps, publicat a la tardor, és un disc amb totes les cançons en valencià. Esdevé un exercici complicat descriure amb poques paraules la suavitat plaent de les cançons dels Pleasant Dreams, que fins i tot quan versionen el festiu i borratxot “No en volem cap” en fan una peça de pop de les que es canten a cau d’orella. Gasten sintetitzadors tan mediterranis com els que gasta Joan Miquel Oliver, són buscadors de la lletra costumista com la dels Manel però entre camps de tarongers i barreres per als bous, són els més indies del terme de Xilxes i Nules. “Ja fa molt de temps” és el primer single que ja fa temps (sic) que corre, és ballable, optimista, eufòric. Nota mental, escoltar-la sovint.

La borrianenca Aina Palmer, que pren este nom per anunciar-se artísticament i diferenciar-se així del seu alter ego Aina Monferrer, professora de valencià, investigadora i youtuber que ajuda a traure’s el mitjà i el superior. A més, com si al dia li faltaren hores, Aina estudia filosofia, el que va lligat per se a llegir filòsofs i navegar entre corrents de pensament. De retruc eixes lectures li han inspirat cançons, el vell mecanisme d’osmosi entre les arts. Així naix Psicopompa, un disc que es publicava a inicis d’any 2020, abans que rebentara tot. Les influències musicals que ella mateixa evoca en la seua carta de presentació emergeixen a l’oient dels primers compassos, un pop electrònic vintage que igual pot fer pensar en aquells Antònia Font que jugaven amb l’electrònica o La Casa Azul. Disc conceptual i eclèctic, pel mig del flirteig amb el trap es clava un txa-txa-txa i un punk-pop cantant Nietzche, filosofia i autotune a mansalva; l’escena valenciana sempre tindrà el mèrit de generar combinacions improbables, espontànies, tal com ragen. ●

Asfixia AINHOA MUÑOZ

Fotògrafa, filmmaker, nòmada. lawebderebelarte.com rebelarte_

ELENA JÁTIVA

Cantautora. Autora del text inspirat en les fotografies d’Ainhoa Muñoz.

ASFIXIA. Asfixia es lo que siento cuando pienso en la mujer de nuestros tiempos. Nos ha costado siglos conseguir los derechos que las sociedades tradicionales y paternalistas nos han arrancado generación tras generación a las mujeres. Y, sin embargo, ahora que estamos tan cerca de conseguir algo similar a la equidad, siento asfixia. Siento que hoy, vestir esta piel, es más complicado que nunca. SIENTO cómo cae el peso de las nuevas responsabilidades sobre nosotras; cómo se potencian la necesidad de reivindicarse, de ser válida y apta para todos los trabajos, el emprendimiento y el logro de los objetivos propios y, a su vez, cómo se adhieren a las obligaciones de antaño.

Así es cuando, sin haber deconstruido el pensamiento de una población patriarcal, se instauran las bases del feminismo sobre las conciencias de media población. Edificar sobre lodo. Inestable. Dificultoso. SIENTO cómo los requisitos aumentan, como se retroalimentan el feminismo y la tradición; cómo se polariza el ser humano y, en definitiva, cómo se nos exige ser algo, que quizá, no queremos ser. Y asfixia.

ANNA PACHECO:

“ EL PATRIARCAT I LA LLUITA DE CLASSES CONTINUEN MÉS VIGENTS QUE MAI” ENTREVISTA EMPAR PUERTO Periodista i docent amparopuerto

Conversem amb la periodista i escriptora, Anna Pacheco, autora de Listas, guapas, limpias (Caballo de Troya, 2019). Una novel·la que a través del relat de la protagonista subratlla la relació que s’estableix entre el feminisme i la presa de consciència de classe. Dos fenòmens determinants i dels quals se’n deriva la violència estructural que pateix una bona part de la societat actual. Amb un ull crític reflexionem al voltant dels discursos culturals i de la incidència de les xarxes socials.

Creus que la combinació inqüestionable de Listas, guapas, limpias a què aspiràvem les noies que creixíem a mitjan noranta encara perdura en les generacions actuals? Crec que sí. El patriarcat i la lluita de classes continua més vigent que mai. Poden canviar les formes, les conversacions, però els conflictes són universals i atemporals.

“ Potser ara a ningú li avergonyeix cantar Alejandro Sanz o Rocío Jurado a una festa plena de gent però hi ha qui ho fa d’una forma irònica, simplement cosmètica” És possible que els nous referents feministes i els nous consensos entorn les estètiques (el trash, en general) hagin dissolt la vergonya i el conflicte de classe entre les noves generacions? No ho crec. L’altre dia, justament, escoltava el podcast Pobres Ratas una reflexió sobre el consum i el reconeixement de la música popular i cert mainstream entre la generació més jove. Potser ara a ningú li avergonyeix cantar Alejandro Sanz o Rocío Jurado a una festa plena de gent però hi ha qui ho fa d’una forma irònica, simplement cosmètica. És una altra manera de voler distanciar-te o posicionar-te respecte d’una música que no sents teva. La vergonya de classe persisteix: el classisme que viu algú de la perifèria a la universitat, a un restaurant o a certs entorns laborals no l’experimenta el jove de classe mitja i modernet que es disfressa de noi de la perifèria només perquè és tendència. Els prejudicis i la violència només el sent el primer per la forma en la qual es mou, o com

parla, o pel seu bagatge. Hi ha una classe dominant (que és l’alta i minoritària) que segueix impregnant allò que en última instància es considera més respectable. Consideres que els joves en l’actualitat, gràcies a les xarxes socials, són més conscients dels discursos que vénen des dels marges com ara la lluita feminista i anticapitalista? Crec que sí. Crec que bona part d’aquests discursos són més accessibles. Sense dubte el feminisme és un bon exemple de com, a poc a poc, s’ha anat naturalitzant i incorporant als canals més comercials. Tinc la confiança que amb l’anticapitalisme està passant una cosa semblant: em fascina veure comptes de mems a Instagram com Workingclassmillennials o Proyecto UNA declaradament antifeixistes i anticapitalistes.

“ Veiem també com en l’auge de la ultradreta les xarxes socials han estat una eina importantíssima tant pel que fa a Twitter com amb fòrums com 4chan o aquí, Forocoches. Observem com les polèmiques més absurdes del dia, instades per la dreta, són capaces de marcar agenda, desatenent les necessitats reals” Seguint amb la pregunta anterior, fa la sensació que gràcies a la democratització de la informació es té més accés al coneixement “crític” que fa una dècada però com podem materialitzar tota aquesta informació algorítmica en fets? Alhora que es democratitza la informació, veient també que s’intensifica i es polaritzen tots els debats. Les xarxes socials es nodreixen d’això i molts cops

20 20

és qüestionable fins a quin punt tenim de debò un accés més crític a la informació o només molt de soroll, fake news, conspiracions, assetjament constant a feministes per dir la seva opinió, etc. Veiem també com en l’auge de la ultradreta les xarxes socials han estat una eina importantíssima tant pel que fa a Twitter com amb fòrums com 4chan o aquí, Forocoches. Observem com les polèmiques més absurdes del dia, instades per la dreta, són capaces de marcar agenda, desatenent les necessitats reals. Últimament les xarxes m’esgoten molt, potser per la quarantena. Ara el meu compte favorit de Twitter és @Noledescasito.

" La intimitat és un privilegi, l’autoexposició és també un símptoma de la precarietat en certs sectors. Soc periodista autònoma i precària, si no comparteixo els meus articles, no em compren res més" L’altre dia llegia un reportatge que escrivies a El Salto on et preguntaves per a què servíem els no essencials i que va molt en consonància amb una altra frase clau del confinament “la romantització de la quarantena”. El consum abusiu de les xarxes socials i sobretot d’Instagram contribueixen a aquesta idealització de la realitat. Com es pot combatre aquesta idealització des d’un plànol físic? En aquest cas, més que romantitzar o no la quarentena, em pregunto què podem fer per deslligar-nos i ser cada cop menys dependents d’aquestes plataformes. A la quarantena ha quedat palesa aquesta contradicció: confinades a casa, amb moltes feines perdudes, amb un futur incert, em preguntava constantment per què encara era aquí? Què estava fent? Regalant dades i el meu temps a apps capitalistes que em bombardejaven amb publicitat ajustada al meu confinament, a la meva condició de dona de 28 anys (segons les xarxes només vull estar més prima i fer-me tractaments facials). Tot això m’ho preguntava mentre no parava de fer tuits i pujar stories. També m’interessa igualment el que diu l’Olivia Sudjic: la intimitat és un privilegi, l’autoexposició és també un símptoma de la precarietat en certs sectors. Soc periodista autònoma i precària, si no comparteixo els meus articles, no em compren res més. Quins elements té en l’actualitat una adolescent de 19 anys per prendre consciència de classe? Diries que aquests elements han variat respecte fa una dècada? No sé si hi ha elements molt claus, la consciència de classe és una cosa molt fina, varia molt, hi ha molts camins per arribar (tant familiars, com laborals, polítics, sindicals, etcètera). Potser jo diria que tot comença amb una intuïció, la intuïció de què alguna cosa no està bé, que és injusta. ●

GONÇAL

gongonartwork

L’espai s’encongia i el temps es feia bossut AINA MONFERRER PALMER

Comunicació Audiovisual. Especialista en Comunicació Intercultural i Ensenyament de Llengües. Creadora. ainamonferrer

Aquesta fou la sensació que vaig experimentar durant el confinament de març a maig, acostumada al ritme frenètic d’un gos llebrer perseguint el tros de carn anant d’ací cap allà, l’espai es va reduir a 90 m2 i el temps es va dilatar com en aquells estius d’infantesa. De sobte, es van anul·lar tots els compromisos del calendari. Ens vam mirar als ulls, però sobretot vam mirar les pantalles. Després va vindre el progressiu desconfinament i un parell d’hòsties personals de primera magnitud els mesos de juny i de juliol. No puc evitar veure-hi certa relació causal entre els fets. El confinament estricte fou prolífic en termes de materials publicats al web i de vídeos per aprendre valencià, així

com una experiència enriquidora de docència en línia. També vam parir tres videoclips, vam adaptar les rutines esportives dins de casa i vam cuinar amb amor i amb temps. Ara em sembla que va passar molt ràpidament, tot allò, tot i que alhora veig el mes de febrer de 2020 a anys llum de distància. El proper Cap d’Any brindarem amb cares esperpèntiques. 2020, l’any del desconcert sense precedents. Un desconcert que relacionaria amb la psicologia social de tipus junguià, que ens fa sentir part d’un tot sinistre i inestable amb efecte papallona o connexions sinàptiques d’àmbit global. La natura i el capitalisme cara a cara, a veure qui pot més. Esperem que guanye la natura però guanye qui guanye patiran, i han patit, unes més que altres. He plorat moltes miquetes, en secret, durant el confinament, però no res comparat amb les ploreres del juliol. El 4 de juliol a Xilxes vaig poder tocar en directe, en companyia de la bona gent de la Plana Baixa, com són Malparlat i Pleasant Dreams. Si la indústria musical ha passat del cassette al CD, del CD al suport electrònic, amb una tornada vintage al vinil com a fetitxe analògic, però sobretot amb els festivals com a pal de paller, quin serà ara el futur, si ja no es pot aglutinar persones? La música online és suficient per sostenir el sistema? No tinc resposta, malgrat que sé que la música no s’aturarà, i la música en valencià tam-

poc, perquè és experta a florir en temps inhòspits. Música de subsistència o música per subsistir. És una condemna però també un revulsiu potent. Un dia de confinament vaig patir de síndrome hipocondríaca. Em vaig alçar amb mal de gola. Estava convençuda que tenia coronavirus. És molt probable que l’haja passat. A Borriana l’ha passat molta gent, els fallers sobretot. Al remat, no van ser més de quatre hores d’ensurt. Un altre dia, m’hi vaig infoxicar. Escoltava totes les rodes de premsa i tertúlies, no parava de llegir Twitter. Pensava en la Covid-19 en bucle transmèdia. A partir d’aquest dia, he tingut la sensació estranya de no voler parlar del leviatan microscòpic, i un sentiment de ridícul per haver-hi pensat tant i tan banalment. Les noves paraules han omplit els nostres diccionaris quotidians: ajornar, rebrot, mascareta, hidroalcohòlic, desescalada, covidiota, coronadetot, solitud; els mems en valencià han estat a l’altura de les circumstàncies. Ja mai més veurem fora de lloc els asiàtics amb mascareta pels carrers de les ciutats. Un altre dia de pandèmia qualsevol, vaig llegir les bases d’un premi literari i em vaig proposar d’enviar-hi un text. Desistiria en pocs dies. No m’he sentit capaç de desmarcar-me creativament de la resta de ments de l’estat d’alarma. Hom incorre cíclicament en l’ambició de ser més original que la resta de mortals i falla. Des de temps immemorials, he sabut que necessite la rutina i l’estabilitat com l’oxigen per respirar. Sense pautes ni horaris, l’autodestrucció se m’apodera. Per això em vaig fer professora; no per treballar poc, sinó per tenir estabilitat, eixa cosa que tant es troba a faltar en un món com l’actual que, més que líquid, va en camí de gasificar-se. He odiat les videoconferències. Només les faig per treball. Em proposen un concert en línia; dic que no. No em veig capaç de sonoritzar-lo dignament. He compost menys del que creia, però tinc algunes maquetes a l’ordinador. També tinc ansietat. Soc addicta a estar sempre desenvolupant algun projecte i no sé per què. Estic en procés d’autoconeixement per esbrinar-ho ja que la pandèmia hi ha catalitzat tot.

Ens han dit que la felicitat es troba aturant-se, buscant un moment de quietud i mirant cap al nostre endins. Mai l’he poguda trobar així, ni m’atreu la idea de fer-ho. Heidegger deia que el sentit de l’existència, el nostre ser-enel-món (In-der-Welt-sein), es troba en el constant fluir, en el fet d’actuar, de fer el nostre ofici; al capdavall, en l’acte de comprendre sense metafísiques, en una quotidianitat antifonamentalista. Mihály Csíkszentmihályi ho sabia també. Realitzar-se no necessàriament és buscar temps de no fer res. Hi ha qui troba la felicitat en l’ocupació constant de la ment. Serà el meu cas? Ara m’ha escrit un amic des de Xàbia, que hi està de vacances amb la família. M’ha dit que ha vist una doble meua en una caleta i que semblava molt feliç, ella. Probablement, seria l’Aina de fa vuit anys, que va anar de càmping a les caletes de Xàbia i de Calp, i que era alegre, amb menys problemes per soltar llast i per desconnectar. Almenys eixe és el record d’ella que tinc. La gent que ens envolta en els llocs heterotòpics és d’una època absent de linealitat temporal. De vegades ens podem trobar a nosaltres mateixos o als nostres coneguts en altres moments de la seua vida, asseguts en una tovalla a vora mar, jugant a raqueta, comprant-se una camiseta o de festival. Estarem tan perduts en eixes altres vides com ho estem en aquesta? ●

I ara què ANDREA KRUITOF

Politòloga i investigadora ankruit

A mitjan vesprada, abans dels aplaudiments -minvants- de les huit, és el millor moment per prendre el sol a les cases d’enfront. M’agrada eixir a eixes hores, tot i faltar-me el caliu solar, i tafanejar amagada darrere algun llibre o sense cap vergonya, ara que la reduïda llibertat de moviment i l’avorriment ens han abocat a l’escala micro, la que passa just en la distància entre el meu balcó i els del costat. Les escenes quotidianes es repeteixen en aquest menut escenari improvisat i podem veure com la veïna del costat, de 80 anys, pregunta a la del tercer –que just ha tret el cap per la finestra–, si este és el seu horari i si pot eixir a caminar, que vol anar al passeig marítim a vore si troba nòvio, que ja seria hora. Simultàniament en el mateix carrer, un bebé –que ha estat aprenent a caminar durant aquests dos mesos interminables– ens saluda a la comunitat d’espectadors entre els barrots de la barana. Els cotxes són un soroll llunyà, en el temps i la distància, i sense gaire esforç es capten les converses alienes: el nebot ha passat a dur la compra però se li ha oblidat el pa i ai, filla, no et voldria molestar, però no me’l podries dur tu, que ell ja fa massa coses per mi? I eixa cosina a qui li han fet un ERTO que encara no li han pagat, però ara cus mascaretes que ven a 2€ cadascuna i li ajude a repartir-les, que si no ens ajudem ara quan ho anem a fer. En aquesta escena de quarantena pseudobucòlica que us narre he omès allò que menys m’interessa: no he parlat de l’augment del control i la vigilància veïnal –les mirades acusatòries–, de les banderes d’Espanya amb llaços negres que han proliferat o altres coses que ens recorden que l’espai local no el podem

simplement idealitzar obviant les seues arestes (ho sabem especialment les que som de poble). Com qualsevol escenari d’interacció humana, és un espai complex i de conflicte. Tanmateix, resulta ressenyable que l’absència d’un estat –ni està ni se l’espera– i la seua xarxa de protecció han activat estructures veïnals d’ajuda; si entràvem a la crisi sanitària amb un teixit social afeblit i un creixent aïllament social, que per primera vegada es manifestava de manera notable entre els més joves, la pandèmia global ens obliga a mirar-nos de nou els uns als altres, a evidenciar el caràcter relacional de tota acció humana. En definitiva: què ens adonem, tot i que siga de forma precària, que som part d’alguna cosa. O que desitjaríem ser-ho. Les iniciatives veïnals de suport mutu ens permeten pensar en horitzons millors, de reactivació cívica i no obstant, seria ingenu glorificar-les com la solució última. Es desenvolupen en espais de gestió de la quotidianitat més que no polítics, amb estratègies reactives a la realitat, que es caracteritzen per la seua contextualitat; són activitats fluctuants, creatives i flexibles, però basades en estructures fràgils i amb tèbia capacitat de marcar agenda i condicionar les polítiques públiques. Així, la solidaritat que han mostrat veïns i veïnes assenyala certa resiliència i resistència comunitària que potser donàvem per perduda, però també ens indica l’existència d’una carència, d’un buit que es fa notar per partida doble. Per una banda, s’ha evidenciat la deixadesa de funcions de l’atenció institucional, amb una tria clara: qui és important mantenir

i assistir, i a qui deixem caure (o fins i tot morir, com hem vist en les residències d’ancians). Així, les xarxes veïnals han servit per a evitar l’esfondrament de molta gent en un sistema que no la protegeix, fent, si de cas, més visibles les febleses i injustícies estructurals als nostres pobles i ciutats, que ja situaven prèviament a la crisi l’Estat espanyol entre els pitjors de la UE en matèria de desigualtats. Però per altra, també s’ha fet patent la inexistència de contrapoders que funcionen com a camps magnètics ideològics, és a dir, amb capacitat de dissenyar política i obrir espais de discussió alternatius al statu quo, d’estirar cap a postures nostres (més socials i més humanes) les prioritats i interessos públics. Les deficiències de la nostra democràcia, la seua incapacitat per atendre adequadament les lògiques i necessitats d’una societat heterogènia i interdependent no són qüestions que ens vinguen de nou, com tampoc no ho són les propostes per a una ciutadania més activa i participativa. Tanmateix, una gran part d’aquests plantejaments fien excessivament l’obertura de l’espai públic –entès com a espai més ample i plural que no l’institucional– a l’heroïcitat militant, on, en una sort d’esperit 15M nonstop, la ciutadania pren el protagonisme a la presa de decisions. Tals enfocaments obvien la impossibilitat d’estar actiu políticament de manera permanent –o que aquest tipus de militància és ràpidament copada per perfils molt concrets– i que l’activisme funciona més bé com una marea, amb moments de pujada però també de replegament, en els que les tasques del dia a dia passen al primer pla. En un model d’absoluts participatius, la impossibilitat de generar un estat d’activació perpètua ens aboca a una certa resignació, a un conformisme de resistir en allò més immediat i urgent, assumint l’estat de les coses i renunciant així a transformacions més profundes. Per contra, els projectes de llarga durada requereixen un disseny social de normali-

tat, és a dir, estructures cíviques estables que permeten posar en marxa processos d’aprenentatge col·lectiu, on prime l’estabilitat i fiabilitat del “muntatge general” de la plataforma –en durada temporal i en recursos– més que no dels lideratges i les disponibilitats individuals. O dit d’altra manera: que persones i objectius puguen variar sense veure perillar el conjunt del projecte. En aquest escenari, la complicitat comunitària i veïnal, l’espai micro on cooperem i compartim, no desapareixen. Ben al contrari, tenen la capacitat de nodrir amb gent, necessitats i idees pràctiques estructures d’una escala més ampla, que s’encarreguen de lligar les distintes iniciatives i traduir-les en un relat comú, així com de mantindre el sentit de col·lectivitat en els moments de més calma. La Covid-19 ha dificultat la vida d’una part important de la població, i les previsions de futur no són precisament optimistes. Si alguna cosa he escoltat les últimes setmanes, és un prec, repetit en escenaris dispars i per gent distinta: que tot açò haja servit per a alguna cosa. És evident que existeix la urgència de buscar-li sentit a allò que hem viscut des d’un punt de vista col·lectiu, i que això es traduïsca en aprenentatge i utilitat pública. Pot ser aquest aprenentatge és, justament, que cal tornar a pensar-nos en comú: necessitem plataformes que siguen nostres, que actuen com a contrapoders enfront de les institucions i que amplien i facen més accessible allò públic. Ara més que mai cal reprendre projectes de futur ambiciosos, i repensar les estratègies a seguir per tal d’assolir una societat més justa, igualitària i plural, que no carregue en uns pocs les conseqüències d’una possible nova recessió. Ja hem vist què passa quan aquestes estructures es troben absents. Ens quedarà decidir aleshores quin paper volem jugar com a ciutadania, amb quines estructures i amb quin objectiu, ens quedarà decidir ‘i ara què’. ●

LES DONES I LA TECNOLOGIA BELEN IVARS

Feminisme, política, tecnologia. www.elsborrellons.com berlem

Les dones no estem a l’àmbit tecnològic, som invisibles

El cas concret més preocupant, o que a mi més em va cridar l’atenció, potser és el del grau d’informàtica, ja que en el curs 2018-2019 només un 13,17% d’aquestes matrícules foren dones. No em resulta preocupant només la xifra, que ja és suficient motiu, sinó perquè en aquest cas, eixa no ha sigut la dinàmica històrica. Sense anar més lluny, les xifres d’aquestes matriculacions per al curs 85-86 eren de quasi un 30% a l’Estat espanyol segons l’INE. Aquella generació d’informàtiques dels anys vuitanta, que als Estats Units van assolir la xifra del 40%, va ser una generació de dones hereves de la mateixa història moderna. Pocs anys abans, quan moltes d’elles eren unes xiquetes, un grup de dones informàtiques i matemàtiques aconseguien que un home xafara la Lluna. Tot i que el focus es va posar, per a variar, en ell, aquell equip femení va tenir una influència important en les generacions futures. Però aquelles llavors que començaren a brotar van sofrir un gir inesperat i començaren una davallada que encara avui no s’ha sabut aturar. Al contrari que la resta d’àmbits, on a poc a poc anem formant-ne part, alguna cosa passa amb la tecnologia que ens manté allunyades, ens és aliena. Jo sóc de la generació millennial, nascuda en un poble a finals d’eixos vuitanta. La gent de la meua edat vam arribar a un món encara analògic, on jugàvem al carrer i pujàvem als arbres sense que ningú patira, alhora que creixíem amb una tecnologia emergent al nostre entorn.

En ma casa, l’ordinador i l’Internet es van incorporar ben prompte, quan jo encara era una xiqueta. Mon pare i ma mare sempre han tingut familiaritat amb la tecnologia per motius de feina. Anys més tard, el meu germà va estudiar enginyeria informàtica, decisió que sumada al context anterior va normalitzar definitivament la tecnologia a ma casa com a ferramenta quotidiana, cosa que tampoc passava a totes les cases. Tot i això mai em vaig plantejar estudiar informàtica ni cap carrera relativa a la tecnologia, i vaig acabar estudiant fisioteràpia i treballant-ne durant deu meravellosos anys. Ara bé, combinava la meua vida laboral amb unes aficions personals sempre relacionades a l’entorn digital. M’agrada escriure i vaig obrir un blog en Internet; vaig continuar amb l’edició i muntatge de vídeos divertits i emotius per a petit comité, fins a acabar assumint la gestió de xarxes socials de distints col·lectius als quals pertany. Fa poc la vida em va donar l’oportunitat de replantejar-me la feina i vaig dedicar un temps a escoltar eixe cuquet que mantenia amb la tecnologia, i em vaig adonar que m’agradava. Bé, això tampoc era cap novetat, però que em plantejara dedicar-me a alguna cosa relacionada sí que ho era.

Arran d’allò em vaig preguntar: per què ni tan sols em vaig plantejar estudiar informàtica quan era jove? Era evident que m’agradava aprendre’n, tenia molta facilitat per a les matemàtiques, i tenia un referent en la meua pròpia casa. Com és que ni tan sols recordava a la meua jo adolescent posant l’opció damunt de la taula? Em vaig preguntar a mi mateixa i a algunes dones del meu entorn, des dels 13 als 40 anys, quins havien sigut els motius pels quals no ens havíem sentit atretes per aquest món. D’entre totes nosaltres n’hi havia molta diversitat —algunes tenim un esperit tecnològic molt fort mentre que d’altres no en tenen quasi gens—, i també diferències generacionals, però quasi totes vam coincidir en açò: No ens veiem treballant tot el dia “de cara a la pantalla”. Escoltar aquest argument durant el confinament em va resultar molt curiós, la veritat, sobretot perquè just en eixe moment, les persones que més opcions tenien per a treballar eren les que ho feien davant d’una pantalla. Per tant, no voler treballar “de cara a la pantalla” ens havia posat (alerta spoiler) en una situació de desavantatge laboral respecte als homes. Abans del confinament ja hi havia professions -moltes d’elles feminitzades- que, tot i no estar vinculades al món informàtic directament, feien ús de la tecnologia d’una manera quotidiana i totalment normalitzada. Podem pensar en les metgesses, les advocades, les psicòlogues, etc. Tota una allau de professions que, per la mateixa evolució tecnològica, han integrat això de treballar davant d’una

pantalla de manera quotidiana, almenys durant una part important de la jornada, sense cap mena de rebuig. Durant el confinament n’hem pogut veure altres que han hagut d’adaptar-se al món digital per a poder teletreballar. Algunes d’aquestes feines, com la docència o el xicotet comerç, també estan molt feminitzades i hem pogut veure a moltes dones investigant i aventurant-se al món online i descobrir-se gaudint i aprenent amb aquesta manera de treballar. Algunes com jo, fins i tot, hem aprofitat per a reinventar-nos. Si pensem en altres feines que han pogut teletreballar, no perquè s’hagen adaptat sinó perquè ja treballaven “de cara a la pantalla”, trobem, és clar, tot el món de la informàtica, majoritàriament format per homes. En canvi, també trobem el món de l’administració i l’oficina, majoritàriament format per dones, que curiosament també passen tot el dia “de cara a la pantalla” però amb un sou substancialment inferior. Veient açò, fins a quin punt el problema és estar davant d’una pantalla? Quants factors hi ha darrere d’eixa afirmació? L’animadversió cap a la tecnologia és realment una decisió conscient o és alguna cosa que, com tantes d’altres, hem acceptat que no ens correspon?

Segons les expertes, existeixen diferents factors perquè es produïsca aquesta sensació d’apatia amb la tecnologia: Començaré amb allò que s’anomena “la canonada que goteja”. Aquesta expressió ve a significar que al llarg de la nostra vida, les dones ens enfrontem a distints “forats” pels quals s’escapa la nostra motivació cap a aquest tipus de carreres. • Els primers són la manca de referents femenins, sense cap mena de dubte. Aquesta pel·lícula ja l’hem vista. • Poc després apareix la falta de confiança en nosaltres mateixa: els estudis han demostrat que se’ns socialitza a creure que no som tan intel·ligents com els homes. Aquesta diferenciació ocorre aproximadament amb sis anys de vida. Un any abans, les xiquetes encara es perceben iguals als xiquets. Però només un any després, ja creuen que les persones més intel·ligents són homes. • Durant la preadolescència apareixen els videojocs, majoritàriament de temàtica bèl·lica. Aquesta classe de jocs no interpel·len a les dones i comença una clara bretxa digital entre xics i xiques. • Durant aquests anys de maduració individual, la mateixa societat ens encarreguem de recordar a qui li correspon l’espai tecnològic i ho fem amb prejudicis: donem per fet que a qualsevol xic adolescent li agrada la informàtica, mentre que amb les xiques donem per fet que no els agrada, o en cas contrari ho haurien de demostrar. • Per últim, la falta de comprensió sobre les titulacions i les expectatives de futur, socials i familiars, ens fan decidir altre tipus d’estudis, habitualment amb un caire social molt més marcat.

Crec que això de treballar “de cara a la pantalla” és un punt important de tota aquesta confusió: creiem que treballar davant d’un ordinador significa no interactuar amb altra gent, no formar part de cap equip, fins i tot treballar en una habitació mig a fosques i sense que entre la llum del sol. Tot això són estereotips i falsos mites que cal enderrocar pel nostre bé. El món virtual és l’espai més utilitzat ara mateixa, i s’està construint sense tenir-nos en compte. Si fem una comparativa amb el món físic, ho compare amb l’urbanisme de l’època. Aquell en què tot l’espai es va donar als cotxes, eina masculina del moment, sense cap perspectiva de gènere. Això va comportar que els espais, que eren molt més utilitzats per les dones, es feren sense les seues aportacions. Necessitem ocupar tots els espais i cal incloure els virtuals en eixa llista. Una part d’aquesta tasca és de les administracions, però una altra molt gran és responsabilitat de les persones adultes, de totes i cadascuna de nosaltres. Animem entre totes i tots a les dones del nostre entorn a interessar-se’n i a formar-ne part, i tractem de tapar una miqueta eixos forats amb els quals ja sabem que les xiquetes van a trobar-se. Un món dissenyat amb dones és més complet, més just i ens fa millor societat. ●

Apunts sobre educació en línia TERESA BELLIDO

Professora de Secundària i doctora en Equitat i Innovació Educativa Be_cal_

Durant els últims dos mesos, molts són els pensaments que ens han vingut al cap sobre el present i el futur. Reflexions que, malauradament, costen de filar i concretar, ja que aquesta situació no afavoreix ni la tranquil·litat que requereix una reflexió més o menys profunda, ni tampoc el diàleg, per raons que de sobra coneixem. De fet, no és que hi haja una manca d’idees. En absolut. Hi ha moments que inclús ens pot arribar a aclaparar la quantitat d’input amb què ens trobem, i la falta de temps per organitzar-lo, processar-lo i discutir-lo, en un sentit constructiu, no ‘tuiter’, de la paraula. La meua humil pretensió és, doncs, compartir algunes idees i preocupacions que m’han anat venint al cap durant aquest període d’isolament en què he hagut de dedicar-me a l’educació en línia. Idees al voltant de la resposta i adaptació del sistema educatiu al context de pandèmia, però també al voltant de com aquesta experiència pot condicionar o prefigurar el futur del sistema educatiu, tenint en compte declaracions de diferents agents sobre la necessitat d’aprofitar la implementació de les eines tecnològiques.

He escrit l’expressió “educació en línia” tot i que cada dia estic més convençuda que, almenys en el cas de les escoles i els instituts, es tracta d’un oxímoron. Educació és un terme que ve del llatí, l’arrel del qual, duc, vol dir, entre altres coses, transmetre. Fa referència al moviment, potser de coneixement entre els agents. D’altra banda, paideia, el terme grec, feia referència a qüestions com la convivència, en la línia en què molts segles després va descriure Vygotsky. I és que, efectivament, l’educació és un procés necessàriament social. Un procés que, per tal que es done amb èxit, s’ha de fer en comunitat. Especialment en etapes primerenques de la vida, com són la infància i l’adolescència.

Assumint aquestes premisses, les qüestions que em venen al cap són les següents: és possible parlar d’educació amb la notable pèrdua d’aquesta part comunitària? Podem reduir l’educació a enviar llistes stakhanovistes de tasques, com va ironitzar al principi del confinament Cèsar Rendueles? I encara més, si un principi republicà de l’educació és el seu paper de lloc de trobada dels iguals, de lloc democràtic on es construeixen les relacions entre iguals, com desenvolupem aquesta tasca fonamental si no treballem amb eixos iguals? Quin tipus de col·laboració podem construir a través d’una aula virtual? Com desenvolupem l’empatia telemàtica? Aquestes eines estan molt bé, no em prengueu per ludista. Però són espais pensats com a complement d’un espai físic d’interacció d’emocions i de coneixement entre persones. Hi haurà qui potser pensarà que el problema no és de format, d’un medi presencial o virtual, sinó de capacitació del professorat, i per tant que la responsabilitat que l’educació obligatòria en línia no qualle és nostra, dels profes, perquè no tenim imaginació i no dediquem temps a dissenyar tasques atractives i motivadores per resoldre a distància. Doncs, en part, teniu raó. No sabem. La majoria no tenim ni idea de com impartir un curs per internet. L’assignatura del Màster de Professorat de “Metodologia d’Ensenyament a Xiquets i Adolescents en Quarantena” no l’oferta cap universitat encara. I no, no es pot aprendre de la nit al dia fent webinars durant les poques hores lliures que queden després de revisar treballs, de vegades, de fins a 100 alumnes. De fet, estem molt expectants sobre les ja conegudes intencions de canviar radicalment el funcionament dels centres de cara a l’any que ve, deixant-nos els mateixos miserables 5 dies de marge a l’inici de setembre per a preparar el curs. Especialment quan portem ara dos mesos fent el moniato, martiritzant als xiquets, a nosaltres, sense temps ni espais per a pensar com fer açò bé. Tant de bo ens hagueren deixat aprofitar el temps per a traure conclusions beneficioses per a tota la comunitat educativa. Així i tot no tinc massa clar si existeix una manera de “fer açò bé”. I és que aquests dubtes pragmàtics del meu dia a dia com a professora, s’intercalen amb la certesa que el medi no és neutre i projecta un determinat model de societat. I eixa és una altra qüestió per a reflexionar: quin tipus de subjectivitat estem creant en fer treballar de manera intensiva individualment? Creiem que

normalitzar l’atomització de les persones és un aprenentatge de profit perquè els nostres fills i filles esdevinguen adults amb consciència del món en què viuen? Quin sentit té educar en aïllament? On està la part social, cooperativa, col·laborativa, sobre la que s’hauria de basar el procés d’ensenyament i aprenentatge? No sé vosaltres, però a mi aquesta qüestió em sembla extremadament preocupant. I tremole cada volta que llig a algú parlant d’”acostumar-nos als beneficis de l’ensenyament en línia”. Qui aprenem a ser, si estem a soles? Què aprenem a fer, què aprenem a crear? Aquesta atomització ens pot fer, si no li posem barreres, molt més individualistes i molt menys empàtics.

Una altra qüestió que de sobra coneixíem però que durant el confinament ha irromput de manera molt més clamorosa dins les aules és la immensa desigualtat que existeix entre l’alumnat, no soles per la diversitat d’aprenentatges, sinó també la material. Serà que el turisme no ens està fent tan rics com diuen alguns il·luminats. Comptar amb ordinadors, amb connexió a internet o amb una persona adulta que supervise als infants i adolescents mentre completen les tasques no són recursos amb els quals compta tothom. Dintre d’una situació tan greu, s’agraeix que des de Conselleria no s’hagen tractat d’amagar les vergonyes i que des d’un primer moment es reconeguera el problema i es donaren passes per a equilibrar la situació, mitjançant el repartiment de tauletes amb connexió a Internet a qui les necessités. No obstant això, seguim tenint famílies amb 2, 3, o inclús més criatures i un sol ordinador, a vegades compartint espai amb adults que també ho necessiten, generant situacions d’ansietat evitables. Sí. Evitables. Perquè quina és exactament la necessitat de passar tres mesos revisant cada dia contingut ja donats de forma telemàtica? On està el problema a parar de fer tasques productives, i dedicar certes hores al dia a llegir, dibuixar, pensar o, ara també, passejar? Quina gran oportunitat hem perdut per ampliar el concepte que tenim d’educació. No vull terminar aquest article sense fer un reconeixement al professorat i a l’alumnat, als qui en moltes ocasions s’ha posat en dubte. De fet, com a professora, he de reconèixer que he tingut més conflicte amb el meu ADSL que amb la capacitat de treball que estan mostrant els meus alumnes durant aquest divorci temporal i forçat a què ens han sotmés. Encara que la nostra situació és, en certa forma, particular: institut de municipi molt xicotet, al nord-oest de les Comarques del Nord. Una zona amenaçada per la tan esmentada despoblació, a causa de la qual el centre funciona amb una sèrie de recursos que no es trobarien en un de més gran, urbà, o costaner. Per ser un institut amb un volum molt menor d’alumnat, les possibilitats que tenim de seguiment, avaluació, coneixement de cada individu, de les possibilitats que tenen, de contacte amb els pares, etc. són difícilment assolibles per un centre estàndard. La cooperació que es dóna entre ells, que conviuen en un espai amb un

teixit social molt més fort del que veem a les ciutats, és admirable. A vegades no està de més mirar cap al nostre interior, topogràficament parlant, per a trobar formes de coexistència molt més sostenibles, no només en un sentit ambiental, sinó en un sentit educatiu. Aquestes idees, sobretot preguntes, incerteses, eren les que estaven “confinades” (perdó, massa fàcil) al meu cap. Un cop fora, també crec que no serveix de res poder-les formular si no es poden contestar amb altres experiències similars o divergents. És imprescindible generar espais de diàleg col·lectiu que ens permeten construir nous pensaments, nous marcs educatius que en aquests temps incerts ens ajuden a no decaure, a resistir enfront del neoliberalisme, que ens voldrà molt més aïllats del que ja estem. ●

GONÇAL

gongonartwork

EMPAR PUERTO i ROSETA ORTUÑO

Fragments de pensament extrets de Nova il·lustració radical, assaig de la filòsofa Marina Garcés

director artístic de Medialab Prado

Br Va igitte sal lo,

escr

sta.

ctivi

ia tora

CARLES ROCA

rocasanchis

Marisa: Mentalitats contemporànies

COLORS AL VENT

colors.al.vent

COM FACEBOOK i YOUTUBE S’HAN CONVERTIT EN ALIATS PERFECTES DE VOX JOAN FUSET

12:00

N ew Fake

User 1936

FAKE S NEW

Periodista i realitzador jFuset

El cansament de tantes eleccions va donar ales la ultradreta de VOX que s’ha convertit en la tercera força més votada. Inclús ha arribat a ser la primera en la circumscripció de Múrcia. Però com arriba ahí un partit així? Tal com deia aquell conte infantil, el llop va ensenyar la pota blanquejada per una farina que aporten mitjans i xarxes socials i s’ha colat ben endins. Busquem i trobem algunes de les raons perquè VOX arriba on està. Un estudi elaborat per la Universitat d’Oxford revela que Espanya forma part, de la deshonrosa llista de 70 països en els quals durant 2019 es van dur a terme campanyes de manipulació orquestrades des de governs, partits polítics o organitzacions i institucions polítiques. La recerca de la prestigiosa universitat anglesa revela que països com Argentina, Iran o Aràbia Saudita van emprar tècni-

ent

m Com Like

ques de manipulació mitjançant bots, cíborgs o persones plenament conscients del que feien. Al mateix temps, ha alertat que aquesta llista ha sumat en l’edició d’aquest any 22 nous països que no formaven part del selecte club. En el cas espanyol el document afirma que es van emprar les plataformes Facebook, Twitter, Instagram i WhatsApp per a dur a terme la manipulació. Afegeix que en la seua majoria aquestes campanyes buscaven la desinformació ciutadana mitjançant bots i humans. A Espanya van ser els partits polítics i les institucions qui van realitzar la manipulació i el seu principal objectiu va ser desestabilitzar a l’enemic i rival polític. En termes globals l’informe afirma que la manipulació a través de les xarxes socials ha augmentat des de 2015 en un 150% sent Facebook la plataforma d’aquest tipus més exposada a les manipulacions. Finalment la Universitat d’Oxford considera que el país en el qual més desinformació es produeix és la Xina. En la nació més poblada

del món, arran de les manifestacions que estan tenint lloc a Hong Kong, s’han elaborat fortes campanyes de desinformació en YouTube, Facebook i Twitter.

EL DISCURS DE VOX I EL MAINSTREAM DE YOUTUBE

Fa temps que escoltem com Facebook afirma que la seua lluita contra les informacions falses va de debò. No obstant això, existeixen molts exemples que demostren que la intensitat amb la qual la xarxa social bloqueja els continguts que contravenen els seus estàndards de veracitat són més laxos del que caldria esperar.

Fa uns mesos el youtuber català Albert Lloreta ens explicava en un vídeo un exemple bàsic: com es blanqueja un missatge racista d’una manera quasi innocent.

El propietari de la primera plataforma virtual del món assenyalava en una recent conferència –sota el títol “Una conversa sobre la llibertat d’expressió amb Mark Zuckerberg”–, celebrada en la Universitat de George Town que Facebook no esborrarà els continguts de polítics que atempten contra les seues pròpies regles sempre que tinguen caràcter noticiós. En un comunicat publicat després de la compareixença de Zuckerberg, l’empresa considera que aquesta determinació no vol "ajudar als polítics sinó perquè creiem que les persones han de veure per si mateixes el que els polítics estan dient". Zuckerberg ha afegit que la seua empresa no vol censurar als polítics.

Tot ve del mem Venir a por mi, un dels més famosos de 2018, gràcies a “l’apadrinament” d'ElRubius. ElRubius començà a fer servir l’expressió Venir a por mi com a broma i ho posà de moda entre altres youtubers com AuronPlay. També entre tota la comunitat jugadora del Fortnite.

Amb tot això el que afirma l’empresa és que un polític pot mentir de manera descarada o atacar a un col·lectiu –vegeu el que fa Donald Trump dia sí i dia tambéi mantenir-se impune. Encara que aquesta informació pogués ser perniciosa per a un grup de persones i encara que l’espai des del qual s’afirma tinga un poder inqüestionable. La paradoxa de Karl Popper afirma que com més tolerància amb els missatges que atempten contra una minoria, més intolerant es torna una societat. És per aquest motiu que sota la bandera de la llibertat, és probable que Facebook estiga fomentant la intolerància. Aquesta decisió xoca amb la d’un rival. Twitter s’ha posicionat d’una manera valenta contra la desinformació practicada pels partits polítics. La xarxa social de l’ocell ha afirmat que els mandataris no estan per sobre de la resta dels usuaris de la plataforma i ha afirmat que quan les seues publicacions violen les condicions d’ús de Twitter la resta d’internautes no podran compartir-les.

Aleshores què passà? Que feia gràcia, i la gent el volia fer servir, descarregar-se’l, fer la seua pròpia versió del mem, etc. A força de buscar-lo, el vídeo original de Venir a por mi acumula més de 3 milions de visualitzacions, es fa viral, i l’algoritme de YouTube fa que aparega a les recomanacions. El vídeo sencer resulta que és de contingut racista i incitador de l’odi. Aquest acaba sent vist per adolescents que ho consumeixen com un vídeo “normal”. És obvi que existeix un pont perillós i creixent que connecta el discurs d’extrema dreta i el mainstream de YouTube dirigit a un públic adolescent.

COM S’APROFITA LA ULTRA DRETA DELS YOUTUBERS?

Vos sona la figura del llop solitari? Ja no és exclusiu de l’islamisme més radical, el terrorisme d’extrema-dreta utilitza les mateixes eines que l’ISIS. S’aprofiten de joves frustrats o inadaptats que són capaços de portar fins a les últimes conseqüències aquests ideals. Un dels últims casos ha sigut el de Brenton Tarrant a Nova Zelanda però abans va ser Anders Breivik a Noruega, per exemple.

ÒSCAR PIERA

Els ultres s’aprofiten dels algoritmes de Youtube. Coneixen perfectament com funciona la plataforma i colen els seus vídeos junt amb els youtubers i les tendències del moment.

Editor de Tresdeu.com revistatresdeu

Que l’extrema dreta s’aprofita d’Internet per a propagar-se ja no és cap secret. Però, com ho fa? I per què té tant d’èxit? Els seus missatges simplistes es propaguen mitjançant humor gràfic, com els mems, i capten a milers de persones a la seua causa per l’èpica de les seues proclames. És tal el seu èxit que aconsegueixen radicalitzar a persones que són capaces d’assassinar per la supremacia blanca.

PEWDIEPIE, EL FEMINISME I ELS CASOS DE L’ESTAT ESPANYOL

El youtuber amb més subscriptors del món, PewDiePie, és voluntàriament o involuntàriament un perfecte propagador d’aquestes idees en estar comentant setmanalment els mems que circulen per la xarxa, molts d’ells racistes, masclistes i homòfobs. I la croada dels seus fans contra T-Series -canal de sèries indi que prompte el superarà en subscriptors- és la gesta èpica perfecta que necessitaven els extremistes. “Recordeu subscriure-vos a PewDiePie”, així començava l’emissió en directe de Tarrant a Facebook abans de la matança. La defensa de la supremacia de l’home blanc contra els indis que li volen disputar el tron. Un dels altres fronts de la ultradreta a escala mundial, i també estatal és l’antifeminisme. I PewDiePie torna a ser el perfecte acompanyant per a difondre propaganda misògina. Fa uns mesos criticant que la protagonista del conegut videojoc Battlefield V fora una dona o més recentment criticant l’actriu de Capitana Marvel i les seues declaracions encoratjant les dones. A casa nostra també tenim youtubers amb cada vegada millors números que defensen idees masclistes i misògines, i aquestos voluntàriament. És el cas de Joan Planas o Un Tío Blanco Hetero. Aconseguiran gràcies als algoritmes clavar-se entre el contingut de coneguts youtubers com ElRubius, Wismichu o AuronPlay i propagar les seues idees a milions de persones? Caldrà estar atentes i mobilitzades perquè no entren ni a les nostres llars ni a les nostres institucions.

EXTREMA DRETA i TV: EL CAS D’OPERACIÓN TRIUNFO

ÒSCAR PIERA

El concurs que dirigeix Noemí Galera va programar una sèrie d’encontres al voltant del dia de la dona. La periodista Anna Pacheco va ser la primera convidada i va parlar de feminismes en plural: interseccional, de classe. Les dretes espanyoles, que es van veure interpel·lades, no van tardar a eixir i reclamar el tancament de RTVE per adoctrinament, entre altres barbaritats contra l’ens i la ponent. Reacció que ja predeien els protagonistes del debat. Així, Pacheco confessava que ja l’havien assetjada per xarxes socials fins i tot abans d’assistir al programa. I el concursant Bruno Alves, després de participar en el debat, comentava "cómo me van a poner en Twitter". Twitter, eixe gran abocador gràcies al qual els ultraconservadors són capaços de marcar l’agenda i amenaçar impunement. En aquesta guerra, els partidaris de la democràcia i els drets humans anem perdent. Qüestions socialment consensuades els últims anys ara s’han posat en dubte, com la igualtat entre dones i homes, els drets dels migrants o els adquirits per la comunitat LGTBIQ+. Com deia Anna Pacheco en la xarrada, tota aquesta nova onada s’inicia en els EUA de la mà de locutors i comentaristes ultraconservadors com Rush Limbaugh, qui té el dubtós honor de ser l’inventor de conceptes com feminazi (sic).

LOCUTOR, D’EXTREMA DRETA, INVENTANT MALNOMS, A QUI VOS RECORDA?

Sí, a l’Estat Espanyol podríem trobar un perfecte homòleg de Limbaugh: Federico Jiménez Losantos. En una anàlisi de l’articulista Grey Trash aquest el defineix com "el nou trap". El presentador ultra per excel·lència arriba a pujar cada dia uns 7 vídeos de 45 minuts amb una mitjana de 40.000 visualitzacions. Té molts oients millennials i de la generació Z. "La cosa que va començar per riure’s una estona i ha acabat en una culpable addicció a un senyor de metre cinquanta amb vocació kamikaze per a enfrontar-se a poderosos de tota índole, especialment si aquests es troben en el fragmentat arc de l’esquerra" -afirma Grey Trash-. Bertín Osborne, una altra celebritat del conservadorisme espanyol, presentava Mi casa es la tuya (Telecinco), un aparador per blanquejar corruptes com Cifuentes o personatges com Abascal o el mateix Losantos. En un dels episodis vam poder veure al locutor radiofònic desplegar tota la terminologia neofeixista entre riures i bon vi. Ningú es va sorprendre i ningú va demanar que tancaren la cadena privada de propietat italiana. Dels Estats Units no només ens arriben les pel·lícules de Hollywood, també la forma de percebre la política, la famosa trumpització en la qual preval la confrontació i on la dreta espanyola se sent còmoda. Ser conscients dels seus moviments i evitar que s’instal·len missatges racistes o homòfobs és una obligació. No hem de caure en el seu marc conceptual ni riure-li les gràcies, com diu Anna Pacheco. Cal esperit crític i molta pedagogia en aquests temps convulsos. ●

TWITTER: LA REALITAT PARAL·LELA DE L’EXTREMA DRETA IRENE MURIANA

Graduada en periodisme i redactora de Tresdeu.com irenemuriana

Twitter és aquell espai en el qual la batalla no es lliura amb armes de foc, sinó amb una cosa més poderosa: les paraules. Aquest combat en el terreny de la comunicació consisteix a controlar el relat, ja siga aconseguir que la gent pense com tu o fidelitzar (en ocasions, fins a arribar a la radicalització) més als teus seguidors. Twitter és la xarxa social idònia per portar a cap aquesta tasca, posat que tothom té lloc en ella. No obstant això, hem d’anar amb compte amb els missatges que circulen per aquesta plataforma i el microclima que es crea. Algunes xarxes socials com aquesta s’han abarrotat de perfils falsos o automatitzats que es dediquen a intoxicar i confondre a la resta d’usuaris. Molts dels comptes estan sostinguts per partits d’extrema dreta i, per tant, defensen les seues idees. Però no sols es dediquen a repiular a polítics d’aquesta ideologia, sinó que també difonen notícies de diaris que publiquen fake news, com és el cas d’Okdiario, Periodista Digital o Caso Aislado. Així que la repercussió és major. En aquesta batalla per imposar un determinat relat, l’extrema dreta ha tingut més capacitat per marcar tant l’agenda pública com els temes a debatre. Els assumptes que posen sobre la taula haurien de ser inqüestionables perquè ataquen als col·lectius més vulnerables i només serveixen per difondre odi. Els bots dels ultres inunden Twitter amb notícies falses i comentaris masclistes, racistes i classistes, però són missatges que troben el seu

espai en molts sectors de la població. Creen un món paral·lel a la realitat. Les fake news que es difonen busquen establir un clima de por i inseguretat que beneficie els partits d’extrema dreta. Però no sols parlem d’Espanya, sinó que aquesta estratègia també la segueixen altres formacions polítiques ultres d’arreu de tot el món. Com més por existeix entre la població, més senzill és imposar discursos autoritaris. En aquest escenari, els bots fan que les publicacions semblen més populars i enganyen als usuaris, és a dir, inflen la repercussió real de la piulada. Una situació així ha passat durant aquesta pandèmia i que l’usuari @BarriPdmx ha destapat. L’influencer de l’extrema dreta Juanfra Escudero va impulsar una campanya amb l’etiqueta #SánchezVeteYa per criticar la gestió del govern espanyol. Es va convertir en tendència i va aconseguir més de 600.000 piulades. No obstant això, l’anàlisi que va realitzar l’usuari @BarriPdmx va mostrar que alguns perfils van escriure més de 1000 piulades amb eixa etiqueta. Sí, és sorprenent que una persona publique tants missatges, però no ho és tant si es tracta d’un bot. Per tant, la repercussió real no va ser la que ens intenten vendre. En el cas de les notícies falses, aquestes es viralitzen més ràpidament que les informacions que les desmenteixen. Es propaguen més de pressa que la veritat. Això fa que molta gent es crega i es quede amb aquesta mentida i no amb la veritat.

Twitter és una cambra de ressonància que contribueix a l’augment de la polarització política i, en determinades circumstàncies, a no respectar valors ideològics diferents. Aquesta plataforma és un canal que hauria de fomentar l’intercanvi d’opinions i el debat polític argumentat. Però no és així. La polarització fa que la majoria dels usuaris no isquen del seu cercle ideològic i seguisquen, generalment, a persones que defensen les seues idees. És el que l’activista Eli Pariser denomina "filtre bombolla". Açò fa que tampoc siga un escenari adequat que afavorisca el debat polític. A més, és complicat, per no dir impossible, mantenir una conversa amb una persona que, més que intentar convèncer-te de la seua postura, t’insulta. Darrere d’alguns comptes de Twitter, Facebook o blogs vinculats a la ultradreta, alguns considerats com a difusors de notícies falses, es promocionen productes que es venen en Amazon i que amaguen on van a parar les comissions que guanyen. La plataforma EU Desinfo Lab ha detectat aquesta estratègia per rendibilitzar la propagació de faules a partir d’aquests usuaris relacionats entre sí que monetitzen la desinformació a través d’aquesta famosa multinacional. Per tant, ja no ens trobem en un espai on l’extrema dreta difon només el seu odi, sinó que també alguns usuaris

han vist una oportunitat per ingressar diners a través de la desinformació. Arran de fets com la Primavera Àrab o el 15M a Espanya, la gent va tindre una visió optimista de l’ús de les xarxes socials. Fins i tot, es va arribar a pensar que aquestes plataformes contribuirien a millorar les democràcies, fent que la gent poguera participar més activament. Però, a poc a poc, aquesta idea està desapareixent a causa de la desinformació, algoritmes, bots, ingerències polítiques... Un espai que, en teoria, afavoreix la democràcia no hauria d’intentar callar les veus més crítiques, per exemple, amb els dirigents polítics o amb la Monarquia. Un espai que, en teoria, afavoreix la democràcia no fa que alguns usuaris s’autocensuren per por a piular sobre un determinat tema i que li suspenguen el compte o el denuncien. Un espai que, en teoria, afavoreix la democràcia hauria de lluitar contra la desinformació i la mentida que alimenten des de l’extrema dreta. Twitter ha deixat de tindre sentit com a espai de debat i diàleg. A través d’aquesta plataforma, l’extrema dreta intenta imposar els seus discursos i marcar l’agenda dels mitjans de comunicació. Vivim atrapats en la realitat paral·lela que ens intenten vendre aquests partits amb l’ajuda de la televisió, la premsa i la ràdio. ●

ANIMUS JOCANDI

Probablemente; si por llevarla consideras que lo que más te define como persona es tu nacionalidad, por encima de otras circunstancias como clase social, nivel de educación, género… Estás exteriorizando uno de los pensamientos fundamentales del fascismo. Así que súmate un…

¿Si LLEVo PULSERA CoN LA

baNDERiTA SOY FACHA ?

LOS

ESPAÑOLES

PRIMERO!

TODOS LOS POLÍTICOS SON IGUALES !

TODOS son UNOS

LADRONES SEAN DEL SIGNO QUE SEAN.

¡VIVA LA

Y GUARDIA CIVIL

POS LAS FUERZAS Y CUER DE SEGURIDAD DEL ESTADO!

Uno de los fundamentos del fascismo es la justificación de la desigualdad de las naciones. Como si la riqueza de las naciones no estuviera relacionada con las conquistas históricas. Así que súmate un…

Aunque esta frase se repite mucho, parece que queda incompleta. La frase adquiere su sentido completo añadiendo: “Con Franco se vivía mejor”. Súmate 1 Fachipunto si has usado la primera, 3 si has usado la completa.

La exaltación de valores militares son una constante en regímenes fascistas. No es que no hagan una labor importante. Pero no oigo a nadie decir: "¡VIVA LOS ATS Y ENFERMERAS DE LA SANDIDAD PÚBLICA ESPAÑOLA!". Así que si has gritado esta frase, anótate 1 fachipunto más.

Expone que ante la improbable (no ha ocurrido en ningún país de Europa occidental) situación de que España se convirtiera EL ALZAMIENTO en un país comunista, la solución era PORQUE SI NO acabar con un sistema democrático e A IER HUB ESPAÑA SE imponer la dictadura fascista. El mismo UN EN argumento que utilizó Tejero. Anótese 2 CONVERTIDO ! STA UNI fachipuntetes. PAÍS COM

ERA NECESARIO

¿PERO A QUIÉN LE IMPORTA ESO DESPUÉS DE TANTOS AÑOS?... ES

ABRIR HERIDAS RRADAS!

Es muy posible que tus heridas estén cerradas o que no te importe. También es cierto que cada año que pasa queda menos gente a la que importe. Si no te importa que las cunetas de esta país estén llenas de personas ajusticiadas, súmate 2 fachipuntos!

GONÇAL

L’emprenedor CARLES FENOLLOSA

Professor i escriptor de Narcís o l'onanisme (Llibres de la Drassa, 2018) carlesfeno

A ell no li han de dir què és un treball innovador i ben fet perquè ell és l’emprenedor. Es concentra, per tant, en preparar la tasca mentre del carrer arriben tots aquells sorolls incòmodes i ha d'apujar la música, que ompli seguida el saló i tot aquell tercer pis petit i humit. Malfaeners peresosos, vagos y maleantes, com resava exactament la llei quan era Llei i no la festa d’ara, que cadascú fa el que li rota, posant bastons a les rodes de l’esforçat treballador un matí lluminós com este de primavera, de sol jove que ja s’acosta a migdia.

Observa totes les peces damunt la taula, al costat dels draps, però també de les cartes, que no ha volgut obrir perquè diuen totes el mateix i no pot satisfer-les, i de la tassa de café, que agafa i de la qual beu un glop mínim i, este sí, satisfet. Després hi ha els qui es trauen les castanyes del foc, els qui treballen més enllà de l’horari, dissabtes i diumenges inclosos si cal, els qui no s’acomoden i es mouen, els proactius, com tan bé explicaren en el curs aquell, pensa ara Jesús, com qui va tindre la idea de pujar un vídeo a YouTube amb nou hores i mitja seguides del Nessun Dorma, perquè no calga tornar a posar-la, l’escoltes de fons i vas fent: un somiador, un idealista com jo, que va ajudar a omplir tot el salonet i ara part del carrer de la veu titànica del tenor, no en distingeix quin, però suposa que Pavarotti, perquè en el fons és l’únic que coneix i canta omnipotent que ningú ha de dormir ni tu tampoc, mentre, sol, a la teua fredda stanza, guardi le stelle che tremano, d’amore e di speranza. No entén massa bé què vol dir però en tot cas allò el fa tremolar i pensa que serà adient per al moment quan s’ho mira tot i certifica que no serà tan fàcil com muntar l’armari del racó, perquè aquell portava les instruccions, els caragols i una clau Allen en un llibret embolicat amb plàstic, però que s’ho farà, siga com siga. Després de tot, l’última vegada no va tindre massa problema: fou desmuntar, netejar i muntar una altra volta, en una estona ho va tindre enllestit. Però fou fa anys, això també és de veres, i les coses eren diferents, més optimistes i exagerades, veges sinó per què collons em vas convéncer d’escoltar òpera i de

comprar-me’n una semiautomàtica, Mario. Que sí, que els caps de setmana és divertit, i jo vaig fer-te cas, que llavors també era el teu amic, no? L’amic del cap de l’empresa, quina sort que tens, em deien. I em vaig traure la llicència i tot, mira, ací està, pots quedar-te-la. Foren uns grans caps de setmana, en el fons no m’agradava el moment en si i em feien pena els animals, però els dinars... I les sobretaules, quines sobretaules, no distingíem les hores, i estàvem fent màgia, ajudant al projecte, a l’empresa, fentnos ratlles i gintònics. A fora sona una sirena però el tenor no s’atura, i continua dient il mio mistero è chiuso in me. Il nome mio nessun saprà. I això sí que ho entén, Jesús, i pensa en qui recordarà el seu nom, a banda de sa mare, a hores d’ara a casa probablement davant la tele, petrificada, feta marbre, o de Maite, qui haurà tornat a sentir de sobte aquells bons anys, a enyorar-los potser, aquell viatge, la seua pell tan bruna i l’arena tan blanca i cap pes al pit: la vida, en poques paraules, en la seua cara més amable, i si hagueren tingut un fill li diria ara que no, que el de la tele no és el pare. Però tot saltà pels aires i no tingueren cap fill ni tornaren aquelles vesprades. La d’ara és clara, sense núvols, i creu sentir la seua veu des del carrer, somia ja, potser, o divaga, perquè fa tres hores que ha canviat el café per una botella que guardava per al dia en què ho celebraria tot, però mira, ha hagut de ser abans. La vida és una caixa de bombons i de sorpreses, deia Forrest Gump, però és mentida perquè tothom sap que totes les peces ja estan col·locades abans de la partida. Es va fent de nit. De lluny se sent un helicòpter, pegant voltes i descarregant un megàfon. S’hauran cansat per fi i pujaran per l’escala, segurament, o tal vegada es despenjaran del terrat, no, massa faena, pujaran per l’escala. De fet, ja sent els seus passos. Al final no érem amics ni era el nostre projecte, sinó el teu i el del teu pare, al

final només érem peons i les ratlles les pagàvem nosaltres. Tu també el sents, veritat, Mario? L’helicòpter, dic. T’has pixat damunt, per cert, amb la boca tan valents i després ja veus, i no sé per què, diu Jesús, apuntant-lo per fi amb l’arma ja perfectament muntada i neta, lluent, no sé per què, repeteix, si açò no és per a tu, m’heu destrossat la vida però jo no soc un assassí. Ja sent les passes, potser al primer pis, els en queden dos, i la veu continua i crida il nome mio nessun saprà, que bé que canta, el malparit, voldria haver tingut una veu així, potser tot hauria sigut d’una altra manera. Les passes ja són molt clares quan cau una corda al balcó, queden uns segons, per tant, ho han fet per les dues bandes, per a assegurar-se. No plores, Mario, que açò no és per a tu, de veres, però vull que ho veges. Tramontate, stelle! La veu del tenor retrona ara, immensa i definitiva, quan rebenten la porta, que cau a terra, i l’acompanya també en el final que volia, i tanca els ulls i sent els crits ja ben clars i els violoncels i les violes, que es barregen amb el colp sec i tallant que sona com una fuetada quan prem el gallet de l’escopeta, que s’acciona suau, distés, fluid, perquè a ell, després de tot, no li han de dir què és un treball innovador i ben fet.

La fita del país FRANCESC FORT

Divulgador cultural, ràdio, Wikimèdia. TaronjaSatsuma

, o Zhōnghuá pels amics, és un dels noms que rep aquell país que coneixem com la Xina. Així doncs, , o Huáwéi, significa per als xinesos un acte o una fita per al seu país. Literalment, vull dir. La companyia de Shenzhen ha saltat a la màxima actualitat informativa gràcies a la campanya de publicitat organitzada per Donald Trump i el Departament de Comerç dels EUA, quan el 2019 consideraren que els aparells d’esta empresa xinesa posen en perill la seguretat dels ciutadans americans. Però, açò quines conseqüències té? La primera conseqüència per a Huawei és econòmica. Excepte Apple, tots els telèfons mòbils actuals funcionen amb software de Google, i el fet d’entrar a la llista negra fa que el fabricant xinés no puga utilitzar Android, Google Maps o Facebook, fet que perjudica l’atractiu dels seus productes als països del nostre entorn, on estos programes són un estàndard que s’utilitzen diàriament. Els programetes estos fan moltes coses. La més fascinant, i invisible per a la majoria d’usuaris, és la quantitat de dades d’ús que recopilen. ¿Alguna vegada has parlat de Gormiti (per exemple) en una conversa telefònica, o de WhatsApp, i t’ha aparegut publicitat sobre este tema a Facebook o als suggeriments del teu buscador d’internet? Sorpresa!...o no.

Perquè ja ens hem acostumat. Sí, el meu mòbil m’espia, que fort. Molta rialla amb la Stasi o la Securitate romanesa, però que els nostres aparells electrònics ens espien no provocarà més que un comentari sarcàstic per part dels seus usuaris, que no canviaran les pautes de consum actuals perquè ja ens hem acostumat a viure amb el mòbil. O no ens podem fer la idea de viure’n sense. I les autoritats europees tragaran, interessos econòmics a banda, perquè total “només recopilen dades amb caràcter comercial”. Com si amb només eixes dades u no fóra capaç de reconstruir la vida d’una persona. O com si amb l’excusa de la seguretat, no ens hi hagueren clavat el primer gol amb la recopilació de dades durant els primers dies del tancament per la pandèmia del Coronavirus. Però tornem als programetes. Els meus favorits són Siri i Alexa. L’aplicació eixa amb veu d’Iratxe Gómez, que respon qualsevol pregunta que li faces, i amb el qual els nostres amics papis entretenen als seus cadells humans quan es cansen d’aguantar-los la potra. I ad ells els encanta que els nanos juguen amb el Siri tot i saber que els assistents d’Apple i Amazon, per culpa del seu més que demostrat nul respecte a la privacitat dels usuaris, tenen més denúncies que un regidor d’urbanisme d’algun municipi de la Marina en els anys 90 i 2000. Com ha aconseguit la intel·ligència artificial posar al nostre abast la suma del coneixement humà? Doncs no ha sigut gràcies a una gran capacitat de càlcul, que de res serveix quan preguntes la

capital de Burkina Faso, sinó a una cosa més assequible. Com en els acudits matxirulos de l’oficina, estos programes han arribat fins on ho han fet perquè han sabut xuplar molt i molt bé. Em referisc, òbviament, a xuplar bases de dades, que internet en va farcida. I ara ve de quan parlem de Wikidata. Perquè estos catxarrets amb gran potencial d’espionatge fan el mateix que tu quan tenies tretze anys i havies de fer els deures: copiar-ho tot de la Viquipèdia. O almenys de la seua base de dades. Wikidata és la base de dades de l’ecosistema Mediawiki. És on els viquipedistes posem els enllaços dels articles en cada edició idiomàtica. És on posem la informació que apareix a les taules que veieu a la dreta de cada article. És un projecte lliure, obert i per tant, pot ser reutilitzat. Ho reutilitza Google, amb els resultats que mostra també a la dreta dels resultats de les seues cerques. Ho reutilitzen els assistents de veu. Estem parlant de més de 86 milions de conceptes, amb una mitjana de 10? 15?, entrades cadascuna. Realitzada debades per voluntaris. I reutilitzada per diverses multinacionals, que t’ho ofereixen a canvi que li dones permís per a recopilar no-sé-quines dades privades teues, perquè, total, ni tu ni jo ens hem llegit mai els termes d’ús de cap programari. Pateo. El Mediawiki eixe. Els projectes Wikimedia. El segon lloc web més visitat dels Estats Units, a data de 2020. Entre el cinqué i desé web més visitat del món, per davant de la xarxa social russa VK, Amazon, o Xvideos, segons quin mètode gastem per a calcular tràfic. Els pesats que et demanen diners una vegada a l’any. Però què collons és la Viquipèdia? La podem definir de moltes maneres. Toni de l’Hostal digué d’ella que era “una casa de putes sense amo”. S’ha dit que funciona en la pràctica, mai en teoria. O que és una monarquia parlamentària amb Jimmy Wales, el del bàner, com a cap d’estat. I totes estes definicions són més o menys certes.

Per al propòsit d’este article, Viquipèdia és l’únic lloc web que no t’espia. Recordeu que des de fa uns anys ens trobem amb uns avisos en entrar a qualsevol web? Ha sigut una de les poques vegades que les autoritats europees s’han preocupat de nosaltres. Sí, qualsevol web pot xuplar totes les dades que vulga per a tindre un perfil del teu patró d’ús de les plataformes. Però, ei!, som l’Europa social: almenys que ens avisen. Vos heu fixat que en entrar a Viquipèdia no apareix eixe avís? Que mai et fan acceptar res? Això és perquè l’enciclopèdia creada per milers de voluntaris d’arreu del món és un dels pocs webs que ara com ara respecta la neutralitat de la xarxa. No personalitza dades, no recopila informació dels usuaris. Una cosa tan senzilla però que hem perdut en els darrers anys, com és el dret a ser anònims, o a ser tractats com a tal. Què si els assistents de veu són tan roïns i Wikimedia té tant de poder, com és que la Fundació de San Francisco (per a la que estic treballant actualment) no ha fet mai una versió lliure (i neutral!) de la cosa? Doncs no ho sé, segurament ha sigut per deixadesa de les comunitats que hi ha al darrere. I mentrestant, el món continua donant poder a les corporacions, cedint privacitat a canvi no ja de seguretat, sinó directament de diversió. I després tenim a tronxos, com Trump, que amb el seu marcatge a Huawei sols han aconseguit que el gegant asiàtic estiga en condicions de pontejar a Google en l’únic camp on les multinacionals americanes no tenien rival: el mercat dels sistemes operatius per a telèfons intel·ligents. A partir d’ara, algunes coses seran molt divertides, d’altres, no tant. Enhorabona als aïllacionistes nord-americans, i benvinguts al segle XXI. ●

NO, ZUCKERBERG NO ÉS EL TEU VEÍ

PAU BERGA

Director i guionista audiovisual PauBerga

“El món que coneixes està dividit en cel·les verticals. Cada persona observa per un gran forat com els de les cel·les superiors s’alimenten mentre els de baix moren de fam. En aquesta supervivència només hi ha tres tipus de persones: les que estan dalt, les que estan baix i les que decideixen llançar-se, incapaços de suportar l’agonia per més temps”.

Com una instantània apocalíptica de l’ordre mundial, així es presenta la pel·lícula basca El Hoyo. Aquesta distopia animal es va convertir en un fenomen mundial els primers dies de l’aïllament mitjançant Netflix, gràcies a una trama profètica que emmiralla les sensacions que hem viscut tancats a casa els darrers mesos de pandèmia. Amb l’impacte del virus ens sembla que hem viscut una distopia arreu del món. Tot és massa real, i a la vegada massa irreal. Fa un any la serie Years and Years preconitzava els pròxims sis anys i ja

s’ha quedat obsoleta. La realitat ha atropellat totes les fantasies. No debades l’última temporada de Black Mirror s’anuncia simplement amb un espill a peu de carrer. Perquè aleshores pel·lícules com El Hoyo han corregut com la pólvora arreu del món occidental els primers dies de pandèmia? El Hoyo aborda una lluita amb la qual la majoria dels usuaris de Netflix se senten identificats: uns tenen privilegis i altres paguen eixos privilegis. El 99% de les visualitzacions són dels que paguen. Malgrat la seua virulència, o precisament gràcies a ella, la pel·lícula il·lustra les desigualtats socials amb una metàfora de preescolar. Com l’anunci de Black Mirror, funciona com un espill grotesc i distorsionat. Sembla que l’únic que el falta als presos d'El Hoyo és tenir Just Eat, Uber, Amazon i, paradoxalement, Netflix, a l’abast d’un clic, per sobreviure dignament al seu tancament. En l’univers de El Hoyo, per poder arribar als de dalt, els privilegiats que controlen qui menja i qui no, els presos han d’enginyar la manera de véncer la separació física. Cal que convencen la resta que tots tenen els mateixos interessos. Cal construir una xarxa. Un procés que no és pacífic: implica violència, implica un sacrifici pel bé comú. Implica donar a la comunitat a canvi d’allò que reps. IMMUNITAT Entre els interminables articles escrits al llarg de la pandèmia, autors com Paul B. Preciado o Gabriel Markus han coincidit posant el focus en la problemàtica d’un terme repetit fins a l’avorriment en aquests

dies: la immunitat enfront del virus. L’aïllament garanteix una immunitat personal. La mascareta preserva la immunitat social. L’estat d’alarma forma part d’una política immunitària. Aconseguir la immunitat és un paradigma de la salvació col·lectiva. Preciado, en el seu article Aprendiendo del virus (publicat a El País) explica com el filòsof italià Robert Espósito analitza les relacions entre la noció política de comunitat i la noció epidemiològica d’immunitat. Comunitat i immunitat comparteixen una mateixa arrel llatina, munus. En llatí el munus era el tribut que algú havia de pagar per viure o formar part de la comunitat. La paraula comunitat es forma a partir del cum (amb) + munus (obligació, llei, ofrena). És a dir, les obligacions amb el cos social, el deure simbòlic (la solidaritat) o material (els impostos) amb la resta de persones. Vikipèdia el defineix el munus com “un regal que obliga a l’intercanvi”. En canvi, la paraula immunitas deriva de l’omissió del munus. És a dir, originalment gaudir d’immunitat significava estar exonerat dels deures amb la societat. És a partir del segle XIX quan el terme passa a formar part de l’argot mèdic. I a partir dels noranta apareix als anuncis de l’Actimel amb el famós L. Casei Immunitas. No debades venien l’Actimel com a sinònim d’augmentar les defenses. Una cosa porta a l’altra. Segons aquesta distinció podem considerar les classes immunitzades com classes privilegiades, exonerades de les obligacions, impostos, i lleis que regeixen la resta de la societat. També com un grup social que gaudeix d’un avantatge enfront de la resta. Per exemple, en la pandèmia, qui té el privilegi de tenir un xalet està més immunitzat que les famílies amuntegades en pisos de 30m2. Qui té el privilegi de comprar un test ràpid pot immunitzar el seu entorn. En els pròxims mesos, qui tinga el privilegi de poder pagar-se la vacuna podrà superar més prompte el virus. Però, si eixim de l’àmbit mèdic i retornem al sentit original d’immunitat com una exonera-

ció del deure amb la societat (in-munus), podem ampliar aquest grup social privilegiat. La banca, per exemple, forma part d’una classe immunitzada que no ha retornat mai el rescat que hem pagat de manera comunal amb els nostres impostos. La monarquia o l’església són immunitzades dels drets que tenim tota la resta sense un retorn social directe. L’evasió fiscal, la corrupció política, les portes giratòries són pràctiques immunitàries. Com assenyala Preciado, la idea d’immunitat forma part de la construcció l’individu europeu com un cos social immune, racial i econòmicament separat de la resta dels altres territoris, que no deu res a la comunitat-mon. La manera de comprensió immunològica legitima les polítiques de separació dels refugiats. Així les polítiques salvatges de frontera, els CIE i l’expulsió dels migrants són legitimades per protegir i defensar la integritat de cos-Europa. En la vella normalitat, ja fa anys que Europa es posa la mascareta davant els diferents. Està en la nostra pròpia gènesi occidental. I ara ens ha tocat cadascú de nosaltres. COMUNITAT Hem viscut en els centres de retenció de les nostres cases, i possiblement ens tornaran a aïllar els mesos vinents. I a canvi d’unes obligacions mensuals, tenim accés a una sèrie de beneficis. A canvi dels nostres impostos, hem pogut beneficiar-nos de la saturada sanitat pública i la seguretat social. A canvi del nostre lloguer, a un habitatge. A canvi de la nostra subscripció a Amazon Prime, la facilitat de comprar en línia allò que pensem que ens cal i seguir consumint. A canvi d’una taxa mensual, a tot el contingut de Netflix necessari per a evadir-nos quan no podem eixir de casa. A canvi de la nostra informació privada, Google ens facilita estar connectats uns amb els altres. Donem i ens donen uns beneficis. Si una comunitat la forma un grup social que comparteix el mateix munus, Netflix crea una comunitat de consumidors

que compartim subscripció i comentem entre nosaltres les seues sèries. Netflix ho sap, no debades ofereix comptes compartits entre 5 usuaris i continguts cada vegada més locals. En el cas de les xarxes socials, no cal ni comentar-ho. Les grans corporacions han anat substituint els elements tradicionals de relació comunitària de manera més accessible, més tecnològica, més atractiva i més solitària: la tenda és Amazon, el bar és Instagram Live, l’oci és Netflix, correus és Google. Però també més desigual: la nostra relació comunitària, basada en el munus (jo et done ara, perquè sé que rebré de tu en algun moment) es concentra en el tribut a les corporacions més riques del món. Eixe 1% està rebent molt més del que ens dóna a nosaltres. Netflix és conscient que ho sabem perfectament i que ha de donar un retorn social. Per això ràpidament ha participat en unes ajudes a l’audiovisual al costat de l’Acadèmia del Cine. Malgrat que sabem perfectament que això no suposa cap alteració en la seua rendibilitat. Aquestes corporacions, que podem anomenar neo-comunitàries, només reben un tribut mensual en forma de subscripció, també reben la nostra complicitat. Ara més que mai convivim amb els seus logotips cadascun dels dies de l’any. També amb els seus anuncis. I els donem la nostra informació privada. Mentre, els seus caps visibles, la majoria paradigma del CEO masculí, blanc, heterosexual i amb poder, es fabriquen la imatge del veí senzill i proper. Una icona que il·lustra perfectament Forest, el CEO de la sèrie Devs (HBO), un creador totpoderós i milionari que viu en una senzilla casa de fusta en un suburbi residencial. Però no, Mark Zuckerberg no és el teu veí. Ni té els teus interessos.

Esperem que Franco “Bifo” Berardi no tinga raó quan assegura que estem a les portes d’una forma tecnototalitària en la que els cossos seran per a sempre repartits, controlats i manejats a distància en benefici d’un grup de privilegiats (Crónica de la psicodeflacción). El munus és alguna cosa més que un pagament a canvi d’un servei on-demand. El munus és una ofrena, un regal entre iguals. Implica solidaritat. Implica relació personal, conèixer a l’altre, conviure. No només intercanviar continguts mitjançant un sistema d’algoritmes. Paradoxalment a tot açò, en la pandèmia hem tingut potser més contacte personal amb els altres, encara que no podíem tenir contacte físic. Per primera vegada en mesos hem gaudit de temps, hem baixat el ritme. Després de la fartada de sèries, hem parlat amb amics amb els quals havíem perdut contacte. Hem conegut als nostres veïns i veïnes. I ens preguntem com era possible que no ens relacionàrem abans amb algú que viu a només uns metres. Segueixen naixent iniciatives col·lectives ací i allà. La distància personal no ha sigut sinònim de distància social. Si alguna cosa sabem és que el triomf de superar aquesta pandèmia no passarà només per ser més immunes al virus, sinó també ser més comuns amb els altres. Davant de la separació forçada, El Hoyo aporta un missatge: en un sistema vertical que només afavoreix als que estan allà dalt, l’única manera de vèncer és la solidaritat. I això implica ajuntar-te amb gent que potser no és de la teua raça, ni parla la teua llengua, ni li agrada el mateix que a tu. Gent amb qui possiblement no sabràs de què parlar, però que viu al teu carrer, menja el mateix que tu, paga el mateix que tu i sofreix els mateixos problemes. Simplement has de donar-li alguna cosa a canvi d’allò que reps. ●

MOISÉS SANZ

malosinus

Precarietat Rider

LA TELEVISIÓ TRADICIONAL ESTÀ SENT ASSASSINADA:

LA REIVINDIQUEM O ENS UNIM A LA MASSACRE? ROSELLA ESPINÓS

Periodista i màster en periodisme televisiu. Creadora de Valentubers. Rosella_espinos

Et fascina Ya es mediodía de Telecinco, magazín informatiu de Sonsoles Ónega que veus cada matí, molt religiosament. I per no parlar de La mañana de la 1, El programa de Ana Rosa o Cuatro al día, t’encisen. Al llarg de la setmana, esperes impacientment que arribe l’hora dels teus programes televisius preferits, en són molts. Deixes tot el que tens entre mans (treball, xarxes socials, tasques de la llar, fins i tot deixes de passejar el gos!) per seure en el sofà i visualitzar-los.

LLUNY D’IRONIES. Qui, a hores d’ara, posa en on la televisió del saló de casa i busca directament Netflix? I YouTube? Tal vegada HBO? O eres més d’Amazon Prime, Disney+ o Filmin? I això quan tens temps, perquè ara, amb el gran ventall de ferramentes virtuals i els treballs multitasca, de segur, tampoc no en tens massa per a consumir televisió. Les noves narratives periodístiques estan a l’ordre del dia i, sense adonar-te’n, les consumixes molt més del que creus, sobretot, si tens entre 14 i 34 anys. Si et reconeixes en estos trets, eres un assassí, sí: eres culpable de la mort de la televisió tradicional. No plores. No et preocupes. Ben mirat, no eres l’únic element que ho ha fet possible. A banda de la pèrdua incipient d’audiència, l’evolució de la nostra societat tecnològica i la gran acollida de les alternatives audiovisuals de pagament han influït considerablement. Tanmateix, la televisió va viure la seua època d’esplendor. Amb “la dècada prodigiosa” dels anys 80 les famílies es reunien, com a fidels deixebles dels 70 i l’entrada de la democràcia i la radiotelevisió pública espanyola, al voltant de la “caixa màgica” com un acte familiar més, rutinari, quasi imprescindible. I qui no podia estar-hi present, després, malauradament, no podia comentar el que havia ocorregut en La edad de oro de Paloma Chamorro ni participar de con-

verses sobre Verano Azul, Anillos de oro, Brigada central, quedava, si més no, marginat. I els “meravellosos 90” i l’entrada de les privades i la configuració personalitzada de cada espectador: les opcions de consumició eren molt més àmplies: Antena 3, Telecinco i Canal +, entre d’altres.

municación, el consum mitjà diari de la televisió tradicional va ser de 222 minuts, 13 menys que en 2018. Se suma a esta barreja la crisi publicitària, l’auge de l’streaming i la internet i, com t’avançàvem, l’explosió de les Smart TV.

Al cap i a la fi, el factor determinant que va nàixer amb la televisió encara continuava present als anys 90: la necessitat de trobada familiar i de compartir opinions i sensacions amb amics i amigues. Havies de saber què havia passat en ¿Quién sabe dónde? de Paco Lobatón, el Juego de la oca de Lydia Bosch, Lluvia de estrellas de Bertin Osborne (i amb estos, l’entrada dels concursos en massa i el telefem). Si ho extrapolem a la nostra realitat, parlem d’algú que no té xarxes socials o que no ha vist La casa de papel, però la resta de la colla sí. Per tant, nogesmenys, d’una manera o d’altra, seguim amb els mateixos patrons de recerca social i busquem en la televisió una fórmula poderosa de cohesió i inclusió.

Pots pensar que les televisions tradicionals es queden immòbils tot esperant que els hi arribe el Sant Martí, que els espectadors els tallem el coll sense pietat com a Marie Antoinette mentre es queden bocabadades i sorpreses. No! Tothom prevéiem, al capdavall, esta situació, com Lluis XVI la revolució conseqüent del poble francés. Especialment, posada a la taula pels conflictes generacionals entre membres d’una llar: els qui superen els 45 anys preferiran i manifestaran que volen consumir televisió tradicional, fet que trencarà, en moltes situacions, la rutina dels més joves (entre 14 i 34 anys) que apostaran per les plataformes; per tant i, segons l’experta en estadística Abigail Orús, este factor accentua que la societat sí que se n’adona que les noves generacions estan canviant el panorama televisiu. Però, certament, les televisions estan fent tot el possible per no perdre la seua essència i, tot plegat, evolucionar i “actualitzar-se” quant als nous formats.

A tall de cloenda, a qui li agrada sentir-se desplaçat? Almenys, pots respirar un instant; no cal que et sentes tan culpable. Com has pogut comprovar, fet i fet, este bagul dels tresors audiovisuals ja ha tingut el seu clímax. Però sols, t’has d’aturar per a agafar aire. La societat actual ha evolucionat comunicativament d’una manera exagerada. Les xifres indiquen la mort precipitada de la caja boba cap a una caja supra-inteligente o, oblidant els eufemismes, parlem en qüestió de les Smart TV. Què tenen estes noves ferramentes que ens fan oblidar-nos de la Televisió Digital Terrestre o TDT? És raó de contingut? Parlem de dificultat d’adaptació al nou entorn comunicatiu? Tot un seguit d’elements han fet que l’economia televisiva estiga en declivi. En 2019, segons la consultora Barlovento Co-

Un clar exemple és el d’AtresPlayer, plataforma de vídeo online d’AtresMedia, en què trobem una espècie de Netflix on estan els seus continguts o MiTele, de Mediaset, ambdós amb opció de pagament (MiTele Plus i AtresPlayer Premium) i estrenades el 2019. La Comissió Nacional del Mercat de Valors assegura que MiTele Plus va tancar l’any amb 124.000 subscriptors i AtresPlayer Premium amb 125.000, així informa Tom C. Avedaño per a El País. Tot i els esforços de transformació del format tradicional, en 2019, la televisió de pagament va arribar a més de 6,8 milions de cases d’Espanya, segons l’analista Miguel Fiter. En l’hagiografia dels nous formats comunicatius streaming de pagament: Netflix seria Déu, amb 167 milions d’usuaris en 2019 però, Disney + amenaça en ser un Sant Pau a curt termini ja que, en sols tres mesos, ha assolit 28 milions de subscriptors. Així ho analitza la revista Primicias, que posa en tercer lloc a Apple TV+ amb 33 milions d’usuaris, amb la seua consumició sense horaris i accessibilitat, guanyen territori estrepitosament. En el terreny públic, explica Miguel Fiter, RTVE no “solament ha perdut un 1,1% de share, sinó que recordarà el 2019 com el curs que va marcar la seua pitjor dada d’audiència”. Fiter parla del mes de juliol, amb un 8,6%. D’altra banda, les autonòmiques van viatjar per altre camí i van marcar la millor xifra anual en sis anys: 8,2%, tal com explica el mateix Fiter. Cal esmentar també les dades anuals d’audiència de 2019 de les privades: Telecinco és l’única que creix un 0,7% respecte a l’any anterior amb un 14,8% total junt amb La Sexta, que augmenta un 0,1% en com-

paració amb 2018, amb 7,0%. En segon lloc, es troba Antena 3 amb un 11,7% i decreixent un 0,6%, segons Vertele, números que tremolen amb la ràpida escalada de les plataformes streaming. Esther Mucientes afirma en el seu reportatge La televisión que cambió tu vida, que la televisió tradicional evitarà la massacre molt, a poc a poc, centrant-se en realities i directes. Eixos realities que, aparentment, “ningú no veu”, però que fan augmentar d’audiència la televisió que lidera en este tipus de format. Una via per a comprovar l’efecte d’estos són les xarxes socials. Trending topic ara mateix: #SVFinal1. ●

GONÇAL

LAOLIVA

25 anys d’un somni, molts esforços i experiències PILAR ALMERIA

Actriu i productora teatral

Potser perquè vinc d’un poble industrial, batallador, un poble sense recursos naturals que ha hagut d’inventar-se contínuament. Potser perquè ho he vist a casa, món pare un dia li va dir al cap que se n’anava de la fàbrica per a “posar-se pel seu compte” i sempre m’ho contava com una mena de somni, no tindre caps que et manen, a la vida has de fer el que desitges. No he tingut por, la veritat. Sempre he pensat que amb feina, il·lusió i una miqueta de sort, pots aconseguir el que vulgues. Potser és perquè no vinc d’una família amb mentalitat funcionarial que tremolen davant d’un canvi imprevist o fins i tot si un any no hi ha paga extra de Nadal. A ma casa els conceptes de paga doble, vacances pagades, triennis, sexennis, an-

tiguitat... són paraules que només diuen els altres. Vull pensar que és tot açò el que m’ha influenciat per iniciar diversos projectes, i no la inconsciència i el poc respecte pel futur. Sincerament, a voltes, també he pensat en eixa possibilitat En la meua vida he iniciat tres projectes (no conte una incursió a l’hostaleria en la qual pensava que potser podria treure guanys per poder afrontar la meua carrera d’actriu). Els tres projectes artístics en els quals he participat com a fundadora han estat en èpoques molt diferents: El primer, en l’època d’estudiant d’art dramàtic: Teatre Alaire, una experiència boja i divertida de teatre de carrer amb les companyes i companys de promoció. El segon, una companyia de dues dones: La Cuina teatre, amb l’actriu Ester Alabor en el que vaig gaudir moltíssim i vam fer un màster pràctic de la realitat teatral del País. I el tercer i últim, de moment: la Companyia Teatre Micalet. Realment la idea no va ser meua, va ser d’ells, Joan Peris i Ximo Solano em van buscar. La recepta era perfecta: Capacitat de volar i somiar, audàcia, i capacitat pràctica de con-

vertir-ho tot en realitat, tot això regat amb grans dosis d’il·lusió i inconsciència. Als anys 90 ja va existir una llavor del projecte una companyia que es va dir Vale&Cia de teatre, no va quallar però ens va permetre reafirmar-nos en la idea que teníem, volíem una companyia lligada a un teatre per poder fer un centre de producció estable amb un equip permanent. El Teatre és un treball d’equip de gent que estima el teatre, has d’estar enamorat. El teatre és difícil si no estàs enamorat. Una companyia de teatre no és una productora, és una família amb la qual tens ganes de reunir-te, les complicitats entre tots els integrants fan que cada viatge arribe al lloc que ens havíem proposat. És una qüestió d’energia de complicitat, de química. Els nuclis de creació i de producció han de ser pròxims, els equips hi han d’estar implicats, considerar el producte com a cosa seua. La burocràcia mata el teatre. Volíem desenvolupar una manera de fer un teatre proper a l’espectador i el Teatre Micalet ens oferia la possibilitat d’estar a prop de l’espectador, poder moure les butaques, fer espais adients a cada obra. El Teatre Micalet havia sigut un referent del teatre en els anys 70 però en eixe moment estava infrautilitzat. Vam parlar amb la jun-

ta directiva de la Societat Coral el Micalet d’aquell moment i ens van acollir. Faríem teatre en valencià, volíem fer Molière, Goldoni, Brecht, Shakespeare, Filippo, Priestley, Txékhov... i així ho vam fer. Recorde la primera lectura a l’escenari antic del Teatre Micalet de Nàpols Milionària una obra d’Eduardo de Filippo amb 15 actors, Joan Peris en aquell moment encara no havia dirigit mai però va tindre el coratge de llançar-se a l’aventura de comandar aquell vaixell. Revisant els vídeos del muntatge em sent molt orgullosa, va ser un gran treball. Vam fer un espai central, estàvem rodejats de públic a tres bandes. Tots vam aprendre molt. Ha sigut l’únic projecte a València d’aquestes característiques que ha perdurat amb el temps. La il·lusió i l’energia que es desprenia de tots era contagiosa. Va ser emocionant com va respondre tota la professió a la crida per començar el viatge. Havíem decidit mostrar la nostra feina abans de demanar el suport. Vàrem estar dues temporades repartint les taquilles i treballant del que podíem per tirar endavant el projecte. Entràrem al teatre al 95 i a finals de la temporada 96/97 van enderrocar el Teatre antic i van començar les obres, que durarien 4 anys! La Ruleta Russa sobre contes de Txékhov i Jubileum de Georges Tabori s’estrenaren al Talia perquè el Teatre estava en obres, vam fer la gira més gran que recorde en la Companyia, el Ballant Ballant i La Ruleta Russa van girar durant els quatre anys que van durar les obres del Teatre Micalet per tot l’Estat espanyol. Havíem produït: Nàpols Milionària d’Eduardo de Filippo, el Burgés Gentilhome de Molière, Cantonada Perillosa de J. B. Priestley, el Ballant Ballant i Ai Carmela de José Sanchís Sinisterra! Totes aquestes obres es varen estrenar en dues temporades.

La dotació tècnica i les instal·lacions del teatre eren velles i insuficients, recorde anècdotes en el Ballant Ballant que Ximo Solano havia de desaparèixer d’escena per refrigerar els dimmers que es calfaven i ens deixaven sense llum. El ressò social que va tindre el Ballant Ballant, entre altres coses, va propiciar la construcció del nou teatre amb el suport de la Conselleria de Cultura. Conéixer les necessitats del Teatre perquè l’havíem viscut ens va permetre col·laborar en algunes decisions del projecte de la seua construcció. Volíem una estructura per penjar de focus al pati de butaques per a il·luminar espais centrals com la que tenia el Teatre Lliure de Gràcia. L’any 2001 s’inaugura el nou Teatre Micalet, una sala polivalent, ben equipada, acollidora, sense luxes però amb una acústica fantàstica i una dotació tècnica nova. Peter Brook, el va escollir per a la seua l’estrena a València de Ta main dans la mienne, un espectacle protagonitzat per Michel Piccoli i Natasha Parri, i ens comentà que els nous teatres que s’estaven construint a Europa tenien eixes dimensions per la proximitat amb l’espectador. El desembre de 2001 estrenàvem El Somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare. Començava el nostre somni. La sala polivalent que volíem ens permetria eixa proximitat amb el públic que estàvem buscant. El dia de l’estrena a punt de posar-nos els vestits dels personatges de la comèdia: Titània, Oberon, Puk.... encara estàvem fixant les butaques. Si donem una ullada al passat, el projecte de la Companyia Teatre Micalet ha tingut moments molt bons i també molt dolents. Les dificultats i la inseguretat sempre l’hem suplit amb persistència. Recorde especialment alguns moments de crisi forta. Un d’ells va ser quan Ximo Solano el 2005 va decidir ampliar el seu horitzó. Però un dels pitjors va ser quan asfixiats per la crisi econòmica i altres raons que no vénen al cas, vam llençar la tovallola. Joan Peris va marxar a Barcelona. Vam buidar el Teatre Micalet i vam posar un cartell d’Es ven al local d’assajos. Era com haver-se quedat sense casa. La sensació de soledat és difícil

de transmetre. Estava perduda, era com si no tingués sentit ja seguir batallant en el món del teatre. Vaig pensar inclús canviar de professió. Però després d’uns mesos de dubtes el 2012 vaig decidir tirar endavant en solitari. El moment era el pitjor possible: acabaven de pujar l’IVA al 21% i estàvem en una crisi econòmica brutal. Va haver-hi molta gent que em va ajudar, especialment el meu germà Josep Almeria, Xavi Castillo, Isabel Carmona, Isabel Requena, Pep Ricart, Marieta Boronat, Rosa Zanón (incondicional, sempre, em va ajudar molt quan em barallava amb els números), Van ser uns anys molt difícils, un poc més i em costa la salut. Durant la meua vida he près moltes decisions però aquella de seguir endavant ha sigut una de les més importants de la meua vida, per moltes raons, per una banda pel que significa quant a autoestima personal i perquè va servir uns anys més tard per poder retrobar-nos. L'any 2016, Hamlet Canalla de Manuel Molins va suposar l’inici d’una nova etapa. Joan Peris, Ximo Solano i Josep M. Casany tornàvem a estar junts i des d’aleshores hem gaudit de tots els treballs d’aquests últims anys. I a poc a poc hem arribat a celebrar els 25 anys, amb totes les coses bones i dolentes que té la vida. Ara ens enfrontem a un nou repte, encaixar tots els mesos estranys i incerts que ens esperen, però d’aquesta també eixirem. Després de 35 anys dedicada a aquesta professió, no me’n penedisc de cap de les decisions, tornaria a fer exactament el mateix que he fet. ●

MARTA BONILLA

DAVID MONIATO

Dinamització cultural i recerca sociolingüística

LA MÀGIA D’IMAGINAR

lamagiadimaginar