Campanya nacional 2013-2014. "Educació digna en una terra lliure!"

Vivim temps convulsos, això no és nou per a ningú. La crisi capitalista i les constants ofensives de l’espanyolisme ataquen, dia rere dia, els nostres serveis públic més essencials. L’educació és un dels principals fronts de lluita: les retallades, la pujada de taxes, els acomiadaments massius de PAS i PDI, les privatitzacions encobertes, l’EU-2015, l’aprovació de la LOMQE, del TIL a les Illes, la marginació del valencià a les escoles valencianes... són només uns pocs exemples de la dramàtica situació que viu l’educació pública catalana, i de les opressions que com a classe i com a estudiants patim.

Aquest panorama desolador s’aprova en les seves còmodes cadires parlamentàries però es pacta als despatxos d’aquells qui decideixen com ha de ser la nostra educació. I és que aquesta sempre restarà condicionada allò que el mercat necessiti i es representarà a través de les necessitats de mà d’obra que tinguin les grans empreses de l’Estat Espanyol. Així ho demostra la seva participació en fundacions i comissions diverses on es defineixen un full de ruta clar des de fa més d’una dècada, el de privatització i mercantilització. Aquestes grans societats són paradoxalment les mateixes que incrementen els seus beneficis fins a un 9% la primera meitat de l’any 2013. Però sabem que darrera d’elles hi ha persones amb noms i cognoms, que representen bona part del seu capital i alhora, disposen de còmplices que executen el genocidi de l’educació pública.

Cal fer front a aquesta situació, cal plantar cara, cal lluitar. Només amb un moviment estudiantil ampli, organitzat, fort, combatiu i revolucionari, i a través de victòries que ens portin a la unitat, podrem vèncer i construir una educació del poble i pel poble, una educació al servei de les classes populars: una educació pública, popular, catalana, antipatriarcal i de qualitat.

Portem massa temps resistint i responent, massa temps aixoplugant-nos sota la reacció als seus atacs, ara ha arribat l’hora de proposar i construir. Ha arribat l’hora de passar a l’atac.

Davant la dramàtica situació actual, és necessari establir una serie de reivindicacions bàsiques que ens permetin guanyar terreny i millorar immediatament les condicions de vida de les estudiants. Davant els seus atacs, les nostres propostes. Des del SEPC, exigim: • Creació d’un fons de beques a totes les universitats catalanes per garantir l’accés i permanença de les estudiants.

• Ampliació de l’oferta de màsters públics per fer front a la proliferació de màsters privats arreu dels Països Catalans.

• Fraccionament de les taxes universitàries en un mínim de 7 períodes.

• Supressió immediata de les taxes administratives

derivades de la gestió de la matrícula universitària.

t a c . c p e al s n . o i c a N www _ EPC om/S c . k o o al b n e o i c fac a N _ /SEPC m o c . r e t t twi

EDUCACIÓ DIGNA EN UNA TERRA LLIURE! INTRODUCCIÓ

Són temps difícils per a les classes populars dels Països Catalans. L'actual crisi capitalista colpeja amb força i amenaça amb emportar-s'ho tot per davant: els serveis públics essencials s'han vist atacats per retallades pressupostàries, privatitzacions, acomiadaments massius, rebaixades de sous, etc. I l'educació no n'ha pas estat una excepció: el procés mercantilitzador i elitista endegat pel Pla Bolonya s'ha accelerat a les universitats i implementat a secundària, sempre amb l'excusa de la crisi i de complir amb els criteris d'equilibri pressupostari que any rere any es tradueixen en declaracions de guerra a la classe treballadora catalana.

L'elitització i la mercantilització de l'educació i, més concretament, de les universitats, comporten una estocada directa a la imperfecta, però necessària, universalització de l'educació superior: així, les classes populars cada cop ho tenen més difícil per accedir i acabar els seus estudis universitaris per qüestions econòmiques.

La mercantilització de l'educació, el posar-la al servei de les necessitats del capital, es fa increïblement patent a les universitats a partir de l'implementació del Pla Bolonya: privatitzacions dels serveis públics de les universitats; submissió d'aquestes a empreses privades; aprofundiment del model neoliberal americà d'universitat-empresa; configuració dels continguts dels graus i de l'educació secundària (ara amb la LOMQE) amb l'objectiu d'assegurar una mà d'obra flexible i acrítica; aproximació al model de gestió de les universitats i centres d'educació secundària al funcionament d'una empresa privada; en resum, fent de l'educació un negoci subjecte a ser subhastat enlloc d'un servei i dret universal.

Aquest procès d'elitització ve marcat, entre d'altres elements, per una pujada abusiva de les taxes universitàries, per la proliferació de màsters privats amb preus desorbitats (els quals, degut al buidatge del contingut dels estudis de segon cicle les estudiants ens veiem quasi obligades a cursar) alhora que la manca d'oferta de màsters públics, o per l'enduriment de les condicions per accedir a les beques d'equitat. Tot això combinat amb l'augment del preu del transport públic, l'elevat cost de la vivenda o la manca d'oportunitats laborals dignes que permetin als joves emancipar-se.

Entenem, doncs, que la situació actual adopta caràcter d'emergència i que per tant és necessari establir immediatament una sèrie de mesures bàsiques que impedeixin continuar amb l'exclusió de les capes populars de la universitat. Des del SEPC, doncs, exigim: • La creació de fons de beques propis de cada universitat per assegurar l'accés i permanència de l'estudiantat d'extracció popular.

• El fraccionament del pagament de les matrícules universitàries en 7 terminis, a l'estil de la UB. • La potenciació dels màsters públics a uns preus assumibles i amb un control públic dels continguts que s'imparteixen.

• La supressió immediata de les taxes administratives.

• La remuneració digna de les pràctiques curriculars i la gratuïtat dels crèdits.

Entenem que aquestes mesures, encara que urgents i necessàries per poder garantir l'accés de les joves a l'educació, no són en cap cas elements suficients per transformar l'actual sistema educatiu elitista en un de nou al servei de les classes populars.

La construcció d'aquest nou model educatiu només serà possible a través de la confluència de la lluita estudiantil amb la resta de moviments populars transformadors, és a dir, mitjançant l'articulació de la Unitat Popular tan dins com fóra dels centres educatius. Cal doncs sumar i mobilitzar tots els sectors en lluita que es considerin rupturistes i d'esquerres, que creguin en la independència com a eina per a transformar la societat. Necessitem crear un model social i educatiu que ens garanteixi la sobirania, i per això la millor aposta és la independència, lligada sempre a una aposta de transformació social.

En conclusió, són la Unitat Popular i la constant mobilització del poble català els únics garants de dignitat de les estudiants d'aquesta terra, es a dir, la construcció de la sobirania nacional, econòmica i social del nostre poble.

Per una educació Pública, Popular, Catalana, Antipatriarcal i de Qualitat.

Per una educació digna en una terra lliure!

REIVINDICACIONS: DIGNITAT AQUÍ I ARA! 1.

NECESSITEM MÀSTERS PÚBLICS!

Tal com vam pronosticar en la lluita contra el Pla Bolonya, els currículums dels Graus són insuficients per a completar la formació superior. Els Graus s'han desvaloritzat en comparació amb les antigues Llicenciatures. El contingut acadèmic és inferior i els primers cursos, en molts casos, no són més que una ampliació del què vam cursar al Batxillerat.

Així doncs, es fa totalment necessari cursar un Màster per a completar el Grau i especialitzarse en alguna àrea concreta de coneixement. I això s'agreuja quan el màster és la única via per exercir una professió, com és el cas de l'advocacia, és la de cursar un màster privat en algunes universitats.

D'aquesta manera s'obstrueix l'entrada a la professió a les estudiants amb dificultats econòmiques.

Aquest és el negoci més rodó i la gran estafa del Pla Bolonya. La majoria de Màsters que ofereixen les Universitats Públiques dels Països Catalans són privats (els anomenats “títols propis”), és a dir, que el benefici d'aquests va a parar a alguna empresa privada amb estrets lligams amb la universitat en qüestió. Aproximadament, només un 20% de l'oferta de Màsters i Postgraus està finançada únicament amb diners públics (els anomenats “títols oficials”) i, per tant, garanteixen un preu regulat i un control dels continguts, accés i qualitat públics. En canvi, els Màsters privats no tenen control en els continguts ni en el preu i, fins i tot, poden adoptar el nom de l'empresa privada en qüestió. A més, fan ús dels recursos, professorat, treballadores i instal·lacions públiques pagades amb els diners de tots i totes.

Estant precaritzant l'Educació pública per enriquir a empreses privades.

Per això, des del SEPC reclamem més Màsters públics i de qualitat per a poder finalitzar els nostres estudis sense endeutar-nos econòmicament o abandonar-los un cop finalitzat el Grau per la impossibilitat de pagar la matrícula d'un Màster privat. Volem que les universitats destinin més partides econòmiques a ajudar als seus estudiants i no a les empreses amb qui van de la mà i que abandonin la lògica mercantilitzadora que estant duent a terme. No permetrem que facin més Negoci amb la nostra Educació.

2.

VOLEM UN FONS DE BEQUES DIGNE A CADA UNIVERSITAT!

En el darrer any, només a les universitats principatines, almenys 3000 estudiants ja matriculats van haver d'abandonar la carrera a mig curs quan van ser declarats morosos per les universitats al no poder afrontar el pagament de la seva matrícula un cop els hi havia estat denegada la beca d'equitat del Ministeri d'Educació espanyol.

Com era d'esperar, la pujada de les matrícules universitàries arreu dels Països Catalans, així com l'enduriment dels requisits per accedir a les beques, han aprofundit en els últims dos anys en una de les mancances estructurals més importants del sistema universitari espanyol: la incapacitat del seu sistema de beques de garantir l'educació superior a amplis sectors de les classes populars (l'Estat espanyol se situa a la cua dels països de l'OCDE pel que fa a percentatge d'alumnes universitaris becats).

Conseqüentment, i com a solució a curt termini un cop demostrada la manca de voluntat dels governs de solucionar aquest problema, el SEPC entén que recau sobre els rectorats de les universitats la responsabilitat de garantir que tots els seus estudiants podran iniciar o seguir les seves carreres. Per això, considerem indispensable la creació de fons de beques propis a cada centre (com per exemple ja han fet la UAB o la URV, tot i que destinant-hi uns recursos sense dubte insuficients), a partir de la priorització del finançament d'aquesta política dins dels pressupostos de cada universitat, per tal d'assegurar que aquells alumnes a qui se’ls ha denegat la beca general (o altres) tot i tenir una situació econòmica complicada puguin seguir estudiant. A més, cal tenir en compte que una gran part dels costos de la universitat per cada plaça d'estudiant són fixes tan si aquesta plaça és ocupada o no.

3.

PRÀCTIQUES REMUNERADES JA!

Les pràctiques que un estudiant pot fer a la universitat poden ser curriculars, obligatòries, o extracurriculars, per decisió de l'estudiant. No existeix cap previsió legal que estableixi remuneració obnligatòria per les primeres. En canvi per les segones, es cedeix la competència a les universitats, que establiran la contraprestació mínima que rebrà l'estudiant.

Moltes han estat les mentides construides al voltant de la necessitat de no remunerar les pràctiques. Aquestes es fonamenten sobre la base de que constitueix un aprenantatge per l'estudiant i que l'empresa suporta tot el cost. No obstant, el cert és que les empreses que contracten estudiants en pràctiques és perquè econòmicament és rentable, ja sigui pels beneficis que en resulten del seu treball o bé perquè en busquen la continuitat. Amdós casos, si l'empresa contractant té incentius econòmics per a la contractació d'estudiants, ho farà. És en aquest punt on esdevé central reivindicar una remuneració digne del treball en pràctiques.

L'escenari d'explotació durant els estudis ha arribat a extrems difícils de digerir. En relació les pràctiques curriculars, cal recordar que formen part del pla docent dels plans d’estudis de grau i, per tant, els correspon un determinat nombre de crèdits atès que es consideren part de l’etapa formativa de l’estudiant. No obstant, la naturalesa de l’activitat realitzada és la de treballar en un entorn professional i en què el producte de les tasques dutes a terme per l’estudiant revertirà en els beneficis d’una empresa o institució. En síntesis, l'estudiant financia el treball que està recollint l'empresa, convertint-se en una grandiloqüència del treball alienat.

Davant d'aquest panorama, esdevé imprescindible exigir-li aquest universitat, que és l'institució encarregada de promoure una formació en condicions, l'oferta de bones oportunitats laborals així com la garantia d'una inserció laboral justa dels estudiants. Caldrà forçar acords a cada universitat on s'estableixi una remuneració mínima i digne tan per les pràctiques curriculars com extracurriculars.

4.

PEL FRACCIONAMENT DE LES MATRÍCULES!

Amb el dràstic augment de les taxes universitàries fa molt dur i complicat poder costejar-se els estudis universitaris. La nostra lluita és per una educació universal i gratuïta, però la situació actual requereix de centrar les reivindicacions en els espais on és factible aconseguir la victòria. La potestat per fraccionar en 7 terminis el pagament de la matrícula universitària(com és el cas de la UB) resideix en les mateixes universitats, i és allà on hem de pressionar per aconseguir-ho i, evitar així, que es posi en perill la tant costosa, però imperfecta, universalització de l'educació superior.

El fraccionament del pagament de la matrícula en 7 períodes permet alleugerir el cost i l'enorme esforç que les classes populars han d'invertir per poder optar a l'educació superior i evitar, en certa mesura, l'exclusió de les mateixes del sistema universitari. Aquesta reivindicació, però, no ha d'anar lligada a un augment dels preus, ja que aquests, per se, ja són prou abusius i, com moltes altres coses, suposen també una declaració de guerra a la classe treballadora catalana, que està quedant exclosa d'una manera cada cop més alarmant. Una societat ignorant és una societat esclava, i un poble esclau mai no serà un poble lliure.

En resum, doncs, per tal de fer front immediat a la dramàtica situació actual i per lluitar contra l'elitització de l'educació i evitar la destrucció de la universalització de la Universitat, des del SEPC exigim el fraccionament del pagament de les matrícules universitàries en 7 terminis entenent que el cost és molt elevat i difícil d'assumir per l'estudiantat precari i de classe treballadora.