(2010) 300 anys d'ocupació a les aules: passat, present i futur

Taller per a l'Escola de Formació de la campanya “300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència”

300 ANYS D'OCUPACIÓ A LES AULES: PASSAT, PRESENT I FUTUR.

Index:

0.- Introducció 1.- L'ensenyament com a motor de transformació social.

2.- Passat: 2.1.- De l'Escolasticisme fins al tecnicisme.

2.2.- Més de tres segles de lluita per transformar l'educació.

2.3.- L'independentisme a les aules.

3.- Present: 3.1.- Un present dur. Mercantilització i homogeneïtzació.

3.2.- Un present de lluita.

4.- Futur: 4.1.- Cap a la construcció d'un ensenyament públic, popular, antipatriarcal, català i de qualitat.

4.2.- Mobilització nacional, coordinació europea.

0.- INTRODUCCIÓ.

Abans de començar a tractar el passat, el present i el futur de l'ocupació a les aules del nostre país per part dels estats espanyol i francès voldríem fer una sèrie d'advertències al voltant d'aquest taller i el conjunt de persones que assistiran, o que rebran aquest document.

En primer lloc, volem disculpar-nos per no fer menció de totes aquelles experiències, organitzacions, i persones que han resistit durant aquest temps. Som conscients de que ens ha estat impossible analitzar-les totes, però esperem haver fet menció de les més significatives. De tota manera aquest serà un taller participatiu i esperem poder corregir els oblits amb les aportacions que realitzeu.

En segon lloc sabem que analitzar tres segles de lleis educatives, reformes i contra-reformes al detall no ens ajudarà a centrar el debat posterior. Hem volgut assenyalar tres períodes, al nostre entendre clarament diferenciats, dintre de l'evolució dels sistemes educatius que ens han estat imposats, caracteritzant-los a grans trets i assenyalant quines són les lleis educatives que els representen.

Per últim som conscients de les diferents realitats que vivim actualment i històricament al nostre país. Un país esquarterat en dos estats i quatre “comunitats autònomes”. Aquesta divisió imposada ha fet que siguen múltiples les realitats educatives i les diferents respostes. Tractarem en el que segueix de senyalar aquestes diferencies però som conscients la complexitat que això suposa a l'hora de fer una anàlisis rigorosa i completa, i les possibles errades o oblits en cap cas han de ser interpretades com a mal intencionades.

Esperem que aquest taller puga ser d'utilitat per al conjunt de l'esquerra independentista a l'hora d'analitzar els més tres segles d'ocupació a les aules del nostre país i el nostre present. Però aquesta feina no s'ha d'aturar després d'aquesta escola de formació. Haurem de continuar analitzant el nostre passat i el nostre present, però, sobretot haurem de fer ús d'aquest coneixement per guiar la construcció del nostre futur. Esperem la vostra participació durant aquest taller, que entre totes aprofundim en el tema i pugam extraure unes conclusions que ens servisquen per cohesionar el nostre discurs i projectar-nos a la resta de la comunitat educativa i la societat catalana en el seu conjunt fins assolir els objectius que ens hem marcat com a sindicat d'estudiants, i que esperem també siguen els vostres: un ensenyament públic, popular, de qualitat, català i antipatriarcal.

1.- L'ENSENYAMENT COM A MOTOR DE TRANSFORMACIÓ SOCIAL.

Per començar aquest taller hem pres la decisió d'assenyalar quines haurien de ser, al nostre entendre, les bases per recuperar l'ensenyament com a motor de transformació social al servei de la classe treballadora catalana. No pretenem ser exhaustius i dogmàtics a l'hora de fer aquesta tria, es tracta simplement d'uns mínims que puguen guiar i facilitar el debat posterior al l'exposició inicial.

Si entenem que l'educació ha estat utilitzada històricament per les classes dominants dels estats espanyol i francès per formar històrica i actualment persones sotmeses als seus interessos i el seu ordre, nosaltres hem de ser capaços de girar la truita i fer de l'ensenyament una eina per transformar la nostra societat i alliberar-nos de l'opressió nacional, social i de gènere que actualment patim.

Voldríem assenyalar ara dues de les funcions claus que se li han atribuït a l'escola de masses a l'hora de reproduir l'ordre social:

a) Com a mecanisme de preparació per a la producció. Aquesta funció és bàsica per entendre el sistema educatiu com a transmissor de coneixements, aptituds i actituds que formaran part del bagatge de les persones com a força de treball en el futur. Però sobretot és important la utilització del sistema educatiu com a component disciplinari i de socialització en l'ordre establert. L'estat i les classes dominants es serveixen de l'educació per “preparar” la nostra arribada al món laboral com a persones submises, com a “bones treballadores”.

b) Com a distribuïdora de persones en l'escala social i en la divisió social del treball. D'aquesta manera l'ensenyament formal serveix per perpetuar tot tipus de desigualtat social i contribueix a la reproducció de les desigualtats de gènere al transmetre esquemes, percepcions i valors patriarcals als i les estudiants.

Així han fet servir el sistema educatiu, en mans de les classes dominants dels estat espanyol i francès, per reproduir la ideologia dominant i arreplegar una funció cultural bàsica de legitimació de l'ordre social i nacional imposat.

Tot i això aquests no són processos mecànics o subjectes a determinismes, i és per això que les relacions educatives evidencien les reaccions i tensions dels agents que participen en elles i que fan que el procés educatiu siga obert, per tant, a continues reorientacions i possibilitats.

Nosaltres en aquest taller tractarem d'evidenciar la utilització que han fet els estats que ens oprimeixen, i la classe dominant a la que representen, del sistema educatiu per destruir-nos com a poble i continuar amb l'opressió social i de gènere que hem patit i patim actualment els i les catalanes.

Els nostres enemics tracten actualment de direccionar el sistema educatiu per garantir els seus interessos, nosaltres hem de lluitar per a que no ho puguen aconseguir i per això prenem el relleu de totes aquelles dones i homes que han lluitat per fer de l'ensenyament un motor de transformació social.

Tornem ara a les bases que hem dit que assenyalaríem al principi per crear una escola transformadora. Tractarem quatre punts bàsics que després haurem de reprendre durant el debat per veure com creiem que serà possible assolir-los o si creiem que són altres les condicions necessàries per caminar cap aquest projecte.

En primer lloc hem de remarcar que l'educació, l'ensenyament, mai ha sigut neutre. Amb aquesta frase el que volem dir és que sempre ha estat lligada a un sistema de valors determinat. Sota ideologies conservadores o ultraconservadores és on s'ha trobat sempre el sistema educatiu català. És per això que per crear un projecte educatiu transformador hem d'estar vinculats a un projecte social global de transformació de la realitat.

Nosaltres com a Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans lluitem per transformar l'ensenyament però som conscients que per a fer-ho hem de convèncer

la major part de les estudiants i la

comunitat educativa de la necessitat d'aquest canvi. I sabem que per assolir els nostres objectius l'Esquerra Independentista ha de ser capaç de crear un discurs i un projecte social global per a la classe treballadora catalana i fer-la conscient de la necessitat d'aquest canvi. Sabem que amb un país lligat per els estats espanyol i francès i un sistema educatiu lligat a una ideologia conservadora mai aconseguirem transformar l'educació i convertir-la en un motor de canvi. És per això que entenem que la educació només serà un motor de transformació social si la lliguem amb una ideologia transformadora i creem un moviment que puga convèncer a una majoria social.

Aquesta idea l'haurem de reprendre al debat posterior per veure en quin estat ens trobem en aquest punt.

En segon lloc haurem de canviar els valors que es transmeten a les escoles i universitats del nostre país si volem un ensenyament que actue com a eina de canvi social. Actualment valors com la competitivitat i l'individualisme regeixen el sistema educatiu dels estats espanyol i francès. El “triomf” individual està lligat a la quantitat d'euros que guanyes mensualment en un futur. Aquest valors no són propis del sistema educatiu, com hem dit abans formen part de la ideologia dominant i estan arrelats a la major part del poble català.

Aquest és el motiu que ens porta a la necessitat de recuperar valors educatius que ja han estat presents a la història del nostre poble en projectes educatius alternatius que més endavant analitzarem. Per quins valors hauríem de canviar l'individualisme i la competitivitat de l'ensenyament actual pot ser un punt interessant pel debat posterior.

Un altre dels punts que haurem de tractar per transformar l'ensenyament fa referència a un dels fenòmens més importants de les darreres dècades al nostre país la immigració multiètnica cada vegada més nombrosa i diversificada. Hem de tindre clar que l'escola ha de ser un factor determinant per a la integració dels nou vinguts. L'actual capitalisme salvatge mundialitzat sotmet una gran part del planeta a condicions d'extrema explotació i mentre açò continue d'aquesta manera la immigració s'intensificarà encara més. Per això l'escola ha d'estar preparada per acollir nens de diferents pobles i llengües i hem d'aconseguir transformar-la per no reproduir valors com la xenofòbia i el racisme presents a l'actualitat.

Una educació que puga afavorir la integració d'aquest nens nou vinguts al nostre poble. Una educació que trenque amb la xenofòbia existent, des del respecte a la nostra identitat i cultura pròpies i no les imposades pels estats que ens oprimeixen és clau pel futur del nostre poble. Aquest creiem que és un tema important per al debat posterior.

Per últim creiem que un ensenyament amb valors i principis transformadors, lligat a un projecte global de transformació de la societat, capaç d'integrar tots i totes les nou vingudes a la nostra cultura només pot ser eficaç si es desenvolupa en una escola pública única de qualitat que recupere el lideratge front l'escola privada. Ens trobem davant una conjuntura i una estratègia global que volen transformar l'educació en una mercaderia més al servei de les classes capitalistes. Volen elititzar l'ensenyament, transformar les estudiants en clients d'un servei econòmic més. La lluita per l'educació pública és a hores d'ara la nostra prioritat davant aquesta situació. Sabem els estats espanyol i francés i els governants de les nostres terres caminen cap aquesta privatització encoberta. És per això que haurem de centrar-nos en la defensa de l'ensenyament públic, i sabem que per aconseguir-ho és necessària la ruptura aquells que ens volen exterminar com a poble. Com assolir aquesta educació pública al servei de les classes populars catalanes creiem que també ha de ser un punt clau per al debat posterior.

Un ensenyament de públic i de qualitat al servei de la societat ha de ser la nostra millor eina per defensar els nostres interessos com a treballadores d'una nació sense estat. D'ací al qüestionament del model social imposat només hi ha un pas.1 1 Per realitzar aquesta primera part del taller hem fet servir com a referent el llibre editat per la Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans “Reinventar l'ensenyament. Reptes de l'educació pública catalana en l'era de la globalització”. Concretament els articles d'Andrés Piqueras i Pelai Pagès Blanch.

2.- PASSAT: En aquest punt del taller tractarem de fer un dibuix a grans trets de la història de l'educació al nostre poble des de l'inici de l'ocupació francesa i espanyola. La nostra intenció és oferir una visió global tant de l'evolució i els canvis dintre dels models educatius existents com de les resistències que s'han produït al llarg d'aquesta història.

En primer lloc veurem i caracteritzarem les tres etapes per les que ha passat el model educatiu que ens és imposat. De de l'escolasticisme fins

a l'actual etapa mercantilitzadora en l'era de la

mundialització.

A continuació veurem un seguit d'experiències educatives alternatives des de l'ateneïsme fins a l'actual lluita des de l'esquerra independentista per la transformació de l'ensenyament, passant per l'escola racionalista i d'altres lluites per l'educació popular i catalana.

Per últim volem fer un repàs a la història del moviment estudiantil català independentista des dels seus inicis fins a l'actualitat per tal de tindre una millor perspectiva de la estratègia que actualment seguim des del SEPC per assolir els nostres objectius.

2.1.- De l'escolasticisme fins al tecnicisme: Seguint, com seguirem, la tesis del mestre en sociologia de l'educació Carlos Lerena podem diferenciar tres models educatius que ens portarien fins l'actual model que avança cap a la mercantilització de l'ensenyament: l'escolàstic, el liberal i el tecnocràtic o tecnicista.

Val a dir que Lerena entén el sistema educatiu com “ institució facultada mitjançant una delegació de poder, atorgada en última instància per les classes dominants, per imposar i inculcar una particular cultura com a legítima i autèntica, cos d'especialistes que troba en dita institució la font i el suport de la seua autoritat, funcionarització d'eixe sistema d'agents, continuïtat i homogeneïtat de la inculcació, i per últim, examen i diploma” (Lerena, 1986:110). Una definició que no està en contradicció amb tot el que hem esmentat abans.

El model escolàstic El moment clau per la institucionalització d'aquest model el trobem als segle XIII amb la Set Partides d'Alfons X. Es per això que tampoc el tractarem amb profunditat, donat que ens centrarem en els models educatius imposats després de l'inici de l'ocupació del nostre poble.

Aquest model educatiu no tractava de dissimular quina era la seua funció social. Els que intengren el sistema educatiu són fonamentalment membres de les classes privilegiades i fan servir l'educació per formar les futures elits de poder, per això la pràctica educativa incorpora un fort element d'indoctrinació de classe o enclassament. Aquells que finalitzaven els seus estudis jugaven un paper determinant a l'hora de referendar i promocionar l'ordre social existent. Es tracta d'un model educacional fortament controlat per l'església al servei de l'aristocràcia i els senyors feudals que representen la classe dominant durant aquesta època.

No cal dir que el nivell d'alfabetització del poble català era tràgicament pèssim. L'educació i la formació que rebien era totalment de transmissió oral i familiar. Els fills i les filles aprenien les feines dels seus pares i mares.

El model liberal

El segle XIX és el període en el qual es configuren els sistemes educatius moderns , La Il·lustració havia fet sotmoure els fonaments de l’ordre estamental i va posar fi a l’antic règim, basat en els privilegis d’una minoria front a la majoria. L’ascens de la Burgesia i el, naixement del nou règim on els tres estaments (noblesa, eclesiàstic i poble) serien substituïts pel sistema classista del capitalisme (burgesia i proletariat) acabaria també amb una educació dirigida exclusivament a una minoria.

Les reformes polítiques i econòmiques que es varen viure a finals del XVIII marcaren noves necessitats formatives que no cobrien les antigues institucions escolars ni els instruments tradicionals de socialització. L’increment de la instrucció i la seua ampliació a sectors socials amplis esdevingué una condició necessària per al desenvolupament dels nous sistemes polítics i de les noves formes de producció.

Calia, doncs, formar a la nova classe treballadora per integrar-la a les noves formes d'explotació capitalista que sorgeixen amb la introducció al nostre país (a diferents ritmes i realitats) de l'industrialisme. Es passava de la simplicitat i tradició agrària a la complexitat de la societat urbana i industrial que necessitava mà d'obra procedent d'un món rural i endarrerit. Aquestes transformacions, del feudalisme al capitalisme industrial, requeria doncs un nou model educatiu.

La credibilitat social del sistema liberal, que suposadament havia transformat els súbdits en ciutadans, que sobre el paper havia d'acabar amb les desigualtats polítiques i jurídiques pròpies de l'era feudal i ens havia de transformar en dones i homes lliures, necessitava fer-se acceptable per a una majoria social.

Cal dir que al s. XIX estava en mans dels municipis la promoció, gestió i finançament de les escoles, és a dir, eren qui sostenien les escoles i pagaven als mestres, aquesta situació provocava, un molt deficient estat material de les escoles, un índex molt baixos d’escolarització i molt elevats d’analfabetisme, a més d’una política de desigualtat entre municipis que es preocupaven per l’educació i els que no ho feien (la majoria). Tampoc existien escoles específiques de formació dels futurs mestres i les seus condicions d’existència i de coneixement eren força dolents. Front a aquesta situació els liberals defensaven una política centralitzadora i homogeneïtzadora, centralitzant en mans de l’Estat la primària, rescatant-la del municipi i de l’església per a posar-la al servei de tota la població. Els liberals volen atribuir a l’Estat les competències sobre la instrucció pública en tot allò que fera referència a l’organització dels plans d’estudis i de creació i supressió de centres escolars.2 Si que aconseguiren que la formació de mestres tinguera una uniformitat i al 1838 foren creades les Escoles Normals posant-se a funcionar la primera Escola Normal Masculina al 1845 i la Femenina al 1865 a València, per posar un exemple.

Tant a l'estat espanyol com al francès es volia articular un sistema educatiu uniforme i centralitzat, capaç d'acabar amb la identitat pròpia del poble català. Del control de l’educació elemental i secundària es farien càrrec organismes centralitzats, però el finançament l’aportarien les institucions locals: ajuntaments i diputacions. S’establia la llibertat d'ensenyament, menys a la Universitat que esdevenia un monopoli estatal. La instauració de la monarquia absolutista de Ferran VII a l'estat espanyol evità l’aplicació d’aquests principis, ajornà la modernització de les estructures educatives i deixà en mans de la iniciativa privada el fet de donar resposta a la creixent demanda de formació que hi havia, especialment, a les zones urbanes i en aquells indrets on es produïa un major desenvolupament industrial i comercial.

El govern espanyol es caracteritzaria per una gran preocupació pel control i un deficitari finançament el que provocà, com veurem, l’expansió de propostes escolars privades d’iniciatives socials diferents. Aquest sistema d’educació estatal

iniciarà la seua configuració amb la

implantació del règim liberal el 1833, sistema escolar d’acord amb els principis ja formulats a 2

Alguns intents que no prosperaren foren la Constitució del 1812, l’Informe Quintana del 1813, el Reglament del 1821 o la Constitució de 1869.

l’època de les Corts de Cadis i reformulats al Trienni . En els primers anys, els canvis legals foren importants: Es crearen juntes provincials i locals d’instrucció pública Es regulà l’ensenyament primari i s’ordenà als ajuntaments la dotació d’escoles elementals Es crearen escoles per a la formació de mestres Es posà en funcionament la inspecció Es disposà la creació d’escoles de pàrvuls i d’adults S’organitzà l’ensenyament secundari..

No fou però fins el 1857, amb la llei Moyano l'estat espanyol i la Jules Ferry al francès, quan es produí la consolidació del nou sistema i la seua expansió, i va ser en l’ultim quart de segle, amb el règim de la Restauració, quan el sistema assumí les seues característiques més específiques i evidencia, ja clarament, algunes de les seues deficiències més notòries.

La llei Moyano i la suposada ensenyança pública

Llei de Instrucció Pública de 9 de setembre de 1857: LLEI MOYANO. una llei moderada. Ens porta a la consideració de l'escola com a necessitat per a la societat i deure per a l’administració.

Consagra l’estructura institucional del sistema educatiu, la creació d’una escola de xiquets (completa)i altra de xiquetes (pot ser incompleta) cada 500 habitants i una superior cada 10.000; que les escoles públiques estaran a càrrec dels municipis impartir primera ensenyança: elemental i superior. Aquestes són algunes premisses bàsiques que tracta d'imposar aquesta llei: Uniformitat, centralització, gratuïtat relativa, llibertat limitada d’ensenyança ( s’accepta l’ensenyança privada protegint la religiosa; no llibertat de càtedra), la situació de la secularització i la intervenció de l’Estat. Els llibres estaran sotmesos a censura eclesiàstica i governativa.

Es constitueixen Juntas Locales de Primera Enseñanza: Alcalde, regidor, eclesiàstic i pares de família. També provincials. primària: conduir-se de manera adequada en la vida.

Obligatorietat (6-9 anys). Deure per als pares que han de dur els fills a l’escola o educar-los dins de casa.

Gratuïta (si no podien costejar-la). Es una llei que uniformitza i centralitza el control de l’ensenyança fent-la dependre del Ministeri de Foment.3 3 Formació de mestres: els salaris son proporcionals al cens de la població; es perceptual’existència d’una Escola

Malgrat les grans novetats introduïdes pel nou sistema escolar, aquest patí des del principi d'excessiva UNIFORMITAT i BUROCRATITZACIÓ. Ben aviat es deixa sentir una orientació moderadora dels principis més radicals del liberalisme original que es traduí en la supressió de la gratuïtat de l’educació, en una major atenció pel control ideològic i en una progressiva orientació classista i tradicional de l’ensenyament secundari, més dirigit a formar per a l’accés a la Universitat que a ampliar l’educació primària amb aquells coneixements científics i tècnics, més necessaris per als fills de la burgesia.

La dotació de les escoles elementals quedà encarregada als municipis. Aquests, especialment als pobles petits i a les zones rurals, ja prou carregades d’impostos, estalviaven tot el que podien de les despeses escolars.

Els Països Catalans ens veiérem, per tant, immersos en la dinàmica de la formació d’un estat centralista i uniformador, al que li calia una educació estatal que fomentara la seua cohesió interna.

La implantació del sistema educatiu liberal suposà un reforçament de la pressió castellanitzadora que afegí, a la contundent i reiterada norma legal, l’acció inspectora i l’orientació dels continguts escolars amb la intenció de difondre l’ideal de una cultura castellana unitària i comuna. A més de la confiança en l’acció racionalitzadora i ordenadora d’una administració central, l’expansió del sistema escolar públic i de l’alfabetització en castellà afavoriren la identificació entre progrés i unitat lingüística i cultural entre els grups liberals.

La lentitud en el procés d’escolarització pública, la manca de renovació dels mètodes i sistemes d’ensenyament, la poca eficàcia de l’escola, la fixació rígida de continguts d’ensenyament amb poca aplicació pràctica i les dificultats per accedir a l’escola que patien amplis sectors socials, foren fets especialment evidents entre els sectors més dinàmics econòmicament i socialment. La burocratització de les institucions educatives i la conversió en funcionaris dels docents, que consolidà la llei Moyano de 1857, no contribuïren a la valoració del sistema públic entre els sectors de la burgesia industrial. Les crítiques primerenques de Jaume Balmes contra aquesta situació no tan sols tradueixen els recels dels sectors eclesiàstics contra el monopoli estatal, sinó també la desconfiança que la cultura del capitalisme industrial sentia pels buròcrates.

La burgesia urbana, comercial i industrial no trobava en els centres d’ensenyament primari i secundari públics la formació científica, tècnica i cultural que pogués permetre als seus fills incorporar-se al procés productiu i garantir el prestigi necessari per reforçar el seu paper social. El caràcter excessivament unitari del model escolar que s’aplicava amb els mateixos mètodes i continguts, amb independència de les necessitats culturals, econòmiques o socials de cada lloc, dificultà també la valoració social de l’escola pública al medi rural. El que s’ensenyava a l’escola Normal en cada província amb una Annexa i una Central a Madrid; respecte a les mestres a soles es sol·licita la creació d’Escoles Normals. S’estableix un curs superior per a la formació de professors d’escoles Normals i inspectors.

durant bona part del segle XIX tan sols era útil per a determinades activitats professionals. A més, en molts casos els poders locals i els cacics no estaven gens interessats a difondre una instrucció que podia trencar els mecanismes tradicionals de control social.

Les cada vegada més nombroses classes obreres urbanes tenien poques possibilitats d’accedir a l’escola, i tampoc no es varen crear institucions públiques suficients per elevar el seu nivell cultural.

A pesar del progressiu viratge conservador del discurs educatiu oficial, que insistia en la necessitat d’allunyar al poble dels radicalismes revolucionaris, ni l’escola ni altres institucions públiques cobrien les necessitats d’instrucció i moralització de la classe obrera que la burgesia veia necessàries per mantenir l’ordre i l’equilibri social en uns moments de ràpid desenvolupament capitalista. Aquesta mancança era vista amb preocupació per sectors del liberalisme moderat que promogué l’elaboració de plans per a l’educació d’adults. Al mateix temps, l’incipient moviment obrer desconfiava ja d’unes institucions escolars que, a més de ser escasses i no gratuïtes, eren vistes com un instrument del poder burgès i de transmissió dels valors més conservadors.

De la Restauració a la Dictadura.

L'estat espanyol de la restauració monàrquica disposava d’un element aglutinador, l’església catòlica, que no satisfeia als liberals perquè frenava el progrés i necessitaven un altre element aglutinador que intentaren que fora l’educació estatal, però no pogueren aconseguir-lo perquè no disposaven de xarxa escolar pública. Al començar el segle XX puguem dir que l’ensenyança és l’escenari de la lluita per configurar l’estat docent, necessari per tal d’aconseguir un suposat estat democràtic. L’estat docent vol dir que és l’estat qui posseeix la totalitat de les responsabilitats en matèria d’educació, és la delegació per part de la societat de la funció educativa a l’estat qui l’exerceix mitjançant un poder central i amb les seues pròpies estructures i recursos. El 18 d’abril del 1900 es suprimeix el Ministeri de Foment i crea en el seu lloc el d’Instrucció Publica i Belles Arts.

Però a les primeries del segle XX l’estat de l’ensenyança es molt semblat al del segle anterior: elevats índex d’analfabetisme, locals deficients, nivells formatius mínims, tot allò dins d’una forta lluita pel control ideològic: extensió de l’educació per part de l’església o limitació del poder eclesiàstic, alternatives racionalistes front a les catòliques i la tercera alternativa de la ILE educació d’alt contingut moral per neutra en matèria de religió i defensa de la qualitat de l’ensenyança amb nous mètodes i experiències.

Per altra banda millorar les condicions higièniques dels edificis escolars i les condicions materials de l’escola, acabar amb la indiferència social per l’educació, junt a la necessitat de la renovació pedagògica i la formació del magisteri conformaran els reptes que el nou segle ha d’afrontar i que

analitzarem més endavant.

L'escola durant la Segona República espanyola.

El 14 d'abril de 1931 fou proclamada la II República espanyola, com a fruit de la victòria en les urnes de les candidatures republicanes front a les monàrquiques.

El Govern provisional, presidit pel Sr. Niceto Alcalà Zamora, va reunir les Corts per elaborar una Constitució, la qual fou proclamada el dia 9 de desembre del mateix any.

La Constitució feia referència en diferents articles a aspectes directament relacionats amb l'educació.

Així, l'article 26 establia la prohibició a les ordres religioses d'exercir l'ensenyament:

"4.- Prohibició d'exercir la indústria, el comerç o l'ensenyament" (a les ordres religioses).

L'article 48 establia les directrius de l'ensenyament: "El servei de la cultura és atribut de l'Estat i el prestarà mitjançant institucions educatives enllaçades pel sistema de l'escola unificada.

L'ensenyament primari serà gratuït i obligatori.

Els mestres, professors i catedràtics de l'ensenyament oficial són funcionaris públics. La llibertat de càtedra queda reconeguda i garantida.

La República legislarà en el sentit de facilitar econòmicament l'accés a tots els graus d'ensenyament, amb la finalitat de que sols es troben condicionats per l’aptitud i la vocació.

L'ensenyament serà laic, farà del treball l'eix de la seua activitat metodològica i s'inspirarà en ideals de solidaritat humana.

Es reconeix a les esglésies el dret, subjecte a inspecció de l'Estat, d'ensenyar les seues respectives doctrines en els seus propis establiments".

I en l'article 50 es reconeixia el dret al bilingüisme i a un estatut especial de l'ensenyament

als

pobles ocupats: "Les regions autònomes podran organitzar l'ensenyament en les seues llengües respectives, d'acord amb les facultats que es concedisquen en els seus estatuts”.

Se'ns continua imposant com a obligatori l'estudi de la llengua castellana, i aquesta s'usarà com instrument d'ensenyament en tots els centres d'instrucció primària i secundària de l'estat. L'estat podrà mantenir o crear en elles institucions docents de tots els graus en l'idioma oficial de la República.

Constitució de 1931 Ministeri de Marcelino Domingo: abril a desembre 1931: educació en la línia de la ILE, acceptació del bilingüisme, supressió de la Religió en les escoles, revitalització de l’escola popular a través del Patronato de Misiones Pedagógicas, creació dels Consells de Primera Ensenyança, reforma de les

Escoles Normals (29/IX/1931). Bases per a un Avantprojecte de Llei d’Instrucció Publica inspirades en l’idea de l’escola única Ministeri de Fernando de los Rios : desembre 1931 a abril 1933 i Francisco Barnés des de juny a novembre del 1933: s’intenta resoldre el problema de l’escolarització, formació pedagògica dels mestres, creació d’escoles, creació de Seccions de Pedagogia amb l’objectiu específic de formar inspectors, professors d’Escoles Normals, llicenciats i doctors en pedagogia i formació pedagògica del professorat de segona ensenyança.

Bienni radical-cedista: ministres Domingo Barnés, Pareja Yébenes, Salvador de Madariaga, Filiberto Villalobos, Joaquin Dualde i Prieto Bances. De setembre de 1933 a setembre de 1935.

Diferències entre el ministeri (Cedista) i el Consell Nacional (institucionista) el que comporta una disminució de pressuposts en els organismes de la ILE i certa paralització en la política legislativa escolar.

Frente Popular: febrer-juliol 1936: Marcelino Domingo y Francisco Barnés.

Període bèl·lic: Marcelino Domingo, Jesús Hernández, Segundo Blanco González. Continua la política educativa republicana : Pla d’estudis primaris 1937: unificació de l’ensenyança i principi de igualtat d’oportunitats. Creació d’escoles unitàries i graduades, atenció a la cultura popular amb la creació del Batxillerat i Instituts per a Obrers (València, Sabadell, Barcelona), biblioteques, Milícies de la Cultura..

Tots aquests articles foren desenvolupats posteriorment en diferents lleis, decrets o circulars.

Interessa remarcar les característiques pròpies i diferenciades de la política educativa republicana respecte a períodes anteriors.

Trets ideològics de la política educativa republicana 1.- Escola única o unificada.

Pretén acabar amb el trencament entre els graus d'ensenyament (primària, secundària...) establint un pas progressiu articulat, coordinat, de tots els nivells docents, considerats com etapes d'un únic procés educatiu. Es també una escola per a tots: aptes i no aptes, tot adaptant l'ensenyament a les aptituds de cadascú.

Com diu L. Luzuriaga: "L'escola única modifica les institucions educatives, no les redueix però, a un tipus únic;; ans al contrari, al facilitar l'accés a l'ensenyament mitjà i superior al major nombre possible, ha d'atendre a les diferents estructures mentals i físiques dels seus alumnes amb institucions educatives de diferents tipus.

Sobre una escola bàsica comuna, a mode de tronc, es ramifiquen les diverses direccions de l'ensenyament mitjà i superior, encara que totes elles relacionades per fer així possible el pas d'unes

a les altres, en el cas de que les necessitats psicològiques dels alumnes ho feren necessari. L'escola única és, alhora, l'escola diferenciada.

2.- Laïcisme.

El laïcisme en l'ensenyament significa la no confessionalitat religiosa, el respecte a la consciència del xiquet i del mestre. Per això no es donen continguts religiosos ni pràctiques confessionals dins de l'escola.

No és una oposició, com es va voler presentar, a tot el que significa religió, sinó a

l'escola confessional. Alvaro de Albornoz apuntava: "Laic no s'oposa a religiós. L'adjectiu laic ve del llatí laikos, derivació del substantiu laos, que significa poble, nació. Laic s'oposa a clerical, a clergue, del grec Klericos, derivat del substantiu kleros, que significa lot, part escollida, elegit.

Escola laica vol dir escola de tots, escola del poble, escola nacional, front, no a l'escola religiosa, sinó a l'escola del clericat, de l'escola clerical. Escola per al poble, no per al clericat, no per a una casta, per a una secta, sinó per a la nació sencera".

3.- Activa.

Front a l'escola fonamentada en el memorisme i el llibre com a eix central, es planteja el treball actiu com a font de coneixement. Es recomana l'experimentació, el contacte amb el medi, obrir l'escola cap a fora i eixir de l’aula. Els llibres han de ser auxiliars, el mètode és el treball.

4.- Gratuïta.

S'implanta la gratuïtat de l'ensenyament primari junt amb la seua obligatorietat com a mitjà per aconseguir que desapareguen les diferències culturals entre les classes degudes a la manca d'accés a l'escola per l'escassesa de recursos econòmics. Així mateix, s'amplien les beques per a poder cursar l'ensenyament secundari i l'universitari.

5.- Bilingüe.

De la prohibició de l'ensenyament en les llengües diferents del castellà (català, gallec, euskera) es passa a permetre el seu ensenyament i fins i tot l'ensenyament en les esmentades llengües.

Prompte s'implantaria el català com a llengua d'ensenyament en nombroses escoles dels Països Catalans. Tot i que el castellà continua sent imposat com eix homogeneïtzador de la cultura dominant.

6.- Obligatòria.

La obligatorietat de l'ensenyament suposava un repte impressionant. No es pot obligar a allò que no es pot, encara que hom ho vulga complir. No es pot castigar per no assistir a l'escola si no hi ha escoles. Es per això que aquest principi va unit al de gratuïtat (comentat abans) i al de creació d'escoles.

Era la única manera de començar a poder fer realitat la obligatorietat de l'assistència a l'escola: que

hi haguera escoles on anar.

Aquests principis configuraren les línies mestres de l'acció educativa de la IIa. República. La seua plasmació en la realitat quotidiana era el gran repte a aconseguir.

L’escola durant el franquisme.

- escola i nacional catolicisme: una mirada a la ideologia de l’escola franquista En l’àrea educativa, el regim franquista va arreplegar l’herència del pensament conservador, dels teòrics més tradicionals i antirevolucionaris. Suposava una continuació de les idees integristes catòliques que havien estat relegades per la realitat educativa republicana.

El nacional-catolicisme es caracteritzarà més per les seues propostes educatives negatives que per les positives. Així, serà anti-tot: antiliberal, antidemocràtic, antisocialista, anticomunista, antiintelectualista, antifeminista.. i, al igual que els règimns totalitaris, basarà la seua ideologia en tres pilars : Família, Religió i Pàtria.

Front a la subversió de valors que havia suposat el liberalisme i el reformisme social, polític i educatiu republicà, el regim nacional-catòlic del general Franco decideix instaurar una nova cultura, uns valors nous i per a fer-lo calia recobrar o reconquistar les essències de la nacionalitat espanyola, és a dir, un nou ordre educatiu.

En primer lloc es produirà una constant reprovació i rebuig del model social i pedagògic liberal i republicà, al qual vol desmantellar i ho aconseguirà, i l’exigència d’una restauració de la mes tradicional i autèntica pedagogia espanyola..

El lema de l’època podria ser reconstrucció pedagògica per a la rectificació política.

Aquesta nova i primera orientació pedagògica contempla els següents trets: - fundamentació religiosa i patriòtica de la teoria i pràctica educativa.

- l’acció educativa es converteix en un instrument compromès amb la regeneració moral de l'estat, per a construir des de aquesta regeneració un fort esperit nacional. Esperit caracteritzat pel deure, el sacrifici, el patriotisme.

- l’escola ha de ser per damunt de tot catòlica. El sistema escolar ha de contribuir a recristianitzar el país. El paper de l’església en l’ensenyança es incontestable, una església que orienta la política educativa, ajusta l’ordenació jurídica del sistema educatiu amb la doctrina eclesiàstica i impregna de religiositat tota l’escola.

- el perfil professional i social del magisteri, el contingut dels llibres escolars, les pràctiques escolars, tot estava d’acord amb la doctrina oficial de església. Per això es persegueix i consegueix un model d’home basta en l’obediència, el sacrifici...

- l’aparell escolar serveix a la inculcació ideològica. Això es veu en claredat en la ideologització que informa els curricula, en l’adoctrinament en valors socio-polítics que persegueixen i en la persistència del classisme en el sistema escolar.

- l’ensenyança es crida per a posar-la al servei de la ideologia i de l’ordre dominant.

- els nivells superiors del sistema educatiu tenien com a missió preparar quadres per al servei patri, preparant-los en els valors de la Pàtria.

Notes més destacades

- l’espanyolisme: rebuig a allò estrangeritzant i innovador i centralització educativa (programes uniformes, mètodes uniformes, propostes pedagògiques autoritàries) que es considerava necessària per a la reconstrucció nacional i precisa per a aconseguir la unitat nacional. A això ajudava la unitat religiosa, política i lingüística que la institució escolar devia atendre.

La “Revista Nacional de Pedagogia” dia: “estamos construyendo una ciencia y una técnica pedagògicas de contenido español y de sentido revolucionario y aquí no valen traducciones. No valen las pedanterias y barbarismos con que nos obsequiavan los botafumeiros de la ILE. Nuestra Pedagogia, la que estamos construyendo, ha de ser nuestra, católica, tradicional y revolucionaria”.

- el menyspreu de les ciències positives: “muera la inteligencia” va dir el general Millán Astray.

Es fomenta la irracionalitat, l’acció front al pensament, els continguts educatius a penes si son científics encara que si molt ideològics. S’abandona l’experimentació i es torna al memorisme més pur i dur.

- educació física paramilitar: com a preparació per a la milícia.

- separació de classes socials: no tots poden ser iguals, la naturalesa ens ha fet diferents, d’aquí ve

que no tots poden aspirar a tots els trams del sistema educatiu.

- separació de sexes: l’educació de l’home i de la dona han de ser distintes perquè diferents son els seus destins.

- submissió a l’autoritat: l’autoritarisme i la disciplina -quasi militar- ho envaeixen tot. En la família el pare es l’autoritat, en l’escola lo es el mestre, en l’Estat el cabdill.

L’obediència es una virtut i el silenci també. Son les escoles-quarter on ningú parla ni protesta.

Triomfa en ella l’obediència cega a una autoritat indiscutida i indiscutible.

- immutabilitat dels valors eterns: família, Pàtria, religió: La família: és un element de primer ordre per a la socialització en els nous valors. El pare pot escollir el tipus d’educació que desitgi per als seus fills (llibertat d’ensenyança entesa d’una altra manera). S’introdueix el concepte de divisió de tasques que existeix en la societat: l’home dirigeix, la dona obeeix. Aquesta te el seu lloc en la llar i la seua funció en la maternitat. Serà la primera educadora dels seus fills i transmissora dels valors del nou règim.

Religió. El catolicisme aglutina i dóna sentit a la política pedagògica. Es combat el laïcisme i es fomenta la llibertat d’ensenyança que afavoreix a les confessions religioses. Es restableix l’obligatorietat de l’ensenyança de la religió.

La Pàtria: porta les connotacions feixistes d’identificació de nació i Estat. Repressora de tots. Els que estiguen en contra del concepte d’unitat pàtria, reprimint els particularismes.

Resumint: Sobre dos eixes girarà tota la pedagogia del nacionalcatolicisme: - l’ensenyança confessional (catolicisme) –

la politització de l’educació (patrioterisme).

L'evolució del franquisme: de l'escola “azul” a la tecnocràcia.

1937: Pla d'estudis primaris

1938: primer govern de Franco. Ministre Pedro Sainz Rodriguez. Depuració del Magisteri.

Implantació de l’escola catòlica, humana, patriòtica i religiosa front a la laica, única, marxista i proletaria republicana. Aliança tro-altar. Ideolegs: Iniesta, Onieva, Pemartin Ordre 11 abril: Comissió per a la redacció de programes de primera ensenyança, encarregant a l’Instituto de España la redacció i edició de texts destinats a ella amb caràcter obligatori.

Ministeri d’Ibáñez Martin.1939-1951. creació del CSIC en substitució de la JAE; el Institutoescuela es converteix en Institut pilot “Ramiro de Maeztu” i el Museo Pedagógico Nacional en Instituto de Pedagogia “San José de Calasanz”; se crea el Consejo Nacional de Educación. Se crea

el Frente de Juventudes (1940) La llei d’Educació primària de 1945 marca els objectius de la nova escola franquista.

Ministeri de Ruiz Jimenez: 1951-1956. Construccions escolars.

1953: Llei d’Ordenació de l’ensenyança Mitjana. Creació Comisaria d’Extensió Cultural per a alfabetització d’adults. Reglament General de Centres d’Ensenyança Mitjana i professional.

1954: Reglament de Disciplina escolar

Ministeri de Jesus Rubio Garcia-Mina: 1956-1962. Especial atenció a l’ensenyança primària i tècnica.

1956: pla de construccions escolars.

1958: regulació del títol del Certificat d’estudis primaris.

Ministeri de Manuel Lora Tamayo. 1962-1968. Coincideix amb el I Plan de Desarrollo.

Tendència al model tecnocràtic. Creació d’escoles.

1965: Reforma de la llei de 1945: ampliació obligatorietat fins 14 anys. Necessitat del Batxillerat superior per a accedir a la Normal.

1963: Campanya Nacional d’Alfabetizació.

Ministeri de José Luis Villar Palasí. 1968-1973. Projecte de reforma del sistema educatiu.

1970: aprovació de la Llei General d’Educació i Finançament de la Reforma Educativa. Es la primera llei substitutòria de modo global del la llei Moyano. En la linea tecnocràtica, la llei és ambiciosa des del punt de vista educatiu, didàctic i social. Estableix la EGB.

Ministeris de Julio Rodríguez Martínez (juny 1973-enero 1974) amb la reforma del calendari i Cruz Martínez Esteruelas (gener 1974-diciembre 1975).

La defensa exaltada del franquisme comportava la condemna de tot allò que, en el plànol polític o social, se li puguera oposar. La conjura

judeo-masónica, el marxisme i la seua concreció

socialista, comunista o anarquista eren alguns dels fronts de lluita establerts, abraçats sota el comú denominador de doctrines estrangeritzants.

Al refús teòric s'unia el pràctic i qualsevol

esdeveniment d'actualitat podia ser utilitzat per a combatre’s. Diverses activitats extra-escolars complementaven la formació patriòtica.

El model tecnocràtic.

Dintre del que entenem com a model tecnocràtic educatiu, seguint al professor Ledesma, podem definir-lo en tres grans blocs de característiques: a) Es produeix una proletarització i burocratització del treball intel·lectual. Es dona un pas fonamental pel que fa a legitimació a través de l'atorgació de diplomes escolars per a ocupacions parasitàries en l'ordre econòmic, amb el boom del sector terciari al nostre país com a coartada. Es tracta d'emmascarar les referències de classe i es busca la despolitització general, construint la figura de l'expert per traslladar l'enfrontament ideologico-polític al terreny de la tècnica i ocultar així les relacions de dominació.

b) En relació a l'alumnat es notable la incorporació majoritària de la classe treballadora. Tot i això creix la diferenciació interna del cos estudiantil. Amb aquest nou model educatiu es dispara la competència entre l'alumnat. c) Pel que fa a la pràctica educativa del model tecnicista s'assumeixen una sèrie de criteris com la major autonomia relativa de la mateixa i en general intel·lectual, cobra gran importància l'ensenyament públic. Però a l'hora es reforcen els paràmetres economicistes sobre rendiment, rendibilitat i eficàcia (comença a entendre's la pràctica educativa com una empresa de producció), creix la jerarquització interna i augmenten el nombre i el pes de les proves escolar per legitimar cada divisió interna de l'alumnat.

Es tracta, doncs, d'un model que respon a la complexitat de l'estructura de classes i que al mateix temps intenta una neutralització de la consciència de classe de les treballadores, dissimulant la ideologia explícita de classe de l'ensenyament. Reprodueix la ideologia dominant i transmet el predicament de la “fi de les ideologies”, la “societat de consum”, la “participació social”, la “igualtat d'oportunitats” ...

Des de la llei general d'educació de Villar de Palasí a l'estat espanyol fins a l'actualitat, han estat moltes les lleis i reformes educatives que han consolidat aquest model tecnicista: la constitució de 1978, la LOECE (1980 UCD), la LRU, LODE, LOGSE i LOPEGCE (1983, 1985, 1990, 1995 del PSOE) serien les més representatives. En l'actualitat les reformes van en un altra direcció que apuntarem més endavant.

2.2.- Més de tres segles de lluita per transformar l'educació Davant del panorama desolador, que hem tractat d'exposar al punt anterior del taller, i amb l'aparició dels primers moviments socials en contra del sistema capitalista que estava en una etapa de consolidació, un dels primers objectius que es marcaren fou l'accés de les classes populars a l'ensenyament i la cultura.

En la primera meitat del segle XIX, poc més d'un segle després de la brutal ocupació que patí el nostre poble per part de l'estat espanyol continuant així l'ocupació iniciada per l'estat francés anteriorment, i en els primers cercles republicans formats especialment per socialistes utòpics, com Abdó Terrades o Narcís Monturiol, treballaren per despertar la consciència del poble català i “ilustrar-lo”. Voldríem destacar l'aparició de l'orquestrina anomenada l'Aurora al 1846, gràcies a Anselm Clavé lligat als socialistes utòpics, que tingué una gran importància a l'hora de despertar les consciències de les classes populars catalanes. Aquest grup musical format per treballadors que actuà per pobles i tavernes del país i tenia com a objectiu l'educació moral dels i les treballadores.

L'Ateneïsme popular Amb la creació a l'any 1861 de l'Ateneu Català de la Classe Obrera a Barcelona, s'encetà un dels moviments culturals més importants de la història contemporània dels Països Catalans. L'ateneïsme popular, contraposat a l'ateneïsme burgés, tenia com a principal tasca la difusió de la cultura entre la classe treballadora catalana. Tractaven de suplir les mancances estructurals i deficiències que tenia l'ensenyament oficial, que s'havia començat a regularitzar, mitjançant institucions controlades directament pels treballadors.

Els obrers no s'identificaven amb el model d'Ateneu, que acollia al seu sí als sectors acomodats de la població i defensaven els seus interessos, desenvolupant un tipus d'activitats que no satisfeia la demanda de formació bàsica que calia al proletariat. La classe obrera veu la necessitat de distanciar-se de la corrent ateneista liberal i donar alternatives als models existents des de la seua perspectiva. El centre cultural obrer podia seguir dues concepcions diferenciades: - associació lúdica amb mínim barnís cultural - entitat cultural amb escassa o nul·la concessió a la diversió per si mateixa.

La mística culturitzadora característica del moviment obrer, es decantaria pel primer tipus, els ateneus, encara que sense oblidar-se de donar solució a les necessitats recreatives. D'aquesta manera sorgiran els primers Ateneus obrers i centres de cultura obrera, puguem dir que es tracta d'una apropiació i readaptació per part de les classes populars i el moviment obrer de les formes associatives de caràcter cultural creades i desenvolupades pel liberalisme decimonònic. Ara bé, no

es a soles la composició del públic el que els distingirà. L'Ateneu obrer es diferent del burgès per la utilitat de la instrucció: moral, material, política.

En l'imaginari obrer va identificant-se de manera progressiva el cercle de recreo Bruges amb l'ociositat i el cercle obrer amb l'educació popular. Sorgeix així, a les darreries del s. XIX, tota una xarxa, un entramat d'associacions específicament culturals (ateneus, centres d'estudis..) de diverses tendències ideològiques, unides pel propòsit de l'educació i culturització de les classes populars. La majoria eren interclassistes i es declaraven formalment apolítiques, encara que en la pràctica la influència era republicana o radical.

Puguem dir que aquestes entitats tenien una funcionalitat social: - integradora: reformistes o neutres.

- emancipadora: la difusió cultural es un arma d'emancipació social, des de pressupostos republicans, obrers (socialistes, anarquistes..).

L'activitat cultural i educativa incloïa cursos formatius, conferències, debats, vetllades literari-artístiques, creació d'orquestres i grups corals, biblioteques populars...

Aquest ideal es correspon també a l'interès de les organitzacions obreres d'assumir per si mateixes les demandes de les classes populars, no a soles en l'àmbit del treball o l'habitatge, sinó també en la cultura. Un objectiu evident és que la lluita per la conquesta del temps lliure dels obrers, procurant que s'oriente en un sentit constructiu i conscient, al marge de pràctiques considerades degradants (alcohol, prostitució..)

Un cas emblemàtic serà el de l'Ateneu Enciclopèdic Popular a Barcelona, fundat al començament del segle XX, que ofereix una enorme quantitat de cursos gràcies a la vitalitat de les seues seccions.

Al costat de conferències i de cursos de cultura general, o dels cursos especialitzats o de les activitats esportives i d'esplai s'ofereixen ensenyaments més acadèmics que comprenen tant l'àmbit de l'ensenyament primari com el del batxillerat. També des de l'Ateneu es col·labora en els Cursos Universitaris per a obrers.

Des de l'Ateneu s'organitza l'any 1931 un Congrés d'Educació Social per a tractar sobre un ampli ventall de qüestions relacionades amb l'educació i el món obrer, ben significatius de les preocupacions de determinats sectors republicans: escoles especialitzades per als obrers; universitat popular, creació de biblioteques...

Abans de la fundació de l'Ateneu Enciclopèdic Popular la proliferació d'ateneus a tot el país fou especialment intensa. L'any 1863 es constituïren l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i l'Ateneu Obrer de Tarragona i en els anys següents a diferents indrets del País Valencià i les Illes.

Els Cercles o Casinos republicans.

Intentaven ajuntar el caràcter instructiu i formatiu, culturalitzant a les classes populars, a través de serveis diversos com bar, escola, orfeó, teatre, biblioteca...

Els Cercles i Casinos republicans desplegats pel blasquisme a les comarques valencianes, eren centres on es vivia i s'expressava una determinada cultura política, eren centres multifuncionals o s'acudia a xerrar, ocupar el temps lliure, 4 fer política i instruir-se. Entre les activitats de difusió cultural trobem conferències científiques, actes relacionats amb les escoles republicanes, vetllades instructives musicals i artístiques, lectures literàries..

Denominada "Casa del Pueblo”, però que és més un Cercle republicà, es crea amb una subvenció de l'Ajuntament de València (de majoria republicana), en 1903, la primera dels Països Catalans, que comptava, en 1909 amb 54 societats obreres, 6.804 afiliats i una sucursal en El Grau.

L'Ajuntament ajudava a les societats obreres a sufragar les despeses (16.373 pts) i comptava amb una biblioteca popular de més de 6000 volums, amb un horari de matí, vesprada, nit i diumenges de matí amb l'objectiu de facilitar la lectura de la classe treballadora, a més de préstecs per a casa. En ella s'impartien conferencies i tenien lloc reunions amb la finalitat d'elevar el nivell cultural i el benestar social dels socis.

Però en el terreny específicament educatiu va tenir una especial significació la creació del “Instituto de Libre Enseñanza”, l'escola racionalista i l'escola nova.

El “Instituto de libre enseñanza”

Fundada al 1876 per Francisco Giner de los Rios a Madrid a resultes dels atemptats contra la llibertat de càtedra i aprofitant la llibertat constitucional d’ensenyament. Es va fundar a València a iniciativa del grup krausista Pérez Pujol, Villó y Ruiz, Calderón y Arana, Sela y Sampil, Soler y Pérez. Propugnaven una reforma de les estructures socials, advocaren pel organicisme social i criticaren l’estatalisme. Laics, moralistes, liberals i republicans, defensaren les llibertats de càtedra i premsa, reformaren la Universitat, propiciaren l’educació de la dona i implantaren la pràctica de les excursions escolars. Llibertat, tolerància, neutralitat, principis pedagògics racionals i oberts. Volia renovar el panorama pedagògic, incentivar el treball intel·lectual progressista i servir d’alternativa al sistema educatiu i cultural. Tingué una gran importància en la preparació d’estudiants d’ensenyança mitjana, formant els fills de la burgesia il·lustrada.

4

En elles es jugava a cartes, es prenien copes i es celebraven balls, el que seria criticat per altres sectors, així com les activitats clarament partidistes.

PROPOSTES EDUCATIVES: Laïcisme: neutralitat religiosa (no diferencies religioses a l’escola).

- educació integral - mètodes intuïtius i actius - Coeducació - programa unificat: cicle únic - no llibres de text - cooperació amb la família - xiquet subjecte propi d’educació -relacions amb la natura - contacte amb la realitat: excursions i visites a fàbriques, museus..

- Espanyolistes i europeistes desdenyaren la Renaixença - educació de les dones: sense abandonar paper de mare - tolerància, amor a la ciència i a la cultura.

Alien a comunió religiosa, escola filosòfica, partits polítics, llibertat de la ciència - llibertat de càtedra: respecte a la consciència professional.

Destaca la personalitat d’Eduardo Pérez Pujol que seria Rector de la Universitat de València i impulsor de bona part dels projectes institucionistes.

L'Escola Moderna

Nascut als Països Catalans Ferrer i Guàrdia va treballar de revisor de tren i es va comprometre políticament a favor de les idees republicanes, havent d'exiliar-se a França. Allí va treballar en diferents oficis fins que dóna classes d’espanyol, mantenint una forta relació amb cercles republicans, lliurepensadors i masònics. Cap a 1894 coneix a Ernestina Meunié qui, al morir li va deixar la seua fortuna per a crear escoles.

Ferrer inaugura a 1901 la primera Escuela Moderna a Barcelona, publica el Boletin de la Escuela Moderna, crea una editorial i al mateix temps patrocina i dirigeix La Huelga General periòdic anarquista. També inicià una tasca d’extensió cultural amb xerrades dominicals cientificdivulgatives. Universitats populars i ateneus. Es creen nombroses escoles racionalistes a tot el país: 47 sucursals arreu del Principat, a València es crea la primera al 1906 de la mà de Samuel Torner i a les Illes fou a Menorca on es crearen diverses escoles racionalistes a Maó, a Alaior i a Sant Lluís.

Al 1906 es detingut per l’intent d’assassinat d’Alfons XIII per Mateo Morral i es tanca l’Escuela Moderna, encara que l’editorial continua endavant. Després d’un any de presó Ferrer s’exilia a

Paris. Al juliol del 1909 es produeix una vaga general com a protesta per incorporar-se els soldats de reserva a la campanya del Rif que es convertirà en un moviment anticlerical i dóna origen a la Setmana Tràgica.: empresonaments, deportacions, condemnes i execucions serien la conseqüència.

Ferrer es processat, condemnat a pena de mort i malgrat una forta protesta internacional, seria afusellat a Montjuïc, el 13 d’octubre de 1909, cridant “Viva la Escuela Moderna”.

En primer lloc cal recordar que l’idea fonamental de Ferrer i Guàrdia és la de la vinculació entre l’acció pedagògica i l’acció revolucionaria: no és possible que una educació done fruits si no és en un ambient adient, cal, per tant, renovar l’acció pedagògica dins d’un marc de lluita social i les dues tasques s’han de realitzar al mateix temps. Per tal de renovar la pedagogia crea l’Escuela Moderna, per canviar la societat propugna la vaga general.

Cal incidir en el moviment obrer mitjançant l’acció cultural i els principis anarco-sindicalistes. Ha de ser una cultura integral, la cultura obrera redimeix poc a poc al proletariat de la seua ignorància mitjançant associacions obreres que obriren centres d’instrucció i fomentaren Ateneus obrers.

L’escola no pot mantenir l’ordre social amb privilegis i desigualtats.

No al monopoli estatal. Extensió cultural al poble ensenyança integral (qüestiona la divisió del treball en intel·lectual i manual practicant el treball manual i intel·lectual), es tracta d’una educació física, intel·lectual i moral.

Racional, científica, una escola on la raó i la ciència, en lloc de la fe siguen els principis regidors.

Ensenya a pensar front a tots els dogmatismes. Desenvolupament de la dignitat i independències personals i no en l’obediència Mixt: coeducatiu de sexes i de classes Activa, pràctica Naturista, higienista, amb excursions, passejos... laïcisme i masoneria: Laica , anticlerical.

Mestre sense títol, dotada de biblioteques, laboratoris de física, museus..., sense llibre de text, sense premis ni càstigs ni exàmens. És pacifista, propugnaven l'universalisme lingüístic pacifista llengua : universalisme solidaria, popular, obrera, internacionalista.

Antiautoritària: llibertat i independència estatal i eclesial.

Crítica : Infravaloració de l’escola-institució com a ressort autoritari Oblit de l’esfera inconscient de l’activitat humana Cert simplisme pedagògic: - no conreu del sentiment estètic, escamoteig de la qüestió de la llengua i la cultura de la comunitat en l’ensenyament.

La mort d'en Ferrer i Guàrdia culminà la intensa repressió contra el moviment escolar i va fer entrar en una crisis conjuntural les escoles racionalistes, que tot i això es van recuperar al cap d'un temps.

Sobretot durant la segon república i molts cops lligades a la CNT o als Ateneus Llibertaris o Populars.

Els anys de la segon república espanyola i l'inici del periòde de guerra.

Com ja hem apuntat el període de la segon república va representar un canvi dintre del panorama escolar català. Els republicans, comunistes com l'Andreu Nin i Joaquim Maurin i els socialistes com Rafael Campals i Joan Comorera, veieren la necessitat de transformar l'escola per poder transformar la societat.

Però la gran transformació es va produir amb el començament de la guerra civil del 1936. El procés revolucionari que s'encetà a una part significativa del nostre país afectà tots els àmbits de la societat.

Les organitzacions obreres i sindicals, amb el suport massiu del poble, encetaren projectes per transformar la societat des d'una nova concepció revolucionària.

Un dels projectes més significatius va ser la creació, el 27 de juliol del 1936, del Consell de l'Escola Nova Unificada. Aquest organisme creat per decret de la Generalitat de Catalunya, tenia com a funció transformar l'educació del principat.

El CENU va elaborar una planificació escolar des de l'escola bressol fins a la Universitat per acabar amb els dèficits escolars de manera definitiva. La “nova escola” estava inspirada en els principis del racionalisme i de la fraternitat humana i pretenia crear una nova vida escolar inspirada en el sentiment universal de solidaritat humana i a base de la supressió de tota mena de privilegis. El president del CENU fou Joan Puig Elias, mestre racionalista, considerat el successor de Ferrer i Guàrdia La tasca d'aquest organisme fou considerable, encara que no assolí tots els objectius que es va plantejar bàsicament per les dificultats generades per la guerra. Tot i això, va representar una experiència inèdita al nostre país fins aquell moment.

Però amb l'inici de la guerra hi hagueren altres projectes educatius transformadors que cal que nomenem. La posada en funcionament dels Instituts Obrers per part de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures, dirigits a crear una Universitat Popular paral·lela a la Universitat oficial. La creació d'escoles rurals de caire racionalista lligades a les col·lectivitzacions agràries també prengueren força. I pel que fa a l'educació de la dona cal destacar la feina desenvolupada pel Casal de la Dona Treballadora, tot i que tenien com a funció bàsica formar a les dones per a que ocuparen els llocs de treball que havien deixat els homes per anar al front. En aquesta època cal assenyalar

que ja existien col·lectius de dones que lluitaven per poder anar al front en compte de ser formades per desenvolupar la feina dels soldats. Els Ateneus Llibertaris canviaren la seua orientació transformant-se en centres de formació de militants revolucionaris.

Tots aquests projectes encetats en el període de guerra finalitzaren amb la derrota dels republicans i l'inici de la dictadura franquista. S'encetà així un període repressiu brutal que tenia com a objectiu fer desaparèixer per sempre tots el projectes revolucionaris del passat i desesctructurar la societat catalana i qualsevol projecte popular existent.

Les escoles Bressoles.

A l'edició de la Universitat Catalana d'Estiu de l'any 1975 va tenir lloc una xerrada de les escoles basques Seaska, que des de feia uns anys treballaven a Iparralde. Aquesta idea animà en Miquel Mayol, Úrsula Ferrer i Jordi Planes a reproduir a Perpinyà el que es feia a Baiona, i així va néixer la primera escola catalana moderna a la Catalunya Nord, l'Escola Bressola.

Cal assenyalar que la persecució de la llengua catalana al nord del país per part de l'estat francès es remunta al 7 de novembre de l'any 1659 amb l'annexió a França del Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i Alta Cerdanya. Des de Lluís XIV fins a la 4rta república francesa la nostra llengua ha estat prohibida a l'ensenyament i l'administració.

Un any després, setembre de 1976, obrí per primera vegada l'escola Bressola a Perpinyà amb la Úrsula Ferrer com a mestra fundadora i set alumnes. Aquesta primera experiència es trobà amb el rebuig evident de les institucions locals, però resulta sorprenent com part del moviment en defensa del català també ho trobà fora de lloc.

Tot i els impediments, les escoles no van parar de creixent. L'associació Arrels va crear un altra escola l'any 1981 i una ràdio catalana que cobrí tot el territori de la Catalunya Nord.

Les emissions de TV3, i posteriorment del C33, el naixement de la Llibreria Catalana, de les edicions del Trabucaire, la multiplicació de les classes de català per part d'Òmnium Cultural, el desenvolupament del Departament de Català de la Universitat de Perpinyà, les diferents temptatives de la premsa en català i la presència de partits catalans a alguns municipis són mostres del creixement de les iniciatives en defensa de la llengua i cultura pròpies de la Catalunya Nord.

La repressió passiva en contra de les escoles Bressol ha estat i és una realitat al nord del país.

L'absència de subvencions per part de l'estat va fer que l'únic mitjà per tirar endavant el projecte fora l'autogestió (a base d'aportacions de militants, recitals de cançó, la venda de llibres ...).

La primera subvenció per part de l'estat francès a les escoles Bressola arribà de la mà de Jack Lang, ministre de cultura i no d'ensenyament.

Després d'aquesta arribada de subvencions l'any 86 foren suprimides, donat que les escoles no

acceptaren el xantatge de l'administració francesa. Oferien subvencions i l'estatus d'escola privada a canvi d'un 50% de docència en francès.

El canvi al govern francès l'any 88 es restabliren les subvencions i van continuar amb les negociacions conjuntament amb les escoles basques, bretones, corses i occitanes.

Aquestes negociacions acabaren amb les escoles Bressol amb l'estatus d'escola privada en el marc de la llei del 1959.

Així el creixement de les Escoles Bressol ha estat exponencial i l'any 2002 ja comptaven amb més de 400 alumnes a diferents poblacions de la Catalunya Nord.

Els moviments de renovació pedagògica (MRP).

L'Escola de Mestres Rosa Sensat.

2.3.- L'independentisme a les aules.

Per analitzar i debatre al voltant dels 25 anys d'independentisme a les aules farem servir el llibre editat per la Coordiandora d'Estudiants dels Països Catalans amb el títol de “Cepc: 5 anys en marxa.

Construint alternatives des de les aules. 25 anys de lluita estudiantil.” És l'annex nº1.

3.- PRESENT.

3.1.- UN PRESENT DUR: MERCANTILITZACIÓ I HOMOGENEITZACIÓ.

ANÀLISI DE LA SITUACIÓ POLÍTICA I SOCIOECONÒMICA

A dia d’avui, vivim immersos en una etapa de desenvolupament del sistema després dels profunds canvis socials, sorgits a escala planetària a partir de 1989 (com a data simbòlica) amb la caiguda de l’antiga Unió Soviètica i la globalització econòmica marcada per les grans potències econòmiques mundials (Estats Units, Unió Europea, Japó, Austràlia...) i els seus òrgans de control polític i econòmic i mercantil (ONU, FMI, BM...) que tenen els seus efectes concrets als Països Catalans i al sistema educatiu.

Per capitalisme entenem aquell sistema de dominació polític, social i econòmic que es consolida amb la Revolució Industrial i substitueix el feudalisme a partir de les innovacions en la producció de béns manufacturats, els canvis en el sistema productiu, la propietat privada i l’aparició de noves classes socials en funció de la seva situació envers els mitjans de producció. És aquest control dels mitjans, el que permet a la burgesia dirigir el procés productiu i el seu enriquiment a partir del proletariat (el concepte de plusvàlua marxista pel qual el proletariat rep un sou inferior al producte que s’obté de l’explotació de la seva força de treball). Burgesia i proletariat, doncs, esdevenen els nous actors que configuraran els estats moderns.

Tot i això, i partint sempre des d’una visió occidental d’aquest model, el capitalisme s’ha desenvolupat i adaptat a les noves realitats, sovint degut als successius conflictes socials amb la progressiva organització del moviment obrer, tot fomentant l’aparició de les democràcies burgeses, les organitzacions polítiques i sindicals, i la millora de les condicions del moviment obrer. En alguns casos, com la Revolució Soviètica, han servit per plantejar nous models de producció, però en d’altres, vigents a dia d’avui, totes les reformulacions han partit de petites reformes que no qüestionaven l’estructura d’aquest model.

El desenvolupament avançat del capitalisme i l’aparició de les grans entitats financeres, juntament amb els monopolis i els trusts oligopolítics iniciaren el procés d’implantació a nivell mundial del capitalisme i potenciaren la seva característica més reestructuradora: l’imperialisme. Es crearen nous mercats i s’inicià la reconversió productiva dels països colonitzats i colonitzadors. Les disputes pels beneficis de l’espoliació portaren a les Guerres Mundials. La Primera va ser seguida

per sacsejos importants i la Segona queda marcada pel sorgiment de l’Estat del Benestar, que té com a causes principals la pressió dels moviments obrers i el fet que els beneficis derivats de l’extracció de plusvalor mitjançant el capitalisme ho permetien. També la moderació ideològica i pràctica de la socialdemocràcia és un tret diferenciador d’aquesta època.

Històricament, se’ns ha presentat el 1989, simbolitzat especialment a partir de la caiguda del mur de Berlín, com el punt d’inflexió pel qual deixem de parlar del món bipolar per donar lloc al període d’hegemonia i expansió del capitalisme. El progressiu desmembrament de l’URSS i de la seva esfera d’influència permet al capitalisme estendre els seus tentacles per la internacionalització de l’economia de mercat. Aquesta política agressiva i expansionista prové de la corrent de pensament dominant que anomenem Neoliberalisme, que pren força amb la crisi del petroli dels anys 70 i s’estableix com a hegemònic ordenant l’expansió en el pla horitzontal (reestructuració de tots els països del món per adaptar-los al mercat) i vertical (privatització gradual i accelerada de tots els àmbits que possibiliten el consum per satisfer necessitats); es desenvoluparia amb intensitat a partir de la caiguda del mur de Berlín que deixava el bloc occidental com a potència (o grup de potències ) imperialista preponderants. El Neoliberalisme i la Globalització financera i cultural seran unes dinàmiques presents des dels anys 70 i 80 , però assolirien la seva hegemonia i implantació quasi total posteriorment.

Segons el Neoliberalisme, el desenvolupament de la humanitat i l’extensió del progrés ve donada per la internacionalització completa de l’economia i per l’assoliment d’un model de lliure mercat pel qual els poders públics no puguin interferir. Aquesta doctrina anteposa l’eficiència empresarial a l’equitat en considerar que és a partir de la iniciativa capitalista, de la inducció al consum i de la recerca del màxim benefici que es dinamitza i es fa progressar l’economia, i conseqüentment, la societat. Aquesta explicació es sustenta en la creença que el sector públic és deficitari en termes d’eficiència econòmica a l’hora de prestar serveis i oferir béns de consum. També, perquè aquesta activitat del sector públic o d’una economia planificada altera la llei de l’oferta i la demanda, principi fonamental pel qual s’autoregula el mercat segons la lògica neoliberal.

D’altra banda, trobem la sobreexplotació del medi ambient que deriva de la visió antropocèntrica que considera el medi ambient com el suport de les activitats econòmiques on els seus recursos estan al servei de la humanitat. Aquesta visió i la lògica capitalista que mesura els èxits en funció dels beneficis econòmics porta a una explotació salvatge del medi sense tenir en compte altres paràmetres que no siguin el rendiment econòmic que en treu l'empresa. La producció va encaminada a l'obtenció de beneficis econòmics en lloc de dedicar-la a satisfer les necessitats de les persones i a millorar-ne la qualitat de vida. Aquest model porta a un esgotament dels recursos naturals i a la degradació del medi fent que empitjori la qualitat de vida de les persones i que hàgim d'assumir col·lectivament els costos de les irresponsabilitats de les empreses que s'han enriquit

explotant i degradant la naturalesa.

El capitalisme ha accentuat notablement les conseqüències negatives que es deriven d’aquest ús i abús. El consumisme exacerbat és una constant en la societat actual, a la vegada que és la base dels criteris de producció. Amb això no volem dir altra cosa que es produeix d’una forma irracional, tenint en compte el consum de les persones amb una renda més alta (la població dels països més desenvolupats, en comparació) i dirigint els gustos i preferències alhora que s’unifiquen costums, cultura i tendències per facilitar economies d’escala. La recerca del benefici monetari ha portat a l’auge del màrqueting que s’utilitza com a eina reproductiva i potencia el paper instrumental i apaivagador del consum intensiu en base a la creació de diferents vies per aprofitar el caràcter il·limitat de les necessitats humanes.

En l’actual moment de reestructuració d’aquest mode de producció, el territori està sotmès als patiments d’una indústria (en el seu sentit més ampli) instal·lada sense tenir en consideració uns criteris que contemplin totes les seves conseqüències, ni socials ni ecològiques. Aquesta situació a nivell internacional ens fa responsables d’un deute ecològic que tenim amb zones productores de matèries primeres, que han estat espoliades per a fer possible aquest desenvolupament i convertides en receptores dels residus no eliminats a casa nostra, alhora que ens converteix també en víctimes per l’enorme greuge que pateix el nostre territori, recursos naturals i medi ambient com a conseqüència del paper que el mercat neoliberal atorga al nostre país.

Són els Estats Units d’Amèrica (EUA) junt amb les altres potències capitalistes (Austràlia, Canadà, Japó i els estats europeus agrupats dins de la Unió Europea) qui esdevindran el braç executor d’aquestes mesures a partir del control de primeres matèries i recursos naturals d’arreu del planeta en funció de les respectives àrees d’interès. Si bé aquesta qüestió ja s’havia dut a terme des dels inicis del colonialisme, la independència formal de molts estats durant el segle XX donarà peu a formes de dominació més subtils. L’imperialisme, doncs, pren forma de diverses maneres, sigui amb el reforç en el poder de minories que serveixen als interessos del capital alhora que reforcen el seu propi poder, sigui a través de les agressions militars que sovintegen arreu del planeta.

En el cas occidental i europeu, però, es donen també importants transformacions. Si inicialment, el Neoliberalisme tendeix a promoure la privatització de diversos sectors productius, a desregular el sòl i el mercat de treball, a aconseguir beneficis fiscals per a les classes dominants o a l’espoli sistemàtic de les “antigues” colònies; actualment, l’ofensiva va més enllà. A la vegada, totes aquestes primeres iniciatives provoquen profunds canvis polítics i socials, com és la reformulació de la socialdemocràcia a vies cada cop més pragmàtiques que coneixem sota el nom de “tercera via”, i com tota retallada de drets, comporta respostes socials.

El Neoliberalisme, en el que coneixem com a globalització neoliberal persegueix la liberalització completa de l’economia (mantenint, però, algunes mesures proteccionistes sempre en benefici de les

empreses). Així, s’impulsen i es consoliden nous organismes al servei del capital que requereixen superar les traves que suposen encara els poders estatals i el model de l’Estat del Benestar. El Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional o l’Organització Mundial del Comerç i els seus Acords Generals sobre Comerç de Serveis esdevenen les peces per dur a terme aquests objectius i fàcilment permeables als interessos del poder econòmic per les seves peculiaritats (organitzacions supraestatals; poc transparents; sotmeses a un escàs control de la població) D’altra banda, els propis estats europeus són conscients que cal adaptar-se a aquestes transformacions econòmiques que progressivament poden deixar Europa fora de l’epicentre de control d’aquest capital. Amb aquesta finalitat, entre d’altres, es rellança el procés d’integració europea, que orbita al voltant de la Comissió Europea que agrupa poder executiu i també legislatiu, per tal de crear-se un mercat propi. Dit d’altra manera, assistim a una certa pugna que es disputa el control dels beneficis capitalistes, però en cap cas es tendeix a generar un contrapoder que qüestioni aquest model d’acumulació de capital.

Aquest procés genera a tombants de segle noves respostes des de l'esquerra. Si d'una banda la socialdemocràcia fa un paper de tímid contrapès a les posicions neoliberals; i els antics partits comunistes, primer convertits a l'anomenat eurocomunisme i després reformulats amb més o menys èxit, no són capaços de plantejar cap alternativa sòlida a la socialdemocràcia. De l'altra, assistim al sorgiment d'un moviment global (anomenat des de la cimera de Seattle el 1999, moviment antiglobalització) que s'oposa a les polítiques neoliberals imposades des de més enllà de les fronteres dels estats. Aquest moviment es percep com una resposta que procura adaptar-se a la nova realitat. Cal, d’alguna manera, coordinar i visualitzar una resposta global que vagi més enllà de la transformació local. Aquest fet ofereix noves eines i perspectives de lluita que no passen desapercebudes al capital: cal extremar la subtilitat d’aquesta mundialització, així com internacionalitzar i extremar les mesures de control envers l’anticapitalisme.

Tampoc podem obviar altres fets recents com l’atemptat contra les Torres Bessones el 2001, entès com a punt d’inflexió, serveix per camuflar el conflicte de classes davant d’un suposat i imminent xoc religiós. Davant d’aquest fet, la militarització d’occident i la retallada de drets cobra un nou impuls, així com les agressions imperialistes sota la pretesa recerca de la pau i l’estabilitat mundial.

En paral·lel, el capitalisme promou, a partir d’aquesta amenaça, cercar una cohesió occidental com a forma de desviar l’atenció sobre els seus propòsits així com, per a justificar la seva actuació.

ANÀLISI DE LA SITUACIÓ DELS PAÏSOS CATALANS

Els Països Catalans es troben dividits entre tres estats, l’espanyol, el francès i l'andorrà i dins dels

dos primers en quatre comunitats autònomes a l’Estat Espanyol (Illes Balears, Aragó; la Franja de Ponent, Comunitat Valenciana i la comunitat autònoma de Catalunya) i un departament a l’Estat Francès (el dels Pirineus Orientals). Per tant, els Països Catalans van des de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Cal dir que hi ha una sèrie de comarques que tradicionalment han estat incloses a dins dels Països Catalans però que cultural i històricament no.

A l'estar dins de tres estats capitalistes aquest també els afecta, però a més, al trobar-se esquarterats i ocupats per ambdós estats, rep la imposició de les seves cultures i costums dominants amb l’objectiu d’assimilar la seva població.

L’interès dels dos estats ocupants per aquesta terra ve de lluny (doncs sempre han considerat aquests territoris com a marc natural d’expansió).

Aquest interès, econòmic principalment, es basa en dos tipus d’explotació. Per una banda, la referent al mercat i per l’altra, als recursos naturals dels Països Catalans.

Amb l’absorció d’aquestes terres per part dels dos estats, aquests van guanyar un territori i una població, això és, un espai per recaptar més impostos i una major quantitat de mà d'obra.

Augmentant la població, la burgesia mercantil i financera principatina i l’oligarquia valenciana (les classes dominants) disposaven de més venedors de força de treball, és a dir, més explotats a la seva disposició, més oportunitats per augmentar els beneficis. També va aconseguir més consumidors, un mercat més gran per vendre els seus productes. Òbviament les classes dirigents autòctones també van estar interessades en la dominació i explotació de la població dels Països Catalans, doncs elles també podien explotar a la resta de treballadors de l’Estat Espanyol i el que era més important, augmentaven de forma considerable el seu mercat de consumidors.

Per altra banda, hi havia la riquesa de les terres que conformen els Països Catalans.

Geogràficament, la seva situació era immillorable, doncs tenien una comunicació envejable amb la mar Mediterrània que era on es concentraven les rutes marítimes de comerç. Per mar es podia comerciar amb tot el nord d’Àfrica i amb el que més tard es coneixeria com Itàlia i Grècia i amb l’Imperi Turc. La mar era la principal sortida de mercaderies.

També és pot dir el mateix dels recursos naturals. El clima dels Països Catalans és idoni pel conreu de moltes fruites i hortalisses d’agricultura intensiva. També hi ha ramaderia i pesca. Aquesta varietat de recursos no es dóna en altres terres on per causa del clima o de la qualitat de la terra s’han de centrar en una activitat en concret; a més, entre Girona i Tarragona és on van sorgir les primeres indústries de l’Estat espanyol i han sigut sempre un dels motors econòmics d’aquest.

Tot això va fer que tant l’Estat francès com l’espanyol s’interessessin i veiessin els Països Catalans com el seu marc natural d’expansió. Al tenir aquesta visió, els Països Catalans sempre han estat considerats part del seu territori i per tant un espai a homogeneïtzar culturalment.

Això s’ha concretat amb la desvalorització i prohibició de la nostra cultura i tradicions en un intent

d’absorbir-nos i d’integrar-nos, de convertir-nos en un més i així fer que treballem en la direcció que convé a les classes dirigents de l’estat.

En els últims cinquanta anys, els Països Catalans han sofert una reconversió econòmica. Aquesta reconversió va començar als anys 60 amb el “desarrollismo” franquista a l’Estat espanyol i amb els plans d’ordenació del territori a l’Estat francès. En aquella època el bon clima de la costa mediterrània i el baix nivell de vida de la zona va fer que molts turistes europeus triessin la platja com a principal lloc de vacances i que un bon nombre persones d’arreu dels estats compressin la segona residència a peu de costa, convertint la costa mediterrània en una zona de turisme intensiu i de baixa qualitat. Aquests dos factors van fer que s’obrissin nous mercats i que es creessin llocs de treball temporals per atendre les demandes dels turistes i per a construir les segones residències i els hotels. Així el pes de la indústria en l’economia estatal va perdre pes i el sector serveis i la construcció van guanyar importància. A l’Estat espanyol, aquest creixement va anar acompanyat d’una llei que feia tots els terrenys municipals urbanitzables amb les conseqüències que això va tenir per al medi ambient. A l’Estat francès, es va fer una llei als anys 70, “la llei del litoral” que prohibeix la construcció en certes zones, però a la pràctica aquestes ja es van construir abans que es fes la llei. Tot aquest procés es coneix com a balearització de l’economia i avança en paral·lel amb la consolidació del monocultiu turístic.

Aquest boom constructor de segones residències va baixar temporalment al Principat, no al País Valencià ni a la Catalunya Nord, i fa uns deu anys que s’ha revifat amb algunes diferències. Ara, bona part de la construcció s’ha traslladat a les ciutats, sense deixar per això les costes en les zones més turístiques, on els preus dels habitatges de primera residència han augmentat espectacularment dificultant l’accés a aquests als joves, immigrants i qualsevol treballador precari i amb feina inestable.

Al mateix torn s’està consolidant definitivament l’economia basada en el sector serveis i els Països Catalans estan enfocats al turisme com si fos un recurs segur i inacabable (només cal recordar Barcelona 1992, el Fòrum de les cultures 2004 o la Copa Amèrica de vela 2007 a València). A part d’això, les empreses també estan marxant a països de l’est on es més fàcil explotar els treballadors i han sorgit una sèrie de feines; insegures, inestables i mal pagades que són les que acostumen a ocupar els sectors més desafavorits de la societat (immigrants, treballadors no qualificats, dones i joves principalment) entre els quals hi ha, el de molts estudiants.

ANÀLISI DE LA SITUACIÓ EDUCATIVA

Tots aquests canvis han tingut importants efectes envers els coneguts com a serveis públics, dins

dels quals cal incloure l’educació com un dels serveis més destacats. Ens referim al procés de liberalització de l’educació per tal de sotmetre’s a les regles del mercat. Aquest procés mercantilitzador cal entendre’l des de dues perspectives: la importància estratègica dels sistemes educatius com a transmissors de coneixements i valors i els beneficis econòmics que el sector privat pot assolir a partir de la liberalització de serveis anomenats públics. Aquest procés liberalitzador pretén socialitzar els costos i privatitzar els coneixements.

La dualització de l’escola entre el model públic i el model privat-concertat com a model educatiu que ofereix majors possibilitats de progrés n’esdevé un dels principals puntals.

En algunes zones del país sovint on les realitats socioeconòmiques són més desfavorides, la xarxa pública té tant sols un caràcter assistencialista. Tanmateix, la situació de l’ensenyament públic tot i ser alarmant gaudeix d’una certa salut gràcies a la voluntat, fermesa, de part dels i les professionals que hi treballen.

Més enllà de l’escolarització obligatòria, la Formació Professional s’encamina a transmetre coneixements mecanicistes que ofereixin mà d’obra dòcil i fàcilment substituïble. Els darrers temps, es plantegen reformes que diuen oferir eines per al reciclatge professional i la formació continuada, si bé aquestes es deuen més a la inestabilitat del mercat de treball que no pas a millorar la qualificació i el reconeixement acadèmic i sociolaboral dels i les estudiants.

En el cas de les universitats, després del boom assolit a les darreres dècades sota la creença que la formació universitària promovia la mobilitat social i que han creat generacions de titulats de tot tipus que no eren absorbits pel mercat de treball, se’n planteja una important reestructuració. En compte d’adaptar-se el mercat al capital social que sorgeix de les universitats, es tendeix a la inversa: adaptar la universitat a les necessitats del mercat, perdent la seva funció de formació de persones crítiques així com laminant-se el concepte d’autonomia universitària. Dit d’altra manera, es considera que les universitats estan malgastant recursos públics en generar perfils que no interessen en termes econòmics i es busca una elit universitària, a nivell europeu i la seva àrea d’influència, preparada per mantenir l’actual sistema socioeconòmic, que sorgeixi a partir de la competència i de l’establiment de filtres d’accés que acaben remetent-se al nivell de renta (persones que disposin de recursos suficients per a dedicar-se exclusivament a l’estudi, incompatibilitzant així la vida laboral amb la vida acadèmica de l’estudiant). Així, es troben cada cop més qüestionats aquells àmbits del coneixement humanístics.

Aquest fet, es duu a terme en una conjuntura on els estats i administracions no incrementen la seva despesa en la prestació de serveis alhora que els centres universitaris demanen més recursos. S’obre la via, doncs, a la injecció de capital a canvi però d’importants contrapartides. Més enllà d’obrir nous i suculents espais al lliure comerç, el Neoliberalisme pressiona per obrir les portes de les empreses en la gestió i configuració de l’educació superior a través del finançament dels centres

educatius i d’encaminar els seus estudis així com la investigació universitària als seus interessos.

No podem obviar la lectura en clau nacional d’aquestes reformes, ja que el procés de construcció d’una identitat europea junt amb les resistències estatals a no perdre la capacitat d’incidir en els continguts afecta directament a les possibilitats d’avançar cap a un marc educatiu propi, la configuració d’un nou currículum educatiu o la normalització de la llengua catalana com a llengua vehicular de l’educació.

ANÀLISI DEL MOVIMENT ESTUDIANTIL

El moviment estudiantil, per les seves característiques, destaca per oscil·lacions constants que afecten les seves dinàmiques, un fet que es justifica per ser un dels primers espais de participació política de molts i moltes, un espai de trànsit entre la formació i la incorporació al mercat de treball i la progressiva assumpció de responsabilitats però també per la inexistència d’estructures participatives sòlides. No podem oblidar que el moviment estudiantil té un potencial de diversos centenars de milers d’estudiants arreu dels Països Catalans, i que aquest, també es troba esquarterat en diferents dinàmiques en funció de l’administració en la que es trobin radicats.

Els debats al voltant de l’informe Bricall i la posterior LOU significaren les darreres grans mobilitzacions estudiantils on les organitzacions d’estudiants i sobretot les assemblees de facultat tingueren gran protagonisme arreu dels Països Catalans sota administració espanyola. Des del treball local i de base es mobilitzaren milers d’estudiants, arribant-se a endarrerir l’aplicació de la LOU a partir d’iniciatives com la d’insubmissió a aquesta aprovada en diversos claustres universitaris. UIB, UAB, UVEG, UB o UdG foren alguns dels centres amb molta activitat estudiantil a la vegada que existiren diverses plataformes arreu del territori que coordinaven les lluites contra la LOU. A Catalunya Nord, les vagues massives contra la llei LMD no van permetre la retirada del projecte però van mostrar la capacitat de lluita dels estudiants de la UP, que es va tornar a afirmar amb les grans mobilitzacions contra la precarietat juvenil i la llei anomenada “per la igualtat d’oportunitat”.

En tot cas, però, venim observant una progressiva desmobilització estudiantil a tots els nivells. Els i les estudiants no conceben com a prioritària la seva implicació en el dia a dia dels centres més enllà de la reivindicació de drets puntuals des d’una perspectiva sovint corporativista. Aquesta crisi es nota d’una banda en els índex de participació en els òrgans de govern i representació dels centres però sobretot amb la davallada de participació a les assemblees de facultat que han esdevingut més aviat espais de lluita per a moments concrets que no pas espais estables i consolidats de participació estudiantil. Les organitzacions, per la seva part, tampoc disposen d’excessiva implantació i reconeixement, però les seves estructures els permeten seguir amb els seus plans de treball. Si que

s’observa, també, certa davallada en la presència als actes i activitats que s’organitzen a les aules.

Davant d’aquest fet, i més enllà de les dificultats existents en alguns centres i titulacions per tal que els i les estudiants participin de manera activa als centres (assemblees, organitzacions sindicals, culturals, grups d’afinitat), és necessari que el moviment estudiantil recuperi la credibilitat social, com històricament ha fet. És obvi que el sector estudiantil, és un estrat, que per condicions objectives té molta capacitat de convocatòria i més facilitat per a la mobilització; la informació és transversal, sovint de poble a poble i d’una manera gairebé immediata, el quòrum és molt gran, i les obligacions en termes generals, no impedeixen la dedicació continuada. Per això entenem que al llarg de la història el moviment estudiantil ha sigut en el millor dels casos, avantguarda discursiva, i en el pitjor, motor polític, o de contrainformació que ha fet saltar els conflictes a l’arena pública.

L'Espai Europeu d'Ensenyament Superior.

Per fer una explicació més a fons d'aquest fantasma que a dia de hui recorre Europa, l'anomenat procés de Bolonya, projectarem un power point al taller amb els trets fonamentals.

De tota manera, i per a poder anar amb una miqueta d'idea totes i tots al taller annexem un document de formació realitzat pel SEPC.

3.2.- Un present de lluita.

En aquest punt analitzarem la presència i activitat dintre del món educatiu realitzat pel Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans arran de la seua fundació fruit de la confluència entre Alternativa Estel i la Coordiandora d'Estudiants dels Països Catalans.

La lluita per la construcció d'un ensenyament públic, català, popular, antipatriarcal i de qualitat, contra el procés de mercantilització de l'educació, la seua presència en lluites conjuntes amb l'esquerra independentista dins i fora de les aules, la nostra funció com a altaveu dels moviments socials a les aules seran punts a tractar en aquest moment del taller.

4.- FUTUR.

4.1.- Cap a la construcció d'un ensenyament públic, popular, antipatriarcal, català i de qualitat.

En aquest punt exposarem com des del SEPC tractem d'avançar cap un ensenyament com el que més amunt hem esmentat. Des d''una òptica sindical, entenent que hem de ser una eina al servei dels estudiants i de les estudiants, teixint una xarxa dintre del món educatiu per desenvolupar la nostra feina amb més força i credibilitat, i des de la construcció d'un discurs propi capaç de representar els interessos d'una majoria estudiantil.

Quin ensenyament volem?

El SEPC defensa un ensenyament públic, popular, català, no sexista, de qualitat i laic. La defensa i redefinició d’aquests principis és el motor sobre el qual es desenvolupa la nostra tasca a les aules i es fomenta l’organització dels i les estudiants per a la construcció d’un nou model educatiu junt amb la resta de la comunitat educativa i altres agents socials.

Volem un ensenyament que sigui únicament públic; gratuït i universal, i que s’encamini a l’eliminació de les desigualtats de classe i al desenvolupament acadèmic i personal dels i les estudiants, com a motor de transformació social.

Per assolir aquest model d’ensenyament públic, a tots els nivells, no poden existir traves acadèmiques, burocràtiques ni econòmiques. Defensem un model educatiu que sigui per a tots i totes, per a avançar cap a una societat transformadora que potencií la formació de les persones que la conformen.

Apostem per una educació gratuïta, que a la vegada no representi una despesa pels i les estudiants, on estiguin solucionades totes aquelles qüestions com ara les polítiques socials d’habitatge, de transport públic, de renta o d’altres serveis.

De la mateixa manera entenem que un ensenyament veritablement públic ha d’estar gestionat única i exclusivament per l’administració pública sense concessions ni intromissions de capital privat, perquè entenem que l’educació i els serveis que se’n deriven no poden generar mai beneficis econòmics.

Volem un ensenyament popular; en què l’educació estigui al servei de les persones i de la societat, i no del mercat. Aquesta educació transformadora ha de ser participativa, integral, multidisciplinar, integradora i encaminada a fomentar l’esperit crític.

Per assolir una educació participativa cal superar les classes magistrals i fomentar una renovació

pedagògica, basada en la interacció professor-alumne en una relació d’igual a igual. Cal que fomenti un esperit crític, i potenciï la capacitat de presa de decisions i d’anàlisi de la persona.

Conseqüentment, és necessari avançar en la multidisciplinarietat de l’ensenyament així com la potenciació de la creativitat de l’alumnat i les activitats culturals.

Aquesta educació ha de ser integradora, que respongui i s’adapti a les necessitats de col·lectius minoritzats o que requereixin una educació especial al marge dels esforços econòmics que això suposi.

A més, l’educació popular que proposem ha d’entrellaçar el fet educatiu o acadèmic amb l’entorn social i natural, ja que és important la lectura del “text” però té vital importància per la transformació social la lectura del “context”: l’organització educativa ha de participar activament en el desenvolupament comunitari per fer de l’acte acadèmic peça significativa del motor transformador contrahegemònic.

De la mateixa manera, els i les estudiants han de participar d’igual a igual dins dels centres educatius en la presa de decisions envers el seu funcionament. Els i les estudiants han de ser reconeguts i disposar dels mitjans necessaris per assolir el paper de subjectes actius, amb els drets i deures que se’n derivin, dins dels centres.

Volem una educació catalana; tant en llengua com en continguts, és a dir, que sigui des de i per els Països Catalans. La llengua catalana ha de ser la llengua vehicular de l’ensenyament. Més enllà de la docència, cal que hi hagi investigació, producció científica i bibliogràfica en llengua catalana i feta i orientada a les necessitats dels Països Catalans.

Cal redefinir els currículums educatius per tal que aquests parteixin de la nostra realitat social, política i cultural com la via per a fomentar el desenvolupament de la nostra societat de manera harmònica amb el territori.

En el mateix sentit és imprescindible el repartiment equitatiu dels centres educatius en funció de les necessitats territorials, garantint d’aquesta manera que tots els interessos seran representats.

Volem un ensenyament no-sexista, és a dir, un model educatiu que fomenti el desenvolupament de les persones en la igualtat independentment del seu sexe o opció sexual, alhora que recuperi el paper de les dones en la història.

Denunciem l’existència del currículum ocult dins dels centres educatius, així com l’existència de patrons de segregació horitzontal i vertical dins de la comunitat educativa, pels quals l’escola esdevé un espai de construcció d’identitats de gènere reproductores de desigualtats.

Cal superar el model d’educació mixta actual i treballar per l’assoliment de models coeducatius, basats en el reconeixement i el respecte envers les diferències biològiques i la diversitat d’opcions sexuals. Aquest model ha d’ésser transversal dins del currículum educatiu dels i les alumnes.

Volem un ensenyament de qualitat, és a dir, amb institucions acadèmiques que no es regeixin per interessos partidistes ni econòmics sinó que ho facin per a proporcionar les infrastructures adients per a desenvolupar correctament les tasques acadèmiques.

Aquest ensenyament ha de partir i promoure models educatius racionals, científics, és a dir, verídics i comprovables mitjançant mètodes empírics, i laics, defugint dogmatismes. Ha de disposar dels recursos reals per tal de garantir l’assoliment dels objectius desitjats. És imprescindible disminuir el nombre d’alumnes per aules així com, dotar als centres educatius de tots aquells equipaments necessaris com biblioteques, aules, laboratoris, sales d’informàtica i materials de suport a la docència.

Volem un ensenyament ecologista que promogui unes pràctiques individuals i col·lectives que permetin la preservació del medi natural. Aquestes han de ser assumides pel propi sistema educatiu per tal que siguin exportades al conjunt de la societat.

Com assolir aquest tipus d'ensenyament, en qui podem comptar i en qui no, com fer creixer la participació estudiantil per assolir els nostres objectius ... seràn preguntes a les que buscarem respondre al debat d'aquest taller.

4.2.- Mobilitació nacional, coordinació europea.

Ací exposarem com naix i es desenvolupa la coordianció del moviment estudiantil anticapitalista a Europa. Quins han estat els avanços, quin paper hem jugat des del SEPC i en quin punt ens trobem actualment.

El perquè creiem necessària aquesta coordianació, com la visualitzem a la resta d'estudiants, i com millorar-la poden ser punts interessants per al debat i les conclusions posteriors.

Només des de la mobilització a nivell nacional, coordinats a nivell europeu, podem fer front a les actuals amenaces que pateix l'ensenyament públic. D'aquesta manera debatrem al voltant d'aquestes necessitats.