INTERFICIES 2022 CAT by Transductores

INTERFÍCIES

2021 DRET A LA CIUTAT I TERRITORIS SALUDABLES

Publicació Edició i coordinació: Transductores Autoria de textos: Transductores, excepte els esmenats específicament de cada col.lectiu, autor o entitat de la mostra Imatges: Transductores Revisió i edició: Julia Gutiérrez i Transductores Llicència: Reconocimiento-CompartirIgual 4.0 Internacional (CC BY-SA 4.0) Disseny: Vicenç Ferreres Edició: X de 2022 Interfícies 2020: Dret a la ciutat i territoris saludables ISBN: ISBN: 978-84-09-19207-8 Coordinació: Transductores Exposició: Escola Massana. 22-12-2020- 22-02-2021

ÍNDEX

1. Introducció. Practiques artístiques comunitàries i temps anormals.

2. Ecosistemes culturals sostenibles: trames i trànsits ecosocials. Transductores.

3. Projectes

3.1.¿El meu barri és un món: La maleta de Paquita. La Maleta del Cinema (Raquel García), Fem Memòria (Sara Beltrame) i Barrifilms (Zeltia Outeriño).

3.2. La Balena del Prat al Prat / Vibraera. La Balena del Prat i Consol Llupià García.

3.3. Memòries d’allò estrany. Lo Relacional.

3.4. Una conversa que no acaba. Ricardo Pérez-Hita.

3.5. CELLERES. Joan Escofet i estudiants de segon de batxillerat de l’Escola Superior d’Art i Disseny Llotja.

INTRODUCCIÓ

Practiques artístiques comunitàries i temps anormals

Interfícies és una plataforma de cultura i salut comunitària que promou processos de recerca col·lectiva entorn a l’art, l’educació i la participació ciutadana. Ha estat coordinada per Transductores des del 2017 a diferents barris de la ciutat: el Raval, les Roquetes, la Trinitat Nova i Poble-sec. Al llarg de la seva trajectòria, s’ha liderat amb diversos agents: amb un equip docent de Psicologia Comunitària de la Universitat de Barcelona i els grups d’estudiants que cursaven aquesta matèria, durant els dos primers anys; de llavors ençà, amb les xarxes locals dels barris en què es desenvolupa i amb diverses entitats de creadors i creadores.

En l’exposició que serveix de cloenda a la temporada 2021, es proposa un conjunt d’iniciatives que tenen una cosa en comú: el fet d’haver afrontat de forma imaginativa les restriccions de la pandèmia. Enfront de tota la incertesa que s’ha obert sobre el control social i la impossibilitat de trobar-se, aquesta proposta vol indagar sobre quines poden ser pràctiques culturals més sostenibles i saludables; sobre la pertinença i el desig de mantenir, repensar i adaptar les formes de trobada als seus contextos i sobre la capacitat de les arts d’incidir en aquells relats que ens articulen com a societat en temps de canvi. Interfícies es planteja aquestes preguntes que troben ressonàncies en la provisionalitat i la urgència que la pandèmia ha instal·lat en la nostra època, i que de maneres diverses travessen els diferents projectes exhibits. En aquesta publicació es presenten les accions i els processos exposats a la mostra així reflexions que les seves creadores han articulat a partir d’algunes preguntes proposades. També hi consta un text de Transductores sobre ecosistemes saludables i formes d’organització ecofeminista de les pràctiques artístiques. Interfícies continua indagant sobre els encreuaments entre cultura, salut comunitària per tal de teixir territoris saludables i experimentar altres pràctiques més sostenibles a l’hora de fer cultura.

1. INTRODUCCIÓ

ECOSISTEMES CULTURALS SOSTENIBLES

Trames i trànsits ecosocials

1. Drets i ecosistemes culturals: trames sobre la sostenibilitat a la cultura

Durant moltes converses abans i després de la pandèmia, sempre sorgeix la reflexió al voltant de la precarietat cultural, el càstig al sector o la gran dificultat d’accedir a recursos i iniciatives sostenibles en el camp cultural. En aquest text, intentarem oferir alguns possibles escenaris on poder repensar com cultivar, sostenir i cuidar un ecosistema sa i ric en les pràctiques culturals. Intentarem recórrer a alguns camps teòrics i contextos de la cultura, i dialogarem amb sabers comunitaris, ecologia i ecofeminismes. Molts d’ells ja tenen la seva presència i influència a diverses publicacions sobre desenvolupament sostenible, decreixement, polítiques públiques… No obstant això, la nostra mirada pretén fer un petit exercici de traducció al camp de les polítiques culturals i de les pràctiques artístiques. La nostra mirada intentarà, doncs, no tant fer una diagnosi crítica sinó proactiva, apuntant certes rutes i hàbitats culturals on dotar-nos d’eines; un ordit que ens permeti precisament encarar la pregunta de com teixir ecosistemes culturals en el temps de la crisi eco-social i comunitària que ens ha deixat la Covid-19. Tot i així, cal tenir en compte que moltes organitzacions i persones ja anaven apuntant i teixint trames comunitàries que convidaven, no sols a imaginar possibles transicions, sinó també a fer-les factibles amb petites temptatives i canvis profunds en la matriu de la cultura i dels models de territoris o ciutats que s’estaven dissenyant1; una matriu profundament ancorada a les economies creatives i neoliberals i on cal transitar-hi cap a una direcció més cooperativista i ecofeminista.

1. Un exemple és la publicació “Desbordar Barcelona” (2018), que ja indicava altres maneres de fer ciutat des de baix, emergides durant els anys setanta i que són reactives i impulsades posteriorment en èpoques diverses. 2. Aquest tema l’hem descrit a textos sobre economia feminista a la cultura i decreixement: veure Javier Rodrigo (2018). Al següent apartat el tornarem a tractar.

2. ECOSISTEMES CULTURALS SOSTENIBLES

En primer lloc, cal repensar el canvi d’una política cultural que es rellegeix més com a ecosistemes que com a sectors o indústries culturals sota una visió a curt termini i desenvolupista més pròpia del boom econòmic i de la bombolla del maó i de la cultura2. Com ja sabem, un ecosistema és un sistema complex d’agents diversos, que són interdependents entre ells; és a dir, estan ubicats i relacionats per trames comunitàries i de vida diverses. Aquests agents diversos també comparteixen un mateix hàbitat, de vegades pel que fa a territoris concrets, i estan subjectes a les diverses circumstàncies i condicions pròpies de cada hàbitat (condicions socials, de gènere, de classe social, materials, simbòliques, etc.). Aquestes condicions, a més a més, marquen i travessen cadenes tròfiques, models de vida i

La mirada d’ecosistemes, com veiem, ens ajuda a dotar-nos d’altres llenguatges i maneres de narrar les polítiques culturals, desbordant les lògiques hiperproductivistes/neoliberals i de la gestió cultural més clàssica. Ens allunya, en general, de la mirada patriarcal cultural occidentalitzada. Apunten així a cosmovisions i idiosincràsia, amb elements orgànics i naturals, més propis de les cultures i visions camperoles, rurals, premodernes, que aporten una visió sistèmica més complexa

2. ECOSISTEMES CULTURALS SOSTENIBLES

de intercooperació i col·laboracions, a banda de desigualtats i exclusions, lògicament. En aquest sentit, per tant, les metàfores agroecològiques i de biodiversitat no són mers gestos, sinó que ens poden ajudar a teixir altres imaginaris i maneres de pensar com és un ecosistema sa, sostenible, en contra de lògiques extractivistes, depredadores o de monopolis. Així, l’ecosistema és més ric i saludable si és capaç d’articular una pluralitat d’actors i de sabers, sempre amb la capacitat de generar processos sostenibles i ritmes a llarg termini. En aquest sentit, és interessant recuperar la noció de trama comunitària (Raquel Gutiérrez Aguilar, 2018). Aquesta autora llatinoamericana, des d’una mirada sud, ens convida a superar el paradigma de comunitat tan occidental, de subjectes únics i amb trets comuns i amb identitats fixades. Per contra, la seva proposta de trames comunitàries convida a pensar en diversos agents, persones que en contextos situats i entorns específics tramen vincles col·lectius i comunitaris. Les trames comunitàries, per tant, teixeixen relacions entre persones i iniciatives diverses, precisament amb la idea de no separar les cures materials de la vida i altres formes de relacions denses i plurals, i alhora com a trames pensen com relacionar-se i governar-se, però de manera activa, en acció, com un procés. Són un caminar junts des de les diferències, una conversa que permet, que no anul·la les diferències i els conflictes. Estar atentes a mirar com es cultiven i es generen relacions complexes, que donen lloc a la producció del comú, per promoure un “donar voltes junts” (ídem, 6). Tramar és estendre ponts que ens ajudin a ser capaços de “creuar els murs de separacions i jerarquitzacions històricament constituïdes, que imposen segmentacions funcionals a la repetició, justament de la separació i la jerarquització que sostenen la negació de la vida digna, les despulles i l’explotació” (ídem,7). Per tant, un ecosistema és sostenible si és capaç de generar intercooperació i trames de cures, tenir un fort sotabosc o un bosc primari, teixir relacions entre agents micros i, fins i tot, invisibles, i, sobretot, ser capaç d’interrelacionar-se amb el seu entorn des d’una mirada integral. Una sostenibilitat és plausible si genera trames denses, on es produeixin noves converses i canvis dels models i jerarquia, i on precisament es donin vincles inesperats.

per entendre i projectar les ecologies de la cultura des de narratives orgàniques3.

D’aquesta manera, en primer lloc, podem recuperar els marcs més occidentals i oficials. En aquests, encara que moltes vegades sota un paradigma desenvolupista o postdesenvolupista, es generen elements i pautes que reverteixen en diversos temes clau per poder teixir ecosistemes culturals sans i robustos4. Destaquem alguns exemples com la promoció de la presa de decisions amb administradors locals i la promoció de drets culturals i lluita contra la desigualtat des de mirades de gènere, interculturalitat o participació que ja eren clau a l’Agenda 21; la implicació de ciutadania i el coneixement social juntament amb les cultures inclusives dins l’agenda d’Objectius de Desenvolupament Sostenible de la UNESCO el 20155; o la cruïlla amb el desenvolupament sostenible, els diàlegs multiactors i les noves aliances, i les iniciatives globals amb el canvi climàtic des de l’agenda ODS 2030 (REDS,2021).

3. Podem apuntar algunes nocions sobre pràctiques culturals i de base comunitària en aquest sentit, com el concepte de bosc primari, de “sotabosc fèrtil” i d’ “eixam” argumentat per Nando Cruz (2021), de cultura i ecologia de Sylvie Duran (2018), com Raquel García (2018) amb el nou lèxic de trames i trames de vida, dins d’altres narratives que impulsen aquesta mirada orgànica. 4. La nostra intenció aquí no és descriure en profunditat aquests programes, ja que entenem que ja hi ha altres espais i marques de polítiques culturals on es treballen aquestes qüestions. Tanmateix, recuperar alguns aspectes que donen peu a dialogar amb la mirada sistèmica ens sembla clau. 5. Vegi’s UNESCO: https://es.unesco.org/courier/april-june-2017/cultura-elemento-central-ods 6. https://wsimag.com/es/cultura/34024-el-filandon 7. Aquest terme d’origen en els moviments indígenes no pot ser reduït a un terme universal, ni tampoc ser pensat en singular sinó en plural, i sempre situat amb les seves contradiccions com a element cooptat per alguns governs progressistes sota el vel desenvolupista.

2. ECOSISTEMES CULTURALS SOSTENIBLES

D’altra banda, és interessant repensar des de tradicions diverses i recuperar el sentit de la sostenibilitat a la cultura, construint els marcs i perspectives anteriorment esmentats. Aquests, encara que també estan repensant la sostenibilitat de la cultura i els seus creuaments amb altres camps, poden, però, contenir-se en una matriu desenvolupista i occidentalista que no advoca per un decreixement real i un canvi cultural i ecològic profund. En aquest sentit, podem repensar la sostenibilitat de la cultura des de pràctiques com, entre d’altres, els filandons6 (amb el seu marc de cures, relats i vida en comú), la preservació i gestió dels béns culturals (amb la seva capacitat d’aliances i de reproduir infraestructures de la cura i entorns distribuïts), o les cultures camperoles (amb la seva mirada integral al medi i al territori com un actor més i altres cicles i temps de la vida). En aquest sentit, també marcs com el bon viure o Sumak Kawsay7, de l’entramat de moviments indígenes, suposa una crítica a l’Antropocè i amb un principi aglutinador basat en la relacionalitat i complementarietat entre tots els éssers vius amb

pràctiques solidàries, democràtiques i comunitàries, que reconeix els drets de la terra o el Pachamama (Acosta, 2009). Aquestes noves mirades ens proposen traçar maneres de compondre diàlegs de sabers o, més ben dit, una altra manera de pensar les ecologies dels sabers (culturals, naturals, socials) dins d’un mateix entramat. Ecologia d’uns sabers no complets, inacabats, dins una mena de contraepistemologia o registre complex d’epistemologies sud (De Sousa, 2017). Totes aquestes cosmovisions, com ara matrius locals i situades, lògicament desborden el marc urbà i centreeuropeu que genera l’hegemonia sobre el discurs de les polítiques culturals patriarcals i desenvolupistes. Aquest discurs, avui dia, també té pes i força en les seves derives de green new deal de tall postdesenvolupista, tant en polítiques públiques en general8 com en la traducció en polítiques culturals que operen més com uns tallafocs i segells verds neoliberals, per la qual cosa no aprofundeixen en una transició ecològica justa i transformadora del sistema capitalista. Aquest tipus de propostes culturals sovint obvien la sobirania real i la distribució de recursos culturals, no promouen la profunda descentralització i justícia socioambiental que s’hauria de plantejar en la cultura ni aprofundeixi en el camp de l’economia social i solidària com a matrius d’economia política en cultura més justes. En canvi, es queden ancorades en discursos postdesenvolupistes d’accés a la cultura, equitat i noves centralitats en cultura, evitant la qüestió de governança de base, la democràcia cultural i l’acumulació per despossessió dels monopolis culturals (grans museus, esdeveniments internacionalistes o empreses culturals extractives), o la redistribució de la riquesa i de recursos culturals.

2. ECOSISTEMES CULTURALS SOSTENIBLES

8. Vegeu López i Martínez (2021)

2. Un ecosistema plural i ric. De la cultura de projectes a la mirada ecofeminista

9. Vegeu Jaron Rowan (2016) sobre les infraestructures buides, i Javier Rodrigo (2018) sobre cultura transgènica i decreixement.

2. ECOSISTEMES CULTURALS SOSTENIBLES

Com ja hem vist, la definició d’ecosistema cultural i trames comunitàries dona peu a poder transitar cap a altres perspectives i visions d’allò que seria la sostenibilitat a la cultura i, fins i tot, posar en solfa el desenvolupament sostenible des de marcs més radicals o situats en altres tradicions d’epistemologies sud. Situats en aquesta avantsala, ara ens aturarem a desenvolupar alguns aspectes clau que ens donin pistes del treball amb polítiques culturals per tal de teixir ecosistemes culturals rics i saludables. Abans de poder introduir aquests marcs, cal aturar-nos a introduir un darrer vector de canvi a partir de l’ecofeminisme. La cultura, com ja sabem, moltes vegades es basa en la gestió per projectes, amb els seus objectius, continguts, públics o agents i les diverses mètriques. La gestió cultural sovint ha crescut i s’ha nodrit de marcs desenvolupistes, amb el paradigma de projectes i de desenvolupament infinit. Aquesta assumpció capitalista ha comportat dues conseqüències que ens obstaculitzen un trànsit real i profund a la mirada ecofeminista. En primer lloc, com ja sabem, els recursos de la terra són finits. Sembla que el famós paradigma d’una mirada de creixement infinit amb recursos materials ilimitats no ha entrat en joc fins fa relativament poc en la gestió cultural. Les metàfores dels aeroports buits de la cultura i de la cultura monopoli o transgènica en donen fe9. D’altra banda, la noció del creixement il·limitat, com a discurs hegemònic, comporta una desconnexió absoluta del món de la cultura i de les relacions i recursos amb els seus contextos ecològics; és a dir, de la separació radical de cultura i naturalesa, com dues realitats no interconnectades i dependents entre sí. Aquesta separació radical de la trama de la vida, trencant la visió cartesiana de separació de la societat de la natura (Moore, 2021). La separació de la societat de la natura, del capitalisme com una realitat fora de la trama del món viu, de la vida mateixa, comporta la radical suspensió de la interdependència de la cultura, de la seva condició material de la natura i dels seus contextos de producció, distribució o mediació. Si a aquest fet sumem la deriva “immaterial” del capitalisme creatiu, aquesta separació és encara més radical. Sota aquesta hipòtesi, la idea abstracta i supèrflua que la creativitat no té límits comporta que no està subjecta a les condicions materials dels contextos on se situen els subjectes creatius, o de les persones implicades a la cadena productiva de la cultura. La cultura occidental i patriarcal, com a fenomen avançat, autònom, independent i crític de la societat, es desvincula, no només de la natura, sinó pràcticament de tot. Aquesta deriva

es presenta com una sublimació total de la cultura i de la seva aura d’autonomia separada i deslligada de les condicions de producció material i els ecosistemes i interdependències on floreix.

D’això que hem descrit, sorgeix clarament una emergència de repensar la matriu econòmica i ecosocial de la cultura. Per això cal repensar les pràctiques culturals en els seus entorns i condicions materials, i poder desbordar el marc de projectes a partir d’una mirada ecofeminista, tal com ens suggereixen Marta Pascual i Yayo Herrero (2010). Aquesta mirada vincula l’exploració patriarcal al capitalisme, l’exploració de la naturalesa en relació amb els cossos i els sabers de dones, i l’opressió i mite del subjecte BBVA (blanc, burgès, home i suposadament autònom) desvinculat de la terra, dels sabers i les comunitats. Un subjecte modern que només regula i mesura els seus impactes en termes de riquesa monetària. L’ecofeminisme defensa que, a la tensió capital-vida, les nostres vides sempre es veuen empeses i obligades a optar pel primer, a sotmetre’s al benefici merament econòmic. Una tensió que anul·la qualsevol possibilitat de posar la vida i les cures al centre. Reconeix el treball invisible de les diverses tasques relacionades amb la reproducció i el suport de la vida humana perquè “... la sostenibilitat ha de mirar, preguntar i aprendre de les dones.” (Ídem, 2010). En aquests termes també es dirimeixen moltes polítiques i pràctiques culturals des d’una visió allunyada dels ecosistemes sans i, per tant, cal repensar aquests ecosistemes des de la mirada feminista. Això aporta ja una sèrie de pistes i marcs de treball pràctics que assenyalarem a continuació com a vectors de camp interconnectats; és a dir, són elements mòbils com a constel·lacions, canvien en una trama de forma progressiva, polièdrica i interconectada10.

10. Per a una lectura més profunda d’aquests canvis i què suposa una concepció de la cultura com un bé comú, vegeu el text de Javier Rodrigo (2020) Desbordes de institucionalidad. Bienes comunes y ecosistemas culturales y VVAA (2020) Revista PH 101 (2020) (especial monogràfic); De lo público al bien común: emergencia de otros modelos de gestión del patrimonio cultural.

2. ECOSISTEMES CULTURALS SOSTENIBLES

Transversalitat de les polítiques culturals. Donar suport a una mirada integral i articuladora de les polítiques culturals en les seves cruïlles amb l’educació, l’ecologia, els feminismes i moviments LGTBI, la interculturalitat, polítiques de memòria o salut, que tendeixin a dissenys i programes híbrids. Es tractaria de desapropiar la cultura o, si volem desplaçar-la dels llocs de domini del camp dels sectors culturals, desbordar-la i hibridar-la amb altres ecosistemes.

Programes a llarg termini amb altres temps. Defensa de terminis plurianuals de subvencions, i una mirada de programes sostenibles integrals que permetin una sostenibilitat de tres o cinc anys a llarg termini, per realment generar impacte i desenvolupar indicadors situats. Pensar en temps de cultiu, de sembra-barbet, de cicles naturals i transversals, no només planificacions amb principis i finalitats tan tancades.

Canvi del subjecte de la cultura. Expandir la noció de l’artista “home modern creador” a un conjunt de subjectes i sabers diversos de tota la cadena productiva i reproductiva de la cultura, sota una mirada d’ecosistema plural. Un canvi que ens ajudi a pensar en treballadores culturals, jornaleres de la cultura, tècniques, mediadores, etc. Tots ells com a agents interdependents entre sí amb altres agents diversos. Promoure ecosistemes plurals, amb pluralitat d’actors i de nivells, generant noves aliances. Promoure la pluralitat d’actors a les polítiques culturals, més enllà dels creadors o professionals del sector i, en paral·lel, fomentar les aliances entre diversos nivells, tipologies d’agents i administracions implicades. Diàleg entre actors petits i equipaments culturals de ciutat, juntament amb plataformes veïnals i altres actors, per exemple. Reequilibris distributius. Internament, d’una banda, contemplar forquilles salarials com a màxim d’1 a 3 en qualsevol institució o organització, per a una redistribució justa dels salaris, que contempli també les tasques de cures i altres feines menys visibilitzades habitualment. D’altra banda, reequilibrar els recursos a les xarxes i les iniciatives petites, el sotabosc, que realment generen vinculacions sostingudes i trames comunitàries. 2. ECOSISTEMES CULTURALS SOSTENIBLES

Promoure formes plurals de participar en cultura i generar entramats culturals. Contemplar modes d’implicació que vagin des del consum, la cocreació com a participació activa com a persones cocreadores, i també ser part de les estructures de governança. Per exemple, accessos barats i eficaços a esdeveniments culturals o escoles d’espectadors (Consum), treball d’arts comunitàries i tallers de cocreació a llarg termini (Cocreació), el disseny amb consells de joves, veïnals o taules comunitàries de programes o decisions més participades del pressupost (Governança). Entendre totes aquestes maneres com a llocs on habitar i teixir trames comuni-

tàries en la cultura implica una pluralitat d’entrades i maneres d’estar als ecosistemes, de viure’ls i d’habitar-los de formes dinàmiques.

Desenvolupar indicadors de cultura ecosistèmics i narratives plurals. Promoure mètriques i modes de narracions basades en les economies social i solidària i/o comunitàries. Repensar indicadors d’enllaços i relacions, d’espais d’acollida i cura, de trames i xarxes desenvolupades, d’espais de diàleg, d’experimentació i codisseny, per superar les categories quantitatives i les tipologies menystingudes dels nous públics i la inclusió social. En aquest aspecte, un altre pas de trànsit consistiria en poder teixir altres narratives, lèxics i ordits sobre els quals sostenir els nostres relats, valors i imaginaris sobre la cultura i la vida. Potenciar la cultura com un motor de generació d’altres imaginaris possibles i altres maneres de vida en cooperació, i alhora narrar aquesta cooperació de manera cultural, inacabada, plural, col·lectivament. Narrar i narrar-nos culturalment per relacionar-nos i per projectar altres futurs i relacions possibles.

Bibliografia Barbieri, N. (2021) Precarització del sector cultural i inequitats en la participació, reptes clau en l’era post-Covid . A Interacció. 16/03/2021. Castro, M.; Rodrigo, J. (2018) La gestión comunitaria de la cultura en Barcelona. Valores, retos y propuestas Barcelona. Institut de Cultura de Barcelona. Cruz, N. (2021) Más allá de los festivales. El Periódico de Catalunya. 21/04/2021. https://amp.elperiodico.com/es/opinion/20210421/articulo-nando-cruz-grandes-festivales-11671553__twitter_impression=true

Duran,S. (2018) Els drets culturals a la ciutat: parlem de desigualtat. A Ciutat Oberta Biennal de Pensament. Dissabte 20, 2018. Barcelona. Resum del text a: https://www.teixidora.newikiCiutat_oberta_2018._Els_drets_culturals_a_la_ciutat:_parlem_de_desigualtats2018/10/20 Grup de treball Desbordes de la cultura (2018) Desbordar Barcelona. Un relato alternativo de la cultura en la ciudad. Pol·len Edicions i La Ciutat Invisible. Barcelona.

2. ECOSISTEMES CULTURALS SOSTENIBLES

De Sousa, Santos, B. (2017) Justicia entre saberes Epistemologías del Sur contra el Epistemicidio. Madrid: Morata Pp. 237-263.

IDEA Consult, Goethe-Institut, Amann S. i Heinsius J. (2021). Cultural and creative sectors in post-Covid-19 Europe: crisis effects and policy recommendations. European Parliament, Policy Department for Structural and Cohesion Policies. https:// bit.ly/3tUnARp

López, I. y Martínez, R. (2021) La solución verde. Crisis, Green New Deal y relaciones de propiedad capitalista. La Hidra Cooperativa: Barcelona. https://lahidra.net/solucionverde Moore, J. (2020) El capitalismo en la trama de la vida, ecología y acumulación de capital. Traficantes de Sueños, Madrid. Ojeda, H., & Urbano, X. (2015), Cultura i Gestió Comunitària. Públic significa “de la comunitat”, no “del govern”. Barcelona: Espai Fàbrica. Disponible a: http://interaccio.diba.cat/CIDOC/blogs/2015/cultura-gestio-comunitaria-public-significa-comunitat-no-del-govern Pascual, M. y Herrero,Y. (2010). Ecofeminismo, una propuesta para repensar el presente y construir el futuro. Butlletí ECOS, 10: 1-7 REDS, 2021. Hacia una cultura sostenible. Guía práctica para integrar la Agenda 2030 en el sector cultural. https://reds-sdsn.es/publicacion-hacia-una-cultura-sostenible-guia-practica-para-integrar-la-agenda-2030-en-el-sector-cultural?fbclid=IwAR3IAgge7bFhAZUIa6mm-pGkLFX94ksoTiL2kr89E7oHWV0A2_UU5t3J5aE Rodrigo, J. (2018) Economía feminista de la cultura y decrecimiento cultural: límites interdependencias y ecosistemas en las políticas culturales. Another Road Map School. Suiza. Disponible en: https://transductores.info/properties/economia-feminista-de-la-cultura-y-decrecimiento-cultural-limitesinterdependencias-y-ecosistemas-en-las-politicas-culturales

VVAA (2020) Revista PH 101 (2020) (Especial monogràfico) De lo público al bien común: emergencia de otros modelos de gestión del patrimonio cultural. Octubre. 2020. http://www.iaph.es/revistaph/index.php/revistaph/issue/view/117

2. ECOSISTEMES CULTURALS SOSTENIBLES

Rodrigo, J. (2020) Desbordes de institucionalidad. Bienes comunes y ecosistemas culturales. En Alonso, Sebastian (2020) Casa Mario. Programa Público Proyecto Casa Mario reside en Centro de Exposiciones Subte. Centro de Exposiciones Subte: Montevideo (Uruguay). Pp 224-248.

PROJECTES

3.1. El meu barri és un món: La maleta de Paquita

Creadors/es: La Maleta del Cinema (Raquel García), Fem Memòria (Sara Beltrame) i Barrifilms (Zeltia Outeriño) Context: Poble-sec Dates: 2020 Entitats col·laboradores: Dau al Sec Arts Escèniques, La Raposa. Bar vega i Llibreria Feminista Suport: Ajuntament de Barcelona “El meu barri és un món” és un projecte de creació artística comunitària que fomenta la cohesió social, la construcció de relacions de pertinença al Poble-sec i els vincles intergeneracionals a través de la creació audiovisual col·laborativa. Cada any, el projecte convida a infants d’entre 8 i 12 anys a descobrir la vida d’una dona del barri amb la complicitat d’altres agents comunitaris del territori. El 2020 la protagonista del projecte va ser Francisca Català Mercè (anomenada Paquita). La seva història i fotografies utilitzades al documental van ser recollides durant el confinament dins del projecte “Fem Memòria; documentar la memòria i teixir relacions en temps d’emergència”. Del procés de treball va sorgir la peça audiovisual La maleta de Paquita (29 min). De qui serà aquesta maleta trobada per casualitat a Montjuïc? Una maleta perduda arriba a un grup de nens i nenes del Poble-sec. A partir dels objectes que conté, el grup investiga a qui pot pertànyer. A més a més, misteriosament reben cartes i paquets amb pistes fins que finalment descobreixen la Paquita, la propietària de la maleta.

3.PROJECTES

Condicionat pels encontres virtuals, aquest procés i la peça audiovisual final fan de la necessitat virtut. Aconsegueix que les omnipresents i tedioses imatges de les reunions amb videocàmera durant la pandèmia agafin una altra dimensió a partir de la il·lusió i l’entusiasme que desperta en el grup de nois i noies la investigació per descobrir qui hi ha darrere de les cartes i objectes que van trobant a cada sessió del projecte.

3.PROJECTES

1. Què va suposar la “nova normalitat” en el teu dia a dia durant el confinament i fins l’estiu del 2021?

La nova normalitat va suposar aturar-me a veure’m viure, passar temps de qualitat amb el meu fill, reconèixer-me com a vulnerable, valorar la necessitat d’estar interconnectada als altres. Fer-me més conscient de la importància de la presència d’altres cossos, del contacte. D’alguna manera, el contacte amb altres persones em concreta i em situa. També em va suposar moments de desassossec provocats per la incertesa i la solitud, que vaig anar aprenent a portar. De tot aquest període m’ha quedat la necessitat de passar “temps morts”, on suposadament no es fa res, i el gaudi de passar moments sola. 2. Com afecta la “nova normalitat” a la manera de produir i desenvolupar projectes ? Quins canvis o necessitats són clau per al sector cultural? La manera de produir i desenvolupar projectes ha canviat, sobretot, per les restriccions provocades per la COVID19, que fan que els projectes hagin d’adaptar-se a les diferents situacions. Aquesta flexibilitat requereix d’un suport a nivell institucional perquè els projectes culturals sobrevisquin. D’altra banda, crec que el sector cultural ha de tenir present el treball col·laboratiu i participatiu, desenvolupar projectes de manera comunitària, en els quals l’enfocament intergeneracional sigui present, i que els projectes siguin una excusa per a trobar-nos, compartir, explicar-nos i conèixer-nos. 3. Què poden aportar les pràctiques artístiques al context actual de nova normalitat? Què suposa mantenir o teixir trames comunitàries per a tu/vosaltres avui dia? Les pràctiques artístiques en l’actual context d’incertesa poden aportar, d’una banda, benestar psicosocial individual i social. A més a més, ens permeten entendre com funcionem com a societat, mirar-nos a partir de la distància o apropament d’una producció artística. Aquest “objecte” que parla de nosaltres però no som nosaltres. D’aquesta manera, i des d’aquesta mirada, podem incidir en les nostres vides i comunitats. 3.PROJECTES

Teixir trames comunitàries es fa indispensable per afavorir i potenciar allò vital que porta amb sí mateixa la creació, suplir el contacte que no podem tenir i fer de xarxa perquè la resta es pugui sostenir.

3.2. La Balena del Prat al Prat / Vibraera

Creadors/es: La Balena del Prat i Consol Llupià García Context: El Prat de Llobregat i altres llocs (Barcelona, Vall de Yosemite…) Dates: 2018-2020 Entitats col·laboradores: Lo Relacional, Andrea Ganuza, CEE Can Rigol grup 1r i 2on d’ESO (curs 2018) i diversos animals humans i no humans Suport/producció: UNZIP Arts Visuals, La Colmena Producciones de Arte, Francesca Bonnemaison Centre Cultural de Dones, Laboratori Feminista de Creació Documental, Hangar.org, WMMC19 World Marine Mammal Conference, Futuroa Sarao Drag i BCN Producció (La Capella) La Balena de El Prat a El Prat és un procés de llarg recorregut que Consol Llupià va iniciar per donar veu i vot a una Balena i així tornar al mar els seus ossos, l’esquelet de la Balena exhibida al Parc Zoològic de Barcelona i que va aparèixer varada a la platja del Prat l’any 1983. Una de les primeres accions va consistir en recopilar sons (sense paraules) entre persones del seu entorn per a preguntar al cetaci si volia tornar al mar; justament uns dies després els ossos havien de ser despenjats del lloc d’exposició perquè se’n desprenien parts, evidenciant el deteriorament que l’esquelet patia pels anys a la intempèrie. A partir d’aquí es van desenvolupar tot un seguit d’accions propiciades per diferents beques i premis i llocs d’exhibició per a tornar al mar els ossos, plasmats en obres com les que es poden veure aquí: l’audiovisual Germana mamífera i la web vibraera.net.

1. https://vibraera.net/

3.PROJECTES

Vibraera és “una acció energètica de sincronització col·lectiva de vibracions en sintonia amb la xarxa de consciència cetàcia a partir dels principis d’Amor, Alegria, Unitat i Cooperació, que vam celebrar coincidint amb la Lluna Nova de primavera i el 37è aniversari del descobriment d’una balena a la platja del Prat de Llobregat1”. És a dir, un moment on, de forma descentralitzada i sense internet, tots i totes les participants (més de setanta persones humanes i no humanes) van estar realitzant un conjunt d’accions heterogènies pensant o posant la seva intenció al mateix lloc.

Aquesta festa telepàtica, que parteix de la certesa d’estar realitzant alguna cosa al mateix temps que altres persones, va ser la manera com la Consol va resoldre la impossibilitat d’estar físicament junts per a una celebració que en principi estava pensada des de la presencialitat. Els materials de tot el projecte sobre Vibraera es recullen aquí en forma de collage desenvolupat a partir de tots els materials de la web en col·laboració amb el dissenyador Vicenç Ferreres.

3.PROJECTES

3.3. MEMÒRIES D’ALLÒ ESTRANY

Creadors/es: Lo Relacional Context: Casc Antic Dates: 2019 Entitats col·laboradores: el grup d’estudiants de 4t d’ESO de l’Institut Verdaguer Ariadna Casanovas, Ashly Sierra, Chaima El Akeel, Dikra El Akeel, Elisabeth Gutiérrez, Gerard Burull, Ivo Romero, Jasmine Larioza, Jordi Nebot, Marc Navarro, Nino Shinjikashvili, Pol Cumplido, Salma Roujt, la professora Míriam Lanzaco i Transductores Suport: Programa EN RESiDÈNCiA de l’Ajuntament de Barcelona, Consorci d’Educació de Barcelona (Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona) i El Born Centre de Cultura i Memòries MEMÒRIES D’ALLÒ ESTRANY “Memòries d’allò estrany” parteix de l’exploració de les paraules trobades en el trajecte entre l’INS Verdaguer i El Born Centre de Cultura i Memòria. Les paraules són el detonant per pensar juntes el barri. Patriarcat, racisme i canvi climàtic són les memòries que emergeixen. Centrem la nostra anàlisi en els sistemes socials que generen aquestes relacions de desigualtat i com dialoguen amb les memòries del barri i les nostres memòries individuals. MEMÒRIES LOCALITZADES A través de paraules, gestos, dibuixos i creacions sonores explorem diferents espais del barri. Aquests espais són seleccionats perquè encarnen memòries dels diferents eixos de desigualtat i pràctiques de resistència col·lectiva articulades des de la cultura i la creació artística. L’INS Verdaguer, la Glorieta de la Transsexual Sonia, la Bonne, la plaça Pou de la Figuera i El Born, Centre de Cultura i Memòria són els espais que hem pensat des de l’estrany, per explorar noves formes d’estar juntes. 3.PROJECTES

MEMÒRIES D’OPRESSIONS I RESISTÈNCIES Són memòries estranyes d’experiències de masclisme, LGTBIQfòbia, racisme, classisme i d’un sistema educatiu que uniformitza. Són memòries estranyes d’un pre-

sent construït des de vincles comunitaris i memòries presents de futurs possibles.

SONS DE MEMÒRIES PRESENTS “Memòries d’allò estrany” es formalitza en un disc expandit amb peces sonores, il·lustracions i textos que trobareu en https://memoriesdalloestrany.wordpress.com Projecte desenvolupat per Lo Relacional EN RESiDÈNCIA a l’INS Verdaguer, amb la mediació de Transductores i El Born CCM.

3.PROJECTES

1. Què va suposar la “nova normalitat” en el teu dia a dia durant el confinament i fins l’estiu del 2021?

El confinament va arribar a Lo Relacional, després d’un any i mig en moviment, desgastant les carreteres i les vies que connecten o separen, cruïlles de la resta de geografies on desenvolupem els nostres projectes; de preguntar-nos per la (in) coherència de viure enmig d’un espai d’interès natural com les Gavarres, de tenir tanta distància física entre els nostres espai-casa, espai-treball i espai-dels afectes; de posar les persones al centre de la nostra pràctica educativa... però que el nostre dia a dia es tornés completament insostenible (mediambientalment, econòmicament, intel·lectualment, emocionalment, de sosteniment familiar i d’amistats i a títol individual). I, de sobte i de manera abrupta, tot va canviar. Amb una sacsejada, el primer virus trans de la història, el coronavirus-la Covid 19, va alterar completament les regles del joc, situant-nos en un confinament sense precedents i del qual cap de nosaltres en tenia memòria. Els primers dies confinades vam dedicar molt de temps a descansar i a pensar en com podíem activar noves formes de relació que ens permetessin continuar amb els processos educatius que teníem en marxa. Alguns projectes van caure. Altres es van posar en stand-by, ja es farien quan tornéssim a la normalitat. Però hi va haver-ne d’altres, i aquests són els que ens interessen, que ens van permetre alterar aquesta normalitat. Qüestionar la normalitat és l’eix que travessa tots els nostres projectes. Interrogar el cos, el gènere, la sexualitat, la cultura o l’educació per visibilitzar que les coses no han de ser, i no són, d’un única manera. Però, malgrat la voluntat de treballar des de, amb i per l’anormalitat, al començament del confinament ens vam descobrir abraçant una nova incoherència. El sistema trontollava, s’esquerdava i nosaltres, que generalment aprofitem aquestes fractures per injectar pluralitat a les seves formes, ens vam veure immerses en un corrent continu de videotrucades, correus, whatsApps... Mil formes de teletreball per mantenir la seva normalitat.

3.PROJECTES

Un conjunt de malestars va començar a emergir després de cada interacció virtual. Per què no estem veient a tot el grup? Tothom té accés de manera continuada a Internet? Han de compartir els ordinadors o les tablets? Es pot seguir el ritme que marca l’institut, si has de cuidar germans i germanes més petits perquè la teva família treballa? Has de justificar que la teva família treballa perquè han estat identificats com essencials per a la societat, o bé perquè la seva feina diària és essencial pel manteniment de la teva família? Es pot parlar de sexualitat si tenim la família

a l’habitació del costat? Quines desigualtats es fan paleses quan deixem d’estar a l’espai uniformador que és l’institut i ens colem a les cases privades de l’alumnat? Com reconfigurem un sistema educatiu i cultural més preocupat per trobar vies de comunicació que garanteixin el consum de continguts (curriculars i culturals) que per obrir vies alternatives per escoltar-nos, mirar-nos, tocar-nos, pensar-nos, aprendre i crear col·lectivament? Per què cansa tant fer vídeo-reunions o classes virtuals? Quina força revolucionària pot tenir posar al centre de la nostra pràctica l’espai domèstic i familiar, el de les cures, i no l’espai de la producció mercantilitzada? Pot ser aquesta anormalitat un detonant per generar nous espais de trobada? Com incorporem la incertesa? Com podem generar processos educatius respectuosos amb la situació individual de cada persona? Com posem en valor tot l’amor, la cura, el compromís, les creacions artístiques que el grup de joves va desplegant, a foc lent, al seu ritme, quan de veritat es connecten amb el projecte en la intimitat de la seva habitació? Com visibilitzem altres formes de pensar, fer i relacionar-nos que ja existien abans d’aquest parèntesi confinat, però que ara es fan visibles i apunten noves formes de construir comunitat i de sostenir la vida?

Malgrat tots aquests malestars, el confinament també ens va donar un context de possibilitat. Totes aquestes preguntes que emergien no eren noves. Les desigualtats socials, econòmiques, educatives, culturals, de gènere, de sexualitat o laborals ja existien abans de la pandèmia. El que sí suposava una novetat era poder pensar-les en un context que desbordava els límits de la normalitat i alterava els paradigmes per pensar en els processos de normalització.

3.PROJECTES

A nosaltres el confinament total, municipal i perimetral, pensat des de les grans ciutats, ens va deixar pràcticament quatre mesos sense cap contacte humà més enllà de les pantalles i de l’amiga amb la que compartíem mas. Durant aquell temps vam poder experimentar noves formes familiars humano-animalístiques. Amb l’absència de persones que no podien venir al mas a gaudir de les seves segones residències, s’anaven apropant els gats, les gallines, els ponis i els ocells, sumant-se als gossos, que ja formàvem part de la família. Totes les espècies juntes compartíem dinars, converses i lectures en un jardí que s’anava fent cada vegada més verd. Vam caminar petits corriols de les Gavarres que encara ara anomenem “la ruta del confinament”. Tot aquest esdevenir entre videotrucades, grups de WhatsApp, correus electrònics i noves formes de parentiu entre espècies ens va permetre seguir explorant noves formes de pluralitat que estem intentant incorporar a la nostra pràctica educativa i comunitària.

2. Com afecta a la forma de produir i desenvolupar projectes aquesta “nova normalitat”? Quins canvis o necessitats són clau pel sector cultural?

Una aposta institucional que vinculi cultura, acció social, educació i territori amb un recolzament pressupostari però també des d’un canvi de lògica i de cultura institucional. Un canvi de paradigma en la conceptualització de les polítiques culturals que aposti per la cultura comunitària, com una forma de teixir i de sostenir la vida als pobles i a les ciutats, d’abordar de forma estructural les desigualtats socials, d’assajar noves formes de vida més sostenibles, amables i respectuoses amb la diversitat de formes de ser, estar, expressar-se... però centrades en la vida en comú. També creiem que és clau que aquest procés de canvi de lògiques de producció i de relació el fem entre les persones i les entitats que ens dediquem a la cultura (sobretot, de proximitat i comunitària). Creiem que si tenim un denominador comú, més enllà dels contextos, és l’esgotament. Anem obrint i encadenant processos i projectes per poder sostenir la nostra vida professional i ho fem des d’unes condicions de precarietat laboral i emocional que ens deixen esgotades personalment i creativament. Creiem que hem de poder donar una resposta col·lectiva, que passa per repesar aliances entre agents culturals i comunitaris i enfortir-nos, per qüestionar la lògica de subvencions i de programes i fer propostes institucionals que siguin més sostenibles a nivell professional, comunitari i personal. 3. Què poden aportar las pràctiques artístiques al context actual de nova normalitat? Les pràctiques artístiques que ens interessen són les que beuen de les pràctiques comunitàries, de la pedagogia crítica, dels feminismes, els moviments antiracistes, decolonials, queer i activisme Disca. Partint d’aquesta concepció de les pràctiques artístiques creiem que poden aportar al context actual un marc d’acció per observar, analitzar i incidir en el món que ens envolta de forma crítica i creativa.

3.PROJECTES

Les lògiques de la normalitat ens fan creure que la vida no pot ser d’una altra forma, naturalitzant les desigualtats socials que són producte d’un sistema social històricament i culturalment determinat. Per fer front a aquestes lògiques essencialistes i a les asimetries que generen, calen grans dosis d’imaginació teòrica i política. Les pràctiques artístiques poden aportar formes de pensament-acció especulatives per pensar el present, el passat i el futur des de lògiques més creatives, sostenibles, equitatives i plurals. Les pràctiques artístiques tenen unes formes de fer centrades en el context, mobilitzant i articulant els diferents sabers, experièn-

cies, necessitats, interessos i desitjos de les persones que habiten aquest context i en relació amb les altres espècies animals i vegetals que el conformen. Aquest procés de construcció del coneixement es basa principalment en el fet relacional. Després del confinament hem vist la capacitat revolucionària que té el fet d’estar juntes, de pensar juntes, de la vida en comú. Les pràctiques artístiques poden aportar metodologies i estratègies per generar aquests espais de trobada i relació (entre persones, entre persones i altres espècies, entre veïnat i institucions, entre institucions, entre barris i ciutats, entre pobles, entre conceptes, entre disciplines...). Un aprenentatge que podem extreure dels processos artístics és que aquestes relacions també necessiten d’una mirada atenta a les relacions de poder, a les possibles desigualtats i exclusions que puguem estar generant, a la necessitat d’incorporar les emocions i les cures de forma explícita i de tenir una escolta activa per incorporar les oportunitats inesperades que van sorgint al llarg del procés.

A part d’amplificar les xarxes afectives i els vincles comunitaris aquesta forma de pensament-acció crítica i creativa també pot contribuir a repensar les institucions públiques des de pràctiques dialògiques amb el territori, entenent-les com espais viscuts on experimentar conjuntament formes de vida en comú, activant estratègies i formes d’organització que transformin tant les pràctiques culturals com el context social del que formen part. Aquesta transformació no persegueix la incorporació de persones excloses en estructures institucionals ja consolidades, sinó una transformació estructural de les institucions i de les desigualtats i violències que generen. Aquesta forma institucional requereix entendre els processos comunitaris com processos vius, canviants i incerts. Les formes de fer de les pràctiques artístiques poden contribuir a abraçar aquesta incertesa i activar formes de pensament-acció institucional on explorar a partir d’aliances entre diferents tipus d’agents socials, ampliar imaginaris col·lectivament i inventar noves formes de vida en comú.

3.PROJECTES

Una altra aportació de les pràctiques artístiques al context actual i a aquest procés de repensar la vida en comú, és partir del plaer, del desig i de l’alegria. El confinament i la gestió de la pandèmia estan comportant molt patiment, angoixa i malestar emocional. Recuperar espais de trobada, de relació i de creació conjunta, per nosaltres també passa per recuperar l’alegria, per connectar amb nostres mateixes, amb altres i amb l’entorn des del plaer i per reconnectar amb el desig. Les pràctiques artístiques poden contribuir a generar espais per posar el cos i les emocions al centre, per desenvolupar una pedagogia d’autoestima corporal radical i una ètica

de l’empatia i de les cures. Una proposta pedagògica, estètica i política que qüestioni qualsevol lògica de normalització. Si alguna cosa hem après de la pandèmia és que la normalitat ja era problemàtica.

4. Què suposa mantenir o teixir trames comunitàries per a tu/vosaltres avui dia? Ara estem més centrades en repensar les trames comunitàries des de les ruralitats. El nostre aprenentatge comunitari s’ha generat als barris situats a les perifèries de grans ciutats com Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat o Badalona. Però aquests entramats comunitaris no funcionen amb les mateixes lògiques als pobles petits o a pobles amb població disseminada. Ara per ara tenim més preguntes que respostes: què vol dir participació comunitària quan no hi ha uns espais públics o equipaments que vinculin la vida comunitària? Com podem establir xarxes comunitàries que articulin i respectin tant les lògiques del poble com a nivell intermunicipal? Quines estratègies de mobilitat comunitària es poden activar quan no hi ha una xarxa de transport públic que connecti els pobles? Si les relacions ciutadanes són intermunicipals, com establim vincles entre les diferents administracions locals i comarcals? Com activem xarxes per a l’intercanvi i la socialització d’experiències i aprenentatges a nivell municipal i intermunicipal? Que hem après de les videotrucades o les xarxes socials com instrument d’accessibilitat per a la socialització, l’aprenentatge i l’activisme quan hi ha dificultats per trobar-se físicament? Com establim pràctiques comunitàries, culturals i educatives des de lògiques biocentrades que tinguin en compte tot l’ecosistema de l’entorn (persones, animals, vegetació, paisatge...)? Es poden activar pràctiques comunitàries, culturals, educatives i d’activisme sostenibles si estan mediatitzades pel cotxe? Com dialoguem amb les necessitats, les estratègies i els aprenentatges comunitàries del context actual de la ciutat? Es pot mantenir un equilibri sostenible des de lògiques de cura entre les pràctiques comunitàries-afectives de les que formem part a la ciutat i als entorns rurals? Aquestes són algunes de les preguntes que travessen la nostra pràctica comunitària en l’actualitat.

3.PROJECTES

3.4. Una conversa que no acaba

Creadors/es: Ricardo Pérez-Hita Context: Casc Antic Dates: 2020 Entitats col·laboradores: el grup d’estudiants de 4t d’ESO de l’INS Verdaguer format per Santiago Aranda Briñez, Gwenaël Cano Leurent, Aldo Cid Fernández, Joan Comas Trillo, Litzy Ariana Cuellar Pérez, Manuel Domínguez Nieto, Desirée Aurora Ferreira Carmona, Erika Galeto Tolmo, Judit García Fernández, Angel Heras Fortuny, Júlia Martínez Planell, Eva Mª Repiso Martínez i Soufian Rhora Zerroudi; la professora Míriam Lanzaco; Transductores Suport: Programa EN RESiDÈNCiA de l’Ajuntament de Barcelona, Consorci d’Educació de Barcelona (Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona) i El Born Centre de Cultura i Memòria Una conversa que no acaba va ser el projecte, en el marc de Creadors EN RESiDÈNCiA, a càrrec de Ricardo Pérez-Hita amb l’alumnat de 4t d’ESO de l’Institut Verdaguer, des de la matèria d’Educació Visual i Plàstica. S’hi va desenvolupar un procés creatiu centrat en converses i diàlegs amb el barri, amb el sistema educatiu i amb el nostre passat i futur. Aquests intercanvis, els dissensos i consensos, van prendre múltiples formes, però va ser la conversa en si mateixa el material creatiu que va acompanyar el projecte al llarg del curs.

El context de treball del projecte de Creadors EN RESiDÈNCiA va estar marcat completament per la covid-19 i el seu impacte a les aules: la tornada a la presen-

3.PROJECTES

Les peces que aquí es presenten són tres de les formes que van prendre aquests diàlegs. En primer lloc, un protocol en forma de pancarta amb quatre fotografies. El protocol, que tanta importància va prendre a partir del març del 2020, es va fer en positiu, una eina de treball consensuada que facilités el treball conjunt. En segon lloc, la publicació Sabers horitzontals, resultat de dues sessions en les quals es va posar en valor l’educació des de l’horitzontalitat i les experteses culturals del grup. Finalment, el vídeo d’una deriva pel Pou de la Figuera, que no és una altra cosa que la conversa amb un espai molt significat del barri i la intervenció en aquest a través de l’acció artística.

cialitat després de sis mesos, els grups bombolla, les mascaretes, les amenaces de confinament… És per aquesta raó que l’aposta en les metodologies va ser en tot moment la construcció de sabers compartits, des de la presencialitat i els ritmes lents, i la substitució de l’exigència acadèmica pel compromís amb el grup.

Projecte desenvolupat per Ricardo Pérez-Hita EN RESiDÈNCIA a l’INS Verdaguer, amb la mediació de Transductores i El Born CCM.

3.PROJECTES

1. Què va suposar la “nova normalitat” al teu dia a dia durant el confinament i fins l’estiu del 2021?

A la meva quotidianitat es van donar dues temporalitats trobades. L’una era de temps lents, una mena de pausa, una aturada, com ja s’ha dit. En el camp social i laboral, ningú no esperava res de mi, tot havia quedat en repòs. Això va ajudar a rebaixar l’ansietat social que acompanya el capitalisme cognitiu i també va rebaixar una certa autoexigència de crear, de produir res. L’altra temporalitat seria l’accelerada. A l’inici de la pandèmia hi va haver un canvi significatiu en alguns dels moviments de base dels barris de Barcelona: els sindicats d’habitatge, amb altres col·lectius, es van reformular en qüestió de dies i van sorgir grups de suport mutu per donar resposta a diferents i noves i velles urgències. L’adaptació a donar-se suport en unes condicions de control policial extrem, l’assumpció de riscos sanitaris i repressius, en un clima de desconcert i d’improvisació constant formaven part d’una temporalitat frenètica. Amb el pas dels mesos, en els diferents àmbits de la quotidianitat es van equilibrar les dues temporalitats a un ritme impossible per a la vida. D’aquest ritme sorgeix una sensació de no-pertinença del mateix temps. 2. Com afecta la forma de produir i desenvolupar projectes la “nova normalitat”? Quins canvis o necessitats són clau per al sector cultural? D’alguna manera plou sobre mullat, el sector cultural ja estava precaritzat i encara haurem d’esperar uns anys més per veure com es desenvolupa la crisi, si es reforçarà la ideologia de l’austeritat i, així, les retallades en cultura, educació, etc. o si prendrà noves formes d’opressió. Més per intuïció que per coneixement del tema, suposo que els canvis necessaris no sols tenen a veure amb el sector cultural sinó, sobretot, amb canvis més profunds en altres àmbits. Potser el més obvi, però encara insuficient per entendre la conjuntura en què estem, és el de l’habitatge. Així, com diu Raquel Rolnik, hi ha la necessitat de posar fre als moviments globals del capital financer. Podríem començar per aquí, hehe. 3.PROJECTES

3. Què poden aportar les pràctiques artístiques al context actual de nova normalitat? Què suposa mantenir o teixir trames comunitàries per a tu/vosaltres avui dia?

Crec que és en el marc de les pràctiques educatives on es poden palpar millor les polítiques transformadores. En ell, les pràctiques artístiques poden aportar sempre que ho facin des del pensament crític. Com bé exposa Aida Sánchez de Serdio al seu últim llibre, la creativitat no és un valor positiu en sí mateix, ja que ja ha estat subsumit pel capitalisme, i cal estar atentes de no reforçar amb les pràctiques artístiques una ideologia de la creativitat que aporta, entre d’altres, a l’emprenedoria capitalista. Alhora, cal no oblidar que certes pràctiques artístiques poden continuar sent útils per als moviments socials, facilitant maneres d’expressar que no passin necessàriament per la paraula i el logocèntric, propietat d’un perfil molt concret. Finalment, mantenir i teixir trames comunitàries suposa un esforç en què els resultats no són visibles a curt termini, i personalment noto cert esgotament i tancament d’horitzons en diversos àmbits en què allò comunitari és central. Tot i així, estic convençut que són les trames comunitàries aquelles que ens sostenen i una de les formes més transversals de resistència al capital.

3.PROJECTES

3.5. CELLERES

Creadors/es: Joan Escofet, Julia Bazan, Paula i Martí Catalán, Lucía de Diego, Ada Clemente, Marta Guerrero Sara Alibau, Marta Fernandez, Tiantian Hong, Claudia Pons, Paula Cordero, Teresa García, Gina Rivas, Greta Vilajosana, Marta Patiño, Mar del Amo, Andrea Perini, Gaster Paskhover, Cristina Vázquez, Glòria González, Laia Pedregosa, Maria Gallego, Marta Castanedo, Mitiku, Marc, Nil Català, Marta Vergés, Maria Fernàndez, Aísha Targarona, Dúnia, Pol i Laia, Lucía Aranda, Pol Marat, Stella May Larson, Júlia Fontanilles, Rita, Xènia i Aina VictoriaM, AyamiY, MaheS, Núria Buisán, Nadia Karout, Iris Palacios, Júlia Garcia, Kayla Pérez, Zoraida Vázquez, Martina Micó, Marc Marcos, Martina, Paula Girón, Joan Zamora. Martí Morer, Jennifer López, Gabriel Arnau i Anna Obiols Context: La Sagrera, Sant Andreu i Bon Pastor Dates: 2021 Entitats col·laboradores: Fabra i Coats, Centre d’Art Contemporani de Barcelona i l’Escola Superior d’Art i Disseny Llotja. Estudiants de segon de batxillerat de l’Escola Superior d’Art i Disseny Llotja amb l’acompanyament del dissenyador Joan Escofet parteixen de la reflexió sobre l’arxiu i els moviments alternatius que han fet la Júlia Ramírez-Blanco i la Paula García-Masedo a l’exposició “La Transformació Sensible” i ho traslladen al seu context. En quatre sessions investiguen la relació entre disseny i els barris de La Sagrera, Sant Andreu i el Bon Pastor. La instal·lació incorpora la imatge que es va generar per presentar el procés creatiu públicament, els Post-it i alguns exemplars dels díptics que es van imprimir per fer una deriva pels barris i quatre audiovisuals projectats. Una projecció recull les paraules que l’alumnat va relacionar amb la proposta, un altre és un muntatge col·lectiu dels vídeos que van realitzar en les seves recerques i els dos darrers documenten les sessions i trobades. 3.PROJECTES

3.PROJECTES

1. Què va suposar la “nova normalitat” en el teu dia a dia durant el confinament i fins l’estiu del 2021?

La possibilitat de dedicar-me a feines que tenia pendents, i també intensificar la dedicació a projectes autònoms amb menys finançament degut a tenir cobertes les depeses bàsiques gràcies als minsos ajuts del govern de l’Estat. També poder dedicar més temps a les cures familiars. Sí és cert que van intensificar-se les videoconferències, ja no només per qüestions relacionades en projectes sinó també per temes quotidians, d’amistat i amor. 2. Com afecta aquesta nova normalitat a la forma de produir i desenvolupar projectes? ¿Quins canvis o necessitats són clau pel sector cultural? A mi personalment no em va afectar gaire, acostumat a treballar en equips no presencials i des del propi estudi. Tots els projectes culturals presencials en què estava participant van caure o bé es van posposar fins a nova data indeterminada. Live’s o acompanyaments a performances -en el cas de vídeo- es van aturar en sec. Però vam poder mantenir la recerca al món/submón digital, incidint en temes de cooperació i de treball en xarxa que tant subestimem i que, en els moment àlgids de la pandèmia, tant vam trobar a faltar; les xerrades amb una cervesa es van traslladar a una conversa entre dos espais videogenerats. La clau pel sector cultural i la seva supervivència és dotar-lo d’uns entorns i infraestructures segurs: l’espai físic de col·laboració; l’espai digital d’interacció; l’espai pedagògic, d’aprenentatge i sabers; l’espai del retorn i de retre comptes dels projectes realitzats a les comunitats a què va dirigit, i l’espai de l’arxiu, potser per mi el més important de tots perquè és clau per a la construcció i salvaguarda de les memòries no institucionals. També a nivell tècnic caldrà estar atents a les noves infraestructures de la web3, i els nous universos crypto i metaversos varis, nous espais que només estan emergint ara a nivell popular, per si acaben de ser cooptats pel nou capitalisme o aconseguirem el manteniment d’un espai descentralitzat, autònom i amable en aquest nou horitzó d’incertesa en què estem immersos cada dia més.

3.PROJECTES

3. Què poden aportar las pràctiques artístiques al context actual de nova normalitat? Les pràctiques culturals i artístiques poden incentivar la reflexió i nous prototips que permetin l’assaig i error per poder conviure en aquest planeta com una espècie que té cura de totes les altres, del territori que trepitja, dels aliments que menja, del sexe i les cures que practica, etc. No és un ofici fàcil, però és fascinant. Un nou/ vell art de viure.

4. ¿Què suposa mantenir o teixir trames comunitàries per a tu/vosaltres avui dia? Impulsar, teixir, mantenir i fer créixer comunitat (en el context de relació de persones que activen/creen/reivindiquen/viuen/diverteixen/defensen en comú) és una de les activitats importants en la construcció-comunicació de qualsevol iniciativa que vulgui intervenir en el nou/vell art de viure. Per a mi, com arxivista-etnòleg de la vida sexo-dissident, és fonamental rastrejar aquestes comunitats esfilagarsades per reconstruir la memòria perduda, esborrada i/o amagada. També, malgrat un treball individual com en tota recerca, l’acompanyament del teixit comunitari, real, fragmentat o imaginari, aporta camins i mirades que, només des de l’arxiu, són impossibles de copsar. La memòria oral és una eina de transformació que incideix fortament en la comprensió de l’ésser en el planeta Terra.

3.PROJECTES