Km 4 LA COMPANYIA

món actual: si el món no canvia (és complicat de canviar-lo), almenys canviem nosaltres. O procurem continuar com ja érem.

De la mà de l’ecologia ens adonem que som només uns sers més, dins la mateixa naturalesa. M’agrada confirmar cada dia que tots els sers vius són tan dignes com nosaltres, que ens crèiem per damunt de tot. En segon lloc, la turistificació d’arreu ens porta a reclamar, sisplau per a nosaltres mateixos, una altra mena de turisme. Tercer, l’automobilització ens porta a revalorar les nostres possibilitats o necessitats físiques de translació. Quart, el consumisme ens porta a creure que no cal estar a l’última per viure. Cinquè, ens cal entrecomillar molt la tempesta de notícies, sempre pessimistes, que ens cauen cada dia, que ens podrien portar a la conclusió que som culpables i per tant condemnats. Més: sabem que el món s’unifica mitjançant el consum (ens agradi o no) ràpidament, i nosaltres volem conservar o observar encara allò que és específic. Totes aquestes raons, i més que en podríem esmentar, ens porten a una renovació de l’esperit i les activitats, dels coneixements, certament; però per damunt de tot, el perfil del caminant viatger és el d’un veritable romàntic (informat) o una mena de poeta, que sent la força de ser ell mateix, de seguir el seu camí a pesar de les imposicions d’allò que molt encertadament se’n deia, o se’n diu, el sistema. Som veritables antisistema perquè som sensibles, procurem reflexionar i proposar, i sempre mirem de ser feliços (dins el que sabem que en podem ser) sense fer mal a ningú ni a res. Depenem molt de nosaltres mateixos, no tant del sistema.

Km 4

LA COMPANYIA M’ agraden les finestres, no les parets. A col·legi procurava seure a tocar-hi. No escoltava gaire els professors, no m’interessaven, amb un cinc en tenia prou; el meu esperit fugia d’allí i vagava per l’espai sideral: com arribava l’entrada de fosc, què feien els paletes de les obres, les cases... tot era motiu d’interès i fantasia, d’intent de descobriment. Vivia el meu món més o menys hermètic, aïllat del que em manessin. Aquest aïllament no era pròpiament social, perquè parlava amb tots els companys, només era tancat respecte a allò que em

manaven. Sempre he escrit els nombres a la meva manera, començant per baix i no per dalt, que és com em deien, dictaven, que els havia de fer; continuo sent un admirador del 8, perquè de la manera que l’escric és semblant a una clau de sol, molt bonic. Però també la resta de nombres anaven, i van, escrits des de baix. Tampoc el nus dels cordons del calçat el faig a la manera oficial, com tothom, perquè vaig experimentar de petit diversos nusos, i el que faig és el que més bé aguanta uns milers de passos, garantit. Com que anava al meu aire, em van acabar expulsant, almenys per un temps, de l’institut; el meu comportament era tan contrari al dels professors i l’establishment de l’època franquista que havia d’acabar així.

Poc abans, quan em despertava ja cridava: —Mama, ja estic! —Doncs dorm més, que encara és molt d’hora!

Sempre he tingut la impaciència de l’endemà; amb el nou dia s’obrien totes les possibilitats exploratòries de la vida.

Per tortura de família, de professors, de directors i de qui mani, sempre he fet més aviat el que m’ha semblat que era més interessant, no el que ells creien que jo havia de fer. Per tant, un rebel sociològic, romàntic i molt personal. Al meu aire.

Dit així, es deu comprendre que ben aviat, en sorprendre’m que la família no mostrés el més mínim interès per l’eixida del sol als estius, em vaig acostumar a sortir a fer un vol pel barri; després, per Barcelona, per Catalunya, i quan vaig poder, aviat, més enllà. Com que donava per fet que ningú comprenia el meu interès descobridor anava sol, mapa en mà, amb trens, autobusos. Molts quilòmetres a peu, d’adolescent.

Els viatgers escriptors, com un ofici únic, diuen que cal viatjar sol. Sí. Anar sol, per poder observar-ho tot i que no et distreguin (distraho, “apartar de”) de l’entorn, o pitjor encara: que no t’apartin de la gent del lloc. No som solitaris sinó que un cop acabada la jornada, la nostra feina, ens plau parlar a l’allotjament, al carrer, amb altres caminants, o pel mòbil. I si és el cas fem de Chaucer o de Bocaccio senzills.

Un dia, parlant de la Transeuropa un em va dir que tenia un amic que li podria interessar venir amb mi: “Gràcies; ni parlar-ne; no el conec i hi vaig sol”. A Conques, pànic: un aprenent de monjo que s’estrenava en caminades llargues i només parlava de religió em va etzibar:

—Demà al matí, quan surts?, jo ja porto aquí uns dies i voldria sortir demà... —jo ja sabia que aniria a una missa a les vuit: —Abans que es faci de dia, a les sis... o abans i tot! —vaig sortir mirant enrere, que no vingués. Els caminaires som cautelosos amb la companyia, almenys jo. Per compartir una caminada llarga calen condicions semblants, físiques i d’hàbits, i això és difícil: si anant sol ja has de superar moments complicats, acompanyat els problemes es multipliquen. I si a sobre fos mal-acompanyat?

Per tant, normalment vaig sol. Però no sempre: intueixes que hi haurà llocs que interessaran als teus amics; aleshores els convides. Són tresors, pocs i escollits. De confiança. Durant la caminada van anar venint segons podien o volien. Cap per l’Europa nòrdica (ni Anglaterra ni les illes de dalt tenen fama de països atractius, potser pel temps suposadament dolent; tampoc pels països bàltics i eslaus; ells que s’ho perden). En canvi, per Itàlia gairebé tots, per torns. Les etapes més llargues, de vint dies o més de trenta, les feia sol. Quan venien, sabien que tot era a punt, com una taula ben parada, i que no eren ni més protagonistes que jo ni menys: només ho eren els camins, els paisatges, la Història, la cultura. Ara bé, cada persona és una joia amb cames, que sap coses i pot tenir vivències que probablement no sabies. Aquest és l’ingredient més apassionant de quan vas acompanyat: per molt que creguis que coneixes cadascun, no és del tot veritat, i milions de passos donen per molt.

Els estic molt agraït que hagin anat venint i compartint glòries i patiments, i un cop explicat el meu caràcter, ja es pot comprendre que encara tenen més mèrit.