UNA CAMINADA: DE BARCELONA A ALBERTVILLE

m’interessa”; probablement els soldats i tots plegats feien un exercici que devien repetir sovint amb els estrangers. Però, novament: què n’hauria fet jo de rubles ara que ja sortia del país, encara que em fessin un canvi molt bo? Res, paper mullat.

L’endemà, havent dormit fastuosament a l’YMCA, amb o sense Converses de Desarmament, vaig anar a l’agència. —Bon dia. Ja soc aquí, el dia convingut i havent fet tot el previst perfectament! —Ei, veniu, que ha tornat el que anava a l’URSS! Felicitats!

Increïble. Ara sembla exagerat, però ho van voler celebrar amb un brindis; no passava cada dia.

De tornada al diari vaig explicar el viatge, amb certa expectació. La majoria em tenien confiança i ho van creure tot; però un em va dir que eren “troles” i influència de pel·lícules d’espionatge. Encara hi va haver una segona part més fatídica quan els vaig dir que la dictadura del Franco era en comparació una dictablanda (era una paraula que s’havia usat a Espanya als anys vint, amb la Dictadura de Primo de Rivera, que va semblar tova a alguns). Tots hi estaven d’acord, llevat del que creia que el futur era l’URSS. La meva intuïció, si és que existeix, anava en sentit contrari.

UNA CAMINADA: DE BARCELONA A ALBERTVILLE

Besalú és un poble que estimo, molt agradable. Hi havíem fet un bon dinar familiar i, tal com ho tenia previst, vaig sortir aviat i ben lleuger per fer els vint quilòmetres que hi ha fins a Santa Pau, tot un monument medieval. Em va anar molt bé, llevat d’un ensurt terrible en agafar fort un filat elèctric per on no passava el corrent segons havia comprovat uns segons abans; però després sí que en va passar, i el mal em va fer doblegar el colze, caure a terra i quedar-me sense esme durant uns minuts. Des d’aleshores tinc molt de respecte pels fils elèctrics per si hi passa el corrent, estigui o no senyalitzat.

Vaig voler fer aquest trajecte per provar com anava allò dels camins marcats; era el primer cop que n’utilitzava un: el GR2. Fins aleshores anàvem tots per la muntanya i els camps per camins que només sabia, o no, el qui feia de guia, sempre portant un mapa de la zona, i sovint preguntant als pagesos (abans se’n trobaven). Ho

vaig trobar comodíssim: només calia seguir els senyals i arribaves a lloc. Cap problema de mapes ni d’haver de preguntar. M’hi vaig aficionar. Eren nous.

Immediatament vaig voler anar per França, exactament de Carcassona a Mazamet, una tirada! No m’hi mirava si els quilòmetres a fer eren més de trenta o quaranta. En aquest cas, la sortida de Carcassona no estava ben marcada. Com que tenia milers de quilòmetres que m’esperaven, sobretot a França, tenia la clau per veure tots els paisatges. Quina meravella!

A Catalunya, la xarxa de senders és bona: molts quilòmetres, molts paisatges diferents i ben senyalitzada en general. La iniciativa venia de França dels 1970, i es va seguir fil per randa el que allí s’havia fet. Fins i tot les denominacions es van traduir mecànicament (GR i PR), ja que ja era el nom que s’havia anat imposant internacionalment (en català no n’hauríem dit “gran” recorregut sinó “llarg”; d’altra banda, els PRs es tradueixen com de “petit” recorregut, quan en francès són itineraris de passeig, promenades, però l’adaptació funciona prou bé). Qui se n’encarregava? Doncs un grup de persones amb una fe i una voluntat extraordinàries que, enquadrades amb el nom de Comitè Català de Senders formaven part de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, tal com continua a dia d’avui. Els vaig anar a veure i tot seguit m’hi vaig enrolar; i tot seguit, també, vaig començar a proposar-hi coses noves, com assistir als congressos de l’European Ramblers Association (no hi anaven perquè no estaven avesats a parlar altres llengües que el català i el castellà). Vaig traslladar-hi el mandat, que jo mateix havia proposat, de presentar la nostra candidatura independent de l’espanyola corresponent, amb bona harmonia amb ells. Hi vaig trobar una acceptació per unanimitat i, a més, també van acceptar que la celebració, dos anys per endavant, de la propera trobada se celebrés a Catalunya, més exactament a Montserrat, amb un entusiasme que no podia ni comprendre.

D’aquesta manera, vaig convertir-me en un apassionat coneixedor del món del senderisme, d’Europa i més enllà, de la situació, de les persones i del futur d’aquesta activitat esportivo-recreativocultural. El cap em bullia amb el tema.

Quan Barcelona es va convertir en l’adjudicatària dels Jocs Olímpics de 1992, amb l’amic Miquel Jaumot, que també havia ingressat

en aquella organització, ens vam proposar de caminar fins a Albertville (la vila dels Jocs Olímpics d’hivern 92), per tal d’enllaçar les dues ciutats, experiència que va ser reconeguda pels dos Ajuntaments com una aportació de germanor en aquell marc esportiu, i que a més ens va servir per comprovar i actualitzar posteriorment formes de senyalització dels senders a França. Posteriorment, vam impulsar la creació d’alguns senders nous a Catalunya, el marcatge corresponent i altres iniciatives per l’estil. Deixant de banda aquestes qüestions de caire organitzatiu, la caminada a Albertville, mil quilòmetres en trenta dies (les vacances d’estiu), van servir per obtenir l’experiència d’unes quantes setmanes caminant sense parar, amb totes les incidències del cas. No es tractava de fer un Camí de Sant Jaume, sinó que era més complex. —A Olot hauré d’anar a una farmàcia perquè em diguin per què noto una certa arrítmia —va dir en Miquel.

Des d’aleshores ens vam marcar de tornar a caminar al ritme dels quatre per hora, però en va, perquè ens acceleràvem a més de cinc. En Miquel em deia que era jo que m’accelerava però jo observava que ell sempre tenia el peu un pam per davant el meu. Com fos, anàvem tranquils tot i saber que complíem una mena de missió oficial i que havíem de ser a Albertville el dia assenyalat. Quan ja érem ben avançats de l’itinerari, un vespre, a l’hora d’anar a dormir, em vaig sobtar de veure’m molt afectat d’una inflamació. —Miquel, mira com tinc el turmell! —inflamadíssim, però no me n’havia adonat perquè ni em feia mal.

L’endemà vam anar a l’Hospital de Valenciennes. El primer metge no va saber trobar què hi passava, si no hi havia hagut cap torçada; el segon, tampoc. Però un que havia estat a medecina tropical va buscar algun foradet en la inflamació, el va trobar i va dir que aquell era l’origen, una picada. Una setmana de repòs; però abans ja era en ruta. Finalment, arribada triomfal, amb premsa local i tot. No teníem precedents de caminar dies i dies seguits a una mitjana de més de trenta per dia. Tota una experiència.

En realitat, aquella caminada no tenia més importància en ella mateixa que la de fer un recull exhaustiu de formes de marcatge, però va tenir un efecte que al final va ser, per mi, transcendental: comprovar que Europa podia ser travessada a peu si havíem fet aquella caminada de mil quilòmetres i n’havíem sortit incòlumes. Era