UNA AVENTURA: MONT WASHINGTON, ESTATS UNITS

factible, no era una bajanada. També va tenir una altra particularitat que, temps després he comprovat que és un tema permanent de debat entre viatgers excursionistes: intentar ser autosuficient portant la casa a l’esquena o, tot al contrari, portar només l’indispensable i anar a dormir i a sopar a llocs preparats. Com que el tema dona bastant de si, el deixo per parlar-ne més endavant. Per descomptat, havíem escollit la segona possibilitat.

UNA AVENTURA: EL MONT WASHINGTON, ESTATS UNITS

L’any 1988, quan semblava que el Club Muntanyenc Sant Cugat, el meu habitual per fer-hi excursions (i altres incursions culturals i de tota mena) l’havia convertit en la meva segona residència, se’m va ocórrer una idea d’aquelles que podien haver fructificat, però que no vaig tirar endavant: portar estrangers a caminar a Catalunya.

Vaig sortir a conquerir els Estats Units per anar sobretot a Boston, més exactament per prendre contacte amb l’Apalachian Mountain Club, l’entitat excursionista més important de l’Amèrica atlàntica. I, ja que hi era, volia aprofitar per pujar el Mont Washington (de 1.917 m), pic emblemàtic dels Apalatxes, com bon aficionat a grimpar muntanyes, a uns 20 km de la frontera amb el Canadà. Era final d’octubre. Com que tenen un refugi al peu d’aquell cim, va bé pernoctar-hi per pujar-hi d’hora l’endemà. —Mala sort —em van dir—, perquè aquest cap de setmana al Resort de Pinkham Notch fan un taller de músics i estarà tot ple; a més, és el dia d’Acció de Gràcies.

Quan sé que em perdo una oportunitat única és estrany que desisteixi sense més ni més. —Potser hi haurà alguna baixa… —Sempre és possible, però no el puc pas autoritzar. Vostè mateix. Si no hi ha lloc, haurà de dormir a terra.

Em va semblar com un convit. Entre uns dos-cents participants, bé era possible que hi hagués una baixa. Encara que fos un pic no gaire alt, em feia il·lusió veure com eren els Apalatxes en aquella zona, viure l’experiència de la tardor d’allí, amb la frontera al davant, o saber com marcaven els americans un itinerari d’aquest tipus. A més, segurament veuria molt de paisatge des de l’autocar mateix. I quin

paisatge va ser, amb els aurons vermellosos com ja havia vist des del tren entre Nova York i Boston! A més, tindria l’oportunitat de viure unes hores en un refugi del club més important de la costa est. Totes aquestes raons, i més, m’empenyien a anar-hi.

L’autocar em va permetre veure no sols uns bells paisatges, sinó també comprovar que la petjada francesa encara és viva en aquelles contrades des dels temps d’aquelles colonitzacions. Tothom sap que per sobre d’aquella frontera es parla en francès (a la regió de Québec), però potser no és tan sabut que hi ha poblacions a la banda dels Estats Units on encara es parla, tot i que sigui gairebé exclusivament entre la gent gran. Ho vaig comprovar al mateix autocar, on dues senyores d’edat anaven a la ciutat de Berlin, d’on em van informar que el francès era la llengua popular; així, no és estrany de veure topònims com Montpelier.

Arribat al magnífic ressort i informat de la situació, vaig tenir la sort que efectivament hi havia hagut una baixa, i ho vaig aprofitar per dormir en una confortable habitació compartida. Vaig deixar dit que l’endemà pujaria al Mount Washington, amb totes les meves dades. Em van fer firmar un full d’autoresponsabilització. Aparentment, tot una mica exagerat per pujar una muntanya on dalt de tot hi surt un trenet turístic de fum i hi passa una pista. Vaig sopar a cos de rei, perquè els músics del taller no van voler que en el dia d’Acció de Gràcies estigués tot sol i em van convidar a una festa gastronòmica. L’endemà vaig llevar-me molt aviat i vaig sortir caminant fort, ben abrigat, ja que el fred era intens, set graus sota zero, amb un dia clar. Estava advertit que a la tarda el temps canviaria i que començaria a nevar. A la sortida no hi havia neu, però pel camí hi havia bastant de gel.

Em vaig sorprendre de trobar alguns cartells amenaçadors on s’informava que en aquella zona el temps pot canviar molt de pressa i que la temperatura pot baixar de manera sobtada uns quants graus. També hi deia que molta gent poc previsora hi havia deixat la pell. Com que tot plegat coincidia amb el consell més que recomanat d’anar-hi acompanyat, em vaig sentir molt impulsat a pujar-hi com més aviat millor, no fos cas. Vaig pujar tan veloç com vaig poder, sense tenir cap dubte sobre el camí, ben indicat.

Arribat a dalt, tot era intensament gebrat i amb neu glaçada, incloses les instal·lacions com el repetidor de televisió, l’observatori, etc.

Al fons vaig veure com una columneta de fum pujava cap al cel entremig de la blancor. Era el trenet turístic que partia avall, en direcció contrària per on jo havia arribat. La veritat és que hi hauria pujat amb molt de gust, no tan sols per l’experiència d’anar-hi, sinó sobretot perquè la perspectiva era feréstega: un fred imponent i amb la previsió que el temps canviaria cap a pitjor, cosa que ja podia comprovar que era certa, perquè s’estava girant vent i la temperatura ja era de 13 graus sota zero, segons vaig saber després. Evidentment, estava ben sol dalt d’aquella planura glaçada i des d’allí vaig poder confirmar que la pista que em podia portar cap al refugi tenia efectivament molts quilòmetres i hi hauria arribat de nit amb una nevada que ja es veia venir.

M’havia estudiat bé el mapa detallat que havia comprat a la seu del Club. Ho tenia molt clar i decidit: baixaria per una drecera que em portaria directament al refugi, tal com m’indicava aquell mapa. Per tant, em vaig posar a buscar-la amb decisió, però el glaç l’havia esborrat. Aquesta recerca em va fer perdre una hora, amb la qual cosa ja no em quedava temps ni per optar pel recurs fàcil de la pista, hagués trigat el que hagués trigat. I de tornar pel mateix camí per on havia pujat, res, perquè hi havia massa gel, i de baixada era perillós. Finalment, vaig trobar indicis de la drecera sota la capa de neu i gel; no semblava que ningú n’hagués trepitjat l’herba la tardor passada. Només començar-la em vaig adonar que seria difícil de seguir-la perquè estava molt desdibuixada, plena de matolls. No hi devia passar ningú. Quan els camins estan tan perduts, malament, sempre fan de mal seguir; l’única forma en aquests casos és trobar la seva lògica per salvar els esculls.

Al cap de no gaire estona va sorgir el primer problema seriós: no tenia continuïtat, desapareixia, i retornar ja era impossible, pel que he dit i per l’hora. Però la situació encara va empitjorar al cap de mitja hora: el perdo completament. Pujo, baixo, cerco cada pam. Tot embardissat, cap indici. Assajo de provar entremig d’esvorancs, troncs i malesa. Vaig suposant per on deu anar i provant; però, de sobte, em topo amb una escala de gat per on per força he de descendir, amb els barrots coberts de gel, completament transparent. La baixo tenallat però amb decisió (havia estat un estiu sencer de vigia d’incendis en una torreta amb escala de gat i aquest exercici el tenia molt apamat).

Satisfet d’haver comprovat que havia baixat sa i estalvi i de confirmar que per allí passava efectivament la drecera, em topo amb una segona prova, com si fos una gimcana, francament terrorífica: una altra escala, aquesta no era de gat, sinó ajaguda, amb uns 45 graus d’inclinació, que salvava un precipici com ara “la presó” de la serra de Busa, però inclinada i amb barrots arrodonits. En aquest cas sí que vaig tenir pànic, perquè era molt difícil poder-la passar, baixar-la, amb el gel i la por del precipici a sota. Amb lentitud i agafant-me molt fort vaig anar baixant graó a graó. Tot i que l’escala, de fusta, no semblava que pogués petar, tampoc era gens clar que m’aguantés bé. Després d’uns minuts infinits vaig poder arribar a l’altra banda, al final! Allí em va semblar que ja cap altre entrebanc podria ser més difícil i que, per tant, era probable que arribés al refugi. Efectivament, encara que ja fosquejava, el camí es va anar fent cada vegada més evident, probablement per la gent que havia arribat des de la banda del refugi i desistia en veure aquella escala que els obligava a navegar per sobre d’un precipici. Així, ja veient-me encaminat i salvat, vaig continuar la baixada amb més convicció. Per joia infinita, vaig arribar al cap de poca estona a una carretera que portava ja al refugi. Passava un camió, que em va fer senyal que hi pugés perquè ja estava nevant i s’havia fet fosc, però, posats a fer, ja vaig preferir arribar al refugi pel propi peu. Només de veure’l, al cap d’un parell de revolts, vaig veure la felicitat. El refugi! Arribo!

Els responsables, veient que començava a nevar i ja era fosc estaven patint en veure que el qui havia pujat al Mount Washington encara no havia tornat. Pràcticament hauria estat impossible intentar un rescat (per on, per quin camí?…). Es va fer nit tancada i va començar una nevada contundent que va durar tota la nit. Van celebrar que “ha arribat el que havia anat al pic tot sol: és viu, està bé”. Els ho explico: —He hagut de baixar per una drecera. —Quina drecera? —Three husbands. —Què, quina? —Sí, és una per on ja no hi passa ningú, està abandonada, és difícil i perillosa. L’havien feta antigament uns caçadors —l’explicació d’un contertuli.

Vet aquí! Vaig prendre alguna cosa calenta i vaig dormir com un tronc. Quina felicitat!

L’endemà em vaig llevar content i vaig gaudir del millor matí del món, ben assegut en magnífiques butaques entremig de músiques de Mozart, Schubert, un quartet de Beethoven, més enllà Dvorak, tots els amics compositors hi eren, en companyia dels amics músics. Neva i les finestres mostren només blancor. Dins, escalfor, música, bromes, bonhomia, la butaca, la taula rodona, fusta, diaris, revistes, la llar de foc amb espetecs. Celestial. Música i escalfor, què més vull? Puc confirmar que al Mount Washington s’hi pot trobar el pitjor temps del món. Però també el millor refugi: de l’infern al cel.

Per què havia patit tant? Doncs, sobretot, pel temps; podríem dir pel clima d’allí. Si no hagués estat advertit del clima perillós, hauria pogut baixar tranquil·lament per la pista i tal dia farà un any, ja hauria arribat, o fins i tot hauria pogut baixar per la drecera sense tanta por que se’m fes tard. La por real era que el temps canviava i sabia que la temperatura baixaria ràpidament i no hi hauria salvació en plena muntanya. Tot això ho sabia, però només d’una manera boirosa. Quan ja vaig ser de retorn, amb calma, vaig voler comprovar de què anava allò que en deien ells el pitjor temps del món. Perquè, certament, a simple vista no sembla gens perillós pujar 1.300 metres en uns set quilòmetres, per camins, i arribar a un paratge que fa de pic, un altiplà, que disposa d’instal·lacions (encara que aleshores no hi hagués ningú). Res fa pensar en un gran perill. Però el perill hi és, i fort.

El Mount Washington es troba en una zona amb una vista extraordinària, la qual cosa vol dir que no té abric muntanyós al davant. En aquestes condicions hom comprèn que si el vent rola venint del nord (directament del pol, en aquest cas) arribarà tan ràpid com bufi de fort i tan gèlid com si fóssim en ple Àrtic. La mateixa serralada fa d’embut. Per aquestes raons les dues variables més temibles d’allí són: el canvi ràpid, pràcticament sobtat, de la temperatura, i la força del vent, que pot arribar als 400 km/hora. Així, la temperatura pot baixar per sota dels 30º sota zero (l’any 2004 van registrar 42º sota zero). Aquest còctel atmosfèric transforma el lloc en un desafiament excursionístic. Hi han mort 134 persones des del 1849 fins entrat el segle xxi. Aquest seria el resum fet amb paraules casolanes.

Quan estava escrivint aquestes línies (2021) vaig voler tenir informació actual del Mount Washington i entorn: deixant de banda que el camí sembla que es deia, o ara se’n diu, dels Sis Marits (han

augmentat la família?), hi ha hagut una febre constructiva amb una forta oposició, tant per motius ecològics i estètics com pràctics, pel mal temps esmentat. Com que sembla que el mateix Observatori, una mena d’empresa, està molt interessat en les visites de tota mena, he arribat a la conclusió que els ha convingut la desaparició d’algunes informacions sobre els cartells que abans advertien contínuament dels perills d’anar-hi sol, mal preparat, etc. i de la mala fama del lloc des d’aquest punt de vista. Altrament, sembla que els camins han estat redissenyats i més ben equipats (el camí per on vaig baixar devia quedar a prop del Six Husbands actuals, amb escales més perilloses). Veig que ara hi ha un camí que en diuen “Del mal temps”; gens estrany.

Retornat a Boston, vaig passar a saludar els amics del Club. —Així, proposes que a Catalunya tindríem bones excursions per fer. M’agrada la idea i segur que hi hauria socis interessats. Per anar a Europa, i sobretot anant guiats, sempre hi ha interès. —Molt bé. Nosaltres encara no hem fet mai un projecte com aquest, per tant requerirà una mica de temps per organitzar-ho. —Digue’m una cosa concreta: on es dorm quan es fan les excursions. —Ah, cap problema, aniríem en fondes; bé, petits hotels a pobles molt antics, que tenen interès històric. —Ah, romans i... —No, no, tan antics tampoc; els hotels són moderns. —Ah, ja ho entenc, motels de carretera. —No, no, tampoc. Són... pobles antics però moderns, vull dir els hotels.

Jo veia que era complicat explicar com són els nostres pobles, antics però actualitzats. Finalment, però, no vam dur a terme el