UNA PEREGRINACIÓ: SHIKOKU, JAPÓ

projecte, tot i que apuntava a un intercanvi molt interessant de domicilis i excursions; no vam fer aquests viatges perquè no estàvem acostumats a empreses tan complexes, encara que ells probablement sí. El viatge, però, per mi va ser un èxit total: un gran record de l’aventura i la felicitat d’haver estat en aquell refugi amb l’escalf físic i humà.

UNA PEREGRINACIÓ: SHIKOKU, JAPÓ

Em vaig gastar una part del primer sou, als catorze anys, a comprar-me un llibre que es diu Gods of Kumano, primet i amb moltes fotografies. No el volia per fer bonic, m’havia agradat molt de fullejar-lo en una llibreria: “Tard o d’hora hi aniré”. Vaig agafar una afició japonista notable: anava al consolat a cercar informació i en sortia amb una mà de fotografies molt boniques. Però fer el viatge, en aquells temps i edat, era inversemblant, tot i que després, anant a la Universitat vaig procurar obtenir-ne informació a través d’estudiosos orientalistes; amb tot, cap possibilitat real d’anar-hi.

El llibret de Kumano el tenia sempre a l’abast. I com que la meva afició als senders havia anat augmentant i anava fent més i més camins arreu, i després els webs informatius també augmentaven, vaig acabar per trobar veritables meravelles entorn de la parauleta màgica: Kumano. Claríssim que hi aniria. Els déus ajuden els qui emprenen projectes agosarats (o, almenys, una mica agosarats): vaig conèixer unes persones de Matsuyama, d’un alt nivell cultural (eren amics d’uns amics, que és com funcionen les coses), i així, a través d’aquella família de diplomàtics, fabricants i químics d’amplis coneixements històrics, ja vaig tenir una bona entrada per saber més d’aquell camí (que coneixien bé, encara que no l’haguessin fet mai; el coneixien bé per la seva cultura, i a més perquè passava gairebé a frec de casa seva. Què més volia?)

Però quan burxem en un projecte, els déus solen ser encara més proactius: aquesta vegada el déu, o ajudant seu, va ser un professor de Nagoya, que freqüentava la biblioteca sobre sociolingüística on jo treballava a Barcelona. I com que sembla que el vaig ajudar a establir contactes amb lingüistes i a trobar dades i llibres que li podien convenir (el nostre Centre estava molt ben documentat), m’estava agraït:

—Si penses fer aquest viatge has de passar per casa; t’hi allotjarem i t’hi podràs estar els dies que vulguis.

Dit i fet.

Sempre m’han agradat els vols, i no em molesten les hores; però és evident que no a tothom els agrada: des de la gent que tanquen els ulls quan l’avió s’enlaira (“que sigui el que déu vulgui...!”), fins a qui no para de menjar caramels, obrir un llibre, tancar-lo, anar al lavabo, fer veure que dormen tres minuts, mocar-se, tossir, treure’s roba i posar-se-la..., com la senyora gran que ocupava el seient del costat. La veia tan nerviosa que en passar per sobre dels jaciments petroliers siberians, amb aquella resplendor espectacular, vaig pensar a trobar-li un entreteniment: —Miri, senyora, quina vermellor. Vol seure aquí una estona?, passi, que ja m’aixeco. —Oh, sí, són les llums de Tòquio? —No, senyora, som encara en plena Sibèria. Encara falten unes hores. —Oh, gràcies, però que cansada que estic.

La meva petita estratègia, tot és petit en un avió, havia donat un resultat poc satisfactori, i la dona continuava desassossegada; i de tant que ho estava em va deixar anar amb sinceritat la frase més captivadora que es pot dir en un avió: —Jo baixo a Nagoya, i vostè? —Sssí, senyora, jo també baixo a Nagoya.

Va esbossar un gest i una exclamació que venia a dir: “quina coincidència!”—l’angoixa.

Prometia ser un viatge fantàstic, un mes sencer, però va començar per dos desastres encadenats. 1. Havia quedat amb l’amic de Nagoya que quan arribés a l’aeroport, prendria un autobús que deixa a la terminal, on ens trobaríem a tal hora (al Japó tot és exacte). Però em vaig trobar que el bus se’m va escapar per segons, i el pròxim trigava ben bé dues hores. Cap problema: agafo el mòbil i... no funciona (anys enrere els mòbils europeus no funcionaven allí; després, sí). Com que era evident el problema, que ell m’esperaria i no em trobaria i estàvem incomunicats, vaig prendre una decisió molt mediterrània però no gens japonesa: demanar a un executiu que tenia el mòbil a la mà si em permetia fer-ne ús o si podia trucar al meu amic que m’esperava,

perquè... etc. La cara d’estranyesa va ser tan contundent que fins i tot jo em vaig estranyar. Si que comencem bé! Però amb amabilitat i comprensió vam posar fil a l’agulla a l’operació rescat. Tot perfecte, només que quan vaig explicar el meu mètode a l’amic nagoiès es va quedar estupefacte d’haver fet una cosa semblant al Japó, perquè la distància psicològico-comunicativa entre persones allí és molt gran i jo havia actuat de manera molt mediterrània. Però tot perfecte! 2. Un cop instal·lat a casa seva i quan ja se n’havia anat, vaig anar al vàter. No era dels més sofisticats, però... déu-n’hi-do. Val a dir que vivien en un bloc de pisos que en principi estaven destinats a gent gran (això ho vaig saber després dels lamentables fets que explicaré ara). En aixecar-me del seient del vàter vaig prémer sense adonar-me’n un botó, que va resultar que era una alarma per als poc afortunats físicament parlant. Va sonar forta, i no sabia com parar-la. Impossible. Com que una mica més enllà n’hi havia un altre d’un altre color, vaig pensar que valia la pena provar de prémer aquell altre botó, a veure si tranquil·litzava el primer; pitjor ja no podia ser. Doncs sí!: va ser molt pitjor perquè va augmentar el so fins a límits insostenibles, a més en forma de sirena. Quin merder!, vaig pensar que més enllà de les cases dels costats la terrible sirena de bombers deuria arribar al carrer i que deuria estar connectada a la policia, o ves a saber. L’única solució va ser trucar el pobre amic, que en aquell moment estava en una conferència o cosa per l’estil (evidentment amb un mòbil que m’havia prestat). Va trigar una eternitat, des del meu punt de vista angoixat, però molt poc en realitat. Un cop tot controlat, al vespre l’esperit pràctic de la seva esposa va ser concloent: —Ara ja sabem que aquest botó no servia de res, perquè no ha vingut cap veí ni ningú.

A partir d’aquí, un cop ja posat a prova, els déus van considerar que em mereixia un bon viatge, i així va ser. Vaig caminar per muntanya, passejar per poblacions, viatjar en un seguit de trens, tramvies i ferries com si em trobés a casa. I és que l’amabilitat, l’educació i bons modals japonesos no es troben segurament enlloc més (o a Irlanda, en forma més directe). Vaig tornar al cap d’unes setmanes a ca l’amic nagoiès. —Què!, has anat per tots aquests llocs, i has vist tot això?; si nosaltres no hi hem anat mai! —això venia a compte que jo havia anat

també pel sud de la península de Kii, després d’haver passat per Nara, esclar.

Era cert: com que anava sol i no soc d’esperit d’avorrir-me enlloc, havia vist moltes coses, però encara em quedava una, el plat fort, que tenia ganes de veure de què anava encara que no tenia previst de llançar-m’hi en aquest viatge: Kumano. Vaig anar en tren tot vorejant una bella costa fins al poble que porta aquest nom. Com dic, no havia planificat aquest subviatge i no sabia ben bé on anava o què anava a fer-hi. Em conformava amb un cop d’ull. Fet. Me’n vaig emportar alguns mapes i alguna informació. Les informacions i les fotos sobre Kumano em van agradar molt; perfecte, ja muntaria un viatge específic per anar-hi. Però ara l’objectiu principal era caminar com un pelegrí per Shikoku. Ja hi tornaria, al Japó, per caminar per Kumano.

Shikoku, doncs: és una illa relativament gran; la peregrinació o volta sencera a l’illa, 88 temples per visitar en uns 1.400 quilòmetres. Té fama d’haver-se quedat ancorada en el passat, i és cert: no és un lloc amb turisme interior ni exterior. En no gaires llocs del món desenvolupat es pot veure un pagès sembrar disseminant, mai millor dit, les llavors. Enlloc del Japó he sentit resos pels altaveus a migdia, enlloc tanta terrissa, enlloc tanta pau.

Jo em conformava, amb aquest primer viatge, a fer-hi entre cent i dos-cents quilòmetres, passant per muntanyes, camps, pobles i ciutats. Vaig veure de tot. No deixava de ser com un complement a un viatger que vol veure tot el que pugui del Japó, turistades incloses. Per tant, molta feina.

Em va sorprendre la bona quantitat de pelegrins, homes grans, que sense gaire preparació en el tema s’atrevien a seguir els senyals, petitíssims i llunyaníssims, per continuar caminant seguint el camí; m’acceptaven amb un gran somriure que els indiqués per on havien d’anar (llegir mapes, siguin d’on siguin, requereix certa experiència, sobretot caminant de pressa). Però un dia va ser a la inversa: em van agrair que fes el camí de peregrinació i em van indicar per on anava; en parlaré més endavant.

El caminant viatger es troba de tant en tant en situacions així, persones que t’ajuden psicològicament de diverses maneres, presencialment, o no, com em vaig trobar al GR65 (o Via Podiensis, a França, que és un camí bàsic a Sant Jaume de Compostel·la; probablement era per la Margeride o potser no lluny d’Aumont Aubrac). En

un punt d’aquest camí es troba un cartellet fet amb art i molt ben acabat, que ve a dir:

“Jo estava cada dia en aquest punt, assegut en aquesta pedra, per donar-te la benvinguda i desitjar-te tota la sort del món en el teu camí, a la teva vida. Aquí es paraven els que van passar abans que tu, conversàvem una mica o els convidava a alguna cosa. Ara ja no hi puc ser físicament, però hi soc igualment per continuar desitjant-te el mateix: coratge, sort i convicció. Hi soc en l’infinit que veus si alces el cap; en els arbres i en el paisatge que et circumda. Que tinguis molt bona caminada, amic!” Paraules boniques, objectiu d’ajut acomplert. Espero que encara hi sigui. El lloc, un camí; l’hora, una tarda de primavera, agradable.

Al cap de quatre anys, vaig anar a Kumano, aquesta vegada sí: un camí de pelegrinatge secular. N’érem cinc i el nostre objectiu bàsic era fer-lo de cap a cap, una setmaneta curta però suficient. Vam gaudir-lo amb joia, amb poquíssima gent, bon paisatge, bonhomia, bon gust i singularment amb un àpat únic, el millor de la nostra vida, segons tots nosaltres, començant pel company Àngel Alavedra, que havia estat professor de cuina i propietari d’una empresa de càtering d’alt nivell; per tant, sabia de què parlava. He recomanat el lloc a molts amics, i tots n’han quedat meravellats: és el Minshuku Tsugizakura, un cuiner que va escapar-se de Tòquio i amb la seva muller va voler establir-se en aquelles muntanyes plenes de boscos de coníferes altíssimes. Per molts anys!

Aquesta va ser una experiència que encara no havia viscut: portar un grupet durant uns quants dies per un país prou diferent, tot lliscant per evitar les aglomeracions i les ciutats. Per acabar el periple, els vaig portar a l’únic monestir de Koyasan on encara se celebra la cerimònia del foc purificador: una missa que es fa de matinada, amb salmòdies tota l’estona, el foc que purifica els paperets amb els desigs de tots i una llarga estona de cerimònies; tot fosc, íntim i alhora casolà, amb pocs assistents i monjos, a tot estirar dues dotzenes entre tots. No n’hi cabrien més. En sortir, vaig comprovar que l’home de negocis català és com ha de ser, pragmàtic: —Què —vaig mig preguntar—, interessant, profund, oi ? —tots hi estàvem d’acord, amb poques paraules, encara una mica traslladats a un altre món, com qui surt d’una mena de sessió de ioga o d’un acte esotèric adormidor.

—Sí —va dir immediatament ell, ben despert—: ho fan bé, aquests monjos. Jo faig menjar i ells resen i canten i tot això, cadascú té la seva feina —l’opinió sobre el savoir faire o actuació dels nostres amfitrions religiosos va quedar ben descrita de forma espontània.