COVANT UN VIATGE: L’URSS

PART I

COVANT UN VIATGE: L’URSS

Com que d’adolescent em va interessar la política (per què tantes diferències socials?), les meves coneixences d’edat superior em van indicar que m’havia d’arrenglerar entre les files comunistes. —Vine a les nostres reunions i ho veuràs tot clar. Sortosament tenim llibres que en parlen, i encara que sigui difícil obtenir-los te’n passarem, i també hi ha un país on es practica el socialisme, l’URSS; n’has sentit a parlar? —Psí. Però no conec ningú que en sàpiga res, de fet. —És que el Franco no permet ni que s’hi vagi ni que se’n parli. Al Franco li va bé que hi hagi rics i pobres, explotadors i explotats, i... —Bé. Ja vindré a alguna reunió, però si hi ha un país on ja es pot veure el socialisme, ja hi aniré a veure-ho i us diré què. —Home! No hi podràs anar: s’ha de parlar rus, tenir visat, saber viatjar. No podries, ha! ha!

Abans d’aquesta conversa tan constructiva, ja tenia clar que tard o d’hora aniria a veure allò de l’URSS. Com que només en parlaven bé aquells (que eren bastant misteriosos) i la resta de la població et deien que eren terribles ateus i hi afegien una pila de coses negatives, el meu interès anava pujant. Els llibres que podia arreplegar sobre el marxisme no em feien el pes i sempre discutia principis teòrics, cosa que cansava d’allò més a aquells. Com que els repetia que ja hi aniria i després ja en parlaríem, em deixaven per inútil, perquè volien acció, sobretot, i no tanta reflexió, ni menys encara viatges a no se sap on.

Em vaig matricular de rus, em sembla que vaig ser el primer inscrit, o malauradament el segon, a l’Escola d’Idiomes Moderns de Barcelona, sabent ja els nombres i l’alfabet ciríl·lic, apresos d’amagatotis; em semblava com si això em facilitaria el camí, doncs no!: vaig rebre un xàfec de rus superior al de l’anglès o de llatí, incrementat el segon any. La professora, d’ancient régime lingüístic, ens feia empollar molt però no parlàvem gaire. Per això em va sobtar que al final d’aquella segona temporada ja podia dir cosetes i entendre’n més del que em

pensava, tot i els verbs complicadíssims per nosaltres. La veritat és que el rus sempre em va semblar més fàcil que l’anglès, fonèticament. Em divertia i anava pel carrer parlant i repassant.

Tenia clar que un dia o altra hi aniria. Com que ja havia viatjat una mica (post-maig del 68 a París i altres viatgets), no m’imposava gaire anar-hi sol. Un amic de la família, que vivia a Suècia, m’aconsellava d’entrar-hi per Finlàndia i no passar-hi per dalt de tot, com jo volia; també a París, a l’Associació France-URSS m’aconsellaven el mateix, tot i que pensaven que estava boig. S’acabava la dècada dels setanta i Rússia era encara l’URSS i Espanya era encara Espanya. Al diari Avui, on treballava de corrector des del primer dia, els vaig explicar el meu projecte. —Ei, que l’Aymà diu que anirà a Rússia! —Què! —allò no s’havia vist encara entre aquella colla de periodistes joves, però més grans que jo.

La notícia va causar una certa admiració i alhora una certa antipatia perquè no era lògic que un pencaire sense més galons fes un viatge d’aquella mena, que semblava reservat a persones més qualificades.

Hèlsinki. Vaig immediatament a l’agència de viatges que algú m’havia aconsellat a l’Esplanaden, al centre. —Vostè és espanyol i parla rus?, i vol anar sol a l’URSS?! Per què, si em permet. —Mmm, bé, tinc interès per veure-ho... —Uf, només hi van viatges organitzats; però de persones soles només hi va algú però no per turisme.

En aquell temps, jo estudiava Geografia a la UAB, un lloc francament bo, després d’haver-hi fet Història. Per mi, era com un pas necessari: d’Història (com si diguéssim la teoria) a la realitat, la Geografia Humana. Com que els professors d’aleshores eren supermarxistes ens feien notar, amb tota la raó, que el capitalisme fa especialitzar els territoris: Cuba farà havans, per dir una bajanada, els Estats Units materials molt especialitzats, Àfrica proveeix les matèries primeres i Europa, per exemple, les transforma. Tot això era molt seriós. Però jo volia veure què feien a l’URSS, sobretot perquè les meves dèries ideològiques havien anat passant cap a l’anarquisme territorial (és a dir, estava precisament contra la dependència tant de les persones, com de les nacions, com dels territoris, ho tenia clar). Es-

tava doncs contra l’especialització territorial perquè era una manera de dependre de (la metròpoli, en aquest cas). No amagava pas la meva simpatia pels kibutzim, algunes col·lectivitats com els falansteris i també per les col·lectivitzacions agràries de la CNT quan la revolució. Tenia doncs ja un cert prejudici contra l’especialització territorial a l’URSS i volia comprovar-la. Res més, però a l’agència no entendrien res de tot aquest rotllo. —Ja sap que no li serà fàcil?, que li sortirà car perquè a Leningrad haurà d’allotjar-se a l’Hotel Astoria, de luxe?, que... —Sí, sí, m’ho imagino. Però hi vaig. Ah!, el que més m’agradaria seria entrar cap a l’Àsia, cap a Samarcanda, i després tornar per Moscou i... —Impossible. Caldrien molts bitllets. Pensi que tot li hem de preparar des d’aquí ara mateix. I en una setmana no estaria enllestit. Miri, escurci-ho. —Molt bé, ja m’ho havia pensat. Doncs mirin: aniré de Leningrad a Murmansk.

La meva decisió va fer mirar-se els empleats com volent dir “aquest no torna, no hi toca”. —Per què vol anar precisament a un lloc on no hi ha res?, és que res de res, només gel. Cap atractiu. Fred i soldats, res més. I el tren triga una barbaritat. —Però hi aniré. Vull veure l’Àrtic i aquella part del món —vaig tornar a pensar que explicar tot allò de l’especialització territorial hauria estat massa difícil d’entendre en una agència de viatges, on el normal és el turisme. —El prendran per un espia. En qualsevol cas, tindrà els bitllets, les reserves i el visat d’aquí una setmana.

A l’entrada de fosc era a l’YMCA (Young Men’s Christian Association), hotel cèntric i econòmic, amb Bíblia a la tauleta de nit, televisió al passadís i entrepans de màquina. Mentre me’n cruspia un i estava extasiat mirant a la tele aquell documental en què Pau Casals toca a la Casa Blanca i explica al món què és (era) Catalunya, invisible a Espanya, una noia se’m va asseure al costat. —Quina coincidència: tens l’habitació 23 i jo la 24. —Ah, molt bé, a quina hora... —Tard, aquesta nit tinc sessió... és que soc intèrpret de les converses polítiques sobre el desarmament nuclear i tot això... n’has sentit parlar?; es fan en aquest hotel.

El documental sobre Pau Casals era molt interessant i l’hi vaig explicar a la noia intèrpret, però el que ella em deia encara ho era més. Dilema: l’escolto, amb tot el que m’ha de dir, o parlo jo... Vaig optar per escoltar-la i mirar la tele alhora. Resultat: vaig acabar només sentint-ho tot, però no escoltant re. —... avui han quedat per parlar després de sopar. És un rotllo de vells russos i nord-americans; envien el més tronat que tenen per allà. Però això sí, s’ho passen bé. No s’hi maten. Fins i tot són amics i s’expliquen moltes coses que no hi tenen res a veure. Però, és que, esclar, s’hi estan hores i hores i en definitiva els qui tallen el bacallà tampoc són ells, que només poden entrar en detalls que ni ells dominen... un rotllo. Però jo no puc fixar l’horari, clar.

De cop, va arribar una munió d’homes uniformats i ben vestits i clenxinats. Un, va anar directament a fer companyia a la intèrpret. —Són d’una coral cristiana. Aquest —va assenyalar un dels components— vol de mi un sexual touch, però és molt pesat i no m’agraden, aquesta gent.

Vaig pensar que aquell hotelet reunia el bo i millor de la humanitat. Tot concentrat.

Com que tenia una setmana de temps vaig fer una volta pel país. Primer, encara a la capital, un museu que explicava Carèlia. Molt interessant, com també ho era una noia que resseguia el mateix itinerari, això passa als museus, que va tenir el detall de fer coincidir els nostres recorreguts. Com que no parava de mirar-me a través dels vidres de les vitrines, li vaig deparar un petó, i, quan ja sortíem al carrer li vaig passar el braç. —No, no, primer t’he de presentar la meva colla, i aleshores ja és diferent i... —Bona nit.

Un dels esports més desenvolupats a Finlàndia és l’halterofília, i en un quiosc preciós modernista que hi ha al final de la seva Rambla, l’Esplanaden, s’hi reuneixen tots els conquistadors, entre els quals uns quants musculets espectaculars; no m’hauria agradat ferlos la competència...; o potser no eren musculets, però no m’agraden les cerimònies socials.

Al tren em va sorprendre que alguns viatgers fessin mitja, inclosos homes, tasca que a casa nostra no havia vist mai; també em va sorprendre la quantitat de gitanes que venien i venien artesania d’elles,

brodats i altres coses delicades. Mentrestant, jo pensava: darrera la finestreta, tindràs un paisatge ple de llacs blaus i bedolls i avets. Doncs, no: els llacs eren com negrosos, com d’aigua bruta. En canvi, les zones industrials, viure per veure, eren d’allò més atractives: moltes indústries pintades amb colors cridaners i espectaculars, el paisatge de l’entorn molt cuidat, bonic. Sí, esclar, està ben pensat: si ens passem mitja vida treballant-hi o veient-los, per què els polígons han de ser lletjos?

Rovaniemi, capital (és un dir) del País dels Saami (nòmades antiurbanites galopants; és preferible no denominar-los lapons, perquè prové d’un insult en llengua sueca). Superat doncs el contrasentit i ser una ciutat de frontera, vaig a veure un espectacle infantil a una biblioteca d’Alvar Aalto. A la sortida veig una explosió de foc, un incendi, amb flamarades que provoquen vermellors molt fortes; es deu tractar d’una fàbrica de productes químics, perquè de tant en tant s’hi veuen colors verdosos i altres. Tothom va pel carrer com si no passés res. Jo m’adreço a l’allotjament de B&B, on quedaré sol. Espantat pel gran incendi, no em fa gens de gràcia quedar-m’hi sol, sense saber què hauria de fer si arriben les flames.

Burro!, ase! Era precisament una aurora boreal, però no n’havia vist mai cap. En tot cas el meu primer contacte amb aquest fenomen va ser realment horrorós; pensar que hi ha qui paga molts diners per veure-ho! —Sí, ja li tenim tot preparat. Més d’una dotzena de documents. No en perdi cap, li faran falta tots. Sobretot, no es deixi entabanar per obtenir molts rubles per pocs dòlars. A la sortida li han de quadrar tots els diners; si no, tindria problemes.

El tren cap a Leningrad s’anava fent més petit conforme avançava, entre la gent que en baixava i els vagons que anava deixant. Al final, un vagó, dos passatgers. L’altre era un americà que estava molt nerviós, seria un espia?, que em va explicar mitja vida per fer-se passar l’angoixa, que havia viatjat pertot, que... etc. Però allò d’entrar a l’URSS feia certa impressió perquè sabíem que calien molts papers, i si te’n fallava un, què podia passar! Des del principi que tenia clar, jo, que no em posarien a la presó.

Quan van entrar tots els policies, revisors, inspectors, duaners, soldats, etc. ja els havia preparat l’estol de papers al banc de davant meu al departament del tren (l’altre viatger ja l’havia perdut de vista

i només quedava jo). Van començar a remenar-ho tot i se’m van emportar el passaport mentre jo els indicava que compte!, que no m’hi estampessin l’entrada, que era espanyol i... Semblava que tot ho entenien bé, que el passaport espanyol es mira però que no es toca, si no volien perdre un client, o turista, o compromès per la causa, o el que fos. Fet, me’l tornen com estava.

Hotel Astoria. Efectivament, l’ex-ambaixada alemanya és un luxe. Tinc una suite, amb despatx i una saleta de reunions. Pagant, sant Pere canta. Surto de seguida per anar amunt i avall d’aquella Perspectiva Nevsky, pels ponts, els canals, els parcs. En un, veig jugadors d’escacs seguts en taules ja disposades per a això; tots seriosos. Però en veig un que fa un espectacle; per això hi ha un grapat d’espectadors a l’entorn: juga amb els ulls embenats, de manera que ha de concentrar-se molt per recordar la posició de cada peça (per més seguretat, es gira d’esquena). —Peó sis alfil reina. —No, no pot ser: és una casella ocupada per un cavall seu. —Ai, perdoni. Reina cinc cavall. —No, tampoc. Allí hi ha...

L’espectacle —la partida havia començat d’allò més bé, amb gran admiració dels concurrents— augmentava a mesura que es complicava el caos mental, que no visual, de l’embenat. Al final, va reconèixer el desconcert total... total?, no!, perquè va explicar abans d’abandonar on eren la majoria de les peces seves i les del contrincant, i ho va encertar. Aplaudiments.

Jo estava bastant bé per Leningrad, però ja tenia ganes de deixar Pere el Gran i veure Murmansk, la meva destinació.

El tren era llarguíssim. El paisatge es va anar transformant i per sobre de Carèlia (un país partit entre Rússia i Finlàndia, que té una llengua mig morta que intentaven mantenir des de l’emissora de ràdio on vaig trobar molta simpatia per ser català); doncs per sobre de Carèlia, tot era blanc i gelat. El tren trigava més o menys un dia i corria no gaire lluny de la frontera (que és coneguda també com la del cafè, Finlàndia, i del te, Rússia). Al compartiment érem vuit, entre els quals un matrimoni que em volien parlar, però que en haver-hi altres persones no gosaven anar gaire més enllà d’alguns formalismes. Com que tots veien que jo podia entendre alguna cosa, tots van desconfiar-se mútuament, especialment fins que hagués passat la

inspectora revisora del vagó. Em tenien controlat del tot, fins al punt que en sortir del vagó em van venir a recollir abans que jo en sortís, no fos que em descontrolés. Però el matrimoni van aprofitar alguns moments del viatge en què havíem quedat sols (un viatger havia anat a la inspectora per fer-li saber que hi havia un estranger allí mateix, no fos que no tingués tota la informació); com que el matrimoni sabien de què anaven les maniobres en aquestes ocasions, van procurar anar al gra. —Per què vas a Murmansk?, coses científiques?, fa un any van venir també científics francesos per analitzar l’aigua del corrent del Golf; ah, el meu marit és mariner i jo mestra d’escola. I vostè? Per què no ve demà a la nit a sopar?, on s’està, a l’hotel? Vagi amb compte, el seguiran. No parli per telèfon, està interceptat. Sap què, l’adreça li donarem demà per telèfon, ara no, no tingui papers comprometedors. Aquí té un copec. Com que només serveixen per telefonar des de cabines i no s’usen per a res més, mai n’ha de demanar perquè sabran que va a telefonar des d’una cabina i seria sospitós. Quan surti de l’hotel comprovi que no el segueixen. Miri, vostè demà surti de l’hotel, amb compte, i vagi a la cabina del carrer tal i des d’allà truca a aquest número i aleshores li direm on ens trobarem i des d’allí anirem cap a casa sense parlar. Entesos? M’ho podria repetir? Què farà demà?

Com que la inspectora revisora ja venia i algun viatger havia entrat al compartiment amb silenci i silenciant els meus nous amics, el xàfec explicatiu era entretallat i misteriós. Però ho vaig entendre tot bé. La sortida, també controlada, amb la inspectora per companyia momentània abans que jo sortís al carrer. Carrer!, ja en tenia ganes.

L’hotel era d’allò més senzill. Però el que m’esperava a l’hora de sopar, al restaurant de l’hotel, va ser memorable. A l’era soviètica els cortinatges en llocs oficials eren normatius, arreu n’hi havia; era una mena de competència al món occidental. Imposen molt, sobretot si l’estança no és gaire gran, com era el cas del restaurant. Les taules, molt senzilles, parades amb més plàstic que altra cosa. N’hi havia unes vint; les parets, pintades d’algun color estrepitós. Tot plegat era de poble amb aires de grandesa tronada, força esperpèntic. Però el més important eren les persones, allò sí que feia feredat. Destacaven les coloraines estrafolàries dels digníssims uniformes de totes les branques militars i policials: blavoses, verdoses, grisoses, negroses,

vermelloses. També destacaven les panxes i les gorres de plat. Tot un espectacle que venia completat per la presència de senyores de quita y pon, repintades, petoneres i revestides; enjoiades i fastigosament rialleres, obligadament simpàtiques a aquells uniformes. En general, a cada taula hi havia una parella. Em va estranyar que no vingués cap senyora d’aquelles a fer companyia a un pobre alienígena, encara que segurament era per aquesta mateixa raó. Tot semblava d’allò més previsible i preparat; o no... perquè el rècord de l’esperpent eren els moviments, més que les persones en si. Algunes persones ja sabien on anaven, evidentment, però altres s’havien d’acomodar sobre la marxa, també era evident; diuen en castellà que donde manda capitán no manda marinero, de manera que el joc va ser de poques taules. Tot plegat un espectacle decadent i surrealista però viu, repel·lent però interessant. Això, sí: el lluç de l’Àrtic és el millor del món.

L’endemà vaig passejar per la ciutat, que en lloc d’arbres tenia uns immensos matolls d’adornament, quedaven bé. Ciutat lletja però curiosa. Al museu s’explicava el miracle del creixement gràcies a la seva superespecialització: el 80% de la població es dedicava a la indústria de la pesca; els molls tenien una extensió de quilòmetres, deien que vint; els productes agrícoles (de l’any anterior) havien de ser importats per vaixell i aleshores els congelaven, procés més car que el preu d’origen; i el més important de tot: el nombre de militars era espectacular. Per què? Senzill: a molt poca distància hi ha la base de submarins atòmics més important de l’URSS (i de Rússia). I per què: doncs perquè és l’única sortida factible fins i tot a l’hivern cap a mar oberta, gràcies al corrent del Golf, d’aigua diguem-ne tèbia. Com que els de l’OTAN no eren imbècils, van muntar a una dotzena de quilòmetres, però en terreny, o aigua, de Noruega la seva base de submarins atòmics. Així estaven tots de cara a cara, a molt poca distància. Evidentment, no era gaire estrany pensar que arreu hi havia espies, encara que fossin disfressats de científics o de qualsevol altra cosa. Per tant, tothom sospitós. Fer fotografies de què tenen els uns o més amunt els altres, siguin de la ciutat, dels molls, dels trens o l’estació, o del mar o de la gent, tot era interpretable com un fet catalogable de comportament poc normal.

L’endemà del gran sopar, doncs, vaig sortir al carrer, fent unes quantes voltes amunt i avall, que ningú em seguís. Vaig anar a la cabina de telèfon. Ningú, buida; era el moment de trucar. Truco. S’hi posa

ell. No em diu l’adreça de la casa on he d’anar, no fos cas. Em cita en una cantonada poc transitada però tampoc complicada de trobar, no fos cas que jo em perdés i hagués de preguntar! Vaig al lloc acordat. Ningú. Faig la volta per les quatre cantonades de la cruïlla. Ningú. A la segona volta, però, sento, una veu: —Josep!, Josep.

Misteri. Sento la veu sense amo. A poc a poc em giro d’on sembla que prové. Res. Només veig, ara sí, que entre un arbust robust es mou alguna cosa. Un Pravda, això no enganya, és com un llençol. Es mou una mica però al lector no se’l veu. És darrera el llençol, com a les pel·lícules d’espies o als àlbums del Tintín. Finalment, el teló baixa una mica i el veig mirant enrere i a costat i costat; ara sí, ens veiem cara a cara. Molt bé!, una operació realitzada amb èxit esclatant. Vam anar caminant, sense alçar la veu, cap a un immoble situat al carrer Taranna, número tal i kvartira (apartament), tal.

Aquest sopar també va ser esperpèntic, però per altres motius. —Mui, kapitalist, Josep —dit en el mateix to que els meus amics comunistes podien dir-te: “som comunistes”.

Com que ell era mariner, havia tingut la sort de veure bastant de món; no sé si a cada port tenia una amant, però sí que a cada ciutat recollia prospectes, a tot color, de productes occidentals. —Mira, tenim aquest armari ple de prospectes: de mitges, de cotxes, de roba, de màquines, de pisos i jardins, de tot. —Ah, caram. Però no teniu els productes, només els prospectes? —Sí, però ens agrada veure’ls. No els podem portar a casa; està prohibit.

La casa era bastant confortable i mentre a fora nevava, a dins s’estava ben calent. Tant, que quan vam sortir al carrer, nevant i a zero, anàvem poc abrigats, només un xandall, i no teníem fred. El sopar havia estat molt bé, amb sopa (borx) i verdures i peix, esclar.

Jo tenia molt clar que em volia comprar una bona gorra, i a fe de déu que em vaig comprar la millor txiapka de la botiga, de bona pell de castor. Preciosa. Ells no van comprar res. Tot això va ser fàcil. Però el que va ser molt difícil va ser el diàleg anterior, a la casa. Jo ja veia que la seva amistat era ben interessada, des del principi, però em deixava portar per veure per on anirien les coses. Encara ara no en tinc prou bona consciència del meu comportament, però tampoc era capaç de fer una altra cosa: ells volien dòlars i a canvi

em donarien la mar de rubles. Mercat negre. Sí, els podia fer contents, d’aquesta manera tan senzilla. Però jo pensava en el retorn i en el que m’havien dit a l’agència sobre els diners, que tot quadrés al mil·límetre. Si portava molts rubles de tornada, què en faria? I si havia declarat a l’entrada tants dòlars, on eren? La veritat és que un estranger sempre ho té bé, fent veure que no entén el que li expliquen si li convé fer-ho així, que podria ser veritat; però en aquest cas, sí que els entenia molt bé. Per fer més amistat, m’havien regalat diverses cosetes per a la família i fins i tot una foto de la seva boda! Sorprenent, sobretot atès el pànic que tenien a una possible identificació per part de la policia, fos on fos.

Els vaig deixar completament decebuts i tristos. Són coses que ens poden passar als viatges. De tornada, vaig agafar el tren amb cert respir que no m’haguessin controlat a l’hotel. O al mateix tren. Cap incidència rellevant, només que els pescadors que fa dies que no es renten i van plens de greix de màquines, poden ser els sers més pudents del món, i precisament van entrar al meu compartiment. Dec ser finolis. Quan van sortir, a les dues de la matinada va venir el relleu: tres soldats que celebraven, ja eren les quatre o les cinc, l’aniversari d’un. Els vaig caure bé, i naturalment em van convidar a un traguet de vodka (això sí, acompanyat de kolbassà, un embotit que jo trobava fastigós, una mortadel·la que se’n deia del metge perquè va ser una troballa soviètica barata i nutritiva que els metges recomanaven); el got i les baves ho posaven ells. I el desafiament, també. Curiosament, jo que soc bastant abstemi, sabia beure d’un traguet a casa. De noi, m’avorria allò de paladejar, i en veure les pel·lícules de l’Oest em vaig acostumar a sortir amb els amics i beure els destil·lats d’un sol cop, sense vermellors, ni ennuegaments ni problemes, ni tos. Em semblava, a més, molt mascle i dur. —Josep Maria, no es beu així, ostres! Es beu a poc a poc; si no, ara de què parlem si ja has acabat. Fotem el camp havent pagat car? No, beu a poc a poc i així passem l’estona —em deien els amics, entenimentats amb els alcohols i les peles.

Vaig acceptar el desafiament, esclar, ves què. Però els vaig provocar. Perquè primer vaig posar-hi els llavis com si anés a beure a poc a poc. —Niet, d’un glop!, ha! ha! —reien els pallussos pensant que només ells eren mascles de debò i que jo no podria fer-ho. Estaven segurs que guanyaven.

Me’l vaig fotre tot sencer, sense respirar ni abaixar el cap, d’un traguet, fins al final. Grans aplaudiments. I un tallet de la mortadel·la fastigosa, no fos cas...

D’arribada a Santpita, com en diuen, em vaig trobar amb la primera escena meva de rebel·lia occidental: jo volia anar caminant d’aquella estació a l’Astòria, altra vegada. Feia molt bo i venia del fred àrtic i el sol era agraït. Doncs no: em va venir un taxista i em va agafar la bossa de viatge i fent-se-la seva la va posar al cotxe. —Niet, niet. Jo no vull cap taxi. Vaig a peu a l’hotel. —L’ha d’agafar, el taxi. No podem deixar els estrangers sortint de l’estació que vagin a peu; els acompanyem a l’hotel. Què més vol? —Doncs caminar. Doni’m la bossa. —No, pugi al cotxe. —No. —Sí.

Aquest va ser l’interessant diàleg. Al final, ell guanyador, va afegir en veu baixa: “és el sistema”. I prou. Si no, vindrà la policia. Un a zero a favor de l’equip local.

Això no va ser res en comparació del que m’esperava l’endemà a l’hotel. Llevat, esmorzat i òbviament havent pagat d’antuvi vaig dir a l’encarregada del pis que si li podia deixar la bossa en el raconet que ella volgués, que jo anava a passejar una estona i després ja la recolliria. Va dir que sí, amb un somriure, cosa atípica. La hi vaig deixar i me’n vaig anar. De tornada, passaven uns minuts del migdia, vaig anar al raconet on havíem quedat que estaria, però no hi era. Ailàs. La conserge tampoc hi era. Vaig explicar el cas als de la recepció i em van dir que la tenien allà, i que havia de pagar... una altra nit! Em vaig negar i vaig explicar el cas. No reprodueixo la conversa per no repetir els sí i no anteriors amb el taxista; però aquest cas era més greu. —No pago. —No sortirà.

Etc. Finalment, també em van dir més o menys el mateix: —Si no paga vindrà la policia... és el sistema. Acabarà pagant; més val que pagui ara.

Com que portava els records i regalets d’aquella família vaig pensar que era millor no tenir gaires tractes amb la policia, no fos cas.

El viatge, el meu primer a Rússia, ja s’acabava, i tot anava molt bé. Els petits contratemps esmentats em van servir per poder saber com anava tot allò.

Històries a part, la veritat és que tothom treballava, les dones i els homes, els joves i els grans. I les cases, per dins, no estaven tan malament com semblava des de fora. No tenien productes? No. Però tret de vividors del partit i militars, sobretot, no es veien diferències entre la gent. Com que el meu hotel incloïa una visita guiada, amb guia personal i cotxe per a tots dos, vaig preguntar-li a la guia, això sí, en anglès, no fos cas que el xofer es xivés: —Oi que els descendents dels russos blancs treballen en feines intel·lectuals i els pagesos fan feines manuals, o al carrer o a les fàbriques? —Sí. Precisament els meus pares eren gent important i em van instruir perquè escollís una de les poques feines no tècniques, com els enginyers, que es podien fer: intèrpret, traductora, guia, professora de qualsevol cosa. Una forma de sobreviure.

Tenia una mirada trista i treballava fent de guia trista; mentre, al carrer, les dones escombraven o venien en botigues buides de productes i els homes anaven ben aviat a les fàbriques, seriosos i avorrits. Un món potser més just que altres, però més dur; un món potser més dur que altres, però més just. Però en definitiva tot s’aguantava per fils, sobretot si es feia la comparació amb el món occidental, com havien fet els de Murmansk. La naturalesa humana és més ambiciosa que altra cosa, cerca més la comoditat i els diners per tenir-la que res.

Em va corroborar la suposició que les persones descendents dels blancs (els antibolxevics) feien feines més intel·lectuals i, per tant, continuaven sent l’elit, llevat dels militars, una professora de cultura russa a Barcelona, que era descendent de la noblesa, i que va arribar a Espanya mitjançant un matrimoni fictici de pel·lícula; una psicòloga que era enciclopèdica i amb formació d’acròbata, tant real com simbòlicament parlant. El més espectacular: la versió de la història era completament a l’inrevés de la que aquí teníem, les dretes eren les esquerres i les esquerres les dretes. El món és complicat, però cal paladejar-lo amb calma, no veure’l d’un glop.

El retorn va ser bastant patètic: el tren sortia a l’entrada de la nit de Leningrad, massa tard, no em presagiava res de bo; i no era fins a

mitjanit que no passava per la frontera. Però tot plegat es va retardar bastant per les raons que fossin. En arribar a la frontera amb Finlàndia tornàvem a ser gairebé com en el viatge d’anada: només dos viatgers, un tècnic finlandès, i una traductora que anava cada dia amunt i avall i jo mateix. La noia va tenir el vist i plau de les autoritats soviètiques immediatament; el tècnic va trigar una mica més, i jo vaig ser retingut. De fet, era l’únic a qui no coneixien gens, i que era diferent dels altres. —D’on ve?, per què, mmmm.... i què hi ha de fer ara a Hèlsinki? —i moltes preguntes. Però n’hi havia una que els tenia obsessionats: —No porta res més que aquesta bossa?, hi porta alguna cosa especial? I hi tornaven: —Però estàs segur que no portes res més?, segur?, sí? I si fem venir un superior?

No tenia por en el sentit que em pogués passar alguna cosa, ja tocant a Finlàndia, i tenint-ho tot en regle i, sobretot, havent-los assegurat que havia quedat amb els de l’agència que em personaria l’endemà; per tant, m’esperaven. No em podien retenir sense més. Ara, em registrarien tot l’equipatge?, era el que es proposaven?, i si trobaven els regalets començant per la foto?, per què portava una foto d’un matrimoni d’allà?, quina amistat hi tenia? Tot això ho rumiava jo tancat al departament del tren, esperant. —Digui: porta alguna cosa més a l’equipatge? —em va preguntar un altre militar des de dins d’un altre uniforme més vistós, més important. Probablement, els soldats havien passat el cas a un superior perquè em deixés marxar o fos ell qui prengués la decisió de retenirme pel motiu que fos. —No. Poden registrar-ho tot —li vaig respondre.

Fos perquè ho vaig dir fent el gest de desfer l’equipatge i eren les dues de la nit o les tres, o perquè em veien sense perills obvis, que finalment el militar poderós va fer un gest com dient “no hi ha res a pelar”. Aquesta era la meva conclusió.

Ara hi dic la meva: volien dòlars, també. Abans que sortís de l’URSS: els que m’haguessin sobrat, segons declarava jo mateix amb els papers. Els soldats no es veien amb cor de dir-m’ho i per això feien venir un altre que m’infondria més respecte, que mostraria més tenacitat; va ser el que més vegades, a porta tancada, sols, em va preguntar tot mirant-me amb cara de “tens alguna cosa que