Presentació, per Esteve Canyameres Ramoneda

Com passa sovint, la vida et porta per camins diversos. Persones referents de la teva infantesa desapareixen de la teva vida i, de cop, un bon dia retornen. Amb en Tomàs ens vam retrobar quan ell ja feia uns anys que havia descobert les caminades i l’excursionisme. Llavors ja era un perruquer d’anomenada a la comarca, i un empresari de la perruqueria. Però també era un caminador experimentat que coneixia molt bé els rodals de Sentmenat, el parc natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, i havia començat a descobrir Llaberia i la serra del Montsant. Això sí, era un caminador atípic, que difícilment acabava el recorregut. Les seves caminades doblaven o triplicaven el quilometratge d’un caminador normal. Hem de tenir en compte que en Tomàs quan fa una caminada no la fa com tothom; ell incorpora la càmera per gravar els aspectes més rellevants, i això fa que si tots fem 5 quilòmetres ell en faci 15, anant endavant, endarrere, amunt, avall, ara deixant passar tothom, ara avançant tothom, ara entretenint-se amb un rierol, ara amb una panoràmica, ara mirant al cel, ara mirant “l’infern”. I, per acabar-ho d’adobar, darrerament ho mira tot des de l’aire amb l’ajut d’un “dron”. Vàrem coincidir en una recordada primera caminada Matagalls-Sentmenat en què ens vam equivocar de trajecte i vam estar caminant més de 16 hores. Es diu que situacions diferents, extremes, o estranyes, poden unir la gent, i aquella caminada ho va fer. Des de llavors, i malgrat que ens veiem poc, la meva admiració i respecte per en Tomàs no han deixat de créixer.

Hi ha camins immemorials que encara avui dia, tot i la urbanització del territori, mantenen més o menys la traça original. N’hi ha, però, que sense agressions urbanístiques han desaparegut del tot en els últims 100 anys, com per exemple el camí ral de Sant Llorenç Savall a Barcelona, que feia de límit dels termes de Sentmenat i Caldes de Montbui, fins a Palau Solità, on s’ajuntava amb el camí ral de castell de Sentmenat a Barcelona. El camí que ha seguit i treballat en Tomàs té una mica de tot. En ser tan llarg i passar per tants pobles i comarques, té trams de tota mena: n’hi ha d’immemorials, d’altres d’època medieval, trams d’època moderna, trams desapareguts o trams substituïts. Hi ha, naturalment, trams de transhumància però també d’emigració; n’hi ha de bandolerisme, de guerres, d’exili. És un d’aquells casos, no massa generalitzats que diríem, que és un “tot inclòs” d’activitat humana, encara que en Tomàs ho hagi focalitzat en la transhumància, una activitat ramadera, mil·lenària a casa nostra, que, en l’actualitat i en menys d’un segle, pràcticament ha desaparegut.

En Tomàs amb el seu estudi i recull de dades que ha servit per fer aquest llibre sobre el camí de la transhumància del Vallès al Pla d’Anyella (o del Pla d’Anyella al Vallès, com es vulgui) aconsegueix fer una magnifica aportació al nostre patrimoni històric immaterial.

Moltes gràcies, Tomàs!

12