En record de “Ciscu” Orriols, per Tomàs Mas i Pascual

EN RECORD DE “CISCU” ORRIOL

Per Tomàs Mas Pascual

Aquests camins per mi també tenen una petita història. Havia fet moltes excursions i cims. Assolir cims és un repte important, més aviat personal, d’arribar i tornar a baixar. Els camins continuen, no s’acaben, estan plens de sorpreses, a cada revolt, a cada turó, una ermita, una masia, un arbre, un bosc, la tardor, un poble, la gent, un riu, una flor, i un llarg etc. De jove jo havia sentit a la barberia, quan el meu pare li tallava els cabells a un client, més o menys de la seva edat, que deia conèixer bé el camí des de Sentmenat fins al Pirineu, passant per Castellar de n’Hug, ja que l’havia fet moltes vegades. Era una conversa molt habitual, en parlaven tot sovint, era en “Ciscu” Orriols, pastor d’ofici. Aquestes converses em quedaren gravades. Uns anys més tard, —el Ciscu ja devia tenir més de setanta anys— li vaig comentar al seu fill, Josep, si el seu pare després de tants anys recordaria els camins per on passava per arribar tan lluny. En Josep em diu: “i tant, al pare no li preguntis què ha pres per esmorzar el matí, però els camins els té ben gravats a la memòria”, també les masies per on passava.

En aquells temps es publicaren els primers mapes del nostre país per comarques al diari del diumenge. En Josep, després d’esmorzar, estén el diari sobre la taula i li diu: “vinga pare, a veure si refem els camins aquí, sobre la taula”. I anaven posant unes marques en els llocs que recordava: masies, colls, pobles, carreteres que travessaven, etc., etc., fins arribar a Sentmenat.

Quan vam decidir posar-nos a la feina ja em deia: “jo de bon grat us acompanyaria, però les cames ja no em duen”. Vaig parlar-ne amb l’amic Josep Casas, en pau descansi, que en aquella època portava “La Colla” de Caldes; també amb el Josep M. Cornadó; el Salvador Alcázar; el Xavier Ortega, del Club Atlètic Sentmenat. I ens vàrem posar a la feina, contactant amb un bon grup de persones per poder fer cada mes una etapa d’aquest camí. L’autobús ens deixava en un lloc per venir-nos a recollir a l’altre. Més endavant, va venir la feinada de revisar aquests camins, alguns mig perduts.

17

“La transhumància no és només una activitat ramadera que certament es practica molt poc a dia d’avui. El trasllat del bestiar des de zones més frescals a d’altres de més temperades i a l’inrevés, segons l’època de l’any, necessita d’infraestructures que resulten ser eines de desenvolupament rural a tenir en compte. Gràcies a l’activitat transhumant desenvolupada al llarg dels anys, ramats, pastors i ramaders originaris de les valls pirinenques i d’altres zones de muntanya de Catalunya es desplaçaven arreu del país, la qual cosa tenia un impacte social, econòmic, cultural i territorial.” 18 Per Eduard Trepat

Ramat de can Costa a can Vilar (Sentmenat).

Cada any, a començaments d’estiu, els ramats del Vallès iniciaven un llarg camí cap a la muntanya a buscar pastures i un clima més fresc. Amb l’arribada dels primers freds, entre finals de setembre i el mes d’octubre, els ramats retornaven als seus llocs d’origen per passar-hi l’hivern: són els ramats transhumants.

Som als inicis de l’any 2000 i ja fa més de setanta anys que en Ciscu Orriols, de cal Joan de Castellar de n’Hug, va fer el seu primer viatge a peu, des del seu poble, al Berguedà, fins a can Costa, a Sentmenat, en terres del Vallès Occidental. Ell acompanyava el seu padrí, només tenia onze anys. De vivències en té moltíssimes i de tot tipus; a vegades, a l’estiu, portava més de tres mil bens des de Castellar del Vallès fins a Castellar de N’Hug, perquè aquí la pastura escassejava i a dalt, a muntanya, era tendra i fresca.

Pàgina anterior: Principals camins ramaders de Catalunya. La ruta marcada correspon a la que s’explica en aquest llibre.

19

Can Costa (Sentmenat). “Les vies pecuàries són els camins que els ramats tenen dret a transitar. A Catalunya arriben fins als 20.000 quilòmetres lineals. També s’anomenen carrerades, carrelades, camí o pas ramader, cabaneres o lligallos.”

Can Costa als anys 50. (Font: Museu-Arxiu de Sentmenat).

20

En Ciscu havia quedat fascinat pel Vallès, ja ho deia el poeta Joan Oliver: “Com el Vallès no hi ha res”. I va arribar el dia en què es va casar amb la Maria de Maians i van decidir anar a viure a Sentmenat. Ara, ja retirat, viu a Sabadell amb el fill i els néts. Té 82 anys i entre tots li hem fet recordar les carrerades per on passava amb el ramat, els pobles i masies que trobava, fent camí...

Per començar a entrar en matèria el més adient era parlar amb en Josep de can Costa, que, encara que era molt petit, recorda bé el camí i que molt amablement es disposa a acompanyar-nos-hi. Així ens treu de dubtes: Ens diu que no pot respondre per on passaven molts anys enrere, però que a Sentmenat tenim dues carenes: el clàssic camí de la Carena serra de can Palau, és a dir, el MR, que ve de Santa Perpètua, Polinyà i Castellar del Vallès. Aquest camí que sortia de can Costajussà creua la carretera B-142, passa per can Montllor de Baix, també travessa la C-1413a per Pedrasanta i per què dir res més, estaríem caminant per un camí modernitzat, de nom GR-97, que va de Tordera al Llobregat (en aquest punt el GR-97 va vers ponent). El nostre camí segueix paral·lel per la C-1413a, pal indicador, direcció nord, i continuem per la serra de can Palau. El camí farà una u en el lloc on hi havia hagut l’alzina de ca n’Ametller, al costat de les restes del camí romà de Terrassa a Caldes de Montbui. Hi trobem un encreuament de camins amb el principal que ve de Montcada i Sabadell —del qual en parlarem més endavant— anomenat camí de la Salut i molt aviat estarem a cal Mariner, ja a Castellar del Vallès.

I per altra banda podia ser per la Serrabarona, camí carener, que ve de de can Costajussà a can Clapés Jussá i cementiri de Palau-solità i Plegamans, però li comportava algun problema, ja que havia de travessar tota la serra de dalt i a les veïnes no els feia gaire gràcia per la catifa que els deixava al terra i, tenint en compte que els carrers no estaven asfaltats, s’hi afegia el problema de la polseguera.

També el Ciscu ens parlava de l’altre camí possible de tornada: coll Monner, Cadafalc, Castellar del Vallès, cal Mariner, cal Guixer, can Palau i la carretera nova B-142 —sabem que fou asfaltada pels anys cinquanta—, i can Costajussà. Nosaltres vam triar sortir des del castell de Sentmenat i partir tota la ruta en vuit etapes. Calia fer una etapa un cop al mes, per arribar, finalment, a Castellar de n’Hug, al peu del Puigllançada i al pla d’Anyella. Passàrem per pobles i masies, camins i rierols i vam poder gaudir de belles joies del romànic català.

El tríptic informatiu que dúiem ens deia: “Camina i endinsa’t per més de 120 km de camins de transhumància que han estat importants vies de comunicació i transport de persones i de bestiar al llarg dels segles.

21

Camí que feien els de can Costa.

L’empremta del temps resta palesa en aquesta fotografia de principis de segle en la qual es veu l’entrada del poble de Sentmenat per la carretera de Sabadell.

Camina per imponents masies, boscos, rierols, pobles, prats i fagedes, sense oblidar el llegat del romànic català. Camina i gaudeix amb nosaltres; veuràs al llarg d’aquests camins una part molt important de la cultura i de la història del nostre país”.

I així ha estat.

Ens fa molta il·lusió oferir la possibilitat de reviure aquells viatges de transhumància, fer el mateix recorregut, això sí, molt més fàcil, sense ramat ni gos. Volem fer el possible per conservar aquests camins, perquè no desapareguin i, alhora, homenatjar tots els pastors que durant dècades han acompanyat els ramats del pla a la muntanya i de la muntanya al pla.

Matalasser picant la llana i acabant un matalàs.

“De petits dormíem en matalassos de llana, ja s’entén que no era llana d’una sola peça. Feien un gran sac de la mida del llit i l’omplien de llana després de rentar-la i picar-la perquè quedés flonja, i aquí és on entrava en joc el picamatalassos, que li dèiem, o matalasser. Per a nosaltres, de petits, veure fer volar la llana i moure els bastons amb tanta habilitat, era com un espectacle: quedàvem bocabadats! Aquí a Sentmenat teníem un artista d’aquest ofici, el Pere Padró (“Peret Carboner”), pare de l’Angelina Padró.”

23