La decadència de la transhumància

És una gran sort que encara puguem seguir aquests camins ramaders, que anys enrere recorrien els grans ramats. Ara, la transhumància s’acaba; ja fa temps que alguns experts afirmen que en qüestió d’una dècada poden haver desaparegut els pastors transhumants. Aquest és el motiu pel qual milers de quilòmetres de camins, i també pobles sencers, estan condemnats a una decadència agònica.

Així ho va manifestar en Roger Feixa (revista El Temps, núm. 803, novembre de 1999 en l’article “La decadència de la Transhumància”). Ell és un dels pocs ramaders que queden a Catalunya i que practiquen la transhumància, i en té un munt de vivències. Hi explica que “l’any 1999, en començar la ruta ens vam trobar que, amb la construcció de l’autovia entre Lleida i Mollerussa, van tapar totalment un pas, així que quan el ramat hi va arribar, va haver de girar cua i tornar enrere”. El resultat és que “les xarxes viàries i la febre constructora tallen el pas, dificultant la viabilitat d’uns camins poc coneguts”.

Precisament, amb l’objectiu de preservar els camins ramaders i donar a conèixer la transhumància, l’any 1998 va néixer l’Associació d’Amics dels Camins Ramaders. Aquesta entitat, segons Montse Bassa (l’autora de l’esmentat article d’El Temps), calcula que només a Catalunya hi pot haver una xarxa de 15.000 km de camins ramaders que són de domini públic. A més, afirma que, al marge de bucòlica, la transhumància té un important aspecte econòmic, cultural i comunicatiu per als territoris per on es practica. En Josep Salvans (Cuca) ens comenta que afavoreix la sostenibilitat i econòmicament pot ser molt rendible. Però, d’altra banda, l’augment de les importacions de carn de xai, l’escàs rendiment de la llana i el dèficit de pastures són factors que afecten negativament la ramaderia autòctona i, en conseqüència, fan perdre l’hàbit de la pastura en els camps i la utilització dels camins ramaders. Tant és així que, segons explica en Ferran Miralles (expresident de l’esmentada associació): ”Hi ha ajuntaments que ni tan sols saben que pel seu terme hi passa un tram d’aquests camins i que tenen el dret de pas”. D’altra banda, no només els ajuntaments són desconeixedors dels camins, sinó que també es pregunta: “quanta gent deu saber que des del Vallès Occidental hi ha un camí que arriba fins a la Cerdanya?” I afirma: “En els mapes no hi ha camins rals, camins vells o ramaders; no consten enlloc, però existeixen.”

El que es coneix com “fer la cabanera” o “passar per les carrerades” està documentat a Catalunya des dels segles xi-xii. Un camí ramader serveix tant per a la transhumància ascendent com descendent, així com per a

30

fer trajectes curts, entre pastures o entre pobles. La tradició oral ha atorgat noms diferents a aquests camins. A la Catalunya central i oriental se’n diuen “carrerades”; a la Catalunya de Ponent la gent n’hi diuen “cabaneres”; al sud “lligallos”.

En Ferran Miralles, expresident de l’Associaciód’Amics dels Camins Ramaders ens ha encoratjat i ha mostrat personalment el seu interès per la nostra “Ruta”. D’ell, junt amb Joan Rovira, es “Camins de Transhumància. El Penedès i el Garraf”, un llibre molt versat i escrit amb el màxim de rigor; ha fet una admirable feina documental per recuperar uns camins ramaders per on els pastors i els seus ramats baixaven dels Pirineus a Marina. Junt amb d’altres membres de l’entitat es dediquen a acompanyar els pocs pastors transhumants que resten, per tal de resseguir i inventariar els camins, per evitar-ne la desaparició.

Per tant, recórrer i descobrir el nostre país, tal com ho fem nosaltres, per mitjà dels camins ramaders alguns dels quals tenen més de mil anys d’història, forma part d’aquesta comesa de recuperar-los per ajudar així a treure’ls de l’oblit.

Salvador Vilarrasa, que coneixia molt bé la vida dels pastors, explicava en quines coses s’entretenien, passant com passaven tant de temps sols: “El pastor s’entreté treballant distints objectes en les hores vagaroses... Fan diversitat de treballs manuals, alguns ben remarcables. La major part d’objectes són fets de boix, exceptuant els collars, que no podrien blegar-se i els fan de pi. Per al seu treball es valen de ben poques eines: un cullerer o gratussa, ganivet corbat per a fer els buidats; un compàs o cosa semblant; i un ganivet ordinari amb la punta del qual graven els dibuixos. Els pastors, a més d’objectes de fusta, també fan sarrons, fundes de paraigua, “culeros” per a asseure’s a terra quan hi ha humitat, tot això amb pells d’ovella, altres peces de vestir i utensilis de diverses menes.

Ara actuaven els paraires, que es dedicaven a cardar i estamar la llana: la pentinaven amb pintes de llargues pues d’acer, destriaven els estams o fibres dels flocs i deixaven la borra. Les filadores filaven aquells estams aparellats que, a continuació, els teixidors, amb els seus telers, teixirien mitges, calces llargues, mitenes, gipons i gecs, faldilles, caputxes, faixes, bufandes, mantes i cobrellits, alforges... Les estamenyes de Ripoll s’havien guanyat una bona anomenada.

31

Per tot el Ripollès, la indústria de la llana era puixant: a les vores del Ter i del Freser, tot eren molins drapers i d’obradors de teixidor. A Ripoll sol, passaven de la trentena... Durant el segle xviii, les indústries de la seda i del cotó anaren desplaçant la de la llana. I en el xix, amb l’era industrial, els fabricants van ocupar el lloc dels antics paraires.”

En Jaume Torrens (Centre Excursionista de Castellar) en el seu article del llibre “Travessa Castellar - Pla d’Anyella” diu:

“Com a excursionistes, persones normals que al cap i a la fi ens complau caminar per la natura i veure-la créixer ufanosa i plena de vida, aquest desastre (es refereix al gran incendi que es va produir l’any 2003 en el terme de Gallifa, part del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, Granera i Castellterçol) no ens pot deixar indiferents. No s’hi val a pensar que ha estat una actuació humana, intencionada però esporàdica, i que cal resignar-se davant de l’evidència i de la impunitat amb què es mouen alguns «personatges», portadors d’una patologia virulenta que no som capaços de combatre ni de detectar.

La profunda despoblació que ha patit la muntanya des de mitjans del segle passat i l’evident manca d’una política forestal, rigorosa i adaptada a les condicions climàtiques de les distintes zones arbrades del nostre país, siguin de titularitat pública o privada, són factors que també han ajudat, i força, a arribar fins aquest punt. Semblava que els successius incendis que ha patit Catalunya en els darrers anys havien de moure a trobar respostes contundents per tal d’incrementar la prevenció. Una vegada més, com sempre, tampoc hem aconseguit aprovar l’assignatura.

Si algun dia tenim l’oportunitat de tornar a transitar per l’històric camí ramader del Vallès, és probable que topem amb alguns paratges, avui cendrosos i desolats, que ben poc tenen a veure amb l’esponerós entorn natural per on, anys enrere, els admirables pastors transhumants, amb les seves ramades i borrombes i acompanyats pels lladrucs dels gossos d’atura, feien via vers les cobejades pastures. Els amics que hem tingut la sort de fruir de la travessa possiblement haurem estat dels darrers testimonis a poder contrastar una manera d’entendre la vida que s’esmuny amb rapidesa engolida per l’anomenat «progrés». Malgrat que, individualment, ben poc podem fer-hi, tal vegada haurà valgut la pena de compartir aquestes vivències. Per això, de cara al futur, caldrà deixar-ne neta constància escrita per a les noves generacions.”

32

L’Albert Roig (arqueòleg i historiador) ens diu:

“Per tant, és un element més d’aquest itinerari que cal estudiar-lo amb profunditat. És el que estem fent perquè en quedi memòria, en quedi registre i que l’Administració en tingui consciència i que, doncs, valori la seva protecció, ja que sense un coneixement aprofundit és pràcticament impossible que hi posi interès. Hem de pensar que en altres països tota la xarxa d’un camí ramader està considerat avui dia com bé de patrimoni nacional i, en aquest cas, nosaltres el treball que estem fent és precisament aquest: el d’aconseguir la seva difusió, el seu reconeixement i, d’aquesta manera, aconseguir la seva protecció i que per tant siguin les administracions que li donin aquesta categoria de bé cultural d’interès nacional. Potser aleshores, quan probablement es trobin abocats a una situació que fins i tot amenaci la pròpia subsistència de la natura, seran capaços d’assumir el repte i d’arribar molt més lluny?”

L’Antoni Llagostera (periodista, president del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès des de l’any 2005) ens diu:

“El tram ripollès de la carrerada del Lluçanès suposa un patrimoni cultural de gran interès i és una mostra molt clara de la configuració dels camins ramaders catalans, de la seva estructura i filosofia.

Estem davant un camí que encara avui es pot recórrer en tota la seva longitud, on resten molts exemples de la infraestructura de suport (cases pairals, hostals, fonts, abeuradors, comptadors, empedrats, marges de sustentació, llocs de tria i returada...). Fruïm-lo”.

Aquest camí té la curiositat que, tot i passar per diferents comarques, transcorre íntegrament per la província de Barcelona.

Can Fruitós i ermita de Sant Fruitós.

33

34