LA DECADÈNCIA DE LA TRANSHUMÀNCIA És una gran sort que encara puguem seguir aquests camins ramaders, que anys enrere recorrien els grans ramats.
Ara, la transhumància s’acaba; ja fa temps que alguns experts afirmen que en qüestió d’una dècada poden haver desaparegut els pastors transhumants. Aquest és el motiu pel qual milers de quilòmetres de camins, i també pobles sencers, estan condemnats a una decadència agònica. Així ho va manifestar en Roger Feixa (revista El Temps, núm. 803, novembre de 1999 en l’article “La decadència de la Transhumància”). Ell és un dels pocs ramaders que queden a Catalunya i que practiquen la transhumància, i en té un munt de vivències. Hi explica que “l’any 1999, en començar la ruta ens vam trobar que, amb la construcció de l’autovia entre Lleida i Mollerussa, van tapar totalment un pas, així que quan el ramat hi va arribar, va haver de girar cua i tornar enrere”. El resultat és que “les xarxes viàries i la febre constructora tallen el pas, dificultant la viabilitat d’uns camins poc coneguts”. Precisament, amb l’objectiu de preservar els camins ramaders i donar a conèixer la transhumància, l’any 1998 va néixer l’Associació d’Amics dels Camins Ramaders. Aquesta entitat, segons Montse Bassa (l’autora de l’esmentat article d’El Temps), calcula que només a Catalunya hi pot haver una xarxa de 15.000 km de camins ramaders que són de domini públic. A més, afirma que, al marge de bucòlica, la transhumància té un important aspecte econòmic, cultural i comunicatiu per als territoris per on es practica. En Josep Salvans (Cuca) ens comenta que afavoreix la sostenibilitat i econòmicament pot ser molt rendible. Però, d’altra banda, l’augment de les importacions de carn de xai, l’escàs rendiment de la llana i el dèficit de pastures són factors que afecten negativament la ramaderia autòctona i, en conseqüència, fan perdre l’hàbit de la pastura en els camps i la utilització dels camins ramaders. Tant és així que, segons explica en Ferran Miralles (expresident de l’esmentada associació): ”Hi ha ajuntaments que ni tan sols saben que pel seu terme hi passa un tram d’aquests camins i que tenen el dret de pas”. D’altra banda, no només els ajuntaments són desconeixedors dels camins, sinó que també es pregunta: “quanta gent deu saber que des del Vallès Occidental hi ha un camí que arriba fins a la Cerdanya?” I afirma: “En els mapes no hi ha camins rals, camins vells o ramaders; no consten enlloc, però existeixen.” El que es coneix com “fer la cabanera” o “passar per les carrerades” està documentat a Catalunya des dels segles xi-xii. Un camí ramader serveix tant per a la transhumància ascendent com descendent, així com per a 30
