Salutació, per Francisco Sagalés

SALUTACIÓ

Per Francisco Sagalés

Els camins formen part d’aquell entrellat d’estructures al territori, creades pels humans per a les seves necessitats de mobilitat. L’home com a espècie tendeix a la sociabilitat i a viure en grups familiars. Part de les estructures que ha generat serveixen precisament per assegurar aquesta connectivitat entre grups humans. Els camins en són un element principal. Diuen que un camí és l’espai a recórrer per anar d’un indret a un altre. També es diu que els camins tenen tants noms com funcions, o diferents denominacions en funció del servei majoritari o del itinerari. La funcionalitat del camí ens aporta un ventall ampli de noms: camí de bast o ferradura, camí de sagraments o esglesier, camí carreter, camí de desemboscar, camí carboner, camí ramader o carrerada, camí veïnal i, el més important: el camí ral. A més del nom i la funcionalitat, el nostre llenguatge és ple d’expressions figurades: fer camí, anar pel bon camí, anar pel mal camí, tornar a camí, anar cadascú pel seu camí, obrir-se camí, prendre un camí, etc. Com es veu en aquest petit recopilatori, encara que no anem pels camins, aquests són ben presents en les nostres vides quotidianes.

Antigament, l’activitat econòmica que desenvolupaven els grups humans era molt evident en oficis relacionats amb el transport, com ara els traginers o els marmanyers, que anaven de casa en casa i de poble en poble comprant i venent. Però també ho era en d’altres oficis com per exemple els paraires, que havien de comprar llana dels ramats d’ací i d’allà per al seu processament.

A la família Sagalés hem tingut la sort que, per transmissió oral i documentació històrica, s’ha conservat el llegat de generacions anteriors, que lliguen les generacions actuals amb aquelles anteriors vinculades amb la xarxa de camins. El nostre avantpassat Josep Sagalés Dalmau, que era fill cabaler de la vila de Tona, l’any 1701 es va casar i deixà el mas familiar del Segalers per establir-se a Sant Feliu de Codines. A Tona havia après l’ofici de paraire.

El seu fill primogènit, Andreu, continuà el negoci familiar, també des de Sant Feliu. Tots dos eren òbviament usuaris del camí ral que connectava Barcelona i el seu pla amb França, creuant les comarques del Vallès, el Moianès, el Lluçanès, el Ripollès i la Cerdanya. Un camí immemorial i, alhora, ramader.

7

El net d’en Josep, Jaume Sagalés Tura, va muntar una tenda de draps a Caldes de Montbui i, en la darrera etapa de la seva vida, fou subministrador d’animals de ferradura a l’exèrcit del Corregiment de Mataró. Fou usuari habitual de tots els camins rals i ramaders des del Litoral fins al Pirineu.

El segle xix i la primera meitat del xx fou el període en què es van construir la major part de les carreteres del nostre país. Moltes d’elles seguint traçats d’antics i immemorials camins rals i ramaders, ja sigui construint molts trams sobre el mateix camí, o ja sigui seguint una ruta més o menys paral·lela, i no a massa distància del camí ral. Les noves carreteres van comportar també transformacions en els sistemes de transport i viatges. El nostre rebesavi Francesc Sagalés Roca, tartaner d’ofici, a mitjans del segle xix s’establí, amb la seva família, novament a Caldes de Montbui on va començar a transportar viatgers. Aquests camins, malgrat el pas del temps i els canvis evidents en el territori que travessen, continuaren existint i essent utilitzats. Podríem dir que formen part del nostre ADN, com a famílies i com a empreses del transport de viatgers. Hi eren quan els primers avantpassats van

Tartana amb la qual l’empresa Sagalés va començar a transportar viatgers, a mitjans del segle xix.

8

moure’s pel Vallès i cap a Barcelona. Hi eren quan les noves carreteres, construïdes al segle xix i primera meitat del xx, facilitaven les comunicacions, tot i les queixes dels que deien que les noves carreteres tenien massa revolts (per mantenir els pendents) i es tardava més que amb els antics camins rals i de transhumància.

La funció de transport de gent i mercaderies fou aviat assumida per les carreteres; no així la funció de la transhumància, la qual fins a la segona meitat dels segle xx encara va continuar fent-se per camins, encara que a finals del mateix segle ja no se’n feia.

Avui dia els vehicles de les línies regulars i els discrecionals passen per les carreteres que es van construir sobre aquells antics camins. Han agafat el testimoni dels primers pioners (entre ells el nostre rebesavi), que, amb tartanes i carros, van començar a mitjans del segle xix a “carretejar” gent amunt i avall.

Aquests camins avui dia tornen a tenir força oportunitats gràcies al lleure, un concepte impensable durant la segona meitat del segle xix en la mentalitat d’aquells emprenedors com en Francesc Sagalés Roca, el tartaner, o el seu fill, Ramon Sagalés Sallent, que fou qui va orquestrar part de les línies regulars de transport de viatgers des del Lluçanès i el Moianès cap al Vallès i el Pla de Barcelona.

La posada en valor d’actius tan importants per al país i les persones com són les seves vies ancestrals de comunicació, ja sigui els camins rals ja sigui les carrerades o camins de la transhumància, ens compromet amb el territori com a empresa familiar que porta diverses generacions utilitzant o interactuant amb aquesta xarxa de camins i carreteres que, com ja s’ha dit abans, entenem que formen part també del nostre ADN, familiar i empresarial. Per tant, només resta treure’s el barret davant d’iniciatives com aquesta que malden per posar en valor el nostre patrimoni bo i procurant que, en la mesura de les nostres possibilitats, puguem ajudar a recolzar aquests actius i aquestes iniciatives.

El bon amic Tomàs amb aquest treball sobre el camí de la transhumància (o el camí ral de França, digueu-li com vulgueu), ens demostra, una vegada més, que l’entusiasme dels nostres caminaires, és el principal patrimoni del nostre país, el qual, constantment i dia a dia, posa en valor coses tan simples però alhora tan importants com són, en aquest cas, un camí.

Foto pàgina següent: En Joan Picas aprofitant les últimes llums del dia per recollir el bestiar.

9

PRESENTACIÓ

Per Esteve Canyameres Ramoneda

Avui dia es parla sovint del patrimoni immaterial de la humanitat, un tema que al segle xx era poc conegut. En un món tan canviant, i on la informació s’ha accelerat tant amb les noves tecnologies, parlar de patrimoni immaterial és quasi un deure. Un exemple molt de poble, i poble que ha crescut doblant i triplicant els habitants en les darreres dècades, és el dels noms, els renoms de les cases. Jo, com en Tomàs, sóc de Sentmenat, fill de cal Viaina per part de pare; i per part de mare, vinc de Casabaió. En Tomàs Mas Pasqual és fill de cal Govern per part de pare, i de cal Mariano per part de mare. Per al Tomàs o per a mi parlar de la gent del nostre poble pel ”cal o can” del que eren fills, ha estat sempre la cosa més normal. Això que fa quaranta anys era cosa quotidiana, avui dia ja et fa sentir una mica diferent. T’adones que comences a ser una relíquia. La gent jove en general ja no en sap res. Els mots i renoms de les cases és una informació que està passant a ser patrimoni immaterial, i si ningú el fixa en un estudi, desapareixerà amb nosaltres, amb les generacions nascudes a la segona meitat del segle xx.

Però en aquesta presentació no toca parlar de “cals i cans”, sinó de l’aportació d’en Tomàs al coneixement de patrimoni immaterial. Parlar de les nostres vivències, i no voldria ser exagerat, pot ajudar una mica a alimentar el banc de dades d’aquest patrimoni immaterial. Així, el relat en primera persona d’anècdotes de vida poden ajudar a informar i contextualitzar el que en Tomàs està treballant pel que fa al patrimoni immemorial dels camins de transhumància. En aquest sentit, el primer record que em ve a la memòria respecte de la meva coneixença amb en Tomàs Mas és anar amb el meu germà gran a tallar-nos els cabells (com deien “tu, xicot, qui t’ha esquilat?”) a la barberia del carrer de Caldes, on va començar la seva vida professional en el món de la perruqueria. Jo era petit, uns sis o set anys, i la imatge que em ve té un marcat gust agredolç: El que més m’ha quedat en el record era el pànic a aquelles maquinetes mecàniques manuals que feien servir als anys seixanta del segle passat. Uf, com “pessigaven” el cabell! D’aquí el gust agre. El gust dolç era que si li tocava tallar al Tomàs, les seves maquinetes no feien o doblegaven tantes motes de cabell i “pessigaven” molt menys. Ell no feia tant de mal amb les maleïdes maquinetes manuals!!!. Amb els anys (evidentment com per molta altra gent de Sentmenat) en Tomàs va continuar essent el barber-perruquer de referència del poble.

11