SALUTACIÓ Per Francisco Sagalés
Els camins formen part d’aquell entrellat d’estructures al territori, creades pels humans per a les seves necessitats
de mobilitat. L’home com a espècie tendeix a la sociabilitat i a viure en grups familiars. Part de les estructures que ha generat serveixen precisament per assegurar aquesta connectivitat entre grups humans. Els camins en són un element principal. Diuen que un camí és l’espai a recórrer per anar d’un indret a un altre. També es diu que els camins tenen tants noms com funcions, o diferents denominacions en funció del servei majoritari o del itinerari. La funcionalitat del camí ens aporta un ventall ampli de noms: camí de bast o ferradura, camí de sagraments o esglesier, camí carreter, camí de desemboscar, camí carboner, camí ramader o carrerada, camí veïnal i, el més important: el camí ral. A més del nom i la funcionalitat, el nostre llenguatge és ple d’expressions figurades: fer camí, anar pel bon camí, anar pel mal camí, tornar a camí, anar cadascú pel seu camí, obrir-se camí, prendre un camí, etc. Com es veu en aquest petit recopilatori, encara que no anem pels camins, aquests són ben presents en les nostres vides quotidianes. Antigament, l’activitat econòmica que desenvolupaven els grups humans era molt evident en oficis relacionats amb el transport, com ara els traginers o els marmanyers, que anaven de casa en casa i de poble en poble comprant i venent. Però també ho era en d’altres oficis com per exemple els paraires, que havien de comprar llana dels ramats d’ací i d’allà per al seu processament. A la família Sagalés hem tingut la sort que, per transmissió oral i documentació històrica, s’ha conservat el llegat de generacions anteriors, que lliguen les generacions actuals amb aquelles anteriors vinculades amb la xarxa de camins. El nostre avantpassat Josep Sagalés Dalmau, que era fill cabaler de la vila de Tona, l’any 1701 es va casar i deixà el mas familiar del Segalers per establir-se a Sant Feliu de Codines. A Tona havia après l’ofici de paraire. El seu fill primogènit, Andreu, continuà el negoci familiar, també des de Sant Feliu. Tots dos eren òbviament usuaris del camí ral que connectava Barcelona i el seu pla amb França, creuant les comarques del Vallès, el Moianès, el Lluçanès, el Ripollès i la Cerdanya. Un camí immemorial i, alhora, ramader. 7
