Els camins ramaders, per Joan Rovira i Merino

ELS CAMINS RAMADERS

Per Joan Rovira i Merino

Segons ens relata la crònica de l’evolució de l’home, aquest socialitza determinats ungulats en el Neolític. Aquest fet va ser un gran avenç ja que va facilitar enormement la seva existència. Però aquesta simbiosi en la Mediterrània no va ser tasca fàcil, ja que l’àmbit d’influència d’aquest mar té una acusada disparitat tèrmica entre l’estiuada i la hivernada, comportant una diferenciada afectació en el creixement vegetatiu. Tanmateix, a part d’aquesta dinàmica climàtica, cal afegir un altre element que és el contrast altitudinal que hi ha des de les calmes pirinenques fins a les contrades litorals, però aquesta diferència més que dissemblar-los pastoralment els complementa, comportant que quan en un extrem del territori no hi ha creixement vegetatiu, en l’altre sí que es donen les condicions mediambientals per produir-se .

Per fer front a aquesta adversitat climàtica, els pastors del Neolític, per tal de poder alimentar el seu bestiar, imiten l’estratègia emigratòria estacional del ungulats salvatges, que portats pel seu instint de supervivència es desplaçaven amunt i avall cercant pastura. I per dur-ho a terme també utilitzen el seu secular traç d’anades i tornades. Durant mil·lennis, homes i animals en les seves emigracions estacionals van crear una extensa i densa teranyina viària que dona vida al que avui coneixem com “Vies Pecuàries “.

Les vies pecuàries, també conegudes a casa nostra com camins ramaders, carrerades, lligallos, cabaneres i altres mots d’àmbit més local, són un important patrimoni històric i alhora un referent de la nostra evolució, ja que gràcies a aquests camins es va poder desenvolupar una ramaderia estable que ens va aportar proteïnes a la nostra alimentació, com també fibres tèxtils per abrigar-nos.

Però l’imparable progrés tecnològic en les darreries del segle xix, amb el desenvolupament de la xarxa ferroviària, i més tard en el segle xx, amb la generalització del trànsit rodat a motor, fa que aquell tresor mil·lenari vagi llanguint lentament per falta d’emprament i alhora s’esvaeixi popularment la seva funció ramadera original. Amb el greuge que a Catalunya, a diferència d’altres territoris de la Península que havien tingut una activa ra-

13

maderia transhumant, que era el pal de paller de la seva economia, comptant amb els privilegis reials i la pressió d’associacions corporativistes que defensaven els seus interessos sobre altres col·lectius, com és el cas de la “Mesta Castellana”, que van inventariar i delimitar fins el darrer pam les seves “cañadas, veredas i cordeles”. Fet que no va passar a casa nostra, ja que el dret de pas secularment era un acord consuetudinari entre els propietaris de les finques confrontants i els vianants que l’empraven, a més amb una ramaderia molt reduïda a causa d’una activa agricultura. Comportant a la pràctica que actualment la major part d’aquesta xarxa pecuària no tingui reconeguda aquesta funció i, per tant, sense protecció legal

Els humans hem creat tota una sèrie de normatives i d’infraestructures per salvaguardar el nostre passat. Les edificacions més emblemàtiques són declarades monuments sota tutela i auspici de l’administració. Arxius, museus, centres d’interpretació fan de grans guardioles per desar i difondre els diferents trets i episodis de la història.

Però, a tall de reflexió, us imagineu una història sense camins? Creieu que la humanitat hagués evolucionat sense ells? La realitat ens reafirma que van ajudar a transmetre d’un cantó a l’altre idees i coneixements. Si molts antics camins son part indissoluble de la nostra història, per què aquests no mereixen el nostre respecte i protecció com altres elements del patrimoni col·lectiu?

El llibre que teniu a les vostres mans a part del seu valor etnogràfic també té un gran interès descriptiu per saber el traç del corredor ramader del Vallès. Tanmateix, aquestes pàgines ens porten a reconèixer que aquestes reculades vies encara poden tenir una gran utilitat en el futur i que el seu valor mediambiental és un gran desconegut per la societat. D’altra banda ens porta a meditar per què els ens administratius competents, que haurien de vetllar per la seva catalogació patrimonial i preservació, no hi dediquen el més mínim esforç a pesar de tenir una llei específica sobre la seva protecció i, per últim, l’interès per conscienciar la societat per acabar amb l’espoli sistemàtic d’aquesta vella xarxa caminaire per part de particulars i de la mateixa administració.

En Tomàs Mas ha fet una gran tasca en rescatar de l’oblit el record ancestral del pas d’homes, bestiar i idees; però socialment i en termes de sostenibilitat queda la complexa comesa d’engranar una activitat que s’engega en el Neolític per adaptar-la en el nostre tecnificat món actual. Cada cop estem més a prop que per cercar un pastor o pastora ens l’haurem d’imaginar en la sala d’un museu etnogràfic, un altre dels molts desgavells d’aquesta malentesa globalitat. Tot plegat una veritable llàstima.

14