TRANSHUMÀNCIA DEL VALLÈS AL PIRINEU De Montcada i Reixac al pla d’Anyella, variant Sentmenat - Coll Monner
Tomàs Mas i Pascual
Trashumància del Vallès al Pirineu Tomàs Mas i Pascual
Primera edició: Octubre de 2021
© del text: Tomàs Mas © de les fotografies (excepte allà on està especialment indicat): Tomàs Mas © dels mapes: Tomàs Mas, amb el consentiment de l’Instut Cartogràfic de Catalunya © 2021 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com
Disseny de les cobertes i maquetació: Sir Gawain & Co
Imprès a: Romanyà Valls ISBN: 978-84-123938-2-8 Dipòsit legal: B 16675-2021 Thema: DNB, SZC, AJCD, 1DSE-ES-JA, 1DSE-ES-JB Ibic: BG, WSZC, AJB, 1DSEJ
No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Fotografia de la coberta: En Joan Piques amb el ramat.(© Fons Tomàs Mas). Fotografia de la contracoberta: Ramat apropant-se al pla d’Anyella. (© Fons Tomàs Mas). Fotografia de l’autor a la solapa: En Tomàs Mas assegut davant de la barraca de pedra seca del clot de la Fou. (© Jaume Calsina).
Senyal dels Camins de Transhumància al seu pas pel Lluçanès.
SUMARI Salutació, per Francisco Sagalés | 7 Presentació, per Esteve Canyameres Ramoneda | 12 Els camins ramaders, per Joan Rovira i Merino | 13 Caminant amb en Tomàs Mas, per Eva Boixader | 15 En record de “Ciscu” Orriols, per Tomàs Mas i Pascual | 17 RUTA DE LA TRANSHUMÀNCIA DEL VALLÈS: A la recerca dels “CAMINS RAMADERS” | 25 La decadència de la transhumància ITINERARIS
| 30
| 35
Circular de l’Estany | 37 Variant de la segona etapa, per Sentmenat (circular), per Esteve Canyameres | 39 De Montcada i Reixac a coll Monner | 65 Variant de coll de Merolla, l’Espluga, Viles Grosses, coll de la Bona i pla d’Anyella | 40 Els camins ramaders del Montbui | 59
LES ETAPES | 87 1a etapa: 16 de gener del 2000. DE SENTMENAT A GALLIFA | 89 2a etapa: 20 de febrer del 2000. DE GALLIFA A CASTELLTERÇOL | 109 3a etapa: 12 de març del 2000. DE CASTELLTERÇOL A L’ESTANY | 127 4a etapa: 9 d’abril del 2000. DE L’ESTANY A SANT BARTOMEU DEL GRAU | 159 5a etapa: 14 de maig del 2000. DE SANT BARTOMEU DEL GRAU A ALPENS | 177 5a etapa (variant): juliol del 2000. D’ALPENS I LES LLOSSES AL COLL DE MEROLLA | 209 6a etapa: 11 de juny del 2000. DE LES LLOSSES AL REFUGI DEL COLL DE MEROLLA | 223 7a etapa: 2000. DEL COLL DE MEROLLA A CASTELLAR DE N’ HUG | 261 8a etapa: 2000. DE CASTELLAR DE N’HUG AL PLA D’ANYELLA | 283 ANNEXOS: “Perles culturals” de la ruta de transhumància, Per Jordi Tusell | 301 Transhumància, per Jaume Baigual i Rusiñol | 315 El Pastor, per Jaume Baigual i Rusiñol | 316 Agraïments | 317 Santa Maria de Vinyoles i el Puigllançada vistes des del santuari de Bellmunt, punt des d’on es va iniciar aquest projecte.
SALUTACIÓ Per Francisco Sagalés
Els camins formen part d’aquell entrellat d’estructures al territori, creades pels humans per a les seves necessitats
de mobilitat. L’home com a espècie tendeix a la sociabilitat i a viure en grups familiars. Part de les estructures que ha generat serveixen precisament per assegurar aquesta connectivitat entre grups humans. Els camins en són un element principal. Diuen que un camí és l’espai a recórrer per anar d’un indret a un altre. També es diu que els camins tenen tants noms com funcions, o diferents denominacions en funció del servei majoritari o del itinerari. La funcionalitat del camí ens aporta un ventall ampli de noms: camí de bast o ferradura, camí de sagraments o esglesier, camí carreter, camí de desemboscar, camí carboner, camí ramader o carrerada, camí veïnal i, el més important: el camí ral. A més del nom i la funcionalitat, el nostre llenguatge és ple d’expressions figurades: fer camí, anar pel bon camí, anar pel mal camí, tornar a camí, anar cadascú pel seu camí, obrir-se camí, prendre un camí, etc. Com es veu en aquest petit recopilatori, encara que no anem pels camins, aquests són ben presents en les nostres vides quotidianes. Antigament, l’activitat econòmica que desenvolupaven els grups humans era molt evident en oficis relacionats amb el transport, com ara els traginers o els marmanyers, que anaven de casa en casa i de poble en poble comprant i venent. Però també ho era en d’altres oficis com per exemple els paraires, que havien de comprar llana dels ramats d’ací i d’allà per al seu processament. A la família Sagalés hem tingut la sort que, per transmissió oral i documentació històrica, s’ha conservat el llegat de generacions anteriors, que lliguen les generacions actuals amb aquelles anteriors vinculades amb la xarxa de camins. El nostre avantpassat Josep Sagalés Dalmau, que era fill cabaler de la vila de Tona, l’any 1701 es va casar i deixà el mas familiar del Segalers per establir-se a Sant Feliu de Codines. A Tona havia après l’ofici de paraire. El seu fill primogènit, Andreu, continuà el negoci familiar, també des de Sant Feliu. Tots dos eren òbviament usuaris del camí ral que connectava Barcelona i el seu pla amb França, creuant les comarques del Vallès, el Moianès, el Lluçanès, el Ripollès i la Cerdanya. Un camí immemorial i, alhora, ramader. 7
El net d’en Josep, Jaume Sagalés Tura, va muntar una tenda de draps a Caldes de Montbui i, en la darrera etapa de la seva vida, fou subministrador d’animals de ferradura a l’exèrcit del Corregiment de Mataró. Fou usuari habitual de tots els camins rals i ramaders des del Litoral fins al Pirineu. El segle xix i la primera meitat del xx fou el període en què es van construir la major part de les carreteres del nostre país. Moltes d’elles seguint traçats d’antics i immemorials camins rals i ramaders, ja sigui construint molts trams sobre el mateix camí, o ja sigui seguint una ruta més o menys paral·lela, i no a massa distància del camí ral. Les noves carreteres van comportar també transformacions en els sistemes de transport i viatges. El nostre rebesavi Francesc Sagalés Roca, tartaner d’ofici, a mitjans del segle xix s’establí, amb la seva família, novament a Caldes de Montbui on va començar a transportar viatgers. Aquests camins, malgrat el pas del temps i els canvis evidents en el territori que travessen, continuaren existint i essent utilitzats. Podríem dir que formen part del nostre ADN, com a famílies i com a empreses del transport de viatgers. Hi eren quan els primers avantpassats van
Tartana amb la qual l’empresa Sagalés va començar a transportar viatgers, a mitjans del segle xix.
8
moure’s pel Vallès i cap a Barcelona. Hi eren quan les noves carreteres, construïdes al segle xix i primera meitat del xx, facilitaven les comunicacions, tot i les queixes dels que deien que les noves carreteres tenien massa revolts (per mantenir els pendents) i es tardava més que amb els antics camins rals i de transhumància. La funció de transport de gent i mercaderies fou aviat assumida per les carreteres; no així la funció de la transhumància, la qual fins a la segona meitat dels segle xx encara va continuar fent-se per camins, encara que a finals del mateix segle ja no se’n feia. Avui dia els vehicles de les línies regulars i els discrecionals passen per les carreteres que es van construir sobre aquells antics camins. Han agafat el testimoni dels primers pioners (entre ells el nostre rebesavi), que, amb tartanes i carros, van començar a mitjans del segle xix a “carretejar” gent amunt i avall. Aquests camins avui dia tornen a tenir força oportunitats gràcies al lleure, un concepte impensable durant la segona meitat del segle xix en la mentalitat d’aquells emprenedors com en Francesc Sagalés Roca, el tartaner, o el seu fill, Ramon Sagalés Sallent, que fou qui va orquestrar part de les línies regulars de transport de viatgers des del Lluçanès i el Moianès cap al Vallès i el Pla de Barcelona. La posada en valor d’actius tan importants per al país i les persones com són les seves vies ancestrals de comunicació, ja sigui els camins rals ja sigui les carrerades o camins de la transhumància, ens compromet amb el territori com a empresa familiar que porta diverses generacions utilitzant o interactuant amb aquesta xarxa de camins i carreteres que, com ja s’ha dit abans, entenem que formen part també del nostre ADN, familiar i empresarial. Per tant, només resta treure’s el barret davant d’iniciatives com aquesta que malden per posar en valor el nostre patrimoni bo i procurant que, en la mesura de les nostres possibilitats, puguem ajudar a recolzar aquests actius i aquestes iniciatives. El bon amic Tomàs amb aquest treball sobre el camí de la transhumància (o el camí ral de França, digueu-li com vulgueu), ens demostra, una vegada més, que l’entusiasme dels nostres caminaires, és el principal patrimoni del nostre país, el qual, constantment i dia a dia, posa en valor coses tan simples però alhora tan importants com són, en aquest cas, un camí.
Foto pàgina següent: En Joan Picas aprofitant les últimes llums del dia per recollir el bestiar.
9
PRESENTACIÓ Per Esteve Canyameres Ramoneda
Avui dia es parla sovint del patrimoni immaterial de la humanitat, un tema que al segle xx era poc conegut. En un
món tan canviant, i on la informació s’ha accelerat tant amb les noves tecnologies, parlar de patrimoni immaterial és quasi un deure. Un exemple molt de poble, i poble que ha crescut doblant i triplicant els habitants en les darreres dè-
cades, és el dels noms, els renoms de les cases. Jo, com en Tomàs, sóc de Sentmenat, fill de cal Viaina per part de pare; i per part de mare, vinc de Casabaió. En Tomàs Mas Pasqual és fill de cal Govern per part de pare, i de cal Mariano per part de mare. Per al Tomàs o per a mi parlar de la gent del nostre poble pel ”cal o can” del que eren fills, ha estat sempre la cosa més normal. Això que fa quaranta anys era cosa quotidiana, avui dia ja et fa sentir una mica diferent. T’adones que comences a ser una relíquia. La gent jove en general ja no en sap res. Els mots i renoms de les cases és una informació que està passant a ser patrimoni immaterial, i si ningú el fixa en un estudi, desapareixerà amb nosaltres, amb les generacions nascudes a la segona meitat del segle xx. Però en aquesta presentació no toca parlar de “cals i cans”, sinó de l’aportació d’en Tomàs al coneixement de patrimoni immaterial. Parlar de les nostres vivències, i no voldria ser exagerat, pot ajudar una mica a alimentar el banc de dades d’aquest patrimoni immaterial. Així, el relat en primera persona d’anècdotes de vida poden ajudar a informar i contextualitzar el que en Tomàs està treballant pel que fa al patrimoni immemorial dels camins de transhumància. En aquest sentit, el primer record que em ve a la memòria respecte de la meva coneixença amb en Tomàs Mas és anar amb el meu germà gran a tallar-nos els cabells (com deien “tu, xicot, qui t’ha esquilat?”) a la barberia del carrer de Caldes, on va començar la seva vida professional en el món de la perruqueria. Jo era petit, uns sis o set anys, i la imatge que em ve té un marcat gust agredolç: El que més m’ha quedat en el record era el pànic a aquelles maquinetes mecàniques manuals que feien servir als anys seixanta del segle passat. Uf, com “pessigaven” el cabell! D’aquí el gust agre. El gust dolç era que si li tocava tallar al Tomàs, les seves maquinetes no feien o doblegaven tantes motes de cabell i “pessigaven” molt menys. Ell no feia tant de mal amb les maleïdes maquinetes manuals!!!. Amb els anys (evidentment com per molta altra gent de Sentmenat) en Tomàs va continuar essent el barber-perruquer de referència del poble. 11
Com passa sovint, la vida et porta per camins diversos. Persones referents de la teva infantesa desapareixen de la teva vida i, de cop, un bon dia retornen. Amb en Tomàs ens vam retrobar quan ell ja feia uns anys que havia descobert les caminades i l’excursionisme. Llavors ja era un perruquer d’anomenada a la comarca, i un empresari de la perruqueria. Però també era un caminador experimentat que coneixia molt bé els rodals de Sentmenat, el parc natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, i havia començat a descobrir Llaberia i la serra del Montsant. Això sí, era un caminador atípic, que difícilment acabava el recorregut. Les seves caminades doblaven o triplicaven el quilometratge d’un caminador normal. Hem de tenir en compte que en Tomàs quan fa una caminada no la fa com tothom; ell incorpora la càmera per gravar els aspectes més rellevants, i això fa que si tots fem 5 quilòmetres ell en faci 15, anant endavant, endarrere, amunt, avall, ara deixant passar tothom, ara avançant tothom, ara entretenint-se amb un rierol, ara amb una panoràmica, ara mirant al cel, ara mirant “l’infern”. I, per acabar-ho d’adobar, darrerament ho mira tot des de l’aire amb l’ajut d’un “dron”. Vàrem coincidir en una recordada primera caminada Matagalls-Sentmenat en què ens vam equivocar de trajecte i vam estar caminant més de 16 hores. Es diu que situacions diferents, extremes, o estranyes, poden unir la gent, i aquella caminada ho va fer. Des de llavors, i malgrat que ens veiem poc, la meva admiració i respecte per en Tomàs no han deixat de créixer. Hi ha camins immemorials que encara avui dia, tot i la urbanització del territori, mantenen més o menys la traça original. N’hi ha, però, que sense agressions urbanístiques han desaparegut del tot en els últims 100 anys, com per exemple el camí ral de Sant Llorenç Savall a Barcelona, que feia de límit dels termes de Sentmenat i Caldes de Montbui, fins a Palau Solità, on s’ajuntava amb el camí ral de castell de Sentmenat a Barcelona. El camí que ha seguit i treballat en Tomàs té una mica de tot. En ser tan llarg i passar per tants pobles i comarques, té trams de tota mena: n’hi ha d’immemorials, d’altres d’època medieval, trams d’època moderna, trams desapareguts o trams substituïts. Hi ha, naturalment, trams de transhumància però també d’emigració; n’hi ha de bandolerisme, de guerres, d’exili. És un d’aquells casos, no massa generalitzats que diríem, que és un “tot inclòs” d’activitat humana, encara que en Tomàs ho hagi focalitzat en la transhumància, una activitat ramadera, mil·lenària a casa nostra, que, en l’actualitat i en menys d’un segle, pràcticament ha desaparegut. En Tomàs amb el seu estudi i recull de dades que ha servit per fer aquest llibre sobre el camí de la transhumància del Vallès al Pla d’Anyella (o del Pla d’Anyella al Vallès, com es vulgui) aconsegueix fer una magnifica aportació al nostre patrimoni històric immaterial. Moltes gràcies, Tomàs! 12
ELS CAMINS RAMADERS Per Joan Rovira i Merino
Segons ens relata la crònica de l’evolució de l’home, aquest socialitza determinats ungulats en el Neolític. Aquest fet va ser un gran avenç ja que va facilitar enormement la seva existència. Però aquesta simbiosi en la Mediterrània
no va ser tasca fàcil, ja que l’àmbit d’influència d’aquest mar té una acusada disparitat tèrmica entre l’estiuada i la hivernada, comportant una diferenciada afectació en el creixement vegetatiu. Tanmateix, a part d’aquesta dinàmica climàtica, cal afegir un altre element que és el contrast altitudinal que hi ha des de les calmes pirinenques fins a les contrades litorals, però aquesta diferència més que dissemblar-los pastoralment els complementa, comportant que quan en un extrem del territori no hi ha creixement vegetatiu, en l’altre sí que es donen les condicions mediambientals per produir-se . Per fer front a aquesta adversitat climàtica, els pastors del Neolític, per tal de poder alimentar el seu bestiar, imiten l’estratègia emigratòria estacional del ungulats salvatges, que portats pel seu instint de supervivència es desplaçaven amunt i avall cercant pastura. I per dur-ho a terme també utilitzen el seu secular traç d’anades i tornades. Durant mil·lennis, homes i animals en les seves emigracions estacionals van crear una extensa i densa teranyina viària que dona vida al que avui coneixem com “Vies Pecuàries “. Les vies pecuàries, també conegudes a casa nostra com camins ramaders, carrerades, lligallos, cabaneres i altres mots d’àmbit més local, són un important patrimoni històric i alhora un referent de la nostra evolució, ja que gràcies a aquests camins es va poder desenvolupar una ramaderia estable que ens va aportar proteïnes a la nostra alimentació, com també fibres tèxtils per abrigar-nos. Però l’imparable progrés tecnològic en les darreries del segle xix, amb el desenvolupament de la xarxa ferroviària, i més tard en el segle xx, amb la generalització del trànsit rodat a motor, fa que aquell tresor mil·lenari vagi llanguint lentament per falta d’emprament i alhora s’esvaeixi popularment la seva funció ramadera original. Amb el greuge que a Catalunya, a diferència d’altres territoris de la Península que havien tingut una activa ra-
13
maderia transhumant, que era el pal de paller de la seva economia, comptant amb els privilegis reials i la pressió d’associacions corporativistes que defensaven els seus interessos sobre altres col·lectius, com és el cas de la “Mesta Castellana”, que van inventariar i delimitar fins el darrer pam les seves “cañadas, veredas i cordeles”. Fet que no va passar a casa nostra, ja que el dret de pas secularment era un acord consuetudinari entre els propietaris de les finques confrontants i els vianants que l’empraven, a més amb una ramaderia molt reduïda a causa d’una activa agricultura. Comportant a la pràctica que actualment la major part d’aquesta xarxa pecuària no tingui reconeguda aquesta funció i, per tant, sense protecció legal Els humans hem creat tota una sèrie de normatives i d’infraestructures per salvaguardar el nostre passat. Les edificacions més emblemàtiques són declarades monuments sota tutela i auspici de l’administració. Arxius, museus, centres d’interpretació fan de grans guardioles per desar i difondre els diferents trets i episodis de la història. Però, a tall de reflexió, us imagineu una història sense camins? Creieu que la humanitat hagués evolucionat sense ells? La realitat ens reafirma que van ajudar a transmetre d’un cantó a l’altre idees i coneixements. Si molts antics camins son part indissoluble de la nostra història, per què aquests no mereixen el nostre respecte i protecció com altres elements del patrimoni col·lectiu? El llibre que teniu a les vostres mans a part del seu valor etnogràfic també té un gran interès descriptiu per saber el traç del corredor ramader del Vallès. Tanmateix, aquestes pàgines ens porten a reconèixer que aquestes reculades vies encara poden tenir una gran utilitat en el futur i que el seu valor mediambiental és un gran desconegut per la societat. D’altra banda ens porta a meditar per què els ens administratius competents, que haurien de vetllar per la seva catalogació patrimonial i preservació, no hi dediquen el més mínim esforç a pesar de tenir una llei específica sobre la seva protecció i, per últim, l’interès per conscienciar la societat per acabar amb l’espoli sistemàtic d’aquesta vella xarxa caminaire per part de particulars i de la mateixa administració. En Tomàs Mas ha fet una gran tasca en rescatar de l’oblit el record ancestral del pas d’homes, bestiar i idees; però socialment i en termes de sostenibilitat queda la complexa comesa d’engranar una activitat que s’engega en el Neolític per adaptar-la en el nostre tecnificat món actual. Cada cop estem més a prop que per cercar un pastor o pastora ens l’haurem d’imaginar en la sala d’un museu etnogràfic, un altre dels molts desgavells d’aquesta malentesa globalitat. Tot plegat una veritable llàstima.
14
CAMINANT AMB EN TOMÀS MAS Per Eva Boixader
Inventariar els camins ramaders és el primer pas per conservar el patrimoni que aquests representen. Tot i que a
nivell estatal existeix una reglamentació que regula el dret de pas per aquests camins especificant que són béns de domini públic imprescriptibles i inembargables, la realitat no és així molt sovint i els canvis inevitables amb el pas del temps han desfigurat els camins. A això hi ha contribuït a Catalunya el poc interès per la transhumància per part de la ciutadania i de retruc de l’administració. Al segle xxi, a Catalunya encara es practica la transhumància amb ovelles i vaques amb el mateix propòsit inicial adaptada als temps moderns. Costa d’entendre aquest poc interès quan durant segles aquesta activitat ha modelat en molts sentits el territori. Aquest llibre reflecteix en bona mesura aquestes observacions. Per un costat, com la iniciativa privada liderada per en Tomàs Mas ha sigut capaç d’inventariar el camí ramader principal del Vallès a la Cerdanya, de mica en mica durant anys. I de l’altre, de quina manera aquest camí s’ha transformat a l’àrea metropolitana de Barcelona, però es manté en bona mesura a la Cerdanya amb ramats que encara hi passen. En Tomàs Mas ha fet presentacions audiovisuals d’aquest treball en diversos llocs incloent Santa Eulàlia de Puigoriol durant les iv i v Jornades de Transhumància els anys 2015 i 2016, juntament amb el seu company, arqueòleg i historiador, Albert Roig. Al llarg de sis edicions i des de 1997, aquestes Jornades han servit d’estímul per agrupar persones actives i interessades a l’entorn de la transhumància i la preservació i recuperació dels camins ramaders: des d’acadèmics, excursionistes amants dels camins fins als mateixos pastors. Aquest mateix estímul és el que ens genera confiança per crear en aquesta població de Sta. Eulàlia de Puig-oriol, un Centre d’Estudis i Recursos de la Transhumància amb el propòsit, entre d’altres, de donar suport i recopilar treballs com els d’en Tomàs Mas i fer, entre tots, que els camins no es perdin. Eva Boixader, Josep Salvans i Martí Vall del Grup Lluçanès Terra de Transhumància. Santa Eulàlia de Puig-oriol, agost 2021. 15
Monument al pastor (Ribes de Freser).
EN RECORD DE “CISCU” ORRIOL Per Tomàs Mas Pascual
Aquests camins per mi també tenen una petita història. Havia fet moltes excursions i cims. Assolir cims és un
repte important, més aviat personal, d’arribar i tornar a baixar. Els camins continuen, no s’acaben, estan plens
de sorpreses, a cada revolt, a cada turó, una ermita, una masia, un arbre, un bosc, la tardor, un poble, la gent, un riu, una flor, i un llarg etc. De jove jo havia sentit a la barberia, quan el meu pare li tallava els cabells a un client, més o menys de la seva edat, que deia conèixer bé el camí des de Sentmenat fins al Pirineu, passant per Castellar de n’Hug, ja que l’havia fet moltes vegades. Era una conversa molt habitual, en parlaven tot sovint, era en “Ciscu” Orriols, pastor d’ofici. Aquestes converses em quedaren gravades. Uns anys més tard, —el Ciscu ja devia tenir més de setanta anys— li vaig comentar al seu fill, Josep, si el seu pare després de tants anys recordaria els camins per on passava per arribar tan lluny. En Josep em diu: “i tant, al pare no li preguntis què ha pres per esmorzar el matí, però els camins els té ben gravats a la memòria”, també les masies per on passava. En aquells temps es publicaren els primers mapes del nostre país per comarques al diari del diumenge. En Josep, després d’esmorzar, estén el diari sobre la taula i li diu: “vinga pare, a veure si refem els camins aquí, sobre la taula”. I anaven posant unes marques en els llocs que recordava: masies, colls, pobles, carreteres que travessaven, etc., etc., fins arribar a Sentmenat. Quan vam decidir posar-nos a la feina ja em deia: “jo de bon grat us acompanyaria, però les cames ja no em duen”. Vaig parlar-ne amb l’amic Josep Casas, en pau descansi, que en aquella època portava “La Colla” de Caldes; també amb el Josep M. Cornadó; el Salvador Alcázar; el Xavier Ortega, del Club Atlètic Sentmenat. I ens vàrem posar a la feina, contactant amb un bon grup de persones per poder fer cada mes una etapa d’aquest camí. L’autobús ens deixava en un lloc per venir-nos a recollir a l’altre. Més endavant, va venir la feinada de revisar aquests camins, alguns mig perduts.
17
“La transhumància no és només una activitat ramadera que certament es practica molt poc a dia d’avui. El trasllat del bestiar des de zones més frescals a d’altres de més temperades i a l’inrevés, segons l’època de l’any, necessita d’infraestructures que resulten ser eines de desenvolupament rural a tenir en compte. Gràcies a l’activitat transhumant desenvolupada al llarg dels anys, ramats, pastors i ramaders originaris de les valls pirinenques i d’altres zones de muntanya de Catalunya es desplaçaven arreu del país, la qual cosa tenia un impacte social, econòmic, cultural i territorial.” 18
Per Eduard Trepat
Ramat de can Costa a can Vilar (Sentmenat).
Cada any, a començaments d’estiu, els ramats del Vallès iniciaven un llarg camí cap a la muntanya a buscar
pastures i un clima més fresc. Amb l’arribada dels primers freds, entre finals de setembre i el mes d’octubre, els ramats retornaven als seus llocs d’origen per passar-hi l’hivern: són els ramats transhumants. Som als inicis de l’any 2000 i ja fa més de setanta anys que en Ciscu Orriols, de cal Joan de Castellar de n’Hug, va fer el seu primer viatge a peu, des del seu poble, al Berguedà, fins a can Costa, a Sentmenat, en terres del Vallès Occidental. Ell acompanyava el seu padrí, només tenia onze anys. De vivències en té moltíssimes i de tot tipus; a vegades, a l’estiu, portava més de tres mil bens des de Castellar del Vallès fins a Castellar de N’Hug, perquè aquí la pastura escassejava i a dalt, a muntanya, era tendra i fresca. Pàgina anterior: Principals camins ramaders de Catalunya. La ruta marcada correspon a la que s’explica en aquest llibre.
19
Can Costa (Sentmenat).
Can Costa als anys 50. (Font: Museu-Arxiu de Sentmenat).
20
“Les vies pecuàries són els camins que els ramats tenen dret a transitar. A Catalunya arriben fins als 20.000 quilòmetres lineals. També s’anomenen carrerades, carrelades, camí o pas ramader, cabaneres o lligallos.”
En Ciscu havia quedat fascinat pel Vallès, ja ho deia el poeta Joan Oliver: “Com el Vallès no hi ha res”. I va arribar el dia en què es va casar amb la Maria de Maians i van decidir anar a viure a Sentmenat. Ara, ja retirat, viu a Sabadell amb el fill i els néts. Té 82 anys i entre tots li hem fet recordar les carrerades per on passava amb el ramat, els pobles i masies que trobava, fent camí...
Per començar a entrar en matèria el més adient era parlar amb en Josep de can Costa, que, encara que era molt
petit, recorda bé el camí i que molt amablement es disposa a acompanyar-nos-hi. Així ens treu de dubtes: Ens diu que no pot respondre per on passaven molts anys enrere, però que a Sentmenat tenim dues carenes: el clàssic camí de la Carena serra de can Palau, és a dir, el MR, que ve de Santa Perpètua, Polinyà i Castellar del Vallès.
Aquest camí que sortia de can Costajussà creua la carretera B-142, passa per can Montllor de Baix, també travessa la C-1413a per Pedrasanta i per què dir res més, estaríem caminant per un camí modernitzat, de nom GR-97, que va de Tordera al Llobregat (en aquest punt el GR-97 va vers ponent). El nostre camí segueix paral·lel per la C-1413a, pal indicador, direcció nord, i continuem per la serra de can Palau. El camí farà una u en el lloc on hi havia hagut l’alzina de ca n’Ametller, al costat de les restes del camí romà de Terrassa a Caldes de Montbui. Hi trobem un encreuament de camins amb el principal que ve de Montcada i Sabadell —del qual en parlarem més endavant— anomenat camí de la Salut i molt aviat estarem a cal Mariner, ja a Castellar del Vallès. I per altra banda podia ser per la Serrabarona, camí carener, que ve de de can Costajussà a can Clapés Jussá i cementiri de Palau-solità i Plegamans, però li comportava algun problema, ja que havia de travessar tota la serra de dalt i a les veïnes no els feia gaire gràcia per la catifa que els deixava al terra i, tenint en compte que els carrers no estaven asfaltats, s’hi afegia el problema de la polseguera. També el Ciscu ens parlava de l’altre camí possible de tornada: coll Monner, Cadafalc, Castellar del Vallès, cal Mariner, cal Guixer, can Palau i la carretera nova B-142 —sabem que fou asfaltada pels anys cinquanta—, i can Costajussà. Nosaltres vam triar sortir des del castell de Sentmenat i partir tota la ruta en vuit etapes. Calia fer una etapa un cop al mes, per arribar, finalment, a Castellar de n’Hug, al peu del Puigllançada i al pla d’Anyella. Passàrem per pobles i masies, camins i rierols i vam poder gaudir de belles joies del romànic català. El tríptic informatiu que dúiem ens deia: “Camina i endinsa’t per més de 120 km de camins de transhumància que han estat importants vies de comunicació i transport de persones i de bestiar al llarg dels segles. 21
Camí que feien els de can Costa.
L’empremta del temps resta palesa en aquesta fotografia de principis de segle en la qual es veu l’entrada del poble de Sentmenat per la carretera de Sabadell.
Camina per imponents masies, boscos, rierols, pobles, prats i fagedes, sense oblidar el llegat del romànic català. Camina i gaudeix amb nosaltres; veuràs al llarg d’aquests camins una part molt important de la cultura i de la història del nostre país”. I així ha estat.
Ens fa molta il·lusió oferir la possibilitat de reviure aquells viatges de transhumància, fer el mateix recorregut,
això sí, molt més fàcil, sense ramat ni gos. Volem fer el possible per conservar aquests camins, perquè no desapa-
reguin i, alhora, homenatjar tots els pastors que durant dècades han acompanyat els ramats del pla a la muntanya i de la muntanya al pla.
Matalasser picant la llana i acabant un matalàs.
“De petits dormíem en matalassos de llana, ja s’entén que no era llana d’una sola peça. Feien un gran sac de la mida del llit i l’omplien de llana després de rentar-la i picar-la perquè quedés flonja, i aquí és on entrava en joc el picamatalassos, que li dèiem, o matalasser. Per a nosaltres, de petits, veure fer volar la llana i moure els bastons amb tanta habilitat, era com un espectacle: quedàvem bocabadats! Aquí a Sentmenat teníem un artista d’aquest ofici, el Pere Padró (“Peret Carboner”), pare de l’Angelina Padró.” 23
RUTA DE LA TRANSHUMÀNCIA DEL VALLÈS A LA RECERCA DELS “CAMINS RAMADERS” CAMÍ DE CERDANYA, DEL VALLÈS AL PIRINEU ANY 2000
Analitzant en profunditat la trajectòria històrica de l’excursionisme català, segurament valorarem com es me-
reixen les notables aportacions que van fer al coneixement del país els precursors i capdavanters dels primers agrupaments. Rememorar l’obra de Cèsar August Torras, d’Artur Osona, de Carles Bosch de la Trinxeria i d’altres que han seguit les seves pautes, ens aboca a una de les facetes en què aquell excursionisme científic, fruit tardà de la Renaixença, manifestà la seva vitalitat i esperit de servei.
Pàgina anterior: vista de Caldes de Montbui i els horts.
Sentmenat a vista de dron.
En Joan Rovira i Ferran Miralles, dues de les persones que més han estudiat en aquest segle la transhumància, diuen en el seu llibre “La transhumància al Ripollès i al Canigó” que a peu de mar i muntanya, fora d’alguna anècdota, com la del ramat que el 2006 va pujar del Vallès a la muntanya del Sitjar, a la Molina, s’ha acabat. Els darrers anys han desaparegut moltíssims ramats, per raons econòmiques, per manca de relleu generacional i per les traves administratives, especialment per les restriccions creixents en matèria de sanejament animal, que castiguen el darrer bestiar lliure i transhumant. Tot això ha comportat que moltes de les muntanyes que durant segles van acollir una ramada durant els mesos d’estiu hagin quedat òrfenes, l’una rere l’altra, del so de les esquelles. Ara sí que tot sembla indicar que estem escrivint l’epitafi d’aquesta història! Erta, de raça lletsua.
El gos d’atura. N’hem parlat poc, però és un animal importantíssim, tant com a company del pastor com per a vigilar el ramat. Un pastor que ara està a can Costajussà i és de províncies em comenta que quan era jove no feien servir gos, no era costum ni hi creien, sempre havia vist el seu pare fer servir el mandró. Per entendre’ns, “l’arma” amb què David matà Goliat. Ara veu la feina que fan i com en són de fidels. Són incansables, sempre pendents de l’amo i amb una mirada saben el que han de fer. També em diuen que un dia de molta boira anaven dos pastors amb llurs ramats i estant els pastors completament perduts, l’un li diu a l’altre: “saps 26
què, posem-nos al darrere del ramat i deixem que els gossos i les ovelles ens portin”. Efectivament, sabien el camí. L’Antonio Llagostera ens diu del gos d’atura: “Un bon company del pastor és el gos d’atura. El gos d’atura té un punt d’independència, d’alegria, de murrieria pagesa deliciosa. Pren la iniciativa, fa el que creu més convenient. És un gos amb un gran instint per comprendre i prendre decisions. Els pastors expliquen que el gos d’atura és un gos que treballa més pel seu instint. És una raça intel·ligent i obedient, un d’aquests gossos que pots treure sense lligar perquè sempre està pendent de tu, que amb un xiulet ve de seguida. El gos d’atura és una alegria permanent, té una mirada que sempre pregunta, que sempre demana. Un gos d’atura és fidel però té una personalitat pròpia que en algun moment exaspera però que és una verdadera delícia. El gos d’atura és el company ideal per a fer un bocí del gran camí de la vida”. Els anys 2014 i 2015 vàrem participar en unes Jornades de Transhumància organitzades pel Centre d’Estudis Comarcal del Ripollès i el Campus de Cultura Popular de la Universitat d’Estiu de Vic. Caminant de dues a tres jornades per aquests mateixos camins amb els bens, gossos i pastors, vàrem poder comprovar i viure una experiència única —amb tempesta d’aigua inclosa—. Ja deia el Ciscu que “temia més els llamps que el llop”. Caminar al pas del ramat és tot un espectacle, tant pel paisatge com pels sons. També per la companyonia i per tot allò que es comparteix. Abans d’arribar al coll de Faig General venint del Pujol de Llentes, després d’una tarda plàcida, el cel s’ennuvola i cauen les primeres gotes i en pocs minuts en cau una de bona, trons i llamps inclosos. A alguns companys de poc els servien les capelines, el pastor amb el seu paraigües de reglament és qui en va sortir més ben parat, però no de les pastetes que al pas del ramat i l’aigua es van formar per deixar-nos el terra del camí impracticable. Caldria veure’ns per un forat quan arribàrem a la Palomera xops com ànecs. Tan sols se’n salvaren els pastors, gràcies als seus grans paraigües. Sort que en arribar a la Palomera vam poder seure a la vora del foc que els paletes, previsors, van fer de grans dimensions perquè el grup de mullats érem més de quaranta i ens servia d’assecadora. Hi trobem en Quim Ribé i en Roque Soto, copropietaris de la masia. El Quim no parava de posar-hi llenya, i un estenedor improvisat amb un cordill amb prou feines suportava —ple a vessar, com podeu imaginar— tota mena de roba de totes les mides. De les botes, ni en parlem, i les ovelles ni cas. En Roque atabalat preparant el dinar. El ramat de més de tres-cents caps és d’en Joan Picas, de cal Magnet a Gombrèn, prop de Ripoll, un gran professional, molt entès en el seu ofici, i del seu nebot Jordi, un dels pastors més joves. Per sort en coneixem d’altres 27
Detall de l’atac d’un llop al ramat, esculpit en un capitell del monestir de Santa Maria de Ripoll.
28
i en voldríem conèixer-ne més. Haig de remarcar que, fruit de l’esforç que fan aquests pastors perquè els ramats no dormin en granges, és excel·lent la qualitat de la seva carn, res a veure amb la del “súper” vinguda de qui sap on. Per tant, si les pastures són bones, la carn és de més bona qualitat i el consumidor n’és el beneficiat, encara que potser en pagarà un preu una mica més alt.
El matrimoni Manubens.
En Josep M. Manubens, un dels últims transhumants a Catalunya i l’últim del Vallès, diu que portar ara els animals amb camions és molt més fàcil pel pastor, però pels animals és millor anar a peu perquè el contrast de temperatures els pot matar. Ell mateix n’ha vist morir més de sis en una sola nit. Surten amb molta calor del Vallès i al Pirineu les nits encara són gèlides. En canvi, caminant tenen vuit dies per anar-se aclimatant. El que mengen també hi influeix, no són iguals les herbes del Vallès i les que al cap de poques hores mengen al Pirineu, que són més fortes i amb molt més gust.
29
LA DECADÈNCIA DE LA TRANSHUMÀNCIA És una gran sort que encara puguem seguir aquests camins ramaders, que anys enrere recorrien els grans ramats.
Ara, la transhumància s’acaba; ja fa temps que alguns experts afirmen que en qüestió d’una dècada poden haver desaparegut els pastors transhumants. Aquest és el motiu pel qual milers de quilòmetres de camins, i també pobles sencers, estan condemnats a una decadència agònica. Així ho va manifestar en Roger Feixa (revista El Temps, núm. 803, novembre de 1999 en l’article “La decadència de la Transhumància”). Ell és un dels pocs ramaders que queden a Catalunya i que practiquen la transhumància, i en té un munt de vivències. Hi explica que “l’any 1999, en començar la ruta ens vam trobar que, amb la construcció de l’autovia entre Lleida i Mollerussa, van tapar totalment un pas, així que quan el ramat hi va arribar, va haver de girar cua i tornar enrere”. El resultat és que “les xarxes viàries i la febre constructora tallen el pas, dificultant la viabilitat d’uns camins poc coneguts”. Precisament, amb l’objectiu de preservar els camins ramaders i donar a conèixer la transhumància, l’any 1998 va néixer l’Associació d’Amics dels Camins Ramaders. Aquesta entitat, segons Montse Bassa (l’autora de l’esmentat article d’El Temps), calcula que només a Catalunya hi pot haver una xarxa de 15.000 km de camins ramaders que són de domini públic. A més, afirma que, al marge de bucòlica, la transhumància té un important aspecte econòmic, cultural i comunicatiu per als territoris per on es practica. En Josep Salvans (Cuca) ens comenta que afavoreix la sostenibilitat i econòmicament pot ser molt rendible. Però, d’altra banda, l’augment de les importacions de carn de xai, l’escàs rendiment de la llana i el dèficit de pastures són factors que afecten negativament la ramaderia autòctona i, en conseqüència, fan perdre l’hàbit de la pastura en els camps i la utilització dels camins ramaders. Tant és així que, segons explica en Ferran Miralles (expresident de l’esmentada associació): ”Hi ha ajuntaments que ni tan sols saben que pel seu terme hi passa un tram d’aquests camins i que tenen el dret de pas”. D’altra banda, no només els ajuntaments són desconeixedors dels camins, sinó que també es pregunta: “quanta gent deu saber que des del Vallès Occidental hi ha un camí que arriba fins a la Cerdanya?” I afirma: “En els mapes no hi ha camins rals, camins vells o ramaders; no consten enlloc, però existeixen.” El que es coneix com “fer la cabanera” o “passar per les carrerades” està documentat a Catalunya des dels segles xi-xii. Un camí ramader serveix tant per a la transhumància ascendent com descendent, així com per a 30
fer trajectes curts, entre pastures o entre pobles. La tradició oral ha atorgat noms diferents a aquests camins. A la Catalunya central i oriental se’n diuen “carrerades”; a la Catalunya de Ponent la gent n’hi diuen “cabaneres”; al sud “lligallos”.
En Ferran Miralles, expresident de l’Associació d’Amics dels Camins Ramaders ens ha encoratjat i ha mostrat personalment el seu interès per la nostra “Ruta”. D’ell, junt amb Joan Rovira, es “Camins de Transhumància. El Penedès i el Garraf”, un llibre molt versat i escrit amb el màxim de rigor; ha fet una admirable feina documental per recuperar uns camins ramaders per on els pastors i els seus ramats baixaven dels Pirineus a Marina. Junt amb d’altres membres de l’entitat es dediquen a acompanyar els pocs pastors transhumants que resten, per tal de resseguir i inventariar els camins, per evitar-ne la desaparició. Per tant, recórrer i descobrir el nostre país, tal com ho fem nosaltres, per mitjà dels camins ramaders alguns dels quals tenen més de mil anys d’història, forma part d’aquesta comesa de recuperar-los per ajudar així a treure’ls de l’oblit.
Salvador Vilarrasa, que coneixia molt bé la vida dels pastors, explicava en quines coses s’entretenien, passant com passaven tant de temps sols: “El pastor s’entreté treballant distints objectes en les hores vagaroses... Fan diversitat de treballs manuals, alguns ben remarcables. La major part d’objectes són fets de boix, exceptuant els collars, que no podrien blegar-se i els fan de pi. Per al seu treball es valen de ben poques eines: un cullerer o gratussa, ganivet corbat per a fer els buidats; un compàs o cosa semblant; i un ganivet ordinari amb la punta del qual graven els dibuixos. Els pastors, a més d’objectes de fusta, també fan sarrons, fundes de paraigua, “culeros” per a asseure’s a terra quan hi ha humitat, tot això amb pells d’ovella, altres peces de vestir i utensilis de diverses menes. Ara actuaven els paraires, que es dedicaven a cardar i estamar la llana: la pentinaven amb pintes de llargues pues d’acer, destriaven els estams o fibres dels flocs i deixaven la borra. Les filadores filaven aquells estams aparellats que, a continuació, els teixidors, amb els seus telers, teixirien mitges, calces llargues, mitenes, gipons i gecs, faldilles, caputxes, faixes, bufandes, mantes i cobrellits, alforges... Les estamenyes de Ripoll s’havien guanyat una bona anomenada.
31
Per tot el Ripollès, la indústria de la llana era puixant: a les vores del Ter i del Freser, tot eren molins drapers i d’obradors de teixidor. A Ripoll sol, passaven de la trentena... Durant el segle xviii, les indústries de la seda i del cotó anaren desplaçant la de la llana. I en el xix, amb l’era industrial, els fabricants van ocupar el lloc dels antics paraires.”
En Jaume Torrens (Centre Excursionista de Castellar) en el seu article del llibre “Travessa Castellar - Pla d’Anyella” diu: “Com a excursionistes, persones normals que al cap i a la fi ens complau caminar per la natura i veure-la créixer ufanosa i plena de vida, aquest desastre (es refereix al gran incendi que es va produir l’any 2003 en el terme de Gallifa, part del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, Granera i Castellterçol) no ens pot deixar indiferents. No s’hi val a pensar que ha estat una actuació humana, intencionada però esporàdica, i que cal resignar-se davant de l’evidència i de la impunitat amb què es mouen alguns «personatges», portadors d’una patologia virulenta que no som capaços de combatre ni de detectar. La profunda despoblació que ha patit la muntanya des de mitjans del segle passat i l’evident manca d’una política forestal, rigorosa i adaptada a les condicions climàtiques de les distintes zones arbrades del nostre país, siguin de titularitat pública o privada, són factors que també han ajudat, i força, a arribar fins aquest punt. Semblava que els successius incendis que ha patit Catalunya en els darrers anys havien de moure a trobar respostes contundents per tal d’incrementar la prevenció. Una vegada més, com sempre, tampoc hem aconseguit aprovar l’assignatura. Si algun dia tenim l’oportunitat de tornar a transitar per l’històric camí ramader del Vallès, és probable que topem amb alguns paratges, avui cendrosos i desolats, que ben poc tenen a veure amb l’esponerós entorn natural per on, anys enrere, els admirables pastors transhumants, amb les seves ramades i borrombes i acompanyats pels lladrucs dels gossos d’atura, feien via vers les cobejades pastures. Els amics que hem tingut la sort de fruir de la travessa possiblement haurem estat dels darrers testimonis a poder contrastar una manera d’entendre la vida que s’esmuny amb rapidesa engolida per l’anomenat «progrés». Malgrat que, individualment, ben poc podem fer-hi, tal vegada haurà valgut la pena de compartir aquestes vivències. Per això, de cara al futur, caldrà deixar-ne neta constància escrita per a les noves generacions.”
32
L’Albert Roig (arqueòleg i historiador) ens diu: “Per tant, és un element més d’aquest itinerari que cal estudiar-lo amb profunditat. És el que estem fent perquè en quedi memòria, en quedi registre i que l’Administració en tingui consciència i que, doncs, valori la seva protecció, ja que sense un coneixement aprofundit és pràcticament impossible que hi posi interès. Hem de pensar que en altres països tota la xarxa d’un camí ramader està considerat avui dia com bé de patrimoni nacional i, en aquest cas, nosaltres el treball que estem fent és precisament aquest: el d’aconseguir la seva difusió, el seu reconeixement i, d’aquesta manera, aconseguir la seva protecció i que per tant siguin les administracions que li donin aquesta categoria de bé cultural d’interès nacional. Potser aleshores, quan probablement es trobin abocats a una situació que fins i tot amenaci la pròpia subsistència de la natura, seran capaços d’assumir el repte i d’arribar molt més lluny?” L’Antoni Llagostera (periodista, president del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès des de l’any 2005) ens diu: “El tram ripollès de la carrerada del Lluçanès suposa un patrimoni cultural de gran interès i és una mostra molt clara de la configuració dels camins ramaders catalans, de la seva estructura i filosofia. Estem davant un camí que encara avui es pot recórrer en tota la seva longitud, on resten molts exemples de la infraestructura de suport (cases pairals, hostals, fonts, abeuradors, comptadors, empedrats, marges de sustentació, llocs de tria i returada...). Fruïm-lo”. Aquest camí té la curiositat que, tot i passar per diferents comarques, transcorre íntegrament per la província de Barcelona.
Can Fruitós i ermita de Sant Fruitós.
33
34
ITINERARIS
