Recensió El futuro del pasado La revolución tecnológica y los grandes monumentos de la humanidad, desde las pirámides de Egipto hasta la Biblioteca del Vaticano.
Anna Roca Tuset Patrimoni Grup 28940_1 Francesc d’Assís Capel Nadal Curs 2008 – 2009. 1r semestre Universitat Autònoma de Barcelona
STILLE, Alexander: El futuro del pasado. La revolución tecnológica y los grandes monumentos de la humanidad, desde las pirámides de Egipto hasta la Biblioteca del Vaticano. Barcelona. Primera Edició: Ediciones Península, 2005. Traducció de Karen Müller, de l’original: The future of the past, 2002.
Resum En el moment de la història de l’home en que els canvis - especialment tecnològics - es produeixen més precipitadament, Stille ens fa, a través d’aquest llibre - i recolzant-se en històries recopilades a partir de viatges per tot el món -, una reflexió sobre un dels aspectes més foscos d’aquest avanç cap a l’era de l’ informació: el destí del nostre llegat patrimonial en plena era de la globalització i de la homogeneïtzació de la cultura.
Paraules clau Biblioteca, conservació, Egipte, Ganges, història, Madagascar, memòria, Sicília, tradició oral, Xina. 1
Introducció: el context L’aparició de l’escriptura - fa 5000 anys - va suposar la primera gran revolució de la informació, però la tradició oral va seguir sent la forma més dominant de comunicació fins l’alfabetització massiva que va suposar la Revolució Industrial - fa tan sols dos segles -. Amb la invenció de l’alfabet fenici posteriorment refinat pels grecs - l’escriptura va passar d’un ús de mer “registre” a un ús més de “plaer” i la Gran Biblioteca d’Alexandria va ser l’expressió màxima d’aquesta expansió de la literatura. Amb aquest gran calaix de sastre del coneixement que era la biblioteca, va néixer la noció de “posteritat” i de valoració del passat, en tant que ciment sobre el qual podien erigir-se els coneixements científics de l’època - no és d’estranyar que en el context alexandrí es desenvolupessin gran quantitat d’avanços científics en molts sentits -. L’any 1450, la invenció de la impremta - i la consegüent possibilitat d’obtenir infinites còpies de les obres literàries - va transformar radicalment la capacitat de preservació del passat i transmissió de coneixements, alhora que va consolidar la importància de reconèixer i utilitzar positivament el saber del passat i va oferir la possibilitat d’una constant millora, revisió i difusió de les obres contemporànies. Aquesta idea que certs elements del passat eren dignes de ser admirats, va transcendir de la literatura a altres objectes antics i, amb la creació dels primers museus, es va començar a valorar la ruïna i el fragment com a vestigis de grans coses passades. D’aquesta manera, els objectes antics van es devenir béns preciosos dignes d’ésser col leccionats. A la segona meitat del segle XX, però, la paraula impresa va veure’s paradoxalment desbancada de nou per la paraula oral a través de la ràdio i la televisió, dos mitjans que garantien una disposició de cada vegada més informació i, inevitablement, la mescla d’informacions verídiques amb històries de ficció. En una tendència cada vegada més acusada d’acceleració dels descobriments tecnològics, a finals del mateix segle XX va aparèixer un element que va desbancar la tan admirada televisió, Internet, una nova eina de comunicació que oferia tanta o més diversitat informativa i, alhora, suposava el retorn a la paraula escrita. Internet es convertia - en certa mesura - en l’assoliment definitiu de l’ancestral empeny alexandrí: era una biblioteca universal que contenia tots els coneixements importants de totes les cultures i de totes les eres històriques. I és precisament en plena “era Internet”, en la que sembla que podem accedir a qualsevol informació en qualsevol moment, en la que sorgeix aquesta valuosa reflexió de Stille sobre les relacions que persones d’arreu de món tenen amb un passat que cada vegada sembla més pròxim i més llunyà alhora. 2
Contingut El llibre d’Alexander Stille sorgeix d’un intent de descripció dels diferents aspectes de la relació de l’home actual amb el passat, i presenta les diferents tècniques de conservació de la memòria cultural i el patrimoni en diferents zones del planeta, per a una visió global de la situació del llegat cultural. El llibre, dividit en onze capítols, presenta quatre idees fonamentals enllaçables entre sí: Per un costat parla de la diferent concepció de la conservació del llegat monumental en tres països de tradicions històriques molt diferents: A Egipte, convergeixen en un espai (el de les grans piràmides i l’Esfinx) una sèrie de paradoxes il lustratives de la complexitat de la conservació patrimonial: per un costat els rigorosos intents d’anàlisi i conservació dels egiptòlegs xoquen frontalment amb descabellats mites de construccions extraterrestres; per altra banda el turisme massiu s’ha convertit en la única forma d’obtenció de capital per a la conservació d’aquests monuments - construïts en el seu moment per a no ser pertorbats mai per ningú -, alhora que en suposa l’envelliment precipitat; i el debat sobre si la monumentalitat de l’Esfinx recau només en l’estàtua original de l’Imperi Antic o si també s’han de considerar com a part de l’ “original” les infinites restauracions que s’han fet entre 1500 anys aC i el segle XX. A la Xina les reflexions que se’ns presenten van en un altre sentit: la cultura oriental aplica criteris diferents a l’occidental pel que fa a l’original i la còpia: els països orientals són descendents d’una cultura circular del temps en que la reconstrucció i renovació forma part de la idea de “monument” - en construir-se amb materials dèbils, les parts danyades havien d’anar-se substituint gradualment, per tant sempre eren eternament antics i nous al mateix temps -. Finalment, a Sicília (Itàlia) la espoliació de les ruïnes gregues per a la venta il legal a col leccionistes internacionals, ha servit per al naixement d’una consciència del valor de l’antiguitat i l’elaboració d’una legislació que reguli aquests mercats i eviti, alhora, la excavació no sistematitzada de zones arqueològiques; creant una tendència de solidaritat amb les reivindicacions dels països d’origen de tota propietat cultural exportada il legalment. Però en aquest sentit, neix una nova paradoxa: ¿a qui pertany realment una gerra grega trobada en territori italià? En segon lloc, Stille presenta una reflexió sobre la conservació mediambiental, entesa com a conservació del patrimoni en el sentit de “relíquies” del nostre passat biològic que cal conservar. Per a posar de manifest l’estret lligam entre aquesta tendència “ecologista” i la de conservació del patrimoni, Stille ens parla del sagrat riu Ganges (Índia) i l’illa de Madagascar. 3
En el riu Ganges - especialment en el seu pas per la ciutat de Varanasi - conflueixen dues visions aparentment antagòniques: per un costat la intensa funció religiosa i social del riu i per altra la necessitat d’una conservació mediambiental davant la creixent contaminació produïda pel desenvolupament industrial i l’augment de la població. La Índia es caracteritza per tenir una mentalitat molt oberta capaç d’acoblar el millor del món occidental sense abandonar les tradicions hinduistes més antigues. La contaminació, doncs resulta molt més perniciosa que en qualsevol altre riu europeu sense la “vida” del Ganges i per tant les mesures per a solucionar-ho han d’estar d’acord amb aquest excepcional ús social i religiós. Per altra banda, a l’illa de Madagascar - on habiten una gran quantitat d’espècies animals i vegetals particulars, la majoria d’elles en perill d’extinció - existeix també un conflicte entre la preservació d’aquestes - plantejada a partir de la creació de parcs naturals - i el desenvolupament d’una població summament pobra. La tercera idea fonamental sobre la que reflexiona Stille és la de la transmissió oral de les tradicions, la importància de la paraula escrita i la paraula oral. Per a il lustrar-ho, presenta com a exemple tres societats completament diferents: Per un costat, la illa de Kitawa (a Papua Nova Guinea), viu una societat primitiva que transmet oralment les seves tradicions, una societat on l’orador eloqüent està dotat d’una gran importància dins la tribu. En aquest tipus de societats apareix també una contradicció: per un costat és summament difícil evitar la homogeneïtzació en el moment en que hi arribi l’escriptura ja que, precisament per orals, les seves tradicions estarien completament mancades de sentit en una cultura del coneixement escrit; però alhora, l’escriptura es presenta com a únic mitjà per a conservar la memòria històrica. A Somàlia, una altra cultura nòmada de tradició oral, l’alfabet llatí es va importar en el mateix moment en que va fer-ho la tecnologia del segle XX - el radiocasset i el vídeo - i, precisament per la naturalesa oral i la importància social i política de la poesia, va ser molt més senzill seguir amb aquesta a través de gravacions de casset i missatges radiofònics que optar per l’escriptura. Així doncs, la llengua escrita va tenir un paper completament secundari en una revolució política en la que, en canvi, va resultar fonamental la poesia, però aquesta ha resultat ser insuficient en el moment en que la tecnologia ha passat a formar part de la vida quotidiana del país, ja que no pot explicar un món tecnològic. Finalment, la última idea important en el text de Stille és la reflexió sobre l’escriptura i el paper de les biblioteques a l’hora de transmetre el llegat cultural del món antic. Com ja s’ha mencionat, la Gran Biblioteca d’Alexandria va jugar un paper fonamental en el desenvolupament d’una societat. A l’Alexandria actual hi ha un projecte - d’altíssim contingut simbòlic 4
de “reconstrucció” d’aquella biblioteca. En un moment històric en el que s’està passant del suport imprès al digital, sembla absurda la construcció d’una enorme biblioteca - especialment en un país en què el govern exerceix fortes censures en llibres i diaris -; però la raó del projecte va més enllà d’obtenir un fons bibliogràfic digne d’envejar. Malgrat els increïbles costos i problemes d’interessos polítics del projecte l’objectiu primordial és recuperar la memòria col lectiva de la regió, és el símbol de la voluntat de salvaguardar la identitat egípcia. Contraposada a aquesta, la biblioteca del Vaticà va fer un intent de digitalitzar gran quantitat de les seves obres per a fer-les accessibles a estudiosos i investigadors i, alhora, assegurar-ne l’ “eternitat”, en el que suposava la continuació de la tradició humanista de recopilació i difusió de les més importants obres de l’Antiguitat. Però la poca experiència en economia dels encarregats del projecte - i la confrontació entre el corrent de pensament que entén el coneixement com a recurs poderós reservat a una minoria selecta i el que creu que la difusió del saber ha de ser àmplia perquè l’individu es beneficií de l’intercanvi d’idees - va suposar el fracàs de tan ambiciós projecte. A Washington hi ha el que es coneix com el “museu de la tecnologia obsoleta”, un centre d’estudis dedicat a la recopilació, restauració, extracció i conservació de nombrosos mitjans de comunicació ideats al segle XX i que, en l’actualitat estan fora de funcionament. Però no només han deixat d’utilitzar-se els - ara antiquats - aparells, sinó també els formats en que recollien i guardaven la informació, d’aquesta manera, les dades emmagatzemades per aquests aparells, hauran estat també perdudes si aquest centre americà no aconsegueix traduir-les a un format llegible actualment que, alhora, passarà a ser obsolet i haurà de regravar-se en un format encara més nou i així pels segles del segles. (amén).
Aportacions fonamentals: valoració crítica El nostre afany de voler conservar els vestigis del passat respon a una vana esperança de poder congelar el temps i el passat, però hem de ser conscients que el que conservem no és el passat, sinó la visió que en un present tenim del passat. Amb els grans desenvolupaments tecnològics - i sobretot en el sentit de la transmissió i conservació de la informació - estem davant d’un món en canvi constant en el que el passat s’allunya a passos de gegant i a una velocitat còsmica, el que avui és present, avui mateix ja és passat. Davant de tanta “modernització” dels mitjans, s’obra un ampli ventall de portes a l’hora d’enfocar la conservació d’allò que es considera patrimoni però, alhora, davant d’aquest ràpid avançament, resulta evident la 5
impossibilitat de conservar tot allò que ara és present però que demà seran vestigis del passat. Madagascar resulta un clar exemple - aplicable després a la tecnologia de la informació - en el que els desenvolupaments tecnològics han posat a la disposició de l’home una gran quantitat de recursos per obtenir dades sobre el món natural - anàlisis d’ADN, datacions per carboni, etc. - però, per altra banda, cada vegada més espècies animals i vegetals s’extingeixen en conseqüència del desenvolupament humà. De la mateixa manera, és aquesta curiositat i aquesta necessitat imperiosa d‘avançar la que provoca la destrucció de certs monuments - que alhora estem ansiosos per conservar eternament - com les antigues tombes egípcies, o de certes cultures “primitives” que deixaran de ser-ho en el precís moment en que la nostra mirada insistent es dipositi sobre seu. El paradigma de Madagascar en l’àmbit natural, pot aplicar-se també als canvis constants en la indústria informàtica, que propicien per un costat la producció de més informació cada dia, però també causen la pèrdua de més dades que en cap altre moment de la història. La vida de la tecnologia informàtica és d’entre 3 i 5 anys i automàticament passa a ser obsoleta, es canvien els formats, es fan incompatibles certs elements per a propiciar el consum desmesurat de tecnologia i sí, hi sortim guanyant en molts sentits, però hem de ser conscients de les pèrdues intrínseques a aquest procés que s’alimenta de sí mateix per créixer desmesuradament. Ens caldrà, doncs, per afrontar aquest nou període, un criteri que ens permeti distingir - en aquest cas entre tanta informació - què és allò que val la pena conservar i què és allò que resulta prescindible. I, en aquest sentit, no resulta descabellat pensar que amb aquestes increïbles quantitats de dades digitalitzades passarà el mateix que amb el llegat literari de l’antiguitat: tan sols sobreviurà allò que, per un interès o altre, serà copiat per algú a un format llegible, i després per una altra persona, i per una altra. I en aquest caminar es perdran gran quantitat de coses - com obres antigues s’han perdut -, però hi haurà quelcom que perdurarà i que ens representarà tal i com les obres de Plató, Aristòtil i Sòfocles representen un món que qualifiquem d’ “Antiguitat”.
6