Bernat Daviu

Per Gisela Chillida Foto Andrea Ferrés

Bernat Daviu és artista i codirigeix la galeria d’art Bombon Projects. La seva pràctica artística se centra en la creació d’imatges amb capes discordants de significat que sovint aborden les contradiccions entre l’art i la vida. La pintura és present en la majoria dels seus projectes —al costat del vídeo, el disseny de vestuari, el menjar o la performance— mitjans que li permeten relacionar-se amb llocs i persones de diferents disciplines.

Una de les peces que forma part de la teva instal·lació Just before the end of painting és un vídeo que, des d’un dispositiu mòbil, mostra una successió d’obres d’art de manera molt ràpida. És una al·lusió al fenomen Life Review Experience, segons el qual just abans de morir veuríem de nou els moments més importants de la nostra vida. Sense voler sonar massa tètrica, quines imatges de l’Empordà creus que se t’apareixerien? Quines històries i paisatges empordanesos tens gravats a la retina?

Si penso ara en imatges, em ve al cap el dia a dia de quan era nen, i això que vaig viure a l’Empordà fins als divuit anys. Recordo quan jugava a futbol al carrer, quan fèiem cabanes al bosc, quan anàvem en bici a Fitor, l’home que passejava la vaca pel poble com si fos el seu gos, etc.

Imagino que amb el temps tot això ha anat canviant… Diria que abans no era un lloc tan massificat. Els estius a l’Empordà són molt heavies i sembla que cada cop augmenta. Ara, per exemple, no veig nens i nenes a Fonteta jugant al carrer com si fos el pati de casa seva.

Actualment, quina relació tens amb Fonteta? Hi passes temporades llargues? Hi vas els estius? Alguns caps de setmana?

Els meus pares encara hi viuen, però hi vaig relativament poc. Als estius és quan la Joana (Roda) i jo hi pugem més. Hi tenen a veure les exposicions que muntem cada estiu amb les galeries NoguerasBlanchard i Joan Prats. M’agradaria passar temporades més llargues treballant a l’estudi que hi tinc, a l’antic taller on el meu pare abans restaurava mobles. Però això de moment és més un desig que una realitat. Com que em toca viatjar bastant durant l’any, focalitzo quasi tota la meva producció a l’estudi que tinc a Barcelona. Els espais de treball han de ser viscuts, si no, és difícil que en surtin coses interessants.

També hi heu organitzat un esdeveniment pop-up vinculat a la galeria que codirigeixes a Barcelona amb la Joana Roda, Bombon projects. Sí, a l’antiga botiga dels meus pares, tot i que aquest any canviem de lloc. És una proposta que vam engegar fa tres anys, era aquell moment en què ningú sabia gaire bé què passaria i estàvem tots aturats. Justament va coincidir que el meu pare s’havia jubilat uns mesos abans que arribés la pandèmia de covid i la botiga havia quedat buida. Em feia il·lusió fer alguna cosa a Fonteta, i amb la Joana ens vam adonar que eren el lloc i el moment ideals. Com a galeria, el que vols és fer projectes i mostrar el treball dels artistes, però encara no es podia viatjar i sabíem que allà als estius hi ha molt de moviment. Amb el temps s’hi han sumat les galeries Joan Prats i NoguerasBlanchard i s’ha convertit en un projecte col·laboratiu molt bonic.

M’agradaria preguntar-te ara sobre la teva pràctica artística. Diries que la pintura és l’eix central al voltant de la qual pivoten les altres disciplines? Sí que és la pintura allò que d’alguna manera vertebra el meu treball. En realitat, és molt fàcil d’explicar: jo començo de molt petit a dibuixar i, sobretot, a dibuixar vinyetes còmiques. Tot amb molta conya, rient-me de tot i de tothom. Amb la Rita Ester, a l’Escola Municipal d’Arts Plàstiques de la Bisbal d’Empordà, aprenc a pintar. Però, passats els anys, em sento limitat amb el format quadre, necessito trencar amb la passivitat de l’objecte i activar-lo. I és quan se m’acudí que, si el suport de la meva obra era la tela, per què no podia deslligar-la del bastidor i fer-ne vestits? Això em va permetre ampliar-ne les possibilitats i iniciar col·laboracions amb altra gent.

I quina importància tenen per a tu les pràctiques col·laboratives?

Realment són la clau. Treballar acompanyat m’ha fet més bon artista i segur que també ha fet la meva obra més interessant.

I on queda el treball en solitari?

Quan pinto, continuo treballant de la manera potser més convencio- nal, que consisteix a estar sol a l’estudi, donant voltes i més voltes a les idees; és un diàleg amb mi mateix i amb la història de la pintura. A vegades, necessito estar sol a l’estudi en aquest procés més introspectiu, i d’altres necessito sortir-ne i fer projectes amb altra gent. Es tracta de compaginar dues maneres de treballar molt diferents, saltar d’un lloc a l’altre, tant per necessitats pràctiques com vitals.

Un altre dels components que vertebra gairebé tot el teu treball és l’humor, un clar acostament irònic que diria que permet rebaixar la gravetat de les coses.

Sí, sí. Les vinyetes còmiques que feia quan era petit, en què em reia dels polítics, dels futbolistes o de les notícies crec que són el punt de partida del meu treball. Ara utilitzo un altre llenguatge, però l’humor i la ironia hi continuen molt presents.

Les referències a l’art modern també són recurrents en la teva obra. Per tu, quins són els grans referents?

Hi ha un tema que trobo bastant curiós i és que em tendeixen a agradar coses que visualment no tenen res a veure amb el que jo faig, des del còmic underground de Crumb a les obres místiques de Josep Maria de Sucre. Sí que és veritat, però, que també hi ha artistes, com per exemple Blinky Palermo —o l’Ángela de la Cruz, amb qui he tingut la sort de treballar—, que han jugat un paper determinant en la meva obra i que pel que fa al llenguatge són més propers al que jo faig. //