Tew Bunnag: «Tot forma part d’un intercanvi»

Per Azucena Moya Foto Andrea Ferres

Al bell mig del Baix Empordà em trobo amb en Tew Bunnag, professional en l’acompanyament al dol, escriptor i professor de taitxí. En Tew es va mudar a l’Empordà per amor. Em confessa que a l’inici no volia canviar la seva vida a Grècia, però que el paisatge dolç i abundant de la regió empordanesa el va captivar. En Tew és nascut a Tailàndia, parla vuit idiomes i explica que de les experiències en l’acompanyament al dol, de l’educació universitària en Economia a Cambridge i de la pràctica del taitxí ha après que tot forma part d’un intercanvi.

Comencem la conversa fent al·lusió a la pluralitat de la seva mirada. Ens acompanya l’olor de saüc florit que envolta el jardí, i en Tew puntualitza: «És el meu despatx».

Quina és l’essència del taitxí, que t’ha permès dur-la a altres àmbits de coneixement?

Per a mi el taitxí és viure en el teu cos d’una altra manera: obrint la sensibilitat. En aquesta disciplina la lentitud és molt important. Allò que perdem quan anem de pressa és la forma com fem les coses. Si observem el recorregut entre un punt A i un punt B, el taitxí s’encarrega de tot el que passa durant els dos punts. I no és res mental, no apel·la a l’intel·lecte, sinó que ens obre a una comprensió sensorial, física i emocional.

El taitxí també és conegut com a shadow boxing, una dansa d’ombres. Com es relaciona amb els processos de dol?

Aquesta pràctica es mou amb l’invisible, fa que puguem integrar allò que no es veu —les emocions, la intuïció— amb allò que es veu: la matèria. Per això et parlo de la coherència entre el taitxí i l’acompanyament a la mort. Quan una família em contacta per fer un acompanyament, el que observo és la falta d’eines, la falta de mitjans a l’hora d’afrontar la pèrdua, el buit. I per això comparteixo eines que provenen del taitxí, que ens ajuden a entendre l’intangible i treballen des de la subtilesa.

Em sembla interessant vincular l’espai del cos amb l’espai buit que ocupa un cos.

Exacte, què és la mort? És el final d’allò visible i sensible. I com segueix? Hi ha alguna cosa alliberada, i no parlo de creences ni de religions, però hi ha quelcom diferent en la matèria. Si ens connectem amb això, amb un canvi, també podem treure’ns la por de desaparèixer. La mort és el final de la realitat tal com la coneixem.

I com influeixen aquestes pràctiques físiques i espirituals a la teva escriptura?

M’agrada escriure sense obsessionar-me, deixar que les coses flueixin. No soc un escriptor ambiciós. Tant en el taoisme i el budisme com en el taitxí arriba un moment en què t’adones que ets un canal. I no has de fer un gran esforç. Això en el taoisme es diu wu wei: quan pots buidar-te prou per canalitzar alguna cosa que es materialitza a través teu. Hi ha moments en què ens esforcem massa i ens bloquegem. En el món occidental hi ha un enfocament molt gran cap a la raó i no es permet deixar espai a la intuïció. I això és una llàstima perquè ens perdem la sensibilitat, la música, l’art, les paraules que et fan viatjar... i que ens sintonitzen amb nosaltres mateixos. Al final, el que faig és buscar una veu, no la meva, sinó una veu que filtra les meves experiències. Llavors, escriure és per a mi una forma de compartir, digerir i reflexionar les vivències.

Tew Bunnag at his garden in Madremanya

Com vas començar a acompanyar persones en el procés de dol?

Al principi els acompanyava com a professor de meditació però des d’una perspectiva laica. A partir del 2000 vaig començar a viure a Bangkok, perquè la meva mare tenia Alzheimer i vaig treballar en un hospici acompanyant persones que estaven en situacions terminals. Va ser el repte més gran de la meva vida. Vaig aprendre a anar més enllà de tot el que sabia i permetre’m sentir la persona amb qui estava i com podia acompanyar-la sense religió, ni creences, ni frases fetes. Només amb la meva presència compassiva, amb la meva humanitat, sense por ni judici.

Tew Bunnag practicing Tai Chi in his garden

Acompanyar és una vocació. Sí, i tot i així, és difícil. Acompanyar el dol no és per a tothom. Però els avantatges d’explorar aquest terreny són una més bona gestió emocional i l’acceptació del canvi. Seria genial que l’educació pública ens expliqués com gestionar els processos de dol des que som petits. Perquè no es prepara les persones per viure, perquè es cuidin d’ells mateixos i dels altres. La ciència és important, la raó també, però enriquir-se personalment, entendre com gestionar les emocions o la vellesa, la mort... també és molt important. El materialisme —que té més sentit per a mi que parlar de capitalisme— és una visió esbiaixada, només accepta la realitat material. Però què farem si no sabem celebrar el nostre cos? //